Are you sure you want to delete this item? Are you sure you want to delete these 0 items?

Processing...

Your assets are ready. If the download does not start automatically, click Download.

  • AMHLAF0035187.jpeg
    Llançament d'una pilota des d'una avioneta
    El 1958, abans de començar el partit d'inauguració del nou camp de futbol, es va llançar una pilota des d'una avioneta.
    Camp municipal de futbol
    Esports
    Futbol
    Instal·lacions esportives
  • AMHLAF0025624.jpeg
    Avel·lí i Emili Trinxet i Pujol, Gil Vidal i Forga i Antonio Nieto al mas Can Bosch a Sant Feliu de Codines
    Fotografia de finals dels anys cinquanta realitzada al mas Can Bosch, casa pairal del s. XVII de la baronia de Sant Feliu de Codines, propietat de la família Trinxet des dels anys vint del segle passat, on va realitzar una important i luxosa reforma. Al centre de la fotografia, calb i amb ulleres i la mà al davant, Avel·lí Trinxet, propietari de la fàbrica tèxtil Can Trinxet, a la seva dreta el seu germà Emili i al seu darrera, a dalt de tot de l'escala, Gil Vidal i Forga, home de confiança del primer. A la dreta, separat, el modisto canari Antonio Nieto, de visita a la finca, que signa i els dedica la fotografia. Can Trinxet va ser una important fàbrica tèxtil cotonera, especialitzada en llençols, vellut i pana, ubicada des de 105 al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet, que va estar activa fins el 1981. Can Bosch, dita ara La baronia, és encara propietat de la família Trinxet, i és un restaurant on tenen lloc casaments de luxe. Avel·lí Trinxet i Pujol (Barcelona, 1901 - 1961) fou un important empresari català. Era fill de Francesc Trinxet Mas (Barcelona, 27 de setembre de 1875 - 1941) i nét d'Avel·lí Trinxet Casas (Vilanova i la Geltrú 1845 - Barcelona 1917), que va ser oncle del pintor d'ascendència olotina Joaquim Mir i fundador de la fàbrica Can Trinxet de l'Hospitalet. En 1930 la família Trinxet, va entrar a formar part del gran grup tèxtil Unión Industrial Algodonera S.A., fàbrica num. 12, al costat de la família Bosch Catarineu i Salvador Villarrasa Vall. Posteriorment, abans de 1944, després de nombroses desavinences, abandona la Unión Industrial Algodonera S.A. , que passarà a mans de Julio Muñoz Ramonet, juntament amb Can Batlló i la important i valuosa col·lecció pictòrica de la família Bosch i Catarineu. A la mort del seu pare, el 1941 i del seu oncle Antoni Trinxet i Mas el 1945, passà a controlar Trinxet Industrial S.A., Trinxet y Compañía R.C., Industrias Mecánicas Condor S.A., Aymerich y Amat S.A. i Manufacturas Marfull S.A. Tenia nombroses finques a Aragó, inclosa la finca Mingolera a Mequinensa. Va sol·licitar diverses patents al Regne Unit i Canadà per tal de seguir desenvolupant Trinxet S.A. Es va casar amb Matilde Torras Rivière, filla de l industrial paperer gironí Torras Domenech. A la seva mort va passar a dirigir el grup el seu germà Emili Trinxet Pujol, mort el 1984, que va ser el darrer propietari de la fàbrica abans del seu tancament. Gil Vidal i Forga (Olot 1902, l'Hospitalet de Llobregat 1982). Va ser, després de la guerra i de patir uns anys de presó i d'ostracisme pel franquisme, secretari personal d'Avel·lí Trinxet a la fàbrica des de 1940 fins a la seva jubilació a mitjans dels setanta. Va ser un historiador autodidacta. Durant uns anys de cursà estudis de comptabilitat. Va ser membre del Centre Obrer d’Olot. El 1931, integrat a la candidatura republicana, va ser elegit membre de l’Ajuntament olotí, on va obtenir la Conselleria de Governació, on va deixar fama d’home bo, reflexiu, recte i operatiu. Sindicalment s’afilià a la UGT. Durant la guerra civil va haver d'amagar-se a diferents pobles fugint de les milícies de la FAI. A Sant Just Desvern, va trobar en Josep Maria Dou, un amic seu d’Olot i gràcies a ell, va poder entrar a treballar a la fàbrica tèxtil Trinxet de l'Hospitalet. Al març del 1942, la policia franquista el va detenir per haver estat regidor republicà d’Olot. Es va estar a la Model durant onze mesos. En sortir, va poder treballar encara a can Trinxet, ja que no van tenir en compte el seu color polític, cosa que no passava sempre, i fins i tot li van passar la setmanada mentre estava a la presó. Matilde Torras Rivière, la dona d’Avel•lí Trinxet, va sufragar íntegrament els estudis de la seva única filla, Josefina, que es va poder llicenciar en filologia semítica a la Universitat de Barcelona. Publicà L’evolució social a Olot (1937, reeditat el 1986), on tracta dels orígens del moviment obrer en aquesta ciutat. L’obra, prologada pel dirigent socialista Manuel Serra i Moret, fou premiada pel Patronat d’Estudis Històrics d’Olot el 1935. Aquest treball, que va ser pioner entre els dedicats als moviments socials a Catalunya, és un estudi sobre el naixement del maquinisme i del proletariat industrial olotí fins al Sexenni Democràtic del s. XIX, basat en la documentació de l’arxiu municipal d'Olot que reprodueix en els apèndixs, i en la premsa. En una obra posterior, 45 anys de vida olotina a través del Centre Obrer (1980), de caràcter descriptiu i memorialista, narra la trajectòria de l’entitat fundada el 1894 i que arribà fins el 1939. Té una plaça dedicada amb el seu nom a Olot. La seva única filla va ser Josefina Vidal i Badia, (Olot 1933, L'Hospitalet de Llobregat 2018) filla d’Olot i hospitalenca d’adopció després de més de cinquanta anys de viure i treballar a l’Hospitalet, llicenciada en llengues semítiques i destacada i rigorosa professora de llatí i grec a l'antigament conegut com a COPEM, (Centro Oficial de Patronato de Enseñanza Media) primer institut de Batxillerat inaugurat a l’Hospitalet el 1958, al que va ingressar com a professora poc després de la seva inauguració i on va ser-hi fins a la seva jubilació. Va fer donació a l'Arxiu de l'Hospitalet de diferent documentació relacionada amb l'Institut de batxillerat de Santa Eulèlia així com d'una gran quantitat de material gràfic sobre l'activitat sarsuelística a les diferents penyes d'aficionat a la sarsuela de Barcelona, gènere al que va ser molt aficionada, a l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Josefina Vidal es va casar el 1960 amb Manuel Grau i Monserrat, (Morella, 1928- L'Hospitalet de Llobregat 1992) també llicenciat en llengues semítiques. Va ser professor al Departament de Semítiques de la Universitat de Barcelona, on va obtenir el grau de doctor, defensant una tesi sobre la Jueria de Besalú (s. XIII-XV), que havia elaborat sota la direcció del Dr. David Romano i Ventura. Obtingut el doctorat va exercir la docència als instituts de batxillerat Larraona de Sabadell i Margarita Xirgu de l’Hospitalet després d’haver estat més de vint anys (des de l’1 d’octubre del 1958) professor de francès i d’història del que actualment es l’IES Santa Eulàlia, institut del qual fou fundador i primer director. Els matrimonis Vidal-Badia i Grau-Vidal, que no va tenir fills, van viure sempre, fins a la mort de tots quatre, al carrer Pareto núm. 5 del barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet. En Manuel Grau va ser nomenat fill predilecte de Morella, on té un carrer dedicat amb al seu nom.
    Activitats econòmiques
    Indústries
    Can Trinxet
    Persones
    Retrats de grup
    Vida quotidiana
    Vida social
  • AMHLAF0000735.jpg
    Retrat de Joan Matas i Avellan
    Retrat de Joan Matas, actor de teatre hospitalenc. Dotat d'una gran presència i d'una esplèndida veu greu i perfecta dicció, Joan Matas Abellán, actor en diferents muntatges de teatre amateur del Grup de Teatre Alpha 63 de l'Hospitalet, va arribar a ser actor professional i va formar part de la Companyia Adrià Gual, sorgida de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, amb la que va actuar en diversos muntatges al Teatre Romea, dirigides les dues per Ricard Salvat, així com de la companyia de Pau Garsaball en l'exitosa obra de teatre musical "El retaule del flautista", de Jordi Teixidor i Carles Berga, on va interpretar el paper de Reverend Grundig en la gravació que d'aquesta obra va fer Televisió Espanyola el 1977, on també va gravar, el 1978 "A l'Àfrica, minyons" de Xavier Fàbregas, fent el divertit paper de Soldà del Marroc de l'obra de Serafí Pitarra "La botifarra de la llibertat". També va formar part de l'espectacle de teatre avantguardista "Rebel delirium", de Iago Pericot i Sergi Mateu, estrenat als túnels del metro el 1977 i de diversos muntatges de cabaret de petit format amb Carme Sansa i Pep Torrents en diferents sales de cafè-teatre de Barcelona. La sobtada mort del seu pare el va obligar a abandonar el teatre als anys vuitanta per fer-se càrrec, junt amb el seu germà Jaume, de l'antiga i important peixateria familiar del Mercat del Centre de l'Hospitalet, on va treballar fins a la seva prematura mort l'any 2007 als 60 anys. Era Llicenciat en Ciències Exactes.
    Actors
    Arts escènciques
    Arts escèniques
    Cultura
    Homes
    Oficis i ocupacions
    Persones
    Retrats
    Teatre
  • AMHLAF0067016.jpeg
    Inundacions
    Carrer Major de L'Hospitalet inundat per les pluges torrencials. Podria tractar-se de les inundacions de setembre de 1971.
    Recursos naturals i mediambient
  • AMHLAF0003332.jpg
    Festa Major de la Torrassa
    Cercavila de capgrossos i gegants durant la Festa Major al barri de la Torrassa.
    Diverses
    Dones i homes
    Festes majors
    Festes, Imatgeria popular
    Gegants i capgrossos
  • AMHLAF0001123.jpg
    Lliurament d'habitatges del Congrés Eucarístic
    Es veu l'arribada del bisbe de Barcelona, que és rebut pel mossèn Josep Homar i l'alcalde Ramon Solanich i Riera, entre d'altres, al barri de Sant Josep. La comitiva es dirigeix cap al conjunt residencial i, al fons, es poden veure les naus industrials de Cosme Toda.
    Actes oficials
    Alcaldes
    Arquitectura i urbanisme
    Cosme Toda
    Edificis
    Indústries
    Oficis i ocupacions
    Política i administració pública
    Religió
    Religiosos
    Visites d'autoritats
  • AMHLAF0023845.jpg
    Xemeneia de la bòvila Torns i aqüeducte del Torrent de Can Nyac o d'en Farré
    Xemeneia de l'antiga bòbila "Productes ceràmics i refractaris Joan Torns S.A." al barri de Sanfeliu. A la fotografia s'aprecia un incendi de matolls a la muntanya de Sant Pere Màrtir, a Esplugues, ciutat a la que pertanyen els blocs que s'observen. Tot i que va ser la darrera bòvila en funcionament a l'Hospitalet, en el moment de fer aquesta fotografia, mitjans dels anys vuitanta, algunes parts d'aquesta bòvila ja no estava en funcionament i, situades en un entorn urbanísticament caòtic en aquells moments pel fet d'estar afectats per la propera construcció de la Ronda de Dalt, servien com a dipòsit de reciclatge de bidons. Uns anys després aquesta xemeneia va patir un accident i va quedar escapçada per la meitat, que encara es conserva. A l'altre cantó de l'aqüeducte, per on passa ara la Ronda de Dalt, aquesta bòvila tenia més instal·lacions que sí que encara estaven en funcionament a mitjans dels vuitanta. L'aqüeducte i la xemeneia van quedar rodejats totalment per la Ronda de Dalt. Estan protegits com a bé patrimonials al PEPPA de l'Hospitalet. (Fixa núm. 10). Aquesta fàbrica era a tocar de l'aqüeducte que travessava el Torrent de Can Nayac, o d'en Farré, entre l'Hospitalet i Esplugues, conegut com a pont de la mina, que, des de Sant Pere Màrtir, suministrava aigua a Esplugues i l'Hospitalet. Va ser construït per la Companyia General d'Aigües de Barcelona el 1888, segurament substituïnt una construcció anterior divuitesca. És molt similar al del torrent de Can Clota, a Esplugues, molt proper a aquest. Aquesta construcció està dedicada a conduir l'aigua, guanyant un fort desnivell del terreny. És una construcció molt sòlida d'obra vista i maó, format per arcs rebaixats, éssent els centrals de majors dimensions que la resta, que estan suportats per pilars lleugerament atal·lusats. Actualment està en desús. L'aigua corrent va arribar a l'Hospitalet a inicis de la S. XVIII, mitjançant una canonada que venia de la "font de Mas Cunill", que baixaven canalitzades des de la mina excavada a la zona de Finestrelles, a Esplugues, propietat de Rafael d'Amat, primer Baró de Maldà. Habitualment el Baró de Maldà, residia a Barcelona, ​​tot i que una part de l'estiu ho gaudia a l'Hospitalet, durant la Festa Major que se celebrava a mitjans d'agost, commemorant el patró de la ciutat Sant Roc. Aquesta aigua arribava a la casa de l'Baró de Maldà (on ara es troba el carrer amb aquest mateix nom) i a la casa de rector. A la fi de la S. XVIII el Baró de Maldà va cedir a l'ajuntament una part dels seus drets sobre l'aigua i l'ajuntament va construír una font, construint l'antiga torre del repartidor de les aigües d'ús públic. Segons fonts documentals la torre d'aigües del Repartidor va ser construïda el 1867. La plaça on està ubicada rebia el seu nom popular, avui oficial, per estar situada en ella la que va ser, doncs, una de les primeres font públiques de l'Hospitalet, que "repartia" aigua als hospitalencs, construida en terrens que van ser també, i que arribaven fins al al Passatge de Xerricó, de Rafael d'Amat i de Cortada i de Senjust, primer Baró de Maldà, motiu que explica per què a l'Hospitalet hi ha el c/ Baró de Maldà que va del c/ Major a la Plaça del Repartidor. Personatge singular, autor de la monumental crònica de costums divuitesques barcelonines i catalanes "Calaix de sastre", curiosament, no té cap carrer dedicat a la seva memòria a Barcelona, on va néixer.
    Bòvila Torns
    Bòviles
    Indústries
    Pont de la Mina
    Torrent de Can Nyac
  • AMHL_101_Y120_1970_6030918_01.JPG
    Carrer Girona, 6
    Edifici que fa cantonada entre els carrers Girona i Casanova. Imatge procedent de les fitxes de la Contribució Urbana de l'any 1970.
    Arquitectura i urbanisme
    Edificis
  • AMHLAF0000578.jpg
    Portalada de l'antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida de l'Hospitalet.
    Antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida. La fotografia mostra la porta d'entrada principal, en la que es pot observar el treball escultòric sobre la pedra en aquest frontal d'ordre corintiri de tres metres i mig d'amplada per cinc i mig d'alçada on, dalt de tot, al timpà del frontó triangular, símbol de la Santíssima Trinitat, la figura d'un pantòcrator maiestàtic amb la Dextera Domini beneint i apuntant al cel i ostentant un orbe rematat amb una creu, el globus imperial, al cantó esquerre, símbol de la superioritat del poder espiritual sobre el terrenal, que recorda a tothom que serà jutjat per ell. A sota, dues pilastres amb cariàtides i, sota d'aquestes dues efígies: una de Sant Pere, en la que se'l representa amb una gran clau i una altra de Sant Jaume Major, en la que se'l representa amb l'espasa, que ens indica que va morir decapitat. Entre aquestes dues pilastres, dos busts, el de Sant Roc, a l'esquerra representat ara amb el seu barret de pelegrí, i a la dreta el de Sant Jaume Major, que molt probablement sostenia també una espasa. Son aquests dos sants pelegrins, molt apropiats per a ser presents a l'església d'un poble en el que hi havia un petit hospital o hostal, molt probablement situat al seu davant, en el que els viatgers havien de fer quarentena abans d'entrar a la ciutat de Barcelona quan hi havia epidèmies. Al centre, entre aquests dos relleus dels sants, hi ha l'escultura de la nena Santa Eulàlia, patrona de la ciutat, amb la palma, símbol del seu martiri, i el llibre dels màrtirs a l'altra mà. A sota, emmarcant la porta, dues columnes amb el fust estriat i el capitell corintiri sostingudes per dos pedestals que reprodueixen la creu de Santa Eulàlia, encara avui present a l'escut oficial de la ciutat. L'any 1937, durant la guerra civil, es va enderrocar aquest temple parroquial, que havia estat construït el 1579. Alguns carreus i relleus d'aquesta portalada van ser recuperats per diferents veïns del poble quan l'església va ser enderrocada i avui dia es custodien al Museu de l'Hospitalet. La nova església de Santa Eulàlia de Mèrida, es començà a construir tot just acabada la Guerra Civil, el mateix any de 1939 i es va inaugurar el 1947. Aquest nou edifici està catalogada en el PEPPA amb la fitxa núm. 003.
    Arquitectura i urbanisme
    Detall
    Església Santa Eulàlia de Mèrida
    Esglésies i ermites
    Patrimoni
    Patrimoni arquitectònic
    Religió
  • AMHLAF0000573.jpg
    Antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida de l'Hospitalet.
    Imatge presa des d'una posició elevada, probablement el terrat de l'edifici de l'Ajuntament. Es veu el carrer Major i les façanes principal i lateral del temple, amb el seu campanar i rellotge. A baix a la dreta, en primer terme, les casetes del carrer Major que més tard foren enderrocades per eixamplar la plaça de l'Ajuntament. Davant del temple, es veu un rètol penjant que diu "Automóviles al paso". L'edifici actual de l'església, inaugurat el 1947, està Catalogat en el PEPPA amb núm. 003.
    Església Santa Eulàlia de Mèrida
    Esglésies i Ermites
    Patrimoni
    Patrimoni arquitectònic
    Religió
  • AMHLAF0025605.jpg
    Vista interior de l'església Santa Eulàlia de Mèrida abans de la Guerra Civil
    La fotografia mostra la nau central, amb cadires de vímet pels feligresos i l'Altar Major de l'antic temple parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida, al barri Centre. A la imatge hi ha, dalt de l'altar, la imatge de Sant Josep, que sosté amb una mà la seva vara florida i amb l'altra al nen Jesús. Juntament amb els raigs daurats i el colom de dalt de de tot de l'altar, el conjunt representa, de forma molt teatral, el misteri de la Santíssima Trinitat: Pare, Fill i Esperit Sant. A sota, a banda i banda, apareixen dues escultures que representen dues al·legories. La de l'esquerra de la fotografia representa la virtut teologal de la fe i la figura porta els ulls tapats perquè fa referència a la predisposició intrínseca de les persones a fer el bé. La iconografia la representa com una figura femenina abillada a l’estil clàssic. Porta els ulls embenats. Amb la mà dreta sosté una creu, símbol de Crist crucificat, i amb l’esquerra un calze amb una hòstia, en referència al sagrament del’Eucaristia. La figura femenina de la dreta representa la virtut de l'esperança i sosté l'àncora-creu, símbol de la solidesa, la fidelitat i de Crist mateix, i una au, que representa l'ànima salvada. Més a sota, a l'espai central de l'Altar, hi ha la figura que representa la nena Santa Eulàlia de Mèrida (també anomenada de Barcelona) que sostè la palma del martiri, com tots els àngels que flanquejen l'altar, que informa que la santa va ser martiritzada, i la creu en forma d'aspa on va ser crucifixada. S'ens presenta sostinguda per un núvol, on hi ha també els instruments de tortura que es van fer servir contra ella, rodejat d'àngels i querubins que l'enlairen. Al món grecoromà el palmell era símbol d'immortalitat, de victòria, de glòria. El cristianisme va associar aquest símbol a Jesucrist, primer màrtir i també als màrtirs, que apareixen representats molts cops amb el palmell de la de glòria i resurrecció. Aquests dos símbols, la palma i la creu en forma d'aspa, tots dos, van ser presents durant molt temps a l'escut de L'Hospitalet, dels quals perviu encara avui en l'escut oficial de la ciutat la creu en forma d'aspa. L'any 1937 es va enderrocar aquest temple parroquial, que va ser construït el 1579. Acabada la Guerra Civil, el Bisbat de Barcelona endegà una important campanya per tal de reconstruir les esglésies cremades o destruïdes durant el conflicte bèl·lic. La nova església de Santa Eulàlia de Mèrida, patrona de la ciutat, es començà a construir tot just acabada la Guerra Civil, el mateix any de 1939. La construcció del nou temple, va estar sota la mateixa advocació, es va encarregar a l'arquitecte municipal Manuel Puig Janer. La primera pedra es va col·locar el 16 de juliol de 1939; el 19 de març de 1942 s'inaugurà la primera meitat; el 20 de juny de 1943 es beneí el campanar i l'obra s'acabà el 26 d'octubre de 1947. Està catalogada en el PEPPA amb la fitxa núm. 003.
    Arquitectura i urbanisme
    Església Santa Eulàlia de Mèrida
    Esglésies i ermites
    Interiors
    Patrimoni
    Patrimoni arquitectònic
    Religió
  • AMHLAF0025603.jpg
    Vista interior de l'església Santa Eulàlia de Mèrida abans de la Guerra Civil
    Interior de l'antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida. S'observa que a l'església hi havia repartits diversos plafons ceràmics amb diferents escenes de la passió de Crist. També s'observa amb detall el treballat púlpit de pedra des d'on el rector feia l'homilia, on es presenten imatges del papa Marti V ( Papa de 1417- a 1431), Otto di Colonna, que va aconseguir eliminar el Cisma d'Occident i restaurar Roma com a seu del papat, amb la seva creu de tres braços, i al bisbe de Barcelona, que porta a la mà una reproducció de l'ermita de Provençana a la mà, personatges del s. XV coetanis a la construcció de l'església original. Com a parròquia, Santa Eulàlia de Provençana no s'esmenta fins l'any 1045. Sembla que l'any 1076 es documenta la construcció de l'ermita, que es consagra el 27 de gener de l'any 1101 pel bisbe Berenguer Folc. L'església de Santa Eulàlia de Mèrida de l'Hospitalet centre té el seu origen a finals del segle XV, quan el nucli de la Pobla d'Hospitalet té ja una cinquantena de cases i una personalitat diferenciada del nucli més antic de Provençana com per a construir un nou temple parroquial. L'any 1426 el bisbe de Barcelona Francesc Climent Sapera concedeix la llicència per a edificar una nova església parroquial i trasllada la titularitat de la vella església de Provençana a aquesta de l'Hospitalet, fet que recorda aquest relleu en pedra al púlpit. La primera església va ser substituïda entre 1580-1600, moment de gran esplendor al poble, per un temple nou, guarnit amb capelles amb bells retaules, com el dedicat a Sant Roc, copatró del poble juntament amb santa Eulàlia, (santa que alguns situen a Mèrida i altres a Barcelona) i un gran Altar data del 1807, substitut d’un altre de l’any 1544 que s’havia podrit degut als problemes d’humitat originats pel mal estat del sostre de l’església. El va realitzar l’escultor barceloní Salvador Roig, a semblança de l’Altar major que hi havia llavors a l’església de Sant Jaume de Barcelona. Durant els primers dies de la guerra civil, la caiguda fortuïta d'una pedra de l'església a una casa veina del costat, que va travessar la teulada i va caure a sobre d'un llit sense provocar danys personals, va provocar que es demanés un informe a l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, que es custodia a l'Arxiu Municipal, sobre l'estat de conservació del temple i la conveniència d'enderrocar-lo. L'esperit revolucionari i el profund anticlericalisme de l'ajuntament republicà del moment van esperonar finalment la seva demolició. D'aquell vell temple només alguns elements, carreus i claus de volta, i pintures d’alguns retaules, com les del retaule de Sant Roc, protector contra l'epidèmia de pesta, de finals del s. XVI, atribuït a Jaume Huguet (Vilafranca,1547-1606 ca.) i al seu fill, han estat preservats al Museu d’Història de 'Hospitalet. Acabada la Guerra Civil, el Bisbat de Barcelona endegà una important campanya per tal de reconstruir les esglésies cremades o destruïdes durant el conflicte bèl·lic. S’encarregà a l’arquitecte Manuel Puig Janer, que va ser arquitecte municipal de l’Hospitalet des de 1939 fins a la seva mort, l'any 1965, la construcció del nou temple, igualment sota l’advocació de Santa Eulàlia de Mèrida. La primera pedra es va col·locar el 16 de juliol de 1939; el 19 de març de 1942 s'inaugurà la primera meitat; el 20 de juny de 1943 es beneí el campanar i la obra s'acabà el 26 d'octubre de 1947. Mentre es construïa el temple feu les funcions d’església parroquial l’edifici del Centre Catòlic. L’actual edifici de l'església de Santa Eulàlia de Mèrida està catalogat dins el Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de l’Hopitalet (PEPPA, fitxa núm. 003)
    Arquitectura i urbanisme
    Església Santa Eulàlia de Mèrida
    Esglésies i ermites
    Interiors
    Patrimoni
    Patrimoni arquitectònic
    Religió
  • AMHLAF0000902.JPG
    Antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida de l'Hospitalet en demolició.
    Vista exterior de l'antic Temple Parroquial de L'Hospitalet Centre, situat al mateix lloc que l'actual però més a tocar del carrer Major. La fotografia és de l'inici de la Guerra Civil, en ple procés de deconstrucció pedra a pedra. D'ell només alguns elements, carreus, claus de volta, i el retaule de Sant Roc, han estat preservats al Museu de l'Hospitalet. A finals del segle XV, el nucli al voltant de l'Hospital que va donar lloc a la població de l'Hospitalet era ja suficientment gran i distant del nucli de Provençana com per a construir un nou temple parroquial. L'Església es bastí al mateix indret que l'actual, però tingué una existència relativament curta. L'any 1600 es reedificà i s'aixecà el temple que va restar dempeus fins l'any 1936. Durant els primers dies de la guerra civil, la caiguda fortuïta d'una pedra de l'església a una casa veina del costat, que va travessar la teulada i va caure a sobre d'un llit sense provocar danys personals, va provocar que es demanés un informe a l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, que es custodia a l'Arxiu Municipal, sobre l'estat de conservació del temple i la conveniència d'enderrocar-lo. L'esperit revolucionari i el profund anticlericalisme de l'ajuntament republicà del moment van esperonar finalment la seva demolició. L'Església de Santa Eulàlia de Mèrida actual, projectada per l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer, es va començar a construir tot just acabada la guerra, el juliol de 1939, i es va inaugurar el 1947. Està catalogat en el PEPPA amb núm. 003
    Bombardeigs
    Conflictes
    Església Santa Eulàlia de Mèrida
    Esglésies i ermites
    Guerra Civil
    Patrimoni arquitectònic
    Religió
    Seguretat i defensa
  • AMHLAF0002542.jpg
    Antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida de l'Hospitalet.
    Antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida de l'Hospitalet. Es veu la façana principal i lateral del temple, amb el seu campanar i rellotge. Davant del temple, es veu un rètol penjant que diu "Automóviles al paso". A la fotografia s'observen encara les marques del pont que unia antigament l'església amb la rectoria, situada al davant, que va ser suprimit a mitjans del s. XIX. A la porta d'entrada principal es pot observar el treball escultòric sobre la pedra en el frontal d'ordre corintiri de tres metres i mig d'amplada per cinc i mig d'alçada on, dalt de tot, al timpà del frontó triangular, símbol de la Santíssima Trinitat, la figura d'un pantòcrator maiestàtic amb la Dextera Domini beneint i apuntant al cel i ostentant un orbe rematat amb una creu, el globus imperial, al cantó esquerre, símbol de la superioritat del poder espiritual sobre el terrenal, que recorda a tothom que serà jutjat per ell. A sota, dues pilastres amb cariàtides i, sota d'aquestes dues efígies: una de Sant Roc, en la que se'l representa amb el seu gos i una altra de Sant Jaume Major, en la que se'l representa amb l'espasa, que ens indica que va morir decapitat. Entre aquestes dues pilastres, dos busts dels mateixos sants, el de Sant Roc, a l'esquerra representat ara amb el seu barret de pelegrí, i a la dreta el de Sant Jaume Major, que molt probablement sostenia també una espasa. Son aquests dos sants pelegrins, molt apropiats per a ser presents a l'església d'un poble en el que hi havia un petit hospital o hostal, molt probablement situat ben bé al davant de l'església, en el que els viatgers havien de fer quarantena abans d'entrar a la ciutat de Barcelona quan hi havia epidèmies. Al centre, entre aquests dos relleus dels sants, hi havia l'escultura de la nena Santa Eulàlia, patrona de la ciutat, amb la palma, símbol del seu martiri, i el llibre dels màrtirs a l'altra mà. A sota, emmarcant la porta, dues columnes amb el fust estriat i el capitell corintiri sostingudes per dos pedestals que reprodueixen la creu de Santa Eulàlia, encara avui present a l'escut oficial de la ciutat. L'església de Santa Eulàlia de Mèrida té el seu origen a finals del segle XV, quan el nucli de la Pobla d'Hospitalet té ja una cinquantena de cases i una personalitat diferenciada del nucli més antic de Provençana com per a construir un nou temple parroquial. La primera església va ser substituïda entre 1580-1600, moment de gran esplendor al poble, per un temple nou, guarnit amb capelles amb bells retaules, com el dedicat a Sant Roc, copatró del poble juntament amb santa Eulàlia, (santa que alguns situen a Mèrida i altres a Barcelona) i un gran Altar data del 1807, substitut d’un altre de l’any 1544 que s’havia podrit degut als problemes d’humitat originats pel mal estat del sostre de l’església. El va realitzar l’escultor barceloní Salvador Roig, a semblança de l’Altar major que hi havia llavors a l’església de Sant Jaume de Barcelona. Durant els primers dies de la guerra civil, la caiguda fortuïta d'una pedra de l'església a una casa veina del costat, que va travessar la teulada i va caure a sobre d'un llit sense provocar danys personals, va provocar que es demanés un informe a l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, que es custodia a l'Arxiu Municipal, sobre l'estat de conservació del temple i la conveniència d'enderrocar-lo. L'esperit revolucionari i el profund anticlericalisme de l'ajuntament republicà del moment van esperonar finalment la seva demolició. D'aquell vell temple només alguns elements, carreus i claus de volta, i pintures d’alguns retaules, com les del retaule de Sant Roc, protector contra l'epidèmia de pesta, de finals del s. XVI, atribuït a Jaume Huguet (Vilafranca,1547-1606 ca.) i al seu fill, han estat preservats al Museu d’Història de 'Hospitalet. L'edifici actual de l'església de Santa Eulàlia de Mèrida, projectat per l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer, iniciat el 1939 i inaugurat el 1947 està catalogat en el PEPPA amb núm. 003.
    Arquitectura i urbanisme
    Església Santa Eulàlia de Mèrida
    Esglésies i Ermites
    Fanals
    Mobiliari urbà
    Patrimoni
    Patrimoni arquitectònic
    Religió
  • AMHLAF0004176.jpg
    Església parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida
    Vista exterior de l'església Santa Eulàlia de Mèrida de l'Hospitalet el 1942. Es veu la façana principal i part del lateral esquerra de l'església. La torre del rellotge és en obres, però quasi finalitzades. L'església de Santa Eulàlia de Mèrida té el seu origen a finals del segle XV, quan el nucli de la Pobla d'Hospitalet té ja una cinquantena de cases i una personalitat diferenciada del nucli més antic de Provençana com per a construir un nou temple parroquial. La primera església va ser substituïda entre 1580-1600, moment de gran esplendor al poble, per un temple nou, guarnit amb capelles amb bells retaules, com el dedicat a Sant Roc, copatró del poble juntament amb santa Eulàlia, (santa que alguns situen a Mèrida i altres a Barcelona) i un gran Altar data del 1807, substitut d’un altre de l’any 1544 que s’havia podrit degut als problemes d’humitat originats pel mal estat del sostre de l’església. El va realitzar l’escultor barceloní Salvador Roig, a semblança de l’Altar major que hi havia llavors a l’església de Sant Jaume de Barcelona. Durant els primers dies de la guerra civil, la caiguda fortuïta d'una pedra de l'església a una casa veina del costat, que va travessar la teulada i va caure a sobre d'un llit sense provocar danys personals, va provocar que es demanés un informe a l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, que es custodia a l'Arxiu Municipal, sobre l'estat de conservació del temple i la conveniència d'enderrocar-lo. L'esperit revolucionari i el profund anticlericalisme de l'ajuntament republicà del moment van esperonar finalment la seva demolició. D'aquell vell temple només alguns elements, carreus i claus de volta, i pintures d’alguns retaules, com les del retaule de Sant Roc, protector contra l'epidèmia de pesta, de finals del s. XVI, atribuït a Jaume Huguet (Vilafranca,1547-1606 ca.) i al seu fill, han estat preservats al Museu d’Història de 'Hospitalet. Acabada la Guerra Civil, el Bisbat de Barcelona endegà una important campanya per tal de reconstruir les esglésies cremades o destruïdes durant el conflicte bèl·lic. S’encarregà a l’arquitecte Manuel Puig Janer, que va ser arquitecte municipal de l’Hospitalet des de 1939 fins a la seva mort, l'any 1965, la construcció del nou temple, igualment sota l’advocació de Santa Eulàlia de Mèrida. La primera pedra es va col·locar el 16 de juliol de 1939; el 19 de març de 1942 s'inaugurà la primera meitat; el 20 de juny de 1943 es beneí el campanar i la obra s'acabà el 26 d'octubre de 1947. Mentre es construïa el temple feu les funcions d’església parroquial l’edifici del Centre Catòlic. La nova església de Santa Eulàlia de Mèrida és un edifici basilical de tres naus, amb absis central semicircular i un de lateral poligonal al costat esquerre. L'estil és monumental, amb estructures i formes neoromàniques i classicitzants, fora d'època. Davant de la porta d’entrada a la façana principal s’obre un porxo de tres arcs de mig punt. A l'esquerra s'aixeca el campanar, de planta quadrada i format per tres cossos. El primer cos està recorregut per unes bandes, a continuació hi ha un rellotge i, a la part superior, hi ha tres finestres d'arc de mig punt separades per columnes; en el segon cos hi ha altres tres finestres i l'últim cos, de forma vuitavada, té una finestra rectangular a cada cara. El campanar està coronat per un penell de ferro en forma d'àngel. El parament és de maó vist. A l'interior hi ha diverses obres de l'escultor noucentista Rafael Solanich, vitralls de Ramon Rogent i pintures de Joan Torras i Viver, realitzades el 1964. El seu estil, una mica híbrid, però amb evidents referències clàssiques, relliga amb l'esperit del Noucentisme d'abans de la Guerra. A l'espai central de les pintures de l'Altar, hi ha l'escultura de la figura que representa la nena Santa Eulàlia de Mèrida (també anomenada de Barcelona). Sostenen la palma del martiri els quatre àngels que l’envolten, que ens informa que la santa va ser martiritzada, i la creu en forma d'aspa on va ser crucificada. Al món grecoromà el palmell era símbol d'immortalitat, de victòria, de glòria. El cristianisme va associar aquest símbol a Jesucrist, primer màrtir i també als màrtirs, que apareixen representats molts cops amb el palmell de la de glòria i resurrecció. Aquests dos símbols, la palma i la creu en forma d'aspa, tots dos, van ser presents durant molt temps a l'escut de L'Hospitalet, dels quals perviu encara avui en l'escut oficial de la ciutat la creu en forma d'aspa. Destacaquen també els tres mosaics del sostre: “Ieshus”, l’escut de l’Hospitalet i una al·lusió al pelegrinatge al sepulcre de Santa Eulàlia. L'església parroquial té tres entrades: una principal per la Plaça de l'Ajuntament, i dues laterals pel Carrer de l'Església i pel Carrer Tecla Sala. L’edifici està catalogat dins el Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de l’Hopitalet (PEPPA, fitxa núm. 003)
    Església Santa Eulàlia de Mèrida
    Esglésies i ermites
    Religió
  • AMHLAF0004052.jpg
    Plaça de l'Ajuntament i Edifici de La Caixa
    Vista panoràmica de la Plaça de l'Ajuntament. Es veu l'edifici conegut amb el nom de "La Caixa" i en primer terme, el terrat de l'Ajuntament. Al fons es veuen els habitatges de Can Serra. Aquest edifici va ser construït al solar que ocupaven, fins el 1936 un grup de vivendes setcentistes de planta baixa i pis, arrenglerades seguint l'alineació de l'estret traçat originari del carrer Major i de l'antic espai dedicat a les quadres de la vaqueria de Cal Xerricó, que feia cantonada amb el carrer Baró de Maldà. Cal Xerricó fou una antiga propietat del Baró de Maldà, en els darrers temps fou dedicada a la cria de vaques i venda de llet. En aquests solars s'iniciaria la construcció, el 1947, del gran edifici d'habitatges projectat per l'arquitecte Municipal Manuel Puig Janer que donaria orígen i ocuparia tota la plaça de l'Ajuntament. Puig Janer, autor també de la nova església de Santa Eulàlia de Mèrida, de maó vist i pedra artificial, com aquest edifici, situada al costat, va aprofitar per reorganitzar, harmonitzar i monumentalitzar els espais d'us públic situats al voltant de l'Ajuntament. L'edifici, inaugurat el 1950, va ser promogut per la llavors Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros, i va ser conegut com l'edifici de "La Caixa". Està protegit com a bé cultural d'interès local al Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de l'Ajuntament de l'Hospitalet (PEPPA fitxa núm. 4). Es tracta d'un edifici d'habitatges de grans proporcions, molt representatiu de l'arquitectura monumentalista de la postguerra, amb notòries referències neoclàssiques. La seva allargada façana, que combina el maó vist amb la pedra artificial, està modulada rítmicament amb pilastres de pedra que volen trencar l'horitzontalitat dominant. Al programa de la Festa Major del Centre Catòlic de 1948, hi ha, a la primera pàgina, aquest text: "Un grupo inmobiliario constituído por las fincas núms. 4, 5 y, 6 de la Plaza del Ayuntamiento, se está construyendo con celeridad, a fin de inaugurar a últimos de 1949, las nuevas oficinas de la Sucursal de la CAJA DE PENSIONES PARA LA VEJEZ Y DE AHORROS en nuestra ciudad, junto con la notable mejora de instalar en los bajos del num. 5 de la calle Barón de Maldá, una Biblioteca pública, dotada con todas las comodidades. Constará este inmueble, de veinticuatro pisos de alquiler en conjunto, con todo el moderno confort, y cuatro grandes tiendas, siendo el primer edificio del centro de Hospitalet que tendrá ascensor. Esta importante mejora urbanística, para nuestro querido Hospitalet, es debida a la de todos conocida, benemérita CAJA DE PENSIONES PARA LA VEJEZ Y DE AHORROS de Cataluña y Baleares, que en su aspecto económico, representa una de las mayores concentraciones de riqueza de España y aún del mundo, atestiguado por la respetable cifra de más de DOS MIL QUINIENTOS millones de pesetas, que a través de sus 200 Sucursales y Agencias, corresponden a más de un millón doscientos mil imponentes, que tienen depositados sus ahorros en esta Institución, que en el orden social, y a través de sus inversiones fiduciarias y préstamos, favorece la industria y el comercio, fomenta la pequeña propiedad, desarrolla la modesta agricultura; acrecentando su patrimonio moral, mediante diversos organismos de acción cultural, benéfica y de asistencia social, ejemplo de sus elevados y cristianos ideales. Por no tener accionistas, ni capitales fundacionales, ni dietas los Consejos de administración, como tampoco repartos de dividendos, permite que sus excedentes administrativos, derivados de inversiones discrecionales y prudentes de los capitales, sean destinados a satisfacer esta finalidad social y benéfica que cada día adquiere más auge y esplendor. Son estos organismos que constituyen ejemplo para las demás regiones españolas e incluso otras naciones La OBRA DE LOS HOMENAJES A LA VEJEZ, que ha levantado en toda la nación y en el extranjero, una cruzada de amor y apoyo a la ancianidad; La OBRA ESCOLAR, que propulsa la sanidad de los niños y su incorporación a la previsión social; La OBRA CULTURAL, que a través de sus Bibliotecas Públicas, fomenta el amor al libro, impulsa la vida artística y vela por la dignificación del lenguaje; La OBRA SOCIAL AGRICOLA, centro de investigación y de fomento de las actividades del campo y apoyo técnico y social al agricultor; La OBRA DE ACCION SOCIAL, creada con fines de cristiana espiritualidad de protección a la mujer difundiendo la previsión popular entre las obreras, con la eficacia de la hermandad y los adelantos de la ciencia médica, ante los riesgos de la enfermedad; La OBRA ANTITUBERCULOSA, con sus diversos centros de verdadera lucha preventiva y sanatorial contra la peste blanca; y La OBRA DE LOS INVALIDOS, que dedica sus afanes a la redención social de ciegos, sordo-mudos y mutilados, con todos los avances científicos modernos. El 1 de agosto de 1928, hace veinte años, se inauguró la Sucursal de la CAJA DE PENSIONES PARA LA VEJEZ Y DE AHORROS en nuestra ciudad, quedando Hospitalet vinculado a sus diversas actividades, siendo la más antigua de las ocho Sucursales que cuenta en la comarca del bajo Llobregat, pasando el número de imponentes de ocho mil y el saldo que tienen ingresado los mismos, de más de doce millones de pesetas."
    Arquitectura i urbanisme
    Edificis
    Places
    Vistes
  • AMHLAF0004788.jpg
    Festa Major de La Florida
    Festa Major organitzada per les entitats del barri que es reunien en el solar de davant de l'edifici del SEPU. El solar delimitava amb el carrer de la Primavera, l'avinguda de Ponent i l'avinguda de Catalunya i l'utilitzaven tant per les celebracions com per les reivindicacions veïnals.
    Arquitectura i urbanisme
    Edificis
    Festa major de la Florida
    Festes
    Festes majors
  • AMHLAF0004679.jpg
    Mur cantoner a la Florida
    Mur cantoner amb la pintada "cultura para el barrio", al barri de La Florida.
    Arquitectura i urbanisme
    Conflictes
    Edificis
  • AMHLAF0004817.jpg
    Aula de Cultura de La Florida i Biblioteca Popular
    Fotografia de 1979 presa des del carrer de la Renclusa. Vista de la façana de l'Aula de Cultura de La Florida i de la Biblioteca Popular, amb tot de cartells als vidres anunciant actes i activitats culturals. Destaca el cartell de la funció de l'obra teatral l'Hostal de la Glòria, de Josep Maria de Sagarra, dirigida per l'actor i director teatral hospitalenc Miquel Xartó, al Teatre del Centre Catòlic de l'Hospitalet, en homenatge al que va ser durant molts anys ànima i director artístic del seu Quadre Escènic, el director teatral amateur Alfons Flores, pare del director teatral Enric Flores Tarrés i de l'escenògraf Alfons Flores Tarrés, fundadors del Grup d'Acció Teatral (GAT) de l'Hospitalet. L’Aula de Cultura de La Florida va ser la primera d’una xarxa d’equipaments culturals de barri que van esdevenir motor de la política cultural de la ciutat dels primers ajuntaments democràtics. Va ser també la primera que va existir a tota Espanya. Qui llavors era l'alcalde, Vicenç Capdevila, va crear aquest equipament acollint-se a l’Ordre Ministerial de 3 de juliol de 1974 de creació de la Red Nacional de Aulas de Cultura del Estado español, una ordre que promovia la creació de “centres per facilitar mitjans d’integració cultural a la població immigrada que ha sortit de les zones rurals a les urbanes que denota importants fenòmens de desarrelament social”. L'Aula de Cultura de La Florida, com totes les que es van anar obrint posteriorment als barris de Santa Eulàlia, Bellvitge, Collblanc-Torrassa, Sant Josep i Sanfeliu, pretenien acostar la cultura i les diferents disciplines artístiques als veïns de cada barri de l'Hospitalet mitjançant l'organització de conferències, debats i taules rodones, tallers culturals (de teatre, dansa, ceràmica, pintura, gravat, fotografia, cinema, cuina, etc) en sessions de tarda, de 16h. a 22h. de dilluns a divendres i actuacions teatrals i musicals alguns caps de setmana al vespre. Es volia també, mitjançant el suport als diferents calendaris festius de cada barri, incrementar el grau de participació i pertinença dels habitants amb cadascun d'ells i amb l'Hospitalet, ciutat que havia sofert una gran transformació urbanística en pocs anys que l'havíen convertit en una ciutat dormitori mancada llavors, a finals dels anys setanta, d'una identitat clara i definida. L'Aula de Cultura de La Florida va ser inaugurada el 1975, amb una important exposició anomenada "Los cántaros de la emigración" del col·lectiu artístic Glicinas 21, liderat per Honorio Blasco y Félix Sandoval, que proposava reflexionar sobre la identitat, la cultura i l'emigració. Aquest equipament municipal va ser tancat definitivament, per tal que la biblioteca pogués ser ampliada i modernitzada, el 1996. Els seus respectius directors/res van ser Josep Maria Figueres, Clara-Carme Parramon, Pietat Hernàndez, Jordi Piera, Manel Bujía, Artur Arranz i Ferran Farré. De entre les moltes activitats culturals sorgides de d'aquesta Aula de cultura, a banda de l'esmentada exposició, cal destacar la seva forta implicació amb la festa major del barri de La Florida, ajudant a la seva consolidació, l'ajut a la realització dels capgrossos de La Florida, que representen figures polítiques llavors emblemàtiques del barri, l'encàrrec a Xavier Jansana, constructor professional de renom d'imagineria festiva per tal que realitzés els gegants de Pubilla Casas (Eulàlia, la Pubilla Casas) i de Can Serra (Paco, el del tambor, personatge real que sortia pel barri amb un tambor per convocar els veïns de Can Serra a les movilitzacions per a la millora del barri, mort prematurament, que va ser triat pels mateixos veïns com a figura emblemàtica de Can Serra) i la realització d'un estudi a càrrec de l'antropòloga Juana Ibáñez sobre la història de l'equipament en saber-se el seu proper tancament: “Des del 75 fins ara: l’aula de cultura al barri de La Florida”, Museu d’Història de L’Hospitalet, 1998, inèdit, (A l’Arxiu de L’Hospitalet, R-3275). És interessant la consulta d’aquest estudi per conèixer la gestació de l’aula i les declaracions en primera persona d’alguns dels seus protagonistes com és l’esmentat alcalde Vicenç Capdevila, i alguns dels seus directors i directores.
    Arquitectura i urbanisme
    Aula de Cultura La Florida
    Aules de cultura
    Biblioteca La Florida
    Biblioteques
    Carrers
    Cotxes
    Cultura
    Edificis
    Equipaments culturals
    Transports
  • AMHLAF0004847.jpg
    Festa Major de La Florida
    Jocs infantils a la festa major de La Florida, al carrer de la Primavera
    Festa major de la Florida
    Festes
    Festes majors
  • AMHLAF0024926.jpg
    Festa Major del barri de Bellvitge
    Al fons es veuen els blocs de pisos de Bellvitge, i en primer pla una multitud de veïns que han sortit a celebrar la Festa Major del barri.
    Festa major de Bellvitge
    Festes
    Festes majors
  • AMHLAF0024924.jpg
    Festa Major del barri de Bellvitge
    Nens i nenes celebrant la Festa Major de Bellvitge.
    Festa major de Bellvitge
    Festes
    Festes majors