Ajuntament de l'Hospitalet

Façana principal de l'Ajuntament de l'Hospitalet. Segons fonts documentals l'ús original va ser d'oficines municipals i escola, l'arquitecte fora Francesc Mariné i està catalogat en el PEPPA amb el núm. 2.

Mas Cal Tres de la família Oliveras

Masia de Cal Tres i els camps que l'envoltaven, propietat de Just Oliveras i Arús. Aquest espai, més tard, a partir de 1907, fou urbanitzat, convertint-se en la rambla de Just Oliveras, batejada així en honor seu. La família Oliveras va fer donació de part de les seves terres a l'Ajuntament per promoure el segon eixample de la ciutat. Aquest mas estava situat al que avui és la Rambla Just Oliveras, aproximadament a l'alçada de l'actual carrer Tarragona. Darrera es pot apreciar l'estació del ferrocarril, el Mas Carol davant seu i, més lluny, a l'esquerra, es poden veure, a sobre del turonet, els camps de conreu de la masia de Can Serra, que no es veu a la fotografia, que arrivaben fins a la finca Can Cluset, o Cruzet, casa senyorial que s'observa dalt de la fotografia a la dreta, així com també s'aprecien les naus de la factoria de xarols i hules que allà va instal·lar en Narcís Cruzet el 1901 on, el 1915, es va instal·lar la refineria d'olis i lubricants industrials Viuda e Hijos de Miguel Brugarolas, coneguda con Can Brugarolas. Al seu costat el mas Can Mayoral i davant d'aquestes naus, a l'altre cantó de les vies del tren, s'aprecia la masia Can Creixells. Al fons, la muntanya de Sant Pere Màrtir, gran part de la qual pertanyia en aquesta època al terme municipal de l'Hospitalet.

Can Vilumara

Retrat de grup dels treballadors i treballadores de la fàbrica de Can Vilumara situats a l'escala d'accés al recinte i coincidint amb la inauguració de la fàbrica de sedes a la ciutat. Al costat dret es veu la casa del director i porteria i a baix, a peu de carrer, les quadres. La fàbrica es projectà entorn el 1905 i fou inaugurada el 1907 pel seu fundador, Francesc Vilumara Bayona. La indústria de sedes Can Vilumara, era a la cantonada entre l'avinguda de Josep Tarradellas (147-149) i l'avinguda d'Isabel la Catòlica, just al costat de la Farga i molt a prop de l'estació del tren. Catalogada en el PEPPA amb núm. 33

Fàbrica Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment coneguda com a Godó y Trias S.A.

Grup de treballadores amb l'eina de filar a la mà i a primera fila homes de la fàbrica. Fotografia de 1909 de la fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, després de la guerra civil, coneguda com a Godó i Trias S.A. Era anomenada popularment "Les Sangoneres", pel fet d'haver-se instal·lat, el 1903, a instàncies de María Pilar Romeu Torrens, vídua de Trias, a l'anomenat prat de les sangoneres, un terreny de la zona de Marina de l'Hospitalet ben regat per un subcanal del Canal de la Infanta, i per un profund pou artesià de cinquanta metres de fondària, on, a banda de molta aigua, necessària per realitzar satisfactòriament el procés de transfomació industrial del jute, abundaven les sangoneres. Entre els treballadors va ser molt popular aquest motiu perquè tenia un doble sentit i també feia referència a la capacitat de les classes extractives burgueses del moment per extreure o "xuclar" plusvàlues dels treballadors pagant salaris de misèria per jornades laborals llarguíssimes. Els productes que produïa i oferia la fàbrica, on el 80% eren dones, que eren les filadores que feien anar els telers, eren arpillera, sacs i cordes de jute. Els homes realitzaven tasques de manteniment de l'edifici, de la maquinaria i el transport de materials. Desapareguda la vídua el 1936 i acabada la guerra civil, època en la que la fàbrica va ser col·lectivitzada i va patir un gran incendi, els seus hereus van fusionar el 1946 la seva firma de filatures de jute amb la dels germans Godó, per constituir «Godó y Trias, S.A.». En aquella època hi havia a Catalunya una quinzena de fàbriques de teixits de jute, però només dues filatures: la dels Godó al carrer Llacuna del Poblenou, i la de Trias a l'Hospitalet. La fàbrica dels Godó, més important, entrà a formar part el 1920 d’Industrias del Yute, SA, que tenia el domicili social a Madrid. Un cop realitzada la fusió va ser triat president del Consell d'Administració de Godó y Trias S.A en Carlos de Godó i Valls, propietari també de La Vanguardia, i en Santiago Trias i Rumeu com director gerent vitalici, càrrec en el que el va succeir el seu fill Santiago Trias i Vidal-Ribas i després el fill d'aquest, Santiago Trias Milà. La seva seu social va passar de carrer Diputació 249, al "Quadrat d'Or", vivenda de Trias i Rumeu, al carrer Pelai, núm 28, al mateix edifici de La Vanguardia, propietat dels Godó. Es va obrir una segona fàbrica a Sant Feliu de Guixols, que es tancà l’any 1973. La de l’Hospitalet de Llobregat es va mantenir activa fins a 1986. L'edifici, va ser projectat el 1903 pel Mestre d'obres Jaume Brossa i Mascaró i les calderes de vapor, dues calderes multitubulars de vapor amb sistema inexplotable Viclausse, van ser instal·lades per l'enginyer Ferran Junoy Vernet, director de La Maquinista Terrestre i Marítima. Jaume Brossa i Mascaró, Barcelona, 1845-1922, va obtenir el títol de Mestre d’obres el 1868 i va estar en actiu professionalment entre 1869 i 1917. Va ser fill de Francesc Brossa i Rial, empresari d’enderrocs i col•leccionista d’elements esculturals i arquitectònics provinents d’enderrocs d’antics palaus gòtics abandonats de ciutat vella dels segles XIV al XVI o dels convents abandonats per la desamortització, que exhibia a la seva casa-museu al carrer d’Escipió del barri del Putxet de Barcelona, que passaren posteriorment a ser propietat de l’Ajuntament de Barcelona quan aquesta casa va ser enderrocada després de la guerra civil i que van servi per a restaurar altres palaus del carrer de Montcada i dels Arcs. La professió i aquella passió pel col•leccionisme arquitectònic del pare, que sens dubte va influir en la seva formació, el va permetre tot un seguit de contactes amb empresaris del sector de la construcció i amb distingides famílies de la Barcelona burguesa de l’època, com la reusenca Maria de Bofarull i Plandolit, vídua de l’important col•leccionista d’art Sebastià Pascual i Inglada, que va ser fundador del Banc de Barcelona, que li va encarregar la reforma i ampliació del seu habitatge-museu del carrer Xuclà núm.19 el 1877 i que el va posar en contacte amb la família Òdena Iglésias, propietaris del Vapor Vell de Reus, que li va encarregar el 1872 un panteó pel llavors recentment inaugurat cementiri de Reus (1870). Es tracta d'una obra espectacular d'estil neoegipci, una de les peces amb més valor artístic de l'cementiri. Quan l'any 1869 s'enderrocà la Ciutadella i els seus terrenys es van cedir a la ciutat, es va convocar un concurs per urbanitzar el sector que va guanyar el també mestre d’obres Josep Fontserè i Mestre. El seu pla, del 1872-74, preveia la construcció d'un conjunt d'edificis eclèctics de planta baixa, entresòl i tres pisos sobre porxos correguts amb arcades, amb una façana contínua al Parc de la Ciutadella, avui Passeig Picasso. El projecte va ser desenvolupat tant pel mateix Fontserè com pels mestres d'obres Jaume Brossa i Mascaró i Frederic Farreras i Villalonga durant els darrers vint anys del segle XIX. Com a molts altres Mestres d’obres, va ser contractista i empresari i va construir diferents immobles d’estil clàssic a l’eixample, en llocs tan assenyalats com la Casa Joan Pou al núm. 20 de la plaça de Catalunya el 1876, seu de Société Générale de Banque des de 1919, o al núm. 39 del Passeig de Gràcia, just a la que avui es coneix com l’illa d'or, on va aixecar la Casa Antoni Torruella el 1887, avui coneguda com a Casa Delfina Bonet, que la va adquirir el 1915 i va fer reformar la façana, seguint l’estil noucentista, a Marcel•lí Coquillat. També va ser obra seva els Banys Àrabs, de 1873, al Passatge de la Pau núm 2 de Barcelona, avui desapareguts. Uns banys públics que oferien sessions d’hidroteràpia i de banys de vapor que es van fer molt populars per la seva luxosa decoració d’estil neomudejar, un estil que estava molt de moda en aquella segona meitat del segle XIX i que va agradar molt a Joan Marsillach i Parera, que li va encarregar la construcció d’una torre d’estil arabitzant amb un gran jardí el 1882 en un terreny que en aquells anys quedava delimitat pels carrers de Copèrnic, Muntaner i Tavern, gairebé dins del recinte del Parc de Monterols, per traslladar-se a viure amb el seu fill, el crític musical Joaquim Marsillach i Lleonart, greument malalt de tuberculosi, el primer introductor del wagnerisme a Catalunya. L’edifici encara es conserva i és una escola privada. Des de 1983 i fins el 1918 va ser membre de la Junta Consultiva del Centre de Mestres d’Obres de Catalunya.El 1894 va quedar vidu de Manuela Amigó i Monteriol. Van tenir tres filles: Teresa, Ramona i Mercè. El seu cunyat, Francesc Amigó, era fabricant de cal i ell, que era també contractista, va crear el 1896 l’empresa de construcció “La Campinense S.A.” amb la intenció d’explotar unes pedreres de Campins per tal de fer ciment i material de construcció que, de fet, va ser l’ampliació de la seva empresa “Brossa y Compañía”. Van ser socis seus en aquesta empresa, que va comptar amb un capital inicial de tres milions i mig de pessetes, xifra molt important per a l’època, distribuït en 700 accions de 500 pessetes cada una, importants membres de la burgesia catalana del moment com Lluís Martí i Codolar, banquer que va fundar el Banc Hispano Colonial i fou conseller de diverses empreses de ferrocarrils, de la Societat General de Telèfons, fundada per ell, i d’una explotació agrícola (l’anomenada Granja Vella, a Horta), que li valgué la gran creu del mèrit agrícola, i Òscar Pascual de Bofarull, director del Banc de Barcelona i fill del fundador Sebastià Pascual i Inglada. No és estrany, doncs, que li fos encarregada la construcció de la important fàbrica “Viuda e Hijos de Jaime Trias” el 1903 on, seguint l’estètica modernista, va plasmar novament el seu gust per l’arquitectura neomudéjar fent un us molt artístic i funcional del maó vist amb decoració de tipus modernista, aprofitant les qualitats del maó per a fer dibuixos geomètrics a les façanes. L’estructura original de la primigènia fàbrica, consistia en dos blocs de naus d’estil modernista, totes elles amb els murs de maó vist, amb cobertes de quatre vessants. Les façanes estan coronades per cornises emmerletades formant unes sanefes de dissenys geomètrics. Al final de les naus s'aixeca una petita torre de base quadrada emmerletada. Al límit occidental de la parcel·la, i separades de les naus centrals per un passadís, s'aixequen diferents pavellons aïllats que allotjaven dependències productives i administratives. Entre els anys 1962-1964, essent director de la fàbrica Roberto Trias Milà, els arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà, nebot de Trias Milà, van realitzar una ampliació de la fàbrica projectant una sèrie de pabellons de maó vist, amb teulada amb forma de serra, que s'observen molt bé a l'esquerra de la fotografia i avui desapareguts que continuaven el seu llenguatge modernista. L'edifici, actualment de propietat municipal, un dels millors exemples d'arquitrectura industrial de principis del segle XX realitzada amb maó vist, forma part del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectonic (EPPA, fitxa núm. 28)

Equip de futbol Hospitalenc Sporting Club

Equip de futbol Hospitalenc Sporting Club, al camp de l'Hospitalet. Els jugadors estan formant una filera, l'un al costat de l'altre, tots mirant a la càmera, i amb la pilota al mig, a terra. Van vestits amb samarreta blanca i pantaló curt fosc. L'Hospitalenc Sporting Club va ser creat el 1909

Can Serra

Casa pairal Can Serra, que va donar nom al barri, vista des de les vies del tren de la RENFE. Tal com es pot veure, tenia tres pisos i, a un costat, s'alçava un dels elements més característics de l'edifici, la galeria amb vidrieres. Aquesta casa estava ubicada al costat de l'estació d'electricitat Fecsa, a banda de muntanya de les vies del tren. Derruïda l'any 1933.

Masia Can Sumarro

Masia de Can Sumarro al carrer de Barcelona, 138-144. A la fotografia hi ha un grup de persones, homes i dones, d'entre els quals es distingeix a Pablo Prats Viñals, (primer per l'esquerra) propietari de la finca i pare de Mercedes (la segona per l'esquerra) i Santiago Prats i Comes (Dr. Prats) (el que fa 4 per l'esquerra). El grup està al davant d'un dels annexos de la masia. Segons referències documentals, va ser construïda el 1580 i rehabilitada totalment el 1985, poc després d'haver estat inaugurada com a Biblioteca el 1983. Està catalogada en el PEPPA amb núm. 79

Targeta postal d'una dona

Targeta postal amb la imatge d'una dona jove que dur un barret amb llaços i una jaqueta amb els voravius de pèl d'animal. A la part inferior dreta hi ha escrit amb tinta el següent " antes de salir para la tercera capital de España te abraza tu amigo Luís Amargós, 18/08/1905". Des de 1870 València és la tercera ciutat més poblada d'Espanya A la part del darrera, el destinatari és Santiago Prats i Comas, metge municipal de l'Hospitalet i darrer propietari de la masia de Can Sumarro.

Centre Moral Eulariench a l'autobús de Joan Pujol Farnós

Autobús propietat de Joan Pujol Farnós. A la imatge es veu l'autobús i, a sobre, un grup de persones del Centre Moral Eularienc, que probablement van d'excursió. Dret, al costat del xofer, hi ha el mossèn. Aquesta fou la primera línia d'autobusos de l'Hospitalet.

Cavalcada dels Tres Tombs, festa de Sant Antoni Abat

Cavalcada dels Tres Tombs, amb motiu de la festa de Sant Antoni Abat, al seu pas per la carretera de Collblanc, a l'alçada de l'antiga capella de la Mare de Déu de la Mercè Es veuen un parell de carros amb sacs tirats per mules, envoltats d'homes que van a peu. Als balcons de les cases hi ha gent mirant. A l'esquerra hi ha un grupet d'escolanets i darrera, el mossèn.

Ermita de Bellvitge

Vista de l'Ermita de Bellvitge. Es poden apreciar les façanes principal i lateral de l'ermita romànica, amb el seu campanar. Es veuen els camps que envoltaven l'edifici. A sota de la filera d'arbres de l'esquerra es pot veure un rec. Segons referències documentals, les primeres notícies de la seva existència daten de 1279. Catalogada en el PEPPA amb núm. 23 La sèquia de Bellvitge, dita així perquè passava propera a l'ermita de Bellvitge, com s'observa a la fotografia, era la més oriental de les tres importants sèquies, juntament amb la de Vora el Riu i la de la Feixa Llarga que, procedents del Canal de la Infanta, distribuien les aigües del Rec a altres sèquies menors que permetien regar tots els fèrtils camps de la Marina de l'Hospitalet, on es feien, entre altres productes agrícoles com l'alfals, enciams i escaroles, fins a sis collites de carxofes.

Membres del Centre Econòmic Agrícola i Industrial

Escoles catalanes del Dr. Robert

Grup escolar de les Escoles Catalanes del Dr. Robert, l'any 1907. Els alumnes estan asseguts i drets, formant fileres. A l'esquerra, dret, el mestre Antoni Busquets Punset. La fotografia sembla presa al local del Foment, al carrer de Barcelona, cantonada rambla de Just Oliveras (actualment Banc de Bilbao). Les escoles foren creades el 1906 pel Foment Autonomista. El 1936, després de la dissolució del Foment, van passar al Casino del Centre.

Estació de la Renfe de l'Hospitalet

Estació de la Renfe de l'Hospitalet. La fotografia està presa des de l'andana central, entre les dues vies. A l'esquerra es veu l'edifici de l'estació. Al fons, i ocupant una posició central a la imatge, el pont de ferro que uneix els barris del Centre i Can Serra. El tren va arribar a l'Hospitalet l'any 1854

Retrat de Miquel Romeu i Madorell

Retrat de Miquel Romeu i Madorell, mestre d'escola. A la fotografia va vestit amb americana i llacet, i llueix un gran mostatxo. Miquel Romeu va néixer el 10/08/1848 i va morir el 2/05/1923.

Quadre Escènic del Centre Econòmic Agrícola i Industrial

Fotografia de grup del Quadre Escènic del Centre Econòmic Agrícola i Industrial (Casino del Centre). La fotografia està presa davant la porta d'entrada del Casino del Centre.

Casal de la Finca Can Bori

Torre residencial Can Bori abans de fer-s'hi remodelacions per adaptar-lo com a escola. Es veu la façana principal i els jardins de l'entrada. Aquest casalot es va construir al 1870 com a torre residencial per Francesc Bori i Comas, propietari de la foneria Altos Hornos de Cataluña, coneguda com La Farga de l'Hospitalet. L'extensa finca estava situada a la cruïlla entre el carrer de Sant Joan i Digoine i la Riera del Canyet, fins a les vies del ferrocarril i els seus jardinsla travessaven el Canal de la Infanta, que creuaven mitjançant diversos pontets. La finca tenia un hort i també una parcel·la dedicada al cultiu d’arbres fruiters. Passats alguns anys, dificultats econòmiques obligaren a la família Bori a desprendre's de la finca que fou adquirida, l'any 1911, per Agustí Comadran, qui passà a ocupar-la conjuntament amb la seva família. L'any 1927, en morir el nou propietari, els seus hereus la posaren en venda i fou aleshores quan l'Ajuntament de la Dictadura l'adquirí pagant-ne 85.000 pessetes. Aquell mateix any, l'Estat projectava establir a Barcelona una escola escola tècnica de formació professional de Sericultura, Avicultura i Industries Zoògenes. El govern de l'Estat tenia el propòsit d'instal·lar dita escola a Vilafranca del Penedès i assabentat d'això, l`alcalde Tomàs Giménez, imposat per la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, considerant que la creació de l'escola podria reportar forces beneficis a l'Hospitalet, li va fer oferiment de la finca Bori per tal que aquesta escola pogués ser instal·lada allà. Una vegada acceptada l'ofrena, a mitjans de l'any 1928, van començar les obres necessàries per a habilitar les diverses dependències per al fi que es perseguia. L'escola va ser remodelada per l'arquitecte municipal Manuel Puig i Gairalt, que va eliminar tots els elements decoratius vuitcentistes i va donar un aire racionalista a aquest casalot, eliminant les balaustrades de les finestres i del terrat, on va fer aixecar un pis més per tal que l'escola fos més gran. L' Estat va invertir més de 70.000 pessetes en dites obres, sense comptar les despeses de mobiliari i material d'ensenyament. Un canvi en la Direcció general d'Agricultura de Madrid, va fer que restés sense efecte aquest projecte, destinant-se aleshores l'edifici a la recria de cucs de seda, fet que no aportava cap benefici directe ni indirecte a la ciutat. En caure la Dictadura, a l'any 1930, el nou Ajuntament dirigit llavors novament per l'alcalde Just Oliveras i Prats, que ja ho havia estat el 1916 i el 1918, va reclamar a l'Estat que li fos reintegrada la propietat de la finca a fi de destinar-la a escoles primàries i va declarar lesiu l'acord de cessió adoptat en temps de la Dictadura. Va ser, però, amb motiu de l'adveniment de la República que, represes les gestions per tal d'aconseguir la reintegració de la finca, aquestes assoliren un èxit complet passant novament la finca a ésser propietat del del Municipi i aconseguint-se, al mateix temps, que l'Estat fes donació d'una part del mobiliari existent en la mateixa. Cal consignar que qui va signar el decret de reintegrament va ser el ministre català Lluís Nicolau d'Olwer, que regentava la cartera d'Economia. Un cop aquesta fou retornada, l'ajuntament encarregar unes darreres obres a l'arquitecte municipal per tal que l'edifici fos adaptat al nou usos previstos i va contractar un matrimoni com a masovers, porters i vigilants. S’inauguraria com a escola pública, anomenada com a "Grup Escolar Rossend Arús", en memòria del patrici Barceloní que va sufragar la construcció de la casa consistorial el 1895 per honorar el seu pare, fill del poble, gràcies al gran impuls que el nou ajuntament republicà va donar a l'educació i la gran tasca del llavors regidor Ramon Frontera, el 18 de setembre de 1932 pel president de la Generalitat Francesc Macià. El Grup Escolar Rossend Arús, que va ser anomenat popularment sempre com a Escola can Bori, constava de cinc graus dirigits per altres tants professors nacionals. El Director triat va ser Joaquim Monistrol. Hi reben instrucció uns 230 alumnes. Aquest edifici es va mantenir dret com a escola fins el 1980, quan va ser enderrocat per aixecar un edifici de nova planta pel col·legi Can Bori, que va continuar com a escola pública fins el 1999, quan va passar a ser l'escola d'educació especial l'Estel-Can Bori.

Retrat de Carlos de España y de Digoine

Retrat de Carlos de España y de Digoine (1876-1937). Fill de José M. de España y Orteu i d'Amicie de Digoine. Va ser Tinent d'alcalde de l'Ajuntament de l'Hospitalet en l'època de l'alcalde Tomás Giménez. Va ser pare de l'alcalde franquista de l'Hospitalet (1962 a 1973) José Matias de España y Muntadas.

Can Trinxet

Fàbrica Can Trinxet a l'Hospitalet, d'estil modernista. Imatge de 1905 presa des d'una posició enlairada que permet veure la façana principal interior i exterior del recinte. Al seu darrere, camps i muntanyes sense edificar. Catalogat part del recinte en el PEPPA amb el núm. 92. Avelino Trinxet e Hijos, va ser una important fàbrica cotonera especialitzada en texits de cotó fundada per Avel·lí Trinxet i Casas, (Vilanova i la Geltrú 1845 - Barcelona 1917), que va ser oncle del pintor d'ascendència olotina Joaquim Mir. Era coneguda popularment com a Can Trinxet,. Va arribar a ser una gran indústria amb més de 1000 treballadores (el 90% eren dones) i va formar part de la Unión Industrial Algodonera S.A., fundada el 1929 per un grup d'industrials catalans, raó per la qual va ser visitada pel rei Alfons XIII el 1930. Posteriorment, abans de 1944, després de nombroses desavinences, Can Trinxet abandona la Unión Industrial Algodonera S.A. , que passarà en aquest anys, juntament amb Can Batlló i la important i valuosa col·lecció pictòrica de la família Bosch i Catarineu, a mans de Julio Muñoz Ramonet. A la mort del seu pare, el 1941 i del seu oncle, Antoni Trinxet i Mas el 1945, Avel·lí Trinxet Pujol passà a controlar Trinxet Industrial S.A., Trinxet y Compañía R.C., Industrias Mecánicas Condor S.A., Aymerich y Amat S.A. i Manufacturas Marfull S.A. Tenia nombroses finques a Aragó, inclosa la finca Mingolera a Mequinensa. Va sol·licitar diverses patents al Regne Unit i Canadà per tal de seguir desenvolupant Trinxet S.A. Es va casar amb Matilde Torras Rivière, filla de l industrial paperer gironí Torras Domenech. A la seva mort va passar a dirigir el grup el seu germà Emili Trinxet Pujol, mort el 1984, que va ser el darrer propietari de la fàbrica abans del seu tancament en els anys vuitanta del segle passat. Els edificis que conformaven el conjunt original de Can Trinxet, d'estil modernista de maó vist, els de la fotografia, avui totalment desapareguts, van ser projectats el 1905 per l'arquitecte Joan Alsina i Arús. L'edifici fabril anomenat avui Can Trinxet que ha arribat als nostres dies correspon de fet, en la seva integritat, al que en el seu dia va ser Can Gras, indústria tèxtil cotonera especialitzada en llençols, vellut i pana inaugurada al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet el 1906 i realitzada per l'arquitecte modernista de Sants, Modest Feu i Estrada, situada, paret per paret, al costat de Can Trinxet, que la va comprar a seva propietària, la vídua del Sr. Gras, en els anys vint del segle passat. Aquesta fàbrica encara no hi era el 1905, com s'observa a la fotografia.

Can Mercader

Postal del palauet Can Mercader, al terme municipal de Cornellà. Al fons, la Torre Miralta, torre de guaita de la mateixa finca, situada on ara hi ha el barri de Sant Ildefons de Cornellà, que està al costat del barri Sanfeliu de l'Hospitalet.

Autobús

Línia L'Hospitalet - Barcelona.

Grup d'hospitalencs d'excursió

Grup d'hospitalencs i hospitalenques d'excursió entorn la dècada dels anys vint. Molts dels assistents van mudats, especialment les dones. Darrera del nombrós grup, algú sosté un pal amb una bandera que no s'acada d'identificar. Probablement, el motiu de l'excursió sigui un aplec de Pasqua.

Família Isern

Classe de pàrvuls de les Escoles Catalanes del "Foment Autonomista"

Mestres: senyor Busquets i Punset i Pere Ferrés

Família Isern