Can Pau Durban, vista de la Marina des de la façana oest

Masia de Can Pau Durban. Vista de la Marina, des de la façana oest de la casa. Es veu l'extensió de camps. En primer terme, un gran paller. Al fons, es pot veure una altra masia

Can Puig

Coves plens de pomes de la masia de Can Puig

Can Puig

Masia de Can Puig. Camió carregat d'escaroles per portar a vendre al mercat del Born. Al fons, el camí d'accés a la finca

Cal Polític

Façana principal de la masia de Cal Polític i el cobert annex amb el safareig

Cal Polític

Vista de la façana principal i part del lateral de la masia de Cal Polític. Al costat, sota un cobert, el safareig

Cal Polític

Vista de la façana principal de la masia de Cal Polític i, al seu davant, un paller i un cobert per emmagatzemar panotxes de blat de moro

Cal Pelat

Vista de la masia de Cal Pelat des del camí d'accés a la mateixa. Es veu el mur baix amb reixa que l'envolta, la seva torre i part de la galeria porxada lateral

Cal Gotlla

Façana principal de la masia de Cal Gotlla, amb els seus annexos. Davant de la casa, unes caixes de fusta i unes grans cistelles de vímet. Al costat de la casa, una palmera. Segons referències documentals fou construïda entorn el 1863. està catalogada en el PEPPA amb núm. 84

Can Pau Durban

Façana principal de la masia de Can Pau Durban i el pati tancat del costat. A la porta de la casa hi ha una dona i dues criatures probablement de la casa.

Ca l'Esquena Cremat

Vista de la façana principal de la masia de Ca l'Esquena Cremat i els edificis annexos. Hi ha un carro al pati de davant de la casa. Segons referències documentals la casa fou construïda en el segle XIX. Està catalogada en el PEPPA amb núm. 55

Mas Cal Tres de la família Oliveras

Masia de Cal Tres i els camps que l'envoltaven, propietat de Just Oliveras i Arús. Aquest espai, més tard, a partir de 1907, fou urbanitzat, convertint-se en la rambla de Just Oliveras, batejada així en honor seu. La família Oliveras va fer donació de part de les seves terres a l'Ajuntament per promoure el segon eixample de la ciutat. Aquest mas estava situat al que avui és la Rambla Just Oliveras, aproximadament a l'alçada de l'actual carrer Tarragona. Darrera es pot apreciar l'estació del ferrocarril, el Mas Carol davant seu i, més lluny, a l'esquerra, es poden veure, a sobre del turonet, els camps de conreu de la masia de Can Serra, que no es veu a la fotografia, que arrivaben fins a la finca Can Cluset, o Cruzet, casa senyorial que s'observa dalt de la fotografia a la dreta, així com també s'aprecien les naus de la factoria de xarols i hules que allà va instal·lar en Narcís Cruzet el 1901 on, el 1915, es va instal·lar la refineria d'olis i lubricants industrials Viuda e Hijos de Miguel Brugarolas, coneguda con Can Brugarolas. Al seu costat el mas Can Mayoral i davant d'aquestes naus, a l'altre cantó de les vies del tren, s'aprecia la masia Can Creixells. Al fons, la muntanya de Sant Pere Màrtir, gran part de la qual pertanyia en aquesta època al terme municipal de l'Hospitalet.

Cal Quatre Braços

Vista d'una part de la façana principal de la Masia de Cal Quatre Braços. Davant de la masia hi ha un grup de persones, probablement els de la casa, al costat d'una tartana i quatre mules. La indumentària dels que surten a la imatge és la típica de les famílies pageses

Can Pau Durban, feines al camp

Masia de Can Pau Durban. Es veu a tres homes, una dona i un parell nens passant el blat pel sedàs. Al fons, un dels edificis annexes de la casa. D'esquerra a dreta, es pot a veure a Joaquima Raventós, Josep Raventós, Salvador Durban, Ginés Valero, i els nens Pau i Carme Durban

Cal Bialet del Garro

Vista del cobert de grans dimensions de la masia de Cal Bialet del Garro. Lloc d'emmagatzematge del blat de moro per secar-lo. Hi ha penjats llargs rasts de panotxes de blat de moro. S'hi veuen treballadors col·locant-les

Cal Patico, matança del porc

Matança del porc a la masia de Cal Patico. Es veu a un grup d'homes i dones durant la matança del porc. Al fons es veu la façana principal de la casa

Cal Rosu

Vista d'una part del pati de la masia de Cal Rosu. El centre de la imatge l'ocupen dues dones adultes que subjecten un cavall per les brides. Al costat esquerre es pot veure una part de safareig.

Cal Millonari "embarc" de verdures

L'embarc de verdures a la masia de Cal Millonari. Grup d'homes i dones preparant les verdures. L'empresa es deia J.M. Costafreda i exportaven verdures cap a Europa. En aquesta masia va néixer la historiadora local Matilde Marcé i Piera.

Cal Gavaix

Vista de la masia de Cal Gavaix, al fons, després d'una nevada. La palmera que es veu a la dreta és La Màquina

Camps de la Marina

La dona, Josefa Aced Ortín, duu una eina del camp a la mà. Al fons, es veuen els blocs de Bellvitge. Per la ubicació, podria ser on ara hi ha l'Oncològic de Bellvitge aproximadament.

Cases de Can Pau Durban nevades.

Cases de la la masia Can Pau Durban nevades.

Can Bori: Grup Escolar Rossend Arús

Vista exterior del grup escolar de Can Bori. Es veu la façana principal de la casa i, a la porta, un grup de nens i nenes. A la dreta, part dels jardins i al fons es pot apreciar un dels pontets que passaven en aquesta finca per sobre del Canal de la Infanta. Aquest casalot es va construir al 1878 com a torre residencial per Francesc Bori i Comas. La finca estava situada a la cruïlla entre el carrer de Sant Joan i Digoine i la Riera del Canyet, fins a les vies del ferrocarril i la travessava el Canal de la Infanta, que creuaven mitjançant diversos pontets, com els que surten a la fotografia. Can Bori tenia un hort i també una parcel·la dedicada al cultiu d’arbres fruiters. El 1928 el seus hereus van vendre la finca a l'Ajuntament de l'Hospitalet. L`alcalde Tomàs Giménez, imposat per la dictadura de Primo de Rivera, la va cedir a l'Estat per tal que aquest hi instal·lés allà una escola tècnica de formació professional de sericultura i avicultura que mai es va arribar a fer. Quan va arribar la República l'alcalde Just Oliveras va anar a Madrid a reclamar la devolució de la titularitat de la propietat municipal per tal de dedicar-la a Escola Pública. Un cop aquesta fou retornada, l'ajuntament va contractar un matrimoni com a masovers, porters i vigilants i va encarregar projectar i dirigir les obres d'adequació de la casa en escola a l’arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt. S’inauguraria com a Escola Pública, gràcies al gran impuls que el nou ajuntament republicà va donar a l'educació i la gran tasca del llavors regidor Ramon Frontera, el 18 de setembre de 1932 pel president de la Generalitat Francesc Macià. Aquest edifici es va mantenir fins el 1980, quan va ser enderrocat per aixecar un edifici de nova planta pel col·legi Can Bori, que va continuar com a escola pública fins el 1999, quan va passar a ser l'escola d'educació especial l'Estel-Can Bori. El Canal de la Infanta, conegut també com a El Rec, era una canalització de 17,420 km d'aigües provinents del riu Llobregat, que abastia els camps de la Vall Baixa de la comarca del Baix Llobregat. Construït amb finançament totalment privat sense cap ajuda pública entre els anys 1817 i 1820, amb finalitats purament agrícoles, es convertí en un eix dinamitzador de l'economia de la zona, doncs aquesta infraestructura agraria tenia un ample considerable que permetia, quan s'esqueia, un parell de cops per setmana, un cabal hidràulic important, suficient per poder abastir i irrigar tots els camps de les diferents poblacions del Baix Llobregat per on passava, i comptava amb 13 salts d'aigua, que varen ajudar a la implantació de la indústria al seu voltant a mitjans i finals del segle XIX. La Junta Constructora, per tal de superar desconfiances entres els pagesos propietaris generades pel sobrecost considerable que va generar aquesta construcció, va demanar a la infanta Lluïsa Carlota de Borbó-Dues Sicílies, neta i nora del rei Carles IV, aprofitant que va arribar a Barcelona, provinent de Nàpols, per anar a Madrid a conèixer el seu espòs, l'Infant Francesc de Paula de Borbó i Borbó-Parma, que inaugurés el Canal, al qual van batejar com a Real Canal de la Serenísima Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón amb la intenció de donar-li una aparença d'infraestructura amb protecció oficial que mai va ser. Les característiques i les funcions principals del Canal de la Infanta no havien variat gaire en un segle d’exitós funcionament. Les seves aigües eren tan netes que, per exemple, fins els anys cinquanta del segle XX, encara s'hi permetia el bany. A partir dels anys seixanta i de la creixent industrialització del Baix Llobregat, el nombre d'hectàrees de camps regades pel canal comença a disminuir constantment i la infraestructura passa a estar rodejada per un entorn urbà que va creixent de forma accelerada al seu voltant sense cap mena de planificació. El ràpid empitjorament de les aigües del Llobregat pels abocaments industrials contaminants, la desídia de l’administració franquista per evitar-los o controlar-los i la manca de pressupostos per a construir col•lectors d'aigües residuals van convertir el canal en una gran claveguera a cel obert. Com era d'esperar, el caràcter marcadament residual de les aigües transportades pel canal va crear grans problemes de salubritat a les poblacions que travessava així com als pocs regants que no havien venut les terres a les immobiliàries i encara el feien servir i va provocar la seva pràctica desaparició. Els ajuntaments de finals del franquisme, pressionats pels moviments veïnals dels municipis afectats, van haver de resoldre, com van poder i amb els seus mitjans, el cobriment del Rec i la seva integració en el sistema de clavegueram. A l'Hospitalet va ser canalitzat i cobert a finals dels anys setanta, a partir justament de Can Bori i fins tot el seu el seu final, per la seva evident insalubritat i també pel perill que significava la seva proximitat tant a l'escola Can Bori com a l'Escola Busquets i Punset, creada llavors davant seu feia poc. Es va mantenir a cel obert fins a la caserna de la Remunta durant uns anys, fin que aquesta va ser urbanitzada, el 2012.

Escola de la carretera de Collblanc, 63 (Parc de la Marquesa)

A l'actual Parc de la Marquesa, a la cantonada entre el carrer Llobregat i la carreterea de Collblanc, hi havia un edifici que va ser destinat a escola almenys des dels anys 30. El 1949 era una escola pública de nenes (l'escola número 31). Les classes estaven a la planta baixa i al primer pis. Al segon pis hi vivia l'agutzil municipal. L'edifici annexe era la tinença d'alcaldia de Collblanc. El 1949 era propietat de J. Balañá i Esteve Grau, a qui l'Ajuntament els pagava un lloguer.

Escola de la carretera de Collblanc, 63 (Parc de la Marquesa)

A l'actual Parc de la Marquesa, a la cantonada entre el carrer Llobregat i la carreterea de Collblanc, hi havia un edifici que va ser destinat a escola almenys des dels anys 30. El 1949 era una escola pública de nenes (l'escola número 31). Les classes estaven a la planta baixa i al primer pis. Al segon pis hi vivia l'agutzil municipal. L'edifici annexe era la tinença d'alcaldia de Collblanc. El 1949 era propietat de J. Balañá i Esteve Grau, a qui l'Ajuntament els pagava un lloguer.

Escola de la carretera de Collblanc, 63 (Parc de la Marquesa)

A l'actual Parc de la Marquesa, a la cantonada entre el carrer Llobregat i la carreterea de Collblanc, hi havia un edifici que va ser destinat a escola almenys des dels anys 30. El 1949 era una escola pública de nenes (l'escola número 31). Les classes estaven a la planta baixa i al primer pis. Al segon pis hi vivia l'agutzil municipal. L'edifici annexe era la tinença d'alcaldia de Collblanc. El 1949 era propietat de J. Balañá i Esteve Grau, a qui l'Ajuntament els pagava un lloguer.

Vista aèria de la Fàbrica Godó y Trías S.A.

Vista aèria de la fàbrica Godó i Trías S.A. ubicada al barri de Santa Eulàlia a tocar de la Gran Via de les Corts Catalanes. Al seu davant, la Gran Via al seu pas per l'Hospitalet i els darrers camps de conreu de la Marina. Tot aquest entorn conforma avui la Plaça Europa. La fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, després de la guerra civil, coneguda com a Godó i Trias S.A., era anomenada popularment "Les Sangoneres", pel fet d'haver-se instal·lat, el 1903, a instàncies de María Pilar Romeu Torrens, vídua de Trias, a l'anomenat prat de les sangoneres, un terreny de la zona de Marina de l'Hospitalet ben regat per un subcanal del Canal de la Infanta, i per un profund pou artesià de cinquanta metres de fondària, on, a banda de molta aigua, necessària per realitzar satisfactòriament el procés de transfomació industrial del jute, abundaven les sangoneres. Entre els treballadors va ser molt popular aquest motiu perquè tenia un doble sentit i també feia referència a la capacitat de les classes extractives burgueses del moment per extreure o "xuclar" plusvàlues dels treballadors pagant salaris de misèria per jornades laborals llarguíssimes. Els productes que produïa i oferia la fàbrica, on el 80% eren dones, que eren les filadores que feien anar els telers, eren arpillera, sacs i cordes de jute. Els homes realitzaven tasques de manteniment de l'edifici, de la maquinaria i el transport de materials. Desapareguda la vídua el 1936 i acabada la guerra civil, època en la que la fàbrica va ser col·lectivitzada i va patir un gran incendi, els seus hereus van fusionar el 1946 la seva firma de filatures de jute amb la dels germans Godó, per constituir «Godó y Trias, S.A.». En aquella època hi havia a Catalunya una quinzena de fàbriques de teixits de jute, però només dues filatures: la dels Godó al carrer Llacuna del Poblenou, i la de Trias a l'Hospitalet. La fàbrica dels Godó, més important, entrà a formar part el 1920 d’Industrias del Yute, SA, que tenia el domicili social a Madrid. Un cop realitzada la fusió va ser triat president del Consell d'Administració de Godó y Trias S.A en Carlos de Godó i Valls, propietari també de La Vanguardia, i en Santiago Trias i Rumeu com director gerent vitalici, càrrec en el que el va succeir el seu fill Santiago Trias i Vidal-Ribas i després el cosí d'aquest, Roberto Trias Milà. La seva seu social va passar de carrer Diputació 249, al "Quadrat d'Or", vivenda de Trias i Rumeu, al carrer Pelai, núm 28, al mateix edifici de La Vanguardia, propietat dels Godó. Es va obrir una segona fàbrica a Sant Feliu de Guixols, que es tancà l’any 1973. La de l’Hospitalet de Llobregat es va mantenir activa fins a 1986. L'edifici, va ser projectat el 1903 pel Mestre d'obres Jaume Brossa i Mascaró i les calderes de vapor, dues calderes multitubulars de vapor amb sistema inexplotable Viclausse, van ser instal·lades per l'enginyer Ferran Junoy Vernet, director de La Maquinista Terrestre i Marítima. Jaume Brossa i Mascaró, Barcelona, 1845-1922, va obtenir el títol de Mestre d’obres el 1868 i va estar en actiu professionalment entre 1869 i 1917. Va ser fill de Francesc Brossa i Rial, empresari d’enderrocs i col•leccionista d’elements esculturals i arquitectònics provinents d’enderrocs d’antics palaus gòtics abandonats de ciutat vella dels segles XIV al XVI o dels convents abandonats per la desamortització, que exhibia a la seva casa-museu al carrer d’Escipió del barri del Putxet de Barcelona, que passaren posteriorment a ser propietat de l’Ajuntament de Barcelona quan aquesta casa va ser enderrocada després de la guerra civil i que van servi per a restaurar altres palaus del carrer de Montcada i dels Arcs. La professió i aquella passió pel col•leccionisme arquitectònic del pare, que sens dubte va influir en la seva formació, el va permetre tot un seguit de contactes amb empresaris del sector de la construcció i amb distingides famílies de la Barcelona burguesa de l’època, com la reusenca Maria de Bofarull i Plandolit, vídua de l’important col•leccionista d’art Sebastià Pascual i Inglada, que va ser fundador del Banc de Barcelona, que li va encarregar la reforma i ampliació del seu habitatge-museu del carrer Xuclà núm.19 el 1877 i que el va posar en contacte amb la família Òdena Iglésias, propietaris del Vapor Vell de Reus, que li va encarregar el 1872 un panteó pel llavors recentment inaugurat cementiri de Reus (1870). Es tracta d'una obra espectacular d'estil neoegipci, una de les peces amb més valor artístic de l'cementiri. Quan l'any 1869 s'enderrocà la Ciutadella i els seus terrenys es van cedir a la ciutat, es va convocar un concurs per urbanitzar el sector que va guanyar el també mestre d’obres Josep Fontserè i Mestre. El seu pla, del 1872-74, preveia la construcció d'un conjunt d'edificis eclèctics de planta baixa, entresòl i tres pisos sobre porxos correguts amb arcades, amb una façana contínua al Parc de la Ciutadella, avui Passeig Picasso. El projecte va ser desenvolupat tant pel mateix Fontserè com pels mestres d'obres Jaume Brossa i Mascaró i Frederic Farreras i Villalonga durant els darrers vint anys del segle XIX. Com a molts altres Mestres d’obres, va ser contractista i empresari i va construir diferents immobles d’estil clàssic a l’eixample, en llocs tan assenyalats com la Casa Joan Pou al núm. 20 de la plaça de Catalunya el 1876, seu de Société Générale de Banque des de 1919, o al núm. 39 del Passeig de Gràcia, just a la que avui es coneix com l’illa d'or, on va aixecar la Casa Antoni Torruella el 1887, avui coneguda com a Casa Delfina Bonet, que la va adquirir el 1915 i va fer reformar la façana, seguint l’estil noucentista, a Marcel•lí Coquillat. També va ser obra seva els Banys Àrabs, de 1873, al Passatge de la Pau núm 2 de Barcelona, avui desapareguts. Uns banys públics que oferien sessions d’hidroteràpia i de banys de vapor que es van fer molt populars per la seva luxosa decoració d’estil neomudejar, un estil que estava molt de moda en aquella segona meitat del segle XIX i que va agradar molt a Joan Marsillach i Parera, que li va encarregar la construcció d’una torre d’estil arabitzant amb un gran jardí el 1882 en un terreny que en aquells anys quedava delimitat pels carrers de Copèrnic, Muntaner i Tavern, gairebé dins del recinte del Parc de Monterols, per traslladar-se a viure amb el seu fill, el crític musical Joaquim Marsillach i Lleonart, greument malalt de tuberculosi, el primer introductor del wagnerisme a Catalunya. L’edifici encara es conserva i és una escola privada. Des de 1983 i fins el 1918 va ser membre de la Junta Consultiva del Centre de Mestres d’Obres de Catalunya.El 1894 va quedar vidu de Manuela Amigó i Monteriol. Van tenir tres filles: Teresa, Ramona i Mercè. El seu cunyat, Francesc Amigó, era fabricant de cal i ell, que era també contractista, va crear el 1896 l’empresa de construcció “La Campinense S.A.” amb la intenció d’explotar unes pedreres de Campins per tal de fer ciment i material de construcció que, de fet, va ser l’ampliació de la seva empresa “Brossa y Compañía”. Van ser socis seus en aquesta empresa, que va comptar amb un capital inicial de tres milions i mig de pessetes, xifra molt important per a l’època, distribuït en 700 accions de 500 pessetes cada una, importants membres de la burgesia catalana del moment com Lluís Martí i Codolar, banquer que va fundar el Banc Hispano Colonial i fou conseller de diverses empreses de ferrocarrils, de la Societat General de Telèfons, fundada per ell, i d’una explotació agrícola (l’anomenada Granja Vella, a Horta), que li valgué la gran creu del mèrit agrícola, i Òscar Pascual de Bofarull, director del Banc de Barcelona i fill del fundador Sebastià Pascual i Inglada. No és estrany, doncs, que li fos encarregada la construcció de la important fàbrica “Viuda e Hijos de Jaime Trias” el 1903 on, seguint l’estètica modernista, va plasmar novament el seu gust per l’arquitectura neomudéjar fent un us molt artístic i funcional del maó vist amb decoració de tipus modernista, aprofitant les qualitats del maó per a fer dibuixos geomètrics a les façanes. L’estructura original de la primigènia fàbrica, consistia en dos blocs de naus d’estil modernista, totes elles amb els murs de maó vist, amb cobertes de quatre vessants. Les façanes estan coronades per cornises emmerletades formant unes sanefes de dissenys geomètrics. Al final de les naus s'aixeca una petita torre de base quadrada emmerletada. Al límit occidental de la parcel·la, i separades de les naus centrals per un passadís, s'aixequen diferents pavellons aïllats que allotjaven dependències productives i administratives. Entre els anys 1962-1964, essent director de la fàbrica Roberto Trias Milà, els arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà, nebot de Trias Milà, van realitzar una ampliació de la fàbrica projectant una sèrie de pabellons de maó vist, amb teulada amb forma de serra, que s'observen molt bé a l'esquerra de la fotografia i avui desapareguts que continuaven el seu llenguatge modernista. L'edifici, actualment de propietat municipal, un dels millors exemples d'arquitrectura industrial de principis del segle XX realitzada amb maó vist, forma part del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectonic (EPPA, fitxa núm. 28)