Can Sumarro

Masia de Can Sumarro al carrer de Barcelona, 138-144. Havia format part de la primigènia finca Prats, que ocupava 6'5 hectarees en aquesta zona de l'Hospitalet centre. Es veu la porta principal i part de la façana de la casa amb els camps que l'envoltaven llaurats.Segons referències documentals, va ser construïda el 1580 i rehabilitada totalment el 1985 com a seu llavors de la Biblioteca Central de l'Hospitalet Està catalogada en el PEPPA amb núm. 79. El Dr. Santiago Prats i Comas, metge municipal, juntament amb la seva esposa Teresa Rossell i Estella, van ser els darrers propietaris de la masia de Can Sumarro. En uns anys de fortía pressió immobiliària, van cedir-la a l'ajuntament amb el fi de preservar la seva fesomia íntegrament, com a record i testimoni del vell l'Hospitalet agrari per tal que fos dedicada a fins culturals i/o assistencials. El doctor Prats va néixer a l'Hospitalet el 26/10/1884 i va morir el 15/06/1959.

Estació dels Ferrocarrils Catalans "El Carrilet"

Rètol de l'estació de l'Hospitalet-Centre del Carrilet (Ferrocarrils Catalans S.A.). Al fons, a l'esquerra, la masia de Can Arús. Es realitzaven llavors les obres d'urbanització de la Plaça Verge Montserrat

Noies entre camps de cultiu

Tres noies, amb vestits foscos, enmig d'uns camps de cultiu

Xarxa ferroviària

Vies de la RENFE des del pas a nivell de la carretera del Mig. Al fons de la imatge es veu la fàbrica de Tecla Sala. A l'esquerra de la imatge es veuen camps de conreu.

Cal Sebastià del Gotlla

Carro carregat de mongetes davant de la masia de Cal Sebastià del Gotlla. Es veu la façana, el pou i el safareig

Bellvitge: Blocs, cotxes, asfalt, pagesos, carros i cavalls

Fotografia realitzada el novembre de 1984 per Jaume Botey, dia de la consulta popular sobre la permanència de l’estat espanyol a l’OTAN i la retirada de les bases militars nord-americanes, organitzat pel Col·lectiu per la Pau i el Desarmament de l’Hospitalet i entitats, partits polítics i sindicats de la ciutat, realitzat el 25 de novembre de 1984 (un any i mig abans que el referèndum oficial), de 9h a 21h. Jaume Botey, un dels organitzadors de la consulta, va realitzar aquesta insòlita fotografia mentre anava de camí de les taules de votació situades al barri Centre a visitar les situades al barri de Bellvitge, de les nombroses que va haver-hi escampades per diferents llocs dels diferents barris de l'Hospitalet. Aquesta fotografia reflexa, de forma molt contrastada, la gran transformació que va patir l'entorn hospitalenc de terres de conreu al voltant de l'ermita de Bellvitge, anomenat genèricament La Marina, a partir dels anys seixanta del s.XX, en els que va passar a ser, en molt poc temps, un populós barri de l'Hospitalet on s'hi van instal·lar a viure 33.000 persones i va deixar de ser una importantíssima zona agrícola del delta del Llobregat on s'hi collien, per exemple, fins a vuit collites de carxofes, de gran qualitat, molt valorades i exportades arreu. Observem en la fotografia aquests pagesos endiumenjats que van o venen del tros a controlar els seus cultius, dels darrers existents encara llavors al barri, en aquest carro, segurament un dels ultims que van circular per l'Hospitalet. Observi's que les rodes son pneumàtiques. En un ban de 1969, l’alcalde José Matías de España Muntadas va disposar, a partir de 1970, la prohibició de la circulació, pels carrers i calçades amb pis d’asfalt de l'Hospitalet, de vehicles de tracció animal i mecànica que tinguessin les rodes amb llantes metàl·liques sense recobrir. La sanció per infringir la norma era llavors de 250 pessetes. De les ferradures dels cavalls el ban, però, no va dir res.

"Llenando el carro"

Fou una de les fotografies selccionades del Concurs de Fotografies, celebrat a Bellvitge, pel 75è aniversari del nomenament de L'Hospitalet com a a ciutat.

Pagesos de Cal Bialet del Garro al costat de l'ermita de Bellvitge

Masia de Cal Bialet del Garro i camps de cultiu al costat de l'Ermita de la Mare de Déu de Bellvitge. En primer terme es veu un home llaruant els camps, amb l'ajuda d'un cavall, i darrera, un altre home amb una aixada a l'espatlla. Al fons, l'ermita, envoltada d'arbres. L'ermita està catalogada en el PEPPA amb el núm. 23.

El tren travessant la Marina

Bens davant de l'ermita de Bellvitge

Ermita de Bellvitge. Vistes de Marina.

Hostal de La Bordeta. Cal Ramonet

Grup d'homes davant l'antiga Fonda de La Bordeta, una de les tres fondes que van existir a l'Hospitalet, lloc de parada i fonda per a traginers que es dirigien a Barcelona des del segle XVII. Estava situada en la confluència de la Riera Blanca amb la carretera de Santa Eulàlia, que antigament era coneguda com a La Bordeta. S'observa a la fotografia la porta d'entrada al municipi i, enganxada a la paret, la placa que informa que s'entra al municipi, que diu: "Partido judicial de Hospitalet de Llobregat. Provincia de Barcelona" L'Hospitalet disposava de tres hostals les rendes dels quals eren, a inicis del s. XIX uns dels pocs recursos econòmics amb que comptava el Comú de l'Hospitalet. El que rendia més va ser sempre, amb diferència, el de la creueta, a la carretera de Collblanc, per la gran afluència de traginers que circulaven per aquesta via, antic camí Ral, en direcció a Barcelona, llavors encara emmurallada i a la que no es podia accedir quan les portes d'aquesta, sobretot el Portal de Sant Antoni, que era per on entraven generalment les mercaderies, eren tancades al vespre, obligant a molts mercaders a fer nit allà. Els altres hostals estaven situats un al propi "Lloc", l'Hospitalet, al davant de l'església de Santa Eulàlia de Mèrida, i un altre, el que veiem a la fotografia, a la Riera Blanca, cantonada amb el carrer de Santa Eulàlia, llavors anomenat carretera de La Bordeta, on durant molts anys va existir la taverna de Cal Ramonet, situat davant de la masia i foneria Can Escorça i també davant de la garita del Burot de l'Hospitalet (el de Barcelona estava situat a l'altre cantó de la Riera Blanca, als baixos d'un edifici que feia cantonada entre aquesta i el carrer Constitució). El 1889 Ramón Farré Julià instal·la allà una tenda de vins i licors, la qual era coneguda popularment com a Cal Ramonet, que es va mantenir amb aquest mateix nom fins l'enderroc de la finca. Davant d'aquest mateix indret estava situat el lloc de vigilància del Burot, (en castellà Fielato, pel "Fiel" l'agulla de la balança on pesaven els productes) personatge que aquí veiem al mig de la fotografia amb gorra de plat, uniforme blanc i un gran bigoti, rodejat de pagesos i treballadors de la Fonda. El Burot era un funcionari municipal encarregat de cobrar els drets d'entrada de certs articles, normalment queviures, a l'entrada de pobles i ciutats, durant el segle XIX i fins el 1960. Exercien també un cert control sanitari sobre aquests. Aquesta gran casa, edificada el 1668 , amb el restaurant i botiga, es va mantenir, gairebé tal i com apareix a la fotografia, fins a finals dels anys noranta del s. XX, quan va ser enderrocada per construir diversos blocs de pisos. Les terres de conreu d'aquesta casa, situades al darrera, van ser venudes el 1847 a Pau Cucurny i Delahaye, on va aixecar la seva fàbrica de maons i productes ceràmics refractaris, primera de les més de seixanta bòviles que es van anar instal·lant a l'Hospitalet durant el s. XIX. Aquesta important indústria va ser posteriorment traslladada i ampliada a Montmeló el 1915, on va estar activa fins el 1980.

Escola de la carretera de Collblanc, 63 (Parc de la Marquesa)

A l'actual Parc de la Marquesa, a la cantonada entre el carrer Llobregat i la carreterea de Collblanc, hi havia un edifici que va ser destinat a escola almenys des dels anys 30. El 1949 era una escola pública de nenes (l'escola número 31). Les classes estaven a la planta baixa i al primer pis. Al segon pis hi vivia l'agutzil municipal. L'edifici annexe era la tinença d'alcaldia de Collblanc. El 1949 era propietat de J. Balañá i Esteve Grau, a qui l'Ajuntament els pagava un lloguer.

Escola de la carretera de Collblanc, 63 (Parc de la Marquesa)

A l'actual Parc de la Marquesa, a la cantonada entre el carrer Llobregat i la carreterea de Collblanc, hi havia un edifici que va ser destinat a escola almenys des dels anys 30. El 1949 era una escola pública de nenes (l'escola número 31). Les classes estaven a la planta baixa i al primer pis. Al segon pis hi vivia l'agutzil municipal. L'edifici annexe era la tinença d'alcaldia de Collblanc. El 1949 era propietat de J. Balañá i Esteve Grau, a qui l'Ajuntament els pagava un lloguer.

Escola de la carretera de Collblanc, 63 (Parc de la Marquesa)

A l'actual Parc de la Marquesa, a la cantonada entre el carrer Llobregat i la carreterea de Collblanc, hi havia un edifici que va ser destinat a escola almenys des dels anys 30. El 1949 era una escola pública de nenes (l'escola número 31). Les classes estaven a la planta baixa i al primer pis. Al segon pis hi vivia l'agutzil municipal. L'edifici annexe era la tinença d'alcaldia de Collblanc. El 1949 era propietat de J. Balañá i Esteve Grau, a qui l'Ajuntament els pagava un lloguer.

Masoveria de la Casa España al c/ Joan Pallarès

Casa singular al carrer Joan Pallarès cantonada amb l'actual carrer Espanya, antiga masoveria de la Casa España, dotada d'una gran teulada a dos aigües, vista des de dalt d'un altre edifici. Està rodejada pel darrera pel jardí de la Casa España, llavors ja, en els anys cinquanta, en que va ser realitzada aquesta fotografia, parcialment urbanitzat per la banda del carrer Molinés al carrer Sant Joan, fins on arribava l'immens jardí, que havia comptat, en els seus temps, fins i tot amb un llac. Des dels anys trenta s'hi va instal·lar en aquesta casa una escola de nenes on exerciren les professores Amparo Brander i Francisca Lorente i un parvulari portat per Concepció Vila. A la foto es veu una nena, la porteria i l'escola, i les cases que l'envoltaven. Al fons s'observen les teulades de cases del carrer Xipreret i, més al fons, La Talaia encara en el seu emplaçament original. Al davant s'observen antigues cases abandonades i derruïdes d'un vell l'Hospitalet centre que ja iniciava la seva transformació urbanística.

Can Bori: Grup Escolar Rossend Arús

Vista exterior del grup escolar de Can Bori. Es veu la façana principal de la casa i, a la porta, un grup de nens i nenes. A la dreta, part dels jardins i al fons es pot apreciar un dels pontets que passaven en aquesta finca per sobre del Canal de la Infanta. Aquest casalot es va construir al 1878 com a torre residencial per Francesc Bori i Comas. La finca estava situada a la cruïlla entre el carrer de Sant Joan i Digoine i la Riera del Canyet, fins a les vies del ferrocarril i la travessava el Canal de la Infanta, que creuaven mitjançant diversos pontets, com els que surten a la fotografia. Can Bori tenia un hort i també una parcel·la dedicada al cultiu d’arbres fruiters. El 1928 el seu propietari va vendre la finca a l'Ajuntament de l'Hospitalet. L`alcalde Tomàs Giménez, imposat per la dictadura de Primo de Rivera, la va cedir a l'Estat per tal que aquest hi instal·lés allà una escola tècnica de formació professional de sericultura i avicultura que mai es va arribar a fer. Quan va arribar la República l'alcalde Just Oliveras va anar a Madrid a reclamar la devolució de la titularitat de la propietat municipal per tal de dedicar-la a Escola Pública. Un cop aquesta fou retornada, l'ajuntament va contractar un matrimoni com a masovers, porters i vigilants i va encarregar projectar i dirigir les obres d'adequació de la casa en escola a l’arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt. S’inauguraria com a Escola Pública, gràcies al gran impuls que el nou ajuntament republicà va donar a l'educació i la gran tasca del llavors regidor Ramon Frontera, el 18 de setembre de 1932 pel president de la Generalitat Francesc Macià. Aquest edifici es va mantenir fins el 1980, quan va ser enderrocat per aixecar un edifici de nova planta pel col·legi Can Bori, que va continuar com a escola pública fins el 1999, quan va passar a ser l'escola d'educació especial l'Estel-Can Bori. El Canal de la Infanta, conegut també com a El Rec, era una canalització de 17,420 km d'aigües provinents del riu Llobregat, que abastia els camps de la Vall Baixa de la comarca del Baix Llobregat. Construït amb finançament totalment privat sense cap ajuda pública entre els anys 1817 i 1820, amb finalitats purament agrícoles, es convertí en un eix dinamitzador de l'economia de la zona, doncs aquesta infraestructura agraria tenia un ample considerable que permetia, quan s'esqueia, un parell de cops per setmana, un cabal hidràulic important, suficient per poder abastir i irrigar tots els camps de les diferents poblacions del Baix Llobregat per on passava, i comptava amb 13 salts d'aigua, que varen ajudar a la implantació de la indústria al seu voltant a mitjans i finals del segle XIX. La Junta Constructora, per tal de superar desconfiances entres els pagesos propietaris generades pel sobrecost considerable que va generar aquesta construcció, va demanar a la infanta Lluïsa Carlota de Borbó-Dues Sicílies, neta i nora del rei Carles IV, aprofitant que va arribar a Barcelona, provinent de Nàpols, per anar a Madrid a conèixer el seu espòs, l'Infant Francesc de Paula de Borbó i Borbó-Parma, que inaugurés el Canal, al qual van batejar com a Real Canal de la Serenísima Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón amb la intenció de donar-li una aparença d'infraestructura amb protecció oficial que mai va ser. Les característiques i les funcions principals del Canal de la Infanta no havien variat gaire en un segle d’exitós funcionament. Les seves aigües eren tan netes que, per exemple, fins els anys cinquanta del segle XX, encara s'hi permetia el bany. A partir dels anys seixanta i de la creixent industrialització del Baix Llobregat, el nombre d'hectàrees de camps regades pel canal comença a disminuir constantment i la infraestructura passa a estar rodejada per un entorn urbà que va creixent de forma accelerada al seu voltant sense cap mena de planificació. El ràpid empitjorament de les aigües del Llobregat pels abocaments industrials contaminants, la desídia de l’administració franquista per evitar-los o controlar-los i la manca de pressupostos per a construir col•lectors d'aigües residuals van convertir el canal en una gran claveguera a cel obert. Com era d'esperar, el caràcter marcadament residual de les aigües transportades pel canal va crear grans problemes de salubritat a les poblacions que travessava així com als pocs regants que no havien venut les terres a les immobiliàries i encara el feien servir i va provocar la seva pràctica desaparició. Els ajuntaments de finals del franquisme, pressionats pels moviments veïnals dels municipis afectats, van haver de resoldre, com van poder i amb els seus mitjans, el cobriment del Rec i la seva integració en el sistema de clavegueram. A l'Hospitalet va ser canalitzat i cobert a finals dels anys setanta, a partir justament de Can Bori i fins tot el seu el seu final, per la seva evident insalubritat i també pel perill que significava la seva proximitat tant a l'escola Can Bori com a l'Escola Busquets i Punset, creada llavors davant seu feia poc. Es va mantenir a cel obert fins a la caserna de la Remunta durant uns anys, fin que aquesta va ser urbanitzada, el 2012.

Agrícola Col·lectiva

Dones espanotxant blat de moro a l'era de l'Adela Oliveras, seu de l'Agrícola Col·lectiva de l'Hospitalet durant la Guerra Civil. La imatge fou presa durant la visita d'una missió estrangera. Surt l'Emma Goldman (1869-1940), fotògrafa i feminista. A baix a la dreta es veuen els cabassos on se separa la panotxa de les pallofes.

Horts i cases de cal Manets

Horts i cases de cal Manets. Com a la fotografia anterior els camps que veiem són actualment el col.legi Sant Josep El Pi, darrera del qual passava el canal de la Infanta. El gran casalot que s'observa a la dreta de la fotografia, situat al barri de Sant Josep, antic barri de muntanya, a tocar de la via del ferrocarril de Barcelona cap a Vilafranca, coneguda antigament com a Torre Ubach, o Cal Manets, va ser comprada per Pere Solanas Borjas el 1921 i es va mantenir dreta fins el 1992. La família Solanas havia viscut inicialment al carrer Major i després a la Rambla Just Oliveras, al costat de la casa modernista núm. 27, del contractista Joan Batlle Solanas, cosí seu. Pere Solanas Borjas, pagès alfasaire que era propietari de molts terrenys a diferents llocs de l'Hospitalet, entre ells aquests al barri de Sant Josep, era també propietari dels terrenys compresos entre el núm. 17 fins el 27 de la Rambla Just Oliveras, on es va fer construir una gran torre, que va ser encarregada el 1927 a l'arquitecte Luis G. Colomer i Ballot. Pere Solanas Borjas i el seu germà Roc eren coneguts amb el sobrenom de Manets. Al fons, xemeneia de la bòvila Goyta Oliveros.

Horts i cases de cal Manets

Horts i cases de cal Manets. Els camps que veiem són actualment el col.legi Sant Josep El Pi, darrera del qual passava el canal de la Infanta. (Junt amb la fotografia hi ha un croquis en paper vegetal que es pot superposar per veure els carrers que corresponen actualment coml carrer Juan de Toledo, carrer Ebre i Av. Vilafranca.) El gran casalot que s'observa a la fotografia, situat al barri de Sant Josep, antic barri de muntanya, a tocar de la via del ferrocarril de Barcelona cap a Vilafranca, coneguda antigament com a Torre Ubach, o Cal Manets, va ser comprada per Pere Solanas Borjas el 1921 i es va mantenir dreta fins el 1992. La família Solanas havia viscut inicialment al carrer Major i després a la Rambla Just Oliveras, al costat de la casa modernista núm. 27, del contractista Joan Batlle Solanas, cosí seu. Pere Solanas Borjas, pagès alfasaire que era propietari de molts terrenys a diferents llocs de l'Hospitalet, entre ells aquests al barri de Sant Josep, era també propietari dels terrenys compresos entre el núm. 17 fins el 27 de la Rambla Just Oliveras, on es va fer construir una gran torre, que va ser encarregada el 1927 a l'arquitecte Luis G. Colomer i Ballot. Pere Solanas Borjas i el seu germà Roc eren coneguts amb el sobrenom de Manets.

Can Jaume de la Puda

Masia de Can Jaume de la Puda. Nom que prové de la font de la Puda, d'aigues curatives (aigues sulfuroses, pudentes) que era prop de la masia. Aquesta masia estava situada prop del mar, de La Farola i del barri de barraques de pescadors. Amb els anys es va instal·lar també allà a prop una fàbrica de productes químics anomenada "El vidriol", que fabricava àcid sulfúric i estava gairebé tocant el mar. Els habitants de l'Hospitalet tenien el costum, molt arrelat entre els habitants del barri Centre, d'anar a passejar i a banyar-se a la Farola, o bé fins acostar-se a l'ermita de Bellvitge. Aquest costum es va anar perdent a mesura que Bellvitge es va anar urbanitzant, transformant-se radicalment el seu bucòlic entorn rural i agrari i la Granvia, al seu pas per la Marina de l'Hospitalet, va anar convertint-se en una barrera infranquejable, a mesura que guanyava tràfic de vehicles, impedint l'accés al mar. Fins el 1920 La Farola pertanyia al terme municipal de l'Hospitalet quan una gran part de la Marina va ser expropiada i agregada per l'Estat a Barcelona amb la intenció de construïr un port franc, que mai va realitzar-se. Això va generar molt malestar i molts litigis entre els propietaris agrícoles, doncs les terres expropiades eren uns camps de conreu esplèndids amb aigua abundant que donaven molt bones collites. L'Ajuntament de l'Hospitalet, essent alcalde en Tomás Giménez Bernabé, va realitzar el 1929 un acte solemne al consistori on es va protestar formalment per aquella agregació, potser amb la intenció de guanyar-se als propietaris. Un exemple d'aquests litigis va ser el protagonitzat per la família Carbonell Espinosa, propietària de 140.000 metres quadrats, els terrenys on ara hi ha Mercabarna, la Nissan i diferents vies, que va guanyar finalment un judici el 2012 al Consorci de la Zona Franca per una demanda interposada el 1996 i va ser indemnitzada, 92 anys després pel Consorci de la Zona Franca amb 14 milions d'euros per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme. La Farola, doncs, estava envoltada de camps de conreu, masos, com La Puda i Cal Sala, Cal Malet, i un petit conjunt de casetes i barraques de pescadors que tiraven l'art, un antic mètode de pesca amb xarxa. Avui està envoltada per les instal·lacions industrials i portuàries de la Zona Franca i és de difícil accés. Aquest far té una llarga història que es remunta a una torre de guaita i de defensa construïda el 1566 per la ciutat de Barcelona. El 1577 es va afegir una petita capella. Va ser volada per l'exèrcit castellà durant el llarg setge que Felip IV va imposar a Barcelona del 1651 al 1652 que, en caure la ciutat, va posar fi a la Guerra dels Segadors, iniciada el 1640. Va ser restaurada en forma de fortí el 1693. Va tornar a ser destruïda per l'exèrcit castellà de Felip V el 1705 durant la Guerra de Successió i restaurada novament, amb baluards, el 1713. El 1848 va ser adaptada per poder instal·lar un far, al voltant del qual va néixer el petit barri de pescadors de La Farola, esmentat abans. Jacint Verdaguer l'esmenta a la seva Oda a Barcelona de 1883 i es refereix a ell com a "Torre del Cap-del- Riu".

Mas Cal Tres de la família Oliveras

Masia de Cal Tres i els camps que l'envoltaven, propietat de Just Oliveras i Arús. Aquest espai, més tard, a partir de 1907, fou urbanitzat, convertint-se en la rambla de Just Oliveras, batejada així en honor seu. La família Oliveras va fer donació de part de les seves terres a l'Ajuntament per promoure el segon eixample de la ciutat. Aquest mas estava situat al que avui és la Rambla Just Oliveras, aproximadament a l'alçada de l'actual carrer Tarragona. Darrera es pot apreciar l'estació del ferrocarril, el Mas Carol davant seu i, més lluny, a l'esquerra, es poden veure, a sobre del turonet, els camps de conreu de la masia de Can Serra, que no es veu a la fotografia, que arrivaben fins a la finca Can Cluset, o Cruzet, casa senyorial que s'observa dalt de la fotografia a la dreta, així com també s'aprecien les naus de la factoria de xarols i hules que allà va instal·lar en Narcís Cruzet el 1901 on, el 1915, es va instal·lar la refineria d'olis i lubricants industrials Viuda e Hijos de Miguel Brugarolas, coneguda con Can Brugarolas. Al seu costat el mas Can Mayoral i davant d'aquestes naus, a l'altre cantó de les vies del tren, s'aprecia la masia Can Creixells. Al fons, la muntanya de Sant Pere Màrtir, gran part de la qual pertanyia en aquesta època al terme municipal de l'Hospitalet.

Can Puig

Masia de Can Puig. Carro tirat per dos cavalls i ple d'escaroles per portar a vendre al mercat del Born. Al fons, una part de la façana principal de la casa, amb la seva galeria porxada. El carro farratger dels alfasaires, era com el carro català típic però amb una modificació: l'entarimat de fusta de la base anava penjat, fins a un pam i mig de terra, de cadenes, o de cordes, com el de la fotografia, per tal d'augmentar la seva capacitat de càrrega (alfals, blat de moro, escaroles, pastanagues, etc. que el carreterer, amb gran destresa, com s'observa a la fotografia, augmentava fent el munt molt més alt que les baranes, que medien menys d'un metro. Si el recorregut a fer era curt es posaven estaques a les baranes o al davant, com en aquesta fotografia, per poder carregar fins a extrems increïbles. Quan el carro s'utilitzava per a transportar altres menes de càrregues calia cobrir els costats o el davant d'aquesta plataforma penjada. Sobre les cadenes o cordes, i per tapar l'esvoranc entre aquestes, es disposaven unes estores d'espart que privaven els objectes menuts de caure a terra. Com que transitaven per llocs plans i carregaven productes de poc pes, disposaven de fre únicament en una de les rodes, normalment la roda de la dreta, el qual servia fonamentalment per immobilitzar el carro. (informació proporcionada per Ramon Morales)

Tartana i cavall

Carruatge de dues rodes tirat per un cavall. Aquest tipus de carruatge, tancat per darrera i dedicat al transport de viatgers era conegut com a Tartana. Per davant era descoberta i per darrera, com s'observa a la fotografia, estava tancada amb porticons. Per a la seva tracció s'emprava un cavall jove o una haca, de pas molt més vigorós que aquests. Les rodes, les dues amb frenos, estaven unides amb una estructura de ferro que sostenia també la caixa mitjançant ballestes, per a la seva suspensió, com s'observa molt bé en aquesta fotografia. La vela de la tartana acostumava a estar fixada sobre l'estructura, sense possibilitat de ser plegada. Disposava de dos bancs laterals, enfrontats al costat de cada roda, on es situaven els quatre o sis viatgers que podia acollir, en funció del tamany de la tartana. En una època on tots els carruatges tenien una funció agrària, disposar d'una tartana pròpia era propi de classes benestants. Normalment eren propietat de carreters que feien amb elles trajectes concertats amb els viatgers.

Cal Quatre Braços

Vista d'una part de la façana principal de la Masia de Cal Quatre Braços. Davant de la masia hi ha un grup de persones, probablement els de la casa, al costat d'una tartana i quatre mules. La indumentària dels que surten a la imatge és la típica de les famílies pageses

Ramat de cabres de Josep Duch Castarà

Josep Duch Castarà, més conegut com Pepin, amb el seu ramat de cabres a la rambla de Just Oliveras, davant de Cal Mariano, just a la cantonada amb el carrer d'Enric Prat de la Riba. El carrer encara està per pavimentar