Carrer del Molí amb l'avinguda Electricitat

A mà esquerra el col·legi Rubió i Ors. El carrer de davant la tanca és el carrer Molí i la torre d'alta tensió que es veu segueix perpendicular a la fotografia és l'avinguda de l' Electricitat.

Anunci i obres de construcció d'equipaments públics a Bellvitge

"LA CIUTAT 200P 8D/Bellvitge/Mare de Déu de Bellvitge

Antiga església del Centre en deconstrucció

Església antiga de l'Hospitalet Centre en deconstrucció durant la Guerra Civil. S'observa a un operari dalt del campanar, que ja començava a ser desmuntat. Al seu costat es veuen les cases del carrer Major, actualment plaça de l'Ajuntament.

Avinguda de la Granvia de l'Hospitalet

Vista de la Granvia de l'Hospitalet. En aquest indret està l'actual Plaça d'Europa.

Avinguda de la Granvia de l'Hospitalet

Avinguda de la Granvia de l'Hospitalet, també coneguda com autovia de Castelldefels.

Prolongació de la Granvia ("calle Cortes") al seu pas per de la Marina de l'Hospitalet

Imatge de la Gran Via en obres entorn els anys 1930.La seva obertura es feu travessant la plana de la Marina, per la seva part alta. A costat i costat es poden veure algunes xemeneixes de fàbriques properes, com, a l'esquerra, l'antiga Caralt y Cia, la propietat de la qual era ja en aquesta època de Delmir de Caralt i Matheu en solitari i que va ser coneguda com a Can Caralt o El cànem. També es pot distingir la fàbrica Viuda e Hijos de Jaime Trias, anomenada després de la guerra civil com a Godó y Trias S.A., que era coneguda popularment com "Les Sangoneres" pel lloc on hi era, el pla de les sangoneres) que quedaria en part també afectada. A la part esquerra de la fotografia hi ha un grup d'homes fent feines del camp carregant material a un carro tirat per un cavall. Per la carretera avança un gran automòbil, que sembla un cotxe de línia. Al fons a la dreta es poden veure les cúpules del Palau Nacional, sobre la muntanya de Montjuïc Aquesta avinguda, d'una gran amplada, fet insòlit per l'època que va molestar molt els propietaris de terres que van ser expropiats, es va traçar com una ruta relativament paral·lela al camí del Prat, prolongació de la gran avinguda dissenyada el 1858 per l'enginyer Ildefons Cerdà quan presentà el seu projecte de reforma i eixample de Barcelona, on ja es veu la intenció de prolongar la Gran Via de les Corts Catalanes projectada dins del terme de Barcelona cap al terme municipal de l'Hospitalet. Als primers plànols només es veu una petita intenció de prolongació, tocant a la riera Blanca, com en alguns mapes de final del segle XIX, però en plànols de les dues primeres dècades del segle XX, ja es veu clarament la voluntat de fer el projecte fins al riu Llobregat. Les negociacions amb els propietaris agrícoles de la plana del sector de la Marina per tal de poder prolongar aquesta via al seu pas per l'Hospitalet es van iniciar el 1923, essent alcalde de l'Hospitalet en Josep Muntané i Almirall. Van finalitzar el 1927, en l'època de la dictadura de Primo de Rivera, essent alcalde de l'Hospitalet Tomás Giménez Bernabé, que va aconseguir la cessió, per part dels propietaris, si us plau per força, de quatre km. de terreny per tal de poder ampliar la Gran Via, anomenada llavors carrer Cortes, fins el riu Llobregat. La negociació va ser difícil, perquè formalment les terres dels propietaris agrícoles de la Marina, ja havien estat agregades el 1920 per l'Estat, també si us plau per força, al municipi de Barcelona per fer el port franc -que mai es va fer- i això va generar molt malestar i molts litigis. L'Ajuntament de l'Hospitalet, essent encara alcalde en Tomás Giménez, va realitzar un acte solemne al consistori l'agost de 1929 on es va protestar formalment per aquella agregació, i es va manifestar la impossibilitat de poder negociar l'ampliació de la "Calle Cortes" al seu pas per l'Hospitalet amb els propietaris agrícoles perquè les seves terres eren formalment ja de Barcelona, Amb aquest acte es va intentar embolicar una mica la troca amb la intenció de recuperar-les per a l'Hospitalet, però Tomàs Giménez no ho va aconseguir. El premi de consolació pel municipi va ser la concessió del títol de Ciutat. Però els litigis dels propietaris de les terres, que van ser posteriorment expropiats, van durar molts anys. La família Carbonell Espinosa, per exemple, propietària de 140.000 metres quadrats, els terrenys on ara hi ha Mercabarna, la Nissan i diferents vies, va guanyar finalment un judici el 2012 al Consorci de la Zona Franca per una demanda interposada el 1996 i va ser indemnitzada, 92 anys després, pel Consorci de la Zona Franca amb 14 milions d'euros per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme. L'objectiu de l'Ajuntament de Barcelona era poder connectar Barcelona amb l'aeròdrom de El Prat, que ja funcionava amb vols regulars comercials i era, cada cop més, una porta d'entrada a la ciutat per un mitjà de transport que connectava Barcelona amb tot el món. L’any 1916 es constitueix el Real Aeroclub de Catalunya, societat esportiva formada membres de l’alta burgesia catalana i s’ inaugura l’Escola Catalana d’Aviació, primera escola d’aviació, on es van provar els primers productes de la indústria aeronàutica catalana i es van disputar els primers concursos i competicions esportives. Escullen el Delta del riu Llobregat com a emplaçament del primer camp de vols de Catalunya, prop de l’estany d’ El Remolar, a Viladecans, a tocar de El Prat de Llobregat, on curiosament hi havia una granja avícola que es deia La Volateria i que donaria nom al futur aeròdrom, situat a 14 kilòmetres de Barcelona. Al desembre de 1918 l’empresa d’aviació Latécoère inaugura la línia Toulouse-Casablanca, amb escala a la Volateria, amb 2 vols setmanals, convertint l’aeròdrom en el primer de Barcelona i d’Espanya amb vols comercials. Des del 1919 estava habilitat com a aeroport provisional de Barcelona, amb pistes d’una extensió de 1.000 × 400 m. A causa de la crisi que patí l’Aeroclub de Catalunya a partir del 1920, l’aeròdrom es fa servir també com a base per a la flota de Zeppelin i hidroavions de l'Armada i de l'Exèrcit de Terra Espanyol. Els serveis comercials regulars van començar el 1927 amb la línia d'Iberia que l'unia amb l'Aeroport de Cuatro Vientos de Madrid. Aquesta línia va ser la primera línia d'Iberia.

Prolongació de la Granvia ("calle Cortes") al seu pas per la plana de la Marina de l'Hospitalet

Imatge de la Gran Via en obres entorn els anys 1930.La seva obertura es feu travessant la plana de la Marina, per la seva part alta. A costat i costat es poden veure algunes xemeneixes de fàbriques properes, com, a l'esquerra, l'antiga Caralt y Cia, la propietat de la qual era ja en aquesta època de Delmir de Caralt i Matheu en solitari i que va ser coneguda com a Can Caralt o El cànem. També es pot distingir la fàbrica Viuda e Hijos de Jaime Trias, anomenada després de la guerra civil com a Godó y Trias S.A., que era coneguda popularment com "Les Sangoneres" pel lloc on hi era, el pla de les sangoneres) que quedaria en part també afectada. A la part esquerra de la fotografia hi ha un grup d'homes fent feines del camp carregant material a un carro tirat per un cavall. Per la carretera avança un gran automòbil, que sembla un cotxe de línia. Al fons a la dreta es poden veure les cúpules del Palau Nacional, sobre la muntanya de Montjuïc Aquesta avinguda, d'una gran amplada, fet insòlit per l'època que va molestar molt els propietaris de terres que van ser expropiats, es va traçar com una ruta relativament paral·lela al camí del Prat, prolongació de la gran avinguda dissenyada el 1858 per l'enginyer Ildefons Cerdà quan presentà el seu projecte de reforma i eixample de Barcelona, on ja es veu la intenció de prolongar la Gran Via de les Corts Catalanes projectada dins del terme de Barcelona cap al terme municipal de l'Hospitalet. Als primers plànols només es veu una petita intenció de prolongació, tocant a la riera Blanca, com en alguns mapes de final del segle XIX, però en plànols de les dues primeres dècades del segle XX, ja es veu clarament la voluntat de fer el projecte fins al riu Llobregat. Les negociacions amb els propietaris agrícoles de la plana del sector de la Marina per tal de poder prolongar aquesta via al seu pas per l'Hospitalet es van iniciar el 1923, essent alcalde de l'Hospitalet en Josep Muntané i Almirall. Van finalitzar el 1927, en l'època de la dictadura de Primo de Rivera, essent alcalde de l'Hospitalet Tomás Giménez Bernabé, que va aconseguir la cessió, per part dels propietaris, si us plau per força, de quatre km. de terreny per tal de poder ampliar la Gran Via, anomenada llavors carrer Cortes, fins el riu Llobregat. La negociació va ser difícil, perquè formalment les terres dels propietaris agrícoles de la Marina, ja havien estat agregades el 1920 per l'Estat, també si us plau per força, al municipi de Barcelona per fer el port franc -que mai es va fer- i això va generar molt malestar i molts litigis. L'Ajuntament de l'Hospitalet, essent encara alcalde en Tomás Giménez, va realitzar un acte solemne al consistori l'agost de 1929 on es va protestar formalment per aquella agregació, i es va manifestar la impossibilitat de poder negociar l'ampliació de la "Calle Cortes" al seu pas per l'Hospitalet amb els propietaris agrícoles perquè les seves terres eren formalment ja de Barcelona, Amb aquest acte es va intentar embolicar una mica la troca amb la intenció de recuperar-les per a l'Hospitalet, però Tomàs Giménez no ho va aconseguir. El premi de consolació pel municipi va ser la concessió del títol de Ciutat. Però els litigis dels propietaris de les terres, que van ser posteriorment expropiats, van durar molts anys. La família Carbonell Espinosa, per exemple, propietària de 140.000 metres quadrats, els terrenys on ara hi ha Mercabarna, la Nissan i diferents vies, va guanyar finalment un judici el 2012 al Consorci de la Zona Franca per una demanda interposada el 1996 i va ser indemnitzada, 92 anys després, pel Consorci de la Zona Franca amb 14 milions d'euros per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme. L'objectiu de l'Ajuntament de Barcelona era poder connectar Barcelona amb l'aeròdrom de El Prat, que ja funcionava amb vols regulars comercials i era, cada cop més, una porta d'entrada a la ciutat per un mitjà de transport que connectava Barcelona amb tot el món. L’any 1916 es constitueix el Real Aeroclub de Catalunya, societat esportiva formada membres de l’alta burgesia catalana i s’ inaugura l’Escola Catalana d’Aviació, primera escola d’aviació, on es van provar els primers productes de la indústria aeronàutica catalana i es van disputar els primers concursos i competicions esportives. Escullen el Delta del riu Llobregat com a emplaçament del primer camp de vols de Catalunya, prop de l’estany d’ El Remolar, a Viladecans, a tocar de El Prat de Llobregat, on curiosament hi havia una granja avícola que es deia La Volateria i que donaria nom al futur aeròdrom, situat a 14 kilòmetres de Barcelona. Al desembre de 1918 l’empresa d’aviació Latécoère inaugura la línia Toulouse-Casablanca, amb escala a la Volateria, amb 2 vols setmanals, convertint l’aeròdrom en el primer de Barcelona i d’Espanya amb vols comercials. Des del 1919 estava habilitat com a aeroport provisional de Barcelona, amb pistes d’una extensió de 1.000 × 400 m. A causa de la crisi que patí l’Aeroclub de Catalunya a partir del 1920, l’aeròdrom es fa servir també com a base per a la flota de Zeppelin i hidroavions de l'Armada i de l'Exèrcit de Terra Espanyol. Els serveis comercials regulars van començar el 1927 amb la línia d'Iberia que l'unia amb l'Aeroport de Cuatro Vientos de Madrid. Aquesta línia va ser la primera línia d'Iberia.

Florida,C. 27

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Rambla de Just Oliveras

Rambla de Just Oliveras. Imatge presa des de la carretera provincial (carrer d'Enric Prat de la Riba), amb el quiosc del Peret dels Diaris, i a la dreta Cal Sampedor (posteriorment, Cal Mariano).

Ajuntament de l'Hospitalet ("Hospitalet del Llobregat.- Casa Consistorial")

Postal de la façana principal de l'Ajuntament de l'Hospitalet amb gent esperant a la parada d'autobús. Es pot veure, als baixos de les naus laterals, unes reixes de ferro que donaven accés a uns porxos, des dels quals s'accedia a les escoles municipals i als calabossos. A la vorera del mateix Ajuntament, just a la cantonada, la caseta de suministrament d'electricitat de la ciutat. Segons fonts documentals l'ús original va ser d'oficines municipals i escola, l'arquitecte fora Francesc Mariné i està catalogat en el PEPPA amb el núm. 2

Avinguda del Masnou

Vista parcial de l'Avinguda del Masnou i l'avinguda de Ponent.

Avinguda del Masnou

Vista parcial de l'avinguda de Ponent i l'avinguda del Masnou. Els que es creuen a la dreta són el carrer de Miraflores i el carrer de la Primavera.

Barri de Bellvitge

Visió artística del barri de Bellvitge: Passat i present.

Camp de futbol de la barriada de la Bomba

El 1963 es funda la Unió Esportiva La Bomba amb un equip juvenil. Les primeres quatre temporades els partits de futbol es disputen al camp del 'Trinxent (Aprestadora de Santa Eulàlia)i la següent al de Bellvitge. Des de 1968 van començar a jugar al camp que van construir a prop de barri. El 1974, es va jugar un partit amistós de captació de fons per l'escola de disminuïts psíquics de Bellvitge contra l'equip de l'empresa SEAT, que jugava en primera regional. L'entitat va arribar a tenir 160 socis, amb un equip d'aficionats en segona regional i un juvenils en segona divisió juvenil.

Blocs Granvia Sud

Vista dels principis dels setanta dels blocs de pisos de l'anomenada "Zona Residencial Gran Via", al límit Est de l'Hospitalet, tocant amb el Passeig de la Zona Franca i la Plaça Cerdà, just davant de la desapareguda caserna de Lepanto, que va estar activa fins el 1993 i fou enderrocada l'any 2000. Des del 2008 al seu lloc hi ha la Ciutat de la Justícia, on s'agrupen la totalitat dels jutjats de l'Hospitalet i bona part dels de Barcelona. Aquest barri, anomenat ara Granvia Sud, tenia a tocar les barraques de "La Bomba", desaparegut el 1976.

Barraques i edificis.

En primer terme barraques fetes de totxos, fustes i uralita de la desapareguda barriada de la Bomba. Aquesta barriada es trobava a la zona sud de Santa Eulàlia. Al fons es veuen alguns edificis alts que es troben al carrer d’Amadeu Torner entre carrer de l’Aprestadora i el de Santa Eulàlia i al darrera la muntanya de Collserola. Aquests edificis alts van ser construïts entre 1968 i 1974. La barriada de la bomba estava ubicat on actualment hi ha el centre comercial IKEA per sota de la Granvia de l'Hospitalet, gairebé al davant de la Ciutat de la Justícia.

Església de Sant Isidre

Extretes de l'expedient 123 d'avantprojectes d'obres

Església de Sant Isidre

Extretes de l'expedient 123 d'avantprojectes d'obres

Església de Sant Isidre

Extretes de l'expedient 123 d'avantprojectes d'obres

Església de Sant Isidre

Extretes de l'expedient 123 d'avantprojectes d'obres

Església de Sant Isidre

Extretes de l'expedient 123 d'avantprojectes d'obres

Enderrocament d'una xemenia al Canyet

Sant Josep,C. 4

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Enric Prat de la Riba,C. 120

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Bellvitge: Blocs, cotxes, asfalt, pagesos, carros i cavalls

Fotografia realitzada el novembre de 1984 per Jaume Botey, dia de la consulta popular sobre la permanència de l’estat espanyol a l’OTAN i la retirada de les bases militars nord-americanes, organitzat pel Col·lectiu per la Pau i el Desarmament de l’Hospitalet i entitats, partits polítics i sindicats de la ciutat, realitzat el 25 de novembre de 1984 (un any i mig abans que el referèndum oficial), de 9h a 21h. Jaume Botey, un dels organitzadors de la consulta, va realitzar aquesta insòlita fotografia mentre anava de camí de les taules de votació situades al barri Centre a visitar les situades al barri de Bellvitge, de les nombroses que va haver-hi escampades per diferents llocs dels diferents barris de l'Hospitalet. Aquesta fotografia reflexa, de forma molt contrastada, la gran transformació que va patir l'entorn hospitalenc de terres de conreu al voltant de l'ermita de Bellvitge, anomenat genèricament La Marina, a partir dels anys seixanta del s.XX, en els que va passar a ser, en molt poc temps, un populós barri de l'Hospitalet on s'hi van instal·lar a viure 33.000 persones i va deixar de ser una importantíssima zona agrícola del delta del Llobregat on s'hi collien, per exemple, fins a vuit collites de carxofes, de gran qualitat, molt valorades i exportades arreu. Observem en la fotografia aquests pagesos endiumenjats que van o venen del tros a controlar els seus cultius, dels darrers existents encara llavors al barri, en aquest carro, segurament un dels ultims que van circular per l'Hospitalet. Observi's que les rodes son pneumàtiques. En un ban de 1969, l’alcalde José Matías de España Muntadas va disposar, a partir de 1970, la prohibició de la circulació, pels carrers i calçades amb pis d’asfalt de l'Hospitalet, de vehicles de tracció animal i mecànica que tinguessin les rodes amb llantes metàl·liques sense recobrir. La sanció per infringir la norma era llavors de 250 pessetes. De les ferradures dels cavalls el ban, però, no va dir res.