Inauguració de l'exposició: "José Luis Galiano. Dibuixos i còmics"

Activitat del De Tebeo! Espai de còmic. D'esquerra a dreta, José López, col·laborador de l'Aula de Cultura Sanfeliu, Jesús Benavides, cap de redacció de la revista El Víbora i, d'esquena, Jaime Martín, dibuixant de còmic

Inauguració de l'exposició "Max. Dibuixos i historietes" a l'Aula de Cultura de Sanfeliu

Activitat del De Tebeo! Espai de còmic. A la fotografia, Francesc Capdevila, MAX, i, a la dreta, amb ulleres, el director de l'Aula de Cultura Sanfeliu, Artur Arranz.

Inauguració de l'exposició d'originals del dibuixant Ambrós de El Capitán Trueno a l'Aula de Cultura Sanfeliu

Activitat del De Tebeo! Espai de còmic. A la fotografia, d'esquerra a dreta, el director de l'Aula de Cultura Sanfeliu, Artur Arranz, amb camisa blava, Xosé López, col·laborador de l'Aula, Víctor Mora, escriptor i autor i guionista de El capitán Trueno, la responsable de Ediciones B i d'esquena, Josep Parera, director del Centre d'Art Alexandre Cirici de l'Hospitalet.

Altos Hornos de Cataluña S.A. (La Farga)

Instal·lacions i gran forn de "Altos Hornos de Cataluña S.A." ( La Farga ). L’origen de la Farga és una modesta foneria situada al mateix indret on avui encara s’aixeca La Farga, que va ser inaugurada l’any 1902. Amb el temps, però, va arribar a ser una de les millors indústries siderúrgiques d’Espanya. El propietari d’aquella modesta ferreria "Herreria San José" era Francesc Bori i Comas (L'Hospitalet 1840-1915), un industrial ben situat i també conegut perquè al 1878 s'havia fet construir la seva torre a L'Hospitalet, La finca Can Bori estava situada a la cruïlla entre el carrer de Sant Joan i Digoine i la Riera del Canyet, fins a les vies del ferrocarril i la travessava el Canal de la Infanta. La foneria i altres negocis del senyor Bori, però, van fer fallida. La foneria la va vendre el 1907 i anys més tard, el 1928, els seus hereus van vendre la seva torre a l'Ajuntament de l'Hospitalet. Un cop reformada i adaptada per l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, va passar a ser una escola pública, inaugurada pel president de la Generalitat, Francesc Macià el 18 de setembre de 1932 amb el nom de “Grup escolar Rossend Arús”. Es va mantenir fins el 1980, quan va ser enderrocada per aixecar un edifici de nova planta pel col·legi Can Bori, que va continuar com a escola pública fins el 1999, quan va passar a ser l'escola d'educació especial concertada Estel-Can Bori. El 1916 aquella ferreria es va transformar en una societat anònima de capital belga amb el nom de Altos Hornos de Catalunya SA. A partir de llavors la Farga començarà a comptar amb la tecnologia capdavantera d’aquest sector a Europa. No és estrany, doncs, que durant la Guerra Civil la fàbrica fos considerada com a indústria de guerra per la seva capacitat productiva. Durant els anys de la guerra civil, en els que fins i tot va disposar d'una moneda pròpia d’ús intern, va mantenir una intensa relació amb la indústria de gres Cucurny, també considerada indústria de guerra, que li proporcionava grans quantitats de de maons refractaris de substitució pels seus grans i potents forns, sempre en funcionament, indústria ceràmica nascuda precisament a l'Hospitalet a finals del s. XIX i que el 1915 es va traslladar a Montmeló. L’any 1942 es produeix un nou canvi en la propietat, passant ara la instal·lació a mans del grup industrial Rivière, un gran grup d’origen familiar que tenia empreses a l’Aragó, Madrid, Catalunya, País Basc, Andalusia i Castella. La Farga passava a ser una societat de capital espanyol, desplaçant així els anteriors propietaris belgues. Però en aquests anys, l’escassetat de recursos de l’economia de postguerra, i de matèria prima, al ferro, alenteix l’activitat productiva. A partir del 1952 la foneria viu un període d’expansió i modernització que augmentarà la producció de les 4.000 fins a les 150.000 tones. La farga arribarà a ser una de les millors foneries d’Espanya. Es va distingir en la fabricació d’acers especials. Aquest desenvolupament econòmic de l'empresa va anar en paral·lel al creixement urbanístic de l'Hospitalet. La farga va acabar envoltada de blocs de pisos i la seva activitat industrial, molt contaminant, poc saludable i sorollosa, va acabar sent incompatible amb la ciutat. En plena crisi econòmica de la dècada de 1970, els veïns mostren el seu rebuig a un negoci que genera molta feina a la ciutat, però que encara genera més molèsties. La vigilància municipal de les emissions no aconseguirà calmar els ànims dels veïns. El juliol de 1980, tots aquests problemes provocaren una reacció unànime de la ciutadania i de les forces polítiques que cristal·litza en una gran manifestació unitària. L’acte va acabar amb una càrrega policial que va suposar la paradoxa que les forces policials s’enfrontaren a càrrecs electes en les primeres eleccions democràtiques de l’Ajuntament que pocs anys abans, durant el franquisme, havien hagut de fugir d’aquestes mateixes càrregues policials. La lluita es va radicalitzar fins al punt que l’empresa va decidir buscar nous terrenys a Sant Andreu de la Barca per traslladar el seu negoci i va aturar la producció a L’Hospitalet el 1982. Quatre anys més tard, l’Ajuntament compraria l’antiga fàbrica per uns 550 milions de pessetes. La Farga, després d'uns anys inicials en els que van fer-hi actuacions el grup La Fura dels Baus i es va fer servir com recinte firal (Firaciutat el 1985, Firajoc el 1986, etc), va ser reformada en profunditat a finals dels anys noranta del s.XX i reconvertida en diverses dependències municipals, un modern recinte apte per a la celebració de tot tipus de fires i congressos, i un centre comercial en règim de concessió d’ús privat durant 75 anys. La nova Farga naixia amb vocació de ser un centre polivalent de titularitat pública que vertebrés el centre de la ciutat, sobre tot en el seu aspecte més comercial. Èxits com el saló del Manga i altres esdeveniments van avalar aquesta aposta al menys fins al tombant del segle XX. L’aparició d’altres potents eixos comercials i firals al voltant de la Granvia i la crisi econòmica van suposar, però, un moment de crisi pel recinte que posteriorment va poder superar.

L'art jove a la carpa de Can Serra

En aquesta fotografia de 1986 veiem l'estructura geodèsica dissenyada el 1966 per l'enginyer Emilio Pérez Piñerode que va acollir l'anomenat Teatro Popular Portátil, situada al barri de Can Serra, ja abandonada, donant aixopluc a una instal·lació artística que formava part de l'innovador projecte L'Art Jove 86, d'ajuts a projectes d'instal·lacions artístiques d'art jove al carrer promogut pel conjunt de les Aules de Cultura de la ciutat. Emilio Pérez Piñero, l'arquitecte que va dissenyar aquesta original carpa de ferro, va néixer a València el 1935 i es va traslladar sent molt petit a Calasparra, Múrcia, on tenia el seu estudi i on va morir prematurament el 1972. El 1957 viatja a Madrid i comença els seus estudis a l'Escola Superior Tècnica d'Arquitectura. El 1961 en el VI Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes celebrat a Londres, va presentar un projecte de 'Teatre Ambulant' amb capacitat per a 500 espectadors. Amb aquest projecte va donar inici a les seves inquietuds estructurals per crear elements de muntatge i desmuntatge ràpid i econòmic en gran similitud amb les obres de Buckminster Fuller. La seva estructura més coneguda, sens dubte, és la cúpula geodèsica del Museu Dalí a Figueres. Gràcies a aquest treball, de principis dels anys setanta, es va relacionar personalment amb Salvador Dalí, qui se sentia molt identificat amb les seves idees i plantejaments. Després de l'experiència obtinguda a Londres, el 1966 dissenya un Teatro Nacional Desmontable per a 1.800 espectadors per encàrrec del Ministeri d'Informació i Turisme, en l'època del ministre Manuel Fraga Iribarne, per als Festivals d'Espanya. L'estructura constava de dues cúpules reticulars realitzades en casquets de directriu esfèrica de 31 metres de diàmetre y 11 metres de fletxa. El projecte s'anomenava Teatro Popular Portátil, amb el que el Ministeri pretenia, mitjançant una carpa portàtil, portar el teatre a poblacions que no dispossessin d'un edifici teatral amb suficient capacitat com per representar grans espectacles. Aquesta carpa va anar per primer cop a La Corunya y després a Alcobendas, però no va ser gaire aprofitada pel Ministeri d'Educació. L'alcalde Vicenç Capdevila, llavors encara ponent de cultura, va aconsseguir que aquesta estructura s'instal·lés a l'Hospitalet, a un solar del barri de Can Serra, barri que tot just començava a edificar-se, on van tenir lloc, de 1969 a 1972, diversos cicles de teatre amateur i de teatre professional de tipus clàssic en castellà, en els que es van representar obres de teatre d'autors com Tirso de Molina, Lope de Rueda, Calderon, Lope de Vega, Molière, Arniches, Valle-Inclán, Benavente, Mihura, Salom i Buero Vallejo per a tots els públics, a càrrec de la companyia del Teatro Calderon de Barcelona, dirigida per José Maria Loperena, la Compañía Nacional de Teatro Maria Guerrero de Madrid i la companyia Pequeño Teatro de Barcelona, dirigida per l'actriu Maria Luisa Oliveda. També es van oferir sarsueles com "Marina", d'Arrieta; "La tabernera del puerto", de Sorozábal i "Don Gil de Alcalà", de Penella, a càrrec de la companyia lírica Tomàs Breton de Barcelona dirigida pel baix Manuel Gas. Així mateix van tenir lloc exitoses campanyes escolars pels alumnes de l'Hospitalet a càrrec de la companyia Teatro Universal para Escolares d'Alejandro Ulloa, que va oferir "La vida es sueño" i "El alcalde de Zalamea", de Calderon; "Otelo" i "Hamlet", de Shakespeare; "Los intereses creados", de Benavente i "En flandes se ha puesto el sol", de Marquina. Després se'n va fer càrrec en Ricard Salvat, que va organitzar algunes sessions per alumnes de batxillerat més treballades amb els professors, que podien preparar així l'obra amb anterioritat amb els seus alumnes. En finalitzar la representació els alumnes podien fer preguntes al director i els actors, que es situaven tots a l'escenari. Va ser un projecte deficitari econòmicament però d'una gran importància cultural i de molt relleu per a l'Hospitalet d'aquella època, que va quedar truncat el febrer de 1972 quan una gran tempesta amb una forta ventada va fer malbé totalment la immensa lona que cobria l'estructura. L'elevat cost de fer-ne una altra va motivar que l'Ajuntament, que poc després de l'incident va passar a ser el propietari de la Carpa , cedida per un preu simbólic pel Ministeri, renunciés a construir-ne una altra i deixés l'estructura despullada allà, a Can Serra, en un solar on l’ajuntament franquista de l’alcalde Matías de España havia donat permís per construir 13 blocs de 13 pisos d’alçada. Finalment, les lluites veïnals (els veïns tiraven a terra les tanques que barraven el terreny), l’arribada a l’Ajuntament de l’alcalde Vicenç Capdevila i el nou Pla General Metropolità de l’arquitecte Joan Antoni Solans, van aturar la construcció. En aquell emplaçament va néixer una plaça, un mercat i una escola que porten el nom de la Carpa en record de l’antiga estructura escènica. El 1976 va ser traslladada i muntada a la part del darrere del Parc de Can Buxeres, on va ser finalment desmuntada i traslladada a Madrid, cedida temporalment al Ministeri d'Indústria, que va fer construir una nova lona per a l'estructura per poder-la fer servir, al Paseo de los Coches del Parque del Retiro per a l'exposició TECNONOVA 87, del Centro para el Desarrollo Tecnológico y Industrial CDTI. La Carpa ja no va tornar a l'Hospitalet.

Nens pintant al costat del "Ateneo" del barri de Can Serra

Nens pintant al costat del "Ateneo" del barri de Can Serra

Nens pintant al costat del "Ateneo" del barri de Can Serra

Nens pintant al costat del "Ateneo" del barri de Can Serra

Nens pintant al costat del "Ateneo" del barri de Can Serra

Nens pintant al costat del "Ateneo" del barri de Can Serra

L'Harmonia

Aquest gran Casal va ser anomenat l’Harmonia perquè havia aixoplugat, des del 1866 fins als anys trenta del s. XX una societat recreativa anomenada així. Construït el 1595, pertanyia a l’heretat de la Torre Blanca, que des del segle XIV era dels Oliver, una de les famílies tradicionals de l’Hospitalet. Al costat de l’Harmonia, i darrere la Talaia, al carrer Xipreret, hi ha Ca n'Oliver. Comptava inicialment, mirant a la dreta de la façana, amb uns horts i una gran bassa que feia les funcions de piscina, que van ser ocupats quan es va construir, el 1954, el pati del Col·legi Tecla Sala. Aquest edifici va ser seu de l'Ateneu de Cultura Popular, entitat cultural catalanista d'ideologia republicana sorgida als anys trenta del s. XX, va ser confiscada el 1939 pel Frente de Juventudes de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, que va mantenir allà durant tot el franquisme la Organización Juvenil Española (OJE) i la Sección Femenina. El 1978, durant el breu mandat de l'alcalde Joan Perelló i Masllorens, l'Ajuntament pre-democràtic, propietari de l'edifici, va tornar a cedir, per decisió de l'alcalde i gràcies a les gestions d'un grup d'uns 100 socis de l'antic Ateneu de Cultura Popular liderats per en Josep Bordonau - sobrevivents dels 300 que va arribar a tenir als anys trenta- , l'us de l'edifici per deu anys, renovables, per poder fer renéixer l'Ateneu. Aquesta decisió personal de l'alcalde Perelló no va agradar gaire ni a l'Associació de Veïns de l'Hospitalet Centre ni al llavors Patronat Municipal de Cultura, que tenia previst instal·lar allà una Casa de Cultura municipal. Actualment l'Ateneu de Cultura Popular està situat en un nou emplaçament al carrer Santa Anna, núm 1-7 i l'edifici, restaurat totalment, és un centre museístic dedicat a realitzar exposicions del Museu de l'Hospitalet, Està catalogat en el PEPPA amb el núm. 100-02. Al davant de l'Harmonia, situat al carrer Barcelona, hi havia un edifici que va ser enderrocat per permetre una visió més ampla de l'edifici, de La talaia i del carrer Xipreret. Aquest enderroc va permetre la creació d'una placeta que porta el nom de Josep Bordonau i Balaguer.

Exposició de la Jefatura Local de la F.E.T

Exposició organitzada per la Jefatura Local de la Falange Española Tradicionalista (F.E.T.). La celebració va incloure un ofici religiós, una exposició i lactuació de la coral Juventud. A la imatge es veu Mossèn Homar, l'alcalde Ramon Solanich i altres autoritats de l'època entrant a l'edifici conegut com l'Harmonia, seu llavors de l'Organización Juvenil Española (OJE) de Falange. A la imatge es veu a les autoritats visitant l'exposició d'art.

Eduard Arranz Bravo: l'Acollidora.

Eduard Arranz Bravo de Laguna va néixer a Barcelona el 1941, fill d'Antolín Arranz de Blas, vasc nascut a Sestao, i d'Angélica Bravo de Laguna di Napoli, argentina nascuda a Carhué, filla de mare napolitana i de pare canari. La seva vinculació amb la ciutat de l'Hospitalet ve de molt lluny ja que el seu pare va fundar el 1941 a Barcelona una ferreteria de suministres industrials que va obrir aviat delegació a l'Hospitalet, la ferreteria industrial ACAB, que va estar situada al barri Centre, primer al carrer Enric Prat de la Riba, llavors Avenida de Generalísimo Franco, i després al carrer Santa Anna, que va estar activa a la ciutat fins el 2012. Dels dos germans seus que van portar aquest negoci, Arturo i Carlos, un, el seu germà gran, Arturo, es va establir a viure amb la seva família a l'Hospitalet el 1958, on van néixer quatre dels seus set fills, tres dels quals es van significar posteriorment com a destacats activistes culturals a la ciutat. Eduard Arranz-Bravo va morir al seu estudi de Vallvidrera el 20 d'octubre de 2023. La vinculació artística d'Arranz Bravo amb la ciutat també ve de lluny, doncs havia guanyat el 1968 un premi de pintura "Ciutat de l'Hospitalet", quan tot just començava la seva carrera. El «Premio de Pintura Ciudad de Hospitalet» neix, impulsat per l'Ajuntament i amb l'assessorament de l'Agrupació Amics de la Música, l'any 1965 i es crea com a iniciativa per promocionar i donar suport a l'art. Les obres premiades, en quedar de propietat municipal, passaven automàticament al fons artístic de la ciutat. Aquest premi va tenir una especial incidència pública donada la proximitat de l'Hospitalet amb Barcelona, les escases convocatòries d'aquestes característiques i el criteri modern i obert del jurat qualificador, entre els quals hi havia els crítics d'art Alexandre Cirici i Pellicer o Cesareo Rodríguez Aguilera. El premis es van mantenir fins el 1974. El fet que es convoqués en plena dècada dels seixanta, tot coincidint amb l'arribada d'una nova generació portadora d'un esperit que intentà reaccionar davant el llenguatge de l'abstracció i l'informalisme, va provocar que les successives convocatòries reflectissin un nou esperit que es materialitza en una figuració que retorna al dibuix com a base acadèmica i que recupera la figura humana com a especulació formal i com a mirall de la dimensió social. Dins d'aquest grup hi trobem, a la important col·lecció d'art de l'Ajuntament de l'Hospitalet, obres d'Eduardo Arranz Bravo, així com també de Rafael Bartolozzi, de Francesc Artigau, de Robert Llimós i de Gerard Sala. Eduard Arranz Bravo va anar guanyant cada cop un més gran reconeixement i notorietat per la seva obra, cada cop més propera al moviment pop que imperava a l'època, i per les accions artístiques i "perfomances" realitzades durant els anys setanta en societat artística amb el pintor Rafael Lozano Bartolozzi -com la realitzada a la fàbrica Tipel de Parets de Isidor Prenafeta, per exemple- societat artística que va deixar d'existir el 1981. L'alcalde Pujana, coneixedor de la seva obra, i d'aquesta vinculació artística amb la ciutat, li encarrega el 1984 que faci una escultura que pugui representar simbólicament la ciutat de l'Hospitalet. L'escultura en bronze resultant va ser nomenada "L'Acollidora" i va ser presentada públicament, en la seva versió petita, que l'Ajuntament fa servir com a regal institucional, per l'alcalde Juan Ignacio Pujana i pel crític d'art José Corredor Matheos, al Saló de Plens el dia 19 d'abril de 1985. L'escultura pública en bronze de gran tamany va ser instal·lada a la Rambla Just Oliveras i inaugurada un any després, el dia de Sant Jordi de 1986. En paraules del poeta i crític d’art José Corredor-Matheos aparegudes en el fullet de presentació de l’obra: “L’Acollidora, un gran tema para una escultura monumental, viene a simbolitzar la voluntat de los vecinos de abrirse, hacia afuera y hacia adentro. Arranz-Bravo, en su extraordinària creación plàstica, le ha puesto en las manos una bandeja. Vacía. Se habrá vaciado, pensamos, de dar tanto. Pero, vacía como està, parece más cargada y repleta. En otras épocas –barrocas o neoclásicas, es igual- la bandeja estaria repleta de frutos de la tierra. Ahora esto resultaria ingenuo, simple. Podemos imaginar todo lo que hay en ella. Y mejor aún, verlo, porque lo mejor que que l’Acollidora ofrece es invisible: la bienvenida, la cordialidad, la hospitalidad”.

Dibuix del Mercat de La Florida

Es tracta d'un fotografia d'un dibuix. L'autor del dibuix és Joan Soler Jové.

AAM. Exposició Luis Rey Polo

Exposició dedicada el desembre de 1964, al local de l'Agrupación de Amigos de la Música, a Luis Rey Polo, arquitecte, escultor i pintor considerat per la crítica com a uns dels més destacats de l'informalisme català, autor dels murals de l'església de Sant Isidre al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet. A la fotografia, l'escriptor, pintor i crític d'art Josep Mª de Sucre, al costat de Luis rey Polo, a la seva dreta, envoltat de membres de l'associació. Josep Mª de Sucre (1886-1969) inicia la seva activitat de pintor i crític d'art de la mà del galerista Josep Dalmau i Rafel, fet que el va portar fins a l'aventura avantguardista del seu temps. A més de pintar, Sucre va promoure nombroses exposicions a les Galeries Dalmau, per on van passar joves i inquiets artistes com Rafael Barradas, Isidre Nonell, Joan Miró, Salvador Dalí, Joaquim Torres-Garcia i García Lorca, entre altres. Formà part del grup constituït al voltant de Barradas conegut com l'«Ateneíllo» de l'Hospitalet (1926-1928).

AAM. Expo. Rey Polo

Exposició dedicada el desembre de 1964, al local de l'Agrupación de Amigos de la Música, a Luis Rey Polo, arquitecte, escultor i pintor considerat per la crítica com a uns dels més destacats de l'informalisme català, autor dels murals de l'església de Sant Isidre al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet.

AAM. Exposició Luis Rey Polo

Exposició dedicada el desembre de 1964, al local de l'Agrupación de Amigos de la Música, a Luis Rey Polo, arquitecte, escultor i pintor considerat per la crítica com a uns dels més destacats de l'informalisme català, autor dels murals de l'església de Sant Isidre al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet.

AAM. Exposició Luis Rey Polo

Exposició dedicada el desembre de 1964, al local de l'Agrupación de Amigos de la Música, a Luis Rey Polo, arquitecte, escultor i pintor considerat per la crítica com a uns dels més destacats de l'informalisme català, autor dels murals de l'església de Sant Isidre al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet.

AAM. Exposició Luis Rey Polo

Exposició dedicada el desembre de 1964, al local de l'Agrupación de Amigos de la Música, a Luis Rey Polo, arquitecte, escultor i pintor considerat per la crítica com a uns dels més destacats de l'informalisme català, autor dels murals de l'església de Sant Isidre al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet.

Pablo Picasso i Montserrat Isern Rabascall

El pintor Pablo Picasso i Montserrat Isern Rabascall, fotografiats a la vil·la La Galloise, casa de Picasso a la localitat de Vallauris, municipi francès, situat al departament dels Alps Marítims, a la regió de Provença – Alps – Costa Blava, on es va instal·lar el 1948 amb Françoise Guilot, en una ocasió que la sra. Isern va anar-hi perquè li signés un quadre. Montserrat Isern, nascuda a l'Hospitalet el 1900, inaugurà, el 1931, la sala d'exposicions SYRA, al carrer Diputació de Barcelona, que de seguida va destacar en la difusió de l'art d'avantguarda, donant acollida a Pablo Picasso entre d'altres. La galeria es convertí en un punt de referència obligat per entendre una gran part de l'art català del segle XX. Després de la Guerra Civil, traslladà la galeria al Passeig de Gràcia, als baixos de Can Batlló. Va ser filla del Dr. Jaume Isern Hombravella, metge catalanista i progressista nascut a El Masnou, que va ser contractat com a titular de l'Hospitalet a finals del segle XIX, i de Maria Rabascall i Aguiló, nascuda a Porrera, on el seu pare va fer també de metge tot just llicenciat en medicina. El Dr. Isern va encarregar el 1930 a l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt la construcció d'una casa d'estil racionalista per situar la seva vivenda i el seu consultori mèdic privat, coneguda com a Xalet Isern, a la Plaça del Repartidor, just davant de l'edifici de correus. (fitxa núm. 78 del PEPPA de l'Hospitalet). Després de la guerra civil s'hi va instal·lar la comissaria de la Policia Nacional de l'Hospitalet que, en els anys cinquanta va aixecar un segon pis. Aquest xalet és molt conegut pels hospitalencs perquè durant molts anys, es feia cua des de bon matí per tramitar la renovació del DNI. Va tenir un germà, nascut també com ella a l'Hospitalet, Jaume Isern Rabascall, que fou també metge i catalanista, com el seu pare i que es va exiliaa a Caracas per causa de la Guerra Civil Espanyola. Montserrat Isern i Rabascall va néixer a l'Hospitalet, el 30/05/1900 i va morir a Barcelona el 2/07/1986.

Exposició de ceràmiques Serra

Acte d'inauguració de l'exposició de ceràmiques Serra, amb l'assistència de l'alcalde Ramon Solanich.

Exposició de ceràmiques Serra

Acte d'inauguració de l'exposició de ceràmiques Serra, amb l'assistència de l'alcalde Ramon Solanich. A la imatge, un grup de senyores assistents a l'acte, somriuen.

Exposició de ceràmiques Serra

Acte d'inauguració de l'exposició de ceràmiques Serra, amb l'assistència de l'alcalde Ramon Solanich. A la imatge, els assistents estan asseguts per escoltar una conferència.

Exposició de ceràmiques Serra

Acte d'inauguració de l'exposició de ceràmiques Serra, amb l'assistència de l'alcalde Ramon Solanich.

Exposició de ceràmiques Serra

Acte d'inauguració de l'exposició de ceràmiques Serra, amb l'assistència de l'alcalde Ramon Solanich. A la imatge l'alcalde escolta el parlament de l'artista.

Exposició de ceràmiques Serra

Acte d'inauguració de l'exposició de ceràmiques Serra, amb l'assistència de l'alcalde Ramon Solanich. A la imatge, l'alcalde mira les peces i escolta les explicacions que li dóna l'artista.

Nens pintant al costat del "Ateneo" del barri de Can Serra

Nens pintant al costat del "Ateneo" del barri de Can Serra