ELS GEGANTS DE LA CIUTAT

Inauguració de la biblioteca Can Sumarro.

Assisteix a l'acte el molt honorable president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, acompanyat per l'alcalde de l'Hospitalet, Juan Ignacio Pujana i altres regidors de l'Ajuntament i personalitats del món de la cultura.

Inauguració de la biblioteca Can Sumarro.

Assisteix a l'acte el molt honorable president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, acompanyat per l'alcalde de l'Hospitalet, Juan Ignacio Pujana i altres regidors de l'Ajuntament i personalitats del món de la cultura.

Aula de Cultura de La Florida i Biblioteca Popular

Fotografia de 1979 presa des del carrer de la Renclusa. Vista de la façana de l'Aula de Cultura de La Florida i de la Biblioteca Popular, amb tot de cartells als vidres anunciant actes i activitats culturals. Destaca el cartell de la funció de l'obra teatral l'Hostal de la Glòria, de Josep Maria de Sagarra, dirigida per l'actor hospitalenc Miquel Xartó, al Teatre del Centre Catòlic de l'Hospitalet, en homenatge al que va ser durant molts anys ànima i director artístic del seu Quadre Escènic, el director teatral amateur Alfons Flores, pare del director teatral Enric Flores Tarrés i de l'escenògraf Alfons Flores Tarrés, fundadors del Grup d'Acció Teatral (GAT) de l'Hospitalet. L’Aula de Cultura de La Florida va ser la primera d’una xarxa d’equipaments culturals de barri que van esdevenir motor de la política cultural de la ciutat dels primers ajuntaments democràtics. Va ser també la primera que va existir a tota Espanya. Qui llavors era l'alcalde, Vicenç Capdevila, va crear aquest equipament acollint-se a l’Ordre Ministerial de 3 de juliol de 1974 de creació de la Red Nacional de Aulas de Cultura del Estado español, una ordre que promovia la creació de “centres per facilitar mitjans d’integració cultural a la població immigrada que ha sortit de les zones rurals a les urbanes que denota importants fenòmens de desarrelament social”. L'Aula de Cultura de La Florida, com totes les que es van anar obrint posteriorment als barris de Santa Eulàlia, Bellvitge, Collblanc-Torrassa, Sant Josep i Sanfeliu, pretenien acostar la cultura i les diferents disciplines artístiques als veïns de cada barri de l'Hospitalet mitjançant l'organització de conferències, debats i taules rodones, tallers culturals (de teatre, dansa, ceràmica, pintura, gravat, fotografia, cinema, cuina, etc) en sessions de tarda, de 16h. a 22h. de dilluns a divendres i actuacions teatrals i musicals alguns caps de setmana al vespre. Es volia també, mitjançant el suport als diferents calendaris festius de cada barri, incrementar el grau de pertinença dels habitants amb cadascun d'ells i amb l'Hospitalet, ciutat que havia sofert una gran transformació urbanística en pocs anys que l'havíen convertit en una ciutat dormitori mancada llavors, a finals dels anys setanta, d'una identitat clara i definida. L'Aula de Cultura de La Florida va ser inaugurada el 1975, amb una important exposició anomenada "Los cántaros de la emigración" del col·lectiu artístic Glicinas 21, liderat per Honorio Blasco y Félix Sandoval, que proposava reflexionar sobre la identitat, la cultura i l'emigració. Aquest equipament municipal va ser tancat definitivament, per tal que la biblioteca pogués ser ampliada i modernitzada, el 1996. Els seus respectius directors/res van ser Josep Maria Figueres, Clara-Carme Parramon, Pietat Hernàndez, Jordi Piera, Manel Bujía, Artur Arranz i Ferran Farré. De entre les moltes activitats culturals sorgides de d'aquesta Aula de cultura, a banda de l'esmentada exposició, cal destacar la seva forta implicació amb la festa major del barri de La Florida, ajudant a la seva consolidació, la realització dels capsgrossos de La Florida, que representen figures emblemàtiques del barri, l'encàrrec a Xavier Jansana, constructor professional de renom d'imagineria festiva per tal que realitzés els gegants de Pubilla Casas (Eulàlia, la Pubilla Casas) i de Can Serra (Paco el del tambor, personatge real que sortia pel barri amb un tambor per convocar els veïns de Can Serra a les movilitzacions per a la millora del barri, mort prematurament, que va ser triat pels mateixos veïns com a figura emblemàtica de Can Serra) i la realització d'un estudi a càrrec de l'antropòloga Juana Ibáñez sobre la història de l'equipament en saber-se el seu proper tancament: “Des del 75 fins ara: l’aula de cultura al barri de La Florida”, Museu d’Història de L’Hospitalet, 1998, inèdit, (A l’Arxiu de L’Hospitalet, R-3275). És interessant la consulta d’aquest estudi per conèixer la gestació de l’aula i les declaracions en primera persona d’alguns dels seus protagonistes com és l’esmentat alcalde Vicenç Capdevila, i alguns dels seus directors i directores.

Aula de Cultura de La Florida i Biblioteca Popular

Fotografia de 1979 presa des del carrer de la Renclusa. Vista de la façana de l'Aula de Cultura de La Florida i de la Biblioteca Popular, amb tot de cartells als vidres anunciant actes i activitats culturals. Destaca el cartell de la funció de l'obra teatral l'Hostal de la Glòria, de Josep Maria de Sagarra, dirigida per l'actor i director teatral hospitalenc Miquel Xartó, al Teatre del Centre Catòlic de l'Hospitalet, en homenatge al que va ser durant molts anys ànima i director artístic del seu Quadre Escènic, el director teatral amateur Alfons Flores, pare del director teatral Enric Flores Tarrés i de l'escenògraf Alfons Flores Tarrés, fundadors del Grup d'Acció Teatral (GAT) de l'Hospitalet. L’Aula de Cultura de La Florida va ser la primera d’una xarxa d’equipaments culturals de barri que van esdevenir motor de la política cultural de la ciutat dels primers ajuntaments democràtics. Va ser també la primera que va existir a tota Espanya. Qui llavors era l'alcalde, Vicenç Capdevila, va crear aquest equipament acollint-se a l’Ordre Ministerial de 3 de juliol de 1974 de creació de la Red Nacional de Aulas de Cultura del Estado español, una ordre que promovia la creació de “centres per facilitar mitjans d’integració cultural a la població immigrada que ha sortit de les zones rurals a les urbanes que denota importants fenòmens de desarrelament social”. L'Aula de Cultura de La Florida, com totes les que es van anar obrint posteriorment als barris de Santa Eulàlia, Bellvitge, Collblanc-Torrassa, Sant Josep i Sanfeliu, pretenien acostar la cultura i les diferents disciplines artístiques als veïns de cada barri de l'Hospitalet mitjançant l'organització de conferències, debats i taules rodones, tallers culturals (de teatre, dansa, ceràmica, pintura, gravat, fotografia, cinema, cuina, etc) en sessions de tarda, de 16h. a 22h. de dilluns a divendres i actuacions teatrals i musicals alguns caps de setmana al vespre. Es volia també, mitjançant el suport als diferents calendaris festius de cada barri, incrementar el grau de participació i pertinença dels habitants amb cadascun d'ells i amb l'Hospitalet, ciutat que havia sofert una gran transformació urbanística en pocs anys que l'havíen convertit en una ciutat dormitori mancada llavors, a finals dels anys setanta, d'una identitat clara i definida. L'Aula de Cultura de La Florida va ser inaugurada el 1975, amb una important exposició anomenada "Los cántaros de la emigración" del col·lectiu artístic Glicinas 21, liderat per Honorio Blasco y Félix Sandoval, que proposava reflexionar sobre la identitat, la cultura i l'emigració. Aquest equipament municipal va ser tancat definitivament, per tal que la biblioteca pogués ser ampliada i modernitzada, el 1996. Els seus respectius directors/res van ser Josep Maria Figueres, Clara-Carme Parramon, Pietat Hernàndez, Jordi Piera, Manel Bujía, Artur Arranz i Ferran Farré. De entre les moltes activitats culturals sorgides de d'aquesta Aula de cultura, a banda de l'esmentada exposició, cal destacar la seva forta implicació amb la festa major del barri de La Florida, ajudant a la seva consolidació, l'ajut a la realització dels capgrossos de La Florida, que representen figures polítiques llavors emblemàtiques del barri, l'encàrrec a Xavier Jansana, constructor professional de renom d'imagineria festiva per tal que realitzés els gegants de Pubilla Casas (la geganta Pepa, en honor de na Josefa Cases i Clavé, que fou propietària de molts terrens en aquesta zona de l'Hospitalet i de l'emblemàtica casa senyorial, de 1771, avui escola religiosa, anomenada la Pubilla Casas) i de Can Serra (el gegant Paco, el del tambor, en honor a un personatge real, un veí de Can Serra que sortia pel barri amb un tambor per convocar els veïns de Can Serra a les movilitzacions per a la millora del barri, mort prematurament, que va ser triat pels mateixos veïns com a figura emblemàtica de Can Serra) i la realització d'un estudi a càrrec de l'antropòloga Juana Ibáñez sobre la història de l'equipament en saber-se el seu proper tancament: “Des del 75 fins ara: l’aula de cultura al barri de La Florida”, Museu d’Història de L’Hospitalet, 1998, inèdit, (A l’Arxiu de L’Hospitalet, R-3275). És interessant la consulta d’aquest estudi per conèixer la gestació de l’aula i les declaracions en primera persona d’alguns dels seus protagonistes com és l’esmentat alcalde Vicenç Capdevila, i alguns dels seus directors i directores. Aparcats davant de l'Aula, tres vehicles molt populars llavors: el Dos Cavalls de Citröen, el Renault 12 i el SEAT 124, veritables símbols de l'època.

Centre Cultural Metropolità Tecla Sala

Visisó des de la part del darrera del pont de ferro que uneix l'edifici principal, de 1892, del Centre Cultural Tecla Sala amb l'edifici que va ser el molí paperer, a l'esquerra, construït el 1850, on té la seva seu el Centre d'Estudis de l'Hospitalet. Aquest edifici, dels pocs que queden drets d'aquesta època, que combina columnes de ferro amb bigues de fusta, està encara pendent d'una reforma integral. El Centre Cultural Metropolità Tecla Sala és un equipament cultural emblemàtic de la ciutat, que acull el Centre d’Art, la Biblioteca Central, la Fundació Arranz-Bravo, el TPK – Art i Pensament Contemporani, i el Centre d'Estudis de L'Hospitalet (CEL'H). El centre té un espai de més de 2.000 m² per a fer-hi exposicions i una sala d'actes, amb un aforament per a vuitanta persones. Els espais exteriors del conjunt de Tecla Sala són també escenari de diverses activitats culturals. L'edifici és protegit com a bé cultural d'interès local i es tracta d'un conjunt fabril format per diversos edificis de diferents èpoques. El més antic és el molí paperer que ha sofert moltes modificacions. En ell està prevista una rehabilitació a càrrec de l'arquitecte Jordi Garcés que permeti el trasllat de la Fundació Arranz Bravo. L’edifici principal és una construcció industrial amb murs de maó vist d’estil manxesterià, projectat per l’arquitecte Claudi Duran Ventosa el 1892 per a la fàbrica tèxtil d'Andreu Basté. Està format per tres grans naus de molta llargària, i la central més ample i alta que les laterals. La teulada és a doble vessant, amb el carener paral•lel a la façana principal, i 'estructura de l'encavallada de ferro. La façana està dividida en tres pisos i compta amb gran quantitat de finestres per poder aprofitar la llum natural. Es conserva una imponent xemeneia, situada al costat de la sala de la màquina de vapor. Hi ha també un edifici aïllat, una caseta d'estil modernista, que es va construir quan Tecla Sala va adquirir la fàbrica, el 1913. L'any 1821 es va començar l'aprofitament dels canals i els torrents de L'Hospitalet com a font energètica. El 1856 es va instal•lar al Torrent Gornal, aprofitant el salt del Canal de la Infanta, el molí paperer d'Antoni Ferrer, de Capellades. L'any 1872, la família Basté adquirí aquest molí i també el solar del costat, per construir-hi una fàbrica dedicada a filats i teixits. Quan el 1899 es va construir i va començar a funcionar la filatura, es va respectar l'antiga edificació paperera a la que va afegir un edifici d’habitatges per a els obrers encarregats de la fàbrica. L'any 1913 la senyora Tecla Sala i Miralpeix (1886-1973), propietària d'una important empresa tèxtil a Roda de Ter, compra la fàbrica a Santiago i Alfred Basté i Ferrer, modernitza les instal•lacions i electrifica tot el procés productiu. L’empresa va prosperar fins a convertir-se en un dels centres fabrils més importants en l’elaboració de filatures. Al cens obrer de 1922 hi constaven 322 treballadors, el 84% dels quals eren dones, i durant la dècada dels anys trenta la fàbrica assolí gairebé els 700 assalariats. L’any 1937, les col•lectivitzacions la van convertir en Casa de Maternitat, fins que el 1939 va ser retornada als seus propietaris. L’empresària, que va quedar vídua de el 1926 de Joan Riera Sala, el seu cosí, i amb cinc fills, es va convertir en pionera del model de gestió femenina de les grans fàbriques tèxtils de l'època, allunyat del model prepotent masculí en la seva relació amb els obrers, quan en aquesta important fàbrica de l’Hospitalet hi va obrir un economat, una escola bressol, una infermeria i una biblioteca on els treballadors podien aprendre a llegir i a escriure i rebien un bon sou i bonificacions diverses per casaments o malaties. L’Ajuntament de l’Hospitalet va reconéixer la labor de Tecla Sala nomenant-la filla predilecta de la ciutat l’any 1952, i dedicant-li el carrer on ella mateixa va fer construir el 1954, mitjançant un donatiu de 500.000 pessetes, un centre educatiu, que també porta el seu nom, on s'imparteix educació des del parvulari fins el batxillerat, gestionat primerament pels Missioners del Sagrat Cor, i des de 1992, integrat dins de la Fundació per a les Escoles Parroquials, depenent de l'Arquebisbat de Barcelona. El 1957 va fer donació del terreny proper a la fàbrica on es va construir el camp municipal de futbol Tecla Sala va morir el 1973 i el 1975 el seu fill, l’empresari i mecenes Pau Riera Sala, cofundador d'Omnium Cultural, entitat que va presidir de 1968 a 1978, va vendre la firma al Grup Castell de Jaume Castell Lastortras. L'any 1988, l'Ajuntament de l'Hospitalet va comprar l'edifici i el va rehabilitar com a centre cultural. Durant un temps s'hi van anar realitzant exposicions diverses en lea seva nau principal i en altres dependències van tenir la seu durant un temps diverses companyies teatrals, com el Grup d'Acció Teatral i La Fura dels Baus. El projecte de rehabilitació definitiu de l’edifici principal, redactat pels arquitectes Albert Viaplana i Helio Piñón (posteriorment Albert i David Viaplana), s’executà entre el 1997 i el 2002. El volum s’adequà per instal·lar-hi la Biblioteca Central de la ciutat i un centre d’exposicions. La planta baixa es destinà a les exposicions, mantenint la disposició de les columnes, mentre que la primera planta es dividí en dues parts, per allotjar les sales de consulta de la biblioteca i una nova sala d’exposicions, separades per una sala polivalent. La segona planta es destinà completament als usos de la biblioteca, i es modificà la coberta per instal·lar-hi una claraboia longitudinal que proporciona llum natural a l’interior. Les connexions entre plantes es van resoldre amb una combinació de rampes i escales que permeten la visió dels espais interiors. L’accés a l’edifici es canvià d’ubicació, resolent-se amb una gran rampa exterior de pendent suau, que, com a prolongació natural del carrer, porta el visitant fins al primer pis, on es va establir el vestíbul principal. L’entrada original, situada en el cos travesser central de la nau principal, es convertí en un accés secundari, on tanmateix es mantingué l’escala interior, ara convertida en escala d’emergència, i s’hi instal·laren ascensors i els serveis. La casa modernista del director, on va residir inicialment una temporada el matrimoni Riera Sala, on van néixer alguns dels seus fills, que posteriorment també va fer les funcions d'escola bressol i infermeria, que va portar molts anys el Dr. Solanich i Riera, cosí segon de Tecla Sala, alcalde de l'Hospitalet de 1956 a 1962, fou restaurada per l’Ajuntament. Se n’arranjaren les façanes, s’hi construí una rampa d’accés i s’enderrocaren alguns dels envans interiors. L’edifici va allotjar durant un temps dependències municipals. En el futur es preveu destinar-lo a bar-cafeteria.

Centre Cultural Metropolità Tecla Sala

Visió de la rampa d'accés a la Biblioteca Central de l'Hospitalet, projectat per l'estudi d'arquitectura Piñón Viaplana, situada a la primera planta del Centre Cultural Tecla Sala. A la planta baixa hi ha les sales d'exposicions del Centre. El Centre Cultural Metropolità Tecla Sala és un equipament cultural emblemàtic de la ciutat, que acull el Centre d’Art, la Biblioteca Central, la Fundació Arranz-Bravo, el TPK – Art i Pensament Contemporani, i el Centre d'Estudis de L'Hospitalet (CEL'H). El centre té un espai de més de 2.000 m² per a fer-hi exposicions i una sala d'actes, amb un aforament per a vuitanta persones. Els espais exteriors del conjunt de Tecla Sala són també escenari de diverses activitats culturals. L'edifici és protegit com a bé cultural d'interès local i es tracta d'un conjunt fabril format per diversos edificis de diferents èpoques. El més antic és el molí paperer que ha sofert moltes modificacions. En ell està prevista una rehabilitació a càrrec de l'arquitecte Jordi Garcés que permeti el trasllat de la Fundació Arranz Bravo. L’edifici principal és una construcció industrial amb murs de maó vist d’estil manxesterià, projectat per l’arquitecte Claudi Duran Ventosa el 1892 per a la fàbrica tèxtil d'Andreu Basté. Està format per tres grans naus de molta llargària, i la central més ample i alta que les laterals. La teulada és a doble vessant, amb el carener paral•lel a la façana principal, i 'estructura de l'encavallada de ferro. La façana està dividida en tres pisos i compta amb gran quantitat de finestres per poder aprofitar la llum natural. Es conserva una imponent xemeneia, situada al costat de la sala de la màquina de vapor. Hi ha també un edifici aïllat, una caseta d'estil modernista, que es va construir quan Tecla Sala va adquirir la fàbrica, el 1913. L'any 1821 es va començar l'aprofitament dels canals i els torrents de L'Hospitalet com a font energètica. El 1856 es va instal•lar al Torrent Gornal, aprofitant el salt del Canal de la Infanta, el molí paperer d'Antoni Ferrer, de Capellades. L'any 1872, la família Basté adquirí aquest molí i també el solar del costat, per construir-hi una fàbrica dedicada a filats i teixits. Quan el 1899 es va construir i va començar a funcionar la filatura, es va respectar l'antiga edificació paperera a la que va afegir un edifici d’habitatges per a els obrers encarregats de la fàbrica. L'any 1913 la senyora Tecla Sala i Miralpeix (1886-1973), propietària d'una important empresa tèxtil a Roda de Ter, compra la fàbrica a Santiago i Alfred Basté i Ferrer, modernitza les instal•lacions i electrifica tot el procés productiu. L’empresa va prosperar fins a convertir-se en un dels centres fabrils més importants en l’elaboració de filatures. Al cens obrer de 1922 hi constaven 322 treballadors, el 84% dels quals eren dones, i durant la dècada dels anys trenta la fàbrica assolí gairebé els 700 assalariats. L’any 1937, les col•lectivitzacions la van convertir en Casa de Maternitat, fins que el 1939 va ser retornada als seus propietaris. L’empresària, que va quedar vídua de el 1926 de Joan Riera Sala, el seu cosí, i amb cinc fills, es va convertir en pionera del model de gestió femenina de les grans fàbriques tèxtils de l'època, allunyat del model prepotent masculí en la seva relació amb els obrers, quan en aquesta important fàbrica de l’Hospitalet hi va obrir un economat, una escola bressol, una infermeria i una biblioteca on els treballadors podien aprendre a llegir i a escriure i rebien un bon sou i bonificacions diverses per casaments o malaties. L’Ajuntament de l’Hospitalet va reconéixer la labor de Tecla Sala nomenant-la filla predilecta de la ciutat l’any 1952, i dedicant-li el carrer on ella mateixa va fer construir el 1954, mitjançant un donatiu de 500.000 pessetes, un centre educatiu, que també porta el seu nom, on s'imparteix educació des del parvulari fins el batxillerat, gestionat primerament pels Missioners del Sagrat Cor, i des de 1992, integrat dins de la Fundació per a les Escoles Parroquials, depenent de l'Arquebisbat de Barcelona. El 1957 va fer donació del terreny proper a la fàbrica on es va construir el camp municipal de futbol Tecla Sala va morir el 1973 i el 1975 el seu fill, l’empresari i mecenes Pau Riera Sala, cofundador d'Omnium Cultural, entitat que va presidir de 1968 a 1978, va vendre la firma al Grup Castell de Jaume Castell Lastortras. L'any 1988, l'Ajuntament de l'Hospitalet va comprar l'edifici i el va rehabilitar com a centre cultural. Durant un temps s'hi van anar realitzant exposicions diverses en lea seva nau principal i en altres dependències van tenir la seu durant un temps diverses companyies teatrals, com el Grup d'Acció Teatral i La Fura dels Baus. El projecte de rehabilitació definitiu de l’edifici principal, redactat pels arquitectes Albert Viaplana i Helio Piñón (posteriorment Albert i David Viaplana), s’executà entre el 1997 i el 2002. El volum s’adequà per instal·lar-hi la Biblioteca Central de la ciutat i un centre d’exposicions. La planta baixa es destinà a les exposicions, mantenint la disposició de les columnes, mentre que la primera planta es dividí en dues parts, per allotjar les sales de consulta de la biblioteca i una nova sala d’exposicions, separades per una sala polivalent. La segona planta es destinà completament als usos de la biblioteca, i es modificà la coberta per instal·lar-hi una claraboia longitudinal que proporciona llum natural a l’interior. Les connexions entre plantes es van resoldre amb una combinació de rampes i escales que permeten la visió dels espais interiors. L’accés a l’edifici es canvià d’ubicació, resolent-se amb una gran rampa exterior de pendent suau, que, com a prolongació natural del carrer, porta el visitant fins al primer pis, on es va establir el vestíbul principal. L’entrada original, situada en el cos travesser central de la nau principal, es convertí en un accés secundari, on tanmateix es mantingué l’escala interior, ara convertida en escala d’emergència, i s’hi instal·laren ascensors i els serveis. La casa modernista del director, on va residir inicialment una temporada el matrimoni Riera Sala, on van néixer alguns dels seus fills, que posteriorment també va fer les funcions d'escola bressol i infermeria, que va portar molts anys el Dr. Solanich i Riera, cosí segon de Tecla Sala, alcalde de l'Hospitalet de 1956 a 1962, fou restaurada per l’Ajuntament. Se n’arranjaren les façanes, s’hi construí una rampa d’accés i s’enderrocaren alguns dels envans interiors. L’edifici va allotjar durant un temps dependències municipals. En el futur es preveu destinar-lo a bar-cafeteria.

Centre Cultural Metropolità Tecla Sala

El Centre Cultural Metropolità Tecla Sala és un equipament cultural emblemàtic de la ciutat, que acull el Centre d’Art, la Biblioteca Central, la Fundació Arranz-Bravo, el TPK – Art i Pensament Contemporani, i el Centre d'Estudis de L'Hospitalet (CEL'H). El centre té un espai de més de 2.000 m² per a fer-hi exposicions i una sala d'actes, amb un aforament per a vuitanta persones. Els espais exteriors del conjunt de Tecla Sala són també escenari de diverses activitats culturals. L'edifici és protegit com a bé cultural d'interès local i es tracta d'un conjunt fabril format per diversos edificis de diferents èpoques. El més antic és el molí paperer que ha sofert moltes modificacions. En ell està prevista una rehabilitació a càrrec de l'arquitecte Jordi Garcés que permeti el trasllat de la Fundació Arranz Bravo. L’edifici principal és una construcció industrial amb murs de maó vist d’estil manxesterià, projectat per l’arquitecte Claudi Duran Ventosa el 1892 per a la fàbrica tèxtil d'Andreu Basté. Està format per tres grans naus de molta llargària, i la central més ample i alta que les laterals. La teulada és a doble vessant, amb el carener paral•lel a la façana principal, i 'estructura de l'encavallada de ferro. La façana està dividida en tres pisos i compta amb gran quantitat de finestres per poder aprofitar la llum natural. Es conserva una imponent xemeneia, situada al costat de la sala de la màquina de vapor. Hi ha també un edifici aïllat, una caseta d'estil modernista, que es va construir quan Tecla Sala va adquirir la fàbrica, el 1913. L'any 1821 es va començar l'aprofitament dels canals i els torrents de L'Hospitalet com a font energètica. El 1856 es va instal•lar al Torrent Gornal, aprofitant el salt del Canal de la Infanta, el molí paperer d'Antoni Ferrer, de Capellades. L'any 1872, la família Basté adquirí aquest molí i també el solar del costat, per construir-hi una fàbrica dedicada a filats i teixits. Quan el 1899 es va construir i va començar a funcionar la filatura, es va respectar l'antiga edificació paperera a la que va afegir un edifici d’habitatges per a els obrers encarregats de la fàbrica. L'any 1913 la senyora Tecla Sala i Miralpeix (1886-1973), propietària d'una important empresa tèxtil a Roda de Ter, compra la fàbrica a Santiago i Alfred Basté i Ferrer, modernitza les instal•lacions i electrifica tot el procés productiu. L’empresa va prosperar fins a convertir-se en un dels centres fabrils més importants en l’elaboració de filatures. Al cens obrer de 1922 hi constaven 322 treballadors, el 84% dels quals eren dones, i durant la dècada dels anys trenta la fàbrica assolí gairebé els 700 assalariats. L’any 1937, les col•lectivitzacions la van convertir en Casa de Maternitat, fins que el 1939 va ser retornada als seus propietaris. L’empresària, que va quedar vídua de el 1926 de Joan Riera Sala, el seu cosí, i amb cinc fills, es va convertir en pionera del model de gestió femenina de les grans fàbriques tèxtils de l'època, allunyat del model prepotent masculí en la seva relació amb els obrers, quan en aquesta important fàbrica de l’Hospitalet hi va obrir un economat, una escola bressol, una infermeria i una biblioteca on els treballadors podien aprendre a llegir i a escriure i rebien un bon sou i bonificacions diverses per casaments o malaties. L’Ajuntament de l’Hospitalet va reconéixer la labor de Tecla Sala nomenant-la filla predilecta de la ciutat l’any 1952, i dedicant-li el carrer on ella mateixa va fer construir el 1954, mitjançant un donatiu de 500.000 pessetes, un centre educatiu, que també porta el seu nom, on s'imparteix educació des del parvulari fins el batxillerat, gestionat primerament pels Missioners del Sagrat Cor, i des de 1992, integrat dins de la Fundació per a les Escoles Parroquials, depenent de l'Arquebisbat de Barcelona. El 1957 va fer donació del terreny proper a la fàbrica on es va construir el camp municipal de futbol Tecla Sala va morir el 1973 i el 1975 el seu fill, l’empresari i mecenes Pau Riera Sala, cofundador d'Omnium Cultural, entitat que va presidir de 1968 a 1978, va vendre la firma al Grup Castell de Jaume Castell Lastortras. L'any 1988, l'Ajuntament de l'Hospitalet va comprar l'edifici i el va rehabilitar com a centre cultural. Durant un temps s'hi van anar realitzant exposicions diverses en lea seva nau principal i en altres dependències van tenir la seu durant un temps diverses companyies teatrals, com el Grup d'Acció Teatral i La Fura dels Baus. El projecte de rehabilitació definitiu de l’edifici principal, redactat pels arquitectes Albert Viaplana i Helio Piñón (posteriorment Albert i David Viaplana), s’executà entre el 1997 i el 2002. El volum s’adequà per instal·lar-hi la Biblioteca Central de la ciutat i un centre d’exposicions. La planta baixa es destinà a les exposicions, mantenint la disposició de les columnes, mentre que la primera planta es dividí en dues parts, per allotjar les sales de consulta de la biblioteca i una nova sala d’exposicions, separades per una sala polivalent. La segona planta es destinà completament als usos de la biblioteca, i es modificà la coberta per instal·lar-hi una claraboia longitudinal que proporciona llum natural a l’interior. Les connexions entre plantes es van resoldre amb una combinació de rampes i escales que permeten la visió dels espais interiors. L’accés a l’edifici es canvià d’ubicació, resolent-se amb una gran rampa exterior de pendent suau, que, com a prolongació natural del carrer, porta el visitant fins al primer pis, on es va establir el vestíbul principal. L’entrada original, situada en el cos travesser central de la nau principal, es convertí en un accés secundari, on tanmateix es mantingué l’escala interior, ara convertida en escala d’emergència, i s’hi instal·laren ascensors i els serveis. La casa modernista del director, on va residir inicialment una temporada el matrimoni Riera Sala, on van néixer alguns dels seus fills, que posteriorment també va fer les funcions d'escola bressol i infermeria, que va portar molts anys el Dr. Solanich i Riera, cosí segon de Tecla Sala, alcalde de l'Hospitalet de 1956 a 1962, fou restaurada per l’Ajuntament. Se n’arranjaren les façanes, s’hi construí una rampa d’accés i s’enderrocaren alguns dels envans interiors. L’edifici va allotjar durant un temps dependències municipals. En el futur es preveu destinar-lo a bar-cafeteria.

Centre Cultural Metropolità Tecla Sala

El Centre Cultural Metropolità Tecla Sala és un equipament cultural emblemàtic de la ciutat, que acull el Centre d’Art, la Biblioteca Central, la Fundació Arranz-Bravo, el TPK – Art i Pensament Contemporani, i el Centre d'Estudis de L'Hospitalet (CEL'H). El centre té un espai de més de 2.000 m² per a fer-hi exposicions i una sala d'actes, amb un aforament per a vuitanta persones. Els espais exteriors del conjunt de Tecla Sala són també escenari de diverses activitats culturals. L'edifici és protegit com a bé cultural d'interès local i es tracta d'un conjunt fabril format per diversos edificis de diferents èpoques. El més antic és el molí paperer que ha sofert moltes modificacions. En ell està prevista una rehabilitació a càrrec de l'arquitecte Jordi Garcés que permeti el trasllat de la Fundació Arranz Bravo. L’edifici principal és una construcció industrial amb murs de maó vist d’estil manxesterià, projectat per l’arquitecte Claudi Duran Ventosa el 1892 per a la fàbrica tèxtil d'Andreu Basté. Està format per tres grans naus de molta llargària, i la central més ample i alta que les laterals. La teulada és a doble vessant, amb el carener paral•lel a la façana principal, i 'estructura de l'encavallada de ferro. La façana està dividida en tres pisos i compta amb gran quantitat de finestres per poder aprofitar la llum natural. Es conserva una imponent xemeneia, situada al costat de la sala de la màquina de vapor. Hi ha també un edifici aïllat, una caseta d'estil modernista, que es va construir quan Tecla Sala va adquirir la fàbrica, el 1913. L'any 1821 es va començar l'aprofitament dels canals i els torrents de L'Hospitalet com a font energètica. El 1856 es va instal•lar al Torrent Gornal, aprofitant el salt del Canal de la Infanta, el molí paperer d'Antoni Ferrer, de Capellades. L'any 1872, la família Basté adquirí aquest molí i també el solar del costat, per construir-hi una fàbrica dedicada a filats i teixits. Quan el 1899 es va construir i va començar a funcionar la filatura, es va respectar l'antiga edificació paperera a la que va afegir un edifici d’habitatges per a els obrers encarregats de la fàbrica. L'any 1913 la senyora Tecla Sala i Miralpeix (1886-1973), propietària d'una important empresa tèxtil a Roda de Ter, compra la fàbrica a Santiago i Alfred Basté i Ferrer, modernitza les instal•lacions i electrifica tot el procés productiu. L’empresa va prosperar fins a convertir-se en un dels centres fabrils més importants en l’elaboració de filatures. Al cens obrer de 1922 hi constaven 322 treballadors, el 84% dels quals eren dones, i durant la dècada dels anys trenta la fàbrica assolí gairebé els 700 assalariats. L’any 1937, les col•lectivitzacions la van convertir en Casa de Maternitat, fins que el 1939 va ser retornada als seus propietaris. L’empresària, que va quedar vídua de el 1926 de Joan Riera Sala, el seu cosí, i amb cinc fills, es va convertir en pionera del model de gestió femenina de les grans fàbriques tèxtils de l'època, allunyat del model prepotent masculí en la seva relació amb els obrers, quan en aquesta important fàbrica de l’Hospitalet hi va obrir un economat, una escola bressol, una infermeria i una biblioteca on els treballadors podien aprendre a llegir i a escriure i rebien un bon sou i bonificacions diverses per casaments o malaties. L’Ajuntament de l’Hospitalet va reconéixer la labor de Tecla Sala nomenant-la filla predilecta de la ciutat l’any 1952, i dedicant-li el carrer on ella mateixa va fer construir el 1954, mitjançant un donatiu de 500.000 pessetes, un centre educatiu, que també porta el seu nom, on s'imparteix educació des del parvulari fins el batxillerat, gestionat primerament pels Missioners del Sagrat Cor, i des de 1992, integrat dins de la Fundació per a les Escoles Parroquials, depenent de l'Arquebisbat de Barcelona. El 1957 va fer donació del terreny proper a la fàbrica on es va construir el camp municipal de futbol Tecla Sala va morir el 1973 i el 1975 el seu fill, l’empresari i mecenes Pau Riera Sala, cofundador d'Omnium Cultural, entitat que va presidir de 1968 a 1978, va vendre la firma al Grup Castell de Jaume Castell Lastortras. L'any 1988, l'Ajuntament de l'Hospitalet va comprar l'edifici i el va rehabilitar com a centre cultural. Durant un temps s'hi van anar realitzant exposicions diverses en lea seva nau principal i en altres dependències van tenir la seu durant un temps diverses companyies teatrals, com el Grup d'Acció Teatral i La Fura dels Baus. El projecte de rehabilitació definitiu de l’edifici principal, redactat pels arquitectes Albert Viaplana i Helio Piñón (posteriorment Albert i David Viaplana), s’executà entre el 1997 i el 2002. El volum s’adequà per instal·lar-hi la Biblioteca Central de la ciutat i un centre d’exposicions. La planta baixa es destinà a les exposicions, mantenint la disposició de les columnes, mentre que la primera planta es dividí en dues parts, per allotjar les sales de consulta de la biblioteca i una nova sala d’exposicions, separades per una sala polivalent. La segona planta es destinà completament als usos de la biblioteca, i es modificà la coberta per instal·lar-hi una claraboia longitudinal que proporciona llum natural a l’interior. Les connexions entre plantes es van resoldre amb una combinació de rampes i escales que permeten la visió dels espais interiors. L’accés a l’edifici es canvià d’ubicació, resolent-se amb una gran rampa exterior de pendent suau, que, com a prolongació natural del carrer, porta el visitant fins al primer pis, on es va establir el vestíbul principal. L’entrada original, situada en el cos travesser central de la nau principal, es convertí en un accés secundari, on tanmateix es mantingué l’escala interior, ara convertida en escala d’emergència, i s’hi instal·laren ascensors i els serveis. La casa modernista del director, on va residir inicialment una temporada el matrimoni Riera Sala, on van néixer alguns dels seus fills, que posteriorment també va fer les funcions d'escola bressol i infermeria, que va portar molts anys el Dr. Solanich i Riera, cosí segon de Tecla Sala, alcalde de l'Hospitalet de 1956 a 1962, fou restaurada per l’Ajuntament. Se n’arranjaren les façanes, s’hi construí una rampa d’accés i s’enderrocaren alguns dels envans interiors. L’edifici va allotjar durant un temps dependències municipals. En el futur es preveu destinar-lo a bar-cafeteria.

Centre Cultural Metropolità Tecla Sala

El Centre Cultural Metropolità Tecla Sala és un equipament cultural emblemàtic de la ciutat, que acull el Centre d’Art, la Biblioteca Central, la Fundació Arranz-Bravo, el TPK – Art i Pensament Contemporani, i el Centre d'Estudis de L'Hospitalet (CEL'H). A la fotografia, façana posterior de l'antiga fàbrica i entrada a la seu provisional de la Fundació Arranz Bravo, autor també del mural de la dreta. El centre té un espai de més de 2.000 m² per a fer-hi exposicions i una sala d'actes, amb un aforament per a vuitanta persones. Els espais exteriors del conjunt de Tecla Sala són també escenari de diverses activitats culturals. L'edifici és protegit com a bé cultural d'interès local i es tracta d'un conjunt fabril format per diversos edificis de diferents èpoques. El més antic és el molí paperer que ha sofert moltes modificacions. En ell està prevista una rehabilitació a càrrec de l'arquitecte Jordi Garcés que permeti el trasllat de la Fundació Arranz Bravo. L’edifici principal és una construcció industrial amb murs de maó vist d’estil manxesterià, projectat per l’arquitecte Claudi Duran Ventosa el 1892 per a la fàbrica tèxtil d'Andreu Basté. Està format per tres grans naus de molta llargària, i la central més ample i alta que les laterals. La teulada és a doble vessant, amb el carener paral•lel a la façana principal, i 'estructura de l'encavallada de ferro. La façana està dividida en tres pisos i compta amb gran quantitat de finestres per poder aprofitar la llum natural. Es conserva una imponent xemeneia, situada al costat de la sala de la màquina de vapor. Hi ha també un edifici aïllat, una caseta d'estil modernista, que es va construir quan Tecla Sala va adquirir la fàbrica, el 1913. L'any 1821 es va començar l'aprofitament dels canals i els torrents de L'Hospitalet com a font energètica. El 1856 es va instal•lar al Torrent Gornal, aprofitant el salt del Canal de la Infanta, el molí paperer d'Antoni Ferrer, de Capellades. L'any 1872, la família Basté adquirí aquest molí i també el solar del costat, per construir-hi una fàbrica dedicada a filats i teixits. Quan el 1899 es va construir i va començar a funcionar la filatura, es va respectar l'antiga edificació paperera a la que va afegir un edifici d’habitatges per a els obrers encarregats de la fàbrica. L'any 1913 la senyora Tecla Sala i Miralpeix (1886-1973), propietària d'una important empresa tèxtil a Roda de Ter, compra la fàbrica a Santiago i Alfred Basté i Ferrer, modernitza les instal•lacions i electrifica tot el procés productiu. L’empresa va prosperar fins a convertir-se en un dels centres fabrils més importants en l’elaboració de filatures. Al cens obrer de 1922 hi constaven 322 treballadors, el 84% dels quals eren dones, i durant la dècada dels anys trenta la fàbrica assolí gairebé els 700 assalariats. L’any 1937, les col•lectivitzacions la van convertir en Casa de Maternitat, fins que el 1939 va ser retornada als seus propietaris. L’empresària, que va quedar vídua de el 1926 amb cinc fills, es va convertir en pionera del model de gestió femenina de les grans fàbriques tèxtils de l'època, allunyat del model prepotent masculí en la seva relació amb els obrers, quan en aquesta important fàbrica de l’Hospitalet hi va obrir un economat, una escola bressol, una infermeria i una biblioteca on els treballadors podien aprendre a llegir i a escriure i rebien un bon sou i bonificacions diverses per casaments o malaties. L’Ajuntament de l’Hospitalet va reconéixer la labor de Tecla Sala nomenant-la filla predilecta de la ciutat l’any 1952, i dedicant-li el carrer on ella mateixa va fer construir el 1954, mitjançant un donatiu de 500.000 pessetes, un centre educatiu, que també porta el seu nom, on s'imparteix educació des del parvulari fins el batxillerat, gestionat primerament pels Missioners del Sagrat Cor, i des de 1992, integrat dins de la Fundació per a les Escoles Parroquials, depenent de l'Arquebisbat de Barcelona. El 1957 va fer donació del terreny proper a la fàbrica on es va construir el camp municipal de futbol Tecla Sala va morir el 1973 i el 1975 el seu fill, l’empresari i mecenes Pau Riera Sala, cofundador d'Omnium Cultural, entitat que va presidir de 1968 a 1978, va vendre la firma al Grup Castell de Jaume Castell Lastortras. L'any 1988, l'Ajuntament de l'Hospitalet va comprar l'edifici i el va rehabilitar com a centre cultural. Durant un temps s'hi van anar realitzant exposicions diverses en lea seva nau principal i en altres dependències van tenir la seu durant un temps diverses companyies teatrals, com el Grup d'Acció Teatral i La Fura dels Baus. El projecte de rehabilitació definitiu de l’edifici principal, redactat pels arquitectes Albert Viaplana i Helio Piñón (posteriorment Albert i David Viaplana), s’executà entre el 1997 i el 2002. El volum s’adequà per instal·lar-hi la Biblioteca Central de la ciutat i un centre d’exposicions. La planta baixa es destinà a les exposicions, mantenint la disposició de les columnes, mentre que la primera planta es dividí en dues parts, per allotjar les sales de consulta de la biblioteca i una nova sala d’exposicions, separades per una sala polivalent. La segona planta es destinà completament als usos de la biblioteca, i es modificà la coberta per instal·lar-hi una claraboia longitudinal que proporciona llum natural a l’interior. Les connexions entre plantes es van resoldre amb una combinació de rampes i escales que permeten la visió dels espais interiors. L’accés a l’edifici es canvià d’ubicació, resolent-se amb una gran rampa exterior de pendent suau, que, com a prolongació natural del carrer, porta el visitant fins al primer pis, on es va establir el vestíbul principal. L’entrada original, situada en el cos travesser central de la nau principal, es convertí en un accés secundari, on tanmateix es mantingué l’escala interior, ara convertida en escala d’emergència, i s’hi instal·laren ascensors i els serveis. La casa modernista del director, on va residir inicialment una temporada el matrimoni Riera Sala, on van néixer alguns dels seus fills, que posteriorment també va fer les funcions d'escola bressol i infermeria, que va portar molts anys el Dr. Solanich i Riera, cosí segon de Tecla Sala, alcalde de l'Hospitalet de 1956 a 1962, fou restaurada per l’Ajuntament. Se n’arranjaren les façanes, s’hi construí una rampa d’accés i s’enderrocaren alguns dels envans interiors. L’edifici va allotjar durant un temps dependències municipals. En el futur es preveu destinar-lo a bar-cafeteria.

Centre Cultural Metropolità Tecla Sala

Façana del darrere del Centre Cultural Tecla Sala, on té la seva seu, a l'edifici de l'esquerra, la Fundació Arranz Bravo i el TPK. El Centre Cultural Metropolità Tecla Sala és un equipament cultural emblemàtic de la ciutat, que acull el Centre d’Art, la Biblioteca Central, la Fundació Arranz-Bravo, el TPK – Art i Pensament Contemporani, i el Centre d'Estudis de L'Hospitalet (CEL'H). El centre té un espai de més de 2.000 m² per a fer-hi exposicions i una sala d'actes, amb un aforament per a vuitanta persones. Els espais exteriors del conjunt de Tecla Sala són també escenari de diverses activitats culturals. L'edifici és protegit com a bé cultural d'interès local i es tracta d'un conjunt fabril format per diversos edificis de diferents èpoques. El més antic és el molí paperer que ha sofert moltes modificacions. En ell està prevista una rehabilitació a càrrec de l'arquitecte Jordi Garcés que permeti el trasllat de la Fundació Arranz Bravo. L’edifici principal és una construcció industrial amb murs de maó vist d’estil manxesterià, projectat per l’arquitecte Claudi Duran Ventosa el 1892 per a la fàbrica tèxtil d'Andreu Basté. Està format per tres grans naus de molta llargària, i la central més ample i alta que les laterals. La teulada és a doble vessant, amb el carener paral•lel a la façana principal, i 'estructura de l'encavallada de ferro. La façana està dividida en tres pisos i compta amb gran quantitat de finestres per poder aprofitar la llum natural. Es conserva una imponent xemeneia, situada al costat de la sala de la màquina de vapor. Hi ha també un edifici aïllat, una caseta d'estil modernista, que es va construir quan Tecla Sala va adquirir la fàbrica, el 1913. L'any 1821 es va començar l'aprofitament dels canals i els torrents de L'Hospitalet com a font energètica. El 1856 es va instal•lar al Torrent Gornal, aprofitant el salt del Canal de la Infanta, el molí paperer d'Antoni Ferrer, de Capellades. L'any 1872, la família Basté adquirí aquest molí i també el solar del costat, per construir-hi una fàbrica dedicada a filats i teixits. Quan el 1899 es va construir i va començar a funcionar la filatura, es va respectar l'antiga edificació paperera a la que va afegir un edifici d’habitatges per a els obrers encarregats de la fàbrica. L'any 1913 la senyora Tecla Sala i Miralpeix (1886-1973), propietària d'una important empresa tèxtil a Roda de Ter, compra la fàbrica a Santiago i Alfred Basté i Ferrer, modernitza les instal•lacions i electrifica tot el procés productiu. L’empresa va prosperar fins a convertir-se en un dels centres fabrils més importants en l’elaboració de filatures. Al cens obrer de 1922 hi constaven 322 treballadors, el 84% dels quals eren dones, i durant la dècada dels anys trenta la fàbrica assolí gairebé els 700 assalariats. L’any 1937, les col•lectivitzacions la van convertir en Casa de Maternitat, fins que el 1939 va ser retornada als seus propietaris. L’empresària, que va quedar vídua de el 1926 de Joan Riera Sala, el seu cosí, i amb cinc fills, es va convertir en pionera del model de gestió femenina de les grans fàbriques tèxtils de l'època, allunyat del model prepotent masculí en la seva relació amb els obrers, quan en aquesta important fàbrica de l’Hospitalet hi va obrir un economat, una escola bressol, una infermeria i una biblioteca on els treballadors podien aprendre a llegir i a escriure i rebien un bon sou i bonificacions diverses per casaments o malaties. L’Ajuntament de l’Hospitalet va reconéixer la labor de Tecla Sala nomenant-la filla predilecta de la ciutat l’any 1952, i dedicant-li el carrer on ella mateixa va fer construir el 1954, mitjançant un donatiu de 500.000 pessetes, un centre educatiu, que també porta el seu nom, on s'imparteix educació des del parvulari fins el batxillerat, gestionat primerament pels Missioners del Sagrat Cor, i des de 1992, integrat dins de la Fundació per a les Escoles Parroquials, depenent de l'Arquebisbat de Barcelona. El 1957 va fer donació del terreny proper a la fàbrica on es va construir el camp municipal de futbol Tecla Sala va morir el 1973 i el 1975 el seu fill, l’empresari i mecenes Pau Riera Sala, cofundador d'Omnium Cultural, entitat que va presidir de 1968 a 1978, va vendre la firma al Grup Castell de Jaume Castell Lastortras. L'any 1988, l'Ajuntament de l'Hospitalet va comprar l'edifici i el va rehabilitar com a centre cultural. Durant un temps s'hi van anar realitzant exposicions diverses en lea seva nau principal i en altres dependències van tenir la seu durant un temps diverses companyies teatrals, com el Grup d'Acció Teatral i La Fura dels Baus. El projecte de rehabilitació definitiu de l’edifici principal, redactat pels arquitectes Albert Viaplana i Helio Piñón (posteriorment Albert i David Viaplana), s’executà entre el 1997 i el 2002. El volum s’adequà per instal·lar-hi la Biblioteca Central de la ciutat i un centre d’exposicions. La planta baixa es destinà a les exposicions, mantenint la disposició de les columnes, mentre que la primera planta es dividí en dues parts, per allotjar les sales de consulta de la biblioteca i una nova sala d’exposicions, separades per una sala polivalent. La segona planta es destinà completament als usos de la biblioteca, i es modificà la coberta per instal·lar-hi una claraboia longitudinal que proporciona llum natural a l’interior. Les connexions entre plantes es van resoldre amb una combinació de rampes i escales que permeten la visió dels espais interiors. L’accés a l’edifici es canvià d’ubicació, resolent-se amb una gran rampa exterior de pendent suau, que, com a prolongació natural del carrer, porta el visitant fins al primer pis, on es va establir el vestíbul principal. L’entrada original, situada en el cos travesser central de la nau principal, es convertí en un accés secundari, on tanmateix es mantingué l’escala interior, ara convertida en escala d’emergència, i s’hi instal·laren ascensors i els serveis. La casa modernista del director, on va residir inicialment una temporada el matrimoni Riera Sala, on van néixer alguns dels seus fills, que posteriorment també va fer les funcions d'escola bressol i infermeria, que va portar molts anys el Dr. Solanich i Riera, cosí segon de Tecla Sala, alcalde de l'Hospitalet de 1956 a 1962, fou restaurada per l’Ajuntament. Se n’arranjaren les façanes, s’hi construí una rampa d’accés i s’enderrocaren alguns dels envans interiors. L’edifici va allotjar durant un temps dependències municipals. En el futur es preveu destinar-lo a bar-cafeteria.

Centre Cultural Metropolità Tecla Sala

Façana del darrera del Centre Cultural Tecla Sala, on s'observa la seva gran xemeneia i l'antic molí paperer, a l'esquerra de la fotografia, i, a la drete, l'entrada a la Fundació Arranz Bravo. El Centre Cultural Metropolità Tecla Sala és un equipament cultural emblemàtic de la ciutat, que acull el Centre d’Art, la Biblioteca Central, la Fundació Arranz-Bravo, el TPK – Art i Pensament Contemporani, i el Centre d'Estudis de L'Hospitalet (CEL'H). El centre té un espai de més de 2.000 m² per a fer-hi exposicions i una sala d'actes, amb un aforament per a vuitanta persones. Els espais exteriors del conjunt de Tecla Sala són també escenari de diverses activitats culturals. L'edifici és protegit com a bé cultural d'interès local i es tracta d'un conjunt fabril format per diversos edificis de diferents èpoques. El més antic és el molí paperer que ha sofert moltes modificacions. En ell està prevista una rehabilitació a càrrec de l'arquitecte Jordi Garcés que permeti el trasllat de la Fundació Arranz Bravo. L’edifici principal és una construcció industrial amb murs de maó vist d’estil manxesterià, projectat per l’arquitecte Claudi Duran Ventosa el 1892 per a la fàbrica tèxtil d'Andreu Basté. Està format per tres grans naus de molta llargària, i la central més ample i alta que les laterals. La teulada és a doble vessant, amb el carener paral•lel a la façana principal, i 'estructura de l'encavallada de ferro. La façana està dividida en tres pisos i compta amb gran quantitat de finestres per poder aprofitar la llum natural. Es conserva una imponent xemeneia, situada al costat de la sala de la màquina de vapor. Hi ha també un edifici aïllat, una caseta d'estil modernista, que es va construir quan Tecla Sala va adquirir la fàbrica, el 1913. L'any 1821 es va començar l'aprofitament dels canals i els torrents de L'Hospitalet com a font energètica. El 1856 es va instal•lar al Torrent Gornal, aprofitant el salt del Canal de la Infanta, el molí paperer d'Antoni Ferrer, de Capellades. L'any 1872, la família Basté adquirí aquest molí i també el solar del costat, per construir-hi una fàbrica dedicada a filats i teixits. Quan el 1899 es va construir i va començar a funcionar la filatura, es va respectar l'antiga edificació paperera a la que va afegir un edifici d’habitatges per a els obrers encarregats de la fàbrica. L'any 1913 la senyora Tecla Sala i Miralpeix (1886-1973), propietària d'una important empresa tèxtil a Roda de Ter, compra la fàbrica a Santiago i Alfred Basté i Ferrer, modernitza les instal•lacions i electrifica tot el procés productiu. L’empresa va prosperar fins a convertir-se en un dels centres fabrils més importants en l’elaboració de filatures. Al cens obrer de 1922 hi constaven 322 treballadors, el 84% dels quals eren dones, i durant la dècada dels anys trenta la fàbrica assolí gairebé els 700 assalariats. L’any 1937, les col•lectivitzacions la van convertir en Casa de Maternitat, fins que el 1939 va ser retornada als seus propietaris. L’empresària, que va quedar vídua de el 1926 de Joan Riera Sala, el seu cosí, i amb cinc fills, es va convertir en pionera del model de gestió femenina de les grans fàbriques tèxtils de l'època, allunyat del model prepotent masculí en la seva relació amb els obrers, quan en aquesta important fàbrica de l’Hospitalet hi va obrir un economat, una escola bressol, una infermeria i una biblioteca on els treballadors podien aprendre a llegir i a escriure i rebien un bon sou i bonificacions diverses per casaments o malaties. L’Ajuntament de l’Hospitalet va reconéixer la labor de Tecla Sala nomenant-la filla predilecta de la ciutat l’any 1952, i dedicant-li el carrer on ella mateixa va fer construir el 1954, mitjançant un donatiu de 500.000 pessetes, un centre educatiu, que també porta el seu nom, on s'imparteix educació des del parvulari fins el batxillerat, gestionat primerament pels Missioners del Sagrat Cor, i des de 1992, integrat dins de la Fundació per a les Escoles Parroquials, depenent de l'Arquebisbat de Barcelona. El 1957 va fer donació del terreny proper a la fàbrica on es va construir el camp municipal de futbol Tecla Sala va morir el 1973 i el 1975 el seu fill, l’empresari i mecenes Pau Riera Sala, cofundador d'Omnium Cultural, entitat que va presidir de 1968 a 1978, va vendre la firma al Grup Castell de Jaume Castell Lastortras. L'any 1988, l'Ajuntament de l'Hospitalet va comprar l'edifici i el va rehabilitar com a centre cultural. Durant un temps s'hi van anar realitzant exposicions diverses en lea seva nau principal i en altres dependències van tenir la seu durant un temps diverses companyies teatrals, com el Grup d'Acció Teatral i La Fura dels Baus. El projecte de rehabilitació definitiu de l’edifici principal, redactat pels arquitectes Albert Viaplana i Helio Piñón (posteriorment Albert i David Viaplana), s’executà entre el 1997 i el 2002. El volum s’adequà per instal·lar-hi la Biblioteca Central de la ciutat i un centre d’exposicions. La planta baixa es destinà a les exposicions, mantenint la disposició de les columnes, mentre que la primera planta es dividí en dues parts, per allotjar les sales de consulta de la biblioteca i una nova sala d’exposicions, separades per una sala polivalent. La segona planta es destinà completament als usos de la biblioteca, i es modificà la coberta per instal·lar-hi una claraboia longitudinal que proporciona llum natural a l’interior. Les connexions entre plantes es van resoldre amb una combinació de rampes i escales que permeten la visió dels espais interiors. L’accés a l’edifici es canvià d’ubicació, resolent-se amb una gran rampa exterior de pendent suau, que, com a prolongació natural del carrer, porta el visitant fins al primer pis, on es va establir el vestíbul principal. L’entrada original, situada en el cos travesser central de la nau principal, es convertí en un accés secundari, on tanmateix es mantingué l’escala interior, ara convertida en escala d’emergència, i s’hi instal·laren ascensors i els serveis. La casa modernista del director, on va residir inicialment una temporada el matrimoni Riera Sala, on van néixer alguns dels seus fills, que posteriorment també va fer les funcions d'escola bressol i infermeria, que va portar molts anys el Dr. Solanich i Riera, cosí segon de Tecla Sala, alcalde de l'Hospitalet de 1956 a 1962, fou restaurada per l’Ajuntament. Se n’arranjaren les façanes, s’hi construí una rampa d’accés i s’enderrocaren alguns dels envans interiors. L’edifici va allotjar durant un temps dependències municipals. En el futur es preveu destinar-lo a bar-cafeteria.

Centre Cultural Metropolità Tecla Sala

El Centre Cultural Metropolità Tecla Sala és un equipament cultural emblemàtic de la ciutat, que acull el Centre d’Art, la Biblioteca Central, la Fundació Arranz-Bravo, el TPK – Art i Pensament Contemporani, i el Centre d'Estudis de L'Hospitalet (CEL'H). El centre té un espai de més de 2.000 m² per a fer-hi exposicions i una sala d'actes, amb un aforament per a vuitanta persones. Els espais exteriors del conjunt de Tecla Sala són també escenari de diverses activitats culturals. L'edifici és protegit com a bé cultural d'interès local i es tracta d'un conjunt fabril format per diversos edificis de diferents èpoques. El més antic és el molí paperer que ha sofert moltes modificacions. En ell està prevista una rehabilitació a càrrec de l'arquitecte Jordi Garcés que permeti el trasllat de la Fundació Arranz Bravo. L’edifici principal és una construcció industrial amb murs de maó vist d’estil manxesterià, projectat per l’arquitecte Claudi Duran Ventosa el 1892 per a la fàbrica tèxtil d'Andreu Basté. Està format per tres grans naus de molta llargària, i la central més ample i alta que les laterals. La teulada és a doble vessant, amb el carener paral•lel a la façana principal, i 'estructura de l'encavallada de ferro. La façana està dividida en tres pisos i compta amb gran quantitat de finestres per poder aprofitar la llum natural. Es conserva una imponent xemeneia, situada al costat de la sala de la màquina de vapor. Hi ha també un edifici aïllat, una caseta d'estil modernista, que es va construir quan Tecla Sala va adquirir la fàbrica, el 1913. L'any 1821 es va començar l'aprofitament dels canals i els torrents de L'Hospitalet com a font energètica. El 1856 es va instal•lar al Torrent Gornal, aprofitant el salt del Canal de la Infanta, el molí paperer d'Antoni Ferrer, de Capellades. L'any 1872, la família Basté adquirí aquest molí i també el solar del costat, per construir-hi una fàbrica dedicada a filats i teixits. Quan el 1899 es va construir i va començar a funcionar la filatura, es va respectar l'antiga edificació paperera a la que va afegir un edifici d’habitatges per a els obrers encarregats de la fàbrica. L'any 1913 la senyora Tecla Sala i Miralpeix (1886-1973), propietària d'una important empresa tèxtil a Roda de Ter, compra la fàbrica a Santiago i Alfred Basté i Ferrer, modernitza les instal•lacions i electrifica tot el procés productiu. L’empresa va prosperar fins a convertir-se en un dels centres fabrils més importants en l’elaboració de filatures. Al cens obrer de 1922 hi constaven 322 treballadors, el 84% dels quals eren dones, i durant la dècada dels anys trenta la fàbrica assolí gairebé els 700 assalariats. L’any 1937, les col•lectivitzacions la van convertir en Casa de Maternitat, fins que el 1939 va ser retornada als seus propietaris. L’empresària, que va quedar vídua de el 1926 de Joan Riera Sala, el seu cosí, i amb cinc fills, es va convertir en pionera del model de gestió femenina de les grans fàbriques tèxtils de l'època, allunyat del model prepotent masculí en la seva relació amb els obrers, quan en aquesta important fàbrica de l’Hospitalet hi va obrir un economat, una escola bressol, una infermeria i una biblioteca on els treballadors podien aprendre a llegir i a escriure i rebien un bon sou i bonificacions diverses per casaments o malaties. L’Ajuntament de l’Hospitalet va reconéixer la labor de Tecla Sala nomenant-la filla predilecta de la ciutat l’any 1952, i dedicant-li el carrer on ella mateixa va fer construir el 1954, mitjançant un donatiu de 500.000 pessetes, un centre educatiu, que també porta el seu nom, on s'imparteix educació des del parvulari fins el batxillerat, gestionat primerament pels Missioners del Sagrat Cor, i des de 1992, integrat dins de la Fundació per a les Escoles Parroquials, depenent de l'Arquebisbat de Barcelona. El 1957 va fer donació del terreny proper a la fàbrica on es va construir el camp municipal de futbol Tecla Sala va morir el 1973 i el 1975 el seu fill, l’empresari i mecenes Pau Riera Sala, cofundador d'Omnium Cultural, entitat que va presidir de 1968 a 1978, va vendre la firma al Grup Castell de Jaume Castell Lastortras. L'any 1988, l'Ajuntament de l'Hospitalet va comprar l'edifici i el va rehabilitar com a centre cultural. Durant un temps s'hi van anar realitzant exposicions diverses en lea seva nau principal i en altres dependències van tenir la seu durant un temps diverses companyies teatrals, com el Grup d'Acció Teatral i La Fura dels Baus. El projecte de rehabilitació definitiu de l’edifici principal, redactat pels arquitectes Albert Viaplana i Helio Piñón (posteriorment Albert i David Viaplana), s’executà entre el 1997 i el 2002. El volum s’adequà per instal·lar-hi la Biblioteca Central de la ciutat i un centre d’exposicions. La planta baixa es destinà a les exposicions, mantenint la disposició de les columnes, mentre que la primera planta es dividí en dues parts, per allotjar les sales de consulta de la biblioteca i una nova sala d’exposicions, separades per una sala polivalent. La segona planta es destinà completament als usos de la biblioteca, i es modificà la coberta per instal·lar-hi una claraboia longitudinal que proporciona llum natural a l’interior. Les connexions entre plantes es van resoldre amb una combinació de rampes i escales que permeten la visió dels espais interiors. L’accés a l’edifici es canvià d’ubicació, resolent-se amb una gran rampa exterior de pendent suau, que, com a prolongació natural del carrer, porta el visitant fins al primer pis, on es va establir el vestíbul principal. L’entrada original, situada en el cos travesser central de la nau principal, es convertí en un accés secundari, on tanmateix es mantingué l’escala interior, ara convertida en escala d’emergència, i s’hi instal·laren ascensors i els serveis. La casa modernista del director, on va residir inicialment una temporada el matrimoni Riera Sala, on van néixer alguns dels seus fills, que posteriorment també va fer les funcions d'escola bressol i infermeria, que va portar molts anys el Dr. Solanich i Riera, cosí segon de Tecla Sala, alcalde de l'Hospitalet de 1956 a 1962, fou restaurada per l’Ajuntament. Se n’arranjaren les façanes, s’hi construí una rampa d’accés i s’enderrocaren alguns dels envans interiors. L’edifici va allotjar durant un temps dependències municipals. En el futur es preveu destinar-lo a bar-cafeteria.

Centre Cultural Metropolità Tecla Sala

Visisó des de la part del davant del pont de ferro que uneix l'edifici principal, de 1892, del Centre Cultural Tecla Sala amb l'edifici que va ser el molí paperer, a la dreta, construït el 1850, on té la seva seu el Centre d'Estudis de l'Hospitalet. Aquest edifici, dels pocs que queden drets d'aquesta època, que combina columnes de ferro amb bigues de fusta, està encara pendent d'una reforma integral i està previst situar allà la seu definitiva de la Fundació Arranz Bravo, que s'anuncia amb una pancarta des del pont. El Centre Cultural Metropolità Tecla Sala és un equipament cultural emblemàtic de la ciutat, que acull el Centre d’Art, la Biblioteca Central, la Fundació Arranz-Bravo, el TPK – Art i Pensament Contemporani, i el Centre d'Estudis de L'Hospitalet (CEL'H). El centre té un espai de més de 2.000 m² per a fer-hi exposicions i una sala d'actes, amb un aforament per a vuitanta persones. Els espais exteriors del conjunt de Tecla Sala són també escenari de diverses activitats culturals. L'edifici és protegit com a bé cultural d'interès local i es tracta d'un conjunt fabril format per diversos edificis de diferents èpoques. El més antic és el molí paperer que ha sofert moltes modificacions. En ell està prevista una rehabilitació a càrrec de l'arquitecte Jordi Garcés que permeti el trasllat de la Fundació Arranz Bravo. L’edifici principal és una construcció industrial amb murs de maó vist d’estil manxesterià, projectat per l’arquitecte Claudi Duran Ventosa el 1892 per a la fàbrica tèxtil d'Andreu Basté. Està format per tres grans naus de molta llargària, i la central més ample i alta que les laterals. La teulada és a doble vessant, amb el carener paral•lel a la façana principal, i 'estructura de l'encavallada de ferro. La façana està dividida en tres pisos i compta amb gran quantitat de finestres per poder aprofitar la llum natural. Es conserva una imponent xemeneia, situada al costat de la sala de la màquina de vapor. Hi ha també un edifici aïllat, una caseta d'estil modernista, que es va construir quan Tecla Sala va adquirir la fàbrica, el 1913. L'any 1821 es va començar l'aprofitament dels canals i els torrents de L'Hospitalet com a font energètica. El 1856 es va instal•lar al Torrent Gornal, aprofitant el salt del Canal de la Infanta, el molí paperer d'Antoni Ferrer, de Capellades. L'any 1872, la família Basté adquirí aquest molí i també el solar del costat, per construir-hi una fàbrica dedicada a filats i teixits. Quan el 1899 es va construir i va començar a funcionar la filatura, es va respectar l'antiga edificació paperera a la que va afegir un edifici d’habitatges per a els obrers encarregats de la fàbrica. L'any 1913 la senyora Tecla Sala i Miralpeix (1886-1973), propietària d'una important empresa tèxtil a Roda de Ter, compra la fàbrica a Santiago i Alfred Basté i Ferrer, modernitza les instal•lacions i electrifica tot el procés productiu. L’empresa va prosperar fins a convertir-se en un dels centres fabrils més importants en l’elaboració de filatures. Al cens obrer de 1922 hi constaven 322 treballadors, el 84% dels quals eren dones, i durant la dècada dels anys trenta la fàbrica assolí gairebé els 700 assalariats. L’any 1937, les col•lectivitzacions la van convertir en Casa de Maternitat, fins que el 1939 va ser retornada als seus propietaris. L’empresària, que va quedar vídua de el 1926 de Joan Riera Sala, el seu cosí, i amb cinc fills, es va convertir en pionera del model de gestió femenina de les grans fàbriques tèxtils de l'època, allunyat del model prepotent masculí en la seva relació amb els obrers, quan en aquesta important fàbrica de l’Hospitalet hi va obrir un economat, una escola bressol, una infermeria i una biblioteca on els treballadors podien aprendre a llegir i a escriure i rebien un bon sou i bonificacions diverses per casaments o malaties. L’Ajuntament de l’Hospitalet va reconéixer la labor de Tecla Sala nomenant-la filla predilecta de la ciutat l’any 1952, i dedicant-li el carrer on ella mateixa va fer construir el 1954, mitjançant un donatiu de 500.000 pessetes, un centre educatiu, que també porta el seu nom, on s'imparteix educació des del parvulari fins el batxillerat, gestionat primerament pels Missioners del Sagrat Cor, i des de 1992, integrat dins de la Fundació per a les Escoles Parroquials, depenent de l'Arquebisbat de Barcelona. El 1957 va fer donació del terreny proper a la fàbrica on es va construir el camp municipal de futbol Tecla Sala va morir el 1973 i el 1975 el seu fill, l’empresari i mecenes Pau Riera Sala, cofundador d'Omnium Cultural, entitat que va presidir de 1968 a 1978, va vendre la firma al Grup Castell de Jaume Castell Lastortras. L'any 1988, l'Ajuntament de l'Hospitalet va comprar l'edifici i el va rehabilitar com a centre cultural. Durant un temps s'hi van anar realitzant exposicions diverses en lea seva nau principal i en altres dependències van tenir la seu durant un temps diverses companyies teatrals, com el Grup d'Acció Teatral i La Fura dels Baus. El projecte de rehabilitació definitiu de l’edifici principal, redactat pels arquitectes Albert Viaplana i Helio Piñón (posteriorment Albert i David Viaplana), s’executà entre el 1997 i el 2002. El volum s’adequà per instal·lar-hi la Biblioteca Central de la ciutat i un centre d’exposicions. La planta baixa es destinà a les exposicions, mantenint la disposició de les columnes, mentre que la primera planta es dividí en dues parts, per allotjar les sales de consulta de la biblioteca i una nova sala d’exposicions, separades per una sala polivalent. La segona planta es destinà completament als usos de la biblioteca, i es modificà la coberta per instal·lar-hi una claraboia longitudinal que proporciona llum natural a l’interior. Les connexions entre plantes es van resoldre amb una combinació de rampes i escales que permeten la visió dels espais interiors. L’accés a l’edifici es canvià d’ubicació, resolent-se amb una gran rampa exterior de pendent suau, que, com a prolongació natural del carrer, porta el visitant fins al primer pis, on es va establir el vestíbul principal. L’entrada original, situada en el cos travesser central de la nau principal, es convertí en un accés secundari, on tanmateix es mantingué l’escala interior, ara convertida en escala d’emergència, i s’hi instal·laren ascensors i els serveis. La casa modernista del director, on va residir inicialment una temporada el matrimoni Riera Sala, on van néixer alguns dels seus fills, que posteriorment també va fer les funcions d'escola bressol i infermeria, que va portar molts anys el Dr. Solanich i Riera, cosí segon de Tecla Sala, alcalde de l'Hospitalet de 1956 a 1962, fou restaurada per l’Ajuntament. Se n’arranjaren les façanes, s’hi construí una rampa d’accés i s’enderrocaren alguns dels envans interiors. L’edifici va allotjar durant un temps dependències municipals. En el futur es preveu destinar-lo a bar-cafeteria.

Centre Cultural Metropolità Tecla Sala

Visió de l'inici de la rampa d'accés a la Biblioteca Central, projectat per l'estudi d'arquitectura Piñón Viaplana. A la dreta de la fotografia apareix l'edifici del molí paperer on, als seus baixos, té la seva seu el Centre d'Estudis de l'Hospitalet. El Centre Cultural Metropolità Tecla Sala és un equipament cultural emblemàtic de la ciutat, que acull el Centre d’Art, la Biblioteca Central, la Fundació Arranz-Bravo, el TPK – Art i Pensament Contemporani, i el Centre d'Estudis de L'Hospitalet (CEL'H). El centre té un espai de més de 2.000 m² per a fer-hi exposicions i una sala d'actes, amb un aforament per a vuitanta persones. Els espais exteriors del conjunt de Tecla Sala són també escenari de diverses activitats culturals. L'edifici és protegit com a bé cultural d'interès local i es tracta d'un conjunt fabril format per diversos edificis de diferents èpoques. El més antic és el molí paperer que ha sofert moltes modificacions. En ell està prevista una rehabilitació a càrrec de l'arquitecte Jordi Garcés que permeti el trasllat de la Fundació Arranz Bravo. L’edifici principal és una construcció industrial amb murs de maó vist d’estil manxesterià, projectat per l’arquitecte Claudi Duran Ventosa el 1892 per a la fàbrica tèxtil d'Andreu Basté. Està format per tres grans naus de molta llargària, i la central més ample i alta que les laterals. La teulada és a doble vessant, amb el carener paral•lel a la façana principal, i 'estructura de l'encavallada de ferro. La façana està dividida en tres pisos i compta amb gran quantitat de finestres per poder aprofitar la llum natural. Es conserva una imponent xemeneia, situada al costat de la sala de la màquina de vapor. Hi ha també un edifici aïllat, una caseta d'estil modernista, que es va construir quan Tecla Sala va adquirir la fàbrica, el 1913. L'any 1821 es va començar l'aprofitament dels canals i els torrents de L'Hospitalet com a font energètica. El 1856 es va instal•lar al Torrent Gornal, aprofitant el salt del Canal de la Infanta, el molí paperer d'Antoni Ferrer, de Capellades. L'any 1872, la família Basté adquirí aquest molí i també el solar del costat, per construir-hi una fàbrica dedicada a filats i teixits. Quan el 1899 es va construir i va començar a funcionar la filatura, es va respectar l'antiga edificació paperera a la que va afegir un edifici d’habitatges per a els obrers encarregats de la fàbrica. L'any 1913 la senyora Tecla Sala i Miralpeix (1886-1973), propietària d'una important empresa tèxtil a Roda de Ter, compra la fàbrica a Santiago i Alfred Basté i Ferrer, modernitza les instal•lacions i electrifica tot el procés productiu. L’empresa va prosperar fins a convertir-se en un dels centres fabrils més importants en l’elaboració de filatures. Al cens obrer de 1922 hi constaven 322 treballadors, el 84% dels quals eren dones, i durant la dècada dels anys trenta la fàbrica assolí gairebé els 700 assalariats. L’any 1937, les col•lectivitzacions la van convertir en Casa de Maternitat, fins que el 1939 va ser retornada als seus propietaris. L’empresària, que va quedar vídua de el 1926 de Joan Riera Sala, el seu cosí, i amb cinc fills, es va convertir en pionera del model de gestió femenina de les grans fàbriques tèxtils de l'època, allunyat del model prepotent masculí en la seva relació amb els obrers, quan en aquesta important fàbrica de l’Hospitalet hi va obrir un economat, una escola bressol, una infermeria i una biblioteca on els treballadors podien aprendre a llegir i a escriure i rebien un bon sou i bonificacions diverses per casaments o malaties. L’Ajuntament de l’Hospitalet va reconéixer la labor de Tecla Sala nomenant-la filla predilecta de la ciutat l’any 1952, i dedicant-li el carrer on ella mateixa va fer construir el 1954, mitjançant un donatiu de 500.000 pessetes, un centre educatiu, que també porta el seu nom, on s'imparteix educació des del parvulari fins el batxillerat, gestionat primerament pels Missioners del Sagrat Cor, i des de 1992, integrat dins de la Fundació per a les Escoles Parroquials, depenent de l'Arquebisbat de Barcelona. El 1957 va fer donació del terreny proper a la fàbrica on es va construir el camp municipal de futbol Tecla Sala va morir el 1973 i el 1975 el seu fill, l’empresari i mecenes Pau Riera Sala, cofundador d'Omnium Cultural, entitat que va presidir de 1968 a 1978, va vendre la firma al Grup Castell de Jaume Castell Lastortras. L'any 1988, l'Ajuntament de l'Hospitalet va comprar l'edifici i el va rehabilitar com a centre cultural. Durant un temps s'hi van anar realitzant exposicions diverses en lea seva nau principal i en altres dependències van tenir la seu durant un temps diverses companyies teatrals, com el Grup d'Acció Teatral i La Fura dels Baus. El projecte de rehabilitació definitiu de l’edifici principal, redactat pels arquitectes Albert Viaplana i Helio Piñón (posteriorment Albert i David Viaplana), s’executà entre el 1997 i el 2002. El volum s’adequà per instal·lar-hi la Biblioteca Central de la ciutat i un centre d’exposicions. La planta baixa es destinà a les exposicions, mantenint la disposició de les columnes, mentre que la primera planta es dividí en dues parts, per allotjar les sales de consulta de la biblioteca i una nova sala d’exposicions, separades per una sala polivalent. La segona planta es destinà completament als usos de la biblioteca, i es modificà la coberta per instal·lar-hi una claraboia longitudinal que proporciona llum natural a l’interior. Les connexions entre plantes es van resoldre amb una combinació de rampes i escales que permeten la visió dels espais interiors. L’accés a l’edifici es canvià d’ubicació, resolent-se amb una gran rampa exterior de pendent suau, que, com a prolongació natural del carrer, porta el visitant fins al primer pis, on es va establir el vestíbul principal. L’entrada original, situada en el cos travesser central de la nau principal, es convertí en un accés secundari, on tanmateix es mantingué l’escala interior, ara convertida en escala d’emergència, i s’hi instal·laren ascensors i els serveis. La casa modernista del director, on va residir inicialment una temporada el matrimoni Riera Sala, on van néixer alguns dels seus fills, que posteriorment també va fer les funcions d'escola bressol i infermeria, que va portar molts anys el Dr. Solanich i Riera, cosí segon de Tecla Sala, alcalde de l'Hospitalet de 1956 a 1962, fou restaurada per l’Ajuntament. Se n’arranjaren les façanes, s’hi construí una rampa d’accés i s’enderrocaren alguns dels envans interiors. L’edifici va allotjar durant un temps dependències municipals. En el futur es preveu destinar-lo a bar-cafeteria.

Centre Cultural Metropolità Tecla Sala

El Centre Cultural Metropolità Tecla Sala és un equipament cultural emblemàtic de la ciutat, que acull el Centre d’Art, la Biblioteca Central, la Fundació Arranz-Bravo, el TPK – Art i Pensament Contemporani, i el Centre d'Estudis de L'Hospitalet (CEL'H). El centre té un espai de més de 2.000 m² per a fer-hi exposicions i una sala d'actes, amb un aforament per a vuitanta persones. Els espais exteriors del conjunt de Tecla Sala són també escenari de diverses activitats culturals. L'edifici és protegit com a bé cultural d'interès local i es tracta d'un conjunt fabril format per diversos edificis de diferents èpoques. El més antic és el molí paperer que ha sofert moltes modificacions. En ell està prevista una rehabilitació a càrrec de l'arquitecte Jordi Garcés que permeti el trasllat de la Fundació Arranz Bravo. L’edifici principal és una construcció industrial amb murs de maó vist d’estil manxesterià, projectat per l’arquitecte Claudi Duran Ventosa el 1892 per a la fàbrica tèxtil d'Andreu Basté. Està format per tres grans naus de molta llargària, i la central més ample i alta que les laterals. La teulada és a doble vessant, amb el carener paral•lel a la façana principal, i 'estructura de l'encavallada de ferro. La façana està dividida en tres pisos i compta amb gran quantitat de finestres per poder aprofitar la llum natural. Es conserva una imponent xemeneia, situada al costat de la sala de la màquina de vapor. Hi ha també un edifici aïllat, una caseta d'estil modernista, que es va construir quan Tecla Sala va adquirir la fàbrica, el 1913. L'any 1821 es va començar l'aprofitament dels canals i els torrents de L'Hospitalet com a font energètica. El 1856 es va instal•lar al Torrent Gornal, aprofitant el salt del Canal de la Infanta, el molí paperer d'Antoni Ferrer, de Capellades. L'any 1872, la família Basté adquirí aquest molí i també el solar del costat, per construir-hi una fàbrica dedicada a filats i teixits. Quan el 1899 es va construir i va començar a funcionar la filatura, es va respectar l'antiga edificació paperera a la que va afegir un edifici d’habitatges per a els obrers encarregats de la fàbrica. L'any 1913 la senyora Tecla Sala i Miralpeix (1886-1973), propietària d'una important empresa tèxtil a Roda de Ter, compra la fàbrica a Santiago i Alfred Basté i Ferrer, modernitza les instal•lacions i electrifica tot el procés productiu. L’empresa va prosperar fins a convertir-se en un dels centres fabrils més importants en l’elaboració de filatures. Al cens obrer de 1922 hi constaven 322 treballadors, el 84% dels quals eren dones, i durant la dècada dels anys trenta la fàbrica assolí gairebé els 700 assalariats. L’any 1937, les col•lectivitzacions la van convertir en Casa de Maternitat, fins que el 1939 va ser retornada als seus propietaris. L’empresària, que va quedar vídua de el 1926 de Joan Riera Sala, el seu cosí, i amb cinc fills, es va convertir en pionera del model de gestió femenina de les grans fàbriques tèxtils de l'època, allunyat del model prepotent masculí en la seva relació amb els obrers, quan en aquesta important fàbrica de l’Hospitalet hi va obrir un economat, una escola bressol, una infermeria i una biblioteca on els treballadors podien aprendre a llegir i a escriure i rebien un bon sou i bonificacions diverses per casaments o malaties. L’Ajuntament de l’Hospitalet va reconéixer la labor de Tecla Sala nomenant-la filla predilecta de la ciutat l’any 1952, i dedicant-li el carrer on ella mateixa va fer construir el 1954, mitjançant un donatiu de 500.000 pessetes, un centre educatiu, que també porta el seu nom, on s'imparteix educació des del parvulari fins el batxillerat, gestionat primerament pels Missioners del Sagrat Cor, i des de 1992, integrat dins de la Fundació per a les Escoles Parroquials, depenent de l'Arquebisbat de Barcelona. El 1957 va fer donació del terreny proper a la fàbrica on es va construir el camp municipal de futbol Tecla Sala va morir el 1973 i el 1975 el seu fill, l’empresari i mecenes Pau Riera Sala, cofundador d'Omnium Cultural, entitat que va presidir de 1968 a 1978, va vendre la firma al Grup Castell de Jaume Castell Lastortras. L'any 1988, l'Ajuntament de l'Hospitalet va comprar l'edifici i el va rehabilitar com a centre cultural. Durant un temps s'hi van anar realitzant exposicions diverses en lea seva nau principal i en altres dependències van tenir la seu durant un temps diverses companyies teatrals, com el Grup d'Acció Teatral i La Fura dels Baus. El projecte de rehabilitació definitiu de l’edifici principal, redactat pels arquitectes Albert Viaplana i Helio Piñón (posteriorment Albert i David Viaplana), s’executà entre el 1997 i el 2002. El volum s’adequà per instal·lar-hi la Biblioteca Central de la ciutat i un centre d’exposicions. La planta baixa es destinà a les exposicions, mantenint la disposició de les columnes, mentre que la primera planta es dividí en dues parts, per allotjar les sales de consulta de la biblioteca i una nova sala d’exposicions, separades per una sala polivalent. La segona planta es destinà completament als usos de la biblioteca, i es modificà la coberta per instal·lar-hi una claraboia longitudinal que proporciona llum natural a l’interior. Les connexions entre plantes es van resoldre amb una combinació de rampes i escales que permeten la visió dels espais interiors. L’accés a l’edifici es canvià d’ubicació, resolent-se amb una gran rampa exterior de pendent suau, que, com a prolongació natural del carrer, porta el visitant fins al primer pis, on es va establir el vestíbul principal. L’entrada original, situada en el cos travesser central de la nau principal, es convertí en un accés secundari, on tanmateix es mantingué l’escala interior, ara convertida en escala d’emergència, i s’hi instal·laren ascensors i els serveis. La casa modernista del director, on va residir inicialment una temporada el matrimoni Riera Sala, on van néixer alguns dels seus fills, que posteriorment també va fer les funcions d'escola bressol i infermeria, que va portar molts anys el Dr. Solanich i Riera, cosí segon de Tecla Sala, alcalde de l'Hospitalet de 1956 a 1962, fou restaurada per l’Ajuntament. Se n’arranjaren les façanes, s’hi construí una rampa d’accés i s’enderrocaren alguns dels envans interiors. L’edifici va allotjar durant un temps dependències municipals. En el futur es preveu destinar-lo a bar-cafeteria.

Centre Cultural Metropolità Tecla Sala

La casa modernista del que va ser el recinte de la fàbrica de filatures de cotó "Tecla Sala e Hijos, S.A", coneguda com a Casa del Director. Es tracta d'una casa a quatre vents de reduïdes dimensions situada al davant de la façana principal de l'antiga fàbrica Tecla Sala. No es coneix amb certesa ni l'any de la seva construcció ni quin era el seu ús original, però és probable que fos, en efecte, la casa del director. Construïda a començament del segle XX, és possible -tot i que no està acreditat- que fos projectada pel mateix arquitecte a qui la família Basté va encarregar la construcció de la fàbrica, Claudi Duran i Ventosa. La seva innegable empremta modernista s'expressa en l'original coronament esglaonat del cos més alt, la decoració en estuc al voltant de les obertures i els respiralls i els esgrafiats florals entre les mènsules, sota el ràfec. Comptava inicialment amb cinc graons realitzats amb pedra artificial d'accés a la casa que van estar substituïts per uns nous graons i una rampa d'accés en la reforma realitzada per l'Ajuntament de l'Hospitalet -que va comprar la fàbrica el 1982- durant els anys noranta. Se n’arranjaren llavors també les façanes i s’enderrocaren alguns dels envans interiors per tal de poder situar les oficines de la direcció de l'equipament cultural. Posteriorment, quan es va fer la rehabilitació definitiva de tota la fàbrica, va allotjar altres dependències municipals. Hi ha el projecte que preveu convertir aquesta caseta en la cafeteria del complexe cultural. En algunes èpoques també va fer les funcions d'escola bressol i d'infermeria, que va estar a càrrec durant molts anys el Dr. Ramon Solanich i Riera, nebot de Tecla Sala, alcalde de l'Hospitalet de 1956 a 1962, Actualment el Centre Cultural Metropolità Tecla Sala és un equipament cultural emblemàtic de la ciutat, que acull el Centre d’Art, la Biblioteca Central, la Fundació Arranz-Bravo, el TPK – Art i Pensament Contemporani, i el Centre d'Estudis de L'Hospitalet (CEL'H). El centre té un espai de més de 2.000 m² per a fer-hi exposicions i una sala d'actes, amb un aforament per a vuitanta persones. Els espais exteriors del conjunt de Tecla Sala són també escenari de diverses activitats culturals. L'edifici és protegit com a bé cultural d'interès local i es tracta d'un conjunt fabril format per diversos edificis de diferents èpoques. El més antic és el molí paperer que ha sofert moltes modificacions. En ell està prevista una rehabilitació a càrrec de l'arquitecte Jordi Garcés que permeti el trasllat de la Fundació Arranz Bravo. L’edifici principal és una construcció industrial amb murs de maó vist d’estil manxesterià, projectat per l’arquitecte Claudi Duran Ventosa el 1892 per a la fàbrica tèxtil d'Andreu Basté. Està format per tres grans naus de molta llargària, i la central més ample i alta que les laterals. La teulada és a doble vessant, amb el carener paral•lel a la façana principal, i 'estructura de l'encavallada de ferro. La façana està dividida en tres pisos i compta amb gran quantitat de finestres per poder aprofitar la llum natural. Es conserva una imponent xemeneia, situada al costat de la sala de la màquina de vapor. Hi ha també un edifici aïllat, una caseta d'estil modernista, que es va construir quan Tecla Sala va adquirir la fàbrica, el 1913. L'any 1821 es va començar l'aprofitament dels canals i els torrents de L'Hospitalet com a font energètica. El 1856 es va instal•lar al Torrent Gornal, aprofitant el salt del Canal de la Infanta, el molí paperer d'Antoni Ferrer, de Capellades. L'any 1872, la família Basté adquirí aquest molí i també el solar del costat, per construir-hi una fàbrica dedicada a filats i teixits. Quan el 1899 es va construir i va començar a funcionar la filatura, es va respectar l'antiga edificació paperera a la que va afegir un edifici d’habitatges per a els obrers encarregats de la fàbrica. L'any 1913 la senyora Tecla Sala i Miralpeix (1886-1973) i el seu marit Joan Riera i Sala propietaris d'una important empresa tèxtil a Roda de Ter, instal·lats a Barcelona des del 1906, compren la fàbrica a Santiago i Alfred Basté i Ferrer, modernitzen les seves instal•lacions i electrifiquen tot el procés productiu. L’empresa va prosperar fins a convertir-se en un dels centres fabrils més importants en l’elaboració de filatures i torçats de cotó. Al cens obrer de 1922 hi constaven 322 treballadors, el 84% dels quals eren dones, i durant la dècada dels anys trenta la fàbrica de l'Hospitalet assolí gairebé els 700 assalariats, que eren 1.200 si s'afegien el treballadors de Roda de Ter. L’any 1937, les col•lectivitzacions la van convertir en Casa de Maternitat, fins que el 1939 va ser retornada als seus propietaris. L’empresària, que va quedar vídua de el 1926 de Joan Riera Sala, el seu cosí, i amb cinc fills, es va convertir en pionera del model de gestió femenina de les grans fàbriques tèxtils de l'època, allunyat del model prepotent masculí en la seva relació amb els obrers, quan en aquesta important fàbrica de l’Hospitalet hi va obrir un economat, una escola bressol, una infermeria i una biblioteca on els treballadors podien aprendre a llegir i a escriure i rebien un millor sou dels que pagaven altres fàbriques similars i bonificacions diverses per casaments o malalties. L’Ajuntament de l’Hospitalet va reconèixer la labor de Tecla Sala nomenant-la filla predilecta de l'Hospitalet l’any 1952, atorgant-li la medalla d'or de la Ciutat i dedicant-li el carrer on ella mateixa va fer construir el 1954, mitjançant un donatiu de 500.000 pessetes, un centre educatiu, que també porta el seu nom, on s'imparteix educació des del parvulari fins el batxillerat, gestionat primerament pels Missioners del Sagrat Cor, i des de 1992, integrat dins de la Fundació per a les Escoles Parroquials, depenent de l'Arquebisbat de Barcelona. El 1957 va fer també donació del terreny proper a la fàbrica on es va construir el camp municipal de futbol Tecla Sala va morir el 1973 i el 1975 el seu fill, l’empresari i mecenes Pau Riera Sala, cofundador d'Omnium Cultural, entitat que va presidir de 1968 a 1978, va vendre la firma al Grup Castell de Jaume Castell Lastortras, que la va tancar el 1979. L'any 1988, l'Ajuntament de l'Hospitalet va comprar l'edifici i va realitzar una inicial rehabilitació per poder fer-lo servir com a centre cultural. Durant un temps s'hi van anar realitzant exposicions diverses en la seva nau principal mentre que en altres dependències van tenir lloc diverses actuacions teatrals. També van tenir la seva seu durant un temps diverses companyies teatrals, com el Grup d'Acció Teatral (GAT) i La Fura dels Baus. El projecte de rehabilitació definitiu de l’edifici principal, redactat pels arquitectes Albert Viaplana i Helio Piñón (posteriorment Albert i David Viaplana), s’executà entre el 1997 i el 2002. El volum s’adequà per instal·lar-hi la Biblioteca Central de la ciutat i un centre d’exposicions. La planta baixa es destinà a les exposicions, mantenint la disposició de les columnes, mentre que la primera planta es dividí en dues parts, per allotjar les sales de consulta de la biblioteca i una nova sala d’exposicions, separades per una sala polivalent. La segona planta es destinà completament als usos de la biblioteca, i es modificà la coberta per instal·lar-hi una claraboia longitudinal que proporciona llum natural a l’interior. Les connexions entre plantes es van resoldre amb una combinació de rampes i escales que permeten la visió dels espais interiors. L’accés a l’edifici es canvià d’ubicació, resolent-se amb una gran rampa exterior de pendent suau, que, com a prolongació natural del carrer, porta el visitant fins al primer pis, on es va establir el vestíbul principal. L’entrada original, situada en el cos travesser central de la nau principal, es convertí en un accés secundari, on tanmateix es mantingué l’escala interior, ara convertida en escala d’emergència, i s’hi instal·laren ascensors i els serveis.

Primer centre de lectura públic a l'Hospitalet.

Vista interior de la Biblioteca Municipal ubicada al carrer Baró de Maldà, núm. 15 i inaugurada per Francesc Macià, President de le Generalitat de Catalunyael 18 de desembre de 1932.La construcció d'aquesta biblioteca pública fou impulsada pel regidor de l'Ajuntament de l'Hospitalet per Esquerra Republicana de Catalunya Salvador Gil i Gil, home autodidacta, baster de professió, d'una gran inquietud intel·lectual i social, fundador dels periòdics comarcals d'esquerra republicana LLibertat i Fortitud. Aquest local municipal posteriorment va deixar de ser la Biblioteca Municipal, que va passar a estar situada a la planta baixa de l'edifici de l'Ajuntament, anomenada Biblioteca Mosèn Homar, rector de l'església de Santa Eulàlia de Mèrida, que va fer donació de la seva biblioteca particular a l'Ajuntament, i va ser cedit, als anys seixanta, en l'època en què l'esplèndida Biblioteca de La Caixa de Pensions, situada també al c/ Baró de Maldà, al núm. 5, gairebé al costat d'aquest local, funcionava feia uns anys a ple rendiment, com a seu de l'Associació d'Amics de la Música.

AVGDA. DEL METRO DE SANTA EULÀLIA

AVGDA. DEL METRO DE SANTA EULÀLIA

AVGDA. DEL METRO DE SANTA EULÀLIA

AVGDA. DEL METRO DE SANTA EULÀLIA

AVGDA. DEL METRO DE SANTA EULÀLIA

AVGDA. DEL METRO DE SANTA EULÀLIA

AVGDA. DEL METRO DE SANTA EULÀLIA