Vista aèria de la fàbrica Trinxet

Fotografia aèria dels edificis corresponents a de les fàbriques tèxtils Can Gras i Can Trinxet, amb les seves respectives xemeneies. Catalogat part del recinte en el PEPPA amb el núm. 92. A l'esquerra, les dos naus perpendiculars a les vies del tren, que rendeixen façana a la carretera de Santa Eulàlia, que apareix en primer plà, corresponen a la fàbrica Gras, indústria tèxtil cotonera especialitzada en llençols, vellut i pana inaugurada al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet el 1906 i realitzada per l'arquitecte modernista de Sants, Modest Feu i Estrada. A la dreta de la fotografia s'observen el Canal de la Infanta, amb el ramal-salt d'aigua en direcció a les fàbriques, i les vies del tren de Barcelona-Vilanova i La Geltrú i Barcelona-Vilafranca del Penedès al seu pas per l'Hospitalet, que comencen a bifurcar-se, una en direcció als camps de la Marina i l'altra cap a l'Hospitalet Centre, justament en aquest punt, com s'observa a la imatge.. Miquel Gras Verdaguer (Manlleu, 1842 - Barcelona 1912), industrial del sector tèxtil que va ser alcalde de Torelló en dues ocasions (1877-1881 i 1891-1894), es va associar el 1871 amb Josep Espona Font i van crear a Torelló Espona, Gras y Companyia, Sociedad en comandita, amb seu social al carrer Fontanella de Barcelona. La seva esposa, Ramona Espona Font, també de Torelló, era germana del també industrial cotoner Josep Espona Font, que, a un cop dissolta la seva societat amb Gras, traslladà la seva important fàbrica el 1902 a Sant Joan de les abadesses. Els fills de Miquel Gras van ser Ramon, Rosa i Josep (1879-1918), que va heretar la fàbrica. Els Gras fixaren la seva residència habitual a Barcelona, com també van fer d’altres industrials. Can Gras, fàbrica fundada per Miquel Gras al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet el 1906 i que serà ampliada el 1910 i el 1916, l'edifici i la xemeneia de la qual encara avui es conserva, va ser projectada per l'arquitecte modernista Modest Feu i Estrada, nascut al poble de Sants, on va deixar una forta petjada. Va ser una fàbrica de filats i teixits de cotó, especialitzada en llençols, vellut i pana gruixuda, un teixit que es faria molt popular per la seva resistència i perquè amb ell es farien, de color marró, els uniformes dels treballado de la Compañía de Tranvies de Barcelona, que va popularitzar l'expressió "pana de tramviaire". Josep Gras i Espona va morir prematurament el 1918 a Manlleu quan encara no havia fet els quaranta anys. La seva vídua, Victòria Artero, mare de quatre nens el més gran dels quals tenia 8 anys, va decidir llavors, en uns anys de forta conflictivitat social i d'inici del període conegut com a "pistolerisme", arrendar la fàbrica Can Gras i, posteriorment, als anys vint, vendra-la, a l'empresa tèxtil del costat, Avelino Trinxet e Hijos - l'amo de la qual, precisament, havia sortit il·lès d'un tiroteig uns mesos abans el mateix any 1918. Els seus fills no es van dedicar al negoci familiar. El primogènit, Miquel Gras i Artero, (1910-1988) va arribar a ser un destacat i reconegut metge pioner de la medicina esportiva i de la cirurgia plàstica. El segon, Josep, va crear un bufet d'advocats i una administració de finques al domicili familiar, c/ Roger de Llúria, 86, encara el 2020 en funcionament. Avelino Trinxet e Hijos, S.A. important fàbrica cotonera, coneguda com a Can Trinxet, especialitzada en texits de cotó que hi havia al seu costat, va ser fundada per Avel·lí Trinxet i Casas, (Vilanova i la Geltrú 1845 - Barcelona 1917), que va ser oncle del pintor d'ascendència olotina Joaquim Mir, va arribar a ser una gran indústria amb més de 1000 treballadores (el 90% eren dones) i va formar part de la Unión Industrial Algodonera S.A., fundada el 1929 per un grup d'industrials catalans, raó per la qual va ser visitada pel rei Alfons XIII el 1930. Posteriorment, abans de 1944, després de nombroses desavinences, Can Trinxet abandona la Unión Industrial Algodonera S.A. , que passarà en aquest anys a mans de Julio Muñoz Ramonet, juntament amb Can Batlló i la important i valuosa col·lecció pictòrica de la família Bosch i Catarineu. A la mort del seu pare, el 1941 i del seu oncle Antoni Trinxet i Mas el 1945, Avel·lí Trinxet Pujol passà a controlar Trinxet Industrial S.A., Trinxet y Compañía R.C., Industrias Mecánicas Condor S.A., Aymerich y Amat S.A. i Manufacturas Marfull S.A. Tenia nombroses finques a Aragó, inclosa la finca Mingolera a Mequinensa. Va sol·licitar diverses patents al Regne Unit i Canadà per tal de seguir desenvolupant Trinxet S.A. Es va casar amb Matilde Torras Rivière, filla de l industrial paperer gironí Torras Domenech. A la seva mort va passar a dirigir el grup el seu germà Emili Trinxet Pujol, mort el 1984, que va ser el darrer propietari de la fàbrica abans del seu tancament en els anys vuitanta del segle passat. Els edificis que conformaven el conjunt original de Can Trinxet, d'estil modernista de maó vist, avui totalment desapareguts, van ser projectats el 1905 per l'arquitecte Joan Alsina i Arús. L'edifici fabril anomenat avui Can Trinxet que ha arribat als nostres dies correspon de fet, en la seva integritat, al que en el seu dia va ser Can Gras.

Avel·lí i Emili Trinxet i Pujol, Gil Vidal i Forga i Antonio Nieto al mas Can Bosch a Sant Feliu de Codines

Fotografia de finals dels anys cinquanta realitzada al mas Can Bosch, casa pairal del s. XVII de la baronia de Sant Feliu de Codines, propietat de la família Trinxet des dels anys vint del segle passat, on va realitzar una important i luxosa reforma. Al centre de la fotografia, calb i amb ulleres i la mà al davant, Avel·lí Trinxet, propietari de la fàbrica tèxtil Can Trinxet, a la seva dreta el seu germà Emili i al seu darrera, a dalt de tot de l'escala, Gil Vidal i Forga, home de confiança del primer. A la dreta, separat, el modisto canari Antonio Nieto, de visita a la finca, que signa i els dedica la fotografia. Can Trinxet va ser una important fàbrica tèxtil cotonera, especialitzada en llençols, vellut i pana, ubicada des de 105 al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet, que va estar activa fins el 1981. Can Bosch, dita ara La baronia, és encara propietat de la família Trinxet, i és un restaurant on tenen lloc casaments de luxe. Avel·lí Trinxet i Pujol (Barcelona, 1901 - 1961) fou un important empresari català. Era fill de Francesc Trinxet Mas (Barcelona, 27 de setembre de 1875 - 1941) i nét d'Avel·lí Trinxet Casas (Vilanova i la Geltrú 1845 - Barcelona 1917), que va ser oncle del pintor d'ascendència olotina Joaquim Mir i fundador de la fàbrica Can Trinxet de l'Hospitalet. En 1930 la família Trinxet, va entrar a formar part del gran grup tèxtil Unión Industrial Algodonera S.A., fàbrica num. 12, al costat de la família Bosch Catarineu i Salvador Villarrasa Vall. Posteriorment, abans de 1944, després de nombroses desavinences, abandona la Unión Industrial Algodonera S.A. , que passarà a mans de Julio Muñoz Ramonet, juntament amb Can Batlló i la important i valuosa col·lecció pictòrica de la família Bosch i Catarineu. A la mort del seu pare, el 1941 i del seu oncle Antoni Trinxet i Mas el 1945, passà a controlar Trinxet Industrial S.A., Trinxet y Compañía R.C., Industrias Mecánicas Condor S.A., Aymerich y Amat S.A. i Manufacturas Marfull S.A. Tenia nombroses finques a Aragó, inclosa la finca Mingolera a Mequinensa. Va sol·licitar diverses patents al Regne Unit i Canadà per tal de seguir desenvolupant Trinxet S.A. Es va casar amb Matilde Torras Rivière, filla de l industrial paperer gironí Torras Domenech. A la seva mort va passar a dirigir el grup el seu germà Emili Trinxet Pujol, mort el 1984, que va ser el darrer propietari de la fàbrica abans del seu tancament. Gil Vidal i Forga (Olot 1902, l'Hospitalet de Llobregat 1982). Va ser, després de la guerra i de patir uns anys de presó i d'ostracisme pel franquisme, secretari personal d'Avel·lí Trinxet a la fàbrica des de 1940 fins a la seva jubilació a mitjans dels setanta. Va ser un historiador autodidacta. Durant uns anys de cursà estudis de comptabilitat. Va ser membre del Centre Obrer d’Olot. El 1931, integrat a la candidatura republicana, va ser elegit membre de l’Ajuntament olotí, on va obtenir la Conselleria de Governació, on va deixar fama d’home bo, reflexiu, recte i operatiu. Sindicalment s’afilià a la UGT. Durant la guerra civil va haver d'amagar-se a diferents pobles fugint de les milícies de la FAI. A Sant Just Desvern, va trobar en Josep Maria Dou, un amic seu d’Olot i gràcies a ell, va poder entrar a treballar a la fàbrica tèxtil Trinxet de l'Hospitalet. Al març del 1942, la policia franquista el va detenir per haver estat regidor republicà d’Olot. Es va estar a la Model durant onze mesos. En sortir, va poder treballar encara a can Trinxet, ja que no van tenir en compte el seu color polític, cosa que no passava sempre, i fins i tot li van passar la setmanada mentre estava a la presó. Matilde Torras Rivière, la dona d’Avel•lí Trinxet, va sufragar íntegrament els estudis de la seva única filla, Josefina, que es va poder llicenciar en filologia semítica a la Universitat de Barcelona. Publicà L’evolució social a Olot (1937, reeditat el 1986), on tracta dels orígens del moviment obrer en aquesta ciutat. L’obra, prologada pel dirigent socialista Manuel Serra i Moret, fou premiada pel Patronat d’Estudis Històrics d’Olot el 1935. Aquest treball, que va ser pioner entre els dedicats als moviments socials a Catalunya, és un estudi sobre el naixement del maquinisme i del proletariat industrial olotí fins al Sexenni Democràtic del s. XIX, basat en la documentació de l’arxiu municipal d'Olot que reprodueix en els apèndixs, i en la premsa. En una obra posterior, 45 anys de vida olotina a través del Centre Obrer (1980), de caràcter descriptiu i memorialista, narra la trajectòria de l’entitat fundada el 1894 i que arribà fins el 1939. Té una plaça dedicada amb el seu nom a Olot. La seva única filla va ser Josefina Vidal i Badia, (Olot 1933, L'Hospitalet de Llobregat 2018) filla d’Olot i hospitalenca d’adopció després de més de cinquanta anys de viure i treballar a l’Hospitalet, llicenciada en llengues semítiques i destacada i rigorosa professora de llatí i grec a l'antigament conegut com a COPEM, (Centro Oficial de Patronato de Enseñanza Media) primer institut de Batxillerat inaugurat a l’Hospitalet el 1958, al que va ingressar com a professora poc després de la seva inauguració i on va ser-hi fins a la seva jubilació. Va fer donació a l'Arxiu de l'Hospitalet de diferent documentació relacionada amb l'Institut de batxillerat de Santa Eulèlia així com d'una gran quantitat de material gràfic sobre l'activitat sarsuelística a les diferents penyes d'aficionat a la sarsuela de Barcelona, gènere al que va ser molt aficionada, a l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Josefina Vidal es va casar el 1960 amb Manuel Grau i Monserrat, (Morella, 1928- L'Hospitalet de Llobregat 1992) també llicenciat en llengues semítiques. Va ser professor al Departament de Semítiques de la Universitat de Barcelona, on va obtenir el grau de doctor, defensant una tesi sobre la Jueria de Besalú (s. XIII-XV), que havia elaborat sota la direcció del Dr. David Romano i Ventura. Obtingut el doctorat va exercir la docència als instituts de batxillerat Larraona de Sabadell i Margarita Xirgu de l’Hospitalet després d’haver estat més de vint anys (des de l’1 d’octubre del 1958) professor de francès i d’història del que actualment es l’IES Santa Eulàlia, institut del qual fou fundador i primer director. Els matrimonis Vidal-Badia i Grau-Vidal, que no va tenir fills, van viure sempre, fins a la mort de tots quatre, al carrer Pareto núm. 5 del barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet. En Manuel Grau va ser nomenat fill predilecte de Morella, on té un carrer dedicat amb al seu nom.

Can Gras (Can Trinxet)

Vista exterior dels anys setanta del segle XX de l'entrada principal de la que va ser Can Gras, indústria tèxtil cotonera especialitzada en llençols, vellut i pana inaugurada al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet el 1906, posteriorment integrada dins el conjunt fabril de Can Trinxet. A la dreta s'observa un altre edifici del conjunt original de Can Trinxet, avui desaparegut, que per aquesta època, els anys setanta, i fins el 2003, era les cotxeres d'Autocars Julià. L'edifici del centre de la fotografia correspon a l'entrada i la casa del porter de Can Gras, que encara avui es conserva, i va ser realitzat, junt amb tota la tanca que delimitava la fàbrica, el 1916 per l'arquitecte modernista Modest Feu i Estrada. Miquel Gras Verdaguer (Manlleu, 1842 - Barcelona 1912), industrial del sector tèxtil que va ser alcalde de Torelló en dues ocasions (1877-1881 i 1891-1894), es va associar el 1871 amb Josep Espona Font i van crear a Torelló Espona, Gras y Companyia, Sociedad en comandita, amb seu social al carrer Fontanella de Barcelona. La seva esposa, Ramona Espona Font, també de Torelló, era germana del també industrial cotoner Josep Espona Font, que, a un cop dissolta la seva societat amb Gras, traslladà la seva important fàbrica el 1902 a Sant Joan de les abadesses. Els fills de Miquel Gras van ser Ramon, Rosa i Josep (1879-1918), que va heretar la fàbrica. Els Gras fixaren la seva residència habitual a Barcelona, com també van fer d’altres industrials. Miquel Gras va fundar aquesta fàbrica al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet el 1906 i va ser ampliada per ell el 1910 i pel seu fill el 1916. L'edifici i la xemeneia, que encara avui es conserva, va ser projectada per l'arquitecte modernista Modest Feu i Estrada, nascut a Sants, on va deixar una forta petjada. Va ser una fàbrica de filats i teixits de cotó, especialitzada en llençols, vellut i pana, un teixit que es faria molt popular per la seva resistència i perquè amb ell es farien els uniformes dels treballadors de moltes empreses, com els de la Compañía de Tranvies de Barcelona, que va popularitzar l'expressió "pana de tramviaire". Josep Gras i Espona va morir prematurament el 1918 a Manlleu quan encara no havia fet els quaranta anys. La seva vídua, Victòria Artero, mare de quatre nens el més gran dels quals tenia 8 anys, va decidir llavors, en uns anys de forta conflictivitat social i d'inici del període conegut com a "pistolerisme", arrendar la fàbrica Can Gras a l'empresa tèxtil del costat, Avelino Trinxet e Hijos, l'amo de la qual, precisament, havia sortit il·lès d'un tiroteig uns mesos abans el mateix any 1918, que li va comprar posteriorment, a finals dels anys vint. Els seus fills no es van dedicar al negoci familiar. El primogènit, Miquel Gras i Artero, (1910-1988) va arribar a ser un destacat i reconegut metge pioner de la medicina esportiva i de la cirurgia plàstica. El segon, Josep, va crear un bufet d'advocats i una administració de finques al domicili familiar, c/ Roger de Llúria, 86, encara el 2020 en funcionament. Avelino Trinxet e Hijos, important fàbrica cotonera especialitzada en texits de cotó que hi havia al seu costat, fundada per Avel·lí Trinxet i Casas, coneguda popularment com a Can Trinxet, en la que Can Gras va quedar dissolta, va arribar a ser una gran indústria amb més de 1000 treballadores (el 90% eren dones) i va formar part de la Unión Industrial Algodonera S.A., fundada el 1929 per un grup d'industrials catalans, raó per la qual va ser visitada pel rei Alfons XIII el 1930. Es va mantenir activa fins els anys vuitanta del segle passat. Els edificis que conformaven el conjunt original de Can Trinxet, d'estil modernista de maó vist, avui totalment desapareguts, van ser projectats el 1905 per l'arquitecte Joan Alsina i Arús. L'edifici fabril anomenat avui Can Trinxet que ha arribat als nostres dies correspon en la seva integritat al que en el seu dia va ser Can Gras. Can Trinxet està catalogada en el PEPPA amb núm. 92.

Can Trinxet

Grup de treballadores i treballadors de la fàbrica tèxtil de Can Trinxet, al pati de l'empresa. A la fila de dalt, la segona a mà esquerra, Isabel Parra Osorio, davant seu la primera a mà esquerra, Mª Dolores Osorio Carmona. L'antiga fàbrica Trinxet està catalogada en el PEPPA amb núm. 92.

Can Trinxet

Indústria textil de Can Trinxet, al barri de Santa Eulàlia. Es veu a Conxita Vicente amb bata de treball i llançadora a les mans, dreta al davant d'un dels telers. L'antiga fàbrica Trinxet està catalogada en el PEPPA amb núm. 92