Canal de la Infanta al seu pas per la finca Can Bori.

Canal de la Infanta, conegut també senzillament com a El Rec, al seu pas per la finca Can Bori. Aquest casalot es va construir al 1878 com a torre residencial per Francesc Bori i Comas. La finca estava situada a la cruïlla entre el carrer de Sant Joan i Digoine i la Riera del Canyet, fins a les vies del ferrocarril i la travessava el Canal de la Infanta, que creuaven mitjançant diversos pontets, com els que surten a la fotografia. Can Bori tenia un hort i també una parcel·la dedicada al cultiu d’arbres fruiters. El 1928 el seu propietari va vendre la finca a l'Ajuntament de l'Hospitalet. Lalcalde Tomàs Giménez, imposat per la dictadura de Primo de Rivera, la va cedir a l'Estat per tal que aquest hi instal·lés allà una escola tècnica de formació professional de sericultura i avicultura que mai es va arribar a fer. Quan va arribar la República l'alcalde Just Oliveras va anar a Madrid a reclamar la devolució de la titularitat de la propietat municipal per tal de dedicar-la a Escola Pública. Un cop aquesta fou retornada, l'ajuntament va contractar un matrimoni com a masovers, porters i vigilants i va encarregar projectar i dirigir les obres d'adequació de la casa en escola a l’arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt. S’inauguraria com a Escola Pública, gràcies al gran impuls que el nou ajuntament republicà va donar a l'educació i la gran tasca del llavors regidor Ramon Frontera, el 18 de setembre de 1932 pel president de la Generalitat Francesc Macià. Aquest edifici es va mantenir fins el 1980, quan va ser enderrocat per aixecar un edifici de nova planta pel col·legi Can Bori, que va continuar com a escola pública fins el 1999, quan va passar a ser l'escola d'educació especial l'Estel-Can Bori. El Rec, a partir justament de Can Bori, ja molt degradat i ple de brutícia, va ser canalitzat i cobert a finals dels anys setanta en tot el seu tram final per la seva evident insalubritat degut al seu extrem mal estat i també a la perillositat que significava la seva proximitat de l'escola Can Bori i a l'Escola Busquets i Punset, creada feia poc. Es va mantenir a cel obert fins a la caserna de la Remunta durant uns anys i, quan aquesta va ser urbanitzada, el 2012, la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya va aprovar una esmena que instava a la catalogació el Canal de la Infanta com a Bé Cultural d'Interès Nacional i, mercès a una campanya de pressió ciutadana que portava com a nom "Salvem el Canal de la Infanta", va quedar allà, al Parc la Remunta, com a memòria d'aquest important canal, un pont de maons similar, però més robust que el de la fotografia, que va desaparèixer en urbanitzar-se definitivament el que llavors era el carrer Alps, que s'anava omplint d'imponents blocs de pisos, avui anomenat Avinguda Josep Tarradellas. El darrer vestigi que resta a l'Hospitalet d'aquest històric Canal és la sèquia de la Feixa Llarga, que encara rega els camps de Can Trabal, la darrera explotació agrària de La Marina de l’Hospitalet, sèquia efectivament llarga, de 6.635 metres des de l’antigament anomenat Salt Rosés de Cornellà, on començava a recollir aigües i on és anomenada sèquia del Molí, fins la seva primigenia desembocadura al riu Llobregat. El Canal de la Infanta és una canalització de 17,420 km d'aigües provinents del riu Llobregat, que abastia els camps de la Vall Baixa de la comarca del Baix Llobregat. Inicialment s'estenia pels termes municipals de Molins de Rei, Santa Creu d'Olorda, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Cornellà, l'Hospitalet i Sants. Construït amb finançament totalment privat sense cap ajuda pública entre els anys 1817 i 1820, amb finalitats purament agrícoles, es convertí en un eix dinamitzador de l'economia de la zona, doncs aquesta infraestructura agraria tenia un ample considerable que permetia, quan s'esqueia, un cabal hidràulic important, suficient per poder abastir i irrigar tots els camps de les diferents poblacions del Baix Llobregat per on passava, i comptava amb 13 salts d'aigua, que varen ajudar a la implantació de la indústria al seu voltant a mitjans i finals del segle XIX. L'aparició de diferents dificultats tècniques va fer que el cost de l'obra superés amb escreix el pressupost inicial de 3 milions de rals arribant a un cost total de 4.350.000 rals, augmentant d'aquesta manera les quantitats que havien de satisfer els propietaris, els quals pagaven l'obra en funció de la superfície irrigada. Per a vèncer els recels, i tot i no estar acabada l'obra, es demanà a la infanta Lluïsa Carlota de Borbó-Dues Sicílies, neta i nora del rei Carles IV, aprofitant que va arribar a Barcelona, provinent de Nàpols, per anar a Madrid a conèixer el seu espòs, l'Infant Francesc de Paula de Borbó i Borbó-Parma, que inaugurés el Canal, al qual van batejar com a Real Canal de la Serenísima Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón. El desenvolupament accelerat de l'economia catalana dels anys 60 i 70 del segle XX i els forts corrents migratoris atrets per aquest fet van afectar fortament als municipis de la comarca del Baix Llobregat per on passava el Canal. L'equilibri entre indústria i agricultura, que fins a mitjan segle XX havien estat complementàries, es trenca. Les característiques i les funcions principals del Canal de la Infanta no havien variat gaire en un segle d’exitós funcionament. Les seves aigües eren tan netes que, per exemple, fins els anys cinquanta del segle XX, encara s'hi permetia el bany. A partir dels anys seixanta el nombre d'hectàrees de camps regades pel canal comença a disminuir constantment i la infraestructura passa a estar rodejada per un entorn urbà que va creixent al seu voltant sense cap mena de planificació. El ràpid empitjorament de les aigües del Llobregat pels abocaments industrials contaminants , la desídia de l’administració franquista per evitar-los o controlar-los, la manca de pressupostos per a construir col•lectors d'aigües residuals així comi els desviament cap el Canal de la Infanta de les aigües de la Riera de Rubí i del riu Anoia, principals afluents de matèries contaminants del riu Llobregat, van convertir el canal en una gran claveguera a cel obert. Com era d'esperar, el caràcter marcadament residual de les aigües transportades pel canal va crear grans problemes de salubritat a les poblacions que travessava així com als pocs regants que no havien venut les terres a les immobiliàries i encara el feien servir i va provocar la seva pràctica desaparició. Els ajuntaments de finals del franquisme, pressionats pels moviments veïnals dels municipis afectats, van haver de resoldre, com van poder i amb els seus mitjans, el cobriment del Rec i la seva integració en el sistema de clavegueram.

Inauguració del grup escolar Rossend Arús a la finca Can Bori, per Francesc Macià

Fotografia extreta de la memòria corresponent a l'exercici de 1932 de l'Ajuntament de l'Hospitalet. Inauguració Inauguració del grup escolar "Rossend Arús" a la finca Can Bori, el 18 de desembre de 1932, a càrrec del president de le Generalitat de Catalunya, Francesc Macià. La fotografia va ser presa des d'una posició elevada, a l'interior de l'escola. Es veu una munió de gent en el moment de l'arribada de Francesc Macià, acompanyat per les autoritats locals. A l'esquerra, es pot veure el Canal de la Infanta, i al marge dret, els estendards de les societats claverianes de la ciutat. Els nenes i nenes porten petites banderes amb les quatre barres. El casalot de la finca Can Bori es va construir al 1878 com a torre residencial per Francesc Bori i Comas, propietari de la foneria Altos Hornos de Cataluña, coneguda popularment com La Farga de l'Hospitalet. La finca estava situada a la cruïlla entre el carrer de Sant Joan i Digoine i la Riera del Canyet, fins a les vies del ferrocarril i la travessava el Canal de la Infanta, que el creuaven mitjançant diversos pontets. Can Bori tenia un hort i també una parcel·la dedicada al cultiu d’arbres fruiters. El 1928 el seu propietari va vendre la finca a l'Ajuntament de l'Hospitalet. L`alcalde Tomàs Giménez, imposat per la dictadura de Primo de Rivera, la va cedir a l'Estat per tal que aquest hi instal·lés allà una escola tècnica de formació professional de sericultura i avicultura i indústries zoogenes que mai va arribar a funcionar, tot i que la casa va ser remodelada per poder funcionar com a escola. Quan el 1931 va arribar la República, l'alcalde Just Oliveras va anar a Madrid a reclamar la devolució de la titularitat de la propietat municipal per tal de dedicar-la a Escola Pública. Un cop aquesta fou retornada, l'ajuntament va contractar un matrimoni com a masover i porters. S’inauguraria com Grup escolar "Rossend Arús", com a escola pública, gràcies al gran impuls que el nou ajuntament republicà va donar a l'educació i la gran tasca del llavors regidor Ramon Frontera, el 18 de setembre de 1932 pel president de la Generalitat Francesc Macià. Tot i aquest nom, en honor del patrici barceloní Rossend Arús, que va pagar la construcció del nou edifici consistorial inaugurat el 1895 en memòria del seu pare, fill del poble, aquesta escola va ser coneguda sempre com a Escola can Bori. Aquest edifici es va mantenir dret fins el 1980, quan va ser enderrocat per aixecar un edifici de nova planta pel col·legi Can Bori, que va continuar com a escola pública fins el 1999, quan va passar a ser l'escola d'educació especial l'Estel-Can Bori.

Remodelació com a escola del casalot de la Finca Can Bori.

Casalot de la finca Can Bori en obres, el 1928, quan va ser reconvertida de casa d'estiueig a possible escola de sericultura, avicultura i indústries zoogenes de l'Estat. Es veu la façana principal en transformació, de la que es van eliminar les balaustrades de les finestres i del balcó i tots els elements decoratius vuicentistes del terrat, ja que es va aixecar un nou pis per dotar de més capacitat a l'edifici, ara d'estètica racionalista, la que l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, autor de la remodelació, va voler donar a tot l'edifici. Al costat esquerra, la caseta dels masovers. A la dreta, part dels jardins i al fons es pot apreciar un dels pontets que passaven en aquesta finca per sobre del Canal de la Infanta. Posteriorment seria reconstruïda la porta i la reixa de ferro d'accés a la finca, que va ser desmontada per permetre correctament l'entrada de camions mentre van durar les obres. Aquest casalot es va construir al 1878 com a torre residencial per Francesc Bori i Comas, propietari de la foneria Altos Hornos de Cataluña, coneguda popularment com La Farga de l'Hospitalet. La finca estava situada a la cruïlla entre el carrer de Sant Joan i Digoine i la Riera del Canyet, fins a les vies del ferrocarril i la travessava el Canal de la Infanta, que creuaven mitjançant diversos pontets, com els que surten a la fotografia. Can Bori tenia un hort i també una parcel·la dedicada al cultiu d’arbres fruiters. El 1928 el seu propietari va vendre la finca a l'Ajuntament de l'Hospitalet. L`alcalde Tomàs Giménez, imposat per la dictadura de Primo de Rivera, la va cedir a l'Estat per tal que aquest hi instal·lés allà una escola tècnica de formació professional de sericultura i avicultura i indústries zoogenes que mai va arribar a funcionar, tot i que la casa, com s'observa en la fotografia, va ser remodelada per poder funcionar com a escola. Quan el 1931 va arribar la República, l'alcalde Just Oliveras va anar a Madrid a reclamar la devolució de la titularitat de la propietat municipal per tal de dedicar-la a Escola Pública. Un cop aquesta fou retornada, l'ajuntament va contractar un matrimoni com a masover i porters. S’inauguraria com Grup escolar "Rossend Arús", com a escola pública, gràcies al gran impuls que el nou ajuntament republicà va donar a l'educació i la gran tasca del llavors regidor Ramon Frontera, el 18 de setembre de 1932 pel president de la Generalitat Francesc Macià. Tot i aquest nom, en honor del patrici barceloní Rossend Arús, que va pagar la construcció del nou edifici consistorial inaugurat el 1895 en memòria del seu pare, fill del poble, aquesta escola va ser coneguda sempre com a Escola can Bori. Aquest edifici es va mantenir dret fins el 1980, quan va ser enderrocat per aixecar un edifici de nova planta pel col·legi Can Bori, que va continuar com a escola pública fins el 1999, quan va passar a ser l'escola d'educació especial l'Estel-Can Bori. El Canal de la Infanta, conegut també com a El Rec, era una canalització de 17,420 km d'aigües provinents del riu Llobregat, que abastia els camps de la Vall Baixa de la comarca del Baix Llobregat. Construït amb finançament totalment privat sense cap ajuda pública entre els anys 1817 i 1820, amb finalitats purament agrícoles, es convertí en un eix dinamitzador de l'economia de la zona, doncs aquesta infraestructura agrària tenia un ample considerable que permetia, quan s'esqueia, un parell de cops per setmana, un cabal hidràulic important, suficient per poder abastir i irrigar tots els camps de les diferents poblacions del Baix Llobregat per on passava, i comptava amb 13 salts d'aigua, que varen ajudar a la implantació de la indústria al seu voltant a mitjans i finals del segle XIX. La Junta Constructora, per tal de superar desconfiances entres els pagesos propietaris generades pel sobrecost considerable que va generar aquesta construcció, va demanar a la infanta Lluïsa Carlota de Borbó-Dues Sicílies, neta i nora del rei Carles IV, aprofitant que va arribar a Barcelona, provinent de Nàpols, per anar a Madrid a conèixer el seu espòs, l'Infant Francesc de Paula de Borbó i Borbó-Parma, que inaugurés el Canal, al qual van batejar com a Real Canal de la Serenísima Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón amb la intenció de donar-li una aparença d'infraestructura amb protecció oficial que mai va ser. Les característiques i les funcions principals del Canal de la Infanta no havien variat gaire en un segle d’exitós funcionament. Les seves aigües eren tan netes que, per exemple, fins els anys cinquanta del segle XX, encara s'hi permetia el bany. A partir dels anys seixanta i de la creixent industrialització del Baix Llobregat, el nombre d'hectàrees de camps regades pel canal comença a disminuir constantment i la infraestructura passa a estar rodejada per un entorn urbà que va creixent de forma accelerada al seu voltant sense cap mena de planificació. El ràpid empitjorament de les aigües del Llobregat pels abocaments industrials contaminants, la desídia de l’administració franquista per evitar-los o controlar-los i la manca de pressupostos per a construir col•lectors d'aigües residuals van convertir el canal en una gran claveguera a cel obert. Com era d'esperar, el caràcter marcadament residual de les aigües transportades pel canal va crear grans problemes de salubritat a les poblacions que travessava així com als pocs regants que no havien venut les terres a les immobiliàries i encara el feien servir i va provocar la seva pràctica desaparició. Els ajuntaments de finals del franquisme, pressionats pels moviments veïnals dels municipis afectats, van haver de resoldre, com van poder i amb els seus mitjans, el cobriment del Rec i la seva integració en el sistema de clavegueram. A l'Hospitalet va ser canalitzat i cobert a finals dels anys setanta, a partir justament de Can Bori i fins tot el seu el seu final, per la seva evident insalubritat i també pel perill que significava la seva proximitat tant a l'escola Can Bori com a l'Escola Busquets i Punset, creada llavors davant seu feia poc. Es va mantenir a cel obert fins a la caserna de la Remunta durant uns anys, fin que aquesta va ser urbanitzada, el 2012.

Vista aèria de la fàbrica Trinxet

Fotografia aèria dels edificis corresponents a de les fàbriques tèxtils Can Gras i Can Trinxet, amb les seves respectives xemeneies. Catalogat part del recinte en el PEPPA amb el núm. 92. A l'esquerra, les dos naus perpendiculars a les vies del tren, que rendeixen façana a la carretera de Santa Eulàlia, que apareix en primer plà, corresponen a la fàbrica Gras, indústria tèxtil cotonera especialitzada en llençols, vellut i pana inaugurada al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet el 1906 i realitzada per l'arquitecte modernista de Sants, Modest Feu i Estrada. A la dreta de la fotografia s'observen el Canal de la Infanta, amb el ramal-salt d'aigua en direcció a les fàbriques, i les vies del tren de Barcelona-Vilanova i La Geltrú i Barcelona-Vilafranca del Penedès al seu pas per l'Hospitalet, que comencen a bifurcar-se, una en direcció als camps de la Marina i l'altra cap a l'Hospitalet Centre, justament en aquest punt, com s'observa a la imatge. Miquel Gras Verdaguer (Manlleu, 1842 - Barcelona 1912), industrial del sector tèxtil que va ser alcalde de Torelló en dues ocasions (1877-1881 i 1891-1894), es va associar el 1871 amb Josep Espona Font i van crear a Torelló Espona, Gras y Companyia, Sociedad en comandita, amb seu social al carrer Fontanella de Barcelona. La seva esposa, Ramona Espona Font, també de Torelló, era germana del també industrial cotoner Josep Espona Font, que, a un cop dissolta la seva societat amb Gras, traslladà la seva important fàbrica el 1902 a Sant Joan de les abadesses. Els fills de Miquel Gras van ser Ramon, Rosa i Josep (1879-1918), que va heretar la fàbrica. Els Gras fixaren la seva residència habitual a Barcelona, com també van fer d’altres industrials. Can Gras, fàbrica fundada per Miquel Gras al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet el 1906 i que serà ampliada el 1910 i el 1916, l'edifici i la xemeneia de la qual encara avui es conserva, va ser projectada per l'arquitecte modernista Modest Feu i Estrada, nascut al poble de Sants, on va deixar una forta petjada. Va ser una fàbrica de filats i teixits de cotó, especialitzada en llençols, vellut i pana gruixuda, un teixit que es faria molt popular per la seva resistència i perquè amb ell es farien, de color marró, els uniformes dels treballado de la Compañía de Tranvies de Barcelona, que va popularitzar l'expressió "pana de tramviaire". Josep Gras i Espona va morir prematurament el 1918 a Manlleu quan encara no havia fet els quaranta anys. La seva vídua, Victòria Artero, mare de quatre nens el més gran dels quals tenia 8 anys, va decidir llavors, en uns anys de forta conflictivitat social i d'inici del període conegut com a "pistolerisme", arrendar la fàbrica Can Gras i, posteriorment, als anys vint, vendra-la, a l'empresa tèxtil del costat, Avelino Trinxet e Hijos - l'amo de la qual, precisament, havia sortit il·lès d'un tiroteig uns mesos abans el mateix any 1918. Els seus fills no es van dedicar al negoci familiar. El primogènit, Miquel Gras i Artero, (1910-1988) va arribar a ser un destacat i reconegut metge pioner de la medicina esportiva i de la cirurgia plàstica. El segon, Josep, va crear un bufet d'advocats i una administració de finques al domicili familiar, c/ Roger de Llúria, 86, encara el 2020 en funcionament. Avelino Trinxet e Hijos, S.A. important fàbrica cotonera, coneguda com a Can Trinxet, especialitzada en texits de cotó que hi havia al seu costat, va ser fundada per Avel·lí Trinxet i Casas, (Vilanova i la Geltrú 1845 - Barcelona 1917), que va ser oncle del pintor d'ascendència olotina Joaquim Mir, va arribar a ser una gran indústria amb més de 1000 treballadores (el 90% eren dones) i va formar part de la Unión Industrial Algodonera S.A., fundada el 1929 per un grup d'industrials catalans, raó per la qual va ser visitada pel rei Alfons XIII el 1930. Posteriorment, abans de 1944, després de nombroses desavinences, Can Trinxet abandona la Unión Industrial Algodonera S.A. , que passarà en aquest anys a mans de Julio Muñoz Ramonet, juntament amb Can Batlló i la important i valuosa col·lecció pictòrica de la família Bosch i Catarineu. A la mort del seu pare, el 1941 i del seu oncle Antoni Trinxet i Mas el 1945, Avel·lí Trinxet Pujol passà a controlar Trinxet Industrial S.A., Trinxet y Compañía R.C., Industrias Mecánicas Condor S.A., Aymerich y Amat S.A. i Manufacturas Marfull S.A. Tenia nombroses finques a Aragó, inclosa la finca Mingolera a Mequinensa. Va sol·licitar diverses patents al Regne Unit i Canadà per tal de seguir desenvolupant Trinxet S.A. Es va casar amb Matilde Torras Rivière, filla de l industrial paperer gironí Torras Domenech. A la seva mort va passar a dirigir el grup el seu germà Emili Trinxet Pujol, mort el 1984, que va ser el darrer propietari de la fàbrica abans del seu tancament en els anys vuitanta del segle passat. Els edificis que conformaven el conjunt original de Can Trinxet, d'estil modernista de maó vist, avui totalment desapareguts, van ser projectats el 1905 per l'arquitecte Joan Alsina i Arús. L'edifici fabril anomenat avui Can Trinxet que ha arribat als nostres dies correspon de fet, en la seva integritat, al que en el seu dia va ser Can Gras.

Voltants de la Residència de Bellvitge. Camps de conreu de Can Trabal.

Uns anys després de la seva construcció, l'Hospital de Bellvitge es va dotar d'un segon edifici propi, finançat per la Seguretat Social, com a escola femenina d'ATS, Asistente Técnico Sanitario, que funcionava en un règim d'alumnes internes i externes. En primer pla, a la fotografia, assenyalats en vermell, els terrenys on es va construir l'antiga residència per internes d'aquesta escola, la part posterior de la qual, com s'observa a la fotografia, rendia façana als camps de conreu de Can Trabal. Quan el 1970 es van iniciar les obres de construcció de l'Hospital de Bellvitge, aquest estava envoltat encara dels fèrtils camps de conreu de la Marina, que, mica en mica, els propietaris van anar venent per tal de permetre l'urbanització de tot l'entorn de l'Hospital. Tot i això encara resta avui, al costat de l'Hospital, un vestigi d'aquesta activitat agrícola, que es manté activa als camps de Can Trabal, que son regats encara mitjançant l'antiga sèquia de la Feixa Llarga, que apareix envoltada d'arbres a la fotografia, provinent del Canal de la Infanta.

L'Hospital de Bellvitge i la sèquia de la Feixa Llarga del Canal de la Infanta.

Uns anys després de la seva construcció, l'Hospital de Bellvitge es va dotar d'un segon edifici propi, finançat per la Seguretat Social, com a escola femenina d'ATS, Asistente Técnico Sanitario, que funcionava en un règim d'alumnes internes i externes. En primer pla, a la fotografia, l'antiga residència per internes d'aquesta escola, la part posterior de la qual, com s'observa a la fotografia, rendia façana als camps de conreu de Can Trabal. Quan el 1970 es van iniciar les obres de construcció de l'Hospital de Bellvitge, aquest estava envoltat encara dels fèrtils camps de conreu de la Marina, que, mica en mica, els propietaris van anar venent per tal de permetre l'urbanització de tot l'entorn de l'Hospital. Tot i això encara resta avui, al costat de l'Hospital, com s'observa a la fotografia, un vestigi d'aquesta activitat agrícola, que es manté activa als camps de Can Trabal, que son regats encara mitjançant l'antiga sèquia de la Feixa Llarga, que apareix envoltada d'arbres a la fotografia, provinent, encara avui a cel obert, del Canal de la Infanta, on naixia a l'alçada de Cornellà, població on acaba avui el traçat d'aquest històric Canal que tanta importància va tenir en el passat agrícola i industrial de l'Hospitalet.

Escola Can Bori

Vista exterior del grup escolar de Can Bori. Es veu la façana principal de la casa i, a la porta, un grup de nens i nenes. A la dreta, part dels jardins i al fons es pot apreciar un dels pontets que passaven en aquesta finca per sobre del Canal de la Infanta. Aquest casalot es va construir al 1878 com a torre residencial per Francesc Bori i Comas. La finca estava situada a la cruïlla entre el carrer de Sant Joan i Digoine i la Riera del Canyet, fins a les vies del ferrocarril i la travessava el Canal de la Infanta, que creuaven mitjançant diversos pontets, com els que surten a la fotografia. Can Bori tenia un hort i també una parcel·la dedicada al cultiu d’arbres fruiters. El 1928 el seu propietari va vendre la finca a l'Ajuntament de l'Hospitalet. L`alcalde Tomàs Giménez, imposat per la dictadura de Primo de Rivera, la va cedir a l'Estat per tal que aquest hi instal·lés allà una escola tècnica de formació professional de sericultura i avicultura que mai es va arribar a fer. Quan va arribar la República l'alcalde Just Oliveras va anar a Madrid a reclamar la devolució de la titularitat de la propietat municipal per tal de dedicar-la a Escola Pública. Un cop aquesta fou retornada, l'ajuntament va contractar un matrimoni com a masovers, porters i vigilants i va encarregar projectar i dirigir les obres d'adequació de la casa en escola a l’arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt. S’inauguraria com a Escola Pública, gràcies al gran impuls que el nou ajuntament republicà va donar a l'educació i la gran tasca del llavors regidor Ramon Frontera, el 18 de setembre de 1932 pel president de la Generalitat Francesc Macià. Aquest edifici es va mantenir fins el 1980, quan va ser enderrocat per aixecar un edifici de nova planta pel col·legi Can Bori, que va continuar com a escola pública fins el 1999, quan va passar a ser l'escola d'educació especial l'Estel-Can Bori. El Canal de la Infanta, conegut també com a El Rec, era una canalització de 17,420 km d'aigües provinents del riu Llobregat, que abastia els camps de la Vall Baixa de la comarca del Baix Llobregat. Construït amb finançament totalment privat sense cap ajuda pública entre els anys 1817 i 1820, amb finalitats purament agrícoles, es convertí en un eix dinamitzador de l'economia de la zona, doncs aquesta infraestructura agraria tenia un ample considerable que permetia, quan s'esqueia, un parell de cops per setmana, un cabal hidràulic important, suficient per poder abastir i irrigar tots els camps de les diferents poblacions del Baix Llobregat per on passava, i comptava amb 13 salts d'aigua, que varen ajudar a la implantació de la indústria al seu voltant a mitjans i finals del segle XIX. La Junta Constructora, per tal de superar desconfiances entres els pagesos propietaris generades pel sobrecost considerable que va generar aquesta construcció, va demanar a la infanta Lluïsa Carlota de Borbó-Dues Sicílies, neta i nora del rei Carles IV, aprofitant que va arribar a Barcelona, provinent de Nàpols, per anar a Madrid a conèixer el seu espòs, l'Infant Francesc de Paula de Borbó i Borbó-Parma, que inaugurés el Canal, al qual van batejar com a Real Canal de la Serenísima Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón amb la intenció de donar-li una aparença d'infraestructura amb protecció oficial que mai va ser. Les característiques i les funcions principals del Canal de la Infanta no havien variat gaire en un segle d’exitós funcionament. Les seves aigües eren tan netes que, per exemple, fins els anys cinquanta del segle XX, encara s'hi permetia el bany. A partir dels anys seixanta i de la creixent industrialització del Baix Llobregat, el nombre d'hectàrees de camps regades pel canal comença a disminuir constantment i la infraestructura passa a estar rodejada per un entorn urbà que va creixent de forma accelerada al seu voltant sense cap mena de planificació. El ràpid empitjorament de les aigües del Llobregat pels abocaments industrials contaminants, la desídia de l’administració franquista per evitar-los o controlar-los i la manca de pressupostos per a construir col•lectors d'aigües residuals van convertir el canal en una gran claveguera a cel obert. Com era d'esperar, el caràcter marcadament residual de les aigües transportades pel canal va crear grans problemes de salubritat a les poblacions que travessava així com als pocs regants que no havien venut les terres a les immobiliàries i encara el feien servir i va provocar la seva pràctica desaparició. Els ajuntaments de finals del franquisme, pressionats pels moviments veïnals dels municipis afectats, van haver de resoldre, com van poder i amb els seus mitjans, el cobriment del Rec i la seva integració en el sistema de clavegueram. A l'Hospitalet va ser canalitzat i cobert a finals dels anys setanta, a partir justament de Can Bori i fins tot el seu el seu final, per la seva evident insalubritat i també pel perill que significava la seva proximitat tant a l'escola Can Bori com a l'Escola Busquets i Punset, creada llavors davant seu feia poc. Es va mantenir a cel obert fins a la caserna de la Remunta durant uns anys, fin que aquesta va ser urbanitzada, el 2012.

La Marina de l'Hospitalet: Camps de conreu, sèquia de Bellvitge del Canal de la Infanta i blocs de pisos.

Vista des d'una posició enlairada de la Marina en plena transformació en el 1970, on encara predominaven els camps de conreu. Es veuen a la fotografia alguns dels blocs en construcció i alguns solars sense edificar encara. Alguns deurien estar ja acabats i habitats, doncs la gent que espera a la rudimentaria via que apareix a la fotografia, la que seria posteriorment l'Avinguda Mare de Déu de Bellvitge, el traçat de la qual anava paral·lel a l'anomenada sèquia de Bellvitge, com s'observa a la fotografia, sembla que estiguin esperant un autobús o un autocar. La sèquia seria finalment canalitzada i soterrada, convertida en clavaguera quan les seves aigües es van degenerar per la progressiva industrialització, quan l'urbanització del barri de Bellvitge va anar completant-se. La sèquia de Bellvitge, dita així perquè passava propera a l'ermita de Bellvitge, era la més oriental de les tres importants sèquies, juntament amb la de Vora el Riu i la de la Feixa Llarga que, procedents del Canal de la Infanta, distribuien les aigües del Rec a altres sèquies menors que permetien regar tots els fèrtils camps de la Marina de l'Hospitalet, on es feien, entre altres productes agrícoles com l'alfals, fruites, enciams i escaroles, fins a sis collites de carxofes. El Canal de la Infanta era una canalització de 17,420 km d'aigües provinents del riu Llobregat, que abastia els camps de la Vall Baixa de la comarca del Baix Llobregat. Inicialment s'estenia pels termes municipals de Molins de Rei, Santa Creu d'Olorda, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Cornellà, l'Hospitalet i Sants. Construït amb finançament totalment privat sense cap ajuda pública entre els anys 1817 i 1820, amb finalitats purament agrícoles, es convertí en un eix dinamitzador de l'economia de la zona, doncs aquesta infraestructura agraria tenia un ample considerable que permetia, quan s'esqueia, un parell de cops per setmana, un cabal hidràulic important, suficient per poder abastir i irrigar tots els camps de les diferents poblacions del Baix Llobregat per on passava, i comptava amb 13 salts d'aigua, que varen ajudar a la implantació de la indústria al seu voltant a mitjans i finals del segle XIX. L'aparició de diferents dificultats tècniques va fer que el cost de l'obra superés amb escreix el pressupost inicial de 3 milions de rals arribant a un cost total de 4.350.000 rals, augmentant d'aquesta manera les quantitats que havien de satisfer els propietaris, els quals pagaven l'obra en funció de la superfície irrigada. Per a vèncer els recels, i tot i no estar acabada l'obra, es demanà a la infanta Lluïsa Carlota de Borbó-Dues Sicílies, neta i nora del rei Carles IV, aprofitant que va arribar a Barcelona, provinent de Nàpols, per anar a Madrid a conèixer el seu espòs, l'Infant Francesc de Paula de Borbó i Borbó-Parma, que inaugurés el Canal, al qual van batejar com a Real Canal de la Serenísima Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón. El desenvolupament accelerat de l'economia catalana dels anys 60 i 70 del segle XX i els forts corrents migratoris atrets per aquest fet van afectar fortament als municipis de la comarca del Baix Llobregat per on passava el Canal. L'equilibri entre indústria i agricultura, que fins a mitjan segle XX havien estat complementàries, es trenca. Les característiques i les funcions principals del Canal de la Infanta no havien variat gaire en un segle d’exitós funcionament. Les seves aigües eren tan netes que, per exemple, fins els anys cinquanta del segle XX, encara s'hi permetia el bany. A partir dels anys seixanta el nombre d'hectàrees de camps regades pel canal comença a disminuir constantment i la infraestructura passa a estar rodejada per un entorn urbà que va creixent al seu voltant sense cap mena de planificació. El ràpid empitjorament de les aigües del Llobregat pels abocaments industrials contaminants , la desídia de l’administració franquista per evitar-los o controlar-los, la manca de pressupostos per a construir col•lectors d'aigües residuals així comi els desviament cap el Canal de la Infanta de les aigües de la Riera de Rubí i del riu Anoia, principals afluents de matèries contaminants del riu Llobregat, van convertir el canal en una gran claveguera a cel obert. Com era d'esperar, el caràcter marcadament residual de les aigües transportades pel canal va crear grans problemes de salubritat a les poblacions que travessava així com als pocs regants que no havien venut les terres a les immobiliàries i encara el feien servir i va provocar la seva pràctica desaparició. Els ajuntaments de finals del franquisme, pressionats pels moviments veïnals dels municipis afectats, van haver de resoldre, com van poder i amb els seus mitjans, el cobriment del Rec i la seva integració en el sistema de clavegueram. El darrer vestigi que resta a l'Hospitalet d'aquest històric Canal és la Sèquia de la Feixa Llarga, que encara rega, tot i que en part modificada, els camps de Can Trabal, la darrera explotació agrària en actiu de La Marina de l’Hospitalet, sèquia efectivament llarga, de 6.635 metres des de l’anomenat antigament Salt Rosés de Cornellà, on començava a recollir aigües i on s'anomenava sèquia del Molí, fins la seva desembocadura primigenia al riu Llobregat. Posteriorment, amb l'urbanització de la zona amb motiu de la construcció del camp de béisbol per a les Olimpíades de 1992, avui camp municipal de futbol, aquesta sèquia va ser modificada i en part canalitzada i soterrada, però encara avui arriba a cel obert als camps de Can Trabal.

Canal de la Infanta al seu pas pel barri de Sant Josep.

Panoràmica del canal al seu pas pel barri de Sant Josep. Podem veure Cal Planta, les fàbriques Tecla Sala i Cosme Toda i l'església del barri Santa Eulàlia. Al fons, Palau Nacional i muntanya de Montjuïc. El Canal de la Infanta era una canalització de 17,420 km d'aigües provinents del riu Llobregat, que abastia els camps de la Vall Baixa de la comarca del Baix Llobregat. Inicialment s'estenia pels termes municipals de Molins de Rei, Santa Creu d'Olorda, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Cornellà, l'Hospitalet i Sants. Construït amb finançament totalment privat sense cap ajuda pública entre els anys 1817 i 1820, amb finalitats purament agrícoles, es convertí en un eix dinamitzador de l'economia de la zona, doncs aquesta infraestructura agraria tenia un ample considerable que permetia, quan s'esqueia, un parell de cops per setmana, un cabal hidràulic important, suficient per poder abastir i irrigar tots els camps de les diferents poblacions del Baix Llobregat per on passava, i comptava amb 13 salts d'aigua, que varen ajudar a la implantació de la indústria al seu voltant a mitjans i finals del segle XIX. L'aparició de diferents dificultats tècniques va fer que el cost de l'obra superés amb escreix el pressupost inicial de 3 milions de rals arribant a un cost total de 4.350.000 rals, augmentant d'aquesta manera les quantitats que havien de satisfer els propietaris, els quals pagaven l'obra en funció de la superfície irrigada. Per a vèncer els recels, i tot i no estar acabada l'obra, es demanà a la infanta Lluïsa Carlota de Borbó-Dues Sicílies, neta i nora del rei Carles IV, aprofitant que va arribar a Barcelona, provinent de Nàpols, per anar a Madrid a conèixer el seu espòs, l'Infant Francesc de Paula de Borbó i Borbó-Parma, que inaugurés el Canal, al qual van batejar com a Real Canal de la Serenísima Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón. El desenvolupament accelerat de l'economia catalana dels anys 60 i 70 del segle XX i els forts corrents migratoris atrets per aquest fet van afectar fortament als municipis de la comarca del Baix Llobregat per on passava el Canal. L'equilibri entre indústria i agricultura, que fins a mitjan segle XX havien estat complementàries, es trenca. Les característiques i les funcions principals del Canal de la Infanta no havien variat gaire en un segle d’exitós funcionament. Les seves aigües eren tan netes que, per exemple, fins els anys cinquanta del segle XX, encara s'hi permetia el bany. A partir dels anys seixanta el nombre d'hectàrees de camps regades pel canal comença a disminuir constantment i la infraestructura passa a estar rodejada per un entorn urbà que va creixent al seu voltant sense cap mena de planificació. El ràpid empitjorament de les aigües del Llobregat pels abocaments industrials contaminants , la desídia de l’administració franquista per evitar-los o controlar-los, la manca de pressupostos per a construir col•lectors d'aigües residuals així comi els desviament cap el Canal de la Infanta de les aigües de la Riera de Rubí i del riu Anoia, principals afluents de matèries contaminants del riu Llobregat, van convertir el canal en una gran claveguera a cel obert. Com era d'esperar, el caràcter marcadament residual de les aigües transportades pel canal va crear grans problemes de salubritat a les poblacions que travessava així com als pocs regants que no havien venut les terres a les immobiliàries i encara el feien servir i va provocar la seva pràctica desaparició. Els ajuntaments de finals del franquisme, pressionats pels moviments veïnals dels municipis afectats, van haver de resoldre, com van poder i amb els seus mitjans, el cobriment del Rec i la seva integració en el sistema de clavegueram. El darrer vestigi que resta a l'Hospitalet d'aquest històric Canal és la Sèquia de la Feixa Llarga, que encara rega, tot i que en part modificada, els camps de Can Trabal, la darrera explotació agrària en actiu de La Marina de l’Hospitalet, sèquia efectivament llarga, de 6.635 metres des de l’anomenat antigament Salt Rosés de Cornellà, on començava a recollir aigües i on s'anomenava sèquia del Molí, fins la seva desembocadura primigenia al riu Llobregat. Posteriorment, amb l'urbanització de la zona amb motiu de la construcció del camp de béisbol per a les Olimpíades de 1992, aquesta sèquia va ser modificada i en part canalitzada i soterrada, però que encara avui arriba a cel obert als camps de Can Trabal.

Canal de la Infanta al seu pas per la finca Can Bori

Canal de la Infanta, conegut també senzillament com a El Rec, al seu pas per la finca Can Bori. Dia Plujós. Un jove amb paraigüa i un nen amb capeta impermeable a sobre del pont de Can Bori. Aquest casalot es va construir al 1878 com a torre residencial per Francesc Bori i Comas. La finca estava situada a la cruïlla entre el carrer de Sant Joan i Digoine i la Riera del Canyet, fins a les vies del ferrocarril i la travessava el Canal de la Infanta, que creuaven mitjançant diversos pontets, com els que surten a la fotografia. Can Bori tenia un hort i també una parcel·la dedicada al cultiu d’arbres fruiters. El 1928 el seu propietari va vendre la finca a l'Ajuntament de l'Hospitalet. L`alcalde Tomàs Giménez, imposat per la dictadura de Primo de Rivera, la va cedir a l'Estat per tal que aquest hi instal·lés allà una escola tècnica de formació professional de sericultura i avicultura que mai es va arribar a fer. Quan va arribar la República l'alcalde Just Oliveras va anar a Madrid a reclamar la devolució de la titularitat de la propietat municipal per tal de dedicar-la a Escola Pública. Un cop aquesta fou retornada, l'ajuntament va contractar un matrimoni com a masovers, porters i vigilants i va encarregar projectar i dirigir les obres d'adequació de la casa en escola a l’arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt. S’inauguraria com a Escola Pública, gràcies al gran impuls que el nou ajuntament republicà va donar a l'educació i la gran tasca del llavors regidor Ramon Frontera, el 18 de setembre de 1932 pel president de la Generalitat Francesc Macià. Aquest edifici es va mantenir fins el 1980, quan va ser enderrocat per aixecar un edifici de nova planta pel col·legi Can Bori, que va continuar com a escola pública fins el 1999, quan va passar a ser l'escola d'educació especial l'Estel-Can Bori. El Rec, a partir justament de Can Bori, ja molt degradat i ple de brutícia, va ser canalitzat i cobert a finals dels anys setanta en tot el seu tram final per la seva evident insalubritat degut al seu extrem mal estat i també a la perillositat que significava la seva proximitat de l'escola Can Bori i a l'Escola Busquets i Punset, creada feia poc. Es va mantenir a cel obert fins a la caserna de la Remunta durant uns anys i, quan aquesta va ser urbanitzada, el 2012, la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya va aprovar una esmena que instava a la catalogació el Canal de la Infanta com a Bé Cultural d'Interès Nacional i, mercès a una campanya de pressió ciutadana que portava com a nom "Salvem el Canal de la Infanta", va quedar allà, al Parc la Remunta, com a memòria d'aquest important canal, un pont de maons similar, al de la fotografia, que va desaparèixer en urbanitzar-se definitivament el que llavors era el carrer Alps, que s'anava omplint d'imponents blocs de pisos, avui anomenat Avinguda Josep Tarradellas. El darrer vestigi que resta a l'Hospitalet d'aquest històric Canal és la sèquia de la Feixa Llarga, que encara rega els camps de Can Trabal, la darrera explotació agrària de La Marina de l’Hospitalet. Aquesta sèquia efectivament llarga, de 6.635 metres des de l’antigament anomenat Salt Rosés de Cornellà, on comença a recollir aigües i on és anomenada sèquia del Molí, fins al que era la seva primigènia desembocadura al riu Llobregat. El Canal de la Infanta era una canalització de 17,420 km d'aigües provinents del riu Llobregat, que abastia els camps de la Vall Baixa de la comarca del Baix Llobregat. Inicialment s'estenia pels termes municipals de Molins de Rei, Santa Creu d'Olorda, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Cornellà, l'Hospitalet i Sants. Construït amb finançament totalment privat sense cap ajuda pública entre els anys 1817 i 1820, amb finalitats purament agrícoles, es convertí en un eix dinamitzador de l'economia de la zona, doncs aquesta infraestructura agraria tenia un ample considerable que permetia, quan s'esqueia, un parell de cops per setmana, un cabal hidràulic important, suficient per poder abastir i irrigar tots els camps de les diferents poblacions del Baix Llobregat per on passava, i comptava amb 13 salts d'aigua, que varen ajudar a la implantació de la indústria al seu voltant a mitjans i finals del segle XIX. L'aparició de diferents dificultats tècniques va fer que el cost de l'obra superés amb escreix el pressupost inicial de 3 milions de rals arribant a un cost total de 4.350.000 rals, augmentant d'aquesta manera les quantitats que havien de satisfer els propietaris, els quals pagaven l'obra en funció de la superfície irrigada. Per a vèncer els recels, i tot i no estar acabada l'obra, es demanà a la infanta Lluïsa Carlota de Borbó-Dues Sicílies, neta i nora del rei Carles IV, aprofitant que va arribar a Barcelona, provinent de Nàpols, per anar a Madrid a conèixer el seu espòs, l'Infant Francesc de Paula de Borbó i Borbó-Parma, que inaugurés el Canal, al qual van batejar com a Real Canal de la Serenísima Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón. El desenvolupament accelerat de l'economia catalana dels anys 60 i 70 del segle XX i els forts corrents migratoris atrets per aquest fet van afectar fortament als municipis de la comarca del Baix Llobregat per on passava el Canal. L'equilibri entre indústria i agricultura, que fins a mitjan segle XX havien estat complementàries, es trenca. Les característiques i les funcions principals del Canal de la Infanta no havien variat gaire en un segle d’exitós funcionament. Les seves aigües eren tan netes que, per exemple, fins els anys cinquanta del segle XX, encara s'hi permetia el bany. A partir dels anys seixanta el nombre d'hectàrees de camps regades pel canal comença a disminuir constantment i la infraestructura passa a estar rodejada per un entorn urbà que va creixent al seu voltant sense cap mena de planificació. El ràpid empitjorament de les aigües del Llobregat pels abocaments industrials contaminants , la desídia de l’administració franquista per evitar-los o controlar-los, la manca de pressupostos per a construir col•lectors d'aigües residuals així comi els desviament cap el Canal de la Infanta de les aigües de la Riera de Rubí i del riu Anoia, principals afluents de matèries contaminants del riu Llobregat, van convertir el canal en una gran claveguera a cel obert. Com era d'esperar, el caràcter marcadament residual de les aigües transportades pel canal va crear grans problemes de salubritat a les poblacions que travessava així com als pocs regants que no havien venut les terres a les immobiliàries i encara el feien servir i va provocar la seva pràctica desaparició. Els ajuntaments de finals del franquisme, pressionats pels moviments veïnals dels municipis afectats, van haver de resoldre, com van poder i amb els seus mitjans, el cobriment del Rec i la seva integració en el sistema de clavegueram.

"Termino del Hospitalet. Nº 12"

Mapa "Plan geométrico de la porción comprendida en el estado de este Munº regable por las aguas procedentes del rio Llobregat por medio del canal titulado Sema. Sra. Infanta Dª Luisa Carlota de Borbón, contruído a expensas de los terrateniente de su comprensión." Realitzat per Juan Soler i Mestres. Reproducció fotogràfica facsímil en color, de l'original propietat del Canal. S'hi detallen les parcel·les de terrenys de cada propietari, les masies, els camins, etc. Tros que limita amb Santa Maria de Sants

Horts i cases de cal Manets

Horts i cases de cal Manets. Els camps que veiem són actualment el col.legi Sant Josep El Pi, darrera del qual passava el canal de la Infanta. (Junt amb la fotografia hi ha un croquis en paper vegetal que es pot superposar per veure els carrers que corresponen actualment coml carrer Juan de Toledo, carrer Ebre i Av. Vilafranca.)

Horts i cases de cal Manets

Horts i cases de cal Manets. Com a la fotografia anterior els camps que veiem són actualment el col.legi Sant Josep El Pi, darrera del qual passava el canal de la Infanta.

"Termino del Hospitalet nº 8"

Reproducció d'un plànol que porta el subtítol: "Plan geométrico de la porción comprendida en el estado de este Munº regable por las aguas procedentes del rio Llobregat por medio del canal titulado Sema. Sra. Infanta Dª Luisa Carlota de Borbón, contruido a expensas de los terratenientes de su comprensión. Barcelona 31 de agosto de 1850.- Juan Soler i Mestres". Reproducció fotogràfica facsímil en color, de l'original propietat de Canal. S'hi detallen les parcel·les de terrenys de cada propietari, les masies, els camins, etc. Tros de vora del riu

"Termino del Hospitalet nº 15"

Reproducció d'un plànol que porta el subtítol: "Plan geométrico de la porción comprendida en el estado de este Munº regable por las aguas procedentes del río Llobregat por medio del canal titulado Sema. Sra. Infanta Dª Luisa Carlota de Borbón, contruido a expensas de los terratenientes de su comprensión. Barcelona 29 de agosto de 1850.- Juan Soler i Mestres". Reproducció fotogràfica facsímil en color, de l'original propietat de Canal. S'hi detallen les parcel·les de terrenys de cada propietari, les masies, els camins, etc. Tros corresponent al nucli de Santa Eulàlia tocant a la Riera Blanca. Hi ha l'edifici de La Torrassa

"Termino del Hospitalet nº 13"

Reproducció d'un plànol que porta el subtítol: "Plan geométrico de la porción comprendida en el estado de este Munº regable por las aguas procedentes del río Llobregat por medio del canal titulado Sema. Sra. Infanta Dª Luisa Carlota de Borbón, contruido a expensas de los terratenientes de su comprensión. Barcelona octubre de 1850.- Juan Soler i Mestres". Reproducció fotogràfica facsímil en color, de l'original propietat de Canal. S'hi detallen les parcel·les de terrenys de cada propietari, les masies, els camins, etc. Tros que limita amb Santa Maria de Sants, continuació de l'anterior registre núm. 72

"Termino del Hospitalet nº 11"

Reproducció d'un plànol que porta el subtítol: "Plan geométrico de la porción comprendida en el estado de este Munº regable por las aguas procedentes del río Llobregat por medio del canal titulado Sema. Sra. Infanta Dª Luisa Carlota de Borbón, contruido a expensas de los terratenientes de su comprensión. Barcelona 27 de octubre de 1850.- Juan Soler i Mestres". Reproducció fotogràfica facsímil en color, de l'original propietat de Canal. S'hi detallen les parcel·les de terrenys de cada propietari, les masies, els camins, etc. Tros que toca al mar

"Termino del Hospitalet nº 10"

Reproducció d'un plànol que porta el subtítol: "Plan geométrico de la porción comprendida en el estado de este Munº regable por las aguas procedentes del río Llobregat por medio del canal titulado Sema. Sra. Infanta Dª Luisa Carlota de Borbón, contruido a expensas de los terratenientes de su comprensión. Barcelona 12 de septiembre de 1850.- Juan Soler i Mestres". Reproducció fotogràfica facsímil en color, de l'original propietat de Canal. S'hi detallen les parcel·les de terrenys de cada propietari, les masies, els camins, etc. Tros que limita amb El Prat

"Termino del Hospitalet nº 9"

Reproducció d'un plànol que porta el subtítol: "Plan geométrico de la porción comprendida en el estado de este Munº regable por las aguas procedentes del rio Llobregat por medio del canal titulado Sema. Sra. Infanta Dª Luisa Carlota de Borbón, contruido a expensas de los terratenientes de su comprensión. Barcelona 31 de agosto de 1850.- Juan Soler i Mestres". Reproducció fotogràfica facsímil en color, de l'original propietat de Canal. S'hi detallen les parcel·les de terrenys de cada propietari, les masies, els camins, etc. Tros de vora del riu, continuació de l'anterior núm de registre 69. Idioma: castellà.

"Termino del Hospitalet nº 14"

Reproducció d'un plànol que porta el subtítol: "Plan geométrico de la porción comprendida en el estado de este Munº regable por las aguas procedentes del rio Llobregat por medio del canal titulado Sema. Sra. Infanta Dª Luisa Carlota de Borbón, contruido a expensas de los terratenientes de su comprensión. Barcelona 31 de agosto de 1850.- Juan Soler i Mestres". Reproducció fotogràfica facsímil en color, de l'original propietat de Canal. S'hi detallen les parcel·les de terrenys de cada propietari, les masies, els camins, etc. Tros corresponent al nucli urbà de la vila

"Real Canal de la Infanta Dª Luisa Carlota de Borbón"

Reproducció d'un plànol on s'hi descriu el recorregut del canal de la Infanta des de Molins de Rei fins a Can Tunis. Hi ha les sèquies, pluvials, carreteres, salts d'aigua, etc.