Riera de la Creu,C. 39

Imatge extreta d'una llicència d'obres. Durant les obres de construcció de l'edifici d'aquest solar, que rendeix façana a la plaça del repartidor, i està situat entre la Riera de la Creu i el c/ Baró de Maldà, on antigament s'instal·laven els firaires i els cavallets per la festa Major, va aparèixer un refugi de la Guerra Civil. Aquesta plaça del Repartidor, anomenada en el franquisme Plaza General Mola, va estar a punt de desaparèixer durant el mandat de l'alcalde José Matias de España Muntadas, que va projectar un pla urbanístic, aprovat el 1969 i acomplert en part, que pretenia convertir la Riera de la Creu en una via ràpida que connectés el llavors c/ Alps amb la zona industrial de la carretera del mig. El projecte també plantejava la destrucció del local del Casino del Centre. L'alcalde Vicenç Capdevila va desestimar el projecte. S'observa la tanca interior del solar que indica l'alineació que havia de tenir el nou vial i que va delimitar, efectivament la façana de l'edifici que es va construir. El propietari del solar, Francesc Romañà Brunet, va haver de cedir prop de 300 metres quadrats del solar de forma gratuïta a l'Ajuntament per fer un futur vial que no es va arribar a fer mai. Actualment, i des dels anys setanta del s. XX hi ha en aquesta porció de terreny públic que rendeix a Riera de la Creu, amb forma de triangle, un històric kiosk de revistes i premsa, dels pocs que es conserven encara a la ciutat. S'observen a la fotografia automòbils molt populars en aquella època, dos Seat 600, una Siata Formichetta, Seat 600 furgoneta, un Renault 4 i un Renault Gordini. Als baixos comercials de l'edifici que es va construir en aquest solar, de quatre pisos i àtic, es va instal·lar una sucursal del Banco de Vizcaya on treballava el que va ser el primer alcalde de l'Hospitalet elegit democràticament després de la dictadura de Franco, Juan Ignacio Pujana Fernández, veí de Bellvitge, membre de la UGT i primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya des de 1978, partit que va obtenir 12 regidors en les eleccions municipals de 1979. S'observa també a la dreta de la fotografia la teulada de l'alta caixa escènica de l'edifici teatral anomenat El Coro, seu de la societat coral clavetiana La Campestre, un edifici de 1925 dedicat al cant coral que comptava amb un gran escenari i un ampli cafè, que va servir durant la guerra civil com a centre de reclutament de les milícies anarquistes de la CNT. Després de la guerra civil es va ubicar allà durant molts anys l'empresa de plàstics Saplas, que va respectar l'estructura teatral de l'edifici. Un projecte liderat pel gestor teatral hospitalenc Pere Pinyol als anys vuitanta del s. XX va intentar tornar a la vida escènica aquest edifici, projecte que finalment no va prosperar. Després d'estar tancat durant molts anys, l'edifici va ser finalment enderrocat pels seus propietaris el 2017. També s'observa l'edifici de dos plantes situat al carrer Tarragona núm. 2, cantonada amb la Riera de la Creu, propietat del pagès Lluís Layola Rovira, descendent de la masia de Cal Gabatxo, situada a la Marina, núm. 40. Jaume i Lluís Layola i Rovira van ser uns dels darrers pagesos en actiu de l'Hospitalet Centre, dedicats, fonamentalment, al cultiu de l'alfals, com ho havia estat el pare, Joan Layola Bassas, que va ser regidor de l'ajuntament de 1944 al 1952, amb l'alcalde Enric Jonama. El seu fill Lluís Layola va ser també regidor i tinent d'alcalde de l'Ajuntament de l'Hospitalet de 1952 al 1958, en l'època de l'alcalde Ramon Solanich i Riera. La fotografia correspon a l'entrada de casa seva, a l'esquerra, i a la dreta la de la gran quadra on tenia els carros i els cavalls de tir. Eren descendents de Raimon Layola, que va arribar a l'Hospitalet des d'Occitània, raó pel qual la casa de la seva família a la Marina, l'hereu de la qual va ser el germà gran, Jaume, era coneguda amb el motiu de Cal Gavatx. Estava situada poc després de travessar el Camí del Mig, a tocar del camí que portava a l'ermita de Bellvitge, al mig del que avui és el barri de Bellvitge. La família es va traslladar a viure a l'Hospitalet Centre, com van fer també altres pagesos de la Marina, esperonada per l'eixample que va suposar l'obertura i urbanització de la Rambla Just Oliveras. Jaume Layola a un pis situats als baixos amb jardí de la finca modernista de la Rambla Just Oliveras núm. 29, la Casa Joan Batlle Solanes, situada al davant el Centre Catòlic, construïda el 1910 per Mariano Tomàs i Barba, propietat després de Jaume Layola, i Lluís al carrer Tarragona núm.2, a tocar del jardí d'aquesta finca i de la Riera de la Creu, on vivia, en el primer pis, amb la seva dona Victòria Cohí i les seves filles Teresa, casada després amb Gonzalo Oliveros Llopis, de Ceràmiques Llopis, i la Bòvila Goyta, i Victòria, casada després amb Antoni Mestres Canyameres, propietari de l'antiga Bodega Odon del carrer Església núm. 49. En el segon pis, aixecat sobre aquesta finca el 1932 per l'arquitecte Antoni Puig i Gairalt, va viure, de 1958 a 1993, quan aquest immoble va ser enderrocat, la família nombrosa formada per Arturo Arranz Bravo de Laguna, empresari de la ferreteria ACAB industrial de l'Hospitalet, germà gran del pintor Eduard Arranz-Bravo, i Eugenia Galiano, formada per ells i els seus set fills: Angèlica, Carme, Miguel, Lola, Arturo, Lina i Jordi. L'Angèlica, la Carme i l'Artur, els tres funcionaris municipals, van ser molt actius culturalment a la ciutat, formant part de diverses entitats com Alpha 69, Centre d'Estudis de l'Hospitalet, Cine Club l'Hospitalet, Amics de l'Òpera de l'Hospitalet i Coordinadora d'Entitats Pro Liceu. En els baixos d'aquest immoble hi havia les quadres, de la que s'observa una de les portes a la fotografia, on hi havia els cavalls i els carros de'n Lluís Layola, que va ser un dels darrers alfasaires de l'Hospitalet, propietari de moltes terres a la Marina i al Prat. Layola, destacat franquista local, tot i que sense afany de protagonisme ja que s'estimava més fer de pagès, va ser regidor de l'Ajuntament a l'època de l'alcalde Ramon Solanich i, durant molts anys, President de la Cambra de la Propietat Urbana de l'Hospitalet i va tenir una intervenció decisiva en diferents moments de la història de la ciutat com la salvació de l'enderroc de la Casa Espanya, actual seu del Museu de l'Hospitalet, la instal·lació de la residència de Bellvitge, llavors anomenada Príncipes de España, o la construcció de l'ambulatori de la Rambla Just Oliveras. Tota la vorera del carrer Tarragona, de la Plaça del Repartidor a la Rambla Just Oliveras, on estava situada casa seva era propietat de la família Layola i tota la vorera del davant del mateix tram era propietat de la família Oliveras Bo. Era un espectacle, durant els anys seixanta i setanta, veure arribar i entrar a les quadres els carros al vespre, carregats fins dalt d'alfals per vendre l'endemà al Born, tirats per fortíssims matxos, una de les darreres imatges de l'Hospitalet Centre pagès que ja estava llavors, als anys setanta del s,. XX, a punt de desaparèixer. Aquesta casa va ser enderrocada el 1993. Al seu lloc va ser aixecat un bloc de pisos a l'àtic del qual hi viu el propietari de l'immoble, el conegut advocat Gonçal Oliveros Layola, que va presentar candidatura a president del Col·legi de l'Advocacia de Barcelona el 2023.

Plaça de l'Ajuntament i carrer Major

Plaça de l'Ajuntament i carrer Major. A mà esquerra es veu una part de la Botiga Nova i a l'altra banda del carrer les cases baixes que arriben just fins el campanar de l'església de Santa Eulàlia de Mèrida

Carretera de Collblanc, 37 Antic Hostal de la Creueta de Collblanc

Imatge extreta d'una llicència d'obres. Aspecte de l'antic Hostal de la Creueta de Collblanc, anomenat així per la creu del terme que hi havia prop de l'edifici. Estava situat a la Carretera de Collblanc núm. 37-39. Aquesta carretera va ser construïda a la dècada de 1760 i al seu pas per l'Hospitalet, aprofitava el traçat de l'antic camí de Barcelona a Esplugues. Era la carretera de Madrid a Barcelona que va fer construir Carles III i que enllaçava amb França a través de la Jonquera. Fins al segle XVIII l'antic camí de Collblanc era conegut com a Camí de Dalt, per oposició al camí de Baix, l'antic camí de Provençana, l'actual carretera de la Bordeta que enllaça amb el carrer Major de l'Hospitalet. Aquest hostal també va ser anomenat durant una època com a Mesón de San Antonio. La fotografia correspon a l'any 1955, quan un del arrendataris del local, Francesc Fabregat Puig, estava realitzant unes obres a l'interior per tal d'instal·lar tot un seguit de dutxes públiques per a homes i per a dones. El local, que llavors era propietat d'Esperança Piera Figueras, família veïna d'Hostafrancs, va ser ocupat des de 1940 pels franquistes, que van instal·lar allà el Frente de Juventudes de Falange Española. Es tractava d'un antic i sòlid edifici propietat del Consell Local de l'Hospitalet mercès a la donació realitzada al Comú el 1727 pel pagès Miquel Oliver de la Torre que l’any 1684 havia sol·licitar un permís per a establir un hostal i poder vendre qualsevol mercaderia en un tram del camí de dalt al seu pas per Collblanc. El Comú de l’Hospitalet li concedí finalment el permís l’any 1693, mitjançant l'establiment d'un cànon, per tal que fes les funcions d'hostal, fleca, botiga de queviures i taverna i generés beneficis pel Consistori. Quedava exclosa la venda de carn crua, mercaderia que es dispensava sols a la carnisseria de l'Hospitalet, per la qual era necessària una específica llicència municipal. Aquest edifici, reculat respecte a l'alineació del la carretera de Collblanc, que comptava inicialment amb una reixa que va ser enderrocada el 1942 per facilitar la càrrega i descàrrega de productes i/o persones, comptava, com s'observa, amb una àmplia entrada de carruatges realitzada amb sòlids carreus de pedra. Al seu interior hi havia un gran vestíbul amb menjador i cuina i al fons un ampli pati interior on estaven situades les cavallerisses. Al pis superior hi havia les habitacions. Estava autoritzat, des de la seva reconstrucció, després de quedar molt malmès durant la guerra del francès, a disposar de dues plomes d'aigua corrent de font, uns 4.500 litres d'aigua per dia, per tal que els cavalls poguessin abeurar a les cavallerisses. Disposava, a més, d'un pou. Comptava, a més, amb un extens hort i terres de conreu, una part de les quals, cinc quarteres, uns cinc mil metres quadrats, van ser alienades el 1836 pel Consistori de l'alcalde Esteve Norta per tal de poder sufragar l'ampliació de la primera i única escola pública de primària del poble, situada al carrer Major. L'Hospitalet disposava de dos hostals més, les rendes dels quals eren, a inicis del s. XIX uns dels pocs recursos econòmics amb que comptava el Comú de l'Hospitalet. El que rendia més va ser sempre, amb diferència, el de Collblanc, per la gran afluència de traginers i mercaders que circulaven per la Carretera de Collblanc, antic camí Ral, en direcció a Barcelona, llavors encara emmurallada i a la que no es podia accedir quan les portes d'aquesta, sobretot el Portal de Sant Antoni, per on entraven generalment les mercaderies, eren tancades al vespre, obligant a molts a fer nit allà. Els altres hostals estaven situats un al propi "Lloc", l'Hospitalet, al davant de l'església de Santa Eulàlia de Mèrida, i un altre a la Riera Blanca, cantonada amb el carrer de Santa Eulàlia, llavors anomenat carretera de La Bordeta, on durant molts anys va existir la taverna de Cal Ramonet, situat davant de la masia i foneria Can Escorça i també davant de la garita del Burot de l'Hospitalet (el de Barcelona estava situat a l'altre cantó de la Riera Blanca). El Consistori va vendre aquest edifici el 1853, essent alcalde Baldiri Coll, en pública subhasta i per tretze mil rals, a Lluís Piera, de professió paleta, nascut a l'Hospitalet el 1815 i veí d'Hostafrancs, per poder pagar amb els diners d'aquesta venda la construcció del nou cementiri de l'Hospitalet, que era un tema recurrent, per la manca d'espai del vell, que s'arrossegava com a problema des de 1836. A partir d'aquell moment va deixar de funcionar com a hostal (a l'època era anomenat com a mesón, en castellà) i va passar a tenir diversos usos, gràcies sobretot al gran espai del local i a poder disposar d'una gran quantitat d'aigua diària, primer com a fàbrica de fòsfors i poc després com a fàbrica de lleixius i salfumants fins el 1906, en que aquesta va ser multada i clausurada per l'ajuntament per les indignades queixes dels veïns i per no comptar amb els corresponents permisos municipals per poder instal·lar allà aquest tipus tan nociu d'indústria, Va funcionar després com a fàbrica de sabons i, després d'altres diversos usos, el vestíbul va ser reconvertit com a establiment de dutxes públiques (12 per a homes i 8 per a dones) des de 1955, moment en el que es va fer aquesta fotografia, amb el material d'obra necessari al davant de l'edifici. El 1940, la Falange Española y de las JONS havia instal·lat allà el Cuartel del Frente de Juventudes, com es pot apreciar en els esgrafiats que es van fer a la façana, davant de la qual també s'observa una garita d'enllustrador de sabates que va estar allà instal·lada durant molts anys, fins l'enderroc de l'edifici, que va tenir lloc el 1975, quan els hereus de la família Piera, el van vendre al promotor Francisco Soriano, que va fer aixecar a l'arquitecte Marco Tulio Arias Argudo un modern edifici porxat que, curiosament, va respectar l'alineació reculada original de l'hostal. Gairebé al seu costat va ser aixecat, en un solar que antigament havia format part de l'hostal, que feia cantonada amb el carrer Progrés, un edifici que seria conegut com el gratacels de l'Hospitalet, del que s'observa una finestra a la dreta superior de la fotografia. El Gratacels de l'Hospitalet o Casa Pons Vila, és una obra racionalista dissenyat per l'arquitecte municipal de l'Hospitalet Ramon Puig i Gairalt i construïda l'any 1932 al Barri de Collblanc, al Districte II de l'Hospitalet de Llobregat. L'edificació forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, es troba protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. És considerat el primer gratacels construït a Catalunya, quatre anys anterior a la Casa Fàbregas, de 1936, gratacels també racionalista de la Plaça d'Urquinaona, de l'arquitecte Luis Gutiérrez Soto, primer Gratacels de Barcelona. Aquesta carretera de Collblanc va ser construïda a la dècada de 1760 (entre 1763 i 1765) i, al seu pas per l'Hospitalet, aprofitava el traçat de l'antic camí de Barcelona a Esplugues. Era la carretera de Madrid a Barcelona que va fer construir Carles III i que enllaçava amb França a través de la Jonquera, l'anomenat popularment "camí ral"

Mur a l'avinguda Can Serra amb pintades reclamant equipament pel barri en els terrenys de la CAMPSA

Mur a l'avinguda Can Serra amb pintades reclamant equipament pel barri en els terrenys de la CAMPSA. En aquests terrenys estaven Can Cluset i Can Brugueroles, aquesta última va ser expropiada per l'empresa pública CAMPSA. Actualment en aquests terrenys està el parc de Can Cluset

Obres de l'estadi olímpic de beisbol

Barri de Bellvitge

Barri de Bellvitge

Barri de Bellvitge

Barri de Bellvitge

Barri de Bellvitge

Barri de Bellvitge

Barri de Bellvitge

Barri de Bellvitge

Barri de Bellvitge

Barri de Bellvitge

Barri de Bellvitge

Barri de Bellvitge

Barri de Bellvitge

Barri de Bellvitge

Barri de Bellvitge

Barri de Bellvitge

Barri de Bellvitge

Barri de Bellvitge

Barri de Bellvitge

Barri de Bellvitge