Fàbrica Cosme Toda

Vista general de la fàbrica Cosme Toda i els camps que l'envolten. Fotografia feta des de l'altra banda de les vies del tren, que també es veuen en primer terme.

Lliurament d'habitatges del Congrés Eucarístic

Es veu l'arribada del bisbe de Barcelona, que és rebut pel mossèn Josep Homar i l'alcalde Ramon Solanich i Riera, entre d'altres, al barri de Sant Josep. La comitiva es dirigeix cap al conjunt residencial i, al fons, es poden veure les naus industrials de Cosme Toda.

Pont de Matacavalls i al fons la fàbrica Cosme Toda

Vista general de la fàbrica Cosme Toda i els camps que l'envolten. Fotografia feta des dels blocs Onésimo Redondo (blocs La Florida). En primer terme es veuen persones transitant per un camí de terra que desemboca en un pont que creua les vies del tren.

Cruïlla de l'avinguda Josep Tarradellas amb l'avinguda d'Isabel la Catòlica

Cruïlla del que avui és l'avinguda de Josep Tarradellas amb l'avinguda d'Isabel La Catòlica. La fotografia està realitzada des del terrat de la fàbrica de sedes Vilumara. Vista de l'antic camí de Sant Joan o del Cementiri -després carrer Alpes i posteriorment avinguda de Josep Tarradellas- en la seva cruïlla amb el camí del Molí, o Camí del Nord, actual Avinguda Isabel la Catòlica. A l'esquerra, serradora de marbre, fundada per Nemesio Singla que, el 1914, va passar a mans de Tomàs Giménez Bernabé, treballador de la casa que de 1923 a 1930 va ser líder de la Unión Patriótica i alcalde de l'Hospitalet imposat durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera. A la dreta al davant de la serradora, la bòvila Arús i, al fons, la fàbrica de ceràmica de Cosme Toda. Al costat des d'on es va fer la fotografia, terrenys pertanents a la foneria Altos Hornos de Catalunya, S.A., coneguda popularment com La farga, propietat de Francesc Bori.

Canal de la Infanta al seu pas pel barri de Sant Josep.

Panoràmica del canal al seu pas pel barri de Sant Josep. Podem veure Cal Planta, les fàbriques Tecla Sala i Cosme Toda i l'església del barri Santa Eulàlia. Al fons, Palau Nacional i muntanya de Montjuïc. El Canal de la Infanta era una canalització de 17,420 km d'aigües provinents del riu Llobregat, que abastia els camps de la Vall Baixa de la comarca del Baix Llobregat. Inicialment s'estenia pels termes municipals de Molins de Rei, Santa Creu d'Olorda, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Cornellà, l'Hospitalet i Sants. Construït amb finançament totalment privat sense cap ajuda pública entre els anys 1817 i 1820, amb finalitats purament agrícoles, es convertí en un eix dinamitzador de l'economia de la zona, doncs aquesta infraestructura agraria tenia un ample considerable que permetia, quan s'esqueia, un parell de cops per setmana, un cabal hidràulic important, suficient per poder abastir i irrigar tots els camps de les diferents poblacions del Baix Llobregat per on passava, i comptava amb 13 salts d'aigua, que varen ajudar a la implantació de la indústria al seu voltant a mitjans i finals del segle XIX. L'aparició de diferents dificultats tècniques va fer que el cost de l'obra superés amb escreix el pressupost inicial de 3 milions de rals arribant a un cost total de 4.350.000 rals, augmentant d'aquesta manera les quantitats que havien de satisfer els propietaris, els quals pagaven l'obra en funció de la superfície irrigada. Per a vèncer els recels, i tot i no estar acabada l'obra, es demanà a la infanta Lluïsa Carlota de Borbó-Dues Sicílies, neta i nora del rei Carles IV, aprofitant que va arribar a Barcelona, provinent de Nàpols, per anar a Madrid a conèixer el seu espòs, l'Infant Francesc de Paula de Borbó i Borbó-Parma, que inaugurés el Canal, al qual van batejar com a Real Canal de la Serenísima Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón. El desenvolupament accelerat de l'economia catalana dels anys 60 i 70 del segle XX i els forts corrents migratoris atrets per aquest fet van afectar fortament als municipis de la comarca del Baix Llobregat per on passava el Canal. L'equilibri entre indústria i agricultura, que fins a mitjan segle XX havien estat complementàries, es trenca. Les característiques i les funcions principals del Canal de la Infanta no havien variat gaire en un segle d’exitós funcionament. Les seves aigües eren tan netes que, per exemple, fins els anys cinquanta del segle XX, encara s'hi permetia el bany. A partir dels anys seixanta el nombre d'hectàrees de camps regades pel canal comença a disminuir constantment i la infraestructura passa a estar rodejada per un entorn urbà que va creixent al seu voltant sense cap mena de planificació. El ràpid empitjorament de les aigües del Llobregat pels abocaments industrials contaminants , la desídia de l’administració franquista per evitar-los o controlar-los, la manca de pressupostos per a construir col•lectors d'aigües residuals així comi els desviament cap el Canal de la Infanta de les aigües de la Riera de Rubí i del riu Anoia, principals afluents de matèries contaminants del riu Llobregat, van convertir el canal en una gran claveguera a cel obert. Com era d'esperar, el caràcter marcadament residual de les aigües transportades pel canal va crear grans problemes de salubritat a les poblacions que travessava així com als pocs regants que no havien venut les terres a les immobiliàries i encara el feien servir i va provocar la seva pràctica desaparició. Els ajuntaments de finals del franquisme, pressionats pels moviments veïnals dels municipis afectats, van haver de resoldre, com van poder i amb els seus mitjans, el cobriment del Rec i la seva integració en el sistema de clavegueram. El darrer vestigi que resta a l'Hospitalet d'aquest històric Canal és la Sèquia de la Feixa Llarga, que encara rega, tot i que en part modificada, els camps de Can Trabal, la darrera explotació agrària en actiu de La Marina de l’Hospitalet, sèquia efectivament llarga, de 6.635 metres des de l’anomenat antigament Salt Rosés de Cornellà, on començava a recollir aigües i on s'anomenava sèquia del Molí, fins la seva desembocadura primigenia al riu Llobregat. Posteriorment, amb l'urbanització de la zona amb motiu de la construcció del camp de béisbol per a les Olimpíades de 1992, aquesta sèquia va ser modificada i en part canalitzada i soterrada, però que encara avui arriba a cel obert als camps de Can Trabal.

Horts i cases de cal Manets

Es veuen els camps i al fons, la fàbrica Cosme Toda.

Vista aèria

Vista aèria del barri de Santa Eulàlia i part de Sant Josep. Al centre de la fotografia es veu la carretera de Santa Eulàlia. A la dreta hi ha l'edifici de la Vanguard, el camp de futbol i l'empresa de ceràmica Cosme Toda. A l'esquerra del carrer de Santa Eulàlia es veu l'església de Santa Eulàlia de Provençana i la Philips.