Prolongació de la Granvia ("calle Cortes") al seu pas per la plana de la Marina de l'Hospitalet

Imatge de la Gran Via en obres entorn els anys 1930.La seva obertura es feu travessant la plana de la Marina, per la seva part alta. A costat i costat es poden veure algunes xemeneixes de fàbriques properes, com, a l'esquerra, l'antiga Caralt y Cia, la propietat de la qual era ja en aquesta època de Delmir de Caralt i Matheu en solitari i que va ser coneguda com a Can Caralt o El cànem. També es pot distingir la fàbrica Viuda e Hijos de Jaime Trias, anomenada després de la guerra civil com a Godó y Trias S.A., que era coneguda popularment com "Les Sangoneres" pel lloc on hi era, el pla de les sangoneres) que quedaria en part també afectada. A la part esquerra de la fotografia hi ha un grup d'homes fent feines del camp carregant material a un carro tirat per un cavall. Per la carretera avança un gran automòbil, que sembla un cotxe de línia. Al fons a la dreta es poden veure les cúpules del Palau Nacional, sobre la muntanya de Montjuïc Aquesta avinguda, d'una gran amplada, fet insòlit per l'època que va molestar molt els propietaris de terres que van ser expropiats, es va traçar com una ruta relativament paral·lela al camí del Prat, prolongació de la gran avinguda dissenyada el 1858 per l'enginyer Ildefons Cerdà quan presentà el seu projecte de reforma i eixample de Barcelona, on ja es veu la intenció de prolongar la Gran Via de les Corts Catalanes projectada dins del terme de Barcelona cap al terme municipal de l'Hospitalet. Als primers plànols només es veu una petita intenció de prolongació, tocant a la riera Blanca, com en alguns mapes de final del segle XIX, però en plànols de les dues primeres dècades del segle XX, ja es veu clarament la voluntat de fer el projecte fins al riu Llobregat. Les negociacions amb els propietaris agrícoles de la plana del sector de la Marina per tal de poder prolongar aquesta via al seu pas per l'Hospitalet es van iniciar el 1923, essent alcalde de l'Hospitalet en Josep Muntané i Almirall. Van finalitzar el 1927, en l'època de la dictadura de Primo de Rivera, essent alcalde de l'Hospitalet Tomás Giménez Bernabé, que va aconseguir la cessió, per part dels propietaris, si us plau per força, de quatre km. de terreny per tal de poder ampliar la Gran Via, anomenada llavors carrer Cortes, fins el riu Llobregat. La negociació va ser difícil, perquè formalment les terres dels propietaris agrícoles de la Marina, ja havien estat agregades el 1920 per l'Estat, també si us plau per força, al municipi de Barcelona per fer el port franc -que mai es va fer- i això va generar molt malestar i molts litigis. L'Ajuntament de l'Hospitalet, essent encara alcalde en Tomás Giménez, va realitzar un acte solemne al consistori l'agost de 1929 on es va protestar formalment per aquella agregació, i es va manifestar la impossibilitat de poder negociar l'ampliació de la "Calle Cortes" al seu pas per l'Hospitalet amb els propietaris agrícoles perquè les seves terres eren formalment ja de Barcelona, Amb aquest acte es va intentar embolicar una mica la troca amb la intenció de recuperar-les per a l'Hospitalet, però Tomàs Giménez no ho va aconseguir. El premi de consolació pel municipi va ser la concessió del títol de Ciutat. Però els litigis dels propietaris de les terres, que van ser posteriorment expropiats, van durar molts anys. La família Carbonell Espinosa, per exemple, propietària de 140.000 metres quadrats, els terrenys on ara hi ha Mercabarna, la Nissan i diferents vies, va guanyar finalment un judici el 2012 al Consorci de la Zona Franca per una demanda interposada el 1996 i va ser indemnitzada, 92 anys després, pel Consorci de la Zona Franca amb 14 milions d'euros per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme. L'objectiu de l'Ajuntament de Barcelona era poder connectar Barcelona amb l'aeròdrom de El Prat, que ja funcionava amb vols regulars comercials i era, cada cop més, una porta d'entrada a la ciutat per un mitjà de transport que connectava Barcelona amb tot el món. L’any 1916 es constitueix el Real Aeroclub de Catalunya, societat esportiva formada membres de l’alta burgesia catalana i s’ inaugura l’Escola Catalana d’Aviació, primera escola d’aviació, on es van provar els primers productes de la indústria aeronàutica catalana i es van disputar els primers concursos i competicions esportives. Escullen el Delta del riu Llobregat com a emplaçament del primer camp de vols de Catalunya, prop de l’estany d’ El Remolar, a Viladecans, a tocar de El Prat de Llobregat, on curiosament hi havia una granja avícola que es deia La Volateria i que donaria nom al futur aeròdrom, situat a 14 kilòmetres de Barcelona. Al desembre de 1918 l’empresa d’aviació Latécoère inaugura la línia Toulouse-Casablanca, amb escala a la Volateria, amb 2 vols setmanals, convertint l’aeròdrom en el primer de Barcelona i d’Espanya amb vols comercials. Des del 1919 estava habilitat com a aeroport provisional de Barcelona, amb pistes d’una extensió de 1.000 × 400 m. A causa de la crisi que patí l’Aeroclub de Catalunya a partir del 1920, l’aeròdrom es fa servir també com a base per a la flota de Zeppelin i hidroavions de l'Armada i de l'Exèrcit de Terra Espanyol. Els serveis comercials regulars van començar el 1927 amb la línia d'Iberia que l'unia amb l'Aeroport de Cuatro Vientos de Madrid. Aquesta línia va ser la primera línia d'Iberia.

Avinguda de la Granvia de l'Hospitalet

Vista de la Granvia de l'Hospitalet, antigament anomenada autovia de Castelldefels. En aquest indret està l'actual Plaça d'Europa.

Obres a la carretera del mig

Obres de canalització a la carretera del Mig

Obres a la carretera del mig

Obres de canalització a la carretera del mig

Cos de bombers de l'Hospitalet

Equipament del cos de bombers de l'Hospitalet durant la segona República, el 1932, essent alcalde Josep Muntané Almiral, d'Esquerra Republicana de Catalunya. Es veu cotxe anti-incendis amb mànega i 3 carretons més petits amb escales davant l'oficina de Correus i Telègrafs. A mà dreta es veu l'entrada amb rètol d'una sastreria "Casa Juana Sastre" Aquesta fotografia va aparèixer a la Memòria Municipal de l'any 1932.

Carrer del Teide

Vista del carrer Teide mirant cap a Barcelona. Al fons, blocs de pisos separats per les vies del tren que delimiten els barris de Les Planes i de Sant Josep

Fàbrica La Cardoner

Vista de la fàbrica La Cardoner. Al fons, el barri de La Florida i Pubilla Cases i davant, l'avinguda Isabel La Catòlica abans del desdoblament de carrils. Aquesta gran indústria química, que va ser ubicada en el seu moment en un lloc amb molt poca població, on avui hi ha el parc de Les Planes, treballava amb àcid clorhídric i generava unes emanacions fètides, d'una intensa fortor a ous podrits, que generaven grans molèsties al veïns de Can Serra, que van anant ocupant els blocs de nova construcció del nou barri, motiu pel qual aquests es van organitzat i van generar diferents i successius actes de protesta i manifestacions demanant el seu tancament.

Fàbrica La Cardoner

Vista aèria de la fàbrica La Cardoner. Al fons, el barri de La Florida i a l'esquerra el barri de Pubilla Cases. Davant, l'avinguda Isabel La Catòlica abans del desdoblament de carrils. Aquesta gran indústria química, que va ser ubicada en el seu moment en un lloc amb molt poca població, on avui hi ha el parc de Les Planes, treballava amb àcid clorhídric i generava unes emanacions fètides, d'una intensa fortor a ous podrits, que generaven grans molèsties al veïns de Can Serra, que van anant ocupant els blocs de nova construcció del nou barri, motiu pel qual aquests es van organitzat i van generar diferents i successius actes de protesta i manifestacions demanant el seu tancament.

Antiga estació de la Renfe de la Rambla Just Oliveras.

Vehicles de pavimentació i asfaltat estacionats davant l'antiga estació de tren de Renfe la rambla de Just Oliveras corresponent a la línia de Vilafranca. Darrere es veuen els blocs del nou barri de Can Serra. A la dreta, un dels diversos molls de mercaderies de l'estació de la Renfe, que comptava ja llavors, abans de la construcció de la nova estació, amb una gran extensió de terrenys adjacents. Durant els anys vint del s. XX es van pavimentar amb llambordes un bon nombre de carrers de l'Hospitalet, com la Rambla Just Oliveras, que es va mantenir gairebé idèntica a l'aspecte que tenia en aquesta fotografia fins el 1977, quan es va obrir per permetre la construcció del metro. La nova estació s'havia fet pocs anys abans.

Plaça Espanyola

Vista parcial de la plaça Espanyola. Es veu l'edifici on hi ha un gimnàs i a la plana baixa una espardenyeria. Al costat esquerra es veu un tros del bar Llorens on hi tenia la seva seu el Club Pimpinela i a la dreta, casa modernista de planta baixa i un pis construïda al 1907, coneguda com Casa Balcells i que actualment no existeix, (enderrocada al 1967).

Solar d'aparcament

Solar d'aparcament davant els blocs La Florida (antigament blocs Onésimo Redondo) La imatge reflexa el caos urbanístic de finals dels anys setanta del s.XX al barri de La Florida.

Parròquia de la Mare de Déu de la Llum

Façana principal i cases del voltant de la parròquia Mare de Déu de la Llum, ubicada al carrer de l'Enginyer Moncunill cantonada amb el carrer de la Primavera, al barri de La Florida.

Nens jugant al carrer al barri de La Florida

Nens jugant en una furgoneta abandonada al barri de La Florida.

Cruïlla carrer de Pedraforca amb avinguda de Miraflores

Cruïlla carrer de Pedraforca amb avinguda de Miraflores

Mercat Central de l'Hospitalet

Obres de construcció del mercat central de fruites i verdures des de la carretera de Collblanc. En els anys cinquanta, el creixement de la població i la importància que anava adquirint l'Hospitalet va animar a les autoritats a construir un mercat central de més amplitud i capacitat que satisfés les necessitats de més de 100.000 habitants. El nou projecte dissenyat per l'arquitecte municipal consistia en la construcció de tres pavellons independents. Es construí en dues fases i la primera es va donar per acabada i en explotació comercial el 12 de gener de 1966.

Carretera de Collblanc

Carretera de Collblanc en el tram del pont que travessa l'actual carrer Josep Sunyol i Garriga. A l'esquerra de la imatge, l'edifici de la Creu Roja de Pubilla Cases i a la dreta, passat el pont, Can Rigalt

Mercat Central de l'Hospitalet

Vista del mercat central des de la carretera de Collblanc.

Carrer de Santa Bàrbara

Vista general del carrer i al fons, el carrer Lleida. Es veu un senyora escombrant l'entrada de casa seva.

Festa major de 1927. Carrer Major. Entrada a Can Vila o Can Modolell, a la finca de la família Prats.

Rètol anunciant la festa major de l'Hospitalet de l'any 1927 a l'inici del carrer Major, a l'alçada del que avui és la Plaça de la Remunta i el carrer Femades, que s'observa a la dreta de la fotografia. (Ubicació facilitada per Marta Piera el 24/08/2020). Es pot observar a l'esquerra la senyorial entrada a la gran finca dels Prats, on hi havia llavors el Mas Modolell de la Torre, també conegut com a Mas Burguera o Can Vila, motius relatius als masovers que van anar explotant el mas al llarg dels temps. Aquesta finca, que va arribar a disposar de 6,86 hectàrees de terreny pel conreu, des del carrer Major, com s'observa, fins al Torrent d’en Canyet, destacava tant pel seu volum, que deixava constància de la seva importància, com pel fet que la casa pairal estava adossada a una torre de vigilància o talaia de guaita de 14m. d'alçada, construïda el s. XVI, que permetia la visió del delta del Llobregat fins al mar, per protegir els habitants de la casa i de l’entorn de les ràtzies dels pirates sarraïns. El mur i la portalada s'aprecien ja força atrotinats pel pas dels anys i per les successives batalles (de la guerra del francés i de les guerres carlines) que la van deixar amb força marques de metralla, ja que en aquest indret, com segurament recordava alguna de les plaques de marbre situades a la façana de l'edifici del davant, es va establir una consistent fortificació de pedra amb robusta portalada de fusta en l'època de la primera carlinada, que va ser desmuntada i subhastada per l'Ajuntament el 1843. L'edifici que s'aprecia al darrere, on hi ha la tartana, un singular edifici de tres pisos, amb torre de guaita, que s'aprecia a la fotografia, un únic balcó i profusió de finestres, algunes de les quals van ser posteriorment tapiades, que era molt gran comparat amb les edificacions del voltant de la mateixa època, mitjans del s. XIX i que comptava amb un gran pati interior que estructurava tot un seguit de dependències que l'envoltaven, que arribaven fins el carrer Barcelona, era antigament, fins a finals del s. XIX, un quarter militar, probablement l'antiga caserna de La Remunta, que va ser creada el 1740. La Caserna de La Remunta es va instal·lar a partir de 1862 a la gran finca agrària coneguda com a Ca n' Angulo, situada molt a la vora d'aquest edifici i s'hi va mantenir allà, com a dipòsit de sementals de l'exèrcit, fins el 1994. En aquesta època, 1927, la finca ja havia deixat de funcionar a ple rendiment com a explotació agrària, doncs el 1923 les germanes Maria i Consuelo Prats van presentar a l'Ajuntament un gran projecte per urbanitzar i parcel·lar totalment la seva propietat, projecte que va ser aprovat i que va donar pas a l'obertura del carrer Frederic Prats, Passatge Vila, c/ Reforma , c/ Talaia i c/ Riera de l'escorxador. Les plumes d'aigua del Canal de la Infanta corresponents a aquesta finca van ser cedides per les germanes Prats a l'Ajuntament, que les va acceptar gustosament per tal d'abocar-les al clavagueram públic per tal de sanejar-lo de quan en quan. Tot i això la masia Can Vila o Can Modolell de la Torre es va mantenir dreta, cada cop més envoltada de blocs de pisos, fins el 1972, quan va ser finalment enderrocada. La Talaia, la torre de guaita de la finca, va ser traslladada pedra a pedra al seu actual emplaçament, a la Plaça de Josep Bordonau. Durant el trasllat, tot i que va estar supervisat per tècnics de patrimoni de la Diputació de Barcelona, van desaparèixer, sorprenent i inexplicablement, les arcades de pedra de les finestres de les golfes, que van haver de ser substituïdes, posteriorment a la seva inauguració el 1973, que es va fer sense que la "nova" Talaia estigués acabada de muntar, per unes de noves.

Casino del Centre

Vista exterior del Casino del Centre. Es veuen cotxes estacionats dins del seu pati. La pisarra situada a mà esquerra de la porta d'entrada anuncia: "Casino Nacional, 10 marzo 1974, Baile, Gran concierto de Josep Mª Damunt". En el balcó central, hi ha un rètol que anuncia una de les entitats instal·lades en el Casino del Centre: "Club Ajedrez Hospitalet" -amb el seu escut-, que anteriorment va tenir la seva seu, fins el seu enderrocament el 1965, a l'Ateneu La Unió del carrer Rossend Arús 49. A la finestra que queda a la dreta de la porta hi ha un cartell anunciant la representació de la zarzuela "Marina" a càrrec de la Companyia del Mestre Josep Mª Damunt. A L'altra banda de la porta hi ha 2 cartells anunciadors il·legibles amb activitats de l'entitat. Edifici de l'any 1874, ubicat al c/ Enric Prat de la Riba núm. 337-339 (cantonada amb Rambla de Just Oliveras i Riera de la Creu). Està catalogat en el PEPPA amb el núm. 22.

La Farga i la casa del director de Can Vilumara

Vista de la façana posterior de la Farga (Altos Hornos de Cataluña S.A.) i de la façana principal de la casa del director de la fàbrica de sedes de Can Vilumara. Aquesta caseta d'estil modernista està catalogada en el Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA) amb el núm. de fitxa 33.

La Farga i la casa del director de Can Vilumara

Vista de la façana posterior de la Farga (Altos Hornos de Cataluña S.A.) i de la façana principal de la casa del director de la fàbrica de sedes de Can Vilumara. Aquesta caseta d'estil modernista està catalogada en el Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA) amb el núm. de fitxa 33.

Plaça Constitució i carrer Major

Vista de la plaça de la Constitució i del carrer Major inundats. Cada cop que plovia a bots i barrals, les aigües provinents dels torrents del Samontà, d'Esplugues i, de vegades, del propi riu Llobregat convertien en una piscina, i posteriorment en un fangar, el carrer Major. Molts edificis d'aquest carrer tenien posats, en la part baixa de les seves portes d'accés, dues guies de ferro per poder encaixar els dues de forta pluja, una fusta per tal dimpedir l'entrada d'aigua i protegís els habitatges d'inundacions. Es veuen vàries persones a l'aixopluc del balcó situat sobre de la Vaqueria Suiza, que portava la Sra. Arsenia, que antigament era a la cantonada amb el carrer Major. També es veu la font de la plaça.

Antic temple parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida de l'Hospitalet.

Temple parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida, al barri Centre. Es veu la façana principal del temple, amb el seu campanar i rellotge. Davant del temple, es veu un rètol penjant que diu "Automóviles al paso", informant els vianants per tal que en tinguin precaució abans de travessar la via. En primer terme, a l'esquerra, un "automóvil al paso", en efecte, l'autobús de l'empresa Oliveras, procedent de Sant Boi cap a Barcelona. A la dreta una tartana portada per un cavall. Aquest tipus de carruatge, com el de la fotografia, tancat per darrera i dedicat al transport de viatgers era conegut com a Tartana. Per davant era descoberta i per darrera, com s'observa a la fotografia, estava tancada amb porticons. Per a la seva tracció s'emprava un cavall jove o una haca, de pas molt més vigorós que aquests. Les rodes, les dues amb frenos, estaven unides amb una estructura de ferro que sostenia també la caixa mitjançant ballestes, per a la seva suspensió. La vela de la tartana acostumava a estar fixada sobre l'estructura, sense possibilitat de ser plegada. Disposava de dos bancs laterals, enfrontats al costat de cada roda, on es situaven els quatre o sis viatgers que podia acollir, en funció del tamany de la tartana. Disposava d'un graó plegable al darrera per permetre l'accés dels viatgers. En una època on tots els carruatges tenien una funció agrària, disposar d'una tartana pròpia era propi de classes benestants. Normalment eren propietat de carreters que feien amb elles trajectes concertats amb els viatgers. El Ple municipal del 5 d'agost de 1936, a l'inici de la guerra civil, va acordar fer enderrocar la casa parroquial o rectoria, situada ben bé al davant de l'església, a la que antigament havia estat unida mitjançant un pont cobert que va ser enderrocat a mitjans del s. XIX, perquè havia quedat molt malmesa i amenaçava ruïna després d'haver estat incendiada com a reacció revolucionària a l'alçament feixista del 18 de juliol anterior. També van ser incendiades la rectoria i l'ermita de provençana i l'ermita de Bellvitge. L'església de Santa Eulàlia de Mèrida, construïda el 1579, potser també va patir alguna mena de petit incendi d'imatges, però no presentava danys estructurals, segons l'informe de l'arquitecte municipal, que va avaluar l'estat de diversos edificis incendiats llavors, alguns dels quals, com la Torre Barrina, van quedar molt malmesos. En un encès ambient dominat per la reacció contra el cop dels militars feixistes revoltats contra la legalitat republicana i pel fort anticlericalisme d'aquell moment, accentuat per la implicació de l'església amb el "alzamiento nacional", esperonada i pressionada pel Comitè Local de Milícies Antifeixistes, formada per molts dels ciutadans d'esquerres que van enfrontar-se i guanyar en combat, a la Diagonal, al Paral·lel i a les Drassanes de Barcelona, a diversos grups de militars revoltats de diferents casernes de Barcelona, provocant així que el cop no triomfés a Catalunya, la Comissió de Govern de 'Ajuntament de l'Hospitalet, dirigit llavors pel del Front Popular d'Esquerres, que va guanyar àmpliament les eleccions municipals de febrer de 1936, va acordar el següent : " S'acorda, vistos els requeriments formulats pel Comité Local de Milícies Antifeixistes i l'informe de l'arquitecte Municipal, procedir a l'enderroc de l'església i el campanar donat el seu estat actual, que no ofereix cap garantia de conservació. L'Hospitalet, 21 d'agost de 1936" Es va argumentar que el temple estava en mal estat perquè poc abans, efectivament, havia caigut una gran pedra d'una cornisa de la teulada de l'església a sobre de la teulada d'una casa veïna, foradant-la i caient finalment a sobre d'un llit en el que, per sort, no hi havia ningú. Segons aquesta nota de la Comissió de Govern conservada a l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet, o bé es va obligar llavors a l'arquitecte municipal a fer un altre informe contradient el seu anterior de principis d'agost desfavorable al seu enderroc, informe encara no identificat a la documentació existent a l'Arxiu Municipal, o aquest segon informe mai va existir i es va posar a la nota que es comptava amb un informe tècnic només com a formulisme. El fet cert és que l'església va ser efectivament enderrocada pedra a pedra per obrers vinculats i dirigits per la CNT/FAI i la UGT durant l'agost i el setembre de 1936. L'església no va ser doncs ni incendiada ni destruïda a causa d'una bomba. Potser es va cremar alguna imatge i confessionari al seu interior durant el mes de juliol, però al seu interior no es va declarar un incendi de grans proporcions. L'arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt va realitzar quinze anys abans de l'enderroc un extens reportatge fotogràfic de l'interior de l'església, que molts anys després la seva família va dipositar juntament amb més documentació a l'Arxiu Nacional de Catalunya i que es pot consultar on line, on es pot veure que l'església era, el 1922, i segurament també en el moment de la seva destrucció, com afirmava ell en el seu primer informe d'avaluació d'edificis assaltats, perfectament sòlida i es trobava en bon estat de conservació, tenint en compte que era una església del s. XVI. Alguns carreus i relleus d'aquesta portalada van ser recuperats per diferents veïns del poble quan l'església va ser enderrocada i avui dia es custodien al Museu de l'Hospitalet. Altres van ser reutilitzats com a material de construcció i van ser trobats posteriorment, com és el cas d'un carreu d'aquesta portalada, que va ser reutilitzat com a material d'obra per emplenar un del carrers de la Plaça Espanyola de La Torrassa, prop d'on havia estat situat el local de la CNT. La nova església de Santa Eulàlia de Mèrida, es començà a construir, al mateix lloc on havia estat l'antiga però reculada respecte a la seva inicial ubicació, tot just acabada la Guerra Civil, el mateix any de 1939 i es va inaugurar el 1947. Aquest nou edifici, de l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer, està catalogat en el PEPPA amb la fitxa núm. 003. Puig i Janer va recuperar, pel seu projecte de reordenació de la plaça de del davant de l'església i de la Plaça de l'Ajuntament, pel qual va projectar l'edifici de la Caixa de Pensions, un projecte urbanístic de 1932 del llavors arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, mort prematurament per malaltia el 1937.

Plaça de Mossèn Homar

Vista de la plaça i del carrer de Rossend Arús, a l'esquerra de la imatge, com també a l'esquerra es veu la façana lateral de l'Ajuntament, com era antigament. Al davant, la parada de taxis i al fons, al núm. 16, a l'edifici més baix, un establiment de lloguer de vehicles. Al seu costat, amb el tendal baixat, la botiga de sabates Bofarull. A la dreta de la fotografia, la granja Solé.