Are you sure you want to delete this item? Are you sure you want to delete these 0 items?

Processing...

Your assets are ready. If the download does not start automatically, click Download.

  • AMHLAF0024983.jpeg
    Inauguració del Teatre Joventut el maig de 1991
    Imatge presa des de la sala del moment dels parlaments inaugurals previs a la representació, a càrrec de l'alcalde de l'Hospitalet, Joan Ignasi Pujana, i del Director General de l'INAEM del Ministerio de Cultura, Joan Francesc Marco, a la seva esquerra, i Jordi Labòria, Diputat de Cultura de la Diputació de Barcelona, a l'esquerra d'aquest, amb barba. El Teatre Joventut és un equipament municipal que es va inaugurar a l'any 1991 després de l'adquisició per part de l'Ajuntament de l'antic Cinema Joventut. En la reforma efectuada per acollir un teatre es va preservar el seu estil noucentista tardà i racionalista déco que li va donar Puig i Gairalt. El Cine Joventut era un dels molts cinemes de l'Hospitalet. Era el cinema del barri de la Torrassa. El va construir el 1931 la societat Joaquim Piulachs, Torner y Cia. El projecte original era de Ramon Puig i Gairalt, llavors arquitecte municipal de l'Hospitalet i del seu germà petit Antoni, que signa el projecte. Constava de Platea i Amfiteatre, amb plata pentagonal. El seu aforament era de 800 localitats preferents i 500 de generals. El 1942 van passar a ser propietat ells empresaris Tarrazón i Balañà, que el van mantenir obert fins als anys setanta. L'Ajuntament de l'Hospitalet el va comprar a finals dels anys setanta, quan ja feia molts anys que estava tancat. Amb l'arribada dels juntaments democràtics el 1979 es va decidir transformar-lo en el teatre municipal de l'Hospitalet. En la seva reforma es va mantenir el mateix estil arquitectònic que havia creat Ramon Puig i Gairalt i la seva planta original art déco pentagonal, aspecte que li oferia una característica pròpia molt acusada. Es va substituir la pantalla per l'escenari i es van fer totes les adequacions de llum i de sonoritat, així com la dotació corresponent d'altres equipaments com camerinos, magatzems, oficines i equipaments tècnics propis d'un teatre. L’edifici està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local i es troba dins el Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA, fitxa núm. 34) de l’Hospitalet. El joc volumètric de línies rectes i corbes i la simetria noucentista de la façana principal contrasta amb un interior completament reformat i diàfan de planta baixa i pis apte per a les activitats teatrals i musicals de la ciutat. El 8 de maig de 1991 el Teatre Joventut va aixecar per primera vegada el teló. Es va inaugurar amb la representació de "El Cántaro Roto", obra escrita el 1808 per Heinrich Von Kleist. L'espectacle es va estrenar el gener de 1991 al Teatro Albéniz de Madrid. Va ser dirigida per l'actor, productor i director Pedro Mari Sánchez. Els seus principals intèrprets van ser: Nuria Gallardo (Eva), Juan Jose Otegui (Licht), Agustín González (Juez Adán), Nacho Martínez (Consejero de Justicia) i Anna Lizarán (Marta). De llavors ençà s'hi han representat moltes i molt variades obres de teatre, musicals, concerts i actes de tota mena i han estat centenars els actors i les actrius que han trepitjat el seu esplèndid escenari, i milers d'espectadors els que n'han gaudit. L'edifici havia estat abans un cinema: el cinema Joventut i l'arquitecte que el va construir, el 1931, va ser Ramon Puig Gairalt. En la reforma efectuada per acollir un teatre es va preservar el seu estil noucentista tardà i racionalista déco que li va donar Puig i Gairalt.
    Actes oficials
    Cultura
    Equipaments culturals
    Política i administració pública
    Teatre Joventut
  • AMHLAF0024982.jpeg
    Inauguració del Teatre Joventut el maig de 1991
    Imatge presa des de dalt de l'escenari, encara no pintat de negre, just abans d'obrir les portes per primera vegada. Les butaques situades davant de l'escenari es podien treure i es podia cobrir el petit fossat amb un entarimat, convertint així l'escenari en un de similar al d'un teatre grec. Aquest dispositiu, però, s'ha fet servir en comptades ocasions. El Teatre Joventut és un equipament municipal que es va inaugurar a l'any 1991 després de l'adquisició per part de l'Ajuntament de l'antic Cinema Joventut. En la reforma efectuada per acollir un teatre es va preservar el seu estil noucentista tardà i racionalista déco que li va donar Puig i Gairalt. El Cine Joventut era un dels molts cinemes de l'Hospitalet. Era el cinema del barri de la Torrassa. El va construir el 1931 la societat Joaquim Piulachs, Torner y Cia. El projecte original era de Ramon Puig i Gairalt, llavors arquitecte municipal de l'Hospitalet i del seu germà petit Antoni, que signa el projecte. Constava de Platea i Amfiteatre, amb plata pentagonal. El seu aforament era de 800 localitats preferents i 500 de generals. El 1942 van passar a ser propietat ells empresaris Tarrazón i Balañà, que el van mantenir obert fins als anys setanta. L'Ajuntament de l'Hospitalet el va comprar a finals dels anys setanta, quan ja feia molts anys que estava tancat. Amb l'arribada dels juntaments democràtics el 1979 es va decidir transformar-lo en el teatre municipal de l'Hospitalet. En la seva reforma es va mantenir el mateix estil arquitectònic que havia creat Ramon Puig i Gairalt i la seva planta original art déco pentagonal, aspecte que li oferia una característica pròpia molt acusada. Es va substituir la pantalla per l'escenari i es van fer totes les adequacions de llum i de sonoritat, així com la dotació corresponent d'altres equipaments com camerinos, magatzems, oficines i equipaments tècnics propis d'un teatre. L’edifici està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local i es troba dins el Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA, fitxa núm. 34) de l’Hospitalet. El joc volumètric de línies rectes i corbes i la simetria noucentista de la façana principal contrasta amb un interior completament reformat i diàfan de planta baixa i pis apte per a les activitats teatrals i musicals de la ciutat. El 8 de maig de 1991 el Teatre Joventut va aixecar per primera vegada el teló. Es va inaugurar amb la representació de "El Cántaro Roto", obra escrita el 1808 per Heinrich Von Kleist. L'espectacle es va estrenar el gener de 1991 al Teatro Albéniz de Madrid. Va ser dirigida per l'actor, productor i director Pedro Mari Sánchez. Els seus principals intèrprets van ser: Nuria Gallardo (Eva), Juan Jose Otegui (Licht), Agustín González (Juez Adán), Nacho Martínez (Consejero de Justicia) i Anna Lizarán (Marta). De llavors ençà s'hi han representat moltes i molt variades obres de teatre, musicals, concerts i actes de tota mena i han estat centenars els actors i les actrius que han trepitjat el seu esplèndid escenari, i milers d'espectadors els que n'han gaudit. L'edifici havia estat abans un cinema: el cinema Joventut i l'arquitecte que el va construir, el 1931, va ser Ramon Puig Gairalt. En la reforma efectuada per acollir un teatre es va preservar el seu estil noucentista tardà i racionalista déco que li va donar Puig i Gairalt.
    Actes oficials
    Cultura
    Equipaments culturals
    Política i administració pública
    Teatre Joventut
  • AMHLAF0025729.jpg
    Cine Joventut
    La Pel·lícula que hi ha anunciada al cartell de la façana és Shangai Express, pel·lícula de Joseph Von Stembreg de 1932, protagonitzada per Marlene Dietrich. El Cinema Joventut es va fer el 1931, així que la fotografia va ser realitzada entre entre 1932 i 1939, perquè després de l guerra civil el seu nom va a pasar a ser Cine Juventud, en castellà. El Cine Joventut era un dels molts cinemes de l'Hospitalet. Era el cinema del barri de la Torrassa. El va construir el 1931 la societat Joaquim Piulachs, Torner y Cia. El projecte original era de Ramon Puig i Gairalt, llavors arquitecte municipal de l'Hospitalet i del seu germà petit Antoni, que signa el projecte. Constava de Platea i Amfiteatre, amb plata pentagonal. El seu aforament era de 800 localitats preferents i 500 de generals. El 1942 van passar a ser propietat ells empresaris Tarrazón i Balañà, que el van mantenir obert fins als anys setanta. L'Ajuntament de l'Hospitalet el va comprar a finals dels anys setanta, quan ja feia molts anys que estava tancat. Amb l'arribada dels juntaments democràtics el 1979 es va decidir transformar-lo en el teatre municipal de l'Hospitalet. En la seva reforma es va mantenir el mateix estil arquitectònic que havia creat Ramon Puig i Gairalt i la seva planta original art déco pentagonal, aspecte que li oferia una característica pròpia molt acusada. Es va substituir la pantalla per l'escenari i es van fer totes les adequacions de llum i de sonoritat, així com la dotació corresponent d'altres equipaments com camerinos, magatzems, oficines i equipaments tècnics propis d'un teatre. L’edifici està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local i es troba dins el Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA, fitxa núm. 34) de l’Hospitalet. El joc volumètric de línies rectes i corbes i la simetria noucentista de la façana principal contrasta amb un interior completament reformat i diàfan de planta baixa i pis apte per a les activitats teatrals i musicals de la ciutat. El 8 de maig de 1991 el Teatre Joventut va aixecar per primera vegada el teló. Va ser amb l'estrena de l'obra El cántaro roto, de l'autor Heinrich von Kleist, a càrrec d'una companyia de Madrid que lideraven els actors Agustín González i Pedro Mari Sánchez. De llavors ençà s'hi han representat moltes i molt variades obres de teatre, musicals, concerts i actes de tota mena i han estat centenars els actors i les actrius que han trepitjat el seu esplèndid escenari, i milers d'espectadors els que n'han gaudit.
    Cinema Joventut
    Cultura
    Equipaments culturals
  • AMHLAF0004817.jpg
    Aula de Cultura de La Florida i Biblioteca Popular
    Fotografia de 1979 presa des del carrer de la Renclusa. Vista de la façana de l'Aula de Cultura de La Florida i de la Biblioteca Popular, amb tot de cartells als vidres anunciant actes i activitats culturals. Destaca el cartell de la funció de l'obra teatral l'Hostal de la Glòria, de Josep Maria de Sagarra, dirigida per l'actor i director teatral hospitalenc Miquel Xartó, al Teatre del Centre Catòlic de l'Hospitalet, en homenatge al que va ser durant molts anys ànima i director artístic del seu Quadre Escènic, el director teatral amateur Alfons Flores, pare del director teatral Enric Flores Tarrés i de l'escenògraf Alfons Flores Tarrés, fundadors del Grup d'Acció Teatral (GAT) de l'Hospitalet. L’Aula de Cultura de La Florida va ser la primera d’una xarxa d’equipaments culturals de barri que van esdevenir motor de la política cultural de la ciutat dels primers ajuntaments democràtics. Va ser també la primera que va existir a tota Espanya. Qui llavors era l'alcalde, Vicenç Capdevila, va crear aquest equipament acollint-se a l’Ordre Ministerial de 3 de juliol de 1974 de creació de la Red Nacional de Aulas de Cultura del Estado español, una ordre que promovia la creació de “centres per facilitar mitjans d’integració cultural a la població immigrada que ha sortit de les zones rurals a les urbanes que denota importants fenòmens de desarrelament social”. L'Aula de Cultura de La Florida, com totes les que es van anar obrint posteriorment als barris de Santa Eulàlia, Bellvitge, Collblanc-Torrassa, Sant Josep i Sanfeliu, pretenien acostar la cultura i les diferents disciplines artístiques als veïns de cada barri de l'Hospitalet mitjançant l'organització de conferències, debats i taules rodones, tallers culturals (de teatre, dansa, ceràmica, pintura, gravat, fotografia, cinema, cuina, etc) en sessions de tarda, de 16h. a 22h. de dilluns a divendres i actuacions teatrals i musicals alguns caps de setmana al vespre. Es volia també, mitjançant el suport als diferents calendaris festius de cada barri, incrementar el grau de participació i pertinença dels habitants amb cadascun d'ells i amb l'Hospitalet, ciutat que havia sofert una gran transformació urbanística en pocs anys que l'havíen convertit en una ciutat dormitori mancada llavors, a finals dels anys setanta, d'una identitat clara i definida. L'Aula de Cultura de La Florida va ser inaugurada el 1975, amb una important exposició anomenada "Los cántaros de la emigración" del col·lectiu artístic Glicinas 21, liderat per Honorio Blasco y Félix Sandoval, que proposava reflexionar sobre la identitat, la cultura i l'emigració. Aquest equipament municipal va ser tancat definitivament, per tal que la biblioteca pogués ser ampliada i modernitzada, el 1996. Els seus respectius directors/res van ser Josep Maria Figueres, Clara-Carme Parramon, Pietat Hernàndez, Jordi Piera, Manel Bujía, Artur Arranz i Ferran Farré. De entre les moltes activitats culturals sorgides de d'aquesta Aula de cultura, a banda de l'esmentada exposició, cal destacar la seva forta implicació amb la festa major del barri de La Florida, ajudant a la seva consolidació, l'ajut a la realització dels capgrossos de La Florida, que representen figures polítiques llavors emblemàtiques del barri, l'encàrrec a Xavier Jansana, constructor professional de renom d'imagineria festiva per tal que realitzés els gegants de Pubilla Casas (la geganta Pepa, en honor de na Josefa Cases i Clavé, que fou propietària de molts terrens en aquesta zona de l'Hospitalet i de l'emblemàtica casa senyorial, de 1771, avui escola religiosa, anomenada la Pubilla Casas) i de Can Serra (el gegant Paco, el del tambor, en honor a un personatge real, un veí de Can Serra que sortia pel barri amb un tambor per convocar els veïns de Can Serra a les movilitzacions per a la millora del barri, mort prematurament, que va ser triat pels mateixos veïns com a figura emblemàtica de Can Serra) i la realització d'un estudi a càrrec de l'antropòloga Juana Ibáñez sobre la història de l'equipament en saber-se el seu proper tancament: “Des del 75 fins ara: l’aula de cultura al barri de La Florida”, Museu d’Història de L’Hospitalet, 1998, inèdit, (A l’Arxiu de L’Hospitalet, R-3275). És interessant la consulta d’aquest estudi per conèixer la gestació de l’aula i les declaracions en primera persona d’alguns dels seus protagonistes com és l’esmentat alcalde Vicenç Capdevila, i alguns dels seus directors i directores. Aparcats davant de l'Aula, tres vehicles molt populars llavors: el Dos Cavalls de Citröen, el Renault 12 i el SEAT 124, veritables símbols de l'època.
    Arquitectura i urbanisme
    Aula de Cultura La Florida
    Aules de cultura
    Biblioteca La Florida
    Biblioteques
    Carrers
    Cotxes
    Cultura
    Edificis
    Equipaments culturals
    Transports
  • AMHLAF0015494.jpg
    Geganta Pepa, La Pubilla Cases
    La geganta Pepa, anomenada així en record de na Josefa Cases Clavé, que fou propietària de molts terrens en aquesta zona de l'hospitalet i de l'emblemàtica casa senyorial, de 1771, va ser presentada en societat a la festa major del barri Pubilla Cases de l'any 1995. La geganta va ser encarregada per l'Aula de Cultura de La Florida, en l'època en que va ser dirigida per Artur Arranz, amb la intenció de dotar al barri d'un símbol, d'augmentar el patrimoni cultural de l'Hospitalet i el sentiment de pertinença al barri de Pubilla Cases, al reconegut constructor de gegants i capgrossos amb taller al barri de Gràcia, Xavier Jansana. També amb el propòsit de generar dinàmiques que ajudéssin a potenciar el diàleg entre les diferents cultures d'origen del barri amb la cultura popular catalana, i tenint present els agents socials i culturals del barri, com la Comissió de Festes i altres, l'Aula de Cultura va demanar la col·laboració de les dones del Taller de Confecció del Centre Extremeño Muñoz Torrero perquè féssin el vestuari de la geganta, que van fer, desinteressadament, documentant-se profusament sobre el tipus de teixits i vestis que portava una pubilla del segle XVIII, una feina realment esplèndida. A començament del segle XVIII les terres on avui hi ha el densíssim barri de Pubilla Cases de l'Hospitalet, fruit del "desarrollismo" i de l'especulació franquista, eren propietat dels jesuïtes, on tenien una residència pels seus jubilats i malalts, però al 1767, Carles III va expulsar-los d’Espanya i va posar a la venda les seves terres. El pare de Josefa Casas i Clavell les va comprar, va tirar a terra l’antiga residència i al 1772 va estrenar l’actual torre d’estil neoclàssic. Va aprofitar les aigües dels torrents de les Cucales i dels Albarells i va convertr les terres en jardins, horta i vinyes. La situació estratègica de la torre a les portes de Barcelona i la categoria social dels propietaris, deguda a la producció vitivinícola, va fer que fes estada en aquest majestuos casalot, situat al costa del llavors anomenat "camí ral" gent important de l'època. Incautada durant la guerra civil, època en la que s'hi va instal·lar una txeca al seu soterrani, el 1947 la finca va passar a ser propietat del Sr. Joaquím Freixa, que va instal•lar una fàbrica tèxtil. Aquesta va fer fallida el 1963 i el 1964 Freixa va vendre la finca a les religioses de la congregació Serventes del Sagrat Cor de Jesús, que l'ocupen des de llavors, mantenint l'antic casal de la Pubilla Cases en perfecte estat, on van instal·lar el centre docent privat concertat de caire religiós Sant Josep Obrer. Aquesta fotografia va ser realitzada el mateix any 1995 al Centro Cultural Claveles. Hi surten, entre altres, d'esquerra a dreta, al fons, calb i amb ulleres, Joan Noguera i Manel Bujía, Carme Arranz i Salvador Pastor. En segon terme, amb bigoti i americana grisa, Honorio Blasco Puerto, destacat gestor cultural de l'Ajuntament de l'Hospitalet, primer director de l'Aula de Cultura de Collblanc-La Torrassa, que en el moment que es va fer aquesta fotografia feia molt poc que havia estat nomenat Director General de Patrimoni Cultural i Biblioteques de la Junta d'Extremadura i, al seu costat, amb ulleres, camisa verda i americana vermella Artur Arranz Galiano, llavors director de l'Aula de Cultura de La Florida, equipament que va encarregar i va pagar íntegrament el cost de construcció de la geganta, realitzada en fibra de vidre, i dels teixits necessaris per a la confecció del vestuari, comprats a Ribes i Casals, que va ser realitzat desinteressadament pel Taller de Confecció del Centro Extremeño Muñoz Torrero que va idear i dirigir Mari Luz Blasco, mig agenollada en primer terme, amb al cabell blanc, al darrere de la regidora socialista del districte, situada agenollada en primer terme al centre de la fotografia.
    Associacions i entitats
    Comissió de festes Pubilla Cases
    Cultura
    Culturals i socio culturals
    Festa major de Pubilla Cases
    Festes
    Festes majors
    Gegants i capgrossos
    Imatgeria popular
  • AMHLAF0025728.jpg
    Cine Joventut
    Vista de l'interior del Cine Joventut realitzada des de l'amfiteatre, amb la seva característica planta pentagonal noucentista d'inspiració art déco, com la seva façana (veure fotografia núm. 25729). La fotografia és de mitjans dels anys trenta. El Cine Joventut era un dels molts cinemes de l'Hospitalet. Era el cinema del barri de la Torrassa. El va construir el 1931 la societat Joaquim Piulachs, Torner y Cia. El projecte original era de Ramon Puig i Gairalt, llavors arquitecte municipal de l'Hospitalet i del seu germà petit Antoni, que signa el projecte. Constava de Platea i Amfiteatre, amb plata pentagonal. El seu aforament era de 800 localitats preferents i 500 de generals. El 1942 van passar a ser propietat ells empresaris Tarrazón i Balañà, que el van mantenir obert fins als anys setanta. L'Ajuntament de l'Hospitalet el va comprar a finals dels anys setanta, quan ja feia molts anys que estava tancat. Amb l'arribada dels juntaments democràtics el 1979 es va decidir transformar-lo en el teatre municipal de l'Hospitalet. En la seva reforma es va mantenir el mateix estil arquitectònic que havia creat Ramon Puig i Gairalt i la seva planta original art déco pentagonal, aspecte que li oferia una característica pròpia molt acusada. Es va substituir la pantalla per l'escenari i es van fer totes les adequacions de llum i de sonoritat, així com la dotació corresponent d'altres equipaments com camerinos, magatzems, oficines i equipaments tècnics propis d'un teatre. L’edifici està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local i es troba dins el Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA, fitxa núm. 34) de l’Hospitalet. El joc volumètric de línies rectes i corbes i la simetria noucentista de la façana principal contrasta amb un interior completament reformat i diàfan de planta baixa i pis apte per a les activitats teatrals i musicals de la ciutat. El 8 de maig de 1991 el Teatre Joventut va aixecar per primera vegada el teló. Va ser amb l'estrena de l'obra El cántaro roto, de l'autor Heinrich von Kleist, a càrrec d'una companyia de Madrid que lideraven els actors Agustín González i Pedro Mari Sánchez. De llavors ençà s'hi han representat moltes i molt variades obres de teatre, musicals, concerts i actes de tota mena i han estat centenars els actors i les actrius que han trepitjat el seu esplèndid escenari, i milers d'espectadors els que n'han gaudit.
    Cinema Joventut
    Cultura
    Equipaments culturals
  • AMHLAF0000744.jpg
    Inauguració de la Biblioteca Municipal, per Francesc Macià
    Inauguració de la Biblioteca Municipal al núm. 15 del carrer del Baró de Maldà, el 18 de desembre de 1932, a càrrec del president de le Generalitat de Catalunya, Francesc Macià. La construcció d'aquesta biblioteca pública fou impulsada pel regidor de l'Ajuntament de l'Hospitalet per Esquerra Republicana de Catalunya Salvador Gil i Gil, home autodidacta, baster de professió, d'una gran inquietud intel·lectual i social, fundador dels periòdics comarcals d'esquerra republicana LLibertat i Fortitud. Aquest local municipal posteriorment va deixar de ser la Biblioteca Municipal, que va passar a estar situada a la planta baixa de l'edifici de l'Ajuntament, anomenada Biblioteca Mosèn Homar, rector de l'església de Santa Eulàlia de Mèrida, que va fer donació de la seva biblioteca particular a l'Ajuntament, i va ser cedit, als anys seixanta, en l'època en què l'esplèndida Biblioteca de La Caixa de Pensions, situada també al c/ Baró de Maldà, al núm. 5, gairebé al costat d'aquest local, funcionava feia uns anys a ple rendiment, com a seu de l'Associació d'Amics de la Música. La fotografia mostra a Francesc Macià entre dues taules de consulta, i envoltat per altres autoritats, d'entre els quals es pot reconèixer al Secretari Municipal, en Joan Coca i Alujas, a l'esquerra de la fotografia, amb ulleres, al Primer Tinent d'Alcalde de l'Ajuntament de l'Hospitalet Dr. Carles Martí Feced i al Dr. Jaume Aiguader i Miró, alcalde republicà de Barcelona.
    Actes oficials
    Alcaldes
    Biblioteques
    Cultura
    Dones
    Equipaments culturals
    Homes
    Lletres
    Persones
    Política i administració pública
    Visites d'autoritats
  • AMHLAF0004440.jpg
    Primer centre de lectura públic a l'Hospitalet.
    Vista interior de la Biblioteca Municipal ubicada al carrer Baró de Maldà, núm. 15 i inaugurada per Francesc Macià, President de le Generalitat de Catalunyael 18 de desembre de 1932.La construcció d'aquesta biblioteca pública fou impulsada pel regidor de l'Ajuntament de l'Hospitalet per Esquerra Republicana de Catalunya Salvador Gil i Gil, home autodidacta, baster de professió, d'una gran inquietud intel·lectual i social, fundador dels periòdics comarcals d'esquerra republicana LLibertat i Fortitud. Aquest local municipal posteriorment va deixar de ser la Biblioteca Municipal, que va passar a estar situada a la planta baixa de l'edifici de l'Ajuntament, anomenada Biblioteca Mosèn Homar, rector de l'església de Santa Eulàlia de Mèrida, que va fer donació de la seva biblioteca particular a l'Ajuntament, i va ser cedit, als anys seixanta, en l'època en què l'esplèndida Biblioteca de La Caixa de Pensions, situada també al c/ Baró de Maldà, al núm. 5, gairebé al costat d'aquest local, funcionava feia uns anys a ple rendiment, com a seu de l'Associació d'Amics de la Música.
    Actes oficials
    Arquitectura i urbanisme
    Biblioteca municipal
    Biblioteques
    Cultura
    Equipaments culturals
    Interiors
    Política i administració pública
    Visites d'autoritats
  • AMHLAF0004439.jpg
    Primer centre de lectura públic a l'Hospitalet.
    Vista interior de la Biblioteca Municipal ubicada al carrer Baró de Maldà, núm. 15 i inaugurada per Francesc Macià, President de le Generalitat de Catalunyael 18 de desembre de 1932.La construcció d'aquesta biblioteca pública fou impulsada pel regidor de l'Ajuntament de l'Hospitalet per Esquerra Republicana de Catalunya Salvador Gil i Gil, home autodidacta, baster de professió, d'una gran inquietud intel·lectual i social, fundador dels periòdics comarcals d'esquerra republicana LLibertat i Fortitud. Aquest local municipal posteriorment va deixar de ser la Biblioteca Municipal, que va passar a estar situada a la planta baixa de l'edifici de l'Ajuntament, anomenada Biblioteca Mosèn Homar, rector de l'església de Santa Eulàlia de Mèrida, que va fer donació de la seva biblioteca particular a l'Ajuntament, i va ser cedit, als anys seixanta, en l'època en què l'esplèndida Biblioteca de La Caixa de Pensions, situada també al c/ Baró de Maldà, al núm. 5, gairebé al costat d'aquest local, funcionava feia uns anys a ple rendiment, com a seu de l'Associació d'Amics de la Música.
    Actes oficials
    Arquitectura i urbanisme
    Biblioteca municipal
    Biblioteques
    Cultura
    Equipaments culturals
    Interiors
    Política i administració pública
    Visites d'autoritats
  • AMHLAF0004438.jpg
    Primer centre de lectura públic a l'Hospitalet.
    Vista interior de la Biblioteca Municipal ubicada al carrer Baró de Maldà, núm. 15 i inaugurada per Francesc Macià, President de le Generalitat de Catalunyael 18 de desembre de 1932. La construcció d'aquesta biblioteca pública fou impulsada pel regidor de l'Ajuntament de l'Hospitalet per Esquerra Republicana de Catalunya Salvador Gil i Gil, home autodidacta, baster de professió, d'una gran inquietud intel·lectual i social, fundador dels periòdics comarcals d'esquerra republicana LLibertat i Fortitud. Aquest local municipal posteriorment va deixar de ser la Biblioteca Municipal, que va passar a estar situada a la planta baixa de l'edifici de l'Ajuntament, anomenada Biblioteca Mosèn Homar, rector de l'església de Santa Eulàlia de Mèrida, que va fer donació de la seva biblioteca particular a l'Ajuntament, i va ser cedit, als anys seixanta, en l'època en què l'esplèndida Biblioteca de La Caixa de Pensions, situada també al c/ Baró de Maldà, al núm. 5, gairebé al costat d'aquest local, funcionava feia uns anys a ple rendiment, com a seu de l'Associació d'Amics de la Música.
    Actes oficials
    Arquitectura i urbanisme
    Biblioteca municipal
    Biblioteques
    Cultura
    Equipaments culturals
    Interiors
    Política i administració pública
    Visites d'autoritats
  • AMHLAF0042523.jpg
    Eduard Arranz Bravo: l'Acollidora.
    Eduard Arranz Bravo de Laguna va néixer a Barcelona el 1941, fill d'Antolín Arranz de Blas, vasc nascut a Sestao, i d'Angélica Bravo de Laguna di Napoli, argentina nascuda a Carhué, filla de mare napolitana i de pare canari. La seva vinculació amb la ciutat de l'Hospitalet ve de molt lluny ja que el seu pare va fundar el 1941 a Barcelona una ferreteria de suministres industrials que va obrir aviat delegació a l'Hospitalet, la ferreteria industrial ACAB, que va estar situada al barri Centre, primer al carrer Enric Prat de la Riba, llavors Avenida de Generalísimo Franco, i després al carrer Santa Anna, que va estar activa a la ciutat fins el 2012. Dels dos germans seus que van portar aquest negoci, Arturo i Carlos, un, el seu germà gran, Arturo, es va establir a viure amb la seva família a l'Hospitalet el 1958, on van néixer quatre dels seus set fills, tres dels quals es van significar posteriorment com a destacats activistes culturals a la ciutat. La vinculació artística d'Arranz Bravo amb la ciutat també ve de lluny, doncs havia guanyat el 1968 un premi de pintura "Ciutat de l'Hospitalet", quan tot just començava la seva carrera. El «Premio de Pintura Ciudad de Hospitalet» neix, impulsat per l'Ajuntament i amb l'assessorament de l'Agrupació Amics de la Música, l'any 1965 i es crea com a iniciativa per promocionar i donar suport a l'art. Les obres premiades, en quedar de propietat municipal, passaven automàticament al fons artístic de la ciutat. Aquest premi va tenir una especial incidència pública donada la proximitat de l'Hospitalet amb Barcelona, les escases convocatòries d'aquestes característiques i el criteri modern i obert del jurat qualificador, entre els quals hi havia els crítics d'art Alexandre Cirici i Pellicer o Cesareo Rodríguez Aguilera. El premis es van mantenir fins el 1974. El fet que es convoqués en plena dècada dels seixanta, tot coincidint amb l'arribada d'una nova generació portadora d'un esperit que intentà reaccionar davant el llenguatge de l'abstracció i l'informalisme, va provocar que les successives convocatòries reflectissin un nou esperit que es materialitza en una figuració que retorna al dibuix com a base acadèmica i que recupera la figura humana com a especulació formal i com a mirall de la dimensió social. Dins d'aquest grup hi trobem, a la important col·lecció d'art de l'Ajuntament de l'Hospitalet, obres d'Eduardo Arranz Bravo, així com també de Rafael Bartolozzi, de Francesc Artigau, de Robert Llimós i de Gerard Sala. Eduard Arranz Bravo va anar guanyant cada cop un més gran reconeixement i notorietat per la seva obra, cada cop més propera al moviment pop que imperava a l'època, i per les accions artístiques i "perfomances" realitzades durant els anys setanta en societat artística amb el pintor Rafael Lozano Bartolozzi -com la realitzada a la fàbrica Tipel de Parets de Isidor Prenafeta, per exemple- societat artística que va deixar d'existir el 1981. L'alcalde Pujana, coneixedor de la seva obra, i d'aquesta vinculació artística amb la ciutat, li encarrega el 1984 que faci una escultura que pugui representar simbólicament la ciutat de l'Hospitalet. L'escultura en bronze resultant va ser nomenada "L'Acollidora" i va ser presentada públicament, en la seva versió petita, que l'Ajuntament fa servir com a regal institucional, per l'alcalde Juan Ignacio Pujana i pel crític d'art José Corredor Matheos, al Saló de Plens el dia 19 d'abril de 1985. L'escultura pública en bronze de gran tamany va ser instal·lada a la Rambla Just Oliveras i inaugurada un any després, el dia de Sant Jordi de 1986. En paraules del poeta i crític d’art José Corredor-Matheos aparegudes en el fullet de presentació de l’obra: “L’Acollidora, un gran tema para una escultura monumental, viene a simbolitzar la voluntat de los vecinos de abrirse, hacia afuera y hacia adentro. Arranz-Bravo, en su extraordinària creación plàstica, le ha puesto en las manos una bandeja. Vacía. Se habrá vaciado, pensamos, de dar tanto. Pero, vacía como està, parece más cargada y repleta. En otras épocas –barrocas o neoclásicas, es igual- la bandeja estaria repleta de frutos de la tierra. Ahora esto resultaria ingenuo, simple. Podemos imaginar todo lo que hay en ella. Y mejor aún, verlo, porque lo mejor que que l’Acollidora ofrece es invisible: la bienvenida, la cordialidad, la hospitalidad”.
    Actes oficials
    Arquitectura i urbanisme
    Escultures i monuments
    Festes
    Festes de Primavera
    Política i administració pública
    Cultura
    Arts plàstiques
    Escultura
    Patrimoni artístic
    L'Acollidora (Eduard Arranz Bravo)
    Ferreteria ACAB Industrial
  • AMHLAF0024948.tif
    Els pastorets del Centre Catòlic de l'Hospitalet del Nadal de 1963
    Actors principals de Els Pastorets, caracteritzats com a Lluquet, Rovelló i Llucifer, al pati del Centre Catòlic de l'Hospitalet. Son l'Enric Xartó, com a Llucifer, en Joan Soto com a Lluquet, amb barretina, i en Fèlix Puig com a Rovelló.
    Alpha 63
    Arts escèniques
    Associacions i entitats
    Centre Catòlic de l'Hospitalet
    Cultura
    Culturals i socio culturals
    Els pastorets
    Festes
    Nadal i Reis
    Teatre
  • AMHLAF0111353.tif
    Estructura de La Carpa de Can Serra.
    Estructura abandonada de la carpa del Teatro Popular Portátil, que va ser instal·lada al barri de Can Serra pel Ministerio de Información y Turismo i l'Ajuntament de l'Hospitalet el 1969. Fa estar activa fins el febrer de 1972, quan una forta tempesta acompanyada d'una gran ventada va destrossar completament la immensa lona que cobria l'estructura. L'elevat cost de fer-ne una altra va motivar que l'Ajuntament, que poc després de l'incident va passar a ser el propietari de la carpa, cedida per un preu simbòlic pel Ministeri, renunciés a construir-ne una altra i deixés l'estructura despullada allà, al solar de Can Serra, on s’hi va estar fins el 1976, quan va ser traslladada a la part de darrera del Parc de Can Buxeres, on es va tornar a muntar i on va romandre fins el 1986. Emilio Pérez Piñero, l'arquitecte que va dissenyar aquesta original carpa de ferro, va néixer a València el 1935 i es va traslladar sent molt petit a Calasparra, Múrcia, on tenia el seu estudi i on va morir prematurament el 1972. El 1957 viatja a Madrid i comença els seus estudis a l'Escola Superior Tècnica d'Arquitectura. El 1961 en el VI Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes celebrat a Londres, va presentar un projecte de 'Teatre Ambulant' amb capacitat per a 500 espectadors. Amb aquest projecte va donar inici a les seves inquietuds estructurals per crear elements de muntatge i desmuntatge ràpid i econòmic en gran similitud amb les obres de Buckminster Fuller. La seva estructura més coneguda, sens dubte, és la cúpula geodèsica del Museu Dalí a Figueres. Després de l'experiència obtinguda a Londres, el 1966 dissenya un Teatro Nacional Desmontable per a 1.800 espectadors per encàrrec del Ministeri d'Informació i Turisme, en l'època del ministre Manuel Fraga Iribarne, per als Festivals d'Espanya. El projecte s'anomenava Teatro Popular Portátil, amb el que el Ministeri pretenia, mitjançant una carpa portàtil, portar el teatre a poblacions que no disposessin d'un edifici teatral amb suficient capacitat com per representar grans espectacles. L'alcalde Vicenç Capdevila, llavors encara ponent de cultura, va aconseguir que aquesta estructura s'instal•lés a l'Hospitalet, a un solar del barri de Can Serra, barri que tot just començava a edificar-se, on van tenir lloc, de 1969 a 1972, diversos cicles de teatre amateur i de teatre professional de tipus clàssic en castellà, en els que es van representar obres de teatre d'autors com Tirso de Molina, Lope de Rueda, Calderon, Lope de Vega, Molière, Arniches, Valle-Inclán, Benavente, Mihura, Salom i Buero Vallejo per a tots els públics, a càrrec de la companyia del Teatro Calderon de Barcelona, dirigida per José Maria Loperena, la Compañía Nacional de Teatro Maria Guerrero de Madrid i la companyia Pequeño Teatro de Barcelona, dirigida per l'actriu Maria Luisa Oliveda. També es van oferir sarsueles com "Marina", d'Arrieta; "La tabernera del puerto", de Sorozábal i "Don Gil de Alcalà", de Penella, a càrrec de la companyia lírica Tomàs Breton de Barcelona dirigida pel baix Manuel Gas. Així mateix van tenir lloc exitoses campanyes escolars pels alumnes de l'Hospitalet a càrrec de la companyia Teatro Universal para Escolares d'Alejandro Ulloa, que va oferir "La vida es sueño" i "El alcalde de Zalamea", de Calderon; "Otelo" i "Hamlet", de Shakespeare; "Los intereses creados", de Benavente i "En flandes se ha puesto el sol", de Marquina. Després se'n va fer càrrec en Ricard Salvat, que va organitzar algunes sessions per alumnes de batxillerat més treballades amb els professors, que podien preparar així l'obra amb anterioritat amb els seus alumnes. Va ser un projecte deficitari econòmicament però d'una gran importància cultural i de molt relleu per a l'Hospitalet d'aquella època.
    Cultura
    Equipaments culturals
    Teatre popular portàtil
  • AMHLAF0111467.tif
    Vista de la Plaça de la Carpa abans de la seva urbanització amb l'estructura de la carpa del Teatro Popular Portátil abandonada.
    Vista de la plaça de la carpa el 1972, abans de la seva urbanització. En aquest solar s'hi va instal·lar el 1969 la carpa del Teatro Popular Portátil, que apareix en primer terme de la fotografia. En aquest solar inicialment estava previst construir més blocs de pisos. Gràcies a les reivindicacions protagonitzades per l'Associació de Veïns de Can Serra, va ser convertida en una plaça pública, que fou batejada amb el nom popular amb el que era conegut aquest solar: Plaça de La Carpa, com a record d'aquella estructura metàl·lica que tants anys va estar allà instal·lada. A la mateixa Plaça s'hi va construir una escola i un mercat, equipaments també reclamats llargament pels veïns del barri de Can Serra. Al fons, els blocs del carrer Pere Pelegrí.
    Cultura
    Equipaments culturals
    Teatre popular portàtil
  • AMHLAF0066688.jpeg
    Acte d'inici de curs 1982-1983 del Cine Club L'Hospitalet. Presentació oficial de l'entitat.
    Tot i que les projeccions del Cine Club es van iniciar unes setmanes abans amb la projecció de la pel·lícula "Novecento" de Bernardo Bertolucci, les projeccions de cinema del Cine Club l'Hospitalet al Cinema Oliveras es van inaugurar oficialment l'abril de 1982 amb la projecció de la pel·lícula "La Plaça del Diamant" de Francesc Betriu, amb la presència del propietari i empresari de la sala, Jaume Campreciós, l'alcalde de la ciutat, Juan Ignacio Pujana i l'actriu Sílvia Munt. Va presentar la pel·lícula el crític de cinema Joan Lorente. El Cinema Oliveras havia estat reformat feia poc i el seu propietari, en Jaume Campreciós i Pujol, l'havia convertit en una esplèndida i molt còmoda sala, amb unes condicions tècniques immillorables per aquella època. Les sessions del Cine Club es feien els dimarts a les 21h i van significar, fins l'enderroc del Cinema Oliveras per fer-hi un bloc de pisos, el 1989, una important senya d'identitat local perquè des de l'inici van ser punt de trobada d'hospitalencs actius culturalment a la ciutat. El Cine Club va proposar a l'Ajuntament que comprés aquesta cèntrica sala, però l'Ajuntament no es va mostrar interessat. En aquesta fotografia, davant duna sala plena de socis de l'entitat, fonamentalment del barri del Centre-Sant Josep, que va donar suport decidit al naixement de la important entitat cultural Hospitalenca, (150 socis en un mes abans de la primera projecció) el seu principal impulsor i primer president, en Joaquim Company i Prats, aquí a la fotografia parlant, va exposar els objectius de l'entitat amb la presència de l'alcalde Juan Ignacio Pujana.
    Cultura
    Cinema
    Cine Club L'Hospitalet
  • AMHLAF0111354.tif
    Estructura de La Carpa de Can Serra, antic Teatro Popular Portátil, a la part de dalt del Parc de Can Buxeres.
    Emilio Pérez Piñero, l'arquitecte que va dissenyar aquesta original carpa de ferro, va néixer a València el 1935 i es va traslladar sent molt petit a Calasparra, Múrcia, on tenia el seu estudi i on va morir prematurament el 1972. El 1957 viatja a Madrid i comença els seus estudis a l'Escola Superior Tècnica d'Arquitectura. El 1961 en el VI Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes celebrat a Londres, va presentar un projecte de 'Teatre Ambulant' amb capacitat per a 500 espectadors. Amb aquest projecte va donar inici a les seves inquietuds estructurals per crear elements de muntatge i desmuntatge ràpid i econòmic en gran similitud amb les obres de Buckminster Fuller. La seva estructura més coneguda, sens dubte, és la cúpula geodèsica del Museu Dalí a Figueres. Gràcies a aquest treball, de principis dels anys setanta, es va relacionar personalment amb Salvador Dalí, qui se sentia molt identificat amb les seves idees i plantejaments. Després de l'experiència obtinguda a Londres, el 1966 dissenya un Teatro Nacional Desmontable per a 1.800 espectadors per encàrrec del Ministeri d'Informació i Turisme, en l'època del ministre Manuel Fraga Iribarne, per als Festivals d'Espanya. L'estructura constava de dues cúpules reticulars realitzades en casquets de directriu esfèrica de 31 metres de diàmetre y 11 metres de fletxa. El projecte s'anomenava Teatro Popular Portátil, amb el que el Ministeri pretenia, mitjançant una carpa portàtil, portar el teatre a poblacions que no dispossessin d'un edifici teatral amb suficient capacitat com per representar grans espectacles. Aquesta carpa va anar per primer cop a La Corunya y després a Alcobendas, però no va ser gaire aprofitada pel Ministeri d'Educació. L'alcalde Vicenç Capdevila, llavors encara ponent de cultura, va aconsseguir que aquesta estructura s'instal·lés a l'Hospitalet, a un solar del barri de Can Serra, barri que tot just començava a edificar-se, on van tenir lloc, de 1969 a 1972, diversos cicles de teatre amateur i de teatre professional de tipus clàssic en castellà, en els que es van representar obres de teatre d'autors com Tirso de Molina, Lope de Rueda, Calderon, Lope de Vega, Molière, Arniches, Valle-Inclán, Benavente, Mihura, Salom i Buero Vallejo per a tots els públics, a càrrec de la companyia del Teatro Calderon de Barcelona, dirigida per José Maria Loperena, la Compañía Nacional de Teatro Maria Guerrero de Madrid i la companyia Pequeño Teatro de Barcelona, dirigida per l'actriu Maria Luisa Oliveda. També es van oferir sarsueles com "Marina", d'Arrieta; "La tabernera del puerto", de Sorozábal i "Don Gil de Alcalà", de Penella, a càrrec de la companyia lírica Tomàs Breton de Barcelona dirigida pel baix Manuel Gas. Així mateix van tenir lloc exitoses campanyes escolars pels alumnes de l'Hospitalet a càrrec de la companyia Teatro Universal para Escolares d'Alejandro Ulloa, que va oferir "La vida es sueño" i "El alcalde de Zalamea", de Calderon; "Otelo" i "Hamlet", de Shakespeare; "Los intereses creados", de Benavente i "En flandes se ha puesto el sol", de Marquina. Després se'n va fer càrrec en Ricard Salvat, que va organitzar algunes sessions per alumnes de batxillerat més treballades amb els professors, que podien preparar així l'obra amb anterioritat amb els seus alumnes. En finalitzar la representació els alumnes podien fer preguntes al director i els actors, que es situaven tots a l'escenari. Va ser un projecte deficitari econòmicament però d'una gran importància cultural i de molt relleu per a l'Hospitalet d'aquella època, que va quedar truncat el febrer de 1972 quan una gran tempesta amb una forta ventada va fer malbé totalment la immensa lona que cobria l'estructura. L'elevat cost de fer-ne una altra va motivar que l'Ajuntament, que poc després de l'incident va passar a ser el propietari de la Carpa , cedida per un preu simbólic pel Ministeri, renunciés a construir-ne una altra i deixés l'estructura despullada allà, a Can Serra, en un solar on l’ajuntament franquista de l’alcalde Matías de España havia donat permís per construir 13 blocs de 13 pisos d’alçada. Finalment, les lluites veïnals (els veïns tiraven a terra les tanques que barraven el terreny), l’arribada a l’Ajuntament de l’alcalde Vicenç Capdevila i el nou Pla General Metropolità de l’arquitecte Joan Antoni Solans, van aturar la construcció. En aquell emplaçament va néixer una plaça, un mercat i una escola que porten el nom de la Carpa en record de l’antiga estructura escènica. El 1976 va ser traslladada i muntada a la part del darrere del Parc de Can Buxeres, on va ser finalment desmuntada. En aquesta fotografia veiem l'estructura, ja abandonada i encara al solar de Can Serra.
    Cultura
    Equipaments culturals
    Teatre popular portàtil
  • AMHLAF0140025.jpeg
    Teatro Popular Portátil
    Emilio Pérez Piñero, l'arquitecte que va dissenyar aquesta original carpa de ferro, va néixer a València el 1935 i es va traslladar sent molt petit a Calasparra, Múrcia, on tenia el seu estudi i on va morir prematurament el 1972. El 1957 viatja a Madrid i comença els seus estudis a l'Escola Superior Tècnica d'Arquitectura. El 1961 en el VI Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes celebrat a Londres, va presentar un projecte de 'Teatre Ambulant' amb capacitat per a 500 espectadors. Amb aquest projecte va donar inici a les seves inquietuds estructurals per crear elements de muntatge i desmuntatge ràpid i econòmic en gran similitud amb les obres de Buckminster Fuller. La seva estructura més coneguda, sens dubte, és la cúpula geodèsica del Museu Dalí a Figueres. Gràcies a aquest treball, de principis dels anys setanta, es va relacionar personalment amb Salvador Dalí, qui se sentia molt identificat amb les seves idees i plantejaments. Després de l'experiència obtinguda a Londres, el 1966 dissenya un Teatro Nacional Desmontable per a 1.800 espectadors per encàrrec del Ministeri d'Informació i Turisme, en l'època del ministre Manuel Fraga Iribarne, per als Festivals d'Espanya. L'estructura, la que apareix a la fotografia, constava de dues cúpules reticulars realitzades en casquets de directriu esfèrica de 31 metres de diàmetre y 11 metres de fletxa. El projecte s'anomenava Teatro Popular Portátil, amb el que el Ministeri pretenia, mitjançant aquesta carpa portàtil, portar el teatre a poblacions que no dispossessin d'un edifici teatral amb suficient capacitat com per representar grans espectacles. Aquesta carpa va anar per primer cop a La Coruña, on va ser muntada a la Plaça de Maria Pita, moment que recull aquesta fotografia, apareguda posteriorment en premsa i on es va iniciar el projecte. Després va anar a Vigo y després a Vallecas, però no va ser gaire aprofitada pel Ministeri d'Educació. L'alcalde Vicenç Capdevila, llavors encara ponent de cultura, va aconseguir que aquesta estructura s'instal·lés a l'Hospitalet, a un solar del barri de Can Serra, barri que tot just començava a edificar-se. El 16 d'octubre de 1969, el Ministro de Información y Turismo, Manuel Fraga Iribarne, acompanyat de l'alcalde de l'Hospitalet José Matias de España Muntadas, va visitar el Teatro Popular Portàtil muntat ara a l'Hoaspitalet per inaugurar la campanya "Teatro Universal para Escolares", adreçada als alumnes de batxillerat de l'Hospitalet. Van tenir lloc de 1969 a 1972, diversos cicles de teatre amateur i de teatre professional de tipus clàssic en castellà, en els que es van representar obres de teatre d'autors com Tirso de Molina, Lope de Rueda, Calderon, Lope de Vega, Molière, Arniches, Valle-Inclán, Benavente, Mihura, Salom i Buero Vallejo per a escolars i per a tots els públics, a càrrec de la companyia del Teatro Calderon de Barcelona, dirigida per José Maria Loperena, la Compañía Nacional de Teatro Maria Guerrero de Madrid i la companyia Pequeño Teatro de Barcelona, dirigida per l'actriu Maria Luisa Oliveda. També es van oferir sarsueles com "Marina", d'Arrieta; "La tabernera del puerto", de Sorozábal i "Don Gil de Alcalà", de Penella, a càrrec de la companyia lírica Tomàs Breton de Barcelona dirigida pel baix Manuel Gas. Així mateix van tenir lloc també exitoses campanyes escolars pels alumnes de l'Hospitalet a càrrec de la companyia Teatro Universal para Escolares d'Alejandro Ulloa, que va oferir "La vida es sueño" i "El alcalde de Zalamea", de Calderon; "Otelo" i "Hamlet", de Shakespeare; "Los intereses creados", de Benavente i "En flandes se ha puesto el sol", de Marquina. Després se'n va fer càrrec en Ricard Salvat, que va organitzar algunes sessions per alumnes de batxillerat més treballades amb els professors, que podien preparar així l'obra amb anterioritat amb els seus alumnes. En finalitzar la representació els alumnes podien fer preguntes al director i els actors, que es situaven tots a l'escenari. Va ser un projecte deficitari econòmicament però d'una gran importància cultural i de molt relleu per a l'Hospitalet d'aquella època, que va quedar truncat el febrer de 1972 quan una gran tempesta amb una forta ventada va fer malbé totalment la immensa lona que cobria l'estructura. L'elevat cost de fer-ne una altra va motivar que l'Ajuntament, que poc després de l'incident va passar a ser el propietari de la Carpa , cedida per un preu simbólic pel Ministeri, renunciés a construir-ne una altra i deixés l'estructura despullada allà, a Can Serra, en un solar on l’ajuntament franquista de l’alcalde Matías de España havia donat permís per construir 13 blocs de 13 pisos d’alçada. Finalment, les lluites veïnals (els veïns tiraven a terra les tanques que barraven el terreny), l’arribada a l’Ajuntament de l’alcalde Vicenç Capdevila i el nou Pla General Metropolità de l’arquitecte Joan Antoni Solans, van aturar la construcció. En aquell emplaçament va néixer una plaça, un mercat i una escola que porten el nom de la Carpa en record de l’antiga estructura escènica. El 1976 va ser traslladada i muntada a la part del darrere del Parc de Can Buxeres, on va ser finalment desmuntada i, alguns anys després, traslladada a Madrid, cedida temporalment al Ministeri d'Indústria, que va fer construir una nova lona per a l'estructura per poder-la fer servir, al Paseo de los Coches del Parque del Retiro per a l'exposició TECNONOVA 87, del Centro para el Desarrollo Tecnológico y Industrial CDTI. La Carpa ja no va tornar a l'Hospitalet.
    Cultura
    Equipaments culturals
    Teatre popular portàtil
  • AMHLAF0004929.jpg
    Festa Major de La Florida
    Rua de Festa Major amb la banda de música.
    Cultura
    Dones
    Festa major de la Florida
    Festes
    Festes majors
    Homes
    Infants
    Joves
    Música
    Persones
  • AMHLAF0041471.tif
    Visita del ministre Manuel Fraga Iribarne al Teatre portàtil
    Fotografia del 16 d'octubre de 1969, dia en què el Ministro de Información y Turismo, Manuel Fraga Iribarne, que apareix en primer pla, a l'esquerra, acompanyat de l'alcalde de l'Hospitalet José Matias de España Muntadas, a la dreta, va visitar el Teatro Popular Portàtil per inaugurar la campanya "Teatro Universal para Escolares", adreçada als alumnes de batxillerat de l'Hospitalet. Podem veure l'entrada al recinte, flanquejada per dos guàrdies urbans amb uniforme de gala i, al fons, els blocs, llavors recentment construïts, del barri de Can Serra. Emilio Pérez Piñero, l'arquitecte que va dissenyar aquesta original carpa de ferro, va néixer a València el 1935 i es va traslladar sent molt petit a Calasparra, Múrcia, on tenia el seu estudi i on va morir prematurament el 1972. El 1957 viatja a Madrid i comença els seus estudis a l'Escola Superior Tècnica d'Arquitectura. El 1961 en el VI Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes celebrat a Londres, va presentar un projecte de 'Teatre Ambulant' amb capacitat per a 500 espectadors. Amb aquest projecte va donar inici a les seves inquietuds estructurals per crear elements de muntatge i desmuntatge ràpid i econòmic en gran similitud amb les obres de Buckminster Fuller. La seva estructura més coneguda, sens dubte, és la cúpula geodèsica del Museu Dalí a Figueres. Gràcies a aquest treball, de principis dels anys setanta, es va relacionar personalment amb Salvador Dalí, qui se sentia molt identificat amb les seves idees i plantejaments. Després de l'experiència obtinguda a Londres, el 1966 dissenya un Teatro Nacional Desmontable per a 1.800 espectadors per encàrrec del Ministeri d'Informació i Turisme, en l'època del ministre Manuel Fraga Iribarne, per als Festivals d'Espanya. El projecte s'anomenava Teatro Popular Portátil, amb el que el Ministeri pretenia, mitjançant una carpa portàtil, portar el teatre a poblacions que no dispossessin d'un edifici teatral amb suficient capacitat com per representar grans espectacles. Aquesta carpa va anar per primer cop a La Corunya y després a Alcobendas, però no va ser gaire aprofitada pel Ministeri d'Educació. L'alcalde Vicenç Capdevila, llavors encara ponent de cultura, va aconsseguir que aquesta estructura s'instal·lés a l'Hospitalet, a un solar del barri de Can Serra, barri que tot just començava a edificar-se, on van tenir lloc, de 1969 a 1972, diversos cicles de teatre amateur i de teatre professional de tipus clàssic en castellà, en els que es van representar obres de teatre d'autors com Tirso de Molina, Lope de Rueda, Calderon, Lope de Vega, Molière, Arniches, Valle-Inclán, Benavente, Mihura, Salom i Buero Vallejo per a tots els públics, a càrrec de la companyia del Teatro Calderon de Barcelona, dirigida per José Maria Loperena, la Compañía Nacional de Teatro Maria Guerrero de Madrid i la companyia Pequeño Teatro de Barcelona, dirigida per l'actriu Maria Luisa Oliveda. També es van oferir sarsueles com "Marina", d'Arrieta; "La tabernera del puerto", de Sorozábal i "Don Gil de Alcalà", de Penella, a càrrec de la companyia lírica Tomàs Breton de Barcelona dirigida pel baix Manuel Gas. Així mateix van tenir lloc exitoses campanyes escolars pels alumnes de l'Hospitalet a càrrec de la companyia Teatro Universal para Escolares d'Alejandro Ulloa, que va oferir "La vida es sueño" i "El alcalde de Zalamea", de Calderon; "Otelo" i "Hamlet", de Shakespeare; "Los intereses creados", de Benavente i "En flandes se ha puesto el sol", de Marquina. Després se'n va fer càrrec en Ricard Salvat, que va organitzar algunes sessions per alumnes de batxillerat més treballades amb els professors, que podien preparar així l'obra amb anterioritat amb els seus alumnes. En finalitzar la representació els alumnes podien fer preguntes al director i els actors, que es situaven tots a l'escenari. Va ser un projecte deficitari econòmicament però d'una gran importància cultural i de molt relleu per a l'Hospitalet d'aquella època, que va quedar truncat el febrer de 1972 quan una gran tempesta amb una forta ventada va fer malbé totalment la immensa lona que cobria l'estructura. L'elevat cost de fer-ne una altra va motivar que l'Ajuntament, que poc després de l'incident va passar a ser el propietari de la Carpa , cedida per un preu simbólic pel Ministeri, renunciés a construir-ne una altra i deixés l'estructura despullada allà, a Can Serra, en un solar on l’ajuntament franquista de l’alcalde Matías de España havia donat permís per construir 13 blocs de 13 pisos d’alçada. Finalment, les lluites veïnals (els veïns tiraven a terra les tanques que barraven el terreny), l’arribada a l’Ajuntament de l’alcalde Vicenç Capdevila i el nou Pla General Metropolità de l’arquitecte Joan Antoni Solans, van aturar la construcció. En aquell emplaçament va néixer una plaça, un mercat i una escola que porten el nom de la Carpa en record de l’antiga estructura escènica. El 1976 va ser traslladada i muntada a la part del darrere del Parc de Can Buxeres, on va ser finalment desmuntada.
    Arts escèniques
    Cultura
    Equipaments culturals
    Patrimoni arquitectònic
    Sarsuela
    Teatre
    Teatre popular portàtil
  • AMHLAF0024618.jpg
    L'art jove a la carpa de Can Serra
    En aquesta fotografia de 1986 veiem l'estructura geodèsica dissenyada el 1966 per l'enginyer Emilio Pérez Piñerode que va acollir l'anomenat Teatro Popular Portátil, situada al barri de Can Serra, ja abandonada, donant aixopluc a una instal·lació artística que formava part de l'innovador projecte L'Art Jove 86, d'ajuts a projectes d'instal·lacions artístiques d'art jove al carrer promogut pel conjunt de les Aules de Cultura de la ciutat. Emilio Pérez Piñero, l'arquitecte que va dissenyar aquesta original carpa de ferro, va néixer a València el 1935 i es va traslladar sent molt petit a Calasparra, Múrcia, on tenia el seu estudi i on va morir prematurament el 1972. El 1957 viatja a Madrid i comença els seus estudis a l'Escola Superior Tècnica d'Arquitectura. El 1961 en el VI Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes celebrat a Londres, va presentar un projecte de 'Teatre Ambulant' amb capacitat per a 500 espectadors. Amb aquest projecte va donar inici a les seves inquietuds estructurals per crear elements de muntatge i desmuntatge ràpid i econòmic en gran similitud amb les obres de Buckminster Fuller. La seva estructura més coneguda, sens dubte, és la cúpula geodèsica del Museu Dalí a Figueres. Gràcies a aquest treball, de principis dels anys setanta, es va relacionar personalment amb Salvador Dalí, qui se sentia molt identificat amb les seves idees i plantejaments. Després de l'experiència obtinguda a Londres, el 1966 dissenya un Teatro Nacional Desmontable per a 1.800 espectadors per encàrrec del Ministeri d'Informació i Turisme, en l'època del ministre Manuel Fraga Iribarne, per als Festivals d'Espanya. L'estructura constava de dues cúpules reticulars realitzades en casquets de directriu esfèrica de 31 metres de diàmetre y 11 metres de fletxa. El projecte s'anomenava Teatro Popular Portátil, amb el que el Ministeri pretenia, mitjançant una carpa portàtil, portar el teatre a poblacions que no dispossessin d'un edifici teatral amb suficient capacitat com per representar grans espectacles. Aquesta carpa va anar per primer cop a La Corunya y després a Alcobendas, però no va ser gaire aprofitada pel Ministeri d'Educació. L'alcalde Vicenç Capdevila, llavors encara ponent de cultura, va aconsseguir que aquesta estructura s'instal·lés a l'Hospitalet, a un solar del barri de Can Serra, barri que tot just començava a edificar-se, on van tenir lloc, de 1969 a 1972, diversos cicles de teatre amateur i de teatre professional de tipus clàssic en castellà, en els que es van representar obres de teatre d'autors com Tirso de Molina, Lope de Rueda, Calderon, Lope de Vega, Molière, Arniches, Valle-Inclán, Benavente, Mihura, Salom i Buero Vallejo per a tots els públics, a càrrec de la companyia del Teatro Calderon de Barcelona, dirigida per José Maria Loperena, la Compañía Nacional de Teatro Maria Guerrero de Madrid i la companyia Pequeño Teatro de Barcelona, dirigida per l'actriu Maria Luisa Oliveda. També es van oferir sarsueles com "Marina", d'Arrieta; "La tabernera del puerto", de Sorozábal i "Don Gil de Alcalà", de Penella, a càrrec de la companyia lírica Tomàs Breton de Barcelona dirigida pel baix Manuel Gas. Així mateix van tenir lloc exitoses campanyes escolars pels alumnes de l'Hospitalet a càrrec de la companyia Teatro Universal para Escolares d'Alejandro Ulloa, que va oferir "La vida es sueño" i "El alcalde de Zalamea", de Calderon; "Otelo" i "Hamlet", de Shakespeare; "Los intereses creados", de Benavente i "En flandes se ha puesto el sol", de Marquina. Després se'n va fer càrrec en Ricard Salvat, que va organitzar algunes sessions per alumnes de batxillerat més treballades amb els professors, que podien preparar així l'obra amb anterioritat amb els seus alumnes. En finalitzar la representació els alumnes podien fer preguntes al director i els actors, que es situaven tots a l'escenari. Va ser un projecte deficitari econòmicament però d'una gran importància cultural i de molt relleu per a l'Hospitalet d'aquella època, que va quedar truncat el febrer de 1972 quan una gran tempesta amb una forta ventada va fer malbé totalment la immensa lona que cobria l'estructura. L'elevat cost de fer-ne una altra va motivar que l'Ajuntament, que poc després de l'incident va passar a ser el propietari de la Carpa , cedida per un preu simbólic pel Ministeri, renunciés a construir-ne una altra i deixés l'estructura despullada allà, a Can Serra, en un solar on l’ajuntament franquista de l’alcalde Matías de España havia donat permís per construir 13 blocs de 13 pisos d’alçada. Finalment, les lluites veïnals (els veïns tiraven a terra les tanques que barraven el terreny), l’arribada a l’Ajuntament de l’alcalde Vicenç Capdevila i el nou Pla General Metropolità de l’arquitecte Joan Antoni Solans, van aturar la construcció. En aquell emplaçament va néixer una plaça, un mercat i una escola que porten el nom de la Carpa en record de l’antiga estructura escènica. El 1976 va ser traslladada i muntada a la part del darrere del Parc de Can Buxeres, on va ser finalment desmuntada i traslladada a Madrid, cedida temporalment al Ministeri d'Indústria, que va fer construir una nova lona per a l'estructura per poder-la fer servir, al Paseo de los Coches del Parque del Retiro per a l'exposició TECNONOVA 87, del Centro para el Desarrollo Tecnológico y Industrial CDTI. La Carpa ja no va tornar a l'Hospitalet.
    Arts plàstiques
    Aules de Cultura
    Cultura
    Educació
    Equipaments culturals
    Teatre popular portàtil
  • AMHLAF0041638.jpeg
    Desperfectes produïts per una tempesta amb forta ventada el 1972 a la carpa del Teatro Popular Portátil de Can Serra
    Estat en el que va quedar, el febrer de 1972, després d'una gran tempesta amb una forta ventada, el Teatro Popular Portátil, instal·lat al barri de Can Serra pel Ministerio de Información y Turismo i l'Ajuntament de l'Hospitalet el 1969. Emilio Pérez Piñero, l'arquitecte que va dissenyar aquesta original carpa de ferro, va néixer a València el 1935 i es va traslladar sent molt petit a Calasparra, Múrcia, on tenia el seu estudi i on va morir prematurament el 1972. El 1957 viatja a Madrid i comença els seus estudis a l'Escola Superior Tècnica d'Arquitectura. El 1961 en el VI Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes celebrat a Londres, va presentar un projecte de 'Teatre Ambulant' amb capacitat per a 500 espectadors. Amb aquest projecte va donar inici a les seves inquietuds estructurals per crear elements de muntatge i desmuntatge ràpid i econòmic en gran similitud amb les obres de Buckminster Fuller. La seva estructura més coneguda, sens dubte, és la cúpula geodèsica del Museu Dalí a Figueres. Després de l'experiència obtinguda a Londres, el 1966 dissenya un Teatro Nacional Desmontable per a 1.800 espectadors per encàrrec del Ministeri d'Informació i Turisme, en l'època del ministre Manuel Fraga Iribarne, per als Festivals d'Espanya. El projecte s'anomenava Teatro Popular Portátil, amb el que el Ministeri pretenia, mitjançant una carpa portàtil, portar el teatre a poblacions que no disposessin d'un edifici teatral amb suficient capacitat com per representar grans espectacles. L'alcalde Vicenç Capdevila, llavors encara ponent de cultura, va aconseguir que aquesta estructura s'instal•lés a l'Hospitalet, a un solar del barri de Can Serra, barri que tot just començava a edificar-se, on van tenir lloc, de 1969 a 1972, diversos cicles de teatre amateur i de teatre professional de tipus clàssic en castellà, en els que es van representar obres de teatre d'autors com Tirso de Molina, Lope de Rueda, Calderon, Lope de Vega, Molière, Arniches, Valle-Inclán, Benavente, Mihura, Salom i Buero Vallejo per a tots els públics, a càrrec de la companyia del Teatro Calderon de Barcelona, dirigida per José Maria Loperena, la Compañía Nacional de Teatro Maria Guerrero de Madrid i la companyia Pequeño Teatro de Barcelona, dirigida per l'actriu Maria Luisa Oliveda. També es van oferir sarsueles com "Marina", d'Arrieta; "La tabernera del puerto", de Sorozábal i "Don Gil de Alcalà", de Penella, a càrrec de la companyia lírica Tomàs Breton de Barcelona dirigida pel baix Manuel Gas. Així mateix van tenir lloc exitoses campanyes escolars pels alumnes de l'Hospitalet a càrrec de la companyia Teatro Universal para Escolares d'Alejandro Ulloa, que va oferir "La vida es sueño" i "El alcalde de Zalamea", de Calderon; "Otelo" i "Hamlet", de Shakespeare; "Los intereses creados", de Benavente i "En flandes se ha puesto el sol", de Marquina. Després se'n va fer càrrec en Ricard Salvat, que va organitzar algunes sessions per alumnes de batxillerat més treballades amb els professors, que podien preparar així l'obra amb anterioritat amb els seus alumnes. Va ser un projecte deficitari econòmicament però d'una gran importància cultural i de molt relleu per a l'Hospitalet d'aquella època, que va quedar truncat el febrer de 1972 quan una gran tempesta amb una forta ventada va fer malbé totalment la immensa lona que cobria l'estructura. L'elevat cost de fer-ne una altra va motivar que l'Ajuntament, que poc després de l'incident va passar a ser el propietari de la Carpa, cedida per un preu simbòlic pel Ministeri, renunciés a construir-ne una altra i deixés l'estructura despullada allà, al solar de Can Serra, on s’hi va estar fins el 1976, quan va ser traslladada a la part de darrera del Parc de Can Buxeres.
    Cultura
    Equipaments culturals
    Teatre popular portàtil
  • AMHLAF0041650.TIF
    Teatro Popular Portátil
    Emilio Pérez Piñero, l'arquitecte que va dissenyar aquesta original carpa de ferro, va néixer a València el 1935 i es va traslladar sent molt petit a Calasparra, Múrcia, on tenia el seu estudi i on va morir prematurament el 1972. El 1957 viatja a Madrid i comença els seus estudis a l'Escola Superior Tècnica d'Arquitectura. El 1961 en el VI Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes celebrat a Londres, va presentar un projecte de 'Teatre Ambulant' amb capacitat per a 500 espectadors. Amb aquest projecte va donar inici a les seves inquietuds estructurals per crear elements de muntatge i desmuntatge ràpid i econòmic en gran similitud amb les obres de Buckminster Fuller. La seva estructura més coneguda, sens dubte, és la cúpula geodèsica del Museu Dalí a Figueres. Gràcies a aquest treball, de principis dels anys setanta, es va relacionar personalment amb Salvador Dalí, qui se sentia molt identificat amb les seves idees i plantejaments. Després de l'experiència obtinguda a Londres, el 1966 dissenya un Teatro Nacional Desmontable per a 1.800 espectadors per encàrrec del Ministeri d'Informació i Turisme, en l'època del ministre Manuel Fraga Iribarne, per als Festivals d'Espanya. L'estructura constava de dues cúpules reticulars realitzades en casquets de directriu esfèrica de 31 metres de diàmetre y 11 metres de fletxa. El projecte s'anomenava Teatro Popular Portátil, amb el que el Ministeri pretenia, mitjançant una carpa portàtil, portar el teatre a poblacions que no dispossessin d'un edifici teatral amb suficient capacitat com per representar grans espectacles. Aquesta carpa va anar per primer cop a La Corunya y després a Alcobendas, però no va ser gaire aprofitada pel Ministeri d'Educació. L'alcalde Vicenç Capdevila, llavors encara ponent de cultura, va aconsseguir que aquesta estructura s'instal·lés a l'Hospitalet, a un solar del barri de Can Serra, barri que tot just començava a edificar-se, on van tenir lloc, de 1969 a 1972, diversos cicles de teatre amateur i de teatre professional de tipus clàssic en castellà, en els que es van representar obres de teatre d'autors com Tirso de Molina, Lope de Rueda, Calderon, Lope de Vega, Molière, Arniches, Valle-Inclán, Benavente, Mihura, Salom i Buero Vallejo per a tots els públics, a càrrec de la companyia del Teatro Calderon de Barcelona, dirigida per José Maria Loperena, la Compañía Nacional de Teatro Maria Guerrero de Madrid i la companyia Pequeño Teatro de Barcelona, dirigida per l'actriu Maria Luisa Oliveda. També es van oferir sarsueles com "Marina", d'Arrieta; "La tabernera del puerto", de Sorozábal i "Don Gil de Alcalà", de Penella, a càrrec de la companyia lírica Tomàs Breton de Barcelona dirigida pel baix Manuel Gas. Així mateix van tenir lloc exitoses campanyes escolars pels alumnes de l'Hospitalet a càrrec de la companyia Teatro Universal para Escolares d'Alejandro Ulloa, que va oferir "La vida es sueño" i "El alcalde de Zalamea", de Calderon; "Otelo" i "Hamlet", de Shakespeare; "Los intereses creados", de Benavente i "En flandes se ha puesto el sol", de Marquina. Després se'n va fer càrrec en Ricard Salvat, que va organitzar algunes sessions per alumnes de batxillerat més treballades amb els professors, que podien preparar així l'obra amb anterioritat amb els seus alumnes. En finalitzar la representació els alumnes podien fer preguntes al director i els actors, que es situaven tots a l'escenari. Va ser un projecte deficitari econòmicament però d'una gran importància cultural i de molt relleu per a l'Hospitalet d'aquella època, que va quedar truncat el febrer de 1972 quan una gran tempesta amb una forta ventada va fer malbé totalment la immensa lona que cobria l'estructura. L'elevat cost de fer-ne una altra va motivar que l'Ajuntament, que poc després de l'incident va passar a ser el propietari de la Carpa , cedida per un preu simbólic pel Ministeri, renunciés a construir-ne una altra i deixés l'estructura despullada allà, a Can Serra, en un solar on l’ajuntament franquista de l’alcalde Matías de España havia donat permís per construir 13 blocs de 13 pisos d’alçada. Finalment, les lluites veïnals (els veïns tiraven a terra les tanques que barraven el terreny), l’arribada a l’Ajuntament de l’alcalde Vicenç Capdevila i el nou Pla General Metropolità de l’arquitecte Joan Antoni Solans, van aturar la construcció. En aquell emplaçament va néixer una plaça, un mercat i una escola que porten el nom de la Carpa en record de l’antiga estructura escènica. El 1976 va ser traslladada i muntada a la part del darrere del Parc de Can Buxeres, on va ser finalment desmuntada. Fotografia del 16 d'octubre de 1969, dia en què el Ministro de Información y Turismo, Manuel Fraga Iribarne, va visitar el Teatro Popular Portàtil per inaugurar la campanya "Teatro Universal para Escolares, adreçada als alumnes de batxillerat de l'Hospitalet. Podem veure l'esplèndida estructura coberta amb la gran lona i unes petites edificacions realitzades en obra, on tenien lloc les oficines i les taquilles, en les que apareix el nom del projecte. La furgoneta de refrescos Mirinda, de la marca Pepsi-Cola, afincada llavors a l'Hospitalet, a la Gran Via, al costat de la fàbrica Godó i Trias, va donar suport a aquestes representacions.
    Arts escèniques
    Cultura
    Equipaments culturals
    Patrimoni arquitectònic
    Sarsuela
    Teatre
    Teatre popular portàtil
  • AMHLAF0000735.jpg
    Retrat de Joan Matas i Avellan
    Retrat de Joan Matas, actor de teatre hospitalenc. Dotat d'una gran presència i d'una esplèndida veu greu i perfecta dicció, Joan Matas Abellán, actor en diferents muntatges de teatre amateur del Grup de Teatre Alpha 63 de l'Hospitalet, va arribar a ser actor professional i va formar part de la Companyia Adrià Gual, sorgida de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, amb la que va actuar en diversos muntatges al Teatre Romea, dirigides les dues per Ricard Salvat, així com de la companyia de Pau Garsaball en l'exitosa obra de teatre musical "El retaule del flautista", de Jordi Teixidor i Carles Berga, on va interpretar el paper de Reverend Grundig en la gravació que d'aquesta obra va fer Televisió Espanyola el 1977, on també va gravar, el 1978 "A l'Àfrica, minyons" de Xavier Fàbregas, fent el divertit paper de Soldà del Marroc de l'obra de Serafí Pitarra "La botifarra de la llibertat". També va formar part de l'espectacle de teatre avantguardista "Rebel delirium", de Iago Pericot i Sergi Mateu, estrenat als túnels del metro el 1977 i de diversos muntatges de cabaret de petit format amb Carme Sansa i Pep Torrents en diferents sales de cafè-teatre de Barcelona. La sobtada mort del seu pare el va obligar a abandonar el teatre als anys vuitanta per fer-se càrrec, junt amb el seu germà Jaume, de l'antiga i important peixateria familiar del Mercat del Centre de l'Hospitalet, on va treballar fins a la seva prematura mort l'any 2007 als 60 anys. Era Llicenciat en Ciències Exactes.
    Actors
    Arts escènciques
    Arts escèniques
    Cultura
    Homes
    Oficis i ocupacions
    Persones
    Retrats
    Teatre
  • AMHLAF0066528.jpeg
    Presentació del Cine Club L'Hospitalet.
    Presentació del Cine Club L'Hospitalet el 18 febrer 1982 al Museu de l'Hospitalet. En aquesta fotografia surt tot un seguit de gent molt activa culturalment al barri del Centre que va donar suport al naixement de la important entitat cultural Hospitalenca Cine Club l'Hospitalet, presentada en aquest acte pel seu principal impulsor i primer president, en Joaquim Company i Prats, que havia estat membre del Grup de Cinema del Col·lectiu Alpha 63, amb els que va dirigir la pel·lícula "Serrallonga, aspectes del x. XVII" el 1972, i posteriorment del Cine Club Alpha 63, reconegut fotògraf de la ciutat que posteriorment, en els anys noranta, va ser president de la Federació Catalana de Cine Clubs. Apareixen en primer terme, a l'esquerra, l'artista gràfic Valentí Julià, al darrere seu en Joan Parera i Serramià, home de teatre del Centre Catòlic de l'Hospitalet, Josep Tejedor, regidor del Districte I pel PSC, Germà Pedra, regidor també pel PSC, Montserrat Company i Prats, pedagoga i fundadora-directora de l'Escola Patufet-Sant Jordi, acompanyada de la seva mare, Sra. Prats, Minerva Álvarez, actriu del Grup d'Acció Teatral (GAT) de l'Hospitalet, Jaume Botey i Vallès, regidor d'Ensenyament com a independent en les llistes del PSUC, Jordi Homs i Leyes, mestre i activista polític llavors pel PSUC, un jove Artur Arranz i Galiano, llavors estudiant de filosofia, membre fundador i membre de la junta directiva de l'entitat, que posteriorment, en els anys noranta, va presidir, i a la dreta, l'escenògraf, actor i director teatral Alfons Flores i Tarrés, membre fundador del Grup d'Acció Teatral (GAT) de l'Hospitalet.
    Cultura
    Cinema
    Cine Club L'Hospitalet
  • AMHLAF0111113.tif
    Cartel de Carles Fontserè de l'espectacle La hija del capitan, de Valle-Inclán, del Grup d'Acció Teatral (GAT)
    Cartell de Carles Fontserè de la representació de "La hija del capitán" de Ramon Maria del Valle Inclán a càrrec del Grup d'Acció Teatral (GAT) de l'Hospitalet de Llobregat. L'estrena d'aquest espectacle va tenir lloc el 27 de maig de 1982 al Teatre del Centre Catòlic i va fer funcions diàries fins el 13 de juny. Al juliol d'aquell mateix any va fer dues funcions a la Casa de la Caritat de Barcelona dins la programació del Festival Grec. Va reposar-se al Teatre del Centre Catòlic els dies 19, 20, 21, 26, 27 i 28 de novembre 1982. Al centre del dibuix hi ha una taula atravessada pel títol de l'obra. Per sobre del títol es veu una taula de joc amb cartes i diners, envoltada per sis sinistres personatges masculins, un d'ells vestit amb uniforme militar i amb una pistola a la mà en una actitud similar a la del guàrdia civil Tejero a l'asalt al Congrés dels Diputats a l'intent de cop d'estat de 1981, un any abans de l'estrena. Per sota del títol es veuen les faldilles de la taula de joc per sota les quals apareixen unes cames d'un suposat cadaver i una taca de sang... Al fons, un pinxo, una mucama i la filla del capità. Argument: La Sini es veu compromesa a mantenir relacions amb el General promovent així una bona carrera professional al seu pare, el Capità Sinibaldo Pérez, que sap i consent. Es creua en la història El Golfante, enamorat de la Sini i que encegat per la passió es disposa a assassinar al General. No obstant això, per equivocació, acaba amb la vida d'una altra persona, El Pollo de Cartagena. El Golfante i la Sini escapen amb informació comprometedora per al General que venen a la premsa. Aquest, desesperat i assetjat pels diaris, declara un Directori Militar. Aquesta obra, qualificada com a Esperpento pel seu autor, es va publicar el 1927 i ràpidament va ser prohibida per les autoritats de la dictadura de Primo de Rivera, figura que inspira el personatge de El General. Fitxa artística de l'espectacle: Títol: La hija del capitán (de la trilogia Martes de Carnaval) Autor: Ramon Maria del Valle-Inclán Direcció: Enric Flores Tarrés Escenografia i figurins: Alfons Flores Tarrés Intèrprets: Consuelo Àlvarez, Minerva Álvarez, Arturo Arranz, Francisco José Basilio, Josefa Calvo, Luis Miguel Climent, Bartolomé Fernández, José Miguel Fernández, Alfons Flores, Miguel Montes, Pere Vidal. Aquest esplèndid cartell va ser encarregat per Pere Pinyol Martínez, llavors gerent del Grup d'Acció Teatral GAT al gran cartellista, figurinista i fotògraf Carles Fontseré. Carles Fontserè i Carrió (Barcelona, 9 de març de 1916 – Girona, 4 de gener de 2007) fou un destacat dibuixant i cartellista català, especialment a l'època de la Segona República Espanyola. També treballà com ninotaire, fotògraf i escenògraf. Carles Fontserè, amb vint anys, s'incorporà els primers dies de la Guerra Civil al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, organisme dirigit per Jaume Miratvilles. L'artista tenia unes grans capacitats tècniques i artístiques, i va ser a partir d'aquell moment quan va emprendre la seva activitat com a cartellista. El cartell en aquell moment esdevingué una arma al servei de la causa republicana. Fontserè dibuixà vint-i-dos cartells durant els anys 1930 del segle xx. Són cartells de propaganda ideològica realitzats per encàrrecs d'institucions, partits i sindicats que, en moments de convulsió social, guerra i revolució, pretenien fer arribar missatges clars i contundents a les parets de cada poble. Cada cartell és obra de l'artista però Fontserè comptava amb l'ajuda del Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya, que realitzaven una revolució i lluita social contra el feixisme. Van aconseguir que cada cartell fos un gran exponent d'estils, lluites i pensaments compartits. L'any 1995 va publicar les seves memòries: Memòries d'un cartellista català (1931 -1939) 
    Cultura
    Arts escèniques
    Teatre
    Patrimoni artístic
    Grup d'Acció Teatral - GAT