Activitat del Cine Club L'Hospitalet per a estudiants al cinema Oliveras.

Sortida dels alumnes de les sessions matinals del programa del Cine Club L'Hospitalet "El cinema a l'abast dels estudiants" el 1985 que, des de l'inici del programa i fins el seu enderrocament el 1989, tenien lloc al Cinema Oliveras del carrer Baró de Maldà. El dibuixant de còmics Jaime Martín, vinculat a la ciutat, va reproduir aquesta fotografia en una vinyeta del seu primerenc àlbum "Sangre de barrio", ambientat a l'Hospitalet. El curs 1983-84, el Cine Club L’Hospitalet va iniciar una nova línia de programació, I'interés per la qual es manifestava ja als documents fundacionals de I'entitat. Es tractava d'un programa de difusió cinematogràfica adreçat als estudiants d'ensenyament secundari i batxillerat que es va batejar amb el nom “El cinema a I'abast dels estudiants”. Els seus objectius eren promocionar entre els mestres I'ús de les sessions cinematogràfiques com a eina pedagògica complementaria amb altres mètodes docents «tradicionals» i apropar el col·lectiu d'estudiants de la ciutat a un cinema de qualitat i no estrictament comercial que no podien veure a les sales de cinema dels seus barris. Aquest programa havia tingut precedents en les programacions per a estudiants realitzades als anys seixanta i setanta per l’entitat I'Alpha 63, pel Cine Club Objetivo o per I'Escola d'Estudis Artistics dirigida per Ricard Salvat, però en cap dels casos havia quallat a causa de la manca d'organització o recursos per poder fer una oferta continuada. El Cinema Oliveras havia estat reformat feia poc i el seu propietari, en Jaume Campreciós, l'havia convertit en una esplèndida i molt còmoda sala, amb unes condicions tècniques immillorables per aquella època. Les sessions del Cine Club es feien els dimarts a les 21h i van significar, fins l'enderroc del Cinema Oliveras per fer-hi un bloc de pisos, el 1989, una important senya d'identitat local perquè des de l'inici van ser punt de trobada dels hospitalencs més actius culturalment a la ciutat. Quan el Cinema Oliveras va tancar, en una època en la que l'arribada del video va començar a fer minvar l'afluència d'espectadors a les sales d'exhibició cinematogràfica, el Cine Club va demanar a l'Ajuntament que comprés aquesta cèntrica sala, que havia esdevingut emblemàtica pels cinèfils de la ciutat, per tal de mantenir-la com a equipament cultural al centre de la ciutat, però l'Ajuntament no es va mostrar interessat i el Cinema Oliveras va ser finalment enderrocat per fer-hi un bloc de pisos més, de forma similar al que va passar l'any 2010 amb l'enderrocament del Cinema Rambla de la rambla Just Oliveras.

Primera Mostra de curtmetratges Països Catalans, del 13 al 15 de juny de 1984

Finalment, va tenir lloc, la nit del 15 de juny, al Pati de la Biblioteca Can Sumarro, important masia de la ciutat totalment restaurada i reconvertida en Biblioteca el 1983, l'Acte de Cloenda. Per aquest acte de cloenda, la comissió organitzadora de la Mostra, en la que van participar, a part de membres del Cine Club L'Hospitalet diferents i significats agents culturals de l'època com el Grup d'Acció Teatral (GAT), l'esplai El CAU i responsables de diferents Aules de Cultura de la ciutat, en Pere Pinyol Martínez, home de teatre, ex gerent del GAT, llavors director de l'Aula de Cultura de Sant Josep, coordinador de l'acte, va voler recrear uns estudis cinematogràfics, amb els diferents espais (entrada als estudis, com s'observa a la fotografia, escenari, tarima per l'orquestra, bar, etc) units per una via on passava una càmera filmant un de travelling de tot el que passava aquella nit. Veiem entrar aquí a Miguel Montes, actor, llavors actor, cap tècnic i membre de la Cooperativa Grup d'Acció Teatral (GAT) de l'Hospitalet, després Director Tècnic de l'empresa teatral Focus, acompanyat de la seva filla Mariona i de la seva dona Anna Vila, rebuts per Sebastià Badia i Glòria Valera, membres de la comissió organitzadora de l'Acte de Cloenda. Al fons, Carme Arranz, membre també de la comissió organitzadora, rep l'actriu i membre de la cooperativa GAT Minerva Álvarez.

Geganta Pepa, La Pubilla Cases

Imatge de la presentació en societat de la geganta Pepa, La Pubilla Cases, en record de na Josefa Cases Clavell, que fou propietària de molts terrens en aquesta zona de l'Hospitalet de l'emblemàtica casa senyorial, de 1771, presentada en societat a la festa major del barri Pubilla Cases de l'any 1995. La geganta va ser encarregada per l'Aula de Cultura de La Florida, en l'època en que va ser dirigida per Artur Arranz, amb la intenció de dotar al barri d'un símbol, d'augmentar el patrimoni cultural de l'Hospitalet i el sentiment de pertinença al barri de Pubilla Cases, al reconegut constructor de gegants i capgrossos amb taller al barri de Gràcia, Xavier Jansana. També amb el propòsit de generar dinàmiques que ajudéssin a potenciar el diàleg entre les diferents cultures d'origen del barri amb la cultura popular catalana, i tenint present els agents socials i culturals del barri, com la comissió de Festes i altres, l'Aula de Cultura va demanar la col·laboració de les dones del Taller de Confecció del Centre Extremeño Muñoz Torrero, dirigit per Mari Luz Blasco Pastor, perquè féssin el vestuari de la geganta, que van fer, desinteressadament, documentant-se profusament sobre el tipus de teixits i vestis que portava una pubilla del segle XVIII, una feina realment esplèndida. A començament del segle XVIII les terres on avui hi ha el densíssim barri de Pubilla Cases de l'Hospitalet, fruit del "desarrollismo" i de l'especulació franquista, eren propietat dels jesuïtes, on tenien una residència pels seus jubilats i malalts, però al 1767, Carles III va expulsar-los d’Espanya i va posar a la venda les seves terres. El pare de Josefa Casas i Clavell les va comprar, va tirar a terra l’antiga residència i al 1772 va estrenar l’actual torre d’estil neoclàssic. Va aprofitar les aigües dels torrents de les Cucales i dels Albarells i va convertir les terres en jardins, horta i vinyes. La situació estratègica de la torre a les portes de Barcelona i la categoria social dels propietaris, deguda a la producció vitivinícola, va fer que fes estada en aquest imponent casalot, situat al costa del llavors anomenat "camí ral" gent important de l'època. Requisada durant la guerra civil, època en la que s'hi va instal·lar una txeca al seu soterrani, el 1947 la finca va passar a ser propietat del Sr. Joaquím Freixa, que va instal•lar una fàbrica tèxtil. Aquesta va fer fallida el 1963 i el 1964 Freixa va vendre la finca a les religioses de la congregació Serventes del Sagrat Cor de Jesús, que l'ocupen des de llavors, mantenint l'antic casal de la Pubilla Cases en perfecte estat, on van instal·lar el centre docent privat concertat de caire religiós Sant Josep Obrer. Imatge de la finalització i posada del vestit a la geganta Pubilla Cases del 1995, poc abans de ser presentada en societat a la festa major de Pubilla Cases del mateix any. Hi surt Mari Luz Blasco Pastor (creadora del vestit de la geganta), amb el cabell blanc, i el seu equip de costureres col·laboradores i Xavier Jansana (constructor de la geganta).

Visita de SS.MM. els Reis Centre Cultural Tecla Sala

Visita de SS.MM. els Reis Centre Cultural Tecla Sala

Visita de SS.MM. els Reis Centre Cultural Tecla Sala

Visita de SS.MM. els Reis Centre Cultural Tecla Sala

Visita de SS.MM. els Reis Centre Cultural Tecla Sala

Visita de SS.MM. els Reis Centre Cultural Tecla Sala

Visita de SS.MM. els Reis Centre Cultural Tecla Sala

Obres de la biblioteca central Tecla Sala

Obres de la biblioteca central Tecla Sala

Altos Hornos de Cataluña S.A. (La Farga)

Instal·lacions i gran forn de "Altos Hornos de Cataluña S.A." ( La Farga ). L’origen de la Farga és una modesta foneria situada al mateix indret on avui encara s’aixeca La Farga, que va ser inaugurada l’any 1902. Amb el temps, però, va arribar a ser una de les millors indústries siderúrgiques d’Espanya. El propietari d’aquella modesta ferreria "Herreria San José" era Francesc Bori i Comas (L'Hospitalet 1840-1915), un industrial ben situat i també conegut perquè al 1878 s'havia fet construir la seva torre a L'Hospitalet, La finca Can Bori estava situada a la cruïlla entre el carrer de Sant Joan i Digoine i la Riera del Canyet, fins a les vies del ferrocarril i la travessava el Canal de la Infanta. La foneria i altres negocis del senyor Bori, però, van fer fallida. La foneria la va vendre el 1907 i anys més tard, el 1928, els seus hereus van vendre la seva torre a l'Ajuntament de l'Hospitalet. Un cop reformada i adaptada per l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, va passar a ser una escola pública, inaugurada pel president de la Generalitat, Francesc Macià el 18 de setembre de 1932 amb el nom de “Grup escolar Rossend Arús”. Es va mantenir fins el 1980, quan va ser enderrocada per aixecar un edifici de nova planta pel col·legi Can Bori, que va continuar com a escola pública fins el 1999, quan va passar a ser l'escola d'educació especial concertada Estel-Can Bori. El 1916 aquella ferreria es va transformar en una societat anònima de capital belga amb el nom de Altos Hornos de Catalunya SA. A partir de llavors la Farga començarà a comptar amb la tecnologia capdavantera d’aquest sector a Europa. No és estrany, doncs, que durant la Guerra Civil la fàbrica fos considerada com a indústria de guerra per la seva capacitat productiva. Durant els anys de la guerra civil, en els que fins i tot va disposar d'una moneda pròpia d’ús intern, va mantenir una intensa relació amb la indústria de gres Cucurny, també considerada indústria de guerra, que li proporcionava grans quantitats de de maons refractaris de substitució pels seus grans i potents forns, sempre en funcionament, indústria ceràmica nascuda precisament a l'Hospitalet a finals del s. XIX i que el 1915 es va traslladar a Montmeló. L’any 1942 es produeix un nou canvi en la propietat, passant ara la instal·lació a mans del grup industrial Rivière, un gran grup d’origen familiar que tenia empreses a l’Aragó, Madrid, Catalunya, País Basc, Andalusia i Castella. La Farga passava a ser una societat de capital espanyol, desplaçant així els anteriors propietaris belgues. Però en aquests anys, l’escassetat de recursos de l’economia de postguerra, i de matèria prima, al ferro, alenteix l’activitat productiva. A partir del 1952 la foneria viu un període d’expansió i modernització que augmentarà la producció de les 4.000 fins a les 150.000 tones. La farga arribarà a ser una de les millors foneries d’Espanya. Es va distingir en la fabricació d’acers especials. Aquest desenvolupament econòmic de l'empresa va anar en paral·lel al creixement urbanístic de l'Hospitalet. La farga va acabar envoltada de blocs de pisos i la seva activitat industrial, molt contaminant, poc saludable i sorollosa, va acabar sent incompatible amb la ciutat. En plena crisi econòmica de la dècada de 1970, els veïns mostren el seu rebuig a un negoci que genera molta feina a la ciutat, però que encara genera més molèsties. La vigilància municipal de les emissions no aconseguirà calmar els ànims dels veïns. El juliol de 1980, tots aquests problemes provocaren una reacció unànime de la ciutadania i de les forces polítiques que cristal·litza en una gran manifestació unitària. L’acte va acabar amb una càrrega policial que va suposar la paradoxa que les forces policials s’enfrontaren a càrrecs electes en les primeres eleccions democràtiques de l’Ajuntament que pocs anys abans, durant el franquisme, havien hagut de fugir d’aquestes mateixes càrregues policials. La lluita es va radicalitzar fins al punt que l’empresa va decidir buscar nous terrenys a Sant Andreu de la Barca per traslladar el seu negoci i va aturar la producció a L’Hospitalet el 1982. Quatre anys més tard, l’Ajuntament compraria l’antiga fàbrica per uns 550 milions de pessetes. La Farga, després d'uns anys inicials en els que van fer-hi actuacions el grup La Fura dels Baus i es va fer servir com recinte firal (Firaciutat el 1985, Firajoc el 1986, etc), va ser reformada en profunditat a finals dels anys noranta del s.XX i reconvertida en diverses dependències municipals, un modern recinte apte per a la celebració de tot tipus de fires i congressos, i un centre comercial en règim de concessió d’ús privat durant 75 anys. La nova Farga naixia amb vocació de ser un centre polivalent de titularitat pública que vertebrés el centre de la ciutat, sobre tot en el seu aspecte més comercial. Èxits com el saló del Manga i altres esdeveniments van avalar aquesta aposta al menys fins al tombant del segle XX. L’aparició d’altres potents eixos comercials i firals al voltant de la Granvia i la crisi econòmica van suposar, però, un moment de crisi pel recinte que posteriorment va poder superar.

Escola del carrer de Pareto, 22

El 1949 aquest edifici era una escola pública de nens (escola número 7). El propietari era Pere Coca i l'Ajuntament li pagava un lloguer. L'edifici havia estat construït el 1925 expressament per a ser una escola. L'arquitecte fou Lluís Gonzaga Colomer i Ballot. A partir de 1970 s'hi va instal·lar la biblioteca pública del barri de Santa Eulàlia, fins el seu tancament l'any 2021.

Escola del carrer de Pareto, 22

El 1949 aquest edifici era una escola pública de nens (escola número 7). El propietari era Pere Coca i l'Ajuntament li pagava un lloguer. L'edifici havia estat construït el 1925 expressament per a ser una escola. L'arquitecte fou Lluís Gonzaga Colomer i Ballot. A partir de 1970 s'hi va instal·lar la biblioteca pública del barri de Santa Eulàlia, fins el seu tancament l'any 2021.

Estructura de La Carpa de Can Serra, antic Teatro Popular Portátil, a la part de dalt del Parc de Can Buxeres.

Emilio Pérez Piñero, l'arquitecte que va dissenyar aquesta original carpa de ferro, va néixer a València el 1935 i es va traslladar sent molt petit a Calasparra, Múrcia, on tenia el seu estudi i on va morir prematurament el 1972. El 1957 viatja a Madrid i comença els seus estudis a l'Escola Superior Tècnica d'Arquitectura. El 1961 en el VI Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes celebrat a Londres, va presentar un projecte de 'Teatre Ambulant' amb capacitat per a 500 espectadors. Amb aquest projecte va donar inici a les seves inquietuds estructurals per crear elements de muntatge i desmuntatge ràpid i econòmic en gran similitud amb les obres de Buckminster Fuller. La seva estructura més coneguda, sens dubte, és la cúpula geodèsica del Museu Dalí a Figueres. Gràcies a aquest treball, de principis dels anys setanta, es va relacionar personalment amb Salvador Dalí, qui se sentia molt identificat amb les seves idees i plantejaments. Després de l'experiència obtinguda a Londres, el 1966 dissenya un Teatro Nacional Desmontable per a 1.800 espectadors per encàrrec del Ministeri d'Informació i Turisme, en l'època del ministre Manuel Fraga Iribarne, per als Festivals d'Espanya. L'estructura constava de dues cúpules reticulars realitzades en casquets de directriu esfèrica de 31 metres de diàmetre y 11 metres de fletxa. El projecte s'anomenava Teatro Popular Portátil, amb el que el Ministeri pretenia, mitjançant una carpa portàtil, portar el teatre a poblacions que no dispossessin d'un edifici teatral amb suficient capacitat com per representar grans espectacles. Aquesta carpa va anar per primer cop a La Corunya y després a Alcobendas, però no va ser gaire aprofitada pel Ministeri d'Educació. L'alcalde Vicenç Capdevila, llavors encara ponent de cultura, va aconsseguir que aquesta estructura s'instal·lés a l'Hospitalet, a un solar del barri de Can Serra, barri que tot just començava a edificar-se, on van tenir lloc, de 1969 a 1972, diversos cicles de teatre amateur i de teatre professional de tipus clàssic en castellà, en els que es van representar obres de teatre d'autors com Tirso de Molina, Lope de Rueda, Calderon, Lope de Vega, Molière, Arniches, Valle-Inclán, Benavente, Mihura, Salom i Buero Vallejo per a tots els públics, a càrrec de la companyia del Teatro Calderon de Barcelona, dirigida per José Maria Loperena, la Compañía Nacional de Teatro Maria Guerrero de Madrid i la companyia Pequeño Teatro de Barcelona, dirigida per l'actriu Maria Luisa Oliveda. També es van oferir sarsueles com "Marina", d'Arrieta; "La tabernera del puerto", de Sorozábal i "Don Gil de Alcalà", de Penella, a càrrec de la companyia lírica Tomàs Breton de Barcelona dirigida pel baix Manuel Gas. Així mateix van tenir lloc exitoses campanyes escolars pels alumnes de l'Hospitalet a càrrec de la companyia Teatro Universal para Escolares d'Alejandro Ulloa, que va oferir "La vida es sueño" i "El alcalde de Zalamea", de Calderon; "Otelo" i "Hamlet", de Shakespeare; "Los intereses creados", de Benavente i "En flandes se ha puesto el sol", de Marquina. Després se'n va fer càrrec en Ricard Salvat, que va organitzar algunes sessions per alumnes de batxillerat més treballades amb els professors, que podien preparar així l'obra amb anterioritat amb els seus alumnes. En finalitzar la representació els alumnes podien fer preguntes al director i els actors, que es situaven tots a l'escenari. Va ser un projecte deficitari econòmicament però d'una gran importància cultural i de molt relleu per a l'Hospitalet d'aquella època, que va quedar truncat el febrer de 1972 quan una gran tempesta amb una forta ventada va fer malbé totalment la immensa lona que cobria l'estructura. L'elevat cost de fer-ne una altra va motivar que l'Ajuntament, que poc després de l'incident va passar a ser el propietari de la Carpa , cedida per un preu simbólic pel Ministeri, renunciés a construir-ne una altra i deixés l'estructura despullada allà, a Can Serra, en un solar on l’ajuntament franquista de l’alcalde Matías de España havia donat permís per construir 13 blocs de 13 pisos d’alçada. Finalment, les lluites veïnals (els veïns tiraven a terra les tanques que barraven el terreny), l’arribada a l’Ajuntament de l’alcalde Vicenç Capdevila i el nou Pla General Metropolità de l’arquitecte Joan Antoni Solans, van aturar la construcció. En aquell emplaçament va néixer una plaça, un mercat i una escola que porten el nom de la Carpa en record de l’antiga estructura escènica. El 1976 va ser traslladada i muntada a la part del darrere del Parc de Can Buxeres, on va ser finalment desmuntada.

Biblioteca de Santa Eulàlia

Vista de la façana de la biblioteca de Santa Eulàlia. Al seu costat "Sastrería JF". Es veu el rètol del carrer Muns amb el qual fa cantonada.

Biblioteca de Santa Eulàlia

La seu de la biblioteca de Santa Eulàlia, a la cantonada dels carrers de Pareto i de Muns. La biblioteca es va inaugurar el 23 d'abril del 1970 mitjançant un conveni amb la Diputació de Barcelona i l'Ajuntament de l'Hospitalet.

AVGDA. DEL METRO DE SANTA EULÀLIA

VISITA D'OBRES A SANTA EULÀLIA DE L'ALCALDE SOLANICH

VISITA D'OBRES A SANTA EULÀLIA DE L'ALCALDE SOLANICH

ESGLÉSIA DEL BARRI DE SANTA EULÀLIA

ESGLÉSIA DEL BARRI DE SANTA EULÀLIA

La cançó de l'Empordà.

Jaume Ventura Tort (1911-1985) va compondre la música d'aquesta sarsuela. Es tracta d'un sainet líric català amb llibret de Ferran Casanovas i Civit, que es va pre-estrenar el 15 d'abril al Centre Artesà de El Prat de Llobregat i es va estrenar el 16 d'abril de l'any 1964 al Teatre Òpera de l'Hospitalet. Aquesta representació va anar a càrrec del grup de teatre i sarsuela del Club Pimpinela.

El cine Romero

Es va iinaugurar l'any 1931. Es trobava al carrer Doctor Martí Julià, cantonada amb el carrer Montseny.