Inauguració de la Biblioteca Municipal, per Francesc Macià

Inauguració de la Biblioteca Municipal al núm. 15 del carrer del Baró de Maldà, el 18 de desembre de 1932, a càrrec del president de le Generalitat de Catalunya, Francesc Macià. La construcció d'aquesta biblioteca pública fou impulsada pel regidor de l'Ajuntament de l'Hospitalet per Esquerra Republicana de Catalunya Salvador Gil i Gil, home autodidacta, baster de professió, d'una gran inquietud intel·lectual i social, fundador dels periòdics comarcals d'esquerra republicana LLibertat i Fortitud. Aquest local municipal posteriorment va deixar de ser la Biblioteca Municipal, que va passar a estar situada a la planta baixa de l'edifici de l'Ajuntament, anomenada Biblioteca Mosèn Homar, rector de l'església de Santa Eulàlia de Mèrida, que va fer donació de la seva biblioteca particular a l'Ajuntament, i va ser cedit, als anys seixanta, en l'època en què l'esplèndida Biblioteca de La Caixa de Pensions, situada també al c/ Baró de Maldà, al núm. 5, gairebé al costat d'aquest local, funcionava feia uns anys a ple rendiment, com a seu de l'Associació d'Amics de la Música. La fotografia mostra al president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Maciài Llusà i la seva dona Eugènia Lamarca i de Mier, que mira a la càmera, entre dues taules de consulta, i envoltat per altres autoritats, d'entre els quals es pot reconèixer al Primer Tinent d'Alcalde de l'Ajuntament de l'Hospitalet Dr. Carles Martí Feced i al Dr. Jaume Aiguader i Miró, alcalde republicà de Barcelona.

Estructura de La Carpa de Can Serra.

Estructura abandonada de la carpa del Teatro Popular Portátil, que va ser instal·lada al barri de Can Serra pel Ministerio de Información y Turismo i l'Ajuntament de l'Hospitalet el 1969. Fa estar activa fins el febrer de 1972, quan una forta tempesta acompanyada d'una gran ventada va destrossar completament la immensa lona que cobria l'estructura. L'elevat cost de fer-ne una altra va motivar que l'Ajuntament, que poc després de l'incident va passar a ser el propietari de la carpa, cedida per un preu simbòlic pel Ministeri, renunciés a construir-ne una altra i deixés l'estructura despullada allà, al solar de Can Serra, on s’hi va estar fins el 1976, quan va ser traslladada a la part de darrera del Parc de Can Buxeres, on es va tornar a muntar i on va romandre fins el 1986. Emilio Pérez Piñero, l'arquitecte que va dissenyar aquesta original carpa de ferro, va néixer a València el 1935 i es va traslladar sent molt petit a Calasparra, Múrcia, on tenia el seu estudi i on va morir prematurament el 1972. El 1957 viatja a Madrid i comença els seus estudis a l'Escola Superior Tècnica d'Arquitectura. El 1961 en el VI Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes celebrat a Londres, va presentar un projecte de 'Teatre Ambulant' amb capacitat per a 500 espectadors. Amb aquest projecte va donar inici a les seves inquietuds estructurals per crear elements de muntatge i desmuntatge ràpid i econòmic en gran similitud amb les obres de Buckminster Fuller. La seva estructura més coneguda, sens dubte, és la cúpula geodèsica del Museu Dalí a Figueres. Després de l'experiència obtinguda a Londres, el 1966 dissenya un Teatro Nacional Desmontable per a 1.800 espectadors per encàrrec del Ministeri d'Informació i Turisme, en l'època del ministre Manuel Fraga Iribarne, per als Festivals d'Espanya. El projecte s'anomenava Teatro Popular Portátil, amb el que el Ministeri pretenia, mitjançant una carpa portàtil, portar el teatre a poblacions que no disposessin d'un edifici teatral amb suficient capacitat com per representar grans espectacles. L'alcalde Vicenç Capdevila, llavors encara ponent de cultura, va aconseguir que aquesta estructura s'instal•lés a l'Hospitalet, a un solar del barri de Can Serra, barri que tot just començava a edificar-se, on van tenir lloc, de 1969 a 1972, diversos cicles de teatre amateur i de teatre professional de tipus clàssic en castellà, en els que es van representar obres de teatre d'autors com Tirso de Molina, Lope de Rueda, Calderon, Lope de Vega, Molière, Arniches, Valle-Inclán, Benavente, Mihura, Salom i Buero Vallejo per a tots els públics, a càrrec de la companyia del Teatro Calderon de Barcelona, dirigida per José Maria Loperena, la Compañía Nacional de Teatro Maria Guerrero de Madrid i la companyia Pequeño Teatro de Barcelona, dirigida per l'actriu Maria Luisa Oliveda. També es van oferir sarsueles com "Marina", d'Arrieta; "La tabernera del puerto", de Sorozábal i "Don Gil de Alcalà", de Penella, a càrrec de la companyia lírica Tomàs Breton de Barcelona dirigida pel baix Manuel Gas. Així mateix van tenir lloc exitoses campanyes escolars pels alumnes de l'Hospitalet a càrrec de la companyia Teatro Universal para Escolares d'Alejandro Ulloa, que va oferir "La vida es sueño" i "El alcalde de Zalamea", de Calderon; "Otelo" i "Hamlet", de Shakespeare; "Los intereses creados", de Benavente i "En flandes se ha puesto el sol", de Marquina. Després se'n va fer càrrec en Ricard Salvat, que va organitzar algunes sessions per alumnes de batxillerat més treballades amb els professors, que podien preparar així l'obra amb anterioritat amb els seus alumnes. Va ser un projecte deficitari econòmicament però d'una gran importància cultural i de molt relleu per a l'Hospitalet d'aquella època.

La Carpa

Estructura abandonada de la carpa del Teatro Popular Portátil, que va ser instal·lada al barri de Can Serra pel Ministerio de Información y Turismo i l'Ajuntament de l'Hospitalet el 1969. Fa estar activa fins el febrer de 1972, quan una forta tempesta acompanyada d'una gran ventada va destrossar completament la immensa lona que cobria l'estructura. L'elevat cost de fer-ne una altra va motivar que l'Ajuntament, que poc després de l'incident va passar a ser el propietari de la carpa, cedida per un preu simbòlic pel Ministeri, renunciés a construir-ne una altra i deixés l'estructura despullada allà, al solar de Can Serra, on s’hi va estar fins el 1976, quan va ser traslladada a la part de darrera del Parc de Can Buxeres, on es va tornar a muntar i on va romandre fins el 1986. Emilio Pérez Piñero, l'arquitecte que va dissenyar aquesta original carpa de ferro, va néixer a València el 1935 i es va traslladar sent molt petit a Calasparra, Múrcia, on tenia el seu estudi i on va morir prematurament el 1972. El 1957 viatja a Madrid i comença els seus estudis a l'Escola Superior Tècnica d'Arquitectura. El 1961 en el VI Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes celebrat a Londres, va presentar un projecte de 'Teatre Ambulant' amb capacitat per a 500 espectadors. Amb aquest projecte va donar inici a les seves inquietuds estructurals per crear elements de muntatge i desmuntatge ràpid i econòmic en gran similitud amb les obres de Buckminster Fuller. La seva estructura més coneguda, sens dubte, és la cúpula geodèsica del Museu Dalí a Figueres. Després de l'experiència obtinguda a Londres, el 1966 dissenya un Teatro Nacional Desmontable per a 1.800 espectadors per encàrrec del Ministeri d'Informació i Turisme, en l'època del ministre Manuel Fraga Iribarne, per als Festivals d'Espanya. El projecte s'anomenava Teatro Popular Portátil, amb el que el Ministeri pretenia, mitjançant una carpa portàtil, portar el teatre a poblacions que no disposessin d'un edifici teatral amb suficient capacitat com per representar grans espectacles. L'alcalde Vicenç Capdevila, llavors encara ponent de cultura, va aconseguir que aquesta estructura s'instal•lés a l'Hospitalet, a un solar del barri de Can Serra, barri que tot just començava a edificar-se, on van tenir lloc, de 1969 a 1972, diversos cicles de teatre amateur i de teatre professional de tipus clàssic en castellà, en els que es van representar obres de teatre d'autors com Tirso de Molina, Lope de Rueda, Calderon, Lope de Vega, Molière, Arniches, Valle-Inclán, Benavente, Mihura, Salom i Buero Vallejo per a tots els públics, a càrrec de la companyia del Teatro Calderon de Barcelona, dirigida per José Maria Loperena, la Compañía Nacional de Teatro Maria Guerrero de Madrid i la companyia Pequeño Teatro de Barcelona, dirigida per l'actriu Maria Luisa Oliveda. També es van oferir sarsueles com "Marina", d'Arrieta; "La tabernera del puerto", de Sorozábal i "Don Gil de Alcalà", de Penella, a càrrec de la companyia lírica Tomàs Breton de Barcelona dirigida pel baix Manuel Gas. Així mateix van tenir lloc exitoses campanyes escolars pels alumnes de l'Hospitalet a càrrec de la companyia Teatro Universal para Escolares d'Alejandro Ulloa, que va oferir "La vida es sueño" i "El alcalde de Zalamea", de Calderon; "Otelo" i "Hamlet", de Shakespeare; "Los intereses creados", de Benavente i "En flandes se ha puesto el sol", de Marquina. Després se'n va fer càrrec en Ricard Salvat, que va organitzar algunes sessions per alumnes de batxillerat més treballades amb els professors, que podien preparar així l'obra amb anterioritat amb els seus alumnes. Va ser un projecte deficitari econòmicament però d'una gran importància cultural i de molt relleu per a l'Hospitalet d'aquella època.

Estructura de La Carpa de Can Serra

Emilio Pérez Piñero, l'arquitecte que va dissenyar aquesta original carpa de ferro, va néixer a València el 1935 i es va traslladar sent molt petit a Calasparra, Múrcia, on tenia el seu estudi i on va morir prematurament, als 36 anys, d'accident de circulació, el 1972. El 1957 viatja a Madrid i comença els seus estudis a l'Escola Superior Tècnica d'Arquitectura. El 1961 en el VI Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes celebrat a Londres, va presentar un projecte de 'Teatre Ambulant' amb capacitat per a 500 espectadors. Amb aquest projecte va donar inici a les seves inquietuds estructurals per crear elements de muntatge i desmuntatge ràpid i econòmic en gran similitud amb les obres de Buckminster Fuller. La seva estructura més coneguda, sens dubte, és la cúpula geodèsica del Museu Dalí a Figueres. Gràcies a aquest treball, de principis dels anys setanta, es va relacionar personalment amb Salvador Dalí, qui se sentia molt identificat amb les seves idees i plantejaments. Després de l'experiència obtinguda a Londres, el 1966 dissenya un Teatro Nacional Desmontable per a 1.800 espectadors per encàrrec del Ministeri d'Informació i Turisme, en l'època del ministre Manuel Fraga Iribarne, per als Festivals d'Espanya. L'estructura constava de dues cúpules reticulars realitzades en casquets de directriu esfèrica de 31 metres de diàmetre y 11 metres de fletxa. El projecte s'anomenava Teatro Popular Portátil, amb el que el Ministeri pretenia, mitjançant una carpa portàtil, portar el teatre a poblacions que no dispossessin d'un edifici teatral amb suficient capacitat com per representar grans espectacles. Aquesta carpa va anar per primer cop a La Corunya y després a Alcobendas, però no va ser gaire aprofitada pel Ministeri d'Educació. L'alcalde Vicenç Capdevila, llavors encara ponent de cultura, va aconsseguir que aquesta estructura s'instal·lés a l'Hospitalet, a un solar del barri de Can Serra, barri que tot just començava a edificar-se, on van tenir lloc, de 1969 a 1972, diversos cicles de teatre amateur i de teatre professional de tipus clàssic en castellà, en els que es van representar obres de teatre d'autors com Tirso de Molina, Lope de Rueda, Calderon, Lope de Vega, Molière, Arniches, Valle-Inclán, Benavente, Mihura, Salom i Buero Vallejo per a tots els públics, a càrrec de la companyia del Teatro Calderon de Barcelona, dirigida per José Maria Loperena, la Compañía Nacional de Teatro Maria Guerrero de Madrid i la companyia Pequeño Teatro de Barcelona, dirigida per l'actriu Maria Luisa Oliveda. També es van oferir sarsueles com "Marina", d'Arrieta; "La tabernera del puerto", de Sorozábal i "Don Gil de Alcalà", de Penella, a càrrec de la companyia lírica Tomàs Breton de Barcelona dirigida pel baix Manuel Gas. Així mateix van tenir lloc exitoses campanyes escolars pels alumnes de l'Hospitalet a càrrec de la companyia Teatro Universal para Escolares d'Alejandro Ulloa, que va oferir "La vida es sueño" i "El alcalde de Zalamea", de Calderon; "Otelo" i "Hamlet", de Shakespeare; "Los intereses creados", de Benavente i "En flandes se ha puesto el sol", de Marquina. Després se'n va fer càrrec en Ricard Salvat, que va organitzar algunes sessions per alumnes de batxillerat més treballades amb els professors, que podien preparar així l'obra amb anterioritat amb els seus alumnes. En finalitzar la representació els alumnes podien fer preguntes al director i els actors, que es situaven tots a l'escenari. Va ser un projecte deficitari econòmicament però d'una gran importància cultural i de molt relleu per a l'Hospitalet d'aquella època, que va quedar truncat el febrer de 1972 quan una gran tempesta amb una forta ventada va fer malbé totalment la immensa lona que cobria l'estructura. L'elevat cost de fer-ne una altra va motivar que l'Ajuntament, que poc després de l'incident va passar a ser el propietari de la Carpa , cedida per un preu simbólic pel Ministeri, renunciés a construir-ne una altra i deixés l'estructura despullada allà, a Can Serra, en un solar on l’ajuntament franquista de l’alcalde Matías de España havia donat permís per construir 13 blocs de 13 pisos d’alçada. Finalment, les lluites veïnals (els veïns tiraven a terra les tanques que barraven el terreny), l’arribada a l’Ajuntament de l’alcalde Vicenç Capdevila i el nou Pla General Metropolità de l’arquitecte Joan Antoni Solans, van aturar la construcció. En aquell emplaçament va néixer una plaça, un mercat i una escola que porten el nom de la Carpa en record de l’antiga estructura escènica. El 1976 va ser traslladada i muntada a la part del darrere del Parc de Can Buxeres, on va ser finalment desmuntada. En aquesta fotografia veiem l'estructura, ja abandonada i encara al solar de Can Serra.

Estructura de La Carpa de Can Serra, antic Teatro Popular Portátil, a la part de dalt del Parc de Can Buxeres.

Emilio Pérez Piñero, l'arquitecte que va dissenyar aquesta original carpa de ferro, va néixer a València el 1935 i es va traslladar sent molt petit a Calasparra, Múrcia, on tenia el seu estudi i on va morir prematurament el 1972. El 1957 viatja a Madrid i comença els seus estudis a l'Escola Superior Tècnica d'Arquitectura. El 1961 en el VI Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes celebrat a Londres, va presentar un projecte de 'Teatre Ambulant' amb capacitat per a 500 espectadors. Amb aquest projecte va donar inici a les seves inquietuds estructurals per crear elements de muntatge i desmuntatge ràpid i econòmic en gran similitud amb les obres de Buckminster Fuller. La seva estructura més coneguda, sens dubte, és la cúpula geodèsica del Museu Dalí a Figueres. Gràcies a aquest treball, de principis dels anys setanta, es va relacionar personalment amb Salvador Dalí, qui se sentia molt identificat amb les seves idees i plantejaments. Després de l'experiència obtinguda a Londres, el 1966 dissenya un Teatro Nacional Desmontable per a 1.800 espectadors per encàrrec del Ministeri d'Informació i Turisme, en l'època del ministre Manuel Fraga Iribarne, per als Festivals d'Espanya. L'estructura constava de dues cúpules reticulars realitzades en casquets de directriu esfèrica de 31 metres de diàmetre y 11 metres de fletxa. El projecte s'anomenava Teatro Popular Portátil, amb el que el Ministeri pretenia, mitjançant una carpa portàtil, portar el teatre a poblacions que no dispossessin d'un edifici teatral amb suficient capacitat com per representar grans espectacles. Aquesta carpa va anar per primer cop a La Corunya y després a Alcobendas, però no va ser gaire aprofitada pel Ministeri d'Educació. L'alcalde Vicenç Capdevila, llavors encara ponent de cultura, va aconsseguir que aquesta estructura s'instal·lés a l'Hospitalet, a un solar del barri de Can Serra, barri que tot just començava a edificar-se, on van tenir lloc, de 1969 a 1972, diversos cicles de teatre amateur i de teatre professional de tipus clàssic en castellà, en els que es van representar obres de teatre d'autors com Tirso de Molina, Lope de Rueda, Calderon, Lope de Vega, Molière, Arniches, Valle-Inclán, Benavente, Mihura, Salom i Buero Vallejo per a tots els públics, a càrrec de la companyia del Teatro Calderon de Barcelona, dirigida per José Maria Loperena, la Compañía Nacional de Teatro Maria Guerrero de Madrid i la companyia Pequeño Teatro de Barcelona, dirigida per l'actriu Maria Luisa Oliveda. També es van oferir sarsueles com "Marina", d'Arrieta; "La tabernera del puerto", de Sorozábal i "Don Gil de Alcalà", de Penella, a càrrec de la companyia lírica Tomàs Breton de Barcelona dirigida pel baix Manuel Gas. Així mateix van tenir lloc exitoses campanyes escolars pels alumnes de l'Hospitalet a càrrec de la companyia Teatro Universal para Escolares d'Alejandro Ulloa, que va oferir "La vida es sueño" i "El alcalde de Zalamea", de Calderon; "Otelo" i "Hamlet", de Shakespeare; "Los intereses creados", de Benavente i "En flandes se ha puesto el sol", de Marquina. Després se'n va fer càrrec en Ricard Salvat, que va organitzar algunes sessions per alumnes de batxillerat més treballades amb els professors, que podien preparar així l'obra amb anterioritat amb els seus alumnes. En finalitzar la representació els alumnes podien fer preguntes al director i els actors, que es situaven tots a l'escenari. Va ser un projecte deficitari econòmicament però d'una gran importància cultural i de molt relleu per a l'Hospitalet d'aquella època, que va quedar truncat el febrer de 1972 quan una gran tempesta amb una forta ventada va fer malbé totalment la immensa lona que cobria l'estructura. L'elevat cost de fer-ne una altra va motivar que l'Ajuntament, que poc després de l'incident va passar a ser el propietari de la Carpa , cedida per un preu simbólic pel Ministeri, renunciés a construir-ne una altra i deixés l'estructura despullada allà, a Can Serra, en un solar on l’ajuntament franquista de l’alcalde Matías de España havia donat permís per construir 13 blocs de 13 pisos d’alçada. Finalment, les lluites veïnals (els veïns tiraven a terra les tanques que barraven el terreny), l’arribada a l’Ajuntament de l’alcalde Vicenç Capdevila i el nou Pla General Metropolità de l’arquitecte Joan Antoni Solans, van aturar la construcció. En aquell emplaçament va néixer una plaça, un mercat i una escola que porten el nom de la Carpa en record de l’antiga estructura escènica. El 1976 va ser traslladada i muntada a la part del darrere del Parc de Can Buxeres, on va ser finalment desmuntada.

Visita de SS.MM. els Reis Centre Cultural Tecla Sala

Visita de SS.MM. els Reis Centre Cultural Tecla Sala

Visita de SS.MM. els Reis Centre Cultural Tecla Sala

Visita de SS.MM. els Reis Centre Cultural Tecla Sala

Visita de SS.MM. els Reis Centre Cultural Tecla Sala

Visita de SS.MM. els Reis Centre Cultural Tecla Sala

Visita de SS.MM. els Reis Centre Cultural Tecla Sala

Obres de la biblioteca central Tecla Sala

Obres de la biblioteca central Tecla Sala

Altos Hornos de Cataluña S.A. (La Farga)

Instal·lacions i gran forn de "Altos Hornos de Cataluña S.A." ( La Farga ). L’origen de la Farga és una modesta foneria situada al mateix indret on avui encara s’aixeca La Farga, que va ser inaugurada l’any 1902. Amb el temps, però, va arribar a ser una de les millors indústries siderúrgiques d’Espanya. El propietari d’aquella modesta ferreria "Herreria San José" era Francesc Bori i Comas (L'Hospitalet 1840-1915), un industrial ben situat i també conegut perquè al 1878 s'havia fet construir la seva torre a L'Hospitalet, La finca Can Bori estava situada a la cruïlla entre el carrer de Sant Joan i Digoine i la Riera del Canyet, fins a les vies del ferrocarril i la travessava el Canal de la Infanta. La foneria i altres negocis del senyor Bori, però, van fer fallida. La foneria la va vendre el 1907 i anys més tard, el 1928, els seus hereus van vendre la seva torre a l'Ajuntament de l'Hospitalet. Un cop reformada i adaptada per l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, va passar a ser una escola pública, inaugurada pel president de la Generalitat, Francesc Macià el 18 de setembre de 1932 amb el nom de “Grup escolar Rossend Arús”. Es va mantenir fins el 1980, quan va ser enderrocada per aixecar un edifici de nova planta pel col·legi Can Bori, que va continuar com a escola pública fins el 1999, quan va passar a ser l'escola d'educació especial concertada Estel-Can Bori. El 1916 aquella ferreria es va transformar en una societat anònima de capital belga amb el nom de Altos Hornos de Catalunya SA. A partir de llavors la Farga començarà a comptar amb la tecnologia capdavantera d’aquest sector a Europa. No és estrany, doncs, que durant la Guerra Civil la fàbrica fos considerada com a indústria de guerra per la seva capacitat productiva. Durant els anys de la guerra civil, en els que fins i tot va disposar d'una moneda pròpia d’ús intern, va mantenir una intensa relació amb la indústria de gres Cucurny, també considerada indústria de guerra, que li proporcionava grans quantitats de de maons refractaris de substitució pels seus grans i potents forns, sempre en funcionament, indústria ceràmica nascuda precisament a l'Hospitalet a finals del s. XIX i que el 1915 es va traslladar a Montmeló. L’any 1942 es produeix un nou canvi en la propietat, passant ara la instal·lació a mans del grup industrial Rivière, un gran grup d’origen familiar que tenia empreses a l’Aragó, Madrid, Catalunya, País Basc, Andalusia i Castella. La Farga passava a ser una societat de capital espanyol, desplaçant així els anteriors propietaris belgues. Però en aquests anys, l’escassetat de recursos de l’economia de postguerra, i de matèria prima, al ferro, alenteix l’activitat productiva. A partir del 1952 la foneria viu un període d’expansió i modernització que augmentarà la producció de les 4.000 fins a les 150.000 tones. La farga arribarà a ser una de les millors foneries d’Espanya. Es va distingir en la fabricació d’acers especials. Aquest desenvolupament econòmic de l'empresa va anar en paral·lel al creixement urbanístic de l'Hospitalet. La farga va acabar envoltada de blocs de pisos i la seva activitat industrial, molt contaminant, poc saludable i sorollosa, va acabar sent incompatible amb la ciutat. En plena crisi econòmica de la dècada de 1970, els veïns mostren el seu rebuig a un negoci que genera molta feina a la ciutat, però que encara genera més molèsties. La vigilància municipal de les emissions no aconseguirà calmar els ànims dels veïns. El juliol de 1980, tots aquests problemes provocaren una reacció unànime de la ciutadania i de les forces polítiques que cristal·litza en una gran manifestació unitària. L’acte va acabar amb una càrrega policial que va suposar la paradoxa que les forces policials s’enfrontaren a càrrecs electes en les primeres eleccions democràtiques de l’Ajuntament que pocs anys abans, durant el franquisme, havien hagut de fugir d’aquestes mateixes càrregues policials. La lluita es va radicalitzar fins al punt que l’empresa va decidir buscar nous terrenys a Sant Andreu de la Barca per traslladar el seu negoci i va aturar la producció a L’Hospitalet el 1982. Quatre anys més tard, l’Ajuntament compraria l’antiga fàbrica per uns 550 milions de pessetes. La Farga, després d'uns anys inicials en els que van fer-hi actuacions el grup La Fura dels Baus i es va fer servir com recinte firal (Firaciutat el 1985, Firajoc el 1986, etc), va ser reformada en profunditat a finals dels anys noranta del s.XX i reconvertida en diverses dependències municipals, un modern recinte apte per a la celebració de tot tipus de fires i congressos, i un centre comercial en règim de concessió d’ús privat durant 75 anys. La nova Farga naixia amb vocació de ser un centre polivalent de titularitat pública que vertebrés el centre de la ciutat, sobre tot en el seu aspecte més comercial. Èxits com el saló del Manga i altres esdeveniments van avalar aquesta aposta al menys fins al tombant del segle XX. L’aparició d’altres potents eixos comercials i firals al voltant de la Granvia i la crisi econòmica van suposar, però, un moment de crisi pel recinte que posteriorment va poder superar.

Escola del carrer de Pareto, 22

El 1949 aquest edifici era una escola pública de nens (escola número 7). El propietari era Pere Coca i l'Ajuntament li pagava un lloguer. L'edifici havia estat construït el 1925 expressament per a ser una escola. L'arquitecte fou Lluís Gonzaga Colomer i Ballot. A partir de 1970 s'hi va instal·lar la biblioteca pública del barri de Santa Eulàlia, fins el seu tancament l'any 2021.

Escola del carrer de Pareto, 22

El 1949 aquest edifici era una escola pública de nens (escola número 7). El propietari era Pere Coca i l'Ajuntament li pagava un lloguer. L'edifici havia estat construït el 1925 expressament per a ser una escola. L'arquitecte fou Lluís Gonzaga Colomer i Ballot. A partir de 1970 s'hi va instal·lar la biblioteca pública del barri de Santa Eulàlia, fins el seu tancament l'any 2021.

Biblioteca de Santa Eulàlia

Vista de la façana de la biblioteca de Santa Eulàlia. Al seu costat "Sastrería JF". Es veu el rètol del carrer Muns amb el qual fa cantonada.

Biblioteca de Santa Eulàlia

La seu de la biblioteca de Santa Eulàlia, a la cantonada dels carrers de Pareto i de Muns. La biblioteca es va inaugurar el 23 d'abril del 1970 mitjançant un conveni amb la Diputació de Barcelona i l'Ajuntament de l'Hospitalet.

AVGDA. DEL METRO DE SANTA EULÀLIA

VISITA D'OBRES A SANTA EULÀLIA DE L'ALCALDE SOLANICH

VISITA D'OBRES A SANTA EULÀLIA DE L'ALCALDE SOLANICH

ESGLÉSIA DEL BARRI DE SANTA EULÀLIA

ESGLÉSIA DEL BARRI DE SANTA EULÀLIA

El cine Romero

Es va iinaugurar l'any 1931. Es trobava al carrer Doctor Martí Julià, cantonada amb el carrer Montseny.