Riera de la Creu,C. 39

Imatge extreta d'una llicència d'obres. Durant les obres de construcció de l'edifici d'aquest solar, que rendeix façana a la plaça del repartidor, i està situat entre la Riera de la Creu i el c/ Baró de Maldà, on antigament s'instal·laven els firaires i els cavallets per la festa Major, va aparèixer un refugi de la Guerra Civil. Aquesta plaça va estar a punt de desaparèixer durant el mandat de l'alcalde José Matias de España Muntadas, que va projectar un pla urbanístic, aprovat el 1969 i acomplert en part, que pretenia convertir la Riera de la Creu en una via ràpida que connectés el llavors c/ Alps amb la zona industrial de la carretera del mig. El projecte també plantejava la destrucció del local del Casino del Centre. L'alcalde Vicenç Capdevila va desestimar el projecte. S'observa la tanca interior del solar que indica l'alineació que havia de tenir el nou vial i que va delimitar, efectivament la façana de l'edifici que es va construir. El propietari del solar, Francesc Romañà Brunet, va haver de cedir prop de 300 metres quadrats del solar de forma gratuïta a l'Ajuntament per fer un futur vial que no es va arribar a fer mai. Actualment, i des dels anys setanta del s. XX hi ha en aquesta porció de terreny públic que rendeix a Riera de la Creu, amb forma de triangle, un històric kiosk de revistes i premsa, dels pocs que es conserven encara a la ciutat. S'observen a la fotografia automòbils molt populars en aquella època, dos Seat 600, una Siata Formichetta, Seat 600 furgoneta, un Renault 4 i un Renault Gordini. Als baixos comercials de l'edifici que es va construir en aquest solar, de quatre pisos i àtic, es va instal·lar una sucursal del Banco de Vizcaya on treballava el que va ser el primer alcalde de l'Hospitalet elegit democràticament després de la dictadura de Franco, Juan Ignacio Pujana Fernández, veí de Bellvitge, membre de la UGT i primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya des de 1978, partit que va obtenir 12 regidors en les eleccions municipals de 1979. S'observa també a la dreta de la fotografia la teulada de l'alta caixa escènica de l'edifici teatral anomenat El Coro, seu de la societat coral clavetiana La Campestre, un edifici de 1925 dedicat al cant coral que comptava amb un gran escenari i un ampli cafè, que va servir durant la guerra civil com a centre de reclutament de les milícies anarquistes de la CNT. Després de la guerra civil es va ubicar allà durant molts anys l'empresa de plàstics Saplas, que va respectar l'estructura teatral de l'edifici. Un projecte liderat pel gestor teatral hospitalenc Pere Pinyol als anys vuitanta del s. XX va intentar tornar a la vida escènica aquest edifici, projecte que finalment no va prosperar. Després d'estar tancat durant molts anys, l'edifici va ser finalment enderrocat pels seus propietaris el 2017. També s'observa l'edifici de dos plantes situat al carrer Tarragona núm. 2, cantonada amb la Riera de la Creu, propietat del pagès Lluís Layola Rovira, descendent de la masia de Cal Gabatxo, situada a la Marina, núm. 40. Jaume i Lluís Layola i Rovira van ser uns dels darrers pagesos en actiu de l'Hospitalet Centre, dedicats, fonamentalment, al cultiu de l'alfals, com ho havia estat el pare, Joan Layola Bassas, que va ser regidor de l'ajuntament de 1944 al 1952, amb l'alcalde Enric Jonama. El seu fill Lluís Layola va ser també regidor i tinent d'alcalde de l'Ajuntament de l'Hospitalet de 1952 al 1958, en l'època de l'alcalde Ramon Solanich i Riera. La fotografia correspon a l'entrada de casa seva, a l'esquerra, i a la dreta la de la gran quadra on tenia els carros i els cavalls de tir. Eren descendents de Raimon Layola, que va arribar a l'Hospitalet des d'Occitània, raó pel qual la casa de la seva família a la Marina, l'hereu de la qual va ser el germà gran, Jaume, era coneguda amb el motiu de Cal Gavatx. Estava situada poc després de travessar el Camí del Mig, a tocar del camí que portava a l'ermita de Bellvitge, al mig del que avui és el barri de Bellvitge. La família es va traslladar a viure a l'Hospitalet Centre, com van fer també altres pagesos de la Marina, esperonada per l'eixample que va suposar l'obertura i urbanització de la Rambla Just Oliveras. Jaume Layola a un pis situats als baixos amb jardí de la finca modernista de la Rambla Just Oliveras núm. 29, la Casa Joan Batlle Solanes, situada al davant el Centre Catòlic, construïda el 1910 per Mariano Tomàs i Barba, propietat després de Jaume Layola, i Lluís al carrer Tarragona núm.2, a tocar del jardí d'aquesta finca i de la Riera de la Creu, on vivia, en el primer pis, amb la seva dona Victòria Cohí i les seves filles Teresa, casada després amb Gonzalo Oliveros Llopis, de Ceràmiques Llopis, i la Bòvila Goyta, i Victòria, casada després amb Antoni Mestres Canyameres, propietari de l'antiga Bodega Odon del carrer Església núm. 49. En el segon pis, aixecat sobre aquesta finca el 1932 per l'arquitecte Antoni Puig i Gairalt, va viure, de 1958 a 1993, quan aquest immoble va ser enderrocat, la família nombrosa formada per Arturo Arranz Bravo de Laguna, empresari de la ferreteria ACAB industrial de l'Hospitalet, germà gran del pintor Eduard Arranz-Bravo, i Eugenia Galiano, formada per ells i els seus set fills: Angèlica, Carme, Miguel, Lola, Arturo, Lina i Jordi. L'Angèlica, la Carme i l'Artur, els tres funcionaris municipals, van ser molt actius culturalment a la ciutat, formant part de diverses entitats com Alpha 69, Centre d'Estudis de l'Hospitalet, Cine Club l'Hospitalet, Amics de l'Òpera de l'Hospitalet i Coordinadora d'Entitats Pro Liceu. En els baixos d'aquest immoble hi havia les quadres, de la que s'observa una de les portes a la fotografia, on hi havia els cavalls i els carros de'n Lluís Layola, que va ser un dels darrers alfasaires de l'Hospitalet, propietari de moltes terres a la Marina i al Prat. Layola, destacat franquista local, tot i que sense afany de protagonisme ja que s'estimava més fer de pagès, va ser regidor de l'Ajuntament a l'època de l'alcalde Ramon Solanich i, durant molts anys, President de la Cambra de la Propietat Urbana de l'Hospitalet i va tenir una intervenció decisiva en diferents moments de la història de la ciutat com la salvació de l'enderroc de la Casa Espanya, actual seu del Museu de l'Hospitalet, la instal·lació de la residència de Bellvitge, llavors anomenada Príncipes de España, o la construcció de l'ambulatori de la Rambla Just Oliveras. Tota la vorera del carrer Tarragona, de la Plaça del Repartidor a la Rambla Just Oliveras, on estava situada casa seva era propietat de la família Layola i tota la vorera del davant del mateix tram era propietat de la família Oliveras Bo. Era un espectacle, durant els anys seixanta i setanta, veure arribar i entrar a les quadres els carros al vespre, carregats fins dalt d'alfals per vendre l'endemà al Born, tirats per fortíssims matxos, una de les darreres imatges de l'Hospitalet Centre pagès que ja estava llavors, als anys setanta del s,. XX, a punt de desaparèixer. Aquesta casa va ser enderrocada el 1993. Al seu lloc va ser aixecat un bloc de pisos a l'àtic del qual hi viu el propietari de l'immoble, el conegut advocat Gonçal Oliveros Layola, que va presentar candidatura a president del Col·legi de l'Advocacia de Barcelona el 2023.

Cine Rambla

Fotografia del Cinema Rambla procedent d'un expedient de llicència d'activitats.

Cine Rambla

Fotografia del Cinema Rambla procedent d'un expedient de llicència d'activitats.

Cine Rambla

Fotografies d'elements ornamentals d'edificis i monuments del barri del Centre. El Cinema Rambla, propietat de l'empresari Jaume Campreciós i Pujol va ser construït el 1954 i modificat en quatre sales el 1990, en una de les quals, la sala 4 van tenir lloc, des de l'enderroc del Cine Oliveras el 1989 i fins poc abans del seu enderroc, que va tenir lloc el 2010, les sessions del Cine Club l'Hospitalet, entitat nascuda el 1981 i desapareguda el 2002

Prop de l'ermita de Bellvitge

Consulta popular sobre la permanència de l'Estat Espanyol a l'OTAN el 1984.

Consulta popular sobre la permanència de l’estat espanyol a l’OTAN i la retirada de les bases militars nord-americanes, organitzat pel Col·lectiu per la Pau i el Desarmament de l’Hospitalet i entitats, partits polítics i sindicats de la ciutat, el 25 de novembre de 1984 (un any i mig abans que el referèndum oficial), de 9h. a 21h. Una de les nombroses taules de votació que va haver-hi escampades per diferents llocs dels diferents barris de l'Hospitalet.Aquesta estava situada a l'Avinguda d'Isabel la catòlica a la seva confluència amb l'avinguda Josep Tarradellas, just davant de l'entrada de l'Aula de Cultura de Sant Josep, de la que va ser el seu primer director en Pere Pinyol Martínez, que s'aprecia en aquesta fotografia, a l'esquerra, amb bigoti i el gec a l'esquena, on també es pot reconèixer a Albert Colomines, tramoista, d'esquena, amb gec e cuir, i a Margarida Rodríguez Lleonart, escribint, a la taula, activista del mon del lleure des de l'entitat El Cau del barri Centre, treballadora també de l'Aula de Cultura, llicenciada en pedagogia i posteriorment Cap de Recursos Humans de l'Ajuntament de l'Hospitalet. Pere Pinyol va ser un destacat activista cultural, actor i gestor teatral de la ciutat, ex gerent del Grup d'Acció Teatral (GAT). Nascut el 1952 al barri de Collblanc de l'Hospitalet, va morir prematurament d'un cancer el 2013. Pere Pinyol va estar implicat en nombrosos projectes teatrals a la ciutat, a Barcelona i internacionals i va arribar a ser, després d'uns anys com a alt executiu de l'empresa teatral Focus, del que va ser delegat a Madrid, un exitós i reconegut director del Teatro Circo Price de Madrid, càrrec pel qual va ser nomenat el 2009.

AVGDA. DEL METRO DE SANTA EULÀLIA

AVGDA. DEL METRO DE SANTA EULÀLIA

AVGDA. DEL METRO DE SANTA EULÀLIA

AVGDA. DEL METRO DE SANTA EULÀLIA

ESTACIÓ DEL METRO DE SANTA EULÀLIA

ESTACIÓ DEL METRO DE SANTA EULÀLIA

ESTACIÓ DEL METRO DE SANTA EULÀLIA

METRO DE SANTA EULÀLIA

AVGDA. DEL METRO DE SANTA EULÀLIA

METRO DE SANTA EULÀLIA

AVGDA. DEL METRO DE SANTA EULÀLIA

AVGDA. DEL METRO DE SANTA EULÀLIA

AVGDA. DEL METRO DE SANTA EULÀLIA

Teatro Popular Portátil

Emilio Pérez Piñero, l'arquitecte que va dissenyar aquesta original carpa de ferro, va néixer a València el 1935 i es va traslladar sent molt petit a Calasparra, Múrcia, on tenia el seu estudi i on va morir prematurament el 1972. El 1957 viatja a Madrid i comença els seus estudis a l'Escola Superior Tècnica d'Arquitectura. El 1961 en el VI Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes celebrat a Londres, va presentar un projecte de 'Teatre Ambulant' amb capacitat per a 500 espectadors. Amb aquest projecte va donar inici a les seves inquietuds estructurals per crear elements de muntatge i desmuntatge ràpid i econòmic en gran similitud amb les obres de Buckminster Fuller. La seva estructura més coneguda, sens dubte, és la cúpula geodèsica del Museu Dalí a Figueres. Gràcies a aquest treball, de principis dels anys setanta, es va relacionar personalment amb Salvador Dalí, qui se sentia molt identificat amb les seves idees i plantejaments. Després de l'experiència obtinguda a Londres, el 1966 dissenya un Teatro Nacional Desmontable per a 1.800 espectadors per encàrrec del Ministeri d'Informació i Turisme, en l'època del ministre Manuel Fraga Iribarne, per als Festivals d'Espanya. L'estructura constava de dues cúpules reticulars realitzades en casquets de directriu esfèrica de 31 metres de diàmetre y 11 metres de fletxa. El projecte s'anomenava Teatro Popular Portátil, amb el que el Ministeri pretenia, mitjançant una carpa portàtil, portar el teatre a poblacions que no dispossessin d'un edifici teatral amb suficient capacitat com per representar grans espectacles. Aquesta carpa va anar per primer cop a La Corunya y després a Alcobendas, però no va ser gaire aprofitada pel Ministeri d'Educació. L'alcalde Vicenç Capdevila, llavors encara ponent de cultura, va aconsseguir que aquesta estructura s'instal·lés a l'Hospitalet, a un solar del barri de Can Serra, barri que tot just començava a edificar-se, on van tenir lloc, de 1969 a 1972, diversos cicles de teatre amateur i de teatre professional de tipus clàssic en castellà, en els que es van representar obres de teatre d'autors com Tirso de Molina, Lope de Rueda, Calderon, Lope de Vega, Molière, Arniches, Valle-Inclán, Benavente, Mihura, Salom i Buero Vallejo per a tots els públics, a càrrec de la companyia del Teatro Calderon de Barcelona, dirigida per José Maria Loperena, la Compañía Nacional de Teatro Maria Guerrero de Madrid i la companyia Pequeño Teatro de Barcelona, dirigida per l'actriu Maria Luisa Oliveda. També es van oferir sarsueles com "Marina", d'Arrieta; "La tabernera del puerto", de Sorozábal i "Don Gil de Alcalà", de Penella, a càrrec de la companyia lírica Tomàs Breton de Barcelona dirigida pel baix Manuel Gas. Així mateix van tenir lloc exitoses campanyes escolars pels alumnes de l'Hospitalet a càrrec de la companyia Teatro Universal para Escolares d'Alejandro Ulloa, que va oferir "La vida es sueño" i "El alcalde de Zalamea", de Calderon; "Otelo" i "Hamlet", de Shakespeare; "Los intereses creados", de Benavente i "En flandes se ha puesto el sol", de Marquina. Després se'n va fer càrrec en Ricard Salvat, que va organitzar algunes sessions per alumnes de batxillerat més treballades amb els professors, que podien preparar així l'obra amb anterioritat amb els seus alumnes. En finalitzar la representació els alumnes podien fer preguntes al director i els actors, que es situaven tots a l'escenari. Va ser un projecte deficitari econòmicament però d'una gran importància cultural i de molt relleu per a l'Hospitalet d'aquella època, que va quedar truncat el febrer de 1972 quan una gran tempesta amb una forta ventada va fer malbé totalment la immensa lona que cobria l'estructura. L'elevat cost de fer-ne una altra va motivar que l'Ajuntament, que poc després de l'incident va passar a ser el propietari de la Carpa , cedida per un preu simbólic pel Ministeri, renunciés a construir-ne una altra i deixés l'estructura despullada allà, a Can Serra, en un solar on l’ajuntament franquista de l’alcalde Matías de España havia donat permís per construir 13 blocs de 13 pisos d’alçada. Finalment, les lluites veïnals (els veïns tiraven a terra les tanques que barraven el terreny), l’arribada a l’Ajuntament de l’alcalde Vicenç Capdevila i el nou Pla General Metropolità de l’arquitecte Joan Antoni Solans, van aturar la construcció. En aquell emplaçament va néixer una plaça, un mercat i una escola que porten el nom de la Carpa en record de l’antiga estructura escènica. El 1976 va ser traslladada i muntada a la part del darrere del Parc de Can Buxeres, on va ser finalment desmuntada. Fotografia del 16 d'octubre de 1969, dia en què el Ministro de Información y Turismo, Manuel Fraga Iribarne, va visitar el Teatro Popular Portàtil per inaugurar la campanya "Teatro Universal para Escolares, adreçada als alumnes de batxillerat de l'Hospitalet. Podem veure l'esplèndida estructura coberta amb la gran lona i unes petites edificacions realitzades en obra, on tenien lloc les oficines i les taquilles, en les que apareix el nom del projecte. La furgoneta de refrescos Mirinda, de la marca Pepsi-Cola, afincada llavors a l'Hospitalet, a la Gran Via, al costat de la fàbrica Godó i Trias, va donar suport a aquestes representacions.

Ateneu La Unió. Cinema Ideal. Cinema Lumière.

Aquest edifici va ser construït el 1888 com a seu de l'Ateneu la Unió i comptava amb un gran cafè un jardí i una espaiosa sala d'actes on, des dels anys vint del segle XX van tenir lloc les projeccions del Cinema Ideal , també conegut llavors com a Lumière. Als anys trenta va ser la seu d'Esquerra Republicana de Catalunya a l'Hospitalet. Després de la guerra va ser la seu de l'obra sindical Educación y Descanso. Quan les projeccions es van deixar de fer regularment, cap els anys cinquanta, va ser anomenat novament l'Ateneu i tenia la seu el "Club de Ajedrez Hospitalet". Es trobava al carrer Rossend Arús, núm. 49, cantonada amb el carrer Josep Mª de Sagarra. Va ser enderrocat el 1965 per fer-hi un gran bloc de pisos. Fotografia de 1960.

Vista de la Plaça de la Carpa abans de la seva urbanització

Vista de la plaça de la carpa el 1972, abans de la seva urbanització. En aquest solar s'hi va instal·lar el 1969 la carpa del Teatro Popular Portátil, que apareix en primer terme a l'esquerra de la foptografia. Aquí inicialment estava previst construir més blocs de pisos. Gràcies a les reivindicacions protagonitzades per l'Associació de Veïns de Can Serra, va ser convertida en una plaça pública, que fou batejada amb el nom popular amb el que era conegut aquest solar: Plaça de La Carpa, com a record d'aquella estructura metàl·lica que tants anys va estar allà instal·lada. Al fons, els blocs del carrer Pere Pelegrí del barri de Can Serra.

Vista de la Plaça de la Carpa abans de la seva urbanització, amb la Carpa abandonada

Vista de la plaça de la carpa el 1972, abans de la seva urbanització. En aquest solar s'hi va instal·lar el 1969 la carpa del Teatro Popular Portátil, que apareix en primer terme de la fotografia. En aquest solar inicialment estava previst construir més blocs de pisos. Gràcies a les reivindicacions protagonitzades per l'Associació de Veïns de Can Serra, va ser convertida en una plaça pública, que fou batejada amb el nom popular amb el que era conegut aquest solar: Plaça de La Carpa, com a record d'aquella estructura metàl·lica que tants anys va estar allà instal·lada. A la mateixa Plaça s'hi va construir una escola i un mercat, equipaments també reclamats llargament pels veïns del barri de Can Serra. Al fons, els blocs del carrer Pere Pelegrí.

Estructura de la Carpa de Can Serra

Estructura abandonada de la carpa del Teatro Popular Portátil, que va ser instal·lada al barri de Can Serra pel Ministerio de Información y Turismo i l'Ajuntament de l'Hospitalet el 1969. Fa estar activa fins el febrer de 1972, quan una forta tempesta acompanyada d'una gran ventada va destrossar completament la immensa lona que cobria l'estructura. L'elevat cost de fer-ne una altra va motivar que l'Ajuntament, que poc després de l'incident va passar a ser el propietari de la carpa, cedida per un preu simbòlic pel Ministeri, renunciés a construir-ne una altra i deixés l'estructura despullada allà, al solar de Can Serra, on s’hi va estar fins el 1976, quan va ser traslladada a la part de darrera del Parc de Can Buxeres, on es va tornar a muntar i on va romandre fins el 1986. Emilio Pérez Piñero, l'arquitecte que va dissenyar aquesta original carpa de ferro, va néixer a València el 1935 i es va traslladar sent molt petit a Calasparra, Múrcia, on tenia el seu estudi i on va morir prematurament el 1972. El 1957 viatja a Madrid i comença els seus estudis a l'Escola Superior Tècnica d'Arquitectura. El 1961 en el VI Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes celebrat a Londres, va presentar un projecte de 'Teatre Ambulant' amb capacitat per a 500 espectadors. Amb aquest projecte va donar inici a les seves inquietuds estructurals per crear elements de muntatge i desmuntatge ràpid i econòmic en gran similitud amb les obres de Buckminster Fuller. La seva estructura més coneguda, sens dubte, és la cúpula geodèsica del Museu Dalí a Figueres. Després de l'experiència obtinguda a Londres, el 1966 dissenya un Teatro Nacional Desmontable per a 1.800 espectadors per encàrrec del Ministeri d'Informació i Turisme, en l'època del ministre Manuel Fraga Iribarne, per als Festivals d'Espanya. El projecte s'anomenava Teatro Popular Portátil, amb el que el Ministeri pretenia, mitjançant una carpa portàtil, portar el teatre a poblacions que no disposessin d'un edifici teatral amb suficient capacitat com per representar grans espectacles. L'alcalde Vicenç Capdevila, llavors encara ponent de cultura, va aconseguir que aquesta estructura s'instal•lés a l'Hospitalet, a un solar del barri de Can Serra, barri que tot just començava a edificar-se, on van tenir lloc, de 1969 a 1972, diversos cicles de teatre amateur i de teatre professional de tipus clàssic en castellà, en els que es van representar obres de teatre d'autors com Tirso de Molina, Lope de Rueda, Calderon, Lope de Vega, Molière, Arniches, Valle-Inclán, Benavente, Mihura, Salom i Buero Vallejo per a tots els públics, a càrrec de la companyia del Teatro Calderon de Barcelona, dirigida per José Maria Loperena, la Compañía Nacional de Teatro Maria Guerrero de Madrid i la companyia Pequeño Teatro de Barcelona, dirigida per l'actriu Maria Luisa Oliveda. També es van oferir sarsueles com "Marina", d'Arrieta; "La tabernera del puerto", de Sorozábal i "Don Gil de Alcalà", de Penella, a càrrec de la companyia lírica Tomàs Breton de Barcelona dirigida pel baix Manuel Gas. Així mateix van tenir lloc exitoses campanyes escolars pels alumnes de l'Hospitalet a càrrec de la companyia Teatro Universal para Escolares d'Alejandro Ulloa, que va oferir "La vida es sueño" i "El alcalde de Zalamea", de Calderon; "Otelo" i "Hamlet", de Shakespeare; "Los intereses creados", de Benavente i "En flandes se ha puesto el sol", de Marquina. Després se'n va fer càrrec en Ricard Salvat, que va organitzar algunes sessions per alumnes de batxillerat més treballades amb els professors, que podien preparar així l'obra amb anterioritat amb els seus alumnes. Va ser un projecte deficitari econòmicament però d'una gran importància cultural i de molt relleu per a l'Hospitalet d'aquella època.

La Carpa, el Teatre Popular Portàtil