Antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida de l'Hospitalet en demolició.

Vista exterior de l'antic temple parroquial de L'Hospitalet Centre, situat al mateix lloc que l'actual però més a tocar del carrer Major. La fotografia és de l'inici de la Guerra Civil, de setembre de 1936, en ple procés de demolició pedra a pedra de l'església. Uns vianants parlen entre ells i observen l'església mig enrunada. A finals del segle XV, el nucli al voltant de l'Hospital que va donar lloc a la "pobla de l'Hospitalet" era ja suficientment gran i distant del nucli de Provençana com per a construir un temple parroquial. A finals del s. XVI, el 1579 va ser reedificat i allà es va mantenir fins el 1936, quan l'esclat de la guerra civil provocada per la insurrecció militar feixista va portar a l'esclat revolucionari que determinaria la seva destrucció. El Ple municipal del 5 d'agost de 1936, a l'inici de la guerra civil, va acordar fer enderrocar la casa parroquial o rectoria, situada ben bé al davant de l'església, a la que antigament havia estat unida mitjançant un pont cobert que va ser enderrocat a mitjans del s. XIX, perquè havia quedat molt malmesa i amenaçava ruïna després d'haver estat incendiada com a reacció revolucionària a l'alçament feixista del 18 de juliol anterior. També van ser incendiades la rectoria i l'ermita de provençana i l'ermita de Bellvitge. L'església de Santa Eulàlia de Mèrida, construïda el 1579, potser també va patir alguna mena de petit incendi d'imatges, però no presentava danys estructurals, segons l'informe de l'arquitecte municipal, que va avaluar l'estat de diversos edificis incendiats llavors, alguns dels quals, com la Torre Barrina, van quedar molt malmesos. En un encès ambient dominat per la reacció contra el cop dels militars feixistes revoltats contra la legalitat republicana i pel fort anticlericalisme d'aquell moment, accentuat per la implicació de l'església amb el "alzamiento nacional", esperonada i pressionada pel Comitè Local de Milícies Antifeixistes, formada per molts dels ciutadans d'esquerres que van enfrontar-se i guanyar en combat, a la Diagonal, al Paral·lel i a les Drassanes de Barcelona, a diversos grups de militars revoltats de diferents casernes de Barcelona, provocant així que el cop no triomfés a Catalunya, la Comissió de Govern de 'Ajuntament de l'Hospitalet, dirigit llavors pel del Front Popular d'Esquerres, que va guanyar àmpliament les eleccions municipals de febrer de 1936, va acordar el següent : " S'acorda, vistos els requeriments formulats pel Comité Local de Milícies Antifeixistes i l'informe de l'arquitecte Municipal, procedir a l'enderroc de l'església i el campanar donat el seu estat actual, que no ofereix cap garantia de conservació. L'Hospitalet, 21 d'agost de 1936" Es va argumentar que el temple estava en mal estat perquè poc abans, efectivament, havia caigut una gran pedra d'una cornisa de la teulada de l'església a sobre de la teulada d'una casa veïna, foradant-la i caient finalment a sobre d'un llit en el que, per sort, no hi havia ningú. Segons aquesta nota de la Comissió de Govern conservada a l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet, o bé es va obligar llavors a l'arquitecte municipal a fer un altre informe contradient el seu anterior de principis d'agost desfavorable al seu enderroc, informe encara no identificat a la documentació existent a l'Arxiu Municipal, o aquest segon informe mai va existir i es va posar a la nota que es comptava amb un informe tècnic només com a formulisme. El fet cert és que l'església va ser efectivament enderrocada pedra a pedra per obrers vinculats i dirigits per la CNT/FAI i la UGT durant l'agost i el setembre de 1936. L'església no va ser doncs ni incendiada ni destruïda a causa d'una bomba. Potser es va cremar alguna imatge i confessionari al seu interior durant el mes de juliol, però al seu interior no es va declarar un incendi de grans proporcions. L'arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt va realitzar quinze anys abans de l'enderroc un extens reportatge fotogràfic de l'interior de l'església, que molts anys després la seva família va dipositar juntament amb més documentació a l'Arxiu Nacional de Catalunya i que es pot consultar on line, on es pot veure que l'església era, el 1922, i segurament també en el moment de la seva destrucció, com afirmava ell en el seu primer informe d'avaluació d'edificis assaltats, perfectament sòlida i es trobava en bon estat de conservació, tenint en compte que era una església del s. XVI. Alguns carreus i relleus de la portalada i claus de volta van ser recuperats per diferents veïns del poble quan l'església va ser enderrocada i avui dia es custodien al Museu de l'Hospitalet. Altres van ser reutilitzats com a material de construcció i van ser trobats posteriorment, com és el cas d'un carreu d'aquesta portalada, que va ser reutilitzat com a material d'obra per emplenar un del carrers de la Plaça Espanyola de La Torrassa prop d'on havia estat situat el local de la CNT., La nova església de Santa Eulàlia de Mèrida, es començà a construir tot just acabada la Guerra Civil, el mateix any de 1939 i es va inaugurar el 1947. Aquest nou edifici està catalogada en el PEPPA amb la fitxa núm. 003.

Incorporació a l'exèrcit republicà

Retrat de quatre soldats en la seva incorporació a l'exèrcit republicà al Quartel que hi havia a la Ciutadella de Barcelona (actualment hi ha la Universitat Pompeu Fabra). Qui porta el banderí és Jaume Pallarès Barberà, el tiet de la persona donant (Antoni Mesa), que vivia a l'Hospitalet quan la guerra. L'altre home de peu, a la dreta de Jaume Pallarès, podria ser Ginés Díaz, segons ha indicat el seu nét. Ginés Díaz va ser conductor de camions per un sindicat i va estar a la Batalla de l'Ebre. Vivia a l'Hospitalet, al carrer Orient, 50.

Riera de la Creu,C. 39

Imatge extreta d'una llicència d'obres. Durant les obres de construcció de l'edifici d'aquest solar, que rendeix façana a la plaça del repartidor, i està situat entre la Riera de la Creu i el c/ Baró de Maldà, on antigament s'instal·laven els firaires i els cavallets per la festa Major, va aparèixer un refugi de la Guerra Civil. Aquesta plaça va estar a punt de desaparèixer durant el mandat de l'alcalde José Matias de España Muntadas, que va projectar un pla urbanístic, aprovat el 1969 i acomplert en part, que pretenia convertir la Riera de la Creu en una via ràpida que connectés el llavors c/ Alps amb la zona industrial de la carretera del mig. El projecte també plantejava la destrucció del local del Casino del Centre. L'alcalde Vicenç Capdevila va desestimar el projecte. S'observa la tanca interior del solar que indica l'alineació que havia de tenir el nou vial i que va delimitar, efectivament la façana de l'edifici que es va construir. El propietari del solar, Francesc Romañà Brunet, va haver de cedir prop de 300 metres quadrats del solar de forma gratuïta a l'Ajuntament per fer un futur vial que no es va arribar a fer mai. Actualment, i des dels anys setanta del s. XX hi ha en aquesta porció de terreny públic que rendeix a Riera de la Creu, amb forma de triangle, un històric kiosk de revistes i premsa, dels pocs que es conserven encara a la ciutat. S'observen a la fotografia automòbils molt populars en aquella època, dos Seat 600, una Siata Formichetta, Seat 600 furgoneta, un Renault 4 i un Renault Gordini. Als baixos comercials de l'edifici que es va construir en aquest solar, de quatre pisos i àtic, es va instal·lar una sucursal del Banco de Vizcaya on treballava el que va ser el primer alcalde de l'Hospitalet elegit democràticament després de la dictadura de Franco, Juan Ignacio Pujana Fernández, veí de Bellvitge, membre de la UGT i primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya des de 1978, partit que va obtenir 12 regidors en les eleccions municipals de 1979. S'observa també a la dreta de la fotografia la teulada de l'alta caixa escènica de l'edifici teatral anomenat El Coro, seu de la societat coral clavetiana La Campestre, un edifici de 1925 dedicat al cant coral que comptava amb un gran escenari i un ampli cafè, que va servir durant la guerra civil com a centre de reclutament de les milícies anarquistes de la CNT. Després de la guerra civil es va ubicar allà durant molts anys l'empresa de plàstics Saplas, que va respectar l'estructura teatral de l'edifici. Un projecte liderat pel gestor teatral hospitalenc Pere Pinyol als anys vuitanta del s. XX va intentar tornar a la vida escènica aquest edifici, projecte que finalment no va prosperar. Després d'estar tancat durant molts anys, l'edifici va ser finalment enderrocat pels seus propietaris el 2017. També s'observa l'edifici de dos plantes situat al carrer Tarragona núm. 2, cantonada amb la Riera de la Creu, propietat del pagès Lluís Layola, descendent de la masia de Cal Gabatxo, situada a la Marina, núm. 40. Jaume i Lluís Layola i Rovira van ser uns dels darrers pagesos en actiu de l'Hospitalet Centre, dedicats, fonamentalment, al cultiu de l'alfals, com ho havia estat el pare, Joan Layola Bassas, que va ser regidor de l'ajuntament de 1944 al 1952, amb l'alcalde Enric Jonama. El seu fill Lluís Layola va ser també regidor i tinent d'alcalde de l'Ajuntament de l'Hospitalet de 1952 al 1958, en l'època de l'alcalde Ramon Solanich i Riera. La fotografia correspon a l'entrada de casa seva, a l'esquerra, i a la dreta la de la gran quadra on tenia els carros i els cavalls de tir. Eren descendents de Raimon Layola, que va arribar a l'Hospitalet des d'Occitània, raó pel qual la casa de la seva família a la Marina, l'hereu de la qual va ser el germà gran, Jaume, era coneguda amb el motiu de Cal Gavatx. Estava situada poc després de travessar el Camí del Mig, a tocar del camí que portava a l'ermita de Bellvitge, al mig del que avui és el barri de Bellvitge. La família es va traslladar a viure a l'Hospitalet Centre, com van fer també altres pagesos de la Marina, esperonada per l'eixample que va suposar l'obertura i urbanització de la Rambla Just Oliveras. Jaume Layola a un pis situats als baixos amb jardí de la finca modernista de la Rambla Just Oliveras núm. 29, la Casa Joan Batlle Solanes, situada al davant el Centre Catòlic, construïda el 1910 per Mariano Tomàs i Barba, propietat després de Jaume Layola, i Lluís al carrer Tarragona núm.2, a tocar del jardí d'aquesta finca i de la Riera de la Creu, on vivia, en el primer pis, amb la seva dona Victòria Cohí i les seves filles Teresa, casada després amb Gonzalo Oliveros Llopis, de Ceràmiques Llopis, i la Bòvila Goyta, i Victòria, casada després amb Antoni Mestres Canyameres, propietari de la Bodega Odon del carrer Església. En el segon pis, aixecat sobre aquesta finca el 1932 per l'arquitecte Antoni Puig i Gairalt, va viure, de 1958 a 1993, quan aquest immoble va ser enderrocat, la família nombrosa formada per Arturo Arranz Bravo de Laguna, empresari de la ferreteria ACAB industrial de l'Hospitalet, germà gran del pintor Eduard Arranz-Bravo, i Eugenia Galiano, formada per ells i els seus set fills: Angèlica, Carme, Miguel, Lola, Arturo, Lina i Jordi. L'Angèlica, la Carme i l'Artur, els tres funcionaris municipals, van ser molt actius culturalment a la ciutat, formant part de diverses entitats com Alpha 69, Centre d'Estudis de l'Hospitalet, Cine Club l'Hospitalet, Amics de l'Òpera de l'Hospitalet i Coordinadora d'Entitats Pro Liceu. En els baixos d'aquest immoble hi havia les quadres, de la que s'observa una de les portes a la fotografia, on hi havia els cavalls i els carros de'n Lluís Layola, que va ser un dels darrers alfasaires de l'Hospitalet, propietari de moltes terres a la Marina i al Prat. Layola, destacat franquista local, tot i que sense afany de protagonisme ja que s'estimava més fer de pagès, va ser regidor de l'Ajuntament a l'època de l'alcalde Ramon Solanich i, durant molts anys, President de la Cambra de la Propietat Urbana de l'Hospitalet i va tenir una intervenció decisiva en diferents moments de la història de la ciutat com la salvació de l'enderroc de la Casa Espanya, actual seu del Museu de l'Hospitalet, la instal·lació de la residència de Bellvitge, llavors anomenada Príncipes de España, o la construcció de l'ambulatori de la Rambla Just Oliveras. Tota la vorera del carrer Tarragona, de la Plaça del Repartidor a la Rambla Just Oliveras, on estava situada casa seva era propietat de la família Layola i tota la vorera del davant del mateix tram era propietat de la família Oliveras Bo. Era un espectacle, durant els anys seixanta i setanta, veure arribar i entrar a les quadres els carros al vespre, carregats fins dalt d'alfals per vendre l'endemà al Born, tirats per fortíssims matxos, una de les darreres imatges de l'Hospitalet Centre pagès que ja estava llavors, als anys setanta del s,. XX, a punt de desaparèixer. Aquesta casa va ser enderrocada el 1993. Al seu lloc va ser aixecat un bloc de pisos a l'àtic del qual hi viu el propietari de l'immoble, el conegut advocat Gonçal Oliveros Layola, que va presentar candidatura a president del Col·legi de l'Advocacia de Barcelona el 2023.

Agrícola Col·lectiva

Dones espanotxant blat de moro a l'era de l'Adela Oliveras, seu de l'Agrícola Col·lectiva de l'Hospitalet durant la Guerra Civil. La imatge fou presa durant la visita d'una missió estrangera. Surt l'Emma Goldman (1869-1940), fotògrafa i feminista. A baix a la dreta es veuen els cabassos on se separa la panotxa de les pallofes.

Carrer del Molí

Carrer del Molí, on l'autor de la fotografia marca que abans era un camí de carro que s'enfilava des del Pont de Cal Giménez, dit així antigament perquè hi havia la fàbrica de marbre de Tomás Giménez Bernabé (l'actual pont d'Isabel la Catòlica), cap a la barriada Pelegrí i cap a Can Vidalet. Aquí hi situa dues entrades d'un refugi antiaeri. A sobre hi havia Can Brugarolas (anteriorment Can Cluset) que després va ser de CAMPSA i posteriorment es va enderrocar.

Ermita de Bellvitge

Vista de l'Ermita de Bellvitge enrunada del 1937. La imatge mostra l'estat en què va quedar l'ermita després de ser parcialment destruïda durant els primers dies de la Guerra Civil. Es veu a tres homes, un d'ells amb una escala a l'espatlla i, a la paret, la data de 1937. Segons referències documentals, les primeres notícies de la seva existència daten de 1279. Catalogada en el PEPPA amb núm. 23.

Antoni Blanch

Antoni Blanch Latorre, hospitalenc, amb altres aviadors, a Alcalà el 1933. Antoni Blanch està assegut el primer a dalt de l'avió. Els sis homes porten la vestimenta habitual dels aviadors.

Acte de la Falange Española Tradicionalista

Acte de commemoració de la Falange Española Tradicionalista amb la inauguració d'una placa "Caídos por la Patria" a l'Harmonia, amb l'assistència de totes les autoritats locals. A la fotografia es veu a l'alcalde Ramon Solanich en el moment que descobreix la placa que compté els noms de les persones mortes del bàndol guanyador durant la Guerra Civil.

Acte de la Falange Española Tradicionalista

Acte de commemoració de la Falange Española Tradicionalista amb la inauguració d'una placa "Caídos por la Patria" a l'Harmonia, amb l'assistència de totes les autoritats locals. A la fotografia es veu a l'alcalde Ramon Solanich davant de placa commemorativa que compté els noms de les persones mortes durant la Guerra Civil del bàndol guanyador.

Ermita de Santa Eulàlia de Provençana

Vista parcial exterior de l'Ermita romànica de Santa Eulàlia de Provençana. Es veu l'edifici de la rectoria, amb el seu campanar sense campanes. La imatge mostra l'estat ruïnós en què van quedar el temple i la rectoria a l'inici de la guerra civil. Tot i això l'estructura d'aquestes edificacions va aguantar dempeus i van ser reconstruïdes quan va acabar la guerra. En un encès ambient revolucionari dominat per la reacció contra el cop dels militars feixistes revoltats contra la legalitat republicana i pel fort anticlericalisme d'aquell moment, accentuat per la implicació de l'església amb el "alzamiento nacional", el Comitè Local de Milícies Antifeixistes va incendiar a finals de juliol de 1936 diversos edificis de la ciutat, entre ells les ermites de Bellvitge i de Provençana i faria enderrocar totalment fins a desaparèixer, l'agost de 1936, l'església parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida de l'Hospitalet centre. Segons referències documentals, les primeres notícies de l'existència del temple daten del segle IX, però fou consagrada el 1101. Està catalogada en el PEPPA amb la fitxa núm. 93

Agrícola Col·lectiva

Treballadors i treballadores de l'Agrícola Col·lectiva de l'Hospitalet durant la Guerra Civil. Les dones estan assegudes espanotxant i els homes recullen el producte i el carreguen al carro. Les feines es fan a l'era de l'Adela Oliveras, seu de la Col·lectiva. La destacada masia de l'Adela Oliveras, situada en la confluència de la rambla Just Oliveras amb l'anomenada carretera Provincial, l'actual carrer d'Enric Prat de la Riba, era un mas aixecat el 1793 per Mariagna i Josep Oliveras, que tocava paret amb paret amb el Casino del Centre, entitat que muntava cada any a l'agost, per la Festa Major de l'Hospitalet, obrint un pas que comunicava el pati del Casino amb el gran pati i era d'aquesta masia, el que surt a la fotografia, el seu envelat per la Festa Major. Aquesta masia va ser seu de l'Agrícola Sindical de la CNT durant la Guerra Civil i després seu de la Hermandad de labradores y ganaderos i Casa Sindical del Movimiento després de la guerra civil i durant tot el franquisme. S'aprecia l'inscripció a la façana principal "Organización Nacional Sindical. Casa Sindical Local. Patria, Pan y Justícia" i l'escut de la Falange. Va ser enderrocada el 1977 per donar pas a la construcció del metro i a un controvertit projecte urbanístic de construcció d'onze blocs de pisos de gran alçada. Aquest projecte va rebre una forta contestació veïnal i no va arribar a realitzarse. Només es van aixecar dos dels blocs que, amb el temps, van quedar integrats en una enjardinada zona verda. 

Carrer Doctor Martí i Julià, 192

Façana de l'edifici del número 192 del carrer Doctor Martí i Julià, construït l'any 1915 a petició d'Antonio de la Cruz Rabetllat. El mestre d'obres fou Mariano Tomàs i Barba. Segons documents de la Guerra Civil, en aquest número hi havia una entrada a un refugi antiaeri.

Emma Goldman a Cal Vermell

Vista de la masia de Cal Vermell, durant la Guerra Civil. Es veu un grup d'homes i una dona pel camí d'accés a la casa. Al fons, es veu la masia envoltada de camps i uns pallers a l'era. Surt l'Emma Goldman, fotògrafa i feminista (1869-1940) de visita a l'Agrícola Col·lectiva.

Antoni Blanch

Retrat d'Antoni Blanch Latorre, aviador republicà durant la Guerra Civil. A la fotografia, Blanch va amb vestit de gala de l'exèrcit de l'aire. Va néixer el 1913 i va morir el 13/03/1937

Agrícola Col·lectiva

Vista interior de l'oficina de l'Agrícola Col·lectiva de l'Hospitalet durant la Guerra Civil. Tenien la seu a la masia de l'Adela Oliveras. A la fotografia surten, d'esquerra a dreta: Carles Farrés, F. Reyes, Sahuc i Josep Roigé Redó (el president)

Agrícola Col·lectiva

Vista interior de l'oficina de l'Agrícola Col·lectiva de l'Hospitalet durant la Guerra Civil. Tenien la seu a la masia de l'Adela Oliveras. A la fotografia surten, d'esquerra a dreta: J. Pérez Abril i Antoni Puvill

Agrícola Col·lectiva

Vista interior de l'oficina de l'Agrícola Col·lectiva de l'Hospitalet durant la Guerra Civil. Tenien la seu a la masia de l'Adela Oliveras. A la fotografia surten, d'esquerra a dreta: J. Pérez Abril, Francesc Marcé Sanabra i Antoni Barba

Agrícola Col·lectiva

Visita d'una missió estrangera a l'Agrícola Col·lectiva de l'Hospitalet durant la Guerra Civil. Hi surt Emma Goldman, (1869-1940), fotògrafa i feminista, amb un grup de treballadors. Assegudes a terra, unes noies espanotxant blat de moro.

Pou del refugi antiaeri per ventilació, davant del número 35 del carrer Ebre

Pou del refugi antiaeri per ventilació, davant del número 35 del carrer Ebre, està senyalitzat amb rotulador el lloc exacte on hi havia hagut la sortida de ventilació. Refugi antiaeri situat on ara es el carrer Juan de Toledo amb dues boques d'accés. La primera al pàrquing del número 27 i la segona entre els números 33 i 35.

Pont del Matacavalls

Pont de ferro del Matacavalls que antigament era de pedra. Uneix els barris de Sant Josep amb La Florida (avinguda Ventura Gassol amb carrer Teide actuals). Imatge presa des del cantó de Barcelona i mirant cap a l'Hospitalet. Es veuen les vies del tren. Rotulat en negre, pel propi autor de la fotografia, mostra les dues entrades d'un refugi antiaeri que hi havia a tocar de les vies.

Retrat de casament

Retrat d'estudi de Martirià Domingo Fortuny i Carmen López el dia del seu casament. Martirià Domingo fou posat en presó preventiva el 15 d'agost de 1939 i posteriorment afusellat al Camp de la Bota a mans del franquisme.

Retrat familiar

Retrat d'estudi de Martirià Domingo Fortuny i la seva esposa Carmen López amb els seus fills Rafael i Camen. Martirià Domingo fou posat en presó preventiva el 15 d'agost de 1939 i posteriorment afusellat al Camp de la Bota a mans del franquisme.

Retrat

Retrat de Josep Pastallé i Canals. Afusellat al camp de la Bota, a l'edat de 49 anys, el dia 23 de juliol de 1939.

Antoni Blanch Latorre

L'avioneta d'Antoni Blanc Latorre, hospitalenc i aviador republicà durant la Guerra Civil, volant per sobre de Can Gasull

Hidroavió d'Antoni Blanch sobrevolant el vaixell Uruguay

Fotografia presa des de l'aire, des de l'hidroavió d'Antoni Blanch. A baix, sobre el mar, es pot veure el vaixell Uruguay, on el 6 d'octubre de 1934 van empresonar el govern de la Generalitat de Catalunya sota presidència de Companys. També hi va haver gent de l'Hospitalet. A la imatge aèria es veu el moll. A un costat, l'Uruguay i un parell de vaixells més. A l'altre costat, una desena d'hidroavions