Prolongació de la Granvia ("calle Cortes") al seu pas per la plana de la Marina de l'Hospitalet

Imatge de la Gran Via en obres entorn els anys 1930.La seva obertura es feu travessant la plana de la Marina, per la seva part alta. A costat i costat es poden veure algunes xemeneixes de fàbriques properes, com, a l'esquerra, l'antiga Caralt y Cia, la propietat de la qual era ja en aquesta època de Delmir de Caralt i Matheu en solitari i que va ser coneguda com a Can Caralt o El cànem. També es pot distingir la fàbrica Viuda e Hijos de Jaime Trias, anomenada després de la guerra civil com a Godó y Trias S.A., que era coneguda popularment com "Les Sangoneres" pel lloc on hi era, el pla de les sangoneres) que quedaria en part també afectada. A la part esquerra de la fotografia hi ha un grup d'homes fent feines del camp carregant material a un carro tirat per un cavall. Per la carretera avança un gran automòbil, que sembla un cotxe de línia. Al fons a la dreta es poden veure les cúpules del Palau Nacional, sobre la muntanya de Montjuïc Aquesta avinguda, d'una gran amplada, fet insòlit per l'època que va molestar molt els propietaris de terres que van ser expropiats, es va traçar com una ruta relativament paral·lela al camí del Prat, prolongació de la gran avinguda dissenyada el 1858 per l'enginyer Ildefons Cerdà quan presentà el seu projecte de reforma i eixample de Barcelona, on ja es veu la intenció de prolongar la Gran Via de les Corts Catalanes projectada dins del terme de Barcelona cap al terme municipal de l'Hospitalet. Als primers plànols només es veu una petita intenció de prolongació, tocant a la riera Blanca, com en alguns mapes de final del segle XIX, però en plànols de les dues primeres dècades del segle XX, ja es veu clarament la voluntat de fer el projecte fins al riu Llobregat. Les negociacions amb els propietaris agrícoles de la plana del sector de la Marina per tal de poder prolongar aquesta via al seu pas per l'Hospitalet es van iniciar el 1923, essent alcalde de l'Hospitalet en Josep Muntané i Almirall. Van finalitzar el 1927, en l'època de la dictadura de Primo de Rivera, essent alcalde de l'Hospitalet Tomás Giménez Bernabé, que va aconseguir la cessió, per part dels propietaris, si us plau per força, de quatre km. de terreny per tal de poder ampliar la Gran Via, anomenada llavors carrer Cortes, fins el riu Llobregat. La negociació va ser difícil, perquè formalment les terres dels propietaris agrícoles de la Marina, ja havien estat agregades el 1920 per l'Estat, també si us plau per força, al municipi de Barcelona per fer el port franc -que mai es va fer- i això va generar molt malestar i molts litigis. L'Ajuntament de l'Hospitalet, essent encara alcalde en Tomás Giménez, va realitzar un acte solemne al consistori l'agost de 1929 on es va protestar formalment per aquella agregació, i es va manifestar la impossibilitat de poder negociar l'ampliació de la "Calle Cortes" al seu pas per l'Hospitalet amb els propietaris agrícoles perquè les seves terres eren formalment ja de Barcelona, Amb aquest acte es va intentar embolicar una mica la troca amb la intenció de recuperar-les per a l'Hospitalet, però Tomàs Giménez no ho va aconseguir. El premi de consolació pel municipi va ser la concessió del títol de Ciutat. Però els litigis dels propietaris de les terres, que van ser posteriorment expropiats, van durar molts anys. La família Carbonell Espinosa, per exemple, propietària de 140.000 metres quadrats, els terrenys on ara hi ha Mercabarna, la Nissan i diferents vies, va guanyar finalment un judici el 2012 al Consorci de la Zona Franca per una demanda interposada el 1996 i va ser indemnitzada, 92 anys després, pel Consorci de la Zona Franca amb 14 milions d'euros per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme. L'objectiu de l'Ajuntament de Barcelona era poder connectar Barcelona amb l'aeròdrom de El Prat, que ja funcionava amb vols regulars comercials i era, cada cop més, una porta d'entrada a la ciutat per un mitjà de transport que connectava Barcelona amb tot el món. L’any 1916 es constitueix el Real Aeroclub de Catalunya, societat esportiva formada membres de l’alta burgesia catalana i s’ inaugura l’Escola Catalana d’Aviació, primera escola d’aviació, on es van provar els primers productes de la indústria aeronàutica catalana i es van disputar els primers concursos i competicions esportives. Escullen el Delta del riu Llobregat com a emplaçament del primer camp de vols de Catalunya, prop de l’estany d’ El Remolar, a Viladecans, a tocar de El Prat de Llobregat, on curiosament hi havia una granja avícola que es deia La Volateria i que donaria nom al futur aeròdrom, situat a 14 kilòmetres de Barcelona. Al desembre de 1918 l’empresa d’aviació Latécoère inaugura la línia Toulouse-Casablanca, amb escala a la Volateria, amb 2 vols setmanals, convertint l’aeròdrom en el primer de Barcelona i d’Espanya amb vols comercials. Des del 1919 estava habilitat com a aeroport provisional de Barcelona, amb pistes d’una extensió de 1.000 × 400 m. A causa de la crisi que patí l’Aeroclub de Catalunya a partir del 1920, l’aeròdrom es fa servir també com a base per a la flota de Zeppelin i hidroavions de l'Armada i de l'Exèrcit de Terra Espanyol. Els serveis comercials regulars van començar el 1927 amb la línia d'Iberia que l'unia amb l'Aeroport de Cuatro Vientos de Madrid. Aquesta línia va ser la primera línia d'Iberia.

Pont d'en Jordà - Pont de la Torrassa. Seu central de l'empresa Ferrocarril Metropolità Transversal

En primer terme, Pont d'en Jordà, anomenat així pel regidor i alcalde durant l'any 1930 Josep Jordà i Polls, que va promoure la seva construcció, popularment conegut com el Pont de la Torrassa o el Pont del Metro. Uneix els barris de la Torrassa amb el de Santa Eulàlia, S'inaugurà el 7 d'abril de 1935. La fotografia està presa des de la Torrassa. Darrera d'ell veiem l'edifici central d'oficines del metro transversal i tallers de Santa Eulàlia, que forma part de la història de l'empresa i de la ciutat de l'Hospitalet de Llobregat. La seva construcció, obra de l'arquitecte Joan Bergós Massó per encàrrec d'Esteve Terrades, data de l'any 1922, i és paral·lela a la construcció de la línia I (transversal). L'any 1932 s'hi van fer ampliacions, i als anys 50 es va fer una ampliació lateral (costat Ramón y Cajal). Posteriorment, l'any 1964, va ser profundament reformat amb una transformació total del seu interior i d'alguns elements de l'exterior. El 2017 va ser totalment restaurat i la seva façana va lluir tal i com quan va ser inaugurat. L'Ajuntament de l'Hospitalet va decidir catalogar i protegir l'edifici pel seu valor històric, que té influencies de l'arquitectura de la secessió vienesa i les cobertes centreeuropees. Es pot veure també l'estació de metro de La Bordeta, inaugurada el 1932 i anomenada, des de 1983 com a estació de Santa Eulàlia (la primera de la ciutat) La xemeneia que es veu en primer terme és de la fàbrica d'olis, greixos i vaselines d'Emilio Pailhez, situada, des de 1902 al costat de la que després va ser coneguda com a Avinguda del Metro, núm. 2. Posteriorment va ser traspassada, el 1942, a J Olivé Mercé. Al fons, la muntanya de Montjuïc i el Palau Nacional.

Can Trinxet des de les vies del tren

L'Hospitalet fotografiat per Ramon Puig Gairalt

Vista de Can Serra cap a les vies del tren

Vista de Can Serra cap a les vies del tren amb la fàbrica Brugarolas a la dreta

Xemeneia d'una bòbila de Les Planes-La Florida

Xemeneia d'una bòbila de Les Planes-La Florida.

Xemeneia d'una bòbila

Xemeneia d'una bòbila. Ponts de la Mina i al fons Esplugues.

Xemeneies de les ceràmiques Batllori i Cosme

Vista parcial de les xemeneies de les ceràmiques Batllori i Cosme des del carrer Prat de la Riba

Enderroc de la bòbila Crehuet

En aquest gran solar que havia estat ocupat per la bòvila Crehuet, es van aixecar, a mitjans dels anys setanta, els dos grans blocs de veïns amb diverses entrades, un enfrontat a l'altre amb un gran aparcament subterrani al mig, que va donar origen a la gran Plaça de la Llibertat del barri de La Florida.

Enderroc de la bòbila Crehuet

En aquest gran solar que havia estat ocupat per la bòvila Crehuet, es van aixecar, a mitjans dels anys setanta, els dos grans blocs de veïns amb diverses entrades, un enfrontat a l'altre amb un gran aparcament subterrani al mig, que va donar origen a la gran Plaça de la Llibertat del barri de La Florida.

Enderroc de la bòbila Crehuet

En aquest gran solar que havia estat ocupat per la bòvila Crehuet, es van aixecar, a mitjans dels anys setanta, els dos grans blocs de veïns amb diverses entrades, un enfrontat a l'altre amb un gran aparcament subterrani al mig, que va donar origen a la gran Plaça de la Llibertat del barri de La Florida.

Enderroc de la bòbila Crehuet

En aquest gran solar que havia estat ocupat per la bòvila Crehuet, es van aixecar, a mitjans dels anys setanta, els dos grans blocs de veïns amb diverses entrades, un enfrontat a l'altre amb un gran aparcament subterrani al mig, que va donar origen a la gran Plaça de la Llibertat del barri de La Florida.

Enderroc de la bòbila Crehuet

En aquest gran solar que havia estat ocupat per la bòvila Crehuet, es van aixecar, a mitjans dels anys setanta, els dos grans blocs de veïns amb diverses entrades, un enfrontat a l'altre amb un gran aparcament subterrani al mig, que va donar origen a la gran Plaça de la Llibertat del barri de La Florida.

Enderroc de la bòbila Crehuet

En aquest gran solar que havia estat ocupat per la bòvila Crehuet, es van aixecar, a mitjans dels anys setanta, els dos grans blocs de veïns amb diverses entrades, un enfrontat a l'altre amb un gran aparcament subterrani al mig, que va donar origen a la gran Plaça de la Llibertat del barri de La Florida.

Enderroc de la bòbila Crehuet

En aquest gran solar que havia estat ocupat per la bòvila Crehuet, es van aixecar, a mitjans dels anys setanta, els dos grans blocs de veïns amb diverses entrades, un enfrontat a l'altre amb un gran aparcament subterrani al mig, que va donar origen a la gran Plaça de la Llibertat del barri de La Florida.

Altos Hornos de Cataluña S.A. (La Farga)

Entrada principal, amb la caseta pel vigilant, de " Altos Hornos de Cataluña S.A. " ( La Farga ), a partir de 1967, quan l'antiga porta principal d'accés al recinte, que estava situada al carrer Barcelona en la seva confluència amb el carrer Vilumara, va desaparèixer per permetre arribar al carrer Barcelona fins la Plaça d'Anselm Clavé i l'avinguda d'Isabel la Catòlica. S'observa clarament el nou tram construït seguint la corba del carrer Barcelona per la diferència de tonalitat dels maons respecte als de la tanca que rendeix a l'Avinguda d'Isabel la Catòlica. Abans tota aquesta cantonada formava part de les instal·lacions de la fàbrica, que arribava fins el carrer d'Enric Prat de la Riba, així com tot un seguit d'instal·lacions, que van quedar segregades del conjunt. L’origen de la Farga és una modesta fàbrica de fondre ferro, situada al mateix indret on avui encara s’aixeca La Farga, que va ser inaugurada l’any 1902. Amb el temps, però, va arribar a ser una de les millors foneries d’Espanya. El propietari d’aquella modesta ferreria "Herreria San José" era Francesc Bori i Comas (L'Hospitalet 1840-1915), un industrial ben situat i també conegut perquè al 1878 s'havia fet construir la seva torre a L'Hospitalet, La finca Can Bori estava situada a la cruïlla entre el carrer de Sant Joan i Digoine i la Riera del Canyet, fins a les vies del ferrocarril i la travessava el Canal de la Infanta. La foneria i altres negocis del senyor Bori, però, van fer fallida. La foneria la va vendre el 1907 i anys més tard, el 1928, els seus hereus van vendre la seva torre a l'Ajuntament de l'Hospitalet. Un cop reformada i adaptada per l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, va passar a ser una escola pública, inaugurada pel president de la Generalitat, Francesc Macià el 18 de setembre de 1932 amb el nom de “Grup escolar Rossend Arús”. Es va mantenir fins el 1980, quan va ser enderrocada per aixecar un edifici de nova planta pel col·legi Can Bori, que va continuar com a escola pública fins el 1999, quan va passar a ser l'escola d'educació especial concertada Estel-Can Bori. El 1916 aquella ferreria es va transformar en una societat anònima de capital belga amb el nom de Altos Hornos de Catalunya SA. A partir de llavors la Farga començarà a comptar amb la tecnologia capdavantera d’aquest sector a Europa. No és estrany, doncs, que durant la Guerra Civil la fàbrica fos considerada com a indústria de guerra per la seva capacitat productiva. Durant els anys de la guerra civil, en els que fins i tot va disposar d'una moneda pròpia d’ús intern, va mantenir una intensa relació amb la indústria de gres Cucurny, també considerada indústria de guerra, que li proporcionava grans quantitats de de maons refractaris de substitució pels seus grans i potents forns, sempre en funcionament, indústria ceràmica nascuda precisament a l'Hospitalet a finals del s. XIX i que el 1915 es va traslladar a Montmeló. L’any 1942 es produeix un nou canvi en la propietat, passant ara la instal·lació a mans del grup industrial Rivière, un gran grup d’origen familiar que tenia empreses a l’Aragó, Madrid, Catalunya, País Basc, Andalusia i Castella. La Farga passava a ser una societat de capital espanyol, desplaçant així els anteriors propietaris belgues. Però en aquests anys, l’escassetat de recursos de l’economia de postguerra, i de matèria prima, al ferro, alenteix l’activitat productiva. A partir del 1952 la foneria viu un període d’expansió i modernització que augmentarà la producció de les 4.000 fins a les 150.000 tones. La farga arribarà a ser una de les millors foneries d’Espanya. Es va distingir en la fabricació d’acers especials. Aquest desenvolupament econòmic de l'empresa va anar en paral·lel al creixement urbanístic de l'Hospitalet. La farga va acabar envoltada de blocs de pisos i la seva activitat industrial, molt contaminant, poc saludable i sorollosa, va acabar sent incompatible amb la ciutat. En plena crisi econòmica de la dècada de 1970, els veïns mostren el seu rebuig a un negoci que genera molta feina a la ciutat, però que encara genera més molèsties. La vigilància municipal de les emissions no aconseguirà calmar els ànims dels veïns. El juliol de 1980, tots aquests problemes provocaren una reacció unànime de la ciutadania i de les forces polítiques que cristal·litza en una gran manifestació unitària. L’acte va acabar amb una càrrega policial que va suposar la paradoxa que les forces policials s’enfrontaren a càrrecs electes en les primeres eleccions democràtiques de l’Ajuntament que pocs anys abans, durant el franquisme, havien hagut de fugir d’aquestes mateixes càrregues policials. La lluita es va radicalitzar fins al punt que l’empresa va decidir buscar nous terrenys a Sant Andreu de la Barca per traslladar el seu negoci i va aturar la producció a L’Hospitalet el 1982. Quatre anys més tard, l’Ajuntament compraria l’antiga fàbrica per uns 550 milions de pessetes. La Farga, després d'uns anys inicials en els que van fer-hi actuacions el grup La Fura dels Baus i es va fer servir com recinte firal (Firaciutat el 1985, Firajoc el 1986, etc), va ser reformada en profunditat a finals dels anys noranta del s.XX i reconvertida en diverses dependències municipals, un modern recinte apte per a la celebració de tot tipus de fires i congressos, i un centre comercial en règim de concessió d’ús privat durant 75 anys. La nova Farga naixia amb vocació de ser un centre polivalent de titularitat pública que vertebrés el centre de la ciutat, sobre tot en el seu aspecte més comercial. Èxits com el saló del Manga i altres esdeveniments van avalar aquesta aposta al menys fins al tombant del segle XX. L’aparició d’altres potents eixos comercials i firals al voltant de la Granvia i la crisi econòmica van suposar, però, un moment de crisi pel recinte que posteriorment va poder superar. Vista de la l'antiga foneria des de la cruïlla de l'avinguda Isabel la Catòlica amb el carrer Barcelona i la Plaça mestre Clavé. Circula pel carrer Barcelona un vehicle "Seat 600" de pràctiques d'auto-escola.

Fàbrica La Cardoner

Vista de l'entrada de la fàbrica Cardoner per l'avinguda d'Isabel la Catòlica. Es veu el rètol de la fàbrica i davant familiars i amics dels guardes de la fàbrica. D'esquerra a dreta: Enric Riba, Concepció Riba, Isabelin Ramos, Trini Ramos i Encarnita. Aquesta gran indústria química, que va ser ubicada en el seu moment en un lloc amb molt poca població, on avui hi ha el parc de Les Planes, treballava amb àcid clorhídric i generava unes emanacions fètides, d'una intensa fortor a ous podrits, que generaven grans molèsties al veïns de Can Serra, que van anant ocupant els blocs de nova construcció del nou barri, motiu pel qual aquests es van organitzat i van generar diferents i successius actes de protesta i manifestacions demanant el seu tancament. Als murs de la fàbrica van sovintejar pintades de les diferents protestes veïnals que van anar tenint lloc amb el temps, fins el seu tancament definitiu, als anys vuitanta del s. XX, entre d'altres: "Queremos aire puro" "Hasta las narices de tener que tenerlas tapadas" "Fuera la Cardoner" "Mierda"

Treballadors i treballadores de CEBACSA (Cerámica Barcelonesa para la Construcción S.A.)

Treballadors i treballadores de CEBACSA (Cerámica Barcelonesa para la Construcción S.A.) de camí a la fàbrica al seu pas pel pont davant de la Vanguard

Treballadors i treballadores de CEBACSA

Treballadors i treballadores de CEBACSA (Cerámica Barcelonesa para la Construcción S.A.) de camí a la fàbrica al seu pas pel pont davant de la Vanguard

Cruïlla de l'avinguda Josep Tarradellas amb l'avinguda d'Isabel la Catòlica

Cruïlla del que avui és l'avinguda de Josep Tarradellas amb l'avinguda d'Isabel La Catòlica. La fotografia està realitzada des del terrat de la fàbrica de sedes Vilumara. Vista de l'antic camí de Sant Joan o del Cementiri -després carrer Alpes i posteriorment avinguda de Josep Tarradellas- en la seva cruïlla amb el camí del Molí, o Camí del Nord, actual Avinguda d'Isabel la Catòlica. A l'esquerra, en primer terme, tanca que delimitava la finca de Can Creixells. Més enllà la serradora de marbre, fundada per Nemesio Singla que, el 1914, va passar a mans de Tomàs Giménez Bernabé, treballador de la casa que de 1923 a 1930 va ser líder de la Unión Patriótica i alcalde de l'Hospitalet imposat durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera. A la dreta al davant de la serradora, la bòvila Arús i, al fons, la fàbrica de ceràmica de Cosme Toda. Al costat des d'on es va fer la fotografia, terrenys pertanents a la foneria Altos Hornos de Catalunya, S.A., coneguda popularment com La farga, propietat de Francesc Bori.

Vidrieries Rovira

Façana exterior de la fàbrica Vidrieries Rovira abans de l'enderrocament. Fàbrica que va posar en funcionament l'amo Magín Rovira Carreté l'any 1914 dedicada a la fabricació d'ampolles. Estava ubicada en el angle dels carrers Rafael Campalans i Ronda La Torrassa. A començament de la dècada de 1980 Vidrieries Rovira es va traslladar a la Zona Franca de Barcelona i l'Ajuntament de l'Hospitalet va adquirir el local deixat per destinar-lo a esplai.

Fàbrica La Cardoner

Vista des del pont del tren a l'avinguda d'Isabel la Catòlica i a mà dreta, la fàbrica química La Cardoner. Aquesta gran indústria química, que va ser ubicada en el seu moment en un lloc amb molt poca població, on avui hi ha el parc de Les Planes, treballava amb àcid clorhídric i generava unes emanacions fètides, d'una intensa fortor a ous podrits, que generaven grans molèsties al veïns de Can Serra, que van anant ocupant els blocs de nova construcció del nou barri, motiu pel qual aquests es van organitzat i van generar diferents i successius actes de protesta i manifestacions demanant el seu tancament.

Fàbrica La Cardoner

Vista de la fàbrica de productes químics La Cardoner ubicada a l'avinguda d'Isabel la Catòlica, emplaçament actual del Parc de Les Planes. La Xemeneia està catalogada en el PEPPA amb el núm. 57. Aquesta gran indústria química, que va ser ubicada en el seu moment en un lloc amb molt poca població, on avui hi ha el parc de Les Planes, treballava amb àcid clorhídric i generava unes emanacions fètides, d'una intensa fortor a ous podrits, que generaven grans molèsties al veïns de Can Serra, que van anant ocupant els blocs de nova construcció del nou barri, motiu pel qual aquests es van organitzat i van generar diferents i successius actes de protesta i manifestacions demanant el seu tancament.

Fàbrica La Cardoner

Vista de la fàbrica La Cardoner. Al fons, el barri de La Florida i Pubilla Cases i davant, l'avinguda Isabel La Catòlica abans del desdoblament de carrils. Aquesta gran indústria química, que va ser ubicada en el seu moment en un lloc amb molt poca població, on avui hi ha el parc de Les Planes, treballava amb àcid clorhídric i generava unes emanacions fètides, d'una intensa fortor a ous podrits, que generaven grans molèsties al veïns de Can Serra, que van anant ocupant els blocs de nova construcció del nou barri, motiu pel qual aquests es van organitzat i van generar diferents i successius actes de protesta i manifestacions demanant el seu tancament.

Fàbrica La Cardoner

Vista aèria de la fàbrica La Cardoner. Al fons, el barri de La Florida i a l'esquerra el barri de Pubilla Cases. Davant, l'avinguda Isabel La Catòlica abans del desdoblament de carrils. Aquesta gran indústria química, que va ser ubicada en el seu moment en un lloc amb molt poca població, on avui hi ha el parc de Les Planes, treballava amb àcid clorhídric i generava unes emanacions fètides, d'una intensa fortor a ous podrits, que generaven grans molèsties al veïns de Can Serra, que van anant ocupant els blocs de nova construcció del nou barri, motiu pel qual aquests es van organitzat i van generar diferents i successius actes de protesta i manifestacions demanant el seu tancament.

Fàbrica La Cardoner

Entrada de la fàbrica La Cardoner per l'avinguda Isabel La Catòlica. Aquesta gran indústria química, que va ser ubicada en el seu moment en un lloc amb molt poca població, on avui hi ha el parc de Les Planes, treballava amb àcid clorhídric i generava unes emanacions fètides, d'una intensa fortor a ous podrits, que generaven grans molèsties al veïns de Can Serra, que van anant ocupant els blocs de nova construcció del nou barri, motiu pel qual aquests es van organitzat i van generar diferents i successius actes de protesta i manifestacions demanant el seu tancament. Al mur es veuen fragments de les pintades realitzades durant les protestes veïnals.