Cruïlla de l'avinguda Josep Tarradellas amb l'avinguda d'Isabel la Catòlica

Cruïlla del que avui és l'avinguda de Josep Tarradellas amb l'avinguda d'Isabel La Catòlica. La fotografia està realitzada des del terrat de la fàbrica de sedes Vilumara. Vista de l'antic camí de Sant Joan o del Cementiri -després carrer Alpes i posteriorment avinguda de Josep Tarradellas- en la seva cruïlla amb el camí del Molí, o Camí del Nord, actual Avinguda d'Isabel la Catòlica. A l'esquerra, en primer terme, tanca que delimitava la finca de Can Creixells. Més enllà la serradora de marbre, fundada per Nemesio Singla que, el 1914, va passar a mans de Tomàs Giménez Bernabé, treballador de la casa que de 1923 a 1930 va ser líder de la Unión Patriótica i alcalde de l'Hospitalet imposat durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera. A la dreta al davant de la serradora, la bòvila Arús i, al fons, la fàbrica de ceràmica de Cosme Toda. Al costat des d'on es va fer la fotografia, terrenys pertanents a la foneria Altos Hornos de Catalunya, S.A., coneguda popularment com La farga, propietat de Francesc Bori.

Vidrieries Rovira

Façana exterior de la fàbrica Vidrieries Rovira abans de l'enderrocament. Fàbrica que va posar en funcionament l'amo Magín Rovira Carreté l'any 1914 dedicada a la fabricació d'ampolles. Estava ubicada en el angle dels carrers Rafael Campalans i Ronda La Torrassa. A començament de la dècada de 1980 Vidrieries Rovira es va traslladar a la Zona Franca de Barcelona i l'Ajuntament de l'Hospitalet va adquirir el local deixat per destinar-lo a esplai.

Fàbrica La Cardoner

Vista des del pont del tren a l'avinguda d'Isabel la Catòlica i a mà dreta, la fàbrica química La Cardoner. Aquesta gran indústria química, que va ser ubicada en el seu moment en un lloc amb molt poca població, on avui hi ha el parc de Les Planes, treballava amb àcid clorhídric i generava unes emanacions fètides, d'una intensa fortor a ous podrits, que generaven grans molèsties al veïns de Can Serra, que van anant ocupant els blocs de nova construcció del nou barri, motiu pel qual aquests es van organitzat i van generar diferents i successius actes de protesta i manifestacions demanant el seu tancament.

Fàbrica La Cardoner

Vista de la fàbrica de productes químics La Cardoner ubicada a l'avinguda d'Isabel la Catòlica, emplaçament actual del Parc de Les Planes. La Xemeneia està catalogada en el PEPPA amb el núm. 57. Aquesta gran indústria química, que va ser ubicada en el seu moment en un lloc amb molt poca població, on avui hi ha el parc de Les Planes, treballava amb àcid clorhídric i generava unes emanacions fètides, d'una intensa fortor a ous podrits, que generaven grans molèsties al veïns de Can Serra, que van anant ocupant els blocs de nova construcció del nou barri, motiu pel qual aquests es van organitzat i van generar diferents i successius actes de protesta i manifestacions demanant el seu tancament.

Fàbrica La Cardoner

Vista de la fàbrica La Cardoner. Al fons, el barri de La Florida i Pubilla Cases i davant, l'avinguda Isabel La Catòlica abans del desdoblament de carrils. Aquesta gran indústria química, que va ser ubicada en el seu moment en un lloc amb molt poca població, on avui hi ha el parc de Les Planes, treballava amb àcid clorhídric i generava unes emanacions fètides, d'una intensa fortor a ous podrits, que generaven grans molèsties al veïns de Can Serra, que van anant ocupant els blocs de nova construcció del nou barri, motiu pel qual aquests es van organitzat i van generar diferents i successius actes de protesta i manifestacions demanant el seu tancament.

Fàbrica La Cardoner

Vista aèria de la fàbrica La Cardoner. Al fons, el barri de La Florida i a l'esquerra el barri de Pubilla Cases. Davant, l'avinguda Isabel La Catòlica abans del desdoblament de carrils. Aquesta gran indústria química, que va ser ubicada en el seu moment en un lloc amb molt poca població, on avui hi ha el parc de Les Planes, treballava amb àcid clorhídric i generava unes emanacions fètides, d'una intensa fortor a ous podrits, que generaven grans molèsties al veïns de Can Serra, que van anant ocupant els blocs de nova construcció del nou barri, motiu pel qual aquests es van organitzat i van generar diferents i successius actes de protesta i manifestacions demanant el seu tancament.

Fàbrica La Cardoner

Entrada de la fàbrica La Cardoner per l'avinguda Isabel La Catòlica. Aquesta gran indústria química, que va ser ubicada en el seu moment en un lloc amb molt poca població, on avui hi ha el parc de Les Planes, treballava amb àcid clorhídric i generava unes emanacions fètides, d'una intensa fortor a ous podrits, que generaven grans molèsties al veïns de Can Serra, que van anant ocupant els blocs de nova construcció del nou barri, motiu pel qual aquests es van organitzat i van generar diferents i successius actes de protesta i manifestacions demanant el seu tancament. Al mur es veuen fragments de les pintades realitzades durant les protestes veïnals.

Fàbrica La Cardoner

Fàbrica La Cardoner vista des de l'avinguda Isabel La Catòlica. Aquesta gran indústria química, que va ser ubicada en el seu moment en un lloc amb molt poca població, on avui hi ha el parc de Les Planes, treballava amb àcid clorhídric i generava unes emanacions fètides, d'una intensa fortor a ous podrits, que generaven grans molèsties al veïns de Can Serra, que van anant ocupant els blocs de nova construcció del nou barri, motiu pel qual aquests es van organitzat i van generar diferents i successius actes de protesta i manifestacions demanant el seu tancament. Al mur de la fàbrica de la fotrografia es veuen fragments de protestes veïnals, entre d'altres: "Queremos aire puro" "Hasta las narices de tener que tenerlas tapadas" "Fuera la Cardoner" "Mierda"

Fàbrica Godó y Trias S.A. (Les Sangoneres)

Mariana Subirana Piñol a la màquina de filar, acompanyada de treballadores i treballador, en l'interior de la fàbrica Godó i Trias S.A., anomenada popularment per "Les Sangoneres".

Mariana Subirana Piñol davant d'una màquina de filar, a la fàbrica Godó y Trias S.A. (Les Sangoneres)

Mariana Subirana Piñol davant d'una màquina de filar, a la fàbrica Godó y Trias S.A. (Les Sangoneres)

Naus de la factoria d'olis industrials Brugarolas.

Vista de les antigues instal·lacions de l'empresa d'olis industrials i lubricants Viuda e Hijos de Miguel Brugarolas, amb oficines a la Ronda de Sant pere, núm. 85, que es va instal·lar el 1915 a les naus industrials de producció de xarols i hules aixecades el 1901 per Narcís Cruzet i Bosch a tocar de la via del tren davant l'estació de la RENFE a l'Hospitalet que, a partir de 1928, durante la dictadura de Primo de Rivera, va ser expropiada per l'empresa pública CAMPSA (Compañía Arrendataria del Monopolio de Petróleos), com a consequència de la monopolització del sector del petroli. El 1974 aquesta factoria d'olis va ser traslladada a Rubí i la finca va romandre tancada durant bastant anys fins que finalment els edificis del seu interior, ja molt degradats, van ser enderrocats. L'Ajuntament va urbanitzar llavors tot aquell entorn i va crear allà l'any 2000, el Parc de Can Cluset. Al fons, el barri de Sant Josep i, més enllà, el de Santa Eulàlia.

Xemeneia i edificis

Xemeneia de la bòbila Goyta-Oliveros i al fons, els blocs del barri de Can Serra

Bòbila Goyta i Vinyals-Oliveros Llopis, on avui hi ha el Parc de Les Planes.

Bòbila Goyta i Vinyals-Oliveros Llopis abans de l'enderroc definitiu per fer el Parc de les Planes. Va funcionar de1924 a 1975. S'observen a la fotografia, com a darrers vestigis de les seves grans instal·lacions, que arrivaben fins el cementiri, els forns de cocció i la gran xemeneia, que es va preservar i forma part avui del Parc de les Planes, com també la xemeneia de la indústria química Cardoner. Al fons, blocs de pisos del carrer Teide, al que va ser anomenat "sector Ceravalls", en referència al propietari d'aquells terrenys. El parc de les Planes va ser construït a partir del 1986 om hi havia hagut diverses indústries: la fàbrica de terrisses o bòbila de Goyta i Vinyals- Oliveros Llopis, la Cerámica Barcelonesa para la Construcción S.A. (CEBACSA), i la indústria química Cardoner, que generava grans molèsties als veins de Can Serra i La Florida per la intensa pudor a ous podrits que feien els seus fums. S'han conservat dues xemeneies, una de secció quadrada i una de circular, de la que havia estat la bòbila Goyta, un dels pocs testimonis de l'existència de bòbiles del passat industrial de la ciutat, on hi havia hagut, a causa de l'esplèndida argila que se'n treia, i de la gran necessitat de material de construcció que tenia la ciutat de Barcelona, fins a 63 bòbiles.

Vista de Can Serra cap a les vies del tren

Vista de Can Serra cap a les vies del tren

Vista aèria de la Fàbrica Godó y Trías S.A.

Vista aèria de la fàbrica Godó y Trías S.A. ubicada al barri de Santa Eulàlia a tocar de la Gran Via de les Corts Catalanes. Al seu darrera, la fàbrica d'estanteries industrials Mecalux. Mecalux es va traslladar a aquest edifici de Gran Via 72-78, l’any 1984, una vegada que “Bebidas Americanas SAE”, la comercialitzadora de Pepsi-Cola, que el va aixecar el 1956, va fer suspensió de pagaments al 1983 i va vendre l’edifici a Mecalux. L’edifici va ser venut a finals de 2002 a la immobiliària de la Caixa de Catalunya, PROCAM (Promotora Catalunya Mediterránea SA) i va ser enderrocat a principis de l’any 2005. La fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, després de la guerra civil, coneguda com a Godó i Trias S.A., era anomenada popularment "Les Sangoneres", pel fet d'haver-se instal·lat, el 1903, a instàncies de María Pilar Romeu Torrens, vídua de Trias, a l'anomenat prat de les sangoneres, un terreny de la zona de Marina de l'Hospitalet ben regat per un subcanal del Canal de la Infanta, i per un profund pou artesià de cinquanta metres de fondària, on, a banda de molta aigua, necessària per realitzar satisfactòriament el procés de transformació industrial del jute, abundaven les sangoneres. Entre els treballadors va ser molt popular aquest motiu perquè tenia un doble sentit i també feia referència a la capacitat de les classes extractives burgeses del moment per extreure o "xuclar" plusvàlues dels treballadors pagant salaris de misèria per jornades laborals llarguíssimes. Els productes que produïa i oferia la fàbrica, que va arribar a tenir 556 treballadors en 1930 dels quals el 80% eren dones, que eren les filadores que feien anar els telers, eren arpillera, sacs i cordes de jute. Els homes realitzaven tasques de manteniment de l'edifici, de la maquinaria i el transport de materials. Les oficines de Viuda e Hijos de Jaime Trias estaven inicialment, al carrer Diputació núm. 249 de Barcelona, dins el "Quadrat d'or" i, posteriorment, desapareguda la vídua el 1936 i acabada la guerra civil, el 1946, els seus hereus van fusionar la seva firma de filatures de jute amb la dels Godó, situada a Igualada, canviant el nom de l'empresa per constituir «Godó y Trias, S.A.».al carrer Pelai, núm 28, al mateix edifici de La Vanguardia, propietat dels Godó. L'edifici, va ser projectat pel Mestre d'obres Jaume Brossa i Mascaró i les calderes de vapor, dues calderes multitubulars de vapor amb sistema inexplotable Viclausse, van ser instal·lades per l'enginyer Ferran Junoy Vernet, director de La Maquinista Terrestre i Marítima. Jaume Brossa i Mascaró, Barcelona, 1845-1922, va obtenir el títol de Mestre d’obres el 1868 i va estar en actiu professionalment entre 1869 i 1917. Va ser fill de Francesc Brossa i Rial, empresari d’enderrocs i col•leccionista d’elements esculturals i arquitectònics provinents d’enderrocs d’antics palaus gòtics abandonats de ciutat vella dels segles XIV al XVI o dels convents abandonats per la desamortització, que exhibia a la seva casa-museu al carrer d’Escipió del barri del Putxet de Barcelona, que passaren posteriorment a ser propietat de l’Ajuntament de Barcelona quan aquesta casa va ser enderrocada després de la guerra civil i que van servir posteriorment per a restaurar altres palaus del carrer de Montcada i dels Arcs. La professió i aquella passió pel col•leccionisme arquitectònic del pare, que sens dubte va influir en la seva formació, el va permetre tot un seguit de contactes amb empresaris del sector de la construcció i amb distingides famílies de la Barcelona burguesa de l’època, com la reusenca Maria de Bofarull i Plandolit, vídua de l’important col•leccionista d’art Sebastià Pascual i Inglada, que va ser fundador del Banc de Barcelona, que li va encarregar la reforma i ampliació del seu habitatge-museu del carrer Xuclà núm.19 el 1877 i que el va posar en contacte amb la família Òdena Iglésias, propietaris del Vapor Vell de Reus, que li va encarregar el 1872 un panteó pel llavors recentment inaugurat cementiri de Reus (1870). Es tracta d'una obra espectacular d'estil neoegipci, una de les peces amb més valor artístic del cementiri. Quan l'any 1869 s'enderrocà la Ciutadella i els seus terrenys es van cedir a la ciutat, es va convocar un concurs per urbanitzar el sector que va guanyar el també mestre d’obres Josep Fontserè i Mestre. El seu pla, del 1872-74, preveia la construcció d'un conjunt d'edificis eclèctics de planta baixa, entresòl i tres pisos sobre porxos correguts amb arcades, amb una façana contínua al Parc de la Ciutadella, avui Passeig Picasso. El seu referent era la Rue Rivoli de París, de 1848. Un esquema compositiu semblant al dels porxos d'en Xifré (1840) o la plaça Reial (1848). El projecte va ser desenvolupat seguint el model previst, tant pel mateix Fontserè com pels mestres d'obres, Jaume Brossa i Mascaró i Frederic Farreras i Villalonga durant els darrers vint anys del segle XIX. Com a molts altres Mestres d’obres, va ser contractista i empresari i va construir diferents immobles d’estil clàssic a l’eixample, en llocs tan assenyalats com la Casa Joan Pou al núm. 20 de la plaça de Catalunya el 1876, seu de Société Générale de Banque des de 1919, que la va reformar, o al núm. 39 del Passeig de Gràcia, just a la que avui es coneix com l’illa d'or, o mansana de la discòrdia, on va aixecar la Casa Antoni Torruella el 1887, avui coneguda com a Casa Delfina Bonet, que la va adquirir el 1915 i va fer reformar la façana, seguint l’estil noucentista, a Marcel•lí Coquillat. També va ser obra seva els Banys Àrabs, de 1873, al Passatge de la Pau núm 2 de Barcelona, avui desapareguts. Uns banys públics que oferien sessions d’hidroteràpia i de banys de vapor que es van fer molt populars per la seva luxosa decoració d’estil neomudejar, un estil que estava molt de moda en aquella segona meitat del segle XIX i que va agradar molt a la família Marsillach, que li va encarregar la construcció d’una torre d’estil arabitzant amb un gran jardí el 1882. L’edifici encara es conserva i és una escola privada.L'any 1882 Joan Marsillach i Parera, metge de l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Gervasi de Cassoles, va fer construir en un terreny que en aquells anys quedava delimitat pels carrers de Copèrnic, Muntaner i Tavern, gairebé dins del recinte del Parc de Monterols, una casa torre per traslladar-se a viure amb el seu fill, el crític musical Joaquim Marsillach i Lleonart, greument malalt de tuberculosi, estudiant de medicina amb el Dr. Josep de Letamendi. Els dos, Marsillach i Lleonart i Letamendi, van ser els primers introductors del wagnerisme a Catalunya. Des de 1983 i fins el 1918 va ser membre de la Junta Consultiva del Centre de Mestres d’Obres de Catalunya.El 1894 va quedar vidu de Manuela Amigó i Monteriol. Van tenir tres filles: Teresa, Ramona i Mercè. El seu cunyat, Francesc Amigó, era fabricant de cal i ell, que era també contractista, va crear el 1896 l’empresa de construcció “La Campinense S.A.” amb la intenció d’explotar unes pedreres de Campins per tal de fer ciment i material de construcció que, de fet, va ser l’ampliació de la seva empresa “Brossa y Compañía”. Van ser socis seus en aquesta empresa, que va comptar amb un capital inicial de tres milions i mig de pessetes, xifra molt important per a l’època, distribuït en 700 accions de 500 pessetes cada una, importants membres de la burgesia catalana del moment com Lluís Martí i Codolar, banquer que va fundar el Banc Hispano Colonial i fou conseller de diverses empreses de ferrocarrils, de la Societat General de Telèfons, fundada per ell, i d’una explotació agrícola (l’anomenada Granja Vella, a Horta), que li valgué la gran creu del mèrit agrícola, i Òscar Pascual de Bofarull, director del Banc de Barcelona i fill del fundador Sebastià Pascual i Inglada. No és estrany, doncs, que li fos encarregada la construcció de la important fàbrica “Viuda e Hijos de Jaime Trias” el 1903 on, seguint l’estètica modernista, va plasmar novament el seu gust per l’arquitectura neomudéjar fent un us molt artístic i funcional del maó vist amb decoració de tipus modernista, aprofitant les qualitats del maó per a fer dibuixos geomètrics a les façanes. L’estructura original de la primigènia fàbrica, consistia en dos blocs de naus d’estil modernista, totes elles amb els murs de maó vist, amb cobertes de quatre vessants. Les façanes estan coronades per cornises emmerletades formant unes sanefes de dissenys geomètrics. Al final de les naus s'aixeca una petita torre de base quadrada emmerletada. Al límit occidental de la parcel·la, i separades de les naus centrals per un passadís, s'aixequen diferents pavellons aïllats que allotjaven dependències productives i administratives. Entre els anys 1962-1964, essent director de la fàbrica Roberto Trias Milà, els arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà, nebot de Trias Milà, van realitzar una ampliació de la fàbrica projectant una sèrie de pabellons de maó vist, amb teulada amb forma de serra, que s'observen molt bé a l'esquerra de la fotografia i avui desapareguts, continuaven el seu llenguatge modernista. Es va mantenir en funcionament fins a principis dels anys vuitanta del s. XX. L'edifici, actualment de propietat municipal, un dels millors exemples d'arquitrectura industrial de principis del segle XX realitzada amb maó vist, forma part del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectonic (EPPA, fitxa núm. 28)

Fàbrica Cosme Toda

Vista general de la fàbrica de ceràmica la Cosme Toda envoltada de camps. En primer pla hi ha dues senyores passejant per un camí on més tard es construirà el camp de futbol. La fàbrica està catalogat en el PEPA amb el núm. 16

Can Vilumara

Retrat de grup dels treballadors i treballadores de la fàbrica de Can Vilumara situats a l'escala d'accés al recinte i coincidint amb la inauguració de la fàbrica de sedes a la ciutat. Al costat dret es veu la casa del director i porteria i a baix, a peu de carrer, les quadres. La fàbrica es projectà entorn el 1905 i fou inaugurada el 1907 pel seu fundador, Francesc Vilumara Bayona. La indústria de sedes Can Vilumara, era a la cantonada entre l'avinguda de Josep Tarradellas (147-149) i l'avinguda d'Isabel la Catòlica, just al costat de la Farga i molt a prop de l'estació del tren. Catalogada en el PEPPA amb núm. 33

Homenatge a Tecla Sala i Miralpeix

Mossèn Josep Homar, rector de la parròquia de Santa Eulàlia de Mèrida, acompanyat del Bisbe de Colofó, el frare caputxí Maties Solà i Farell, auxiliar, oficiós, del Arquebisbe de Barcelona Dr. Gregorio Modrego i Casaús. El Bisbe de Colofó va oficiar l'Ofici d'Acció de Gràcies el 23 de maig de 1954 a l'Església de Santa Eulàlia de Mèrida, un dels actes previstos en el Homenatge a Tecla Sala i Miralpeix, a la sortida del qual va ser realitzada aquesta fotografia, on es pot veure, al costat d'ell un altre frare caputxí, el pare Pau de Castelló. Es dirigien a l'acte al Saló de Plens de l'Ajuntament. Nascut a Sant Llorenç Savall el 1884, al setze anys Maties Solà i Farell va ingressar al caputxins de Sarrià, on va estudiar teologia i va ser ordenat sacerdot el 1909. Fou immediatament traslladat al convent del Sagrat Cor d'Olot, on fou professor de filosofia de l'escola de novicis. Novament a Barcelona, fou successivament guardià i superior dels convents de Sarrià i de Pompeia, i, entre 1927 i 1930, provincial dels Framenors Caputxins de Catalunya que, des d'inicis del segle XIX tenia encomanada per la Santa Seu l'evangelització de la part septentrional d'Hispanoamèrica. El 1931, a l'església de Pompeia i de mans de l'arquebisbe primat Francesc d'Assís Vidal i Barraquer fou consagrat bisbe titular de Colofó i s'embarca amb direcció a Nicaragua, on va prendre possessió del vicariat apostòlic de de la zona caribenya de Nicaragua. Va retornar a Catalunya el 1942, a causa de la minvada la presència a Nicaragua de missioners caputxins catalans a causa de la guerra civil. Va passar llavors a residir al convent de Pompeia de Barcelona i va esdevenir, de facto, en bisbe auxiliar de l'arquebisbe Gregorio Modrego. La seva activitat fou incessant: cura pastoral a comunitats religioses i laiques, consagració d'esglésies, ordenació de sacerdots i molt especialment administració del sagrament de la confirmació, fins al punt que el bisbe de Colofó era conegut arreu del bisbat de Barcelona com el "bisbe de les confirmacions". El 1966 fou destacadíssima la seva intervenció en favor dels assetjats al convent de Sarrià en l'anomenada Caputxinada. Va assistir a les quatre sessions del Concili Vaticà II (1962-1965). El seu precari estat de salut va provocar que es reclogués progressivament al convent de Pompeia, on va morir el 1973.

Homenatge a Tecla Sala i Miralpeix

Tecla Sala i Miralpeix entrant a l'Ajuntament de l'Hospitalet el dia que va ser nomenada filla predilecta del municipi, rebuts pel regidor Just Arús Oliveras, acompanyada de la seva filla Francesca, del seu fill Rossend i de la seva jove, Pilar Figueras, esposa de Rossend Riera Sala, que saluda a Just Arús.

Homenatge de l'Ajuntament de l'Hospitalet a la senyora Tecla Sala i Miralpeix

Acte d'homenatge de l'Ajuntament de l'Hospitalet a la Sra. Tecla Sala i Miralpeix a l'antic Saló de Plens de la Casa Consistorial. En primera fila, d'esquerra a dreta, la Sra. Casimira Solé de Tayà, dona de l'alcalde Sr. Josep Tayà i Solanes, la Sra. Encarnació Julià, dona del Sr. Pau Riera i Sala, fill de Tecla Sala, i la germana petita d'aquest, Sra. Anna Riera i Sala. Al davant, diverses netes de la Sra. Tecla Sala: Pilar i Montserrat Riera Figueras, les dues nenes de davant i la que mira el quadre, la nena Tecla Fort Riera. El consistori va regalar a la Sra. Tecla Sala un retrat seu que portava ja incorporada la medalla d'or que l'acreditava com a filla predilecta del municipi, que li va ser atorgada per l'alcalde aquell mateix dia, 23 de maig de 1954. Aquest quadre va estar penjat a la paret de l'antic Saló de Plens durant una bona colla d'anys.

Homenatge a Tecla Sala i Miralpeix

Familiars de Tecla sala i Miralpeix es dirigeixen a l'Església de Santa Eulàlia de Mèrida a l'ofici religiós qu va tenir lloc el dia de l'Homenatge a Tecla Sala. D'esquerra a dreta, el seu fill Pau, l'esposa d'aquest, Encarnació Julià i Font, al costat de Casimira Solé, esposa de l'alcalde Josep Tayà i Solanes, al centre i, al costat d'aquesta, amb tocat blanc, la filla gran de Tecla Sala, Francesca i el seu marit, el Dr. Antoni Castella i Escabrós

Homenatge a Tecla Sala i Miralpeix

La Sra. Tecla Sala besant l'anell del Bisbe de Colofó, el frare caputxí Maties Solà i Farell, auxiliar oficiós del Arquebisbe de Barcelona Dr. Gregorio Modrego i Casaús, El Bisbe de Colofó va oficiar l'ofici d'Acció de Gràcies el 23 de maig de 1954 a l'Església de Santa Eulàlia de Mèrida, un dels actes previstos en el seu Homenatge. Acompanya la seva mare, en Pau Riera i Sala, a l'esquerra.

Homenatge a Tecla Sala i Miralpeix

Tecla Sala i Miralpeix retratada a sota de la placa amb el seu nom col·locada a la façana lateral de l'església de Santa Eulàlia de Mèrida al carrer que li va ser dedicat el dia del seu Homenatge com a filla predilecta de l'Hospitalet. Al seu costat l'alcalde Josep Tayà i Solanes.

Homenatge a Tecla Sala i Miralpeix

Mossèn Josep Homar, rector de la parròquia de Santa Eulàlia de Mèrida, acompanyat del Bisbe de Colofó, el frare caputxí Maties Solà i Farell, auxiliar, de facto, del Arquebisbe de Barcelona Dr. Gregorio Modrego i Casaús. El Bisbe de Colofó va oficiar l'Ofici d'Acció de Gràcies el 23 de maig de 1954 a l'Església de Santa Eulàlia de Mèrida, un dels actes previstos en el Homenatge a Tecla Sala i Miralpeix, a la sortida del qual va ser realitzada aquesta fotografia, on es pot veure darrera d'ell un altre frare caputxí, el Pare Pau de Castelló, saludat pel regidor de l'Ajuntament de l'Hospitalet Francesc Llobet. Nascut a Sant Llorenç Savall el 1884, al setze anys va ingressar al caputxins de Sarrià, on va estudiar teologia i va ser ordenat sacerdot el 1909. Fou immediatament traslladat al convent del Sagrat Cor d'Olot, on fou professor de filosofia de l'escola de novicis. Novament a Barcelona, fou successivament guardià i superior dels convents de Sarrià i de Pompeia, i, entre 1927 i 1930, provincial dels Framenors Caputxins de Catalunya que, des d'inicis del segle XIX tenia encomanada per la Santa Seu l'evangelització de la part septentrional d'Hispanoamèrica. El 1931, a l'església de Pompeia i de mans de l'arquebisbe primat Francesc d'Assís Vidal i Barraquer fou consagrat bisbe titular de Colofó i s'embarca amb direcció a Nicaragua, on va prendre possessió del vicariat apostòlic de de la zona caribenya de Nicaragua. Va retornar a Catalunya el 1942, a causa de la minvada la presència a Nicaragua de missioners caputxins catalans a causa de la guerra civil. Va passar llavors a residir al convent de Pompeia de Barcelona i va esdevenir, de facto, en bisbe auxiliar de l'arquebisbe Gregorio Modrego. La seva activitat fou incessant: cura pastoral a comunitats religioses i laiques, consagració d'esglésies, ordenació de sacerdots i molt especialment administració del sagrament de la confirmació, fins al punt que el bisbe de Colofó era conegut arreu del bisbat de Barcelona com el "bisbe de les confirmacions". El 1966 fou destacadíssima la seva intervenció en favor dels assetjats al convent de Sarrià en l'anomenada Caputxinada. Va assistir a les quatre sessions del Concili Vaticà II (1962-1965). El seu precari estat de salut va provocar que es reclogués progressivament al convent de Pompeia, on va morir el 1973.

Xemeneies de les Vidrieries Rovira

El descampat on ara es troba la plaça del Vidre, al barri de la Torrassa, després de l'enderroc de la Vidrieria Rovira, quan encara quedaven en peus les dues xemeneies, durant l'H Art de 1986.