Are you sure you want to delete this item? Are you sure you want to delete these 0 items?

Processing...

Your assets are ready. If the download does not start automatically, click Download.

  • AMHLAF0023878.jpg
    Procés de construcció de l'estructura "Sonotretto" a les instal·lacions de La Farga
    Obra dels autors Vicenç guixa, Santi Cabús i Lluís Valls, premiada a la campanya "Ajut a Projectes Artístics" de les aules de cultura de L'Hospitalet, que va estar exposada a la revetlla de Sant Joan al carrer Torrent Gornal i després va anar a la Rambla Just Oliveres (davant del Centre Catòlic)
    Altos Hornos de Cataluña S.A. (La Farga)
    Arts plàstiques
    Aules de Cultura
    Cultura
    Equipaments culturals
    Escultura
    Indústries
  • AMHLAF0023857.jpg
    fàbrica de maons -bòbila- la Industrial Ladrillera, S. L. Aquesta fàbrica era a tocar de l'aqüeducte del camí del Canyet, al barri de Sanfeliu, que encara es conserva
    Industrial Ladrillera
    Indústries
  • AMHLAF0023851.jpg
    fàbrica de maons -bòbila- la Industrial Ladrillera, S. L. Aquesta fàbrica era a tocar de l'aqüeducte del camí del Canyet, al barri de Sanfeliu, que encara es conserva
    Industrial Ladrillera
    Indústries
  • AMHLAF0023850.jpg
    fàbrica de maons -bòbila- la Industrial Ladrillera, S. L. Aquesta fàbrica era a tocar de l'aqüeducte del camí del Canyet, al barri de Sanfeliu, que encara es conserva
    Industrial Ladrillera
    Indústries
  • AMHLAF0023845.jpg
    Industrial ladrillera de sanfeliu
    Industrial Ladrillera
    Indústries
  • AMHLAF0023840.jpg
    La industrial ladrillera Perspectiva de la Bòvila
    Industrial Ladrillera
    Indústries
  • AMHLAF0003991.jpg_bt.jpg
    Fàbrica Tecla Sala
    Vista parcial de la nau principal de la fàbrica Tecla Sala de tipus manchesterià. Està catalogada en el PEPPA amb el núm. 32. A la dreta de la imatge es veuen dos edificis anexos.
    Indústries
    Patrimoni
    Patrimoni arquitectònic
    Tecla Sala e Hijos S.A. (Tecla Sala)
  • AMHLAF0023829.jpg
    La industrial ladrillera (ara col·legi Pablo Neruda) a primer terme el secador de totxanes
    - : La industrial ladrillera (ara col·legi Pablo Neruda) a primer terme el secador de totxanes ## Sumari ## - Economia i treball 120P 9D/Indústria/Industrial ladrillera - LA CIUTAT 200P 8D/Sanfeliu/Sanfeliu (descampat)
    Industrial Ladrillera
    Indústries
  • AMHLAF0023828.jpg
    Bòvila a gran nevada
    1962 - 60: Bòvila a gran nevada ## Sumari ## - Economia i treball 120P 9D/Indústria/Industrial ladrillera
    Climatologia
    Industrial Ladrillera
    Indústries
    Natura i medi ambient
    Nevada del 1962
    Nevades
  • AMHLAF0023827.jpg
    fàbrica de maons -bòbila- la Industrial Ladrillera, S. L. Aquesta fàbrica era a tocar de l'aqüeducte del camí del Canyet, al barri de Sanfeliu, que encara es conserva
    - : Bòvila i magatzem de bidons al fons pont de la mina ## Sumari ## - Economia i treball 120P 9D/Indústria/Industrial ladrillera
    Industrial Ladrillera
    Indústries
  • AMHLAF0023403.jpg
    Vidrieries Llobregat
    Imatge interior de Vidrerías Llobregat, abans anomenada Cooperativa de Cristal Obrera "La Torrassa" quan l'empresa havia plegat. Es veuen prestatgeries amb peces de vidre.
    Indústries
    Vidrerias Llobregat S.A. (abans Coop. Del Cristal Obrera La Torrassa S.A.)
  • AMHLAF0004091.jpg
    Can Rifà
    Fàbrica Can Rifà. Treballadores disfressades el dia del Carnaval. La fàbrica Jacint Rifà es va posar en marxa l'any 1912. Jaume Rifà i Sabatés s’establí a Manlleu el 1838 com a teixidor de cotó. Vuit anys més tard tenia 12 telers senzills, o sigui manuals, i 18 obrers que treballaven per a ell. Compta amb un despatx a Barcelona per a comercialitzar el gènere que produeix al carrer de Sant Cristòfol, núm. 11. Es dedicarà uns anys a la importació de cotó en floca. Jaume Rifà s’associà aleshores amb el seu germà Josep i creà Rifà Germans. Ampliaren el negoci incorporant la filatura i aixecaren una nova fàbrica, moguda per energia hidràulica procedent del canal de Manlleu. L’edifici es va acabar el 1863 i la maquinària començà a funcionar el 1864. El 1877 morí Jaume Rifà. El negoci quedarà en mans dels seus tres fills: Joan, Josep i Jacint. Aquests constituïren Fills de Jaume Rifà. La societat es mantindrà fins el 31 de desembre de 1886. Aleshores cadascú tirarà pel seu costat. Joan Rifà i Munt es va quedar amb la fàbrica de Manlleu, que ampliarà a base de llogar un edifici a la mateixa població. Deixarà el tissatge i es mantindrà com a filador fins el 1924, any de la seva mort. El negoci continuarà ara sota la raó social d’Eduard Rifà, sempre dintre del sector dels filats de cotó. El 1936 l’empresa es convertirà en societat anònima: Anònima Rifà i Anglada. Tenia aleshores a Manlleu 7.000 pues de filar i 1.100 de tòrcer, en un edifici nou, construït el 1932 al mateix Manlleu, al davant del que havia estat edificat el 1863. Serà absorbida per Filatures Buixó i tancada el 1990. Josep Rifà i Munt també es quedà a Manlleu quan es dissolgué la societat familiar. La seva empresa es deia Josep Rifà i Companyia i es dedicava, com és natural, a la filatura de cotó. Hi romangué des del 1886 fins el 1892. Jacint Rifà i Munt s’establí a Torelló el 1886, en dissoldre’s la societat dels tres germans, com a filador de cotó. El 1890 va comprar una fàbrica a Malards, una fàbrica important en el procés d’industrialització d’Osona. Malards pertany al terme municipal de Gurb (Osona) i és situat a la vora dreta del riu Ter, a prop de la confluència amb el riu Gurri i a meitat de camí entre Roda i Manlleu. El 1842 s’havia constituït la societat Molas, Graells i Companyia, propietària i explotadora d’aquesta fàbrica de Malards de filats i teixits de cotó. El 1850 hi treballen 186 obrers: 75 al tissatge i 111 a la filatura. El 1890 es convertí en la filatura de Jacint Rifà. Aquest l’ampliarà considerablement. Jacint Rifà posarà en marxa dues noves fàbriques de filats: el 1902 una a Vallbona d’Anoia, que tancarà el 1910 per a obrir-ne una altra a l’Hospitalet de Llobregat. Aquesta es posà en marxa el 1912. Morirà el 1928 i el succeiran dos dels seus fills, els quals constituiran Rifà SA, el 1929, que continua amb les dues fàbriques: la de riu a Malards i la de l’Hospitalet, que ja funcionarà amb electricitat. Va tancar, com gran part de les indústries tèxtils de Catalunya, en els anys vuitanta del s. XX.
    Adulta/vella
    Can Rifà
    Dona
    Indústries
  • AMHLAF0004090.jpg
    Can Rifà. Treballadors i treballadores de Can Rifà a l'entrada de la fàbrica
    Entrada de la fàbrica Can Rifà. Fotografia de grup dels treballadors i treballadores de la fàbrica a la primera meitad dels anys cinquantes. Es veu la Lluïsa Gimeno Quinquillà a la filera del fons, la que sobresurt a l'esquerra de la reixa i el 6è començant per l'esquerra de la mateixa filera era l'encarregat, sr. Lluís. La fàbrica Jacint Rifà es va posar en marxa l'any 1912. Jaume Rifà i Sabatés s’establí a Manlleu el 1838 com a teixidor de cotó. Vuit anys més tard tenia 12 telers senzills, o sigui manuals, i 18 obrers que treballaven per a ell. Compta amb un despatx a Barcelona per a comercialitzar el gènere que produeix al carrer de Sant Cristòfol, núm. 11. Es dedicarà uns anys a la importació de cotó en floca. Jaume Rifà s’associà aleshores amb el seu germà Josep i creà Rifà Germans. Ampliaren el negoci incorporant la filatura i aixecaren una nova fàbrica, moguda per energia hidràulica procedent del canal de Manlleu. L’edifici es va acabar el 1863 i la maquinària començà a funcionar el 1864. El 1877 morí Jaume Rifà. El negoci quedarà en mans dels seus tres fills: Joan, Josep i Jacint. Aquests constituïren Fills de Jaume Rifà. La societat es mantindrà fins el 31 de desembre de 1886. Aleshores cadascú tirarà pel seu costat. Joan Rifà i Munt es va quedar amb la fàbrica de Manlleu, que ampliarà a base de llogar un edifici a la mateixa població. Deixarà el tissatge i es mantindrà com a filador fins el 1924, any de la seva mort. El negoci continuarà ara sota la raó social d’Eduard Rifà, sempre dintre del sector dels filats de cotó. El 1936 l’empresa es convertirà en societat anònima: Anònima Rifà i Anglada. Tenia aleshores a Manlleu 7.000 pues de filar i 1.100 de tòrcer, en un edifici nou, construït el 1932 al mateix Manlleu, al davant del que havia estat edificat el 1863. Serà absorbida per Filatures Buixó i tancada el 1990. Josep Rifà i Munt també es quedà a Manlleu quan es dissolgué la societat familiar. La seva empresa es deia Josep Rifà i Companyia i es dedicava, com és natural, a la filatura de cotó. Hi romangué des del 1886 fins el 1892. Jacint Rifà i Munt s’establí a Torelló el 1886, en dissoldre’s la societat dels tres germans, com a filador de cotó. El 1890 va comprar una fàbrica a Malards, una fàbrica important en el procés d’industrialització d’Osona. Malards pertany al terme municipal de Gurb (Osona) i és situat a la vora dreta del riu Ter, a prop de la confluència amb el riu Gurri i a meitat de camí entre Roda i Manlleu. El 1842 s’havia constituït la societat Molas, Graells i Companyia, propietària i explotadora d’aquesta fàbrica de Malards de filats i teixits de cotó. El 1850 hi treballen 186 obrers: 75 al tissatge i 111 a la filatura. El 1890 es convertí en la filatura de Jacint Rifà. Aquest l’ampliarà considerablement. Jacint Rifà posarà en marxa dues noves fàbriques de filats: el 1902 una a Vallbona d’Anoia, que tancarà el 1910 per a obrir-ne una altra a l’Hospitalet de Llobregat. Aquesta es posà en marxa el 1912. Morirà el 1928 i el succeiran dos dels seus fills, els quals constituiran Rifà SA, el 1929, que continua amb les dues fàbriques: la de riu a Malards i la de l’Hospitalet, que ja funcionarà amb electricitat. Va tancar, com gran part de les indústries tèxtils de Catalunya, en els anys vuitanta del s. XX.
    Can Rifà
    Indústries
  • AMHLAF0025624.jpeg
    Avel·lí i Emili Trinxet i Pujol, Gil Vidal i Forga i Antonio Nieto al mas Can Bosch a Sant Feliu de Codines
    Fotografia de finals dels anys cinquanta realitzada al mas Can Bosch, casa pairal del s. XVII de la baronia de Sant Feliu de Codines, propietat de la família Trinxet des dels anys vint del segle passat, on va realitzar una important i luxosa reforma. Al centre de la fotografia, calb i amb ulleres i la mà al davant, Avel·lí Trinxet, propietari de la fàbrica tèxtil Can Trinxet, a la seva dreta el seu germà Emili i al seu darrera, a dalt de tot de l'escala, Gil Vidal i Forga, home de confiança del primer. A la dreta, separat, el modisto canari Antonio Nieto, de visita a la finca, que signa i els dedica la fotografia. Can Trinxet va ser una important fàbrica tèxtil cotonera, especialitzada en llençols, vellut i pana, ubicada des de 105 al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet, que va estar activa fins el 1981. Can Bosch, dita ara La baronia, és encara propietat de la família Trinxet, i és un restaurant on tenen lloc casaments de luxe. Avel·lí Trinxet i Pujol (Barcelona, 1901 - 1961) fou un important empresari català. Era fill de Francesc Trinxet Mas (Barcelona, 27 de setembre de 1875 - 1941) i nét d'Avel·lí Trinxet Casas (Vilanova i la Geltrú 1845 - Barcelona 1917), que va ser oncle del pintor d'ascendència olotina Joaquim Mir i fundador de la fàbrica Can Trinxet de l'Hospitalet. En 1930 la família Trinxet, va entrar a formar part del gran grup tèxtil Unión Industrial Algodonera S.A., fàbrica num. 12, al costat de la família Bosch Catarineu i Salvador Villarrasa Vall. Posteriorment, abans de 1944, després de nombroses desavinences, abandona la Unión Industrial Algodonera S.A. , que passarà a mans de Julio Muñoz Ramonet, juntament amb Can Batlló i la important i valuosa col·lecció pictòrica de la família Bosch i Catarineu. A la mort del seu pare, el 1941 i del seu oncle Antoni Trinxet i Mas el 1945, passà a controlar Trinxet Industrial S.A., Trinxet y Compañía R.C., Industrias Mecánicas Condor S.A., Aymerich y Amat S.A. i Manufacturas Marfull S.A. Tenia nombroses finques a Aragó, inclosa la finca Mingolera a Mequinensa. Va sol·licitar diverses patents al Regne Unit i Canadà per tal de seguir desenvolupant Trinxet S.A. Es va casar amb Matilde Torras Rivière, filla de l industrial paperer gironí Torras Domenech. A la seva mort va passar a dirigir el grup el seu germà Emili Trinxet Pujol, mort el 1984, que va ser el darrer propietari de la fàbrica abans del seu tancament. Gil Vidal i Forga (Olot 1902, l'Hospitalet de Llobregat 1982). Va ser, després de la guerra i de patir uns anys de presó i d'ostracisme pel franquisme, secretari personal d'Avel·lí Trinxet a la fàbrica des de 1940 fins a la seva jubilació a mitjans dels setanta. Va ser un historiador autodidacta. Durant uns anys de cursà estudis de comptabilitat. Va ser membre del Centre Obrer d’Olot. El 1931, integrat a la candidatura republicana, va ser elegit membre de l’Ajuntament olotí, on va obtenir la Conselleria de Governació, on va deixar fama d’home bo, reflexiu, recte i operatiu. Sindicalment s’afilià a la UGT. Durant la guerra civil va haver d'amagar-se a diferents pobles fugint de les milícies de la FAI. A Sant Just Desvern, va trobar en Josep Maria Dou, un amic seu d’Olot i gràcies a ell, va poder entrar a treballar a la fàbrica tèxtil Trinxet de l'Hospitalet. Al març del 1942, la policia franquista el va detenir per haver estat regidor republicà d’Olot. Es va estar a la Model durant onze mesos. En sortir, va poder treballar encara a can Trinxet, ja que no van tenir en compte el seu color polític, cosa que no passava sempre, i fins i tot li van passar la setmanada mentre estava a la presó. Matilde Torras Rivière, la dona d’Avel•lí Trinxet, va sufragar íntegrament els estudis de la seva única filla, Josefina, que es va poder llicenciar en filologia semítica a la Universitat de Barcelona. Publicà L’evolució social a Olot (1937, reeditat el 1986), on tracta dels orígens del moviment obrer en aquesta ciutat. L’obra, prologada pel dirigent socialista Manuel Serra i Moret, fou premiada pel Patronat d’Estudis Històrics d’Olot el 1935. Aquest treball, que va ser pioner entre els dedicats als moviments socials a Catalunya, és un estudi sobre el naixement del maquinisme i del proletariat industrial olotí fins al Sexenni Democràtic del s. XIX, basat en la documentació de l’arxiu municipal d'Olot que reprodueix en els apèndixs, i en la premsa. En una obra posterior, 45 anys de vida olotina a través del Centre Obrer (1980), de caràcter descriptiu i memorialista, narra la trajectòria de l’entitat fundada el 1894 i que arribà fins el 1939. Té una plaça dedicada amb el seu nom a Olot. La seva única filla va ser Josefina Vidal i Badia, (Olot 1933, L'Hospitalet de Llobregat 2018) filla d’Olot i hospitalenca d’adopció després de més de cinquanta anys de viure i treballar a l’Hospitalet, llicenciada en llengues semítiques i destacada i rigorosa professora de llatí i grec a l'antigament conegut com a COPEM, (Centro Oficial de Patronato de Enseñanza Media) primer institut de Batxillerat inaugurat a l’Hospitalet el 1958, al que va ingressar com a professora poc després de la seva inauguració i on va ser-hi fins a la seva jubilació. Va fer donació a l'Arxiu de l'Hospitalet de diferent documentació relacionada amb l'Institut de batxillerat de Santa Eulèlia així com d'una gran quantitat de material gràfic sobre l'activitat sarsuelística a les diferents penyes d'aficionat a la sarsuela de Barcelona, gènere al que va ser molt aficionada, a l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Josefina Vidal es va casar el 1960 amb Manuel Grau i Monserrat, (Morella, 1928- L'Hospitalet de Llobregat 1992) també llicenciat en llengues semítiques. Va ser professor al Departament de Semítiques de la Universitat de Barcelona, on va obtenir el grau de doctor, defensant una tesi sobre la Jueria de Besalú (s. XIII-XV), que havia elaborat sota la direcció del Dr. David Romano i Ventura. Obtingut el doctorat va exercir la docència als instituts de batxillerat Larraona de Sabadell i Margarita Xirgu de l’Hospitalet després d’haver estat més de vint anys (des de l’1 d’octubre del 1958) professor de francès i d’història del que actualment es l’IES Santa Eulàlia, institut del qual fou fundador i primer director. Els matrimonis Vidal-Badia i Grau-Vidal, que no va tenir fills, van viure sempre, fins a la mort de tots quatre, al carrer Pareto núm. 5 del barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet. En Manuel Grau va ser nomenat fill predilecte de Morella, on té un carrer dedicat amb al seu nom.
    Activitats econòmiques
    Indústries
    Can Trinxet
    Persones
    Retrats de grup
    Vida quotidiana
    Vida social
  • AMHLAF0001974.jpg
    Fàbrica Tecla Sala
    Fotografia del pati del davant de la façana principal de la fàbrica Tecla Sala. Es veu l'edifici central del complex i un camió.
    Arquitectura i urbanisme
    Camions
    Cotxes
    Edificis
    Indústries
    Patrimoni
    Patrimoni arquitectònic
    Tecla Sala e Hijos S.A. (Tecla Sala)
    Transports
  • AMHLAF0023880.jpg
    Procés de construcció de l'estructura "Sonotretto" a les instal·lacions de La Farga
    Obra dels autors Vicenç guixa, Santi Cabús i Lluís Valls, premiada a la campanya "Ajut a Projectes Artístics" de les aules de cultura de L'Hospitalet, que va estar exposada a la revetlla de Sant Joan al carrer Torrent Gornal i després va anar a la Rambla Just Oliveres (davant del Centre Catòlic)
    Altos Hornos de Cataluña S.A. (La Farga)
    Arts plàstiques
    Aules de Cultura
    Cultura
    Equipaments culturals
    Escultura
    Indústries
  • AMHLAF0023879.jpg
    Procés de construcció de l'estructura "Sonotretto" a les instal·lacions de La Farga
    Obra dels autors Vicenç guixa, Santi Cabús i Lluís Valls, premiada a la campanya "Ajut a Projectes Artístics" de les aules de cultura de L'Hospitalet, que va estar exposada a la revetlla de Sant Joan al carrer Torrent Gornal i després va anar a la Rambla Just Oliveres (davant del Centre Catòlic)
    Altos Hornos de Cataluña S.A. (La Farga)
    Arts plàstiques
    Aules de Cultura
    Cultura
    Equipaments culturals
    Escultura
    Indústries
  • AMHLAF0025623.jpeg
    Vista aèria de la fàbrica Trinxet
    Can Trinxet
    Indústries
  • AMHLAF0000506.jpg
    Prolongació de la Granvia ("calle Cortes") al seu pas per la plana de la Marina de l'Hospitalet
    Imatge de la Gran Via en obres. La seva obertura es feu travessant la plana de la Marina, per la seva part alta. A costat i costat es poden veure algunes xemeneixes de fàbriques properes, com, a l'esquerra, Caralt y Pérez S.A, coneguda com a can Caralt o també Viuda e Hijos de Jaime Trias, anomenada després de la guerra civil com a Godó y Trias S.A., coneguda popularment com "Les Sangoneres". Imatge de la Gran Via en obres, entorn els anys 1930. Es pot veure com la seva obertura es feu travessant la plana de la Marina, per la seva part alta. A costat i costat es poden veure algunes xemeneixes de les fàbriques properes, com Viuda e Hijos de Jaime Trias, anomenada després com a Godó y Trias S.A, (popularment coneguda com "les sangoneres", pel lloc on hi era, el pla de les sangoneres) que quedaria en part també afectada. A la part esquerra de la fotografia hi ha un grup d'homes fent feines del camp carregant material a un carro tirat per un cavall. Per la carretera avança un gran automòbil, que sembla un cotxe de línia. Al fons a la dreta es poden veure les cúpules del Palau Nacional, sobre la muntanya de Montjuïc Les negociacions amb els propietaris agrícoles de la plana del sector de la Marina per tal de poder prolongar aquesta via al seu pas per l'Hospitalet es van iniciar el 1923, essent alcalde de l'Hospitalet en Josep Muntané i Almirall. Van finalitzar el 1927, en l'època de la dictadura de Primo de Rivera, essent alcalde de l'Hospitalet Tomás Giménez Bernabé, que va aconsseguir la cessió, per part dels propietaris, si us plau per força, de quatre km. de terreny per tal de poder ampliar la Gran Via, anomenada llavors carrer Cortes, fins el riu Llobregat. La negociació va ser difícil, perquè formalment les terres dels propietaris agrícoles de la Marina, ja havien estat agregades el 1920 per l'Estat, si us plau per força, al municipi de Barcelona per fer el port franc -que mai es va fer- i això va generar molt malestar i molts litigis. L'Ajuntament de l'Hospitalet, essent encara alcalde en Tomás Giménez, va realitzar un acte solemne al consistori l'agost de 1929 on es va protestar formalment per aquella agregació, i es va manifestar la impossibilitat de poder negociar l'ampliació de la "Calle Cortes" al seu pas per l'Hospitalet amb els propietaris agrícoles perquè les seves terres eren formalment ja de Barcelona, Amb aquest acte es va intentar embolicar una mica la troca amb la intenció de recuperar-les per a l'Hospitalet, però Tomàs Giménez no ho va aconseguir. El premi de consolació pel municipi va ser la concessió del títol de Ciutat. Però els litigis dels propietaris de les terres, que van ser posteriorment expropiats, van durar molts anys. La família Carbonell Espinosa, per exemple, propietària de 140.000 metres quadrats, els terrenys on ara hi ha Mercabarna, la Nissan i diferents vies, va guanyar finalment un judici el 2012 al Consorci de la Zona Franca per una demanda interposada el 1996 i va ser indemnitzada, 92 anys després, pel Consorci de la Zona Franca amb 14 milions d'euros per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme. L'objectiu de l'Ajuntament de Barcelona era poder conectar Barcelona amb l'aeròdrom de El Prat, que ja funcionava amb vols regulars comercials i era, cada cop més, una porta d'entrada a la ciutat per un mitjà de transport que connectava Barcelona amb tot el món. L’any 1916 es constitueix el Real Aeroclub de Catalunya, societat esportiva formada membres de l’alta burgesia catalana i s’ inaugura l’Escola Catalana d’Aviació, primera escola d’aviació, on es van provar els primers productes de la indústria aeronàutica catalana i es van disputar els primers concursos i competicions esportives. Escullen el Delta del riu Llobregat com a emplaçament del primer camp de vols de Catalunya, prop de l’estany d’ El Remolar, a Viladecans, a tocar de El Prat de Llobregat, on curiosament hi havia una granja avícola que es deia La Volateria i que donaria nom al futur aeròdrom, situat a 14 kilòmetres de Barcelona. Al desembre de 1918 l’empresa d’aviació Latécoère inaugura la línia Toulouse-Casablanca, amb escala a la Volateria, amb 2 vols setmanals, convertint l’aeròdrom en el primer de Barcelona i d’Espanya amb vols comercials. Des del 1919 estava habilitat com a aeroport provisional de Barcelona, amb pistes d’una extensió de 1.000 × 400 m. A causa de la crisi que patí l’Aeroclub de Catalunya a partir del 1920, l’aeròdrom es fa servir també com a base per a la flota de Zeppelin i hidroavions de l'Armada i de l'Exèrcit de Terra Espanyol. Els serveis comercials regulars van començar el 1927 amb la línia d'Iberia que l'unia amb l'Aeroport de Cuatro Vientos de Madrid. Aquesta línia va ser la primera línia d'Iberia.
    Agricultura i ramaderia
    Arquitectura i urbanisme
    Carrers
    Carros i carruatges
    Cotxes
    Godó i Trías S.A. (Les Sangoneres)
    Indústries
    La Marina
    Obres
    Transports
    Viuda e Hijos de Jaime Trias
    Caralt y Pérez S.A.
    Can Caralt
  • AMHLAF0007593.jpg
    Fàbrica Godó y Trías S.A. Rodatge de la sèrie de TVE La saga de los Rius
    Rodatge d'una pel·lícula dins del recinte de la fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, després de la guerra civil, coneguda com a Godó i Trias S.A. Es tracta del rodatge de La saga de los Rius, una sèrie de TVE rodada l'any 1975 i emesa per primer cop entre novembre de 1976 i gener de 1977, dirigida pel madrileny Pedro Amalio López, pioner de la televisió espanyola des dels inicis i especialitzat en la producció de dramàtics, amb una esplèndida música d'August Algueró i Dasca, que barreja inspiradament motius de la música popular catalana, i la producció i un encertat guió de José Luis Vila-San Juan, periodista, publicista i historiador català, que va ser assessorar per l'historiador Pere Voltes i Bou. Rodada en 35mm, va ser la primera sèrie de televisió rodada a Espanya en color. Tot i que es va filmar i emetre en castellà, durant el 1976, es va tornà a emetre a Catalunya en català el 1982. Per poder reconstruir la forma de vida de la burguesia catalana de finals del segle XIX y principis del XX, la sèrie es va rodar en trenta tres decorats de plató (als estudis de TVE a Miramar de Barcelona i als de l'Hospitalet), amb decorats de Sergi Bigas Gorina, autor també de les acuarel·les evocadores de la Barcelona de principis del segle XX dels títols de crèdit, als antics telers de les sederies Balcells de Manresa, a la fàbrica Godó i Trías de L'Hospitalet i a diferents exteriors de Madrid, Barcelona, Sevilla i Granada. Aquesta sèrie està basada en les novel·les 'Mariona Rebull', 'El vidu Rius' i 'Desideri' d'Ignasi Agustí i Peypoch, novel·lista, periodista i poeta català significat amb el franquisme que va presidir l'Ateneu Barcelonés, va contribuir a la fundació de l'editorial Destino i va crear el Premi Nadal de literatura. La sèrie, de 10 capítols, narra la vida de tres generacions d'una família de la burgesia industrial barcelonesa que disposa d'una fàbrica de teles entre els anys 1880 i el 1916, en tres àmbits diferents: el sentimental, el costumista i l'històric. En aquesta obra es representen diferents esdeveniments històrics com la bomba que va esclatar al Liceu en aquella època i es representen els diferents estils de vida, com els de la burgesia i els moviments anarquistes. El fet de disposar d'actors amb gran renom va provocar que la producció fos una de les més cares de l'època. Va comptar amb vuitanta-sis actors i dos mil extres i el rodatge va durar sis mesos. El cost total va pujar a 70 milions de pessetes, amb una mitja de 5 milions per episodi. Van protagonitzar l'obra l'actor Fernando Guillén com el fabricant Joaquim Rius, el nom del qual surt al cartell que hi ha a la fàbrica a la fotografia, i Maribel Martín fent el paper de la seva dona, Mariona Rebull. Van participar també Josep Mª Caffarel, Emilio Gitiérrez Caba, Victoria Vera, Ramiro Oliveros, Carles Velat, Mari Carmen Prendes, Agata Lys, Teresa Gimpera, Rafael Anglada, Enric Arreondo, Carles Lloret, Jordi Serrat, Montserrat Carulla i Alejandro Ulloa. A la fotografia, dos treballadors de l'administració de la Fàbrica Godó i Trias, S.A. presumiblement dos dels descendents de les famílies propietàries Tries, Godó, Milà o Vidal-Ribas, davant un decorat i pujats a sobre d'un dels carruatges d'atrezzo.
    Arts visuals
    Cinema
    Cultura
    Godó i Trías S.A. (Les Sangoneres)
    Indústries
    Cine Opera
  • AMHLAF0007592.jpg
    Fàbrica Godó y Trías S.A.
    Imatge de 1975 de les oficines d'administració i dels seus treballadors, de la fàbrica Godó y Trias S.A. Acabada la guerra civil hi havia a Catalunya una quinzena de fàbriques de teixits de jute, però només dues filatures: la dels Godó al carrer Llacuna del barri del Poblenou -coneguda com El Cànem- i la dels Trias al barri a l'Hospitalet. Aquesta havia estat creada l’any 1903 com a Viuda e Hijos de Jaime Trias i feia filatura i tissatge de jute. La fàbrica dels Godó entrà a formar part el 1920 d’Industrias del Yute, SA, conjuntament amb Trenor i Companyia, de València, i Power Echeguren de Bilbao, que tenia el domicili social a Madrid. El 1946 la fàbrica dels Trias es fusionarà amb la dels Godó per constituir Godó y Trias, SA, de la que va ser president del Consell d'Administració en Carlos de Godó i Valls, propietari editor també de La Vanguardia i director-gerent vitalici en Santiago Trias i Rumeu, càrrec en el que el va succeir el seu fill Santiago Trias i Vidal-Ribas i després el fill d'aquest, Santiago Trias Milà. La seva seu social va passar de carrer Diputació 249, al "Quadrat d'Or", vivenda de Trias i Rumeu, al carrer Pelai, núm 28, al mateix edifici de La Vanguardia, propietat dels Godó. L'edifici, va ser projectat el 1903 pel Mestre d'obres Jaume Brossa i Mascaró. S’obrí una segona fàbrica a Sant Feliu de Guixols, que es tancà l’any 1973. La de l’Hospitalet de Llobregat es mantindrà en activitat fins a poc després d'aquesta fotografia, tot i que el recinte es va mantenir actiu llogat en part fins a 1987 a Motor Llansà concessionari Nissan. A la fotografia, el tercer per la dreta, l'home gran amb ulleres, és en Antoni Pla Saña, que va treballar durant seixanta anys a l'empresa, entrant a treballar com a agent de vendes i acabant com a membre del Consell d'Administració. Apareixen també a la fotografia Carles Pedret Llasat, que va ser cap de compres durant quaranta anys i Joan Josep Giró i Massana, darrer administrador. Per la disposició del personal, al voltant del dos joves asseguts, es pot deduir que aquests formaven part de les famílies propietàries, Godó, Batlló, Trias i Vidal-Ribas. Aquesta fotografia va ser realitzada durant el rodatge de La saga de los Rius, una sèrie de TVE rodada l'any 1975 i emesa per televisió per primer cop entre novembre de 1976 i gener de 1977, dirigida per Pedro Amalio López amb Fernando Guillén i Maribel Martín com a protagonistes.
    Indústries
    Godó y Trias S.A.
    Les sangoneres
  • AMHLAF0007594.jpg
    Rodatge de la sèrie de TVE La saga de los Rius a la fàbrica Godó i Trías
    Rodatge d'una pel·lícula a l'entrada, avui desapareguda, del recinte de la fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, després de la guerra civil, coneguda com a Godó i Trias S.A. Es tracta del rodatge de La saga de los Rius, una sèrie de TVE rodada l'any 1975 i emesa per primer cop entre novembre de 1976 i gener de 1977, dirigida pel madrileny Pedro Amalio López, pioner de la televisió espanyola des dels inicis i especialitzat en la producció de dramàtics, amb una esplèndida música d'August Algueró i Dasca, que barreja inspiradament motius de la música popular catalana, i la producció i un encertat guió de Juan Felipe Vila-San Juan, periodista i guionista de programes de TVE en Miramar, que va ser assessorar per l'historiador Pere Voltes i Bou. Rodada en 35mm, va ser la primera sèrie de televisió rodada a Espanya en color. Tot i que es va filmar i emetre en castellà, durant el 1976, es va tornà a emetre a Catalunya en català el 1982. Per poder reconstruir la forma de vida de la burguesia catalana de finals del segle XIX y principis del XX, la sèrie es va rodar en trenta tres decorats de plató (als estudis de TVE a Miramar de Barcelona i als de l'Hospitalet), amb decorats de Sergi Bigas Gorina, autor també de les acuarel·les evocadores de la Barcelona de principis del segle XX dels títols de crèdit, als antics telers de les sederies Balcells de Manresa, a la fàbrica Godó i Trías de L'Hospitalet i a diferents exteriors de Madrid, Barcelona, Sevilla i Granada. Aquesta sèrie està basada en les novel·les 'Mariona Rebull', 'El vidu Rius' i 'Desideri' d'Ignasi Agustí i Peypoch, novel·lista, periodista i poeta català significat amb el franquisme que va presidir l'Ateneu Barcelonés, va contribuir a la fundació de l'editorial Destino i va crear el Premi Nadal de literatura. La sèrie, de 10 capítols, narra la vida de tres generacions d'una família de la burgesia industrial barcelonesa que disposa d'una fàbrica de teles entre els anys 1880 i el 1916, en tres àmbits diferents: el sentimental, el costumista i l'històric. En aquesta obra es representen diferents esdeveniments històrics com la bomba que va esclatar al Liceu en aquella època i es representen els diferents estils de vida, com els de la burgesia i els moviments anarquistes. El fet de disposar d'actors amb gran renom va provocar que la producció fos una de les més cares de l'època. Va comptar amb vuitanta-sis actors i dos mil extres i el rodatge va durar sis mesos. El cost total va pujar a 70 milions de pessetes, amb una mitja de 5 milions per episodi. Van protagonitzar l'obra l'actor Fernando Guillén com el fabricant Joaquim Rius, el nom del qual surt al cartell que hi ha a la fàbrica a la fotografia, i Maribel Martín fent el paper de la seva dona, Mariona Rebull. Van participar també Josep Mª Caffarel, Emilio Gitiérrez Caba, Victoria Vera, Ramiro Oliveros, Carles Velat, Mari Carmen Prendes, Agata Lys, Teresa Gimpera, Nadala Batiste, Carme Fortuny, Àngels Moll, Josep Peñalver, Josep Mingell, Rafael Anglada, Enric Arreondo, Carles Lloret, Jordi Serrat, Montserrat Carulla i Alejandro Ulloa. A la fotografia, Pedro Amalio López dona instruccions a uns extres carateritzats com a obrers a punt d'entrar a treballar a la fàbrica. L'edifici, va ser projectat el 1903 pel Mestre d'obres Jaume Brossa i Mascaró. Actualment de propietat municipal, és un dels millors exemples d'arquitrectura industrial de principis del segle XX realitzada amb maó vist i forma part del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectonic (PEPPA, fitxa núm. 28). Aquesta històrica entrada al recinte, i la tanca perimetral de maó vist que donava a la Gran Via, va desaparèixer per la urbanització i ampliació de les voreres de la Granvia de l'Hospitalet quan tot l'entorn va acabar configurant la Plaça Europa.
    Arts visuals
    Cinema
    Cultura
    Godó i Trías S.A. (Les Sangoneres)
    Indústries
    Cine Opera
  • AMHLAF0002417.jpg
    Fàbrica Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment coneguda com a Godó y Trias S.A.
    Grup de treballadores amb l'eina de filar a la mà i a primera fila homes de la fàbrica. Fotografia de 1909 de la fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, després de la guerra civil, coneguda com a Godó i Trias S.A. Era anomenada popularment "Les Sangoneres", pel fet d'haver-se instal·lat, el 1903, a instàncies de María Pilar Romeu Torrens, vídua de Trias, a l'anomenat prat de les sangoneres, un terreny de la zona de Marina de l'Hospitalet ben regat per un subcanal del Canal de la Infanta, i per un profund pou artesià de cinquanta metres de fondària, on, a banda de molta aigua, necessària per realitzar satisfactòriament el procés de transfomació industrial del jute, abundaven les sangoneres. Entre els treballadors va ser molt popular aquest motiu perquè tenia un doble sentit i també feia referència a la capacitat de les classes extractives burgueses del moment per extreure o "xuclar" plusvàlues dels treballadors pagant salaris de misèria per jornades laborals llarguíssimes. Els productes que produïa i oferia la fàbrica, on el 80% eren dones, que eren les filadores que feien anar els telers, eren arpillera, sacs i cordes de jute. Els homes realitzaven tasques de manteniment de l'edifici, de la maquinaria i el transport de materials. Desapareguda la vídua el 1936 i acabada la guerra civil, època en la que la fàbrica va ser col·lectivitzada i va patir un gran incendi, els seus hereus van fusionar el 1946 la seva firma de filatures de jute amb la dels germans Godó, per constituir «Godó y Trias, S.A.». En aquella època hi havia a Catalunya una quinzena de fàbriques de teixits de jute, però només dues filatures: la dels Godó al carrer Llacuna del Poblenou, i la de Trias a l'Hospitalet. La fàbrica dels Godó, més important, entrà a formar part el 1920 d’Industrias del Yute, SA, que tenia el domicili social a Madrid. Un cop realitzada la fusió va ser triat president del Consell d'Administració de Godó y Trias S.A en Carlos de Godó i Valls, propietari també de La Vanguardia, i en Santiago Trias i Rumeu com director gerent vitalici, càrrec en el que el va succeir el seu fill Santiago Trias i Vidal-Ribas i després el fill d'aquest, Santiago Trias Milà. La seva seu social va passar de carrer Diputació 249, al "Quadrat d'Or", vivenda de Trias i Rumeu, al carrer Pelai, núm 28, al mateix edifici de La Vanguardia, propietat dels Godó. Es va obrir una segona fàbrica a Sant Feliu de Guixols, que es tancà l’any 1973. La de l’Hospitalet de Llobregat es va mantenir activa fins a 1986. L'edifici, va ser projectat el 1903 pel Mestre d'obres Jaume Brossa i Mascaró i les calderes de vapor, dues calderes multitubulars de vapor amb sistema inexplotable Viclausse, van ser instal·lades per l'enginyer Ferran Junoy Vernet, director de La Maquinista Terrestre i Marítima. Jaume Brossa i Mascaró, Barcelona, 1845-1922, va obtenir el títol de Mestre d’obres el 1868 i va estar en actiu professionalment entre 1869 i 1917. Va ser fill de Francesc Brossa i Rial, empresari d’enderrocs i col•leccionista d’elements esculturals i arquitectònics provinents d’enderrocs d’antics palaus gòtics abandonats de ciutat vella dels segles XIV al XVI o dels convents abandonats per la desamortització, que exhibia a la seva casa-museu al carrer d’Escipió del barri del Putxet de Barcelona, que passaren posteriorment a ser propietat de l’Ajuntament de Barcelona quan aquesta casa va ser enderrocada després de la guerra civil i que van servi per a restaurar altres palaus del carrer de Montcada i dels Arcs. La professió i aquella passió pel col•leccionisme arquitectònic del pare, que sens dubte va influir en la seva formació, el va permetre tot un seguit de contactes amb empresaris del sector de la construcció i amb distingides famílies de la Barcelona burguesa de l’època, com la reusenca Maria de Bofarull i Plandolit, vídua de l’important col•leccionista d’art Sebastià Pascual i Inglada, que va ser fundador del Banc de Barcelona, que li va encarregar la reforma i ampliació del seu habitatge-museu del carrer Xuclà núm.19 el 1877 i que el va posar en contacte amb la família Òdena Iglésias, propietaris del Vapor Vell de Reus, que li va encarregar el 1872 un panteó pel llavors recentment inaugurat cementiri de Reus (1870). Es tracta d'una obra espectacular d'estil neoegipci, una de les peces amb més valor artístic de l'cementiri. Quan l'any 1869 s'enderrocà la Ciutadella i els seus terrenys es van cedir a la ciutat, es va convocar un concurs per urbanitzar el sector que va guanyar el també mestre d’obres Josep Fontserè i Mestre. El seu pla, del 1872-74, preveia la construcció d'un conjunt d'edificis eclèctics de planta baixa, entresòl i tres pisos sobre porxos correguts amb arcades, amb una façana contínua al Parc de la Ciutadella, avui Passeig Picasso. El projecte va ser desenvolupat tant pel mateix Fontserè com pels mestres d'obres Jaume Brossa i Mascaró i Frederic Farreras i Villalonga durant els darrers vint anys del segle XIX. Com a molts altres Mestres d’obres, va ser contractista i empresari i va construir diferents immobles d’estil clàssic a l’eixample, en llocs tan assenyalats com la Casa Joan Pou al núm. 20 de la plaça de Catalunya el 1876, seu de Société Générale de Banque des de 1919, o al núm. 39 del Passeig de Gràcia, just a la que avui es coneix com l’illa d'or, on va aixecar la Casa Antoni Torruella el 1887, avui coneguda com a Casa Delfina Bonet, que la va adquirir el 1915 i va fer reformar la façana, seguint l’estil noucentista, a Marcel•lí Coquillat. També va ser obra seva els Banys Àrabs, de 1873, al Passatge de la Pau núm 2 de Barcelona, avui desapareguts. Uns banys públics que oferien sessions d’hidroteràpia i de banys de vapor que es van fer molt populars per la seva luxosa decoració d’estil neomudejar, un estil que estava molt de moda en aquella segona meitat del segle XIX i que va agradar molt a Joan Marsillach i Parera, que li va encarregar la construcció d’una torre d’estil arabitzant amb un gran jardí el 1882 en un terreny que en aquells anys quedava delimitat pels carrers de Copèrnic, Muntaner i Tavern, gairebé dins del recinte del Parc de Monterols, per traslladar-se a viure amb el seu fill, el crític musical Joaquim Marsillach i Lleonart, greument malalt de tuberculosi, el primer introductor del wagnerisme a Catalunya. L’edifici encara es conserva i és una escola privada. Des de 1983 i fins el 1918 va ser membre de la Junta Consultiva del Centre de Mestres d’Obres de Catalunya.El 1894 va quedar vidu de Manuela Amigó i Monteriol. Van tenir tres filles: Teresa, Ramona i Mercè. El seu cunyat, Francesc Amigó, era fabricant de cal i ell, que era també contractista, va crear el 1896 l’empresa de construcció “La Campinense S.A.” amb la intenció d’explotar unes pedreres de Campins per tal de fer ciment i material de construcció que, de fet, va ser l’ampliació de la seva empresa “Brossa y Compañía”. Van ser socis seus en aquesta empresa, que va comptar amb un capital inicial de tres milions i mig de pessetes, xifra molt important per a l’època, distribuït en 700 accions de 500 pessetes cada una, importants membres de la burgesia catalana del moment com Lluís Martí i Codolar, banquer que va fundar el Banc Hispano Colonial i fou conseller de diverses empreses de ferrocarrils, de la Societat General de Telèfons, fundada per ell, i d’una explotació agrícola (l’anomenada Granja Vella, a Horta), que li valgué la gran creu del mèrit agrícola, i Òscar Pascual de Bofarull, director del Banc de Barcelona i fill del fundador Sebastià Pascual i Inglada. No és estrany, doncs, que li fos encarregada la construcció de la important fàbrica “Viuda e Hijos de Jaime Trias” el 1903 on, seguint l’estètica modernista, va plasmar novament el seu gust per l’arquitectura neomudéjar fent un us molt artístic i funcional del maó vist amb decoració de tipus modernista, aprofitant les qualitats del maó per a fer dibuixos geomètrics a les façanes. L’estructura original de la primigènia fàbrica, consistia en dos blocs de naus d’estil modernista, totes elles amb els murs de maó vist, amb cobertes de quatre vessants. Les façanes estan coronades per cornises emmerletades formant unes sanefes de dissenys geomètrics. Al final de les naus s'aixeca una petita torre de base quadrada emmerletada. Al límit occidental de la parcel·la, i separades de les naus centrals per un passadís, s'aixequen diferents pavellons aïllats que allotjaven dependències productives i administratives. Entre els anys 1962-1964, essent director de la fàbrica Roberto Trias Milà, els arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà, nebot de Trias Milà, van realitzar una ampliació de la fàbrica projectant una sèrie de pabellons de maó vist, amb teulada amb forma de serra, que s'observen molt bé a l'esquerra de la fotografia i avui desapareguts que continuaven el seu llenguatge modernista. L'edifici, actualment de propietat municipal, un dels millors exemples d'arquitrectura industrial de principis del segle XX realitzada amb maó vist, forma part del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectonic (EPPA, fitxa núm. 28)
    Dones
    Godó i Trías S.A. (Les Sangoneres)
    Indústries
    Persones
    Retrats
    Retrats de grup
    Viuda e Hijos de Jaime Trias
    Can Trias
  • AMHLAF0000968.jpg
    Fàbrica Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment coneguda com a Godó y Trias S.A.
    Foto des de la Granvia de l'Hospitalet de la fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, després de la guerra civil, coneguda com a Godó i Trias S.A., era anomenada popularment "Les Sangoneres", pel fet d'haver-se instal·lat, el 1903, a instàncies de María Pilar Romeu Torrens, vídua de Trias, a l'anomenat prat de les sangoneres, un terreny de la zona de Marina de l'Hospitalet ben regat per un subcanal del Canal de la Infanta, i per un profund pou artesià de cinquanta metres de fondària, on, a banda de molta aigua, necessària per realitzar satisfactòriament el procés de transfomació industrial del jute, abundaven les sangoneres. Entre els treballadors va ser molt popular aquest motiu perquè tenia un doble sentit i també feia referència a la capacitat de les classes extractives burgueses del moment per extreure o "xuclar" plusvàlues dels treballadors pagant salaris de misèria per jornades laborals llarguíssimes. Els productes que produïa i oferia la fàbrica, on el 80% eren dones, que eren les filadores que feien anar els telers, eren arpillera, sacs i cordes de jute. Els homes realitzaven tasques de manteniment de l'edifici, de la maquinaria i el transport de materials. Desapareguda la vídua el 1936 i acabada la guerra civil, època en la que la fàbrica va ser col·lectivitzada i va patir un gran incendi, els seus hereus van fusionar el 1946 la seva firma de filatures de jute amb la dels germans Godó, per constituir «Godó y Trias, S.A.». En aquella època hi havia a Catalunya una quinzena de fàbriques de teixits de jute, però només dues filatures: la dels Godó al carrer Llacuna del Poblenou, i la de Trias a l'Hospitalet. La fàbrica dels Godó, més important, entrà a formar part el 1920 d’Industrias del Yute, SA, que tenia el domicili social a Madrid. Un cop realitzada la fusió va ser triat president del Consell d'Administració de Godó y Trias S.A en Carlos de Godó i Valls, propietari també de La Vanguardia, i en Santiago Trias i Rumeu com director gerent vitalici, càrrec en el que el va succeir el seu fill Santiago Trias i Vidal-Ribas i després el fill d'aquest, Santiago Trias Milà. La seva seu social va passar de carrer Diputació 249, al "Quadrat d'Or", vivenda de Trias i Rumeu, al carrer Pelai, núm 28, al mateix edifici de La Vanguardia, propietat dels Godó. Es va obrir una segona fàbrica a Sant Feliu de Guixols, que es tancà l’any 1973. La de l’Hospitalet de Llobregat es va mantenir activa fins a 1986. L'edifici, va ser projectat el 1903 pel Mestre d'obres Jaume Brossa i Mascaró i les calderes de vapor, dues calderes multitubulars de vapor amb sistema inexplotable Viclausse, van ser instal·lades per l'enginyer Ferran Junoy Vernet, director de La Maquinista Terrestre i Marítima. Jaume Brossa i Mascaró, Barcelona, 1845-1922, va obtenir el títol de Mestre d’obres el 1868 i va estar en actiu professionalment entre 1869 i 1917. Va ser fill de Francesc Brossa i Rial, empresari d’enderrocs i col•leccionista d’elements esculturals i arquitectònics provinents d’enderrocs d’antics palaus gòtics abandonats de ciutat vella dels segles XIV al XVI o dels convents abandonats per la desamortització, que exhibia a la seva casa-museu al carrer d’Escipió del barri del Putxet de Barcelona, que passaren posteriorment a ser propietat de l’Ajuntament de Barcelona quan aquesta casa va ser enderrocada després de la guerra civil i que van servi per a restaurar altres palaus del carrer de Montcada i dels Arcs. La professió i aquella passió pel col•leccionisme arquitectònic del pare, que sens dubte va influir en la seva formació, el va permetre tot un seguit de contactes amb empresaris del sector de la construcció i amb distingides famílies de la Barcelona burguesa de l’època, com la reusenca Maria de Bofarull i Plandolit, vídua de l’important col•leccionista d’art Sebastià Pascual i Inglada, que va ser fundador del Banc de Barcelona, que li va encarregar la reforma i ampliació del seu habitatge-museu del carrer Xuclà núm.19 el 1877 i que el va posar en contacte amb la família Òdena Iglésias, propietaris del Vapor Vell de Reus, que li va encarregar el 1872 un panteó pel llavors recentment inaugurat cementiri de Reus (1870). Es tracta d'una obra espectacular d'estil neoegipci, una de les peces amb més valor artístic de l'cementiri. Quan l'any 1869 s'enderrocà la Ciutadella i els seus terrenys es van cedir a la ciutat, es va convocar un concurs per urbanitzar el sector que va guanyar el també mestre d’obres Josep Fontserè i Mestre. El seu pla, del 1872-74, preveia la construcció d'un conjunt d'edificis eclèctics de planta baixa, entresòl i tres pisos sobre porxos correguts amb arcades, amb una façana contínua al Parc de la Ciutadella, avui Passeig Picasso. El projecte va ser desenvolupat tant pel mateix Fontserè com pels mestres d'obres Jaume Brossa i Mascaró i Frederic Farreras i Villalonga durant els darrers vint anys del segle XIX. Com a molts altres Mestres d’obres, va ser contractista i empresari i va construir diferents immobles d’estil clàssic a l’eixample, en llocs tan assenyalats com la Casa Joan Pou al núm. 20 de la plaça de Catalunya el 1876, seu de Société Générale de Banque des de 1919, o al núm. 39 del Passeig de Gràcia, just a la que avui es coneix com l’illa d'or, on va aixecar la Casa Antoni Torruella el 1887, avui coneguda com a Casa Delfina Bonet, que la va adquirir el 1915 i va fer reformar la façana, seguint l’estil noucentista, a Marcel•lí Coquillat. També va ser obra seva els Banys Àrabs, de 1873, al Passatge de la Pau núm 2 de Barcelona, avui desapareguts. Uns banys públics que oferien sessions d’hidroteràpia i de banys de vapor que es van fer molt populars per la seva luxosa decoració d’estil neomudejar, un estil que estava molt de moda en aquella segona meitat del segle XIX i que va agradar molt a Joan Marsillach i Parera, que li va encarregar la construcció d’una torre d’estil arabitzant amb un gran jardí el 1882 en un terreny que en aquells anys quedava delimitat pels carrers de Copèrnic, Muntaner i Tavern, gairebé dins del recinte del Parc de Monterols, per traslladar-se a viure amb el seu fill, el crític musical Joaquim Marsillach i Lleonart, greument malalt de tuberculosi, el primer introductor del wagnerisme a Catalunya. L’edifici encara es conserva i és una escola privada. Des de 1983 i fins el 1918 va ser membre de la Junta Consultiva del Centre de Mestres d’Obres de Catalunya.El 1894 va quedar vidu de Manuela Amigó i Monteriol. Van tenir tres filles: Teresa, Ramona i Mercè. El seu cunyat, Francesc Amigó, era fabricant de cal i ell, que era també contractista, va crear el 1896 l’empresa de construcció “La Campinense S.A.” amb la intenció d’explotar unes pedreres de Campins per tal de fer ciment i material de construcció que, de fet, va ser l’ampliació de la seva empresa “Brossa y Compañía”. Van ser socis seus en aquesta empresa, que va comptar amb un capital inicial de tres milions i mig de pessetes, xifra molt important per a l’època, distribuït en 700 accions de 500 pessetes cada una, importants membres de la burgesia catalana del moment com Lluís Martí i Codolar, banquer que va fundar el Banc Hispano Colonial i fou conseller de diverses empreses de ferrocarrils, de la Societat General de Telèfons, fundada per ell, i d’una explotació agrícola (l’anomenada Granja Vella, a Horta), que li valgué la gran creu del mèrit agrícola, i Òscar Pascual de Bofarull, director del Banc de Barcelona i fill del fundador Sebastià Pascual i Inglada. No és estrany, doncs, que li fos encarregada la construcció de la important fàbrica “Viuda e Hijos de Jaime Trias” el 1903 on, seguint l’estètica modernista, va plasmar novament el seu gust per l’arquitectura neomudéjar fent un us molt artístic i funcional del maó vist amb decoració de tipus modernista, aprofitant les qualitats del maó per a fer dibuixos geomètrics a les façanes. L’estructura original de la primigènia fàbrica, consistia en dos blocs de naus d’estil modernista, totes elles amb els murs de maó vist, amb cobertes de quatre vessants. Les façanes estan coronades per cornises emmerletades formant unes sanefes de dissenys geomètrics. Al final de les naus s'aixeca una petita torre de base quadrada emmerletada. Al límit occidental de la parcel·la, i separades de les naus centrals per un passadís, s'aixequen diferents pavellons aïllats que allotjaven dependències productives i administratives. Entre els anys 1962-1964, essent director de la fàbrica Roberto Trias Milà, els arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà, nebot de Trias Milà, van realitzar una ampliació de la fàbrica projectant una sèrie de pabellons de maó vist, amb teulada amb forma de serra, que s'observen molt bé a l'esquerra de la fotografia i avui desapareguts que continuaven el seu llenguatge modernista. L'edifici, actualment de propietat municipal, un dels millors exemples d'arquitrectura industrial de principis del segle XX realitzada amb maó vist, forma part del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectonic (EPPA, fitxa núm. 28)
    Arquitectura i urbanisme
    Indústries
    Patrimoni
    Patrimoni arquitectònic
    Xemeneïes
    Viuda e Hijos de Jaime Trias
    Godó y Trias S.A.
  • AMHLAF0005424.JPG
    Vista aèria de la Fàbrica Godó y Trías S.A.
    Vista aèria de la fàbrica Godó i Trías S.A. ubicada al barri de Santa Eulàlia a tocar de la Gran Via de les Corts Catalanes. Al seu davant, la Gran Via al seu pas per l'Hospitalet i els darrers camps de conreu de la Marina. Tot aquest entorn conforma avui la Plaça Europa. La fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, després de la guerra civil, coneguda com a Godó i Trias S.A., era anomenada popularment "Les Sangoneres", pel fet d'haver-se instal·lat, el 1903, a instàncies de María Pilar Romeu Torrens, vídua de Trias, a l'anomenat prat de les sangoneres, un terreny de la zona de Marina de l'Hospitalet ben regat per un subcanal del Canal de la Infanta, i per un profund pou artesià de cinquanta metres de fondària, on, a banda de molta aigua, necessària per realitzar satisfactòriament el procés de transfomació industrial del jute, abundaven les sangoneres. Entre els treballadors va ser molt popular aquest motiu perquè tenia un doble sentit i també feia referència a la capacitat de les classes extractives burgueses del moment per extreure o "xuclar" plusvàlues dels treballadors pagant salaris de misèria per jornades laborals llarguíssimes. Els productes que produïa i oferia la fàbrica, on el 80% eren dones, que eren les filadores que feien anar els telers, eren arpillera, sacs i cordes de jute. Els homes realitzaven tasques de manteniment de l'edifici, de la maquinaria i el transport de materials. Desapareguda la vídua el 1936 i acabada la guerra civil, època en la que la fàbrica va ser col·lectivitzada i va patir un gran incendi, els seus hereus van fusionar el 1946 la seva firma de filatures de jute amb la dels germans Godó, per constituir «Godó y Trias, S.A.». En aquella època hi havia a Catalunya una quinzena de fàbriques de teixits de jute, però només dues filatures: la dels Godó al carrer Llacuna del Poblenou, i la de Trias a l'Hospitalet. La fàbrica dels Godó, més important, entrà a formar part el 1920 d’Industrias del Yute, SA, que tenia el domicili social a Madrid. Un cop realitzada la fusió va ser triat president del Consell d'Administració de Godó y Trias S.A en Carlos de Godó i Valls, propietari també de La Vanguardia, i en Santiago Trias i Rumeu com director gerent vitalici, càrrec en el que el va succeir el seu fill Santiago Trias i Vidal-Ribas i després el fill d'aquest, Santiago Trias Milà. La seva seu social va passar de carrer Diputació 249, al "Quadrat d'Or", vivenda de Trias i Rumeu, al carrer Pelai, núm 28, al mateix edifici de La Vanguardia, propietat dels Godó. Es va obrir una segona fàbrica a Sant Feliu de Guixols, que es tancà l’any 1973. La de l’Hospitalet de Llobregat es va mantenir activa fins a 1986. L'edifici, va ser projectat el 1903 pel Mestre d'obres Jaume Brossa i Mascaró i les calderes de vapor, dues calderes multitubulars de vapor amb sistema inexplotable Viclausse, van ser instal·lades per l'enginyer Ferran Junoy Vernet, director de La Maquinista Terrestre i Marítima. Jaume Brossa i Mascaró, Barcelona, 1845-1922, va obtenir el títol de Mestre d’obres el 1868 i va estar en actiu professionalment entre 1869 i 1917. Va ser fill de Francesc Brossa i Rial, empresari d’enderrocs i col•leccionista d’elements esculturals i arquitectònics provinents d’enderrocs d’antics palaus gòtics abandonats de ciutat vella dels segles XIV al XVI o dels convents abandonats per la desamortització, que exhibia a la seva casa-museu al carrer d’Escipió del barri del Putxet de Barcelona, que passaren posteriorment a ser propietat de l’Ajuntament de Barcelona quan aquesta casa va ser enderrocada després de la guerra civil i que van servi per a restaurar altres palaus del carrer de Montcada i dels Arcs. La professió i aquella passió pel col•leccionisme arquitectònic del pare, que sens dubte va influir en la seva formació, el va permetre tot un seguit de contactes amb empresaris del sector de la construcció i amb distingides famílies de la Barcelona burguesa de l’època, com la reusenca Maria de Bofarull i Plandolit, vídua de l’important col•leccionista d’art Sebastià Pascual i Inglada, que va ser fundador del Banc de Barcelona, que li va encarregar la reforma i ampliació del seu habitatge-museu del carrer Xuclà núm.19 el 1877 i que el va posar en contacte amb la família Òdena Iglésias, propietaris del Vapor Vell de Reus, que li va encarregar el 1872 un panteó pel llavors recentment inaugurat cementiri de Reus (1870). Es tracta d'una obra espectacular d'estil neoegipci, una de les peces amb més valor artístic de l'cementiri. Quan l'any 1869 s'enderrocà la Ciutadella i els seus terrenys es van cedir a la ciutat, es va convocar un concurs per urbanitzar el sector que va guanyar el també mestre d’obres Josep Fontserè i Mestre. El seu pla, del 1872-74, preveia la construcció d'un conjunt d'edificis eclèctics de planta baixa, entresòl i tres pisos sobre porxos correguts amb arcades, amb una façana contínua al Parc de la Ciutadella, avui Passeig Picasso. El projecte va ser desenvolupat tant pel mateix Fontserè com pels mestres d'obres Jaume Brossa i Mascaró i Frederic Farreras i Villalonga durant els darrers vint anys del segle XIX. Com a molts altres Mestres d’obres, va ser contractista i empresari i va construir diferents immobles d’estil clàssic a l’eixample, en llocs tan assenyalats com la Casa Joan Pou al núm. 20 de la plaça de Catalunya el 1876, seu de Société Générale de Banque des de 1919, o al núm. 39 del Passeig de Gràcia, just a la que avui es coneix com l’illa d'or, on va aixecar la Casa Antoni Torruella el 1887, avui coneguda com a Casa Delfina Bonet, que la va adquirir el 1915 i va fer reformar la façana, seguint l’estil noucentista, a Marcel•lí Coquillat. També va ser obra seva els Banys Àrabs, de 1873, al Passatge de la Pau núm 2 de Barcelona, avui desapareguts. Uns banys públics que oferien sessions d’hidroteràpia i de banys de vapor que es van fer molt populars per la seva luxosa decoració d’estil neomudejar, un estil que estava molt de moda en aquella segona meitat del segle XIX i que va agradar molt a Joan Marsillach i Parera, que li va encarregar la construcció d’una torre d’estil arabitzant amb un gran jardí el 1882 en un terreny que en aquells anys quedava delimitat pels carrers de Copèrnic, Muntaner i Tavern, gairebé dins del recinte del Parc de Monterols, per traslladar-se a viure amb el seu fill, el crític musical Joaquim Marsillach i Lleonart, greument malalt de tuberculosi, el primer introductor del wagnerisme a Catalunya. L’edifici encara es conserva i és una escola privada. Des de 1983 i fins el 1918 va ser membre de la Junta Consultiva del Centre de Mestres d’Obres de Catalunya.El 1894 va quedar vidu de Manuela Amigó i Monteriol. Van tenir tres filles: Teresa, Ramona i Mercè. El seu cunyat, Francesc Amigó, era fabricant de cal i ell, que era també contractista, va crear el 1896 l’empresa de construcció “La Campinense S.A.” amb la intenció d’explotar unes pedreres de Campins per tal de fer ciment i material de construcció que, de fet, va ser l’ampliació de la seva empresa “Brossa y Compañía”. Van ser socis seus en aquesta empresa, que va comptar amb un capital inicial de tres milions i mig de pessetes, xifra molt important per a l’època, distribuït en 700 accions de 500 pessetes cada una, importants membres de la burgesia catalana del moment com Lluís Martí i Codolar, banquer que va fundar el Banc Hispano Colonial i fou conseller de diverses empreses de ferrocarrils, de la Societat General de Telèfons, fundada per ell, i d’una explotació agrícola (l’anomenada Granja Vella, a Horta), que li valgué la gran creu del mèrit agrícola, i Òscar Pascual de Bofarull, director del Banc de Barcelona i fill del fundador Sebastià Pascual i Inglada. No és estrany, doncs, que li fos encarregada la construcció de la important fàbrica “Viuda e Hijos de Jaime Trias” el 1903 on, seguint l’estètica modernista, va plasmar novament el seu gust per l’arquitectura neomudéjar fent un us molt artístic i funcional del maó vist amb decoració de tipus modernista, aprofitant les qualitats del maó per a fer dibuixos geomètrics a les façanes. L’estructura original de la primigènia fàbrica, consistia en dos blocs de naus d’estil modernista, totes elles amb els murs de maó vist, amb cobertes de quatre vessants. Les façanes estan coronades per cornises emmerletades formant unes sanefes de dissenys geomètrics. Al final de les naus s'aixeca una petita torre de base quadrada emmerletada. Al límit occidental de la parcel·la, i separades de les naus centrals per un passadís, s'aixequen diferents pavellons aïllats que allotjaven dependències productives i administratives. Entre els anys 1962-1964, essent director de la fàbrica Roberto Trias Milà, els arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà, nebot de Trias Milà, van realitzar una ampliació de la fàbrica projectant una sèrie de pabellons de maó vist, amb teulada amb forma de serra, que s'observen molt bé a l'esquerra de la fotografia i avui desapareguts que continuaven el seu llenguatge modernista. L'edifici, actualment de propietat municipal, un dels millors exemples d'arquitrectura industrial de principis del segle XX realitzada amb maó vist, forma part del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectonic (EPPA, fitxa núm. 28)
    Agricultura i ramaderia
    Arquitectura i urbanisme
    Carrers
    Godó i Trías S.A. (Les Sangoneres)
    Indústries
    La Marina
    Vistes
    Vistes aèries
    Xemeneïes
    Viuda eHijos de Jaime Trias
    Can Trias