Are you sure you want to delete this item? Are you sure you want to delete these 0 items?

Processing...

Your assets are ready. If the download does not start automatically, click Download.

  • AMHLAF0000476.jpg
    Agrícola Col·lectiva
    Treballadors i treballadores de l'Agrícola Col·lectiva de l'Hospitalet durant la Guerra Civil. Les dones estan assegudes espanotxant i els homes recullen el producte i el carreguen al carro. Les feines es fan a l'era de l'Adela Oliveras, seu de la Col·lectiva. La destacada masia de l'Adela Oliveras, situada en la confluència de la rambla Just Oliveras amb l'anomenada carretera Provincial, l'actual carrer d'Enric Prat de la Riba, era un mas aixecat el 1793 per Mariagna i Josep Oliveras, que tocava paret amb paret amb el Casino del Centre, entitat que muntava cada any a l'agost, per la Festa Major de l'Hospitalet, obrint un pas que comunicava el pati del Casino amb el gran pati i era d'aquesta masia, el que surt a la fotografia, el seu envelat per la Festa Major. Aquesta masia va ser seu de l'Agrícola Sindical de la CNT durant la Guerra Civil i després seu de la Hermandad de labradores y ganaderos i Casa Sindical del Movimiento després de la guerra civil i durant tot el franquisme. S'aprecia l'inscripció a la façana principal "Organización Nacional Sindical. Casa Sindical Local. Patria, Pan y Justícia" i l'escut de la Falange. Va ser enderrocada el 1977 per donar pas a la construcció del metro i a un controvertit projecte urbanístic de construcció d'onze blocs de pisos de gran alçada. Aquest projecte va rebre una forta contestació veïnal i no va arribar a realitzarse. Només es van aixecar dos dels blocs que, amb el temps, van quedar integrats en una enjardinada zona verda. 
    Agrícola Col.lectiva
    Agricultura i ramaderia
    Associacions i entitats
    Cooperatives
    Dones
    Guerra Civil
    Homes
    La Marina
    Masies
    Persones
  • AMHLAF0000382.jpg
    Cal Rosu
    Vista d'una part del pati de la masia de Cal Rosu. El centre de la imatge l'ocupen dues dones adultes que subjecten un cavall per les brides. Al costat esquerre es pot veure una part de safareig.
    Agricultura i ramaderia
    Animals
    Arquitectura i urbanisme
    Cal Rosu
    Cavalls
    Dones
    Masies
    Natura i medi ambient
    Persones
    Safareigs
  • AMHLAF0000383.jpg
    Cal Rosu
    Masia de Cal Rosu amb tres membres de la família: els avis i la filla (o la jove). Les dones estan assegudes just davant del safareig i l'home dret al darrera
    Agricultura i ramaderia
    Arquitectura i urbanisme
    Cal Rosu
    Dones
    Homes
    Masies
    Persones
    Safareigs
  • AMHLAF0000464.jpg
    Cal Bialet del Garro
    Home passant el corró per sobre dels cereals amb l'ajut de dos matxos a la masia de Cal Bialet del Garro.
    Agricultura i ramaderia
    Animals
    Cal Bialet del Garro
    Cavalls
    Homes
    La Marina
    Maquinària agrícola
    Masies
    Mules
    Natura i medi ambient
    Persones
    Vida quotidiana
  • AMHLAF0025862.jpg
    Porta principal de la Torre Barrina
    Agricultura i ramaderia
    Masies
    Torre Barrina (la Marquesa)
  • AMHLAF0000404.jpg
    Ca l'Adela Oliveras
    Fotografia de gener de 1974. Al lloc on confluien la rambla Just Oliveras amb l'anomenada carretera Provincial, l'actual carrer d'Enric Prat de la Riba, s'aixecava la destacada masia de l'Adela Oliveras, mas aixecat el 1793 per Mariagna i Josep Oliveras, que tocava paret amb paret amb el Casino del Centre, entitat que muntava cada any a l'agost, per la Festa Major de l'Hospitalet, obrint un pas que comunicava el pati del Casino amb el gran pati i era d'aquesta masia, que s'aprecia en aquesta fotografia per l'entrada de carruatges, el seu envelat per la Festa Major. Aquesta masia va ser seu de l'Agrícola Sindical de la CNT durant la guerra civil i després seu de la Hermandad de labradores y ganaderos i Casa Sindical del Movimiento després de la guerra civil i durant tot el franquisme. S'aprecia l'inscripció a la façana principal "Organización Nacional Sindical. Casa Sindical Local. Patria, Pan y Justícia" i l'escut de la Falange. Va ser enderrocada el 1977 per donar pas a la construcció del metro i a un controvertit projecte urbanístic de construcció d'onze blocs de pisos de gran alçada. Aquest projecte va rebre una forta contestació veïnal i no va arribar a realitzarse. Només es van aixecar dos dels blocs que, amb el temps, van quedar integrats en una enjardinada zona verda.
    Agricultura i ramaderia
    Arquitectura i urbanisme
    Associacions i entitats
    Ca l'Oliveras
    Carrers
    Cotxes
    Masies
    Sindicals
    Transports
  • AMHLAF0000403.jpg
    Ca l'Adela Oliveras
    Fotografia de gener de 1974. Al lloc on confluien la rambla Just Oliveras amb l'anomenada carretera Provincial, l'actual carrer d'Enric Prat de la Riba, s'aixecava la destacada masia de l'Adela Oliveras, mas aixecat el 1793 per Mariagna i Josep Oliveras, que tocava paret amb paret amb el Casino del Centre, entitat que muntava cada any a l'agost, per la Festa Major de l'Hospitalet, obrint un pas que comunicava el pati del Casino amb el gran pati i era d'aquesta masia, que s'aprecia en aquesta fotografia per l'entrada de carruatges, el seu envelat per la Festa Major. Aquesta masia va ser seu de l'Agrícola Sindical de la CNT durant la guerra civil i després seu de la Hermandad de labradores y ganaderos i Casa Sindical del Movimiento després de la guerra civil i durant tot el franquisme. S'aprecia l'inscripció a la façana principal "Organización Nacional Sindical. Casa Sindical Local. Patria, Pan y Justícia" i l'escut de la Falange. Va ser enderrocada el 1977 per donar pas a la construcció del metro i a un controvertit projecte urbanístic de construcció d'onze blocs de pisos de gran alçada. Aquest projecte va rebre una forta contestació veïnal i no va arribar a realitzarse. Només es van aixecar dos dels blocs que, amb el temps, van quedar integrats en una enjardinada zona verda.
    Agricultura i ramaderia
    Arquitectura i urbanisme
    Carrers
    Diverses
    Dones i homes
    Masies
    Sindicals
  • AMHLAF0000769.jpg
    Can Jaume de la Puda
    Masia de Can Jaume de la Puda. Nom que prové de la font de la Puda, d'aigues curatives (aigues sulfuroses, pudentes) que era prop de la masia. Aquesta masia estava situada prop del mar, de La Farola i del barri de barraques de pescadors. Amb els anys es va instal·lar també allà a prop una fàbrica de productes químics anomenada "El vidriol", que fabricava àcid sulfúric i estava gairebé tocant el mar. Els habitants de l'Hospitalet tenien el costum, molt arrelat entre els habitants del barri Centre, d'anar a passejar i a banyar-se a la Farola, o bé fins acostar-se a l'ermita de Bellvitge. Aquest costum es va anar perdent a mesura que Bellvitge es va anar urbanitzant, transformant-se radicalment el seu bucòlic entorn rural i agrari i la Granvia, al seu pas per la Marina de l'Hospitalet, va anar convertint-se en una barrera infranquejable, a mesura que guanyava tràfic de vehicles, impedint l'accés al mar. Fins el 1920 La Farola pertanyia al terme municipal de l'Hospitalet quan una gran part de la Marina va ser expropiada i agregada per l'Estat a Barcelona amb la intenció de construïr un port franc, que mai va realitzar-se. Això va generar molt malestar i molts litigis entre els propietaris agrícoles, doncs les terres expropiades eren uns camps de conreu esplèndids amb aigua abundant que donaven molt bones collites. L'Ajuntament de l'Hospitalet, essent alcalde en Tomás Giménez Bernabé, va realitzar el 1929 un acte solemne al consistori on es va protestar formalment per aquella agregació, potser amb la intenció de guanyar-se als propietaris. Un exemple d'aquests litigis va ser el protagonitzat per la família Carbonell Espinosa, propietària de 140.000 metres quadrats, els terrenys on ara hi ha Mercabarna, la Nissan i diferents vies, que va guanyar finalment un judici el 2012 al Consorci de la Zona Franca per una demanda interposada el 1996 i va ser indemnitzada, 92 anys després pel Consorci de la Zona Franca amb 14 milions d'euros per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme. La Farola, doncs, estava envoltada de camps de conreu, masos, com La Puda i Cal Sala, Cal Malet, i un petit conjunt de casetes i barraques de pescadors que tiraven l'art, un antic mètode de pesca amb xarxa. Avui està envoltada per les instal·lacions industrials i portuàries de la Zona Franca i és de difícil accés. Aquest far té una llarga història que es remunta a una torre de guaita i de defensa construïda el 1566 per la ciutat de Barcelona. El 1577 es va afegir una petita capella. Va ser volada per l'exèrcit castellà durant el llarg setge que Felip IV va imposar a Barcelona del 1651 al 1652 que, en caure la ciutat, va posar fi a la Guerra dels Segadors, iniciada el 1640. Va ser restaurada en forma de fortí el 1693. Va tornar a ser destruïda per l'exèrcit castellà de Felip V el 1705 durant la Guerra de Succesió i restaurada novament, amb baluards, el 1713. El 1848 va ser adaptada per poder instal·lar un far, al voltant del qual va nèixer el petit barri de La Farola. Jacint Verdaguer l'esmenta a la seva Oda a Barcelona de 1883 i es refereix a ell com a "Cap-del- Riu".
    Agricultura i ramaderia
    Arbres
    Can Jaume de la Puda
    La Marina
    Masies
    Natura i medi ambient
    La Farola
    Barraques de pescadors
    "El vidriol"
    Font de la Puda
  • AMHLAF0000384.jpg
    Mas Cal Tres, de la família Oliveras.
    Masia de Cal Tres i els camps que l'envoltaven. Aquest espai, més tard, a partir de 1907,fou urbanitzat, convertint-se en la rambla de Just Oliveras, que era pertanyent a la família que va fer donació de part de les terres a l'Ajuntament per promoure el segon eixample de la ciutat. Darrera es pot apreciar l'estació del ferrocarril, el Mas Carol davant seu i, més lluny, a l'esquerra, es poden veure, a sobre del turonet, els camps de conreu de la masia de Can Serra, que no es veu a la fotografia, que arrivaben fins a la finca Can Cluset, o Cruzet, casa senyorial que s'observa dalt de la fotografia a la dreta, així com també s'aprecien les naus de la factoria de xarols i hules que allà va instal·lar en Narcís Cruzet el 1901 on, el 1915, es va instal·lar la refineria d'olis i lubricants industrials Viuda e Hijos de Miguel Brugarolas, coneguda con Can Brugarolas. Al seu costat el mas Can Mayoral i davant d'aquestes naus, a l'altre cantó de les vies del tren, s'aprecia la masia Can Creixells. Al fons, la muntanya de Sant Pere Màrtir, gran part de la qual pertanyia en aquesta època al terme municipal de l'Hospitalet.
    Agricultura i ramaderia
    Arquitectura i urbanisme
    Cal Tres
    Can Serra
    Masies
    Vistes
    Can Cluset o Cruzet
  • AMHLAF0000168.jpg
    Casa pairal de la Pubilla Cases i l'entorn al 1900.
    Casa pairal Pubilla Cases. Els voltants són camps. Davant de la casa passa el que ara es coneix com carretera de Collblanc. Va ser construïda l'any 1772 i està ubicada a la carretera de Collblanc 217-227. Actualment s'usa com escola. Està catalogada en el PEPPA amb el núm. 14. A començament del segle XVIII les terres on avui hi ha el densíssim barri de Pubilla Cases de l'Hospitalet, fruit del "desarrollismo" i de l'especulació franquista, eren propietat dels jesuïtes, on tenien una residència pels seus jubilats i malalts, però al 1767, Carles III va expulsar-los d’Espanya i va posar a la venda les seves terres. El pare de Josefa Cases i Clavell les va comprar, va tirar a terra l’antiga residència i al 1772 va estrenar l’actual torre d’estil neoclàssic. Va aprofitar les aigües dels torrents de les Cucales i dels Albarells i va convertr les terres en jardins, horta i vinyes. La situació estratègica de la torre a les portes de Barcelona i la categoria social dels propietaris, deguda a la producció vitivinícola, va fer que fes estada en aquest majestuos casalot, situat al costa del llavors anomenat "camí ral" gent important de l'època. Incautada durant la guerra civil, època en la que s'hi va instal·lar una txeca al seu soterrani, el 1947 la finca va passar a ser propietat del Sr. Joaquím Freixa, que va instal•lar una fàbrica tèxtil. Aquesta va fer fallida el 1963 i el 1964 Freixa va vendre la finca a les religioses de la congregació Serventes del Sagrat Cor de Jesús, que l'ocupen des de llavors, mantenint l'antic casal de la Pubilla Cases en perfecte estat, on van instal·lar el centre docent privat concertat de caire religiós Sant Josep Obrer.
    Agricultura i ramaderia
    Arquitectura i urbanisme
    Casa pairal Pubilla Cases
    Edificis
    Masies
    Patrimoni
    Patrimoni arquitectònic
  • AMHLAF0000402.jpg
    Ca l'Adela Oliveras
    Fotografia de gener de 1974. Al lloc on confluien la rambla Just Oliveras amb l'anomenada carretera Provincial, l'actual carrer d'Enric Prat de la Riba, s'aixecava la destacada masia de l'Adela Oliveras, mas aixecat el 1793 per Mariagna i Josep Oliveras, que tocava paret amb paret amb el Casino del Centre, entitat que muntava cada any a l'agost, per la Festa Major de l'Hospitalet, obrint un pas que comunicava el pati del Casino amb el gran pati i era d'aquesta masia, que s'aprecia en aquesta fotografia per l'entrada de carruatges, el seu envelat per la Festa Major. Aquesta masia va ser seu de l'Agrícola Sindical de la CNT durant la guerra civil i després seu de la Hermandad de labradores y ganaderos i Casa Sindical del Movimiento després de la guerra civil i durant tot el franquisme. S'aprecia l'inscripció a la façana principal "Organización Nacional Sindical. Casa Sindical Local. Patria, Pan y Justícia" i l'escut de la Falange. Va ser enderrocada el 1977 per donar pas a la construcció del metro i a un controvertit projecte urbanístic de construcció d'onze blocs de pisos de gran alçada. Aquest projecte va rebre una forta contestació veïnal i no va arribar a realitzarse. Només es van aixecar dos dels blocs que, amb el temps, van quedar integrats en una enjardinada zona verda. Al costat de la masia, l'edifici del Casino del Centre (llavors anomenat Casino Nacional)
    Agricultura i ramaderia
    Arquitectura i urbanisme
    Associacions i entitats
    Ca l'Oliveras
    Carrers
    Casa Sindical Local
    Casino del Centre/Casino Nacional
    Cotxes
    Culturals i socio culturals
    Edificis
    Masies
    Sindicals
    Transports
  • AMHLAF0000510.jpg
    Escola Can Bori
    Vista exterior del grup escolar de Can Bori. Es veu la façana principal de la casa i, a la porta, un grup de nens i nenes. A la dreta, part dels jardins i al fons es pot apreciar un dels pontets que passaven en aquesta finca per sobre del Canal de la Infanta. Aquest casalot es va construir al 1878 com a torre residencial per Francesc Bori i Comas. La finca estava situada a la cruïlla entre el carrer de Sant Joan i Digoine i la Riera del Canyet, fins a les vies del ferrocarril i la travessava el Canal de la Infanta, que creuaven mitjançant diversos pontets, com els que surten a la fotografia. Can Bori tenia un hort i també una parcel·la dedicada al cultiu d’arbres fruiters. El 1928 el seu propietari va vendre la finca a l'Ajuntament de l'Hospitalet. L`alcalde Tomàs Giménez, imposat per la dictadura de Primo de Rivera, la va cedir a l'Estat per tal que aquest hi instal·lés allà una escola tècnica de formació professional de sericultura i avicultura que mai es va arribar a fer. Quan va arribar la República l'alcalde Just Oliveras va anar a Madrid a reclamar la devolució de la titularitat de la propietat municipal per tal de dedicar-la a Escola Pública. Un cop aquesta fou retornada, l'ajuntament va contractar un matrimoni com a masovers, porters i vigilants i va encarregar projectar i dirigir les obres d'adequació de la casa en escola a l’arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt. S’inauguraria com a Escola Pública, gràcies al gran impuls que el nou ajuntament republicà va donar a l'educació i la gran tasca del llavors regidor Ramon Frontera, el 18 de setembre de 1932 pel president de la Generalitat Francesc Macià. Aquest edifici es va mantenir fins el 1980, quan va ser enderrocat per aixecar un edifici de nova planta pel col·legi Can Bori, que va continuar com a escola pública fins el 1999, quan va passar a ser l'escola d'educació especial l'Estel-Can Bori. El Canal de la Infanta, conegut també com a El Rec, era una canalització de 17,420 km d'aigües provinents del riu Llobregat, que abastia els camps de la Vall Baixa de la comarca del Baix Llobregat. Construït amb finançament totalment privat sense cap ajuda pública entre els anys 1817 i 1820, amb finalitats purament agrícoles, es convertí en un eix dinamitzador de l'economia de la zona, doncs aquesta infraestructura agraria tenia un ample considerable que permetia, quan s'esqueia, un parell de cops per setmana, un cabal hidràulic important, suficient per poder abastir i irrigar tots els camps de les diferents poblacions del Baix Llobregat per on passava, i comptava amb 13 salts d'aigua, que varen ajudar a la implantació de la indústria al seu voltant a mitjans i finals del segle XIX. La Junta Constructora, per tal de superar desconfiances entres els pagesos propietaris generades pel sobrecost considerable que va generar aquesta construcció, va demanar a la infanta Lluïsa Carlota de Borbó-Dues Sicílies, neta i nora del rei Carles IV, aprofitant que va arribar a Barcelona, provinent de Nàpols, per anar a Madrid a conèixer el seu espòs, l'Infant Francesc de Paula de Borbó i Borbó-Parma, que inaugurés el Canal, al qual van batejar com a Real Canal de la Serenísima Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón amb la intenció de donar-li una aparença d'infraestructura amb protecció oficial que mai va ser. Les característiques i les funcions principals del Canal de la Infanta no havien variat gaire en un segle d’exitós funcionament. Les seves aigües eren tan netes que, per exemple, fins els anys cinquanta del segle XX, encara s'hi permetia el bany. A partir dels anys seixanta i de la creixent industrialització del Baix Llobregat, el nombre d'hectàrees de camps regades pel canal comença a disminuir constantment i la infraestructura passa a estar rodejada per un entorn urbà que va creixent de forma accelerada al seu voltant sense cap mena de planificació. El ràpid empitjorament de les aigües del Llobregat pels abocaments industrials contaminants, la desídia de l’administració franquista per evitar-los o controlar-los i la manca de pressupostos per a construir col•lectors d'aigües residuals van convertir el canal en una gran claveguera a cel obert. Com era d'esperar, el caràcter marcadament residual de les aigües transportades pel canal va crear grans problemes de salubritat a les poblacions que travessava així com als pocs regants que no havien venut les terres a les immobiliàries i encara el feien servir i va provocar la seva pràctica desaparició. Els ajuntaments de finals del franquisme, pressionats pels moviments veïnals dels municipis afectats, van haver de resoldre, com van poder i amb els seus mitjans, el cobriment del Rec i la seva integració en el sistema de clavegueram. A l'Hospitalet va ser canalitzat i cobert a finals dels anys setanta, a partir justament de Can Bori i fins tot el seu el seu final, per la seva evident insalubritat i també pel perill que significava la seva proximitat tant a l'escola Can Bori com a l'Escola Busquets i Punset, creada llavors davant seu feia poc. Es va mantenir a cel obert fins a la caserna de la Remunta durant uns anys, fin que aquesta va ser urbanitzada, el 2012.
    Agricultura i ramaderia
    Arquitectura i urbanisme
    Can Bori
    Canal de la Infanta
    Canals
    Edificis
    Educació
    Escoles
    Infants
    Masies
    Persones
  • AMHLAF0004338.jpg
    Obres de canalització de les aigües del Torrent de Can Clota d'Esplugues a l'Hospitalet.
    Vista del que posteriorment seria la carretera d'Esplugues. A mà esquerra es veu una part d'una formigonera, al terra, materials de construció i tub de canalització d'aigües, que canalitza, amb aquesta obra, les provinents del Torrent de Can Clota. Al fons, la masia de Can Cervera. Situada en una zona d'Esplugues encara per urbanitzar, entre els municipis d'Esplugues i l'Hospitalet, Can Cervera és una masia del segle XVIII, d’estil neoclàssic, de planta baixa, pis i golfes, amb teulada a dues aigües, el carener de la qual és paral·lel a la façana principal. Aquesta s’obre amb dos portals, un de llinda recta i l’altre d’arc rebaixat. Està presidida per un porxo que fa de balcó del pis i coronada per un frontó triangular. Per damunt de la teulada s’alça una airosa torratxa. Està catalogada com a patrimoni arquitectònic local de la ciutat d’Esplugues. La primera notícia es troba en l'estadística demogràfica de l'any 1716, en la qual es menciona Josep Cervera, notari de Barcelona, propietari d'una casa en despoblat sobre el terme de l'Hospitalet de Llobregat. El Baró de Maldà dóna fe de l'existència d'aquesta casa l'any 1770. Al segle XIX aquest antic mas fou reformat i adaptat per a casa d'estiueig. Actualment està pendent d'una futura rehabilitació i de l'urbanització de tot l'entorn, ple d'horts furtius i en part molt degradat.
    Agricultura i ramaderia
    Arquitectura i urbanisme
    Masies
    Obres
    Can Cervera
    Canalització de torrents
    Torrent de Can Clota
  • AMHLAF0004339.jpg
    Obres de canalització de les aigües del Torrent de Can Clota d'Esplugues a l'Hospitalet. Can Cervera al fons.
    Vista del que posteriorment seria la carretera d'Esplugues. Es veu un tub de canalització d'aigües, que canalitza, amb aquesta obra, les provinents del Torrent de Can Clota a Esplugues. Al fons, la masia de Can Cervera. Situada en una zona d'Esplugues propera als torrents de Can Clota i de Can Nyac, entre els municipis d'Esplugues i l'Hospitalet, Can Cervera és una masia del segle XVIII, d’estil neoclàssic, de planta baixa, pis i golfes, amb teulada a dues aigües, el carener de la qual és paral·lel a la façana principal. Aquesta s’obre amb dos portals, un de llinda recta i l’altre d’arc rebaixat. Està presidida per un porxo que fa de balcó del pis i coronada per un frontó triangular. Per damunt de la teulada s’alça una airosa torratxa. Està catalogada com a patrimoni arquitectònic local de la ciutat d’Esplugues. La primera notícia es troba en l'estadística demogràfica de l'any 1716, en la qual es menciona Josep Cervera, notari de Barcelona, propietari d'una casa en despoblat sobre el terme de l'Hospitalet de Llobregat. El Baró de Maldà dóna fe de l'existència d'aquesta casa l'any 1770. Al segle XIX aquest antic mas fou reformat i adaptat per a casa d'estiueig. Actualment està pendent d'una futura rehabilitació i de l'urbanització de tot l'entorn, ple d'horts furtius i en part molt degradat.
    Agricultura i ramaderia
    Arquitectura i urbanisme
    Canals
    Masies
    Obres
  • AMHLAF0023848.jpg
    Refugis de la guerra civil al Torrent de Can Clota, amb Esplugues i Can Cervera al fons.
    Refugis antiaeris reforçats amb pilars i voltes de maó construïts durant la guerra civil al Torrent de Can Clota, a Esplugues, similars al que hi havia hagut al barri de Sanfeliu de l'Hospitalet. Després de la guerra, i fins a finals dels anys cinquanta, alguns d'aquests refugis es van fer servir com a habitatges. Als anys 50 es calcula que existien uns 147 refugis que oferien sostre a 590 persones censades, emigrants que no trobaven altre lloc on viure. Als anys setanta encara es podia entrar en ells sense problemes. Situada en una zona d'Esplugues encara per urbanitzar, a tocar del Torrent de Can Clota i el seu aqüeducte, entre els municipis d'Esplugues i l'Hospitalet, Can Cervera és una masia del segle XVIII, d’estil neoclàssic, de planta baixa, pis i golfes, amb teulada a dues aigües, el carener de la qual és paral·lel a la façana principal. Aquesta s’obre amb dos portals, un de llinda recta i l’altre d’arc rebaixat. Està presidida per un porxo que fa de balcó del pis i coronada per un frontó triangular. Per damunt de la teulada s’alça una airosa torratxa. Està catalogada com a patrimoni arquitectònic local de la ciutat d’Esplugues, que apareix al fons de la imatge. La primera notícia es troba en l'estadística demogràfica de l'any 1716, en la qual es menciona Josep Cervera, notari de Barcelona, propietari d'una casa en despoblat sobre el terme de l'Hospitalet de Llobregat. El Baró de Maldà dóna fe de l'existència d'aquesta casa l'any 1770. Al segle XIX aquest antic mas fou reformat i adaptat per a casa d'estiueig. Actualment està pendent d'una futura rehabilitació i de l'urbanització de tot l'entorn, ple d'horts furtius i en part molt degradat.
    Barraques i coves
    Precarietat
    Serveis socials
    Refugis antiaeris
    Masies
  • AMHLAF0000765.jpg
    Era de ca l'Adela Oliveras
    Nois jugant amb una pilota a l'era de la masia de l'Adela Oliveras, situada al costat del Casino del Centre, sobre el carrer d'Enric Prat de la Riba. Al fons es veu la façana posterior de la casa. Situada a l'espai on confluien la rambla Just Oliveras amb l'anomenada carretera Provincial, l'actual carrer d'Enric Prat de la Riba estava la destacada masia de l'Adela Oliveras, mas aixecat el 1793 per Mariagna i Josep Oliveras, que tocava paret amb paret amb el Casino del Centre, entitat que muntava cada any a l'agost, per la Festa Major de l'Hospitalet, obrint un pas que comunicava el pati del Casino amb el gran pati i era d'aquesta masia, la que surt en aquesta fotografia, el seu envelat per la Festa Major. Aquesta masia va ser seu de l'Agrícola Sindical de la CNT durant la guerra civil i després seu de la Hermandad de labradores y ganaderos i Casa Sindical del Movimiento després de la guerra civil i durant tot el franquisme. S'aprecia l'inscripció a la façana principal "Organización Nacional Sindical. Casa Sindical Local. Patria, Pan y Justícia" i l'escut de la Falange. Va ser enderrocada el 1977 per donar pas a la construcció del metro i a un controvertit projecte urbanístic de construcció d'onze blocs de pisos de gran alçada. Aquest projecte va rebre una forta contestació veïnal i no va arribar a realitzarse. Només es van aixecar dos dels blocs que, amb el temps, van quedar integrats en una enjardinada zona verda. 
    Agricultura i ramaderia
    Ca l'Adela Oliveras
    Joves
    Lleure
    Masies
    Persones
    Vida quotidiana
  • AMHLAF0003846.jpg
    C.A.M.P.S.A.
    Vista de la CAMPSA (Compañía Arrendataria del Monopolio de Petróleos) als extensos terrenys que aquesta refineria tenia al terme municipal de Cornellà, que arrivaben des del barri de l'Almeda fins al c/ Famades, ben bé a tocar del terme municipal de l'Hospitalet. Es pot apreciar la via del carrilet i, al fons, el barri de Sant Ildefons de Cornellà, conegut antigament com a "Ciudad Satélite i el Barri Sanfeliu de l'Hospitalet       A l'esquerra de la imatge es veu una masia amb les terres llaurades.
    Agricultura i ramaderia
    CAMPSA
    Ferroviaris
    Indústries
    La Marina
    Masies
    Transports
    Vies
  • AMHLAF0000171.jpg
    Casa España
    Façana i jardí de la casa pairal Casa España, al carrer Joan Pallarès cantonada carrer Xipreret. La casa Espanya és una masia del segle XVI construïda per la família Llunell, que més tard seria propietat dels Molinès i finalment de la família Espanya. Es veu la façana prinicipal Segons fonts documentals es va construir l'any 1563, es va reconstruir l'any 1735. A finals dels anys seixanta del s. XX l'alcalde franquista de l'època José Matias de España Muntadas va vendre el magnífic i extens jardí del seu gran casal familiar, la Casa Espanya, coneguda també com a Can Molinés, on es va fer una gran promoció immobiliaria que amenaçava amb enderrocar l'edifici i que va arribar ben bé fins a tocar paret amb paret amb ell. La Casa Espanya, seu actual del Museu de l'Hospitalet, es va salvar de ser enderrocada perquè el 1969 la va comprar in extremis la Cambra de la Propietat de l'Hospitalet, fins llavors situada al c/ baró de Maldà núm 98 i presidida llavors per Lluís Layola Rovira. Poc després, el 1972, la va cedir a l'Ajuntament per poder instal·lar el Museu de la ciutat, iniciativa aquesta liderada pel que va ser el seu primer director, el funcionari municipal Francesc Marcé i Sanabra. A canvi la Cambra de la Propietat Urbana de l'Hospitalet va rebre un espaiós entresol situat a la rambla Just Oliveras núm. 62, de propietat municipal, on encara hi és avui dia la seva seu central. Es van fer obres de condicionament per a instal·lar el Museu del 1969 al 1972. Poc després es van fer noves obres i va ser refeta tota la teulada. Està catalogada en el PEPPA amb el núm. 100-10.
    Agricultura i ramaderia
    Arquitectura i urbanisme
    Casa España
    Edificis
    Masies
    Patrimoni
    Patrimoni arquitectònic
  • AMHLAF0000463.jpg
    Cal Bialet del Garro
    Carro tirat per dos matxos i carregat d'carxofes de la masia de Cal Bialet del Garro preparat per anar a vendre al Born de Barcelona la mercaderia. El pes de la càrrega seria considerable. Les carxofes de l'Hospitalet, com les del Prat, eren d'una gran qualitat i eren exportades arreu. Se'n feien moltes collites de carxofes als camps de la Marina. El carro farratger dels alfasaires, era com el carro català típic però amb una modificació: l'entarimat de fusta de la base anava penjat, fins a un pam i mig de terra, de cadenes, o de cordes, com el de la fotografia, per tal d'augmentar la seva capacitat de càrrega (alfals, blat de moro, carxofes escaroles, pastanagues, etc. que el carreterer, amb gran destresa, com s¡observa a la fotografia, augmentava fent el munt molt més alt que les baranes, que medien menys d'un metro. Si el recorregut a fer era curt es posaven estaques a les baranes o al davant, com en aquesta fotografia, per poder carregar fins a extrems increïbles. Quan el carro s'utilitzava per a transportar altres menes de càrregues calia cobrir els costats d'aquesta plataforma penjada. Sobre les cadenes o cordes, i per tapar l'esvoranc entre aquestes, es disposaven unes estores d'espart que privaven els objectes menuts de caure a terra. Com que transitaven per llocs plans i carregaven productes de poc pes, disposaven de fre únicament en una de les rodes, normalment la roda de la dreta, el qual servia fonamentalment per immobilitzar el carro. (informació proporcionada per Ramon Morales)
    Agricultura i ramaderia
    Animals
    Cal Bialet del Garro
    Carros i carruatges
    Cavalls
    Homes
    Infants
    La Marina
    Masies
    Natura i medi ambient
    Persones
    Transports
  • AMHLAF0000516.jpg
    Carro amb mongetes
    Carro ple de mongetes seques. Es veuen tres homes posant el gènero al carro, protegits del sol amb un gran capell de palla. El carro farratger dels alfasaires, era com el carro català típic però amb una modificació: l'entarimat de fusta de la base anava penjat, fins a un pam i mig de terra, de cadenes, o de cordes, com el de la fotografia, per tal d'augmentar la seva capacitat de càrrega (alfals, blat de moro, mongetes seques, escaroles, pastanagues, etc. que el carreterer, amb gran destresa, com s¡observa a la fotografia, augmentava fent el munt molt més alt que les baranes, que medien menys d'un metro. Si el recorregut a fer era curt es posaven estaques a les baranes o al davant, com en aquesta fotografia, per poder carregar fins a extrems increïbles. Quan el carro s'utilitzava per a transportar altres menes de càrregues calia cobrir els costats d'aquesta plataforma penjada. Sobre les cadenes o cordes, i per tapar l'esvoranc entre aquestes, es disposaven unes estores d'espart que privaven els objectes menuts de caure a terra. Com que transitaven per llocs plans i carregaven productes de poc pes, disposaven de fre únicament en una de les rodes, normalment la roda de la dreta, el qual servia fonamentalment per immobilitzar el carro. (informació proporcionada per Ramon Morales)
    Agricultura i ramaderia
    Animals
    Carros i carruatges
    Cavalls
    Homes
    La Marina
    Masies
    Natura i medi ambient
    Persones
  • AMHLAF0000493.jpg
    Can Puig
    Masia de Can Puig. Homes carregant coliflors a un carro tirat per un matxo al mig dels camps. El pagès de la gorra ensenya i dona, orgullós, una estupenda coliflor, potser un bròquil, al seu company. El carro farratger dels alfasaires, era com el carro català típic però amb una modificació: l'entarimat de fusta de la base anava penjat, fins a un pam i mig de terra, de cadenes, o de cordes, com el de la fotografia, per tal d'augmentar la seva capacitat de càrrega (alfals, blat de moro, escaroles, cols, coliflors, pastanagues, etc. que el carreterer, amb gran destresa, com s'observa a la fotografia, augmentava fent el munt molt més alt que les baranes, que medien menys d'un metro. Si el recorregut a fer era curt es posaven estaques a les baranes o al davant, com en aquesta fotografia, per poder carregar fins a extrems increïbles. Quan el carro s'utilitzava per a transportar altres menes de càrregues calia cobrir els costats d'aquesta plataforma penjada. Sobre les cadenes o cordes, i per tapar l'esvoranc entre aquestes, es disposaven unes estores d'espart que privaven els objectes menuts de caure a terra. Com que transitaven per llocs plans i carregaven productes de poc pes, disposaven de fre únicament en una de les rodes, normalment la roda de la dreta, el qual servia fonamentalment per immobilitzar el carro. (informació proporcionada per Ramon Morales)
    Activitats econòmiques
    Agricultura i ramaderia
    Alimentació
    Animals
    Can Puig
    Carros i carruatges
    La Marina
    Masies
    Mules
    Natura i medi ambient
    Transports
  • AMHLAF0000491.jpg
    Can Puig
    Masia de Can Puig. Carro tirat per dos cavalls i ple d'escaroles per portar a vendre al mercat del Born. Al fons, una part de la façana principal de la casa, amb la seva galeria porxada. El carro farratger dels alfasaires, era com el carro català típic però amb una modificació: l'entarimat de fusta de la base anava penjat, fins a un pam i mig de terra, de cadenes, o de cordes, com el de la fotografia, per tal d'augmentar la seva capacitat de càrrega (alfals, blat de moro, escaroles, pastanagues, etc. que el carreterer, amb gran destresa, com s'observa a la fotografia, augmentava fent el munt molt més alt que les baranes, que medien menys d'un metro. Si el recorregut a fer era curt es posaven estaques a les baranes o al davant, com en aquesta fotografia, per poder carregar fins a extrems increïbles. Quan el carro s'utilitzava per a transportar altres menes de càrregues calia cobrir els costats o el davant d'aquesta plataforma penjada. Sobre les cadenes o cordes, i per tapar l'esvoranc entre aquestes, es disposaven unes estores d'espart que privaven els objectes menuts de caure a terra. Com que transitaven per llocs plans i carregaven productes de poc pes, disposaven de fre únicament en una de les rodes, normalment la roda de la dreta, el qual servia fonamentalment per immobilitzar el carro. (informació proporcionada per Ramon Morales)
    Activitats econòmiques
    Agricultura i ramaderia
    Alimentació
    Animals
    Can Puig
    Carros i carruatges
    Cavalls
    La Marina
    Masies
    Mercats
    Natura i medi ambient
  • AMHLAF0000494.jpg
    Can Puig
    Masia de Can Puig. Home menant un matxo que tira d'un carro carregat d'escaroles pel mig dels camps. El terreny acostumava a estar enfagat i els pagesos molts cops feien les feines del camp descalços per tal de no fer malbé les espardenyes. Molts cops els camps de la Marinaa eren xops d'aigua i això afavoria l'aparició de molestes sangoneres, que s'enganxaven a les cames nues dels pagesos. El carro farratger dels alfasaires, era com el carro català típic però amb una modificació: l'entarimat de fusta de la base anava penjat, fins a un pam i mig de terra, de cadenes, o de cordes, com el de la fotografia, per tal d'augmentar la seva capacitat de càrrega (alfals, blat de moro, escaroles, pastanagues, etc. que el carreterer, amb gran destresa, com s¡observa a la fotografia, augmentava fent el munt molt més alt que les baranes, que medien menys d'un metro. Si el recorregut a fer era curt es posaven estaques a les baranes o al davant, com en aquesta fotografia, per poder carregar fins a extrems increïbles. Quan el carro s'utilitzava per a transportar altres menes de càrregues calia cobrir els costats d'aquesta plataforma penjada. Sobre les cadenes o cordes, i per tapar l'esvoranc entre aquestes, es disposaven unes estores d'espart que privaven els objectes menuts de caure a terra. Com que transitaven per llocs plans i carregaven productes de poc pes, disposaven de fre únicament en una de les rodes, normalment la roda de la dreta, el qual servia fonamentalment per immobilitzar el carro. (informació proporcionada per Ramon Morales)
    Agricultura i ramaderia
    Animals
    Can Puig
    Carros i carruatges
    Homes
    La Marina
    Masies
    Mules
    Natura i medi ambient
    Persones
    Transports
  • AMHLAF0000473.jpg
    Cal Vermell
    Vista de la masia de Cal Vermell, durant la Guerra Civil. Es veu un grup d'homes i una dona pel camí d'accés a la casa. Al fons, es veu la masia envoltada de camps i uns pallers a l'era. Surt l'Emma Goldman, fotògrafa i feminista (1869-1940) de visita a l'Agrícola Col·lectiva.
    Agrícola Col.lectiva
    Agricultura i ramaderia
    Associacions i entitats
    Cal Vermell
    Cooperatives
    Dones
    Guerra Civil
    Homes
    La Marina
    Masies
    Persones
  • AMHLAF0027460.jpeg
    Ca n'Alós i Fàbrica Vanguard
    Una de les 123 masies que l’ajuntament havia registrat el 14 de març de 1863 era la important i imponent masia, com moltes d'elles de planta basilical, Ca n'Alós, que estava situada a prop de l'ermita romànica de Santa Eulàlia de Provençana, que era el topònim amb el que es coneixia llavors aquella zona. Josep d'Alós i de Ferrer, militar barceloní, compra el 1703 els terrenys de l'ermita romànica, amb l'obligació, per part de les autoritats eclesiàstiques de restaurar l'ermita, molt malmesa llavors, i de mantenir-la. El seu germà, Jaume d'Alós i de Ferrer, Doctor en Dret i Canonge de Lleida, va assistir a les Corts del Principat de Catalunya, en 1701. Eren fills de Mariana Ferrer i de Joan d'Alós i Serradora, de Moià, Doctor en Medicina, conseller Tercer de Barcelona, ​​Cònsol de la Llotja de la Mar, Diputat pel Braç Reial de la Generalitat de Catalunya, elevat a la dignitat de Ciutadà Honrat de Barcelona el 20 de desembre de 1678. El 1712 Josep d'Alòs va ser nomenat cavaller del Principat de Catalunya. El 1785 el seu propietari era Juan de Ponsich i d'Alós, que pertanyia a la Junta d’Administradors i Copatrons de la Ermita y capella publica de Santa Eulàlia, als que corresponia nomenar i triar un Custodi o Ermità, va manar construir la Creu de Terme que encara existeix davant la citada ermita de Santa Eulàlia de Provençana. El cognom Ponsich provenia d'una família noble catalana de Terrassa que varen emparentar amb els Alós i van acabar assumint la primogenitura. Els Ponsich van anar venen les seves terres, que arribaven fins el que avui és el carrer Jansana, poc a poc, a partir de 1928, a diferents promotores fet que va provocar que deixés de ser una explotació agraria rendible el 1960. Van ser propietaris del mas fins el 1969, quan el van vendre, amb els terrenys que l'envoltaven, a Juan Cahué Franquet que volia ampliar la seva pròspera fàbrica de televisors i ràdios, inicialment situada al c/ Fortuny, núm. 9 del barri de Collblanc, Cahué Industrial, S.A., (CISA), que des de 1958 eren comercialitzats amb la marca Vanguard. Es trobava al que avui és el barri de Santa Eulàlia, just entre l’edifici de la Vanguard, construït el 1969, que apareix ja construït en aquesta fotografia realitzada poc després, on es pot apreciar la seva part del darrera, i les vies del tren, a dalt del carrer de Carrasco i Formiguera (abans de Juan Cahué), on ara no hi ha res. Va ser enderrocada el 1973, tot i que, paradoxalment, poc abans l'ajuntament l'havia fet sortir en una relació del patrimoni arquitectònic hospitalenc. S'observa a la fotografia que, poc abans del seu enderroc, les pedres que emmarcaven la porta i les finestres van ser numerades. Inicialment semblava que la numeració dels sòlids dovells i correus de pedra viva de la porta i les finestres, així com d'altres detalls del seu interior, com l'escala i les vigues de fusta, i aquest mateix reportatge fotogràfic, es va fer per tal que l'ajuntament pogués reconstruir-la en un altre indret, com indicava amb rigor l'arquitecte municipal de l'època, que demanava, a més, aixecar plànols exhaustius de l'edifici com a condició indispensable per què l'ajuntament pogués autoritzar l'enderroc, que tot i això ell desaconsellava el pel seu alt valor patrimonial. Finalment aquesta informació no va arribar mai a l'ajuntament i l'expedient va ser tancat i arxivat per ordre de l'alcalde de l'època, José Matías de España Muntadas, que va decidir arbitràriament autoritzar al seu propietari, Juan Cahué Franquet a realitzar l'enderroc per poder fer un aparcament per a la fàbrica Vanguard, segons consta en els expedients d'aquest arxiu municipal. Les pedres van desaparèixer. La marca Vanguard, que va arribar a ser molt important i popular, va ser anomenada així pel primer cohet de la NASA nordamericana que va posar en òrbita el primer satèl·lit de comunicació, a finals dels anys cinquanta, com el seu logotip feia explícit. La firma va ser creada el 1958 i va arribar a tenir 1700 treballadors. El règim franquista li va atorgar el títol de "empresa ejemplar" el 1969, títol entregat en mà per Francisco Franco a Juan Cahué al palau de El Pardo. El 1974 la fàbrica va rebre la visita del llavor president del govern, Carlos Arias Navarro, acompanyat pels ministres d'indústria i de treball. La irrupció amb força en el mercat de televissors d'altres marques de la competència (Grundig, Phillips, Telefunken) va provocar que al 1981 fes suspensió de pagaments, fet que va provocar l'inici d'una època d'una gran conflictivitat laboral. Va tancar definitivament a mitjans dels anys vuitanta. L'edifici, projectat pe l'enginyer industrial Lluís Vilaseca Forcada, de bon estil racionalista, molt funcional, amb una superfície de 21.000 metres quadrats, es manté en molt bon estat i durant un temps va funcionar com a edifici d'oficines de lloguer. El 2018 va ser venut pel grup immobiliari Renta Corporación per més de cinquanta milions d'euros a una cadena berlinesa d'hotels que tenia la intenció d'instal·lar-hi un gran alberg amb capacitat per a 750 llits, projecte que requeriria per a la seva materialització la corresponent modificació d'usos de l'edifici per part de l'ajuntament de l'Hospitalet, que a data de 2020, no havia rebut encara cap sol·licitut de modificació per part de l'empresa alemana, l'actual propietària de l'immoble. S'observa també en aquesta fotografia de el bon estat general en què es trobava encara la masia poc abans del seu enderroc. S'observa a la foto també el seu pou cobert a l'esquerra, i els antics níxols construïts a la part alta del darrere de les golfes per tal que a l'estiu poguéssin niar les orenetes, que lliuraven als seus habitants dels abundants i incordiants mosquits provinents de la Marina. S'observa també com de popular va arribar a ser el famós 600 de la marca SEAT, que omple aquest aparcament improvisat de la Vanguard, que poc després va ser ja definitiu, quan va desaparèixer la masia. Aquesta fotografia, que va ser una donació d'Andreu González Diumenjó. La seva família va ser la masovera de Ca n'Alòs entre 1868 i 1969, any en el que la van haver d'abandonar perquè va ser venuda, fet que explica la seva excel·lent conservació fins llavors.
    Agricultura i ramaderia
    Ca n'Alós
    Masies
    Patrimoni
    Patrimoni arquitectònic