Can Pau Durban, vista de la Marina des de la façana oest

Masia de Can Pau Durban. Vista de la Marina, des de la façana oest de la casa. Es veu l'extensió de camps. En primer terme, un gran paller. Al fons, es pot veure una altra masia

Can Puig

Coves plens de pomes de la masia de Can Puig

Can Puig

Masia de Can Puig. Camió carregat d'escaroles per portar a vendre al mercat del Born. Al fons, el camí d'accés a la finca

Cal Polític

Façana principal de la masia de Cal Polític i el cobert annex amb el safareig

Cal Polític

Vista de la façana principal i part del lateral de la masia de Cal Polític. Al costat, sota un cobert, el safareig

Cal Polític

Vista de la façana principal de la masia de Cal Polític i, al seu davant, un paller i un cobert per emmagatzemar panotxes de blat de moro

Cal Pelat

Vista de la masia de Cal Pelat des del camí d'accés a la mateixa. Es veu el mur baix amb reixa que l'envolta, la seva torre i part de la galeria porxada lateral

Cal Gotlla

Façana principal de la masia de Cal Gotlla, amb els seus annexos. Davant de la casa, unes caixes de fusta i unes grans cistelles de vímet. Al costat de la casa, una palmera. Segons referències documentals fou construïda entorn el 1863. està catalogada en el PEPPA amb núm. 84

Can Pau Durban

Façana principal de la masia de Can Pau Durban i el pati tancat del costat. A la porta de la casa hi ha una dona i dues criatures probablement de la casa.

Ca l'Esquena Cremat

Vista de la façana principal de la masia de Ca l'Esquena Cremat i els edificis annexos. Hi ha un carro al pati de davant de la casa. Segons referències documentals la casa fou construïda en el segle XIX. Està catalogada en el PEPPA amb núm. 55

Mas Cal Tres de la família Oliveras

Masia de Cal Tres i els camps que l'envoltaven, propietat de Just Oliveras i Arús. Aquest espai, més tard, a partir de 1907, fou urbanitzat, convertint-se en la rambla de Just Oliveras, batejada així en honor seu. La família Oliveras va fer donació de part de les seves terres a l'Ajuntament per promoure el segon eixample de la ciutat. Aquest mas estava situat al que avui és la Rambla Just Oliveras, aproximadament a l'alçada de l'actual carrer Tarragona. Darrera es pot apreciar l'estació del ferrocarril, el Mas Carol davant seu i, més lluny, a l'esquerra, es poden veure, a sobre del turonet, els camps de conreu de la masia de Can Serra, que no es veu a la fotografia, que arrivaben fins a la finca Can Cluset, o Cruzet, casa senyorial que s'observa dalt de la fotografia a la dreta, així com també s'aprecien les naus de la factoria de xarols i hules que allà va instal·lar en Narcís Cruzet el 1901 on, el 1915, es va instal·lar la refineria d'olis i lubricants industrials Viuda e Hijos de Miguel Brugarolas, coneguda con Can Brugarolas. Al seu costat el mas Can Mayoral i davant d'aquestes naus, a l'altre cantó de les vies del tren, s'aprecia la masia Can Creixells. Al fons, la muntanya de Sant Pere Màrtir, gran part de la qual pertanyia en aquesta època al terme municipal de l'Hospitalet.

Cal Quatre Braços

Vista d'una part de la façana principal de la Masia de Cal Quatre Braços. Davant de la masia hi ha un grup de persones, probablement els de la casa, al costat d'una tartana i quatre mules. La indumentària dels que surten a la imatge és la típica de les famílies pageses

Can Pau Durban, feines al camp

Masia de Can Pau Durban. Es veu a tres homes, una dona i un parell nens passant el blat pel sedàs. Al fons, un dels edificis annexes de la casa. D'esquerra a dreta, es pot a veure a Joaquima Raventós, Josep Raventós, Salvador Durban, Ginés Valero, i els nens Pau i Carme Durban

Cal Bialet del Garro

Vista del cobert de grans dimensions de la masia de Cal Bialet del Garro. Lloc d'emmagatzematge del blat de moro per secar-lo. Hi ha penjats llargs rasts de panotxes de blat de moro. S'hi veuen treballadors col·locant-les

Cal Patico, matança del porc

Matança del porc a la masia de Cal Patico. Es veu a un grup d'homes i dones durant la matança del porc. Al fons es veu la façana principal de la casa

Cal Rosu

Vista d'una part del pati de la masia de Cal Rosu. El centre de la imatge l'ocupen dues dones adultes que subjecten un cavall per les brides. Al costat esquerre es pot veure una part de safareig.

Cal Millonari "embarc" de verdures

L'embarc de verdures a la masia de Cal Millonari. Grup d'homes i dones preparant les verdures. L'empresa es deia J.M. Costafreda i exportaven verdures cap a Europa. En aquesta masia va néixer la historiadora local Matilde Marcé i Piera.

Cal Gavaix

Vista de la masia de Cal Gavaix, al fons, després d'una nevada. La palmera que es veu a la dreta és La Màquina

Cases de Can Pau Durban nevades.

Cases de la la masia Can Pau Durban nevades.

Can Bori: Grup Escolar Rossend Arús

Vista exterior del grup escolar de Can Bori. Es veu la façana principal de la casa i, a la porta, un grup de nens i nenes. A la dreta, part dels jardins i al fons es pot apreciar un dels pontets que passaven en aquesta finca per sobre del Canal de la Infanta. Aquest casalot es va construir al 1878 com a torre residencial per Francesc Bori i Comas. La finca estava situada a la cruïlla entre el carrer de Sant Joan i Digoine i la Riera del Canyet, fins a les vies del ferrocarril i la travessava el Canal de la Infanta, que creuaven mitjançant diversos pontets, com els que surten a la fotografia. Can Bori tenia un hort i també una parcel·la dedicada al cultiu d’arbres fruiters. El 1928 el seus hereus van vendre la finca a l'Ajuntament de l'Hospitalet. L`alcalde Tomàs Giménez, imposat per la dictadura de Primo de Rivera, la va cedir a l'Estat per tal que aquest hi instal·lés allà una escola tècnica de formació professional de sericultura i avicultura que mai es va arribar a fer. Quan va arribar la República l'alcalde Just Oliveras va anar a Madrid a reclamar la devolució de la titularitat de la propietat municipal per tal de dedicar-la a Escola Pública. Un cop aquesta fou retornada, l'ajuntament va contractar un matrimoni com a masovers, porters i vigilants i va encarregar projectar i dirigir les obres d'adequació de la casa en escola a l’arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt. S’inauguraria com a Escola Pública, gràcies al gran impuls que el nou ajuntament republicà va donar a l'educació i la gran tasca del llavors regidor Ramon Frontera, el 18 de setembre de 1932 pel president de la Generalitat Francesc Macià. Aquest edifici es va mantenir fins el 1980, quan va ser enderrocat per aixecar un edifici de nova planta pel col·legi Can Bori, que va continuar com a escola pública fins el 1999, quan va passar a ser l'escola d'educació especial l'Estel-Can Bori. El Canal de la Infanta, conegut també com a El Rec, era una canalització de 17,420 km d'aigües provinents del riu Llobregat, que abastia els camps de la Vall Baixa de la comarca del Baix Llobregat. Construït amb finançament totalment privat sense cap ajuda pública entre els anys 1817 i 1820, amb finalitats purament agrícoles, es convertí en un eix dinamitzador de l'economia de la zona, doncs aquesta infraestructura agraria tenia un ample considerable que permetia, quan s'esqueia, un parell de cops per setmana, un cabal hidràulic important, suficient per poder abastir i irrigar tots els camps de les diferents poblacions del Baix Llobregat per on passava, i comptava amb 13 salts d'aigua, que varen ajudar a la implantació de la indústria al seu voltant a mitjans i finals del segle XIX. La Junta Constructora, per tal de superar desconfiances entres els pagesos propietaris generades pel sobrecost considerable que va generar aquesta construcció, va demanar a la infanta Lluïsa Carlota de Borbó-Dues Sicílies, neta i nora del rei Carles IV, aprofitant que va arribar a Barcelona, provinent de Nàpols, per anar a Madrid a conèixer el seu espòs, l'Infant Francesc de Paula de Borbó i Borbó-Parma, que inaugurés el Canal, al qual van batejar com a Real Canal de la Serenísima Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón amb la intenció de donar-li una aparença d'infraestructura amb protecció oficial que mai va ser. Les característiques i les funcions principals del Canal de la Infanta no havien variat gaire en un segle d’exitós funcionament. Les seves aigües eren tan netes que, per exemple, fins els anys cinquanta del segle XX, encara s'hi permetia el bany. A partir dels anys seixanta i de la creixent industrialització del Baix Llobregat, el nombre d'hectàrees de camps regades pel canal comença a disminuir constantment i la infraestructura passa a estar rodejada per un entorn urbà que va creixent de forma accelerada al seu voltant sense cap mena de planificació. El ràpid empitjorament de les aigües del Llobregat pels abocaments industrials contaminants, la desídia de l’administració franquista per evitar-los o controlar-los i la manca de pressupostos per a construir col•lectors d'aigües residuals van convertir el canal en una gran claveguera a cel obert. Com era d'esperar, el caràcter marcadament residual de les aigües transportades pel canal va crear grans problemes de salubritat a les poblacions que travessava així com als pocs regants que no havien venut les terres a les immobiliàries i encara el feien servir i va provocar la seva pràctica desaparició. Els ajuntaments de finals del franquisme, pressionats pels moviments veïnals dels municipis afectats, van haver de resoldre, com van poder i amb els seus mitjans, el cobriment del Rec i la seva integració en el sistema de clavegueram. A l'Hospitalet va ser canalitzat i cobert a finals dels anys setanta, a partir justament de Can Bori i fins tot el seu el seu final, per la seva evident insalubritat i també pel perill que significava la seva proximitat tant a l'escola Can Bori com a l'Escola Busquets i Punset, creada llavors davant seu feia poc. Es va mantenir a cel obert fins a la caserna de la Remunta durant uns anys, fin que aquesta va ser urbanitzada, el 2012.

Escola de la carretera de Collblanc, 63 (Parc de la Marquesa)

A l'actual Parc de la Marquesa, a la cantonada entre el carrer Llobregat i la carreterea de Collblanc, hi havia un edifici que va ser destinat a escola almenys des dels anys 30. El 1949 era una escola pública de nenes (l'escola número 31). Les classes estaven a la planta baixa i al primer pis. Al segon pis hi vivia l'agutzil municipal. L'edifici annexe era la tinença d'alcaldia de Collblanc. El 1949 era propietat de J. Balañá i Esteve Grau, a qui l'Ajuntament els pagava un lloguer.

Escola de la carretera de Collblanc, 63 (Parc de la Marquesa)

A l'actual Parc de la Marquesa, a la cantonada entre el carrer Llobregat i la carreterea de Collblanc, hi havia un edifici que va ser destinat a escola almenys des dels anys 30. El 1949 era una escola pública de nenes (l'escola número 31). Les classes estaven a la planta baixa i al primer pis. Al segon pis hi vivia l'agutzil municipal. L'edifici annexe era la tinença d'alcaldia de Collblanc. El 1949 era propietat de J. Balañá i Esteve Grau, a qui l'Ajuntament els pagava un lloguer.

Escola de la carretera de Collblanc, 63 (Parc de la Marquesa)

A l'actual Parc de la Marquesa, a la cantonada entre el carrer Llobregat i la carreterea de Collblanc, hi havia un edifici que va ser destinat a escola almenys des dels anys 30. El 1949 era una escola pública de nenes (l'escola número 31). Les classes estaven a la planta baixa i al primer pis. Al segon pis hi vivia l'agutzil municipal. L'edifici annexe era la tinença d'alcaldia de Collblanc. El 1949 era propietat de J. Balañá i Esteve Grau, a qui l'Ajuntament els pagava un lloguer.

Horts i cases del barri de Sant Josep

Al fons de la imatge a mà esquerra es veu Cosme Toda i davant els edificis i la casa Obiols i els camps de cal Manets. A ma dreta l'actual Avinguda de Josep Tarradellas

Obres sota la carretera de Collblanc al seu pas per Can Rigalt