Mas Modolell de la Torre (Mas Burguera o Can Vila) i la Talaia a la finca de la família Prats.

Imatge extreta d'una llicència d'obres. Mas Modolell de la Torre va ser també conegut com a Mas Burguera o Can Vila, pels diferents masovers que la van habitar o Casa Prats, per la família propietària de la finca. Aquesta masia, que va arribar a disposar de 6,86 hectàrees de terreny pel conreu, des del carrer Major fins al Torrent d’en Canyet, destacava tant pel seu volum, que deixava constància de la seva importància, com per estar adossada una torre de vigilància o de guaita que permetia la visió del delta del Llobregat fins al mar, per protegir els habitants de la casa i de l’entorn de les ràtzies dels pirates sarraïns. Aquesta talaia quadrada va ser construïda amb blocs de pedra calcària en 1587, com consta gravat a la llinda de la porta d'accés. Fa 5 metres d'ample per banda i uns 14 m d'alt, el que donaven els seus 4 pisos de planta quadrada i les golfes amb arcades obertes a quatre vents. Aquesta masia i la torre adossada estaven ubicades al lloc que avui és el c/ Talaia, núm. 9, carrer anomenat així en honor a aquesta torre. La seva cronologia original correspon perfectament al moment de creixement de l'antic nucli de l'Hospitalet, que va conèixer l'edificació d'importants cases pairals que han perviscut fins avui dia: Can Sumarro, Casa Espanya, o el Casal de l'Harmonia, situat al costat del nou emplaçament de la Talaia, a la Plaça de Josep Bordonau. L'originària finca dels Prats comptava amb una gran entrada senyorial, on començava el camí que portava a aquest mas, l'anomenat camí de Can Vila, que estava situada al carrer Major, ben bé davant del carrer Femades, en la que avui és la Plaça de la Remunta. En aquest indret es va establir una consistent fortificació de pedra amb robusta portalada de fusta en l'època de la primera carlinada, el 1837, que va ser desmuntada i subhastada per l'Ajuntament el 1843. Al anys treta del segle passat la finca ja havia deixat de funcionar a ple rendiment com a explotació agrària, doncs el 1923 les germanes Maria i Consuelo Prats van presentar a l'Ajuntament un gran projecte per urbanitzar i parcel·lar totalment la seva propietat, projecte que va ser aprovat i que va donar pas a l'obertura del carrer Frederic Prats, Passatge Vila, c/ Reforma , c/ Talaia i c/ Riera de l'escorxador. Les plumes d'aigua del Canal de la Infanta corresponents a aquesta finca, que la travessava, van ser cedides per les germanes Prats a l'Ajuntament, que les va acceptar gustosament per tal d'abocar-les al clavagueram públic per tal de sanejar-lo de quan en quan. Tot i això la masia Can Vila o Can Modolell de la Torre es va mantenir dreta molts anys fins que el gran creixement urbanístic provocat per la massiva arribada de nouvinguts a la ciutat durant els anys seixanta i setanta del s. XX, en ple franquisme, van alterar profundament la fesomia de l’Hospitalet com a poble agrícola i van provocar que aquest mas quedés finalment engolit per la trama urbana i fos finalment abandonat, venut i enderrocat el 1972. La torre que acompanyava la casa, en tant que era un element defensiu històric, havia estat protegida per la Llei de Castells que el mateix Franco havia signat el 22 d'abril de 1949 i no podia ser demolida. Es va decidir llavors el seu trasllat. La Diputació Provincial de Barcelona, va encarregar el 1972 les obres a Eduard Muntada i Lluch l'equip de el qual va procedir a numerar les pedres que formaven la Talaia, com s'observa a la fotografia, i a traslladar-la a un solar que hi havia a la cantonada entre els carrers Xipreret i Barcelona, a uns 300 metres de la ubicació original, on avui hi ha la Plaça Josep Bordonau, al costat de l'edifici l'Harmonia. En el lapse de temps entre el desmuntatge i el muntatge de nou de la Talaia, es va descobrir que les arcades gòtiques i les columnes que les sustentaven, que conformaven el pis superior de la torre, com s'observa a la fotografia, havien desaparegut. Mai no es va saber qui se les havia endut i, de fet, la inauguració del trasllat es va realitzar el 8 de novembre de 1972 amb totes les autoritats presents però sense les golfes de La Talaia acabades, a l’espera d’unes noves arcades de mig punt molt diferents a les originals, que van ser instal·lades posteriorment. Son les que llueixen avui. L'edifici La Talaia forma part avui de les dependències del Museu de l'Hospitalet. Està catalogada al Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA FITXA NÚM. 100/01) El Dr. Santiago Prats Comas (l'Hospitalet 1884.1959), metge municipal, i últim propietari de la masia i terres de Can Sumarro, (catalogada en el PEPPA amb el núm. 79) que formava part de l'extensa finca de la família Prats, va fer donació a la seva mort d'aquesta propietat a l'Ajuntament de l'Hospitalet per tal que es preservés en la seva totalitat i donés cabuda a un centre cultural o assistencial. Aquesta masia va ser convertida per l'estudi dels arquitectes Martorell, Bohigas, Makay,en la Biblioteca Central de l'Hospitalet, inaugurada pel president Pujol el 1983.

Caserna de La Remunta

Aquest monolit, situat al centre de l'abeurador al bel mig del pati d'armes de la caserna, contenia, en cada un dels seus quatre costats, els diferents emblemes de les quatre ordres religioses militars espanyoles. Al regne de Lleó van sorgir les ordres militars d'Alcántara i de Santiago; al Regne de Castella l'ordre de Calatrava i a la Corona d'Aragó va sorgir l'ordre de Montesa. L'ordre d'Alcántara (1154) porta per emblema una creu d'Alcántara, que és una creu grega flordelisada verda. L'ordre de Santiago (del segle XII) porta per emblema una creu de Santiago, que és una creu llatina vermella en forma d'espasa. L'empunyadura estaria a dalt, els extrems del travesser són floronats i l'extrem superior sembla tenir forma de pica. L'ordre de Calatrava (1158), porta per emblema una creu grega flordelisada vermella. L'ordre de Montesa (1317), portava inicialment per emblema una creu vermella, al segle XIX l'emblema va evolucionar fins a una creu grega flordelisada negra, com la creu d'Alcántara o Calatrava, carregada amb una creu vermella al mig, el que avui coneixem com a creu de Montesa. Al fons s'observa la masia de planta basilical on estava situat el comandament de la caserna. L’exèrcit espanyol va llogar, el 1862 , i després va comprar, el 1868, a Mercè Bertrand i Amat, emparentada amb el Baró de Maldà, vídua d'Isidre Angulo i Agustí, la masia de la seva propietat, coneguda com ca n’Angulo, (o Mas Nadal o can Mèlic, pels masovers que la regentaren), edificació del s. XVII, i totes les terres que l’envoltaven, uns 50.000 metres quadrats, per situar allà la que va ser coneguda com Caserna de la Remunta, que va estar activa fins el 1994, quan va passar a ser l'Escola de Capacitació Agrària i Equina de la Generalitat. El 2007 el Ministeri de Defensa, propietari encara del recinte, la va vendre a l'Ajuntament de l'Hospitalet, que va reconvertir el recinte, en part, en el Parc de la Remunta, on es conserva l’antic mas i la gran porta de ferro forjat d'accés a l'antiga caserna.

Casa Puig, carrer Enric Prat de la Riba 265 cantonada amb carrer Sant Antoni

Casa Puig, carrer Enric Prat de la Riba (abans Generalísimo Franco) cantonada amb carrer Sant Antoni. 1889 Construcció original de Mariano Tomàs i Barba, mestre d'obres. Està catalogada al PEPPA amb la fitxa núm. 20. És un edifici entre mitgeres, de planta baixa i pis i soterrani utilitzat com a carbonera, que fa cantonada amb el carrer Sant Antoni. El mur és treballat en la seva totalitat imitant lloses de pedra, les quals sobresurten molt més als dos extrems de la façana. Presenta coberta plana i el tractament de la façana és proper a l'estil clàssic. Una porta d'acurat treball de fusta dóna pas a una escala que condueix a l'entrada de l'habitatge, feta amb combinació de fusta i vidre. Per sobre, al primer pis, una balconada doble ocupa tota la façana. La façana lateral, on hi ha un clar domini del mur sobre les obertures, presenta modificacions a la galeria posterior. Pel que fa a la decoració destaquen els relleus bicolors de la part superior de les finestres balconeres, les baranes de ferro forjat de la balconada, les carteles de formes originals amb perles i que flanquegen els respiralls de dibuixos florals i, finalment, el coronament, de minuciós treball escultòric. Des del carrer Enric Prat de la Riba es pot veure una petita torreta de base quadrada, utilitzada com a mirador. El mestre d'obres Mariano Tomàs i Barba, va ser l'antic arquitecte municipal de l'Hospitalet i a qui es deuen diverses construccions notables recollides en el PEPPA, que abasten una cronologia que s'estén des de finals del segle XIX fins 1915. La trajectòria professional d'aquest mestre d'obres, titulat l'any 1869, ofereix una panoràmica del que fou el gust arquitectònic de la societat catalana del moment. En les seves obres de la dècada de 1890, com són les cases del carrer Major 36-40 i aquesta mateixa d'Enric Prat de la Riba 265, s'observa una composició de façanes sòbries, però amb elements ornamentals destacats. A mesura que s'acosta el canvi de segle i durant la primera dècada de 1900, el pes ornamental de les façanes augmenta al ritme del nou gust modernista. Mariano Tomàs i Barba realitza algunes obres inscrites dins d'aquest moviment com són l'antiga casa Macario Golferich (1904), o els edificis de la rambla Just Oliveras 29 (1910) i 31 (1908). Com a arquitecte municipal de l'Hospitalet, Mariano Tomàs i Barba tingué relació amb famílies destacades de la vila, com la família Puig. Aquest edifici fou precisament bastit per a Ramon Puig i Campreciós, pare dels arquitectes Ramon i Antoni Puig i Gairalt. La relació a principis de segle entre Mariano Tomàs i el jove Ramon Puig i Gairalt està documentada. Mentre aquest encara era estudiant (1909) traçà els plànols d'una casa a la Rambla de Just Oliveras- de clara inspiració modernista- el projecte de la qual anava signat, però, per Mariano Tomàs i Barba. Quant a l'edifici del carrer Enric Prat de la Riba 265, l'actuació de Mariano Tomàs i Barba per encàrrec de Ramon Puig es limitava a una reforma de l'antiga casa. La reforma, però, suposà de fet una transformació total de façana. Els trets més característics d'aquesta construcció són la seva decoració en terracuita sobre les llindes de les obertures i a la barana del terrat. A més, la façana principal disposa d'un estucat imitant carreus i una barana de fosa als balcons força singular. Enretirada de la línia de façana s'eleva una petita torratxa o mirador des d'on, a l'època del seu aixecament, es veia el mar. Aquest mirador disposa d'una petita barana amb balustres rematada per unes pinyes ceràmiques.

Aplec de Pasqua

Aplec de Pasqua a l'ermita de la Mare de Déu de Bellvitge. Es veu el camí d'accés a l'ermita amb gent que hi passeja i diversos vehicles aparcats. L'ermita està catalogada en el PEPPA amb el núm. 23.

Pagesos de Cal Bialet del Garro al costat de l'ermita de Bellvitge

Masia de Cal Bialet del Garro i camps de cultiu al costat de l'Ermita de la Mare de Déu de Bellvitge. En primer terme es veu un home llaruant els camps, amb l'ajuda d'un cavall, i darrera, un altre home amb una aixada a l'espatlla. Al fons, l'ermita, envoltada d'arbres. L'ermita està catalogada en el PEPPA amb el núm. 23.

Correus i Telègrafs i font de la Plaça del Repartidor

Fotografia de l'edifici de Correus i Telègrafs i de la font de la Plaça del Repartidor realitzada poc després de la seva inauguració. Segons fonts documentals la torre d'aigües del Repartidor va ser construïda el 1867 i servia per distribuir l'aigua a la població. La urbanització de la plaça i reconversió de la Torre del Repartidor dotan-la de quatre canonades, es va produir el 1927-1928, quan es va inaugurar el nou edifici de Correus i Telègrafs realitzat per Ramon Puig Gairalt, llavors arquitecte municipal. Tant la font com l'edifici de correus estan catalogats en el PEPPA amb els núms. 76 i 77 respectivament. Inicialment la plaça era de sorra i havia al mig un petit estany amb peixos i un surtidor. L'aigua corrent va arribar a l'Hospitalet a inicis de la S. XVIII, mitjançant una canonada que venia de la "font de Mas Cunill", que baixaven canalitzades des de la mina excavada a la zona de Finestrelles, a Esplugues, propietat de Rafael d'Amat, primer Baró de Maldà. Habitualment el Baró de Maldà, residia a Barcelona, ​​tot i que una part de l'estiu ho gaudia a l'Hospitalet, durant la Festa Major que se celebrava a mitjans d'agost, commemorant el patró de la ciutat Sant Roc. Aquesta aigua arribava a la casa de l'Baró de Maldà (on ara es troba el carrer amb aquest mateix nom) i a la casa de rector. A la fi de la S. XVIII el Baró de Maldà va cedir a l'ajuntament una part dels seus drets sobre l'aigua i l'ajuntament va construír una font, construint l'antiga torre del repartidor de les aigües d'ús públic. Aquesta plaça rebia el seu nom popular, avui oficial, per estar situada en ella la que va ser, doncs, una de les primeres font públiques de l'Hospitalet, que "repartia" aigua als hospitalencs, construida en terrens que van ser, i que arribaven al Passatge de Xerricó, de Rafael d'Amat i de Cortada i de Senjust, primer Baró de Maldà, motiu que explica per què a l'Hospitalet hi ha el c/ Baró de Maldà que va del c/ Major a la Plaça del Repartidor. Personatge singular, autor de la monumental crònica de costums divuitesques barcelonines i catalanes "Calaix de sastre", curiosament, no té cap carrer dedicat a la seva memòria a Barcelona, on va néixer. El 1927 va ser inaugurat per la reina Victòria l'edifici d'inspiració encara noucentista de correus, i la renovada torre de la font, obra de l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, també autor, uns anys més tard, el 1930, de la Torre d'estètica art déco-funcionalista del Dr. Ysern, Hombrabella on després de la guerra es va instal·lar la comissaria de la Policia Nacional. En el franquisme aquesta plaça va ser anomenada Plaza General Mola.

Masoveria de la Casa España al c/ Joan Pallarès

Casa singular al carrer Joan Pallarès cantonada amb l'actual carrer Espanya, antiga masoveria de la Casa España, dotada d'una gran teulada a dos aigües, vista des de dalt d'un altre edifici. Està rodejada pel darrera pel jardí de la Casa España, llavors ja, en els anys cinquanta, en que va ser realitzada aquesta fotografia, parcialment urbanitzat per la banda del carrer Molinés al carrer Sant Joan, fins on arribava l'immens jardí, que havia comptat, en els seus temps, fins i tot amb un llac. Des dels anys trenta s'hi va instal·lar en aquesta casa una escola de nenes on exerciren les professores Amparo Brander i Francisca Lorente i un parvulari portat per Concepció Vila. A la foto es veu una nena, la porteria i l'escola, i les cases que l'envoltaven. Al fons s'observen les teulades de cases del carrer Xipreret i, més al fons, La Talaia encara en el seu emplaçament original. Al davant s'observen antigues cases abandonades i derruïdes d'un vell l'Hospitalet centre que ja iniciava la seva transformació urbanística.

Cartell de Carles Fontserè de l'espectacle La hija del capitán, de Valle-Inclán, del Grup d'Acció Teatral (GAT)

Cartell de Carles Fontserè de la representació de "La hija del capitán" de Ramon Maria del Valle Inclán a càrrec del Grup d'Acció Teatral (GAT) de l'Hospitalet de Llobregat. L'estrena d'aquest espectacle va tenir lloc el 27 de maig de 1982 al Teatre del Centre Catòlic i va fer funcions diàries fins el 13 de juny. Al juliol d'aquell mateix any va fer dues funcions a la Casa de la Caritat de Barcelona dins la programació del Festival Grec. Va reposar-se al Teatre del Centre Catòlic els dies 19, 20, 21, 26, 27 i 28 de novembre 1982. Al centre del dibuix hi ha una taula atravessada pel títol de l'obra. Per sobre del títol es veu una taula de joc amb cartes i diners, envoltada per sis sinistres personatges masculins, un d'ells vestit amb uniforme militar i amb una pistola a la mà en una actitud similar a la del guàrdia civil Tejero a l'asalt al Congrés dels Diputats a l'intent de cop d'estat de 1981, un any abans de l'estrena. Per sota del títol es veuen les faldilles de la taula de joc per sota les quals apareixen unes cames d'un suposat cadaver i una taca de sang... Al fons, un pinxo, una mucama i la filla del capità. Argument: La Sini es veu compromesa a mantenir relacions amb el General promovent així una bona carrera professional al seu pare, el Capità Sinibaldo Pérez, que sap i consent. Es creua en la història El Golfante, enamorat de la Sini i que encegat per la passió es disposa a assassinar al General. No obstant això, per equivocació, acaba amb la vida d'una altra persona, El Pollo de Cartagena. El Golfante i la Sini escapen amb informació comprometedora per al General que venen a la premsa. Aquest, desesperat i assetjat pels diaris, declara un Directori Militar. Aquesta obra, qualificada com a Esperpento pel seu autor, es va publicar el 1927 i ràpidament va ser prohibida per les autoritats de la dictadura de Primo de Rivera, figura que inspira el personatge de El General. Fitxa artística de l'espectacle: Títol: La hija del capitán (de la trilogia Martes de Carnaval) Autor: Ramon Maria del Valle-Inclán Direcció: Enric Flores Tarrés Escenografia i figurins: Alfons Flores Tarrés Intèrprets: Consuelo Àlvarez, Minerva Álvarez, Arturo Arranz, Francisco José Basilio, Josefa Calvo, Luis Miguel Climent, Bartolomé Fernández, José Miguel Fernández, Alfons Flores, Miguel Montes, Pere Vidal. Aquest esplèndid cartell va ser encarregat per Pere Pinyol Martínez, llavors gerent del Grup d'Acció Teatral GAT al gran cartellista, figurinista i fotògraf Carles Fontseré. Carles Fontserè i Carrió (Barcelona, 9 de març de 1916 – Girona, 4 de gener de 2007) fou un destacat dibuixant i cartellista català, especialment a l'època de la Segona República Espanyola. També treballà com ninotaire, fotògraf i escenògraf. Carles Fontserè, amb vint anys, s'incorporà els primers dies de la Guerra Civil al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, organisme dirigit per Jaume Miratvilles. L'artista tenia unes grans capacitats tècniques i artístiques, i va ser a partir d'aquell moment quan va emprendre la seva activitat com a cartellista. El cartell en aquell moment esdevingué una arma al servei de la causa republicana. Fontserè dibuixà vint-i-dos cartells durant els anys 1930 del segle xx. Són cartells de propaganda ideològica realitzats per encàrrecs d'institucions, partits i sindicats que, en moments de convulsió social, guerra i revolució, pretenien fer arribar missatges clars i contundents a les parets de cada poble. Cada cartell és obra de l'artista però Fontserè comptava amb l'ajuda del Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya, que realitzaven una revolució i lluita social contra el feixisme. Van aconseguir que cada cartell fos un gran exponent d'estils, lluites i pensaments compartits. L'any 1995 va publicar les seves memòries: Memòries d'un cartellista català (1931 -1939) 

Ajuntament de l'Hospitalet

Façana principal de l'Ajuntament de l'Hospitalet. Segons fonts documentals l'ús original va ser d'oficines municipals i escola, l'arquitecte fora Francesc Mariné i està catalogat en el PEPPA amb el núm. 2.

Can Casas, "l'Ateneïllo", local del Cine Club l'Hospitalet, del Centre d'Estudis de l'Hospitalet i d'Amics de l'Òpera de l'Hospitalet.

Edifici modernista conegut com a Can Casas situat al carrer Major, núm. 54 de l'Hospitalet centre. L'obra va ser realitzada pel mestre d'obres i arquitecte municipal de l'Hospitalet Mariano Tomàs i Barba el 1904 per encàrrec del primer propietari de la finca, l'important comerciant de fusta exòtica Macari Golferichs. Està inclòs al Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA) de l'Hospitalet (Fitxa núm. 50) Golferics, apassionat del modernisme, va ser propietari també d'un important finca modernista a Barcelona, la seva casa unifamiliar, coneguda com a El xalet, a la Gran Via núm. 491,fent xamfrà amb el carrer Viladomat. Va ser comprada a finals dels anys vuitanta del s. XX per l'Ajuntament de Barcelona i rehabilitada després d'una important lluita veïnal que s'oposava al seu enderroc per part de la immobiliària Nuñez i Navarro. Actualment és el Centre Cívic Can Golferics. Aquest edifici de l'Hospitalet està construït entre mitgeres i consta de planta baixa i dos pisos. L'edifici combina dos recursos historicistes típics del modernisme com és l'arquitectura gòtica, en els arcs apuntats dels baixos; i la neoàrab, en finestres d'arc fals i joc del mosaic. Tant el treball de l'obra vista com els elements ceràmics atorguen una qualitat notable a la façana. La ceràmica és l'element destacat de la façana, utilitzada en franges de diferent composició per separar els distints nivells. Les tonalitats són blau, groc, verd i blanc, destacant sobre el marró el mur construït en maó vist. Les finestres són d'arc esglaonat i estan agrupades de dues en dues, envoltant-se de sanefes de maó i elements ceràmics. Destaquen les quatre rajoles que formen un medalló i les flors afegides al pilar d'unió de les finestres. Totes les finestres tenen una forma d'arc fals i són emmarcades per una motllura ceràmica. Entre les rajoles, destaca un plafó central representant la Mare de Déu de Montserrat, de factura posterior, i que podria haver estat col·locat l'any 1954, data d'unes obres de reforma poc documentades. Des de 1982 i fins el 2002 el segon pis d'aquest edifici modernista va ser la seu del Cine Club l'Hospitalet. Al primer pis es va instal·lar durant uns anys l'empresa distribuïdora teatral Tres en ratlla, pis que posteriorment i fins a principis dels anys 2000 va ser ocupat pel Centre d'Estudis de l'Hospitalet. Els baixos interiors van ser ocupats per l'Associació d'Amics de l'Òpera de l'Hospitalet. Aquestes tres entitats van rehabilitar totalment el terrat i els baixos de l'edifici, dotant-lo d'un espaiós pati interior a cel obert. El fet de compartir seu va motivar que aquestes tres entitats els bategessin amb el nom "L' Ateneïllo de l'Hospitalet", en homenatge al que va crear, amb el mateix nom, als anys vint del segle passat, al terrat de casa seva, al carrer Josep Maria de Sagarra de l'Hospitalet, el pintor uruguaià Rafael Barradas, per on van passar destacades personalitats culturals de l'època a fer tertúlia amb ell. A la fotografia, dels anys setanta, observem l'estanc-papereria que hi havia llavors als seus baixos comercials.

Fàbrica de sedes Vilumara. Camí del cementiri, avui c/ Bruc.

Postal amb títol dels anys vint del s. XX. Es pot apreciar en primer terme una noia jove -probablement treballadora o futura treballadora de les Sederies Vilomara, que s'observa al fons, on la ma d'obra era fonamentalment femenina- situada a l'antic camí de Sant Joan o del cementiri. Actualment en aquest punt, on hi ha la tanca que separa l'antiga fàbrica Vilomara, hi ha la confluència entre els carrers Bruc i Girona amb l'avinguda de Josep Tarradellas i Joan. Al fons, l'entrada a la fàbrica de sedes Can Vilomara. Procedents de Pont de Vilomara, al Bages, els Vilomara eren una família de seders, una part de la qual es va establir a Barcelona, al segle XVII. Van obrir diverses sederies al barri de Sant Pere i a la part alta de l'actual Diagonal, a Barcelona, fins que Francesc Vilomara i Bayona va decidir a traslladar l'activitat a l'Hospitalet. La nova fàbrica va ser projectada l'any 1906 per Andreu Audet i ampliada entre 1922 i 1928 per l'enginyer Francesc de Paula Izard, per afegir-hi quatre noves naus. Les naus estan construïdes seguint el model de coberta en dents de serra, que facilita la il·luminació natural. Els finestrals estan encarats a nord, per evitar l'enlluernament. L'estructura interior és a base de bigues i columnes de ferro colat. Inicialment, hi havia set naus, ampliades després fins a onze. Del conjunt d'edificis en destaca especialment la casa del director, d'estil modernista, que es pot observar al fons, a l'esquerra de la fotografia, amb un característic fris de papallones de seda, amb funcions decoratives i de ventilació, i una imatge sobre ceràmica de la Mare de Déu dels Àngels. El maó vist és utilitzat com a element decoratiu en l'emmarcament de les finestres i pilastres. La fàbrica va estar en funcionament fins a l'any 1982. Els anys 1986-87 el recinte es va habilitar per poder acollir un Institut de Batxillerat, que és el seu ús actual. La seva ubicació actual és Avinguda Josep Tarradellas i Joan 147-149. Està catalogada en el PEPPA amb el núm. 33. A l'esquerra, l'hort del mas Can Valltrencat, conegut amb el motiu de Ca l'Aranya. A la dreta, la noia posa la seva mà sobre la tanca de les extenses terres de conreu de la família Oliveras, que posteriorment va urbanitzar tot aquest sector.

Can Vilumara

Vista aèria de la Indústria de sedes Can Vilumara, situada al llavors camí de Sant Joan o del Cementiri, avui avinguda de Josep Tarradellas, just al costat de la Farga de'n Bori, Altos Hornos de Catalunya S.A. i molt a prop de l'estació de ferrocarril, on també s'aprecia els camps i el mas de Can Creixells i les naus de Can Brugaroles, a sobre de les vies del tren, empresa que va ser expropiada per CAMPSA en temps de la dictadiura de Primo de Rivera. La imatge és de tot el recinte industrial, presa des d'una posició elevada. En primer terme es veu el sostre de la Farga i, al fons, un hangar de l'estació del tren. La fàbrica estava envoltada llavors per camps de conreu, una part dels quals, els de Can Creixells, van passar a ser propietat de RENFE. A la dreta, a dalt, Can Goyta, família propietària d'uns extensos terrens a banda i banda de la via del tren on, en els que tenien al costat del cementiri, van construir la Bòvila Goyta. Procedents de Pont de Vilomara, al Bages, els Vilumara eren una família de seders, una part de la qual es va establir a Barcelona, al segle XVII. Van obrir diverses sederies al barri de Sant Pere i a la part alta de l'actual Diagonal, a Barcelona, fins que Francesc Vilumara i Bayona va decidir a traslladar l'activitat a l'Hospitalet. La nova fàbrica va ser projectada l'any 1906 per Andreu Audet i ampliada entre 1922 i 1928 per l'enginyer Francesc de Paula Izard, per afegir-hi quatre noves naus. La fàbrica va estar en funcionament fins a l'any 1982 i, pocs anys després, va ser habilitada per acollir un Institut d’Ensenyament Secundari, després que la pressió veïnal evités el seu enderrocament. Les naus estan construïdes seguint el model de coberta en dents de serra, que facilita la il·luminació natural. Els finestrals estan encarats a nord, per evitar l'enlluernament. L'estructura interior és a base de bigues i columnes de ferro colat. Inicialment, hi havia set naus, ampliades després fins a onze. Del conjunt d'edificis en destaca especialment la casa del director, d'estil modernista, que es pot observar a la dreta de la fotografia, amb un característic fris de papallones de seda, amb funcions decoratives i de ventilació, i una imatge sobre ceràmica de la Mare de Déu dels Àngels. El maó vist és utilitzat com a element decoratiu en l'emmarcament de les finestres i pilastres. El 1915 es va produir el trasllat de les oficines de l’empresa, que fins aleshores encara estaven situades al carrer Més Baix de Sant Pere, cap al sector de la dreta de l’Eixample on ja es concentrava la major part d’empreses tèxtils barcelonines. Vilomara s’establí al carrer de Casp número 80, cantonada amb Bailèn, en un espai estèticament sobri però d’una gran qualitat material que d’alguna manera volia ser el reflex del prestigi i la serietat de l’empresa. Catalogada en el PEPPA amb núm. 33

Plaça del Repartidor

Fotografia de 1973 de la Plaça del Repartidor, en aquesta època encara anomenada Plaza del General Mola, realitzada des del segon pis de la casa del c/ Tarragona núm. 2, cantonada amb la Riera de la Creu, on vivia la família nombrosa Arranz Galiano, de la ferreteria ACAB industrial. En el primer pis vivia Lluís Layola Rovira, amo de l'immoble, i la seva dona Victòria Cohí i les seves filles Teresa, casada després amb Gonzalo Oliveros Llopis, de Ceràmiques Llopis, i Victòria, casada després amb Antoni Mestres Canyameres, propietari de la Bodega Odon. En els baixos d'aquest immoble hi havia les quadres amb els sis cavalls i els carros de'n Lluís Layola, un dels darrers alfasaires de l'Hospitalet, propietari de moltes terres a la Marina i al Prat. Layola, destacat franquista local, tot i que sense afany de protagonisme ja que s'estimava més fer de pagès, va ser durant molts anys President de la Cambra de la Propietat Urbana de l'Hospitalet i va tenir una intervenció decisiva en diferents moments de la història de la ciutat com la salvació de l'enderroc de la Casa Espanya, actual seu del Museu de l'Hospitalet, la instal·lació de la residència de Bellvitge, llavors anomenada Príncipes de España en uns terrenys de la seva propietat, o la construcció de l'ambulatori de la Rambla Just Oliveras. Tota la vorera, de la Plaça del Repartidor a la Rambla Just Oliveras, on estava situada casa seva era propietat de la família Layola i tota la vorera del davant del mateix tram era propietat de la família Oliveras Bo. Era un espectacle, durant els anys seixanta i setanta, veure arribar i entrar a les quadres els carros al vespre, carregats fins dalt d'alfals per vendre l'endemà al Born, tirats per fortíssims matxos, una de les darreres imatges de l'Hospitalet Centre pagès que ja estava a punt de desaparèixer. L'aigua corrent va arribar a l'Hospitalet a inicis de la S. XVIII, mitjançant una canonada que venia de la "font de Mas Cunill", que baixaven canalitzades des de la mina excavada a la zona de Finestrelles, a Esplugues, propietat de Rafael d'Amat, primer Baró de Maldà. Habitualment el Baró de Maldà, residia a Barcelona, ​​tot i que una part de l'estiu ho gaudia a l'Hospitalet, durant la Festa Major que se celebrava a mitjans d'agost, commemorant el patró de la ciutat Sant Roc. Aquesta aigua arribava a la casa de l'Baró de Maldà (on ara es troba el carrer amb aquest mateix nom) i a la casa de rector. A la fi de la S. XVIII el Baró de Maldà va cedir a l'ajuntament una part dels seus drets sobre l'aigua i l'ajuntament va construír una font, construint una l'antiga torre del repartidor de les aigües d'ús públic amb quatre canonades. Aquesta plaça rebia el seu nom popular, avui oficial, per estar situada en ella la que va ser, doncs, una de les primeres font públiques de l'Hospitalet, que "repartia" aigua, construida en terrens que van ser, i que arribaven al Passatge de Xerricó, de Rafael d'Amat i de Cortada i de Senjust, primer Baró de Maldà, motiu que explica per què a l'Hospitalet hi ha el c/ Baró de Maldà que va del c/ Major a la Plaça del Repartidor, personatge singular, autor de la monumental crònica de costums divuitesques barcelonines i catalanes "Calaix de sastre" que, curiosament, no té cap carrer dedicat a la seva memòria a Barcelona. El 1927 va ser inaugurat per la reina Victòria l'edifici d'inspiració encara noucentista de correus i telègraf, que en aquesta fotografia apareix ja rodejat de monstruoses i amenaçants parets mitjeres de l'època del "desarrollismo", i la renovada torre de la font, obra de l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, també autor, uns anys més tard, el 1930, de la Torre d'estètica art déco-funcionalista del Dr. Ysern Hombrabella, situada ben bé al seu davant, on després de la guerra es va instal·lar la comissaria de la Policia Nacional. Els dos edificis estan catalogats al PEPPA amb les fitxes núm. 77 i 78, respectivament. La Torre de la Font del Repartidor està catalogada al PEPPA amb la fitxa núm. 76. Durant les obres de construcció de l'edifici que rendeix façana a aquesta plaça en el solar existent entre la Riera de la Creu i el c/ Baró de Maldà, on antigament s'instal·laven els firaires i els cavallets per la festa Major, va aparèixer un refugi de la Guerra Civil. Aquesta plaça va ser reurbanitzada durant els anys setanta i va ser instal·lada la font-sortidor d'estètica pop que apareix a la fotografia, idèntica a una altra instal·lada al barri de La Florida. Antigament la plaça era de sorra i hi havia hagut al seu centre un petit estany amb peixos i un sortidor, que era una figura d'una sireneta amb un peix, obra de Valentí Julià, que va ser instal·lada allà el 1950. Els carrers eren de llambordes. Darrera la Torre de la Font, hi ha l'edifici, que s'observa a la fotografia, on estava la popular carniceria Barbeta. Antigament va haver-hi, també darrera de la Torre, una parada de lloguer de bicicletes. Aquesta Plaça va estar a punt de desaparèixer durant el mandat de l'alcalde José Matias de España Muntadas, que va projectar un pla urbanístic, acomplert en part, que pretenia convertir la Riera de la Creu en una via ràpida que connectés el llavors c/ Alps amb la zona industrial de la carretera del mig. El projecte també plantejava la destrucció del local del Casino del Centre. L'alcalde Vicenç Capdevila va desestimar el projecte.

Església parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida. Reconstrucció

Església parroquial Santa Eulàlia de Mèrida, en construcció. Es veuen obrers treballant dins de l'església. L'antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida va ser derruïda l'agost de l'any 1936 durant l'esclat revolucionari que va seguir, a Catalunya, a la victòria sobre els militars revoltats adscrits al "alzamiento nacional" militar contra la segona República que va donar origen a la Guerra Civil. La construcció de la nova església es va iniciar el 1939 i no va es va enllestir definitivament fins l'octubre de 1947, quan va ser beneïda pel bisbe de Barcelona Gregorio Modrego. Va ser inaugurada parcialment i beneïda inicialment pel bisbe auxiliar de Barcelona el 19 de març de 1942 quan, a la festivitat de Sant Josep, va tenir lloc el trasllat en processó de les imatges sagrades del Centre Catòlic, que va ser temple parroquial de 1939 fins el 1942, fins a la nova església, la benedicció de les campanes, apadrinades per Ramón Garriga Pujadó, Tecla Sala Miralpeix, Antoni Carbonell Albets i Josefa Salal de Carbonell, i una celebració popular amb banda de música i festa infantil a la Plaça de l'Ajuntament amb els gegants i capgrossos de la ciutat. L'autor del projecte va ser l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer, autor també de l'edifici de La caixa de la Plaça de l'Ajuntament. Puig Janer va reorganitzar tot l'espai de la Plaça de l'església i de la Plaça de l'Ajuntament que els enderrocs havien deixar lliure seguint un projecte iniciat per l'anterior arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt, mort l'any 1937 per causes naturals. L'edifici actual està catalogat en el PEPPA amb núm. 003.

Església parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida. Reconstrucció

Església parroquial Santa Eulàlia de Mèrida, en construcció. Es veuen obrers treballant dins de l'església. L'antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida va ser derruïda l'agost de l'any 1936 durant l'esclat revolucionari que va seguir, a Catalunya, a la victòria sobre els militars revoltats adscrits al "alzamiento nacional" militar contra la segona República que va donar origen a la Guerra Civil. La construcció de la nova església es va iniciar el 1939 i no va es va enllestir definitivament fins l'octubre de 1947, quan va ser beneïda pel bisbe de Barcelona Gregorio Modrego. Va ser inaugurada parcialment i beneïda inicialment pel bisbe auxiliar de Barcelona el 19 de març de 1942 quan, a la festivitat de Sant Josep, va tenir lloc el trasllat en processó de les imatges sagrades del Centre Catòlic, que va ser temple parroquial de 1939 fins el 1942, fins a la nova església, la benedicció de les campanes, apadrinades per Ramón Garriga Pujadó, Tecla Sala Miralpeix, Antoni Carbonell Albets i Josefa Salal de Carbonell, i una celebració popular amb banda de música i festa infantil a la Plaça de l'Ajuntament amb els gegants i capgrossos de la ciutat. L'autor del projecte va ser l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer, autor també de l'edifici de La caixa de la Plaça de l'Ajuntament. Puig Janer va reorganitzar tot l'espai de la Plaça de l'església i de la Plaça de l'Ajuntament que els enderrocs havien deixar lliure seguint un projecte iniciat per l'anterior arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt, mort l'any 1937 per causes naturals. L'edifici actual està catalogat en el PEPPA amb núm. 003.

Església parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida. Reconstrucció

Església parroquial Santa Eulàlia de Mèrida, en construcció. Es veuen obrers treballant dins de l'església. L'antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida va ser derruïda l'agost de l'any 1936 durant l'esclat revolucionari que va seguir, a Catalunya, a la victòria sobre els militars revoltats adscrits al "alzamiento nacional" militar contra la segona República que va donar origen a la Guerra Civil. La construcció de la nova església es va iniciar el 1939 i no va es va enllestir definitivament fins l'octubre de 1947, quan va ser beneïda pel bisbe de Barcelona Gregorio Modrego. Va ser inaugurada parcialment i beneïda inicialment pel bisbe auxiliar de Barcelona el 19 de març de 1942 quan, a la festivitat de Sant Josep, va tenir lloc el trasllat en processó de les imatges sagrades del Centre Catòlic, que va ser temple parroquial de 1939 fins el 1942, fins a la nova església, la benedicció de les campanes, apadrinades per Ramón Garriga Pujadó, Tecla Sala Miralpeix, Antoni Carbonell Albets i Josefa Salal de Carbonell, i una celebració popular amb banda de música i festa infantil a la Plaça de l'Ajuntament amb els gegants i capgrossos de la ciutat. L'autor del projecte va ser l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer, autor també de l'edifici de La caixa de la Plaça de l'Ajuntament. Puig Janer va reorganitzar tot l'espai de la Plaça de l'església i de la Plaça de l'Ajuntament que els enderrocs havien deixar lliure seguint un projecte iniciat per l'anterior arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt, mort l'any 1937 per causes naturals. L'edifici actual està catalogat en el PEPPA amb núm. 003.

Església parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida. Reconstrucció

Església parroquial Santa Eulàlia de Mèrida, en construcció. Es veuen obrers treballant dins de l'església. L'antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida va ser derruïda l'agost de l'any 1936 durant l'esclat revolucionari que va seguir, a Catalunya, a la victòria sobre els militars revoltats adscrits al "alzamiento nacional" militar contra la segona República que va donar origen a la Guerra Civil. La construcció de la nova església es va iniciar el 1939 i no va es va enllestir definitivament fins l'octubre de 1947, quan va ser beneïda pel bisbe de Barcelona Gregorio Modrego. Va ser inaugurada parcialment i beneïda inicialment pel bisbe auxiliar de Barcelona el 19 de març de 1942 quan, a la festivitat de Sant Josep, va tenir lloc el trasllat en processó de les imatges sagrades del Centre Catòlic, que va ser temple parroquial de 1939 fins el 1942, fins a la nova església, la benedicció de les campanes, apadrinades per Ramón Garriga Pujadó, Tecla Sala Miralpeix, Antoni Carbonell Albets i Josefa Salal de Carbonell, i una celebració popular amb banda de música i festa infantil a la Plaça de l'Ajuntament amb els gegants i capgrossos de la ciutat. L'autor del projecte va ser l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer, autor també de l'edifici de La caixa de la Plaça de l'Ajuntament. Puig Janer va reorganitzar tot l'espai de la Plaça de l'església i de la Plaça de l'Ajuntament que els enderrocs havien deixar lliure seguint un projecte iniciat per l'anterior arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt, mort l'any 1937 per causes naturals. L'edifici actual està catalogat en el PEPPA amb núm. 003.

Construcció de la nova església parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida.

Església parroquial Santa Eulàlia de Mèrida, en construcció. Es veuen obrers treballant dins de l'església. L'antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida va ser derruïda l'agost de l'any 1936 durant l'esclat revolucionari que va seguir, a Catalunya, a la victòria sobre els militars revoltats adscrits al "alzamiento nacional" militar contra la segona República que va donar origen a la Guerra Civil. La construcció de la nova església es va iniciar el 1939 i no va es va enllestir definitivament fins l'octubre de 1947, quan va ser beneïda pel bisbe de Barcelona Gregorio Modrego. Va ser inaugurada parcialment i beneïda inicialment pel bisbe auxiliar de Barcelona el 19 de març de 1942 quan, a la festivitat de Sant Josep, va tenir lloc el trasllat en processó de les imatges sagrades del Centre Catòlic, que va ser temple parroquial de 1939 fins el 1942, fins a la nova església, la benedicció de les campanes, apadrinades per Ramón Garriga Pujadó, Tecla Sala Miralpeix, Antoni Carbonell Albets i Josefa Salal de Carbonell, i una celebració popular amb banda de música i festa infantil a la Plaça de l'Ajuntament amb els gegants i capgrossos de la ciutat. L'autor del projecte va ser l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer, autor també de l'edifici de La caixa de la Plaça de l'Ajuntament. Puig Janer va reorganitzar tot l'espai de la Plaça de l'església i de la Plaça de l'Ajuntament que els enderrocs havien deixar lliure seguint un projecte iniciat per l'anterior arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt, mort l'any 1937 per causes naturals. L'edifici actual està catalogat en el PEPPA amb núm. 003.

Eduard Arranz Bravo: l'Acollidora.

Eduard Arranz Bravo de Laguna va néixer a Barcelona el 1941, fill d'Antolín Arranz de Blas, vasc nascut a Sestao, i d'Angélica Bravo de Laguna di Napoli, argentina nascuda a Carhué, filla de mare napolitana i de pare canari. La seva vinculació amb la ciutat de l'Hospitalet ve de molt lluny ja que el seu pare va fundar el 1941 a Barcelona una ferreteria de suministres industrials que va obrir aviat delegació a l'Hospitalet, la ferreteria industrial ACAB, que va estar situada al barri Centre, primer al carrer Enric Prat de la Riba, llavors Avenida de Generalísimo Franco, i després al carrer Santa Anna, que va estar activa a la ciutat fins el 2012. Dels dos germans seus que van portar aquest negoci, Arturo i Carlos, un, el seu germà gran, Arturo, es va establir a viure amb la seva família a l'Hospitalet el 1958, on van néixer quatre dels seus set fills, tres dels quals es van significar posteriorment com a destacats activistes culturals a la ciutat. Eduard Arranz-Bravo va morir al seu estudi de Vallvidrera el 20 d'octubre de 2023. La vinculació artística d'Arranz Bravo amb la ciutat també ve de lluny, doncs havia guanyat el 1968 un premi de pintura "Ciutat de l'Hospitalet", quan tot just començava la seva carrera. El «Premio de Pintura Ciudad de Hospitalet» neix, impulsat per l'Ajuntament i amb l'assessorament de l'Agrupació Amics de la Música, l'any 1965 i es crea com a iniciativa per promocionar i donar suport a l'art. Les obres premiades, en quedar de propietat municipal, passaven automàticament al fons artístic de la ciutat. Aquest premi va tenir una especial incidència pública donada la proximitat de l'Hospitalet amb Barcelona, les escases convocatòries d'aquestes característiques i el criteri modern i obert del jurat qualificador, entre els quals hi havia els crítics d'art Alexandre Cirici i Pellicer o Cesareo Rodríguez Aguilera. El premis es van mantenir fins el 1974. El fet que es convoqués en plena dècada dels seixanta, tot coincidint amb l'arribada d'una nova generació portadora d'un esperit que intentà reaccionar davant el llenguatge de l'abstracció i l'informalisme, va provocar que les successives convocatòries reflectissin un nou esperit que es materialitza en una figuració que retorna al dibuix com a base acadèmica i que recupera la figura humana com a especulació formal i com a mirall de la dimensió social. Dins d'aquest grup hi trobem, a la important col·lecció d'art de l'Ajuntament de l'Hospitalet, obres d'Eduardo Arranz Bravo, així com també de Rafael Bartolozzi, de Francesc Artigau, de Robert Llimós i de Gerard Sala. Eduard Arranz Bravo va anar guanyant cada cop un més gran reconeixement i notorietat per la seva obra, cada cop més propera al moviment pop que imperava a l'època, i per les accions artístiques i "perfomances" realitzades durant els anys setanta en societat artística amb el pintor Rafael Lozano Bartolozzi -com la realitzada a la fàbrica Tipel de Parets de Isidor Prenafeta, per exemple- societat artística que va deixar d'existir el 1981. L'alcalde Pujana, coneixedor de la seva obra, i d'aquesta vinculació artística amb la ciutat, li encarrega el 1984 que faci una escultura que pugui representar simbólicament la ciutat de l'Hospitalet. L'escultura en bronze resultant va ser nomenada "L'Acollidora" i va ser presentada públicament, en la seva versió petita, que l'Ajuntament fa servir com a regal institucional, per l'alcalde Juan Ignacio Pujana i pel crític d'art José Corredor Matheos, al Saló de Plens el dia 19 d'abril de 1985. L'escultura pública en bronze de gran tamany va ser instal·lada a la Rambla Just Oliveras i inaugurada un any després, el dia de Sant Jordi de 1986. En paraules del poeta i crític d’art José Corredor-Matheos aparegudes en el fullet de presentació de l’obra: “L’Acollidora, un gran tema para una escultura monumental, viene a simbolitzar la voluntat de los vecinos de abrirse, hacia afuera y hacia adentro. Arranz-Bravo, en su extraordinària creación plàstica, le ha puesto en las manos una bandeja. Vacía. Se habrá vaciado, pensamos, de dar tanto. Pero, vacía como està, parece más cargada y repleta. En otras épocas –barrocas o neoclásicas, es igual- la bandeja estaria repleta de frutos de la tierra. Ahora esto resultaria ingenuo, simple. Podemos imaginar todo lo que hay en ella. Y mejor aún, verlo, porque lo mejor que que l’Acollidora ofrece es invisible: la bienvenida, la cordialidad, la hospitalidad”.

Temple parroquial de Sant Ramon Nonat

Vista exterior del temple parroquial de Sant Ramon Nonat. Es veu la façana principal i la lateral, amb el campanar a la part posterior de l'església. Al costat del temple es veu estacionat un carro. Malgrat estar en el terme municipal de Barcelona, el temple ha tingut un fort lligam amb l'Hospitalet, esdevenint parròquia del barri de Collblanc

Ermita de Bellvitge

Vista de l'Ermita de Bellvitge. Es poden apreciar les façanes principal i lateral de l'ermita romànica, amb el seu campanar. Es veuen els camps que envoltaven l'edifici. A sota de la filera d'arbres de l'esquerra es pot veure un rec. Segons referències documentals, les primeres notícies de la seva existència daten de 1279. Catalogada en el PEPPA amb núm. 23 La sèquia de Bellvitge, dita així perquè passava propera a l'ermita de Bellvitge, com s'observa a la fotografia, era la més oriental de les tres importants sèquies, juntament amb la de Vora el Riu i la de la Feixa Llarga que, procedents del Canal de la Infanta, distribuien les aigües del Rec a altres sèquies menors que permetien regar tots els fèrtils camps de la Marina de l'Hospitalet, on es feien, entre altres productes agrícoles com l'alfals, enciams i escaroles, fins a sis collites de carxofes.

Ermita de Bellvitge

Vista de l'Ermita de Bellvitge enrunada del 1937. La imatge mostra l'estat en què va quedar l'ermita després de ser parcialment destruïda durant els primers dies de la Guerra Civil. Es veu a tres homes, un d'ells amb una escala a l'espatlla i, a la paret, la data de 1937. Segons referències documentals, les primeres notícies de la seva existència daten de 1279. Catalogada en el PEPPA amb núm. 23.

Ermita de Santa Eulàlia de Provençana

Vista exterior de l'església romànica de Santa Eulàlia de Provençana. Es veu la façana principal del temple i l'edifici annexe de la rectoria, amb el seu campanar. A la dreta es veu la creu de terme. Segons referències documentals, les primeres notícies de l'existència del temple daten del segle IX, però fou consagrada el 1101. Catalogada en el PEPPA amb núm. 93.

La Cardoner

Bòbila i xemeneia de Químiques Cardoner ubicada a l'av. Isabel La Catòlica, emplaçament actual del Parc de Les Planes dins del qual es conserva una de les seves xemeneies del s. XIX. La Xemeneia està catalogada en el PEPPA amb el núm. 57

Ajuntament de l'Hospitalet

Façana principal de l'edifici de l'Ajuntament de l'Hospitalet i plaça, amb gent esperant a la parada d'autobús. A la vorera del mateix Ajuntament, just a la cantonada, la caseta de suministrament d'electricitat de la ciutat. Davant, fent cantonada amb el carrer de l'Església, el "Bar Manzanillo". Segons fonts documentals l'ús original va ser d'oficines municipals i escola, l'arquitecte fou Francesc Mariné i està catalogat en el PEPPA amb el núm. 2.