Ca n'Alós i Fàbrica Vanguard

Una de les 123 masies que l’ajuntament havia registrat el 14 de març de 1863 era la important i imponent masia, com moltes d'elles de planta basilical, Ca n'Alós, que estava situada a prop de l'ermita romànica de Santa Eulàlia de Provençana, que era el topònim amb el que es coneixia llavors aquella zona. Josep d'Alós i de Ferrer, militar barceloní, compra el 1703 els terrenys de l'ermita romànica, amb l'obligació, per part de les autoritats eclesiàstiques de restaurar l'ermita, molt malmesa llavors, i de mantenir-la. El seu germà, Jaume d'Alós i de Ferrer, Doctor en Dret i Canonge de Lleida, va assistir a les Corts del Principat de Catalunya, en 1701. Eren fills de Mariana Ferrer i de Joan d'Alós i Serradora, de Moià, Doctor en Medicina, conseller Tercer de Barcelona, ​​Cònsol de la Llotja de la Mar, Diputat pel Braç Reial de la Generalitat de Catalunya, elevat a la dignitat de Ciutadà Honrat de Barcelona el 20 de desembre de 1678. El 1712 Josep d'Alòs va ser nomenat cavaller del Principat de Catalunya. El 1785 el seu propietari era Juan de Ponsich i d'Alós, que pertanyia a la Junta d’Administradors i Copatrons de la Ermita y capella publica de Santa Eulàlia, als que corresponia nomenar i triar un Custodi o Ermità, va manar construir la Creu de Terme que encara existeix davant la citada ermita de Santa Eulàlia de Provençana. El cognom Ponsich provenia d'una família noble catalana de Terrassa que varen emparentar amb els Alós i van acabar assumint la primogenitura. Els Ponsich van anar venen les seves terres, que arribaven fins el que avui és el carrer Jansana, poc a poc, a partir de 1928, a diferents promotores fet que va provocar que deixés de ser una explotació agraria rendible el 1960. Van ser propietaris del mas fins el 1969, quan el van vendre, amb els terrenys que l'envoltaven, a Juan Cahué Franquet que volia ampliar la seva pròspera fàbrica de televisors i ràdios, inicialment situada al c/ Fortuny, núm. 9 del barri de Collblanc, Cahué Industrial, S.A., (CISA), que des de 1958 eren comercialitzats amb la marca Vanguard. Es trobava al que avui és el barri de Santa Eulàlia, just entre l’edifici de la Vanguard, construït el 1969, que apareix ja construït en aquesta fotografia realitzada poc després, on es pot apreciar la seva part del darrera, i les vies del tren, a dalt del carrer de Carrasco i Formiguera (abans de Juan Cahué), on ara no hi ha res. Va ser enderrocada el 1973, tot i que, paradoxalment, poc abans l'ajuntament l'havia fet sortir en una relació del patrimoni arquitectònic hospitalenc. S'observa a la fotografia que, poc abans del seu enderroc, les pedres que emmarcaven la porta i les finestres van ser numerades. Inicialment semblava que la numeració dels sòlids dovells i correus de pedra viva de la porta i les finestres, així com d'altres detalls del seu interior, com l'escala i les vigues de fusta, i aquest mateix reportatge fotogràfic, es va fer per tal que l'ajuntament pogués reconstruir-la en un altre indret, com indicava amb rigor l'arquitecte municipal de l'època, que demanava, a més, aixecar plànols exhaustius de l'edifici com a condició indispensable per què l'ajuntament pogués autoritzar l'enderroc, que tot i això ell desaconsellava el pel seu alt valor patrimonial. Finalment aquesta informació no va arribar mai a l'ajuntament i l'expedient va ser tancat i arxivat per ordre de l'alcalde de l'època, José Matías de España Muntadas, que va decidir arbitràriament autoritzar al seu propietari, Juan Cahué Franquet a realitzar l'enderroc per poder fer un aparcament per a la fàbrica Vanguard, segons consta en els expedients d'aquest arxiu municipal. Les pedres van desaparèixer. La marca Vanguard, que va arribar a ser molt important i popular, va ser anomenada així pel primer cohet de la NASA nordamericana que va posar en òrbita el primer satèl·lit de comunicació, a finals dels anys cinquanta, com el seu logotip feia explícit. La firma va ser creada el 1958 i va arribar a tenir 1700 treballadors. El règim franquista li va atorgar el títol de "empresa ejemplar" el 1969, títol entregat en mà per Francisco Franco a Juan Cahué al palau de El Pardo. El 1974 la fàbrica va rebre la visita del llavor president del govern, Carlos Arias Navarro, acompanyat pels ministres d'indústria i de treball. La irrupció amb força en el mercat de televissors d'altres marques de la competència (Grundig, Phillips, Telefunken) va provocar que al 1981 fes suspensió de pagaments, fet que va provocar l'inici d'una època d'una gran conflictivitat laboral. Va tancar definitivament a mitjans dels anys vuitanta. L'edifici, projectat pe l'enginyer industrial Lluís Vilaseca Forcada, de bon estil racionalista, molt funcional, amb una superfície de 21.000 metres quadrats, es manté en molt bon estat i durant un temps va funcionar com a edifici d'oficines de lloguer. El 2018 va ser venut pel grup immobiliari Renta Corporación per més de cinquanta milions d'euros a una cadena berlinesa d'hotels que tenia la intenció d'instal·lar-hi un gran alberg amb capacitat per a 750 llits, projecte que requeriria per a la seva materialització la corresponent modificació d'usos de l'edifici per part de l'ajuntament de l'Hospitalet, que a data de 2020, no havia rebut encara cap sol·licitut de modificació per part de l'empresa alemana, l'actual propietària de l'immoble. S'observa també en aquesta fotografia de el bon estat general en què es trobava encara la masia poc abans del seu enderroc. S'observa a la foto també el seu pou cobert a l'esquerra, i els antics nínxols construïts a la part alta del darrere de les golfes per tal que a l'estiu poguessin niar les orenetes, que lliuraven als seus habitants dels abundants mosquits provinents de la Marina. S'observa també com de popular va arribar a ser el famós 600 de la marca SEAT, que omple aquest aparcament improvisat de la Vanguard, que poc després va ser ja definitiu, quan va desaparèixer la masia. Aquesta fotografia, que va ser una donació d'Andreu González Diumenjó. La seva família va ser la masovera de Ca n'Alòs entre 1868 i 1969, any en el que la van haver d'abandonar perquè va ser venuda, fet que explica la seva excel·lent conservació fins llavors.

Temple parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida

Antic temple parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida, al barri Centre. La fotografia està presa des de davant de l'Ajuntament. Es veu la façana principal del temple, amb el seu campanar i rellotge. En primer terme, el distribuidor d'electricitat. Al fons a l'esquerra es veu l'edifici de l'antiga rectoria, amb la seva galeria porxada. La fotografia és una reproducció d'una imatge apareguda a la revista "El Imán" de Barcelona, núm. 66, any XII, de desembre de 1927, a la pàg. 13. Catalogada en el PEPPA amb núm. 003 (edifici actual)

Antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida de l'Hospitalet

Imatge presa des d'una posició elevada, probablement el terrat de l'edifici de l'Ajuntament. Es veu el carrer Major i les façanes principal i lateral del temple, amb el seu característic campanar i rellotge. A baix a la dreta, en primer terme, les casetes del carrer Major situades ben bé davant de l'Ajuntament, propietat de Pilar de Càrcer i de Ros, marquesa de Castellbell i baronessa de Maldà, que l'abril de 1937 foren expropiades i enderrocades per l'Ajuntament per poder executar el projecte de reforma dels voltants de l'Ajuntament, realitzat per l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt el 1926, que preveia la necessitat de crear una plaça pública allà. Davant del temple, es veu un rètol penjant que diu "automóviles al paso", que informava els vianants que tinguessin precaució a l'hora de travessar la via. El Ple municipal del 5 d'agost de 1936, a l'inici de la guerra civil, va acordar fer enderrocar la casa parroquial o rectoria, situada ben bé al davant de l'església, a la que antigament havia estat unida mitjançant un pont cobert que va ser enderrocat a mitjans del s. XIX, perquè havia quedat molt malmesa i amenaçava ruïna després d'haver estat incendiada com a reacció revolucionària a l'alçament feixista del 18 de juliol anterior. També van ser incendiades la rectoria i l'ermita de provençana i l'ermita de Bellvitge. L'església de Santa Eulàlia de Mèrida, construïda el 1579, no presentava danys estructurals, segons l'informe de l'arquitecte municipal, que va avaluar l'estat de diversos edificis incendiats llavors, alguns dels quals, com la Torre Barrina, van quedar molt malmesos. En un encès ambient dominat per la reacció contra el cop dels militars feixistes revoltats contra la legalitat republicana i pel fort anticlericalisme d'aquell moment, accentuat per la implicació de l'església amb aquests, esperonada i pressionada pel Comitè Local de Milícies Antifeixistes, formada per molts dels ciutadans d'esquerres que van enfrontar-se en combat amb els revoltats a la Diagonal, al Paral·lel i a les Drassanes de Barcelona, enfrontaments que van permetre derrotar diversos grups de militars revoltats de diferents casernes de Barcelona fent que el cop no triomfés a Catalunya, la Comissió de Govern de 'Ajuntament de l'Hospitalet, dirigit llavors pel del Front Popular d'Esquerres, que va guanyar àmpliament les eleccions municipals de febrer de 1936, va acordar el següent : " S'acorda, vistos els requeriments formulats pel Comité Local de Milícies Antifeixistes i l'informe de l'arquitecte Municipal, procedir a l'enderroc de l'església i el campanar donat el seu estat actual, que no ofereix cap garantia de conservació. L'Hospitalet, 21 d'agost de 1936" Es va argumentar que el temple estava en mal estat perquè poc abans, efectivament, havia caigut una gran pedra d'una cornisa de la teulada de l'església a sobre de la teulada d'una casa veïna, foradant-la i caient finalment a sobre d'un llit en el que, per sort, no hi havia ningú. Segons aquesta nota de la Comissió de Govern conservada a l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet, o bé es va obligar llavors a l'arquitecte municipal a fer un altre informe contradient el seu anterior de principis d'agost desfavorable al seu enderroc, informe encara no identificat a la documentació existent a l'Arxiu Municipal, o aquest segon informe mai va existir i es va posar a la nota que es comptava amb un informe tècnic només com a formulisme. El fet cert és que l'església va ser efectivament enderrocada pedra a pedra per obrers vinculats i dirigits per la CNT/FAI i la UGT durant l'agost i el setembre de 1936. L'església no va ser doncs ni incendiada ni destruïda a causa d'una bomba. Potser es va cremar alguna imatge i confessionari al seu interior durant el mes de juliol, però al seu interior no es va declarar un incendi de grans proporcions. L'arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt va realitzar quinze anys abans de l'enderroc un extens reportatge fotogràfic de l'interior de l'església, que molts anys després la seva família va dipositar juntament amb més documentació a l'Arxiu Nacional de Catalunya i que es pot consultar on line, on es pot veure que l'església era, el 1922, i segurament també en el moment de la seva destrucció, com afirmava ell en el seu primer informe d'avaluació d'edificis assaltats, perfectament sòlida i es trobava en bon estat de conservació, tenint en compte que era una església del s. XVI. Alguns carreus i relleus de la portalada van ser recuperats per diferents veïns del poble quan l'església va ser enderrocada i avui dia es custodien al Museu de l'Hospitalet. Altres van ser reutilitzats com a material de construcció i van ser trobats posteriorment, com és el cas d'un carreu d'aquesta portalada, que va ser reutilitzat com a material d'obra per emplenar un del carrers de la Plaça Espanyola de La Torrassa, prop d'on havia estat situat el local de la CNT. La nova església de Santa Eulàlia de Mèrida, es començà a construir, al mateix lloc on havia estat l'antiga però reculada respecte a la seva inicial ubicació, tot just acabada la Guerra Civil, el mateix any de 1939 i es va inaugurar el 1947. Aquest nou edifici, de l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer, està catalogat en el PEPPA amb la fitxa núm. 003. Puig i Janer va recuperar, pel seu projecte de reordenació de la plaça de del davant de l'església i de la Plaça de l'Ajuntament, pel qual va projectar l'edifici de la Caixa de Pensions, un projecte urbanístic de 1932 del llavors arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, mort prematurament per malaltia el 1937.

Temple parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida

La fotografia està presa des d'una posició elevada, des de l'edifici de l'Ajuntament. Es veu la façana principal i part de la lateral. El campanar encara no és acabat de construir. A les portes de l'església, i ocupant bona part de la plaça, una munió de gent es dirigeix al seu interior per assistir a la seva benedicció provissional el març de 1942. L'antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida va ser derruïda l'agost de l'any 1936 durant l'esclat revolucionari que va seguir, a Catalunya, a la victòria sobre els militars revoltats adscrits al "alzamiento nacional" militar contra la segona República que va donar origen a la Guerra Civil. La seva construcció es va iniciar el 1939 i no va es va enllestir definitivament fins l'octubre de 1947, quan va ser beneïda pel bisbe de Barcelona Gregorio Modrego. Va ser inaugurada parcialment i beneïda inicialment pel bisbe auxiliar de Barcelona el 19 de març de 1942 quan, a la festivitat de Sant Josep, va tenir lloc el trasllat en processó de les imatges sagrades del Centre Catòlic, que va ser temple parroquial de 1939 fins el 1942, fins a la nova església, la benedicció de les campanes, apadrinades per Ramón Garriga Pujadó, Tecla Sala Miralpeix, Antoni Carbonell Albets i Josefa Salal de Carbonell, i una celebració popular amb banda de música i festa infantil a la Plaça de l'Ajuntament amb els gegants i capgrossos de la ciutat. L'autor del projecte va ser l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer, autor també de l'edifici de La caixa de la Plaça de l'Ajuntament. Puig Janer va reorganitzar tot l'espai de la Plaça de l'església i de la Plaça de l'Ajuntament que els enderrocs havien deixar lliure seguint un projecte iniciat per l'anterior arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt, mort l'any 1937 per causes naturals. L'edifici actual està catalogat en el PEPPA amb núm. 003.

L'antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida en demolició l'agost de 1936

Vista exterior de l'antic temple parroquial de L'Hospitalet Centre, situat al mateix lloc que l'actual però més a tocar del carrer Major. La fotografia és de l'inici de la Guerra Civil, de l'agost de 1936, en ple procés de demolició pedra a pedra de l'església. Un dels cotxes aparcats al solar del que havia estat la rectoria, porta pintat a la porta "Comite de Defensa Milicians del Llobregat". En primer terme es pot observar l'esplèndida palmera que antigament havia format part de l'hort del Rector, hort que en el s. XIX, quan una bullanga va tirar a baix el mur que el tancava, va passar a ser una plaça pública, anomenada llavors com a Plaça de la Llibertat i avui dia com a Plaça del Mossèn Homar. La palmera encara hi és dempeus. A finals del segle XV, el nucli al voltant de l'Hospital que va donar lloc a la "pobla de l'Hospitalet" era ja suficientment gran i distant del nucli de Provençana com per a construir un temple parroquial. A finals del s. XVI, el 1579 va ser reedificat i allà es va mantenir fins el 1936, quan l'esclat de la guerra civil provocada per la insurrecció militar feixista va portar a l'esclat revolucionari que determinaria la seva destrucció. El Ple municipal del 5 d'agost de 1936, a l'inici de la guerra civil, va acordar fer enderrocar la casa parroquial o rectoria, situada ben bé al davant de l'església, al solar que s'observa a la fotografia, on estan aparcats els cotxes, a la que antigament havia estat unida mitjançant un pont cobert que va ser enderrocat a mitjans del s. XIX, perquè havia quedat molt malmesa i amenaçava ruïna després d'haver estat incendiada com a reacció revolucionària a l'alçament feixista del 18 de juliol anterior. També van ser incendiades la rectoria i l'ermita de provençana i l'ermita de Bellvitge. L'església de Santa Eulàlia de Mèrida, construïda el 1579, potser també va patir alguna mena de petit incendi d'imatges, però no presentava danys estructurals, segons l'informe de l'arquitecte municipal, que va avaluar l'estat de diversos edificis incendiats llavors, alguns dels quals, com la Torre Barrina, van quedar molt malmesos. En un encès ambient dominat per la reacció contra el cop dels militars feixistes revoltats contra la legalitat republicana i pel fort anticlericalisme d'aquell moment, accentuat per la implicació de l'església amb el "alzamiento nacional", esperonada i pressionada pel Comitè Local de Milícies Antifeixistes, formada per molts dels ciutadans d'esquerres que van enfrontar-se i guanyar en combat, a la Diagonal, al Paral·lel i a les Drassanes de Barcelona, a diversos grups de militars revoltats de diferents casernes de Barcelona, provocant així que el cop no triomfés a Catalunya, la Comissió de Govern de 'Ajuntament de l'Hospitalet, dirigit llavors pel del Front Popular d'Esquerres, que va guanyar àmpliament les eleccions municipals de febrer de 1936, va acordar el següent : " S'acorda, vistos els requeriments formulats pel Comité Local de Milícies Antifeixistes i l'informe de l'arquitecte Municipal, procedir a l'enderroc de l'església i el campanar donat el seu estat actual, que no ofereix cap garantia de conservació. L'Hospitalet, 21 d'agost de 1936" Es va argumentar que el temple estava en mal estat perquè poc abans, efectivament, havia caigut una gran pedra d'una cornisa de la teulada de l'església a sobre de la teulada d'una casa veïna, foradant-la i caient finalment a sobre d'un llit en el que, per sort, no hi havia ningú. Segons aquesta nota de la Comissió de Govern conservada a l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet, o bé es va obligar llavors a l'arquitecte municipal a fer un altre informe contradient el seu anterior de principis d'agost desfavorable al seu enderroc, informe encara no identificat a la documentació existent a l'Arxiu Municipal, o aquest segon informe mai va existir i es va posar a la nota que es comptava amb un informe tècnic només com a formulisme. El fet cert és que l'església va ser efectivament enderrocada pedra a pedra per obrers vinculats i dirigits per la CNT/FAI i la UGT durant l'agost i el setembre de 1936. L'església no va ser doncs ni incendiada ni destruïda a causa d'una bomba. Potser es va cremar alguna imatge i confessionari al seu interior durant el mes de juliol, però al seu interior no es va declarar un incendi de grans proporcions. L'arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt va realitzar quinze anys abans de l'enderroc un extens reportatge fotogràfic de l'interior de l'església, que molts anys després la seva família va dipositar juntament amb més documentació a l'Arxiu Nacional de Catalunya i que es pot consultar on line, on es pot veure que l'església era, el 1922, i segurament també en el moment de la seva destrucció, com afirmava ell en el seu primer informe d'avaluació d'edificis assaltats, perfectament sòlida i es trobava en bon estat de conservació, tenint en compte que era una església del s. XVI. Alguns carreus i relleus de la portalada i claus de volta van ser recuperats per diferents veïns del poble quan l'església va ser enderrocada i avui dia es custodien al Museu de l'Hospitalet. Altres van ser reutilitzats com a material de construcció i van ser trobats posteriorment, com és el cas d'un carreu d'aquesta portalada, que va ser reutilitzat com a material d'obra per emplenar un del carrers de la Plaça Espanyola de La Torrassa, prop d'on havia estat situat el local de la CNT. La nova església de Santa Eulàlia de Mèrida, es començà a construir, al mateix lloc on havia estat l'antiga però reculada respecte a la seva inicial ubicació, tot just acabada la Guerra Civil, el mateix any de 1939 i es va inaugurar el 1947. Aquest nou edifici, de l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer, està catalogat en el PEPPA amb la fitxa núm. 003. Puig i Janer va recuperar, pel seu projecte de reordenació de la plaça de del davant de l'església i de la Plaça de l'Ajuntament, pel qual va projectar l'edifici de la Caixa de Pensions, un projecte urbanístic de 1932 del llavors arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, mort prematurament per malaltia el 1937.

Antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida de l'Hospitalet en demolició.

Vista exterior de l'antic temple parroquial de L'Hospitalet Centre, situat al mateix lloc que l'actual però més a tocar del carrer Major. La fotografia és de l'inici de la Guerra Civil, de setembre de 1936, en ple procés de demolició pedra a pedra de l'església. Uns vianants parlen entre ells i observen l'església mig enrunada. A finals del segle XV, el nucli al voltant de l'Hospital que va donar lloc a la "pobla de l'Hospitalet" era ja suficientment gran i distant del nucli de Provençana com per a construir un temple parroquial. A finals del s. XVI, el 1579 va ser reedificat i allà es va mantenir fins el 1936, quan l'esclat de la guerra civil provocada per la insurrecció militar feixista va portar a l'esclat revolucionari que determinaria la seva destrucció. El Ple municipal del 5 d'agost de 1936, a l'inici de la guerra civil, va acordar fer enderrocar la casa parroquial o rectoria, situada ben bé al davant de l'església, a la que antigament havia estat unida mitjançant un pont cobert que va ser enderrocat a mitjans del s. XIX, perquè havia quedat molt malmesa i amenaçava ruïna després d'haver estat incendiada com a reacció revolucionària a l'alçament feixista del 18 de juliol anterior. També van ser incendiades la rectoria i l'ermita de provençana i l'ermita de Bellvitge. L'església de Santa Eulàlia de Mèrida, construïda el 1579, potser també va patir alguna mena de petit incendi d'imatges, però no presentava danys estructurals, segons l'informe de l'arquitecte municipal, que va avaluar l'estat de diversos edificis incendiats llavors, alguns dels quals, com la Torre Barrina, van quedar molt malmesos. En un encès ambient dominat per la reacció contra el cop dels militars feixistes revoltats contra la legalitat republicana i pel fort anticlericalisme d'aquell moment, accentuat per la implicació de l'església amb el "alzamiento nacional", esperonada i pressionada pel Comitè Local de Milícies Antifeixistes, formada per molts dels ciutadans d'esquerres que van enfrontar-se i guanyar en combat, a la Diagonal, al Paral·lel i a les Drassanes de Barcelona, a diversos grups de militars revoltats de diferents casernes de Barcelona, provocant així que el cop no triomfés a Catalunya, la Comissió de Govern de 'Ajuntament de l'Hospitalet, dirigit llavors pel del Front Popular d'Esquerres, que va guanyar àmpliament les eleccions municipals de febrer de 1936, va acordar el següent : " S'acorda, vistos els requeriments formulats pel Comité Local de Milícies Antifeixistes i l'informe de l'arquitecte Municipal, procedir a l'enderroc de l'església i el campanar donat el seu estat actual, que no ofereix cap garantia de conservació. L'Hospitalet, 21 d'agost de 1936" Es va argumentar que el temple estava en mal estat perquè poc abans, efectivament, havia caigut una gran pedra d'una cornisa de la teulada de l'església a sobre de la teulada d'una casa veïna, foradant-la i caient finalment a sobre d'un llit en el que, per sort, no hi havia ningú. Segons aquesta nota de la Comissió de Govern conservada a l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet, o bé es va obligar llavors a l'arquitecte municipal a fer un altre informe contradient el seu anterior de principis d'agost desfavorable al seu enderroc, informe encara no identificat a la documentació existent a l'Arxiu Municipal, o aquest segon informe mai va existir i es va posar a la nota que es comptava amb un informe tècnic només com a formulisme. El fet cert és que l'església va ser efectivament enderrocada pedra a pedra per obrers vinculats i dirigits per la CNT/FAI i la UGT durant l'agost i el setembre de 1936. L'església no va ser doncs ni incendiada ni destruïda a causa d'una bomba. Potser es va cremar alguna imatge i confessionari al seu interior durant el mes de juliol, però al seu interior no es va declarar un incendi de grans proporcions. L'arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt va realitzar quinze anys abans de l'enderroc un extens reportatge fotogràfic de l'interior de l'església, que molts anys després la seva família va dipositar juntament amb més documentació a l'Arxiu Nacional de Catalunya i que es pot consultar on line, on es pot veure que l'església era, el 1922, i segurament també en el moment de la seva destrucció, com afirmava ell en el seu primer informe d'avaluació d'edificis assaltats, perfectament sòlida i es trobava en bon estat de conservació, tenint en compte que era una església del s. XVI. Alguns carreus i relleus de la portalada i claus de volta van ser recuperats per diferents veïns del poble quan l'església va ser enderrocada i avui dia es custodien al Museu de l'Hospitalet. Altres van ser reutilitzats com a material de construcció i van ser trobats posteriorment, com és el cas d'un carreu d'aquesta portalada, que va ser reutilitzat com a material d'obra per emplenar un del carrers de la Plaça Espanyola de La Torrassa prop d'on havia estat situat el local de la CNT., La nova església de Santa Eulàlia de Mèrida, es començà a construir tot just acabada la Guerra Civil, el mateix any de 1939 i es va inaugurar el 1947. Aquest nou edifici està catalogada en el PEPPA amb la fitxa núm. 003.

Correus i Telègrafs. S.M. la Reina Victoria i les Infantes en la inauguració de l'edifici

Inauguració, el 23d'octubre de 1927, de l'edifici de Correus i Telègrafs, projectat pel l'arquitecte municipal de l'Ajuntament de l'Hospitalet Ramon Puig i Gairalt. Està catalogat en el PEPPA amb la fitxa núm. 77. L'edifici va ser inaugurat per S.M. la Reina Victòria Eugenia, que va venir a l'Hospitalet acompanyada per les Infantes Beatriz i Cristina. Davant la tribuna, set dones amb mantellina. Les tres primeres, comptant des de l'esquerra, son les filles de l'alcalde Tomàs Giménez i la seva esposa, Gloria Guill Moll, aquesta al centre de la fotografia, que té al seu costat el Capità General de Catalunya, Emilio Barrera. A la dreta de la fotografia hi ha les germanes Isern Rabascall, filles de Maria Rabascall i Aguiló i del Dr. Jaume Isern Hombravella, que era llavors, i des de 1899, metge titular, inspector de sanitat i degà del cos mèdic municipal de l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat, que van viure en un xalet, on el Dr. Isern tenia també la seva consulta privada, situat a la mateixa Plaça del Repartidor, davant de l'edifici de Correus, projectat també, el 1930, pel l'arquitecte municipal de l'Ajuntament de l'Hospitalet Ramon Puig i Gairalt. Està catalogat en el PEPPA amb el núm. 78. Actualment aquest xalet és, des de després de la guerra civil, la comissaria de la Policia Nacional a l'Hospitalet. Montserrat Isern, la tercera comptant des de la dreta de la fotografia, va ser la primera dona que va obrir a Barcelona una galeria d'Art, la famosa galeria Skyra, inaugurada el 1931 al carrer Diputació i traslladada després de la guerra civil als baixos de la Casa Batlló del Passeig de Gràcia, que de seguida va destacar en la difusió de l'art d'avantguarda, i va acollir artistes com Pablo Picasso, Josep Llorens i Artigas o Manolo Hugué, entre molts d'altres. Josep Guinovart va fer en aquesta galeria la seva primera exposició de pintura el 1952. La galeria Skyra es va convertir en un punt de referència obligat per entendre una gran part de l'art català del segle XX. Va tancar el 1986, any de la mort de Montserrat Isern, que va néixer el 1900 a l'Hospitalet.

Fàbrica La Cardoner

Vista de la fàbrica de productes químics La Cardoner ubicada a l'avinguda d'Isabel la Catòlica, emplaçament actual del Parc de Les Planes. La Xemeneia està catalogada en el PEPPA amb el núm. 57. Aquesta gran indústria química, que va ser ubicada en el seu moment en un lloc amb molt poca població, on avui hi ha el parc de Les Planes, treballava amb àcid clorhídric i generava unes emanacions fètides, d'una intensa fortor a ous podrits, que generaven grans molèsties al veïns de Can Serra, que van anant ocupant els blocs de nova construcció del nou barri, motiu pel qual aquests es van organitzat i van generar diferents i successius actes de protesta i manifestacions demanant el seu tancament.

Punt Òmnia visita l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet.

Durant la seva visita un grup d'alumnes del Punt Òmnia del Club Infantil Juvenil de Sanfeliu va poder veure les instal·lacions i conèixer el funcionament d'un arxiu, les tasques que s'hi realitzen i els documents que s'hi preserven. A la fotografia na Pepa Prieto, treballadora de l'Arxiu, dona explicacions als visitants a l'interior d'un dels sis dipòsits de l'Arxiu el 2018. Òmnia és un programa universal d'intervenció social de la Direcció General d'Acció Cívica i Comunitària, que cerca millorar les capacitats per a superar les dificultats d'accés a les tecnologies d'informació, posant especial èmfasi en les persones en situació d'atur, infants i joves, gent gran i famílies.

Punt Òmnia visita l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet.

Durant la seva visita el 2018, un grup d'alumnes del Punt Òmnia del Club Infantil Juvenil de Sanfeliu va poder veure les instal·lacions i conèixer el funcionament d'un arxiu, les tasques que s'hi realitzen i els documents que s'hi preserven. Òmnia és un programa universal d'intervenció social de la Direcció General d'Acció Cívica i Comunitària, que cerca millorar les capacitats per a superar les dificultats d'accés a les tecnologies d'informació, posant especial èmfasi en les persones en situació d'atur, infants i joves, gent gran i famílies.

Punt Òmnia visita l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet.

Durant la seva visita un grup d'alumnes del Punt Òmnia del Club Infantil Juvenil de Sanfeliu va poder veure les instal·lacions i conèixer el funcionament d'un arxiu, les tasques que s'hi realitzen i els documents que s'hi preserven. A la fotografia na Pepa Prieto, treballadora de l'Arxiu, dona explicacions als visitants a la sala de consulta i biblioteca auxiliar de l'Arxiu el 2018. Òmnia és un programa universal d'intervenció social de la Direcció General d'Acció Cívica i Comunitària, que cerca millorar les capacitats per a superar les dificultats d'accés a les tecnologies d'informació, posant especial èmfasi en les persones en situació d'atur, infants i joves, gent gran i famílies.

Correus i Telègrafs. S.M. la Reina Victoria i les Infantes en la inauguració de l'edifici

Inauguració de l'edifici de Correus i Telègrafs el 23 d'octubre de 1927 A mà dreta, entarimat amb tendal per a les autoritats. A primera línia es veu l'alcalde de l'Hospitalet, Tomás Giménez, amb la vara i faixa d'alcalde i barret de copa i un acompanyant. Edifici dissenyat per l'arquitecte de l'ajuntament de l'Hospitalet, Ramon Puig Gairalt. Està catalogat en el PEPPA amb el núm. 77.

Ajuntament de l'Hospitalet. Despatx de l'alcalde.

Despatx de l'alcalde de l'Ajuntament de l'Hospitalet. Segons fonts documentals l'ús original va ser d'oficines municipals i escola, l'arquitecte va ser Francesc Mariné i està catalogat en el PEPPA amb el núm. 2

Ajuntament de l'Hospitalet

Façana principal de l'edifici de l'Ajuntament de l'Hospitalet i plaça, amb gent esperant a la parada d'autobús. A la vorera del mateix Ajuntament, just a la cantonada, la caseta de suministrament d'electricitat de la ciutat. Davant, fent cantonada amb el carrer de l'Església, el "Bar Manzanillo". Segons fonts documentals l'ús original va ser d'oficines municipals i escola, l'arquitecte fou Francesc Mariné i està catalogat en el PEPPA amb el núm. 2.

Ajuntament de l'Hospitalet

Reproducció d'un plànol del projecte de la façana principal de l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat de l'arquitecte Francesc Mariné, realitzat l'11 de setembre de 1894. Segons fonts documentals l'ús original va ser d'oficines municipals i escola. Està catalogat en el PEPPA amb el núm. 2

Ajuntament de l'Hospitalet

Façana principal de l'Ajuntament de l'Hospitalet. Segons fonts documentals l'ús original va ser d'oficines municipals i escola, l'arquitecte fora Francesc Mariné i està catalogat en el PEPPA amb el núm. 2.

Escola de nenes als jardins de la finca de Casa España.

Casa que formava part del recinte de la finca de Casa Espanya Muntadas, situada al costat de l'entrada principal a la propietat, com s'observa a la fotografia, que rendia a l'antic carrer Centre, avui carrer España. Feia cantonada amb el carrer Joan Pallarès. Es tracta de l'antiga masoveria de la finca de Casa España, dotada d'una gran teulada a dos aigües. Estava rodejada pel darrera pel jardí de la Casa España, llavors ja, en els anys cinquanta del s. XX, en que, aproximadament, va ser realitzada aquesta fotografia, parcialment urbanitzat per la banda del carrer Molinés al carrer de Sant Joan, que era fins on arribava aquest immens jardí, que havia comptat, en els seus temps, fins i tot amb un llac al seu interior. L'edifici, propietat de Francisca Muntadas i llogat per l'Ajuntament als anys trenta, allotjava una classe de parvulari (l'escola número 19), i tres classes de nenes (les escoles amb els números 18, 21 i 27). Van exercir en aquesta escola les professores Amparo Brander i Francisca Lorente i el parvulari era portat per Concepció Vila. Al fons s'observen les teulades de cases del carrer Xipreret i, més al fons, La Talaia encara en el seu emplaçament original. Al davant s'observen antigues cases abandonades i derruïdes d'un vell l'Hospitalet centre que ja iniciava la seva transformació urbanística.

Drogueria de Josep Puiggròs

Vista de la façana de la drogueria, propietat d'en Josep Puiggròs, amb els cartells anunciadors dels productes a banda i banda. Penjant del sostre i al costat de la porta d'entrada es veuen diferents productes. En primer pla marquesina d'una parada d'autobús. Aquesta botiga estava situada a l'edifici Casa Cabaní de 1923 de la carretera de Collblanc, que va ser dissenyat per l'arquitecte Ramon Puig Gairalt.

Fàbrica Cosme Toda

Vista general de la fàbrica de ceràmica la Cosme Toda envoltada de camps. En primer pla hi ha dues senyores passejant per un camí on més tard es construirà el camp de futbol. La fàbrica està catalogat en el PEPA amb el núm. 16

Ca l'Esquena Cremat

Vista de la façana principal de la masia de Ca l'Esquena Cremat i els edificis annexos. Hi ha un carro al pati de davant de la casa. Segons referències documentals la casa fou construïda en el segle XIX. Està catalogada en el PEPPA amb núm. 55

Acte de la corporació municipal durant el període de l'alcaldia de Tomás Giménez

Autoritats, membres de la Unión Patriótica i dels Exploradores de España de Hospitalet i ciutadans a la sortida de l'ermita de Santa Eulàlia de Provençana. De les dues dones amb ram de flors del mig, la de l'esquerra és l'esposa de Tomàs Giménez, Glòria Guill. Inscripció a la portalada del 1201, realitzada pel Mestre A. i està catalogada en el PEPPA amb el núm. 93

Correus i Telègrafs. S.M. la Reina Victoria i les Infantes en la inauguració de l'edifici

Inauguració de l'edifici de Correus i Telègrafs amb l'assistència de S.M. la Reina i les Infantes. En la imatge se les veu sortint de l'edifici de Correus on les espera un cotxe descapotable i diverses autoritats.Edifici dissenyat per l'arquitecte de l'ajuntament de l'Hospitalet, Ramon Puig Gairalt. Està catalogat en el PEPPA amb el núm. 77

Correus i Telègrafs. S.M. la Reina Victoria i les Infantes en la inauguració de l'edifici

Inauguració de l'edifici de Correus i Telègrafs amb l'assistència de S.M. la Reina i les Infantes. En la imatge se les veu sortint de l'edifici de Correus on les espera un cotxe descapotable i diverses autoritats. Edifici dissenyat per l'arquitecte de l'ajuntament de l'Hospitalet, Ramon Puig Gairalt. Està catalogat en el PEPPA amb el núm. 77.

Correus i Telègrafs. S.M. la Reina Victoria i les Infantes en la inauguració de l'edifici

Inauguració de l'edifici de Correus i Telègrafs. Actes de regalar i madrinar la bandera dels Boy-Scouts per la senyora Glòria Guill (esposa de l'alcalde Tomás Giménez), fets amb motiu de la presència de S.M. la Reina Victòria i les Infantes Beatriz i Cristina en la inauguració de l'edifici.Tribuna presidida per S.M. la reina i les Infantes. Edifici dissenyat per l'arquitecte de l'ajuntament de l'Hospitalet, Ramon Puig Gairalt. Està catalogat en el PEPPA amb el núm. 77.

Can Vilumara

Retrat de grup dels treballadors i treballadores de la fàbrica de Can Vilumara situats a l'escala d'accés al recinte i coincidint amb la inauguració de la fàbrica de sedes a la ciutat. Al costat dret es veu la casa del director i porteria i a baix, a peu de carrer, les quadres. La fàbrica es projectà entorn el 1905 i fou inaugurada el 1907 pel seu fundador, Francesc Vilumara Bayona. La indústria de sedes Can Vilumara, era a la cantonada entre l'avinguda de Josep Tarradellas (147-149) i l'avinguda d'Isabel la Catòlica, just al costat de la Farga i molt a prop de l'estació del tren. Catalogada en el PEPPA amb núm. 33