Are you sure you want to delete this item? Are you sure you want to delete these 0 items?

Processing...

Your assets are ready. If the download does not start automatically, click Download.

  • AMHLAF0001976.jpg
    Fàbrica "Tecla Sala e Hijos S.A."
    Imatge exterior de part de les naus i del pati d'entrada principal al recinte de la fàbrica, que es veu al fons, on s'observa uns camions i un cotxe aparcats i uns nois estan jugant a futbol.
    Arquitectura i urbanisme
    Camions
    Edificis
    Indústries
    Patrimoni
    Patrimoni arquitectònic
    Tecla Sala e Hijos S.A. (Tecla Sala)
    Transports
  • AMHLAF0000969.jpg
    Fàbrica "Tecla Sala e Hijos S.A."
    Imatge de la fàbrica Tecla Sala en els seus darrers moments en funcionament, a començaments dels anys vuitanta del segle XX, anys en els que la indústria tèxtil catalana va gairebé desaparèixer a causa de la crisi econòmica dels anys setanta i l'inici de la deslocalització empresarial, amb la seva tanca perimetral i l'antiga zona esportiva pels treballadors convertida llavors en un descampat. Poc temps després l'Ajuntament de l'Hospitalet la va comprar als seus propietaris, la família Riera i Sala, amb la intenció de poder reconvertir aquest esplèndid edifici fabril en un important centre cultural, com va començar a ser a partir de la dècada dels noranta, en la que es van començar a realitzar exposicions d'art contemporani català i va servir com a centre d'operacions de diferents companyies teatrals, com el GAT de l'Hospitalet o La Fura dels Baus. La seva completa remodelació i modernització va tenir lloc ja entrat el segle XXI, quan es va reinaugurar, després d'una important intervenció arquitectònica que va tenir un cost de 3'5 milions d'euros, realitzada a càrrec de l despatx d'arquitectura com a espectacular Mediateca-Biblioteca Central de l'Hospitalet, Centre d'Art Contemporani i seu de diferents entitats ciutadanes, com el Centre d'Art i Pensament TPK, la Fundació Arranz-Bravo i el Centre d'Estudis de l'Hospitalet. L’origen de la fàbrica Tecla Sala es remunta a 1855, quan la família Basté, de Capellades, va instal·lar allà un molí paperer que aprofitava el salt d'aigua del Canal de la Infanta. La família Basté va decidir començar també amb el negoci tèxtil i va encarregar un projecte per a un nou edifici fabril a l’arquitecte Claudi Duran Ventosa el 1892. El resultat va ser una construcció industrial d’estil manxesterià, amb murs de maó vist, de tres pisos d'alçada, format per tres grans naus de molta llargària, essent la central més ample i alta que les laterals. La teulada és a doble vessant, amb el carener paral·lel a la façana principal, i l'estructura de l'encavallada de ferro. Va esdevenir aviat una de les fàbriques de filatures de cotó més importants del país, propietat, des de 1913, de Joan Riera i Sala, empresari tèxtil de Roda de Ter, on tenia també una important indústria, i des de 1926, quan va morir, de la seva dona, la senyora Tecla Sala i Miralpeix (Roda de Ter, 1886 - Barcelona, 1973). Posteriorment en el mateix recinte s'hi va construir una caseta d'estil modernista que va tenir al llarg del temps diversos usos: casa del director, guarderia, escola i finalment infermeria, de la que va ser responsable durant molts anys el Dr. Ramon Solanich i Riera, nebot de la Sra. Tecla Sala, que va ser alcalde de l'Hospitalet de 1956 a 1962. (Fitxa núm. 32 del PEPPA, Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de l'Ajuntament de l'Hospitalet).
    Arquitectura i urbanisme
    Edificis
    Indústries
    Patrimoni
    Patrimoni arquitectònic
    Tecla Sala e Hijos S.A. (Tecla Sala)
  • AMHLAF0001650.jpg
    Fàbrica Tecla Sala e Hijos, S.A.
    Fàbrica Tecla Sala (núm. 032 del PEPPA). Fotografia de Ramon Solanich i Riera a les escales d'entrada a la casa del director, on posteriorment va estar instal·lada l'infermeria, dirigida per ell mateix com a metge que va ser d'aquesta empresa de la seva tia, Tecla Sala i Miralpeix.
    Adulta/vella
    Home
    Indústries
    Patrimoni arquitectònic
    Tecla Sala e Hijos S.A. (Tecla Sala)
  • AMHLAF0001974.jpg
    Fàbrica Tecla Sala e Hijos, S.A.
    Fotografia del pati del davant de la façana principal de la fàbrica Tecla Sala. Es veu l'edifici central del complex i un camió.
    Arquitectura i urbanisme
    Camions
    Cotxes
    Edificis
    Indústries
    Patrimoni
    Patrimoni arquitectònic
    Tecla Sala e Hijos S.A. (Tecla Sala)
    Transports
  • AMHLAF0000578.jpg
    Església de Santa Eulàlia de Mèrida
    Antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida. La fotografia mostra la porta d'entrada principal, en la que es pot observar el treball escultòric sobre la pedra en aquest frontal d'ordre corintiri de tres metres i mig d'amplada per cinc i mig d'alçada on, dalt de tot, al timpà del frontó triangular, símbol de la Santíssima Trinitat, la figura d'un pantòcrator maiestàtic amb la Dextera Domini beneint i apuntant al cel i ostentant un orbe rematat amb una creu, el globus imperial, al cantó esquerre, símbol de la superioritat del poder espiritual sobre el terrenal, que recorda a tothom que serà jutjat per ell. A sota, dues pilastres amb cariàtides i, sota d'aquestes dues efígies: una de Sant Roc, en la que se'l representa amb el seu gos i una altra de Sant Jaume Major, en la que se'l representa amb l'espasa, que ens indica que va morir decapitat. Entre aquestes dues pilastres, dos busts dels mateixos sants, el de Sant Roc, a l'esquerra representat ara amb el seu barret de pelegrí, i a la dreta el de Sant Jaume Major, que molt probablement sostenia també una espasa. Son aquests dos sants pelegrins, molt apropiats per a ser presents a l'església d'un poble en el que hi havia un petit hospital o hostal, molt probablement situat al seu davant, en el que els viatgers havien de fer quarentena abans d'entrar a la ciutat de Barcelona quan hi havia epidèmies. Al centre, entre aquests dos relleus dels sants, hi ha l'escultura de la nena Santa Eulàlia, patrona de la ciutat, amb la palma, símbol del seu martiri, i el llibre dels màrtirs a l'altra mà. A sota, emmarcant la porta, dues columnes amb el fust estriat i el capitell corintiri sostingudes per dos pedestals que reprodueixen la creu de Santa Eulàlia, encara avui present a l'escut oficial de la ciutat. L'any 1937, durant la guerra civil, es va enderrocar aquest temple parroquial, que havia estat construït el 1579. La nova església de Santa Eulàlia de Mèrida, es començà a construir tot just acabada la Guerra Civil, el mateix any de 1939 i es va inaugurar el 1947. Aquest nou edifici està catalogada en el PEPPA amb la fitxa núm. 003.
    Arquitectura i urbanisme
    Detall
    Església Santa Eulàlia de Mèrida
    Esglésies i ermites
    Patrimoni
    Patrimoni arquitectònic
    Religió
  • AMHLAF0000295.jpg
    Dibuix de la Capella del cementiri
    Reproducció dels plànols del projecte de la capella del cementiri de l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt. La Capella i l'accés al cementiri està catalogat en el PEPPA amb el núm.58.
    Arquitectura i urbanisme
    Cartografia
    Cementiris
    Patrimoni arquitectònic
    Plànols
    Projectes urbanístics
    Serveis municipals
  • AMHLAF0002540.jpg
    Església parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida
    Obres de construcció de la nova església de Santa Eulàlia de Mèrida, derruïda durant la Guerra Civil l'any 1937. La seva construcció va durar des del 1939 al 1947 i l'autor del projecte va ser Manuel Puig i Janer. L'edifici actual està catalogat en el PEPPA amb núm. 003.
    Arquitectura i urbanisme
    Construcció
    Edificis
    Església Santa Eulàlia de Mèrida
    Esglésies i Ermites
    Obres
    Patrimoni
    Patrimoni arquitectònic
    Religió
  • AMHLAF0025604.jpg
    Retaule de Sant Roc a l'església Santa Eulàlia de Mèrida
    A la fotografia, l'antic retaule dedicat a Sant Roc, terciari franciscà que va ser l'antic copatró de la vila, protector contra la pesta i les epidèmies, amb el seu barret, la seva capa, el seu sarró i la seva vara de pelegrí, i el seu gos, que li llepa les ferides a la seva cama. La seva devoció es va estendre molt ràpidament a partir del segle xv. La seva festivitat, segons el santoral catòlic, és el 16 d'agost, data en la que l'Hospitalet celebrava antigament la seva Festa Major. Les Festes de Sant Roc de l'Hospitalet de Llobregat van ser descrites pel Baró de Maldà al seu Calaix de sastre. La seva autoria s'atribueix a Jaume Huguet (Vilafranca,1547-1606) i al seu fill, i la datació de l'obra, segons la historiadora Alícia Suárez, entre 1591 i 1594. El retaule, que es va conservar amb les taules separades, presenta quatre escenes de la vida del sant i les imatges de sant Cristòfol, a l'esquerra, i de sant Jaume a la dreta. Les pintures d'aquest retaule es van salvar quan va ser enderrocada l'església el 1937 i avui estan dipositades al Museu de l'Hospitalet.
    Arquitectura i urbanisme
    Església Santa Eulàlia de Mèrida
    Esglésies i ermites
    Interiors
    Patrimoni
    Patrimoni arquitectònic
    Religió
  • AMHLAF0002542.jpg
    Antiga església de l'Hospitalet.
    Antiga església de l'Hospitalet. Es veu la façana principal i lateral del temple, amb el seu campanar i rellotge. Davant del temple, es veu un rètol penjant que diu "Automóviles al paso". L'edifici actual està catalogat en el PEPPA amb núm. 003.
    Arquitectura i urbanisme
    Església Santa Eulàlia de Mèrida
    Esglésies i Ermites
    Fanals
    Mobiliari urbà
    Patrimoni
    Patrimoni arquitectònic
    Religió
  • AMHLAF0000902.JPG
    Antiga església de l'Hospitalet en demolició
    Vista exterior de l'antic Temple Parroquial de L'Hospitalet Centre, situat al mateix lloc que l'actual però més a tocar del carrer Major, a l'inici de la Guerra Civil, en ple procés de deconstrucció pedra a pedra. D'ell només alguns elements, carreus, claus de volta, i el retaule de Sant Roc, han estat preservats al Museu de l'Hospitalet. A finals del segle XV, el nucli al voltant de l'Hospital que va donar lloc a la població de l'Hospitalet era ja suficientment gran i distant del nucli de Provençana com per a construir un nou temple parroquial. L'Església es bastí al mateix indret que l'actual, però tingué una existència relativament curta. L'any 1600 es reedificà i s'aixecà el temple que va restar dempeus fins l'any 1936. Durant els primers dies de la guerra civil, la caiguda fortuïta d'una pedra de l'església a una casa veina del costat, que va travessar la teulada i va caure a sobre d'un llit sense provocar danys personals, va provocar que es demanés un informe a l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, que es custodia a l'Arxiu Municipal, sobre l'estat de conservació del temple i la conveniència d'enderrocar-lo. L'esperit revolucionari i el profund anticlericalisme de l'ajuntament republicà del moment van esperonar finalment la seva demolició. L'Església de Santa Eulàlia de Mèrida actual, projectada per l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer, es va començar a construir tot just acabada la guerra, el juliol de 1939, i es va inaugurar el 1947. Està catalogat en el PEPPA amb núm. 003
    Bombardeigs
    Conflictes
    Església Santa Eulàlia de Mèrida
    Esglésies i ermites
    Guerra Civil
    Patrimoni arquitectònic
    Religió
    Seguretat i defensa
  • AMHLAF0000573.jpg
    Antiga església de l'Hospitalet.
    Imatge presa des d'una posició elevada. Es veu el carrer Major i les façanes principal i lateral del temple, amb el seu campanar i rellotge. A baix a la dreta, en primer terme, les casetes del carrer Major que més tard foren enderrocades per eixamplar la plaça de l'Ajuntament. Davant del temple, es veu un rètol penjant que diu "Automóviles al paso". Catalogada en el PEPPA amb núm. 003 (edifici actual).
    Església Santa Eulàlia de Mèrida
    Esglésies i Ermites
    Patrimoni
    Patrimoni arquitectònic
    Religió
  • AMHLAF0041650.TIF
    Teatro Popular Portátil
    Emilio Pérez Piñero, l'arquitecte que va dissenyar aquesta original carpa de ferro, va néixer a València el 1935 i es va traslladar sent molt petit a Calasparra, Múrcia, on tenia el seu estudi i on va morir prematurament el 1972. El 1957 viatja a Madrid i comença els seus estudis a l'Escola Superior Tècnica d'Arquitectura. El 1961 en el VI Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes celebrat a Londres, va presentar un projecte de 'Teatre Ambulant' amb capacitat per a 500 espectadors. Amb aquest projecte va donar inici a les seves inquietuds estructurals per crear elements de muntatge i desmuntatge ràpid i econòmic en gran similitud amb les obres de Buckminster Fuller. La seva estructura més coneguda, sens dubte, és la cúpula geodèsica del Museu Dalí a Figueres. Gràcies a aquest treball, de principis dels anys setanta, es va relacionar personalment amb Salvador Dalí, qui se sentia molt identificat amb les seves idees i plantejaments. Després de l'experiència obtinguda a Londres, el 1966 dissenya un Teatro Nacional Desmontable per a 1.800 espectadors per encàrrec del Ministeri d'Informació i Turisme, en l'època del ministre Manuel Fraga Iribarne, per als Festivals d'Espanya. L'estructura constava de dues cúpules reticulars realitzades en casquets de directriu esfèrica de 31 metres de diàmetre y 11 metres de fletxa. El projecte s'anomenava Teatro Popular Portátil, amb el que el Ministeri pretenia, mitjançant una carpa portàtil, portar el teatre a poblacions que no dispossessin d'un edifici teatral amb suficient capacitat com per representar grans espectacles. Aquesta carpa va anar per primer cop a La Corunya y després a Alcobendas, però no va ser gaire aprofitada pel Ministeri d'Educació. L'alcalde Vicenç Capdevila, llavors encara ponent de cultura, va aconsseguir que aquesta estructura s'instal·lés a l'Hospitalet, a un solar del barri de Can Serra, barri que tot just començava a edificar-se, on van tenir lloc, de 1969 a 1972, diversos cicles de teatre amateur i de teatre professional de tipus clàssic en castellà, en els que es van representar obres de teatre d'autors com Tirso de Molina, Lope de Rueda, Calderon, Lope de Vega, Molière, Arniches, Valle-Inclán, Benavente, Mihura, Salom i Buero Vallejo per a tots els públics, a càrrec de la companyia del Teatro Calderon de Barcelona, dirigida per José Maria Loperena, la Compañía Nacional de Teatro Maria Guerrero de Madrid i la companyia Pequeño Teatro de Barcelona, dirigida per l'actriu Maria Luisa Oliveda. També es van oferir sarsueles com "Marina", d'Arrieta; "La tabernera del puerto", de Sorozábal i "Don Gil de Alcalà", de Penella, a càrrec de la companyia lírica Tomàs Breton de Barcelona dirigida pel baix Manuel Gas. Així mateix van tenir lloc exitoses campanyes escolars pels alumnes de l'Hospitalet a càrrec de la companyia Teatro Universal para Escolares d'Alejandro Ulloa, que va oferir "La vida es sueño" i "El alcalde de Zalamea", de Calderon; "Otelo" i "Hamlet", de Shakespeare; "Los intereses creados", de Benavente i "En flandes se ha puesto el sol", de Marquina. Després se'n va fer càrrec en Ricard Salvat, que va organitzar algunes sessions per alumnes de batxillerat més treballades amb els professors, que podien preparar així l'obra amb anterioritat amb els seus alumnes. En finalitzar la representació els alumnes podien fer preguntes al director i els actors, que es situaven tots a l'escenari. Va ser un projecte deficitari econòmicament però d'una gran importància cultural i de molt relleu per a l'Hospitalet d'aquella època, que va quedar truncat el febrer de 1972 quan una gran tempesta amb una forta ventada va fer malbé totalment la immensa lona que cobria l'estructura. L'elevat cost de fer-ne una altra va motivar que l'Ajuntament, que poc després de l'incident va passar a ser el propietari de la Carpa , cedida per un preu simbólic pel Ministeri, renunciés a construir-ne una altra i deixés l'estructura despullada allà, a Can Serra, en un solar on l’ajuntament franquista de l’alcalde Matías de España havia donat permís per construir 13 blocs de 13 pisos d’alçada. Finalment, les lluites veïnals (els veïns tiraven a terra les tanques que barraven el terreny), l’arribada a l’Ajuntament de l’alcalde Vicenç Capdevila i el nou Pla General Metropolità de l’arquitecte Joan Antoni Solans, van aturar la construcció. En aquell emplaçament va néixer una plaça, un mercat i una escola que porten el nom de la Carpa en record de l’antiga estructura escènica. El 1976 va ser traslladada i muntada a la part del darrere del Parc de Can Buxeres, on va ser finalment desmuntada. Fotografia del 16 d'octubre de 1969, dia en què el Ministro de Información y Turismo, Manuel Fraga Iribarne, va visitar el Teatro Popular Portàtil per inaugurar la campanya "Teatro Universal para Escolares, adreçada als alumnes de batxillerat de l'Hospitalet. Podem veure l'esplèndida estructura coberta amb la gran lona i unes petites edificacions realitzades en obra, on tenien lloc les oficines i les taquilles, en les que apareix el nom del projecte. La furgoneta de refrescos Mirinda, de la marca Pepsi-Cola, afincada llavors a l'Hospitalet, a la Gran Via, al costat de la fàbrica Godó i Trias, va donar suport a aquestes representacions.
    Arts escèniques
    Cultura
    Equipaments culturals
    Patrimoni arquitectònic
    Sarsuela
    Teatre
    Teatre popular portàtil
  • AMHLAF0041471.tif
    Visita del ministre Manuel Fraga Iribarne al Teatre portàtil
    Fotografia del 16 d'octubre de 1969, dia en què el Ministro de Información y Turismo, Manuel Fraga Iribarne, que apareix en primer pla, a l'esquerra, acompanyat de l'alcalde de l'Hospitalet José Matias de España Muntadas, a la dreta, va visitar el Teatro Popular Portàtil per inaugurar la campanya "Teatro Universal para Escolares", adreçada als alumnes de batxillerat de l'Hospitalet. Podem veure l'entrada al recinte, flanquejada per dos guàrdies urbans amb uniforme de gala i, al fons, els blocs, llavors recentment construïts, del barri de Can Serra. Emilio Pérez Piñero, l'arquitecte que va dissenyar aquesta original carpa de ferro, va néixer a València el 1935 i es va traslladar sent molt petit a Calasparra, Múrcia, on tenia el seu estudi i on va morir prematurament el 1972. El 1957 viatja a Madrid i comença els seus estudis a l'Escola Superior Tècnica d'Arquitectura. El 1961 en el VI Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes celebrat a Londres, va presentar un projecte de 'Teatre Ambulant' amb capacitat per a 500 espectadors. Amb aquest projecte va donar inici a les seves inquietuds estructurals per crear elements de muntatge i desmuntatge ràpid i econòmic en gran similitud amb les obres de Buckminster Fuller. La seva estructura més coneguda, sens dubte, és la cúpula geodèsica del Museu Dalí a Figueres. Gràcies a aquest treball, de principis dels anys setanta, es va relacionar personalment amb Salvador Dalí, qui se sentia molt identificat amb les seves idees i plantejaments. Després de l'experiència obtinguda a Londres, el 1966 dissenya un Teatro Nacional Desmontable per a 1.800 espectadors per encàrrec del Ministeri d'Informació i Turisme, en l'època del ministre Manuel Fraga Iribarne, per als Festivals d'Espanya. El projecte s'anomenava Teatro Popular Portátil, amb el que el Ministeri pretenia, mitjançant una carpa portàtil, portar el teatre a poblacions que no dispossessin d'un edifici teatral amb suficient capacitat com per representar grans espectacles. Aquesta carpa va anar per primer cop a La Corunya y després a Alcobendas, però no va ser gaire aprofitada pel Ministeri d'Educació. L'alcalde Vicenç Capdevila, llavors encara ponent de cultura, va aconsseguir que aquesta estructura s'instal·lés a l'Hospitalet, a un solar del barri de Can Serra, barri que tot just començava a edificar-se, on van tenir lloc, de 1969 a 1972, diversos cicles de teatre amateur i de teatre professional de tipus clàssic en castellà, en els que es van representar obres de teatre d'autors com Tirso de Molina, Lope de Rueda, Calderon, Lope de Vega, Molière, Arniches, Valle-Inclán, Benavente, Mihura, Salom i Buero Vallejo per a tots els públics, a càrrec de la companyia del Teatro Calderon de Barcelona, dirigida per José Maria Loperena, la Compañía Nacional de Teatro Maria Guerrero de Madrid i la companyia Pequeño Teatro de Barcelona, dirigida per l'actriu Maria Luisa Oliveda. També es van oferir sarsueles com "Marina", d'Arrieta; "La tabernera del puerto", de Sorozábal i "Don Gil de Alcalà", de Penella, a càrrec de la companyia lírica Tomàs Breton de Barcelona dirigida pel baix Manuel Gas. Així mateix van tenir lloc exitoses campanyes escolars pels alumnes de l'Hospitalet a càrrec de la companyia Teatro Universal para Escolares d'Alejandro Ulloa, que va oferir "La vida es sueño" i "El alcalde de Zalamea", de Calderon; "Otelo" i "Hamlet", de Shakespeare; "Los intereses creados", de Benavente i "En flandes se ha puesto el sol", de Marquina. Després se'n va fer càrrec en Ricard Salvat, que va organitzar algunes sessions per alumnes de batxillerat més treballades amb els professors, que podien preparar així l'obra amb anterioritat amb els seus alumnes. En finalitzar la representació els alumnes podien fer preguntes al director i els actors, que es situaven tots a l'escenari. Va ser un projecte deficitari econòmicament però d'una gran importància cultural i de molt relleu per a l'Hospitalet d'aquella època, que va quedar truncat el febrer de 1972 quan una gran tempesta amb una forta ventada va fer malbé totalment la immensa lona que cobria l'estructura. L'elevat cost de fer-ne una altra va motivar que l'Ajuntament, que poc després de l'incident va passar a ser el propietari de la Carpa , cedida per un preu simbólic pel Ministeri, renunciés a construir-ne una altra i deixés l'estructura despullada allà, a Can Serra, en un solar on l’ajuntament franquista de l’alcalde Matías de España havia donat permís per construir 13 blocs de 13 pisos d’alçada. Finalment, les lluites veïnals (els veïns tiraven a terra les tanques que barraven el terreny), l’arribada a l’Ajuntament de l’alcalde Vicenç Capdevila i el nou Pla General Metropolità de l’arquitecte Joan Antoni Solans, van aturar la construcció. En aquell emplaçament va néixer una plaça, un mercat i una escola que porten el nom de la Carpa en record de l’antiga estructura escènica. El 1976 va ser traslladada i muntada a la part del darrere del Parc de Can Buxeres, on va ser finalment desmuntada.
    Arts escèniques
    Cultura
    Equipaments culturals
    Patrimoni arquitectònic
    Sarsuela
    Teatre
    Teatre popular portàtil
  • AMHLAF0000299.jpg
    Tinença d'Alcaldia a Collblanc
    Reproducció d'un plànol del projecte per a l'edifici de la tinença d'alcaldia del barri de Collblanc, de l'arquitecte municipal Ramon Puig Gairalt. En el plànol es poden veure les façanes de l'edifici: façana lateral, posterior i principal
    Ajuntament
    Arquitectura i urbanisme
    Cartografia
    Edificis
    Patrimoni arquitectònic
    Plànols
    Política i administració pública
    Projectes urbanístics
  • AMHLAF0000163.jpg
    Centre Catòlic
    Vista de les façanes principal i lateral del Centre Catòlic. L'Edifici fou construït per l'aquitecte municipal Ramon Puig Gairalt l'any 1924. A la dreta de la imatge, la rambla de Just Oliveras. Aquest edifici està catalogat en el PEPPA amb el núm. 39
    Arquitectura i urbanisme
    Associacions i entitats
    Carrers
    Centre Catòlic de l'Hospitalet
    Culturals i socio culturals
    Edificis
    Patrimoni arquitectònic
  • AMHLAF0004079.jpg
    Mare i filla sortint de la casa España
    Al fons es veu el campanar de l'església de Santa Eulàlia de Mèrida. La casa Espanya és una masia del segle XVI construïda per la família Llunell, que més tard seria propietat dels Molinès i finalment de la família España. 1970 va ser adquirida per l’Ajuntament de L’Hospitalet per a adequar-la com a equipament cultural municipal, i el 1972 es va inaugurar com a Museu de L’Hospitalet. Finalment, l'any 1975 l’edifici fou declarat Bé Cultural d'Interès Nacional. Fotografia aconseguida arran del concurs de fotografia organitzat al barri Centre-Sant Josep amb motiu de la celebració dels 75 anys de nomenament de L'Hospitalet com a ciutat.
    Cultura
    Equipaments culturals
    Museu
    Patrimoni
    Patrimoni arquitectònic
    Vida quotidiana
  • AMHLAF0003988.jpg
    Fàbrica La Cardoner
    Vista de la fàbrica de productes químics La Cardoner ubicada a l'avinguda d'Isabel la Catòlica, emplaçament actual del Parc de Les Planes. La Xemeneia està catalogada en el PEPPA amb el núm. 57.
    Arquitectura i urbanisme
    Indústries
    La Cardoner, fàbrica
    Patrimoni arquitectònic
    Xemeneïes
  • AMHLAF0000970.jpg
    La Cardoner
    Bòbila i xemeneia de Químiques Cardoner ubicada a l'av. Isabel La Catòlica, emplaçament actual del Parc de Les Planes dins del qual es conserva una de les seves xemeneies del s. XIX. La Xemeneia està catalogada en el PEPPA amb el núm. 57
    Arquitectura i urbanisme
    Bòbiles
    Indústries
    La Cardoner, fàbrica
    Patrimoni
    Patrimoni arquitectònic
    Vistes
    Xemeneïes
  • AMHLAF0000606.jpg
    Temple parroquial de Sant Ramon Nonat
    Vista exterior del temple parroquial de Sant Ramon Nonat. Es veu la façana principal i la lateral, amb el campanar a la part posterior de l'església. Al costat del temple es veu estacionat un carro. Malgrat estar en el terme municipal de Barcelona, el temple ha tingut un fort lligam amb l'Hospitalet, esdevenint parròquia del barri de Collblanc
    Carros i carruatges
    Esglésies i ermites
    Parròquia de Sant Ramon Nonat
    Patrimoni
    Patrimoni arquitectònic
    Religió
    Transports
  • AMHLAF0002541.jpg
    Torre Puig - Clínica del Dr.Gajo
    Torre Puig - Clínica Gajo. Finca sencera de Can Gajo amb l'afegit a la façana posterior de la torre, i al fons, la nova residència familiar. Foto presa desde la cantonada de la Rambla de Just Oliveras amb el carrer Lleida. La Torre Puig, va ser projectada per l'arquitecte local Ramon Puig Gairalt, com a vivenda familiar. Construïda l'any 1909, s'inspirà en el modernisme. A partir del 1925, la torre es va convertir en la Clínica Gajo. Durant la dècada de 1930, el nombre de pacients havia crescut tant que el Dr. Josep Gajo va haver de fer reformes a l'edifici, transformant-lo en una clínica d'estètica racionalista que va eliminar qualsevol element modernista, estil molt poc valorat en aquells anys. Una altra de les modificacions importants va ser el desplaçament de la família Gajo a un xalet de nova planta al cosat de la Clínica i que es veu al fons de la imatge.
    Arquitectura i urbanisme
    Edificis
    Patrimoni arquitectònic
    Rambles
    Torre Puig (cal Gajo)
  • AMHLAF0000168.jpg
    Casa pairal de la Pubilla Cases i l'entorn al 1900.
    Casa pairal Pubilla Cases. Els voltants són camps. Davant de la casa passa el que ara es coneix com carretera de Collblanc. Va ser construïda l'any 1772 i està ubicada a la carretera de Collblanc 217-227. Actualment s'usa com escola. Està catalogada en el PEPPA amb el núm. 14. A començament del segle XVIII les terres on avui hi ha el densíssim barri de Pubilla Cases de l'Hospitalet, fruit del "desarrollismo" i de l'especulació franquista, eren propietat dels jesuïtes, on tenien una residència pels seus jubilats i malalts, però al 1767, Carles III va expulsar-los d’Espanya i va posar a la venda les seves terres. El pare de Josefa Cases i Clavell les va comprar, va tirar a terra l’antiga residència i al 1772 va estrenar l’actual torre d’estil neoclàssic. Va aprofitar les aigües dels torrents de les Cucales i dels Albarells i va convertr les terres en jardins, horta i vinyes. La situació estratègica de la torre a les portes de Barcelona i la categoria social dels propietaris, deguda a la producció vitivinícola, va fer que fes estada en aquest majestuos casalot, situat al costa del llavors anomenat "camí ral" gent important de l'època. Incautada durant la guerra civil, època en la que s'hi va instal·lar una txeca al seu soterrani, el 1947 la finca va passar a ser propietat del Sr. Joaquím Freixa, que va instal•lar una fàbrica tèxtil. Aquesta va fer fallida el 1963 i el 1964 Freixa va vendre la finca a les religioses de la congregació Serventes del Sagrat Cor de Jesús, que l'ocupen des de llavors, mantenint l'antic casal de la Pubilla Cases en perfecte estat, on van instal·lar el centre docent privat concertat de caire religiós Sant Josep Obrer.
    Agricultura i ramaderia
    Arquitectura i urbanisme
    Casa pairal Pubilla Cases
    Edificis
    Masies
    Patrimoni
    Patrimoni arquitectònic
  • AMHLAF0003991.jpg
    Fàbrica Tecla Sala e Hijos, S.A.
    Vista parcial dels anys setanta de la nau principal de la fàbrica Tecla Sala. Està catalogada en el PEPPA amb el núm. 32. L’edifici principal és una construcció industrial amb murs de maó vist d’estil manxesterià, projectat per l’arquitecte Claudi Duran Ventosa el 1892 per a la fàbrica tèxtil d'Andreu Basté. Està format per tres grans naus de molta llargària, i la central més ample i alta que les laterals. La teulada és a doble vessant, amb el carener paral·lel a la façana principal, i 'estructura de l'encavallada de ferro. La façana està dividida en tres pisos i compta amb gran quantitat de finestres per poder aprofitar la llum natural. Es conserva una imponent xemeneia, situada al costat de la sala de la màquina de vapor. Hi ha també un edifici aïllat, una caseta d'estil modernista, anomenada com la caseta del director, que apareix a l'esquerra de la fotografia. Es tracta d'una casa a quatre vents de reduïdes dimensions situada al davant de la façana principal de l'antiga fàbrica Tecla Sala. No es coneix amb certesa ni l'any de la seva construcció ni quin era el seu ús original, però és probable que fos, en efecte, la casa del director. Construïda a començament del segle XX, és possible -tot i que no està acreditat- que fos projectada pel mateix arquitecte a qui la família Basté va encarregar la construcció de la fàbrica, Claudi Duran i Ventosa. La seva innegable empremta modernista s'expressa en l'original coronament esglaonat del cos més alt, la decoració en estuc al voltant de les obertures i els respiralls i els esgrafiats florals a la façana. L'any 1821 es va començar l'aprofitament dels canals i els torrents de L'Hospitalet com a font energètica. El 1856 es va instal•lar al Torrent Gornal, aprofitant el salt del Canal de la Infanta, el molí paperer d'Antoni Ferrer, de Capellades. L'any 1872, la família Basté adquirí aquest molí i també el solar del costat, per construir-hi una fàbrica dedicada a filats i teixits. Quan el 1899 es va construir i va començar a funcionar la filatura, es va respectar l'antiga edificació paperera a la que va afegir un edifici d’habitatges per a els obrers encarregats de la fàbrica. L'any 1913 la senyora Tecla Sala i Miralpeix (1886-1973), propietària juntament amb el seu marit, Joan Sala, d'una important empresa tèxtil a Roda de Ter, compra la fàbrica a Santiago i Alfred Basté i Ferrer, modernitza les instal·lacions i electrifica tot el procés productiu. L’empresa va prosperar fins a convertir-se en un dels centres fabrils més importants en l’elaboració de filatures. Al cens obrer de 1922 hi constaven 322 treballadors, el 84% dels quals eren dones, i durant la dècada dels anys trenta la fàbrica assolí gairebé els 700 assalariats. L’any 1937, les col•lectivitzacions la van convertir en Casa de Maternitat, fins que el 1939 va ser retornada als seus propietaris. L’empresària, que va quedar vídua de el 1926 de Joan Riera Sala, el seu cosí, i amb cinc fills, es va convertir en pionera del model de gestió femenina de les grans fàbriques tèxtils de l'època, allunyat del model prepotent masculí en la seva relació amb els obrers, quan en aquesta important fàbrica de l’Hospitalet hi va obrir un economat, una escola bressol, una infermeria i una biblioteca on els treballadors podien aprendre a llegir i a escriure i rebien un bon sou i bonificacions diverses per casaments o malaties. L’Ajuntament de l’Hospitalet va reconéixer la labor de Tecla Sala nomenant-la filla predilecta de la ciutat l’any 1952, i dedicant-li el carrer on ella mateixa va fer construir el 1954, mitjançant un donatiu de 500.000 pessetes, un centre educatiu, que també porta el seu nom Tecla Sala va morir el 1973 i el 1975 el seu fill, l’empresari i mecenes Pau Riera Sala, cofundador d'Omnium Cultural, entitat que va presidir de 1968 a 1978, va vendre la firma al Grup Castell de Jaume Castell Lastortras. L'any 1982, l'Ajuntament de l'Hospitalet va comprar l'edifici i el va rehabilitar com a centre cultural. Durant un temps s'hi van anar realitzant exposicions diverses en lea seva nau principal i en altres dependències van tenir la seu durant un temps diverses companyies teatrals, com el Grup d'Acció Teatral i La Fura dels Baus. El projecte de rehabilitació definitiu de l’edifici principal, redactat pels arquitectes Albert Viaplana i Helio Piñón (posteriorment Albert i David Viaplana), s’executà entre el 1997 i el 2002. El volum s’adequà per instal·lar-hi la Biblioteca Central de la ciutat i un centre d’exposicions. Actualment, el Centre Cultural Metropolità Tecla Sala és un equipament cultural emblemàtic de la ciutat, que acull el Centre d’Art, la Biblioteca Central, la Fundació Arranz-Bravo, el TPK – Art i Pensament Contemporani, i el Centre d'Estudis de L'Hospitalet (CEL'H).
    Indústries
    Patrimoni
    Patrimoni arquitectònic
    Tecla Sala e Hijos S.A. (Tecla Sala)
    Centre Cultural metropolità Tecla Sala
    TPK
    Taller de Pubilla Cases
    Fundació Arranz Bravo
    Biblioteca Central de l'Hospitalet
    Centre d'Estudis de l'Hospitalet
  • AMHLAF0000137.jpg
    L'Harmonia
    Retrat de grup dels socis històrics de l'Ateneu, de la secció d'excursionisme, a dalt de les escales que conduien al primer pis de l'edifi l'Harmonia, seu de l'Ateneu de Cultura Popular, ubicat a la pl. Josep Bordonau núm. 6. A la imatge es pot veure Josep Bonastre, Ravina, Soler, Joan Pallarès, Pere Escalera i Sendra. Segons fonts documentals el seu ús original era de masia, construïda el 1595 aprox. Posteriorment s'usà com a seu de la Falange, després com a seu de l'Ateneu de Cultura Popular i actualment com a centre museístic. Està catalogat en el PEPPA amb el núm. 100-02.
    Arquitectura i urbanisme
    Edificis
    L'Harmonia
    Patrimoni arquitectònic
  • AMHLAF0002063.jpg
    Ramon Solanich i Riera assisteix a un acte religiós
    Ramon Solanich i Riera, alcalde de la ciutat, assisteix a un acte religiós a l'ermita romànica de la Mare de Déu de Bellvitge, junt amb d'altres membres del consistori: sr. España Muntadas i al seu costat el sr. Lluís Abarca i el regidor Sants, i a la segona fila al fons, el sr. Camps. L'ermita està catalogada en el PEPPA amb el núm. 23.
    Alcaldes
    Ermita de Bellvitge
    Esglésies i ermites
    Homes
    Misses
    Patrimoni
    Patrimoni arquitectònic
    Persones
    Política i administració pública
    Regidors
    Religió
  • AMHLAF0003626.jpg
    Campanya electoral d'Iniciativa per Catalunya
    Miting d'Iniciativa per Catalunya al Parc de les Planes amb motiu de les eleccions autonòmiques del 29/05/1988. Vista general del públic assistent a l'acte. Al fons es veu el solar de l'antiga fàbrica el Cardoner amb una de les seves xemeneies del s. XIX. La Xemeneia està catalogada en el PEPPA amb el núm. 57
    Dones i homes
    Adulta/vella
    Eleccions
    Eleccions autonòmiques
    Patrimoni arquitectònic