Antic temple parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida de l'Hospitalet.

Temple parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida, al barri Centre. Es veu la façana principal del temple, amb el seu campanar i rellotge. Davant del temple, es veu un rètol penjant que diu "Automóviles al paso", informant els vianants per tal que en tinguin precaució abans de travessar la via. En primer terme, a l'esquerra, un "automóvil al paso", en efecte, l'autobús de l'empresa Oliveras, procedent de Sant Boi cap a Barcelona. A la dreta una tartana portada per un cavall. Aquest tipus de carruatge, com el de la fotografia, tancat per darrera i dedicat al transport de viatgers era conegut com a Tartana. Per davant era descoberta i per darrera, com s'observa a la fotografia, estava tancada amb porticons. Per a la seva tracció s'emprava un cavall jove o una haca, de pas molt més vigorós que aquests. Les rodes, les dues amb frenos, estaven unides amb una estructura de ferro que sostenia també la caixa mitjançant ballestes, per a la seva suspensió. La vela de la tartana acostumava a estar fixada sobre l'estructura, sense possibilitat de ser plegada. Disposava de dos bancs laterals, enfrontats al costat de cada roda, on es situaven els quatre o sis viatgers que podia acollir, en funció del tamany de la tartana. Disposava d'un graó plegable al darrera per permetre l'accés dels viatgers. En una època on tots els carruatges tenien una funció agrària, disposar d'una tartana pròpia era propi de classes benestants. Normalment eren propietat de carreters que feien amb elles trajectes concertats amb els viatgers. El Ple municipal del 5 d'agost de 1936, a l'inici de la guerra civil, va acordar fer enderrocar la casa parroquial o rectoria, situada ben bé al davant de l'església, a la que antigament havia estat unida mitjançant un pont cobert que va ser enderrocat a mitjans del s. XIX, perquè havia quedat molt malmesa i amenaçava ruïna després d'haver estat incendiada com a reacció revolucionària a l'alçament feixista del 18 de juliol anterior. També van ser incendiades la rectoria i l'ermita de provençana i l'ermita de Bellvitge. L'església de Santa Eulàlia de Mèrida, construïda el 1579, potser també va patir alguna mena de petit incendi d'imatges, però no presentava danys estructurals, segons l'informe de l'arquitecte municipal, que va avaluar l'estat de diversos edificis incendiats llavors, alguns dels quals, com la Torre Barrina, van quedar molt malmesos. En un encès ambient dominat per la reacció contra el cop dels militars feixistes revoltats contra la legalitat republicana i pel fort anticlericalisme d'aquell moment, accentuat per la implicació de l'església amb el "alzamiento nacional", esperonada i pressionada pel Comitè Local de Milícies Antifeixistes, formada per molts dels ciutadans d'esquerres que van enfrontar-se i guanyar en combat, a la Diagonal, al Paral·lel i a les Drassanes de Barcelona, a diversos grups de militars revoltats de diferents casernes de Barcelona, provocant així que el cop no triomfés a Catalunya, la Comissió de Govern de 'Ajuntament de l'Hospitalet, dirigit llavors pel del Front Popular d'Esquerres, que va guanyar àmpliament les eleccions municipals de febrer de 1936, va acordar el següent : " S'acorda, vistos els requeriments formulats pel Comité Local de Milícies Antifeixistes i l'informe de l'arquitecte Municipal, procedir a l'enderroc de l'església i el campanar donat el seu estat actual, que no ofereix cap garantia de conservació. L'Hospitalet, 21 d'agost de 1936" Es va argumentar que el temple estava en mal estat perquè poc abans, efectivament, havia caigut una gran pedra d'una cornisa de la teulada de l'església a sobre de la teulada d'una casa veïna, foradant-la i caient finalment a sobre d'un llit en el que, per sort, no hi havia ningú. Segons aquesta nota de la Comissió de Govern conservada a l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet, o bé es va obligar llavors a l'arquitecte municipal a fer un altre informe contradient el seu anterior de principis d'agost desfavorable al seu enderroc, informe encara no identificat a la documentació existent a l'Arxiu Municipal, o aquest segon informe mai va existir i es va posar a la nota que es comptava amb un informe tècnic només com a formulisme. El fet cert és que l'església va ser efectivament enderrocada pedra a pedra per obrers vinculats i dirigits per la CNT/FAI i la UGT durant l'agost i el setembre de 1936. L'església no va ser doncs ni incendiada ni destruïda a causa d'una bomba. Potser es va cremar alguna imatge i confessionari al seu interior durant el mes de juliol, però al seu interior no es va declarar un incendi de grans proporcions. L'arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt va realitzar quinze anys abans de l'enderroc un extens reportatge fotogràfic de l'interior de l'església, que molts anys després la seva família va dipositar juntament amb més documentació a l'Arxiu Nacional de Catalunya i que es pot consultar on line, on es pot veure que l'església era, el 1922, i segurament també en el moment de la seva destrucció, com afirmava ell en el seu primer informe d'avaluació d'edificis assaltats, perfectament sòlida i es trobava en bon estat de conservació, tenint en compte que era una església del s. XVI. Alguns carreus i relleus d'aquesta portalada van ser recuperats per diferents veïns del poble quan l'església va ser enderrocada i avui dia es custodien al Museu de l'Hospitalet. Altres van ser reutilitzats com a material de construcció i van ser trobats posteriorment, com és el cas d'un carreu d'aquesta portalada, que va ser reutilitzat com a material d'obra per emplenar un del carrers de la Plaça Espanyola de La Torrassa, prop d'on havia estat situat el local de la CNT. La nova església de Santa Eulàlia de Mèrida, es començà a construir, al mateix lloc on havia estat l'antiga però reculada respecte a la seva inicial ubicació, tot just acabada la Guerra Civil, el mateix any de 1939 i es va inaugurar el 1947. Aquest nou edifici, de l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer, està catalogat en el PEPPA amb la fitxa núm. 003. Puig i Janer va recuperar, pel seu projecte de reordenació de la plaça de del davant de l'església i de la Plaça de l'Ajuntament, pel qual va projectar l'edifici de la Caixa de Pensions, un projecte urbanístic de 1932 del llavors arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, mort prematurament per malaltia el 1937.

Retaule de les Santes a l'església Santa Eulàlia de Mèrida

Vista interior de l'església Santa Eulàlia de Mèrida abans de la Guerra Civil

Retaule de Sant Roc a l'església Santa Eulàlia de Mèrida

A la fotografia, l'antic retaule dedicat a Sant Roc, terciari franciscà que va ser l'antic copatró de la vila, protector contra la pesta i les epidèmies, amb el seu barret, la seva capa, el seu sarró i la seva vara de pelegrí, i el seu gos, que li llepa les ferides a la seva cama. La seva devoció es va estendre molt ràpidament a partir del segle xv. La seva festivitat, segons el santoral catòlic, és el 16 d'agost, data en la que l'Hospitalet celebrava antigament la seva Festa Major. Les Festes de Sant Roc de l'Hospitalet de Llobregat van ser descrites pel Baró de Maldà al seu Calaix de sastre. La seva autoria s'atribueix a Jaume Huguet (Vilafranca,1547-1606) i al seu fill, i la datació de l'obra, segons la historiadora Alícia Suárez, entre 1591 i 1594. El retaule, que es va conservar amb les taules separades, presenta quatre escenes de la vida del sant i les imatges de sant Cristòfol, a l'esquerra, i de sant Jaume a la dreta. Les pintures d'aquest retaule es van salvar quan va ser enderrocada l'església el 1937 i avui estan dipositades al Museu de l'Hospitalet.

Vista interior de l'església Santa Eulàlia de Mèrida abans de la Guerra Civil

Interior de l'antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida. S'observa que a l'església hi havia repartits diversos plafons ceràmics amb diferents escenes de la passió de Crist. També s'observa amb detall el treballat púlpit de pedra des d'on el rector feia l'homilia, on es presenten imatges del papa Marti V ( Papa de 1417- a 1431), Otto di Colonna, que va aconseguir eliminar el Cisma d'Occident i restaurar Roma com a seu del papat, amb la seva creu de tres braços, i al bisbe de Barcelona, que porta a la mà una reproducció de l'ermita de Provençana a la mà, personatges del s. XV coetanis a la construcció de l'església original. Com a parròquia, Santa Eulàlia de Provençana no s'esmenta fins l'any 1045. Sembla que l'any 1076 es documenta la construcció de l'ermita, que es consagra el 27 de gener de l'any 1101 pel bisbe Berenguer Folc. L'església de Santa Eulàlia de Mèrida de l'Hospitalet centre té el seu origen a finals del segle XV, quan el nucli de la Pobla d'Hospitalet té ja una cinquantena de cases i una personalitat diferenciada del nucli més antic de Provençana com per a construir un nou temple parroquial. L'any 1426 el bisbe de Barcelona Francesc Climent Sapera concedeix la llicència per a edificar una nova església parroquial i trasllada la titularitat de la vella església de Provençana a aquesta de l'Hospitalet, fet que recorda aquest relleu en pedra al púlpit. La primera església va ser substituïda entre 1580-1600, moment de gran esplendor al poble, per un temple nou, guarnit amb capelles amb bells retaules, com el dedicat a Sant Roc, copatró del poble juntament amb santa Eulàlia, (santa que alguns situen a Mèrida i altres a Barcelona) i un gran Altar data del 1807, substitut d’un altre de l’any 1544 que s’havia podrit degut als problemes d’humitat originats pel mal estat del sostre de l’església. El va realitzar l’escultor barceloní Salvador Roig, a semblança de l’Altar major que hi havia llavors a l’església de Sant Jaume de Barcelona. Durant els primers dies de la guerra civil, la caiguda fortuïta d'una pedra de l'església a una casa veina del costat, que va travessar la teulada i va caure a sobre d'un llit sense provocar danys personals, va provocar que es demanés un informe a l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, que es custodia a l'Arxiu Municipal, sobre l'estat de conservació del temple i la conveniència d'enderrocar-lo. L'esperit revolucionari i el profund anticlericalisme de l'ajuntament republicà del moment van esperonar finalment la seva demolició. D'aquell vell temple només alguns elements, carreus i claus de volta, i pintures d’alguns retaules, com les del retaule de Sant Roc, protector contra l'epidèmia de pesta, de finals del s. XVI, atribuït a Jaume Huguet (Vilafranca,1547-1606 ca.) i al seu fill, han estat preservats al Museu d’Història de 'Hospitalet. Acabada la Guerra Civil, el Bisbat de Barcelona endegà una important campanya per tal de reconstruir les esglésies cremades o destruïdes durant el conflicte bèl·lic. S’encarregà a l’arquitecte Manuel Puig Janer, que va ser arquitecte municipal de l’Hospitalet des de 1939 fins a la seva mort, l'any 1965, la construcció del nou temple, igualment sota l’advocació de Santa Eulàlia de Mèrida. La primera pedra es va col·locar el 16 de juliol de 1939; el 19 de març de 1942 s'inaugurà la primera meitat; el 20 de juny de 1943 es beneí el campanar i la obra s'acabà el 26 d'octubre de 1947. Mentre es construïa el temple feu les funcions d’església parroquial l’edifici del Centre Catòlic. L’actual edifici de l'església de Santa Eulàlia de Mèrida està catalogat dins el Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de l’Hopitalet (PEPPA, fitxa núm. 003)

Vista interior de l'església Santa Eulàlia de Mèrida abans de la Guerra Civil

La fotografia mostra la nau central, amb cadires de vímet pels feligresos i l'Altar Major de l'antic temple parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida, al barri Centre. A la imatge hi ha, dalt de l'altar, la imatge de Sant Josep, que sosté amb una mà la seva vara florida i amb l'altra al nen Jesús. Juntament amb els raigs daurats i el colom de dalt de de tot de l'altar, el conjunt representa, de forma molt teatral, el misteri de la Santíssima Trinitat: Pare, Fill i Esperit Sant. A sota, a banda i banda, apareixen dues escultures que representen dues al·legories. La de l'esquerra de la fotografia representa la virtut teologal de la fe i la figura porta els ulls tapats perquè fa referència a la predisposició intrínseca de les persones a fer el bé. La iconografia la representa com una figura femenina abillada a l’estil clàssic. Porta els ulls embenats. Amb la mà dreta sosté una creu, símbol de Crist crucificat, i amb l’esquerra un calze amb una hòstia, en referència al sagrament del’Eucaristia. La figura femenina de la dreta representa la virtut de l'esperança i sosté l'àncora-creu, símbol de la solidesa, la fidelitat i de Crist mateix, i una au, que representa l'ànima salvada. Més a sota, a l'espai central de l'Altar, hi ha la figura que representa la nena Santa Eulàlia de Mèrida (també anomenada de Barcelona) que sostè la palma del martiri, com tots els àngels que flanquejen l'altar, que informa que la santa va ser martiritzada, i la creu en forma d'aspa on va ser crucifixada. S'ens presenta sostinguda per un núvol, on hi ha també els instruments de tortura que es van fer servir contra ella, rodejat d'àngels i querubins que l'enlairen. Al món grecoromà el palmell era símbol d'immortalitat, de victòria, de glòria. El cristianisme va associar aquest símbol a Jesucrist, primer màrtir i també als màrtirs, que apareixen representats molts cops amb el palmell de la de glòria i resurrecció. Aquests dos símbols, la palma i la creu en forma d'aspa, tots dos, van ser presents durant molt temps a l'escut de L'Hospitalet, dels quals perviu encara avui en l'escut oficial de la ciutat la creu en forma d'aspa. L'any 1937 es va enderrocar aquest temple parroquial, que va ser construït el 1579. Acabada la Guerra Civil, el Bisbat de Barcelona endegà una important campanya per tal de reconstruir les esglésies cremades o destruïdes durant el conflicte bèl·lic. La nova església de Santa Eulàlia de Mèrida, patrona de la ciutat, es començà a construir tot just acabada la Guerra Civil, el mateix any de 1939. La construcció del nou temple, va estar sota la mateixa advocació, es va encarregar a l'arquitecte municipal Manuel Puig Janer. La primera pedra es va col·locar el 16 de juliol de 1939; el 19 de març de 1942 s'inaugurà la primera meitat; el 20 de juny de 1943 es beneí el campanar i l'obra s'acabà el 26 d'octubre de 1947. Està catalogada en el PEPPA amb la fitxa núm. 003.

Francesc Marcé i Sanabra

Francesc Marcé, hospitalenc de soca-rel i funcionari municipal responsable del butlletí d'informació municipal des dels anys cinquanta i fins els anys setanta, anys de profunda transformació de l'Hospitalet del poble agrari en el que ell va néixer el1921 en la segona ciutat de Catalunya en nombre d'habitants, va anar realitzant en aquest butlletí tota una sèrie d'articles relacionats amb el passat remot de la vila que li va permetre recopilar, mica en mica, una gran quantitat d'informació i materials històrics de l'Hospitalet que el van fer pensar en la necessitat de crear un Museu i un Arxiu dedicat a la història de l'Hospitalet. Durant aquells anys de gran transmutació urbanística, l'alcalde de l'època José Matias de España Muntadas va vendre el magnífic i extens jardí del seu gran casal familiar, la Casa Espanya, coneguda també com a Can Molinés, on es va fer una gran promoció immobiliaria que amenaçava amb enderrocar l'edifici i que va arribar ben bé fins a tocar paret amb paret amb ell. La Casa Espanya, seu actual del Museu de l'Hospitalet, es va salvar de ser enderrocada perquè el 1969, a instància de Marcé, la va comprar in extremis la Cambra de la Propietat Urbana de l'Hospitalet, fins llavors situada al c/ baró de Maldà núm 98 i presidida llavors per Lluís Layola i Rovira. Poc després, el 1972, la va cedir a l'Ajuntament per poder instal·lar allà el Museu de la ciutat, iniciativa aquesta que va ser impulsada políticament per l'alcalde Vicens Capdevila i Cardona, que va impulsar decididament el projecte ideat per Francesc Marcé i Sanabra, que va ser el seu primer director, càrrec que va ocupar fins a la seva jubilació el 1985. La Cambra de la Propietat Urbana de l'Hospitalet va rebre, com a compensació, un espaiós entresol situat a la rambla Just Oliveras núm. 62, de propietat municipal, on encara hi és avui dia la seva seu central. Es van fer obres de condicionament a la Casa España per a instal·lar el Museu del 1969 al 1972. Poc després es van fer noves obres i va ser refeta tota la teulada. Està catalogada en el PEPPA amb la fitxa núm. 110. Poc abans de morir, el 7 de maig de 2014, pel seu 92è aniversari, fou homenatjat pel Casino del Centre, on va estudiar de petit a les escoles catalanistes del Dr. Robert allà instal·lades a principis del s. XX, per l'Ateneu de Cultura Popular i per la Coordinadora Sardanista de l'Hospitalet. El seu avi, Francesc Marcé i Codina, pagès de la Marina, va ser alcalde de l'Hospitalet al mandat 1912-1915. El seu mas era conegut com a Cal Polític i encara avui hi ha un passatge a Bellvitge que ho recorda.

Correus i telègrafs ( "Hospitalet, Casa de Correus" )

Edifici de Correus i Telègrafs realitzat per l'arquitecte Ramon Puig Gairalt. A la façana lateral es veu un òmnibus Oliveras. Està catalogat en el PEPPA amb el núm. 77.

Ca l'Esquena Cremat

Vista de la façana principal de la masia de Ca l'Esquena Cremat i els edificis annexos. Hi ha un carro al pati de davant de la casa. Segons referències documentals la casa fou construïda en el segle XIX. Està catalogada en el PEPPA amb núm. 55

Ca n'Arús

Vista de la façana principal de la masia de Ca n'Arús amb els seus jardins i l'edifici annex, la masoveria. Segons referències documentalsla casa fou construïda a mitjàn del segle XIX. Està catalogada en el PEPPA amb núm. 54

Can Sumaro

Masia de Can Sumarro al carrer de Barcelona, 138-144. Es veu la masia, amb la seva façana principal i annexos, i el barri d'accés a la casa. En primer terme, el mur de pedra que tancava tota l'heretat. Al fons a la dreta, s'aprecia una part de l'edifici de l'Harmonia. Segons referències documentals, va ser construïda el 1580 i rehabilitada el 1985. Està catalogada en el PEPPA amb núm. 79

Inauguració del nou emplaçament de La Talaia el 1972

8 de novembre de 1972. Dia de la Província amb la inauguració del nou emplaçament de la Talaia, al carrer xipreret cantonada amb el carrer Barcelona, que va ser traslladada pedra a pedra des de la casa de Can Vila o Mas Modolell de la Torre o Can Bruguera, que es trobava a l'actual carrer Talaia, núm. 9, cantonada amb el carrer Frederic Prats. El Mas Modolell de la Torre (també conegut com a Mas Burguera o Can Vila) masia que va arribar a disposar de 6,86 hectàrees de terreny pel conreu, des del carrer Major fins al Torrent d’en Canyet, destacava tant pel seu volum, que deixava constància de la seva importància, com per tenir adossada una torre de vigilància o de guaita que permetia la visió del delta del Llobregat fins al mar, per protegir els habitants de la casa i de l’entorn de les ràtzies dels pirates sarraïns. Aquesta talaia quadrada va ser construïda amb blocs de pedra calcària en 1587, com consta gravat a la llinda de la porta d'accés. Fa 5 metres d'ample per banda i uns 14 m d'alt, el que donaven els seus 4 pisos de planta quadrada i les golfes amb arcades obertes a quatre vents Aquesta masia i la torre adossada estaven ubicades al lloc que avui és el c/ Talaia, núm. 9, carrer anomenat així en honor a aquesta torre. La seva cronologia original correspon perfectament al moment de creixement de l'antic nucli de l'Hospitalet, que va conèixer l'edificació d'importants cases pairals que han perviscut fins avui dia: Can Sumarro, Casa Espanya, o el Casal de l'Harmonia, situat al costat del nou emplaçament de la Talaia. El creixement urbanístic descontrolat provocat per l'especulació motivada per la massiva arribada de nouvinguts a la ciutat durant els anys seixanta i setanta del s. XX, en ple franquisme, van alterar profundament la fesomia de l’Hospitalet com a poble agrícola i van provocar que aquest mas quedés finalment engolit per la trama urbana i fos finalment abandonat, venut i enderrocat el 1972. La torre que acompanyava la casa, en tant que era un element defensiu històric, havia estat protegida per la Llei de Castells que el mateix Franco havia signat el 22 d'abril de 1949 i no podia ser demolida. Es va decidir llavors el seu trasllat. La Diputació Provincial de Barcelona, va encarregar el 1972 les obres a Eduard Muntada i Lluch l'equip de el qual va procedir a numerar les pedres que formaven la Talaia i a traslladar-la a un solar que hi havia a la cantonada entre els carrers Xipreret i Barcelona, a uns 300 metres de la ubicació original, on avui hi ha la Plaça Josep Bordonau, al costat de l'edifici l'Harmonia. En el lapse de temps entre el desmuntatge i el muntatge de nou de la Talaia, es va descobrir que les arcades gòtiques i les columnes que les sustentaven, que conformaven el pis superior de la torre, com s'observa a la fotografia, havien desaparegut. Mai no es va saber qui se les havia endut i, de fet, la inauguració del trasllat es va realitzar el 8 de novembre de 1972 amb totes les autoritats presents però sense les golfes de La Talaia acabades, com s'observa a la fotografia, a l’espera d’unes noves arcades de mig punt molt diferents a les originals, que van ser instal•lades posteriorment. Son les que llueixen avui. L'edifici La Talaia forma part avui de les dependències del Museu de l'Hospitalet. Està catalogada al Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA FITXA NÚM. 100/01) Al costat, l'edifici l'Harmonia, encara seu llavors del Frente de Juventudes de Falange, com s'observa pintat a a la façana

Casino del Centre

Casino del Centre. Edifici de l'any 1874 ubicat al carrer Enric Prat de la Riba núm. 337-339 cantonada amb Rambla de Just Oliveras i Riera de la Creu.. Està catalogat en el PEPPA amb el núm. 22.

Caserna de La Remunta

Vista del cos central del conjunt i els seus jardins. Es veu el cos central del conjunt i els jardins de la Caserna de la Remunta, amb la façana de l'edifici principal. Aquest edifici principal, que es pot observar molt bé en aquesta fotografia, era una casa pairal que va ser construïda el 1691 que va ser anomenada al llarg del temps amb diferents motius, entre altres, Can Mèlich, Can Nadal i Ca n'Angulo. La masia és de planta basilical amb coberta a quatre aigües al cos central i a una sola als dos costats. El costat dret presenta adossada una terrassa. A la façana principal hi ha tres obertures en planta baixa, i tres més al primer pis, però la porta principal es troba situada al centre del primer pis i s'hi accedeix mitjançant una escala doble, com s'observa, fet relativament normal en aquest tipus de masies, com la que va ser del general Manso, a la Marina. Hi ha la data de 1691 a la llinda de la porta posterior. El Canal de la Infanta passava des de 1819 just al costat de la part de darrera de la finca. El l'exèrcit, que ja comptava amb una caserna d'infanteria molt a prop d'aquesta masia des de 1740, la va llogar el 1862 per tal d'instal·lar allà un esquadró de remuntadors d'artilleria. Posteriorment, l'any 1868, la va comprar juntament amb les 8,5 hectàrees de terreny que l'envolten, a Mercè Bertrand i Amat, emparentada amb el Baró de Maldà, vídua de l'enginyer agrònom d'Isidor d'Angulo i Agustí. Des de llavors se li va donar un altre ús: El de dipòsit de cavalls sementals per a la cria i cura dels cavalls de l'exèrcit. Va ser Dipòsit de Sementals d'Artilleria fins a l'any 1926, data en què va passar a ser el 4t Dipòsit de Sementals de Cavalleria, i va estar en funcionament fins a l'any 1994, data en què l'exèrcit desocupa la caserna i s'instal·la al seu lloc l'Escola de Capacitació Agrària de la Generalitat de Catalunya fins a l'any 2011. El 1886 es van construir unes instal·lacions annexes destinades als animals: Quadres, infermeria veterinària, ferreria... Són edificis d'una o dues plantes realitzades en obra vista i cobertes de sostre a dues aigües. Les obertures són d'arc de mig punt o d'arc rebaixat i hi ha alguns elements decoratius com ara pilastres adossades als murs. Els sementals que tenia l'exèrcit eren molt coneguts i valorats arreu de Catalunya, ja que es tractava d'animals de gran qualitat, poderoses races de tir com a bretons, perxerons i ardenes, adequats per als treballs de camp. Tenien un calendari de desplaçaments a diferents pobles de Catalunya per cobrir les eugues de pagesos i ramaders, que així podien aconseguir bons exemplars. També més endavant, va haver-hi animals de cadira i tir lleuger: Sementals de pura raça àrab, pura raça espanyola i altres races esportives. De quan en quan sortien en formació pels carrers de l'Hospitalet, fet que despertava, òbviament, molta expectació entre tothom, sobretot els infants. Des de 2011 l'Ajuntament de l'Hospitalet ha anat remodelant aquest espai enderrocant algunes de les edificacions obsoletes d'aquesta antiga caserna, rehabilitant unes altres per altres usos (Esplai Xixell, Guarderia Patufet, i la casa Pairal, que espera encara la rehabilitació, entre elles), integrant dins la xarxa urbana aquest nou espai guanyat per a la ciutat obrint nous carrers que el connecten i creant un gran parc públic, el Parc de la Remunta, al voltant del qual s'han anat construint diferents blocs de pisos. Està catalogada en el PEPPA amb núm. 52

Temple parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida

La fotografia està presa des de davant de l'Ajuntament. Es veu la façana principal i part de la lateral de l'església. El campanar encara es veu amb les bastides de l'obra tot i que ja és acabat, amb una bandera d'Espanya que ho senyalitza a dalt de tot. Al mig de la imatge es veu una part dels jardinets de davant de la casa consistorial amb el lema "Franco" en treballs de jardineria i, a darrera, el solar on va ser aixecat l'edifici de La Caixa de Pensions de la Plaça de l'Ajuntament. L'antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida va ser derruïda l'agost de l'any 1936 durant l'esclat revolucionari que va seguir, a Catalunya, a la victòria sobre els militars revoltats adscrits al "alzamiento nacional" militar contra la segona República que va donar origen a la Guerra Civil. La construcció de la nova església es va iniciar el 1939 i no va es va enllestir definitivament fins l'octubre de 1947, quan va ser beneïda pel bisbe de Barcelona Gregorio Modrego. Va ser inaugurada parcialment i beneïda inicialment pel bisbe auxiliar de Barcelona el 19 de març de 1942 quan, a la festivitat de Sant Josep, va tenir lloc el trasllat en processó de les imatges sagrades del Centre Catòlic, que va ser temple parroquial de 1939 fins el 1942, fins a la nova església, la benedicció de les campanes, apadrinades per Ramón Garriga Pujadó, Tecla Sala Miralpeix, Antoni Carbonell Albets i Josefa Salal de Carbonell, i una celebració popular amb banda de música i festa infantil a la Plaça de l'Ajuntament amb els gegants i capgrossos de la ciutat. L'autor del projecte va ser l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer, autor també de l'edifici de La caixa de la Plaça de l'Ajuntament. Puig Janer va reorganitzar tot l'espai de la Plaça de l'església i de la Plaça de l'Ajuntament que els enderrocs havien deixar lliure, seguint un projecte iniciat per l'anterior arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt, mort l'any 1937 per causes naturals. L'edifici actual està catalogat en el PEPPA amb núm. 003.

Casino del Centre

Casino del Centre amb les balconades engalanades i persones amb vestits d'època per assistir a algun acte a l'interior del local. Edifici de l'any 1874 ubicat al carrer Enric Prat de la Riba núm. 337-339 cantonada amb la rambla de Just Oliveras i Riera de la Creu. Està catalogat en el PEPPA amb el núm. 22.

Ajuntament de l'Hospitalet

Façana principal de l'edifici de l'Ajuntament de l'Hospitalet i plaça, amb gent esperant a la parada d'autobús. A la vorera del mateix Ajuntament, just a la cantonada, la caseta de suministrament d'electricitat de la ciutat. Davant, fent cantonada amb el carrer de l'Església, el "Bar Manzanillo". Segons fonts documentals l'ús original va ser d'oficines municipals i escola, l'arquitecte fou Francesc Mariné i està catalogat en el PEPPA amb el núm. 2.

Can Rigalt

Vista de l'entrada principal i façana principal de la masia de Can Rigalt situada a la carretera de Collblanc número 170. Data de 1693 i està catalogada en el PEPPA (Pla Especial de Protecció de Patrimoni Arquitectònic) amb el núm. 13

Can Rigalt

Vista de l'entrada principal i façana principal de la masia de Can Rigalt situada a la carretera de Collblanc número 170. Data de 1693 i està catalogada en el PEPPA (Pla Especial de Protecció de Patrimoni Arquitectònic) amb el núm. 13

Can Rigalt

Vista de l'entrada principal i façana principal de la masia de Can Rigalt situada a la carretera de Collblanc número 170. Data de 1693 i està catalogada en el PEPPA (Pla Especial de Protecció de Patrimoni Arquitectònic) amb el núm. 13

Can Rigalt

Vista de l'entrada principal i façana principal de la masia de Can Rigalt situada a la carretera de Collblanc número 170. Data de 1693 i està catalogada en el PEPPA (Pla Especial de Protecció de Patrimoni Arquitectònic) amb el núm. 13

Can Rigalt

Vista de Can Rigalt des del pont de Collblanc

Pagesos de Cal Bialet del Garro al costat de l'ermita de Bellvitge

Masia de Cal Bialet del Garro i camps de cultiu al costat de l'Ermita de la Mare de Déu de Bellvitge. En primer terme es veu un home llaruant els camps, amb l'ajuda d'un cavall, i darrera, un altre home amb una aixada a l'espatlla. Al fons, l'ermita, envoltada d'arbres. L'ermita està catalogada en el PEPPA amb el núm. 23.

Retrat de grup d'autoritats

Ramon Solanich i Riera assisteix a un acte religiós a l'ermita romànica de la Mare de Déu de Bellvitge, junt amb d'altres membres del consistori. La fotografia està presa a l'exterior del temple i hi surten tots els assistents. Al mig del grup hi ha Mossèn Josep Homar. L'ermita està catalogada en el PEPPA amb el núm. 23.

Millores a l'ermita de la Mare de Déu de Bellvitge

Ofici a l'ermita de la Mare de Déu de Bellvitge (PEPPA núm. 023). Hi assisteixen les autoritats perquè l'acte s'emmarca en la presentació del projecte d'obres de millora al temple. La imatge mostra les primeres fileres de públic assistent. L'ermita està catalogada en el PEPPA amb el núm. 23.