Inauguració del nou emplaçament de La Talaia el 1972

8 de novembre de 1972. Dia de la Província amb la inauguració del nou emplaçament de la Talaia, al carrer xipreret cantonada amb el carrer Barcelona, que va ser traslladada pedra a pedra des de la casa de Can Vila o Mas Modolell de la Torre o Can Bruguera, que es trobava a l'actual carrer Talaia, núm. 9, cantonada amb el carrer Frederic Prats. El Mas Modolell de la Torre (també conegut com a Mas Burguera o Can Vila) masia que va arribar a disposar de 6,86 hectàrees de terreny pel conreu, des del carrer Major fins al Torrent d’en Canyet, destacava tant pel seu volum, que deixava constància de la seva importància, com per tenir adossada una torre de vigilància o de guaita que permetia la visió del delta del Llobregat fins al mar, per protegir els habitants de la casa i de l’entorn de les ràtzies dels pirates sarraïns. Aquesta talaia quadrada va ser construïda amb blocs de pedra calcària en 1587, com consta gravat a la llinda de la porta d'accés. Fa 5 metres d'ample per banda i uns 14 m d'alt, el que donaven els seus 4 pisos de planta quadrada i les golfes amb arcades obertes a quatre vents Aquesta masia i la torre adossada estaven ubicades al lloc que avui és el c/ Talaia, núm. 9, carrer anomenat així en honor a aquesta torre. La seva cronologia original correspon perfectament al moment de creixement de l'antic nucli de l'Hospitalet, que va conèixer l'edificació d'importants cases pairals que han perviscut fins avui dia: Can Sumarro, Casa Espanya, o el Casal de l'Harmonia, situat al costat del nou emplaçament de la Talaia. El creixement urbanístic descontrolat provocat per l'especulació motivada per la massiva arribada de nouvinguts a la ciutat durant els anys seixanta i setanta del s. XX, en ple franquisme, van alterar profundament la fesomia de l’Hospitalet com a poble agrícola i van provocar que aquest mas i les seves terres, propietat llavors de la família Prats, quedés finalment engolit per la trama urbana i fos finalment abandonat, venut i enderrocat el 1972. La torre que acompanyava la casa, en tant que era un element defensiu històric, havia estat protegida per la Llei de Castells que el mateix Franco havia signat el 22 d'abril de 1949 i no podia ser demolida. Es va decidir llavors el seu trasllat. La Diputació Provincial de Barcelona, va encarregar el 1972 les obres a Eduard Muntada i Lluch l'equip de el qual va procedir a numerar les pedres que formaven la Talaia i a traslladar-la a un solar que hi havia a la cantonada entre els carrers Xipreret i Barcelona, a uns 300 metres de la ubicació original, on avui hi ha la Plaça Josep Bordonau, al costat de l'edifici l'Harmonia. En el lapse de temps entre el desmuntatge i el muntatge de nou de la Talaia, es va descobrir que les arcades gòtiques i les columnes que les sustentaven, que conformaven el pis superior de la torre, com s'observa a la fotografia, havien desaparegut. Mai no es va saber qui se les havia endut i, de fet, la inauguració del trasllat es va realitzar el 8 de novembre de 1972 amb totes les autoritats presents però sense les golfes de La Talaia acabades, com s'observa a la fotografia, a l’espera d’unes noves arcades de mig punt molt diferents a les originals, que van ser instal•lades posteriorment. Son les que llueixen avui. L'edifici La Talaia forma part avui de les dependències del Museu de l'Hospitalet. Està catalogada al Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA FITXA NÚM. 100/01) Al costat, l'edifici l'Harmonia, encara seu llavors del Frente de Juventudes de Falange, com s'observa pintat a a la façana

Fàbrica Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment coneguda com a Godó y Trias S.A.

Foto des de la Granvia de l'Hospitalet de la tanca i la fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, instal·lada al barri de Marina de l'Hospìtalet el 1903, quan estava rodejada de camps de conreu. Una part de la fàbrica, la posterior, que continuava més enllà de les naus que s'observen a la fotografia, va quedar afectada el 1924 per l'obertura del que va ser anomenat carrer Cortes, és a dir, de la Gran Via de les Corts Catalanes, avui anomenada Granvia de l'Hospitalet i va ser enderrocada, construint-se posteriorment la tanca que es veu a la fotografia. Inicialment l'entrada al recinte estava situada a la part contrària a la de la fotografia, on hi havia la Casa del Director, que encara avui existeix. Aquesta avinguda, d'una gran amplada, fet insòlit per l'època que va molestar molt els propietaris de terres que van ser expropiats, es va traçar com una ruta relativament paral·lela al camí del Prat, prolongació de la gran avinguda dissenyada el 1858 per l'enginyer Ildefons Cerdà quan presentà el seu projecte de reforma i eixample de Barcelona, on ja es veu la intenció de prolongar la Gran Via de les Corts Catalanes projectada dins del terme de Barcelona cap al terme municipal de l'Hospitalet. Als primers plànols només es veu una petita intenció de prolongació, tocant a la riera Blanca, com en alguns mapes de final del segle XIX, però en plànols de les dues primeres dècades del segle XX, ja es veu clarament la voluntat de fer el projecte fins al riu Llobregat. Aquesta gran fàbrica era anomenada popularment "Les Sangoneres", pel fet d'haver-se instal·lat, el 1903, a instàncies de María Pilar Romeu Torrens, vídua de Trias, a l'anomenat prat de les sangoneres, un terreny de la zona de Marina de l'Hospitalet ben regat per un subcanal del Canal de la Infanta, i per un profund pou artesià de cinquanta metres de fondària, on, a banda de molta aigua, necessària per realitzar satisfactòriament el procés de transformació industrial del jute, abundaven les sangoneres. Entre els treballadors va ser molt popular aquest motiu perquè tenia un doble sentit i també feia referència a la capacitat de les classes extractives burgeses del moment per extreure o "xuclar" plusvàlues dels treballadors pagant salaris de misèria per jornades laborals llarguíssimes. Els productes que produïa i oferia la fàbrica, on el 80% eren dones, que eren les filadores que feien anar els telers, eren arpillera, sacs i cordes de jute. Els homes realitzaven tasques de manteniment de l'edifici, de la maquinaria i el transport de materials. Desapareguda la vídua el 1936 i acabada la guerra civil, època en la que la fàbrica va ser col·lectivitzada i va patir un gran incendi, els seus hereus van fusionar el 1946 la seva firma de filatures de jute amb la dels germans Godó, per constituir «Godó y Trias, S.A.». En aquella època hi havia a Catalunya una quinzena de fàbriques de teixits de jute, però només dues filatures: la dels Godó al carrer Llacuna del Poblenou, i la de Trias a l'Hospitalet. La fàbrica dels Godó, més important, entrà a formar part el 1920 d’Industrias del Yute, SA, que tenia el domicili social a Madrid. Un cop realitzada la fusió va ser triat president del Consell d'Administració de Godó y Trias S.A en Carlos de Godó i Valls, propietari també de La Vanguardia, i en Santiago Trias i Rumeu com director gerent vitalici, càrrec en el que el va succeir el seu fill Santiago Trias i Vidal-Ribas i després el cosí d'aquest, Roberto Trias Milà. La seva seu social va passar de carrer Diputació 249, al "Quadrat d'Or", vivenda de Trias i Rumeu, al carrer Pelai, núm 28, al mateix edifici de La Vanguardia, propietat dels Godó. Es va obrir una segona fàbrica a Sant Feliu de Guixols, que es tancà l’any 1973. La de l’Hospitalet de Llobregat es va mantenir activa fins a 1986. L'edifici, va ser projectat el 1903 pel Mestre d'obres Jaume Brossa i Mascaró i les calderes de vapor, dues calderes multitubulars de vapor amb sistema inexplotable Viclausse, van ser instal·lades per l'enginyer Ferran Junoy Vernet, director de La Maquinista Terrestre i Marítima. Jaume Brossa i Mascaró, Barcelona, 1845-1922, va obtenir el títol de Mestre d’obres el 1868 i va estar en actiu professionalment entre 1869 i 1917. Va ser fill de Francesc Brossa i Rial, empresari d’enderrocs i col•leccionista d’elements esculturals i arquitectònics provinents d’enderrocs d’antics palaus gòtics abandonats de ciutat vella dels segles XIV al XVI o dels convents abandonats per la desamortització, que exhibia a la seva casa-museu al carrer d’Escipió del barri del Putxet de Barcelona, que passaren posteriorment a ser propietat de l’Ajuntament de Barcelona quan aquesta casa va ser enderrocada després de la guerra civil i que van servi per a restaurar altres palaus del carrer de Montcada i dels Arcs. La professió i aquella passió pel col•leccionisme arquitectònic del pare, que sens dubte va influir en la seva formació, el va permetre tot un seguit de contactes amb empresaris del sector de la construcció i amb distingides famílies de la Barcelona burguesa de l’època, com la reusenca Maria de Bofarull i Plandolit, vídua de l’important col•leccionista d’art Sebastià Pascual i Inglada, que va ser fundador del Banc de Barcelona, que li va encarregar la reforma i ampliació del seu habitatge-museu del carrer Xuclà núm.19 el 1877 i que el va posar en contacte amb la família Òdena Iglésias, propietaris del Vapor Vell de Reus, que li va encarregar el 1872 un panteó pel llavors recentment inaugurat cementiri de Reus (1870). Es tracta d'una obra espectacular d'estil neoegipci, una de les peces amb més valor artístic de l'cementiri. Quan l'any 1869 s'enderrocà la Ciutadella i els seus terrenys es van cedir a la ciutat, es va convocar un concurs per urbanitzar el sector que va guanyar el també mestre d’obres Josep Fontserè i Mestre. El seu pla, del 1872-74, preveia la construcció d'un conjunt d'edificis eclèctics de planta baixa, entresòl i tres pisos sobre porxos correguts amb arcades, amb una façana contínua al Parc de la Ciutadella, avui Passeig Picasso. El projecte va ser desenvolupat tant pel mateix Fontserè com pels mestres d'obres Jaume Brossa i Mascaró i Frederic Farreras i Villalonga durant els darrers vint anys del segle XIX. Com a molts altres Mestres d’obres, va ser contractista i empresari i va construir diferents immobles d’estil clàssic a l’eixample, en llocs tan assenyalats com la Casa Joan Pou al núm. 20 de la plaça de Catalunya el 1876, seu de Société Générale de Banque des de 1919, o al núm. 39 del Passeig de Gràcia, just a la que avui es coneix com l’illa d'or, on va aixecar la Casa Antoni Torruella el 1887, avui coneguda com a Casa Delfina Bonet, que la va adquirir el 1915 i va fer reformar la façana, seguint l’estil noucentista, a Marcel•lí Coquillat. També va ser obra seva els Banys Àrabs, de 1873, al Passatge de la Pau núm 2 de Barcelona, avui desapareguts. Uns banys públics que oferien sessions d’hidroteràpia i de banys de vapor que es van fer molt populars per la seva luxosa decoració d’estil neomudejar, un estil que estava molt de moda en aquella segona meitat del segle XIX i que va agradar molt a Joan Marsillach i Parera, que li va encarregar la construcció d’una torre d’estil arabitzant amb un gran jardí el 1882 en un terreny que en aquells anys quedava delimitat pels carrers de Copèrnic, Muntaner i Tavern, gairebé dins del recinte del Parc de Monterols, per traslladar-se a viure amb el seu fill, el crític musical Joaquim Marsillach i Lleonart, greument malalt de tuberculosi, el primer introductor del wagnerisme a Catalunya. L’edifici encara es conserva i és una escola privada. Des de 1983 i fins el 1918 va ser membre de la Junta Consultiva del Centre de Mestres d’Obres de Catalunya.El 1894 va quedar vidu de Manuela Amigó i Monteriol. Van tenir tres filles: Teresa, Ramona i Mercè. El seu cunyat, Francesc Amigó, era fabricant de cal i ell, que era també contractista, va crear el 1896 l’empresa de construcció “La Campinense S.A.” amb la intenció d’explotar unes pedreres de Campins per tal de fer ciment i material de construcció que, de fet, va ser l’ampliació de la seva empresa “Brossa y Compañía”. Van ser socis seus en aquesta empresa, que va comptar amb un capital inicial de tres milions i mig de pessetes, xifra molt important per a l’època, distribuït en 700 accions de 500 pessetes cada una, importants membres de la burgesia catalana del moment com Lluís Martí i Codolar, banquer que va fundar el Banc Hispano Colonial i fou conseller de diverses empreses de ferrocarrils, de la Societat General de Telèfons, fundada per ell, i d’una explotació agrícola (l’anomenada Granja Vella, a Horta), que li valgué la gran creu del mèrit agrícola, i Òscar Pascual de Bofarull, director del Banc de Barcelona i fill del fundador Sebastià Pascual i Inglada. No és estrany, doncs, que li fos encarregada la construcció de la important fàbrica “Viuda e Hijos de Jaime Trias” el 1903 on, seguint l’estètica modernista, va plasmar novament el seu gust per l’arquitectura neomudéjar fent un us molt artístic i funcional del maó vist amb decoració de tipus modernista, aprofitant les qualitats del maó per a fer dibuixos geomètrics a les façanes. L’estructura original de la primigènia fàbrica, consistia en dos blocs de naus d’estil modernista, totes elles amb els murs de maó vist, amb cobertes de quatre vessants. Les façanes estan coronades per cornises emmerletades formant unes sanefes de dissenys geomètrics. Al final de les naus s'aixeca una petita torre de base quadrada emmerletada. Al límit occidental de la parcel·la, i separades de les naus centrals per un passadís, s'aixequen diferents pavellons aïllats que allotjaven dependències productives i administratives. Entre els anys 1962-1964, essent director de la fàbrica Roberto Trias Milà, els arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà, nebot de Trias Milà, van realitzar una ampliació de la fàbrica projectant una sèrie de pabellons de maó vist, amb teulada amb forma de serra, que s'observen molt bé a l'esquerra de la fotografia i avui desapareguts que continuaven el seu llenguatge modernista. L'edifici, actualment de propietat municipal, un dels millors exemples d'arquitrectura industrial de principis del segle XX realitzada amb maó vist, forma part del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectonic (EPPA, fitxa núm. 28)

Visita del ministre Manuel Fraga Iribarne al Teatre Portàtil

Fotografia del 16 d'octubre de 1969, dia en què el Ministro de Información y Turismo, Manuel Fraga Iribarne, que apareix en primer pla, a l'esquerra, acompanyat de l'alcalde de l'Hospitalet José Matias de España Muntadas, a la dreta, va visitar el Teatro Popular Portàtil per inaugurar la campanya "Teatro Universal para Escolares", adreçada als alumnes de batxillerat de l'Hospitalet. Podem veure l'entrada al recinte, flanquejada per dos guàrdies urbans amb uniforme de gala i, al fons, els blocs, llavors recentment construïts, del barri de Can Serra. Emilio Pérez Piñero, l'arquitecte que va dissenyar aquesta original carpa de ferro, va néixer a València el 1935 i es va traslladar sent molt petit a Calasparra, Múrcia, on tenia el seu estudi i on va morir prematurament el 1972. El 1957 viatja a Madrid i comença els seus estudis a l'Escola Superior Tècnica d'Arquitectura. El 1961 en el VI Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes celebrat a Londres, va presentar un projecte de 'Teatre Ambulant' amb capacitat per a 500 espectadors. Amb aquest projecte va donar inici a les seves inquietuds estructurals per crear elements de muntatge i desmuntatge ràpid i econòmic en gran similitud amb les obres de Buckminster Fuller. La seva estructura més coneguda, sens dubte, és la cúpula geodèsica del Museu Dalí a Figueres. Gràcies a aquest treball, de principis dels anys setanta, es va relacionar personalment amb Salvador Dalí, qui se sentia molt identificat amb les seves idees i plantejaments. Després de l'experiència obtinguda a Londres, el 1966 dissenya un Teatro Nacional Desmontable per a 1.800 espectadors per encàrrec del Ministeri d'Informació i Turisme, en l'època del ministre Manuel Fraga Iribarne, per als Festivals d'Espanya. El projecte s'anomenava Teatro Popular Portátil, amb el que el Ministeri pretenia, mitjançant una carpa portàtil, portar el teatre a poblacions que no dispossessin d'un edifici teatral amb suficient capacitat com per representar grans espectacles. Aquesta carpa va anar per primer cop a La Corunya y després a Alcobendas, però no va ser gaire aprofitada pel Ministeri d'Educació. L'alcalde Vicenç Capdevila, llavors encara ponent de cultura, va aconsseguir que aquesta estructura s'instal·lés a l'Hospitalet, a un solar del barri de Can Serra, barri que tot just començava a edificar-se, on van tenir lloc, de 1969 a 1972, diversos cicles de teatre amateur i de teatre professional de tipus clàssic en castellà, en els que es van representar obres de teatre d'autors com Tirso de Molina, Lope de Rueda, Calderon, Lope de Vega, Molière, Arniches, Valle-Inclán, Benavente, Mihura, Salom i Buero Vallejo per a tots els públics, a càrrec de la companyia del Teatro Calderon de Barcelona, dirigida per José Maria Loperena, la Compañía Nacional de Teatro Maria Guerrero de Madrid i la companyia Pequeño Teatro de Barcelona, dirigida per l'actriu Maria Luisa Oliveda. També es van oferir sarsueles com "Marina", d'Arrieta; "La tabernera del puerto", de Sorozábal i "Don Gil de Alcalà", de Penella, a càrrec de la companyia lírica Tomàs Breton de Barcelona dirigida pel baix Manuel Gas. Així mateix van tenir lloc exitoses campanyes escolars pels alumnes de l'Hospitalet a càrrec de la companyia Teatro Universal para Escolares d'Alejandro Ulloa, que va oferir "La vida es sueño" i "El alcalde de Zalamea", de Calderon; "Otelo" i "Hamlet", de Shakespeare; "Los intereses creados", de Benavente i "En flandes se ha puesto el sol", de Marquina. Després se'n va fer càrrec en Ricard Salvat, que va organitzar algunes sessions per alumnes de batxillerat més treballades amb els professors, que podien preparar així l'obra amb anterioritat amb els seus alumnes. En finalitzar la representació els alumnes podien fer preguntes al director i els actors, que es situaven tots a l'escenari. Va ser un projecte deficitari econòmicament però d'una gran importància cultural i de molt relleu per a l'Hospitalet d'aquella època, que va quedar truncat el febrer de 1972 quan una gran tempesta amb una forta ventada va fer malbé totalment la immensa lona que cobria l'estructura. L'elevat cost de fer-ne una altra va motivar que l'Ajuntament, que poc després de l'incident va passar a ser el propietari de la Carpa , cedida per un preu simbólic pel Ministeri, renunciés a construir-ne una altra i deixés l'estructura despullada allà, a Can Serra, en un solar on l’ajuntament franquista de l’alcalde Matías de España havia donat permís per construir 13 blocs de 13 pisos d’alçada. Finalment, les lluites veïnals (els veïns tiraven a terra les tanques que barraven el terreny), l’arribada a l’Ajuntament de l’alcalde Vicenç Capdevila i el nou Pla General Metropolità de l’arquitecte Joan Antoni Solans, van aturar la construcció. En aquell emplaçament va néixer una plaça, un mercat i una escola que porten el nom de la Carpa en record de l’antiga estructura escènica. El 1976 va ser traslladada i muntada a la part del darrere del Parc de Can Buxeres, on va ser finalment desmuntada.

Antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida de l'Hospitalet

Imatge presa des d'una posició elevada, probablement el terrat de l'edifici de l'Ajuntament. Es veu el carrer Major i les façanes principal i lateral del temple, amb el seu característic campanar i rellotge. A baix a la dreta, en primer terme, les casetes del carrer Major situades ben bé davant de l'Ajuntament, propietat de Pilar de Càrcer i de Ros, marquesa de Castellbell i baronessa de Maldà, que l'abril de 1937 foren expropiades i enderrocades per l'Ajuntament per poder executar el projecte de reforma dels voltants de l'Ajuntament, realitzat per l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt el 1926, que preveia la necessitat de crear una plaça pública allà. Davant del temple, es veu un rètol penjant que diu "automóviles al paso", que informava els vianants que tinguessin precaució a l'hora de travessar la via. El Ple municipal del 5 d'agost de 1936, a l'inici de la guerra civil, va acordar fer enderrocar la casa parroquial o rectoria, situada ben bé al davant de l'església, a la que antigament havia estat unida mitjançant un pont cobert que va ser enderrocat a mitjans del s. XIX, perquè havia quedat molt malmesa i amenaçava ruïna després d'haver estat incendiada com a reacció revolucionària a l'alçament feixista del 18 de juliol anterior. També van ser incendiades la rectoria i l'ermita de provençana i l'ermita de Bellvitge. L'església de Santa Eulàlia de Mèrida, construïda el 1579, no presentava danys estructurals, segons l'informe de l'arquitecte municipal, que va avaluar l'estat de diversos edificis incendiats llavors, alguns dels quals, com la Torre Barrina, van quedar molt malmesos. En un encès ambient dominat per la reacció contra el cop dels militars feixistes revoltats contra la legalitat republicana i pel fort anticlericalisme d'aquell moment, accentuat per la implicació de l'església amb aquests, esperonada i pressionada pel Comitè Local de Milícies Antifeixistes, formada per molts dels ciutadans d'esquerres que van enfrontar-se en combat amb els revoltats a la Diagonal, al Paral·lel i a les Drassanes de Barcelona, enfrontaments que van permetre derrotar diversos grups de militars revoltats de diferents casernes de Barcelona fent que el cop no triomfés a Catalunya, la Comissió de Govern de 'Ajuntament de l'Hospitalet, dirigit llavors pel del Front Popular d'Esquerres, que va guanyar àmpliament les eleccions municipals de febrer de 1936, va acordar el següent : " S'acorda, vistos els requeriments formulats pel Comité Local de Milícies Antifeixistes i l'informe de l'arquitecte Municipal, procedir a l'enderroc de l'església i el campanar donat el seu estat actual, que no ofereix cap garantia de conservació. L'Hospitalet, 21 d'agost de 1936" Es va argumentar que el temple estava en mal estat perquè poc abans, efectivament, havia caigut una gran pedra d'una cornisa de la teulada de l'església a sobre de la teulada d'una casa veïna, foradant-la i caient finalment a sobre d'un llit en el que, per sort, no hi havia ningú. Segons aquesta nota de la Comissió de Govern conservada a l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet, o bé es va obligar llavors a l'arquitecte municipal a fer un altre informe contradient el seu anterior de principis d'agost desfavorable al seu enderroc, informe encara no identificat a la documentació existent a l'Arxiu Municipal, o aquest segon informe mai va existir i es va posar a la nota que es comptava amb un informe tècnic només com a formulisme. El fet cert és que l'església va ser efectivament enderrocada pedra a pedra per obrers vinculats i dirigits per la CNT/FAI i la UGT durant l'agost i el setembre de 1936. L'església no va ser doncs ni incendiada ni destruïda a causa d'una bomba. Potser es va cremar alguna imatge i confessionari al seu interior durant el mes de juliol, però al seu interior no es va declarar un incendi de grans proporcions. L'arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt va realitzar quinze anys abans de l'enderroc un extens reportatge fotogràfic de l'interior de l'església, que molts anys després la seva família va dipositar juntament amb més documentació a l'Arxiu Nacional de Catalunya i que es pot consultar on line, on es pot veure que l'església era, el 1922, i segurament també en el moment de la seva destrucció, com afirmava ell en el seu primer informe d'avaluació d'edificis assaltats, perfectament sòlida i es trobava en bon estat de conservació, tenint en compte que era una església del s. XVI. Alguns carreus i relleus de la portalada van ser recuperats per diferents veïns del poble quan l'església va ser enderrocada i avui dia es custodien al Museu de l'Hospitalet. Altres van ser reutilitzats com a material de construcció i van ser trobats posteriorment, com és el cas d'un carreu d'aquesta portalada, que va ser reutilitzat com a material d'obra per emplenar un del carrers de la Plaça Espanyola de La Torrassa, prop d'on havia estat situat el local de la CNT. La nova església de Santa Eulàlia de Mèrida, es començà a construir, al mateix lloc on havia estat l'antiga però reculada respecte a la seva inicial ubicació, tot just acabada la Guerra Civil, el mateix any de 1939 i es va inaugurar el 1947. Aquest nou edifici, de l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer, està catalogat en el PEPPA amb la fitxa núm. 003. Puig i Janer va recuperar, pel seu projecte de reordenació de la plaça de del davant de l'església i de la Plaça de l'Ajuntament, pel qual va projectar l'edifici de la Caixa de Pensions, un projecte urbanístic de 1932 del llavors arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, mort prematurament per malaltia el 1937.

Casa pairal de la Pubilla Cases des de la carretera d'Esplugues

Casa pairal de la Pubilla Cases a la carretera de Collblanc núms. 217-227. A la imatge i fins l'actualitat ha estat un centre educatiu anomenat Sant Josep Obrer. Es veu la façana interior i el pati amb cistelles per jugar a bàsquet a l'hora de l'esbarjo. Segons fonts documentals la casa va ser construïda l'any 1772 i. . Està catalogada en el PEPPA amb el núm. 14. A començament del segle XVIII les terres on avui hi ha el densíssim barri de Pubilla Cases de l'Hospitalet, fruit del "desarrollismo" i de l'especulació franquista, eren propietat dels jesuïtes, on tenien una residència pels seus jubilats i malalts, però al 1767, Carles III va expulsar-los d’Espanya i va posar a la venda les seves terres. El pare de Josefa Cases i Clavell les va comprar, va tirar a terra l’antiga residència i al 1772 va estrenar l’actual torre d’estil neoclàssic. Va aprofitar les aigües dels torrents de les Cucales i dels Albarells i va convertr les terres en jardins, horta i vinyes. La situació estratègica de la torre a les portes de Barcelona i la categoria social dels propietaris, deguda a la producció vitivinícola, va fer que fes estada en aquest majestuos casalot, situat al costa del llavors anomenat "camí ral" gent important de l'època. Incautada durant la guerra civil, època en la que s'hi va instal·lar una txeca al seu soterrani, el 1947 la finca va passar a ser propietat del Sr. Joaquím Freixa, que va instal·lar una fàbrica tèxtil. Aquesta va fer fallida el 1963 i el 1964 Freixa va vendre la finca a les religioses de la congregació Serventes del Sagrat Cor de Jesús, que l'ocupen des de llavors, mantenint l'antic casal de la Pubilla Cases en perfecte estat, on van instal·lar el centre docent privat concertat de caire religiós Sant Josep Obrer.

Casa pairal de la Pubilla Cases i l'entorn al 1900.

Casa pairal Pubilla Cases. Els voltants són camps. Davant de la casa passa el que ara es coneix com carretera de Collblanc. Va ser construïda l'any 1772 i està ubicada a la carretera de Collblanc 217-227. Actualment s'usa com escola. Està catalogada en el PEPPA amb el núm. 14. A començament del segle XVIII les terres on avui hi ha el densíssim barri de Pubilla Cases de l'Hospitalet, fruit del "desarrollismo" i de l'especulació franquista, eren propietat dels jesuïtes, on tenien una residència pels seus jubilats i malalts, però al 1767, Carles III va expulsar-los d’Espanya i va posar a la venda les seves terres. El pare de Josefa Cases i Clavell les va comprar, va tirar a terra l’antiga residència i al 1772 va estrenar l’actual torre d’estil neoclàssic. Va aprofitar les aigües dels torrents de les Cucales i dels Albarells i va convertr les terres en jardins, horta i vinyes. La situació estratègica de la torre a les portes de Barcelona i la categoria social dels propietaris, deguda a la producció vitivinícola, va fer que fes estada en aquest majestuos casalot, situat al costa del llavors anomenat "camí ral" gent important de l'època. Incautada durant la guerra civil, època en la que s'hi va instal·lar una txeca al seu soterrani, el 1947 la finca va passar a ser propietat del Sr. Joaquím Freixa, que va instal·lar una fàbrica tèxtil. Aquesta va fer fallida el 1963 i el 1964 Freixa va vendre la finca a les religioses de la congregació Serventes del Sagrat Cor de Jesús, que l'ocupen des de llavors, mantenint l'antic casal de la Pubilla Cases en perfecte estat, on van instal·lar el centre docent privat concertat de caire religiós Sant Josep Obrer.

Correus i Telègrafs. S.M. la Reina Victoria i les Infantes en la inauguració de l'edifici

Inauguració, el 23d'octubre de 1927, de l'edifici de Correus i Telègrafs, projectat pel l'arquitecte municipal de l'Ajuntament de l'Hospitalet Ramon Puig i Gairalt. Està catalogat en el PEPPA amb la fitxa núm. 77. L'edifici va ser inaugurat per S.M. la Reina Victòria Eugenia, que va venir a l'Hospitalet acompanyada per les Infantes Beatriz i Cristina. Davant la tribuna, set dones amb mantellina. Les tres primeres, comptant des de l'esquerra, son les filles de l'alcalde Tomàs Giménez i la seva esposa, Gloria Guill Moll, aquesta al centre de la fotografia, que té al seu costat el Capità General de Catalunya, Emilio Barrera. A la dreta de la fotografia hi ha les germanes Isern Rabascall, filles de Maria Rabascall i Aguiló i del Dr. Jaume Isern Hombravella, que era llavors, i des de 1899, metge titular, inspector de sanitat i degà del cos mèdic municipal de l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat, que van viure en un xalet, on el Dr. Isern tenia també la seva consulta privada, situat a la mateixa Plaça del Repartidor, davant de l'edifici de Correus, projectat també, el 1930, pel l'arquitecte municipal de l'Ajuntament de l'Hospitalet Ramon Puig i Gairalt. Està catalogat en el PEPPA amb el núm. 78. Actualment aquest xalet és, des de després de la guerra civil, la comissaria de la Policia Nacional a l'Hospitalet. Montserrat Isern, la tercera comptant des de la dreta de la fotografia, va ser la primera dona que va obrir a Barcelona una galeria d'Art, la famosa galeria Syra, inaugurada el 1931 al carrer Diputació i traslladada després de la guerra civil als baixos de la Casa Batlló del Passeig de Gràcia, que de seguida va destacar en la difusió de l'art d'avantguarda, i va acollir artistes com Pablo Picasso, Josep Llorens i Artigas o Manolo Hugué, entre molts d'altres. Josep Guinovart va fer en aquesta galeria la seva primera exposició de pintura el 1952. La galeria Syra es va convertir en un punt de referència obligat per entendre una gran part de l'art català del segle XX. Va tancar el 1986, any de la mort de Montserrat Isern, que va néixer el 1900 a l'Hospitalet.

Fàbrica "Tecla Sala e Hijos S.A."

Imatge de la fàbrica Tecla Sala en els seus darrers moments en funcionament, a començaments dels anys vuitanta del segle XX, anys en els que la indústria tèxtil catalana va gairebé desaparèixer a causa de la crisi econòmica dels anys setanta i l'inici de la deslocalització empresarial, amb la seva tanca perimetral i l'antiga zona esportiva pels treballadors convertida llavors en un descampat. L'any 1988 l'Ajuntament de l'Hospitalet la va comprar als seus propietaris, la família Riera i Sala, amb la intenció de poder reconvertir aquest esplèndid edifici fabril en un important centre cultural, com va començar a ser a partir de la dècada dels noranta, en la que es van començar a realitzar exposicions d'art contemporani català i va servir com a centre d'operacions de diferents companyies teatrals, com el GAT de l'Hospitalet o La Fura dels Baus. La seva completa remodelació i modernització va tenir lloc ja entrat el segle XXI, quan es va reinaugurar, després d'una important intervenció arquitectònica que va tenir un cost de 3'5 milions d'euros, realitzada a càrrec de l despatx d'arquitectura com a espectacular Mediateca-Biblioteca Central de l'Hospitalet, Centre d'Art Contemporani i seu de diferents entitats ciutadanes, com el Centre d'Art i Pensament TPK, la Fundació Arranz-Bravo i el Centre d'Estudis de l'Hospitalet. L’origen de la fàbrica Tecla Sala es remunta a 1855, quan la família Basté, de Capellades, va instal·lar allà un molí paperer que aprofitava el salt d'aigua del Canal de la Infanta. La família Basté va decidir començar també amb el negoci tèxtil i va encarregar un projecte per a un nou edifici fabril a l’arquitecte Claudi Duran Ventosa el 1892. El resultat va ser una construcció industrial d’estil manxesterià, amb murs de maó vist, de tres pisos d'alçada, format per tres grans naus de molta llargària, essent la central més ample i alta que les laterals. La teulada és a doble vessant, amb el carener paral·lel a la façana principal, i l'estructura de l'encavallada de ferro. Va esdevenir aviat una de les fàbriques de filatures de cotó més importants del país, propietat, des de 1913, de Joan Riera i Sala, empresari tèxtil de Roda de Ter, on tenia també una important indústria, i des de 1926, quan va morir, de la seva dona, la senyora Tecla Sala i Miralpeix (Roda de Ter, 1886 - Barcelona, 1973). Posteriorment en el mateix recinte s'hi va construir una caseta d'estil modernista que va tenir al llarg del temps diversos usos: casa del director, guarderia, escola i finalment infermeria, de la que va ser responsable durant molts anys el Dr. Ramon Solanich i Riera, nebot de la Sra. Tecla Sala, que va ser alcalde de l'Hospitalet de 1956 a 1962. (Fitxa núm. 32 del PEPPA, Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de l'Ajuntament de l'Hospitalet).

Ermita de Santa Eulàlia de Provençana

Vista general de l'ermita. En primer terme, el creueu i la plaça del davanti. Segons referències documentals, les primeres notícies de l'existència del temple daten del segle IX, però fou consagrada el 1101. Catalogada en el PEPPA amb núm. 93.

Carrer Centre. Bústia de l'antiga estafeta de Correus de la Plaça del Repartidor.

Fotografies d'elements ornamentals d'edificis i monuments del barri del Centre. Aquesta espectacular bústia de bronze, idèntica a les de l'edifici central de Correus de la Via Laietana, i a molts altres edificis de correus d'Espanya, estava col·locada a l'antic edifici de l'estafeta de correus de la Plaça del Repartidor - obra de 1926 de l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt- des de la seva inauguració, que va tenir lloc el 23d'octubre de 1927 en un acte de gran solemnitat presidit per la Reina Victòria Eugenia, les Infantes, el Ministre de Governació i les autoritats locals. L’edifici està catalogat al Pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic de L’Hospitalet PEPPA fitxa núm. 77 Aquestes bústies de cap de lleó, molt freqüents a tot el país, van deixar d'estar operatives per motius de seguretat, ja que el que entrava per la boca del lleó anava directament dins l'edifici, i, a més, per evitar que s'hi tiressin deixalles que danyessin la correspondència, cosa que passava amb freqüència. L'elecció en el seu moment per part de correus d'aquesta forma zoomorfa, el cap d'un lleó amb la boca oberta i cara de pomes agres, tenia com a finalitat simbolitzar el valor i la inviolabilitat de la correspondència custodiada pel servei de correus. Van començar a ser instal·lats a partir de 1877 tot i que es van anar generalitzant per tota la geografia espanyola a partir de la segona meitat dels ans vint del s. XX. Si observem alguna de les fotografies antigues amb les que compta aquest Arxiu Municipal, s'observa que al 1927, quan l'edifici va ser inaugurat, encara no estava instal·lada aquesta bústia, motiu pel qual, quan es va posar, va ser necessari realitzar una petita mossegada a la lleixa de la finestra de l'exterior, com s'observa a la fotografia, per permetre la seva correcta ubicació de la part interior de la bústia, que consistia en un tobogan metàl·lic al final del qual es lligava un sac de tela que estava dins una caixa tancada d'obra amb una porta de ferro tancada amb clau. El 2011, quan l'Ajuntament va recuperar l'edifici, de propietat municipal, pel trasllat del servei de correus a un altre edifici de la ciutat, degut al mal estat de conservació d'aquest, Correus, propietari de la peça, la va retirar per portar-la a un despatx de l'edifici central de Correus de Barcelona. El Museu de l'Hospitalet i diverses entitats ciutadanes van demanar que fos instal·lada novament quan l'edifici va ser totalment restaurat el 2017 i reconvertit per L'Ajuntament de L'Hospitalet de Llobregat, la Diputació de Barcelona i la Fundació Bancària La Caixa, en una escola-taller d'hostaleria i restauració. Correus va enviar llavors un motlle per tal que el Museu de l'Hospitalet pogués treure una còpia en fibra de vidre, que és la que hi ha instal·lada, gairebé al mateix lloc on era, des de 2019. Després de restaurar l’interior per tal d'adequar l'edifici als nous usos, les obres de restauració es van centrar en els diferents elements exteriors que s’havien de reparar, com per exemple l’estructura de la cúpula o la coberta. També es van restaurar els estucs i esgrafiats de les façanes d’estil noucentista que hi havia entre les finestres de la segona planta o l’acabat exterior de la mateixa cúpula. També es va recuperar s’ha recuperat el sòcol de pedra que cobreix part de les dues façanes de l’edifici i els elements decoratius que cobreixen les finestres, acabades en arc de mig punt, de la planta baixa. Les obres també van permetre així recuperar dos elements originals de la façana de l’edifici. Un és la reproducció del rellotge instal·lat sobre la porta d’entrada de l’edifici i l’altra és la icònica bústia amb el cap de lleó d'aquesta fotografia, que va fascinar, i fascina encara avui, tots els nens del barri del Centre. El Centre d’Alternança entre Formació i Treball. Escola de Segona Oportunitat, gestionat per la Fundació El Llindar, que té com a missió facilitar la integració laboral als joves de 14 a 21 anys, que han abandonat el sistema educatiu, va ser el primer equipament d’aquestes característiques que es va obrir a Catalunya. L’equipament, que va ser batejat com El Repartidor, ofereix cursos d’especialització en cuina, sala i barman per a 64 joves, que atenen també un servei d’atenció al públic de restaurant i bar.

Correus i Telègrafs i font de la Plaça del Repartidor

Fotografia de l'edifici de Correus i Telègrafs i de la font de la Plaça del Repartidor realitzada poc després de la seva inauguració. Segons fonts documentals la torre d'aigües del Repartidor va ser construïda el 1867 i servia per distribuir l'aigua a la població. La urbanització de la plaça i reconversió de la Torre del Repartidor dotan-la de quatre canonades, es va produir el 1927-1928, quan es va inaugurar el nou edifici de Correus i Telègrafs realitzat per Ramon Puig Gairalt, llavors arquitecte municipal. Tant la font com l'edifici de correus estan catalogats en el PEPPA amb els núms. 76 i 77 respectivament. Inicialment la plaça era de sorra i havia al mig un petit estany amb peixos i un surtidor. L'aigua corrent va arribar a l'Hospitalet a inicis de la S. XVIII, mitjançant una canonada que venia de la "font de Mas Cunill", que baixaven canalitzades des de la mina excavada a la zona de Finestrelles, a Esplugues, propietat de Rafael d'Amat i de Cortada, primer Baró de Maldà per successió de la seva mare, la pubilla, Teresa de Cortada i de Senjust, (Can Cortada). Habitualment el Baró de Maldà, residia a Barcelona, ​​tot i que una part de l'estiu ho gaudia a l'Hospitalet, a la seva extensa finca Can Xerricó, que ocupava la totalitat de l'actual plaça de l'Ajuntament i arribava fins a l'actual Rambla Just Oliveras i fins a tocar amb la finca Molinés/ Casa España. Durant la Festa Major que se celebrava a mitjans d'agost, commemorant el patró de la ciutat Sant Roc. Aquesta aigua arribava a la casa del Baró de Maldà (on ara es troba el carrer amb aquest mateix nom) i a la casa de rector, al davant de l'església de Santa Eulàlia de Mèrida. A la fi de la S. XVIII el Baró de Maldà va cedir a l'ajuntament una part dels seus drets sobre l'aigua i l'ajuntament va construir una font, construint l'antiga torre del repartidor de les aigües d'ús públic. Aquesta plaça rebia el seu nom popular, avui oficial, per estar situada en ella la que va ser, doncs, una de les primeres font públiques de l'Hospitalet, que "repartia" aigua als hospitalencs, construïda en terrens que van ser, i que arribaven al Passatge de Xerricó, de Rafael d'Amat i de Cortada i de Senjust, Baró de Maldà, motiu que explica per què a l'Hospitalet hi ha el c/ Baró de Maldà que va del c/ Major a la Plaça del Repartidor. Personatge singular, autor de la monumental crònica de costums divuitesques barcelonines i catalanes "Calaix de sastre", curiosament, no té cap carrer dedicat a la seva memòria a Barcelona, on va néixer. El 1927 va ser inaugurat per la reina Victòria l'edifici d'inspiració encara noucentista de correus, i la renovada torre de la font, obra de l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, també autor, uns anys més tard, el 1930, de la Torre d'estètica art déco-funcionalista del Dr. Ysern Hombrabella on després de la guerra es va instal·lar la comissaria de la Policia Nacional. En el franquisme aquesta plaça va ser anomenada Plaza General Mola.

Drogueria de Josep Puiggròs

Vista de la façana de la drogueria, propietat d'en Josep Puiggròs, amb els cartells anunciadors dels productes a banda i banda. Penjant del sostre i al costat de la porta d'entrada es veuen diferents productes. En primer pla marquesina d'una parada d'autobús. Aquesta botiga estava situada a l'edifici Casa Cabaní de 1923 de la carretera de Collblanc, que va ser dissenyat per l'arquitecte Ramon Puig Gairalt.

Treballadora de Can Trinxet

Indústria textil de Can Trinxet, al barri de Santa Eulàlia. Es veu a Conxita Vicente amb bata de treball i llançadora a les mans, dreta al davant d'un dels telers. L'antiga fàbrica Trinxet està catalogada en el PEPPA amb núm. 92.

Casa Sanfeliu

Casa Sanfeliu, a la rambla de Just Oliveras. L'edifici, d'estil racionalista. Segons algunes fonts (la fitxa catalogada del PEPPA amb el núm. 43) fou projectat per l'arquitecte municipal Ramon Puig Gairalt l'any 1928. Però els plànols de la llicència de construcció estan signats i segellats pel seu germà Antoni Puig i Gairalt.

Exposició de projectes de l'arquitecte municipal Ramon Puig Gairalt

Exposició de projectes de l'arquitecte municipal Ramon Puig Gairalt

Pagesos de Cal Bialet del Garro al costat de l'ermita de Bellvitge

Masia de Cal Bialet del Garro i camps de cultiu al costat de l'Ermita de la Mare de Déu de Bellvitge. En primer terme es veu un home llaruant els camps, amb l'ajuda d'un cavall, i darrera, un altre home amb una aixada a l'espatlla. Al fons, l'ermita, envoltada d'arbres. L'ermita està catalogada en el PEPPA amb el núm. 23.

Teatro Popular Portátil

Emilio Pérez Piñero, l'arquitecte que va dissenyar aquesta original carpa de ferro, va néixer a València el 1935 i es va traslladar sent molt petit a Calasparra, Múrcia, on tenia el seu estudi i on va morir prematurament el 1972. El 1957 viatja a Madrid i comença els seus estudis a l'Escola Superior Tècnica d'Arquitectura. El 1961 en el VI Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes celebrat a Londres, va presentar un projecte de 'Teatre Ambulant' amb capacitat per a 500 espectadors. Amb aquest projecte va donar inici a les seves inquietuds estructurals per crear elements de muntatge i desmuntatge ràpid i econòmic en gran similitud amb les obres de Buckminster Fuller. La seva estructura més coneguda, sens dubte, és la cúpula geodèsica del Museu Dalí a Figueres. Gràcies a aquest treball, de principis dels anys setanta, es va relacionar personalment amb Salvador Dalí, qui se sentia molt identificat amb les seves idees i plantejaments. Després de l'experiència obtinguda a Londres, el 1966 dissenya un Teatro Nacional Desmontable per a 1.800 espectadors per encàrrec del Ministeri d'Informació i Turisme, en l'època del ministre Manuel Fraga Iribarne, per als Festivals d'Espanya. L'estructura constava de dues cúpules reticulars realitzades en casquets de directriu esfèrica de 31 metres de diàmetre y 11 metres de fletxa. El projecte s'anomenava Teatro Popular Portátil, amb el que el Ministeri pretenia, mitjançant una carpa portàtil, portar el teatre a poblacions que no dispossessin d'un edifici teatral amb suficient capacitat com per representar grans espectacles. Aquesta carpa va anar per primer cop a La Corunya y després a Alcobendas, però no va ser gaire aprofitada pel Ministeri d'Educació. L'alcalde Vicenç Capdevila, llavors encara ponent de cultura, va aconsseguir que aquesta estructura s'instal·lés a l'Hospitalet, a un solar del barri de Can Serra, barri que tot just començava a edificar-se, on van tenir lloc, de 1969 a 1972, diversos cicles de teatre amateur i de teatre professional de tipus clàssic en castellà, en els que es van representar obres de teatre d'autors com Tirso de Molina, Lope de Rueda, Calderon, Lope de Vega, Molière, Arniches, Valle-Inclán, Benavente, Mihura, Salom i Buero Vallejo per a tots els públics, a càrrec de la companyia del Teatro Calderon de Barcelona, dirigida per José Maria Loperena, la Compañía Nacional de Teatro Maria Guerrero de Madrid i la companyia Pequeño Teatro de Barcelona, dirigida per l'actriu Maria Luisa Oliveda. També es van oferir sarsueles com "Marina", d'Arrieta; "La tabernera del puerto", de Sorozábal i "Don Gil de Alcalà", de Penella, a càrrec de la companyia lírica Tomàs Breton de Barcelona dirigida pel baix Manuel Gas. Així mateix van tenir lloc exitoses campanyes escolars pels alumnes de l'Hospitalet a càrrec de la companyia Teatro Universal para Escolares d'Alejandro Ulloa, que va oferir "La vida es sueño" i "El alcalde de Zalamea", de Calderon; "Otelo" i "Hamlet", de Shakespeare; "Los intereses creados", de Benavente i "En flandes se ha puesto el sol", de Marquina. Després se'n va fer càrrec en Ricard Salvat, que va organitzar algunes sessions per alumnes de batxillerat més treballades amb els professors, que podien preparar així l'obra amb anterioritat amb els seus alumnes. En finalitzar la representació els alumnes podien fer preguntes al director i els actors, que es situaven tots a l'escenari. Va ser un projecte deficitari econòmicament però d'una gran importància cultural i de molt relleu per a l'Hospitalet d'aquella època, que va quedar truncat el febrer de 1972 quan una gran tempesta amb una forta ventada va fer malbé totalment la immensa lona que cobria l'estructura. L'elevat cost de fer-ne una altra va motivar que l'Ajuntament, que poc després de l'incident va passar a ser el propietari de la Carpa , cedida per un preu simbólic pel Ministeri, renunciés a construir-ne una altra i deixés l'estructura despullada allà, a Can Serra, en un solar on l’ajuntament franquista de l’alcalde Matías de España havia donat permís per construir 13 blocs de 13 pisos d’alçada. Finalment, les lluites veïnals (els veïns tiraven a terra les tanques que barraven el terreny), l’arribada a l’Ajuntament de l’alcalde Vicenç Capdevila i el nou Pla General Metropolità de l’arquitecte Joan Antoni Solans, van aturar la construcció. En aquell emplaçament va néixer una plaça, un mercat i una escola que porten el nom de la Carpa en record de l’antiga estructura escènica. El 1976 va ser traslladada i muntada a la part del darrere del Parc de Can Buxeres, on va ser finalment desmuntada. Fotografia del 16 d'octubre de 1969, dia en què el Ministro de Información y Turismo, Manuel Fraga Iribarne, va visitar el Teatro Popular Portàtil per inaugurar la campanya "Teatro Universal para Escolares, adreçada als alumnes de batxillerat de l'Hospitalet. Podem veure l'esplèndida estructura coberta amb la gran lona i unes petites edificacions realitzades en obra, on tenien lloc les oficines i les taquilles, en les que apareix el nom del projecte. La furgoneta de refrescos Mirinda, de la marca Pepsi-Cola, afincada llavors a l'Hospitalet, a la Gran Via, al costat de la fàbrica Godó i Trias, va donar suport a aquestes representacions.

Ermita de Bellvitge

Vista de l'Ermita de Bellvitge enrunada del 1937. La imatge mostra l'estat en què va quedar l'ermita després de ser parcialment destruïda durant els primers dies de la Guerra Civil. Es veu a tres homes, un d'ells amb una escala a l'espatlla i, a la paret, la data de 1937. Segons referències documentals, les primeres notícies de la seva existència daten de 1279. Catalogada en el PEPPA amb núm. 23.

Ca n'Alós i Fàbrica Vanguard

Una de les 123 masies que l’ajuntament havia registrat el 14 de març de 1863 era la important i imponent masia, com moltes d'elles de planta basilical, Ca n'Alós, que estava situada a prop de l'ermita romànica de Santa Eulàlia de Provençana, que era el topònim amb el que es coneixia llavors aquella zona. Josep d'Alós i de Ferrer, militar barceloní, compra el 1703 els terrenys de l'ermita romànica, amb l'obligació, per part de les autoritats eclesiàstiques de restaurar l'ermita, molt malmesa llavors, i de mantenir-la. El seu germà, Jaume d'Alós i de Ferrer, Doctor en Dret i Canonge de Lleida, va assistir a les Corts del Principat de Catalunya, en 1701. Eren fills de Mariana Ferrer i de Joan d'Alós i Serradora, de Moià, Doctor en Medicina, conseller Tercer de Barcelona, ​​Cònsol de la Llotja de la Mar, Diputat pel Braç Reial de la Generalitat de Catalunya, elevat a la dignitat de Ciutadà Honrat de Barcelona el 20 de desembre de 1678. El 1712 Josep d'Alòs va ser nomenat cavaller del Principat de Catalunya. El 1785 el seu propietari era Juan de Ponsich i d'Alós, que pertanyia a la Junta d’Administradors i Copatrons de la Ermita y capella publica de Santa Eulàlia, als que corresponia nomenar i triar un Custodi o Ermità, va manar construir la Creu de Terme que encara existeix davant la citada ermita de Santa Eulàlia de Provençana. El cognom Ponsich provenia d'una família noble catalana de Terrassa que varen emparentar amb els Alós i van acabar assumint la primogenitura. Els Ponsich van anar venen les seves terres, que arribaven fins el que avui és el carrer Jansana, poc a poc, a partir de 1928, a diferents promotores fet que va provocar que deixés de ser una explotació agraria rendible el 1960. Van ser propietaris del mas fins el 1969, quan el van vendre, amb els terrenys que l'envoltaven, a Juan Cahué Franquet que volia ampliar la seva pròspera fàbrica de televisors i ràdios, inicialment situada al c/ Fortuny, núm. 9 del barri de Collblanc, Cahué Industrial, S.A., (CISA), que des de 1958 eren comercialitzats amb la marca Vanguard. Es trobava al que avui és el barri de Santa Eulàlia, just entre l’edifici de la Vanguard, construït el 1969, que apareix ja construït en aquesta fotografia realitzada poc després, on es pot apreciar la seva part del darrera, i les vies del tren, a dalt del carrer de Carrasco i Formiguera (abans de Juan Cahué), on ara no hi ha res. Va ser enderrocada el 1973, tot i que, paradoxalment, poc abans l'ajuntament l'havia fet sortir en una relació del patrimoni arquitectònic hospitalenc. S'observa a la fotografia que, poc abans del seu enderroc, les pedres que emmarcaven la porta i les finestres van ser numerades. Inicialment semblava que la numeració dels sòlids dovells i correus de pedra viva de la porta i les finestres, així com d'altres detalls del seu interior, com l'escala i les vigues de fusta, i aquest mateix reportatge fotogràfic, es va fer per tal que l'ajuntament pogués reconstruir-la en un altre indret, com indicava amb rigor l'arquitecte municipal de l'època, que demanava, a més, aixecar plànols exhaustius de l'edifici com a condició indispensable per què l'ajuntament pogués autoritzar l'enderroc, que tot i això ell desaconsellava el pel seu alt valor patrimonial. Finalment aquesta informació no va arribar mai a l'ajuntament i l'expedient va ser tancat i arxivat per ordre de l'alcalde de l'època, José Matías de España Muntadas, que va decidir arbitràriament autoritzar al seu propietari, Juan Cahué Franquet a realitzar l'enderroc per poder fer un aparcament per a la fàbrica Vanguard, segons consta en els expedients d'aquest arxiu municipal. Les pedres van desaparèixer. La marca Vanguard, que va arribar a ser molt important i popular, va ser anomenada així pel primer cohet de la NASA nordamericana que va posar en òrbita el primer satèl·lit de comunicació, a finals dels anys cinquanta, com el seu logotip feia explícit. La firma va ser creada el 1958 i va arribar a tenir 1700 treballadors. El règim franquista li va atorgar el títol de "empresa ejemplar" el 1969, títol entregat en mà per Francisco Franco a Juan Cahué al palau de El Pardo. El 1974 la fàbrica va rebre la visita del llavor president del govern, Carlos Arias Navarro, acompanyat pels ministres d'indústria i de treball. La irrupció amb força en el mercat de televissors d'altres marques de la competència (Grundig, Phillips, Telefunken) va provocar que al 1981 fes suspensió de pagaments, fet que va provocar l'inici d'una època d'una gran conflictivitat laboral. Va tancar definitivament a mitjans dels anys vuitanta. L'edifici, projectat pe l'enginyer industrial Lluís Vilaseca Forcada, de bon estil racionalista, molt funcional, amb una superfície de 21.000 metres quadrats, es manté en molt bon estat i durant un temps va funcionar com a edifici d'oficines de lloguer. El 2018 va ser venut pel grup immobiliari Renta Corporación per més de cinquanta milions d'euros a una cadena berlinesa d'hotels que tenia la intenció d'instal·lar-hi un gran alberg amb capacitat per a 750 llits, projecte que requeriria per a la seva materialització la corresponent modificació d'usos de l'edifici per part de l'ajuntament de l'Hospitalet, que a data de 2020, no havia rebut encara cap sol·licitut de modificació per part de l'empresa alemana, l'actual propietària de l'immoble. S'observa també en aquesta fotografia de el bon estat general en què es trobava encara la masia poc abans del seu enderroc. S'observa a la foto també el seu pou cobert a l'esquerra, i els antics nínxols construïts a la part alta del darrere de les golfes per tal que a l'estiu poguessin niar les orenetes, que lliuraven als seus habitants dels abundants mosquits provinents de la Marina. S'observa també com de popular va arribar a ser el famós 600 de la marca SEAT, que omple aquest aparcament improvisat de la Vanguard, que poc després va ser ja definitiu, quan va desaparèixer la masia. Aquesta fotografia, que va ser una donació d'Andreu González Diumenjó. La seva família va ser la masovera de Ca n'Alòs entre 1868 i 1969, any en el que la van haver d'abandonar perquè va ser venuda, fet que explica la seva excel·lent conservació fins llavors.

Temple parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida

Antic temple parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida, al barri Centre. La fotografia està presa des de davant de l'Ajuntament. Es veu la façana principal del temple, amb el seu campanar i rellotge. En primer terme, el distribuidor d'electricitat. Al fons a l'esquerra es veu l'edifici de l'antiga rectoria, amb la seva galeria porxada. La fotografia és una reproducció d'una imatge apareguda a la revista "El Imán" de Barcelona, núm. 66, any XII, de desembre de 1927, a la pàg. 13. Catalogada en el PEPPA amb núm. 003 (edifici actual)

Temple parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida

La fotografia està presa des d'una posició elevada, des de l'edifici de l'Ajuntament. Es veu la façana principal i part de la lateral. El campanar encara no és acabat de construir. A les portes de l'església, i ocupant bona part de la plaça, una munió de gent es dirigeix al seu interior per assistir a la seva benedicció provissional el març de 1942. L'antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida va ser derruïda l'agost de l'any 1936 durant l'esclat revolucionari que va seguir, a Catalunya, a la victòria sobre els militars revoltats adscrits al "alzamiento nacional" militar contra la segona República que va donar origen a la Guerra Civil. La seva construcció es va iniciar el 1939 i no va es va enllestir definitivament fins l'octubre de 1947, quan va ser beneïda pel bisbe de Barcelona Gregorio Modrego. Va ser inaugurada parcialment i beneïda inicialment pel bisbe auxiliar de Barcelona el 19 de març de 1942 quan, a la festivitat de Sant Josep, va tenir lloc el trasllat en processó de les imatges sagrades del Centre Catòlic, que va ser temple parroquial de 1939 fins el 1942, fins a la nova església, la benedicció de les campanes, apadrinades per Ramón Garriga Pujadó, Tecla Sala Miralpeix, Antoni Carbonell Albets i Josefa Salal de Carbonell, i una celebració popular amb banda de música i festa infantil a la Plaça de l'Ajuntament amb els gegants i capgrossos de la ciutat. L'autor del projecte va ser l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer, autor també de l'edifici de La caixa de la Plaça de l'Ajuntament. Puig Janer va reorganitzar tot l'espai de la Plaça de l'església i de la Plaça de l'Ajuntament que els enderrocs havien deixar lliure seguint un projecte iniciat per l'anterior arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt, mort l'any 1937 per causes naturals. L'edifici actual està catalogat en el PEPPA amb núm. 003.

L'antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida en demolició l'agost de 1936

Vista exterior de l'antic temple parroquial de L'Hospitalet Centre, situat al mateix lloc que l'actual però més a tocar del carrer Major. La fotografia és de l'inici de la Guerra Civil, de l'agost de 1936, en ple procés de demolició pedra a pedra de l'església. Un dels cotxes aparcats al solar del que havia estat la rectoria, porta pintat a la porta "Comite de Defensa Milicians del Llobregat". En primer terme es pot observar l'esplèndida palmera que antigament havia format part de l'hort del Rector, hort que en el s. XIX, quan una bullanga va tirar a baix el mur que el tancava, va passar a ser una plaça pública, anomenada llavors com a Plaça de la Llibertat i avui dia com a Plaça del Mossèn Homar. La palmera encara hi és dempeus. A finals del segle XV, el nucli al voltant de l'Hospital que va donar lloc a la "pobla de l'Hospitalet" era ja suficientment gran i distant del nucli de Provençana com per a construir un temple parroquial. A finals del s. XVI, el 1579 va ser reedificat i allà es va mantenir fins el 1936, quan l'esclat de la guerra civil provocada per la insurrecció militar feixista va portar a l'esclat revolucionari que determinaria la seva destrucció. El Ple municipal del 5 d'agost de 1936, a l'inici de la guerra civil, va acordar fer enderrocar la casa parroquial o rectoria, situada ben bé al davant de l'església, al solar que s'observa a la fotografia, on estan aparcats els cotxes, a la que antigament havia estat unida mitjançant un pont cobert que va ser enderrocat a mitjans del s. XIX, perquè havia quedat molt malmesa i amenaçava ruïna després d'haver estat incendiada com a reacció revolucionària a l'alçament feixista del 18 de juliol anterior. També van ser incendiades la rectoria i l'ermita de provençana i l'ermita de Bellvitge. L'església de Santa Eulàlia de Mèrida, construïda el 1579, potser també va patir alguna mena de petit incendi d'imatges, però no presentava danys estructurals, segons l'informe de l'arquitecte municipal, que va avaluar l'estat de diversos edificis incendiats llavors, alguns dels quals, com la Torre Barrina, van quedar molt malmesos. En un encès ambient dominat per la reacció contra el cop dels militars feixistes revoltats contra la legalitat republicana i pel fort anticlericalisme d'aquell moment, accentuat per la implicació de l'església amb el "alzamiento nacional", esperonada i pressionada pel Comitè Local de Milícies Antifeixistes, formada per molts dels ciutadans d'esquerres que van enfrontar-se i guanyar en combat, a la Diagonal, al Paral·lel i a les Drassanes de Barcelona, a diversos grups de militars revoltats de diferents casernes de Barcelona, provocant així que el cop no triomfés a Catalunya, la Comissió de Govern de 'Ajuntament de l'Hospitalet, dirigit llavors pel del Front Popular d'Esquerres, que va guanyar àmpliament les eleccions municipals de febrer de 1936, va acordar el següent : " S'acorda, vistos els requeriments formulats pel Comité Local de Milícies Antifeixistes i l'informe de l'arquitecte Municipal, procedir a l'enderroc de l'església i el campanar donat el seu estat actual, que no ofereix cap garantia de conservació. L'Hospitalet, 21 d'agost de 1936" Es va argumentar que el temple estava en mal estat perquè poc abans, efectivament, havia caigut una gran pedra d'una cornisa de la teulada de l'església a sobre de la teulada d'una casa veïna, foradant-la i caient finalment a sobre d'un llit en el que, per sort, no hi havia ningú. Segons aquesta nota de la Comissió de Govern conservada a l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet, o bé es va obligar llavors a l'arquitecte municipal a fer un altre informe contradient el seu anterior de principis d'agost desfavorable al seu enderroc, informe encara no identificat a la documentació existent a l'Arxiu Municipal, o aquest segon informe mai va existir i es va posar a la nota que es comptava amb un informe tècnic només com a formulisme. El fet cert és que l'església va ser efectivament enderrocada pedra a pedra per obrers vinculats i dirigits per la CNT/FAI i la UGT durant l'agost i el setembre de 1936. L'església no va ser doncs ni incendiada ni destruïda a causa d'una bomba. Potser es va cremar alguna imatge i confessionari al seu interior durant el mes de juliol, però al seu interior no es va declarar un incendi de grans proporcions. L'arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt va realitzar quinze anys abans de l'enderroc un extens reportatge fotogràfic de l'interior de l'església, que molts anys després la seva família va dipositar juntament amb més documentació a l'Arxiu Nacional de Catalunya i que es pot consultar on line, on es pot veure que l'església era, el 1922, i segurament també en el moment de la seva destrucció, com afirmava ell en el seu primer informe d'avaluació d'edificis assaltats, perfectament sòlida i es trobava en bon estat de conservació, tenint en compte que era una església del s. XVI. Alguns carreus i relleus de la portalada i claus de volta van ser recuperats per diferents veïns del poble quan l'església va ser enderrocada i avui dia es custodien al Museu de l'Hospitalet. Altres van ser reutilitzats com a material de construcció i van ser trobats posteriorment, com és el cas d'un carreu d'aquesta portalada, que va ser reutilitzat com a material d'obra per emplenar un del carrers de la Plaça Espanyola de La Torrassa, prop d'on havia estat situat el local de la CNT. La nova església de Santa Eulàlia de Mèrida, es començà a construir, al mateix lloc on havia estat l'antiga però reculada respecte a la seva inicial ubicació, tot just acabada la Guerra Civil, el mateix any de 1939 i es va inaugurar el 1947. Aquest nou edifici, de l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer, està catalogat en el PEPPA amb la fitxa núm. 003. Puig i Janer va recuperar, pel seu projecte de reordenació de la plaça de del davant de l'església i de la Plaça de l'Ajuntament, pel qual va projectar l'edifici de la Caixa de Pensions, un projecte urbanístic de 1932 del llavors arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, mort prematurament per malaltia el 1937.

Antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida de l'Hospitalet en demolició.

Vista exterior de l'antic temple parroquial de L'Hospitalet Centre, situat al mateix lloc que l'actual però més a tocar del carrer Major. La fotografia és de l'inici de la Guerra Civil, de setembre de 1936, en ple procés de demolició pedra a pedra de l'església. Uns vianants parlen entre ells i observen l'església mig enrunada. A finals del segle XV, el nucli al voltant de l'Hospital que va donar lloc a la "pobla de l'Hospitalet" era ja suficientment gran i distant del nucli de Provençana com per a construir un temple parroquial. A finals del s. XVI, el 1579 va ser reedificat i allà es va mantenir fins el 1936, quan l'esclat de la guerra civil provocada per la insurrecció militar feixista va portar a l'esclat revolucionari que determinaria la seva destrucció. El Ple municipal del 5 d'agost de 1936, a l'inici de la guerra civil, va acordar fer enderrocar la casa parroquial o rectoria, situada ben bé al davant de l'església, a la que antigament havia estat unida mitjançant un pont cobert que va ser enderrocat a mitjans del s. XIX, perquè havia quedat molt malmesa i amenaçava ruïna després d'haver estat incendiada com a reacció revolucionària a l'alçament feixista del 18 de juliol anterior. També van ser incendiades la rectoria i l'ermita de provençana i l'ermita de Bellvitge. L'església de Santa Eulàlia de Mèrida, construïda el 1579, potser també va patir alguna mena de petit incendi d'imatges, però no presentava danys estructurals, segons l'informe de l'arquitecte municipal, que va avaluar l'estat de diversos edificis incendiats llavors, alguns dels quals, com la Torre Barrina, van quedar molt malmesos. En un encès ambient dominat per la reacció contra el cop dels militars feixistes revoltats contra la legalitat republicana i pel fort anticlericalisme d'aquell moment, accentuat per la implicació de l'església amb el "alzamiento nacional", esperonada i pressionada pel Comitè Local de Milícies Antifeixistes, formada per molts dels ciutadans d'esquerres que van enfrontar-se i guanyar en combat, a la Diagonal, al Paral·lel i a les Drassanes de Barcelona, a diversos grups de militars revoltats de diferents casernes de Barcelona, provocant així que el cop no triomfés a Catalunya, la Comissió de Govern de 'Ajuntament de l'Hospitalet, dirigit llavors pel del Front Popular d'Esquerres, que va guanyar àmpliament les eleccions municipals de febrer de 1936, va acordar el següent : " S'acorda, vistos els requeriments formulats pel Comité Local de Milícies Antifeixistes i l'informe de l'arquitecte Municipal, procedir a l'enderroc de l'església i el campanar donat el seu estat actual, que no ofereix cap garantia de conservació. L'Hospitalet, 21 d'agost de 1936" Es va argumentar que el temple estava en mal estat perquè poc abans, efectivament, havia caigut una gran pedra d'una cornisa de la teulada de l'església a sobre de la teulada d'una casa veïna, foradant-la i caient finalment a sobre d'un llit en el que, per sort, no hi havia ningú. Segons aquesta nota de la Comissió de Govern conservada a l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet, o bé es va obligar llavors a l'arquitecte municipal a fer un altre informe contradient el seu anterior de principis d'agost desfavorable al seu enderroc, informe encara no identificat a la documentació existent a l'Arxiu Municipal, o aquest segon informe mai va existir i es va posar a la nota que es comptava amb un informe tècnic només com a formulisme. El fet cert és que l'església va ser efectivament enderrocada pedra a pedra per obrers vinculats i dirigits per la CNT/FAI i la UGT durant l'agost i el setembre de 1936. L'església no va ser doncs ni incendiada ni destruïda a causa d'una bomba. Potser es va cremar alguna imatge i confessionari al seu interior durant el mes de juliol, però al seu interior no es va declarar un incendi de grans proporcions. L'arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt va realitzar quinze anys abans de l'enderroc un extens reportatge fotogràfic de l'interior de l'església, que molts anys després la seva família va dipositar juntament amb més documentació a l'Arxiu Nacional de Catalunya i que es pot consultar on line, on es pot veure que l'església era, el 1922, i segurament també en el moment de la seva destrucció, com afirmava ell en el seu primer informe d'avaluació d'edificis assaltats, perfectament sòlida i es trobava en bon estat de conservació, tenint en compte que era una església del s. XVI. Alguns carreus i relleus de la portalada i claus de volta van ser recuperats per diferents veïns del poble quan l'església va ser enderrocada i avui dia es custodien al Museu de l'Hospitalet. Altres van ser reutilitzats com a material de construcció i van ser trobats posteriorment, com és el cas d'un carreu d'aquesta portalada, que va ser reutilitzat com a material d'obra per emplenar un del carrers de la Plaça Espanyola de La Torrassa prop d'on havia estat situat el local de la CNT., La nova església de Santa Eulàlia de Mèrida, es començà a construir tot just acabada la Guerra Civil, el mateix any de 1939 i es va inaugurar el 1947. Aquest nou edifici està catalogada en el PEPPA amb la fitxa núm. 003.

Fàbrica La Cardoner

Vista de la fàbrica de productes químics La Cardoner ubicada a l'avinguda d'Isabel la Catòlica, emplaçament actual del Parc de Les Planes. La Xemeneia està catalogada en el PEPPA amb el núm. 57. Aquesta gran indústria química, que va ser ubicada en el seu moment en un lloc amb molt poca població, on avui hi ha el parc de Les Planes, treballava amb àcid clorhídric i generava unes emanacions fètides, d'una intensa fortor a ous podrits, que generaven grans molèsties al veïns de Can Serra, que van anant ocupant els blocs de nova construcció del nou barri, motiu pel qual aquests es van organitzat i van generar diferents i successius actes de protesta i manifestacions demanant el seu tancament.

Correus i Telègrafs. S.M. la Reina Victoria i les Infantes en la inauguració de l'edifici

Inauguració de l'edifici de Correus i Telègrafs el 23 d'octubre de 1927 A mà dreta, entarimat amb tendal per a les autoritats. A primera línia es veu l'alcalde de l'Hospitalet, Tomás Giménez, amb la vara i faixa d'alcalde i barret de copa i un acompanyant. Edifici dissenyat per l'arquitecte de l'ajuntament de l'Hospitalet, Ramon Puig Gairalt. Està catalogat en el PEPPA amb el núm. 77.