Mas Modolell de la Torre (Mas Burguera o Can Vila) i la Talaia a la finca de la família Prats.

Imatge extreta d'una llicència d'obres. Mas Modolell de la Torre va ser també conegut com a Mas Burguera o Can Vila, pels diferents masovers que la van habitar o Casa Prats, per la família propietària de la finca. Aquesta masia, que va arribar a disposar de 6,86 hectàrees de terreny pel conreu, des del carrer Major fins al Torrent d’en Canyet, destacava tant pel seu volum, que deixava constància de la seva importància, com per estar adossada una torre de vigilància o de guaita que permetia la visió del delta del Llobregat fins al mar, per protegir els habitants de la casa i de l’entorn de les ràtzies dels pirates sarraïns. Aquesta talaia quadrada va ser construïda amb blocs de pedra calcària en 1587, com consta gravat a la llinda de la porta d'accés. Fa 5 metres d'ample per banda i uns 14 m d'alt, el que donaven els seus 4 pisos de planta quadrada i les golfes amb arcades obertes a quatre vents. Aquesta masia i la torre adossada estaven ubicades al lloc que avui és el c/ Talaia, núm. 9, carrer anomenat així en honor a aquesta torre. La seva cronologia original correspon perfectament al moment de creixement de l'antic nucli de l'Hospitalet, que va conèixer l'edificació d'importants cases pairals que han perviscut fins avui dia: Can Sumarro, Casa Espanya, o el Casal de l'Harmonia, situat al costat del nou emplaçament de la Talaia, a la Plaça de Josep Bordonau. L'originària finca dels Prats comptava amb una gran entrada senyorial, on començava el camí que portava a aquest mas, l'anomenat camí de Can Vila, que estava situada al carrer Major, ben bé davant del carrer Femades, en la que avui és la Plaça de la Remunta. En aquest indret es va establir una consistent fortificació de pedra amb robusta portalada de fusta en l'època de la primera carlinada, el 1837, que va ser desmuntada i subhastada per l'Ajuntament el 1843. Al anys treta del segle passat la finca ja havia deixat de funcionar a ple rendiment com a explotació agrària, doncs el 1923 les germanes Maria i Consuelo Prats van presentar a l'Ajuntament un gran projecte per urbanitzar i parcel·lar totalment la seva propietat, projecte que va ser aprovat i que va donar pas a l'obertura del carrer Frederic Prats, Passatge Vila, c/ Reforma , c/ Talaia i c/ Riera de l'escorxador. Les plumes d'aigua del Canal de la Infanta corresponents a aquesta finca, que la travessava, van ser cedides per les germanes Prats a l'Ajuntament, que les va acceptar gustosament per tal d'abocar-les al clavagueram públic per tal de sanejar-lo de quan en quan. Tot i això la masia Can Vila o Can Modolell de la Torre es va mantenir dreta molts anys fins que el gran creixement urbanístic provocat per la massiva arribada de nouvinguts a la ciutat durant els anys seixanta i setanta del s. XX, en ple franquisme, van alterar profundament la fesomia de l’Hospitalet com a poble agrícola i van provocar que aquest mas quedés finalment engolit per la trama urbana i fos finalment abandonat, venut i enderrocat el 1972. La torre que acompanyava la casa, en tant que era un element defensiu històric, havia estat protegida per la Llei de Castells que el mateix Franco havia signat el 22 d'abril de 1949 i no podia ser demolida. Es va decidir llavors el seu trasllat. La Diputació Provincial de Barcelona, va encarregar el 1972 les obres a Eduard Muntada i Lluch l'equip de el qual va procedir a numerar les pedres que formaven la Talaia, com s'observa a la fotografia, i a traslladar-la a un solar que hi havia a la cantonada entre els carrers Xipreret i Barcelona, a uns 300 metres de la ubicació original, on avui hi ha la Plaça Josep Bordonau, al costat de l'edifici l'Harmonia. En el lapse de temps entre el desmuntatge i el muntatge de nou de la Talaia, es va descobrir que les arcades gòtiques i les columnes que les sustentaven, que conformaven el pis superior de la torre, com s'observa a la fotografia, havien desaparegut. Mai no es va saber qui se les havia endut i, de fet, la inauguració del trasllat es va realitzar el 8 de novembre de 1972 amb totes les autoritats presents però sense les golfes de La Talaia acabades, a l’espera d’unes noves arcades de mig punt molt diferents a les originals, que van ser instal·lades posteriorment. Son les que llueixen avui. L'edifici La Talaia forma part avui de les dependències del Museu de l'Hospitalet. Està catalogada al Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA FITXA NÚM. 100/01) El Dr. Santiago Prats Comas (l'Hospitalet 1884.1959), metge municipal, i últim propietari de la masia i terres de Can Sumarro, (catalogada en el PEPPA amb el núm. 79) que formava part de l'extensa finca de la família Prats, va fer donació a la seva mort d'aquesta propietat a l'Ajuntament de l'Hospitalet per tal que es preservés en la seva totalitat i donés cabuda a un centre cultural o assistencial. Aquesta masia va ser convertida per l'estudi dels arquitectes Martorell, Bohigas, Makay,en la Biblioteca Central de l'Hospitalet, inaugurada pel president Pujol el 1983.

Casa Puig, carrer Enric Prat de la Riba 265 cantonada amb carrer Sant Antoni

Casa Puig, carrer Enric Prat de la Riba (abans Generalísimo Franco) cantonada amb carrer Sant Antoni. 1889 Construcció original de Mariano Tomàs i Barba, mestre d'obres. Està catalogada al PEPPA amb la fitxa núm. 20. És un edifici entre mitgeres, de planta baixa i pis i soterrani utilitzat com a carbonera, que fa cantonada amb el carrer Sant Antoni. El mur és treballat en la seva totalitat imitant lloses de pedra, les quals sobresurten molt més als dos extrems de la façana. Presenta coberta plana i el tractament de la façana és proper a l'estil clàssic. Una porta d'acurat treball de fusta dóna pas a una escala que condueix a l'entrada de l'habitatge, feta amb combinació de fusta i vidre. Per sobre, al primer pis, una balconada doble ocupa tota la façana. La façana lateral, on hi ha un clar domini del mur sobre les obertures, presenta modificacions a la galeria posterior. Pel que fa a la decoració destaquen els relleus bicolors de la part superior de les finestres balconeres, les baranes de ferro forjat de la balconada, les carteles de formes originals amb perles i que flanquegen els respiralls de dibuixos florals i, finalment, el coronament, de minuciós treball escultòric. Des del carrer Enric Prat de la Riba es pot veure una petita torreta de base quadrada, utilitzada com a mirador. El mestre d'obres Mariano Tomàs i Barba, va ser l'antic arquitecte municipal de l'Hospitalet i a qui es deuen diverses construccions notables recollides en el PEPPA, que abasten una cronologia que s'estén des de finals del segle XIX fins 1915. La trajectòria professional d'aquest mestre d'obres, titulat l'any 1869, ofereix una panoràmica del que fou el gust arquitectònic de la societat catalana del moment. En les seves obres de la dècada de 1890, com són les cases del carrer Major 36-40 i aquesta mateixa d'Enric Prat de la Riba 265, s'observa una composició de façanes sòbries, però amb elements ornamentals destacats. A mesura que s'acosta el canvi de segle i durant la primera dècada de 1900, el pes ornamental de les façanes augmenta al ritme del nou gust modernista. Mariano Tomàs i Barba realitza algunes obres inscrites dins d'aquest moviment com són l'antiga casa Macario Golferich (1904), o els edificis de la rambla Just Oliveras 29 (1910) i 31 (1908). Com a arquitecte municipal de l'Hospitalet, Mariano Tomàs i Barba tingué relació amb famílies destacades de la vila, com la família Puig. Aquest edifici fou precisament bastit per a Ramon Puig i Campreciós, pare dels arquitectes Ramon i Antoni Puig i Gairalt. La relació a principis de segle entre Mariano Tomàs i el jove Ramon Puig i Gairalt està documentada. Mentre aquest encara era estudiant (1909) traçà els plànols d'una casa a la Rambla de Just Oliveras- de clara inspiració modernista- el projecte de la qual anava signat, però, per Mariano Tomàs i Barba. Quant a l'edifici del carrer Enric Prat de la Riba 265, l'actuació de Mariano Tomàs i Barba per encàrrec de Ramon Puig es limitava a una reforma de l'antiga casa. La reforma, però, suposà de fet una transformació total de façana. Els trets més característics d'aquesta construcció són la seva decoració en terracuita sobre les llindes de les obertures i a la barana del terrat. A més, la façana principal disposa d'un estucat imitant carreus i una barana de fosa als balcons força singular. Enretirada de la línia de façana s'eleva una petita torratxa o mirador des d'on, a l'època del seu aixecament, es veia el mar. Aquest mirador disposa d'una petita barana amb balustres rematada per unes pinyes ceràmiques.

Aplec de Pasqua

Aplec de Pasqua a l'ermita de la Mare de Déu de Bellvitge. Es veu el camí d'accés a l'ermita amb gent que hi passeja i diversos vehicles aparcats. L'ermita està catalogada en el PEPPA amb el núm. 23.

Pagesos de Cal Bialet del Garro al costat de l'ermita de Bellvitge

Masia de Cal Bialet del Garro i camps de cultiu al costat de l'Ermita de la Mare de Déu de Bellvitge. En primer terme es veu un home llaruant els camps, amb l'ajuda d'un cavall, i darrera, un altre home amb una aixada a l'espatlla. Al fons, l'ermita, envoltada d'arbres. L'ermita està catalogada en el PEPPA amb el núm. 23.

Correus i Telègrafs i font de la Plaça del Repartidor

Fotografia de l'edifici de Correus i Telègrafs i de la font de la Plaça del Repartidor realitzada poc després de la seva inauguració. Segons fonts documentals la torre d'aigües del Repartidor va ser construïda el 1867 i servia per distribuir l'aigua a la població. La urbanització de la plaça i reconversió de la Torre del Repartidor dotan-la de quatre canonades, es va produir el 1927-1928, quan es va inaugurar el nou edifici de Correus i Telègrafs realitzat per Ramon Puig Gairalt, llavors arquitecte municipal. Tant la font com l'edifici de correus estan catalogats en el PEPPA amb els núms. 76 i 77 respectivament. Inicialment la plaça era de sorra i havia al mig un petit estany amb peixos i un surtidor. L'aigua corrent va arribar a l'Hospitalet a inicis de la S. XVIII, mitjançant una canonada que venia de la "font de Mas Cunill", que baixaven canalitzades des de la mina excavada a la zona de Finestrelles, a Esplugues, propietat de Rafael d'Amat, primer Baró de Maldà. Habitualment el Baró de Maldà, residia a Barcelona, ​​tot i que una part de l'estiu ho gaudia a l'Hospitalet, durant la Festa Major que se celebrava a mitjans d'agost, commemorant el patró de la ciutat Sant Roc. Aquesta aigua arribava a la casa de l'Baró de Maldà (on ara es troba el carrer amb aquest mateix nom) i a la casa de rector. A la fi de la S. XVIII el Baró de Maldà va cedir a l'ajuntament una part dels seus drets sobre l'aigua i l'ajuntament va construír una font, construint l'antiga torre del repartidor de les aigües d'ús públic. Aquesta plaça rebia el seu nom popular, avui oficial, per estar situada en ella la que va ser, doncs, una de les primeres font públiques de l'Hospitalet, que "repartia" aigua als hospitalencs, construida en terrens que van ser, i que arribaven al Passatge de Xerricó, de Rafael d'Amat i de Cortada i de Senjust, primer Baró de Maldà, motiu que explica per què a l'Hospitalet hi ha el c/ Baró de Maldà que va del c/ Major a la Plaça del Repartidor. Personatge singular, autor de la monumental crònica de costums divuitesques barcelonines i catalanes "Calaix de sastre", curiosament, no té cap carrer dedicat a la seva memòria a Barcelona, on va néixer. El 1927 va ser inaugurat per la reina Victòria l'edifici d'inspiració encara noucentista de correus, i la renovada torre de la font, obra de l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, també autor, uns anys més tard, el 1930, de la Torre d'estètica art déco-funcionalista del Dr. Ysern, Hombrabella on després de la guerra es va instal·lar la comissaria de la Policia Nacional. En el franquisme aquesta plaça va ser anomenada Plaza General Mola.

Masoveria de la Casa España al c/ Joan Pallarès

Casa singular al carrer Joan Pallarès cantonada amb l'actual carrer Espanya, antiga masoveria de la Casa España, dotada d'una gran teulada a dos aigües, vista des de dalt d'un altre edifici. Està rodejada pel darrera pel jardí de la Casa España, llavors ja, en els anys cinquanta, en que va ser realitzada aquesta fotografia, parcialment urbanitzat per la banda del carrer Molinés al carrer Sant Joan, fins on arribava l'immens jardí, que havia comptat, en els seus temps, fins i tot amb un llac. Des dels anys trenta s'hi va instal·lar en aquesta casa una escola de nenes on exerciren les professores Amparo Brander i Francisca Lorente i un parvulari portat per Concepció Vila. A la foto es veu una nena, la porteria i l'escola, i les cases que l'envoltaven. Al fons s'observen les teulades de cases del carrer Xipreret i, més al fons, La Talaia encara en el seu emplaçament original. Al davant s'observen antigues cases abandonades i derruïdes d'un vell l'Hospitalet centre que ja iniciava la seva transformació urbanística.

Can Casas, "l'Ateneïllo", local del Cine Club l'Hospitalet, del Centre d'Estudis de l'Hospitalet i d'Amics de l'Òpera de l'Hospitalet.

Edifici modernista conegut com a Can Casas situat al carrer Major, núm. 54 de l'Hospitalet centre. L'obra va ser realitzada pel mestre d'obres i arquitecte municipal de l'Hospitalet Mariano Tomàs i Barba el 1904 per encàrrec del primer propietari de la finca, l'important comerciant de fusta exòtica Macari Golferichs. Està inclòs al Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA) de l'Hospitalet (Fitxa núm. 50) Golferics, apassionat del modernisme, va ser propietari també d'un important finca modernista a Barcelona, la seva casa unifamiliar, coneguda com a El xalet, a la Gran Via núm. 491,fent xamfrà amb el carrer Viladomat. Va ser comprada a finals dels anys vuitanta del s. XX per l'Ajuntament de Barcelona i rehabilitada després d'una important lluita veïnal que s'oposava al seu enderroc per part de la immobiliària Nuñez i Navarro. Actualment és el Centre Cívic Can Golferics. Aquest edifici de l'Hospitalet està construït entre mitgeres i consta de planta baixa i dos pisos. L'edifici combina dos recursos historicistes típics del modernisme com és l'arquitectura gòtica, en els arcs apuntats dels baixos; i la neoàrab, en finestres d'arc fals i joc del mosaic. Tant el treball de l'obra vista com els elements ceràmics atorguen una qualitat notable a la façana. La ceràmica és l'element destacat de la façana, utilitzada en franges de diferent composició per separar els distints nivells. Les tonalitats són blau, groc, verd i blanc, destacant sobre el marró el mur construït en maó vist. Les finestres són d'arc esglaonat i estan agrupades de dues en dues, envoltant-se de sanefes de maó i elements ceràmics. Destaquen les quatre rajoles que formen un medalló i les flors afegides al pilar d'unió de les finestres. Totes les finestres tenen una forma d'arc fals i són emmarcades per una motllura ceràmica. Entre les rajoles, destaca un plafó central representant la Mare de Déu de Montserrat, de factura posterior, i que podria haver estat col·locat l'any 1954, data d'unes obres de reforma poc documentades. Des de 1982 i fins el 2002 el segon pis d'aquest edifici modernista va ser la seu del Cine Club l'Hospitalet. Al primer pis es va instal·lar durant uns anys l'empresa distribuïdora teatral Tres en ratlla, pis que posteriorment i fins a principis dels anys 2000 va ser ocupat pel Centre d'Estudis de l'Hospitalet. Els baixos interiors van ser ocupats per l'Associació d'Amics de l'Òpera de l'Hospitalet. Aquestes tres entitats van rehabilitar totalment el terrat i els baixos de l'edifici, dotant-lo d'un espaiós pati interior a cel obert. El fet de compartir seu va motivar que aquestes tres entitats els bategessin amb el nom "L' Ateneïllo de l'Hospitalet", en homenatge al que va crear, amb el mateix nom, als anys vint del segle passat, al terrat de casa seva, al carrer Josep Maria de Sagarra de l'Hospitalet, el pintor uruguaià Rafael Barradas, per on van passar destacades personalitats culturals de l'època a fer tertúlia amb ell. A la fotografia, dels anys setanta, observem l'estanc-papereria que hi havia llavors als seus baixos comercials.

Fàbrica de sedes Vilumara. Camí del cementiri, avui c/ Bruc.

Postal amb títol dels anys vint del s. XX. Es pot apreciar en primer terme una noia jove -probablement treballadora o futura treballadora de les Sederies Vilomara, que s'observa al fons, on la ma d'obra era fonamentalment femenina- situada a l'antic camí de Sant Joan o del cementiri. Actualment en aquest punt, on hi ha la tanca que separa l'antiga fàbrica Vilomara, hi ha la confluència entre els carrers Bruc i Girona amb l'avinguda de Josep Tarradellas i Joan. Al fons, l'entrada a la fàbrica de sedes Can Vilomara. Procedents de Pont de Vilomara, al Bages, els Vilomara eren una família de seders, una part de la qual es va establir a Barcelona, al segle XVII. Van obrir diverses sederies al barri de Sant Pere i a la part alta de l'actual Diagonal, a Barcelona, fins que Francesc Vilomara i Bayona va decidir a traslladar l'activitat a l'Hospitalet. La nova fàbrica va ser projectada l'any 1906 per Andreu Audet i ampliada entre 1922 i 1928 per l'enginyer Francesc de Paula Izard, per afegir-hi quatre noves naus. Les naus estan construïdes seguint el model de coberta en dents de serra, que facilita la il·luminació natural. Els finestrals estan encarats a nord, per evitar l'enlluernament. L'estructura interior és a base de bigues i columnes de ferro colat. Inicialment, hi havia set naus, ampliades després fins a onze. Del conjunt d'edificis en destaca especialment la casa del director, d'estil modernista, que es pot observar al fons, a l'esquerra de la fotografia, amb un característic fris de papallones de seda, amb funcions decoratives i de ventilació, i una imatge sobre ceràmica de la Mare de Déu dels Àngels. El maó vist és utilitzat com a element decoratiu en l'emmarcament de les finestres i pilastres. La fàbrica va estar en funcionament fins a l'any 1982. Els anys 1986-87 el recinte es va habilitar per poder acollir un Institut de Batxillerat, que és el seu ús actual. La seva ubicació actual és Avinguda Josep Tarradellas i Joan 147-149. Està catalogada en el PEPPA amb el núm. 33. A l'esquerra, l'hort del mas Can Valltrencat, conegut amb el motiu de Ca l'Aranya. A la dreta, la noia posa la seva mà sobre la tanca de les extenses terres de conreu de la família Oliveras, que posteriorment va urbanitzar tot aquest sector.

Can Vilumara

Vista aèria de la Indústria de sedes Can Vilumara, situada al llavors camí de Sant Joan o del Cementiri, avui avinguda de Josep Tarradellas, just al costat de la Farga de'n Bori, Altos Hornos de Catalunya S.A. i molt a prop de l'estació de ferrocarril, on també s'aprecia els camps i el mas de Can Creixells i les naus de Can Brugaroles, a sobre de les vies del tren, empresa que va ser expropiada per CAMPSA en temps de la dictadiura de Primo de Rivera. La imatge és de tot el recinte industrial, presa des d'una posició elevada. En primer terme es veu el sostre de la Farga i, al fons, un hangar de l'estació del tren. La fàbrica estava envoltada llavors per camps de conreu, una part dels quals, els de Can Creixells, van passar a ser propietat de RENFE. A la dreta, a dalt, Can Goyta, família propietària d'uns extensos terrens a banda i banda de la via del tren on, en els que tenien al costat del cementiri, van construir la Bòvila Goyta. Procedents de Pont de Vilomara, al Bages, els Vilumara eren una família de seders, una part de la qual es va establir a Barcelona, al segle XVII. Van obrir diverses sederies al barri de Sant Pere i a la part alta de l'actual Diagonal, a Barcelona, fins que Francesc Vilumara i Bayona va decidir a traslladar l'activitat a l'Hospitalet. La nova fàbrica va ser projectada l'any 1906 per Andreu Audet i ampliada entre 1922 i 1928 per l'enginyer Francesc de Paula Izard, per afegir-hi quatre noves naus. La fàbrica va estar en funcionament fins a l'any 1982 i, pocs anys després, va ser habilitada per acollir un Institut d’Ensenyament Secundari, després que la pressió veïnal evités el seu enderrocament. Les naus estan construïdes seguint el model de coberta en dents de serra, que facilita la il·luminació natural. Els finestrals estan encarats a nord, per evitar l'enlluernament. L'estructura interior és a base de bigues i columnes de ferro colat. Inicialment, hi havia set naus, ampliades després fins a onze. Del conjunt d'edificis en destaca especialment la casa del director, d'estil modernista, que es pot observar a la dreta de la fotografia, amb un característic fris de papallones de seda, amb funcions decoratives i de ventilació, i una imatge sobre ceràmica de la Mare de Déu dels Àngels. El maó vist és utilitzat com a element decoratiu en l'emmarcament de les finestres i pilastres. El 1915 es va produir el trasllat de les oficines de l’empresa, que fins aleshores encara estaven situades al carrer Més Baix de Sant Pere, cap al sector de la dreta de l’Eixample on ja es concentrava la major part d’empreses tèxtils barcelonines. Vilomara s’establí al carrer de Casp número 80, cantonada amb Bailèn, en un espai estèticament sobri però d’una gran qualitat material que d’alguna manera volia ser el reflex del prestigi i la serietat de l’empresa. Catalogada en el PEPPA amb núm. 33

Plaça del Repartidor

Fotografia de 1973 de la Plaça del Repartidor, en aquesta època encara anomenada Plaza del General Mola, realitzada des del segon pis de la casa del c/ Tarragona núm. 2, cantonada amb la Riera de la Creu, on vivia la família nombrosa Arranz Galiano, de la ferreteria ACAB industrial. En el primer pis vivia Lluís Layola Rovira, amo de l'immoble, i la seva dona Victòria Cohí i les seves filles Teresa, casada després amb Gonzalo Oliveros Llopis, de Ceràmiques Llopis, i Victòria, casada després amb Antoni Mestres Canyameres, propietari de la Bodega Odon. En els baixos d'aquest immoble hi havia les quadres amb els sis cavalls i els carros de'n Lluís Layola, un dels darrers alfasaires de l'Hospitalet, propietari de moltes terres a la Marina i al Prat. Layola, destacat franquista local, tot i que sense afany de protagonisme ja que s'estimava més fer de pagès, va ser durant molts anys President de la Cambra de la Propietat Urbana de l'Hospitalet i va tenir una intervenció decisiva en diferents moments de la història de la ciutat com la salvació de l'enderroc de la Casa Espanya, actual seu del Museu de l'Hospitalet, la instal·lació de la residència de Bellvitge, llavors anomenada Príncipes de España en uns terrenys de la seva propietat, o la construcció de l'ambulatori de la Rambla Just Oliveras. Tota la vorera, de la Plaça del Repartidor a la Rambla Just Oliveras, on estava situada casa seva era propietat de la família Layola i tota la vorera del davant del mateix tram era propietat de la família Oliveras Bo. Era un espectacle, durant els anys seixanta i setanta, veure arribar i entrar a les quadres els carros al vespre, carregats fins dalt d'alfals per vendre l'endemà al Born, tirats per fortíssims matxos, una de les darreres imatges de l'Hospitalet Centre pagès que ja estava a punt de desaparèixer. L'aigua corrent va arribar a l'Hospitalet a inicis de la S. XVIII, mitjançant una canonada que venia de la "font de Mas Cunill", que baixaven canalitzades des de la mina excavada a la zona de Finestrelles, a Esplugues, propietat de Rafael d'Amat, primer Baró de Maldà. Habitualment el Baró de Maldà, residia a Barcelona, ​​tot i que una part de l'estiu ho gaudia a l'Hospitalet, durant la Festa Major que se celebrava a mitjans d'agost, commemorant el patró de la ciutat Sant Roc. Aquesta aigua arribava a la casa de l'Baró de Maldà (on ara es troba el carrer amb aquest mateix nom) i a la casa de rector. A la fi de la S. XVIII el Baró de Maldà va cedir a l'ajuntament una part dels seus drets sobre l'aigua i l'ajuntament va construír una font, construint una l'antiga torre del repartidor de les aigües d'ús públic amb quatre canonades. Aquesta plaça rebia el seu nom popular, avui oficial, per estar situada en ella la que va ser, doncs, una de les primeres font públiques de l'Hospitalet, que "repartia" aigua, construida en terrens que van ser, i que arribaven al Passatge de Xerricó, de Rafael d'Amat i de Cortada i de Senjust, primer Baró de Maldà, motiu que explica per què a l'Hospitalet hi ha el c/ Baró de Maldà que va del c/ Major a la Plaça del Repartidor, personatge singular, autor de la monumental crònica de costums divuitesques barcelonines i catalanes "Calaix de sastre" que, curiosament, no té cap carrer dedicat a la seva memòria a Barcelona. El 1927 va ser inaugurat per la reina Victòria l'edifici d'inspiració encara noucentista de correus i telègraf, que en aquesta fotografia apareix ja rodejat de monstruoses i amenaçants parets mitjeres de l'època del "desarrollismo", i la renovada torre de la font, obra de l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, també autor, uns anys més tard, el 1930, de la Torre d'estètica art déco-funcionalista del Dr. Ysern Hombrabella, situada ben bé al seu davant, on després de la guerra es va instal·lar la comissaria de la Policia Nacional. Els dos edificis estan catalogats al PEPPA amb les fitxes núm. 77 i 78, respectivament. La Torre de la Font del Repartidor està catalogada al PEPPA amb la fitxa núm. 76. Durant les obres de construcció de l'edifici que rendeix façana a aquesta plaça en el solar existent entre la Riera de la Creu i el c/ Baró de Maldà, on antigament s'instal·laven els firaires i els cavallets per la festa Major, va aparèixer un refugi de la Guerra Civil. Aquesta plaça va ser reurbanitzada durant els anys setanta i va ser instal·lada la font-sortidor d'estètica pop que apareix a la fotografia, idèntica a una altra instal·lada al barri de La Florida. Antigament la plaça era de sorra i hi havia hagut al seu centre un petit estany amb peixos i un sortidor, que era una figura d'una sireneta amb un peix, obra de Valentí Julià, que va ser instal·lada allà el 1950. Els carrers eren de llambordes. Darrera la Torre de la Font, hi ha l'edifici, que s'observa a la fotografia, on estava la popular carniceria Barbeta. Antigament va haver-hi, també darrera de la Torre, una parada de lloguer de bicicletes. Aquesta Plaça va estar a punt de desaparèixer durant el mandat de l'alcalde José Matias de España Muntadas, que va projectar un pla urbanístic, acomplert en part, que pretenia convertir la Riera de la Creu en una via ràpida que connectés el llavors c/ Alps amb la zona industrial de la carretera del mig. El projecte també plantejava la destrucció del local del Casino del Centre. L'alcalde Vicenç Capdevila va desestimar el projecte.

Església parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida. Reconstrucció

Església parroquial Santa Eulàlia de Mèrida, en construcció. Es veuen obrers treballant dins de l'església. L'antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida va ser derruïda l'agost de l'any 1936 durant l'esclat revolucionari que va seguir, a Catalunya, a la victòria sobre els militars revoltats adscrits al "alzamiento nacional" militar contra la segona República que va donar origen a la Guerra Civil. La construcció de la nova església es va iniciar el 1939 i no va es va enllestir definitivament fins l'octubre de 1947, quan va ser beneïda pel bisbe de Barcelona Gregorio Modrego. Va ser inaugurada parcialment i beneïda inicialment pel bisbe auxiliar de Barcelona el 19 de març de 1942 quan, a la festivitat de Sant Josep, va tenir lloc el trasllat en processó de les imatges sagrades del Centre Catòlic, que va ser temple parroquial de 1939 fins el 1942, fins a la nova església, la benedicció de les campanes, apadrinades per Ramón Garriga Pujadó, Tecla Sala Miralpeix, Antoni Carbonell Albets i Josefa Salal de Carbonell, i una celebració popular amb banda de música i festa infantil a la Plaça de l'Ajuntament amb els gegants i capgrossos de la ciutat. L'autor del projecte va ser l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer, autor també de l'edifici de La caixa de la Plaça de l'Ajuntament. Puig Janer va reorganitzar tot l'espai de la Plaça de l'església i de la Plaça de l'Ajuntament que els enderrocs havien deixar lliure seguint un projecte iniciat per l'anterior arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt, mort l'any 1937 per causes naturals. L'edifici actual està catalogat en el PEPPA amb núm. 003.

Església parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida. Reconstrucció

Església parroquial Santa Eulàlia de Mèrida, en construcció. Es veuen obrers treballant dins de l'església. L'antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida va ser derruïda l'agost de l'any 1936 durant l'esclat revolucionari que va seguir, a Catalunya, a la victòria sobre els militars revoltats adscrits al "alzamiento nacional" militar contra la segona República que va donar origen a la Guerra Civil. La construcció de la nova església es va iniciar el 1939 i no va es va enllestir definitivament fins l'octubre de 1947, quan va ser beneïda pel bisbe de Barcelona Gregorio Modrego. Va ser inaugurada parcialment i beneïda inicialment pel bisbe auxiliar de Barcelona el 19 de març de 1942 quan, a la festivitat de Sant Josep, va tenir lloc el trasllat en processó de les imatges sagrades del Centre Catòlic, que va ser temple parroquial de 1939 fins el 1942, fins a la nova església, la benedicció de les campanes, apadrinades per Ramón Garriga Pujadó, Tecla Sala Miralpeix, Antoni Carbonell Albets i Josefa Salal de Carbonell, i una celebració popular amb banda de música i festa infantil a la Plaça de l'Ajuntament amb els gegants i capgrossos de la ciutat. L'autor del projecte va ser l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer, autor també de l'edifici de La caixa de la Plaça de l'Ajuntament. Puig Janer va reorganitzar tot l'espai de la Plaça de l'església i de la Plaça de l'Ajuntament que els enderrocs havien deixar lliure seguint un projecte iniciat per l'anterior arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt, mort l'any 1937 per causes naturals. L'edifici actual està catalogat en el PEPPA amb núm. 003.

Església parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida. Reconstrucció

Església parroquial Santa Eulàlia de Mèrida, en construcció. Es veuen obrers treballant dins de l'església. L'antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida va ser derruïda l'agost de l'any 1936 durant l'esclat revolucionari que va seguir, a Catalunya, a la victòria sobre els militars revoltats adscrits al "alzamiento nacional" militar contra la segona República que va donar origen a la Guerra Civil. La construcció de la nova església es va iniciar el 1939 i no va es va enllestir definitivament fins l'octubre de 1947, quan va ser beneïda pel bisbe de Barcelona Gregorio Modrego. Va ser inaugurada parcialment i beneïda inicialment pel bisbe auxiliar de Barcelona el 19 de març de 1942 quan, a la festivitat de Sant Josep, va tenir lloc el trasllat en processó de les imatges sagrades del Centre Catòlic, que va ser temple parroquial de 1939 fins el 1942, fins a la nova església, la benedicció de les campanes, apadrinades per Ramón Garriga Pujadó, Tecla Sala Miralpeix, Antoni Carbonell Albets i Josefa Salal de Carbonell, i una celebració popular amb banda de música i festa infantil a la Plaça de l'Ajuntament amb els gegants i capgrossos de la ciutat. L'autor del projecte va ser l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer, autor també de l'edifici de La caixa de la Plaça de l'Ajuntament. Puig Janer va reorganitzar tot l'espai de la Plaça de l'església i de la Plaça de l'Ajuntament que els enderrocs havien deixar lliure seguint un projecte iniciat per l'anterior arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt, mort l'any 1937 per causes naturals. L'edifici actual està catalogat en el PEPPA amb núm. 003.

Església parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida. Reconstrucció

Església parroquial Santa Eulàlia de Mèrida, en construcció. Es veuen obrers treballant dins de l'església. L'antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida va ser derruïda l'agost de l'any 1936 durant l'esclat revolucionari que va seguir, a Catalunya, a la victòria sobre els militars revoltats adscrits al "alzamiento nacional" militar contra la segona República que va donar origen a la Guerra Civil. La construcció de la nova església es va iniciar el 1939 i no va es va enllestir definitivament fins l'octubre de 1947, quan va ser beneïda pel bisbe de Barcelona Gregorio Modrego. Va ser inaugurada parcialment i beneïda inicialment pel bisbe auxiliar de Barcelona el 19 de març de 1942 quan, a la festivitat de Sant Josep, va tenir lloc el trasllat en processó de les imatges sagrades del Centre Catòlic, que va ser temple parroquial de 1939 fins el 1942, fins a la nova església, la benedicció de les campanes, apadrinades per Ramón Garriga Pujadó, Tecla Sala Miralpeix, Antoni Carbonell Albets i Josefa Salal de Carbonell, i una celebració popular amb banda de música i festa infantil a la Plaça de l'Ajuntament amb els gegants i capgrossos de la ciutat. L'autor del projecte va ser l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer, autor també de l'edifici de La caixa de la Plaça de l'Ajuntament. Puig Janer va reorganitzar tot l'espai de la Plaça de l'església i de la Plaça de l'Ajuntament que els enderrocs havien deixar lliure seguint un projecte iniciat per l'anterior arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt, mort l'any 1937 per causes naturals. L'edifici actual està catalogat en el PEPPA amb núm. 003.

Construcció de la nova església parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida.

Església parroquial Santa Eulàlia de Mèrida, en construcció. Es veuen obrers treballant dins de l'església. L'antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida va ser derruïda l'agost de l'any 1936 durant l'esclat revolucionari que va seguir, a Catalunya, a la victòria sobre els militars revoltats adscrits al "alzamiento nacional" militar contra la segona República que va donar origen a la Guerra Civil. La construcció de la nova església es va iniciar el 1939 i no va es va enllestir definitivament fins l'octubre de 1947, quan va ser beneïda pel bisbe de Barcelona Gregorio Modrego. Va ser inaugurada parcialment i beneïda inicialment pel bisbe auxiliar de Barcelona el 19 de març de 1942 quan, a la festivitat de Sant Josep, va tenir lloc el trasllat en processó de les imatges sagrades del Centre Catòlic, que va ser temple parroquial de 1939 fins el 1942, fins a la nova església, la benedicció de les campanes, apadrinades per Ramón Garriga Pujadó, Tecla Sala Miralpeix, Antoni Carbonell Albets i Josefa Salal de Carbonell, i una celebració popular amb banda de música i festa infantil a la Plaça de l'Ajuntament amb els gegants i capgrossos de la ciutat. L'autor del projecte va ser l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer, autor també de l'edifici de La caixa de la Plaça de l'Ajuntament. Puig Janer va reorganitzar tot l'espai de la Plaça de l'església i de la Plaça de l'Ajuntament que els enderrocs havien deixar lliure seguint un projecte iniciat per l'anterior arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt, mort l'any 1937 per causes naturals. L'edifici actual està catalogat en el PEPPA amb núm. 003.

Temple parroquial de Sant Ramon Nonat

Vista exterior del temple parroquial de Sant Ramon Nonat. Es veu la façana principal i la lateral, amb el campanar a la part posterior de l'església. Al costat del temple es veu estacionat un carro. Malgrat estar en el terme municipal de Barcelona, el temple ha tingut un fort lligam amb l'Hospitalet, esdevenint parròquia del barri de Collblanc

Ermita de Bellvitge

Vista de l'Ermita de Bellvitge. Es poden apreciar les façanes principal i lateral de l'ermita romànica, amb el seu campanar. Es veuen els camps que envoltaven l'edifici. A sota de la filera d'arbres de l'esquerra es pot veure un rec. Segons referències documentals, les primeres notícies de la seva existència daten de 1279. Catalogada en el PEPPA amb núm. 23 La sèquia de Bellvitge, dita així perquè passava propera a l'ermita de Bellvitge, com s'observa a la fotografia, era la més oriental de les tres importants sèquies, juntament amb la de Vora el Riu i la de la Feixa Llarga que, procedents del Canal de la Infanta, distribuien les aigües del Rec a altres sèquies menors que permetien regar tots els fèrtils camps de la Marina de l'Hospitalet, on es feien, entre altres productes agrícoles com l'alfals, enciams i escaroles, fins a sis collites de carxofes.

Ermita de Bellvitge

Vista de l'Ermita de Bellvitge enrunada del 1937. La imatge mostra l'estat en què va quedar l'ermita després de ser parcialment destruïda durant els primers dies de la Guerra Civil. Es veu a tres homes, un d'ells amb una escala a l'espatlla i, a la paret, la data de 1937. Segons referències documentals, les primeres notícies de la seva existència daten de 1279. Catalogada en el PEPPA amb núm. 23.

Ermita de Santa Eulàlia de Provençana

Vista exterior de l'església romànica de Santa Eulàlia de Provençana. Es veu la façana principal del temple i l'edifici annexe de la rectoria, amb el seu campanar. A la dreta es veu la creu de terme. Segons referències documentals, les primeres notícies de l'existència del temple daten del segle IX, però fou consagrada el 1101. Catalogada en el PEPPA amb núm. 93.

La Cardoner

Bòbila i xemeneia de Químiques Cardoner ubicada a l'av. Isabel La Catòlica, emplaçament actual del Parc de Les Planes dins del qual es conserva una de les seves xemeneies del s. XIX. La Xemeneia està catalogada en el PEPPA amb el núm. 57

Casino del Centre

Casino del Centre amb les balconades engalanades i persones amb vestits d'època per assistir a algun acte a l'interior del local. Edifici de l'any 1874 ubicat al carrer Enric Prat de la Riba núm. 337-339 cantonada amb la rambla de Just Oliveras i Riera de la Creu. Està catalogat en el PEPPA amb el núm. 22.

Temple parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida

La fotografia està presa des de davant de l'Ajuntament. Es veu la façana principal i part de la lateral de l'església. El campanar encara es veu amb les bastides de l'obra tot i que ja és acabat, amb una bandera d'Espanya que ho senyalitza a dalt de tot. Al mig de la imatge es veu una part dels jardinets de davant de la casa consistorial amb el lema "Franco" en treballs de jardineria i, a darrera, el solar on va ser aixecat l'edifici de La Caixa de Pensions de la Plaça de l'Ajuntament. L'antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida va ser derruïda l'agost de l'any 1936 durant l'esclat revolucionari que va seguir, a Catalunya, a la victòria sobre els militars revoltats adscrits al "alzamiento nacional" militar contra la segona República que va donar origen a la Guerra Civil. La construcció de la nova església es va iniciar el 1939 i no va es va enllestir definitivament fins l'octubre de 1947, quan va ser beneïda pel bisbe de Barcelona Gregorio Modrego. Va ser inaugurada parcialment i beneïda inicialment pel bisbe auxiliar de Barcelona el 19 de març de 1942 quan, a la festivitat de Sant Josep, va tenir lloc el trasllat en processó de les imatges sagrades del Centre Catòlic, que va ser temple parroquial de 1939 fins el 1942, fins a la nova església, la benedicció de les campanes, apadrinades per Ramón Garriga Pujadó, Tecla Sala Miralpeix, Antoni Carbonell Albets i Josefa Salal de Carbonell, i una celebració popular amb banda de música i festa infantil a la Plaça de l'Ajuntament amb els gegants i capgrossos de la ciutat. L'autor del projecte va ser l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer, autor també de l'edifici de La caixa de la Plaça de l'Ajuntament. Puig Janer va reorganitzar tot l'espai de la Plaça de l'església i de la Plaça de l'Ajuntament que els enderrocs havien deixar lliure, seguint un projecte iniciat per l'anterior arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt, mort l'any 1937 per causes naturals. L'edifici actual està catalogat en el PEPPA amb núm. 003.

Vista aèria de Can Buxeres

Casa Alta o Ca n'Alemany, més tard coneguda com Can Buxeres. En la fotografia es veu la casa pairal, la masoveria i el jardí Can Buxeres. Aquesta casa dóna nom al parc que actualment l'envolta que es diu Parc de Can Buxeres, ubicat entre la carretera d'Esplugues núms. 3-5 i l'av. Josep Tarradellas. Segons fonts documentals, va ser construïda l'any 1770 per l'arquitecte Antoni Serrallach, efectuant reformes i ampliacions que inclouen la construcció de la casa dels masovers. Posteriorment, s'hi feren altres reformes per convertir-se en casa d'estiueig de la família Buxeres. Està catalogada en el PEPPA amb el núm. 26.

Antic temple parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida de l'Hospitalet.

Temple parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida, al barri Centre. Es veu la façana principal del temple, amb el seu campanar i rellotge. Davant del temple, es veu un rètol penjant que diu "Automóviles al paso", informant els vianants per tal que en tinguin precaució abans de travessar la via. En primer terme, a l'esquerra, un "automóvil al paso", en efecte, l'autobús de l'empresa Oliveras, procedent de Sant Boi cap a Barcelona. A la dreta una tartana portada per un cavall. Aquest tipus de carruatge, com el de la fotografia, tancat per darrera i dedicat al transport de viatgers era conegut com a Tartana. Per davant era descoberta i per darrera, com s'observa a la fotografia, estava tancada amb porticons. Per a la seva tracció s'emprava un cavall jove o una haca, de pas molt més vigorós que aquests. Les rodes, les dues amb frenos, estaven unides amb una estructura de ferro que sostenia també la caixa mitjançant ballestes, per a la seva suspensió. La vela de la tartana acostumava a estar fixada sobre l'estructura, sense possibilitat de ser plegada. Disposava de dos bancs laterals, enfrontats al costat de cada roda, on es situaven els quatre o sis viatgers que podia acollir, en funció del tamany de la tartana. Disposava d'un graó plegable al darrera per permetre l'accés dels viatgers. En una època on tots els carruatges tenien una funció agrària, disposar d'una tartana pròpia era propi de classes benestants. Normalment eren propietat de carreters que feien amb elles trajectes concertats amb els viatgers. El Ple municipal del 5 d'agost de 1936, a l'inici de la guerra civil, va acordar fer enderrocar la casa parroquial o rectoria, situada ben bé al davant de l'església, a la que antigament havia estat unida mitjançant un pont cobert que va ser enderrocat a mitjans del s. XIX, perquè havia quedat molt malmesa i amenaçava ruïna després d'haver estat incendiada com a reacció revolucionària a l'alçament feixista del 18 de juliol anterior. També van ser incendiades la rectoria i l'ermita de provençana i l'ermita de Bellvitge. L'església de Santa Eulàlia de Mèrida, construïda el 1579, potser també va patir alguna mena de petit incendi d'imatges, però no presentava danys estructurals, segons l'informe de l'arquitecte municipal, que va avaluar l'estat de diversos edificis incendiats llavors, alguns dels quals, com la Torre Barrina, van quedar molt malmesos. En un encès ambient dominat per la reacció contra el cop dels militars feixistes revoltats contra la legalitat republicana i pel fort anticlericalisme d'aquell moment, accentuat per la implicació de l'església amb el "alzamiento nacional", esperonada i pressionada pel Comitè Local de Milícies Antifeixistes, formada per molts dels ciutadans d'esquerres que van enfrontar-se i guanyar en combat, a la Diagonal, al Paral·lel i a les Drassanes de Barcelona, a diversos grups de militars revoltats de diferents casernes de Barcelona, provocant així que el cop no triomfés a Catalunya, la Comissió de Govern de 'Ajuntament de l'Hospitalet, dirigit llavors pel del Front Popular d'Esquerres, que va guanyar àmpliament les eleccions municipals de febrer de 1936, va acordar el següent : " S'acorda, vistos els requeriments formulats pel Comité Local de Milícies Antifeixistes i l'informe de l'arquitecte Municipal, procedir a l'enderroc de l'església i el campanar donat el seu estat actual, que no ofereix cap garantia de conservació. L'Hospitalet, 21 d'agost de 1936" Es va argumentar que el temple estava en mal estat perquè poc abans, efectivament, havia caigut una gran pedra d'una cornisa de la teulada de l'església a sobre de la teulada d'una casa veïna, foradant-la i caient finalment a sobre d'un llit en el que, per sort, no hi havia ningú. Segons aquesta nota de la Comissió de Govern conservada a l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet, o bé es va obligar llavors a l'arquitecte municipal a fer un altre informe contradient el seu anterior de principis d'agost desfavorable al seu enderroc, informe encara no identificat a la documentació existent a l'Arxiu Municipal, o aquest segon informe mai va existir i es va posar a la nota que es comptava amb un informe tècnic només com a formulisme. El fet cert és que l'església va ser efectivament enderrocada pedra a pedra per obrers vinculats i dirigits per la CNT/FAI i la UGT durant l'agost i el setembre de 1936. L'església no va ser doncs ni incendiada ni destruïda a causa d'una bomba. Potser es va cremar alguna imatge i confessionari al seu interior durant el mes de juliol, però al seu interior no es va declarar un incendi de grans proporcions. L'arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt va realitzar quinze anys abans de l'enderroc un extens reportatge fotogràfic de l'interior de l'església, que molts anys després la seva família va dipositar juntament amb més documentació a l'Arxiu Nacional de Catalunya i que es pot consultar on line, on es pot veure que l'església era, el 1922, i segurament també en el moment de la seva destrucció, com afirmava ell en el seu primer informe d'avaluació d'edificis assaltats, perfectament sòlida i es trobava en bon estat de conservació, tenint en compte que era una església del s. XVI. Alguns carreus i relleus d'aquesta portalada van ser recuperats per diferents veïns del poble quan l'església va ser enderrocada i avui dia es custodien al Museu de l'Hospitalet. Altres van ser reutilitzats com a material de construcció i van ser trobats posteriorment, com és el cas d'un carreu d'aquesta portalada, que va ser reutilitzat com a material d'obra per emplenar un del carrers de la Plaça Espanyola de La Torrassa, prop d'on havia estat situat el local de la CNT. La nova església de Santa Eulàlia de Mèrida, es començà a construir, al mateix lloc on havia estat l'antiga però reculada respecte a la seva inicial ubicació, tot just acabada la Guerra Civil, el mateix any de 1939 i es va inaugurar el 1947. Aquest nou edifici, de l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer, està catalogat en el PEPPA amb la fitxa núm. 003. Puig i Janer va recuperar, pel seu projecte de reordenació de la plaça de del davant de l'església i de la Plaça de l'Ajuntament, pel qual va projectar l'edifici de la Caixa de Pensions, un projecte urbanístic de 1932 del llavors arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, mort prematurament per malaltia el 1937.

Retaule de les Santes a l'església Santa Eulàlia de Mèrida