Are you sure you want to delete this item? Are you sure you want to delete these 0 items?

Processing...

Your assets are ready. If the download does not start automatically, click Download.

  • AMHLAF0002932.jpg
    Retrat escolar
    Retrat de M. Dolors Lozano Guerrero a l'escola de monges del carrer Baró de Maldà. A la taula on és asseguda hi ha un llibre obert i una figura-escultura religiosa.
    Alumnes
    Educació
    Escoles
    Objectes religiosos
    Religió
    Retrats
    Retrats d'estudi
  • AMHLAF0000620.jpg
    Ramon Puig Gairalt
    Retrat de l'arquitecte municipal, Ramon Puig Gairalt. Va néixer el 19/05/1886 i morí el 13/09/1937. A darrera del personatge s'intueix un plànol d'un dels edificis que ell va projectar. Sembla que la fotografia va ser presa durant la inauguració d'una exposició d'arquitectura escolar de Catalunya, celebrada al soterrani de la Plaça de Catalunya, davant de l'Hotel Colom al maig de 1933. Fou inaugurada pel president Francesc Macià.
    Arquitectes
    Dibuix
    Homes
    Oficis i ocupacions
    Persones
    Política i administració pública
    Retrats
    Treballadors municipals
  • AMHLAF0023486.jpg
    Retrat de Jaume Botey i Vallès (1940-2018)
    Imatge presa al seu despatx possiblement després de les primeres eleccions municipals dels ajuntaments democràtics. Fou regidor d'Ensenyament al primer ajuntament democràtic de l'Hospitalet. Va se el primer rector de la parròquia del barri de Can Serra, la Casa de Reconciliació de Can Serra. Aquesta parròquia es va inaugurar el 16 de juliol de 1974i l'edifici va ser construït pels mateixos veïns del barri que hi treballaren desinteressadament fora del seu horari laboral. durant els caps de setmana. Se n'encarregà de la parròquia un grup d'escolapis -Miquel Martí, Ramon Marimon, Josep M. Monferrer i Jaume Botey- que conduïen també les classes de religió a l'institut de batxillerat Torras i Bages, a Can Serra, i al COPEM, a Santa Eulàlia -únics centres públics als anys seixanta i setanta a l'Hospitalet. La Casa de Reconciliació es va plantejat com un espai de culte no convencional i estava oberta a rebre també tot tipus d'iniciatives de tipus cultural, comunitar, polítici i/o sindical de caire reivindicatiu, com per exemple, donar acolliment a l'Associació de Veïns i els sindicats quan encara no estaven legalitzats, a funcions teatrals del Grup d'Acció Teatral (GAT) de l'Hospitalet, a les reunions dels primers objectors de consciència de Catalunya que no volien fer el servei militar obligatori o a les classes d'alfabetització i d'ensenyament d'adults. Jaume Botey i Vallès va néixer a Barcelona, l'any 1940 i es va establir a l'Hospitalet el 1968, al barri de Can Serra. Va ser professor de religió a l'institut de batxillerat Torras i Bages de Can Serra (1968-75). Es va doctorar en Filosofia per la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona, on, un cop abandonat el sacerdoci, va ser professor d'Història de la Cultura i de Moviments Socials entre 1975 i 2015. Aquest càrrec el va fer viatjar per Amèrica Llatina en qualitat d'observador en múltiples ocasions. Va ser el primer regidor d'ensenyament de l'Ajuntament de l'Hospitalet amb l'arribada dels ajuntaments democràtics (1979-83), quan fou escollit com a independent dins la llista del PSUC. Posteriorment va ser regidor a l'oposició (1987-95) com a cap de llista de la formació política Iniciativa per Catalunya. Com a escriptor, fou coautor de la primera Bibliografia de l'Hospitalet (1984) i autor del llibre Cinquanta- quatre relats d'immigració (1986) on recull el testimoni de més de 50 famílies d'immigrants. Molt vinculat a la vida cívica i al moviment sociopolític de l'Hospitalet, va ser promotor de les escoles d'adults, de l'esmentada Casa de Reconciliació, de l'Associació de Veïns de Can Serra i del Centre d'Estudis de L'Hospitalet. També fou president de la Casa de Nicaragua i de la Cooperativa L'Olivera. Els darrers anys fou membre de l'equip de Cristianisme i Justícia, membre del Consell Assessor del Centre d'Estudi de Tradicions de Saviesa i president de l'associació "Cristianisme al segle XXI". Va rebre el Premi d'Honor de la ciutat de l'Hospitalet el 1999 i el premi Memorial Joan XXIII el 2017. Va morir a l'Hospitalet el febrer de 2018. El desembre del mateix 2018 es va batejar un nou institut de batxillerat al barri de Santa Eulàlia amb el seu nom. L'arxiu de l'Hospitalet compta amb un extens i valuós llegat de documentació d'ell i de la seva dona, na Mª Pilar Massana i Llorens, que conforment el llega Botey-Massana.
    Política i administració pública
    Regidors
    Retrats
  • AMHLAF0024959.jpeg
    Lola Peñalver
    Retrat de carnet. Lluitadora anarquista que va néixer a la Unión, a Múrcia, a la conca minera l'any 1915. Quan tenia 9 anys la seva família es traslladà a La Torrassa. Als 17 anys va entrar a treballar a Can Trinxet i es va afiliar a la CNT. Va ser una sindicalista molt activa i va estar lligada al moviment llibertari en l'època de la II República. A partir de 1942, després de ser depurada pels franquistes i passar tres anys a la presó, va quedar inscrita en les anomenades llistes negres de la patronal, la qual cosa significava que qualsevol intent de trobar feina era impossible. Va sobreviure cosint a casa seva fins als anys 50. Mai va renunciar als seus ideals i la seva casa es va convertir en un símbol de la resistència contra la dictadura. Residint al barri de Pubilla Cases, des de 1959, va promoure, a principis de 1970, el primer grup d'alfabetització per a dones i va participar en l'intens moviment veïnal que emergia els anys 70 a la ciutat. Va morir l'any 1986. El seu home va ser Francesc Pedra, també destacat lluitador anarquista. Ell fill únic d'ells dos va ser el destacat dirigent del PSC de l'Hospitalet Germà Pedra Peñalver, que va ser regidor pel PSC en els primers ajuntaments democràtics i diputat a la Diputació de Barcelona.
    Associacions i entitats
    Dones
    Persones
    Retrats
    Retrats d'estudi
    Sindicals
  • AMHLAF0025624.jpeg
    Avel·lí i Emili Trinxet i Pujol, Gil Vidal i Forga i Antonio Nieto al mas Can Bosch a Sant Feliu de Codines
    Fotografia de finals dels anys cinquanta realitzada al mas Can Bosch, casa pairal del s. XVII de la baronia de Sant Feliu de Codines, propietat de la família Trinxet des dels anys vint del segle passat, on va realitzar una important i luxosa reforma. Al centre de la fotografia, calb i amb ulleres i la mà al davant, Avel·lí Trinxet, propietari de la fàbrica tèxtil Can Trinxet, a la seva dreta el seu germà Emili i al seu darrera, a dalt de tot de l'escala, Gil Vidal i Forga, home de confiança del primer. A la dreta, separat, el modisto canari Antonio Nieto, de visita a la finca, que signa i els dedica la fotografia. Can Trinxet va ser una important fàbrica tèxtil cotonera, especialitzada en llençols, vellut i pana, ubicada des de 105 al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet, que va estar activa fins el 1981. Can Bosch, dita ara La baronia, és encara propietat de la família Trinxet, i és un restaurant on tenen lloc casaments de luxe. Avel·lí Trinxet i Pujol (Barcelona, 1901 - 1961) fou un important empresari català. Era fill de Francesc Trinxet Mas (Barcelona, 27 de setembre de 1875 - 1941) i nét d'Avel·lí Trinxet Casas (Vilanova i la Geltrú 1845 - Barcelona 1917), que va ser oncle del pintor d'ascendència olotina Joaquim Mir i fundador de la fàbrica Can Trinxet de l'Hospitalet. En 1930 la família Trinxet, va entrar a formar part del gran grup tèxtil Unión Industrial Algodonera S.A., fàbrica num. 12, al costat de la família Bosch Catarineu i Salvador Villarrasa Vall. Posteriorment, abans de 1944, després de nombroses desavinences, abandona la Unión Industrial Algodonera S.A. , que passarà a mans de Julio Muñoz Ramonet, juntament amb Can Batlló i la important i valuosa col·lecció pictòrica de la família Bosch i Catarineu. A la mort del seu pare, el 1941 i del seu oncle Antoni Trinxet i Mas el 1945, passà a controlar Trinxet Industrial S.A., Trinxet y Compañía R.C., Industrias Mecánicas Condor S.A., Aymerich y Amat S.A. i Manufacturas Marfull S.A. Tenia nombroses finques a Aragó, inclosa la finca Mingolera a Mequinensa. Va sol·licitar diverses patents al Regne Unit i Canadà per tal de seguir desenvolupant Trinxet S.A. Es va casar amb Matilde Torras Rivière, filla de l industrial paperer gironí Torras Domenech. A la seva mort va passar a dirigir el grup el seu germà Emili Trinxet Pujol, mort el 1984, que va ser el darrer propietari de la fàbrica abans del seu tancament. Gil Vidal i Forga (Olot 1902, l'Hospitalet de Llobregat 1982). Va ser, després de la guerra i de patir uns anys de presó i d'ostracisme pel franquisme, secretari personal d'Avel·lí Trinxet a la fàbrica des de 1940 fins a la seva jubilació a mitjans dels setanta. Va ser un historiador autodidacta. Durant uns anys de cursà estudis de comptabilitat. Va ser membre del Centre Obrer d’Olot. El 1931, integrat a la candidatura republicana, va ser elegit membre de l’Ajuntament olotí, on va obtenir la Conselleria de Governació, on va deixar fama d’home bo, reflexiu, recte i operatiu. Sindicalment s’afilià a la UGT. Durant la guerra civil va haver d'amagar-se a diferents pobles fugint de les milícies de la FAI. A Sant Just Desvern, va trobar en Josep Maria Dou, un amic seu d’Olot i gràcies a ell, va poder entrar a treballar a la fàbrica tèxtil Trinxet de l'Hospitalet. Al març del 1942, la policia franquista el va detenir per haver estat regidor republicà d’Olot. Es va estar a la Model durant onze mesos. En sortir, va poder treballar encara a can Trinxet, ja que no van tenir en compte el seu color polític, cosa que no passava sempre, i fins i tot li van passar la setmanada mentre estava a la presó. Matilde Torras Rivière, la dona d’Avel•lí Trinxet, va sufragar íntegrament els estudis de la seva única filla, Josefina, que es va poder llicenciar en filologia semítica a la Universitat de Barcelona. Publicà L’evolució social a Olot (1937, reeditat el 1986), on tracta dels orígens del moviment obrer en aquesta ciutat. L’obra, prologada pel dirigent socialista Manuel Serra i Moret, fou premiada pel Patronat d’Estudis Històrics d’Olot el 1935. Aquest treball, que va ser pioner entre els dedicats als moviments socials a Catalunya, és un estudi sobre el naixement del maquinisme i del proletariat industrial olotí fins al Sexenni Democràtic del s. XIX, basat en la documentació de l’arxiu municipal d'Olot que reprodueix en els apèndixs, i en la premsa. En una obra posterior, 45 anys de vida olotina a través del Centre Obrer (1980), de caràcter descriptiu i memorialista, narra la trajectòria de l’entitat fundada el 1894 i que arribà fins el 1939. Té una plaça dedicada amb el seu nom a Olot. La seva única filla va ser Josefina Vidal i Badia, (Olot 1933, L'Hospitalet de Llobregat 2018) filla d’Olot i hospitalenca d’adopció després de més de cinquanta anys de viure i treballar a l’Hospitalet, llicenciada en llengues semítiques i destacada i rigorosa professora de llatí i grec a l'antigament conegut com a COPEM, (Centro Oficial de Patronato de Enseñanza Media) primer institut de Batxillerat inaugurat a l’Hospitalet el 1958, al que va ingressar com a professora poc després de la seva inauguració i on va ser-hi fins a la seva jubilació. Va fer donació a l'Arxiu de l'Hospitalet de diferent documentació relacionada amb l'Institut de batxillerat de Santa Eulèlia així com d'una gran quantitat de material gràfic sobre l'activitat sarsuelística a les diferents penyes d'aficionat a la sarsuela de Barcelona, gènere al que va ser molt aficionada, a l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Josefina Vidal es va casar el 1960 amb Manuel Grau i Monserrat, (Morella, 1928- L'Hospitalet de Llobregat 1992) també llicenciat en llengues semítiques. Va ser professor al Departament de Semítiques de la Universitat de Barcelona, on va obtenir el grau de doctor, defensant una tesi sobre la Jueria de Besalú (s. XIII-XV), que havia elaborat sota la direcció del Dr. David Romano i Ventura. Obtingut el doctorat va exercir la docència als instituts de batxillerat Larraona de Sabadell i Margarita Xirgu de l’Hospitalet després d’haver estat més de vint anys (des de l’1 d’octubre del 1958) professor de francès i d’història del que actualment es l’IES Santa Eulàlia, institut del qual fou fundador i primer director. Els matrimonis Vidal-Badia i Grau-Vidal, que no va tenir fills, van viure sempre, fins a la mort de tots quatre, al carrer Pareto núm. 5 del barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet. En Manuel Grau va ser nomenat fill predilecte de Morella, on té un carrer dedicat amb al seu nom.
    Activitats econòmiques
    Indústries
    Can Trinxet
    Persones
    Retrats de grup
    Vida quotidiana
    Vida social
  • AMHLAF0023804.jpg
    Besavi d'Alejandro Cubells Aguilera
    Retrats
  • AMHLAF0000842.jpg
    Escola Racionalista de La Torrassa
    Aquesta escola, ubicada en una torre a la Riera Blanca núm. 23, fou fundada l'any 1932 per Floreal Ocaña, al centre de la fotografia, amb bigoti, i les seves germanes Fraterna, Igualdad i Natura, al costat seu, rodejats d'alumnes de l'escola, al pati, amb un rètol davant que posa "Escuela Moderna de la Torrasa. Tercer año de existencia. Diciembre de 1935". L’Escola Moderna del pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia s’inaugurava el 1901 i es tancava el 1906 amb la detenció de Ferrer. Un temps tan escàs de funcionament no va impedir que la seva teoria i pràctica es convertís en model i paradigma de l’escola anarquista. L’empremta de Ferrer en el pensament educatiu anarquista català i mundial esdevindrà molt important. L’experiència de l’Escola Moderna fou breu, però el 1905 existien ja a la província de Barcelona 147 escoles que compartien algunes idees racionalistes i el 1908 deu escoles a la ciutat educaven uns mil alumnes. Inspirades en les idees de Ferrer s’havien creat escoles a Madrid, Sevilla, Màlaga, Granada, Cadis, Còrdova, Palma i València; també a ciutats europees com Lausana, Amsterdam i països com Suïssa, Rússia o Estats Units. L’anarquisme promovia l’educació i el canvi de la consciència de les persones com una eina important per tal de poder transformar i regenerar la societat. Una de les aportacions més rellevants de l’anarquisme educatiu fou idear, i portar a la pràctica, un projecte d’educació, formació i instrucció nou adreçat a les classes populars, mal ateses llavors pel sistema d'ensenyament convencional. Floreal Ocaña Sánchez, juntament amb les seves germanes Fraterna, Igualdad i Natura, mestres racionalistes seguidores dels postulats de Ferrer i Guàrdia van despuntar en la seva experiència pedagògica a l’Hospitalet en temps de la Segona República. La família va arribar a la Torrassa l’any 1931 i un any més tard va fundar al barri l’Escola Moderna de La Torrassa. Floreal, Fraterna, Igualtat i Natura hi van treballar com a mestres. L’escola va tenir diversos emplaçaments però el més recordat és de la Riera Blanca. Era un torre, on també hi vivia la família, que comptava fins i tot amb un hort escolar on els alumnes aprenien el cicle de la natura. A l’escola, que combinava les teories de Ferrer i Guàrdia amb les darreres tendències en ensenyament d’Europa, hi van arribar a estudiar prop de 400 alumnes que feien activitats a l’aire lliure, ensenyament musical, dansa i treball per objectius. Quan les tropes nacionals van entrar a Barcelona, la família es va exiliar a França, on ja s’havien exiliat en temps de la dictadura de Primo de Rivera, i a diversos països d’Amèrica, sobre tot a Mèxic. Una plaça al barri de Collblanc, anomenada Plaça de les germanes Ocaña, està dedicada a aquestes 4 germanes que es van dedicar a la docència.
    Alumnes
    Educació
    Escola Racionalista de la Torrassa
    Escoles
    Mestres
    Oficis i ocupacions
    Retrats
    Retrats de grup
    Escola Moderna de la Torrassa
  • AMHLAF0000645.jpg
    Pablo Picasso i Montserrat Isern Rabascall.
    El pintor Pablo Picasso i Montserrat Isern Rabascall, fotografiats a la vil·la La Galloise, casa de Picasso a la localitat de Vallauris, municipi francès, situat al departament dels Alps Marítims, a la regió de Provença – Alps – Costa Blava, on es va instal·lar el 1948 amb Françoise Guilot, en una ocasió que la sra. Isern va anar-hi perquè li signés un quadre. Montserrat Isern, nascuda a l'Hospitalet el 1900, inaugurà, el 1931, la sala d'exposicions SYRA, al carrer Diputació de Barcelona, que de seguida va destacar en la difusió de l'art d'avantguarda, donant acollida a Pablo Picasso entre d'altres. La galeria es convertí en un punt de referència obligat per entendre una gran part de l'art català del segle XX. Després de la Guerra Civil, traslladà la galeria al Passeig de Gràcia, als baixos de Can Batlló. Va ser filla del Dr. Jaume Isern Hombravella, metge catalanista i progressista nascut a El Masnou, que va ser contractat com a titular de l'Hospitalet a finals del segle XIX, i de Maria Rabascall i Aguiló, nascuda a Porrera, on el seu pare va fer també de metge tot just llicenciat en medicina. El Dr. Isern va encarregar el 1930 a l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt la construcció d'una casa d'estil racionalista per situar la seva vivenda i el seu consultori mèdic privat, coneguda com a Xalet Isern, a la Plaça del Repartidor, just davant de l'edifici de correus. (fitxa núm. 78 del PEPPA de l'Hospitalet). Després de la guerra civil s'hi va instal·lar la comissaria de la Policia Nacional de l'Hospitalet que, en els anys cinquanta va aixecar un segon pis. Aquest xalet és molt conegut pels hospitalencs perquè durant molts anys, es feia cua des de bon matí per tramitar la renovació del DNI. Va tenir un germà, nascut també com ella a l'Hospitalet, Jaume Isern Rabascall, que fou també metge i catalanista, com el seu pare i que es va exiliaa a Caracas per causa de la Guerra Civil Espanyola. Montserrat Isern i Rabascall va néixer a l'Hospitalet, el 30/05/1900 i va morir a Barcelona el 2/07/1986.
    Arts plàstiques
    Cultura
    Dones
    Homes
    Persones
    Retrats
  • AMHLAF0025791.jpeg
    Record de la visita de la Reina Victòria Eugènia i les Infantes a l'Hospitalet enviat per l'alcalde Tomàs Giménez a les senyoretes Isern
    Fotografia realitzada el 30 d'octubre de 1927 regalada per l'alcalde Tomàs Giménez Bernabé a Maria Rabascall i Aguiló, a la dreta del militar, dona del Dr. Jaume Isern Hombravella, metge titular de l'Hospitalet des de finals de segle XIX, i a la seva filla Montserrat, a l'esquerra del militar, nascuda a l'Hospitalet el 1900, que posteriorment seria una destacada galerista d'art, fundadora i propietària de la important galeria Syra del Passeig de Gràcia de Barcelona, ciutat on va morir el 1986. El Dr. Isern va encarregar el 1930 a l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt la construcció d'una casa d'estil racionalista per situar la seva vivenda i el seu consultori mèdic privat, coneguda com a Xalet Isern, (fitxa núm 78 del PEPPA de l'Hospitalet) a la Plaça del Repartidor, just davant de l'edifici de correus inaugurat per la reina aquell dia. El Dr. Isern tingué també un fill, nascut també a l'Hospitalet, com la seva germana, Jaume Isern Rabascall, metge catalanista exiliat a Caracas per la Guerra Civil Espanyola, després de la qual s'hi va instal·lar la comissaria de la Policia Nacional de l'Hospitalet que va aixecar el 1950 un segon pis al xalet. Aquest edifici és molt conegut pels hospitalencs perquè durant molts anys es feia cua des de bon matí per tramitar la renovació del DNI.
    Actes oficials
    Ajuntament de l'Hospitalet
    Alcaldes
    Dones
    Persones
    Política i administració pública
    Retrats
    Vida quotidiana
    Vida social
  • AMHLAF0000960.jpg
    Retrat familiar
    Retrat d'estudi familiar
    Dones
    Família
    Homes
    Infants
    Persones
    Retrats
    Retrats d'estudi
    Vida quotidiana
  • AMHLAF0023227.jpg
    Gegants de l'Hospitalet
    Retrat del grup de geganters de l'Hospitalet amb gestors culturals del Patronat Municipal de Cultura de L'Hospitalet al palauet de Can Buxeres el 1984. El quart per la dreta, amb ulleres, és en Joan Francesc Marco Conchillo, gerent del Patronat; a la seva esquerra en Jordi Font Cardona, amb barba i el got a la mà, coordinador i ajegut, el primer a l'esquerra, amb bigoti i ulleres és en Xavier Marcè Carol, responsable de Festes. Al seu darrera, la parella de gegants dits "romans", per diferenciar-los de l'altre parella de gegants de la ciutat, anomenats "grecs", en Roc i l'Eulàlia, i 4 capgrossos. Amb els noms de Jaume I i la seva esposa, aquests gegants de la fotografia es van construïr a Olot, a la firma Vídua de Sabel Barnadas, l'any 1928. Van ser restaurats a finals dels anys setanta, quan van tornar a sortir pels carrers de L'Hospitalet després d'uns anys en que el costum es va perdre i posteriorment a principis dels anys noranta, quan van ser malmessos a causa d'una una agressió vandàlica al Palauet de Can Buxeres, lloc on tradicionalment es guardaven les dues parelles de gegants. El 1996 es va confeccionar un nou vestuari mitjançant un concurs, que van guanyar els tallers de les modistes de l'Hospitalet Marieta Sanabra, que vestí el gegant, i de Maria Manyà, que vestí la geganta. Pel que fa als tres gestors culturals presents a la fotografia cal dir que van ser tres destacats militants socialistes en l'àmbit de la gestió cultural, els tres amb una llarga trajectòria. Joan Francesc Marco i Conchillo, que ja treballava a l'ajuntament de l'Hospitalet des de 1975, va ocupar, en tant que militant socialista des de 1976, diversos càrrecs directius en l’àmbit de cultura a l’ajuntament de L’Hospitalet ( gerent del Patronat Municipal de Cultura (1975-1984) Tinent d'alcalde de Cultura i Educació i Diputat de Cultura de la Diputació de Barcelona (1995-2003), al de Granada (1985-1986) al de Sabadell (2007-2008) i al Ministerio de Cultura, com a subdirector general de música i Director general de l'INAEM (1986-1990). Va ser també conseller delegat del TNC (2004-2007) i director general del Liceu (2008-2013). En Jordi Font i Cardona, també militant socialista des dels anys setanta, va ser coordinador de l'Area de Cultura de la Diputació de Barcelona (1983-1999) i director general de l'Institut del Teatre (2002-2014). Xavier Marcé i Carol, també militant socialista, va ser gerent del Patronat Municipal de Cultura de 1985 fins el 1994, director de Recursos i d'Acció Cultural de l'Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), director general de l'Institut Català de les Indústries Culturals de la Generalitat de Catalunya, director general de l'empresa del sector teatral Focus i Regidor de turisme de l'Ajuntament de Barcelona. Els tres van estar implicats en la creació del Centre d'Estudis i de Recursos Culturals de la Diputació de Barcelona. El 1984, l'any en què es va realitzar aquesta fotografia, l'Area de Cultura de la a Diputació de Barcelona va organitzarva ”Interaccció-84”, el primer encontre d’agents culturals, públics i socials, d’àmbit català i espanyol, que prendria un caràcter fundacional. Va ser a la seva cloenda que es va anunciar la creació del Centre d’Estudis i Recursos Culturals (CERC), el think tank de les polítiques culturals, que adquiriria una intensa i continuada projecció catalana, espanyola i iberoamericana. L’Eduard Delgado en va ser el màxim inspirador i el primer director, acompanyat de Joaquim Franch, d’Alfons Martinell i dels llavors joves gestors culturals Xavier Marcé, Esteve León i Eduard Miralles.
    Associacions i entitats
    Culturals i socio culturals
    Festes
    Gegants i capgrossos
    Grup de Geganters de l'Hospitalet
    Imatgeria popular
    Retrats
    Retrats de grup
  • AMHLAF0023219.jpg
    Gegants de l'Hospitalet
    Retrat del grup de geganters de l'Hospitalet davant del Palauet de Can Buxeres el 1995. Al seu darrera, la parella de gegants dits "romans", per diferenciar-los de l'altre parella de gegants de la ciutat, anomenats "grecs", en Roc i l'Eulàlia, i 4 capgrossos. Amb els noms de Jaume I i la seva esposa, aquests gegants es van construïr a Olot, a la firma Vídua de Sabel Barnadas, l'any 1928. Van ser restaurats a finals dels anys setanta, quan van tornar a sortir pels carrers de L'Hospitalet després d'uns anys en que el costum es va perdre i posteriorment a principis dels anys noranta, quan van ser malmessos a causa d'una una agressió vandàlica al Palauet de Can Buxeres, lloc on tradicionalment es guardaven les dues parelles de gegants. El 1996 es va confeccionar un nou vestuari mitjançant un concurs, que van guanyar els tallers de les modistes de l'Hospitalet Marieta Sanabra, que vestí el gegant, i de Maria Manyà, que vestí la geganta. Ajegut el primer a l'esquerra, membre també del col·lectiu de geganters, l'actor-mim sevillà Antonio Calderon, conegut amb el sobrenom de "Willy", o " El Güili", cofundador juntament amb l'actor-mim de Vilassar de Dalt Jordi Fàbrega, de la companyia teatral del Mim-Gest afincada a l'Hospitalet Teatre de la Bohemia.
    Associacions i entitats
    Culturals i socio culturals
    Festes
    Gegants i capgrossos
    Grup de Geganters de l'Hospitalet
    Imatgeria popular
    Retrats
    Retrats de grup
  • AMHLAF0023226.jpg
    Gegants de l'Hospitalet
    Retrat del grup de geganters de l'Hospitalet amb gestors culturals del Patronat Municipal de Cultura de L'Hospitalet al palauet de Can Buxeres. El quart per la dreta, amb ulleres, és en Joan Francesc Marco Conchillo, gerent del Patronat; a la seva esquerra en Jordi Font Cardona, coordinador i ajegut, el primer a l'esquerra, amb bigoti i ulleres és en Xavier Marcè Carol, responsable de Festes. Al darrera, la parella de gegants romans.
    Associacions i entitats
    Culturals i socio culturals
    Festes
    Gegants i capgrossos
    Grup de Geganters de l'Hospitalet
    Imatgeria popular
    Retrats
    Retrats de grup
  • AMHLAF0025002.jpeg
    Retrat de Montserrat Perelló i Riera.
    Regidora pel PSUC de l'Hospitalet durant els primers ajuntaments democràtics. Membre d'una arrelada família nombrosa hospitalenca, dona feminista activa i compromesa cultural i políticament en l'àmbit de l'esquerra, va ser durant molt temps la gerenta de l'escola Patufet-Sant Jordi, on es va implicar en la defensa d'un model d'escola laica, catalana i de qualitat dins el Col·lectiu d'Escoles per l'Escola Pública Catalana (CEPEPC) organització creada el desembre de 1978, durant la transició espanyola, per unes vuitanta escoles catalanes creades com a cooperatives de pares o de mestres en la dècada de 1960, com va ser el cas de l'Escola Patufet, impulsada per Francesc Batallé i Montserrat Company, després fusionada amb l'Acadèmia Sant Jordi del Sr. Francesc Batallé i Aragonès, que des de la dècada del 1980 s'han integrat gradualment a la xarxa d'escoles públiques de Catalunya. Posteriorment va desenvolupar una important i destacada tasca de gestió durant molts anys, des de 1989 fins el 2008, quan es va retirar a viure amb la seva família a la muntanya, com a gerenta del Centre d'Estudis de l'Hospitalet, entitat cultural sense ànim de lucre creada el 1984, amb la intenció de recuperar la memòria de l'Hospitalet i potenciar la seva identitat, per l'antropòleg, teòleg, historiador i activista Jaume Botey i Vallès, pel sacerdot i historiador Casimir Martí i Martí, per l'historiador Joan Camós i Cabecerán, pioner de la recuperació de la història local, per l'actor i gestor cultural Pere Pinyol i Martínez, pel jesuïta Josep Ituarte i Mata, l'impulsor del Centre d'Estudis Joan XXIII del barri de Bellvtge, per l'economista Joan Egea i Andreu, la sociòloga Carme Arranz i Galiano i per l'escolapi vinculat al barri de Can Serra Andreu Trilla i Lloberta.
    Política i administració pública
    Regidors
    Retrats
    Eleccions
    Persones
    Dones
    Ajuntament de l'Hospitalet
    Projecte l'Hospitalet Antifranquista
    Cultura
    Història
    Educació
    Escoles
    Patrimoni documental
  • AMHLAF0000654.jpg
    Rossend Arús Arderiu
    Retrat de Rossend Arús Arderiu, reproducció d'un dibuix signat per I. Roca i J. Furnó. Rossend Arús va ser periodista i dramaturg i un dels organitzadors, juntament amb Sebastià Junyent i Comes, president de la Societat del Born, dels carnavals de Barcelona. La Societat del Born fou una entitat recreativa fundada a Barcelona el 1858 que amb el lema “filantropia i diversió” fou l'encarregada d'organitzar els carnavals barcelonins. Mantingué les seves activitats fins al 1874 i es va dissoldre definitivament el 1876. Fundada per Sebastià Junyent i Comes, conegut com “l'espardenyer del Born”, perquè regentava allà una botiga d'esperdenyes, en foren socis actius, entre d'altres veïns del barri del Born , l'autor dramàtic i filàntrop republicà federalista Rossend Arús i Arderiu, amic íntim també del dramaturg Frederic Soler, àlies Serafí Pitarra, i asidu visitant, entre molts d'altres, de la tertulia que tenia lloc a la seva rebotiga del carrer d'escudellers núm. 80, on tenia la seva rellotgeria. D'entre els carnavals organitzats per l'entitat en destaca el de 1860. Coneixem molt bé com va ser el carnaval d'aquest any gràcies al llibre de Josep Anselm Clavé Camps i J. M. Torres: El Carnaval de Barcelona en 1860: batiburrillo de anécdotas, chascarrillos ... y otras quisicosas propias de esta bulliciosa temporada, aliñado en prosa y verso, Librería Española, Barcelona, 1860. Arús va ser una de les figures cabdals de la maçoneria a Catalunya i un gran filàntrop, que va deixar a la seva mort la seva gran vivenda del Passeig de Sant Joan a la ciutat per tal que es pogués crear allà -partint de la seva biblioteca particular de 25.000 volums i dels diners que va deixar per gestionar al seu marmessor, l'advocat i polític Valentí Almirall, gran amic seu, per tal que es dediquéssin a aquest fi- la primera biblioteca pública de Barcelona, la Biblioteca Arús, encara en funcionament i especialitzada en el s. XIX. Va fer també donació a l'Ajuntament de l'Hospitalet, on havia nascut el seu pare, el comerciant Pere Arús i Cuixart, dels diners necessaris per construir unes escoles públiques i la nova Casa Consistorial, el 1895, motiu pel qual l'Ajuntament li va dedicar el carrer on està, des de llavors, en part, ubicat l'edifici. Rossend Arús va néixer a Barcelona el 16/07/1844 on morí el 22/08/1891
    Arts escèniques
    Cultura
    Escriptors
    Homes
    Lletres
    Oficis i ocupacions
    Periodistes
    Persones
    Retrats
    Teatre
  • AMHLAF0002417.jpg
    Fàbrica Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment coneguda com a Godó y Trias S.A.
    Grup de treballadores amb l'eina de filar a la mà i a primera fila homes de la fàbrica. Fotografia de 1909 de la fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, després de la guerra civil, coneguda com a Godó i Trias S.A. Era anomenada popularment "Les Sangoneres", pel fet d'haver-se instal·lat, el 1903, a instàncies de María Pilar Romeu Torrens, vídua de Trias, a l'anomenat prat de les sangoneres, un terreny de la zona de Marina de l'Hospitalet ben regat per un subcanal del Canal de la Infanta, i per un profund pou artesià de cinquanta metres de fondària, on, a banda de molta aigua, necessària per realitzar satisfactòriament el procés de transfomació industrial del jute, abundaven les sangoneres. Entre els treballadors va ser molt popular aquest motiu perquè tenia un doble sentit i també feia referència a la capacitat de les classes extractives burgueses del moment per extreure o "xuclar" plusvàlues dels treballadors pagant salaris de misèria per jornades laborals llarguíssimes. Els productes que produïa i oferia la fàbrica, on el 80% eren dones, que eren les filadores que feien anar els telers, eren arpillera, sacs i cordes de jute. Els homes realitzaven tasques de manteniment de l'edifici, de la maquinaria i el transport de materials. Desapareguda la vídua el 1936 i acabada la guerra civil, època en la que la fàbrica va ser col·lectivitzada i va patir un gran incendi, els seus hereus van fusionar el 1946 la seva firma de filatures de jute amb la dels germans Godó, per constituir «Godó y Trias, S.A.». En aquella època hi havia a Catalunya una quinzena de fàbriques de teixits de jute, però només dues filatures: la dels Godó al carrer Llacuna del Poblenou, i la de Trias a l'Hospitalet. La fàbrica dels Godó, més important, entrà a formar part el 1920 d’Industrias del Yute, SA, que tenia el domicili social a Madrid. Un cop realitzada la fusió va ser triat president del Consell d'Administració de Godó y Trias S.A en Carlos de Godó i Valls, propietari també de La Vanguardia, i en Santiago Trias i Rumeu com director gerent vitalici, càrrec en el que el va succeir el seu fill Santiago Trias i Vidal-Ribas i després el fill d'aquest, Santiago Trias Milà. La seva seu social va passar de carrer Diputació 249, al "Quadrat d'Or", vivenda de Trias i Rumeu, al carrer Pelai, núm 28, al mateix edifici de La Vanguardia, propietat dels Godó. Es va obrir una segona fàbrica a Sant Feliu de Guixols, que es tancà l’any 1973. La de l’Hospitalet de Llobregat es va mantenir activa fins a 1986. L'edifici, va ser projectat el 1903 pel Mestre d'obres Jaume Brossa i Mascaró i les calderes de vapor, dues calderes multitubulars de vapor amb sistema inexplotable Viclausse, van ser instal·lades per l'enginyer Ferran Junoy Vernet, director de La Maquinista Terrestre i Marítima. Jaume Brossa i Mascaró, Barcelona, 1845-1922, va obtenir el títol de Mestre d’obres el 1868 i va estar en actiu professionalment entre 1869 i 1917. Va ser fill de Francesc Brossa i Rial, empresari d’enderrocs i col•leccionista d’elements esculturals i arquitectònics provinents d’enderrocs d’antics palaus gòtics abandonats de ciutat vella dels segles XIV al XVI o dels convents abandonats per la desamortització, que exhibia a la seva casa-museu al carrer d’Escipió del barri del Putxet de Barcelona, que passaren posteriorment a ser propietat de l’Ajuntament de Barcelona quan aquesta casa va ser enderrocada després de la guerra civil i que van servi per a restaurar altres palaus del carrer de Montcada i dels Arcs. La professió i aquella passió pel col•leccionisme arquitectònic del pare, que sens dubte va influir en la seva formació, el va permetre tot un seguit de contactes amb empresaris del sector de la construcció i amb distingides famílies de la Barcelona burguesa de l’època, com la reusenca Maria de Bofarull i Plandolit, vídua de l’important col•leccionista d’art Sebastià Pascual i Inglada, que va ser fundador del Banc de Barcelona, que li va encarregar la reforma i ampliació del seu habitatge-museu del carrer Xuclà núm.19 el 1877 i que el va posar en contacte amb la família Òdena Iglésias, propietaris del Vapor Vell de Reus, que li va encarregar el 1872 un panteó pel llavors recentment inaugurat cementiri de Reus (1870). Es tracta d'una obra espectacular d'estil neoegipci, una de les peces amb més valor artístic de l'cementiri. Quan l'any 1869 s'enderrocà la Ciutadella i els seus terrenys es van cedir a la ciutat, es va convocar un concurs per urbanitzar el sector que va guanyar el també mestre d’obres Josep Fontserè i Mestre. El seu pla, del 1872-74, preveia la construcció d'un conjunt d'edificis eclèctics de planta baixa, entresòl i tres pisos sobre porxos correguts amb arcades, amb una façana contínua al Parc de la Ciutadella, avui Passeig Picasso. El projecte va ser desenvolupat tant pel mateix Fontserè com pels mestres d'obres Jaume Brossa i Mascaró i Frederic Farreras i Villalonga durant els darrers vint anys del segle XIX. Com a molts altres Mestres d’obres, va ser contractista i empresari i va construir diferents immobles d’estil clàssic a l’eixample, en llocs tan assenyalats com la Casa Joan Pou al núm. 20 de la plaça de Catalunya el 1876, seu de Société Générale de Banque des de 1919, o al núm. 39 del Passeig de Gràcia, just a la que avui es coneix com l’illa d'or, on va aixecar la Casa Antoni Torruella el 1887, avui coneguda com a Casa Delfina Bonet, que la va adquirir el 1915 i va fer reformar la façana, seguint l’estil noucentista, a Marcel•lí Coquillat. També va ser obra seva els Banys Àrabs, de 1873, al Passatge de la Pau núm 2 de Barcelona, avui desapareguts. Uns banys públics que oferien sessions d’hidroteràpia i de banys de vapor que es van fer molt populars per la seva luxosa decoració d’estil neomudejar, un estil que estava molt de moda en aquella segona meitat del segle XIX i que va agradar molt a Joan Marsillach i Parera, que li va encarregar la construcció d’una torre d’estil arabitzant amb un gran jardí el 1882 en un terreny que en aquells anys quedava delimitat pels carrers de Copèrnic, Muntaner i Tavern, gairebé dins del recinte del Parc de Monterols, per traslladar-se a viure amb el seu fill, el crític musical Joaquim Marsillach i Lleonart, greument malalt de tuberculosi, el primer introductor del wagnerisme a Catalunya. L’edifici encara es conserva i és una escola privada. Des de 1983 i fins el 1918 va ser membre de la Junta Consultiva del Centre de Mestres d’Obres de Catalunya.El 1894 va quedar vidu de Manuela Amigó i Monteriol. Van tenir tres filles: Teresa, Ramona i Mercè. El seu cunyat, Francesc Amigó, era fabricant de cal i ell, que era també contractista, va crear el 1896 l’empresa de construcció “La Campinense S.A.” amb la intenció d’explotar unes pedreres de Campins per tal de fer ciment i material de construcció que, de fet, va ser l’ampliació de la seva empresa “Brossa y Compañía”. Van ser socis seus en aquesta empresa, que va comptar amb un capital inicial de tres milions i mig de pessetes, xifra molt important per a l’època, distribuït en 700 accions de 500 pessetes cada una, importants membres de la burgesia catalana del moment com Lluís Martí i Codolar, banquer que va fundar el Banc Hispano Colonial i fou conseller de diverses empreses de ferrocarrils, de la Societat General de Telèfons, fundada per ell, i d’una explotació agrícola (l’anomenada Granja Vella, a Horta), que li valgué la gran creu del mèrit agrícola, i Òscar Pascual de Bofarull, director del Banc de Barcelona i fill del fundador Sebastià Pascual i Inglada. No és estrany, doncs, que li fos encarregada la construcció de la important fàbrica “Viuda e Hijos de Jaime Trias” el 1903 on, seguint l’estètica modernista, va plasmar novament el seu gust per l’arquitectura neomudéjar fent un us molt artístic i funcional del maó vist amb decoració de tipus modernista, aprofitant les qualitats del maó per a fer dibuixos geomètrics a les façanes. L’estructura original de la primigènia fàbrica, consistia en dos blocs de naus d’estil modernista, totes elles amb els murs de maó vist, amb cobertes de quatre vessants. Les façanes estan coronades per cornises emmerletades formant unes sanefes de dissenys geomètrics. Al final de les naus s'aixeca una petita torre de base quadrada emmerletada. Al límit occidental de la parcel·la, i separades de les naus centrals per un passadís, s'aixequen diferents pavellons aïllats que allotjaven dependències productives i administratives. Entre els anys 1962-1964, essent director de la fàbrica Roberto Trias Milà, els arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà, nebot de Trias Milà, van realitzar una ampliació de la fàbrica projectant una sèrie de pabellons de maó vist, amb teulada amb forma de serra, que s'observen molt bé a l'esquerra de la fotografia i avui desapareguts que continuaven el seu llenguatge modernista. L'edifici, actualment de propietat municipal, un dels millors exemples d'arquitrectura industrial de principis del segle XX realitzada amb maó vist, forma part del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectonic (EPPA, fitxa núm. 28)
    Dones
    Godó i Trías S.A. (Les Sangoneres)
    Indústries
    Persones
    Retrats
    Retrats de grup
    Viuda e Hijos de Jaime Trias
    Can Trias
  • AMHLAF0002416.jpg
    Fàbrica Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment anomenada Godó y Trias S.A. ("Les Sangoneres")
    Fotografia de 1909 de treballadors i directius de la fàbrica Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, a partir de 1946, anomenada Godó y Trias S.A. disposats en 3 fileres. A la primera, al centre, vestit immaculadament de blanc, amb bigoti i pentinat amb clenxa, mirada severa i amb el llibre de comptes a la mà, l'amo de la fàbrica, Santiago Trias Rumeu. A la seva dreta, amb barba i un gran bigoti i una mena de bastó de mando a la mà, l'apoderat i administrador de la fàbrica, potser també de la família. Son els únics que porten llaç i sabates. Tots els altres porten espardenyes, inclòs l'encarregat, amb corbatí i la clau de la fàbrica a la mà, a la l'esquerra de l'amo. Santiago Trias Romeu (Barcelona 1879-1952) va ser un destacat industrial català. Va dirigir personalment la fàbrica fins a la seva mort. Va ser tresorer i responsable de Propaganda de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, en la que Viuda e Hijos de Jaime Trias va participar destacadament. Va ser conseller del Banco de España, del Banco Urquijo, del Banco Mercantil de Tarragona, de Hiladuras Fabra y Coats, de la Teneria Moderna Franco-Española, Yutera Sevillana i de Prats i Fatjó i Cia. Va ser condecorat pel govern espanyol amb la Gran Cruz de Isabel La Católica. La fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, després de la guerra civil, coneguda com a Godó i Trias S.A., era anomenada popularment "Les Sangoneres", pel fet d'haver-se instal·lat, el 1903, a instàncies de María Pilar Romeu Torrens, vídua de Trias, a l'anomenat prat de les sangoneres, un terreny de la zona de Marina de l'Hospitalet ben regat per un subcanal del Canal de la Infanta, i per un profund pou artesià de cinquanta metres de fondària, on, a banda de molta aigua, necessària per realitzar satisfactòriament el procés de transfomació industrial del jute, abundaven les sangoneres. Entre els treballadors va ser molt popular aquest motiu perquè tenia un doble sentit i també feia referència a la capacitat de les classes extractives burgueses del moment per extreure o "xuclar" plusvàlues dels treballadors pagant salaris de misèria per jornades laborals llarguíssimes. Els productes que produïa i oferia la fàbrica, on el 80% eren dones, que eren les filadores que feien anar els telers, eren arpillera, sacs i cordes de jute. Els homes realitzaven tasques de manteniment de l'edifici, de la maquinaria i el transport de materials. Desapareguda la vídua el 1936 i acabada la guerra civil, època en la que la fàbrica va ser col·lectivitzada i va patir un gran incendi, els seus hereus van fusionar el 1946 la seva firma de filatures de jute amb la dels germans Godó, per constituir «Godó y Trias, S.A.». En aquella època hi havia a Catalunya una quinzena de fàbriques de teixits de jute, però només dues filatures: la dels Godó al carrer Llacuna del Poblenou, i la de Trias a l'Hospitalet. La fàbrica dels Godó, més important, entrà a formar part el 1920 d’Industrias del Yute, SA, que tenia el domicili social a Madrid. Un cop realitzada la fusió va ser triat president del Consell d'Administració de Godó y Trias S.A en Carlos de Godó i Valls, propietari també de La Vanguardia, i en Santiago Trias i Rumeu com director gerent vitalici, càrrec en el que el va succeir el seu fill Santiago Trias i Vidal-Ribas i després el fill d'aquest, Santiago Trias Milà. La seva seu social va passar de carrer Diputació 249, al "Quadrat d'Or", vivenda de Trias i Rumeu, al carrer Pelai, núm 28, al mateix edifici de La Vanguardia, propietat dels Godó. Es va obrir una segona fàbrica a Sant Feliu de Guixols, que es tancà l’any 1973. La de l’Hospitalet de Llobregat es va mantenir activa fins a 1986. L'edifici, va ser projectat el 1903 pel Mestre d'obres Jaume Brossa i Mascaró i les calderes de vapor, dues calderes multitubulars de vapor amb sistema inexplotable Viclausse, van ser instal·lades per l'enginyer Ferran Junoy Vernet, director de La Maquinista Terrestre i Marítima. Jaume Brossa i Mascaró, Barcelona, 1845-1922, va obtenir el títol de Mestre d’obres el 1868 i va estar en actiu professionalment entre 1869 i 1917. Va ser fill de Francesc Brossa i Rial, empresari d’enderrocs i col•leccionista d’elements esculturals i arquitectònics provinents d’enderrocs d’antics palaus gòtics abandonats de ciutat vella dels segles XIV al XVI o dels convents abandonats per la desamortització, que exhibia a la seva casa-museu al carrer d’Escipió del barri del Putxet de Barcelona, que passaren posteriorment a ser propietat de l’Ajuntament de Barcelona quan aquesta casa va ser enderrocada després de la guerra civil i que van servi per a restaurar altres palaus del carrer de Montcada i dels Arcs. La professió i aquella passió pel col•leccionisme arquitectònic del pare, que sens dubte va influir en la seva formació, el va permetre tot un seguit de contactes amb empresaris del sector de la construcció i amb distingides famílies de la Barcelona burguesa de l’època, com la reusenca Maria de Bofarull i Plandolit, vídua de l’important col•leccionista d’art Sebastià Pascual i Inglada, que va ser fundador del Banc de Barcelona, que li va encarregar la reforma i ampliació del seu habitatge-museu del carrer Xuclà núm.19 el 1877 i que el va posar en contacte amb la família Òdena Iglésias, propietaris del Vapor Vell de Reus, que li va encarregar el 1872 un panteó pel llavors recentment inaugurat cementiri de Reus (1870). Es tracta d'una obra espectacular d'estil neoegipci, una de les peces amb més valor artístic de l'cementiri. Quan l'any 1869 s'enderrocà la Ciutadella i els seus terrenys es van cedir a la ciutat, es va convocar un concurs per urbanitzar el sector que va guanyar el també mestre d’obres Josep Fontserè i Mestre. El seu pla, del 1872-74, preveia la construcció d'un conjunt d'edificis eclèctics de planta baixa, entresòl i tres pisos sobre porxos correguts amb arcades, amb una façana contínua al Parc de la Ciutadella, avui Passeig Picasso. El projecte va ser desenvolupat tant pel mateix Fontserè com pels mestres d'obres Jaume Brossa i Mascaró i Frederic Farreras i Villalonga durant els darrers vint anys del segle XIX. Com a molts altres Mestres d’obres, va ser contractista i empresari i va construir diferents immobles d’estil clàssic a l’eixample, en llocs tan assenyalats com la Casa Joan Pou al núm. 20 de la plaça de Catalunya el 1876, seu de Société Générale de Banque des de 1919, o al núm. 39 del Passeig de Gràcia, just a la que avui es coneix com l’illa d'or, on va aixecar la Casa Antoni Torruella el 1887, avui coneguda com a Casa Delfina Bonet, que la va adquirir el 1915 i va fer reformar la façana, seguint l’estil noucentista, a Marcel•lí Coquillat. També va ser obra seva els Banys Àrabs, de 1873, al Passatge de la Pau núm 2 de Barcelona, avui desapareguts. Uns banys públics que oferien sessions d’hidroteràpia i de banys de vapor que es van fer molt populars per la seva luxosa decoració d’estil neomudejar, un estil que estava molt de moda en aquella segona meitat del segle XIX i que va agradar molt a Joan Marsillach i Parera, que li va encarregar la construcció d’una torre d’estil arabitzant amb un gran jardí el 1882 en un terreny que en aquells anys quedava delimitat pels carrers de Copèrnic, Muntaner i Tavern, gairebé dins del recinte del Parc de Monterols, per traslladar-se a viure amb el seu fill, el crític musical Joaquim Marsillach i Lleonart, greument malalt de tuberculosi, el primer introductor del wagnerisme a Catalunya. L’edifici encara es conserva i és una escola privada. Des de 1983 i fins el 1918 va ser membre de la Junta Consultiva del Centre de Mestres d’Obres de Catalunya.El 1894 va quedar vidu de Manuela Amigó i Monteriol. Van tenir tres filles: Teresa, Ramona i Mercè. El seu cunyat, Francesc Amigó, era fabricant de cal i ell, que era també contractista, va crear el 1896 l’empresa de construcció “La Campinense S.A.” amb la intenció d’explotar unes pedreres de Campins per tal de fer ciment i material de construcció que, de fet, va ser l’ampliació de la seva empresa “Brossa y Compañía”. Van ser socis seus en aquesta empresa, que va comptar amb un capital inicial de tres milions i mig de pessetes, xifra molt important per a l’època, distribuït en 700 accions de 500 pessetes cada una, importants membres de la burgesia catalana del moment com Lluís Martí i Codolar, banquer que va fundar el Banc Hispano Colonial i fou conseller de diverses empreses de ferrocarrils, de la Societat General de Telèfons, fundada per ell, i d’una explotació agrícola (l’anomenada Granja Vella, a Horta), que li valgué la gran creu del mèrit agrícola, i Òscar Pascual de Bofarull, director del Banc de Barcelona i fill del fundador Sebastià Pascual i Inglada. No és estrany, doncs, que li fos encarregada la construcció de la important fàbrica “Viuda e Hijos de Jaime Trias” el 1903 on, seguint l’estètica modernista, va plasmar novament el seu gust per l’arquitectura neomudéjar fent un us molt artístic i funcional del maó vist amb decoració de tipus modernista, aprofitant les qualitats del maó per a fer dibuixos geomètrics a les façanes. L’estructura original de la primigènia fàbrica, consistia en dos blocs de naus d’estil modernista, totes elles amb els murs de maó vist, amb cobertes de quatre vessants. Les façanes estan coronades per cornises emmerletades formant unes sanefes de dissenys geomètrics. Al final de les naus s'aixeca una petita torre de base quadrada emmerletada. Al límit occidental de la parcel·la, i separades de les naus centrals per un passadís, s'aixequen diferents pavellons aïllats que allotjaven dependències productives i administratives. Entre els anys 1962-1964, essent director de la fàbrica Roberto Trias Milà, els arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà, nebot de Trias Milà, van realitzar una ampliació de la fàbrica projectant una sèrie de pabellons de maó vist, amb teulada amb forma de serra, que s'observen molt bé a l'esquerra de la fotografia i avui desapareguts que continuaven el seu llenguatge modernista. L'edifici, actualment de propietat municipal, un dels millors exemples d'arquitrectura industrial de principis del segle XX realitzada amb maó vist, forma part del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectonic (EPPA, fitxa núm. 28)
    Indústries
    Retrats
    Retrats de grup
    Viuda e Hijos de Jaime Trias
    Godó y Trias S.A.
    Les sangoneres
    Can Trias
  • AMHLAF0002415.jpg
    Fàbrica Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment coneguda com a Godó y Trias S.A.
    Foto de 1909 del grup de treballadors masculins de la fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, després de la guerra civil, coneguda com a Godó y Trias S.A. Davant dels treballadors, que s'ocupaven del manteniment de l'edifici, de la maquinària i del transport, al terra, es veuen els estris amb els quals treballaven i els productes que produïa i oferia la fàbrica: arpillera, sacs i cordes de jute, realitzats majoritàriament per dones -el 80% d'una plantilla que va arribar a estar formada per 556 treballadors als anys trenta del segle passat- que eren les filadores que feien anar els telers. L'estrella de cinc puntes de l'emblema de la fàbrica fa referència a l'origen indi de la matèria primera amb la qual treballaven: el jute. La fàbrica Godó del Poblenou feia servir el mateix emblema, que era comú als fabricants de teixits de jute. La fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, després de la guerra civil, coneguda com a Godó i Trias S.A., era anomenada popularment "Les Sangoneres", pel fet d'haver-se instal·lat, el 1903, a instàncies de María Pilar Romeu Torrens, vídua de Trias, a l'anomenat prat de les sangoneres, un terreny de la zona de Marina de l'Hospitalet ben regat per un subcanal del Canal de la Infanta, i per un profund pou artesià de cinquanta metres de fondària, on, a banda de molta aigua, necessària per realitzar satisfactòriament el procés de transfomació industrial del jute, abundaven les sangoneres. Entre els treballadors va ser molt popular aquest motiu perquè tenia un doble sentit i també feia referència a la capacitat de les classes extractives burgueses del moment per extreure o "xuclar" plusvàlues dels treballadors pagant salaris de misèria per jornades laborals llarguíssimes. Els productes que produïa i oferia la fàbrica, on el 80% eren dones, que eren les filadores que feien anar els telers, eren arpillera, sacs i cordes de jute. Els homes realitzaven tasques de manteniment de l'edifici, de la maquinaria i el transport de materials. Desapareguda la vídua el 1936 i acabada la guerra civil, època en la que la fàbrica va ser col·lectivitzada i va patir un gran incendi, els seus hereus van fusionar el 1946 la seva firma de filatures de jute amb la dels germans Godó, per constituir «Godó y Trias, S.A.». En aquella època hi havia a Catalunya una quinzena de fàbriques de teixits de jute, però només dues filatures: la dels Godó al carrer Llacuna del Poblenou, i la de Trias a l'Hospitalet. La fàbrica dels Godó, més important, entrà a formar part el 1920 d’Industrias del Yute, SA, que tenia el domicili social a Madrid. Un cop realitzada la fusió va ser triat president del Consell d'Administració de Godó y Trias S.A en Carlos de Godó i Valls, propietari també de La Vanguardia, i en Santiago Trias i Rumeu com director gerent vitalici, càrrec en el que el va succeir el seu fill Santiago Trias i Vidal-Ribas i després el fill d'aquest, Santiago Trias Milà. La seva seu social va passar de carrer Diputació 249, al "Quadrat d'Or", vivenda de Trias i Rumeu, al carrer Pelai, núm 28, al mateix edifici de La Vanguardia, propietat dels Godó. Es va obrir una segona fàbrica a Sant Feliu de Guixols, que es tancà l’any 1973. La de l’Hospitalet de Llobregat es va mantenir activa fins a 1986. L'edifici, va ser projectat el 1903 pel Mestre d'obres Jaume Brossa i Mascaró i les calderes de vapor, dues calderes multitubulars de vapor amb sistema inexplotable Viclausse, van ser instal·lades per l'enginyer Ferran Junoy Vernet, director de La Maquinista Terrestre i Marítima. Jaume Brossa i Mascaró, Barcelona, 1845-1922, va obtenir el títol de Mestre d’obres el 1868 i va estar en actiu professionalment entre 1869 i 1917. Va ser fill de Francesc Brossa i Rial, empresari d’enderrocs i col•leccionista d’elements esculturals i arquitectònics provinents d’enderrocs d’antics palaus gòtics abandonats de ciutat vella dels segles XIV al XVI o dels convents abandonats per la desamortització, que exhibia a la seva casa-museu al carrer d’Escipió del barri del Putxet de Barcelona, que passaren posteriorment a ser propietat de l’Ajuntament de Barcelona quan aquesta casa va ser enderrocada després de la guerra civil i que van servi per a restaurar altres palaus del carrer de Montcada i dels Arcs. La professió i aquella passió pel col•leccionisme arquitectònic del pare, que sens dubte va influir en la seva formació, el va permetre tot un seguit de contactes amb empresaris del sector de la construcció i amb distingides famílies de la Barcelona burguesa de l’època, com la reusenca Maria de Bofarull i Plandolit, vídua de l’important col•leccionista d’art Sebastià Pascual i Inglada, que va ser fundador del Banc de Barcelona, que li va encarregar la reforma i ampliació del seu habitatge-museu del carrer Xuclà núm.19 el 1877 i que el va posar en contacte amb la família Òdena Iglésias, propietaris del Vapor Vell de Reus, que li va encarregar el 1872 un panteó pel llavors recentment inaugurat cementiri de Reus (1870). Es tracta d'una obra espectacular d'estil neoegipci, una de les peces amb més valor artístic de l'cementiri. Quan l'any 1869 s'enderrocà la Ciutadella i els seus terrenys es van cedir a la ciutat, es va convocar un concurs per urbanitzar el sector que va guanyar el també mestre d’obres Josep Fontserè i Mestre. El seu pla, del 1872-74, preveia la construcció d'un conjunt d'edificis eclèctics de planta baixa, entresòl i tres pisos sobre porxos correguts amb arcades, amb una façana contínua al Parc de la Ciutadella, avui Passeig Picasso. El projecte va ser desenvolupat tant pel mateix Fontserè com pels mestres d'obres Jaume Brossa i Mascaró i Frederic Farreras i Villalonga durant els darrers vint anys del segle XIX. Com a molts altres Mestres d’obres, va ser contractista i empresari i va construir diferents immobles d’estil clàssic a l’eixample, en llocs tan assenyalats com la Casa Joan Pou al núm. 20 de la plaça de Catalunya el 1876, seu de Société Générale de Banque des de 1919, o al núm. 39 del Passeig de Gràcia, just a la que avui es coneix com l’illa d'or, on va aixecar la Casa Antoni Torruella el 1887. També va ser obra seva els Banys Àrabs, de 1873, al Passatge de la Pau núm 2 de Barcelona, avui desapareguts. Uns banys públics que oferien sessions d’hidroteràpia i de banys de vapor que es van fer molt populars per la seva luxosa decoració d’estil neomudejar, un estil que estava molt de moda en aquella segona meitat del segle XIX i que va agradar molt a Joan Marsillach i Parera, que li va encarregar la construcció d’una torre d’estil arabitzant amb un gran jardí el 1882 en un terreny que en aquells anys quedava delimitat pels carrers de Copèrnic, Muntaner i Tavern, gairebé dins del recinte del Parc de Monterols, per traslladar-se a viure amb el seu fill, el crític musical Joaquim Marsillach i Lleonart, greument malalt de tuberculosi, el primer introductor del wagnerisme a Catalunya. L’edifici encara es conserva i és una escola privada. Des de 1983 i fins el 1918 va ser membre de la Junta Consultiva del Centre de Mestres d’Obres de Catalunya. Vva crear el 1896 l’empresa de construcció “La Campinense S.A.” amb la intenció d’explotar unes pedreres de Campins per tal de fer ciment i material de construcció que, de fet, va ser l’ampliació de la seva empresa “Brossa y Compañía”. Van ser socis seus en aquesta empresa, que va comptar amb un capital inicial de tres milions i mig de pessetes, xifra molt important per a l’època, distribuït en 700 accions de 500 pessetes cada una, importants membres de la burgesia catalana del moment com Lluís Martí i Codolar, banquer que va fundar el Banc Hispano Colonial i fou conseller de diverses empreses de ferrocarrils, de la Societat General de Telèfons, fundada per ell, i d’una explotació agrícola (l’anomenada Granja Vella, a Horta), que li valgué la gran creu del mèrit agrícola, i Òscar Pascual de Bofarull, director del Banc de Barcelona i fill del fundador Sebastià Pascual i Inglada. No és estrany, doncs, que li fos encarregada la construcció de la important fàbrica “Viuda e Hijos de Jaime Trias” el 1903 on, seguint l’estètica modernista, va plasmar novament el seu gust per l’arquitectura neomudéjar fent un us molt artístic i funcional del maó vist amb decoració de tipus modernista, aprofitant les qualitats del maó per a fer dibuixos geomètrics a les façanes. L’estructura original de la primigènia fàbrica, consistia en dos blocs de naus d’estil modernista, totes elles amb els murs de maó vist, amb cobertes de quatre vessants. Les façanes estan coronades per cornises emmerletades formant unes sanefes de dissenys geomètrics. Al final de les naus s'aixeca una petita torre de base quadrada emmerletada. Al límit occidental de la parcel·la, i separades de les naus centrals per un passadís, s'aixequen diferents pavellons aïllats que allotjaven dependències productives i administratives. Entre els anys 1962-1964, essent director de la fàbrica Roberto Trias Milà, els arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà, nebot de Trias Milà, van realitzar una ampliació de la fàbrica projectant una sèrie de pabellons de maó vist, amb teulada amb forma de serra, que s'observen molt bé a l'esquerra de la fotografia i avui desapareguts que continuaven el seu llenguatge modernista. L'edifici, actualment de propietat municipal, un dels millors exemples d'arquitrectura industrial de principis del segle XX realitzada amb maó vist, forma part del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectonic (EPPA, fitxa núm. 28)
    Godó i Trías S.A. (Les Sangoneres)
    Indústries
    Retrats
    Retrats de grup
    Prat de les sangoneres
    Fábrica de hilados y tejidos de yute Viuda e Hijos de Jaime Trias
  • AMHLAF0023310.jpg
    Homenatge a la vellesa
    Acte d'Homenatge a la Vellesa a la llar d'avis de Santa Eulàlia, ubicada al carrer Anselm Clavé número 24. A la fotografia, el senyor calv del centre és el Tinent d'Alcalde Josep Camps
    Actes oficials
    Homenatges a la vellesa
    Política i administració pública
    Retrats
    Retrats de grup
    Serveis socials
  • AMHLAF0000735.jpg
    Retrat de Joan Matas Abellan
    Retrat de Joan Matas Abellan, actor de teatre. Reproducció d'un dibuix al carbó original de Valentí Julià Sadurní, realitzat el 1982. Dotat d'una gran presència i d'una esplèndida veu greu i perfecta dicció, Joan Matas Abellán, actor en diferents muntatges de teatre amateur del Grup de Teatre Alpha 63 de l'Hospitalet, va arribar a ser actor professional i va formar part de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG) i la companyia de igual nom així com de la de Pau Garsaball en l'exitosa obra de teatre musical "El retaule del flautista", de Jordi Teixidor i Carles Berga, on va interpretar el paper de Reverend Grundig en la gravació que d'aquesta obra va fer Televisió Espanyola el 1977, on també va gravar, el 1978 "A l'Àfrica, minyons" de Xavier Fàbregas, fent el divertit paper de Soldà del Marroc de l'obra de Serafí Pitarra "La botifarra de la llibertat". També va formar part de l'espectacle de teatre avantguardista "Rebel delirium", de Iago Pericot i Sergi Mateu, estrenat als túnels del metro el 1977. La sobtada mort del seu pare el va obligar a abandonar el teatre per fer-se càrrec de la important peixateria familiar del Mercat del Centre de l'Hospitalet, on va treballar fins a la seva prematura mort als anys noranta. Era Llicenciat en Ciències Exactes.
    Actors
    Arts escènciques
    Arts escèniques
    Cultura
    Homes
    Oficis i ocupacions
    Persones
    Retrats
    Teatre
  • AMHLAF0000745.jpg
    Cos de bombers local durant la Segona República
    Cos de bombers local durant la Segona República. Els bombers formen dues fileres, els uns ageguts i els altres asseguts a terra, tots vestits amb l'uniforme. Darrera d'ells, els seus caps i les autoritats civils. Entre d'altres, es pot distingir a l'alcalde Just Oliveras Prats. Al fons, l'edifici de Correus i Telègrafs, a la plaça del Repartidor.
    Alcaldes
    Arquitectura i urbanisme
    Bombers
    Correus i telègrafs
    Cossos de seguretat
    Edificis
    Homes
    Persones
    Retrats
    Retrats de grup
    Seguretat i defensa
  • AMHLAF0000647.jpg
    Retrat de Jaume Mitjavila Rius " Jaumic Famades " , Ràfols i Pere Norta
    Retrat de Jaume Mitjavila Rius, més conegut com el Jaumic de Can Famades. Amb la seva llarga barba blanca, a la fotografia està assegut en una cadira. A esquerra i dreta, dos personatges més de vida política local, en Ràfols i Pere Norta (alcalde). En Jaume Mitjavila, seguidor i admirador de Joan Prim i Prats, era el rebesavi de na Matilde Marcè i Piera, cronista local que va escriure la seva biografia.
    Alcaldes
    Homes
    Oficis i ocupacions
    Persones
    Política i administració pública
    Polítics
    Retrats
    Retrats d'estudi
    Treballadors municipals
  • AMHLAF0024961.jpeg
    Francisca Conejero i filla
    Retrat d'estudi de Francisca Conejero Tomás (1903-1998) i de la seva filla Libertad Canela Conejero. Dues dones sindicalistes de l'Hospitalet.
    Associacions i entitats
    Dones
    Persones
    Retrats
    Retrats d'estudi
    Sindicals
  • AMHLAF0000965.jpg
    Foment de la Sardana de l'Hospitalet.
    Grup de dansaires del Foment de la Sardana. La fotografia està presa al pati de l'Harmonia. Darrera d'ells, les escales de l'Harmonia i una pancarta rectangular de roba on diu "Foment de la Sardana de l'Hospitalet". D'esquerra a dreta homes: Gussiñé, Marques, Màrio, Ramos, Jaume Ventura Tort, Mataix, Castelló, Cases, Bordas, Massana, Cortada, Vidal, Josep Navarro, Coromines, Codina. Dones: Quimeta, Saludes, Conxa, Sisqueta, Juanita, Massana, germanes Diego, Pepeta, Pauleta, Maria, Baltasara, Margarida, Juncà, Cases, Serafí, Estadella, America.
    Arquitectura i urbanisme
    Associacions i entitats
    Culturals i socio culturals
    Edificis
    Folklore
    Foment de la sardana de l'Hospitalet
    L'Harmonia
    Retrats
    Retrats de grup
    Sardanes
  • AMHLAF0003155.jpg
    Jaume Ventura Tort amb amics.
    Reunió d'amics i amigues en el que sembla una taberna. En primer terme, a mà dreta amb ulleres i pipa, en Jaume Ventura Tort (1911-1985). Probablement es tracti del local del Club Pimpinela.
    Àpats i banquets
    Celebracions
    Festes
    Retrats
    Retrats de grup