L'alcalde Ramon Frontera amb Miquel Romeu, Martí Feced i altres

Retrat de grup, realitzat al despatx de l'alcadia de l'Ajuntament de l'Hospitalet el 1934. A la imatge es veu a cinc homes al darrera d'una taula escriptori. D'esquerra a dreta: el segon és Miquel Romeu i Mumany, el tercer l'alcalde Ramon Frontera (amb ulleres), Francesc Muntané, i Carles Martí Feced.

Junta Municipal de l'Hospitalet de 1923.

Junta Municipal de l’Hospitalet resultant del cop d’estat del 15 de setembre de 1923 del general Miguel Primo de Rivera. La fotografia està realitzada al pati interior de l'edifici de la Casa Consistorial que servia de pati a les escoles municipals que hi havia ubicades al mateix edifici. Actualment aquest pati forma part de l'actual Sala de Plens. En sessió celebrada al saló de sessions de la Casa Consistorial el 2 d’octubre de 1923 presidida pel comandant militar de la Caserna de la Remunta de l’Hospitalet, Alfonso Suero Laguna, van ser destituïts tots els regidors i l’alcalde Josep Muntané del Consistori anterior i van ser nomenats, entre els industrials i majors contribuents de la vila un nou alcalde, Tomás Giménez Bernabé, pel fet que disposava del títol de batxiller i que era l’industrial considerat el major contribuent en aquell moment, tres Tinents d’alcalde: Pau Torres Masvidal, Emeterio Coulet Carrera i Josep Perelló Sedó i vuit regidors: Joaquim Sellarés Pi, Ramon Carreras Pujol, Bonaventura Badi Puigarnau, Francesc Closas Duran, Llorenç Vinyals Bou, Gabriel Solanes Piera, Nicolau Albòs Mixoy i Jordi Benach Riambau. Axí mateix van ser nomenats catorze vocals associats a l’Ajuntament que, juntament amb els anteriors, constituïen l’anomenada Junta Municipal. Aquests vocals van ser: Santiago Arús Tayà, Francesc Pastor Goyta, Benvenut Olivella Bou, Josep Rius Casanovas, Joan Ventura Riera, Josep Solé Gumà, Joan Salat Fosalva, Narcís Rodon Maignon, Josep Carbonell Madorell, Vicenç Valls Soler, Ramon Bolet Morató, Enric Piguillem Comas, Antoni Ferrer Fortuny i Josep Rosell Trabal. Tots ells, juntament amb el secretari de l’Ajuntament, son els que surten en aquesta fotografia Així doncs, l'home del dictador Miguel Primo de Rivera a l'Hospitalet, que posteriorment, el 1926, el va nomenar fill predilecte de la ciutat, va ser l'empresari alacantí del sector de la construcció Tomás Giménez Bernabé, (Monòver, 1877-Dènia1968) que va ser alcalde de l'Hospitalet de 1923 a 1930. A partir de 1924 Giménez va constituir i dirigir la secció local de la Unión Patriótica, el partit creat per Primo de Rivera, que va instal·lar la seva seu al c/ Baró de Maldà núm. 11. La Unión Patriótica va ser un partit polític de caràcter institucional fundat l'11 d'abril 1924 a instància del dictador Miguel Primo de Rivera, que va arribar al poder mitjançant un cop d’Estat el 1923, amb la intenció de constituir un gran partit espanyolista, catòlic i monàrquic que donés suport al seu règim dictatorial. Giménez va ser propietari d'una serradora de marbre a l'Hospitalet situada a la vora del Canal de la Infanta, l'aigua del qual utilitzava com a força motriu, que estava situada en el carrer que llavors era conegut com a Camí de Sant Joan o del Cementiri, després anomenat carrer Alpes i posteriorment avinguda de Josep Tarradellas, en la seva confluència amb el Camí del molí, posteriorment conegut, un cop ampliat i enllaçat amb l'Avinguda Fabregada, com a Avinguda d'Isabel la Catòlica. L'empresa va ser fundada per Nemesio Singla i, el 1914, va passar a mans de Tomàs Giménez, que havia estat antic treballador de la casa. Sota el seu mandat, el 1925, l'Hospitalet va rebre del rei Alfons XIII el títol de Ciutat per compensar la gran agregació de terrenys de la Marina en favor de Barcelona el 1920 per a la construcció d'un port franc que mai es va fer realitat i les importants expropiacions a propietaris agrícoles de la ciutat per tal de poder portar a terme l'urbanització de la Gran Via, llavors carrer de Cortes, al seu pas per l'Hospitalet. Va encarregar l'empedrat de molts carrers de l'Hospitalet i un amniciós projecte d'eixample de la ciutat a l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt. Una avinguda a l'Hospitalet, al barri de Pubilla Casas, porta el seu nom i va ser inaugurada per ell mateix essent encara Alcalde. Quan va caure el directori militar de Primo de Rivera, el 1930 Tomás Giménez va deixar de ser alcalde i ho va tornar a ser Just Oliveras i Prats, cap local de la Lliga Regionalista, que ja havia estat alcalde el 1916 i novament el 1918 fins poc abans del cop d'estat, Just Oliveras es va mantenir al càrrec fins les eleccions municipals del 1931, on va ser triat alcalde Josep Muntané, de la Unió republicana. Assegut a l'esquerra de l'alcalde Tomás Giménez, que és el quart dels asseguts en primera fila, comptant des de l'esquerra, amb ulleres, hi ha amb un senyor gran amb un gran bigoti canós, el secretari municipal, Josep Prats i Sanfeliu. Josep Prats i Sanfeliu (l'Hospitalet, 1869 - 1929) va ser el Secretari de l'Ajuntament des de l'any 1899 fins al 1924. Home senzill i molt apreciat pel veïnat, era conegut com a Pepet Lau o de cal Lau, motiu donat al seu pare, Estanislau Prats i Soler. Durant els més de trenta anys que va ocupar aquest càrrec públic, la gent el considerava més un conseller que un funcionari, i era una persona generosa i disposada a resoldre els problemes plantejats per la ciutadania. Per això, el 20 de febrer de 1924 el Ple de l'Ajuntament aprovà un dictamen de la Comissió d'Hisenda amb què premiava els seus excel·lents serveis prestats durant més de trenta anys, sense interrupció i sense cap nota desfavorable amb una jubilació amb el 70% del sou. La seva mort el 1929 fou molt sentida, i així ho constata la documentació de data 13 d'abril de 1930 corresponent a l'acte d'homenatge que es va organitzar, en el qual van participar entitats culturals, esportives, corals, grups de teatre i nombroses i molt diverses persones tant a nivell polític com social de la ciutat. Aquest mateix dia l'Ajuntament es va comprometre a posar el seu nom a un nou carrer que es va obrir amb motiu de la urbanització coneguda com a Eixample del Camp del Rector, nom que ja consta al plànol de la ciutat elaborat el 1932 i que es manté avui dia.

Cal Quatre Braços

Vista d'una part de la façana principal de la Masia de Cal Quatre Braços. Davant de la masia hi ha un grup de persones, probablement els de la casa, al costat d'una tartana i quatre mules. La indumentària dels que surten a la imatge és la típica de les famílies pageses

Cal Millonari "embarc" de verdures

L'embarc de verdures a la masia de Cal Millonari. Grup d'homes i dones preparant les verdures. L'empresa es deia J.M. Costafreda i exportaven verdures cap a Europa. En aquesta masia va néixer la historiadora local Matilde Marcé i Piera.

Record de la visita de la Reina Victòria Eugènia i les Infantes a l'Hospitalet enviat per l'alcalde Tomàs Giménez a les senyoretes Isern

Fotografia regalada el 30 d'octubre de 1927 per l'alcalde Tomàs Giménez Bernabé a Maria Rabascall i Aguiló, dona del Dr. Jaume Isern Hombravella, metge titular de l'Hospitalet des de finals de segle XIX, com a record de la inauguració, el 23 d'octubre de 1927, a càrrec de S.M. la Reina Victòria Eugenia, que va venir a l'Hospitalet acompanyada per les Infantes Beatriz i Cristina, de l'edifici de Correus i Telègrafs, projectat pel l'arquitecte municipal de l'Ajuntament de l'Hospitalet Ramon Puig i Gairalt. Està catalogat en el PEPPA amb la fitxa núm. 77. Davant la tribuna, set dones amb mantellina. Les tres primeres, comptant des de l'esquerra, son les filles de l'alcalde Tomàs Giménez i la seva esposa, Gloria Guill, aquesta al centre de la fotografia, que té al seu costat el Capità General de Catalunya, Emilio Barrera. A la dreta de la fotografia hi ha les germanes Isern Rabascall, Montserrat, Núria i Fanny/Francesca, filles de Maria Rabascall i Aguiló i del Dr. Jaume Isern Hombravella, que era llavors, i des de 1899, metge titular, inspector de sanitat i degà del cos mèdic municipal de l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat. El Dr. Isern va encarregar el 1930 a l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt la construcció d'una casa d'estil racionalista per situar el seu habitatge i el seu consultori mèdic privat, coneguda com a Xalet Isern, (fitxa núm 78 del PEPPA de l'Hospitalet) a la Plaça del Repartidor, just davant de l'edifici de correus inaugurat per la reina aquell dia. El Dr. Isern tingué també d'aquestes tres filles, dos fills metges Josep, nascut també a l'Hospitalet, com les seves germanes, i Jaume Isern Rabascall, metge catalanista exiliat a Caracas per la Guerra Civil Espanyola, Montserrat Isern, la tercera comptant des de la dreta de la fotografia, va ser la primera dona que va obrir, juntament amb la seva germana Núria, a Barcelona una galeria d'Art, la famosa galeria Skyra, inaugurada el 1931 al carrer Diputació i traslladada després de la guerra civil als baixos de la Casa Batlló del Passeig de Gràcia, que de seguida va destacar en la difusió de l'art d'avantguarda, i va acollir artistes com Pablo Picasso, Josep Llorens i Artigas o Manolo Hugué, entre molts d'altres. Josep Guinovart va fer en aquesta galeria la seva primera exposició de pintura el 1952. La galeria Skyra es va convertir en un punt de referència obligat per entendre una gran part de l'art català del segle XX. Va tancar el 1986, any de la mort de Montserrat Isern, que va néixer el 1900 a l'Hospitalet. Després de la guerra al xalet Isern s'hi va instal·lar la comissaria de la Policia Nacional de l'Hospitalet que va aixecar el 1950 un segon pis. Aquest edifici és molt conegut pels hospitalencs perquè durant molts anys es feia cua des de bon matí per tramitar la renovació del DNI.

Tomás Giménez Bernabé

Fotografia procedent de la Memòria de l'Ajuntament de L'Hospitalet corresponent al període 1925-1926. La Unión Patriótica va ser un partit polític de caràcter institucional fundat l'11 d'abril 1924 a instància del dictador Miguel Primo de Rivera, que va arribar al poder mitjançant un cop d’Estat el 1923, amb la intenció de constituir un gran partit catòlic que donés suport al seu règim dictatorial. Els seus seguidors s'anomenaven upetistes. Convertit en realitat en Partit únic, estava integrat per tots aquells que pretenien una fidel adhesió a la dictadura: oligarques, membres destacats de l'Església catòlica, gent de dretes i empresaris. Sota la divisa "Pàtria, religió, monarquia", la Unió Patriótica va pretendre atreure's als espanyols, allunyant-los dels antics partits polítics, que considerava corruptes, per a afirmar així la continuïtat de la Dictadura, proporcionant a aquesta suport popular en manifestacions i actes d'adhesió. Fins i tot en 1929 es va disposar que es dediqués a tasques d'informació i denúncia d'aquells que conspiressin contra el Règim o el difamessin. Sense un ideari precís, a Catalunya no va arribar a ser mai un veritable partit de masses, però sí va aconseguir reunir força elements dretans i oportunistes. Després de la caiguda del Dictador, el 1930, la Unión Patriótica va desaparèixer. A l'Hospitalet la seva seu va estar situada a un edifici situat al c/ Baró de Maldà, núm. 11, cantonada amb el c/ Barcelona. L'home del dictador Miguel Primo de Rivera a l'Hospitalet, que posteriorment, el 1926, el va nomenar fill predilecte de la ciutat, va ser l'empresari alacantí del sector de la construcció Tomás Giménez Bernabé, (Monòver, 1877-Dènia1968) que va ser alcalde de l'Hospitalet de 1923 a 1930. Giménez va ser propietari d'una serradora de marbre a l'Hospitalet situada a la vora del Canal de la Infanta, l'aigua del qual utilitzava com a força motriu, que estava situada en el carrer que llavors era conegut com a Camí de Sant Joan o del Cementiri, després anomenat carrer Alpes i posteriorment avinguda de Josep Tarradellas. L'empresa va ser fundada per Nemesio Singla i, el 1914, va passar a mans de Tomàs Giménez, que havia estat antic treballador de la casa. Sota el seu mandat, el 1925, l'Hospitalet va rebre del rei Alfons XIII el títol de Ciutat per compensar la gran agregació de terrenys de la Marina en favor de Barcelona el 1920 per a la construcció d'un port franc que mai es va fer realitat i les importants expropiacions a propietaris agrícoles de la ciutat per tal de poder portar a terme l'urbanització de la Gran Via, llavors carrer de Cortes, al seu pas per l'Hospitalet. Va encarregar el projecte de l'eixample de l'Hospitalet a l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt. Una avinguda a l'Hospitalet, al barri de Pubilla Casas, porta el seu nom i va ser inaugurada per ell mateix essent encara Alcalde. En una visita amb los Exploradores de Hospitalet a Monòver, el seu poble, l'any 1928, es va col·locar una placa de marbre amb aquesta inscripció: "Nacio en esta casa el iltre. Tomás Giménez Bernabé, actual alcalde de la ciudad de Hospitalet, Jefe Superior Honorario de la Administración General y organizador de los Exploradores de España en su visita a esta población, y en recuerdo de la visita a esta, su villa natal le dedica esta placa en honorable gratitud y reconocimiento. Monovar , 17 de agosto de 1928". Va ser també president de la Penya Alicantina de Barcelona. El 1948 va presentar-se pel terç familiar per ser novament regidor de l'ajuntament de l'Hospitalet, però no va ser escollit. Posteriorment va tornar a Alacant, a Dènia, on tenia un xalet projectat per Ramon Puig i Gairalt, on va morir. Aquesta fotografia va ser realitzada al seu despatx d'alcalde amb motiu d'incloure-la, com a homenatge a la seva persona i a la seva tasca, com a primera pàgina a l'edició de la memòria de l'Ajuntament de l'Hospitalet de l'exercici 1925-1926, realitzada pel Secretari de la corporació, en Juan Coca Alujas. Joan Coca Alujas, Llicenciat en dret, va ser Secretari de l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat des del 1926. Va romandre com a tal durant tota la Guerra Civil. Després de la guerra va ser detingut i va ser sotmès a consell de guerra el 1941. Condemnat a 15 anys de reclusió, va se empresonat fins el 1942, quan li va ser concedida la llibertat condicional. Va exercir com a procurador a la ciutat fins a la seva mort, el 1968.

Tomás Giménez Bernabé

Retrat de l'alcalde Tomás Giménez Bernabé, vestit amb el vistós uniforme diplomàtic que feia servir pels actes solemnes i amb les diverses condecoracions rebudes, una d'elles a la guerra de Cuba. La Unión Patriótica va ser un partit polític de caràcter institucional fundat l'11 d'abril 1924 a instància del dictador Miguel Primo de Rivera, que va arribar al poder mitjançant un cop d’Estat el 1923, amb la intenció de constituir un gran partit catòlic que donés suport al seu règim dictatorial. Els seus seguidors s'anomenaven upetistes. Convertit en realitat en Partit únic, estava integrat per tots aquells que pretenien una fidel adhesió a la dictadura: oligarques, membres destacats de l'Església catòlica, gent de dretes i empresaris. Sota la divisa "Pàtria, religió, monarquia", la Unió Patriótica va pretendre atreure's als espanyols, allunyant-los dels antics partits polítics, que considerava corruptes, per a afirmar així la continuïtat de la Dictadura, proporcionant a laquesta suport popular en manifestacions i actes d'adhesió. Fins i tot en 1929 es va disposar que es dediqués a tasques d'informació i denúncia d'aquells que conspiressin contra el Règim o el difamessin. Sense un ideari precís, a Catalunya no va arribar a ser mai un veritable partit de masses, però sí va aconseguir reunir força elements dretans i oportunistes. Després de la caiguda del Dictador, el 1930, la Unión Patriótica va desaparèixer. A l'Hospitalet la seva seu va estar situada a un edifici situat al c/ Baró de Maldà, núm. 11, cantonada amb el c/ Barcelona. L'home del dictador Miguel Primo de Rivera a l'Hospitalet, que el 1926 va homenatjar-lo col·locant una placa seva, va ser l'empresari alacantí del sector de la construcció Tomás Giménez Bernabé, (Monòver, 1877-Dènia1968) que va ser alcalde de l'Hospitalet de 1923 a 1930. Giménez va ser propietari d'una serradora de marbre a l'Hospitalet situada a la vora del Canal de la Infanta, l'aigua del qual utilitzava com a força motriu, que estava situada en el carrer que llavors era conegut com a Camí de Sant Joan o del Cementiri, després anomenat carrer Alpes i posteriorment avinguda de Josep Tarradellas. L'empresa va ser fundada per Nemesio Singla i, el 1914, va passar a mans de Tomàs Giménez, que havia estat antic treballador de la casa. Sota el seu mandat, el 1925, l'Hospitalet va rebre del rei Alfons XIII el títol de Ciutat per compensar la gran agregació de terrenys de la Marina en favor de Barcelona el 1920 per a la construcció d'un port franc que mai es va fer realitat i les importants expropiacions a propietaris agrícoles de la ciutat per tal de poder portar a terme l'urbanització de la Gran Via, llavors carrer de Cortes, al seu pas per l'Hospitalet. Va encarregar el projecte de l'eixample de l'Hospitalet a l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt. Una avinguda a l'Hospitalet, al barri de Pubilla Casas, porta el seu nom i va ser inaugurada per ell mateix essent encara alcalde de la ciutat. En una visita amb los Exploradores de Hospitalet a Monòver, el seu poble, l'any 1928, es va col·locar una placa de marbre amb aquesta inscripció: "Nacio en esta casa el iltre. Tomás Giménez Bernabé, actual alcalde de la ciudad de Hospitalet, Jefe Superior Honorario de la Administración General y organizador de los Exploradores de España en su visita a esta población, y en recuerdo de la visita a esta, su villa natal le dedica esta placa en honorable gratitud y reconocimiento. Monovar , 17 de agosto de 1928". Va ser president també de la Penya Alicantina de Barcelona. El 1948 va presentar-se pel terç familiar per ser novament regidor de l'ajuntament de l'Hospitalet, però no va ser escollit. Posteriorment va tornar a Alacant, a Dènia, on Ramon Puig i Gairalt li va projectar un xalet, on va morir.

L'alcalde Hilario Rabal Meroño

Retrat de l'alcalde Hilario Rabal Meroño al seu despatx de l'Ajuntament de l'Hospitalet. (Mandat 1935-1936)

Acte de la corporació municipal durant el període de l'alcaldia de Tomás Giménez

Autoritats, mossèn i altres a la sortida de l'ermita de Santa Eulàlia de Provençana. Està catalogada en el PEPPA amb el núm. 93. El primer home per l'esquerra és l'arquitecte municipal Ramon Puig Gairalt.

Can Vilumara

Retrat de grup dels treballadors i treballadores de la fàbrica de Can Vilumara situats a l'escala d'accés al recinte i coincidint amb la inauguració de la fàbrica de sedes a la ciutat. Al costat dret es veu la casa del director i porteria i a baix, a peu de carrer, les quadres. La fàbrica es projectà entorn el 1905 i fou inaugurada el 1907 pel seu fundador, Francesc Vilumara Bayona. La indústria de sedes Can Vilumara, era a la cantonada entre l'avinguda de Josep Tarradellas (147-149) i l'avinguda d'Isabel la Catòlica, just al costat de la Farga i molt a prop de l'estació del tren. Catalogada en el PEPPA amb núm. 33

Retrat d'un guàrdia urbà

Retrat de José Bravo Miñarro, amb l'uniforme de la Guàrdia Urbana en l'època de la República.

Camps de la Marina

La dona, Josefa Aced Ortín, duu una eina del camp a la mà. Al fons, es veuen els blocs de Bellvitge. Per la ubicació, podria ser on ara hi ha l'Oncològic de Bellvitge aproximadament.

Quadre Escènic del Casino de Santa Eulàlia

Retrat del Quadre Escènic del Casino de Santa Eulàlia posant davant la reixa d'entrada a la ermita de Santa Eulàlia.

Fàbrica Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment coneguda com a Godó y Trias S.A.

Grup de treballadores amb l'eina de filar a la mà i a primera fila homes de la fàbrica. Fotografia de 1909 de la fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, després de la guerra civil, coneguda com a Godó i Trias S.A. Era anomenada popularment "Les Sangoneres", pel fet d'haver-se instal·lat, el 1903, a instàncies de María Pilar Romeu Torrens, vídua de Trias, a l'anomenat prat de les sangoneres, un terreny de la zona de Marina de l'Hospitalet ben regat per un subcanal del Canal de la Infanta, i per un profund pou artesià de cinquanta metres de fondària, on, a banda de molta aigua, necessària per realitzar satisfactòriament el procés de transfomació industrial del jute, abundaven les sangoneres. Entre els treballadors va ser molt popular aquest motiu perquè tenia un doble sentit i també feia referència a la capacitat de les classes extractives burgueses del moment per extreure o "xuclar" plusvàlues dels treballadors pagant salaris de misèria per jornades laborals llarguíssimes. Els productes que produïa i oferia la fàbrica, on el 80% eren dones, que eren les filadores que feien anar els telers, eren arpillera, sacs i cordes de jute. Els homes realitzaven tasques de manteniment de l'edifici, de la maquinaria i el transport de materials. Desapareguda la vídua el 1936 i acabada la guerra civil, època en la que la fàbrica va ser col·lectivitzada i va patir un gran incendi, els seus hereus van fusionar el 1946 la seva firma de filatures de jute amb la dels germans Godó, per constituir «Godó y Trias, S.A.». En aquella època hi havia a Catalunya una quinzena de fàbriques de teixits de jute, però només dues filatures: la dels Godó al carrer Llacuna del Poblenou, i la de Trias a l'Hospitalet. La fàbrica dels Godó, més important, entrà a formar part el 1920 d’Industrias del Yute, SA, que tenia el domicili social a Madrid. Un cop realitzada la fusió va ser triat president del Consell d'Administració de Godó y Trias S.A en Carlos de Godó i Valls, propietari també de La Vanguardia, i en Santiago Trias i Rumeu com director gerent vitalici, càrrec en el que el va succeir el seu fill Santiago Trias i Vidal-Ribas i després el fill d'aquest, Santiago Trias Milà. La seva seu social va passar de carrer Diputació 249, al "Quadrat d'Or", vivenda de Trias i Rumeu, al carrer Pelai, núm 28, al mateix edifici de La Vanguardia, propietat dels Godó. Es va obrir una segona fàbrica a Sant Feliu de Guixols, que es tancà l’any 1973. La de l’Hospitalet de Llobregat es va mantenir activa fins a 1986. L'edifici, va ser projectat el 1903 pel Mestre d'obres Jaume Brossa i Mascaró i les calderes de vapor, dues calderes multitubulars de vapor amb sistema inexplotable Viclausse, van ser instal·lades per l'enginyer Ferran Junoy Vernet, director de La Maquinista Terrestre i Marítima. Jaume Brossa i Mascaró, Barcelona, 1845-1922, va obtenir el títol de Mestre d’obres el 1868 i va estar en actiu professionalment entre 1869 i 1917. Va ser fill de Francesc Brossa i Rial, empresari d’enderrocs i col•leccionista d’elements esculturals i arquitectònics provinents d’enderrocs d’antics palaus gòtics abandonats de ciutat vella dels segles XIV al XVI o dels convents abandonats per la desamortització, que exhibia a la seva casa-museu al carrer d’Escipió del barri del Putxet de Barcelona, que passaren posteriorment a ser propietat de l’Ajuntament de Barcelona quan aquesta casa va ser enderrocada després de la guerra civil i que van servi per a restaurar altres palaus del carrer de Montcada i dels Arcs. La professió i aquella passió pel col•leccionisme arquitectònic del pare, que sens dubte va influir en la seva formació, el va permetre tot un seguit de contactes amb empresaris del sector de la construcció i amb distingides famílies de la Barcelona burguesa de l’època, com la reusenca Maria de Bofarull i Plandolit, vídua de l’important col•leccionista d’art Sebastià Pascual i Inglada, que va ser fundador del Banc de Barcelona, que li va encarregar la reforma i ampliació del seu habitatge-museu del carrer Xuclà núm.19 el 1877 i que el va posar en contacte amb la família Òdena Iglésias, propietaris del Vapor Vell de Reus, que li va encarregar el 1872 un panteó pel llavors recentment inaugurat cementiri de Reus (1870). Es tracta d'una obra espectacular d'estil neoegipci, una de les peces amb més valor artístic de l'cementiri. Quan l'any 1869 s'enderrocà la Ciutadella i els seus terrenys es van cedir a la ciutat, es va convocar un concurs per urbanitzar el sector que va guanyar el també mestre d’obres Josep Fontserè i Mestre. El seu pla, del 1872-74, preveia la construcció d'un conjunt d'edificis eclèctics de planta baixa, entresòl i tres pisos sobre porxos correguts amb arcades, amb una façana contínua al Parc de la Ciutadella, avui Passeig Picasso. El projecte va ser desenvolupat tant pel mateix Fontserè com pels mestres d'obres Jaume Brossa i Mascaró i Frederic Farreras i Villalonga durant els darrers vint anys del segle XIX. Com a molts altres Mestres d’obres, va ser contractista i empresari i va construir diferents immobles d’estil clàssic a l’eixample, en llocs tan assenyalats com la Casa Joan Pou al núm. 20 de la plaça de Catalunya el 1876, seu de Société Générale de Banque des de 1919, o al núm. 39 del Passeig de Gràcia, just a la que avui es coneix com l’illa d'or, on va aixecar la Casa Antoni Torruella el 1887, avui coneguda com a Casa Delfina Bonet, que la va adquirir el 1915 i va fer reformar la façana, seguint l’estil noucentista, a Marcel•lí Coquillat. També va ser obra seva els Banys Àrabs, de 1873, al Passatge de la Pau núm 2 de Barcelona, avui desapareguts. Uns banys públics que oferien sessions d’hidroteràpia i de banys de vapor que es van fer molt populars per la seva luxosa decoració d’estil neomudejar, un estil que estava molt de moda en aquella segona meitat del segle XIX i que va agradar molt a Joan Marsillach i Parera, que li va encarregar la construcció d’una torre d’estil arabitzant amb un gran jardí el 1882 en un terreny que en aquells anys quedava delimitat pels carrers de Copèrnic, Muntaner i Tavern, gairebé dins del recinte del Parc de Monterols, per traslladar-se a viure amb el seu fill, el crític musical Joaquim Marsillach i Lleonart, greument malalt de tuberculosi, el primer introductor del wagnerisme a Catalunya. L’edifici encara es conserva i és una escola privada. Des de 1983 i fins el 1918 va ser membre de la Junta Consultiva del Centre de Mestres d’Obres de Catalunya.El 1894 va quedar vidu de Manuela Amigó i Monteriol. Van tenir tres filles: Teresa, Ramona i Mercè. El seu cunyat, Francesc Amigó, era fabricant de cal i ell, que era també contractista, va crear el 1896 l’empresa de construcció “La Campinense S.A.” amb la intenció d’explotar unes pedreres de Campins per tal de fer ciment i material de construcció que, de fet, va ser l’ampliació de la seva empresa “Brossa y Compañía”. Van ser socis seus en aquesta empresa, que va comptar amb un capital inicial de tres milions i mig de pessetes, xifra molt important per a l’època, distribuït en 700 accions de 500 pessetes cada una, importants membres de la burgesia catalana del moment com Lluís Martí i Codolar, banquer que va fundar el Banc Hispano Colonial i fou conseller de diverses empreses de ferrocarrils, de la Societat General de Telèfons, fundada per ell, i d’una explotació agrícola (l’anomenada Granja Vella, a Horta), que li valgué la gran creu del mèrit agrícola, i Òscar Pascual de Bofarull, director del Banc de Barcelona i fill del fundador Sebastià Pascual i Inglada. No és estrany, doncs, que li fos encarregada la construcció de la important fàbrica “Viuda e Hijos de Jaime Trias” el 1903 on, seguint l’estètica modernista, va plasmar novament el seu gust per l’arquitectura neomudéjar fent un us molt artístic i funcional del maó vist amb decoració de tipus modernista, aprofitant les qualitats del maó per a fer dibuixos geomètrics a les façanes. L’estructura original de la primigènia fàbrica, consistia en dos blocs de naus d’estil modernista, totes elles amb els murs de maó vist, amb cobertes de quatre vessants. Les façanes estan coronades per cornises emmerletades formant unes sanefes de dissenys geomètrics. Al final de les naus s'aixeca una petita torre de base quadrada emmerletada. Al límit occidental de la parcel·la, i separades de les naus centrals per un passadís, s'aixequen diferents pavellons aïllats que allotjaven dependències productives i administratives. Entre els anys 1962-1964, essent director de la fàbrica Roberto Trias Milà, els arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà, nebot de Trias Milà, van realitzar una ampliació de la fàbrica projectant una sèrie de pabellons de maó vist, amb teulada amb forma de serra, que s'observen molt bé a l'esquerra de la fotografia i avui desapareguts que continuaven el seu llenguatge modernista. L'edifici, actualment de propietat municipal, un dels millors exemples d'arquitrectura industrial de principis del segle XX realitzada amb maó vist, forma part del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectonic (EPPA, fitxa núm. 28)

Festa major de Sant Josep

Vista del carrer Estrella amb el rètol de la festa major 1948. Al seu darrera i ocupant l'ample del carrer, es veuen les garlandes de paper. A sota del rètol, els organitzadors de la festa. D'esquerra a dreta: ?,?, Jaume Calsina, Manel Bascuñana, ?,?, Jaume Moll, ?.

Escola Racionalista de La Torrassa

Aquesta escola, que va estar ubicada a la Riera Blanca cantonada amb la Ronda de la Torrassa, va ser fundada l'any 1932 per la família Ocaña-Sánchez. Al centre de la fotografia el seu director, Francisco-Floreal, Ocaña, amb bigoti, rodejat dels seus oncles Antonio Ocaña Martín i Carmen Sánchez Franco, al costat seu, i les seves cosines Fraterna, Igualtat, Alba i Natura, repartides entre els alumnes de l'escola, d'entre 3 i 14 anys, al jardí-pati de l'escola, amb un rètol davant que posa "Escuela Moderna de la Torrasa. Tercer año de existencia. Diciembre de 1935". L’Escola Moderna del pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia s’inaugurava el 1901 i es tancava el 1906 amb la detenció de Ferrer. Un temps tan escàs de funcionament no va impedir que la seva teoria i pràctica es convertís en model i paradigma de l’escola anarquista. L’empremta de Ferrer en el pensament educatiu anarquista català i mundial esdevindrà molt important. L’experiència de l’Escola Moderna fou breu, però el 1905 existien ja a la província de Barcelona 147 escoles que compartien algunes idees racionalistes i el 1908 deu escoles a la ciutat educaven uns mil alumnes. Inspirades en les idees de Ferrer s’havien creat escoles a Madrid, Sevilla, Màlaga, Granada, Cadis, Còrdova, Palma i València; també a ciutats europees com Lausana, Amsterdam i països com Suïssa, Rússia o Estats Units. L’anarquisme promovia l’educació i el canvi de la consciència de les persones com una eina important per tal de poder transformar i regenerar la societat. Una de les aportacions més rellevants de l’anarquisme educatiu fou idear, i portar a la pràctica, un projecte d’educació, formació i instrucció nou adreçat a les classes populars, mal ateses llavors pel sistema d'ensenyament convencional. La família Ocaña-Sánchez estava formada per Antonio Ocaña Martín, procedent d'Almeria, la seva dona Carmen Sánchez Franco, un nebot, Francisco Ocaña i els vuit fills del matrimoni: Fraterna, Igualtat, Alba, Natura, Llibertat i Floreal, Florico, per distingir-lo del seu cosí Floreal, Floreal, Fraterna, Igualtat i Natura hi van treballar com a mestres, mestres racionalistes seguidors dels postulats de Ferrer i Guàrdia, i van despuntar en la seva experiència pedagògica a l’Hospitalet en temps de la Segona República. La família va arribar a la Torrassa l’any 1931 i un any més tard va fundar al barri l’Escola Moderna de La Torrassa. La primera seu va ser la del propi domicili de la família, al carrer Viena. Més tard l'escola es va traslladar al carrer Campalans i, ja durant la guerra civil, a la Riera blanca cantonada amb la Ronda de la Torrassa, en una gran casa amb jardí que havia estat incautada per la CNT. Era un torre, on també hi vivia la família, que comptava amb un ampli jardí amb un hort escolar on els alumnes aprenien el cicle de la natura. A l’escola, que combinava les teories de Ferrer i Guàrdia amb les darreres tendències en ensenyament d’Europa, hi van arribar a estudiar prop de 400 alumnes que feien activitats a l’aire lliure, ensenyament musical, dansa i treball per objectius. Es van afegir també com a professors, en Vicenç Marcet Vidal, company d'Alba i Severino Campos Campos, company d'Igualtat, un dels quals també hi apareix a la dreta de la fotografia. Quan les tropes nacionals van entrar a Barcelona, la família es va exiliar a França, on ja s’havien exiliat en temps de la dictadura de Primo de Rivera, i a diversos països d’Amèrica, sobre tot a Mèxic. Una plaça al barri de Collblanc, anomenada Plaça de les germanes Ocaña, està dedicada a aquestes germanes que es van dedicar a la docència.

Club de Futbol Florida

Retrat de grup de dos combinats del C.F. Florida en un partit de Festa Major.És el Camp de Futbol La Florida. Darrere es veuen les finestres de la caserna de la Guàrdia Civil de la carretera de Sans. Aquest solar ara és part del carrer Torns i del carrer de la Riera Blanca.

Penya del Pitu (Grup excursionista de Collblanc) al camp del Torrasenc

Penya del Pitu (Grup excursionista de Collblanc) al camp del Torrasenc l'any 1948. Podem veure començant per la bandera, a mà dreta, la dona que sobresurt al costat de l'home del barret s la Maria Tarrida. I de l'equip de futbol comenant per mà esquerra el tercer és Toni, assegut al terra Manolo, el que te la maleta es Paco Moreno, ?, ? Sampons i l'ultim amb bigoti Josep Ma. Gassó. El camp del Torrasenc estava al carrer Xile cantonada amb el carrer de Cardenal Reig tocant a la carretera de Collblanc.

Equip de futbol

Equip de futbol dels treballadors de l'empresa Balañá al camp del Torrasenc l'any 1950. Al fons podem veure la muntanya del Tibidabo. Qui té la pilota és Josep Mª Gassó (no era de l'empresa) i el primer de peu, per la dreta, és el sereno. El camp del Torrasenc estava al carrer Xile cantonada carrer de Cardenal Reig tocant a la carretera de Collblanc.

Societat Coral El Pensament

Retrat de l'entitat davant la porta d'entrada de l'Ajuntament de l'Hospitalet. Entre d'altres hi ha: Isidre Mir, Josep Izquierdo, Josep, Lluís Travé (nen) i el mestre Esteve Carbó.

Equip de futbol Hospitalenc Sporting Club

Equip de futbol Hospitalenc Sporting Club, al camp de l'Hospitalet. Els jugadors estan formant una filera, l'un al costat de l'altre, tots mirant a la càmera, i amb la pilota al mig, a terra. Van vestits amb samarreta blanca i pantaló curt fosc. L'Hospitalenc Sporting Club va ser creat el 1909

Grup de ciclistes amb les seves biblicletes

Grup de ciclistes, amb les seves bicicletes. Al seu darrere, un grup de set homes.

Gegants de l'Hospitalet

Retrat del grup de geganters de l'Hospitalet amb gestors culturals del Patronat Municipal de Cultura de L'Hospitalet al palauet de Can Buxeres. El quart per la dreta, amb ulleres, és en Joan Francesc Marco Conchillo, gerent del Patronat; a la seva esquerra en Jordi Font Cardona, coordinador i ajegut, el primer a l'esquerra, amb bigoti i ulleres és en Xavier Marcè Carol, responsable de Festes. Al darrera, la parella de gegants romans.

Gegants de l'Hospitalet

Retrat del grup de geganters de l'Hospitalet amb gestors culturals del Patronat Municipal de Cultura de L'Hospitalet al palauet de Can Buxeres el 1984. El quart per la dreta, amb ulleres, és en Joan Francesc Marco Conchillo, gerent del Patronat; a la seva esquerra en Jordi Font Cardona, amb barba i el got a la mà, coordinador i ajegut, el primer a l'esquerra, amb bigoti i ulleres és en Xavier Marcè Carol, responsable de Festes. Al seu darrera, la parella de gegants dits "romans", per diferenciar-los de l'altre parella de gegants de la ciutat, anomenats "grecs", en Roc i l'Eulàlia, i 4 capgrossos. Amb els noms de Jaume I i la seva esposa, aquests gegants de la fotografia es van construïr a Olot, a la firma Vídua de Sabel Barnadas, l'any 1928. Van ser restaurats a finals dels anys setanta, quan van tornar a sortir pels carrers de L'Hospitalet després d'uns anys en que el costum es va perdre i posteriorment a principis dels anys noranta, quan van ser malmessos a causa d'una una agressió vandàlica al Palauet de Can Buxeres, lloc on tradicionalment es guardaven les dues parelles de gegants. El 1996 es va confeccionar un nou vestuari mitjançant un concurs, que van guanyar els tallers de les modistes de l'Hospitalet Marieta Sanabra, que vestí el gegant, i de Maria Manyà, que vestí la geganta. Pel que fa als tres gestors culturals presents a la fotografia cal dir que van ser tres destacats militants socialistes en l'àmbit de la gestió cultural, els tres amb una llarga trajectòria. Joan Francesc Marco i Conchillo, que ja treballava a l'ajuntament de l'Hospitalet des de 1975, va ocupar, en tant que militant socialista des de 1976, diversos càrrecs directius en l’àmbit de cultura a l’ajuntament de L’Hospitalet ( gerent del Patronat Municipal de Cultura (1975-1984) Tinent d'alcalde de Cultura i Educació i Diputat de Cultura de la Diputació de Barcelona (1995-2003), al de Granada (1985-1986) al de Sabadell (2007-2008) i al Ministerio de Cultura, com a subdirector general de música i Director general de l'INAEM (1986-1990). Va ser també conseller delegat del TNC (2004-2007) i director general del Liceu (2008-2013). En Jordi Font i Cardona, també militant socialista des dels anys setanta, va ser coordinador de l'Area de Cultura de la Diputació de Barcelona (1983-1999) i director general de l'Institut del Teatre (2002-2014). Xavier Marcé i Carol, també militant socialista, va ser gerent del Patronat Municipal de Cultura de 1985 fins el 1994, director de Recursos i d'Acció Cultural de l'Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), director general de l'Institut Català de les Indústries Culturals de la Generalitat de Catalunya, director general de l'empresa del sector teatral Focus i Regidor de turisme de l'Ajuntament de Barcelona. Els tres van estar implicats en la creació del Centre d'Estudis i de Recursos Culturals de la Diputació de Barcelona. El 1984, l'any en què es va realitzar aquesta fotografia, l'Area de Cultura de la a Diputació de Barcelona va organitzarva ”Interaccció-84”, el primer encontre d’agents culturals, públics i socials, d’àmbit català i espanyol, que prendria un caràcter fundacional. Va ser a la seva cloenda que es va anunciar la creació del Centre d’Estudis i Recursos Culturals (CERC), el think tank de les polítiques culturals, que adquiriria una intensa i continuada projecció catalana, espanyola i iberoamericana. L’Eduard Delgado en va ser el màxim inspirador i el primer director, acompanyat de Joaquim Franch, d’Alfons Martinell i dels llavors joves gestors culturals Xavier Marcé, Esteve León i Eduard Miralles.

Retrat de Santiago Prats i Comas

Santiago Prats i Comas va néixer a Hospitalet el dia 26 d'octubre de 1884. Va acabar el Batxillerat el 6 de juliol de 1901 i la Llicenciatura en Medicina i Cirurgia, a la Universitat de Barcelona, ​​el 26 de juny de 1908, doctorant poc després. Es va especialitzar en Dermatologia. Durant dos anys es va establir a Sant Esteve de Sesrovires. Va fer pràctiques i va prestar serveis a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. El gener de 1913 va començar amb caràcter interí a exercir la Medicina als Dispensaris Municipals de l'Hospitalet, sent nomenat titular el 13 de gener de 1917. Va exercir la seva professió amb una dedicació total i entusiasta, havent estat molt estimat pels seus innombrables pacients a causa de la seva eficiència, amabilitat i interès a atendre'ls i pel seu encert a els diagnòstics. Va realitzar innombrables viatges per Espanya i per l'estranger i va ser un enamorat de la seva ciutat natal, sent assidu concurrent a totes les exposicions, conferències o manifestacions de tipus cultural se celebraven a Hospitalet. El seu amor cap a la nostra Ciutat ha quedat ben palès amb el seu important llegat: la seva casa natal, la masia anomenada Can Sumarro. Segons consta al Llibre d'Actes de l'Ajuntament Ple, es va adoptar el següent acord a la sessió del dia 18 de novembre de 1959: "Previa declaración de urgencia se da cuenta del escrito de doña Teresa Rosell Estella, viuda de don Santiago Prats Comas, que fue Médico Decano municipal, en el que manifiesta que en el testamento de su difunto esposo hay un legado a favor de este Ayuntamiento que consiste en la nuda propiedad de la finca en que habitaba el testador, sita en esta ciudad, calle de Barcelona, n." 144, llamada "Can Sumarro" y que consta de partes edificadas y huerto anexo. Expone también que es voluntad del causante, expresada en el testamento, que la finca legada se destine a residencia de ancianos de la misma población, o si eso no fuera posible, a biblioteca y parque. — Se lee el testamento del señor Prats en la parte que afecta al Ayuntamiento y la Corporación, bien enterada del asunto y después de hacer constar su profundo agradecimiento por tan extraordinario legado, acuerda por unanimidad aceptarlo y facultar ampliamente al Excmo. señor Alcalde don Ramón Solanich-Riera para la firma de cuantos documentos sean precisos a tal fin". La expresada finca está compuesta por una típica masía del siglo XVI a la que se han añadido otros cuerpos de edificio, rodeada de una amplia zona de terreno de cultivo. Comprende en conjunto un espacio algo superior a la "mojada". Los interiores están muy bien conservados y ambientados, mobiliario y decoración, conservando un aire señorial de casa de payés. En las ventanas existen "festejadors" de piedra. El primer piso está constituido por una gran sala central que comunica con las habitaciones. Dispone asimismo de un amplio desván o "golfes". En la puerta principal de la casa, formada por un arco de piedra aparece la inscripción del año 1580 encima de la cual figuran unas aspas en relieve, indudablemente representando la cruz de Santa Eulalia, hoy escudo de la Ciudad". El Dr. Prats va morir el dia 15 de juny de 1959. Va deixar estipulat al seu testament que la seva vídua pogués gaudir de la masia fins a la seva mort, que va tenir lloc a inicis de 1978. El Ple de l'Ajuntament de l'Hospitalet celebrat el 21 d'abril de 1978, essent alcalde Joan Perelló i Masllorens, va acceptar llavors definitivament la donació i va encarregar l'estudi previ per determinar l'ús que calia donar a la masia, que va ser finalment el de Biblioteca, un dels usos possibles que va determinar en Santiago Prats al seu testament. Està catalogada en el PEPPA amb la fitxa núm. 79 La Biblioteca Can Sumarro va ser inaugurada per l'Alcalde de l'Hospitalet Juan Ignacio Pujana Fernández i pel President de la Generalitat Jordi Pujol i Soley, llavors com a Biblioteca Central de l'Hospitalet, el 23 de abril de 1983, després d'una respectuosa i profunda rehabilitació i adequació de l'edifici realitzada per l'estudi MBM dels arquitectes Josep Martorell, Oriol Bohigas y David MacKay.