Cos de bombers local durant la Segona República

Cos de bombers local durant la Segona República, el 1932, essent alcalde Josep Muntané Almirall, d'Esquerra Republicana de Catalunya, absent a la fotografia. Es veu l'equipament del cos: un cotxe anti-incendis amb mànega i 3 carretons més petits amb escales Els bombers formen dues fileres, els uns ajupits i els altres asseguts a terra, tots vestits amb l'uniforme. Darrera d'ells, els seus caps i les autoritats civils de l'Ajuntament, entre els quals es pot distingir al regidor Just Oliveras Prats, el quart per l'esquerra, amb mocador a la butxaca de dalt, que va havia estat alcalde el 1918 i el 1930, i que el 1932 era regidor vocal de la Comissió d'Hisenda. Al fons, l'edifici de Correus i Telègrafs, a la plaça del Repartidor. Aquesta fotografia va aparèixer a la Memòria Municipal de l'any 1932.

Penya del Pitu (Grup excursionista de Collblanc) al camp del Torrassenc

Penya del Pitu (Grup excursionista de Collblanc) al camp del Torrassenc l'any 1948. Podem veure començant per la bandera, a mà dreta, la dona que sobresurt al costat de l'home del barret s la Maria Tarrida. I de l'equip de futbol comenant per mà esquerra el tercer és Toni, assegut al terra Manolo, el que te la maleta es Paco Moreno, ?, ? Sampons i l'ultim amb bigoti Josep Ma. Gassó. El camp del Torrasenc estava al carrer Xile cantonada amb el carrer de Cardenal Reig tocant a la carretera de Collblanc.

Fàbrica Godó y Trias S.A. (Les Sangoneres)

Mariana Subirana Piñol a la màquina de filar, acompanyada de treballadores i treballador, en l'interior de la fàbrica Godó i Trias S.A., anomenada popularment per "Les Sangoneres".

Societat Coral El Pensament

Retrat de l'entitat davant la porta d'entrada de l'Ajuntament de l'Hospitalet. Entre d'altres hi ha: Isidre Mir, Josep Izquierdo, Josep, Lluís Travé (nen) i el mestre Esteve Carbó.

L'alcalde Ramon Frontera amb Miquel Romeu, Martí Feced i altres

Retrat de grup, realitzat al despatx de l'alcadia de l'Ajuntament de l'Hospitalet el 1934. A la imatge es veu a cinc homes al darrera d'una taula escriptori. D'esquerra a dreta: el segon és Miquel Romeu i Mumany, el tercer l'alcalde Ramon Frontera (amb ulleres), Francesc Muntané, i Carles Martí Feced.

Foment de la Sardana de l'Hospitalet

Grup de dansaires del Foment de la Sardana. La fotografia està presa al pati d'accés a l'edifici l'Harmonia. Darrera d'ells, les escales de l'Harmonia i una pancarta rectangular de roba on diu "Foment de la Sardana de l'Hospitalet". D'esquerra a dreta homes: Gussiñé, Marques, Màrio, Ramos, Jaume Ventura Tort, Mataix, Castelló, Cases, Bordas, Massana, Cortada, Vidal, Josep Navarro, Coromines, Codina. Dones: Quimeta, Saludes, Conxa, Sisqueta, Juanita, Massana, germanes Diego, Pepeta, Pauleta, Maria, Baltasara, Margarida, Juncà, Cases, Serafí, Estadella, America.

Junta Municipal de l'Hospitalet de 1923.

Junta Municipal de l’Hospitalet resultant del cop d’estat del 15 de setembre de 1923 del general Miguel Primo de Rivera. La fotografia està realitzada al pati interior de l'edifici de la Casa Consistorial que servia de pati a les escoles municipals que hi havia ubicades al mateix edifici. Actualment aquest pati forma part de l'actual Sala de Plens. En sessió celebrada al saló de sessions de la Casa Consistorial el 2 d’octubre de 1923 presidida pel comandant militar de la Caserna de la Remunta de l’Hospitalet, Alfonso Suero Laguna, van ser destituïts tots els regidors i l’alcalde Josep Muntané del Consistori anterior i van ser nomenats, entre els industrials i majors contribuents de la vila un nou alcalde, Tomás Giménez Bernabé, pel fet que disposava del títol de batxiller i que era l’industrial considerat el major contribuent en aquell moment, tres Tinents d’alcalde: Pau Torres Masvidal, Emeterio Coulet Carrera i Josep Perelló Sedó i vuit regidors: Joaquim Sellarés Pi, Ramon Carreras Pujol, Bonaventura Badi Puigarnau, Francesc Closas Duran, Llorenç Vinyals Bou, Gabriel Solanes Piera, Nicolau Albòs Mixoy i Jordi Benach Riambau. Axí mateix van ser nomenats catorze vocals associats a l’Ajuntament que, juntament amb els anteriors, constituïen l’anomenada Junta Municipal. Aquests vocals van ser: Santiago Arús Tayà, Francesc Pastor Goyta, Benvenut Olivella Bou, Josep Rius Casanovas, Joan Ventura Riera, Josep Solé Gumà, Joan Salat Fosalva, Narcís Rodon Maignon, Josep Carbonell Madorell, Vicenç Valls Soler, Ramon Bolet Morató, Enric Piguillem Comas, Antoni Ferrer Fortuny i Josep Rosell Trabal. Tots ells, juntament amb el secretari de l’Ajuntament, son els que surten en aquesta fotografia Així doncs, l'home del dictador Miguel Primo de Rivera a l'Hospitalet, que posteriorment, el 1926, el va nomenar fill predilecte de la ciutat, va ser l'empresari alacantí del sector de la construcció Tomás Giménez Bernabé, (Monòver, 1877-Dènia1968) que va ser alcalde de l'Hospitalet de 1923 a 1930. A partir de 1924 Giménez va constituir i dirigir la secció local de la Unión Patriótica, el partit creat per Primo de Rivera, que va instal·lar la seva seu al c/ Baró de Maldà núm. 11. La Unión Patriótica va ser un partit polític de caràcter institucional fundat l'11 d'abril 1924 a instància del dictador Miguel Primo de Rivera, que va arribar al poder mitjançant un cop d’Estat el 1923, amb la intenció de constituir un gran partit espanyolista, catòlic i monàrquic que donés suport al seu règim dictatorial. Giménez va ser propietari d'una serradora de marbre a l'Hospitalet situada a la vora del Canal de la Infanta, l'aigua del qual utilitzava com a força motriu, que estava situada en el carrer que llavors era conegut com a Camí de Sant Joan o del Cementiri, després anomenat carrer Alpes i posteriorment avinguda de Josep Tarradellas, en la seva confluència amb el Camí del molí, posteriorment conegut, un cop ampliat i enllaçat amb l'Avinguda Fabregada, com a Avinguda d'Isabel la Catòlica. L'empresa va ser fundada per Nemesio Singla i, el 1914, va passar a mans de Tomàs Giménez, que havia estat antic treballador de la casa. Sota el seu mandat, el 1925, l'Hospitalet va rebre del rei Alfons XIII el títol de Ciutat per compensar la gran agregació de terrenys de la Marina en favor de Barcelona el 1920 per a la construcció d'un port franc que mai es va fer realitat i les importants expropiacions a propietaris agrícoles de la ciutat per tal de poder portar a terme l'urbanització de la Gran Via, llavors carrer de Cortes, al seu pas per l'Hospitalet. Va encarregar l'empedrat de molts carrers de l'Hospitalet i un amniciós projecte d'eixample de la ciutat a l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt. Una avinguda a l'Hospitalet, al barri de Pubilla Casas, porta el seu nom i va ser inaugurada per ell mateix essent encara Alcalde. Quan va caure el directori militar de Primo de Rivera, el 1930 Tomás Giménez va deixar de ser alcalde i ho va tornar a ser Just Oliveras i Prats, cap local de la Lliga Regionalista, que ja havia estat alcalde el 1916 i novament el 1918 fins poc abans del cop d'estat, Just Oliveras es va mantenir al càrrec fins les eleccions municipals del 1931, on va ser triat alcalde Josep Muntané, de la Unió republicana. Assegut a l'esquerra de l'alcalde Tomás Giménez, que és el quart dels asseguts en primera fila, comptant des de l'esquerra, amb ulleres, hi ha amb un senyor gran amb un gran bigoti canós, el secretari municipal, Josep Prats i Sanfeliu. Josep Prats i Sanfeliu (l'Hospitalet, 1869 - 1929) va ser el Secretari de l'Ajuntament des de l'any 1899 fins al 1924. Home senzill i molt apreciat pel veïnat, era conegut com a Pepet Lau o de cal Lau, motiu donat al seu pare, Estanislau Prats i Soler. Durant els més de trenta anys que va ocupar aquest càrrec públic, la gent el considerava més un conseller que un funcionari, i era una persona generosa i disposada a resoldre els problemes plantejats per la ciutadania. Per això, el 20 de febrer de 1924 el Ple de l'Ajuntament aprovà un dictamen de la Comissió d'Hisenda amb què premiava els seus excel·lents serveis prestats durant més de trenta anys, sense interrupció i sense cap nota desfavorable amb una jubilació amb el 70% del sou. La seva mort el 1929 fou molt sentida, i així ho constata la documentació de data 13 d'abril de 1930 corresponent a l'acte d'homenatge que es va organitzar, en el qual van participar entitats culturals, esportives, corals, grups de teatre i nombroses i molt diverses persones tant a nivell polític com social de la ciutat. Aquest mateix dia l'Ajuntament es va comprometre a posar el seu nom a un nou carrer que es va obrir amb motiu de la urbanització coneguda com a Eixample del Camp del Rector, nom que ja consta al plànol de la ciutat elaborat el 1932 i que es manté avui dia.

Cal Millonari "embarc" de verdures

L'embarc de verdures a la masia de Cal Millonari. Grup d'homes i dones preparant les verdures. L'empresa es deia J.M. Costafreda i exportaven verdures cap a Europa. En aquesta masia va néixer la historiadora local Matilde Marcé i Piera.

Acte de la corporació municipal durant el període de l'alcaldia de Tomás Giménez

Autoritats, mossèn i altres a la sortida de l'ermita de Santa Eulàlia de Provençana. Està catalogada en el PEPPA amb el núm. 93. El primer home per l'esquerra és l'arquitecte municipal Ramon Puig Gairalt.

Can Vilumara

Retrat de grup dels treballadors i treballadores de la fàbrica de Can Vilumara situats a l'escala d'accés al recinte i coincidint amb la inauguració de la fàbrica de sedes a la ciutat. Al costat dret es veu la casa del director i porteria i a baix, a peu de carrer, les quadres. La fàbrica es projectà entorn el 1905 i fou inaugurada el 1907 pel seu fundador, Francesc Vilumara Bayona. La indústria de sedes Can Vilumara, era a la cantonada entre l'avinguda de Josep Tarradellas (147-149) i l'avinguda d'Isabel la Catòlica, just al costat de la Farga i molt a prop de l'estació del tren. Catalogada en el PEPPA amb núm. 33

Quadre Escènic del Casino de Santa Eulàlia

Retrat del Quadre Escènic del Casino de Santa Eulàlia posant davant la reixa d'entrada a la ermita de Santa Eulàlia.

Fàbrica Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment coneguda com a Godó y Trias S.A.

Grup de treballadores amb l'eina de filar a la mà i a primera fila homes de la fàbrica. Fotografia de 1909 de la fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, després de la guerra civil, coneguda com a Godó i Trias S.A. Era anomenada popularment "Les Sangoneres", pel fet d'haver-se instal·lat, el 1903, a instàncies de María Pilar Romeu Torrens, vídua de Trias, a l'anomenat prat de les sangoneres, un terreny de la zona de Marina de l'Hospitalet ben regat per un subcanal del Canal de la Infanta, i per un profund pou artesià de cinquanta metres de fondària, on, a banda de molta aigua, necessària per realitzar satisfactòriament el procés de transfomació industrial del jute, abundaven les sangoneres. Entre els treballadors va ser molt popular aquest motiu perquè tenia un doble sentit i també feia referència a la capacitat de les classes extractives burgueses del moment per extreure o "xuclar" plusvàlues dels treballadors pagant salaris de misèria per jornades laborals llarguíssimes. Els productes que produïa i oferia la fàbrica, on el 80% eren dones, que eren les filadores que feien anar els telers, eren arpillera, sacs i cordes de jute. Els homes realitzaven tasques de manteniment de l'edifici, de la maquinaria i el transport de materials. Desapareguda la vídua el 1936 i acabada la guerra civil, època en la que la fàbrica va ser col·lectivitzada i va patir un gran incendi, els seus hereus van fusionar el 1946 la seva firma de filatures de jute amb la dels germans Godó, per constituir «Godó y Trias, S.A.». En aquella època hi havia a Catalunya una quinzena de fàbriques de teixits de jute, però només dues filatures: la dels Godó al carrer Llacuna del Poblenou, i la de Trias a l'Hospitalet. La fàbrica dels Godó, més important, entrà a formar part el 1920 d’Industrias del Yute, SA, que tenia el domicili social a Madrid. Un cop realitzada la fusió va ser triat president del Consell d'Administració de Godó y Trias S.A en Carlos de Godó i Valls, propietari també de La Vanguardia, i en Santiago Trias i Rumeu com director gerent vitalici, càrrec en el que el va succeir el seu fill Santiago Trias i Vidal-Ribas i després el fill d'aquest, Santiago Trias Milà. La seva seu social va passar de carrer Diputació 249, al "Quadrat d'Or", vivenda de Trias i Rumeu, al carrer Pelai, núm 28, al mateix edifici de La Vanguardia, propietat dels Godó. Es va obrir una segona fàbrica a Sant Feliu de Guixols, que es tancà l’any 1973. La de l’Hospitalet de Llobregat es va mantenir activa fins a 1986. L'edifici, va ser projectat el 1903 pel Mestre d'obres Jaume Brossa i Mascaró i les calderes de vapor, dues calderes multitubulars de vapor amb sistema inexplotable Viclausse, van ser instal·lades per l'enginyer Ferran Junoy Vernet, director de La Maquinista Terrestre i Marítima. Jaume Brossa i Mascaró, Barcelona, 1845-1922, va obtenir el títol de Mestre d’obres el 1868 i va estar en actiu professionalment entre 1869 i 1917. Va ser fill de Francesc Brossa i Rial, empresari d’enderrocs i col•leccionista d’elements esculturals i arquitectònics provinents d’enderrocs d’antics palaus gòtics abandonats de ciutat vella dels segles XIV al XVI o dels convents abandonats per la desamortització, que exhibia a la seva casa-museu al carrer d’Escipió del barri del Putxet de Barcelona, que passaren posteriorment a ser propietat de l’Ajuntament de Barcelona quan aquesta casa va ser enderrocada després de la guerra civil i que van servi per a restaurar altres palaus del carrer de Montcada i dels Arcs. La professió i aquella passió pel col•leccionisme arquitectònic del pare, que sens dubte va influir en la seva formació, el va permetre tot un seguit de contactes amb empresaris del sector de la construcció i amb distingides famílies de la Barcelona burguesa de l’època, com la reusenca Maria de Bofarull i Plandolit, vídua de l’important col•leccionista d’art Sebastià Pascual i Inglada, que va ser fundador del Banc de Barcelona, que li va encarregar la reforma i ampliació del seu habitatge-museu del carrer Xuclà núm.19 el 1877 i que el va posar en contacte amb la família Òdena Iglésias, propietaris del Vapor Vell de Reus, que li va encarregar el 1872 un panteó pel llavors recentment inaugurat cementiri de Reus (1870). Es tracta d'una obra espectacular d'estil neoegipci, una de les peces amb més valor artístic de l'cementiri. Quan l'any 1869 s'enderrocà la Ciutadella i els seus terrenys es van cedir a la ciutat, es va convocar un concurs per urbanitzar el sector que va guanyar el també mestre d’obres Josep Fontserè i Mestre. El seu pla, del 1872-74, preveia la construcció d'un conjunt d'edificis eclèctics de planta baixa, entresòl i tres pisos sobre porxos correguts amb arcades, amb una façana contínua al Parc de la Ciutadella, avui Passeig Picasso. El projecte va ser desenvolupat tant pel mateix Fontserè com pels mestres d'obres Jaume Brossa i Mascaró i Frederic Farreras i Villalonga durant els darrers vint anys del segle XIX. Com a molts altres Mestres d’obres, va ser contractista i empresari i va construir diferents immobles d’estil clàssic a l’eixample, en llocs tan assenyalats com la Casa Joan Pou al núm. 20 de la plaça de Catalunya el 1876, seu de Société Générale de Banque des de 1919, o al núm. 39 del Passeig de Gràcia, just a la que avui es coneix com l’illa d'or, on va aixecar la Casa Antoni Torruella el 1887, avui coneguda com a Casa Delfina Bonet, que la va adquirir el 1915 i va fer reformar la façana, seguint l’estil noucentista, a Marcel•lí Coquillat. També va ser obra seva els Banys Àrabs, de 1873, al Passatge de la Pau núm 2 de Barcelona, avui desapareguts. Uns banys públics que oferien sessions d’hidroteràpia i de banys de vapor que es van fer molt populars per la seva luxosa decoració d’estil neomudejar, un estil que estava molt de moda en aquella segona meitat del segle XIX i que va agradar molt a Joan Marsillach i Parera, que li va encarregar la construcció d’una torre d’estil arabitzant amb un gran jardí el 1882 en un terreny que en aquells anys quedava delimitat pels carrers de Copèrnic, Muntaner i Tavern, gairebé dins del recinte del Parc de Monterols, per traslladar-se a viure amb el seu fill, el crític musical Joaquim Marsillach i Lleonart, greument malalt de tuberculosi, el primer introductor del wagnerisme a Catalunya. L’edifici encara es conserva i és una escola privada. Des de 1983 i fins el 1918 va ser membre de la Junta Consultiva del Centre de Mestres d’Obres de Catalunya.El 1894 va quedar vidu de Manuela Amigó i Monteriol. Van tenir tres filles: Teresa, Ramona i Mercè. El seu cunyat, Francesc Amigó, era fabricant de cal i ell, que era també contractista, va crear el 1896 l’empresa de construcció “La Campinense S.A.” amb la intenció d’explotar unes pedreres de Campins per tal de fer ciment i material de construcció que, de fet, va ser l’ampliació de la seva empresa “Brossa y Compañía”. Van ser socis seus en aquesta empresa, que va comptar amb un capital inicial de tres milions i mig de pessetes, xifra molt important per a l’època, distribuït en 700 accions de 500 pessetes cada una, importants membres de la burgesia catalana del moment com Lluís Martí i Codolar, banquer que va fundar el Banc Hispano Colonial i fou conseller de diverses empreses de ferrocarrils, de la Societat General de Telèfons, fundada per ell, i d’una explotació agrícola (l’anomenada Granja Vella, a Horta), que li valgué la gran creu del mèrit agrícola, i Òscar Pascual de Bofarull, director del Banc de Barcelona i fill del fundador Sebastià Pascual i Inglada. No és estrany, doncs, que li fos encarregada la construcció de la important fàbrica “Viuda e Hijos de Jaime Trias” el 1903 on, seguint l’estètica modernista, va plasmar novament el seu gust per l’arquitectura neomudéjar fent un us molt artístic i funcional del maó vist amb decoració de tipus modernista, aprofitant les qualitats del maó per a fer dibuixos geomètrics a les façanes. L’estructura original de la primigènia fàbrica, consistia en dos blocs de naus d’estil modernista, totes elles amb els murs de maó vist, amb cobertes de quatre vessants. Les façanes estan coronades per cornises emmerletades formant unes sanefes de dissenys geomètrics. Al final de les naus s'aixeca una petita torre de base quadrada emmerletada. Al límit occidental de la parcel·la, i separades de les naus centrals per un passadís, s'aixequen diferents pavellons aïllats que allotjaven dependències productives i administratives. Entre els anys 1962-1964, essent director de la fàbrica Roberto Trias Milà, els arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà, nebot de Trias Milà, van realitzar una ampliació de la fàbrica projectant una sèrie de pabellons de maó vist, amb teulada amb forma de serra, que s'observen molt bé a l'esquerra de la fotografia i avui desapareguts que continuaven el seu llenguatge modernista. L'edifici, actualment de propietat municipal, un dels millors exemples d'arquitrectura industrial de principis del segle XX realitzada amb maó vist, forma part del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectonic (EPPA, fitxa núm. 28)

Festa major de Sant Josep

Vista del carrer Estrella amb el rètol de la festa major 1948. Al seu darrera i ocupant l'ample del carrer, es veuen les garlandes de paper. A sota del rètol, els organitzadors de la festa. D'esquerra a dreta: ?,?, Jaume Calsina, Manel Bascuñana, ?,?, Jaume Moll, ?.

Escola Racionalista de La Torrassa

Aquesta escola, que va estar ubicada a la Riera Blanca cantonada amb la Ronda de la Torrassa, va ser fundada l'any 1932 per la família Ocaña-Sánchez. Al centre de la fotografia el seu director, Francisco-Floreal, Ocaña, amb bigoti, rodejat dels seus oncles Antonio Ocaña Martín i Carmen Sánchez Franco, al costat seu, i les seves cosines Fraterna, Igualtat, Alba i Natura, repartides entre els alumnes de l'escola, d'entre 3 i 14 anys, al jardí-pati de l'escola, amb un rètol davant que posa "Escuela Moderna de la Torrasa. Tercer año de existencia. Diciembre de 1935". L’Escola Moderna del pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia s’inaugurava el 1901 i es tancava el 1906 amb la detenció de Ferrer. Un temps tan escàs de funcionament no va impedir que la seva teoria i pràctica es convertís en model i paradigma de l’escola anarquista. L’empremta de Ferrer en el pensament educatiu anarquista català i mundial esdevindrà molt important. L’experiència de l’Escola Moderna fou breu, però el 1905 existien ja a la província de Barcelona 147 escoles que compartien algunes idees racionalistes i el 1908 deu escoles a la ciutat educaven uns mil alumnes. Inspirades en les idees de Ferrer s’havien creat escoles a Madrid, Sevilla, Màlaga, Granada, Cadis, Còrdova, Palma i València; també a ciutats europees com Lausana, Amsterdam i països com Suïssa, Rússia o Estats Units. L’anarquisme promovia l’educació i el canvi de la consciència de les persones com una eina important per tal de poder transformar i regenerar la societat. Una de les aportacions més rellevants de l’anarquisme educatiu fou idear, i portar a la pràctica, un projecte d’educació, formació i instrucció nou adreçat a les classes populars, mal ateses llavors pel sistema d'ensenyament convencional. La família Ocaña-Sánchez estava formada per Antonio Ocaña Martín, procedent d'Almeria, la seva dona Carmen Sánchez Franco, un nebot, Francisco Ocaña i els vuit fills del matrimoni: Fraterna, Igualtat, Alba, Natura, Llibertat i Floreal, Florico, per distingir-lo del seu cosí Floreal, Floreal, Fraterna, Igualtat i Natura hi van treballar com a mestres, mestres racionalistes seguidors dels postulats de Ferrer i Guàrdia, i van despuntar en la seva experiència pedagògica a l’Hospitalet en temps de la Segona República. La família va arribar a la Torrassa l’any 1931 i un any més tard va fundar al barri l’Escola Moderna de La Torrassa. La primera seu va ser la del propi domicili de la família, al carrer Viena. Més tard l'escola es va traslladar al carrer Campalans i, ja durant la guerra civil, a la Riera blanca cantonada amb la Ronda de la Torrassa, en una gran casa amb jardí que havia estat incautada per la CNT. Era un torre, on també hi vivia la família, que comptava amb un ampli jardí amb un hort escolar on els alumnes aprenien el cicle de la natura. A l’escola, que combinava les teories de Ferrer i Guàrdia amb les darreres tendències en ensenyament d’Europa, hi van arribar a estudiar prop de 400 alumnes que feien activitats a l’aire lliure, ensenyament musical, dansa i treball per objectius. Es van afegir també com a professors, en Vicenç Marcet Vidal, company d'Alba i Severino Campos Campos, company d'Igualtat, un dels quals també hi apareix a la dreta de la fotografia. Quan les tropes nacionals van entrar a Barcelona, la família es va exiliar a França, on ja s’havien exiliat en temps de la dictadura de Primo de Rivera, i a diversos països d’Amèrica, sobre tot a Mèxic. Una plaça al barri de Collblanc, anomenada Plaça de les germanes Ocaña, està dedicada a aquestes germanes que es van dedicar a la docència.

Club de Futbol Florida

Retrat de grup de dos combinats del C.F. Florida en un partit de Festa Major.És el Camp de Futbol La Florida. Darrere es veuen les finestres de la caserna de la Guàrdia Civil de la carretera de Sans. Aquest solar ara és part del carrer Torns i del carrer de la Riera Blanca.

Equip de futbol

Equip de futbol dels treballadors de l'empresa Balañá al camp del Torrasenc l'any 1950. Al fons podem veure la muntanya del Tibidabo. Qui té la pilota és Josep Mª Gassó (no era de l'empresa) i el primer de peu, per la dreta, és el sereno. El camp del Torrasenc estava al carrer Xile cantonada carrer de Cardenal Reig tocant a la carretera de Collblanc.

Equip de futbol Hospitalenc Sporting Club

Equip de futbol Hospitalenc Sporting Club, al camp de l'Hospitalet. Els jugadors estan formant una filera, l'un al costat de l'altre, tots mirant a la càmera, i amb la pilota al mig, a terra. Van vestits amb samarreta blanca i pantaló curt fosc. L'Hospitalenc Sporting Club va ser creat el 1909

Grup de ciclistes amb les seves biblicletes

Grup de ciclistes, amb les seves bicicletes. Al seu darrere, un grup de set homes.

Gegants de l'Hospitalet

Retrat del grup de geganters de l'Hospitalet amb gestors culturals del Patronat Municipal de Cultura de L'Hospitalet al palauet de Can Buxeres. El quart per la dreta, amb ulleres, és en Joan Francesc Marco Conchillo, gerent del Patronat; a la seva esquerra en Jordi Font Cardona, coordinador i ajegut, el primer a l'esquerra, amb bigoti i ulleres és en Xavier Marcè Carol, responsable de Festes. Al darrera, la parella de gegants romans.

Gegants de l'Hospitalet

Retrat del grup de geganters de l'Hospitalet amb gestors culturals del Patronat Municipal de Cultura de L'Hospitalet al palauet de Can Buxeres el 1984. El quart per la dreta, amb ulleres, és en Joan Francesc Marco Conchillo, gerent del Patronat; a la seva esquerra en Jordi Font Cardona, amb barba i el got a la mà, coordinador i ajegut, el primer a l'esquerra, amb bigoti i ulleres és en Xavier Marcè Carol, responsable de Festes. Al seu darrera, la parella de gegants dits "romans", per diferenciar-los de l'altre parella de gegants de la ciutat, anomenats "grecs", en Roc i l'Eulàlia, i 4 capgrossos. Amb els noms de Jaume I i la seva esposa, aquests gegants de la fotografia es van construïr a Olot, a la firma Vídua de Sabel Barnadas, l'any 1928. Van ser restaurats a finals dels anys setanta, quan van tornar a sortir pels carrers de L'Hospitalet després d'uns anys en que el costum es va perdre i posteriorment a principis dels anys noranta, quan van ser malmessos a causa d'una una agressió vandàlica al Palauet de Can Buxeres, lloc on tradicionalment es guardaven les dues parelles de gegants. El 1996 es va confeccionar un nou vestuari mitjançant un concurs, que van guanyar els tallers de les modistes de l'Hospitalet Marieta Sanabra, que vestí el gegant, i de Maria Manyà, que vestí la geganta. Pel que fa als tres gestors culturals presents a la fotografia cal dir que van ser tres destacats militants socialistes en l'àmbit de la gestió cultural, els tres amb una llarga trajectòria. Joan Francesc Marco i Conchillo, que ja treballava a l'ajuntament de l'Hospitalet des de 1975, va ocupar, en tant que militant socialista des de 1976, diversos càrrecs directius en l’àmbit de cultura a l’ajuntament de L’Hospitalet ( gerent del Patronat Municipal de Cultura (1975-1984) Tinent d'alcalde de Cultura i Educació i Diputat de Cultura de la Diputació de Barcelona (1995-2003), al de Granada (1985-1986) al de Sabadell (2007-2008) i al Ministerio de Cultura, com a subdirector general de música i Director general de l'INAEM (1986-1990). Va ser també conseller delegat del TNC (2004-2007) i director general del Liceu (2008-2013). En Jordi Font i Cardona, també militant socialista des dels anys setanta, va ser coordinador de l'Area de Cultura de la Diputació de Barcelona (1983-1999) i director general de l'Institut del Teatre (2002-2014). Xavier Marcé i Carol, també militant socialista, va ser gerent del Patronat Municipal de Cultura de 1985 fins el 1994, director de Recursos i d'Acció Cultural de l'Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), director general de l'Institut Català de les Indústries Culturals de la Generalitat de Catalunya, director general de l'empresa del sector teatral Focus i Regidor de turisme de l'Ajuntament de Barcelona. Els tres van estar implicats en la creació del Centre d'Estudis i de Recursos Culturals de la Diputació de Barcelona. El 1984, l'any en què es va realitzar aquesta fotografia, l'Area de Cultura de la a Diputació de Barcelona va organitzarva ”Interaccció-84”, el primer encontre d’agents culturals, públics i socials, d’àmbit català i espanyol, que prendria un caràcter fundacional. Va ser a la seva cloenda que es va anunciar la creació del Centre d’Estudis i Recursos Culturals (CERC), el think tank de les polítiques culturals, que adquiriria una intensa i continuada projecció catalana, espanyola i iberoamericana. L’Eduard Delgado en va ser el màxim inspirador i el primer director, acompanyat de Joaquim Franch, d’Alfons Martinell i dels llavors joves gestors culturals Xavier Marcé, Esteve León i Eduard Miralles.

Escola del Sagrat Cor de Sant Josep.

Grup d'alumnes de l'escola El Sagrat Cor de Sant Josep amb el mestre Jaume Josa, el curs 1941-42. El nen que està just al davant del mestre és Esteve Cintero i al seu costat, el del llacet és Jaume Oliva. Com a expansió de l'escola del Sagrat Cor del Centre Catòlic es creà l'any 1940 les "Escuelas parroquiales del Sagrado Corazón de San José", més coneguda com l'escola del senyor Josa. L'ensenyament en aquella època passava per la separació de sexes i era molt autoritari. A l'inici els nois feien classe al cafè i les noies a la sala del billars de la Sala Mercuri, local del carrer esquadres cantonada Pep Ventura (avui carrer Rodés) on a més de fer ball els dies festius s'hi feien altres activitats, entre elles l'escola.

Ramon Frontera i amics al vaixell Uruguay

Ramon Frontera i Bosch (alcalde de l'Hospitalet de 1934 i 1936) i amics al Vaixell Uruguay després dels fets d'octubre de 1934. Ramon Frontera de peu, a la deta de la fotografia, amb ulleres i corbata.

Societat Coral La Campestre

Retrat de grup d'una seixantena d'homes de la coral. Al centre del grup, un bust d'Anselm Clavé i, al seu darrera, l'estandart de l'entitat. Es reunien al carrer Major, al costat de Cal Carreter (estatge del primer cinematògraf de la vila). A partir de 1925 van passar a reunir-se al local conegut com "el Coro", un teatre de nova construcció ubicat al carrer Baró de Maldà, 24.

Guàrdia Urbana de l'Hospitalet

Retrat de grup de la Guàrdia Urbana de l'Hospitalet. Es cos el formen 24 agents uniformats, 3 d'ells asseguts (comandaments superiors) i la resta darrera i dempeus

Homenatge a la vellesa

Homenatge a la vellesa a Santa Eulàlia. Grup de persones grans homenatjades, de negre, i les dames d'honor i joves que les acompanyen.