Escola del Sagrat Cor de Sant Josep.

Grup d'alumnes de l'escola El Sagrat Cor de Sant Josep amb el mestre Jaume Josa, el curs 1941-42. El nen que està just al davant del mestre és Esteve Cintero i al seu costat, el del llacet és Jaume Oliva. Com a expansió de l'escola del Sagrat Cor del Centre Catòlic es creà l'any 1940 les "Escuelas parroquiales del Sagrado Corazón de San José", més coneguda com l'escola del senyor Josa. L'ensenyament en aquella època passava per la separació de sexes i era molt autoritari. A l'inici els nois feien classe al cafè i les noies a la sala del billars de la Sala Mercuri, local del carrer esquadres cantonada Pep Ventura (avui carrer Rodés) on a més de fer ball els dies festius s'hi feien altres activitats, entre elles l'escola.

Ramon Frontera i amics al vaixell Uruguay

Ramon Frontera i Bosch (alcalde de l'Hospitalet de 1934 i 1936) i amics al Vaixell Uruguay després dels fets d'octubre de 1934. Ramon Frontera de peu, a la deta de la fotografia, amb ulleres i corbata.

Societat Coral La Campestre

Retrat de grup d'una seixantena d'homes de la coral. Al centre del grup, un bust d'Anselm Clavé i, al seu darrera, l'estandart de l'entitat. Es reunien al carrer Major, al costat de Cal Carreter (estatge del primer cinematògraf de la vila). A partir de 1925 van passar a reunir-se al local conegut com "el Coro", un teatre de nova construcció ubicat al carrer Baró de Maldà, 24.

Equip de futbol

Equip de futbol dels treballadors de l'empresa Balañá al camp del Torrasenc l'any 1950. Al fons podem veure la muntanya del Tibidabo. Qui té la pilota és Josep Mª Gassó (no era de l'empresa) i el primer de peu, per la dreta, és el sereno. El camp del Torrasenc estava al carrer Xile cantonada carrer de Cardenal Reig tocant a la carretera de Collblanc.

Festa major de Sant Josep

Vista del carrer Estrella amb el rètol de la festa major 1948. Al seu darrera i ocupant l'ample del carrer, es veuen les garlandes de paper. A sota del rètol, els organitzadors de la festa. D'esquerra a dreta: ?,?, Jaume Calsina, Manel Bascuñana, ?,?, Jaume Moll, ?.

Guàrdia Urbana de l'Hospitalet

Retrat de grup de la Guàrdia Urbana de l'Hospitalet. Es cos el formen 24 agents uniformats, 3 d'ells asseguts (comandaments superiors) i la resta darrera i dempeus

Cos de bombers local durant la Segona República

Cos de bombers local durant la Segona República. Els bombers formen dues fileres, els uns ageguts i els altres asseguts a terra, tots vestits amb l'uniforme. Darrera d'ells, els seus caps i les autoritats civils. Entre d'altres, es pot distingir a l'alcalde Just Oliveras Prats. Al fons, l'edifici de Correus i Telègrafs, a la plaça del Repartidor.

Grup de ciclistes amb les seves biblicletes

Grup de ciclistes, amb les seves bicicletes. Al seu darrere, un grup de set homes.

Homenatge a la vellesa

Homenatge a la vellesa a Santa Eulàlia. Grup de persones grans homenatjades, de negre, i les dames d'honor i joves que les acompanyen.

Equip de futbol Hospitalenc Sporting Club

Equip de futbol Hospitalenc Sporting Club, al camp de l'Hospitalet. Els jugadors estan formant una filera, l'un al costat de l'altre, tots mirant a la càmera, i amb la pilota al mig, a terra. Van vestits amb samarreta blanca i pantaló curt fosc. L'Hospitalenc Sporting Club va ser creat el 1909

Quadre Escènic del Centre Econòmic Agrícola i Industrial

Fotografia de grup del Quadre Escènic del Centre Econòmic Agrícola i Industrial (Casino del Centre). La fotografia està presa davant la porta d'entrada del Casino del Centre.

Escola Racionalista de La Torrassa

Aquesta escola, que va estar ubicada a la Riera Blanca cantonada amb la Ronda de la Torrassa, va ser fundada l'any 1932 per la família Ocaña-Sánchez. Al centre de la fotografia el seu director, Francisco-Floreal, Ocaña, amb bigoti, rodejat dels seus oncles Antonio Ocaña Martín i Carmen Sánchez Franco, al costat seu, i les seves cosines Fraterna, Igualtat, Alba i Natura, repartides entre els alumnes de l'escola, d'entre 3 i 14 anys, al jardí-pati de l'escola, amb un rètol davant que posa "Escuela Moderna de la Torrasa. Tercer año de existencia. Diciembre de 1935". L’Escola Moderna del pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia s’inaugurava el 1901 i es tancava el 1906 amb la detenció de Ferrer. Un temps tan escàs de funcionament no va impedir que la seva teoria i pràctica es convertís en model i paradigma de l’escola anarquista. L’empremta de Ferrer en el pensament educatiu anarquista català i mundial esdevindrà molt important. L’experiència de l’Escola Moderna fou breu, però el 1905 existien ja a la província de Barcelona 147 escoles que compartien algunes idees racionalistes i el 1908 deu escoles a la ciutat educaven uns mil alumnes. Inspirades en les idees de Ferrer s’havien creat escoles a Madrid, Sevilla, Màlaga, Granada, Cadis, Còrdova, Palma i València; també a ciutats europees com Lausana, Amsterdam i països com Suïssa, Rússia o Estats Units. L’anarquisme promovia l’educació i el canvi de la consciència de les persones com una eina important per tal de poder transformar i regenerar la societat. Una de les aportacions més rellevants de l’anarquisme educatiu fou idear, i portar a la pràctica, un projecte d’educació, formació i instrucció nou adreçat a les classes populars, mal ateses llavors pel sistema d'ensenyament convencional. La família Ocaña-Sánchez estava formada per Antonio Ocaña Martín, procedent d'Almeria, la seva dona Carmen Sánchez Franco, un nebot, Francisco Ocaña i els vuit fills del matrimoni: Fraterna, Igualtat, Alba, Natura, Llibertat i Floreal, Florico, per distingir-lo del seu cosí Floreal, Floreal, Fraterna, Igualtat i Natura hi van treballar com a mestres, mestres racionalistes seguidors dels postulats de Ferrer i Guàrdia, i van despuntar en la seva experiència pedagògica a l’Hospitalet en temps de la Segona República. La família va arribar a la Torrassa l’any 1931 i un any més tard va fundar al barri l’Escola Moderna de La Torrassa. La primera seu va ser la del propi domicili de la família, al carrer Viena. Més tard l'escola es va traslladar al carrer Campalans i, ja durant la guerra civil, a la Riera blanca cantonada amb la Ronda de la Torrassa, en una gran casa amb jardí que havia estat incautada per la CNT. Era un torre, on també hi vivia la família, que comptava amb un ampli jardí amb un hort escolar on els alumnes aprenien el cicle de la natura. A l’escola, que combinava les teories de Ferrer i Guàrdia amb les darreres tendències en ensenyament d’Europa, hi van arribar a estudiar prop de 400 alumnes que feien activitats a l’aire lliure, ensenyament musical, dansa i treball per objectius. Es van afegir també com a professors, en Vicenç Marcet Vidal, company d'Alba i Severino Campos Campos, company d'Igualtat, un dels quals també hi apareix a la dreta de la fotografia. Quan les tropes nacionals van entrar a Barcelona, la família es va exiliar a França, on ja s’havien exiliat en temps de la dictadura de Primo de Rivera, i a diversos països d’Amèrica, sobre tot a Mèxic. Una plaça al barri de Collblanc, anomenada Plaça de les germanes Ocaña, està dedicada a aquestes germanes que es van dedicar a la docència.

Escoles catalanes del Dr. Robert

Grup escolar de les Escoles Catalanes del Dr. Robert. Els alumnes estan asseguts i drets, formant cincs fileres. Al mig, l'estendard de les escoles. Al mig, sota l'estendard, una mestra i les bandes els mestres Amadeo Saboya i Xavier Vigué. La fotografia sembla feta al pati del Casino. Les escoles foren creades el 1906 pel Foment Autonomista. El 1936, després de la dissolució del Foment, van passar al Casino del Centre. Possiblement, la data aproximada és al voltant dels anys vint

Junta Municipal de l'Hospitalet de 1923.

Junta Municipal de l’Hospitalet resultant del cop d’estat del 15 de setembre de 1923 del general Miguel Primo de Rivera. La fotografia està realitzada al pati interior de l'edifici de la Casa Consistorial que servia de pati a les escoles municipals que hi havia ubicades al mateix edifici. En sessió celebrada al saló de sessions de la Casa Consistorial el 2 d’octubre de 1923 presidida pel comandant militar de la Caserna de la Remunta de l’Hospitalet, Alfonso Suero Laguna, van ser destituïts tots els regidors i l’alcalde Josep Muntané del Consistori anterior i van ser nomenats, entre els industrials i majors contribuents de la vila un nou alcalde, Tomás Giménez Bernabé, pel fet que disposava del títol de batxiller i que era l’industrial considerat el major contribuent en aquell moment, tres Tinents d’alcalde: Pau Torres Masvidal, Emeterio Coulet Carrera i Josep Perelló Sedó i vuit regidors: Joaquim Sellarés Pi, Ramon Carreras Pujol, Bonaventura Badi Puigarnau, Francesc Closas Duran, Llorenç Vinyals Bou, Gabriel Solanes Piera, Nicolau Albòs Mixoy i Jordi Benach Riambau. Axí mateix van ser nomenats catorze vocals associats a l’Ajuntament que, juntament amb els anteriors, constituïen l’anomenada Junta Municipal. Aquests vocals van ser: Santiago Arús Tayà, Francesc Pastor Goyta, Benvenut Olivella Bou, Josep Rius Casanovas, Joan Ventura Riera, Josep Solé Gumà, Joan Salat Fosalva, Narcís Rodon Maignon, Josep Carbonell Madorell, Vicenç Valls Soler, Ramon Bolet Morató, Enric Piguillem Comas, Antoni Ferrer Fortuny i Josep Rosell Trabal. Tots ells, juntament amb el secretari de l’Ajuntament, son els que surten en aquesta fotografia Així doncs, l'home del dictador Miguel Primo de Rivera a l'Hospitalet, que posteriorment, el 1926, el va nomenar fill predilecte de la ciutat, va ser l'empresari alacantí del sector de la construcció Tomás Giménez Bernabé, (Monòver, 1877-Dènia1968) que va ser alcalde de l'Hospitalet de 1923 a 1930. A partir de 1924 Giménez va constituir i dirigir la secció local de la Unión Patriótica, el partit creat per Primo de Rivera, que va instal·lar la seva seu al c/ Baró de Maldà núm. 11. La Unión Patriótica va ser un partit polític de caràcter institucional fundat l'11 d'abril 1924 a instància del dictador Miguel Primo de Rivera, que va arribar al poder mitjançant un cop d’Estat el 1923, amb la intenció de constituir un gran partit espanyolista, catòlic i monàrquic que donés suport al seu règim dictatorial. Giménez va ser propietari d'una serradora de marbre a l'Hospitalet situada a la vora del Canal de la Infanta, l'aigua del qual utilitzava com a força motriu, que estava situada en el carrer que llavors era conegut com a Camí de Sant Joan o del Cementiri, després anomenat carrer Alpes i posteriorment avinguda de Josep Tarradellas. L'empresa va ser fundada per Nemesio Singla i, el 1914, va passar a mans de Tomàs Giménez, que havia estat antic treballador de la casa. Sota el seu mandat, el 1925, l'Hospitalet va rebre del rei Alfons XIII el títol de Ciutat per compensar la gran agregació de terrenys de la Marina en favor de Barcelona el 1920 per a la construcció d'un port franc que mai es va fer realitat i les importants expropiacions a propietaris agrícoles de la ciutat per tal de poder portar a terme l'urbanització de la Gran Via, llavors carrer de Cortes, al seu pas per l'Hospitalet. Va encarregar l'empedrat de molts carrers de l'Hospitalet i un amniciós projecte d'eixample de la ciutat a l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt. Una avinguda a l'Hospitalet, al barri de Pubilla Casas, porta el seu nom i va ser inaugurada per ell mateix essent encara Alcalde. Quan va caure el directori militar de Primo de Rivera, el 1930 Tomás Giménez va deixar de ser alcalde i ho va tornar a ser Just Oliveras i Prats, cap local de la Lliga Regionalista, que ja havia estat alcalde el 1916 i novament el 1918 fins poc abans del cop d'estat, Just Oliveras es va mantenir al càrrec fins les eleccions municipals del 1931, on va ser triat alcalde Josep Muntané, de la Unió republicana. Assegut a l'esquerra de l'alcalde Tomás Giménez, que és el quart dels asseguts en primera fila, comptant des de l'esquerra, amb ulleres, hi ha amb un senyor gran amb un gran bigoti canós, el secretari municipal, Josep Prats i Sanfeliu. Josep Prats i Sanfeliu (l'Hospitalet, 1869 - 1929) va ser el Secretari de l'Ajuntament des de l'any 1899 fins al 1924. Home senzill i molt apreciat pel veïnat, era conegut com a Pepet Lau o de cal Lau, motiu donat al seu pare, Estanislau Prats i Soler. Durant els més de trenta anys que va ocupar aquest càrrec públic, la gent el considerava més un conseller que un funcionari, i era una persona generosa i disposada a resoldre els problemes plantejats per la ciutadania. Per això, el 20 de febrer de 1924 el Ple de l'Ajuntament aprovà un dictamen de la Comissió d'Hisenda amb què premiava els seus excel·lents serveis prestats durant més de trenta anys, sense interrupció i sense cap nota desfavorable amb una jubilació amb el 70% del sou. La seva mort el 1929 fou molt sentida, i així ho constata la documentació de data 13 d'abril de 1930 corresponent a l'acte d'homenatge que es va organitzar, en el qual van participar entitats culturals, esportives, corals, grups de teatre i nombroses i molt diverses persones tant a nivell polític com social de la ciutat. Aquest mateix dia l'Ajuntament es va comprometre a posar el seu nom a un nou carrer que es va obrir amb motiu de la urbanització coneguda com a Eixample del Camp del Rector, nom que ja consta al plànol de la ciutat elaborat el 1932 i que es manté avui dia.

Club de Futbol Florida

Retrat de grup de dos combinats del C.F. Florida en un partit de Festa Major.És el Camp de Futbol La Florida. Darrere es veuen les finestres de la caserna de la Guàrdia Civil de la carretera de Sans. Aquest solar ara és part del carrer Torns i del carrer de la Riera Blanca.

Avel·lí i Emili Trinxet i Pujol, Gil Vidal i Forga i Antonio Nieto al mas Can Bosch a Sant Feliu de Codines

Fotografia de finals dels anys cinquanta realitzada al mas Can Bosch, casa pairal del s. XVII de la baronia de Sant Feliu de Codines, propietat de la família Trinxet des dels anys vint del segle passat, on va realitzar una important i luxosa reforma. Al centre de la fotografia, calb i amb ulleres i la mà al davant, Avel·lí Trinxet, propietari de la fàbrica tèxtil Can Trinxet, a la seva dreta el seu germà Emili i al seu darrera, a dalt de tot de l'escala, Gil Vidal i Forga, home de confiança del primer. A la dreta, separat, el modisto canari Antonio Nieto, de visita a la finca, que signa i els dedica la fotografia. Can Trinxet va ser una important fàbrica tèxtil cotonera, especialitzada en llençols, vellut i pana, ubicada des de 105 al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet, que va estar activa fins el 1981. Can Bosch, dita ara La baronia, és encara propietat de la família Trinxet, i és un restaurant on tenen lloc casaments de luxe. Avel·lí Trinxet i Pujol (Barcelona, 1901 - 1961) fou un important empresari català. Era fill de Francesc Trinxet Mas (Barcelona, 27 de setembre de 1875 - 1941) i nét d'Avel·lí Trinxet Casas (Vilanova i la Geltrú 1845 - Barcelona 1917), que va ser oncle del pintor d'ascendència olotina Joaquim Mir i fundador de la fàbrica Can Trinxet de l'Hospitalet. En 1930 la família Trinxet, va entrar a formar part del gran grup tèxtil Unión Industrial Algodonera S.A., fàbrica num. 12, al costat de la família Bosch Catarineu i Salvador Villarrasa Vall. Posteriorment, abans de 1944, després de nombroses desavinences, abandona la Unión Industrial Algodonera S.A. , que passarà a mans de Julio Muñoz Ramonet, juntament amb Can Batlló i la important i valuosa col·lecció pictòrica de la família Bosch i Catarineu. A la mort del seu pare, el 1941 i del seu oncle Antoni Trinxet i Mas el 1945, passà a controlar Trinxet Industrial S.A., Trinxet y Compañía R.C., Industrias Mecánicas Condor S.A., Aymerich y Amat S.A. i Manufacturas Marfull S.A. Tenia nombroses finques a Aragó, inclosa la finca Mingolera a Mequinensa. Va sol·licitar diverses patents al Regne Unit i Canadà per tal de seguir desenvolupant Trinxet S.A. Es va casar amb Matilde Torras Rivière, filla de l industrial paperer gironí Torras Domenech. A la seva mort va passar a dirigir el grup el seu germà Emili Trinxet Pujol, mort el 1984, que va ser el darrer propietari de la fàbrica abans del seu tancament. Gil Vidal i Forga (Olot 1902, l'Hospitalet de Llobregat 1982). Va ser, després de la guerra i de patir uns anys de presó i d'ostracisme pel franquisme, secretari personal d'Avel·lí Trinxet a la fàbrica des de 1940 fins a la seva jubilació a mitjans dels setanta. Va ser un historiador autodidacta. Durant uns anys de cursà estudis de comptabilitat. Va ser membre del Centre Obrer d’Olot. El 1931, integrat a la candidatura republicana, va ser elegit membre de l’Ajuntament olotí, on va obtenir la Conselleria de Governació, on va deixar fama d’home bo, reflexiu, recte i operatiu. Sindicalment s’afilià a la UGT. Durant la guerra civil va haver d'amagar-se a diferents pobles fugint de les milícies de la FAI. A Sant Just Desvern, va trobar en Josep Maria Dou, un amic seu d’Olot i gràcies a ell, va poder entrar a treballar a la fàbrica tèxtil Trinxet de l'Hospitalet. Al març del 1942, la policia franquista el va detenir per haver estat regidor republicà d’Olot. Es va estar a la Model durant onze mesos. En sortir, va poder treballar encara a can Trinxet, ja que no van tenir en compte el seu color polític, cosa que no passava sempre, i fins i tot li van passar la setmanada mentre estava a la presó. Matilde Torras Rivière, la dona d’Avel•lí Trinxet, va sufragar íntegrament els estudis de la seva única filla, Josefina, que es va poder llicenciar en filologia semítica a la Universitat de Barcelona. Publicà L’evolució social a Olot (1937, reeditat el 1986), on tracta dels orígens del moviment obrer en aquesta ciutat. L’obra, prologada pel dirigent socialista Manuel Serra i Moret, fou premiada pel Patronat d’Estudis Històrics d’Olot el 1935. Aquest treball, que va ser pioner entre els dedicats als moviments socials a Catalunya, és un estudi sobre el naixement del maquinisme i del proletariat industrial olotí fins al Sexenni Democràtic del s. XIX, basat en la documentació de l’arxiu municipal d'Olot que reprodueix en els apèndixs, i en la premsa. En una obra posterior, 45 anys de vida olotina a través del Centre Obrer (1980), de caràcter descriptiu i memorialista, narra la trajectòria de l’entitat fundada el 1894 i que arribà fins el 1939. Té una plaça dedicada amb el seu nom a Olot. La seva única filla va ser Josefina Vidal i Badia, (Olot 1933, L'Hospitalet de Llobregat 2018) filla d’Olot i hospitalenca d’adopció després de més de cinquanta anys de viure i treballar a l’Hospitalet, llicenciada en llengues semítiques i destacada i rigorosa professora de llatí i grec a l'antigament conegut com a COPEM, (Centro Oficial de Patronato de Enseñanza Media) primer institut de Batxillerat inaugurat a l’Hospitalet el 1958, al que va ingressar com a professora poc després de la seva inauguració i on va ser-hi fins a la seva jubilació. Va fer donació a l'Arxiu de l'Hospitalet de diferent documentació relacionada amb l'Institut de batxillerat de Santa Eulèlia així com d'una gran quantitat de material gràfic sobre l'activitat sarsuelística a les diferents penyes d'aficionat a la sarsuela de Barcelona, gènere al que va ser molt aficionada, a l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Josefina Vidal es va casar el 1960 amb Manuel Grau i Monserrat, (Morella, 1928- L'Hospitalet de Llobregat 1992) també llicenciat en llengues semítiques. Va ser professor al Departament de Semítiques de la Universitat de Barcelona, on va obtenir el grau de doctor, defensant una tesi sobre la Jueria de Besalú (s. XIII-XV), que havia elaborat sota la direcció del Dr. David Romano i Ventura. Obtingut el doctorat va exercir la docència als instituts de batxillerat Larraona de Sabadell i Margarita Xirgu de l’Hospitalet després d’haver estat més de vint anys (des de l’1 d’octubre del 1958) professor de francès i d’història del que actualment es l’IES Santa Eulàlia, institut del qual fou fundador i primer director. Els matrimonis Vidal-Badia i Grau-Vidal, que no va tenir fills, van viure sempre, fins a la mort de tots quatre, al carrer Pareto núm. 5 del barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet. En Manuel Grau va ser nomenat fill predilecte de Morella, on té un carrer dedicat amb al seu nom.

Can Trinxet

Grup de treballadores i treballadors de la fàbrica tèxtil de Can Trinxet, al pati de l'empresa. A la fila de dalt, la segona a mà esquerra, Isabel Parra Osorio, davant seu la primera a mà esquerra, Maria Dolores Osorio Carmona. L'antiga fàbrica Trinxet està catalogada en el PEPPA amb núm. 92.

Fàbrica Can Gras

Fotografia de 1915 del personal de la fàbrica Can Gras de l'Hospitalet. En primera fila, assegut al centre, l'amo de la fàbrica, heretada el 1912, i accionista del Banc de Barcelona, Josep Gras i Espona, que moriria tres anys després, rodejat de treballadors i del director de Can Gras, Jacint Corominas, que està darrera d'ell, amb un gran bigoti, i d'estudiants de l'Escola Industrial de Barcelona de la promoció 1913-1915, companys de Gaspar Font i Gras, el seu jove nebot, assegut al costat d'ell a la seva esquerra, nomenat director de filatura de la fàbrica. Gaspar Font Gras, fill de Rosa Gras Espona i del farmacèutic de Torelló Gaspar Font Pladevall, va crear, dos anys després, el 1917, una fàbrica de filats de cotó anomenada Font i Pujols, amb seus a Sant Sadurní d'Anoia i a Callús i oficines al carrer Girona de Barcelona. Era un fet molt habitual que les escoles d'enginyers i tècnics industrials de Catalunya i de tot l'Estat organitzessin aquest tipus de visites amb els seus alumnes a fàbriques destacades, i que en quedés constància gràfica, amb gran satisfacció per part dels seus propietaris, com s'observa en aquesta fotografia, en la que també s'aprecien les dures condicions de vida de la classe treballadora de l'època, que obligava a que nens en edat d'estudi s'incorporessin a la vida laboral. Miquel Gras Verdaguer (Manlleu, 1842 - Barcelona 1912), industrial del sector tèxtil que va ser alcalde de Torelló en dues ocasions (1877-1881 i 1891-1894), es va associar el 1871 amb Josep Espona Font i van crear a Torelló Espona, Gras y Companyia, Sociedad en comandita, amb seu social al carrer Fontanella de Barcelona. La seva esposa, Ramona Espona Font, també de Torelló, era germana del que havia estat el seu soci, el també industrial cotoner Josep Espona Font, que, a un cop dissolta la seva societat amb Gras, traslladà la seva important fàbrica el 1902 a Sant Joan de les abadesses. Els fills de Miquel Gras van ser Ramon, Rosa i Josep (1879-1918), que és el que apareix a aquesta fotografia. Els Gras fixaren la seva residència habitual a Barcelona, com també van fer d’altres industrials. Can Gras, fàbrica fundada per Miquel Gras al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet el 1906 i que serà ampliada el 1910 i el 1916, l'edifici i la xemeneia de la qual encara avui es conserva, va ser projectada per per l'arquitecte modernista Modest Feu i Estrada, nascut a Sants, on va deixar una forta petjada. Va ser una fàbrica de filats i teixits de cotó, especialitzada en llençols, vellut i pana, un teixit que es faria molt popular per la seva resistència i perquè amb ell es farien els uniformes dels treballadors de moltes empreses, com els de la Compañía de Tranvies de Barcelona, que va popularitzar l'expressió "pana de tramviaire". Josep Gras i Espona va morir prematurament el 1918 a Manlleu quan encara no havia fet els quaranta anys. La seva vídua, Victòria Artero, mare de quatre nens el més gran dels quals tenia 8 anys, va decidir llavors, en uns anys de forta conflictivitat social i d'inici del període conegut com a "pistolerisme", arrendar la fàbrica Can Gras a l'empresa tèxtil del costat, Avelino Trinxet e Hijos, l'amo de la qual, precisament, havia sortit il·lès d'un tiroteig uns mesos abans el mateix any 1918, que li va comprar posteriorment, a finals dels anys vint. Els seus fills no es van dedicar al negoci familiar. El primogènit, Miquel Gras i Artero, (1910-1988) va arribar a ser un destacat i reconegut metge, pioner de la medicina esportiva i de la cirurgia plàstica. El segon, Josep, va crear un bufet d'advocats i una administració de finques al domicili familiar, c/ Roger de Llúria, 86, encara el 2020 en funcionament. Avelino Trinxet e Hijos, important fàbrica cotonera especialitzada en texits de cotó que hi havia al seu costat, fundada per Avel·lí Trinxet i Casas, coneguda popularment com a Can Trinxet, en la que Can Gras va quedar dissolta, va arribar a ser una gran indústria amb més de 1000 treballadores (el 90% eren dones) i va formar part, com a fàbrica núm. 12, de la Unión Industrial Algodonera S.A., fundada el 1929 per un grup d'industrials catalans, raó per la qual va ser visitada pel rei Alfons XIII el 1930. Es va mantenir activa fins els anys vuitanta del segle passat. Els edificis que conformaven el conjunt original de Can Trinxet, d'estil modernista de maó vist, avui totalment desapareguts, van ser projectats el 1905 per l'arquitecte Joan Alsina i Arús. L'edifici fabril anomenat avui Can Trinxet que ha arribat als nostres dies correspon en la seva integritat al que en el seu dia va ser Can Gras.

Fàbrica Can Gras

Fotografia de 1915 de la façana que dona a la carrer Santa Eulàlia de la fàbrica Can Gras, indústria tèxtil cotonera especialitzada en llençols, vellut i pana inaugurada al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet el 1906 i realitzada per l'arquitecte modernista Modest Feu i Estrada. Darrera de la fotografia, a la dreta, s'observa la subestació elèctrica de La Torrassa, separada de la fàbrica per les vies del tren de Barcelona-Vilanova i La Geltrú i Barcelona-Vilafranca del Penedès al seu pas per l'Hospitalet. Miquel Gras Verdaguer (Manlleu, 1842 - Barcelona 1912), industrial del sector tèxtil que va ser alcalde de Torelló en dues ocasions (1877-1881 i 1891-1894), es va associar el 1871 amb Josep Espona Font i van crear a Torelló Espona, Gras y Companyia, Sociedad en comandita, amb seu social al carrer Fontanella de Barcelona. La seva esposa, Ramona Espona Font, també de Torelló, era germana del també industrial cotoner Josep Espona Font, que, a un cop dissolta la seva societat amb Gras, traslladà la seva important fàbrica el 1902 a Sant Joan de les abadesses. Els fills de Miquel Gras van ser Ramon, Rosa i Josep (1879-1918), que va heretar la fàbrica. Els Gras fixaren la seva residència habitual a Barcelona, com també van fer d’altres industrials. Can Gras, fàbrica fundada per Miquel Gras al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet el 1906 i que serà ampliada el 1910 i el 1916, l'edifici i la xemeneia de la qual encara avui es conserva, va ser projectada per l'arquitecte modernista Modest Feu i Estrada, nascut a Sants, on va deixar una forta petjada. Va ser una fàbrica de filats i teixits de cotó, especialitzada en llençols, vellut i pana, un teixit que es faria molt popular per la seva resistència i perquè amb ell es farien els uniformes dels treballadors de moltes empreses, com els de la Compañía de Tranvies de Barcelona, que va popularitzar l'expressió "pana de tramviaire". Josep Gras i Espona va morir prematurament el 1918 a Manlleu quan encara no havia fet els quaranta anys. La seva vídua, Victòria Artero, mare de quatre nens el més gran dels quals tenia 8 anys, va decidir llavors, en uns anys de forta conflictivitat social i d'inici del període conegut com a "pistolerisme", arrendar la fàbrica Can Gras a l'empresa tèxtil del costat, Avelino Trinxet e Hijos, l'amo de la qual, precisament, havia sortit il·lès d'un tiroteig uns mesos abans el mateix any 1918, que li va comprar posteriorment, a finals dels anys vint. Els seus fills no es van dedicar al negoci familiar. El primogènit, Miquel Gras i Artero, (1910-1988) va arribar a ser un destacat i reconegut metge pioner de la medicina esportiva i de la cirurgia plàstica. El segon, Josep, va crear un bufet d'advocats i una administració de finques al domicili familiar, c/ Roger de Llúria, 86, encara el 2020 en funcionament. Avelino Trinxet e Hijos, important fàbrica cotonera especialitzada en texits de cotó que hi havia al seu costat, fundada per Avel·lí Trinxet i Casas, coneguda popularment com a Can Trinxet, en la que Can Gras va quedar dissolta, va arribar a ser una gran indústria amb més de 1000 treballadores (el 90% eren dones) i va formar part de la Unión Industrial Algodonera S.A., fundada el 1929 per un grup d'industrials catalans, raó per la qual va ser visitada pel rei Alfons XIII el 1930. Es va mantenir activa fins els anys vuitanta del segle passat. Els edificis que conformaven el conjunt original de Can Trinxet, d'estil modernista de maó vist, avui totalment desapareguts, van ser projectats el 1905 per l'arquitecte Joan Alsina i Arús. L'edifici fabril anomenat avui Can Trinxet que ha arribat als nostres dies correspon en la seva integritat al que en el seu dia va ser Can Gras.

Can Feliu, taller

Retrat de grup dels treballadors del Taller de Can Feliu al carrer d'Enric Prat de la Riba. A la imatge alguns porten eines de treball a les mans

Foment de la Sardana de l'Hospitalet

Grup de dansaires del Foment de la Sardana. La fotografia està presa al pati d'accés a l'edifici l'Harmonia. Darrera d'ells, les escales de l'Harmonia i una pancarta rectangular de roba on diu "Foment de la Sardana de l'Hospitalet". D'esquerra a dreta homes: Gussiñé, Marques, Màrio, Ramos, Jaume Ventura Tort, Mataix, Castelló, Cases, Bordas, Massana, Cortada, Vidal, Josep Navarro, Coromines, Codina. Dones: Quimeta, Saludes, Conxa, Sisqueta, Juanita, Massana, germanes Diego, Pepeta, Pauleta, Maria, Baltasara, Margarida, Juncà, Cases, Serafí, Estadella, America.

Nens de l'equip de futbol Torrassenc

Segons la informació que en consta, són nens de l'equip Torrassenc al camp de futbol abans de la guerra (dècada de 1930). Podria tractar-se del terreny de joc del Club Deportiu Torrassenc situat al triangle format per la Carretera de Collblanc, la Riera Blanca i la Travessera de les Corts. El Deportiu Torrassenc (fundat el 1917) també havia tingut un camp al carrer Aliança (actual c/ Mare de Déu dels Desemparats), entre els carrers Joventut i Llançà. I va tenir breument un segon terreny de joc entre el carrer Badal i Riera Blanca. Posteriorment, a partir de 1931 va jugar els partits al camp de Carretera de Collblanc, que compartia amb la Unió Athlètic Club de Collblanc. Durant la dècada de 1920 el Club Deportiu Torrassenc va guanyar diversos campionats de futbol amateur.

Gegants de l'Hospitalet

Retrat del grup de geganters de l'Hospitalet amb gestors culturals del Patronat Municipal de Cultura de L'Hospitalet al palauet de Can Buxeres el 1984. El quart per la dreta, amb ulleres, és en Joan Francesc Marco Conchillo, gerent del Patronat; a la seva esquerra en Jordi Font Cardona, amb barba i el got a la mà, coordinador i ajegut, el primer a l'esquerra, amb bigoti i ulleres és en Xavier Marcè Carol, responsable de Festes. Al seu darrera, la parella de gegants dits "romans", per diferenciar-los de l'altre parella de gegants de la ciutat, anomenats "grecs", en Roc i l'Eulàlia, i 4 capgrossos. Amb els noms de Jaume I i la seva esposa, aquests gegants de la fotografia es van construïr a Olot, a la firma Vídua de Sabel Barnadas, l'any 1928. Van ser restaurats a finals dels anys setanta, quan van tornar a sortir pels carrers de L'Hospitalet després d'uns anys en que el costum es va perdre i posteriorment a principis dels anys noranta, quan van ser malmessos a causa d'una una agressió vandàlica al Palauet de Can Buxeres, lloc on tradicionalment es guardaven les dues parelles de gegants. El 1996 es va confeccionar un nou vestuari mitjançant un concurs, que van guanyar els tallers de les modistes de l'Hospitalet Marieta Sanabra, que vestí el gegant, i de Maria Manyà, que vestí la geganta. Pel que fa als tres gestors culturals presents a la fotografia cal dir que van ser tres destacats militants socialistes en l'àmbit de la gestió cultural, els tres amb una llarga trajectòria. Joan Francesc Marco i Conchillo, que ja treballava a l'ajuntament de l'Hospitalet des de 1975, va ocupar, en tant que militant socialista des de 1976, diversos càrrecs directius en l’àmbit de cultura a l’ajuntament de L’Hospitalet ( gerent del Patronat Municipal de Cultura (1975-1984) Tinent d'alcalde de Cultura i Educació i Diputat de Cultura de la Diputació de Barcelona (1995-2003), al de Granada (1985-1986) al de Sabadell (2007-2008) i al Ministerio de Cultura, com a subdirector general de música i Director general de l'INAEM (1986-1990). Va ser també conseller delegat del TNC (2004-2007) i director general del Liceu (2008-2013). En Jordi Font i Cardona, també militant socialista des dels anys setanta, va ser coordinador de l'Area de Cultura de la Diputació de Barcelona (1983-1999) i director general de l'Institut del Teatre (2002-2014). Xavier Marcé i Carol, també militant socialista, va ser gerent del Patronat Municipal de Cultura de 1985 fins el 1994, director de Recursos i d'Acció Cultural de l'Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), director general de l'Institut Català de les Indústries Culturals de la Generalitat de Catalunya, director general de l'empresa del sector teatral Focus i Regidor de turisme de l'Ajuntament de Barcelona. Els tres van estar implicats en la creació del Centre d'Estudis i de Recursos Culturals de la Diputació de Barcelona. El 1984, l'any en què es va realitzar aquesta fotografia, l'Area de Cultura de la a Diputació de Barcelona va organitzarva ”Interaccció-84”, el primer encontre d’agents culturals, públics i socials, d’àmbit català i espanyol, que prendria un caràcter fundacional. Va ser a la seva cloenda que es va anunciar la creació del Centre d’Estudis i Recursos Culturals (CERC), el think tank de les polítiques culturals, que adquiriria una intensa i continuada projecció catalana, espanyola i iberoamericana. L’Eduard Delgado en va ser el màxim inspirador i el primer director, acompanyat de Joaquim Franch, d’Alfons Martinell i dels llavors joves gestors culturals Xavier Marcé, Esteve León i Eduard Miralles.

Gegants de l'Hospitalet

Retrat del grup de geganters de l'Hospitalet davant del Palauet de Can Buxeres el 1995. Al seu darrera, la parella de gegants dits "romans", per diferenciar-los de l'altre parella de gegants de la ciutat, anomenats "grecs", en Roc i l'Eulàlia, i 4 capgrossos. Amb els noms de Jaume I i la seva esposa, aquests gegants es van construïr a Olot, a la firma Vídua de Sabel Barnadas, l'any 1928. Van ser restaurats a finals dels anys setanta, quan van tornar a sortir pels carrers de L'Hospitalet després d'uns anys en que el costum es va perdre i posteriorment a principis dels anys noranta, quan van ser malmessos a causa d'una una agressió vandàlica al Palauet de Can Buxeres, lloc on tradicionalment es guardaven les dues parelles de gegants. El 1996 es va confeccionar un nou vestuari mitjançant un concurs, que van guanyar els tallers de les modistes de l'Hospitalet Marieta Sanabra, que vestí el gegant, i de Maria Manyà, que vestí la geganta. Ajegut el primer a l'esquerra, membre també del col·lectiu de geganters, l'actor-mim sevillà Antonio Calderon, conegut amb el sobrenom de "Willy", o " El Güili", cofundador juntament amb l'actor-mim de Vilassar de Dalt Jordi Fàbrega, de la companyia teatral del Mim-Gest afincada a l'Hospitalet Teatre de la Bohemia.

Gegants de l'Hospitalet

Retrat del grup de geganters de l'Hospitalet amb gestors culturals del Patronat Municipal de Cultura de L'Hospitalet al palauet de Can Buxeres. El quart per la dreta, amb ulleres, és en Joan Francesc Marco Conchillo, gerent del Patronat; a la seva esquerra en Jordi Font Cardona, coordinador i ajegut, el primer a l'esquerra, amb bigoti i ulleres és en Xavier Marcè Carol, responsable de Festes. Al darrera, la parella de gegants romans.