Amics de l'Òpera de l'Hospitalet. Coordinadora d'Entitats Pro Liceu.

Un dels recitals de la Coordinadora d'Entitats Pro Liceu a La Rambla en suport a la reconstrucció del Liceu. Aquest recitals agrupaven cada dissabte a les 12h. una gran quantitat de públic fidel que els seguia amb interès, com s'observa a la fotografia, en la que s'aprecia el divulgador musical Frederic Sesé, vinculat a la Coordinadora, presentant l'actuació d'una agrupació coral. Es pot llegir el lema d'aquests recitals "Entre tots, l'alçarem", escrit a sobre del teló pintat del paravent del teatrí, realitzat desinteressadament pels escenògrafs Castells de Cardedeu, que cada matí de dissabte muntaven els operaris del Liceu per tal que poguessin tenir lloc els recitals pro liceu del migdia. Després del devastador incendi del Liceu, l'Associació d'Amics de l'Òpera de L'Hospitalet, va convocar una reunió al seu local social del carrer Major núm. 54, el dia 2 de gener de 1994, dos dies després de l'incendi, a la que van assistir delegacions de les següent entitats: Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell, Associació Orquestra Sant Cugat, Cercle Italianista Giuseppe Verdi, Associació d'Amics Wagnerians, Associació d'Amics de Mozart, Associació d'Amics de les Veus Joves i Òpera de Cambra de Catalunya. Es va decidir en aquella reunió, organitzar, òbviament de forma totalment desinteressada, i sota el lema "Entre tots, l'alçarem", davant la façana del Liceu, a La Rambla, cada dissabte al migdia, breus recitals lírics de mitja hora de duració en suport a la reconstrucció del Liceu. Es va decidir no recaptar mai fons ni acceptar donatius econòmics de cap mena. Es va decidir treballar pels intangibles, és a dir, per donar suport moral a la seva reconstrucció mitjançant la música i el cant líric, per tal de demostrar a tothom, polítics i ciutadania en general, que l'afició per l'òpera a Catalunya, destinatària en última instància del nou Liceu, afició que justificava la forta inversió econòmica necessària per a la seva reconstrucció com a teatre d'òpera, era molt forta i era constant: des de 1750 sempre hi havia hagut temporades regulars ininterrompudes d'òpera a la ciutat de Barcelona. Dos dies després es va realitzar a Sabadell la reunió en la que aquesta Coordinadora es va constituir formalment i es va decidir triar com a portaveu de la mateixa a Roger Alier, estudiós de la implantació i consolidació de l'òpera a Catalunya des del segle XVIII, doctor en història, professor d'història de l'òpera de la Universitat de Barcelona, conferenciant i divulgador operístic i crític d'òpera de La Vanguardia. Des del dissabte 19 de febrer de 1994, data en la que es va realitzar aquesta fotografia, fins el dissabte 10 de juliol de 1999, quan va tenir lloc, a les 12h. del migdia a La Rambla davant el Gran Teatre del Liceu el darrer recital Pro Liceu, que va cloure aquesta campanya mai interrompuda, ni tan sols els estius, ni quan va ploure en dissabte al migdia (només va passar en quatre ocasions i el recital es va fer dintre els porxos del Liceu) van tenir lloc 283 recitals. Es va voler coure la campanya amb l'actuació del mateix cor que la va inaugurar el 1994, el Cor de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell, i amb l’actuació del Cor del Gran Teatre del Liceu. Es va voler dedicar aquest darrer recital al Teatro La Fenice di Venezia, que va patir un greu incendi el 1996 i es trobava llavors encara en restauració. Per aquests recitals van passar, tots òbviament de forma desinteressada, així com també els organitzadors, des de joves estudiants de cant i joves pianistes acompanyants provinents de tots els conservatoris de Catalunya i d'Espanya, a agrupacions corals d’arreu, fins a cantants lírics professionals ja consagrats molt destacats com, entre molts d'altres, Bianca Berini, Enzo Dara, Joan Pons o Josep Carreras, que va voler participar, a petició pròpia, en aquesta campanya l'octubre de 1994, en un recital històric que va aplegar, segons la guàrdia urbana, més de quatre mil persones davant el Liceu. Amb el lema d’aquests recitals “Entre tots, l’alçarem”, es va voler donar suport cívic constant a la reconstrucció, que va passar per moments difícils, i simbolitzar amb ells el rigor i la constància de la societat catalana en la defensa, sobretot en els moments d’adversitat, del seus referents culturals, com ho és el Gran Teatre del Liceu.

Amics de l'Òpera de l'Hospitalet. Coordinadora d'Entitats Pro Liceu.

Després del devastador incendi del Liceu, l'Associació d'Amics de l'Òpera de L'Hospitalet, va convocar una reunió al seu local social del carrer Major núm. 54, el dia 2 de gener de 1994, dos dies després de l'incendi, a la que van assistir delegacions de les següent entitats: Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell, Associació Orquestra Sant Cugat, Cercle Italianista Giuseppe Verdi, Associació d'Amics Wagnerians, Associació d'Amics de Mozart, Associació d'Amics de les Veus Joves i Òpera de Cambra de Catalunya. Es va decidir en aquella reunió, organitzar, òbviament de forma totalment desinteressada, i sota el lema "Entre tots, l'alçarem", davant la façana del Liceu, a La Rambla, cada dissabte al migdia, breus recitals lírics de mitja hora de duració en suport a la reconstrucció del Liceu. Es va decidir no recaptar mai fons ni acceptar donatius econòmics de cap mena. Es va decidir treballar pels intangibles, és a dir, per donar suport moral a la seva reconstrucció mitjançant la música i el cant líric, per tal de demostrar a tothom, polítics i ciutadania en general, que l'afició per l'òpera a Catalunya, destinatària en última instància del nou Liceu, afició que justificava la forta inversió econòmica necessària per a la seva reconstrucció com a teatre d'òpera, era molt forta i era constant: des de 1750 sempre hi havia hagut temporades regulars ininterrompudes d'òpera a la ciutat de Barcelona. Dos dies després es va realitzar a Sabadell la reunió en la que aquesta Coordinadora es va constituir formalment i es va decidir triar com a portaveu de la mateixa a Roger Alier, estudiós de la implantació i consolidació de l'òpera a Catalunya des del segle XVIII, doctor en història, professor d'història de l'òpera de la Universitat de Barcelona, conferenciant i divulgador operístic i crític d'òpera de La Vanguardia. L'endemà d'aquesta reunió a Sabadell, la Coordinadora va demanar una reunió amb el director general del Liceu, Sr. Josep Caminal, reunió que va ser convocada immediatament per ell i a la que van assistir Roger Alier, Mirna lacambra, Joan Piera i Artur Arranz. Es va decidir encarregar una pancarta en la que figuraria el lema dels recitals, "Entre tots, l'alçarem" i en la que es recordaria també que el 1997 es compliria el cent cinquantè Aniversari de la creació del Gran Teatre del Liceu, data en la que es pretenia la reobertura del nou Liceu. Aquesta pancarta va ser col·locada a sota un dels porxos del Liceu i allà es va mantenir fins la inauguració del nou Liceu el 1999. La fotografia recull aquest moment, que va tenir lloc a inicis de febrer de 1994. Josep Caminal va demanar també als escenògrafs Castells de Cardedeu la realització d'un teatrí amb un paravent, que encertadament simbolitzava un teló baixat on hi figurava escrit també el lema de la Coordinadora, "Entre tots, l'alçarem", per tal que el soroll de la circulació dels vehicles de baixada per la Rambla no destorbés la realització del recitals, teatrí preciós que es escenògrafs Castells van realitzar de manera desinteressada poc després i que que cada matí de dissabte muntaven els operaris del Liceu per tal que poguessin tenir lloc els recitals pro Liceu del migdia. Es guardava al vestíbul del teatre. El piano que es feia servir als recitals era un esplèndid i nou piano elèctric Kurzweil que va cedir desinteressadament Pianos Alberdi. Les flors que s'entregaven cada dissabte als cantants i pianistes participants van ser cedides, sempre puntualment, pels floristes de La Rambla, a instàncies de Miquel Pallés, de l'emblemàtica parada de la Rambla Flors Carolina. Des del l'inici de febrer de 1994, data en la que es va realitzar aquesta fotografia, fins el dissabte 10 de juliol de 1999, quan va tenir lloc, a les 12h. del migdia a La Rambla davant el Gran Teatre del Liceu el darrer recital Pro Liceu, dia que va cloure aquesta campanya mai interrompuda, ni tan sols els estius, ni quan va ploure en dissabte al migdia (només va passar en quatre ocasions i el recital es va fer dintre els porxos del Liceu) van tenir lloc 283 recitals, que van agrupar cada dissabte a les 12h. una gran quantitat de públic fidel que els seguia amb interès, Es va voler coure la campanya amb l'actuació del mateix cor que la va inaugurar el 1994, el Cor de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell, i amb l’actuació del Cor del Gran Teatre del Liceu. Es va voler dedicar aquest darrer recital al Teatro La Fenice di Venezia, que va patir un greu incendi el 1996 i es trobava llavors encara en restauració. Els organitzadors i els cantants i pianistes d'aquests recitals van participar en ells, òbviament, de forma desinteressada. Van passar per aquell teatrí des de joves estudiants de cant i joves pianistes acompanyants provinents de tots els conservatoris de Catalunya i d'Espanya, a agrupacions corals d’arreu, fins a cantants lírics professionals ja consagrats molt destacats com, entre molts d'altres, Bianca Berini, Enzo Dara, Joan Pons o Josep Carreras, que va voler participar, a petició pròpia, en aquesta campanya l'octubre de 1994, en un recital històric que va aplegar, segons la guàrdia urbana, més de quatre mil persones davant el Liceu. Amb el lema d’aquests recitals “Entre tots, l’alçarem”, es va voler donar suport cívic constant a la reconstrucció, que va passar per moments difícils, i simbolitzar amb ells el rigor i la constància de la societat catalana en la defensa, sobretot en els moments d’adversitat, del seus referents culturals, com ho és el Gran Teatre del Liceu.

Amics de l'Òpera de l'Hospitalet. Coordinadora d'Entitats Pro Liceu.

A la fotografia, l'actor Enric Majó llegint el manifest en defensa de la reconstrucció del Liceu de la Coordinadora d'Entitats Pro Liceu amb el lema "Entre tots, l'alçarem", que s'observa escrit a sobre del teló pintat del paravent al teatrí, realitzat desinteressadament pels escenògrafs Castells de Cardedeu, que cada matí de dissabte muntaven els operaris del Liceu per tal que poguessin tenir lloc els recitals pro liceu del migdia. Està acompanyat, a la seva esquerra, per l'historiador Joan Fuster i Sobrepera, llavors, el 1995, regidor de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona i Diputat de Cultura de la Diputació de Barcelona. Darrerra d'Enric Majó està situat el portaveu de la Coordinadora, Roger Alier, i darrera de Joan Fuster es veu a Artur Arranz, amb els braços creuats, al fons, a la dreta de la imatge, responsable i co-organitzador dels recitals, membre de la Junta directiva de l'Associació d'Amics de l'Òpera de l'Hospitalet. Després del devastador incendi del Liceu, l'Associació d'Amics de l'Òpera de L'Hospitalet, va convocar una reunió al seu local social del carrer Major núm. 54, el dia 2 de gener de 1994, dos dies després de l'incendi, a la que van assistir delegacions de les següent entitats: Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell, Associació Orquestra Sant Cugat, Cercle Italianista Giuseppe Verdi, Associació d'Amics Wagnerians, Associació d'Amics de Mozart, Associació d'Amics de les Veus Joves i Òpera de Cambra de Catalunya. Es va decidir en aquella reunió, organitzar, òbviament de forma totalment desinteressada, i sota el lema "Entre tots, l'alçarem", davant la façana del Liceu, a La Rambla, cada dissabte al migdia, breus recitals lírics de mitja hora de duració en suport a la reconstrucció del Liceu. Es va decidir no recaptar mai fons ni acceptar donatius econòmics de cap mena. Es va decidir treballar pels intangibles, és a dir, per donar suport moral a la seva reconstrucció mitjançant la música i el cant líric, per tal de demostrar a tothom, polítics i ciutadania en general, que l'afició per l'òpera a Catalunya, destinatària en última instància del nou Liceu, afició que justificava la forta inversió econòmica necessària per a la seva reconstrucció com a teatre d'òpera, era molt forta i era constant: des de 1750 sempre hi havia hagut temporades regulars ininterrompudes d'òpera a la ciutat de Barcelona. Dos dies després es va realitzar a Sabadell la reunió en la que aquesta Coordinadora es va constituir formalment i es va decidir triar com a portaveu de la mateixa a Roger Alier, estudiós de la implantació i consolidació de l'òpera a Catalunya des del segle XVIII, doctor en història, professor d'història de l'òpera de la Universitat de Barcelona, conferenciant i divulgador operístic i crític d'òpera de La Vanguardia. Des del dissabte 19 de febrer de 1994, data en la que es va realitzar aquesta fotografia, fins el dissabte 10 de juliol de 1999, quan va tenir lloc, a les 12h. del migdia a La Rambla davant el Gran Teatre del Liceu el darrer recital Pro Liceu, que va cloure aquesta campanya mai interrompuda, ni tan sols els estius, ni quan va ploure en dissabte al migdia (només va passar en quatre ocasions i el recital es va fer dintre els porxos del Liceu) van tenir lloc 283 recitals. Es va voler coure la campanya amb l'actuació del mateix cor que la va inaugurar el 1994, el Cor de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell, i amb l’actuació del Cor del Gran Teatre del Liceu. Es va voler dedicar aquest darrer recital al Teatro La Fenice di Venezia, que va patir un greu incendi el 1996 i es trobava llavors encara en restauració. Per aquests recitals van passar, tots òbviament de forma desinteressada, així com també els organitzadors, des de joves estudiants de cant i joves pianistes acompanyants provinents de tots els conservatoris de Catalunya i d'Espanya, a agrupacions corals d’arreu, fins a cantants lírics professionals ja consagrats molt destacats com, entre molts d'altres, Bianca Berini, Enzo Dara, Joan Pons o Josep Carreras, que va voler participar, a petició pròpia, en aquesta campanya l'octubre de 1994, en un recital històric que va aplegar, segons la guàrdia urbana, més de quatre mil persones davant el Liceu. Amb el lema d’aquests recitals “Entre tots, l’alçarem”, es va voler donar suport cívic constant a la reconstrucció, que va passar per moments difícils, i simbolitzar amb ells el rigor i la constància de la societat catalana en la defensa, sobretot en els moments d’adversitat, del seus referents culturals, com ho és el Gran Teatre del Liceu.

Visita del ministre Manuel Fraga Iribarne al Teatre Portàtil

Fotografia del 16 d'octubre de 1969, dia en què el Ministro de Información y Turismo, Manuel Fraga Iribarne, que apareix en primer pla, a l'esquerra, acompanyat de l'alcalde de l'Hospitalet José Matias de España Muntadas, a la dreta, va visitar el Teatro Popular Portàtil per inaugurar la campanya "Teatro Universal para Escolares", adreçada als alumnes de batxillerat de l'Hospitalet. Podem veure l'entrada al recinte, flanquejada per dos guàrdies urbans amb uniforme de gala i, al fons, els blocs, llavors recentment construïts, del barri de Can Serra. Emilio Pérez Piñero, l'arquitecte que va dissenyar aquesta original carpa de ferro, va néixer a València el 1935 i es va traslladar sent molt petit a Calasparra, Múrcia, on tenia el seu estudi i on va morir prematurament el 1972. El 1957 viatja a Madrid i comença els seus estudis a l'Escola Superior Tècnica d'Arquitectura. El 1961 en el VI Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes celebrat a Londres, va presentar un projecte de 'Teatre Ambulant' amb capacitat per a 500 espectadors. Amb aquest projecte va donar inici a les seves inquietuds estructurals per crear elements de muntatge i desmuntatge ràpid i econòmic en gran similitud amb les obres de Buckminster Fuller. La seva estructura més coneguda, sens dubte, és la cúpula geodèsica del Museu Dalí a Figueres. Gràcies a aquest treball, de principis dels anys setanta, es va relacionar personalment amb Salvador Dalí, qui se sentia molt identificat amb les seves idees i plantejaments. Després de l'experiència obtinguda a Londres, el 1966 dissenya un Teatro Nacional Desmontable per a 1.800 espectadors per encàrrec del Ministeri d'Informació i Turisme, en l'època del ministre Manuel Fraga Iribarne, per als Festivals d'Espanya. El projecte s'anomenava Teatro Popular Portátil, amb el que el Ministeri pretenia, mitjançant una carpa portàtil, portar el teatre a poblacions que no dispossessin d'un edifici teatral amb suficient capacitat com per representar grans espectacles. Aquesta carpa va anar per primer cop a La Corunya y després a Alcobendas, però no va ser gaire aprofitada pel Ministeri d'Educació. L'alcalde Vicenç Capdevila, llavors encara ponent de cultura, va aconsseguir que aquesta estructura s'instal·lés a l'Hospitalet, a un solar del barri de Can Serra, barri que tot just començava a edificar-se, on van tenir lloc, de 1969 a 1972, diversos cicles de teatre amateur i de teatre professional de tipus clàssic en castellà, en els que es van representar obres de teatre d'autors com Tirso de Molina, Lope de Rueda, Calderon, Lope de Vega, Molière, Arniches, Valle-Inclán, Benavente, Mihura, Salom i Buero Vallejo per a tots els públics, a càrrec de la companyia del Teatro Calderon de Barcelona, dirigida per José Maria Loperena, la Compañía Nacional de Teatro Maria Guerrero de Madrid i la companyia Pequeño Teatro de Barcelona, dirigida per l'actriu Maria Luisa Oliveda. També es van oferir sarsueles com "Marina", d'Arrieta; "La tabernera del puerto", de Sorozábal i "Don Gil de Alcalà", de Penella, a càrrec de la companyia lírica Tomàs Breton de Barcelona dirigida pel baix Manuel Gas. Així mateix van tenir lloc exitoses campanyes escolars pels alumnes de l'Hospitalet a càrrec de la companyia Teatro Universal para Escolares d'Alejandro Ulloa, que va oferir "La vida es sueño" i "El alcalde de Zalamea", de Calderon; "Otelo" i "Hamlet", de Shakespeare; "Los intereses creados", de Benavente i "En flandes se ha puesto el sol", de Marquina. Després se'n va fer càrrec en Ricard Salvat, que va organitzar algunes sessions per alumnes de batxillerat més treballades amb els professors, que podien preparar així l'obra amb anterioritat amb els seus alumnes. En finalitzar la representació els alumnes podien fer preguntes al director i els actors, que es situaven tots a l'escenari. Va ser un projecte deficitari econòmicament però d'una gran importància cultural i de molt relleu per a l'Hospitalet d'aquella època, que va quedar truncat el febrer de 1972 quan una gran tempesta amb una forta ventada va fer malbé totalment la immensa lona que cobria l'estructura. L'elevat cost de fer-ne una altra va motivar que l'Ajuntament, que poc després de l'incident va passar a ser el propietari de la Carpa , cedida per un preu simbólic pel Ministeri, renunciés a construir-ne una altra i deixés l'estructura despullada allà, a Can Serra, en un solar on l’ajuntament franquista de l’alcalde Matías de España havia donat permís per construir 13 blocs de 13 pisos d’alçada. Finalment, les lluites veïnals (els veïns tiraven a terra les tanques que barraven el terreny), l’arribada a l’Ajuntament de l’alcalde Vicenç Capdevila i el nou Pla General Metropolità de l’arquitecte Joan Antoni Solans, van aturar la construcció. En aquell emplaçament va néixer una plaça, un mercat i una escola que porten el nom de la Carpa en record de l’antiga estructura escènica. El 1976 va ser traslladada i muntada a la part del darrere del Parc de Can Buxeres, on va ser finalment desmuntada.

Amics de l'Òpera de l'Hospitalet. La tabernera del puerto, de Pablo Sorozábal

De vegades l'associació d'Amics de l'òpera de l'Hospitalet organitzava funcions especials i es representaven òperes de petit format, com va ser el cas de Pimpinone, de G. P. Telemann, en versió catalana de Viviana Salisi o semiescenificades, com va ser el cas de El rapte en el serrall, de W.A. Mozart, cantada també en català,, en traducció de Roger Alier, que va ser una de les òperes programades a la Temporada d'Òpera en Català que van tenir lloc al Teatre Principal de Barcelona els anys 1997 i 1998, que va ser dirigides per Artur Arranz i Roger Alier. També es van presentar dins la programació sarsueles, com en aquest cas, amb vestuari i posades en escena amb escenografies precàries per les condicions de l'escenari de l'Auditori Barrades, que era, com el seu nom indicava, un auditori i no un teatre. Tot i això, les magnífiques veus dels cantants que van interpretar els diferents rols de La tabernera del puerto, de Pablo Sorozábal, van fer gaudir intensament al públic, que va omplir el local. A la fotografia, Alicia Ferrer, soprano i Vicens Esteve, tenor.

Amics de l'Òpera de l'Hospitalet. La tabernera del puerto, de Pablo Sorozábal

De vegades l'associació d'Amics de l'òpera de l'Hospitalet organitzava funcions especials i es representaven òperes de petit format, com va ser el cas de Pimpinone, de G. P. Telemann, en versió catalana de Viviana Salisi o semiescenificades, com va ser el cas de El rapte en el serrall, de W.A. Mozart, cantada també en català,, en traducció de Roger Alier, que va ser una de les òperes programades a la Temporada d'Òpera en Català que van tenir lloc al Teatre Principal de Barcelona els anys 1997 i 1998, que va ser dirigides per Artur Arranz i Roger Alier. També es van presentar dins la programació sarsueles, com en aquest cas, amb vestuari i posades en escena amb escenografies precàries per les condicions de l'escenari de l'Auditori Barrades, que era, com el seu nom indicava, un auditori i no un teatre. Tot i això, les magnífiques veus dels cantants que van interpretar els diferents rols de La tabernera del puerto, de Pablo Sorozábal, van fer gaudir intensament al públic, que va omplir el local. A la fotografia, Vicens Esteve, baríton, pare del tenor del mateix nom i del baríton Manel Esteve, i Josep Pieres, baix.

Amics de l'Òpera de l'Hospitalet. La tabernera del puerto, de Pablo Sorozábal

De vegades l'associació d'Amics de l'òpera de l'Hospitalet organitzava funcions especials i es representaven òperes de petit format, com va ser el cas de Pimpinone, de G. P. Telemann, en versió catalana de Viviana Salisi o semiescenificades, com va ser el cas de El rapte en el serrall, de W.A. Mozart, cantada també en català,, en traducció de Roger Alier, que va ser una de les òperes programades a la Temporada d'Òpera en Català que van tenir lloc al Teatre Principal de Barcelona els anys 1997 i 1998, que va ser dirigides per Artur Arranz i Roger Alier. També es van presentar dins la programació sarsueles, com en aquest cas, amb vestuari i posades en escena amb escenografies precàries per les condicions de l'escenari de l'Auditori Barrades, que era, com el seu nom indicava, un auditori i no un teatre. Tot i això, les magnífiques veus dels cantants que van interpretar els diferents rols de La tabernera del puerto, de Pablo Sorozábal, van fer gaudir intensament al públic, que va omplir el local.

Rossend Arús Arderiu

Retrat de Rossend Arús Arderiu, reproducció d'un dibuix signat per I. Roca i J. Furnó. Rossend Arús va ser periodista i dramaturg i un dels organitzadors, juntament amb Sebastià Junyent i Comes, president de la Societat del Born, dels carnavals de Barcelona. La Societat del Born fou una entitat recreativa fundada a Barcelona el 1858 que amb el lema “filantropia i diversió” fou l'encarregada d'organitzar els carnavals barcelonins. Mantingué les seves activitats fins al 1874 i es va dissoldre definitivament el 1876. Fundada per Sebastià Junyent i Comes, conegut com “l'espardenyer del Born”, perquè regentava allà una botiga d'esperdenyes, en foren socis actius, entre d'altres veïns del barri del Born , l'autor dramàtic i filàntrop republicà federalista Rossend Arús i Arderiu, amic íntim també del dramaturg Frederic Soler, àlies Serafí Pitarra, i asidu visitant, entre molts d'altres, de la tertulia que tenia lloc a la seva rebotiga del carrer d'escudellers núm. 80, on tenia la seva rellotgeria. D'entre els carnavals organitzats per l'entitat en destaca el de 1860. Coneixem molt bé com va ser el carnaval d'aquest any gràcies al llibre de Josep Anselm Clavé Camps i J. M. Torres: El Carnaval de Barcelona en 1860: batiburrillo de anécdotas, chascarrillos ... y otras quisicosas propias de esta bulliciosa temporada, aliñado en prosa y verso, Librería Española, Barcelona, 1860. Arús va ser una de les figures cabdals de la maçoneria a Catalunya i un gran filàntrop, que va deixar a la seva mort la seva gran vivenda del Passeig de Sant Joan a la ciutat per tal que es pogués crear allà -partint de la seva biblioteca particular de 25.000 volums i dels diners que va deixar per gestionar al seu marmessor, l'advocat i polític Valentí Almirall, gran amic seu, per tal que es dediquéssin a aquest fi- la primera biblioteca pública de Barcelona, la Biblioteca Arús, encara en funcionament i especialitzada en el s. XIX. Va fer també donació a l'Ajuntament de l'Hospitalet, on havia nascut el seu pare, el comerciant Pere Arús i Cuixart, dels diners necessaris per construir unes escoles públiques i la nova Casa Consistorial, el 1895, motiu pel qual l'Ajuntament li va dedicar el carrer on està, des de llavors, en part, ubicat l'edifici. Rossend Arús va néixer a Barcelona el 16/07/1844 on morí el 22/08/1891

Teatro Popular Portátil

Emilio Pérez Piñero, l'arquitecte que va dissenyar aquesta original carpa de ferro, va néixer a València el 1935 i es va traslladar sent molt petit a Calasparra, Múrcia, on tenia el seu estudi i on va morir prematurament el 1972. El 1957 viatja a Madrid i comença els seus estudis a l'Escola Superior Tècnica d'Arquitectura. El 1961 en el VI Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes celebrat a Londres, va presentar un projecte de 'Teatre Ambulant' amb capacitat per a 500 espectadors. Amb aquest projecte va donar inici a les seves inquietuds estructurals per crear elements de muntatge i desmuntatge ràpid i econòmic en gran similitud amb les obres de Buckminster Fuller. La seva estructura més coneguda, sens dubte, és la cúpula geodèsica del Museu Dalí a Figueres. Gràcies a aquest treball, de principis dels anys setanta, es va relacionar personalment amb Salvador Dalí, qui se sentia molt identificat amb les seves idees i plantejaments. Després de l'experiència obtinguda a Londres, el 1966 dissenya un Teatro Nacional Desmontable per a 1.800 espectadors per encàrrec del Ministeri d'Informació i Turisme, en l'època del ministre Manuel Fraga Iribarne, per als Festivals d'Espanya. L'estructura constava de dues cúpules reticulars realitzades en casquets de directriu esfèrica de 31 metres de diàmetre y 11 metres de fletxa. El projecte s'anomenava Teatro Popular Portátil, amb el que el Ministeri pretenia, mitjançant una carpa portàtil, portar el teatre a poblacions que no dispossessin d'un edifici teatral amb suficient capacitat com per representar grans espectacles. Aquesta carpa va anar per primer cop a La Corunya y després a Alcobendas, però no va ser gaire aprofitada pel Ministeri d'Educació. L'alcalde Vicenç Capdevila, llavors encara ponent de cultura, va aconsseguir que aquesta estructura s'instal·lés a l'Hospitalet, a un solar del barri de Can Serra, barri que tot just començava a edificar-se, on van tenir lloc, de 1969 a 1972, diversos cicles de teatre amateur i de teatre professional de tipus clàssic en castellà, en els que es van representar obres de teatre d'autors com Tirso de Molina, Lope de Rueda, Calderon, Lope de Vega, Molière, Arniches, Valle-Inclán, Benavente, Mihura, Salom i Buero Vallejo per a tots els públics, a càrrec de la companyia del Teatro Calderon de Barcelona, dirigida per José Maria Loperena, la Compañía Nacional de Teatro Maria Guerrero de Madrid i la companyia Pequeño Teatro de Barcelona, dirigida per l'actriu Maria Luisa Oliveda. També es van oferir sarsueles com "Marina", d'Arrieta; "La tabernera del puerto", de Sorozábal i "Don Gil de Alcalà", de Penella, a càrrec de la companyia lírica Tomàs Breton de Barcelona dirigida pel baix Manuel Gas. Així mateix van tenir lloc exitoses campanyes escolars pels alumnes de l'Hospitalet a càrrec de la companyia Teatro Universal para Escolares d'Alejandro Ulloa, que va oferir "La vida es sueño" i "El alcalde de Zalamea", de Calderon; "Otelo" i "Hamlet", de Shakespeare; "Los intereses creados", de Benavente i "En flandes se ha puesto el sol", de Marquina. Després se'n va fer càrrec en Ricard Salvat, que va organitzar algunes sessions per alumnes de batxillerat més treballades amb els professors, que podien preparar així l'obra amb anterioritat amb els seus alumnes. En finalitzar la representació els alumnes podien fer preguntes al director i els actors, que es situaven tots a l'escenari. Va ser un projecte deficitari econòmicament però d'una gran importància cultural i de molt relleu per a l'Hospitalet d'aquella època, que va quedar truncat el febrer de 1972 quan una gran tempesta amb una forta ventada va fer malbé totalment la immensa lona que cobria l'estructura. L'elevat cost de fer-ne una altra va motivar que l'Ajuntament, que poc després de l'incident va passar a ser el propietari de la Carpa , cedida per un preu simbólic pel Ministeri, renunciés a construir-ne una altra i deixés l'estructura despullada allà, a Can Serra, en un solar on l’ajuntament franquista de l’alcalde Matías de España havia donat permís per construir 13 blocs de 13 pisos d’alçada. Finalment, les lluites veïnals (els veïns tiraven a terra les tanques que barraven el terreny), l’arribada a l’Ajuntament de l’alcalde Vicenç Capdevila i el nou Pla General Metropolità de l’arquitecte Joan Antoni Solans, van aturar la construcció. En aquell emplaçament va néixer una plaça, un mercat i una escola que porten el nom de la Carpa en record de l’antiga estructura escènica. El 1976 va ser traslladada i muntada a la part del darrere del Parc de Can Buxeres, on va ser finalment desmuntada. Fotografia del 16 d'octubre de 1969, dia en què el Ministro de Información y Turismo, Manuel Fraga Iribarne, va visitar el Teatro Popular Portàtil per inaugurar la campanya "Teatro Universal para Escolares, adreçada als alumnes de batxillerat de l'Hospitalet. Podem veure l'esplèndida estructura coberta amb la gran lona i unes petites edificacions realitzades en obra, on tenien lloc les oficines i les taquilles, en les que apareix el nom del projecte. La furgoneta de refrescos Mirinda, de la marca Pepsi-Cola, afincada llavors a l'Hospitalet, a la Gran Via, al costat de la fàbrica Godó i Trias, va donar suport a aquestes representacions.

Vista de la Plaça de la Carpa abans de la seva urbanització

Vista de la plaça de la carpa el 1972, abans de la seva urbanització. En aquest solar s'hi va instal·lar el 1969 la carpa del Teatro Popular Portátil, que apareix en primer terme a l'esquerra de la foptografia. Aquí inicialment estava previst construir més blocs de pisos. Gràcies a les reivindicacions protagonitzades per l'Associació de Veïns de Can Serra, va ser convertida en una plaça pública, que fou batejada amb el nom popular amb el que era conegut aquest solar: Plaça de La Carpa, com a record d'aquella estructura metàl·lica que tants anys va estar allà instal·lada. Al fons, els blocs del carrer Pere Pelegrí del barri de Can Serra.

Vista de la Plaça de la Carpa abans de la seva urbanització, amb la Carpa abandonada

Vista de la plaça de la carpa el 1972, abans de la seva urbanització. En aquest solar s'hi va instal·lar el 1969 la carpa del Teatro Popular Portátil, que apareix en primer terme de la fotografia. En aquest solar inicialment estava previst construir més blocs de pisos. Gràcies a les reivindicacions protagonitzades per l'Associació de Veïns de Can Serra, va ser convertida en una plaça pública, que fou batejada amb el nom popular amb el que era conegut aquest solar: Plaça de La Carpa, com a record d'aquella estructura metàl·lica que tants anys va estar allà instal·lada. A la mateixa Plaça s'hi va construir una escola i un mercat, equipaments també reclamats llargament pels veïns del barri de Can Serra. Al fons, els blocs del carrer Pere Pelegrí.

Estructura de la Carpa de Can Serra

Estructura abandonada de la carpa del Teatro Popular Portátil, que va ser instal·lada al barri de Can Serra pel Ministerio de Información y Turismo i l'Ajuntament de l'Hospitalet el 1969. Fa estar activa fins el febrer de 1972, quan una forta tempesta acompanyada d'una gran ventada va destrossar completament la immensa lona que cobria l'estructura. L'elevat cost de fer-ne una altra va motivar que l'Ajuntament, que poc després de l'incident va passar a ser el propietari de la carpa, cedida per un preu simbòlic pel Ministeri, renunciés a construir-ne una altra i deixés l'estructura despullada allà, al solar de Can Serra, on s’hi va estar fins el 1976, quan va ser traslladada a la part de darrera del Parc de Can Buxeres, on es va tornar a muntar i on va romandre fins el 1986. Emilio Pérez Piñero, l'arquitecte que va dissenyar aquesta original carpa de ferro, va néixer a València el 1935 i es va traslladar sent molt petit a Calasparra, Múrcia, on tenia el seu estudi i on va morir prematurament el 1972. El 1957 viatja a Madrid i comença els seus estudis a l'Escola Superior Tècnica d'Arquitectura. El 1961 en el VI Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes celebrat a Londres, va presentar un projecte de 'Teatre Ambulant' amb capacitat per a 500 espectadors. Amb aquest projecte va donar inici a les seves inquietuds estructurals per crear elements de muntatge i desmuntatge ràpid i econòmic en gran similitud amb les obres de Buckminster Fuller. La seva estructura més coneguda, sens dubte, és la cúpula geodèsica del Museu Dalí a Figueres. Després de l'experiència obtinguda a Londres, el 1966 dissenya un Teatro Nacional Desmontable per a 1.800 espectadors per encàrrec del Ministeri d'Informació i Turisme, en l'època del ministre Manuel Fraga Iribarne, per als Festivals d'Espanya. El projecte s'anomenava Teatro Popular Portátil, amb el que el Ministeri pretenia, mitjançant una carpa portàtil, portar el teatre a poblacions que no disposessin d'un edifici teatral amb suficient capacitat com per representar grans espectacles. L'alcalde Vicenç Capdevila, llavors encara ponent de cultura, va aconseguir que aquesta estructura s'instal•lés a l'Hospitalet, a un solar del barri de Can Serra, barri que tot just començava a edificar-se, on van tenir lloc, de 1969 a 1972, diversos cicles de teatre amateur i de teatre professional de tipus clàssic en castellà, en els que es van representar obres de teatre d'autors com Tirso de Molina, Lope de Rueda, Calderon, Lope de Vega, Molière, Arniches, Valle-Inclán, Benavente, Mihura, Salom i Buero Vallejo per a tots els públics, a càrrec de la companyia del Teatro Calderon de Barcelona, dirigida per José Maria Loperena, la Compañía Nacional de Teatro Maria Guerrero de Madrid i la companyia Pequeño Teatro de Barcelona, dirigida per l'actriu Maria Luisa Oliveda. També es van oferir sarsueles com "Marina", d'Arrieta; "La tabernera del puerto", de Sorozábal i "Don Gil de Alcalà", de Penella, a càrrec de la companyia lírica Tomàs Breton de Barcelona dirigida pel baix Manuel Gas. Així mateix van tenir lloc exitoses campanyes escolars pels alumnes de l'Hospitalet a càrrec de la companyia Teatro Universal para Escolares d'Alejandro Ulloa, que va oferir "La vida es sueño" i "El alcalde de Zalamea", de Calderon; "Otelo" i "Hamlet", de Shakespeare; "Los intereses creados", de Benavente i "En flandes se ha puesto el sol", de Marquina. Després se'n va fer càrrec en Ricard Salvat, que va organitzar algunes sessions per alumnes de batxillerat més treballades amb els professors, que podien preparar així l'obra amb anterioritat amb els seus alumnes. Va ser un projecte deficitari econòmicament però d'una gran importància cultural i de molt relleu per a l'Hospitalet d'aquella època.

La Carpa, el Teatre Popular Portàtil

Desperfectes produïts per una forta ventada a la carpa de Can Serra

Estat en el que va quedar, el febrer de 1972, després d'una gran tempesta amb una forta ventada, el Teatro Popular Portátil, instal·lat al barri de Can Serra pel Ministerio de Información y Turismo i l'Ajuntament de l'Hospitalet el 1969. Emilio Pérez Piñero, l'arquitecte que va dissenyar aquesta original carpa de ferro, va néixer a València el 1935 i es va traslladar sent molt petit a Calasparra, Múrcia, on tenia el seu estudi i on va morir prematurament el 1972. El 1957 viatja a Madrid i comença els seus estudis a l'Escola Superior Tècnica d'Arquitectura. El 1961 en el VI Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes celebrat a Londres, va presentar un projecte de 'Teatre Ambulant' amb capacitat per a 500 espectadors. Amb aquest projecte va donar inici a les seves inquietuds estructurals per crear elements de muntatge i desmuntatge ràpid i econòmic en gran similitud amb les obres de Buckminster Fuller. La seva estructura més coneguda, sens dubte, és la cúpula geodèsica del Museu Dalí a Figueres. Després de l'experiència obtinguda a Londres, el 1966 dissenya un Teatro Nacional Desmontable per a 1.800 espectadors per encàrrec del Ministeri d'Informació i Turisme, en l'època del ministre Manuel Fraga Iribarne, per als Festivals d'Espanya. El projecte s'anomenava Teatro Popular Portátil, amb el que el Ministeri pretenia, mitjançant una carpa portàtil, portar el teatre a poblacions que no disposessin d'un edifici teatral amb suficient capacitat com per representar grans espectacles. L'alcalde Vicenç Capdevila, llavors encara ponent de cultura, va aconseguir que aquesta estructura s'instal•lés a l'Hospitalet, a un solar del barri de Can Serra, barri que tot just començava a edificar-se, on van tenir lloc, de 1969 a 1972, diversos cicles de teatre amateur i de teatre professional de tipus clàssic en castellà, en els que es van representar obres de teatre d'autors com Tirso de Molina, Lope de Rueda, Calderon, Lope de Vega, Molière, Arniches, Valle-Inclán, Benavente, Mihura, Salom i Buero Vallejo per a tots els públics, a càrrec de la companyia del Teatro Calderon de Barcelona, dirigida per José Maria Loperena, la Compañía Nacional de Teatro Maria Guerrero de Madrid i la companyia Pequeño Teatro de Barcelona, dirigida per l'actriu Maria Luisa Oliveda. També es van oferir sarsueles com "Marina", d'Arrieta; "La tabernera del puerto", de Sorozábal i "Don Gil de Alcalà", de Penella, a càrrec de la companyia lírica Tomàs Breton de Barcelona dirigida pel baix Manuel Gas. Així mateix van tenir lloc exitoses campanyes escolars pels alumnes de l'Hospitalet a càrrec de la companyia Teatro Universal para Escolares d'Alejandro Ulloa, que va oferir "La vida es sueño" i "El alcalde de Zalamea", de Calderon; "Otelo" i "Hamlet", de Shakespeare; "Los intereses creados", de Benavente i "En flandes se ha puesto el sol", de Marquina. Després se'n va fer càrrec en Ricard Salvat, que va organitzar algunes sessions per alumnes de batxillerat més treballades amb els professors, que podien preparar així l'obra amb anterioritat amb els seus alumnes. Va ser un projecte deficitari econòmicament però d'una gran importància cultural i de molt relleu per a l'Hospitalet d'aquella època, que va quedar truncat el febrer de 1972 quan una gran tempesta amb una forta ventada va fer malbé totalment la immensa lona que cobria l'estructura. L'elevat cost de fer-ne una altra va motivar que l'Ajuntament, que poc després de l'incident va passar a ser el propietari de la Carpa, cedida per un preu simbòlic pel Ministeri, renunciés a construir-ne una altra i deixés l'estructura despullada allà, al solar de Can Serra, on s’hi va estar fins el 1976, quan va ser traslladada a la part de darrera del Parc de Can Buxeres.

Desperfectes produïts per una forta ventada a la carpa de Can Serra

Estat en el que va quedar, el febrer de 1972, després d'una gran tempesta amb una forta ventada, el Teatro Popular Portátil, instal·lat al barri de Can Serra pel Ministerio de Información y Turismo i l'Ajuntament de l'Hospitalet el 1969. Emilio Pérez Piñero, l'arquitecte que va dissenyar aquesta original carpa de ferro, va néixer a València el 1935 i es va traslladar sent molt petit a Calasparra, Múrcia, on tenia el seu estudi i on va morir prematurament el 1972. El 1957 viatja a Madrid i comença els seus estudis a l'Escola Superior Tècnica d'Arquitectura. El 1961 en el VI Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes celebrat a Londres, va presentar un projecte de 'Teatre Ambulant' amb capacitat per a 500 espectadors. Amb aquest projecte va donar inici a les seves inquietuds estructurals per crear elements de muntatge i desmuntatge ràpid i econòmic en gran similitud amb les obres de Buckminster Fuller. La seva estructura més coneguda, sens dubte, és la cúpula geodèsica del Museu Dalí a Figueres. Després de l'experiència obtinguda a Londres, el 1966 dissenya un Teatro Nacional Desmontable per a 1.800 espectadors per encàrrec del Ministeri d'Informació i Turisme, en l'època del ministre Manuel Fraga Iribarne, per als Festivals d'Espanya. El projecte s'anomenava Teatro Popular Portátil, amb el que el Ministeri pretenia, mitjançant una carpa portàtil, portar el teatre a poblacions que no disposessin d'un edifici teatral amb suficient capacitat com per representar grans espectacles. L'alcalde Vicenç Capdevila, llavors encara ponent de cultura, va aconseguir que aquesta estructura s'instal•lés a l'Hospitalet, a un solar del barri de Can Serra, barri que tot just començava a edificar-se, on van tenir lloc, de 1969 a 1972, diversos cicles de teatre amateur i de teatre professional de tipus clàssic en castellà, en els que es van representar obres de teatre d'autors com Tirso de Molina, Lope de Rueda, Calderon, Lope de Vega, Molière, Arniches, Valle-Inclán, Benavente, Mihura, Salom i Buero Vallejo per a tots els públics, a càrrec de la companyia del Teatro Calderon de Barcelona, dirigida per José Maria Loperena, la Compañía Nacional de Teatro Maria Guerrero de Madrid i la companyia Pequeño Teatro de Barcelona, dirigida per l'actriu Maria Luisa Oliveda. També es van oferir sarsueles com "Marina", d'Arrieta; "La tabernera del puerto", de Sorozábal i "Don Gil de Alcalà", de Penella, a càrrec de la companyia lírica Tomàs Breton de Barcelona dirigida pel baix Manuel Gas. Així mateix van tenir lloc exitoses campanyes escolars pels alumnes de l'Hospitalet a càrrec de la companyia Teatro Universal para Escolares d'Alejandro Ulloa, que va oferir "La vida es sueño" i "El alcalde de Zalamea", de Calderon; "Otelo" i "Hamlet", de Shakespeare; "Los intereses creados", de Benavente i "En flandes se ha puesto el sol", de Marquina. Després se'n va fer càrrec en Ricard Salvat, que va organitzar algunes sessions per alumnes de batxillerat més treballades amb els professors, que podien preparar així l'obra amb anterioritat amb els seus alumnes. Va ser un projecte deficitari econòmicament però d'una gran importància cultural i de molt relleu per a l'Hospitalet d'aquella època, que va quedar truncat el febrer de 1972 quan una gran tempesta amb una forta ventada va fer malbé totalment la immensa lona que cobria l'estructura. L'elevat cost de fer-ne una altra va motivar que l'Ajuntament, que poc després de l'incident va passar a ser el propietari de la Carpa, cedida per un preu simbòlic pel Ministeri, renunciés a construir-ne una altra i deixés l'estructura despullada allà, al solar de Can Serra, on s’hi va estar fins el 1976, quan va ser traslladada a la part de darrera del Parc de Can Buxeres.

Festival de final de curs 1969/70 dels col·legis nacionals al teatre popular portàtil La Carpa

L'art jove a la carpa de Can Serra

En aquesta fotografia de 1986 veiem l'estructura geodèsica dissenyada el 1966 per l'enginyer Emilio Pérez Piñerode que va acollir l'anomenat Teatro Popular Portátil, situada al barri de Can Serra, ja abandonada, donant aixopluc a una instal·lació artística que formava part de l'innovador projecte L'Art Jove 86, d'ajuts a projectes d'instal·lacions artístiques d'art jove al carrer promogut pel conjunt de les Aules de Cultura de la ciutat. Emilio Pérez Piñero, l'arquitecte que va dissenyar aquesta original carpa de ferro, va néixer a València el 1935 i es va traslladar sent molt petit a Calasparra, Múrcia, on tenia el seu estudi i on va morir prematurament el 1972. El 1957 viatja a Madrid i comença els seus estudis a l'Escola Superior Tècnica d'Arquitectura. El 1961 en el VI Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes celebrat a Londres, va presentar un projecte de 'Teatre Ambulant' amb capacitat per a 500 espectadors. Amb aquest projecte va donar inici a les seves inquietuds estructurals per crear elements de muntatge i desmuntatge ràpid i econòmic en gran similitud amb les obres de Buckminster Fuller. La seva estructura més coneguda, sens dubte, és la cúpula geodèsica del Museu Dalí a Figueres. Gràcies a aquest treball, de principis dels anys setanta, es va relacionar personalment amb Salvador Dalí, qui se sentia molt identificat amb les seves idees i plantejaments. Després de l'experiència obtinguda a Londres, el 1966 dissenya un Teatro Nacional Desmontable per a 1.800 espectadors per encàrrec del Ministeri d'Informació i Turisme, en l'època del ministre Manuel Fraga Iribarne, per als Festivals d'Espanya. L'estructura constava de dues cúpules reticulars realitzades en casquets de directriu esfèrica de 31 metres de diàmetre y 11 metres de fletxa. El projecte s'anomenava Teatro Popular Portátil, amb el que el Ministeri pretenia, mitjançant una carpa portàtil, portar el teatre a poblacions que no dispossessin d'un edifici teatral amb suficient capacitat com per representar grans espectacles. Aquesta carpa va anar per primer cop a La Corunya y després a Alcobendas, però no va ser gaire aprofitada pel Ministeri d'Educació. L'alcalde Vicenç Capdevila, llavors encara ponent de cultura, va aconsseguir que aquesta estructura s'instal·lés a l'Hospitalet, a un solar del barri de Can Serra, barri que tot just començava a edificar-se, on van tenir lloc, de 1969 a 1972, diversos cicles de teatre amateur i de teatre professional de tipus clàssic en castellà, en els que es van representar obres de teatre d'autors com Tirso de Molina, Lope de Rueda, Calderon, Lope de Vega, Molière, Arniches, Valle-Inclán, Benavente, Mihura, Salom i Buero Vallejo per a tots els públics, a càrrec de la companyia del Teatro Calderon de Barcelona, dirigida per José Maria Loperena, la Compañía Nacional de Teatro Maria Guerrero de Madrid i la companyia Pequeño Teatro de Barcelona, dirigida per l'actriu Maria Luisa Oliveda. També es van oferir sarsueles com "Marina", d'Arrieta; "La tabernera del puerto", de Sorozábal i "Don Gil de Alcalà", de Penella, a càrrec de la companyia lírica Tomàs Breton de Barcelona dirigida pel baix Manuel Gas. Així mateix van tenir lloc exitoses campanyes escolars pels alumnes de l'Hospitalet a càrrec de la companyia Teatro Universal para Escolares d'Alejandro Ulloa, que va oferir "La vida es sueño" i "El alcalde de Zalamea", de Calderon; "Otelo" i "Hamlet", de Shakespeare; "Los intereses creados", de Benavente i "En flandes se ha puesto el sol", de Marquina. Després se'n va fer càrrec en Ricard Salvat, que va organitzar algunes sessions per alumnes de batxillerat més treballades amb els professors, que podien preparar així l'obra amb anterioritat amb els seus alumnes. En finalitzar la representació els alumnes podien fer preguntes al director i els actors, que es situaven tots a l'escenari. Va ser un projecte deficitari econòmicament però d'una gran importància cultural i de molt relleu per a l'Hospitalet d'aquella època, que va quedar truncat el febrer de 1972 quan una gran tempesta amb una forta ventada va fer malbé totalment la immensa lona que cobria l'estructura. L'elevat cost de fer-ne una altra va motivar que l'Ajuntament, que poc després de l'incident va passar a ser el propietari de la Carpa , cedida per un preu simbólic pel Ministeri, renunciés a construir-ne una altra i deixés l'estructura despullada allà, a Can Serra, en un solar on l’ajuntament franquista de l’alcalde Matías de España havia donat permís per construir 13 blocs de 13 pisos d’alçada. Finalment, les lluites veïnals (els veïns tiraven a terra les tanques que barraven el terreny), l’arribada a l’Ajuntament de l’alcalde Vicenç Capdevila i el nou Pla General Metropolità de l’arquitecte Joan Antoni Solans, van aturar la construcció. En aquell emplaçament va néixer una plaça, un mercat i una escola que porten el nom de la Carpa en record de l’antiga estructura escènica. El 1976 va ser traslladada i muntada a la part del darrere del Parc de Can Buxeres, on va ser finalment desmuntada i traslladada a Madrid, cedida temporalment al Ministeri d'Indústria, que va fer construir una nova lona per a l'estructura per poder-la fer servir, al Paseo de los Coches del Parque del Retiro per a l'exposició TECNONOVA 87, del Centro para el Desarrollo Tecnológico y Industrial CDTI. La Carpa ja no va tornar a l'Hospitalet.

La Carpa

Estructura abandonada de la carpa del Teatro Popular Portátil, que va ser instal·lada al barri de Can Serra pel Ministerio de Información y Turismo i l'Ajuntament de l'Hospitalet el 1969. Fa estar activa fins el febrer de 1972, quan una forta tempesta acompanyada d'una gran ventada va destrossar completament la immensa lona que cobria l'estructura. L'elevat cost de fer-ne una altra va motivar que l'Ajuntament, que poc després de l'incident va passar a ser el propietari de la carpa, cedida per un preu simbòlic pel Ministeri, renunciés a construir-ne una altra i deixés l'estructura despullada allà, al solar de Can Serra, on s’hi va estar fins el 1976, quan va ser traslladada a la part de darrera del Parc de Can Buxeres, on es va tornar a muntar i on va romandre fins el 1986. Emilio Pérez Piñero, l'arquitecte que va dissenyar aquesta original carpa de ferro, va néixer a València el 1935 i es va traslladar sent molt petit a Calasparra, Múrcia, on tenia el seu estudi i on va morir prematurament el 1972. El 1957 viatja a Madrid i comença els seus estudis a l'Escola Superior Tècnica d'Arquitectura. El 1961 en el VI Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes celebrat a Londres, va presentar un projecte de 'Teatre Ambulant' amb capacitat per a 500 espectadors. Amb aquest projecte va donar inici a les seves inquietuds estructurals per crear elements de muntatge i desmuntatge ràpid i econòmic en gran similitud amb les obres de Buckminster Fuller. La seva estructura més coneguda, sens dubte, és la cúpula geodèsica del Museu Dalí a Figueres. Després de l'experiència obtinguda a Londres, el 1966 dissenya un Teatro Nacional Desmontable per a 1.800 espectadors per encàrrec del Ministeri d'Informació i Turisme, en l'època del ministre Manuel Fraga Iribarne, per als Festivals d'Espanya. El projecte s'anomenava Teatro Popular Portátil, amb el que el Ministeri pretenia, mitjançant una carpa portàtil, portar el teatre a poblacions que no disposessin d'un edifici teatral amb suficient capacitat com per representar grans espectacles. L'alcalde Vicenç Capdevila, llavors encara ponent de cultura, va aconseguir que aquesta estructura s'instal•lés a l'Hospitalet, a un solar del barri de Can Serra, barri que tot just començava a edificar-se, on van tenir lloc, de 1969 a 1972, diversos cicles de teatre amateur i de teatre professional de tipus clàssic en castellà, en els que es van representar obres de teatre d'autors com Tirso de Molina, Lope de Rueda, Calderon, Lope de Vega, Molière, Arniches, Valle-Inclán, Benavente, Mihura, Salom i Buero Vallejo per a tots els públics, a càrrec de la companyia del Teatro Calderon de Barcelona, dirigida per José Maria Loperena, la Compañía Nacional de Teatro Maria Guerrero de Madrid i la companyia Pequeño Teatro de Barcelona, dirigida per l'actriu Maria Luisa Oliveda. També es van oferir sarsueles com "Marina", d'Arrieta; "La tabernera del puerto", de Sorozábal i "Don Gil de Alcalà", de Penella, a càrrec de la companyia lírica Tomàs Breton de Barcelona dirigida pel baix Manuel Gas. Així mateix van tenir lloc exitoses campanyes escolars pels alumnes de l'Hospitalet a càrrec de la companyia Teatro Universal para Escolares d'Alejandro Ulloa, que va oferir "La vida es sueño" i "El alcalde de Zalamea", de Calderon; "Otelo" i "Hamlet", de Shakespeare; "Los intereses creados", de Benavente i "En flandes se ha puesto el sol", de Marquina. Després se'n va fer càrrec en Ricard Salvat, que va organitzar algunes sessions per alumnes de batxillerat més treballades amb els professors, que podien preparar així l'obra amb anterioritat amb els seus alumnes. Va ser un projecte deficitari econòmicament però d'una gran importància cultural i de molt relleu per a l'Hospitalet d'aquella època.

Estructura de La Carpa de Can Serra

Emilio Pérez Piñero, l'arquitecte que va dissenyar aquesta original carpa de ferro, va néixer a València el 1935 i es va traslladar sent molt petit a Calasparra, Múrcia, on tenia el seu estudi i on va morir prematurament, als 36 anys, d'accident de circulació, el 1972. El 1957 viatja a Madrid i comença els seus estudis a l'Escola Superior Tècnica d'Arquitectura. El 1961 en el VI Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes celebrat a Londres, va presentar un projecte de 'Teatre Ambulant' amb capacitat per a 500 espectadors. Amb aquest projecte va donar inici a les seves inquietuds estructurals per crear elements de muntatge i desmuntatge ràpid i econòmic en gran similitud amb les obres de Buckminster Fuller. La seva estructura més coneguda, sens dubte, és la cúpula geodèsica del Museu Dalí a Figueres. Gràcies a aquest treball, de principis dels anys setanta, es va relacionar personalment amb Salvador Dalí, qui se sentia molt identificat amb les seves idees i plantejaments. Després de l'experiència obtinguda a Londres, el 1966 dissenya un Teatro Nacional Desmontable per a 1.800 espectadors per encàrrec del Ministeri d'Informació i Turisme, en l'època del ministre Manuel Fraga Iribarne, per als Festivals d'Espanya. L'estructura constava de dues cúpules reticulars realitzades en casquets de directriu esfèrica de 31 metres de diàmetre y 11 metres de fletxa. El projecte s'anomenava Teatro Popular Portátil, amb el que el Ministeri pretenia, mitjançant una carpa portàtil, portar el teatre a poblacions que no dispossessin d'un edifici teatral amb suficient capacitat com per representar grans espectacles. Aquesta carpa va anar per primer cop a La Corunya y després a Alcobendas, però no va ser gaire aprofitada pel Ministeri d'Educació. L'alcalde Vicenç Capdevila, llavors encara ponent de cultura, va aconsseguir que aquesta estructura s'instal·lés a l'Hospitalet, a un solar del barri de Can Serra, barri que tot just començava a edificar-se, on van tenir lloc, de 1969 a 1972, diversos cicles de teatre amateur i de teatre professional de tipus clàssic en castellà, en els que es van representar obres de teatre d'autors com Tirso de Molina, Lope de Rueda, Calderon, Lope de Vega, Molière, Arniches, Valle-Inclán, Benavente, Mihura, Salom i Buero Vallejo per a tots els públics, a càrrec de la companyia del Teatro Calderon de Barcelona, dirigida per José Maria Loperena, la Compañía Nacional de Teatro Maria Guerrero de Madrid i la companyia Pequeño Teatro de Barcelona, dirigida per l'actriu Maria Luisa Oliveda. També es van oferir sarsueles com "Marina", d'Arrieta; "La tabernera del puerto", de Sorozábal i "Don Gil de Alcalà", de Penella, a càrrec de la companyia lírica Tomàs Breton de Barcelona dirigida pel baix Manuel Gas. Així mateix van tenir lloc exitoses campanyes escolars pels alumnes de l'Hospitalet a càrrec de la companyia Teatro Universal para Escolares d'Alejandro Ulloa, que va oferir "La vida es sueño" i "El alcalde de Zalamea", de Calderon; "Otelo" i "Hamlet", de Shakespeare; "Los intereses creados", de Benavente i "En flandes se ha puesto el sol", de Marquina. Després se'n va fer càrrec en Ricard Salvat, que va organitzar algunes sessions per alumnes de batxillerat més treballades amb els professors, que podien preparar així l'obra amb anterioritat amb els seus alumnes. En finalitzar la representació els alumnes podien fer preguntes al director i els actors, que es situaven tots a l'escenari. Va ser un projecte deficitari econòmicament però d'una gran importància cultural i de molt relleu per a l'Hospitalet d'aquella època, que va quedar truncat el febrer de 1972 quan una gran tempesta amb una forta ventada va fer malbé totalment la immensa lona que cobria l'estructura. L'elevat cost de fer-ne una altra va motivar que l'Ajuntament, que poc després de l'incident va passar a ser el propietari de la Carpa , cedida per un preu simbólic pel Ministeri, renunciés a construir-ne una altra i deixés l'estructura despullada allà, a Can Serra, en un solar on l’ajuntament franquista de l’alcalde Matías de España havia donat permís per construir 13 blocs de 13 pisos d’alçada. Finalment, les lluites veïnals (els veïns tiraven a terra les tanques que barraven el terreny), l’arribada a l’Ajuntament de l’alcalde Vicenç Capdevila i el nou Pla General Metropolità de l’arquitecte Joan Antoni Solans, van aturar la construcció. En aquell emplaçament va néixer una plaça, un mercat i una escola que porten el nom de la Carpa en record de l’antiga estructura escènica. El 1976 va ser traslladada i muntada a la part del darrere del Parc de Can Buxeres, on va ser finalment desmuntada. En aquesta fotografia veiem l'estructura, ja abandonada i encara al solar de Can Serra.

Estructura de La Carpa de Can Serra, antic Teatro Popular Portátil, a la part de dalt del Parc de Can Buxeres.

Emilio Pérez Piñero, l'arquitecte que va dissenyar aquesta original carpa de ferro, va néixer a València el 1935 i es va traslladar sent molt petit a Calasparra, Múrcia, on tenia el seu estudi i on va morir prematurament el 1972. El 1957 viatja a Madrid i comença els seus estudis a l'Escola Superior Tècnica d'Arquitectura. El 1961 en el VI Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes celebrat a Londres, va presentar un projecte de 'Teatre Ambulant' amb capacitat per a 500 espectadors. Amb aquest projecte va donar inici a les seves inquietuds estructurals per crear elements de muntatge i desmuntatge ràpid i econòmic en gran similitud amb les obres de Buckminster Fuller. La seva estructura més coneguda, sens dubte, és la cúpula geodèsica del Museu Dalí a Figueres. Gràcies a aquest treball, de principis dels anys setanta, es va relacionar personalment amb Salvador Dalí, qui se sentia molt identificat amb les seves idees i plantejaments. Després de l'experiència obtinguda a Londres, el 1966 dissenya un Teatro Nacional Desmontable per a 1.800 espectadors per encàrrec del Ministeri d'Informació i Turisme, en l'època del ministre Manuel Fraga Iribarne, per als Festivals d'Espanya. L'estructura constava de dues cúpules reticulars realitzades en casquets de directriu esfèrica de 31 metres de diàmetre y 11 metres de fletxa. El projecte s'anomenava Teatro Popular Portátil, amb el que el Ministeri pretenia, mitjançant una carpa portàtil, portar el teatre a poblacions que no dispossessin d'un edifici teatral amb suficient capacitat com per representar grans espectacles. Aquesta carpa va anar per primer cop a La Corunya y després a Alcobendas, però no va ser gaire aprofitada pel Ministeri d'Educació. L'alcalde Vicenç Capdevila, llavors encara ponent de cultura, va aconsseguir que aquesta estructura s'instal·lés a l'Hospitalet, a un solar del barri de Can Serra, barri que tot just començava a edificar-se, on van tenir lloc, de 1969 a 1972, diversos cicles de teatre amateur i de teatre professional de tipus clàssic en castellà, en els que es van representar obres de teatre d'autors com Tirso de Molina, Lope de Rueda, Calderon, Lope de Vega, Molière, Arniches, Valle-Inclán, Benavente, Mihura, Salom i Buero Vallejo per a tots els públics, a càrrec de la companyia del Teatro Calderon de Barcelona, dirigida per José Maria Loperena, la Compañía Nacional de Teatro Maria Guerrero de Madrid i la companyia Pequeño Teatro de Barcelona, dirigida per l'actriu Maria Luisa Oliveda. També es van oferir sarsueles com "Marina", d'Arrieta; "La tabernera del puerto", de Sorozábal i "Don Gil de Alcalà", de Penella, a càrrec de la companyia lírica Tomàs Breton de Barcelona dirigida pel baix Manuel Gas. Així mateix van tenir lloc exitoses campanyes escolars pels alumnes de l'Hospitalet a càrrec de la companyia Teatro Universal para Escolares d'Alejandro Ulloa, que va oferir "La vida es sueño" i "El alcalde de Zalamea", de Calderon; "Otelo" i "Hamlet", de Shakespeare; "Los intereses creados", de Benavente i "En flandes se ha puesto el sol", de Marquina. Després se'n va fer càrrec en Ricard Salvat, que va organitzar algunes sessions per alumnes de batxillerat més treballades amb els professors, que podien preparar així l'obra amb anterioritat amb els seus alumnes. En finalitzar la representació els alumnes podien fer preguntes al director i els actors, que es situaven tots a l'escenari. Va ser un projecte deficitari econòmicament però d'una gran importància cultural i de molt relleu per a l'Hospitalet d'aquella època, que va quedar truncat el febrer de 1972 quan una gran tempesta amb una forta ventada va fer malbé totalment la immensa lona que cobria l'estructura. L'elevat cost de fer-ne una altra va motivar que l'Ajuntament, que poc després de l'incident va passar a ser el propietari de la Carpa , cedida per un preu simbólic pel Ministeri, renunciés a construir-ne una altra i deixés l'estructura despullada allà, a Can Serra, en un solar on l’ajuntament franquista de l’alcalde Matías de España havia donat permís per construir 13 blocs de 13 pisos d’alçada. Finalment, les lluites veïnals (els veïns tiraven a terra les tanques que barraven el terreny), l’arribada a l’Ajuntament de l’alcalde Vicenç Capdevila i el nou Pla General Metropolità de l’arquitecte Joan Antoni Solans, van aturar la construcció. En aquell emplaçament va néixer una plaça, un mercat i una escola que porten el nom de la Carpa en record de l’antiga estructura escènica. El 1976 va ser traslladada i muntada a la part del darrere del Parc de Can Buxeres, on va ser finalment desmuntada.

La cançó de l'Empordà.

Jaume Ventura Tort (1911-1985) va compondre la música d'aquesta sarsuela. Es tracta d'un sainet líric català amb llibret de Ferran Casanovas i Civit, que es va pre-estrenar el 15 d'abril al Centre Artesà de El Prat de Llobregat i es va estrenar el 16 d'abril de l'any 1964 al Teatre Òpera de l'Hospitalet. Aquesta representació va anar a càrrec del grup de teatre i sarsuela del Club Pimpinela.

Desperfectes produïts per una tempesta amb forta ventada el 1972 a la carpa del Teatro Popular Portátil de Can Serra

Estat en el que va quedar, el febrer de 1972, després d'una gran tempesta amb una forta ventada, el Teatro Popular Portátil, instal·lat al barri de Can Serra pel Ministerio de Información y Turismo i l'Ajuntament de l'Hospitalet el 1969. Emilio Pérez Piñero, l'arquitecte que va dissenyar aquesta original carpa de ferro, va néixer a València el 1935 i es va traslladar sent molt petit a Calasparra, Múrcia, on tenia el seu estudi i on va morir prematurament el 1972. El 1957 viatja a Madrid i comença els seus estudis a l'Escola Superior Tècnica d'Arquitectura. El 1961 en el VI Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes celebrat a Londres, va presentar un projecte de 'Teatre Ambulant' amb capacitat per a 500 espectadors. Amb aquest projecte va donar inici a les seves inquietuds estructurals per crear elements de muntatge i desmuntatge ràpid i econòmic en gran similitud amb les obres de Buckminster Fuller. La seva estructura més coneguda, sens dubte, és la cúpula geodèsica del Museu Dalí a Figueres. Després de l'experiència obtinguda a Londres, el 1966 dissenya un Teatro Nacional Desmontable per a 1.800 espectadors per encàrrec del Ministeri d'Informació i Turisme, en l'època del ministre Manuel Fraga Iribarne, per als Festivals d'Espanya. El projecte s'anomenava Teatro Popular Portátil, amb el que el Ministeri pretenia, mitjançant una carpa portàtil, portar el teatre a poblacions que no disposessin d'un edifici teatral amb suficient capacitat com per representar grans espectacles. L'alcalde Vicenç Capdevila, llavors encara ponent de cultura, va aconseguir que aquesta estructura s'instal•lés a l'Hospitalet, a un solar del barri de Can Serra, barri que tot just començava a edificar-se, on van tenir lloc, de 1969 a 1972, diversos cicles de teatre amateur i de teatre professional de tipus clàssic en castellà, en els que es van representar obres de teatre d'autors com Tirso de Molina, Lope de Rueda, Calderon, Lope de Vega, Molière, Arniches, Valle-Inclán, Benavente, Mihura, Salom i Buero Vallejo per a tots els públics, a càrrec de la companyia del Teatro Calderon de Barcelona, dirigida per José Maria Loperena, la Compañía Nacional de Teatro Maria Guerrero de Madrid i la companyia Pequeño Teatro de Barcelona, dirigida per l'actriu Maria Luisa Oliveda. També es van oferir sarsueles com "Marina", d'Arrieta; "La tabernera del puerto", de Sorozábal i "Don Gil de Alcalà", de Penella, a càrrec de la companyia lírica Tomàs Breton de Barcelona dirigida pel baix Manuel Gas. Així mateix van tenir lloc exitoses campanyes escolars pels alumnes de l'Hospitalet a càrrec de la companyia Teatro Universal para Escolares d'Alejandro Ulloa, que va oferir "La vida es sueño" i "El alcalde de Zalamea", de Calderon; "Otelo" i "Hamlet", de Shakespeare; "Los intereses creados", de Benavente i "En flandes se ha puesto el sol", de Marquina. Després se'n va fer càrrec en Ricard Salvat, que va organitzar algunes sessions per alumnes de batxillerat més treballades amb els professors, que podien preparar així l'obra amb anterioritat amb els seus alumnes. Va ser un projecte deficitari econòmicament però d'una gran importància cultural i de molt relleu per a l'Hospitalet d'aquella època, que va quedar truncat el febrer de 1972 quan una gran tempesta amb una forta ventada va fer malbé totalment la immensa lona que cobria l'estructura. L'elevat cost de fer-ne una altra va motivar que l'Ajuntament, que poc després de l'incident va passar a ser el propietari de la Carpa, cedida per un preu simbòlic pel Ministeri, renunciés a construir-ne una altra i deixés l'estructura despullada allà, al solar de Can Serra, on s’hi va estar fins el 1976, quan va ser traslladada a la part de darrera del Parc de Can Buxeres.

Desperfectes produïts per una tempesta amb forta ventada el 1972 a la carpa del Teatro Popular Portátil de Can Serra

Estat en el que va quedar, el febrer de 1972, després d'una gran tempesta amb una forta ventada, el Teatro Popular Portátil, instal·lat al barri de Can Serra pel Ministerio de Información y Turismo i l'Ajuntament de l'Hospitalet el 1969. Emilio Pérez Piñero, l'arquitecte que va dissenyar aquesta original carpa de ferro, va néixer a València el 1935 i es va traslladar sent molt petit a Calasparra, Múrcia, on tenia el seu estudi i on va morir prematurament el 1972. El 1957 viatja a Madrid i comença els seus estudis a l'Escola Superior Tècnica d'Arquitectura. El 1961 en el VI Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes celebrat a Londres, va presentar un projecte de 'Teatre Ambulant' amb capacitat per a 500 espectadors. Amb aquest projecte va donar inici a les seves inquietuds estructurals per crear elements de muntatge i desmuntatge ràpid i econòmic en gran similitud amb les obres de Buckminster Fuller. La seva estructura més coneguda, sens dubte, és la cúpula geodèsica del Museu Dalí a Figueres. Després de l'experiència obtinguda a Londres, el 1966 dissenya un Teatro Nacional Desmontable per a 1.800 espectadors per encàrrec del Ministeri d'Informació i Turisme, en l'època del ministre Manuel Fraga Iribarne, per als Festivals d'Espanya. El projecte s'anomenava Teatro Popular Portátil, amb el que el Ministeri pretenia, mitjançant una carpa portàtil, portar el teatre a poblacions que no disposessin d'un edifici teatral amb suficient capacitat com per representar grans espectacles. L'alcalde Vicenç Capdevila, llavors encara ponent de cultura, va aconseguir que aquesta estructura s'instal•lés a l'Hospitalet, a un solar del barri de Can Serra, barri que tot just començava a edificar-se, on van tenir lloc, de 1969 a 1972, diversos cicles de teatre amateur i de teatre professional de tipus clàssic en castellà, en els que es van representar obres de teatre d'autors com Tirso de Molina, Lope de Rueda, Calderon, Lope de Vega, Molière, Arniches, Valle-Inclán, Benavente, Mihura, Salom i Buero Vallejo per a tots els públics, a càrrec de la companyia del Teatro Calderon de Barcelona, dirigida per José Maria Loperena, la Compañía Nacional de Teatro Maria Guerrero de Madrid i la companyia Pequeño Teatro de Barcelona, dirigida per l'actriu Maria Luisa Oliveda. També es van oferir sarsueles com "Marina", d'Arrieta; "La tabernera del puerto", de Sorozábal i "Don Gil de Alcalà", de Penella, a càrrec de la companyia lírica Tomàs Breton de Barcelona dirigida pel baix Manuel Gas. Així mateix van tenir lloc exitoses campanyes escolars pels alumnes de l'Hospitalet a càrrec de la companyia Teatro Universal para Escolares d'Alejandro Ulloa, que va oferir "La vida es sueño" i "El alcalde de Zalamea", de Calderon; "Otelo" i "Hamlet", de Shakespeare; "Los intereses creados", de Benavente i "En flandes se ha puesto el sol", de Marquina. Després se'n va fer càrrec en Ricard Salvat, que va organitzar algunes sessions per alumnes de batxillerat més treballades amb els professors, que podien preparar així l'obra amb anterioritat amb els seus alumnes. Va ser un projecte deficitari econòmicament però d'una gran importància cultural i de molt relleu per a l'Hospitalet d'aquella època, que va quedar truncat el febrer de 1972 quan una gran tempesta amb una forta ventada va fer malbé totalment la immensa lona que cobria l'estructura. L'elevat cost de fer-ne una altra va motivar que l'Ajuntament, que poc després de l'incident va passar a ser el propietari de la Carpa, cedida per un preu simbòlic pel Ministeri, renunciés a construir-ne una altra i deixés l'estructura despullada allà, al solar de Can Serra, on s’hi va estar fins el 1976, quan va ser traslladada a la part de darrera del Parc de Can Buxeres.

Desperfectes produïts per una tempesta amb forta ventada el 1972 a la carpa del Teatro Popular Portátil de Can Serra

Estat en el que va quedar, el febrer de 1972, després d'una gran tempesta amb una forta ventada, el Teatro Popular Portátil, instal·lat al barri de Can Serra pel Ministerio de Información y Turismo i l'Ajuntament de l'Hospitalet el 1969. Emilio Pérez Piñero, l'arquitecte que va dissenyar aquesta original carpa de ferro, va néixer a València el 1935 i es va traslladar sent molt petit a Calasparra, Múrcia, on tenia el seu estudi i on va morir prematurament el 1972. El 1957 viatja a Madrid i comença els seus estudis a l'Escola Superior Tècnica d'Arquitectura. El 1961 en el VI Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes celebrat a Londres, va presentar un projecte de 'Teatre Ambulant' amb capacitat per a 500 espectadors. Amb aquest projecte va donar inici a les seves inquietuds estructurals per crear elements de muntatge i desmuntatge ràpid i econòmic en gran similitud amb les obres de Buckminster Fuller. La seva estructura més coneguda, sens dubte, és la cúpula geodèsica del Museu Dalí a Figueres. Després de l'experiència obtinguda a Londres, el 1966 dissenya un Teatro Nacional Desmontable per a 1.800 espectadors per encàrrec del Ministeri d'Informació i Turisme, en l'època del ministre Manuel Fraga Iribarne, per als Festivals d'Espanya. El projecte s'anomenava Teatro Popular Portátil, amb el que el Ministeri pretenia, mitjançant una carpa portàtil, portar el teatre a poblacions que no disposessin d'un edifici teatral amb suficient capacitat com per representar grans espectacles. L'alcalde Vicenç Capdevila, llavors encara ponent de cultura, va aconseguir que aquesta estructura s'instal•lés a l'Hospitalet, a un solar del barri de Can Serra, barri que tot just començava a edificar-se, on van tenir lloc, de 1969 a 1972, diversos cicles de teatre amateur i de teatre professional de tipus clàssic en castellà, en els que es van representar obres de teatre d'autors com Tirso de Molina, Lope de Rueda, Calderon, Lope de Vega, Molière, Arniches, Valle-Inclán, Benavente, Mihura, Salom i Buero Vallejo per a tots els públics, a càrrec de la companyia del Teatro Calderon de Barcelona, dirigida per José Maria Loperena, la Compañía Nacional de Teatro Maria Guerrero de Madrid i la companyia Pequeño Teatro de Barcelona, dirigida per l'actriu Maria Luisa Oliveda. També es van oferir sarsueles com "Marina", d'Arrieta; "La tabernera del puerto", de Sorozábal i "Don Gil de Alcalà", de Penella, a càrrec de la companyia lírica Tomàs Breton de Barcelona dirigida pel baix Manuel Gas. Així mateix van tenir lloc exitoses campanyes escolars pels alumnes de l'Hospitalet a càrrec de la companyia Teatro Universal para Escolares d'Alejandro Ulloa, que va oferir "La vida es sueño" i "El alcalde de Zalamea", de Calderon; "Otelo" i "Hamlet", de Shakespeare; "Los intereses creados", de Benavente i "En flandes se ha puesto el sol", de Marquina. Després se'n va fer càrrec en Ricard Salvat, que va organitzar algunes sessions per alumnes de batxillerat més treballades amb els professors, que podien preparar així l'obra amb anterioritat amb els seus alumnes. Va ser un projecte deficitari econòmicament però d'una gran importància cultural i de molt relleu per a l'Hospitalet d'aquella època, que va quedar truncat el febrer de 1972 quan una gran tempesta amb una forta ventada va fer malbé totalment la immensa lona que cobria l'estructura. L'elevat cost de fer-ne una altra va motivar que l'Ajuntament, que poc després de l'incident va passar a ser el propietari de la Carpa, cedida per un preu simbòlic pel Ministeri, renunciés a construir-ne una altra i deixés l'estructura despullada allà, al solar de Can Serra, on s’hi va estar fins el 1976, quan va ser traslladada a la part de darrera del Parc de Can Buxeres.

Desperfectes produïts per una tempesta amb forta ventada el 1972 a la carpa del Teatro Popular Portátil de Can Serra

Estat en el que va quedar, el febrer de 1972, després d'una gran tempesta amb una forta ventada, el Teatro Popular Portátil, instal·lat al barri de Can Serra pel Ministerio de Información y Turismo i l'Ajuntament de l'Hospitalet el 1969. Emilio Pérez Piñero, l'arquitecte que va dissenyar aquesta original carpa de ferro, va néixer a València el 1935 i es va traslladar sent molt petit a Calasparra, Múrcia, on tenia el seu estudi i on va morir prematurament el 1972. El 1957 viatja a Madrid i comença els seus estudis a l'Escola Superior Tècnica d'Arquitectura. El 1961 en el VI Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes celebrat a Londres, va presentar un projecte de 'Teatre Ambulant' amb capacitat per a 500 espectadors. Amb aquest projecte va donar inici a les seves inquietuds estructurals per crear elements de muntatge i desmuntatge ràpid i econòmic en gran similitud amb les obres de Buckminster Fuller. La seva estructura més coneguda, sens dubte, és la cúpula geodèsica del Museu Dalí a Figueres. Després de l'experiència obtinguda a Londres, el 1966 dissenya un Teatro Nacional Desmontable per a 1.800 espectadors per encàrrec del Ministeri d'Informació i Turisme, en l'època del ministre Manuel Fraga Iribarne, per als Festivals d'Espanya. El projecte s'anomenava Teatro Popular Portátil, amb el que el Ministeri pretenia, mitjançant una carpa portàtil, portar el teatre a poblacions que no disposessin d'un edifici teatral amb suficient capacitat com per representar grans espectacles. L'alcalde Vicenç Capdevila, llavors encara ponent de cultura, va aconseguir que aquesta estructura s'instal•lés a l'Hospitalet, a un solar del barri de Can Serra, barri que tot just començava a edificar-se, on van tenir lloc, de 1969 a 1972, diversos cicles de teatre amateur i de teatre professional de tipus clàssic en castellà, en els que es van representar obres de teatre d'autors com Tirso de Molina, Lope de Rueda, Calderon, Lope de Vega, Molière, Arniches, Valle-Inclán, Benavente, Mihura, Salom i Buero Vallejo per a tots els públics, a càrrec de la companyia del Teatro Calderon de Barcelona, dirigida per José Maria Loperena, la Compañía Nacional de Teatro Maria Guerrero de Madrid i la companyia Pequeño Teatro de Barcelona, dirigida per l'actriu Maria Luisa Oliveda. També es van oferir sarsueles com "Marina", d'Arrieta; "La tabernera del puerto", de Sorozábal i "Don Gil de Alcalà", de Penella, a càrrec de la companyia lírica Tomàs Breton de Barcelona dirigida pel baix Manuel Gas. Així mateix van tenir lloc exitoses campanyes escolars pels alumnes de l'Hospitalet a càrrec de la companyia Teatro Universal para Escolares d'Alejandro Ulloa, que va oferir "La vida es sueño" i "El alcalde de Zalamea", de Calderon; "Otelo" i "Hamlet", de Shakespeare; "Los intereses creados", de Benavente i "En flandes se ha puesto el sol", de Marquina. Després se'n va fer càrrec en Ricard Salvat, que va organitzar algunes sessions per alumnes de batxillerat més treballades amb els professors, que podien preparar així l'obra amb anterioritat amb els seus alumnes. Va ser un projecte deficitari econòmicament però d'una gran importància cultural i de molt relleu per a l'Hospitalet d'aquella època, que va quedar truncat el febrer de 1972 quan una gran tempesta amb una forta ventada va fer malbé totalment la immensa lona que cobria l'estructura. L'elevat cost de fer-ne una altra va motivar que l'Ajuntament, que poc després de l'incident va passar a ser el propietari de la Carpa, cedida per un preu simbòlic pel Ministeri, renunciés a construir-ne una altra i deixés l'estructura despullada allà, al solar de Can Serra, on s’hi va estar fins el 1976, quan va ser traslladada a la part de darrera del Parc de Can Buxeres.