Estació dels Ferrocarrils Catalans "El Carrilet"

Rètol de l'estació de l'Hospitalet-Centre del Carrilet (Ferrocarrils Catalans S.A.). Al fons, a l'esquerra, la masia de Can Arús. Es realitzaven llavors les obres d'urbanització de la Plaça Verge Montserrat

Panoràmica de Bellvitge i al fons Barcelona

Panoràmica de Bellvitge. Imatge presa des de la Gran Via cap a Barcelona. Al fons es veuen les muntanyes de Montjuic i Collserola.

Masoveria de la Casa España al c/ Joan Pallarès

Casa singular al carrer Joan Pallarès cantonada amb l'actual carrer Espanya, antiga masoveria de la Casa España, dotada d'una gran teulada a dos aigües, vista des de dalt d'un altre edifici. Està rodejada pel darrera pel jardí de la Casa España, llavors ja, en els anys cinquanta, en que va ser realitzada aquesta fotografia, parcialment urbanitzat per la banda del carrer Molinés al carrer Sant Joan, fins on arribava l'immens jardí, que havia comptat, en els seus temps, fins i tot amb un llac. Des dels anys trenta s'hi va instal·lar en aquesta casa una escola de nenes on exerciren les professores Amparo Brander i Francisca Lorente i un parvulari portat per Concepció Vila. A la foto es veu una nena, la porteria i l'escola, i les cases que l'envoltaven. Al fons s'observen les teulades de cases del carrer Xipreret i, més al fons, La Talaia encara en el seu emplaçament original. Al davant s'observen antigues cases abandonades i derruïdes d'un vell l'Hospitalet centre que ja iniciava la seva transformació urbanística.

Horts i cases de cal Manets

Horts i cases de cal Manets. Com a la fotografia anterior els camps que veiem són actualment el col.legi Sant Josep El Pi, darrera del qual passava el canal de la Infanta. El gran casalot que s'observa a la dreta de la fotografia, situat al barri de Sant Josep, antic barri de muntanya, a tocar de la via del ferrocarril de Barcelona cap a Vilafranca, coneguda antigament com a Torre Ubach, o Cal Manets, va ser comprada per Pere Solanas Borjas el 1921 i es va mantenir dreta fins el 1992. La família Solanas havia viscut inicialment al carrer Major i després a la Rambla Just Oliveras, al costat de la casa modernista núm. 27, del contractista Joan Batlle Solanas, cosí seu. Pere Solanas Borjas, pagès alfasaire que era propietari de molts terrenys a diferents llocs de l'Hospitalet, entre ells aquests al barri de Sant Josep, era també propietari dels terrenys compresos entre el núm. 17 fins el 27 de la Rambla Just Oliveras, on es va fer construir una gran torre, que va ser encarregada el 1927 a l'arquitecte Luis G. Colomer i Ballot. Pere Solanas Borjas i el seu germà Roc eren coneguts amb el sobrenom de Manets. Al fons, xemeneia de la bòvila Goyta Oliveros.

Horts i cases de cal Manets

Horts i cases de cal Manets. Els camps que veiem són actualment el col.legi Sant Josep El Pi, darrera del qual passava el canal de la Infanta. (Junt amb la fotografia hi ha un croquis en paper vegetal que es pot superposar per veure els carrers que corresponen actualment coml carrer Juan de Toledo, carrer Ebre i Av. Vilafranca.) El gran casalot que s'observa a la fotografia, situat al barri de Sant Josep, antic barri de muntanya, a tocar de la via del ferrocarril de Barcelona cap a Vilafranca, coneguda antigament com a Torre Ubach, o Cal Manets, va ser comprada per Pere Solanas Borjas el 1921 i es va mantenir dreta fins el 1992. La família Solanas havia viscut inicialment al carrer Major i després a la Rambla Just Oliveras, al costat de la casa modernista núm. 27, del contractista Joan Batlle Solanas, cosí seu. Pere Solanas Borjas, pagès alfasaire que era propietari de molts terrenys a diferents llocs de l'Hospitalet, entre ells aquests al barri de Sant Josep, era també propietari dels terrenys compresos entre el núm. 17 fins el 27 de la Rambla Just Oliveras, on es va fer construir una gran torre, que va ser encarregada el 1927 a l'arquitecte Luis G. Colomer i Ballot. Pere Solanas Borjas i el seu germà Roc eren coneguts amb el sobrenom de Manets.

Rambla de Just Oliveras.

Vista general de la rambla el 1917, on uns nens envolten un petit ramat de bens en una rambla encara de sorra, urbanitzada uns anys abans, el 1907. Posteriorment, a partir de 1923, els dos vials van ser empedrats amb llambordes i el passeig, on es van instal·lar bancs de pedra quan els arbres van començar a fer ombra, va ser asfaltat. Així es va mantenir fins a l'inici de les obres del metro a finals dels anys setanta. Anteriorment en aquets grans terrenys hi havia hagut la masia i les terres de Cal Tres, de la família Oliveras. Just Oliveras i Arús, propietari de moltes terres i comerciant de cereals, a qui la Rambla deu el seu nom, va cedir part dels terrenys d'aquesta explotació agrària a l'Ajuntament de l'Hospitalet per permetre la seva urbanització a partir del 1907. Un dels seus fills, Just Oliveras i Prats, va ser alcalde de l'Hospitalet en diverses ocasiona abans de la guerra civil. A mà dreta es veu l'edifici del Cinema Imperial, que va funcionar de 1911 a 1933, un edifici senzill i funcional, inicialment d'estètica modernista, com la Torre Puig, que estava format per dos cossos, el de l'entrada, on hi havia un cafè i la cabina de projecció i una gran nau, com s'observa, on hi havia el pati de butaques, amb capacitat per a set-cents espectadors. Va ser la primera sala de cinema construïda expressament per aquest fi a l'Hospitalet, on les projeccions s'havien fet anteriorment al Cafè de Cal Carreter del carrer Major de 1907 a 1914. La va obrir Lluís Oliveras Norta, parent de Just Oliveras, en uns terrenys de la família situats a la Rambla amb la confluència de que avui és el carrer Barcelona, que en aquesta època no tenia especial rellevància, com s'observa a la fotografia. A partir de 1924, quan el mateix empresari va obrir el Cinema Oliveras al carrer Baró de Maldà, més modern i confortable, va anar perdent protagonisme fins que, a partir de 1934, l'edifici va ser reconvertit en un garatge, el Garatge Oliveras, que comptava amb surtidor de benzina, que va funcionar fins el 1980, any en el que va ser enderrocat per donar pas a la construcció d'un gran bloc de pisos. La Torre Puig, que s'aprecia més amunt, va ser projectada per l'arquitecte local Ramon Puig Gairalt, arquitecte municipal de l'Hospitalet des de 1912 i fins el 1937, com a habitatge familiar. Construïda l'any 1909, va seguir el canon estètic del modernisme. A partir del 1925, la torre va passar a ser la casa i la consulta del Dr. Josep Gajo. Durant la dècada de 1930, el nombre de pacients havia crescut tant que el Dr. Gajo va haver de fer-se fer una altra casa al costat per anar a viure-hi i fer reformes a l'edifici, ampliant la seva capacitat i convertint-lo en un d'estètica clàssica racionalista, eliminant del que havia estat la Torre Puig qualsevol element modernista, estil considerat antiquat i molt poc valorat en aquells anys. Aquest darrer va ser enderrocat a finals dels anys noranta, quan feia ja molt temps que la clínica havia estat tancada i l'edifici estava abandonat i molt deteriorat. Al fons s'aprecia l'escala d'obra per accedir al pont de ferro sobre les vies del tren de la línia de Molins de Rei i el pujol i les terres de Can Serra, òbviament encara sense urbanitzar, i, a la dreta, la muntanya de Sant Pere Màrtir. Just Oliveras i Prats (l'Hospitalet de Llobregat, 1887 – 1938) va ser un empresari i polític català, membre de la Lliga Regionalista, que va ser alcalde de l'Hospitalet de Llobregat en diverses ocasions, el 1916, el 1918 i el 1930. Pertanyia a una família benestant arrelada a la ciutat des del segle XVII. El seu pare, Just Oliveras i Arús, que va fer donació de les terres que van permetre l'urbanització de la Rambla, estava emparentat amb el destacat periodista, dramaturg, animador cultural, filàntrop i maçó Rossend Arús i Arderiu (1845-1891), el pare del qual era un comerciant nascut a l'Hospitalet, motiu pel qual Rossend Arús va disposar en el seu testament deixar una quantitat de diners per pagar construcció de la nova Casa Consistorial i unes escoles públiques a l'Hospitalet, inaugurat el 1895, quatre anys després de la seva mort, motiu pel qual l'Ajuntament va dedicar-li un carrer a la ciutat. També va sufragar la construcció del nou ajuntament i unes escoles públiques a Das, el poble on va néixer la seva mare. Va deixar previst també que, un cop ell fos mort, es fes donació del seu habitatge del Passeig de Sant Joan a l'Ajuntament de Barcelona per tal de poder crear allà, per exprés desig d'ell, i comptant amb la seva gran biblioteca particular, la Biblioteca Pública Arús, que va crear, a la seva mort, el seu gran amic i marmessor Valentí Almirall. Just Oliveras i Prats s'afilià de ben jove a la Lliga Regionalista i el 1907, juntament amb el seu pare i els seus germans, va promoure el segon eixample de l'Hospitalet urbanitzant la finca de Cal Tres, propietat de la família, de la que en sortiria l'actual Rambla Just Oliveras, on la família mantindria, però, moltes terres, ara urbanitzades, a banda i banda de La rambla, que va ser batejada així en honor del seu pare. Va ser nomenat cap de la secció local de la Lliga Regionalista, amb la que va ser escollit regidor de l'ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat en les eleccions municipals de 1914. L'1 de gener de 1916 fou escollit alcalde, per primer cop, i es va mantenir el càrrec fins que va ser destituït en proclamar-se la dictadura de Primo de Rivera el 1923, que va fer alcalde de la ciutat a l'empresari de marbres Tomàs Giménez. Duran els anys 1920 Oliveras es va dedicar activament al món empresarial gràcies a la bona marxa del negoci del seu pare i la dot aportada per la seva esposa, Josefa Durban i Casas. El 6 d'agost de 1921 va inaugurar la línia d'autobusos entre l'Hospitalet Centre i la plaça d'Espanya de Barcelona. El 1927 la seva empresa va adoptar la forma de societat anònima Oliveras SA i va connectar viatges amb Cornellà de Llobregat, Sant Boi de Llobregat i Sant Feliu de Llobregat. Les cotxeres van estar situades inicialment en la confluència del carrer Barcelona amb la Rambla, on durant molts anys hi va haver un bust amb la seva efígie, que avui es troba situat a dalt de tot de la Rambla. Amb la caiguda de la dictadura, el 5 de març de 1930, Just Oliveras fou escollit novament alcalde de l'Hospitalet i va ocupar el càrrec fins al 14 d'abril de 1931, quan a les eleccions municipals espanyoles de 1931 va guanyar l'alcaldia Esquerra Republicana de Catalunya. Durant els anys de la Segona República Espanyola va compaginar els seus negocis amb el seu càrrec de regidor per la Lliga Catalana a l'ajuntament. En esclatar la guerra civil espanyola va decidir quedar-se a la vila, tot i que les seves empreses van ser col·lectivitzades. El 1938 fou assassinat al garatge de casa seva juntament amb la seva cunyada, Antònia Durban Casas. La seva mort mai ha estat aclarida i va generar tota mena d'especulacions.

Fàbrica de sedes Vilumara. Camí del cementiri, avui c/ Bruc.

Postal amb títol dels anys vint del s. XX. Es pot apreciar en primer terme una noia jove -probablement treballadora o futura treballadora de les Sederies Vilomara, que s'observa al fons, on la ma d'obra era fonamentalment femenina- situada a l'antic camí de Sant Joan o del cementiri. Actualment en aquest punt, on hi ha la tanca que separa l'antiga fàbrica Vilomara, hi ha la confluència entre els carrers Bruc i Girona amb l'avinguda de Josep Tarradellas i Joan. Al fons, l'entrada a la fàbrica de sedes Can Vilomara. Procedents de Pont de Vilomara, al Bages, els Vilomara eren una família de seders, una part de la qual es va establir a Barcelona, al segle XVII. Van obrir diverses sederies al barri de Sant Pere i a la part alta de l'actual Diagonal, a Barcelona, fins que Francesc Vilomara i Bayona va decidir a traslladar l'activitat a l'Hospitalet. La nova fàbrica va ser projectada l'any 1906 per Andreu Audet i ampliada entre 1922 i 1928 per l'enginyer Francesc de Paula Izard, per afegir-hi quatre noves naus. Les naus estan construïdes seguint el model de coberta en dents de serra, que facilita la il·luminació natural. Els finestrals estan encarats a nord, per evitar l'enlluernament. L'estructura interior és a base de bigues i columnes de ferro colat. Inicialment, hi havia set naus, ampliades després fins a onze. Del conjunt d'edificis en destaca especialment la casa del director, d'estil modernista, que es pot observar al fons, a l'esquerra de la fotografia, amb un característic fris de papallones de seda, amb funcions decoratives i de ventilació, i una imatge sobre ceràmica de la Mare de Déu dels Àngels. El maó vist és utilitzat com a element decoratiu en l'emmarcament de les finestres i pilastres. La fàbrica va estar en funcionament fins a l'any 1982. Els anys 1986-87 el recinte es va habilitar per poder acollir un Institut de Batxillerat, que és el seu ús actual. La seva ubicació actual és Avinguda Josep Tarradellas i Joan 147-149. Està catalogada en el PEPPA amb el núm. 33. A l'esquerra, l'hort del mas Can Valltrencat, conegut amb el motiu de Ca l'Aranya. A la dreta, la noia posa la seva mà sobre la tanca de les extenses terres de conreu de la família Oliveras, que posteriorment va urbanitzar tot aquest sector.

Can Vilumara

Vista aèria de la Indústria de sedes Can Vilumara, situada al llavors camí de Sant Joan o del Cementiri, avui avinguda de Josep Tarradellas, just al costat de la Farga de'n Bori, Altos Hornos de Catalunya S.A. i molt a prop de l'estació de ferrocarril, on també s'aprecia els camps i el mas de Can Creixells i les naus de Can Brugaroles, a sobre de les vies del tren, empresa que va ser expropiada per CAMPSA en temps de la dictadiura de Primo de Rivera. La imatge és de tot el recinte industrial, presa des d'una posició elevada. En primer terme es veu el sostre de la Farga i, al fons, un hangar de l'estació del tren. La fàbrica estava envoltada llavors per camps de conreu, una part dels quals, els de Can Creixells, van passar a ser propietat de RENFE. A la dreta, a dalt, Can Goyta, família propietària d'uns extensos terrens a banda i banda de la via del tren on, en els que tenien al costat del cementiri, van construir la Bòvila Goyta. Procedents de Pont de Vilomara, al Bages, els Vilumara eren una família de seders, una part de la qual es va establir a Barcelona, al segle XVII. Van obrir diverses sederies al barri de Sant Pere i a la part alta de l'actual Diagonal, a Barcelona, fins que Francesc Vilumara i Bayona va decidir a traslladar l'activitat a l'Hospitalet. La nova fàbrica va ser projectada l'any 1906 per Andreu Audet i ampliada entre 1922 i 1928 per l'enginyer Francesc de Paula Izard, per afegir-hi quatre noves naus. La fàbrica va estar en funcionament fins a l'any 1982 i, pocs anys després, va ser habilitada per acollir un Institut d’Ensenyament Secundari, després que la pressió veïnal evités el seu enderrocament. Les naus estan construïdes seguint el model de coberta en dents de serra, que facilita la il·luminació natural. Els finestrals estan encarats a nord, per evitar l'enlluernament. L'estructura interior és a base de bigues i columnes de ferro colat. Inicialment, hi havia set naus, ampliades després fins a onze. Del conjunt d'edificis en destaca especialment la casa del director, d'estil modernista, que es pot observar a la dreta de la fotografia, amb un característic fris de papallones de seda, amb funcions decoratives i de ventilació, i una imatge sobre ceràmica de la Mare de Déu dels Àngels. El maó vist és utilitzat com a element decoratiu en l'emmarcament de les finestres i pilastres. El 1915 es va produir el trasllat de les oficines de l’empresa, que fins aleshores encara estaven situades al carrer Més Baix de Sant Pere, cap al sector de la dreta de l’Eixample on ja es concentrava la major part d’empreses tèxtils barcelonines. Vilomara s’establí al carrer de Casp número 80, cantonada amb Bailèn, en un espai estèticament sobri però d’una gran qualitat material que d’alguna manera volia ser el reflex del prestigi i la serietat de l’empresa. Catalogada en el PEPPA amb núm. 33

La Farola i el port de Barcelona

La Farola, vista des de la banda de l'Hospitalet, rodejada d'estructures portuàries. En primer terme es veuen espigons del port de Barcelona i al fons més zona portuària i la muntanya de Montjuic. Els habitants de l'Hospitalet tenien el costum, molt arrelat entre els habitants del barri Centre, d'anar a passejar i a banyar-se a la Farola, o bé fins acostar-se a l'ermita de Bellvitge. Aquest costum es va anar perdent a mesura que Bellvitge es va anar urbanitzant, transformant-se radicalment el seu bucòlic entorn rural i agrari i la Granvia, al seu pas per la Marina de l'Hospitalet, va anar convertint-se en una barrera infranquejable, a mesura que guanyava tràfic de vehicles, impedint l'accés al mar. Fins el 1920 La Farola pertanyia al terme municipal de l'Hospitalet quan una gran part de la Marina va ser expropiada i agregada per l'Estat a Barcelona amb la intenció de construir un port franc, que mai va realitzar-se. Això va generar molt malestar i molts litigis entre els propietaris agrícoles, doncs les terres expropiades eren uns camps de conreu esplèndids amb aigua abundant que donaven molt bones collites. L'Ajuntament de l'Hospitalet, essent alcalde en Tomás Giménez Bernabé, va realitzar el 1929 un acte solemne al consistori on es va protestar formalment per aquella agregació, potser amb la intenció de guanyar-se als propietaris. Un exemple d'aquests litigis va ser el protagonitzat per la família Carbonell Espinosa, propietària de 140.000 metres quadrats, els terrenys on ara hi ha Mercabarna, la Nissan i diferents vies, que va guanyar finalment un judici el 2012 al Consorci de la Zona Franca per una demanda interposada el 1996 i va ser indemnitzada, 92 anys després pel Consorci de la Zona Franca amb 14 milions d'euros per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme. La Farola, doncs, estava envoltada de camps de conreu, masos, com La Puda i Cal Sala, Cal Malet, i un petit conjunt de casetes i barraques de pescadors que tiraven l'art, un antic mètode de pesca amb xarxa. Avui està envoltada per les instal·lacions industrials i portuàries de la Zona Franca i és de difícil accés. Aquest far té una llarga història que es remunta a una torre de guaita i de defensa construïda el 1566 per la ciutat de Barcelona. El 1577 es va afegir una petita capella. Va ser volada per l'exèrcit castellà durant el llarg setge que Felip IV va imposar a Barcelona del 1651 al 1652 que, en caure la ciutat, va posar fi a la Guerra dels Segadors, iniciada el 1640. Va ser restaurada en forma de fortí el 1693. Va tornar a ser destruïda per l'exèrcit castellà de Felip V el 1705 durant la Guerra de Successió i restaurada novament, amb baluards, el 1713. El 1848 va ser adaptada per poder instal·lar un far, al voltant del qual va néixer el petit barri de La Farola. Jacint Verdaguer l'esmenta a la seva Oda a Barcelona de 1883 i es refereix a ell com a "Torre del Cap-del- Riu".

Pont d'en Jordà - Pont de la Torrassa

Pont d'en Jordà, popularment conegut com el Pont de la Torrassa o el Pont del Metro. Uneix els barris de la Torrassa amb el de Santa Eulàlia, S'inaugurà el 7 d'abril de 1935. La fotografia està presa des de la Torrassa. A sota del pont es pot veure l'estació de metro de Santa Eulàlia (la primera de la ciutat), i al seu costat, més grans, les cotxeres. La xemeneia que es veu en primer terme és de la fàbrica d'olis, greixos i vaselines d'Emilio Pailhez. Al fons, la muntanya de Montjuïc i el Palau Nacional

La Cardoner

Bòbila i xemeneia de Químiques Cardoner ubicada a l'av. Isabel La Catòlica, emplaçament actual del Parc de Les Planes dins del qual es conserva una de les seves xemeneies del s. XIX. La Xemeneia està catalogada en el PEPPA amb el núm. 57

Mas Cal Tres de la família Oliveras

Masia de Cal Tres i els camps que l'envoltaven, propietat de Just Oliveras i Arús. Aquest espai, més tard, a partir de 1907, fou urbanitzat, convertint-se en la rambla de Just Oliveras, batejada així en honor seu. La família Oliveras va fer donació de part de les seves terres a l'Ajuntament per promoure el segon eixample de la ciutat. Aquest mas estava situat al que avui és la Rambla Just Oliveras, aproximadament a l'alçada de l'actual carrer Tarragona. Darrera es pot apreciar l'estació del ferrocarril, el Mas Carol davant seu i, més lluny, a l'esquerra, es poden veure, a sobre del turonet, els camps de conreu de la masia de Can Serra, que no es veu a la fotografia, que arrivaben fins a la finca Can Cluset, o Cruzet, casa senyorial que s'observa dalt de la fotografia a la dreta, així com també s'aprecien les naus de la factoria de xarols i hules que allà va instal·lar en Narcís Cruzet el 1901 on, el 1915, es va instal·lar la refineria d'olis i lubricants industrials Viuda e Hijos de Miguel Brugarolas, coneguda con Can Brugarolas. Al seu costat el mas Can Mayoral i davant d'aquestes naus, a l'altre cantó de les vies del tren, s'aprecia la masia Can Creixells. Al fons, la muntanya de Sant Pere Màrtir, gran part de la qual pertanyia en aquesta època al terme municipal de l'Hospitalet.

Vista aèria de Can Buxeres

Casa Alta o Ca n'Alemany, més tard coneguda com Can Buxeres. En la fotografia es veu la casa pairal, la masoveria i el jardí Can Buxeres. Aquesta casa dóna nom al parc que actualment l'envolta que es diu Parc de Can Buxeres, ubicat entre la carretera d'Esplugues núms. 3-5 i l'av. Josep Tarradellas. Segons fonts documentals, va ser construïda l'any 1770 per l'arquitecte Antoni Serrallach, efectuant reformes i ampliacions que inclouen la construcció de la casa dels masovers. Posteriorment, s'hi feren altres reformes per convertir-se en casa d'estiueig de la família Buxeres. Està catalogada en el PEPPA amb el núm. 26.

Vista àeria dels blocs de Can Serra

A l'esquerra, a la part baixa, es veu Can Cluset ii també les vies del tren. A mà dreta, al quadrant baix, es veu l'inici de la construcció d'un bloc. Al fons Can Buxeres delimitada per la Riera del Canyet.

Ajuntament de l'Hospitalet i carrer Major

Vista presa des d'una posició enlairada, des de l'Església, de la façana principal de l'Ajuntament de l'Hospitalet i de les cases baixes davant l'Ajuntament, on ara hi ha la plaça. Al fons la muntanya de Montjuïc.

Caserna de La Remunta

Vista del cos central del conjunt i els seus jardins. Es veu el cos central del conjunt i els jardins de la Caserna de la Remunta, amb la façana de l'edifici principal. Aquest edifici principal, que es pot observar molt bé en aquesta fotografia, era una casa pairal que va ser construïda el 1691 que va ser anomenada al llarg del temps amb diferents motius, entre altres, Can Mèlich, Can Nadal i Ca n'Angulo. La masia és de planta basilical amb coberta a quatre aigües al cos central i a una sola als dos costats. El costat dret presenta adossada una terrassa. A la façana principal hi ha tres obertures en planta baixa, i tres més al primer pis, però la porta principal es troba situada al centre del primer pis i s'hi accedeix mitjançant una escala doble, com s'observa, fet relativament normal en aquest tipus de masies, com la que va ser del general Manso, a la Marina. Hi ha la data de 1691 a la llinda de la porta posterior. El Canal de la Infanta passava des de 1819 just al costat de la part de darrera de la finca. El l'exèrcit, que ja comptava amb una caserna d'infanteria molt a prop d'aquesta masia des de 1740, la va llogar el 1862 per tal d'instal·lar allà un esquadró de remuntadors d'artilleria. Posteriorment, l'any 1868, la va comprar juntament amb les 8,5 hectàrees de terreny que l'envolten, a Mercè Bertrand i Amat, emparentada amb el Baró de Maldà, vídua de l'enginyer agrònom d'Isidor d'Angulo i Agustí. Des de llavors se li va donar un altre ús: El de dipòsit de cavalls sementals per a la cria i cura dels cavalls de l'exèrcit. Va ser Dipòsit de Sementals d'Artilleria fins a l'any 1926, data en què va passar a ser el 4t Dipòsit de Sementals de Cavalleria, i va estar en funcionament fins a l'any 1994, data en què l'exèrcit desocupa la caserna i s'instal·la al seu lloc l'Escola de Capacitació Agrària de la Generalitat de Catalunya fins a l'any 2011. El 1886 es van construir unes instal·lacions annexes destinades als animals: Quadres, infermeria veterinària, ferreria... Són edificis d'una o dues plantes realitzades en obra vista i cobertes de sostre a dues aigües. Les obertures són d'arc de mig punt o d'arc rebaixat i hi ha alguns elements decoratius com ara pilastres adossades als murs. Els sementals que tenia l'exèrcit eren molt coneguts i valorats arreu de Catalunya, ja que es tractava d'animals de gran qualitat, poderoses races de tir com a bretons, perxerons i ardenes, adequats per als treballs de camp. Tenien un calendari de desplaçaments a diferents pobles de Catalunya per cobrir les eugues de pagesos i ramaders, que així podien aconseguir bons exemplars. També més endavant, va haver-hi animals de cadira i tir lleuger: Sementals de pura raça àrab, pura raça espanyola i altres races esportives. De quan en quan sortien en formació pels carrers de l'Hospitalet, fet que despertava, òbviament, molta expectació entre tothom, sobretot els infants. Des de 2011 l'Ajuntament de l'Hospitalet ha anat remodelant aquest espai enderrocant algunes de les edificacions obsoletes d'aquesta antiga caserna, rehabilitant unes altres per altres usos (Esplai Xixell, Guarderia Patufet, i la casa Pairal, que espera encara la rehabilitació, entre elles), integrant dins la xarxa urbana aquest nou espai guanyat per a la ciutat obrint nous carrers que el connecten i creant un gran parc públic, el Parc de la Remunta, al voltant del qual s'han anat construint diferents blocs de pisos. Està catalogada en el PEPPA amb núm. 52

Fàbrica Cosme Toda

Vista general de la fàbrica Cosme Toda i els camps que l'envolten. Fotografia feta des de l'altra banda de les vies del tren, que també es veuen en primer terme.

Vista del barri de Sant Josep

Es veu, a mig terme, el camp municipal d'esports i el pont de Santa Eulàlia. Al fons, a la dreta, la fàbrica Tecla Sala.

Vista general dels barris de Can Serra i el Centre

Vista general dels barris de Can Serra i el Centre. A la dreta, els blocs de Can Serra. Ocupa el centre de la imatge l'estació de RENFE i a la seva esquerra els edificis del barri Centre. En primer terme es veu la cua d'un tren de mercaderies

Barri de Les Planes

Vista general del barri de Les Planes i edificis de La Florida abans de la construcció del poliesportiu i del parc de bombers. Imatge presa des de la banda oest de l'avinguda d'Isabel la Catòlica

Barri de Les Planes

Vista general del barri de Les Planes abans de la construcció del poliesportiu i del parc de bombers. Imatge presa des de la banda oest de l'avinguda d'Isabel la Catòlica. Els blocs del fons són del barri de La Florida.

Pont de Matacavalls i al fons la fàbrica Cosme Toda

Vista general de la fàbrica Cosme Toda i els camps que l'envolten. Fotografia feta des dels blocs Onésimo Redondo (blocs La Florida). En primer terme es veuen persones transitant per un camí de terra que desemboca en un pont que creua les vies del tren.

Vista del carrer de la Primavera

Imatge feta des d'un balcó del carrer de la Primavera mirant cap a mar

Vista aèria del barri de La Florida

Davant a mà dreta, es veu el teulat de l'església Mare de Déu de la Llum. El Carrer que passa pel seu costat en diagonal és el carrer de l'Enginyer Moncunill

Vista panoràmica del barri de La Florida

Vista panoràmica del barri de La Florida. En primer terme, els terrenys on actualment s'ubica el parc de Les Planes.