Can Pau Durban, vista de la Marina des de la façana oest

Masia de Can Pau Durban. Vista de la Marina, des de la façana oest de la casa. Es veu l'extensió de camps. En primer terme, un gran paller. Al fons, es pot veure una altra masia

Mas Cal Tres de la família Oliveras

Masia de Cal Tres i els camps que l'envoltaven, propietat de Just Oliveras i Arús. Aquest espai, més tard, a partir de 1907, fou urbanitzat, convertint-se en la rambla de Just Oliveras, batejada així en honor seu. La família Oliveras va fer donació de part de les seves terres a l'Ajuntament per promoure el segon eixample de la ciutat. Aquest mas estava situat al que avui és la Rambla Just Oliveras, aproximadament a l'alçada de l'actual carrer Tarragona. Darrera es pot apreciar l'estació del ferrocarril, el Mas Carol davant seu i, més lluny, a l'esquerra, es poden veure, a sobre del turonet, els camps de conreu de la masia de Can Serra, que no es veu a la fotografia, que arrivaben fins a la finca Can Cluset, o Cruzet, casa senyorial que s'observa dalt de la fotografia a la dreta, així com també s'aprecien les naus de la factoria de xarols i hules que allà va instal·lar en Narcís Cruzet el 1901 on, el 1915, es va instal·lar la refineria d'olis i lubricants industrials Viuda e Hijos de Miguel Brugarolas, coneguda con Can Brugarolas. Al seu costat el mas Can Mayoral i davant d'aquestes naus, a l'altre cantó de les vies del tren, s'aprecia la masia Can Creixells. Al fons, la muntanya de Sant Pere Màrtir, gran part de la qual pertanyia en aquesta època al terme municipal de l'Hospitalet.

Vista aèria del barri del Centre

Vista aèria de la ciutat. Ofereix una panoràmica del barri del Centre, presa des de la banda de Cornellà. A baix a la dreta es veu Can Femades, a l'esquerra es pot apreciar Can Sumarro i els seus jardins i al darrera, l'Harmonia. Just a sota s'aprecia Mas Modolell i adossada la torre de vigilància o de guaita que permetia la visió del delta del Llobregat fins al mar. Ubicades al lloc que avui és el carrer Talaia, núm. 9, anomenat així en honor a aquesta torre. Al 1971-72 va ser deconstruïda, traslladada i reconstruïda al carrer Xipreret amb Barcelona. Al centre de la imatge, l'església de Santa Eulàlia de Mèrida i al fons a la dreta, la gran fàbrica de tints Can Gomar, tocant al Carrilet.

Pont d'en Jordà - Pont de la Torrassa

Pont d'en Jordà, popularment conegut com el Pont de la Torrassa o el Pont del Metro. Uneix els barris de la Torrassa amb el de Santa Eulàlia, S'inaugurà el 7 d'abril de 1935. La fotografia està presa des de la Torrassa. A sota del pont es pot veure l'estació de metro de Santa Eulàlia (la primera de la ciutat), i al seu costat, més grans, les cotxeres. La xemeneia que es veu en primer terme és de la fàbrica d'olis, greixos i vaselines d'Emilio Pailhez. Al fons, la muntanya de Montjuïc i el Palau Nacional

Vista aèria de la Fàbrica Godó y Trías S.A.

Vista aèria de la fàbrica Godó i Trías S.A. ubicada al barri de Santa Eulàlia a tocar de la Gran Via de les Corts Catalanes. Al seu davant, la Gran Via al seu pas per l'Hospitalet i els darrers camps de conreu de la Marina. Tot aquest entorn conforma avui la Plaça Europa. La fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, després de la guerra civil, coneguda com a Godó i Trias S.A., era anomenada popularment "Les Sangoneres", pel fet d'haver-se instal·lat, el 1903, a instàncies de María Pilar Romeu Torrens, vídua de Trias, a l'anomenat prat de les sangoneres, un terreny de la zona de Marina de l'Hospitalet ben regat per un subcanal del Canal de la Infanta, i per un profund pou artesià de cinquanta metres de fondària, on, a banda de molta aigua, necessària per realitzar satisfactòriament el procés de transfomació industrial del jute, abundaven les sangoneres. Entre els treballadors va ser molt popular aquest motiu perquè tenia un doble sentit i també feia referència a la capacitat de les classes extractives burgueses del moment per extreure o "xuclar" plusvàlues dels treballadors pagant salaris de misèria per jornades laborals llarguíssimes. Els productes que produïa i oferia la fàbrica, on el 80% eren dones, que eren les filadores que feien anar els telers, eren arpillera, sacs i cordes de jute. Els homes realitzaven tasques de manteniment de l'edifici, de la maquinaria i el transport de materials. Desapareguda la vídua el 1936 i acabada la guerra civil, època en la que la fàbrica va ser col·lectivitzada i va patir un gran incendi, els seus hereus van fusionar el 1946 la seva firma de filatures de jute amb la dels germans Godó, per constituir «Godó y Trias, S.A.». En aquella època hi havia a Catalunya una quinzena de fàbriques de teixits de jute, però només dues filatures: la dels Godó al carrer Llacuna del Poblenou, i la de Trias a l'Hospitalet. La fàbrica dels Godó, més important, entrà a formar part el 1920 d’Industrias del Yute, SA, que tenia el domicili social a Madrid. Un cop realitzada la fusió va ser triat president del Consell d'Administració de Godó y Trias S.A en Carlos de Godó i Valls, propietari també de La Vanguardia, i en Santiago Trias i Rumeu com director gerent vitalici, càrrec en el que el va succeir el seu fill Santiago Trias i Vidal-Ribas i després el cosí d'aquest, Roberto Trias Milà. La seva seu social va passar de carrer Diputació 249, al "Quadrat d'Or", vivenda de Trias i Rumeu, al carrer Pelai, núm 28, al mateix edifici de La Vanguardia, propietat dels Godó. Es va obrir una segona fàbrica a Sant Feliu de Guixols, que es tancà l’any 1973. La de l’Hospitalet de Llobregat es va mantenir activa fins a 1986. L'edifici, va ser projectat el 1903 pel Mestre d'obres Jaume Brossa i Mascaró i les calderes de vapor, dues calderes multitubulars de vapor amb sistema inexplotable Viclausse, van ser instal·lades per l'enginyer Ferran Junoy Vernet, director de La Maquinista Terrestre i Marítima. Jaume Brossa i Mascaró, Barcelona, 1845-1922, va obtenir el títol de Mestre d’obres el 1868 i va estar en actiu professionalment entre 1869 i 1917. Va ser fill de Francesc Brossa i Rial, empresari d’enderrocs i col•leccionista d’elements esculturals i arquitectònics provinents d’enderrocs d’antics palaus gòtics abandonats de ciutat vella dels segles XIV al XVI o dels convents abandonats per la desamortització, que exhibia a la seva casa-museu al carrer d’Escipió del barri del Putxet de Barcelona, que passaren posteriorment a ser propietat de l’Ajuntament de Barcelona quan aquesta casa va ser enderrocada després de la guerra civil i que van servi per a restaurar altres palaus del carrer de Montcada i dels Arcs. La professió i aquella passió pel col•leccionisme arquitectònic del pare, que sens dubte va influir en la seva formació, el va permetre tot un seguit de contactes amb empresaris del sector de la construcció i amb distingides famílies de la Barcelona burguesa de l’època, com la reusenca Maria de Bofarull i Plandolit, vídua de l’important col•leccionista d’art Sebastià Pascual i Inglada, que va ser fundador del Banc de Barcelona, que li va encarregar la reforma i ampliació del seu habitatge-museu del carrer Xuclà núm.19 el 1877 i que el va posar en contacte amb la família Òdena Iglésias, propietaris del Vapor Vell de Reus, que li va encarregar el 1872 un panteó pel llavors recentment inaugurat cementiri de Reus (1870). Es tracta d'una obra espectacular d'estil neoegipci, una de les peces amb més valor artístic de l'cementiri. Quan l'any 1869 s'enderrocà la Ciutadella i els seus terrenys es van cedir a la ciutat, es va convocar un concurs per urbanitzar el sector que va guanyar el també mestre d’obres Josep Fontserè i Mestre. El seu pla, del 1872-74, preveia la construcció d'un conjunt d'edificis eclèctics de planta baixa, entresòl i tres pisos sobre porxos correguts amb arcades, amb una façana contínua al Parc de la Ciutadella, avui Passeig Picasso. El projecte va ser desenvolupat tant pel mateix Fontserè com pels mestres d'obres Jaume Brossa i Mascaró i Frederic Farreras i Villalonga durant els darrers vint anys del segle XIX. Com a molts altres Mestres d’obres, va ser contractista i empresari i va construir diferents immobles d’estil clàssic a l’eixample, en llocs tan assenyalats com la Casa Joan Pou al núm. 20 de la plaça de Catalunya el 1876, seu de Société Générale de Banque des de 1919, o al núm. 39 del Passeig de Gràcia, just a la que avui es coneix com l’illa d'or, on va aixecar la Casa Antoni Torruella el 1887, avui coneguda com a Casa Delfina Bonet, que la va adquirir el 1915 i va fer reformar la façana, seguint l’estil noucentista, a Marcel•lí Coquillat. També va ser obra seva els Banys Àrabs, de 1873, al Passatge de la Pau núm 2 de Barcelona, avui desapareguts. Uns banys públics que oferien sessions d’hidroteràpia i de banys de vapor que es van fer molt populars per la seva luxosa decoració d’estil neomudejar, un estil que estava molt de moda en aquella segona meitat del segle XIX i que va agradar molt a Joan Marsillach i Parera, que li va encarregar la construcció d’una torre d’estil arabitzant amb un gran jardí el 1882 en un terreny que en aquells anys quedava delimitat pels carrers de Copèrnic, Muntaner i Tavern, gairebé dins del recinte del Parc de Monterols, per traslladar-se a viure amb el seu fill, el crític musical Joaquim Marsillach i Lleonart, greument malalt de tuberculosi, el primer introductor del wagnerisme a Catalunya. L’edifici encara es conserva i és una escola privada. Des de 1983 i fins el 1918 va ser membre de la Junta Consultiva del Centre de Mestres d’Obres de Catalunya.El 1894 va quedar vidu de Manuela Amigó i Monteriol. Van tenir tres filles: Teresa, Ramona i Mercè. El seu cunyat, Francesc Amigó, era fabricant de cal i ell, que era també contractista, va crear el 1896 l’empresa de construcció “La Campinense S.A.” amb la intenció d’explotar unes pedreres de Campins per tal de fer ciment i material de construcció que, de fet, va ser l’ampliació de la seva empresa “Brossa y Compañía”. Van ser socis seus en aquesta empresa, que va comptar amb un capital inicial de tres milions i mig de pessetes, xifra molt important per a l’època, distribuït en 700 accions de 500 pessetes cada una, importants membres de la burgesia catalana del moment com Lluís Martí i Codolar, banquer que va fundar el Banc Hispano Colonial i fou conseller de diverses empreses de ferrocarrils, de la Societat General de Telèfons, fundada per ell, i d’una explotació agrícola (l’anomenada Granja Vella, a Horta), que li valgué la gran creu del mèrit agrícola, i Òscar Pascual de Bofarull, director del Banc de Barcelona i fill del fundador Sebastià Pascual i Inglada. No és estrany, doncs, que li fos encarregada la construcció de la important fàbrica “Viuda e Hijos de Jaime Trias” el 1903 on, seguint l’estètica modernista, va plasmar novament el seu gust per l’arquitectura neomudéjar fent un us molt artístic i funcional del maó vist amb decoració de tipus modernista, aprofitant les qualitats del maó per a fer dibuixos geomètrics a les façanes. L’estructura original de la primigènia fàbrica, consistia en dos blocs de naus d’estil modernista, totes elles amb els murs de maó vist, amb cobertes de quatre vessants. Les façanes estan coronades per cornises emmerletades formant unes sanefes de dissenys geomètrics. Al final de les naus s'aixeca una petita torre de base quadrada emmerletada. Al límit occidental de la parcel·la, i separades de les naus centrals per un passadís, s'aixequen diferents pavellons aïllats que allotjaven dependències productives i administratives. Entre els anys 1962-1964, essent director de la fàbrica Roberto Trias Milà, els arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà, nebot de Trias Milà, van realitzar una ampliació de la fàbrica projectant una sèrie de pabellons de maó vist, amb teulada amb forma de serra, que s'observen molt bé a l'esquerra de la fotografia i avui desapareguts que continuaven el seu llenguatge modernista. L'edifici, actualment de propietat municipal, un dels millors exemples d'arquitrectura industrial de principis del segle XX realitzada amb maó vist, forma part del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectonic (EPPA, fitxa núm. 28)

Vista aèria de la Fàbrica Godó y Trías S.A.

Vista aèria de la fàbrica Godó y Trías S.A. ubicada al barri de Santa Eulàlia a tocar de la Gran Via de les Corts Catalanes. Al seu darrera, la fàbrica d'estanteries industrials Mecalux. Mecalux es va traslladar a aquest edifici de Gran Via 72-78, l’any 1984, una vegada que “Bebidas Americanas SAE”, la comercialitzadora de Pepsi-Cola, que el va aixecar el 1956, va fer suspensió de pagaments al 1983 i va vendre l’edifici a Mecalux. L’edifici va ser venut a finals de 2002 a la immobiliària de la Caixa de Catalunya, PROCAM (Promotora Catalunya Mediterránea SA) i va ser enderrocat a principis de l’any 2005. La fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, després de la guerra civil, coneguda com a Godó i Trias S.A., era anomenada popularment "Les Sangoneres", pel fet d'haver-se instal·lat, el 1903, a instàncies de María Pilar Romeu Torrens, vídua de Trias, a l'anomenat prat de les sangoneres, un terreny de la zona de Marina de l'Hospitalet ben regat per un subcanal del Canal de la Infanta, i per un profund pou artesià de cinquanta metres de fondària, on, a banda de molta aigua, necessària per realitzar satisfactòriament el procés de transformació industrial del jute, abundaven les sangoneres. Entre els treballadors va ser molt popular aquest motiu perquè tenia un doble sentit i també feia referència a la capacitat de les classes extractives burgeses del moment per extreure o "xuclar" plusvàlues dels treballadors pagant salaris de misèria per jornades laborals llarguíssimes. Els productes que produïa i oferia la fàbrica, que va arribar a tenir 556 treballadors en 1930 dels quals el 80% eren dones, que eren les filadores que feien anar els telers, eren arpillera, sacs i cordes de jute. Els homes realitzaven tasques de manteniment de l'edifici, de la maquinaria i el transport de materials. Les oficines de Viuda e Hijos de Jaime Trias estaven inicialment, al carrer Diputació núm. 249 de Barcelona, dins el "Quadrat d'or" i, posteriorment, desapareguda la vídua el 1936 i acabada la guerra civil, el 1946, els seus hereus van fusionar la seva firma de filatures de jute amb la dels Godó, situada a Igualada, canviant el nom de l'empresa per constituir «Godó y Trias, S.A.».al carrer Pelai, núm 28, al mateix edifici de La Vanguardia, propietat dels Godó. L'edifici, va ser projectat pel Mestre d'obres Jaume Brossa i Mascaró i les calderes de vapor, dues calderes multitubulars de vapor amb sistema inexplotable Viclausse, van ser instal·lades per l'enginyer Ferran Junoy Vernet, director de La Maquinista Terrestre i Marítima. Jaume Brossa i Mascaró, Barcelona, 1845-1922, va obtenir el títol de Mestre d’obres el 1868 i va estar en actiu professionalment entre 1869 i 1917. Va ser fill de Francesc Brossa i Rial, empresari d’enderrocs i col•leccionista d’elements esculturals i arquitectònics provinents d’enderrocs d’antics palaus gòtics abandonats de ciutat vella dels segles XIV al XVI o dels convents abandonats per la desamortització, que exhibia a la seva casa-museu al carrer d’Escipió del barri del Putxet de Barcelona, que passaren posteriorment a ser propietat de l’Ajuntament de Barcelona quan aquesta casa va ser enderrocada després de la guerra civil i que van servir posteriorment per a restaurar altres palaus del carrer de Montcada i dels Arcs. La professió i aquella passió pel col•leccionisme arquitectònic del pare, que sens dubte va influir en la seva formació, el va permetre tot un seguit de contactes amb empresaris del sector de la construcció i amb distingides famílies de la Barcelona burguesa de l’època, com la reusenca Maria de Bofarull i Plandolit, vídua de l’important col•leccionista d’art Sebastià Pascual i Inglada, que va ser fundador del Banc de Barcelona, que li va encarregar la reforma i ampliació del seu habitatge-museu del carrer Xuclà núm.19 el 1877 i que el va posar en contacte amb la família Òdena Iglésias, propietaris del Vapor Vell de Reus, que li va encarregar el 1872 un panteó pel llavors recentment inaugurat cementiri de Reus (1870). Es tracta d'una obra espectacular d'estil neoegipci, una de les peces amb més valor artístic del cementiri. Quan l'any 1869 s'enderrocà la Ciutadella i els seus terrenys es van cedir a la ciutat, es va convocar un concurs per urbanitzar el sector que va guanyar el també mestre d’obres Josep Fontserè i Mestre. El seu pla, del 1872-74, preveia la construcció d'un conjunt d'edificis eclèctics de planta baixa, entresòl i tres pisos sobre porxos correguts amb arcades, amb una façana contínua al Parc de la Ciutadella, avui Passeig Picasso. El seu referent era la Rue Rivoli de París, de 1848. Un esquema compositiu semblant al dels porxos d'en Xifré (1840) o la plaça Reial (1848). El projecte va ser desenvolupat seguint el model previst, tant pel mateix Fontserè com pels mestres d'obres, Jaume Brossa i Mascaró i Frederic Farreras i Villalonga durant els darrers vint anys del segle XIX. Com a molts altres Mestres d’obres, va ser contractista i empresari i va construir diferents immobles d’estil clàssic a l’eixample, en llocs tan assenyalats com la Casa Joan Pou al núm. 20 de la plaça de Catalunya el 1876, seu de Société Générale de Banque des de 1919, que la va reformar, o al núm. 39 del Passeig de Gràcia, just a la que avui es coneix com l’illa d'or, o mansana de la discòrdia, on va aixecar la Casa Antoni Torruella el 1887, avui coneguda com a Casa Delfina Bonet, que la va adquirir el 1915 i va fer reformar la façana, seguint l’estil noucentista, a Marcel•lí Coquillat. També va ser obra seva els Banys Àrabs, de 1873, al Passatge de la Pau núm 2 de Barcelona, avui desapareguts. Uns banys públics que oferien sessions d’hidroteràpia i de banys de vapor que es van fer molt populars per la seva luxosa decoració d’estil neomudejar, un estil que estava molt de moda en aquella segona meitat del segle XIX i que va agradar molt a la família Marsillach, que li va encarregar la construcció d’una torre d’estil arabitzant amb un gran jardí el 1882. L’edifici encara es conserva i és una escola privada.L'any 1882 Joan Marsillach i Parera, metge de l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Gervasi de Cassoles, va fer construir en un terreny que en aquells anys quedava delimitat pels carrers de Copèrnic, Muntaner i Tavern, gairebé dins del recinte del Parc de Monterols, una casa torre per traslladar-se a viure amb el seu fill, el crític musical Joaquim Marsillach i Lleonart, greument malalt de tuberculosi, estudiant de medicina amb el Dr. Josep de Letamendi. Els dos, Marsillach i Lleonart i Letamendi, van ser els primers introductors del wagnerisme a Catalunya. Des de 1983 i fins el 1918 va ser membre de la Junta Consultiva del Centre de Mestres d’Obres de Catalunya.El 1894 va quedar vidu de Manuela Amigó i Monteriol. Van tenir tres filles: Teresa, Ramona i Mercè. El seu cunyat, Francesc Amigó, era fabricant de cal i ell, que era també contractista, va crear el 1896 l’empresa de construcció “La Campinense S.A.” amb la intenció d’explotar unes pedreres de Campins per tal de fer ciment i material de construcció que, de fet, va ser l’ampliació de la seva empresa “Brossa y Compañía”. Van ser socis seus en aquesta empresa, que va comptar amb un capital inicial de tres milions i mig de pessetes, xifra molt important per a l’època, distribuït en 700 accions de 500 pessetes cada una, importants membres de la burgesia catalana del moment com Lluís Martí i Codolar, banquer que va fundar el Banc Hispano Colonial i fou conseller de diverses empreses de ferrocarrils, de la Societat General de Telèfons, fundada per ell, i d’una explotació agrícola (l’anomenada Granja Vella, a Horta), que li valgué la gran creu del mèrit agrícola, i Òscar Pascual de Bofarull, director del Banc de Barcelona i fill del fundador Sebastià Pascual i Inglada. No és estrany, doncs, que li fos encarregada la construcció de la important fàbrica “Viuda e Hijos de Jaime Trias” el 1903 on, seguint l’estètica modernista, va plasmar novament el seu gust per l’arquitectura neomudéjar fent un us molt artístic i funcional del maó vist amb decoració de tipus modernista, aprofitant les qualitats del maó per a fer dibuixos geomètrics a les façanes. L’estructura original de la primigènia fàbrica, consistia en dos blocs de naus d’estil modernista, totes elles amb els murs de maó vist, amb cobertes de quatre vessants. Les façanes estan coronades per cornises emmerletades formant unes sanefes de dissenys geomètrics. Al final de les naus s'aixeca una petita torre de base quadrada emmerletada. Al límit occidental de la parcel·la, i separades de les naus centrals per un passadís, s'aixequen diferents pavellons aïllats que allotjaven dependències productives i administratives. Entre els anys 1962-1964, essent director de la fàbrica Roberto Trias Milà, els arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà, nebot de Trias Milà, van realitzar una ampliació de la fàbrica projectant una sèrie de pabellons de maó vist, amb teulada amb forma de serra, que s'observen molt bé a l'esquerra de la fotografia i avui desapareguts, continuaven el seu llenguatge modernista. Es va mantenir en funcionament fins a principis dels anys vuitanta del s. XX. L'edifici, actualment de propietat municipal, un dels millors exemples d'arquitrectura industrial de principis del segle XX realitzada amb maó vist, forma part del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectonic (EPPA, fitxa núm. 28)

La Florida - Sant Josep

Vista dels blocs del barri de la Florida i els de Sant Josep separats per les vies del tren

Pont de Matacavalls i al fons la fàbrica Cosme Toda

Vista general de la fàbrica Cosme Toda i els camps que l'envolten. Fotografia feta des dels blocs Onésimo Redondo (blocs La Florida). En primer terme es veuen persones transitant per un camí de terra que desemboca en el pont que creua les vies del tren. Aquest pont, anomenat de Matacavalls, unia els barris de Sant Josep i La Florida (avinguda Ventura Gassol amb carrer Teide actuals) permetent els pas de vianants per sobre de les vies fèrries de la línia de Vilafranca. La fàbrica ceràmica de Cosme Toda i Vives és una de les que es crearen a l'Hospitalet al moment de la gran puixança de la indústria ceràmica. El primer edifici va ser projectat el 1883 pel mestre d'obres Marià Tomàs i Barba. El 1923, l'arquitecte Antoni Puig i Gairalt se'n va encarregar de l'ampliació i el 1925 s'hi va afegir un cobert, tres forns i una xemeneia, a càrrec de Lluís Colomer i Ballot. Projectat per Antoni Puig Gairalt, és d'inspiració racionalista, de perfils rectilinis, i està estructurat en quatre i cinc nivells d'alçada. La façana principal, obrada en maó vist, presenta tres cossos més alts coberts a quatre vessants. Pilastres i cornises, igualment de maó, constitueixen els únics elements amb funció decorativa. Amb les recents obres d'excavació per a la construcció dels nous habitatges projectats a tot el seu entorn, es van trobar una sèrie de forns, dipòsits i galeries subterrànies que connectaven els diversos edificis fabrils, segurament de finals del segle XIX. Això va propiciar que, durant la Guerra Civil, el 1937, junt amb la seva veïna, la Ceràmica Llopis, fos col·lectivitzada i convertida en una fàbrica d'armament per abastir les tropes republicanes. L'any següent, una explosió va provocar un incendi que destruí pràcticament la Ceràmica Llopis però no la Cosme Toda.

Fàbrica La Cardoner

Vista aèria de la fàbrica La Cardoner. Al fons, el barri de La Florida i a l'esquerra el barri de Pubilla Cases. Davant, l'avinguda Isabel La Catòlica abans del desdoblament de carrils.

Festa major de La Torrassa

Vista de l'església parroquial de la Mare de Déu dels Desemparats i l'envelat de festa major que es prolonga cap a la plaça Espanyola.

Avinguda de Severo Ochoa

Vista panoràmica presa des d'una posició elevada de l'avinguda de Severo Ochoa en obres, en la zona que limita a la dreta de la imatge amb Esplugues. La banda esquerra de l'avinguda és d'Hospitalet. A la primera cantonada a l'esquerra, hi ha el carrer Amadeu Vives. I on hi ha el descampat, en primer terme l'ocupa actualment el mercat de Can Vidalet d'Esplugues i més avall, on s'aprecien unes construccions baixes que pertànyen a una bòbila, actualment hi ha la biblioteca i el centre cultural la Bòbila de l'Hospitalet.

Avinguda del Masnou

Vista parcial de l' Avinguda del Masnou i el carrer del Ponent. El carrer que creua perpendicularment és el carrer de la Primavera.

Avinguda del Masnou

Vista parcial de l'Avinguda del Masnou i el carrer del Ponent.

Barri de La Florida-Les Planes

Vista panoràmica. Es veuen els blocs de pisos i el solar on actualment es troba el poliesportiu Les Planes. I en primer terme, la casa dels Bombers.

Fàbrica La Cardoner

Vista de la fàbrica La Cardoner. Al fons, el barri de La Florida i Pubilla Cases i davant, l'avinguda Isabel La Catòlica abans del desdoblament de carrils.

Avinguda del Masnou

Vista parcial del carrer Ponent i l'avinguda del Masnou. Els que es creuen a la dreta són el carrer de Miraflores i el carrer de la Primavera.

Obres del Parc de Les Planes

Vista del solar on abans hi havia la fàbrica La Cardoner i on es veuen les obres per a la construcció del Parc de Les Planes. Al fons, el barri de La Florida.

Camp de futbol de La Florida

Antic camp de futbol de La Florida ubicat on ara hi ha el Parc de Les Planes i on antigament hi va haver la bòvila Goyta Vinyals-Oliveros Llopis i la fàbrica química cardoner. Al fons, es veuen els blocs de Can Serra. La carretera que passa per davant dels blocs una mica més baixa que el camp de futbol és l'avinguda Isabel La Catòlica. El camp està delimitat per una tanca feta d'obra i acabada amb una barana. S'hi juga un partit de futbol i hi ha persones rodejant el camp i mirant-s'ho. A la vorera del camp dues casetes aixopluguen els jugadors suplents i entrenadors d'ambdós equips.

Bloques Onésimo Redondo (actualment Blocs La Florida)

Vista dels blocs d'Onésimo Redondo, actualment anomenats Blocs La Florida. Aquests pisos són fruit de la cessió de terrenys que va fer l'Ajuntament de l'Hospitalet a favor de l'Obra Sindical del Hogar el 1950. Van ser els primers blocs de pisos concentrats que van sorgir a l'Hospitalet. El seu estat de deteriorament fou l'origen, a començament de 1970, de l'Associació de Veïns de la Florida. Van ser rehabilitats per la Generalitat de Catalunya a finals dels anys vuitanta mitjançant l'empresa pública ADIGSA, creada el 1980 i extingida el 2010, del Departament de Medi Ambient i Habitatge que administrava i gestionava els habitatges socials públics de la Generalitat de Catalunya.

Bloques Onésimo Redondo (actualment Blocs La Florida)

Vista dels blocs d'Onésimo Redondo, actualment anomenats Blocs La Florida. Aquests pisos són fruit de la cessió de terrenys que va fer l'Ajuntament de l'Hospitalet a favor de l'Obra Sindical del Hogar el 1950. Van ser els primers blocs de pisos concentrats que van sorgir a l'Hospitalet. El seu estat de deteriorament fou l'origen, a començament de 1970, de l'Associació de Veïns de la Florida. Van ser rehabilitats per la Generalitat de Catalunya a finals dels anys vuitanta mitjançant l'empresa pública ADIGSA, creada el 1980 i extingida el 2010, del Departament de Medi Ambient i Habitatge que administrava i gestionava els habitatges socials públics de la Generalitat de Catalunya.

Bloques Onésimo Redondo (actualment Blocs La Florida)

Vista dels blocs d'Onésimo Redondo, actualment anomenats Blocs La Florida. Aquests pisos són fruit de la cessió de terrenys que va fer l'Ajuntament de l'Hospitalet a favor de l'Obra Sindical del Hogar el 1950. Van ser els primers blocs de pisos concentrats que van sorgir a l'Hospitalet. El seu estat de deteriorament fou l'origen, a començament de 1970, de l'Associació de Veïns de la Florida. Van ser rehabilitats per la Generalitat de Catalunya a finals dels anys vuitanta mitjançant l'empresa pública ADIGSA, creada el 1980 i extingida el 2010, del Departament de Medi Ambient i Habitatge que administrava i gestionava els habitatges socials públics de la Generalitat de Catalunya.

Bloques Onésimo Redondo (actualment Blocs La Florida)

Parc infantil dels blocs d'Onésimo Redondo, actualment anomenats Blocs La Florida. Aquests pisos són fruit de la cessió de terrenys que va fer l'Ajuntament de l'Hospitalet a favor de l'Obra Sindical del Hogar el 1950. Van ser els primers blocs de pisos concentrats que van sorgir a l'Hospitalet. El seu estat de deteriorament fou l'origen, a començament de 1970, de l'Associació de Veïns de la Florida. Van ser rehabilitats per la Generalitat de Catalunya a finals dels anys vuitanta mitjançant l'empresa pública ADIGSA, creada el 1980 i extingida el 2010, del Departament de Medi Ambient i Habitatge que administrava i gestionava els habitatges socials públics de la Generalitat de Catalunya.

Bloques Onésimo Redondo (actualment Blocs La Florida)

Vista presa des d'una posició enlairada dels blocs d'Onésimo Redondo, actualment anomenats Blocs La Florida. Aquests pisos són fruit de la cessió de terrenys que va fer l'Ajuntament de l'Hospitalet a favor de l'Obra Sindical del Hogar el 1950. Van ser els primers blocs de pisos concentrats que van sorgir a l'Hospitalet. El seu estat de deteriorament fou l'origen, a començament de 1970, de l'Associació de Veïns de la Florida. Van ser rehabilitats per la Generalitat de Catalunya a finals dels anys vuitanta mitjançant l'empresa pública ADIGSA, creada el 1980 i extingida el 2010, del Departament de Medi Ambient i Habitatge que administrava i gestionava els habitatges socials públics de la Generalitat de Catalunya.

Bloques Onésimo Redondo (actualment Blocs La Florida)

Vista dels blocs d'Onésimo Redondo, actualment anomenats Blocs La Florida. Aquests pisos són fruit de la cessió de terrenys que va fer l'Ajuntament de l'Hospitalet a favor de l'Obra Sindical del Hogar el 1950. Van ser els primers blocs de pisos concentrats que van sorgir a l'Hospitalet. El seu estat de deteriorament fou l'origen, a començament de 1970, de l'Associació de Veïns de la Florida. Van ser rehabilitats per la Generalitat de Catalunya a finals dels anys vuitanta mitjançant l'empresa pública ADIGSA, creada el 1980 i extingida el 2010, del Departament de Medi Ambient i Habitatge que administrava i gestionava els habitatges socials públics de la Generalitat de Catalunya.

Bloques Onésimo Redondo (actualment Blocs La Florida)

Vista dels blocs d'Onésimo Redondo, actualment anomenats Blocs La Florida. Aquests pisos són fruit de la cessió de terrenys que va fer l'Ajuntament de l'Hospitalet a favor de l'Obra Sindical del Hogar el 1950. Van ser els primers blocs de pisos concentrats que van sorgir a l'Hospitalet. El seu estat de deteriorament fou l'origen, a començament de 1970, de l'Associació de Veïns de la Florida. Van ser rehabilitats per la Generalitat de Catalunya a finals dels anys vuitanta mitjançant l'empresa pública ADIGSA, creada el 1980 i extingida el 2010, del Departament de Medi Ambient i Habitatge que administrava i gestionava els habitatges socials públics de la Generalitat de Catalunya.