L'Hospitalet fotografiat per Ramon Puig Gairalt

Magí Vinyals

Sogre de Ramon Puig Gairalt.

Fàbrica Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment coneguda com a Godó y Trias S.A.

Grup de treballadores amb l'eina de filar a la mà i a primera fila homes de la fàbrica. Fotografia de 1909 de la fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, després de la guerra civil, coneguda com a Godó i Trias S.A. Era anomenada popularment "Les Sangoneres", pel fet d'haver-se instal·lat, el 1903, a instàncies de María Pilar Romeu Torrens, vídua de Trias, a l'anomenat prat de les sangoneres, un terreny de la zona de Marina de l'Hospitalet ben regat per un subcanal del Canal de la Infanta, i per un profund pou artesià de cinquanta metres de fondària, on, a banda de molta aigua, necessària per realitzar satisfactòriament el procés de transfomació industrial del jute, abundaven les sangoneres. Entre els treballadors va ser molt popular aquest motiu perquè tenia un doble sentit i també feia referència a la capacitat de les classes extractives burgueses del moment per extreure o "xuclar" plusvàlues dels treballadors pagant salaris de misèria per jornades laborals llarguíssimes. Els productes que produïa i oferia la fàbrica, on el 80% eren dones, que eren les filadores que feien anar els telers, eren arpillera, sacs i cordes de jute. Els homes realitzaven tasques de manteniment de l'edifici, de la maquinaria i el transport de materials. Desapareguda la vídua el 1936 i acabada la guerra civil, època en la que la fàbrica va ser col·lectivitzada i va patir un gran incendi, els seus hereus van fusionar el 1946 la seva firma de filatures de jute amb la dels germans Godó, per constituir «Godó y Trias, S.A.». En aquella època hi havia a Catalunya una quinzena de fàbriques de teixits de jute, però només dues filatures: la dels Godó al carrer Llacuna del Poblenou, i la de Trias a l'Hospitalet. La fàbrica dels Godó, més important, entrà a formar part el 1920 d’Industrias del Yute, SA, que tenia el domicili social a Madrid. Un cop realitzada la fusió va ser triat president del Consell d'Administració de Godó y Trias S.A en Carlos de Godó i Valls, propietari també de La Vanguardia, i en Santiago Trias i Rumeu com director gerent vitalici, càrrec en el que el va succeir el seu fill Santiago Trias i Vidal-Ribas i després el fill d'aquest, Santiago Trias Milà. La seva seu social va passar de carrer Diputació 249, al "Quadrat d'Or", vivenda de Trias i Rumeu, al carrer Pelai, núm 28, al mateix edifici de La Vanguardia, propietat dels Godó. Es va obrir una segona fàbrica a Sant Feliu de Guixols, que es tancà l’any 1973. La de l’Hospitalet de Llobregat es va mantenir activa fins a 1986. L'edifici, va ser projectat el 1903 pel Mestre d'obres Jaume Brossa i Mascaró i les calderes de vapor, dues calderes multitubulars de vapor amb sistema inexplotable Viclausse, van ser instal·lades per l'enginyer Ferran Junoy Vernet, director de La Maquinista Terrestre i Marítima. Jaume Brossa i Mascaró, Barcelona, 1845-1922, va obtenir el títol de Mestre d’obres el 1868 i va estar en actiu professionalment entre 1869 i 1917. Va ser fill de Francesc Brossa i Rial, empresari d’enderrocs i col•leccionista d’elements esculturals i arquitectònics provinents d’enderrocs d’antics palaus gòtics abandonats de ciutat vella dels segles XIV al XVI o dels convents abandonats per la desamortització, que exhibia a la seva casa-museu al carrer d’Escipió del barri del Putxet de Barcelona, que passaren posteriorment a ser propietat de l’Ajuntament de Barcelona quan aquesta casa va ser enderrocada després de la guerra civil i que van servi per a restaurar altres palaus del carrer de Montcada i dels Arcs. La professió i aquella passió pel col•leccionisme arquitectònic del pare, que sens dubte va influir en la seva formació, el va permetre tot un seguit de contactes amb empresaris del sector de la construcció i amb distingides famílies de la Barcelona burguesa de l’època, com la reusenca Maria de Bofarull i Plandolit, vídua de l’important col•leccionista d’art Sebastià Pascual i Inglada, que va ser fundador del Banc de Barcelona, que li va encarregar la reforma i ampliació del seu habitatge-museu del carrer Xuclà núm.19 el 1877 i que el va posar en contacte amb la família Òdena Iglésias, propietaris del Vapor Vell de Reus, que li va encarregar el 1872 un panteó pel llavors recentment inaugurat cementiri de Reus (1870). Es tracta d'una obra espectacular d'estil neoegipci, una de les peces amb més valor artístic de l'cementiri. Quan l'any 1869 s'enderrocà la Ciutadella i els seus terrenys es van cedir a la ciutat, es va convocar un concurs per urbanitzar el sector que va guanyar el també mestre d’obres Josep Fontserè i Mestre. El seu pla, del 1872-74, preveia la construcció d'un conjunt d'edificis eclèctics de planta baixa, entresòl i tres pisos sobre porxos correguts amb arcades, amb una façana contínua al Parc de la Ciutadella, avui Passeig Picasso. El projecte va ser desenvolupat tant pel mateix Fontserè com pels mestres d'obres Jaume Brossa i Mascaró i Frederic Farreras i Villalonga durant els darrers vint anys del segle XIX. Com a molts altres Mestres d’obres, va ser contractista i empresari i va construir diferents immobles d’estil clàssic a l’eixample, en llocs tan assenyalats com la Casa Joan Pou al núm. 20 de la plaça de Catalunya el 1876, seu de Société Générale de Banque des de 1919, o al núm. 39 del Passeig de Gràcia, just a la que avui es coneix com l’illa d'or, on va aixecar la Casa Antoni Torruella el 1887, avui coneguda com a Casa Delfina Bonet, que la va adquirir el 1915 i va fer reformar la façana, seguint l’estil noucentista, a Marcel•lí Coquillat. També va ser obra seva els Banys Àrabs, de 1873, al Passatge de la Pau núm 2 de Barcelona, avui desapareguts. Uns banys públics que oferien sessions d’hidroteràpia i de banys de vapor que es van fer molt populars per la seva luxosa decoració d’estil neomudejar, un estil que estava molt de moda en aquella segona meitat del segle XIX i que va agradar molt a Joan Marsillach i Parera, que li va encarregar la construcció d’una torre d’estil arabitzant amb un gran jardí el 1882 en un terreny que en aquells anys quedava delimitat pels carrers de Copèrnic, Muntaner i Tavern, gairebé dins del recinte del Parc de Monterols, per traslladar-se a viure amb el seu fill, el crític musical Joaquim Marsillach i Lleonart, greument malalt de tuberculosi, el primer introductor del wagnerisme a Catalunya. L’edifici encara es conserva i és una escola privada. Des de 1983 i fins el 1918 va ser membre de la Junta Consultiva del Centre de Mestres d’Obres de Catalunya.El 1894 va quedar vidu de Manuela Amigó i Monteriol. Van tenir tres filles: Teresa, Ramona i Mercè. El seu cunyat, Francesc Amigó, era fabricant de cal i ell, que era també contractista, va crear el 1896 l’empresa de construcció “La Campinense S.A.” amb la intenció d’explotar unes pedreres de Campins per tal de fer ciment i material de construcció que, de fet, va ser l’ampliació de la seva empresa “Brossa y Compañía”. Van ser socis seus en aquesta empresa, que va comptar amb un capital inicial de tres milions i mig de pessetes, xifra molt important per a l’època, distribuït en 700 accions de 500 pessetes cada una, importants membres de la burgesia catalana del moment com Lluís Martí i Codolar, banquer que va fundar el Banc Hispano Colonial i fou conseller de diverses empreses de ferrocarrils, de la Societat General de Telèfons, fundada per ell, i d’una explotació agrícola (l’anomenada Granja Vella, a Horta), que li valgué la gran creu del mèrit agrícola, i Òscar Pascual de Bofarull, director del Banc de Barcelona i fill del fundador Sebastià Pascual i Inglada. No és estrany, doncs, que li fos encarregada la construcció de la important fàbrica “Viuda e Hijos de Jaime Trias” el 1903 on, seguint l’estètica modernista, va plasmar novament el seu gust per l’arquitectura neomudéjar fent un us molt artístic i funcional del maó vist amb decoració de tipus modernista, aprofitant les qualitats del maó per a fer dibuixos geomètrics a les façanes. L’estructura original de la primigènia fàbrica, consistia en dos blocs de naus d’estil modernista, totes elles amb els murs de maó vist, amb cobertes de quatre vessants. Les façanes estan coronades per cornises emmerletades formant unes sanefes de dissenys geomètrics. Al final de les naus s'aixeca una petita torre de base quadrada emmerletada. Al límit occidental de la parcel·la, i separades de les naus centrals per un passadís, s'aixequen diferents pavellons aïllats que allotjaven dependències productives i administratives. Entre els anys 1962-1964, essent director de la fàbrica Roberto Trias Milà, els arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà, nebot de Trias Milà, van realitzar una ampliació de la fàbrica projectant una sèrie de pabellons de maó vist, amb teulada amb forma de serra, que s'observen molt bé a l'esquerra de la fotografia i avui desapareguts que continuaven el seu llenguatge modernista. L'edifici, actualment de propietat municipal, un dels millors exemples d'arquitrectura industrial de principis del segle XX realitzada amb maó vist, forma part del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectonic (EPPA, fitxa núm. 28)

Masia Can Sumarro

Masia de Can Sumarro al carrer de Barcelona, 138-144. A la fotografia hi ha un grup de persones, homes i dones, d'entre els quals es distingeix a Pablo Prats Viñals, (primer per l'esquerra) propietari de la finca i pare de Mercedes (la segona per l'esquerra) i Santiago Prats i Comes (Dr. Prats) (el que fa 4 per l'esquerra). El grup està al davant d'un dels annexos de la masia. Segons referències documentals, va ser construïda el 1580 i rehabilitada totalment el 1985, poc després d'haver estat inaugurada com a Biblioteca el 1983. Està catalogada en el PEPPA amb núm. 79

Cavalcada dels Tres Tombs, festa de Sant Antoni Abat

Cavalcada dels Tres Tombs, amb motiu de la festa de Sant Antoni Abat, al seu pas per la carretera de Collblanc, a l'alçada de l'antiga capella de la Mare de Déu de la Mercè Es veuen un parell de carros amb sacs tirats per mules, envoltats d'homes que van a peu. Als balcons de les cases hi ha gent mirant. A l'esquerra hi ha un grupet d'escolanets i darrera, el mossèn.

Ermita de Bellvitge

Vista de l'Ermita de Bellvitge. Es poden apreciar les façanes principal i lateral de l'ermita romànica, amb el seu campanar. Es veuen els camps que envoltaven l'edifici. A sota de la filera d'arbres de l'esquerra es pot veure un rec. Segons referències documentals, les primeres notícies de la seva existència daten de 1279. Catalogada en el PEPPA amb núm. 23 La sèquia de Bellvitge, dita així perquè passava propera a l'ermita de Bellvitge, com s'observa a la fotografia, era la més oriental de les tres importants sèquies, juntament amb la de Vora el Riu i la de la Feixa Llarga que, procedents del Canal de la Infanta, distribuien les aigües del Rec a altres sèquies menors que permetien regar tots els fèrtils camps de la Marina de l'Hospitalet, on es feien, entre altres productes agrícoles com l'alfals, enciams i escaroles, fins a sis collites de carxofes.

Estació de la Renfe de l'Hospitalet

Estació de la Renfe de l'Hospitalet. La fotografia està presa des de l'andana central, entre les dues vies. A l'esquerra es veu l'edifici de l'estació. Al fons, i ocupant una posició central a la imatge, el pont de ferro que uneix els barris del Centre i Can Serra. El tren va arribar a l'Hospitalet l'any 1854

Retrat de Miquel Romeu i Madorell

Retrat de Miquel Romeu i Madorell, mestre d'escola. A la fotografia va vestit amb americana i llacet, i llueix un gran mostatxo. Miquel Romeu va néixer el 10/08/1848 i va morir el 2/05/1923.

Casal de la Finca Can Bori

Torre residencial Can Bori abans de fer-s'hi remodelacions per adaptar-lo com a escola. Es veu la façana principal i els jardins de l'entrada. Aquest casalot es va construir al 1870 com a torre residencial per Francesc Bori i Comas, propietari de la foneria Altos Hornos de Cataluña, coneguda com La Farga de l'Hospitalet. L'extensa finca estava situada a la cruïlla entre el carrer de Sant Joan i Digoine i la Riera del Canyet, fins a les vies del ferrocarril i els seus jardinsla travessaven el Canal de la Infanta, que creuaven mitjançant diversos pontets. La finca tenia un hort i també una parcel·la dedicada al cultiu d’arbres fruiters. Passats alguns anys, dificultats econòmiques obligaren a la família Bori a desprendre's de la finca que fou adquirida, l'any 1911, per Agustí Comadran, qui passà a ocupar-la conjuntament amb la seva família. L'any 1927, en morir el nou propietari, els seus hereus la posaren en venda i fou aleshores quan l'Ajuntament de la Dictadura l'adquirí pagant-ne 85.000 pessetes. Aquell mateix any, l'Estat projectava establir a Barcelona una escola escola tècnica de formació professional de Sericultura, Avicultura i Industries Zoògenes. El govern de l'Estat tenia el propòsit d'instal·lar dita escola a Vilafranca del Penedès i assabentat d'això, l`alcalde Tomàs Giménez, imposat per la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, considerant que la creació de l'escola podria reportar forces beneficis a l'Hospitalet, li va fer oferiment de la finca Bori per tal que aquesta escola pogués ser instal·lada allà. Una vegada acceptada l'ofrena, a mitjans de l'any 1928, van començar les obres necessàries per a habilitar les diverses dependències per al fi que es perseguia. L'escola va ser remodelada per l'arquitecte municipal Manuel Puig i Gairalt, que va eliminar tots els elements decoratius vuitcentistes i va donar un aire racionalista a aquest casalot, eliminant les balaustrades de les finestres i del terrat, on va fer aixecar un pis més per tal que l'escola fos més gran. L' Estat va invertir més de 70.000 pessetes en dites obres, sense comptar les despeses de mobiliari i material d'ensenyament. Un canvi en la Direcció general d'Agricultura de Madrid, va fer que restés sense efecte aquest projecte, destinant-se aleshores l'edifici a la recria de cucs de seda, fet que no aportava cap benefici directe ni indirecte a la ciutat. En caure la Dictadura, a l'any 1930, el nou Ajuntament dirigit llavors novament per l'alcalde Just Oliveras i Prats, que ja ho havia estat el 1916 i el 1918, va reclamar a l'Estat que li fos reintegrada la propietat de la finca a fi de destinar-la a escoles primàries i va declarar lesiu l'acord de cessió adoptat en temps de la Dictadura. Va ser, però, amb motiu de l'adveniment de la República que, represes les gestions per tal d'aconseguir la reintegració de la finca, aquestes assoliren un èxit complet passant novament la finca a ésser propietat del del Municipi i aconseguint-se, al mateix temps, que l'Estat fes donació d'una part del mobiliari existent en la mateixa. Cal consignar que qui va signar el decret de reintegrament va ser el ministre català Lluís Nicolau d'Olwer, que regentava la cartera d'Economia. Un cop aquesta fou retornada, l'ajuntament encarregar unes darreres obres a l'arquitecte municipal per tal que l'edifici fos adaptat al nou usos previstos i va contractar un matrimoni com a masovers, porters i vigilants. S’inauguraria com a escola pública, anomenada com a "Grup Escolar Rossend Arús", en memòria del patrici Barceloní que va sufragar la construcció de la casa consistorial el 1895 per honorar el seu pare, fill del poble, gràcies al gran impuls que el nou ajuntament republicà va donar a l'educació i la gran tasca del llavors regidor Ramon Frontera, el 18 de setembre de 1932 pel president de la Generalitat Francesc Macià. El Grup Escolar Rossend Arús, que va ser anomenat popularment sempre com a Escola can Bori, constava de cinc graus dirigits per altres tants professors nacionals. El Director triat va ser Joaquim Monistrol. Hi reben instrucció uns 230 alumnes. Aquest edifici es va mantenir dret com a escola fins el 1980, quan va ser enderrocat per aixecar un edifici de nova planta pel col·legi Can Bori, que va continuar com a escola pública fins el 1999, quan va passar a ser l'escola d'educació especial l'Estel-Can Bori.

Can Mercader

Postal del palauet Can Mercader, al terme municipal de Cornellà. Al fons, la Torre Miralta, torre de guaita de la mateixa finca, situada on ara hi ha el barri de Sant Ildefons de Cornellà, que està al costat del barri Sanfeliu de l'Hospitalet.

Grup d'hospitalencs d'excursió

Grup d'hospitalencs i hospitalenques d'excursió entorn la dècada dels anys vint. Molts dels assistents van mudats, especialment les dones. Darrera del nombrós grup, algú sosté un pal amb una bandera que no s'acada d'identificar. Probablement, el motiu de l'excursió sigui un aplec de Pasqua.

Casa pairal de la Pubilla Cases i l'entorn al 1900.

Casa pairal Pubilla Cases. Els voltants són camps. Davant de la casa passa el que ara es coneix com carretera de Collblanc. Va ser construïda l'any 1772 i està ubicada a la carretera de Collblanc 217-227. Actualment s'usa com escola. Està catalogada en el PEPPA amb el núm. 14. A començament del segle XVIII les terres on avui hi ha el densíssim barri de Pubilla Cases de l'Hospitalet, fruit del "desarrollismo" i de l'especulació franquista, eren propietat dels jesuïtes, on tenien una residència pels seus jubilats i malalts, però al 1767, Carles III va expulsar-los d’Espanya i va posar a la venda les seves terres. El pare de Josefa Cases i Clavell les va comprar, va tirar a terra l’antiga residència i al 1772 va estrenar l’actual torre d’estil neoclàssic. Va aprofitar les aigües dels torrents de les Cucales i dels Albarells i va convertr les terres en jardins, horta i vinyes. La situació estratègica de la torre a les portes de Barcelona i la categoria social dels propietaris, deguda a la producció vitivinícola, va fer que fes estada en aquest majestuos casalot, situat al costa del llavors anomenat "camí ral" gent important de l'època. Incautada durant la guerra civil, època en la que s'hi va instal·lar una txeca al seu soterrani, el 1947 la finca va passar a ser propietat del Sr. Joaquím Freixa, que va instal•lar una fàbrica tèxtil. Aquesta va fer fallida el 1963 i el 1964 Freixa va vendre la finca a les religioses de la congregació Serventes del Sagrat Cor de Jesús, que l'ocupen des de llavors, mantenint l'antic casal de la Pubilla Cases en perfecte estat, on van instal·lar el centre docent privat concertat de caire religiós Sant Josep Obrer.

Canal de la Infanta al seu pas per la finca Can Bori

Canal de la Infanta, conegut també senzillament com a El Rec, al seu pas per la finca Can Bori. Dia Plujós. Un jove amb paraigüa i un nen amb capeta impermeable a sobre del pont de Can Bori. Aquest casalot es va construir al 1878 com a torre residencial per Francesc Bori i Comas. La finca estava situada a la cruïlla entre el carrer de Sant Joan i Digoine i la Riera del Canyet, fins a les vies del ferrocarril i la travessava el Canal de la Infanta, que creuaven mitjançant diversos pontets, com els que surten a la fotografia. Can Bori tenia un hort i també una parcel·la dedicada al cultiu d’arbres fruiters. El 1928 el seu propietari va vendre la finca a l'Ajuntament de l'Hospitalet. L`alcalde Tomàs Giménez, imposat per la dictadura de Primo de Rivera, la va cedir a l'Estat per tal que aquest hi instal·lés allà una escola tècnica de formació professional de sericultura i avicultura que mai es va arribar a fer. Quan va arribar la República l'alcalde Just Oliveras va anar a Madrid a reclamar la devolució de la titularitat de la propietat municipal per tal de dedicar-la a Escola Pública. Un cop aquesta fou retornada, l'ajuntament va contractar un matrimoni com a masovers, porters i vigilants i va encarregar projectar i dirigir les obres d'adequació de la casa en escola a l’arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt. S’inauguraria com a Escola Pública, gràcies al gran impuls que el nou ajuntament republicà va donar a l'educació i la gran tasca del llavors regidor Ramon Frontera, el 18 de setembre de 1932 pel president de la Generalitat Francesc Macià. Aquest edifici es va mantenir fins el 1980, quan va ser enderrocat per aixecar un edifici de nova planta pel col·legi Can Bori, que va continuar com a escola pública fins el 1999, quan va passar a ser l'escola d'educació especial l'Estel-Can Bori. El Rec, a partir justament de Can Bori, ja molt degradat i ple de brutícia, va ser canalitzat i cobert a finals dels anys setanta en tot el seu tram final per la seva evident insalubritat degut al seu extrem mal estat i també a la perillositat que significava la seva proximitat de l'escola Can Bori i a l'Escola Busquets i Punset, creada feia poc. Es va mantenir a cel obert fins a la caserna de la Remunta durant uns anys i, quan aquesta va ser urbanitzada, el 2012, la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya va aprovar una esmena que instava a la catalogació el Canal de la Infanta com a Bé Cultural d'Interès Nacional i, mercès a una campanya de pressió ciutadana que portava com a nom "Salvem el Canal de la Infanta", va quedar allà, al Parc la Remunta, com a memòria d'aquest important canal, un pont de maons similar, al de la fotografia, que va desaparèixer en urbanitzar-se definitivament el que llavors era el carrer Alps, que s'anava omplint d'imponents blocs de pisos, avui anomenat Avinguda Josep Tarradellas. El darrer vestigi que resta a l'Hospitalet d'aquest històric Canal és la sèquia de la Feixa Llarga, que encara rega els camps de Can Trabal, la darrera explotació agrària de La Marina de l’Hospitalet. Aquesta sèquia efectivament llarga, de 6.635 metres des de l’antigament anomenat Salt Rosés de Cornellà, on comença a recollir aigües i on és anomenada sèquia del Molí, fins al que era la seva primigènia desembocadura al riu Llobregat. El Canal de la Infanta era una canalització de 17,420 km d'aigües provinents del riu Llobregat, que abastia els camps de la Vall Baixa de la comarca del Baix Llobregat. Inicialment s'estenia pels termes municipals de Molins de Rei, Santa Creu d'Olorda, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Cornellà, l'Hospitalet i Sants. Construït amb finançament totalment privat sense cap ajuda pública entre els anys 1817 i 1820, amb finalitats purament agrícoles, es convertí en un eix dinamitzador de l'economia de la zona, doncs aquesta infraestructura agraria tenia un ample considerable que permetia, quan s'esqueia, un parell de cops per setmana, un cabal hidràulic important, suficient per poder abastir i irrigar tots els camps de les diferents poblacions del Baix Llobregat per on passava, i comptava amb 13 salts d'aigua, que varen ajudar a la implantació de la indústria al seu voltant a mitjans i finals del segle XIX. L'aparició de diferents dificultats tècniques va fer que el cost de l'obra superés amb escreix el pressupost inicial de 3 milions de rals arribant a un cost total de 4.350.000 rals, augmentant d'aquesta manera les quantitats que havien de satisfer els propietaris, els quals pagaven l'obra en funció de la superfície irrigada. Per a vèncer els recels, i tot i no estar acabada l'obra, es demanà a la infanta Lluïsa Carlota de Borbó-Dues Sicílies, neta i nora del rei Carles IV, aprofitant que va arribar a Barcelona, provinent de Nàpols, per anar a Madrid a conèixer el seu espòs, l'Infant Francesc de Paula de Borbó i Borbó-Parma, que inaugurés el Canal, al qual van batejar com a Real Canal de la Serenísima Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón. El desenvolupament accelerat de l'economia catalana dels anys 60 i 70 del segle XX i els forts corrents migratoris atrets per aquest fet van afectar fortament als municipis de la comarca del Baix Llobregat per on passava el Canal. L'equilibri entre indústria i agricultura, que fins a mitjan segle XX havien estat complementàries, es trenca. Les característiques i les funcions principals del Canal de la Infanta no havien variat gaire en un segle d’exitós funcionament. Les seves aigües eren tan netes que, per exemple, fins els anys cinquanta del segle XX, encara s'hi permetia el bany. A partir dels anys seixanta el nombre d'hectàrees de camps regades pel canal comença a disminuir constantment i la infraestructura passa a estar rodejada per un entorn urbà que va creixent al seu voltant sense cap mena de planificació. El ràpid empitjorament de les aigües del Llobregat pels abocaments industrials contaminants , la desídia de l’administració franquista per evitar-los o controlar-los, la manca de pressupostos per a construir col•lectors d'aigües residuals així comi els desviament cap el Canal de la Infanta de les aigües de la Riera de Rubí i del riu Anoia, principals afluents de matèries contaminants del riu Llobregat, van convertir el canal en una gran claveguera a cel obert. Com era d'esperar, el caràcter marcadament residual de les aigües transportades pel canal va crear grans problemes de salubritat a les poblacions que travessava així com als pocs regants que no havien venut les terres a les immobiliàries i encara el feien servir i va provocar la seva pràctica desaparició. Els ajuntaments de finals del franquisme, pressionats pels moviments veïnals dels municipis afectats, van haver de resoldre, com van poder i amb els seus mitjans, el cobriment del Rec i la seva integració en el sistema de clavegueram.

Fàbrica Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment anomenada Godó y Trias S.A. ("Les Sangoneres")

Fotografia de 1909 de treballadors i directius de la fàbrica Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, a partir de 1946, anomenada Godó y Trias S.A. disposats en 3 fileres. A la primera, al centre, vestit immaculadament de blanc, amb bigoti i pentinat amb clenxa, mirada severa i amb el llibre de comptes a la mà, l'amo de la fàbrica, Santiago Trias Rumeu. A la seva dreta, amb barba i un gran bigoti i una mena de bastó de mando a la mà, l'apoderat i administrador de la fàbrica, potser també de la família. Son els únics que porten llaç i sabates. Tots els altres porten espardenyes, inclòs l'encarregat, amb corbatí i la clau de la fàbrica a la mà, a la l'esquerra de l'amo. Santiago Trias Romeu (Barcelona 1879-1952) va ser un destacat industrial català. Va dirigir personalment la fàbrica fins a la seva mort. Va ser tresorer i responsable de Propaganda de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, en la que Viuda e Hijos de Jaime Trias va participar destacadament. Va ser conseller del Banco de España, del Banco Urquijo, del Banco Mercantil de Tarragona, de Hiladuras Fabra y Coats, de la Teneria Moderna Franco-Española, Yutera Sevillana i de Prats i Fatjó i Cia. Va ser condecorat pel govern espanyol amb la Gran Cruz de Isabel La Católica. La fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, després de la guerra civil, coneguda com a Godó i Trias S.A., era anomenada popularment "Les Sangoneres", pel fet d'haver-se instal·lat, el 1903, a instàncies de María Pilar Romeu Torrens, vídua de Trias, a l'anomenat prat de les sangoneres, un terreny de la zona de Marina de l'Hospitalet ben regat per un subcanal del Canal de la Infanta, i per un profund pou artesià de cinquanta metres de fondària, on, a banda de molta aigua, necessària per realitzar satisfactòriament el procés de transfomació industrial del jute, abundaven les sangoneres. Entre els treballadors va ser molt popular aquest motiu perquè tenia un doble sentit i també feia referència a la capacitat de les classes extractives burgueses del moment per extreure o "xuclar" plusvàlues dels treballadors pagant salaris de misèria per jornades laborals llarguíssimes. Els productes que produïa i oferia la fàbrica, on el 80% eren dones, que eren les filadores que feien anar els telers, eren arpillera, sacs i cordes de jute. Els homes realitzaven tasques de manteniment de l'edifici, de la maquinaria i el transport de materials. Desapareguda la vídua el 1936 i acabada la guerra civil, època en la que la fàbrica va ser col·lectivitzada i va patir un gran incendi, els seus hereus van fusionar el 1946 la seva firma de filatures de jute amb la dels germans Godó, per constituir «Godó y Trias, S.A.». En aquella època hi havia a Catalunya una quinzena de fàbriques de teixits de jute, però només dues filatures: la dels Godó al carrer Llacuna del Poblenou, i la de Trias a l'Hospitalet. La fàbrica dels Godó, més important, entrà a formar part el 1920 d’Industrias del Yute, SA, que tenia el domicili social a Madrid. Un cop realitzada la fusió va ser triat president del Consell d'Administració de Godó y Trias S.A en Carlos de Godó i Valls, propietari també de La Vanguardia, i en Santiago Trias i Rumeu com director gerent vitalici, càrrec en el que el va succeir el seu fill Santiago Trias i Vidal-Ribas i després el fill d'aquest, Santiago Trias Milà. La seva seu social va passar de carrer Diputació 249, al "Quadrat d'Or", vivenda de Trias i Rumeu, al carrer Pelai, núm 28, al mateix edifici de La Vanguardia, propietat dels Godó. Es va obrir una segona fàbrica a Sant Feliu de Guixols, que es tancà l’any 1973. La de l’Hospitalet de Llobregat es va mantenir activa fins a 1986. L'edifici, va ser projectat el 1903 pel Mestre d'obres Jaume Brossa i Mascaró i les calderes de vapor, dues calderes multitubulars de vapor amb sistema inexplotable Viclausse, van ser instal·lades per l'enginyer Ferran Junoy Vernet, director de La Maquinista Terrestre i Marítima. Jaume Brossa i Mascaró, Barcelona, 1845-1922, va obtenir el títol de Mestre d’obres el 1868 i va estar en actiu professionalment entre 1869 i 1917. Va ser fill de Francesc Brossa i Rial, empresari d’enderrocs i col•leccionista d’elements esculturals i arquitectònics provinents d’enderrocs d’antics palaus gòtics abandonats de ciutat vella dels segles XIV al XVI o dels convents abandonats per la desamortització, que exhibia a la seva casa-museu al carrer d’Escipió del barri del Putxet de Barcelona, que passaren posteriorment a ser propietat de l’Ajuntament de Barcelona quan aquesta casa va ser enderrocada després de la guerra civil i que van servi per a restaurar altres palaus del carrer de Montcada i dels Arcs. La professió i aquella passió pel col•leccionisme arquitectònic del pare, que sens dubte va influir en la seva formació, el va permetre tot un seguit de contactes amb empresaris del sector de la construcció i amb distingides famílies de la Barcelona burguesa de l’època, com la reusenca Maria de Bofarull i Plandolit, vídua de l’important col•leccionista d’art Sebastià Pascual i Inglada, que va ser fundador del Banc de Barcelona, que li va encarregar la reforma i ampliació del seu habitatge-museu del carrer Xuclà núm.19 el 1877 i que el va posar en contacte amb la família Òdena Iglésias, propietaris del Vapor Vell de Reus, que li va encarregar el 1872 un panteó pel llavors recentment inaugurat cementiri de Reus (1870). Es tracta d'una obra espectacular d'estil neoegipci, una de les peces amb més valor artístic de l'cementiri. Quan l'any 1869 s'enderrocà la Ciutadella i els seus terrenys es van cedir a la ciutat, es va convocar un concurs per urbanitzar el sector que va guanyar el també mestre d’obres Josep Fontserè i Mestre. El seu pla, del 1872-74, preveia la construcció d'un conjunt d'edificis eclèctics de planta baixa, entresòl i tres pisos sobre porxos correguts amb arcades, amb una façana contínua al Parc de la Ciutadella, avui Passeig Picasso. El projecte va ser desenvolupat tant pel mateix Fontserè com pels mestres d'obres Jaume Brossa i Mascaró i Frederic Farreras i Villalonga durant els darrers vint anys del segle XIX. Com a molts altres Mestres d’obres, va ser contractista i empresari i va construir diferents immobles d’estil clàssic a l’eixample, en llocs tan assenyalats com la Casa Joan Pou al núm. 20 de la plaça de Catalunya el 1876, seu de Société Générale de Banque des de 1919, o al núm. 39 del Passeig de Gràcia, just a la que avui es coneix com l’illa d'or, on va aixecar la Casa Antoni Torruella el 1887, avui coneguda com a Casa Delfina Bonet, que la va adquirir el 1915 i va fer reformar la façana, seguint l’estil noucentista, a Marcel•lí Coquillat. També va ser obra seva els Banys Àrabs, de 1873, al Passatge de la Pau núm 2 de Barcelona, avui desapareguts. Uns banys públics que oferien sessions d’hidroteràpia i de banys de vapor que es van fer molt populars per la seva luxosa decoració d’estil neomudejar, un estil que estava molt de moda en aquella segona meitat del segle XIX i que va agradar molt a Joan Marsillach i Parera, que li va encarregar la construcció d’una torre d’estil arabitzant amb un gran jardí el 1882 en un terreny que en aquells anys quedava delimitat pels carrers de Copèrnic, Muntaner i Tavern, gairebé dins del recinte del Parc de Monterols, per traslladar-se a viure amb el seu fill, el crític musical Joaquim Marsillach i Lleonart, greument malalt de tuberculosi, el primer introductor del wagnerisme a Catalunya. L’edifici encara es conserva i és una escola privada. Des de 1983 i fins el 1918 va ser membre de la Junta Consultiva del Centre de Mestres d’Obres de Catalunya.El 1894 va quedar vidu de Manuela Amigó i Monteriol. Van tenir tres filles: Teresa, Ramona i Mercè. El seu cunyat, Francesc Amigó, era fabricant de cal i ell, que era també contractista, va crear el 1896 l’empresa de construcció “La Campinense S.A.” amb la intenció d’explotar unes pedreres de Campins per tal de fer ciment i material de construcció que, de fet, va ser l’ampliació de la seva empresa “Brossa y Compañía”. Van ser socis seus en aquesta empresa, que va comptar amb un capital inicial de tres milions i mig de pessetes, xifra molt important per a l’època, distribuït en 700 accions de 500 pessetes cada una, importants membres de la burgesia catalana del moment com Lluís Martí i Codolar, banquer que va fundar el Banc Hispano Colonial i fou conseller de diverses empreses de ferrocarrils, de la Societat General de Telèfons, fundada per ell, i d’una explotació agrícola (l’anomenada Granja Vella, a Horta), que li valgué la gran creu del mèrit agrícola, i Òscar Pascual de Bofarull, director del Banc de Barcelona i fill del fundador Sebastià Pascual i Inglada. No és estrany, doncs, que li fos encarregada la construcció de la important fàbrica “Viuda e Hijos de Jaime Trias” el 1903 on, seguint l’estètica modernista, va plasmar novament el seu gust per l’arquitectura neomudéjar fent un us molt artístic i funcional del maó vist amb decoració de tipus modernista, aprofitant les qualitats del maó per a fer dibuixos geomètrics a les façanes. L’estructura original de la primigènia fàbrica, consistia en dos blocs de naus d’estil modernista, totes elles amb els murs de maó vist, amb cobertes de quatre vessants. Les façanes estan coronades per cornises emmerletades formant unes sanefes de dissenys geomètrics. Al final de les naus s'aixeca una petita torre de base quadrada emmerletada. Al límit occidental de la parcel·la, i separades de les naus centrals per un passadís, s'aixequen diferents pavellons aïllats que allotjaven dependències productives i administratives. Entre els anys 1962-1964, essent director de la fàbrica Roberto Trias Milà, els arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà, nebot de Trias Milà, van realitzar una ampliació de la fàbrica projectant una sèrie de pabellons de maó vist, amb teulada amb forma de serra, que s'observen molt bé a l'esquerra de la fotografia i avui desapareguts que continuaven el seu llenguatge modernista. L'edifici, actualment de propietat municipal, un dels millors exemples d'arquitrectura industrial de principis del segle XX realitzada amb maó vist, forma part del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectonic (EPPA, fitxa núm. 28)

Fàbrica Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment coneguda com a Godó y Trias S.A.

Foto de 1909 del grup de treballadors masculins de la fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, després de la guerra civil, coneguda com a Godó y Trias S.A. Davant dels treballadors, que s'ocupaven del manteniment de l'edifici, de la maquinària i del transport, al terra, es veuen els estris amb els quals treballaven i els productes que produïa i oferia la fàbrica: arpillera, sacs i cordes de jute, realitzats majoritàriament per dones -el 80% d'una plantilla que va arribar a estar formada per 556 treballadors als anys trenta del segle passat- que eren les filadores que feien anar els telers. L'estrella de cinc puntes de l'emblema de la fàbrica fa referència a l'origen indi de la matèria primera amb la qual treballaven: el jute. La fàbrica Godó del Poblenou feia servir el mateix emblema, que era comú als fabricants de teixits de jute. La fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, després de la guerra civil, coneguda com a Godó i Trias S.A., era anomenada popularment "Les Sangoneres", pel fet d'haver-se instal·lat, el 1903, a instàncies de María Pilar Romeu Torrens, vídua de Trias, a l'anomenat prat de les sangoneres, un terreny de la zona de Marina de l'Hospitalet ben regat per un subcanal del Canal de la Infanta, i per un profund pou artesià de cinquanta metres de fondària, on, a banda de molta aigua, necessària per realitzar satisfactòriament el procés de transfomació industrial del jute, abundaven les sangoneres. Entre els treballadors va ser molt popular aquest motiu perquè tenia un doble sentit i també feia referència a la capacitat de les classes extractives burgueses del moment per extreure o "xuclar" plusvàlues dels treballadors pagant salaris de misèria per jornades laborals llarguíssimes. Els productes que produïa i oferia la fàbrica, on el 80% eren dones, que eren les filadores que feien anar els telers, eren arpillera, sacs i cordes de jute. Els homes realitzaven tasques de manteniment de l'edifici, de la maquinaria i el transport de materials. Desapareguda la vídua el 1936 i acabada la guerra civil, època en la que la fàbrica va ser col·lectivitzada i va patir un gran incendi, els seus hereus van fusionar el 1946 la seva firma de filatures de jute amb la dels germans Godó, per constituir «Godó y Trias, S.A.». En aquella època hi havia a Catalunya una quinzena de fàbriques de teixits de jute, però només dues filatures: la dels Godó al carrer Llacuna del Poblenou, i la de Trias a l'Hospitalet. La fàbrica dels Godó, més important, entrà a formar part el 1920 d’Industrias del Yute, SA, que tenia el domicili social a Madrid. Un cop realitzada la fusió va ser triat president del Consell d'Administració de Godó y Trias S.A en Carlos de Godó i Valls, propietari també de La Vanguardia, i en Santiago Trias i Rumeu com director gerent vitalici, càrrec en el que el va succeir el seu fill Santiago Trias i Vidal-Ribas i després el fill d'aquest, Santiago Trias Milà. La seva seu social va passar de carrer Diputació 249, al "Quadrat d'Or", vivenda de Trias i Rumeu, al carrer Pelai, núm 28, al mateix edifici de La Vanguardia, propietat dels Godó. Es va obrir una segona fàbrica a Sant Feliu de Guixols, que es tancà l’any 1973. La de l’Hospitalet de Llobregat es va mantenir activa fins a 1986. L'edifici, va ser projectat el 1903 pel Mestre d'obres Jaume Brossa i Mascaró i les calderes de vapor, dues calderes multitubulars de vapor amb sistema inexplotable Viclausse, van ser instal·lades per l'enginyer Ferran Junoy Vernet, director de La Maquinista Terrestre i Marítima. Jaume Brossa i Mascaró, Barcelona, 1845-1922, va obtenir el títol de Mestre d’obres el 1868 i va estar en actiu professionalment entre 1869 i 1917. Va ser fill de Francesc Brossa i Rial, empresari d’enderrocs i col•leccionista d’elements esculturals i arquitectònics provinents d’enderrocs d’antics palaus gòtics abandonats de ciutat vella dels segles XIV al XVI o dels convents abandonats per la desamortització, que exhibia a la seva casa-museu al carrer d’Escipió del barri del Putxet de Barcelona, que passaren posteriorment a ser propietat de l’Ajuntament de Barcelona quan aquesta casa va ser enderrocada després de la guerra civil i que van servi per a restaurar altres palaus del carrer de Montcada i dels Arcs. La professió i aquella passió pel col•leccionisme arquitectònic del pare, que sens dubte va influir en la seva formació, el va permetre tot un seguit de contactes amb empresaris del sector de la construcció i amb distingides famílies de la Barcelona burguesa de l’època, com la reusenca Maria de Bofarull i Plandolit, vídua de l’important col•leccionista d’art Sebastià Pascual i Inglada, que va ser fundador del Banc de Barcelona, que li va encarregar la reforma i ampliació del seu habitatge-museu del carrer Xuclà núm.19 el 1877 i que el va posar en contacte amb la família Òdena Iglésias, propietaris del Vapor Vell de Reus, que li va encarregar el 1872 un panteó pel llavors recentment inaugurat cementiri de Reus (1870). Es tracta d'una obra espectacular d'estil neoegipci, una de les peces amb més valor artístic de l'cementiri. Quan l'any 1869 s'enderrocà la Ciutadella i els seus terrenys es van cedir a la ciutat, es va convocar un concurs per urbanitzar el sector que va guanyar el també mestre d’obres Josep Fontserè i Mestre. El seu pla, del 1872-74, preveia la construcció d'un conjunt d'edificis eclèctics de planta baixa, entresòl i tres pisos sobre porxos correguts amb arcades, amb una façana contínua al Parc de la Ciutadella, avui Passeig Picasso. El projecte va ser desenvolupat tant pel mateix Fontserè com pels mestres d'obres Jaume Brossa i Mascaró i Frederic Farreras i Villalonga durant els darrers vint anys del segle XIX. Com a molts altres Mestres d’obres, va ser contractista i empresari i va construir diferents immobles d’estil clàssic a l’eixample, en llocs tan assenyalats com la Casa Joan Pou al núm. 20 de la plaça de Catalunya el 1876, seu de Société Générale de Banque des de 1919, o al núm. 39 del Passeig de Gràcia, just a la que avui es coneix com l’illa d'or, on va aixecar la Casa Antoni Torruella el 1887. També va ser obra seva els Banys Àrabs, de 1873, al Passatge de la Pau núm 2 de Barcelona, avui desapareguts. Uns banys públics que oferien sessions d’hidroteràpia i de banys de vapor que es van fer molt populars per la seva luxosa decoració d’estil neomudejar, un estil que estava molt de moda en aquella segona meitat del segle XIX i que va agradar molt a Joan Marsillach i Parera, que li va encarregar la construcció d’una torre d’estil arabitzant amb un gran jardí el 1882 en un terreny que en aquells anys quedava delimitat pels carrers de Copèrnic, Muntaner i Tavern, gairebé dins del recinte del Parc de Monterols, per traslladar-se a viure amb el seu fill, el crític musical Joaquim Marsillach i Lleonart, greument malalt de tuberculosi, el primer introductor del wagnerisme a Catalunya. L’edifici encara es conserva i és una escola privada. Des de 1983 i fins el 1918 va ser membre de la Junta Consultiva del Centre de Mestres d’Obres de Catalunya. Vva crear el 1896 l’empresa de construcció “La Campinense S.A.” amb la intenció d’explotar unes pedreres de Campins per tal de fer ciment i material de construcció que, de fet, va ser l’ampliació de la seva empresa “Brossa y Compañía”. Van ser socis seus en aquesta empresa, que va comptar amb un capital inicial de tres milions i mig de pessetes, xifra molt important per a l’època, distribuït en 700 accions de 500 pessetes cada una, importants membres de la burgesia catalana del moment com Lluís Martí i Codolar, banquer que va fundar el Banc Hispano Colonial i fou conseller de diverses empreses de ferrocarrils, de la Societat General de Telèfons, fundada per ell, i d’una explotació agrícola (l’anomenada Granja Vella, a Horta), que li valgué la gran creu del mèrit agrícola, i Òscar Pascual de Bofarull, director del Banc de Barcelona i fill del fundador Sebastià Pascual i Inglada. No és estrany, doncs, que li fos encarregada la construcció de la important fàbrica “Viuda e Hijos de Jaime Trias” el 1903 on, seguint l’estètica modernista, va plasmar novament el seu gust per l’arquitectura neomudéjar fent un us molt artístic i funcional del maó vist amb decoració de tipus modernista, aprofitant les qualitats del maó per a fer dibuixos geomètrics a les façanes. L’estructura original de la primigènia fàbrica, consistia en dos blocs de naus d’estil modernista, totes elles amb els murs de maó vist, amb cobertes de quatre vessants. Les façanes estan coronades per cornises emmerletades formant unes sanefes de dissenys geomètrics. Al final de les naus s'aixeca una petita torre de base quadrada emmerletada. Al límit occidental de la parcel·la, i separades de les naus centrals per un passadís, s'aixequen diferents pavellons aïllats que allotjaven dependències productives i administratives. Entre els anys 1962-1964, essent director de la fàbrica Roberto Trias Milà, els arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà, nebot de Trias Milà, van realitzar una ampliació de la fàbrica projectant una sèrie de pabellons de maó vist, amb teulada amb forma de serra, que s'observen molt bé a l'esquerra de la fotografia i avui desapareguts que continuaven el seu llenguatge modernista. L'edifici, actualment de propietat municipal, un dels millors exemples d'arquitrectura industrial de principis del segle XX realitzada amb maó vist, forma part del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectonic (EPPA, fitxa núm. 28)

Vista interior d'una església

Es veu una capella i les columnes laterals que la precedeixen.

Vista interior d'una església

Es veu la capella principal.

Vista interior d'una església

Es veu la capella principal i les cadires de fusta.

Vista interior d'una església

Es veu una capella lateral.

Retrat d'un nen

Nen petit vestit de català, amb espardenyes i barretina.

Escultura "Tornant del mercat"

Fotografia de l'escultura de guix de Josep Montserrat i Portella (l'Hospitalet 1864-Barcelona 1923) que està al Museu d'Art Modern de Barcelona

Cal Rector

Vista de la façana principal i lateral de la masia de Cal Rector. La imatge permet apreciar les dimensions del casalot. Al costat de la paret lateral hi ha un edifici annex, i davant de la porta d'entrada, un pou. Al pati del davant de la masia hi ha dos homes i dues dones amb un ase i un gos. Al fons, sembla veure's la masoveria de Can Buxeres

Fragment ampliat de "Cataloniae Principatus Descriptio Nova"

Reproducció d'un fragment del mapa a color de Catalunya. Zona ampliada tocant al mar mediterrani, des de "P. de la Mora" fins a una mica més amunt de "P. de calella". Es detallen totes les poblacions i estan dibuixades les muntanyes

"Cataloniae Principatus Descriptio Nova"

Reproducció d'un mapa a color de Catalunya. Es detallen totes les poblacions i estan dibuixades les muntanyes

Taller del carreter Vives

Vista exterior del taller del carreter Vives i Solé situat al carrer Major.