Estació transformadora elèctrica de la Torrassa "Riegos y fuerza del Ebro S.A."

Fotomuntatge de tres imatges de l'estació transformadora elèctrica de la Torrassa. L'"Estación Central Transformadora de Sans" fou construïda el 1913 seguint el cànon estètic del noucentisme per l'empresa "Riegos y fuerza del Ebro S.A.". La meitat superior del fotomuntatge l'ocupa una imatge presa durant la construcció de la transformadora, a la part inferior esquerra una imatge de l'interior i, a la part inferior dreta, una imatge de l'exterior de l'edifici. Riegos y Fuerza del Ebro, S.A., (en anglès Ebro Irrigation and Power Company Limited i alguns cops traduït al català com "Regs i Força de l'Ebre") va ser una empresa hidroelèctrica filial de la Barcelona Traction, Light and Power, empresa coneguda com "La Canadenca". Actualment l'edifici és propietat d'Endesa i el nom oficial de l'immoble és el de Subestació de Sants i proporciona corrent elèctric a 95.000 clients entre l’Hospitalet i els districtes de Sants-Montjuïc, Les Corts i l'Eixample de Barcelona. Té una potència total de 400.000 kVA.

Carrer d'Enric Prat de la Riba

Carrer d'Enric Prat de la Riba on hi circulen carros. Postal de títol "Hospitalet.-Calle de la Carretera"

Carrer del Príncep de Bergara i mercat del Centre

Carrer del Príncep de Bergara i Mercat del Centre. Al fons, a mà dreta, sobresurt el campanar de l'antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida. Postal de títol "Hospitalet.- Plaza Mercado y calle Duque de Vergara".

"A.T.V.- 3764 - Calle Mayor"

Postal. Vista del carrer Major des del carrer Riera de la Creu mirant cap a l'església Santa Eulàlia de Mèrida. Es veu el campanar antic de l'església més baix i rodó que l'actual al fons de la filera de cases baixes que actualment ocupa la plaça de l'Ajuntament.

"A.T.V.- 3763 - HOSPITALET DE LLOBREGAT. Calle Nueva de la Iglesia"

Postal del carrer de l'Església.

Escoles catalanes del Dr. Robert

Grup escolar de les Escoles Catalanes del Dr. Robert. Els alumnes estan asseguts i drets, formant fileres. Al mig, l'estendard de les escoles, i a banda i banda, els mestres Carolina i Rahola. La fotografia sembla feta al pati del Casino. Les escoles foren creades el 1906 pel Foment Autonomista. El 1936, després de la dissolució del Foment, van passar al Casino del Centre

Cal Quatre Braços

Vista d'una part de la façana principal de la Masia de Cal Quatre Braços. Davant de la masia hi ha un grup de persones, probablement els de la casa, al costat d'una tartana i quatre mules. La indumentària dels que surten a la imatge és la típica de les famílies pageses

Caserna de La Remunta

Es veu el cos central del conjunt de la Caserna de la Remunta, amb part de la façana de l'edifici principal i el seu lateral dret, on hi havia la cantina, on un grup de militars, a la porta d'aquesta, miren a la càmera en actitud relaxada. Aquest edifici principal, el que es pot observar en aquesta fotografia, era una casa pairal que va ser construïda el 1691 que va ser anomenada al llarg del temps amb diferents motius, entre altres, Can Mèlich, Can Nadal i Ca n'Angulo. La masia és de planta basilical amb coberta a quatre aigües al cos central i a una sola als dos costats. El costat dret presenta adossada una terrassa. A la façana principal hi ha tres obertures en planta baixa, i tres més al primer pis, però la porta principal es troba situada al centre del primer pis i s'hi accedeix mitjançant una escala doble, fet relativament normal en aquest tipus de masies. Hi ha la data de 1691 a la llinda de la porta posterior. El Canal de la Infanta passava des de 1819 just al costat de la part de darrera de la finca. El l'exèrcit, que ja comptava amb una caserna d'infanteria molt a prop d'aquesta masia des de 1740, la va llogar el 1862 per tal d'instal·lar allà un esquadró de remuntadors d'artilleria. Posteriorment, l'any 1868, la va comprar juntament amb les 8,5 hectàrees de terreny que l'envolten, a Mercè Bertrand i Amat, emparentada amb el Baró de Maldà, vídua de l'enginyer agrònom d'Isidor d'Angulo i Agustí. Des de llavors se li va donar un altre ús: El de dipòsit de cavalls sementals per a la cria i cura dels cavalls de l'exèrcit. Va ser Dipòsit de Sementals d'Artilleria fins a l'any 1926, data en què va passar a ser el 4t Dipòsit de Sementals de Cavalleria, i va estar en funcionament fins a l'any 1994, data en què l'exèrcit desocupa la caserna i s'instal·la al seu lloc l'Escola de Capacitació Agrària de la Generalitat de Catalunya fins a l'any 2011. El 1886 es van construir unes instal·lacions annexes destinades als animals: Quadres, infermeria veterinària, ferreria... Són edificis d'una o dues plantes realitzades en obra vista i cobertes de sostre a dues aigües. Les obertures són d'arc de mig punt o d'arc rebaixat i hi ha alguns elements decoratius com ara pilastres adossades als murs. Els sementals que tenia l'exèrcit eren molt coneguts i valorats arreu de Catalunya, ja que es tractava d'animals de gran qualitat, poderoses races de tir com a bretons, perxerons i ardenes, adequats per als treballs de camp. Tenien un calendari de desplaçaments a diferents pobles de Catalunya per cobrir les eugues de pagesos i ramaders, que així podien aconseguir bons exemplars. També més endavant, va haver-hi animals de cadira i tir lleuger: Sementals de pura raça àrab, pura raça espanyola i altres races esportives. De quan en quan sortien en formació pels carrers de l'Hospitalet, fet que despertava, òbviament, molta expectació entre tothom, sobretot els infants. Des de 2011 l'Ajuntament de l'Hospitalet ha anat remodelant aquest espai enderrocant algunes de les edificacions obsoletes d'aquesta antiga caserna, rehabilitant unes altres per altres usos (Esplai Xixell, Guarderia Patufet, i la casa Pairal, que espera encara la rehabilitació, entre elles), integrant dins la xarxa urbana aquest nou espai guanyat per a la ciutat obrint nous carrers que el connecten i creant un gran parc públic, el Parc de la Remunta, al voltant del qual s'han anat construint diferents blocs de pisos. Està catalogada en el PEPPA amb núm. 52

Can Sumarro

Masia de Can Sumarro al carrer de Barcelona, 138-144. Es veu la porta principal i part de la façana de la casa amb els camps que l'envoltaven llaurats. A la part exterior de la casa, hi ha un grup de persones. Segons referències documentals, va ser construïda el 1580 i rehabilitada el 1985. Està catalogada en el PEPPA amb núm. 79

Escoles catalanes del Dr. Robert

Grup escolar de les Escoles Catalanes del Dr. Robert. Els alumnes estan asseguts i drets, formant cincs fileres. Al mig, l'estendard de les escoles. Al mig, sota l'estendard, una mestra i les bandes els mestres Amadeo Saboya i Xavier Vigué. La fotografia sembla feta al pati del Casino. Les escoles foren creades el 1906 pel Foment Autonomista. El 1936, després de la dissolució del Foment, van passar al Casino del Centre. Possiblement, la data aproximada és al voltant dels anys vint

Fàbrica Can Gras

Fotografia de 1915 del personal de la fàbrica Can Gras de l'Hospitalet. En primera fila, assegut al centre, l'amo de la fàbrica, heretada el 1912, i accionista del Banc de Barcelona, Josep Gras i Espona, que moriria tres anys després, rodejat de treballadors i del director de Can Gras, Jacint Corominas, que està darrera d'ell, amb un gran bigoti, i d'estudiants de l'Escola Industrial de Barcelona de la promoció 1913-1915, companys de Gaspar Font i Gras, el seu jove nebot, assegut al costat d'ell a la seva esquerra, nomenat director de filatura de la fàbrica. Gaspar Font Gras, fill de Rosa Gras Espona i del farmacèutic de Torelló Gaspar Font Pladevall, va crear, dos anys després, el 1917, una fàbrica de filats de cotó anomenada Font i Pujols, amb seus a Sant Sadurní d'Anoia i a Callús i oficines al carrer Girona de Barcelona. Era un fet molt habitual que les escoles d'enginyers i tècnics industrials de Catalunya i de tot l'Estat organitzessin aquest tipus de visites amb els seus alumnes a fàbriques destacades, i que en quedés constància gràfica, amb gran satisfacció per part dels seus propietaris, com s'observa en aquesta fotografia, en la que també s'aprecien les dures condicions de vida de la classe treballadora de l'època, que obligava a que nens en edat d'estudi s'incorporessin a la vida laboral. Miquel Gras Verdaguer (Manlleu, 1842 - Barcelona 1912), industrial del sector tèxtil que va ser alcalde de Torelló en dues ocasions (1877-1881 i 1891-1894), es va associar el 1871 amb Josep Espona Font i van crear a Torelló Espona, Gras y Companyia, Sociedad en comandita, amb seu social al carrer Fontanella de Barcelona. La seva esposa, Ramona Espona Font, també de Torelló, era germana del que havia estat el seu soci, el també industrial cotoner Josep Espona Font, que, a un cop dissolta la seva societat amb Gras, traslladà la seva important fàbrica el 1902 a Sant Joan de les abadesses. Els fills de Miquel Gras van ser Ramon, Rosa i Josep (1879-1918), que és el que apareix a aquesta fotografia. Els Gras fixaren la seva residència habitual a Barcelona, com també van fer d’altres industrials. Can Gras, fàbrica fundada per Miquel Gras al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet el 1906 i que serà ampliada el 1910 i el 1916, l'edifici i la xemeneia de la qual encara avui es conserva, va ser projectada per per l'arquitecte modernista Modest Feu i Estrada, nascut a Sants, on va deixar una forta petjada. Va ser una fàbrica de filats i teixits de cotó, especialitzada en llençols, vellut i pana, un teixit que es faria molt popular per la seva resistència i perquè amb ell es farien els uniformes dels treballadors de moltes empreses, com els de la Compañía de Tranvies de Barcelona, que va popularitzar l'expressió "pana de tramviaire". Josep Gras i Espona va morir prematurament el 1918 a Manlleu quan encara no havia fet els quaranta anys. La seva vídua, Victòria Artero, mare de quatre nens el més gran dels quals tenia 8 anys, va decidir llavors, en uns anys de forta conflictivitat social i d'inici del període conegut com a "pistolerisme", arrendar la fàbrica Can Gras a l'empresa tèxtil del costat, Avelino Trinxet e Hijos, l'amo de la qual, precisament, havia sortit il·lès d'un tiroteig uns mesos abans el mateix any 1918, que li va comprar posteriorment, a finals dels anys vint. Els seus fills no es van dedicar al negoci familiar. El primogènit, Miquel Gras i Artero, (1910-1988) va arribar a ser un destacat i reconegut metge, pioner de la medicina esportiva i de la cirurgia plàstica. El segon, Josep, va crear un bufet d'advocats i una administració de finques al domicili familiar, c/ Roger de Llúria, 86, encara el 2020 en funcionament. Avelino Trinxet e Hijos, important fàbrica cotonera especialitzada en texits de cotó que hi havia al seu costat, fundada per Avel·lí Trinxet i Casas, coneguda popularment com a Can Trinxet, en la que Can Gras va quedar dissolta, va arribar a ser una gran indústria amb més de 1000 treballadores (el 90% eren dones) i va formar part, com a fàbrica núm. 12, de la Unión Industrial Algodonera S.A., fundada el 1929 per un grup d'industrials catalans, raó per la qual va ser visitada pel rei Alfons XIII el 1930. Es va mantenir activa fins els anys vuitanta del segle passat. Els edificis que conformaven el conjunt original de Can Trinxet, d'estil modernista de maó vist, avui totalment desapareguts, van ser projectats el 1905 per l'arquitecte Joan Alsina i Arús. L'edifici fabril anomenat avui Can Trinxet que ha arribat als nostres dies correspon en la seva integritat al que en el seu dia va ser Can Gras.

Fàbrica Can Gras

Fotografia de 1915 de la façana que dona a la carrer Santa Eulàlia de la fàbrica Can Gras, indústria tèxtil cotonera especialitzada en llençols, vellut i pana inaugurada al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet el 1906 i realitzada per l'arquitecte modernista Modest Feu i Estrada. Darrera de la fotografia, a la dreta, s'observa la subestació elèctrica de La Torrassa, separada de la fàbrica per les vies del tren de Barcelona-Vilanova i La Geltrú i Barcelona-Vilafranca del Penedès al seu pas per l'Hospitalet. Miquel Gras Verdaguer (Manlleu, 1842 - Barcelona 1912), industrial del sector tèxtil que va ser alcalde de Torelló en dues ocasions (1877-1881 i 1891-1894), es va associar el 1871 amb Josep Espona Font i van crear a Torelló Espona, Gras y Companyia, Sociedad en comandita, amb seu social al carrer Fontanella de Barcelona. La seva esposa, Ramona Espona Font, també de Torelló, era germana del també industrial cotoner Josep Espona Font, que, a un cop dissolta la seva societat amb Gras, traslladà la seva important fàbrica el 1902 a Sant Joan de les abadesses. Els fills de Miquel Gras van ser Ramon, Rosa i Josep (1879-1918), que va heretar la fàbrica. Els Gras fixaren la seva residència habitual a Barcelona, com també van fer d’altres industrials. Can Gras, fàbrica fundada per Miquel Gras al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet el 1906 i que serà ampliada el 1910 i el 1916, l'edifici i la xemeneia de la qual encara avui es conserva, va ser projectada per l'arquitecte modernista Modest Feu i Estrada, nascut a Sants, on va deixar una forta petjada. Va ser una fàbrica de filats i teixits de cotó, especialitzada en llençols, vellut i pana, un teixit que es faria molt popular per la seva resistència i perquè amb ell es farien els uniformes dels treballadors de moltes empreses, com els de la Compañía de Tranvies de Barcelona, que va popularitzar l'expressió "pana de tramviaire". Josep Gras i Espona va morir prematurament el 1918 a Manlleu quan encara no havia fet els quaranta anys. La seva vídua, Victòria Artero, mare de quatre nens el més gran dels quals tenia 8 anys, va decidir llavors, en uns anys de forta conflictivitat social i d'inici del període conegut com a "pistolerisme", arrendar la fàbrica Can Gras a l'empresa tèxtil del costat, Avelino Trinxet e Hijos, l'amo de la qual, precisament, havia sortit il·lès d'un tiroteig uns mesos abans el mateix any 1918, que li va comprar posteriorment, a finals dels anys vint. Els seus fills no es van dedicar al negoci familiar. El primogènit, Miquel Gras i Artero, (1910-1988) va arribar a ser un destacat i reconegut metge pioner de la medicina esportiva i de la cirurgia plàstica. El segon, Josep, va crear un bufet d'advocats i una administració de finques al domicili familiar, c/ Roger de Llúria, 86, encara el 2020 en funcionament. Avelino Trinxet e Hijos, important fàbrica cotonera especialitzada en texits de cotó que hi havia al seu costat, fundada per Avel·lí Trinxet i Casas, coneguda popularment com a Can Trinxet, en la que Can Gras va quedar dissolta, va arribar a ser una gran indústria amb més de 1000 treballadores (el 90% eren dones) i va formar part de la Unión Industrial Algodonera S.A., fundada el 1929 per un grup d'industrials catalans, raó per la qual va ser visitada pel rei Alfons XIII el 1930. Es va mantenir activa fins els anys vuitanta del segle passat. Els edificis que conformaven el conjunt original de Can Trinxet, d'estil modernista de maó vist, avui totalment desapareguts, van ser projectats el 1905 per l'arquitecte Joan Alsina i Arús. L'edifici fabril anomenat avui Can Trinxet que ha arribat als nostres dies correspon en la seva integritat al que en el seu dia va ser Can Gras.

Can Feliu, taller

Retrat de grup dels treballadors del Taller de Can Feliu al carrer d'Enric Prat de la Riba. A la imatge alguns porten eines de treball a les mans

Caserna de La Remunta

Edifici on hi havia les quadres de la Caserna de la Remunta i, davant, un grup de soldats caminant. L'edifici principal, que no es pot observar en aquesta fotografia, era una casa pairal que va ser construïda el 1691 que va ser anomenada al llarg del temps amb diferents motius, entre altres, Can Mèlich, Can Nadal i Ca n'Angulo. La masia és de planta basilical amb coberta a quatre aigües al cos central i a una sola als dos costats. El costat dret presenta adossada una terrassa. A la façana principal hi ha tres obertures en planta baixa, i tres més al primer pis, però la porta principal es troba situada al centre del primer pis i s'hi accedeix mitjançant una escala doble, fet relativament normal en aquest tipus de masies. Hi ha la data de 1691 a la llinda de la porta posterior. El Canal de la Infanta passava des de 1819 just al costat de la part de darrera de la finca. L'exèrcit, que ja comptava amb una caserna d'infanteria molt a prop d'aquesta masia des de 1740, la va llogar el 1862 per tal d'instal·lar allà un esquadró de remuntadors d'artilleria. Posteriorment, l'any 1868, la va comprar juntament amb les 8,5 hectàrees de terreny que l'envolten, a Mercè Bertrand i Amat, emparentada amb el Baró de Maldà, vídua de l'enginyer agrònom d'Isidor d'Angulo i Agustí. Des de llavors se li va donar un altre ús: El de dipòsit de cavalls sementals per a la cria i cura dels cavalls de l'exèrcit. Va ser Dipòsit de Sementals d'Artilleria fins a l'any 1926, data en què va passar a ser el 4t Dipòsit de Sementals de Cavalleria, i va estar en funcionament fins a l'any 1994, data en què l'exèrcit desocupa la caserna i s'instal·la al seu lloc l'Escola de Capacitació Agrària de la Generalitat de Catalunya fins a l'any 2011. El 1886 es van construir unes instal·lacions annexes destinades als animals: Quadres, infermeria veterinària, ferreria... Són edificis d'una o dues plantes realitzades en obra vista i cobertes de sostre a dues aigües. Les obertures són d'arc de mig punt o d'arc rebaixat i hi ha alguns elements decoratius com ara pilastres adossades als murs. Els sementals que tenia l'exèrcit eren molt coneguts i valorats arreu de Catalunya, ja que es tractava d'animals de gran qualitat, poderoses races de tir com a bretons, perxerons i ardenes, adequats per als treballs de camp. Tenien un calendari de desplaçaments a diferents pobles de Catalunya per cobrir les eugues de pagesos i ramaders, que així podien aconseguir bons exemplars. També més endavant, va haver-hi animals de cadira i tir lleuger: Sementals de pura raça àrab, pura raça espanyola i altres races esportives. De quan en quan sortien en formació pels carrers de l'Hospitalet, fet que despertava, òbviament, molta expectació entre tothom, sobretot els infants. Des de 2011 l'Ajuntament de l'Hospitalet ha anat remodelant aquest espai enderrocant algunes de les edificacions obsoletes d'aquesta antiga caserna, rehabilitant unes altres per altres usos, com aquesta que surt a la fotografia, (Esplai Xixell, Guarderia Patufet, i la casa Pairal, que espera encara la rehabilitació, entre elles), integrant dins la xarxa urbana aquest nou espai guanyat per a la ciutat obrint nous carrers que el connecten i creant un gran parc públic, el Parc de la Remunta, al voltant del qual s'han anat construint diferents blocs de pisos. Està catalogada en el PEPPA amb núm. 52

Caserna de La Remunta

Fotografia de principis del del s. XX de l'entrada primigènia al recinte de la Remunta. Posteriorment, el 1928, per l'arquitecte municipal ramon Puig i Gairalt, aquesta tanca va ser refeta totalment i fortificada i a l'entrada al recinte, molt més gran que aquesta, va ser instal·lada una espectacular portalada de ferro forjat amb fanals incorporats que encara es conserva a l'entrada del Parc de la Remunta. Es veu, a dins, un grup de soldats, alguns amb l'uniforme de rayadillo, teixit fresc que es va fer servir pels uniformes militars des del 1886 fins el 1914 al passeig central arbrat que arribava fins l'edifici principal de la Caserna de la Remunta, que s'intueix al fons i que encara es conserva avui, també, al Parc de la Remunta. Aquest edifici principal, el que es pot observar en aquesta fotografia, era una casa pairal que va ser construïda el 1691 que va ser anomenada al llarg del temps amb diferents motius, entre altres, Can Mèlich, Can Nadal i Ca n'Angulo. La masia és de planta basilical amb coberta a quatre aigües al cos central i a una sola als dos costats. El costat dret presenta adossada una terrassa. A la façana principal hi ha tres obertures en planta baixa, i tres més al primer pis, però la porta principal es troba situada al centre del primer pis i s'hi accedeix mitjançant una escala doble, fet relativament normal en aquest tipus de masies. Hi ha la data de 1691 a la llinda de la porta posterior. El Canal de la Infanta passava des de 1819 just al costat de la part de darrera de la finca. El l'exèrcit, que ja comptava amb una caserna d'infanteria molt a prop d'aquesta masia des de 1740, la va llogar el 1862 per tal d'instal·lar allà un esquadró de remuntadors d'artilleria. Posteriorment, l'any 1868, la va comprar juntament amb les 8,5 hectàrees de terreny que l'envolten, a Mercè Bertrand i Amat, emparentada amb el Baró de Maldà, vídua de l'enginyer agrònom d'Isidor d'Angulo i Agustí. Des de llavors se li va donar un altre ús: El de dipòsit de cavalls sementals per a la cria i cura dels cavalls de l'exèrcit. Va ser Dipòsit de Sementals d'Artilleria, com ens indica l'escut d'armes a l'entrada de la Caserna, fins a l'any 1926, data en què va passar a ser el 4t Dipòsit de Sementals de Cavalleria, i va estar en funcionament fins a l'any 1994, data en què l'exèrcit desocupa la caserna i s'instal·la al seu lloc l'Escola de Capacitació Agrària de la Generalitat de Catalunya fins a l'any 2011. El 1886 es van construir unes instal·lacions annexes destinades als animals: Quadres, infermeria veterinària, ferreria... Són edificis d'una o dues plantes realitzades en obra vista i cobertes de sostre a dues aigües. Les obertures són d'arc de mig punt o d'arc rebaixat i hi ha alguns elements decoratius com ara pilastres adossades als murs. Els sementals que tenia l'exèrcit eren molt coneguts i valorats arreu de Catalunya, ja que es tractava d'animals de gran qualitat, poderoses races de tir com a bretons, perxerons i ardenes, adequats per als treballs de camp. Tenien un calendari de desplaçaments a diferents pobles de Catalunya per cobrir les eugues de pagesos i ramaders, que així podien aconseguir bons exemplars. També més endavant, va haver-hi animals de cadira i tir lleuger: Sementals de pura raça àrab, pura raça espanyola i altres races esportives. De quan en quan sortien en formació pels carrers de l'Hospitalet, fet que despertava, òbviament, molta expectació entre tothom, sobretot els infants. Des de 2011 l'Ajuntament de l'Hospitalet ha anat remodelant aquest espai enderrocant algunes de les edificacions obsoletes d'aquesta antiga caserna, rehabilitant unes altres per altres usos (Esplai Xixell, Guarderia Patufet, i la casa Pairal, que espera encara la rehabilitació, entre elles), integrant dins la xarxa urbana aquest nou espai guanyat per a la ciutat obrint nous carrers que el connecten i creant un gran parc públic, el Parc de la Remunta, al voltant del qual s'han anat construint diferents blocs de pisos. Està catalogada en el PEPPA amb núm. 52

Maria Miret Furné

Retrat de Maria Miret Furné, cantant. Maria Miret va néixer el 21/11/1899 i va morir el 14/02/1970

Cal Rosu

Vista d'una part del pati de la masia de Cal Rosu. El centre de la imatge l'ocupen dues dones adultes que subjecten un cavall per les brides. Al costat esquerre es pot veure una part de safareig.

Cal Rosu

Masia de Cal Rosu amb tres membres de la família: els avis i la filla (o la jove). Les dones estan assegudes just davant del safareig i l'home dret al darrera

Venedors del mercat del Centre

Grup de venedors del mercat del Centre. La fotografia està presa en una de les portes d'entrada al mercat. Les cinc dones estan dretes i els dos homes, asseguts a la vorera. La dona que fa cinc, des de l'esquerra, és la Maria Torres, gallinaire. El primer dels homes, amb ulleres és el carnicer Santiago Pol Coll

Cal Charles, llauner

Família Charles a la porta d'entrada del negoci de llauneria i lampisteria ubicat al carrer d'Enric Prat de la Riba. Darrera dels vidres del comerç es veu l'aparador ple de diversos objectes de llauna i metàl·lics. Drets, al carrer, hi ha tres dones i dos homes. Un d'ells podria ser el propi Charles

Cal Masover Nou

Es veu la façana principal de la masia i els edificis annexes dels seus costats. A l'era de la casa, hi ha un grup de persones, molt probablement la família que hi vivia, junt amb un parell de cavalls i una mula. Segons les referències documentals, fou construïda el 1863. La casa està catalogada en el PEPPA amb núm. 27

Diumenge de Rams

Festa del Diumenge de Rams al barri Centre. La imatge mostra l'entrada principal i una part de la façana de la parròquia de Santa Eulàlia de Mèrida. La part baixa de la façana és tota enramada. Al davant, s'hi poden veure infants amb palmes i palmons a les mans

Diumenge de Rams

Festa del Diumenge de Rams al barri Centre. La imatge està presa al carrer Major, cantonada amb el carrer de les Roselles (abans carrer de Perutxo). Es veu un grup de nens i nenes amb grans branques a les mans, probablement per enramar l'entrada al temple de Santa Eulàlia de Mèrida. A la dreta es pot veure la filera de set casetes que es van enderrocar per donar pas a la plaça de l'Ajuntament. Al fons es veu el campanar de la parròquia.