Ajuntament de l'Hospitalet i carrer Major

Vista presa des d'una posició enlairada, des de l'Església, de la façana principal de l'Ajuntament de l'Hospitalet i de les cases baixes davant l'Ajuntament, on ara hi ha la plaça. Al fons la muntanya de Montjuïc.

Retrat de Just Oliveras Prats i la seva esposa Josefa Durban Casas

Targeta postal amb el retrat de Just Oliveras Prats i la seva esposa Josefa Durban Casas asseguts en unes cadires de fusta tapissades de pell. Ell, amb tratge i corbata te les mans creuades sobre les cames i ella amb un vestit fosc dur un àlbum o objecte semblant a la ma dreta i recolza el braç sobre una tauleta on hi ha premsa i al darrera una làmpara de peu.

Retaule de les Santes a l'església Santa Eulàlia de Mèrida

Vista interior de l'església Santa Eulàlia de Mèrida abans de la Guerra Civil

Retaule de Sant Roc a l'església Santa Eulàlia de Mèrida

A la fotografia, l'antic retaule dedicat a Sant Roc, terciari franciscà que va ser l'antic copatró de la vila, protector contra la pesta i les epidèmies, amb el seu barret, la seva capa, el seu sarró i la seva vara de pelegrí, i el seu gos, que li llepa les ferides a la seva cama. La seva devoció es va estendre molt ràpidament a partir del segle xv. La seva festivitat, segons el santoral catòlic, és el 16 d'agost, data en la que l'Hospitalet celebrava antigament la seva Festa Major. Les Festes de Sant Roc de l'Hospitalet de Llobregat van ser descrites pel Baró de Maldà al seu Calaix de sastre. La seva autoria s'atribueix a Jaume Huguet (Vilafranca,1547-1606) i al seu fill, i la datació de l'obra, segons la historiadora Alícia Suárez, entre 1591 i 1594. El retaule, que es va conservar amb les taules separades, presenta quatre escenes de la vida del sant i les imatges de sant Cristòfol, a l'esquerra, i de sant Jaume a la dreta. Les pintures d'aquest retaule es van salvar quan va ser enderrocada l'església el 1937 i avui estan dipositades al Museu de l'Hospitalet.

Vista interior de l'església Santa Eulàlia de Mèrida abans de la Guerra Civil

Interior de l'antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida. S'observa que a l'església hi havia repartits diversos plafons ceràmics amb diferents escenes de la passió de Crist. També s'observa amb detall el treballat púlpit de pedra des d'on el rector feia l'homilia, on es presenten imatges del papa Marti V ( Papa de 1417- a 1431), Otto di Colonna, que va aconseguir eliminar el Cisma d'Occident i restaurar Roma com a seu del papat, amb la seva creu de tres braços, i al bisbe de Barcelona, que porta a la mà una reproducció de l'ermita de Provençana a la mà, personatges del s. XV coetanis a la construcció de l'església original. Com a parròquia, Santa Eulàlia de Provençana no s'esmenta fins l'any 1045. Sembla que l'any 1076 es documenta la construcció de l'ermita, que es consagra el 27 de gener de l'any 1101 pel bisbe Berenguer Folc. L'església de Santa Eulàlia de Mèrida de l'Hospitalet centre té el seu origen a finals del segle XV, quan el nucli de la Pobla d'Hospitalet té ja una cinquantena de cases i una personalitat diferenciada del nucli més antic de Provençana com per a construir un nou temple parroquial. L'any 1426 el bisbe de Barcelona Francesc Climent Sapera concedeix la llicència per a edificar una nova església parroquial i trasllada la titularitat de la vella església de Provençana a aquesta de l'Hospitalet, fet que recorda aquest relleu en pedra al púlpit. La primera església va ser substituïda entre 1580-1600, moment de gran esplendor al poble, per un temple nou, guarnit amb capelles amb bells retaules, com el dedicat a Sant Roc, copatró del poble juntament amb santa Eulàlia, (santa que alguns situen a Mèrida i altres a Barcelona) i un gran Altar data del 1807, substitut d’un altre de l’any 1544 que s’havia podrit degut als problemes d’humitat originats pel mal estat del sostre de l’església. El va realitzar l’escultor barceloní Salvador Roig, a semblança de l’Altar major que hi havia llavors a l’església de Sant Jaume de Barcelona. Durant els primers dies de la guerra civil, la caiguda fortuïta d'una pedra de l'església a una casa veina del costat, que va travessar la teulada i va caure a sobre d'un llit sense provocar danys personals, va provocar que es demanés un informe a l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, que es custodia a l'Arxiu Municipal, sobre l'estat de conservació del temple i la conveniència d'enderrocar-lo. L'esperit revolucionari i el profund anticlericalisme de l'ajuntament republicà del moment van esperonar finalment la seva demolició. D'aquell vell temple només alguns elements, carreus i claus de volta, i pintures d’alguns retaules, com les del retaule de Sant Roc, protector contra l'epidèmia de pesta, de finals del s. XVI, atribuït a Jaume Huguet (Vilafranca,1547-1606 ca.) i al seu fill, han estat preservats al Museu d’Història de 'Hospitalet. Acabada la Guerra Civil, el Bisbat de Barcelona endegà una important campanya per tal de reconstruir les esglésies cremades o destruïdes durant el conflicte bèl·lic. S’encarregà a l’arquitecte Manuel Puig Janer, que va ser arquitecte municipal de l’Hospitalet des de 1939 fins a la seva mort, l'any 1965, la construcció del nou temple, igualment sota l’advocació de Santa Eulàlia de Mèrida. La primera pedra es va col·locar el 16 de juliol de 1939; el 19 de març de 1942 s'inaugurà la primera meitat; el 20 de juny de 1943 es beneí el campanar i la obra s'acabà el 26 d'octubre de 1947. Mentre es construïa el temple feu les funcions d’església parroquial l’edifici del Centre Catòlic. L’actual edifici de l'església de Santa Eulàlia de Mèrida està catalogat dins el Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de l’Hopitalet (PEPPA, fitxa núm. 003)

Vista interior de l'església Santa Eulàlia de Mèrida abans de la Guerra Civil

La fotografia mostra la nau central, amb cadires de vímet pels feligresos i l'Altar Major de l'antic temple parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida, al barri Centre. A la imatge hi ha, dalt de l'altar, la imatge de Sant Josep, que sosté amb una mà la seva vara florida i amb l'altra al nen Jesús. Juntament amb els raigs daurats i el colom de dalt de de tot de l'altar, el conjunt representa, de forma molt teatral, el misteri de la Santíssima Trinitat: Pare, Fill i Esperit Sant. A sota, a banda i banda, apareixen dues escultures que representen dues al·legories. La de l'esquerra de la fotografia representa la virtut teologal de la fe i la figura porta els ulls tapats perquè fa referència a la predisposició intrínseca de les persones a fer el bé. La iconografia la representa com una figura femenina abillada a l’estil clàssic. Porta els ulls embenats. Amb la mà dreta sosté una creu, símbol de Crist crucificat, i amb l’esquerra un calze amb una hòstia, en referència al sagrament del’Eucaristia. La figura femenina de la dreta representa la virtut de l'esperança i sosté l'àncora-creu, símbol de la solidesa, la fidelitat i de Crist mateix, i una au, que representa l'ànima salvada. Més a sota, a l'espai central de l'Altar, hi ha la figura que representa la nena Santa Eulàlia de Mèrida (també anomenada de Barcelona) que sostè la palma del martiri, com tots els àngels que flanquejen l'altar, que informa que la santa va ser martiritzada, i la creu en forma d'aspa on va ser crucifixada. S'ens presenta sostinguda per un núvol, on hi ha també els instruments de tortura que es van fer servir contra ella, rodejat d'àngels i querubins que l'enlairen. Al món grecoromà el palmell era símbol d'immortalitat, de victòria, de glòria. El cristianisme va associar aquest símbol a Jesucrist, primer màrtir i també als màrtirs, que apareixen representats molts cops amb el palmell de la de glòria i resurrecció. Aquests dos símbols, la palma i la creu en forma d'aspa, tots dos, van ser presents durant molt temps a l'escut de L'Hospitalet, dels quals perviu encara avui en l'escut oficial de la ciutat la creu en forma d'aspa. L'any 1937 es va enderrocar aquest temple parroquial, que va ser construït el 1579. Acabada la Guerra Civil, el Bisbat de Barcelona endegà una important campanya per tal de reconstruir les esglésies cremades o destruïdes durant el conflicte bèl·lic. La nova església de Santa Eulàlia de Mèrida, patrona de la ciutat, es començà a construir tot just acabada la Guerra Civil, el mateix any de 1939. La construcció del nou temple, va estar sota la mateixa advocació, es va encarregar a l'arquitecte municipal Manuel Puig Janer. La primera pedra es va col·locar el 16 de juliol de 1939; el 19 de març de 1942 s'inaugurà la primera meitat; el 20 de juny de 1943 es beneí el campanar i l'obra s'acabà el 26 d'octubre de 1947. Està catalogada en el PEPPA amb la fitxa núm. 003.

Carro de gelats a la Rambla Just Oliveras

En primer terme. senyora Pepita Matas amb Joaquim Llamusi i Antonieta Pujol.

Perspectiva del passatge de Blanchart

Al fons, cal Quim Jardiner.

Dones que anaven a cosir a Ca la Felipa Roig

La imatge està presa al pati de la casa de Felipa Roig al C. Esglèsia. A la fotografia apareix Felipa Roig (en el centre), Maria Alcázar i Laieta Batllori entre d'altres.

Canal de la Infanta al seu pas per la finca Can Bori.

Canal de la Infanta, conegut també senzillament com a El Rec, al seu pas per la finca Can Bori. Aquest casalot es va construir al 1878 com a torre residencial per Francesc Bori i Comas. La finca estava situada a la cruïlla entre el carrer de Sant Joan i Digoine i la Riera del Canyet, fins a les vies del ferrocarril i la travessava el Canal de la Infanta, que creuaven mitjançant diversos pontets, com els que surten a la fotografia. Can Bori tenia un hort i també una parcel·la dedicada al cultiu d’arbres fruiters. El 1928 el seu propietari va vendre la finca a l'Ajuntament de l'Hospitalet. Lalcalde Tomàs Giménez, imposat per la dictadura de Primo de Rivera, la va cedir a l'Estat per tal que aquest hi instal·lés allà una escola tècnica de formació professional de sericultura i avicultura que mai es va arribar a fer. Quan va arribar la República l'alcalde Just Oliveras va anar a Madrid a reclamar la devolució de la titularitat de la propietat municipal per tal de dedicar-la a Escola Pública. Un cop aquesta fou retornada, l'ajuntament va contractar un matrimoni com a masovers, porters i vigilants i va encarregar projectar i dirigir les obres d'adequació de la casa en escola a l’arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt. S’inauguraria com a Escola Pública, gràcies al gran impuls que el nou ajuntament republicà va donar a l'educació i la gran tasca del llavors regidor Ramon Frontera, el 18 de setembre de 1932 pel president de la Generalitat Francesc Macià. Aquest edifici es va mantenir fins el 1980, quan va ser enderrocat per aixecar un edifici de nova planta pel col·legi Can Bori, que va continuar com a escola pública fins el 1999, quan va passar a ser l'escola d'educació especial l'Estel-Can Bori. El Rec, a partir justament de Can Bori, ja molt degradat i ple de brutícia, va ser canalitzat i cobert a finals dels anys setanta en tot el seu tram final per la seva evident insalubritat degut al seu extrem mal estat i també a la perillositat que significava la seva proximitat de l'escola Can Bori i a l'Escola Busquets i Punset, creada feia poc. Es va mantenir a cel obert fins a la caserna de la Remunta durant uns anys i, quan aquesta va ser urbanitzada, el 2012, la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya va aprovar una esmena que instava a la catalogació el Canal de la Infanta com a Bé Cultural d'Interès Nacional i, mercès a una campanya de pressió ciutadana que portava com a nom "Salvem el Canal de la Infanta", va quedar allà, al Parc la Remunta, com a memòria d'aquest important canal, un pont de maons similar, però més robust que el de la fotografia, que va desaparèixer en urbanitzar-se definitivament el que llavors era el carrer Alps, que s'anava omplint d'imponents blocs de pisos, avui anomenat Avinguda Josep Tarradellas. El darrer vestigi que resta a l'Hospitalet d'aquest històric Canal és la sèquia de la Feixa Llarga, que encara rega els camps de Can Trabal, la darrera explotació agrària de La Marina de l’Hospitalet, sèquia efectivament llarga, de 6.635 metres des de l’antigament anomenat Salt Rosés de Cornellà, on començava a recollir aigües i on és anomenada sèquia del Molí, fins la seva primigenia desembocadura al riu Llobregat. El Canal de la Infanta és una canalització de 17,420 km d'aigües provinents del riu Llobregat, que abastia els camps de la Vall Baixa de la comarca del Baix Llobregat. Inicialment s'estenia pels termes municipals de Molins de Rei, Santa Creu d'Olorda, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Cornellà, l'Hospitalet i Sants. Construït amb finançament totalment privat sense cap ajuda pública entre els anys 1817 i 1820, amb finalitats purament agrícoles, es convertí en un eix dinamitzador de l'economia de la zona, doncs aquesta infraestructura agraria tenia un ample considerable que permetia, quan s'esqueia, un cabal hidràulic important, suficient per poder abastir i irrigar tots els camps de les diferents poblacions del Baix Llobregat per on passava, i comptava amb 13 salts d'aigua, que varen ajudar a la implantació de la indústria al seu voltant a mitjans i finals del segle XIX. L'aparició de diferents dificultats tècniques va fer que el cost de l'obra superés amb escreix el pressupost inicial de 3 milions de rals arribant a un cost total de 4.350.000 rals, augmentant d'aquesta manera les quantitats que havien de satisfer els propietaris, els quals pagaven l'obra en funció de la superfície irrigada. Per a vèncer els recels, i tot i no estar acabada l'obra, es demanà a la infanta Lluïsa Carlota de Borbó-Dues Sicílies, neta i nora del rei Carles IV, aprofitant que va arribar a Barcelona, provinent de Nàpols, per anar a Madrid a conèixer el seu espòs, l'Infant Francesc de Paula de Borbó i Borbó-Parma, que inaugurés el Canal, al qual van batejar com a Real Canal de la Serenísima Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón. El desenvolupament accelerat de l'economia catalana dels anys 60 i 70 del segle XX i els forts corrents migratoris atrets per aquest fet van afectar fortament als municipis de la comarca del Baix Llobregat per on passava el Canal. L'equilibri entre indústria i agricultura, que fins a mitjan segle XX havien estat complementàries, es trenca. Les característiques i les funcions principals del Canal de la Infanta no havien variat gaire en un segle d’exitós funcionament. Les seves aigües eren tan netes que, per exemple, fins els anys cinquanta del segle XX, encara s'hi permetia el bany. A partir dels anys seixanta el nombre d'hectàrees de camps regades pel canal comença a disminuir constantment i la infraestructura passa a estar rodejada per un entorn urbà que va creixent al seu voltant sense cap mena de planificació. El ràpid empitjorament de les aigües del Llobregat pels abocaments industrials contaminants , la desídia de l’administració franquista per evitar-los o controlar-los, la manca de pressupostos per a construir col•lectors d'aigües residuals així comi els desviament cap el Canal de la Infanta de les aigües de la Riera de Rubí i del riu Anoia, principals afluents de matèries contaminants del riu Llobregat, van convertir el canal en una gran claveguera a cel obert. Com era d'esperar, el caràcter marcadament residual de les aigües transportades pel canal va crear grans problemes de salubritat a les poblacions que travessava així com als pocs regants que no havien venut les terres a les immobiliàries i encara el feien servir i va provocar la seva pràctica desaparició. Els ajuntaments de finals del franquisme, pressionats pels moviments veïnals dels municipis afectats, van haver de resoldre, com van poder i amb els seus mitjans, el cobriment del Rec i la seva integració en el sistema de clavegueram.

Can Sumaro

Masia de Can Sumarro al carrer de Barcelona, 138-144. Es veu la masia, amb la seva façana principal i annexos, i el barri d'accés a la casa. En primer terme, el mur de pedra que tancava tota l'heretat. Al fons a la dreta, s'aprecia una part de l'edifici de l'Harmonia. Segons referències documentals, va ser construïda el 1580 i rehabilitada el 1985. Està catalogada en el PEPPA amb núm. 79

Samuel, porter de l'Hospitalet al camp de la Remunta

Samuel, porter de l'equip Hospitalenc Sporting Club aturant un gol a la porteria del camp de la Remunta. Es veu el públic assistent al partit. L'Hospitalenc va ser el primer club de la ciutat, fundat el 1909 i inscrit al registre del Govern Civil de Barcelona el 1917.

Ajuntament de l'Hospitalet

Façana principal de l'edifici de l'Ajuntament de l'Hospitalet i plaça, amb gent esperant a la parada d'autobús. A la vorera del mateix Ajuntament, just a la cantonada, la caseta de suministrament d'electricitat de la ciutat. Davant, fent cantonada amb el carrer de l'Església, el "Bar Manzanillo". Segons fonts documentals l'ús original va ser d'oficines municipals i escola, l'arquitecte fou Francesc Mariné i està catalogat en el PEPPA amb el núm. 2.

Festa Major

Grup d'hospitalencs i hospitalenques durant la Festa Major, possiblement sigui el pati del Casino del Centre.

Autobús Oliveras

Autobús Oliveras. Sembla una imatge promocional en la que es mostra un dels automòbils i, a peu dret, el xofer i el revisor. L'empresa Oliveras va ser la primera en tenir una flota d'autobusos per connectar l'Hospitalet amb els pobles de les rodalies i amb Barcelona. Propietat de la família Oliveras, el seu fundador va ser Just Oliveras Prats (també alcalde de la ciutat).

Can Vilumara

Vista aèria de la Indústria de sedes Can Vilumara, situada al llavors camí de Sant Joan o del Cementiri, avui avinguda de Josep Tarradellas, just al costat de la Farga de'n Bori, Altos Hornos de Catalunya S.A. i molt a prop de l'estació de ferrocarril, on també s'aprecia els camps i el mas de Can Creixell i les naus de Can Brugaroles, a sobre de les vies del tren, empresa que va ser expropiada per CAMPSA en temps de la dictadiura de Primo de Rivera. La imatge és de tot el recinte industrial, presa des d'una posició elevada. En primer terme es veu el sostre de la Farga i, al fons, l'estació del tren. La fàbrica estava envoltada llavors per camps de conreu, una part dels quals, els de Can Creixell, van passar a ser propietat de RENFE. Procedents de Pont de Vilomara, al Bages, els Vilumara eren una família de seders, una part de la qual es va establir a Barcelona, al segle XVII. Van obrir diverses sederies al barri de Sant Pere i a la part alta de l'actual Diagonal, a Barcelona, fins que Francesc Vilumara i Bayona va decidir a traslladar l'activitat a l'Hospitalet. La nova fàbrica va ser projectada l'any 1906 per Andreu Audet i ampliada entre 1922 i 1928 per l'enginyer Francesc de Paula Izard, per afegir-hi quatre noves naus. La fàbrica va estar en funcionament fins a l'any 1982 i, pocs anys després, va ser habilitada per acollir un Institut d’Ensenyament Secundari, després que la pressió veïnal evités el seu enderrocament. Les naus estan construïdes seguint el model de coberta en dents de serra, que facilita la il·luminació natural. Els finestrals estan encarats a nord, per evitar l'enlluernament. L'estructura interior és a base de bigues i columnes de ferro colat. Inicialment, hi havia set naus, ampliades després fins a onze. Del conjunt d'edificis en destaca especialment la casa del director, d'estil modernista, que es pot observar a la dreta de la fotografia, amb un característic fris de papallones de seda, amb funcions decoratives i de ventilació, i una imatge sobre ceràmica de la Mare de Déu dels Àngels. El maó vist és utilitzat com a element decoratiu en l'emmarcament de les finestres i pilastres. El 1915 es va produir el trasllat de les oficines de l’empresa, que fins aleshores encara estaven situades al carrer Més Baix de Sant Pere, cap al sector de la dreta de l’Eixample on ja es concentrava la major part d’empreses tèxtils barcelonines. Vilumara s’establí al carrer de Casp número 80, cantonada amb Bailèn, en un espai estèticament sobri però d’una gran qualitat material que d’alguna manera volia ser el reflex del prestigi i la serietat de l’empresa. Catalogada en el PEPPA amb núm. 33

Grup d'hospitalencs davant l'ermita de Bellvitge.

Grup d'Hospitalencs davant l'ermita de Bellvitge

Can Vilumara

Vista de la indústria de sedes Can Vilumara a l'avinguda de Josep Tarradellas (147-149), just al costat de la Farga i molt a prop de l'estació de ferrocarril. La imatge mostra uns perspectiva del recinte industrial. En primer terme es veuen els camps de conreu i al fons la fàbrica. La fàbrica es projectà entorn el 1905 i fou inaugurada el 1907 pel seu fundador, Francesc Vilumara Bayona. Postal de títol "Hospitalet.- Fábricas de Sedería y hierro forjado". Catalogada en el PEPPA amb núm. 33.

Mercat ambulant

Mercat ambulant. Vista general del lloc d'estacionament dels carros. El carrer dels arbres és el carrer Doctor Martí Julià i al fons el carrer Campalans.

Casa España

Casa pairal Casa España, al carrer Joan Pallarès cantonada carrer Xipreret. Es veu la façana prinicipal i l'edifici adossat a la dreta on vivien les 3 o 4 minyones de la família. A l'esquerra es pot veure el pou i al costat hi havia un petit estany. Segons fonts documentals es va construir l'any 1563, es va reconstruir l'any 1735. A finals dels anys seixanta del s. XX l'alcalde de l'època José Matias de España Muntadas va vendre el magnífic i extens jardí del seu gran casal familiar, la Casa Espanya, coneguda també com a Can Molinés, on es va fer una gran promoció immobiliaria que amenaçava amb enderrocar l'edifici i que va arribar ben bé fins a tocar paret amb paret amb ell. La Casa Espanya, seu actual del Museu de l'Hospitalet, es va salvar de ser enderrocada perquè el 1969 la va comprar in extremis la Cambra de la Propietat de l'Hospitalet, fins llavors situada al c/ baró de Maldà núm 98 i presidida llavors per Lluís Layola Rovira. Poc després, el 1972, la va cedir a l'Ajuntament per poder instal·lar el Museu de la ciutat, iniciativa aquesta liderada pel que va ser el seu primer director, el funcionari municipal Francesc Marcé i Sanabra. A canvi la Cambra de la Propietat Urbana de l'Hospitalet va rebre un espaiós entresol situat a la rambla Just Oliveras núm. 62, de propietat municipal, on encara hi és avui dia la seva seu central. Es van fer obres de condicionament per a instal·lar el Museu del 1969 al 1972. Poc després es van fer noves obres i va ser refeta tota la teulada. Està catalogada en el PEPPA amb el núm. 100-10.

Antic mercat ambulant de Collblanc

Mercat ambulant al barri de Collblanc, on anys més tard es va construir el Mercat municipal del barri. En primer terme, el carrer d'Occident, cantonada amb el passatge Costa. Al fons, el lloc on hi ha el mercat actual. Es veuen diferents parades de venda: de materials de construcció, de verdures, etc. Al fons i en primer pla uns quants carros. Aquest tipus de carruatge, tancat per darrera i dedicat al transport de viatgers era conegut com a Tartana. Per davant era descoberta i per darrera, com s'observa a la fotografia, estava tancada amb porticons. Per a la seva tracció s'emprava un cavall jove o una haca, de pas molt més vigorós que aquests. Les rodes, les dues amb frenos, estaven unides amb una estructura de ferro que sostenia també la caixa mitjançant ballestes, per a la seva suspensió, com s'observa molt bé en aquesta fotografia. La vela de la tartana acostumava a estar fixada sobre l'estructura, sense possibilitat de ser plegada. Disposava de dos bancs laterals, enfrontats al costat de cada roda, on es situaven els quatre o sis viatgers que podia acollir, en funció de la mida de la tartana. En una època on tots els carruatges tenien una funció agrària, disposar d'una tartana pròpia era propi de classes benestants. Normalment eren propietat de carreters que feien amb elles trajectes concertats amb els viatgers. En aquesta fotografia apareix al fons una mena de "parada de tartanes", que feien les funcions que avui fan els taxis, però normalment compartides amb diferents viatgers.

Vista aèria de la fàbrica Trinxet

Fotografia aèria dels edificis corresponents a de les fàbriques tèxtils Can Gras i Can Trinxet, amb les seves respectives xemeneies. Catalogat part del recinte en el PEPPA amb el núm. 92. A l'esquerra, les dos naus perpendiculars a les vies del tren, que rendeixen façana a la carretera de Santa Eulàlia, que apareix en primer plà, corresponen a la fàbrica Gras, indústria tèxtil cotonera especialitzada en llençols, vellut i pana inaugurada al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet el 1906 i realitzada per l'arquitecte modernista de Sants, Modest Feu i Estrada. A la dreta de la fotografia s'observen el Canal de la Infanta, amb el ramal-salt d'aigua en direcció a les fàbriques, i les vies del tren de Barcelona-Vilanova i La Geltrú i Barcelona-Vilafranca del Penedès al seu pas per l'Hospitalet, que comencen a bifurcar-se, una en direcció als camps de la Marina i l'altra cap a l'Hospitalet Centre, justament en aquest punt, com s'observa a la imatge. Miquel Gras Verdaguer (Manlleu, 1842 - Barcelona 1912), industrial del sector tèxtil que va ser alcalde de Torelló en dues ocasions (1877-1881 i 1891-1894), es va associar el 1871 amb Josep Espona Font i van crear a Torelló Espona, Gras y Companyia, Sociedad en comandita, amb seu social al carrer Fontanella de Barcelona. La seva esposa, Ramona Espona Font, també de Torelló, era germana del també industrial cotoner Josep Espona Font, que, a un cop dissolta la seva societat amb Gras, traslladà la seva important fàbrica el 1902 a Sant Joan de les abadesses. Els fills de Miquel Gras van ser Ramon, Rosa i Josep (1879-1918), que va heretar la fàbrica. Els Gras fixaren la seva residència habitual a Barcelona, com també van fer d’altres industrials. Can Gras, fàbrica fundada per Miquel Gras al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet el 1906 i que serà ampliada el 1910 i el 1916, l'edifici i la xemeneia de la qual encara avui es conserva, va ser projectada per l'arquitecte modernista Modest Feu i Estrada, nascut al poble de Sants, on va deixar una forta petjada. Va ser una fàbrica de filats i teixits de cotó, especialitzada en llençols, vellut i pana gruixuda, un teixit que es faria molt popular per la seva resistència i perquè amb ell es farien, de color marró, els uniformes dels treballado de la Compañía de Tranvies de Barcelona, que va popularitzar l'expressió "pana de tramviaire". Josep Gras i Espona va morir prematurament el 1918 a Manlleu quan encara no havia fet els quaranta anys. La seva vídua, Victòria Artero, mare de quatre nens el més gran dels quals tenia 8 anys, va decidir llavors, en uns anys de forta conflictivitat social i d'inici del període conegut com a "pistolerisme", arrendar la fàbrica Can Gras i, posteriorment, als anys vint, vendra-la, a l'empresa tèxtil del costat, Avelino Trinxet e Hijos - l'amo de la qual, precisament, havia sortit il·lès d'un tiroteig uns mesos abans el mateix any 1918. Els seus fills no es van dedicar al negoci familiar. El primogènit, Miquel Gras i Artero, (1910-1988) va arribar a ser un destacat i reconegut metge pioner de la medicina esportiva i de la cirurgia plàstica. El segon, Josep, va crear un bufet d'advocats i una administració de finques al domicili familiar, c/ Roger de Llúria, 86, encara el 2020 en funcionament. Avelino Trinxet e Hijos, S.A. important fàbrica cotonera, coneguda com a Can Trinxet, especialitzada en texits de cotó que hi havia al seu costat, va ser fundada per Avel·lí Trinxet i Casas, (Vilanova i la Geltrú 1845 - Barcelona 1917), que va ser oncle del pintor d'ascendència olotina Joaquim Mir, va arribar a ser una gran indústria amb més de 1000 treballadores (el 90% eren dones) i va formar part de la Unión Industrial Algodonera S.A., fundada el 1929 per un grup d'industrials catalans, raó per la qual va ser visitada pel rei Alfons XIII el 1930. Posteriorment, abans de 1944, després de nombroses desavinences, Can Trinxet abandona la Unión Industrial Algodonera S.A. , que passarà en aquest anys a mans de Julio Muñoz Ramonet, juntament amb Can Batlló i la important i valuosa col·lecció pictòrica de la família Bosch i Catarineu. A la mort del seu pare, el 1941 i del seu oncle Antoni Trinxet i Mas el 1945, Avel·lí Trinxet Pujol passà a controlar Trinxet Industrial S.A., Trinxet y Compañía R.C., Industrias Mecánicas Condor S.A., Aymerich y Amat S.A. i Manufacturas Marfull S.A. Tenia nombroses finques a Aragó, inclosa la finca Mingolera a Mequinensa. Va sol·licitar diverses patents al Regne Unit i Canadà per tal de seguir desenvolupant Trinxet S.A. Es va casar amb Matilde Torras Rivière, filla de l industrial paperer gironí Torras Domenech. A la seva mort va passar a dirigir el grup el seu germà Emili Trinxet Pujol, mort el 1984, que va ser el darrer propietari de la fàbrica abans del seu tancament en els anys vuitanta del segle passat. Els edificis que conformaven el conjunt original de Can Trinxet, d'estil modernista de maó vist, avui totalment desapareguts, van ser projectats el 1905 per l'arquitecte Joan Alsina i Arús. L'edifici fabril anomenat avui Can Trinxet que ha arribat als nostres dies correspon de fet, en la seva integritat, al que en el seu dia va ser Can Gras.

Mas Modolell de la Torre (Mas Burguera o Can Vila) i la Talaia a la finca de la família Prats.

Imatge extreta d'una llicència d'obres. Mas Modolell de la Torre va ser també conegut com a Mas Burguera o Can Vila, pels diferents masovers que la van habitar o Casa Prats, per la família propietària de la finca. Aquesta masia, que va arribar a disposar de 6,86 hectàrees de terreny pel conreu, des del carrer Major fins al Torrent d’en Canyet, destacava tant pel seu volum, que deixava constància de la seva importància, com per estar adossada una torre de vigilància o de guaita que permetia la visió del delta del Llobregat fins al mar, per protegir els habitants de la casa i de l’entorn de les ràtzies dels pirates sarraïns. Aquesta talaia quadrada va ser construïda amb blocs de pedra calcària en 1587, com consta gravat a la llinda de la porta d'accés. Fa 5 metres d'ample per banda i uns 14 m d'alt, el que donaven els seus 4 pisos de planta quadrada i les golfes amb arcades obertes a quatre vents. Aquesta masia i la torre adossada estaven ubicades al lloc que avui és el c/ Talaia, núm. 9, carrer anomenat així en honor a aquesta torre. La seva cronologia original correspon perfectament al moment de creixement de l'antic nucli de l'Hospitalet, que va conèixer l'edificació d'importants cases pairals que han perviscut fins avui dia: Can Sumarro, Casa Espanya, o el Casal de l'Harmonia, situat al costat del nou emplaçament de la Talaia, a la Plaça de Josep Bordonau. L'originària finca dels Prats comptava amb una gran entrada senyorial, on començava el camí que portava a aquest mas, l'anomenat camí de Can Vila, que estava situada al carrer Major, ben bé davant del carrer Femades, en la que avui és la Plaça de la Remunta. En aquest indret es va establir una consistent fortificació de pedra amb robusta portalada de fusta en l'època de la primera carlinada, el 1837, que va ser desmuntada i subhastada per l'Ajuntament el 1843. Al anys treta del segle passat la finca ja havia deixat de funcionar a ple rendiment com a explotació agrària, doncs el 1923 les germanes Maria i Consuelo Prats van presentar a l'Ajuntament un gran projecte per urbanitzar i parcel·lar totalment la seva propietat, projecte que va ser aprovat i que va donar pas a l'obertura del carrer Frederic Prats, Passatge Vila, c/ Reforma , c/ Talaia i c/ Riera de l'escorxador. Les plumes d'aigua del Canal de la Infanta corresponents a aquesta finca, que la travessava, van ser cedides per les germanes Prats a l'Ajuntament, que les va acceptar gustosament per tal d'abocar-les al clavagueram públic per tal de sanejar-lo de quan en quan. Tot i això la masia Can Vila o Can Modolell de la Torre es va mantenir dreta molts anys fins que el gran creixement urbanístic provocat per la massiva arribada de nouvinguts a la ciutat durant els anys seixanta i setanta del s. XX, en ple franquisme, van alterar profundament la fesomia de l’Hospitalet com a poble agrícola i van provocar que aquest mas quedés finalment engolit per la trama urbana i fos finalment abandonat, venut i enderrocat el 1972. La torre que acompanyava la casa, en tant que era un element defensiu històric, havia estat protegida per la Llei de Castells que el mateix Franco havia signat el 22 d'abril de 1949 i no podia ser demolida. Es va decidir llavors el seu trasllat. La Diputació Provincial de Barcelona, va encarregar el 1972 les obres a Eduard Muntada i Lluch l'equip de el qual va procedir a numerar les pedres que formaven la Talaia, com s'observa a la fotografia, i a traslladar-la a un solar que hi havia a la cantonada entre els carrers Xipreret i Barcelona, a uns 300 metres de la ubicació original, on avui hi ha la Plaça Josep Bordonau, al costat de l'edifici l'Harmonia. En el lapse de temps entre el desmuntatge i el muntatge de nou de la Talaia, es va descobrir que les arcades gòtiques i les columnes que les sustentaven, que conformaven el pis superior de la torre, com s'observa a la fotografia, havien desaparegut. Mai no es va saber qui se les havia endut i, de fet, la inauguració del trasllat es va realitzar el 8 de novembre de 1972 amb totes les autoritats presents però sense les golfes de La Talaia acabades, a l’espera d’unes noves arcades de mig punt molt diferents a les originals, que van ser instal·lades posteriorment. Son les que llueixen avui. L'edifici La Talaia forma part avui de les dependències del Museu de l'Hospitalet. Està catalogada al Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA FITXA NÚM. 100/01)

Veïns i veïnes del carrer Femadas

Retrat dels veïns i veïnes del carrer Famadas de les cases tocant a cal "Racu"