Carretera de Collblanc, 37 Antic Hostal de la Creueta de Collblanc

Imatge extreta d'una llicència d'obres. Aspecte de l'antic Hostal de la Creueta de Collblanc, anomenat així per la creu del terme que hi havia prop de l'edifici. Estava situat a la Carretera de Collblanc núm. 37-39. Aquesta carretera va ser construïda a la dècada de 1760 i al seu pas per l'Hospitalet, aprofitava el traçat de l'antic camí de Barcelona a Esplugues. Era la carretera de Madrid a Barcelona que va fer construir Carles III i que enllaçava amb França a través de la Jonquera. Fins al segle XVIII l'antic camí de Collblanc era conegut com a Camí de Dalt, per oposició al camí de Baix, l'antic camí de Provençana, l'actual carretera de la Bordeta que enllaça amb el carrer Major de l'Hospitalet. Aquest hostal també va ser anomenat durant una època com a Mesón de San Antonio. La fotografia correspon a l'any 1955, quan un del arrendataris del local, Francesc Fabregat Puig, estava realitzant unes obres a l'interior per tal d'instal·lar tot un seguit de dutxes públiques per a homes i per a dones. El local, que llavors era propietat d'Esperança Piera Figueras, família veïna d'Hostafrancs, va ser ocupat des de 1940 pels franquistes, que van instal·lar allà el Frente de Juventudes de Falange Española. Es tractava d'un antic i sòlid edifici propietat del Consell Local de l'Hospitalet mercès a la donació realitzada al Comú el 1727 pel pagès Miquel Oliver de la Torre que l’any 1684 havia sol·licitar un permís per a establir un hostal i poder vendre qualsevol mercaderia en un tram del camí de dalt al seu pas per Collblanc. El Comú de l’Hospitalet li concedí finalment el permís l’any 1693, mitjançant l'establiment d'un cànon, per tal que fes les funcions d'hostal, fleca, botiga de queviures i taverna i generés beneficis pel Consistori. Quedava exclosa la venda de carn crua, mercaderia que es dispensava sols a la carnisseria de l'Hospitalet, per la qual era necessària una específica llicència municipal. Aquest edifici, reculat respecte a l'alineació del la carretera de Collblanc, que comptava inicialment amb una reixa que va ser enderrocada el 1942 per facilitar la càrrega i descàrrega de productes i/o persones, comptava, com s'observa, amb una àmplia entrada de carruatges realitzada amb sòlids carreus de pedra. Al seu interior hi havia un gran vestíbul amb menjador i cuina i al fons un ampli pati interior on estaven situades les cavallerisses. Al pis superior hi havia les habitacions. Estava autoritzat, des de la seva reconstrucció, després de quedar molt malmès durant la guerra del francès, a disposar de dues plomes d'aigua corrent de font, uns 4.500 litres d'aigua per dia, per tal que els cavalls poguessin abeurar a les cavallerisses. Disposava, a més, d'un pou. Comptava, a més, amb un extens hort i terres de conreu, una part de les quals, cinc quarteres, uns cinc mil metres quadrats, van ser alienades el 1836 pel Consistori de l'alcalde Esteve Norta per tal de poder sufragar l'ampliació de la primera i única escola pública de primària del poble, situada al carrer Major. L'Hospitalet disposava de dos hostals més, les rendes dels quals eren, a inicis del s. XIX uns dels pocs recursos econòmics amb que comptava el Comú de l'Hospitalet. El que rendia més va ser sempre, amb diferència, el de Collblanc, per la gran afluència de traginers i mercaders que circulaven per la Carretera de Collblanc, antic camí Ral, en direcció a Barcelona, llavors encara emmurallada i a la que no es podia accedir quan les portes d'aquesta, sobretot el Portal de Sant Antoni, per on entraven generalment les mercaderies, eren tancades al vespre, obligant a molts a fer nit allà. Els altres hostals estaven situats un al propi "Lloc", l'Hospitalet, al davant de l'església de Santa Eulàlia de Mèrida, i un altre a la Riera Blanca, cantonada amb el carrer de Santa Eulàlia, llavors anomenat carretera de La Bordeta, on durant molts anys va existir la taverna de Cal Ramonet, situat davant de la masia i foneria Can Escorça i també davant de la garita del Burot de l'Hospitalet (el de Barcelona estava situat a l'altre cantó de la Riera Blanca). El Consistori va vendre aquest edifici el 1853, essent alcalde Baldiri Coll, en pública subhasta i per tretze mil rals, a Lluís Piera, de professió paleta, nascut a l'Hospitalet el 1815 i veí d'Hostafrancs, per poder pagar amb els diners d'aquesta venda la construcció del nou cementiri de l'Hospitalet, que era un tema recurrent, per la manca d'espai del vell, que s'arrossegava com a problema des de 1836. A partir d'aquell moment va deixar de funcionar com a hostal (a l'època era anomenat com a mesón, en castellà) i va passar a tenir diversos usos, gràcies sobretot al gran espai del local i a poder disposar d'una gran quantitat d'aigua diària, primer com a fàbrica de fòsfors i poc després com a fàbrica de lleixius i salfumants fins el 1906, en que aquesta va ser multada i clausurada per l'ajuntament per les indignades queixes dels veïns i per no comptar amb els corresponents permisos municipals per poder instal·lar allà aquest tipus tan nociu d'indústria, Va funcionar després com a fàbrica de sabons i, després d'altres diversos usos, el vestíbul va ser reconvertit com a establiment de dutxes públiques (12 per a homes i 8 per a dones) des de 1955, moment en el que es va fer aquesta fotografia, amb el material d'obra necessari al davant de l'edifici. El 1940, la Falange Española y de las JONS havia instal·lat allà el Cuartel del Frente de Juventudes, com es pot apreciar en els esgrafiats que es van fer a la façana, davant de la qual també s'observa una garita d'enllustrador de sabates que va estar allà instal·lada durant molts anys, fins l'enderroc de l'edifici, que va tenir lloc el 1975, quan els hereus de la família Piera, el van vendre al promotor Francisco Soriano, que va fer aixecar a l'arquitecte Marco Tulio Arias Argudo un modern edifici porxat que, curiosament, va respectar l'alineació reculada original de l'hostal. Gairebé al seu costat va ser aixecat, en un solar que antigament havia format part de l'hostal, que feia cantonada amb el carrer Progrés, un edifici que seria conegut com el gratacels de l'Hospitalet, del que s'observa una finestra a la dreta superior de la fotografia. El Gratacels de l'Hospitalet o Casa Pons Vila, és una obra racionalista dissenyat per l'arquitecte municipal de l'Hospitalet Ramon Puig i Gairalt i construïda l'any 1932 al Barri de Collblanc, al Districte II de l'Hospitalet de Llobregat. L'edificació forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, es troba protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. És considerat el primer gratacels construït a Catalunya, quatre anys anterior a la Casa Fàbregas, de 1936, gratacels també racionalista de la Plaça d'Urquinaona, de l'arquitecte Luis Gutiérrez Soto, primer Gratacels de Barcelona. Aquesta carretera de Collblanc va ser construïda a la dècada de 1760 (entre 1763 i 1765) i, al seu pas per l'Hospitalet, aprofitava el traçat de l'antic camí de Barcelona a Esplugues. Era la carretera de Madrid a Barcelona que va fer construir Carles III i que enllaçava amb França a través de la Jonquera, l'anomenat popularment "camí ral"

Carretera de Collblanc, 37 Antic Hostal de la Creueta de Collblanc

Imatge extreta d'una llicència d'obres. Aspecte de l'antic Hostal de la Creueta de Collblanc, anomenat així per la creu del terme que hi havia prop de l'edifici. Estava situat a la Carretera de Collblanc núm. 37-39. Aquesta carretera va ser construïda a la dècada de 1760 i al seu pas per l'Hospitalet, aprofitava el traçat de l'antic camí de Barcelona a Esplugues. Era la carretera de Madrid a Barcelona que va fer construir Carles III i que enllaçava amb França a través de la Jonquera. Fins al segle XVIII l'antic camí de Collblanc era conegut com a Camí de Dalt, per oposició al camí de Baix, l'antic camí de Provençana, l'actual carretera de la Bordeta que enllaça amb el carrer Major de l'Hospitalet. Aquest hostal també va ser anomenat durant una època com a Mesón de San Antonio. La fotografia correspon a l'any 1955, quan un del arrendataris del local, Francesc Fabregat Puig, estava realitzant unes obres a l'interior per tal d'instal·lar tot un seguit de dutxes públiques per a homes i per a dones. El local, que llavors era propietat d'Esperança Piera Figueras, família veïna d'Hostafrancs, va ser ocupat des de 1940 pels franquistes, que van instal·lar allà el Frente de Juventudes de Falange Española. Es tractava d'un antic i sòlid edifici propietat del Consell Local de l'Hospitalet mercès a la donació realitzada al Comú el 1727 pel pagès Miquel Oliver de la Torre que l’any 1684 havia sol·licitar un permís per a establir un hostal i poder vendre qualsevol mercaderia en un tram del camí de dalt al seu pas per Collblanc. El Comú de l’Hospitalet li concedí finalment el permís l’any 1693, mitjançant l'establiment d'un cànon, per tal que fes les funcions d'hostal, fleca, botiga de queviures i taverna i generés beneficis pel Consistori. Quedava exclosa la venda de carn crua, mercaderia que es dispensava sols a la carnisseria de l'Hospitalet, per la qual era necessària una específica llicència municipal. Aquest edifici, reculat respecte a l'alineació del la carretera de Collblanc, que comptava inicialment amb una reixa que va ser enderrocada el 1942 per facilitar la càrrega i descàrrega de productes i/o persones, comptava, com s'observa, amb una àmplia entrada de carruatges, realitzada amb sòlids carreus de pedra. Al seu interior hi havia un gran vestíbul amb menjador i cuina i al fons un ampli pati interior on estaven situades les cavallerisses. Al pis superior hi havia les habitacions. Estava autoritzat, des de la seva reconstrucció, després de quedar molt malmès durant la guerra del francès, a disposar de dues plomes d'aigua corrent de font, uns 4.500 litres d'aigua per dia, per tal que els cavalls poguessin abeurar a les cavallerisses. Disposava, a més, d'un pou. Comptava, a més, amb un extens hort i terres de conreu, una part de les quals, cinc quarteres, uns cinc mil metres quadrats, van ser alienades el 1836 pel Consistori de l'alcalde Esteve Norta per tal de poder sufragar l'ampliació de la primera i única escola pública de primària del poble, situada al carrer Major. L'Hospitalet disposava de dos hostals més, les rendes dels quals eren, a inicis del s. XIX uns dels pocs recursos econòmics amb que comptava el Comú de l'Hospitalet. El que rendia més va ser sempre, amb diferència, el de Collblanc, per la gran afluència de traginers i mercaders que circulaven per la Carretera de Collblanc, antic camí Ral, en direcció a Barcelona, llavors encara emmurallada i a la que no es podia accedir quan les portes d'aquesta, sobretot el Portal de Sant Antoni, per on entraven generalment les mercaderies, eren tancades al vespre, obligant a molts a fer nit allà. Els altres hostals estaven situats un al propi "Lloc", l'Hospitalet, al davant de l'església de Santa Eulàlia de Mèrida, i un altre a la Riera Blanca, cantonada amb el carrer de Santa Eulàlia, llavors anomenat carretera de La Bordeta, on durant molts anys va existir la taverna de Cal Ramonet, situat davant de la masia i foneria Can Escorça i també davant de la garita del Burot de l'Hospitalet (el de Barcelona estava situat a l'altre cantó de la Riera Blanca). El Consistori va vendre aquest edifici el 1853, essent alcalde Baldiri Coll, en pública subhasta i per tretze mil rals, a Lluís Piera, de professió paleta, nascut a l'Hospitalet el 1815 i veí d'Hostafrancs, per poder pagar amb els diners d'aquesta venda la construcció del nou cementiri de l'Hospitalet, que era un tema recurrent, per la manca d'espai del vell, que s'arrossegava com a problema des de 1836. A partir d'aquell moment va deixar de funcionar com a hostal (a l'època era anomenat com a mesón, en castellà) i va passar a tenir diversos usos, gràcies sobretot al gran espai del local i a poder disposar d'una gran quantitat d'aigua diària, primer com a fàbrica de fòsfors i poc després com a fàbrica de lleixius i salfumants fins el 1906, en que aquesta va ser multada i clausurada per l'ajuntament per les indignades queixes dels veïns i per no comptar amb els corresponents permisos municipals per poder instal·lar allà aquest tipus tan nociu d'indústria, Va funcionar després com a fàbrica de sabons i, després d'altres diversos usos, el vestíbul va ser reconvertit com a establiment de dutxes públiques (12 per a homes i 8 per a dones) des de 1955, moment en el que es va fer aquesta fotografia, amb el material d'obra necessari al davant de l'edifici. El 1940, la Falange Española y de las JONS havia instal·lat allà el Cuartel del Frente de Juventudes, com es pot apreciar en els esgrafiats que es van fer a la façana, davant de la qual també s'observa una garita d'enllustrador de sabates que va estar allà instal·lada durant molts anys, fins l'enderroc de l'edifici, que va tenir lloc el 1975, quan els hereus de la família Piera, el van vendre al promotor Francisco Soriano, que va fer aixecar a l'arquitecte Marco Tulio Arias Argudo un modern edifici porxat que, curiosament, va respectar l'alineació reculada original de l'hostal. Gairebé al seu costat va ser aixecat, en un solar que antigament havia format part de l'hostal, que feia cantonada amb el carrer Progrés, un edifici que seria conegut com el gratacels de l'Hospitalet, del que s'observa una finestra a la dreta superior de la fotografia. El Gratacels de l'Hospitalet o Casa Pons Vila, és una obra racionalista dissenyat per l'arquitecte municipal de l'Hospitalet Ramon Puig i Gairalt i construïda l'any 1932 al Barri de Collblanc, al Districte II de l'Hospitalet de Llobregat. L'edificació forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, es troba protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. És considerat el primer gratacels construït a Catalunya, quatre anys anterior a la Casa Fàbregas, de 1936, gratacels també racionalista de la Plaça d'Urquinaona, de l'arquitecte Luis Gutiérrez Soto, primer Gratacels de Barcelona. Aquesta carretera de Collblanc va ser construïda a la dècada de 1760 (entre 1763 i 1765) i, al seu pas per l'Hospitalet, aprofitava el traçat de l'antic camí de Barcelona a Esplugues. Era la carretera de Madrid a Barcelona que va fer construir Carles III i que enllaçava amb França a través de la Jonquera, l'anomenat popularment "camí ral"

Cal Magí (atribuïda)

Vista frontal de la masia Cal Magí (dubtosa). A l'esquerra, els safareigs i a la dreta, un edifici annex del què sobresurt un carro. Al costat de la porta d'entrada a la casa, hi ha uns infants asseguts, i al seu entorn, aviram. Cal Magí es trobava al terme municipal de Barcelona.

Cal Sebastià del Gotlla

Carro carregat de mongetes davant de la masia de Cal Sebastià del Gotlla. Es veu la façana, el pou i el safareig

Grup d'alumnes d'una excursió organitzada pels mestres municipals Ernestina Quintela i José Coma Serra

Grup d'alumnes d'una excursió organitzada pels mestres municipals Ernestina Quintela i José Coma Serra

Àpat al carrer durant la Festa Major del Centre

Treballadora de Can Trinxet

Indústria textil de Can Trinxet, al barri de Santa Eulàlia. Es veu a Conxita Vicente amb bata de treball i llançadora a les mans, dreta al davant d'un dels telers. L'antiga fàbrica Trinxet està catalogada en el PEPPA amb núm. 92.

Empúries,C. 21

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Ponent,Av 35

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Jardí,C. 27

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Rafael Campalans,C. 130

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Estruch,C. 14

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Holanda,C. 7

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Enric Prat de la Riba,C. 283

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Enric Prat de la Riba,C. 200

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Can Trias,C. 18

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Ceravalls,C. 4

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Llobregat,C. 103

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Goya,C. 15

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Catalana,Rb 68

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Pubilla Cases,C. 14

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Cal Sayo

Vista frontal de la masia de Cal Sayo amb el seu rellotge de sol. La fotografia és presa des del camí d'accés a la propietat. Adossats a la façana hi ha diverses estructures (safareig, quadra, etc.). Al davant de la casa hi ha dos nois amb una bicicleta.

La farola

A la imatge podem veure, a la vora de la platja, a Enric Pino, fill d'Amadeu Pino, que va fer la fotografia, veïns de l'Hospitalet. Els habitants de l'Hospitalet tenien el costum, molt arrelat entre els habitants del barri Centre, d'anar a passejar i a banyar-se a la Farola, o bé fins acostar-se a l'ermita de Bellvitge. Aquest costum es va anar perdent a mesura que Bellvitge es va anar urbanitzant, transformant-se radicalment el seu bucòlic entorn rural i agrari i la Granvia, al seu pas per la Marina de l'Hospitalet, va anar convertint-se en una barrera infranquejable, a mesura que guanyava tràfic de vehicles, impedint l'accés al mar. Fins el 1920 La Farola pertanyia al terme municipal de l'Hospitalet quan una gran part de la Marina va ser expropiada i agregada per l'Estat a Barcelona amb la intenció de construir un port franc, que mai va realitzar-se. Això va generar molt malestar i molts litigis entre els propietaris agrícoles, doncs les terres expropiades eren uns camps de conreu esplèndids amb aigua abundant que donaven molt bones collites. L'Ajuntament de l'Hospitalet, essent alcalde en Tomás Giménez Bernabé, va realitzar el 1929 un acte solemne al consistori on es va protestar formalment per aquella agregació, potser amb la intenció de guanyar-se als propietaris. Un exemple d'aquests litigis va ser el protagonitzat per la família Carbonell Espinosa, propietària de 140.000 metres quadrats, els terrenys on ara hi ha Mercabarna, la Nissan i diferents vies, que va guanyar finalment un judici el 2012 al Consorci de la Zona Franca per una demanda interposada el 1996 i va ser indemnitzada, 92 anys després pel Consorci de la Zona Franca amb 14 milions d'euros per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme. La Farola, doncs, estava envoltada de camps de conreu, masos, com La Puda i Cal Sala, Cal Malet, i un petit conjunt de casetes i barraques de pescadors que tiraven l'art, un antic mètode de pesca amb xarxa. Avui està envoltada per les instal·lacions industrials i portuàries de la Zona Franca i és de difícil accés. Aquest far té una llarga història que es remunta a una torre de guaita i de defensa construïda el 1566 per la ciutat de Barcelona. El 1577 es va afegir una petita capella. Va ser volada per l'exèrcit castellà durant el llarg setge que Felip IV va imposar a Barcelona del 1651 al 1652 que, en caure la ciutat, va posar fi a la Guerra dels Segadors, iniciada el 1640. Va ser restaurada en forma de fortí el 1693. Va tornar a ser destruïda per l'exèrcit castellà de Felip V el 1705 durant la Guerra de Successió i restaurada novament, amb baluards, el 1713. El 1848 va ser adaptada per poder instal·lar un far, al voltant del qual va néixer el petit barri de pescadors de La Farola, esmentat abans. Jacint Verdaguer l'esmenta a la seva Oda a Barcelona de 1883 i es refereix a ell com a "Torre del Cap-del- Riu".

La Farola i la muntanya de Montjuïc

La Farola a la desembocadura del riu Llobregat. En primer terme es veuen uns pilars ennegrits. Segons Enric Pino allí hi havia hagut una empresa química "El vidriol" que fabricava àcid sulfúric i que es va cremar. Aquests pilars serien els restes d'aquella indústria desapareguda. Foto presa mirant cap a Barcelona. Al fons es veu la muntanya de Montjuic. Els habitants de l'Hospitalet tenien el costum, molt arrelat entre els habitants del barri Centre, d'anar a passejar i a banyar-se a la Farola, o bé fins acostar-se a l'ermita de Bellvitge. Aquest costum es va anar perdent a mesura que Bellvitge es va anar urbanitzant, transformant-se radicalment el seu bucòlic entorn rural i agrari i la Granvia, al seu pas per la Marina de l'Hospitalet, va anar convertint-se en una barrera infranquejable, a mesura que guanyava tràfic de vehicles, impedint l'accés al mar. Fins el 1920 La Farola pertanyia al terme municipal de l'Hospitalet quan una gran part de la Marina va ser expropiada i agregada per l'Estat a Barcelona amb la intenció de construir un port franc, que mai va realitzar-se. Això va generar molt malestar i molts litigis entre els propietaris agrícoles, doncs les terres expropiades eren uns camps de conreu esplèndids amb aigua abundant que donaven molt bones collites. L'Ajuntament de l'Hospitalet, essent alcalde en Tomás Giménez Bernabé, va realitzar el 1929 un acte solemne al consistori on es va protestar formalment per aquella agregació, potser amb la intenció de guanyar-se als propietaris. Un exemple d'aquests litigis va ser el protagonitzat per la família Carbonell Espinosa, propietària de 140.000 metres quadrats, els terrenys on ara hi ha Mercabarna, la Nissan i diferents vies, que va guanyar finalment un judici el 2012 al Consorci de la Zona Franca per una demanda interposada el 1996 i va ser indemnitzada, 92 anys després pel Consorci de la Zona Franca amb 14 milions d'euros per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme. La Farola, doncs, estava envoltada de camps de conreu, masos, com La Puda i Cal Sala, Cal Malet, i un petit conjunt de casetes i barraques de pescadors que tiraven l'art, un antic mètode de pesca amb xarxa. Avui està envoltada per les instal·lacions industrials i portuàries de la Zona Franca i és de difícil accés. Aquest far té una llarga història que es remunta a una torre de guaita i de defensa construïda el 1566 per la ciutat de Barcelona. El 1577 es va afegir una petita capella. Va ser volada per l'exèrcit castellà durant el llarg setge que Felip IV va imposar a Barcelona del 1651 al 1652 que, en caure la ciutat, va posar fi a la Guerra dels Segadors, iniciada el 1640. Va ser restaurada en forma de fortí el 1693. Va tornar a ser destruïda per l'exèrcit castellà de Felip V el 1705 durant la Guerra de Successió i restaurada novament, amb baluards, el 1713. El 1848 va ser adaptada per poder instal·lar un far, al voltant del qual va nèixer el petit barri de La Farola. Jacint Verdaguer l'esmenta a la seva Oda a Barcelona de 1883 i es refereix a ell com a "Torre del Cap-del- Riu".