AMHL_101_C411_1966_00365_0017_foto.jpg
Altos Hornos de Cataluña S.A.
(La Farga).
Imatge extreta d'una llicència d'obres.
Altos Hornos de Cataluña S.A. ( La Farga ). Vista del 1966 d'un pati interior de la fàbrica que va quedar separada del conjunt de la fàbrica quan el carrer Barcelona es va fer arribar, el 1967, a la confluència amb l'Avinguda d'Isabel la catòlica i la Plaça mestre Clavé. S'observa, mig enderrocada i colorejada en vermell, l'antiga porta d'accés principal al recinte, que estava situada ben bé al mateix carrer Barcelona en la confluència amb el carrer Vilumara. La nau de la dreta, també colorejada en vermell, indica que havia de ser, de igual manera que l'antiga porta, enderrocada.
La fàbrica va quedar doncs segregada en dos parts, ja que les instal·lacions arribaven fins el carrer d'Enric Prat de la Riba.
L’origen de la Farga és una modesta fàbrica de fondre ferro, situada al mateix indret on avui encara s’aixeca La Farga, que va ser inaugurada l’any 1902. Amb el temps, però, va arribar a ser una de les millors foneries d’Espanya. El propietari d’aquella modesta ferreria "Herreria de San José" era Francesc Bori i Comas (L'Hospitalet 1840-1915), un industrial ben situat i també conegut perquè al 1878 s'havia fet construir la seva torre a L'Hospitalet, La finca Can Bori estava situada a la cruïlla entre el carrer de Sant Joan i Digoine i la Riera del Canyet, fins a les vies del ferrocarril i la travessava el Canal de la Infanta.
La foneria i altres negocis del senyor Bori, però, van fer fallida. La foneria la va vendre el 1907 i anys més tard, el 1928, els seus hereus van vendre la seva torre a l'Ajuntament de l'Hospitalet. Un cop reformada i adaptada per l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, va passar a ser una escola pública, inaugurada pel president de la Generalitat, Francesc Macià el 18 de setembre de 1932 amb el nom de “Grup escolar Rossend Arús”. Es va mantenir fins el 1980, quan va ser enderrocada per aixecar un edifici de nova planta pel col·legi Can Bori, que va continuar com a escola pública fins el 1999, quan va passar a ser l'escola d'educació especial concertada Estel-Can Bori.
El 1916 aquella ferreria es va transformar en una societat anònima de capital belga amb el nom de Altos Hornos de Catalunya SA. A partir de llavors la Farga començarà a comptar amb la tecnologia capdavantera d’aquest sector a Europa. No és estrany, doncs, que durant la Guerra Civil la fàbrica fos considerada com a indústria de guerra per la seva capacitat productiva. Durant els anys de la guerra civil, en els que fins i tot va disposar d'una moneda pròpia d’ús intern, va mantenir una intensa relació amb la indústria de gres Cucurny, també considerada indústria de guerra, que li proporcionava grans quantitats de de maons refractaris de substitució pels seus grans i potents forns, sempre en funcionament, indústria ceràmica nascuda precisament a l'Hospitalet a finals del s. XIX i que el 1915 es va traslladar a Montmeló.
L’any 1942 es produeix un nou canvi en la propietat, passant ara la instal·lació a mans del grup industrial Rivière, un gran grup d’origen familiar que tenia empreses a l’Aragó, Madrid, Catalunya, País Basc, Andalusia i Castella. La Farga passava a ser una societat de capital espanyol, desplaçant així els anteriors propietaris belgues. Però en aquests anys, l’escassetat de recursos de l’economia de postguerra, i de matèria prima, al ferro, alenteix l’activitat productiva.
A partir del 1952 la foneria viu un període d’expansió i modernització que augmentarà la producció de les 4.000 fins a les 150.000 tones. La farga arribarà a ser una de les millors foneries d’Espanya. Es va distingir en la fabricació d’acers especials.
Aquest desenvolupament econòmic de l'empresa va anar en paral·lel al creixement urbanístic de l'Hospitalet. La farga va acabar envoltada de blocs de pisos i la seva activitat industrial, molt contaminant, poc saludable i sorollosa, va acabar sent incompatible amb la ciutat. En plena crisi econòmica de la dècada de 1970, els veïns mostren el seu rebuig a un negoci que genera molta feina a la ciutat, però que encara genera més molèsties.
La vigilància municipal de les emissions no aconseguirà calmar els ànims dels veïns. El juliol de 1980, tots aquests problemes provocaren una reacció unànime de la ciutadania i de les forces polítiques que cristal·litza en una gran manifestació unitària. L’acte va acabar amb una càrrega policial que va suposar la paradoxa que les forces policials s’enfrontaren a càrrecs electes en les primeres eleccions democràtiques de l’Ajuntament que pocs anys abans, durant el franquisme, havien hagut de fugir d’aquestes mateixes càrregues policials.
La lluita es va radicalitzar fins al punt que l’empresa va decidir buscar nous terrenys a Sant Andreu de la Barca per traslladar el seu negoci i va aturar la producció a L’Hospitalet el 1982. Quatre anys més tard, l’Ajuntament compraria l’antiga fàbrica per uns 550 milions de pessetes.
La Farga, després d'uns anys inicials en els que van fer-hi actuacions el grup La Fura dels Baus i es va fer servir com recinte firal (Firaciutat el 1985, Firajoc el 1986, etc), va ser reformada en profunditat a finals dels anys noranta del s.XX i reconvertida en diverses dependències municipals, un modern recinte apte per a la celebració de tot tipus de fires i congressos, i un centre comercial en règim de concessió d’ús privat durant 75 anys. La nova Farga naixia amb vocació de ser un centre polivalent de titularitat pública que vertebrés el centre de la ciutat, sobre tot en el seu aspecte més comercial. Èxits com el saló del Manga i altres esdeveniments van avalar aquesta aposta al menys fins al tombant del segle XX. L’aparició d’altres potents eixos comercials i firals al voltant de la Granvia i la crisi econòmica van suposar, però, un moment de crisi pel recinte que posteriorment va poder superar.
Arquitectura i urbanisme
Carrers
Edificis
