Ca n'Alòs i carretera de Santa Eulàlia
Fotografia feta des de la carretera de Santa Eulàlia, amb llambordes encara, en la que s'observa la Masia de Ca n'Alòs al fons. En primer terme la bòvila Abadal Oliveras, després ceràmiques Cusó. Aquesta imatge es trobava dins del reportatge "Can Rigal - Can Blanch - Pubilla Casas" del fons Company fotògraf.
Una de les 123 masies que l’ajuntament havia registrat el 14 de març de 1863 era la important i imponent masia, com moltes d'elles de planta basilical, Ca n'Alós, que estava situada a prop de l'ermita romànica de Santa Eulàlia de Provençana, que era el topònim amb el que es coneixia llavors aquella zona. Josep d'Alós i de Ferrer, militar barceloní, compra el 1703 els terrenys de l'ermita romànica, amb l'obligació, per part de les autoritats eclesiàstiques de restaurar l'ermita, molt malmesa llavors, i de mantenir-la. El seu germà, Jaume d'Alós i de Ferrer, Doctor en Dret i Canonge de Lleida, va assistir a les Corts del Principat de Catalunya, en 1701. Eren fills de Mariana Ferrer i de Joan d'Alós i Serradora, de Moià, Doctor en Medicina, conseller Tercer de Barcelona, Cònsol de la Llotja de la Mar, Diputat pel Braç Reial de la Generalitat de Catalunya, elevat a la dignitat de Ciutadà Honrat de Barcelona el 20 de desembre de 1678. El 1712 Josep d'Alòs va ser nomenat cavaller del Principat de Catalunya.
El 1785 el seu propietari era Juan de Ponsich i d'Alós, que pertanyia a la Junta d’Administradors i Copatrons de la Ermita y capella publica de Santa Eulàlia, als que corresponia nomenar i triar un Custodi o Ermità, va manar construir la Creu de Terme que encara existeix davant la citada ermita de Santa Eulàlia de Provençana. El cognom Ponsich provenia d'una família noble catalana de Terrassa que varen emparentar amb els Alós i van acabar assumint la primogenitura. Els Ponsich van anar venen les seves terres, que arribaven fins el que avui és el carrer Jansana, poc a poc, a partir de 1928, a diferents promotores fet que va provocar que deixés de ser una explotació agraria rendible el 1960. Van ser propietaris del mas fins el 1969, quan el van vendre, amb els terrenys que l'envoltaven, a Juan Cahué Franquet que volia ampliar la seva pròspera fàbrica de televisors i ràdios, inicialment situada al c/ Fortuny, núm. 9 del barri de Collblanc, Cahué Industrial, S.A., (CISA), que des de 1958 eren comercialitzats amb la marca Vanguard.
Es trobava al que avui és el barri de Santa Eulàlia, just darrera l'antic edifici de la Vanguard, construït el 1969, que no apareix encara construït en aquesta fotografia.
Va ser enderrocada el 1973, tot i que, paradoxalment, poc abans l'ajuntament l'havia fet sortir en una relació del patrimoni arquitectònic hospitalenc. Poc abans del seu enderroc, les pedres que emmarcaven la porta i les finestres van ser numerades. Inicialment semblava que la numeració dels sòlids dovells i correus de pedra viva de la porta i les finestres, així com d'altres detalls del seu interior, com l'escala i les vigues de fusta, i un extens reportatge fotogràfic encarregat per l'Ajuntament es va fer per tal que l'ajuntament pogués reconstruir-la en un altre indret, com indicava amb rigor l'arquitecte municipal de l'època, que demanava, a més, aixecar plànols exhaustius de l'edifici com a condició indispensable per què l'ajuntament pogués autoritzar l'enderroc, que tot i això ell desaconsellava el pel seu alt valor patrimonial. Finalment l'expedient va ser tancat i arxivat per ordre de l'alcalde de l'època, José Matías de España Muntadas, que va decidir arbitràriament autoritzar al seu propietari, Juan Cahué Franquet a realitzar l'enderroc per poder fer un aparcament per a la fàbrica Vanguard, segons consta en els expedients d'aquest arxiu municipal. Les pedres van desaparèixer.
Agricultura i ramaderia
Arquitectura i urbanisme
Ca n'Alós
Carrers
Masies
