• AMHLAF0004108.jpg
    Pas a nivell
    Vies del Carrilet al seu pas per Santa Eulàlia, probablement en l'encreuament de l'avinguda del Carrilet amb el carrer Amadeu Torner.
    Arquitectura i urbanisme
    Carrers
    Carrilet
    Ferroviaris
    Transports
    Vies
  • AMHLAF0157990.jpg
    Avinguda Electricitat, La Florida.
    Els blocs de la Llum o de FECSA es situen molt a prop de l'avingudar Primavera del barri de La Florida. Son 11 blocs amb 104 habitatges construïts a mitjans dels anys 50 per l’empresa "Fuerzas Eléctricasa de Cataluña, S.A." (FECSA) pels seus treballadors d’aquest barri. Aquests edificis i els antics blocs Onésimo Redondo, avui blocs Florida, van ser els dos primers nuclis a partir dels quals el barri va començar a créixer. la parròquia Nuestra Señora de la Luz va ser construïda amb motiu de la creació del nou barri l'any 1956. Els terrenys i el finançament de la construcció van anar a càrrec de l'empresa. Per aquest motiu l'advocació és el de la Llum, en clara referència a la finalitat de l'empresa. El 3 de maig de 1960 s’inaugura la parròquia, situada en la confluència del carrer Enginyer Moncunill i Avinguda electricitat, que va ser concebuda com a avinguda pel fet d'estar ocupada per les torres i línies d'alta tensió, com s'observa a la fotografia, que obligaven a que els carrers oberts per on aquestes ja existien tinguessin un ample especial. Aquestes infraestructures foren instal·lades, a partir de 1913, per l'empresa anomenada Riegos y Fuerza del Ebro, que pertanyia a la gran empresa subministradora d'electricitat, la Barcelona Traction Light and Power, que en aquesta època també explotava el servei de tramvies. Popularment es coneixia com la Canadenca i amb aquest nom ha passat als llibres d'història de Catalunya, arran de la vaga per la jornada laboral de vuit hores de l'any 1919, protagonitzada pels obrers de la futura Fecsa, que en un ampli moviment de solidaritat es generalitzà a tot Barcelona i rodalies. A l'Hospitalet, el subministrament elèctric dels barris del samontà s'organitzà a l'entorn de dos potents transformadors situats, l'un, al barri de la Torrassa i l'altre, al de Pubilla Cases. La línia d'alta tensió de l'avinguda de l'Electricitat transitava des del barri de Sanfeliu al primer transformador, després de travessar el barri de la Florida, on s'havia unit amb la línia que, procedent del segon transformador, a Pubilla Cases obria camí a la futura avinguda de Tomás Giménez. Aquestes torres, avui sortosament desaparegudes de la ciutat, que van ser soterrades, eren veritablement perilloses, com s'observa a la fotografia, on uns nens juguen al seu voltant. Aquestes torres, avui sortosament desaparegudes de la ciutat, eren veritablement perilloses, com s'observa a la fotografia, on uns nens juguen al seu voltant.
    Arquitectura i urbanisme
    Carrers
    Edificis
    FECSA
    Religió
    Esglésies i ermites
    Església Mare de Déu de la Llum
    Torres d'alta tensió
  • AMHLAF0003259.jpg
    Fàbrica La Cardoner
    Entrada de la fàbrica La Cardoner per l'avinguda Isabel La Catòlica. Aquesta gran indústria química, que va ser ubicada en el seu moment en un lloc amb molt poca població, on avui hi ha el parc de Les Planes, treballava amb àcid clorhídric i generava unes emanacions fètides, d'una intensa fortor a ous podrits, que generaven grans molèsties al veïns de Can Serra, que van anant ocupant els blocs de nova construcció del nou barri, motiu pel qual aquests es van organitzat i van generar diferents i successius actes de protesta i manifestacions demanant el seu tancament. Al mur es veuen fragments de les pintades realitzades durant les protestes veïnals.
    Arquitectura i urbanisme
    Indústries
    La Cardoner, fàbrica
  • AMHLAF0003260.jpg
    Fàbrica La Cardoner
    Fàbrica La Cardoner vista des de l'avinguda Isabel La Catòlica. Aquesta gran indústria química, que va ser ubicada en el seu moment en un lloc amb molt poca població, on avui hi ha el parc de Les Planes, treballava amb àcid clorhídric i generava unes emanacions fètides, d'una intensa fortor a ous podrits, que generaven grans molèsties al veïns de Can Serra, que van anant ocupant els blocs de nova construcció del nou barri, motiu pel qual aquests es van organitzat i van generar diferents i successius actes de protesta i manifestacions demanant el seu tancament. Al mur de la fàbrica de la fotrografia es veuen fragments de protestes veïnals, entre d'altres: "Queremos aire puro" "Hasta las narices de tener que tenerlas tapadas" "Fuera la Cardoner" "Mierda"
    Arquitectura i urbanisme
    Indústries
    La Cardoner, fàbrica
  • AMHLAF0002418.jpg
    Fàbrica Godó y Trias S.A. (Les Sangoneres)
    Mariana Subirana Piñol a la màquina de filar, acompanyada de treballadores i treballador, en l'interior de la fàbrica Godó i Trias S.A., anomenada popularment per "Les Sangoneres".
    Godó i Trías S.A. (Les Sangoneres)
    Indústries
    Maquinària industrial
    Retrats
    Retrats de grup
  • AMHLAF0002419.jpg
    Mariana Subirana Piñol davant d'una màquina de filar, a la fàbrica Godó y Trias S.A. (Les Sangoneres)
    Mariana Subirana Piñol davant d'una màquina de filar, a la fàbrica Godó y Trias S.A. (Les Sangoneres)
    Adulta/vella
    Dona
    Godó i Trías S.A. (Les Sangoneres)
    Indústries
  • AMHLAF0111494.tif
    Cartell de propaganda de mitjans dels anys setanta del s. XX de la vocalia de dones de l'Associació de Veïns de Can Serra, que convocava xerrades i organitzava activitats per a les famílies.
    Associacions i entitats 86P 6D/Associacions de dones/Vocalies dones Associacions Veïns D
  • AMHLAF0024077.jpg
    Bòbila Goyta i Vinyals-Oliveros Llopis, on avui hi ha el Parc de Les Planes.
    Bòbila Goyta i Vinyals-Oliveros Llopis abans de l'enderroc definitiu per fer el Parc de les Planes. Va funcionar de1924 a 1975. S'observen a la fotografia, com a darrers vestigis de les seves grans instal·lacions, que arrivaben fins el cementiri, els forns de cocció i la gran xemeneia, que es va preservar i forma part avui del Parc de les Planes, com també la xemeneia de la indústria química Cardoner. Al fons, blocs de pisos del carrer Teide, al que va ser anomenat "sector Ceravalls", en referència al propietari d'aquells terrenys. El parc de les Planes va ser construït a partir del 1986 om hi havia hagut diverses indústries: la fàbrica de terrisses o bòbila de Goyta i Vinyals- Oliveros Llopis, la Cerámica Barcelonesa para la Construcción S.A. (CEBACSA), i la indústria química Cardoner, que generava grans molèsties als veins de Can Serra i La Florida per la intensa pudor a ous podrits que feien els seus fums. S'han conservat dues xemeneies, una de secció quadrada i una de circular, de la que havia estat la bòbila Goyta, un dels pocs testimonis de l'existència de bòbiles del passat industrial de la ciutat, on hi havia hagut, a causa de l'esplèndida argila que se'n treia, i de la gran necessitat de material de construcció que tenia la ciutat de Barcelona, fins a 63 bòbiles.
    Bòvila Goyta Oliveros
    Bòviles
    Indústria química Cardoner
    Indústries
    Parc de les Planes
  • AMHLAF0024806.jpg
    Neteja del carrer Major després d'uns aiguats. Apareixen uns operaris netejant el fang
    Neteja del carrer Major després d'uns aiguats. Apareixen uns operaris netejant el fang
    Climatologia
    Inundacions
    Natura i medi ambient
    pluges
  • AMHLAF0024808.jpg
    Fàbrica Sanromà a l'Avinguda Pau Casals 125
    Fàbrica Sanromà a l'Avinguda Pau Casals 125
    Climatologia
    Inundacions
    Natura i medi ambient
    pluges
  • AMHLAF0024807.jpg
    Fangar posterior a una inundació al carrer Major
    Antigament, i fins ben entrat els anys setanta del segle passat, per l'obsolescència i falta de capacitat d'absorció del clavagueram de l'Hospitalet Centre, quan plovia a bots i barrals molts carrers de l'Hospitalet, entre ells fonamentalment el carrer major, així com la Plaça de la Remunta i gran part de la carretera cap a Cornellà, es convertia en un gran fangar a causa de les terres que les riuades arrossegaven, entre elles les dels camps de patates del davant de la Rambla Solanes, i les provinents del Samontà, que acostumaven a baixar per la Riera de l'Escorxador, situada a prop d'on està feta aquesta fotografia, la confluència del carrer Sant Roc amb la Plaça de la Constitució i el carrer Major. Absolutament tots els baixos d'aquest carrer comptaven a la part baixa de les seves portes amb dues guies de ferro posades a la paret per tal de privar, mitjançant una fusta encaixada dintre, l'entrada d'aigua als habitatges quan plovia molt intensament i hi havia risc de riuades.
    Climatologia
    Inundacions
    Natura i medi ambient
    pluges
    Rius
    Vida quotidiana
  • AMHLAF0111412.tif
    Construcció de les parades del Mercat de Collblanc, adossades a l'edificació principal, als anys setanta.
    "Economia i treball 120P 9D/Comerços/""Mercadillo"""
  • AMHLAF0111413.tif
    Construcció de les parades del Mercat de Collblanc, adossades a l'edificació principal, als anys setanta.
    La construcció de les parades del Mercat de Collblanc, adossades a l'edificació principal, als anys setanta. Molts mercats de la ciutat tenien al seu exterior parades que es muntaven i es desmuntaven on es venien altres productes com ara roba -l'interior dels mercats contenia parades d'alimentació. Amb el temps es van construir parades fixes en corredors enganxades al mercat o en un edifici annex. "Economia i treball 120P 9D/Comerços/""Mercadillo"""
  • AMHL_101_C411_1970_00306_0037_foto.jpg
    Granvia de l'Hospitalet,Av 163
    Imatge extreta d'una llicència d'obres. La imatge correspon a l’actual avinguda de la Granvia, al número 163. A la imatge es veu en primer terme l’avinguda de la Granvia de l'Hospitalet. Al fons hi ha el desaparegut barri de Can Pi i una de les sèquies que baixaven del Canal de la Infanta, passant per sota de la Granvia, per regar els camps de conreu. 1970.
    Arquitectura i urbanisme
    Carrers
    Edificis
  • AMHL_101_C411_1970_00306_0038_foto.jpg
    Granvia de l'Hospitalet,Av 163
    Imatge extreta d'una llicència d'obres. La imatge correspon a l’actual avinguda de la Granvia, al número 163. A la imatge es veu en primer terme l’avinguda de la Granvia de l'Hospitalet. Al fons hi ha el barri de Can Pi. 1970.
    Arquitectura i urbanisme
    Carrers
    Edificis
  • AMHLAF0111210.tif
    Terrassa del Bar Maginet, a la Rambla Just Oliveras.
    El bar Cal Maginet a l'any 1970, que estava situat a la Rambla de Just Oliveras, entre el carrer de Barcelona i el carrer de Casa Nova. Aquest bar tenia terrassa exterior que era molt popular, perquè durant molts anys nomès hi va haver tres bars a la rambla: aquest, el cafè del Centre Catòlic, llavors sense terrassa, situat a la cantonada amb el Carrer Tarragona, i el Bar Deportivo, fent cantonada amb el carrer Bruc, desaparegut. el 2014. Al seu costat del bar Maginet, es pot observar el cartell anunciador de la gran botiga Mobles Ginestà, amb 7 plantes d'exposició, que es va mantenir en aquest local fins el 1996 i que avui està encara en funcionament a Sant Hipòlit de Voltregà. Al fons, es pot apreciar la gran masia Ca l'Adela Oliveras, que durant el franquisme va ser la seu dels Sindicat de Falange i on estava previst fer, als anys de la transició, coincidint amb l'inici de les obres per fer passar el metro per la Rambla, una gran operació immobiliària que va quedar aturada en bona part gràcies a les lluites dels veïns. Actualment aquest edifici no existeix i al seu lloc hi ha una nova façana del Casino del Centre que rendeix a la Rambla i una de les dues entrades al metro anomenades Avinguda del Carrilet. La Rambla Just Oliveras continua avall fins a arribar a l'Avinguda del Carrilet, creada el 1985, per on passen soterrades les vies del Ferrocarrils de la Generalitat de Barcelona al Baix Llobregat, el Bages i l'Anoia, on hi a també l'intercanviador per accedir a altra entrada al metro, i on està instal·lada l'escultura "El pont de la Llibertat", del pintor i escultor Eduard Arranz-Bravo. A partir de l'Avinguda del Carrilet la rambla passa a anomenar-se Rambla de la Marina i arriba fins el barri de Bellvitge. A la dreta es veu l'antiga seu d'estil racionalista del Banc Hispano Colonial, després Banc Central, obra del que va ser arquitecte municipal de l'Hospitalet de 1912 a 1937 Ramon Puig i Gairalt. Es veuen també aparcats uns cotxes al mig d'aquesta part de la Rambla, entre ells una furgoneta 2CV de Citröen, un Seat 600, un Seat 124 i un Renault Gordini, molts populars en aquells anys. Aquesta part de la Rambla, on avui està situada l'escultura "L'Acollidora", símbol de la ciutat, també del pintor i escultor Eduard Arranz-Bravo, va canviar la seva fesomia i configuració respecte al reste, que compta amb amb passeig central i dos vials a banda i banda, per tal de permetre l'entrada i sortida dels autobusos Oliveras a les cotxeres, que estaven situades just davant del Bar Maginet, on avui hi ha la seu de la Cooperativa Abacus. El Bar Maginet va canviar de mans i va passar a ser el Bar Cal Teo, en els anys noranta del segle passat.
    Activitats econòmiques
    Arquitectura i urbanisme
    Bar Maginet
    Bars
    Establiments comercials
    Rambla de Just Oliveras
    Rambles
    Restauració
    Vida Quotidiana
  • AMHLAF0111222.tif
    Bar Joan
    El bar Joan, que era al carrer de Martí i Julià i a la ronda de la Torrassa, del barri de la Torrassa, just a tocar de la vidrieria Rovira. El bar tenia una gran barra, terrassa i billars. Molta gent del barri el freqüentava i també molta gent de fora, ja que era a tocar de la parada de metro de la Línia 1 de Santa Eulàlia, on finalitzava aquesta línia abans de perllongar-se cap al Centre i Bellvitge. L'edifici va desaparèixer amb l'enderroc de la vidrieria.
    Activitats econòmiques
    Bars
    Establiments comercials
  • AMHLAF0111386.tif
    Mercat Central de Fruites i Verdures
    Mercat Central de Fruites i Verdures, que es trobava a la carretera de Collblanc. Va ser inaugurat a inicis dels anys setanta. Va desaparèixer amb la instal·lació de Mercabarna a la Zona Franca. Es trobava a tocar del cementiri de Sants.
  • AMHLAF0111384.tif
    Mercat Central de Fruites i Verdures
    Mercat Central de Fruites i Verdures, que es trobava a la carretera de Collblanc. Va ser inaugurat a inicis dels anys setanta. Va desaparèixer amb la instal·lació de Mercabarna a la Zona Franca. Es trobava a tocar del cementiri de Sants.
  • AMHLAF0111383.tif
    Mercat Central de Fruites i Verdures
    Mercat Central de Fruites i Verdures, que es trobava a la carretera de Collblanc. Va ser inaugurat a inicis dels anys setanta. Va desaparèixer amb la instal·lació de Mercabarna a la Zona Franca. Es trobava a tocar del cementiri de Sants.
  • AMHLAF0111387.tif
    Mercat Central de Fruites i Verdures
    Mercat Central de Fruites i Verdures, que es trobava a la carretera de Collblanc. Va ser inaugurat a inicis dels anys setanta. Va desaparèixer amb la instal·lació de Mercabarna a la Zona Franca. Es trobava a tocar del cementiri de Sants.
  • AMHLAF0111385.tif
    Mercat Central de Fruites i Verdures
    Mercat Central de Fruites i Verdures, que es trobava a la carretera de Collblanc. Va ser inaugurat a inicis dels anys setanta. Va desaparèixer amb la instal·lació de Mercabarna a la Zona Franca. Es trobava a tocar del cementiri de Sants.
  • AMHLAF0111382.tif
    Mercat Central de Fruites i Verdures
    Mercat Central de Fruites i Verdures, que es trobava a la carretera de Collblanc. Va ser inaugurat a inicis dels anys setanta. Va desaparèixer amb la instal·lació de Mercabarna a la Zona Franca. Es trobava a tocar del cementiri de Sants.
  • AMHL_101_Y120_1970_6041542_foto1.jpg
    Primera seu de la Caserna de La Remunta. Antiga entrada al recinte que donava accés a l'entrada principal.
    Vista de la construcció del carrer Barcelona que feia cantonada amb Riera de l'Escorxador. Fotografia extreta de l'Expedient de Contribució Urbana de 1970. Aquesta construcció va ser antigament l'entrada al pati interior que donava accés a l'entrada principal de la que va ser la primera seu que va ocupar la Caserna de la Remunta, present a la ciutat des de 1740, al mateix indret que ocupava aquest edifici. Així ens ho explica un document notarial del 14 d’octubre de 1740, Manual 5, foli 426 de l’Arxiu Notarial de Protocols de Barcelona, redactat en llatí pel notari Joan Olzina i Cabanes on deixa constància de l’establiment de contracte emfitèutic entre el pagès de Cornellà Francesc Femades i Puigventòs i els regidors de l’Ajuntament de l’Hospitalet Anton Gaià, Anton Prats i Roqueta, Josep Riera i Salom i Jacint Bofill, amb el vist i plau de l’alcalde de l'època Jaume Hosta. Es detalla en aquest document que, essent Francesc Femades propietari d’un gran casalot amb un gran pati de 1654, situat al començament del carrer Major de l’Hospitalet, molt a prop de casa seva, que ell no habitava i que requeria obres de millora, que ell no volia fer, i donat que l’Ajuntament de l’Hospitalet cercava un edifici per poder instal·lar correctament les tropes destacades o de pas per l’Hospitalet, per alliberar els veïns del poble d’haver d’allotjar-les a les seves llars particulars, amb les molèsties que això els comportava i que, havent visitat els representants del Consistori diversos edificis del poble, inclòs el seu, i havent arribat aquests a la conclusió que era el que més satisfactòriament reunia les condicions per poder adaptar-lo per aquest us, opció aquesta que era més econòmica que aixecar un edifici nou, Francesc Femades llogava, per un cànon anual, en règim de contracte emfitèutic, a l’Ajuntament de l’Hospitalet, aquesta gran casa per tal que el Consistori pogués fer en aquesta les obres d’adequació que calgués per poder establir allà una caserna militar. Les obres es van fer el 1741 i els militars d’infanteria i de cavalleria destacats o de pas pel poble es van establir regularment en aquell edifici, que comptava només amb un pis. El singular i antic edifici de tres pisos comptava amb dues esplèndides torres de guaita, una de les quals, a dalt, a la dreta, es pot apreciar a la fotografia, que estaven situades a les dues cantonades de la façana que rendia al pati interior, antiga entrada principal de l'edifici, pati al qual s'accedia pel carrer Barcelona. Al carrer Major, massa estret per poder haver situat allà l'entrada principal, rendia només un únic balcó, dos estretes portes i profusió de finestres, algunes de les quals van ser posteriorment tapiades, segurament per tal d'adaptar l'interior a habitatges, que era l'ús que va tenir l'edifici quan els militars el van abandonar i fins el seu enderroc l'any 1995. Era un edifici molt diferent i molt gran comparat amb les edificacions del voltant de la mateixa època, primera meitat del s.XIX, i disposava d'un gran pati interior que estructurava tot un seguit de dependències que l'envoltaven, que arribaven fins el carrer Barcelona, on una d'aquestes, com s'observa a la fotografia, comptava encara el 1970, oblidat allà, a la seva façana, amb un màstil per posar la bandera, per tractar-se de la garita d'accés al pati de la caserna. L’exèrcit espanyol va llogar, el 1862 , i després va comprar, el 1868, a Mercè Bertrand i Amat, emparentada amb el Baró de Maldà, vídua d'Isidre Angulo i Agustí, la masia situada molt a la vora d’aquest casalot, la masia coneguda com ca n’Angulo, Mas Nadal o can Mèlic, del s. XVII, i totes les terres que l’envoltaven, uns 50.000 metres quadrats, per situar allà la que va ser coneguda com Caserna de la Remunta, que va estar activa fins el 1994, espai avui reconvertit en el Parc de la Remunta parc, on es conserva l’antic mas. Els edificis afegits al pati d'accés a la Caserna van ser construïts el 1870, dos anys després que l'exèrcit la traslladés a la finca anomenada Can Mèlic o Ca n'Angulo. Des dels anys 20 aquestes dependències del carrer Barcelona, ja molt desfigurades i deteriorades en aquesta fotografia, que comptaven encara amb un pati intern descobert de 100 metres, van ser ocupades per la indústria de greixos lubrificants per a maquinària marca "Victoria" de Felip Colldefors Pons, com indiquen les inicials F i C que apareixen a sobre de la porta d'accés a la fàbrica. Aquest industrial, que n'era el propietari del recinte, va aixecar a Barcelona, al 1921 del segle passat, un imponent edifici d'oficines d'estil noucentista a la Via Laietana, núm. 12 projectat per Ramon Puig i Gairalt, edifici on aquest va instal·lar el seu despatx professional d'arquitectura.
    La Remunta
    Militars
    Seguretat i defensa
  • AMHLAF0002994.jpg
    Altos Hornos de Cataluña S.A. (La Farga)
    Instal·lacions i gran forn de "Altos Hornos de Cataluña S.A." ( La Farga ). Detall de la maquinària de la foneria Altos Hornos de Cataluña S.A. (La Farga), anomenat pels seus treballadors com a "Garfio del campo de chatarra", que agafava la ferralla per portar a fondre. Amb el temps aquest garfi va ser substituït per un potent electro-imán que generava un gran soroll en atreure la ferralla cap a ell. L’origen de la Farga és una modesta fàbrica de fondre ferro, situada al mateix indret on avui encara s’aixeca La Farga, que va ser inaugurada l’any 1902. Amb el temps, però, va arribar a ser una de les millors foneries d’Espanya. El propietari d’aquella modesta ferreria "Herreria de San José" era Francesc Bori i Comas (L'Hospitalet 1840-1915), un industrial ben situat i també conegut perquè al 1878 s'havia fet construir la seva torre a L'Hospitalet, La finca Can Bori estava situada a la cruïlla entre el carrer de Sant Joan i Digoine i la Riera del Canyet, fins a les vies del ferrocarril i la travessava el Canal de la Infanta. La foneria i altres negocis del senyor Bori, però, van fer fallida. La foneria la va vendre el 1907 i anys més tard, el 1928, els seus hereus van vendre la seva torre a l'Ajuntament de l'Hospitalet. Un cop reformada i adaptada per l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, va passar a ser una escola pública, inaugurada pel president de la Generalitat, Francesc Macià el 18 de setembre de 1932 amb el nom de “Grup escolar Rossend Arús”. Es va mantenir fins el 1980, quan va ser enderrocada per aixecar un edifici de nova planta pel col·legi Can Bori, que va continuar com a escola pública fins el 1999, quan va passar a ser l'escola d'educació especial concertada Estel-Can Bori. El 1916 aquella ferreria es va transformar en una societat anònima de capital belga amb el nom de Altos Hornos de Catalunya SA. A partir de llavors la Farga començarà a comptar amb la tecnologia capdavantera d’aquest sector a Europa. No és estrany, doncs, que durant la Guerra Civil la fàbrica fos considerada com a indústria de guerra per la seva capacitat productiva. Durant els anys de la guerra civil, en els que fins i tot va disposar d'una moneda pròpia d’ús intern, va mantenir una intensa relació amb la indústria de gres Cucurny, també considerada indústria de guerra, que li proporcionava grans quantitats de de maons refractaris de substitució pels seus grans i potents forns, sempre en funcionament, indústria ceràmica nascuda precisament a l'Hospitalet a finals del s. XIX i que el 1915 es va traslladar a Montmeló. L’any 1942 es produeix un nou canvi en la propietat, passant ara la instal·lació a mans del grup industrial Rivière, un gran grup d’origen familiar que tenia empreses a l’Aragó, Madrid, Catalunya, País Basc, Andalusia i Castella. La Farga passava a ser una societat de capital espanyol, desplaçant així els anteriors propietaris belgues. Però en aquests anys, l’escassetat de recursos de l’economia de postguerra, i de matèria prima, al ferro, alenteix l’activitat productiva. A partir del 1952 la foneria viu un període d’expansió i modernització que augmentarà la producció de les 4.000 fins a les 150.000 tones. La farga arribarà a ser una de les millors foneries d’Espanya. Es va distingir en la fabricació d’acers especials. Aquest desenvolupament econòmic de l'empresa va anar en paral·lel al creixement urbanístic de l'Hospitalet. La farga va acabar envoltada de blocs de pisos i la seva activitat industrial, molt contaminant, poc saludable i sorollosa, va acabar sent incompatible amb la ciutat. En plena crisi econòmica de la dècada de 1970, els veïns mostren el seu rebuig a un negoci que genera molta feina a la ciutat, però que encara genera més molèsties. La vigilància municipal de les emissions no aconseguirà calmar els ànims dels veïns. El juliol de 1980, tots aquests problemes provocaren una reacció unànime de la ciutadania i de les forces polítiques que cristal·litza en una gran manifestació unitària. L’acte va acabar amb una càrrega policial que va suposar la paradoxa que les forces policials s’enfrontaren a càrrecs electes en les primeres eleccions democràtiques de l’Ajuntament que pocs anys abans, durant el franquisme, havien hagut de fugir d’aquestes mateixes càrregues policials. La lluita es va radicalitzar fins al punt que l’empresa va decidir buscar nous terrenys a Sant Andreu de la Barca per traslladar el seu negoci i va aturar la producció a L’Hospitalet el 1982. Quatre anys més tard, l’Ajuntament compraria l’antiga fàbrica per uns 550 milions de pessetes. La Farga, després d'uns anys inicials en els que van fer-hi actuacions el grup La Fura dels Baus i es va fer servir com recinte firal (Firaciutat el 1985, Firajoc el 1986, etc), va ser reformada en profunditat a finals dels anys noranta del s.XX i reconvertida en diverses dependències municipals, un modern recinte apte per a la celebració de tot tipus de fires i congressos, i un centre comercial en règim de concessió d’ús privat durant 75 anys. La nova Farga naixia amb vocació de ser un centre polivalent de titularitat pública que vertebrés el centre de la ciutat, sobre tot en el seu aspecte més comercial. Èxits com el saló del Manga i altres esdeveniments van avalar aquesta aposta al menys fins al tombant del segle XX. L’aparició d’altres potents eixos comercials i firals al voltant de la Granvia i la crisi econòmica van suposar, però, un moment de crisi pel recinte que posteriorment va poder superar.
    Altos Hornos de Cataluña S.A. ( La Farga )
    Indústries