Carrer Major amb Plaça Mossèn Homar. Botigues desaparegudes.

Carrer Major cantonada plaça Mossèn Homar. En aquesta fotografia es poden apreciar tot un seguit de comerços avui desapareguts. Es veu la sabateria Jové i la sastreria Ramos i més lluny, la pastisseria Solé, l'Armeria Jutglà, la verduleria "Cal Tano", després colmado cal Fiero i després restaurant Cal Paco i el popular Bar-Restaurant Nin i, a la cantonada amb Príncep de Bergara, la Pastisseria Santa Eulàlia. Els edificis han estat gairebé tots enderrocats per fer nous blocs de pisos, com ho van ser també els de la vorera del davant. Es tractava de cases molt antigues majoritàriament de principis del s. XIX, tot i que una, la que està situada al costat de l'armeria Jutglà, encara avui dempeus, és molt més antiga, doncs es va trobar al seu interior en la reforma que el va convertir en un restaurant Cal Paco, un gran arc de pedra que va fer pensar que es tractava del petit Hostal i/o Hospital primigeni que va donar nom a aquesta part de l'antic terme de Provençana. El primer negoci de l'esquerra, era la sabateria Jové, el propietari de la qual, Josep Jové, va ser durant molt de temps regidor de l'Ajuntament de l'Hospitalet per CiU. A continuació estava la sastreria Ramos, el propietari del qual, Joan Josep Ramos, en nom de la Unió de Botiguers, va ser molt actiu en la Comissió de Festes de l'Hospitalet Centre el 1981, quan aquesta es va crear amb la missió de recuperar la Festa major de l'Hospitalet Centre. El segon negoci, l'emblemàtica pastisseria Solé, famosa per les seves pastes i pastissos cuits amb forn de llenya, era propietat de la família de l'empresari, polític i dirigent esportiu Jacint Borràs i Manuel, que va ser regidor de l'Ajuntament de l'Hospitalet durant molts anys per CiU i fundador de Convergència Democràtica de Catalunya, partit que, amb el pas dels anys, li va tocar haver de liquidar formalment davant el registre de formacions polítiques del Departament de Justícia quan aquest partit va implosionar a causa de la confessió per part del President Jordi Pujol i Soley de la deixa econòmica oculta a Andorra del seu pare. Va ser destacat membre també de la Junta del Barça amb Agustí Montal i després amb Joan Laporta. La seva filla Meritxell Borràs i Solé, que també va ser regidora a l'Ajuntament per aquesta formació durant molts anys (1995-2014) i Diputada al Parlament (1995-2015) va ser Consellera de Governació nomenada pel President Artur Mas i revalidada en el càrrec pel President Carles Puigdemont. En el Judici al procés independentista català va ser condemnada pel Tribunal Suprem de l'estat espanyol, l'octubre de 2019, a una multa de 60.000 euros, i a inhabilitació especial d'un any i vuit mesos pel delicte de desobediència. El tercer negoci que hi ha a la fotografia és l'armeria d'A. Jutglà, seguit d'un antic edifici que era la verduleria de Cal Tano, després colmado cal Fiero i, després, el restaurant-braseria Cal Paco, que va muntar Francisco Giráldez Gómez, antic cambrer de la Casa Nin, el popular bar-restaurant l'amo del qual Josep Nin, va regentar també, durant molts anys, el bar del Centre Catòlic de l'Hospitalet. Cap d'aquests negocis va sobreviure al pas del temps.

Carrer Major, 73

Imatge extreta d'una llicència d'obres.

Carrer Major, 73

Imatge extreta d'una llicència d'obres.

Major,C. 74

Imatge extreta d'una llicència d'obres.

Antic edifici del Cafè Cal Carreter

Façana principal del Cafè de Cal Carreter, seu del cinematògraf Robert. En aquest antic cafè de mitjans del s. XIX, reformat pel mestre d'obres Mariano Tomàs i Barba el 1891, com informa al medalló de dalt de la la façana, a petició de José Durbán a partir d'una planta baixa ja existent (exp. 282/1891 de llicències d'obres), que comptava amb una àmplia nau coberta al seu pati interior, va esdevenir el primer cinema on es van projectar pel·lícules a l'Hospitalet, el "Cinematògraf Robert", inaugurar l'any 1907 Estava ubicat al carrer Major, a l'antic número 109 (a l'alçada de l'actual número 63, però l'edifici ja no existeix). S'observa a la façana la inscripció pintada "Totes les existències a la vista del públic", que ens informa que posteriorment a haver estat la seu d'un cafè, l'edifici va allotjar, des de 1944, una fàbrica de teixits. Durant els seus darrers temps, la nau que havia acollit el cinema primer i després la fàbrica, va ser utilitzada com a pàrquing fins l'enderroc de l'edifici el 1991.

Antic edifici del Cafè Cal Carreter

Façana principal del Cafè de Cal Carreter, seu del cinematògraf Robert. En aquest antic cafè de mitjans del s. XIX, reformat pel mestre d'obres Mariano Tomàs i Barba el 1891, com informa al medalló de dalt de la la façana, a petició de José Durbán a partir d'una planta baixa ja existent (exp. 282/1891 de llicències d'obres), que comptava amb una àmplia nau coberta al seu pati interior, va esdevenir el primer cinema on es van projectar pel·lícules a l'Hospitalet, el "Cinematògraf Robert", inaugurar l'any 1907 Estava ubicat al carrer Major, a l'antic número 109 (a l'alçada de l'actual número 63, però l'edifici ja no existeix). S'observa a la façana la inscripció pintada "Totes les existències a la vista del públic", que ens informa que posteriorment a haver estat la seu d'un cafè, l'edifici va allotjar, des de 1944, una fàbrica de teixits. Durant els seus darrers temps, la nau que havia acollit el cinema primer i després la fàbrica, va ser utilitzada com a pàrquing fins l'enderroc de l'edifici el 1991.

Cinematògraf Robert al Cafè de Cal Carreter.

Façana principal del Cafè de Cal Carreter, que va ser seu del cinematògraf Robert, primera sala d'exhibició cinematogràfica de la ciutat. En aquest antic cafè de mitjans del s. XIX, reformat el 1891, com s'observa al medalló de dalt de la la façana, a petició de José Durbán a partir d'una planta baixa ja existent (exp. 282/1891 de llicències d'obres) pel mestre d'obres Mariano Tomàs i Barba, es va instal·lar el primer cinema on es van projectar pel·lícules a l'Hospitalet, el "Cinematògraf Robert". Es va inaugurar l'any 1907 i estava ubicat al carrer Major, a l'antic número 109 (a l'alçada de l'actual número 63, però l'edifici ja no existeix). S'observen dos cartells a la façana amb les pel·lícules que es projectaven: una d'aventures basada en una obra de Jules Verne "Miguel Strogoff, el correo del Zar o Los dos rivales" i una altra còmica, basada en el vodevil de Maurice Kéroul i Albert Barre "L'armoire normande", estrenada el 1908 a Paris, poc després de l'obertura d'aquesta sala de cinema. A la pissarra del costat, s'informa de l'ordre de les diferents projeccions. A l'edifici del costat hi havia hagut l'estatge de la Societat Coral Campestre.

Can Casas, "l'Ateneïllo", local del Cine Club l'Hospitalet, del Centre d'Estudis de l'Hospitalet i d'Amics de l'Òpera de l'Hospitalet.

Edifici modernista conegut com a Can Casas situat al carrer Major, núm. 54 de l'Hospitalet centre. L'obra va ser realitzada pel mestre d'obres i arquitecte municipal de l'Hospitalet Mariano Tomàs i Barba el 1904 per encàrrec del primer propietari de la finca, l'important comerciant de fusta exòtica Macari Golferichs. Està inclòs al Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA) de l'Hospitalet (Fitxa núm. 50) Golferics, apassionat del modernisme, va ser propietari també d'un important finca modernista a Barcelona, la seva casa unifamiliar, coneguda com a El xalet, a la Gran Via núm. 491,fent xamfrà amb el carrer Viladomat. Va ser comprada a finals dels anys vuitanta del s. XX per l'Ajuntament de Barcelona i rehabilitada després d'una important lluita veïnal que s'oposava al seu enderroc per part de la immobiliària Nuñez i Navarro. Actualment és el Centre Cívic Can Golferics. Aquest edifici de l'Hospitalet està construït entre mitgeres i consta de planta baixa i dos pisos. L'edifici combina dos recursos historicistes típics del modernisme com és l'arquitectura gòtica, en els arcs apuntats dels baixos; i la neoàrab, en finestres d'arc fals i joc del mosaic. Tant el treball de l'obra vista com els elements ceràmics atorguen una qualitat notable a la façana. La ceràmica és l'element destacat de la façana, utilitzada en franges de diferent composició per separar els distints nivells. Les tonalitats són blau, groc, verd i blanc, destacant sobre el marró el mur construït en maó vist. Les finestres són d'arc esglaonat i estan agrupades de dues en dues, envoltant-se de sanefes de maó i elements ceràmics. Destaquen les quatre rajoles que formen un medalló i les flors afegides al pilar d'unió de les finestres. Totes les finestres tenen una forma d'arc fals i són emmarcades per una motllura ceràmica. Entre les rajoles, destaca un plafó central representant la Mare de Déu de Montserrat, de factura posterior, i que podria haver estat col·locat l'any 1954, data d'unes obres de reforma poc documentades. Des de 1982 i fins el 2002 el segon pis d'aquest edifici modernista va ser la seu del Cine Club l'Hospitalet. Al primer pis es va instal·lar durant uns anys l'empresa distribuïdora teatral Tres en ratlla, pis que posteriorment i fins a principis dels anys 2000 va ser ocupat pel Centre d'Estudis de l'Hospitalet. Els baixos interiors van ser ocupats per l'Associació d'Amics de l'Òpera de l'Hospitalet. Aquestes tres entitats van rehabilitar totalment el terrat i els baixos de l'edifici, dotant-lo d'un espaiós pati interior a cel obert. El fet de compartir seu va motivar que aquestes tres entitats els bategessin amb el nom "L' Ateneïllo de l'Hospitalet", en homenatge al que va crear, amb el mateix nom, als anys vint del segle passat, al terrat de casa seva, al carrer Josep Maria de Sagarra de l'Hospitalet, el pintor uruguaià Rafael Barradas, per on van passar destacades personalitats culturals de l'època a fer tertúlia amb ell. A la fotografia, dels anys setanta, observem l'estanc-papereria que hi havia llavors als seus baixos comercials.

Societat Coral La Campestre

Retrat de grup d'una seixantena d'homes de la coral. Al centre del grup, un bust d'Anselm Clavé i, al seu darrera, l'estandart de l'entitat. Es reunien al carrer Major, al costat de Cal Carreter (estatge del primer cinematògraf de la vila). A partir de 1925 van passar a reunir-se al local conegut com "el Coro", un teatre de nova construcció ubicat al carrer Baró de Maldà, 24.

Església parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida. Reconstrucció

Església parroquial Santa Eulàlia de Mèrida, en construcció. Es veuen obrers treballant dins de l'església. L'antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida va ser derruïda l'agost de l'any 1936 durant l'esclat revolucionari que va seguir, a Catalunya, a la victòria sobre els militars revoltats adscrits al "alzamiento nacional" militar contra la segona República que va donar origen a la Guerra Civil. La construcció de la nova església es va iniciar el 1939 i no va es va enllestir definitivament fins l'octubre de 1947, quan va ser beneïda pel bisbe de Barcelona Gregorio Modrego. Va ser inaugurada parcialment i beneïda inicialment pel bisbe auxiliar de Barcelona el 19 de març de 1942 quan, a la festivitat de Sant Josep, va tenir lloc el trasllat en processó de les imatges sagrades del Centre Catòlic, que va ser temple parroquial de 1939 fins el 1942, fins a la nova església, la benedicció de les campanes, apadrinades per Ramón Garriga Pujadó, Tecla Sala Miralpeix, Antoni Carbonell Albets i Josefa Salal de Carbonell, i una celebració popular amb banda de música i festa infantil a la Plaça de l'Ajuntament amb els gegants i capgrossos de la ciutat. L'autor del projecte va ser l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer, autor també de l'edifici de La caixa de la Plaça de l'Ajuntament. Puig Janer va reorganitzar tot l'espai de la Plaça de l'església i de la Plaça de l'Ajuntament que els enderrocs havien deixar lliure seguint un projecte iniciat per l'anterior arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt, mort l'any 1937 per causes naturals. L'edifici actual està catalogat en el PEPPA amb núm. 003.

Església parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida. Reconstrucció

Església parroquial Santa Eulàlia de Mèrida, en construcció. Es veuen obrers treballant dins de l'església. L'antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida va ser derruïda l'agost de l'any 1936 durant l'esclat revolucionari que va seguir, a Catalunya, a la victòria sobre els militars revoltats adscrits al "alzamiento nacional" militar contra la segona República que va donar origen a la Guerra Civil. La construcció de la nova església es va iniciar el 1939 i no va es va enllestir definitivament fins l'octubre de 1947, quan va ser beneïda pel bisbe de Barcelona Gregorio Modrego. Va ser inaugurada parcialment i beneïda inicialment pel bisbe auxiliar de Barcelona el 19 de març de 1942 quan, a la festivitat de Sant Josep, va tenir lloc el trasllat en processó de les imatges sagrades del Centre Catòlic, que va ser temple parroquial de 1939 fins el 1942, fins a la nova església, la benedicció de les campanes, apadrinades per Ramón Garriga Pujadó, Tecla Sala Miralpeix, Antoni Carbonell Albets i Josefa Salal de Carbonell, i una celebració popular amb banda de música i festa infantil a la Plaça de l'Ajuntament amb els gegants i capgrossos de la ciutat. L'autor del projecte va ser l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer, autor també de l'edifici de La caixa de la Plaça de l'Ajuntament. Puig Janer va reorganitzar tot l'espai de la Plaça de l'església i de la Plaça de l'Ajuntament que els enderrocs havien deixar lliure seguint un projecte iniciat per l'anterior arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt, mort l'any 1937 per causes naturals. L'edifici actual està catalogat en el PEPPA amb núm. 003.

Construcció de la nova església parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida.

Església parroquial Santa Eulàlia de Mèrida, en construcció. Es veuen obrers treballant dins de l'església. L'antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida va ser derruïda l'agost de l'any 1936 durant l'esclat revolucionari que va seguir, a Catalunya, a la victòria sobre els militars revoltats adscrits al "alzamiento nacional" militar contra la segona República que va donar origen a la Guerra Civil. La construcció de la nova església es va iniciar el 1939 i no va es va enllestir definitivament fins l'octubre de 1947, quan va ser beneïda pel bisbe de Barcelona Gregorio Modrego. Va ser inaugurada parcialment i beneïda inicialment pel bisbe auxiliar de Barcelona el 19 de març de 1942 quan, a la festivitat de Sant Josep, va tenir lloc el trasllat en processó de les imatges sagrades del Centre Catòlic, que va ser temple parroquial de 1939 fins el 1942, fins a la nova església, la benedicció de les campanes, apadrinades per Ramón Garriga Pujadó, Tecla Sala Miralpeix, Antoni Carbonell Albets i Josefa Salal de Carbonell, i una celebració popular amb banda de música i festa infantil a la Plaça de l'Ajuntament amb els gegants i capgrossos de la ciutat. L'autor del projecte va ser l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer, autor també de l'edifici de La caixa de la Plaça de l'Ajuntament. Puig Janer va reorganitzar tot l'espai de la Plaça de l'església i de la Plaça de l'Ajuntament que els enderrocs havien deixar lliure seguint un projecte iniciat per l'anterior arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt, mort l'any 1937 per causes naturals. L'edifici actual està catalogat en el PEPPA amb núm. 003.

Temple parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida

La fotografia està presa des de davant de l'Ajuntament. Es veu la façana principal i part de la lateral de l'església. El campanar encara es veu amb les bastides de l'obra tot i que ja és acabat, amb una bandera d'Espanya que ho senyalitza a dalt de tot. Al mig de la imatge es veu una part dels jardinets de davant de la casa consistorial amb el lema "Franco" en treballs de jardineria i, a darrera, el solar on va ser aixecat l'edifici de La Caixa de Pensions de la Plaça de l'Ajuntament. L'antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida va ser derruïda l'agost de l'any 1936 durant l'esclat revolucionari que va seguir, a Catalunya, a la victòria sobre els militars revoltats adscrits al "alzamiento nacional" militar contra la segona República que va donar origen a la Guerra Civil. La construcció de la nova església es va iniciar el 1939 i no va es va enllestir definitivament fins l'octubre de 1947, quan va ser beneïda pel bisbe de Barcelona Gregorio Modrego. Va ser inaugurada parcialment i beneïda inicialment pel bisbe auxiliar de Barcelona el 19 de març de 1942 quan, a la festivitat de Sant Josep, va tenir lloc el trasllat en processó de les imatges sagrades del Centre Catòlic, que va ser temple parroquial de 1939 fins el 1942, fins a la nova església, la benedicció de les campanes, apadrinades per Ramón Garriga Pujadó, Tecla Sala Miralpeix, Antoni Carbonell Albets i Josefa Salal de Carbonell, i una celebració popular amb banda de música i festa infantil a la Plaça de l'Ajuntament amb els gegants i capgrossos de la ciutat. L'autor del projecte va ser l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer, autor també de l'edifici de La caixa de la Plaça de l'Ajuntament. Puig Janer va reorganitzar tot l'espai de la Plaça de l'església i de la Plaça de l'Ajuntament que els enderrocs havien deixar lliure, seguint un projecte iniciat per l'anterior arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt, mort l'any 1937 per causes naturals. L'edifici actual està catalogat en el PEPPA amb núm. 003.

Carrer Major inundat

Carrer Major de L'Hospitalet inundat per les pluges torrencials. Podria tractar-se de les inundacions de setembre de 1971.

Antic temple parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida de l'Hospitalet.

Temple parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida, al barri Centre. Es veu la façana principal del temple, amb el seu campanar i rellotge. Davant del temple, es veu un rètol penjant que diu "Automóviles al paso", informant els vianants per tal que en tinguin precaució abans de travessar la via. En primer terme, a l'esquerra, un "automóvil al paso", en efecte, l'autobús de l'empresa Oliveras, procedent de Sant Boi cap a Barcelona. A la dreta una tartana portada per un cavall. Aquest tipus de carruatge, com el de la fotografia, tancat per darrera i dedicat al transport de viatgers era conegut com a Tartana. Per davant era descoberta i per darrera, com s'observa a la fotografia, estava tancada amb porticons. Per a la seva tracció s'emprava un cavall jove o una haca, de pas molt més vigorós que aquests. Les rodes, les dues amb frenos, estaven unides amb una estructura de ferro que sostenia també la caixa mitjançant ballestes, per a la seva suspensió. La vela de la tartana acostumava a estar fixada sobre l'estructura, sense possibilitat de ser plegada. Disposava de dos bancs laterals, enfrontats al costat de cada roda, on es situaven els quatre o sis viatgers que podia acollir, en funció del tamany de la tartana. Disposava d'un graó plegable al darrera per permetre l'accés dels viatgers. En una època on tots els carruatges tenien una funció agrària, disposar d'una tartana pròpia era propi de classes benestants. Normalment eren propietat de carreters que feien amb elles trajectes concertats amb els viatgers. El Ple municipal del 5 d'agost de 1936, a l'inici de la guerra civil, va acordar fer enderrocar la casa parroquial o rectoria, situada ben bé al davant de l'església, a la que antigament havia estat unida mitjançant un pont cobert que va ser enderrocat a mitjans del s. XIX, perquè havia quedat molt malmesa i amenaçava ruïna després d'haver estat incendiada com a reacció revolucionària a l'alçament feixista del 18 de juliol anterior. També van ser incendiades la rectoria i l'ermita de provençana i l'ermita de Bellvitge. L'església de Santa Eulàlia de Mèrida, construïda el 1579, potser també va patir alguna mena de petit incendi d'imatges, però no presentava danys estructurals, segons l'informe de l'arquitecte municipal, que va avaluar l'estat de diversos edificis incendiats llavors, alguns dels quals, com la Torre Barrina, van quedar molt malmesos. En un encès ambient dominat per la reacció contra el cop dels militars feixistes revoltats contra la legalitat republicana i pel fort anticlericalisme d'aquell moment, accentuat per la implicació de l'església amb el "alzamiento nacional", esperonada i pressionada pel Comitè Local de Milícies Antifeixistes, formada per molts dels ciutadans d'esquerres que van enfrontar-se i guanyar en combat, a la Diagonal, al Paral·lel i a les Drassanes de Barcelona, a diversos grups de militars revoltats de diferents casernes de Barcelona, provocant així que el cop no triomfés a Catalunya, la Comissió de Govern de 'Ajuntament de l'Hospitalet, dirigit llavors pel del Front Popular d'Esquerres, que va guanyar àmpliament les eleccions municipals de febrer de 1936, va acordar el següent : " S'acorda, vistos els requeriments formulats pel Comité Local de Milícies Antifeixistes i l'informe de l'arquitecte Municipal, procedir a l'enderroc de l'església i el campanar donat el seu estat actual, que no ofereix cap garantia de conservació. L'Hospitalet, 21 d'agost de 1936" Es va argumentar que el temple estava en mal estat perquè poc abans, efectivament, havia caigut una gran pedra d'una cornisa de la teulada de l'església a sobre de la teulada d'una casa veïna, foradant-la i caient finalment a sobre d'un llit en el que, per sort, no hi havia ningú. Segons aquesta nota de la Comissió de Govern conservada a l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet, o bé es va obligar llavors a l'arquitecte municipal a fer un altre informe contradient el seu anterior de principis d'agost desfavorable al seu enderroc, informe encara no identificat a la documentació existent a l'Arxiu Municipal, o aquest segon informe mai va existir i es va posar a la nota que es comptava amb un informe tècnic només com a formulisme. El fet cert és que l'església va ser efectivament enderrocada pedra a pedra per obrers vinculats i dirigits per la CNT/FAI i la UGT durant l'agost i el setembre de 1936. L'església no va ser doncs ni incendiada ni destruïda a causa d'una bomba. Potser es va cremar alguna imatge i confessionari al seu interior durant el mes de juliol, però al seu interior no es va declarar un incendi de grans proporcions. L'arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt va realitzar quinze anys abans de l'enderroc un extens reportatge fotogràfic de l'interior de l'església, que molts anys després la seva família va dipositar juntament amb més documentació a l'Arxiu Nacional de Catalunya i que es pot consultar on line, on es pot veure que l'església era, el 1922, i segurament també en el moment de la seva destrucció, com afirmava ell en el seu primer informe d'avaluació d'edificis assaltats, perfectament sòlida i es trobava en bon estat de conservació, tenint en compte que era una església del s. XVI. Alguns carreus i relleus d'aquesta portalada van ser recuperats per diferents veïns del poble quan l'església va ser enderrocada i avui dia es custodien al Museu de l'Hospitalet. Altres van ser reutilitzats com a material de construcció i van ser trobats posteriorment, com és el cas d'un carreu d'aquesta portalada, que va ser reutilitzat com a material d'obra per emplenar un del carrers de la Plaça Espanyola de La Torrassa, prop d'on havia estat situat el local de la CNT. La nova església de Santa Eulàlia de Mèrida, es començà a construir, al mateix lloc on havia estat l'antiga però reculada respecte a la seva inicial ubicació, tot just acabada la Guerra Civil, el mateix any de 1939 i es va inaugurar el 1947. Aquest nou edifici, de l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer, està catalogat en el PEPPA amb la fitxa núm. 003. Puig i Janer va recuperar, pel seu projecte de reordenació de la plaça de del davant de l'església i de la Plaça de l'Ajuntament, pel qual va projectar l'edifici de la Caixa de Pensions, un projecte urbanístic de 1932 del llavors arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, mort prematurament per malaltia el 1937.

C. Major 5

Fotografia de la façana de l'edifici del carrer Major 5

"A.T.V.- 3764 - Calle Mayor"

Postal. Vista del carrer Major des del carrer Riera de la Creu mirant cap a l'església Santa Eulàlia de Mèrida. Es veu el campanar antic de l'església més baix i rodó que l'actual al fons de la filera de cases baixes que actualment ocupa la plaça de l'Ajuntament.

"A.T.V.- 3761 - Hospitalet de Llobregat. Calle Mayor"

Postal carrer Major. Al mig del carrer hi ha un grup de nens i nenes jugant. Es veu a la perfecció el llarg del carrer i, al fons, l'antic campanar del temple parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida. A l'esquerra, en primer terme, un forn de pa (probablement el conegut com "forn de la placeta" i, al costat, la fonda de la vila

Caserna de La Remunta

Vista del cos central del conjunt i els seus jardins. Es veu el cos central del conjunt i els jardins de la Caserna de la Remunta, amb la façana de l'edifici principal. Aquest edifici principal, que es pot observar molt bé en aquesta fotografia, era una casa pairal que va ser construïda el 1691 que va ser anomenada al llarg del temps amb diferents motius, entre altres, Can Mèlich, Can Nadal i Ca n'Angulo. La masia és de planta basilical amb coberta a quatre aigües al cos central i a una sola als dos costats. El costat dret presenta adossada una terrassa. A la façana principal hi ha tres obertures en planta baixa, i tres més al primer pis, però la porta principal es troba situada al centre del primer pis i s'hi accedeix mitjançant una escala doble, com s'observa, fet relativament normal en aquest tipus de masies, com la que va ser del general Manso, a la Marina. Hi ha la data de 1691 a la llinda de la porta posterior. El Canal de la Infanta passava des de 1819 just al costat de la part de darrera de la finca. El l'exèrcit, que ja comptava amb una caserna d'infanteria molt a prop d'aquesta masia des de 1740, la va llogar el 1862 per tal d'instal·lar allà un esquadró de remuntadors d'artilleria. Posteriorment, l'any 1868, la va comprar juntament amb les 8,5 hectàrees de terreny que l'envolten, a Mercè Bertrand i Amat, emparentada amb el Baró de Maldà, vídua de l'enginyer agrònom d'Isidor d'Angulo i Agustí. Des de llavors se li va donar un altre ús: El de dipòsit de cavalls sementals per a la cria i cura dels cavalls de l'exèrcit. Va ser Dipòsit de Sementals d'Artilleria fins a l'any 1926, data en què va passar a ser el 4t Dipòsit de Sementals de Cavalleria, i va estar en funcionament fins a l'any 1994, data en què l'exèrcit desocupa la caserna i s'instal·la al seu lloc l'Escola de Capacitació Agrària de la Generalitat de Catalunya fins a l'any 2011. El 1886 es van construir unes instal·lacions annexes destinades als animals: Quadres, infermeria veterinària, ferreria... Són edificis d'una o dues plantes realitzades en obra vista i cobertes de sostre a dues aigües. Les obertures són d'arc de mig punt o d'arc rebaixat i hi ha alguns elements decoratius com ara pilastres adossades als murs. Els sementals que tenia l'exèrcit eren molt coneguts i valorats arreu de Catalunya, ja que es tractava d'animals de gran qualitat, poderoses races de tir com a bretons, perxerons i ardenes, adequats per als treballs de camp. Tenien un calendari de desplaçaments a diferents pobles de Catalunya per cobrir les eugues de pagesos i ramaders, que així podien aconseguir bons exemplars. També més endavant, va haver-hi animals de cadira i tir lleuger: Sementals de pura raça àrab, pura raça espanyola i altres races esportives. De quan en quan sortien en formació pels carrers de l'Hospitalet, fet que despertava, òbviament, molta expectació entre tothom, sobretot els infants. Des de 2011 l'Ajuntament de l'Hospitalet ha anat remodelant aquest espai enderrocant algunes de les edificacions obsoletes d'aquesta antiga caserna, rehabilitant unes altres per altres usos (Esplai Xixell, Guarderia Patufet, i la casa Pairal, que espera encara la rehabilitació, entre elles), integrant dins la xarxa urbana aquest nou espai guanyat per a la ciutat obrint nous carrers que el connecten i creant un gran parc públic, el Parc de la Remunta, al voltant del qual s'han anat construint diferents blocs de pisos. Està catalogada en el PEPPA amb núm. 52

Carrers Església, Major, Baró de Maldà i Xerricó

Fotografies d'elements ornamentals d'edificis i monuments del barri del Centre.

Carrers Església, Major, Baró de Maldà i Xerricó

Fotografies d'elements ornamentals d'edificis i monuments del barri del Centre.

Carrers Església, Major, Baró de Maldà i Xerricó

Fotografies d'elements ornamentals d'edificis i monuments del barri del Centre.

Carrers Església, Major, Baró de Maldà i Xerricó

Fotografies d'elements ornamentals d'edificis i monuments del barri del Centre.

Carrers Església, Major, Baró de Maldà i Xerricó

Fotografies d'elements ornamentals d'edificis i monuments del barri del Centre.

Carrers Església, Major, Baró de Maldà i Xerricó

Fotografies d'elements ornamentals d'edificis i monuments del barri del Centre.