Antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida de l'Hospitalet

Imatge presa des d'una posició elevada, probablement el terrat de l'edifici de l'Ajuntament. Es veu el carrer Major i les façanes principal i lateral del temple, amb el seu característic campanar i rellotge. A baix a la dreta, en primer terme, les casetes del carrer Major situades ben bé davant de l'Ajuntament, propietat de Pilar de Càrcer i de Ros, marquesa de Castellbell i baronessa de Maldà, que l'abril de 1937 foren expropiades i enderrocades per l'Ajuntament per poder executar el projecte de reforma dels voltants de l'Ajuntament, realitzat per l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt el 1926, que preveia la necessitat de crear una plaça pública allà. Davant del temple, es veu un rètol penjant que diu "automóviles al paso", que informava els vianants que tinguessin precaució a l'hora de travessar la via. El Ple municipal del 5 d'agost de 1936, a l'inici de la guerra civil, va acordar fer enderrocar la casa parroquial o rectoria, situada ben bé al davant de l'església, a la que antigament havia estat unida mitjançant un pont cobert que va ser enderrocat a mitjans del s. XIX, perquè havia quedat molt malmesa i amenaçava ruïna després d'haver estat incendiada com a reacció revolucionària a l'alçament feixista del 18 de juliol anterior. També van ser incendiades la rectoria i l'ermita de provençana i l'ermita de Bellvitge. L'església de Santa Eulàlia de Mèrida, construïda el 1579, no presentava danys estructurals, segons l'informe de l'arquitecte municipal, que va avaluar l'estat de diversos edificis incendiats llavors, alguns dels quals, com la Torre Barrina, van quedar molt malmesos. En un encès ambient dominat per la reacció contra el cop dels militars feixistes revoltats contra la legalitat republicana i pel fort anticlericalisme d'aquell moment, accentuat per la implicació de l'església amb aquests, esperonada i pressionada pel Comitè Local de Milícies Antifeixistes, formada per molts dels ciutadans d'esquerres que van enfrontar-se en combat amb els revoltats a la Diagonal, al Paral·lel i a les Drassanes de Barcelona, enfrontaments que van permetre derrotar diversos grups de militars revoltats de diferents casernes de Barcelona fent que el cop no triomfés a Catalunya, la Comissió de Govern de 'Ajuntament de l'Hospitalet, dirigit llavors pel del Front Popular d'Esquerres, que va guanyar àmpliament les eleccions municipals de febrer de 1936, va acordar el següent : " S'acorda, vistos els requeriments formulats pel Comité Local de Milícies Antifeixistes i l'informe de l'arquitecte Municipal, procedir a l'enderroc de l'església i el campanar donat el seu estat actual, que no ofereix cap garantia de conservació. L'Hospitalet, 21 d'agost de 1936" Es va argumentar que el temple estava en mal estat perquè poc abans, efectivament, havia caigut una gran pedra d'una cornisa de la teulada de l'església a sobre de la teulada d'una casa veïna, foradant-la i caient finalment a sobre d'un llit en el que, per sort, no hi havia ningú. Segons aquesta nota de la Comissió de Govern conservada a l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet, o bé es va obligar llavors a l'arquitecte municipal a fer un altre informe contradient el seu anterior de principis d'agost desfavorable al seu enderroc, informe encara no identificat a la documentació existent a l'Arxiu Municipal, o aquest segon informe mai va existir i es va posar a la nota que es comptava amb un informe tècnic només com a formulisme. El fet cert és que l'església va ser efectivament enderrocada pedra a pedra per obrers vinculats i dirigits per la CNT/FAI i la UGT durant l'agost i el setembre de 1936. L'església no va ser doncs ni incendiada ni destruïda a causa d'una bomba. Potser es va cremar alguna imatge i confessionari al seu interior durant el mes de juliol, però al seu interior no es va declarar un incendi de grans proporcions. L'arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt va realitzar quinze anys abans de l'enderroc un extens reportatge fotogràfic de l'interior de l'església, que molts anys després la seva família va dipositar juntament amb més documentació a l'Arxiu Nacional de Catalunya i que es pot consultar on line, on es pot veure que l'església era, el 1922, i segurament també en el moment de la seva destrucció, com afirmava ell en el seu primer informe d'avaluació d'edificis assaltats, perfectament sòlida i es trobava en bon estat de conservació, tenint en compte que era una església del s. XVI. Alguns carreus i relleus de la portalada van ser recuperats per diferents veïns del poble quan l'església va ser enderrocada i avui dia es custodien al Museu de l'Hospitalet. Altres van ser reutilitzats com a material de construcció i van ser trobats posteriorment, com és el cas d'un carreu d'aquesta portalada, que va ser reutilitzat com a material d'obra per emplenar un del carrers de la Plaça Espanyola de La Torrassa, prop d'on havia estat situat el local de la CNT. La nova església de Santa Eulàlia de Mèrida, es començà a construir, al mateix lloc on havia estat l'antiga però reculada respecte a la seva inicial ubicació, tot just acabada la Guerra Civil, el mateix any de 1939 i es va inaugurar el 1947. Aquest nou edifici, de l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer, està catalogat en el PEPPA amb la fitxa núm. 003. Puig i Janer va recuperar, pel seu projecte de reordenació de la plaça de del davant de l'església i de la Plaça de l'Ajuntament, pel qual va projectar l'edifici de la Caixa de Pensions, un projecte urbanístic de 1932 del llavors arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, mort prematurament per malaltia el 1937.

Antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida de l'Hospitalet en demolició.

Vista exterior de l'antic temple parroquial de L'Hospitalet Centre, situat al mateix lloc que l'actual però més a tocar del carrer Major. La fotografia és de l'inici de la Guerra Civil, de setembre de 1936, en ple procés de demolició pedra a pedra de l'església. Uns vianants parlen entre ells i observen l'església mig enrunada. A finals del segle XV, el nucli al voltant de l'Hospital que va donar lloc a la "pobla de l'Hospitalet" era ja suficientment gran i distant del nucli de Provençana com per a construir un temple parroquial. A finals del s. XVI, el 1579 va ser reedificat i allà es va mantenir fins el 1936, quan l'esclat de la guerra civil provocada per la insurrecció militar feixista va portar a l'esclat revolucionari que determinaria la seva destrucció. El Ple municipal del 5 d'agost de 1936, a l'inici de la guerra civil, va acordar fer enderrocar la casa parroquial o rectoria, situada ben bé al davant de l'església, a la que antigament havia estat unida mitjançant un pont cobert que va ser enderrocat a mitjans del s. XIX, perquè havia quedat molt malmesa i amenaçava ruïna després d'haver estat incendiada com a reacció revolucionària a l'alçament feixista del 18 de juliol anterior. També van ser incendiades la rectoria i l'ermita de provençana i l'ermita de Bellvitge. L'església de Santa Eulàlia de Mèrida, construïda el 1579, potser també va patir alguna mena de petit incendi d'imatges, però no presentava danys estructurals, segons l'informe de l'arquitecte municipal, que va avaluar l'estat de diversos edificis incendiats llavors, alguns dels quals, com la Torre Barrina, van quedar molt malmesos. En un encès ambient dominat per la reacció contra el cop dels militars feixistes revoltats contra la legalitat republicana i pel fort anticlericalisme d'aquell moment, accentuat per la implicació de l'església amb el "alzamiento nacional", esperonada i pressionada pel Comitè Local de Milícies Antifeixistes, formada per molts dels ciutadans d'esquerres que van enfrontar-se i guanyar en combat, a la Diagonal, al Paral·lel i a les Drassanes de Barcelona, a diversos grups de militars revoltats de diferents casernes de Barcelona, provocant així que el cop no triomfés a Catalunya, la Comissió de Govern de 'Ajuntament de l'Hospitalet, dirigit llavors pel del Front Popular d'Esquerres, que va guanyar àmpliament les eleccions municipals de febrer de 1936, va acordar el següent : " S'acorda, vistos els requeriments formulats pel Comité Local de Milícies Antifeixistes i l'informe de l'arquitecte Municipal, procedir a l'enderroc de l'església i el campanar donat el seu estat actual, que no ofereix cap garantia de conservació. L'Hospitalet, 21 d'agost de 1936" Es va argumentar que el temple estava en mal estat perquè poc abans, efectivament, havia caigut una gran pedra d'una cornisa de la teulada de l'església a sobre de la teulada d'una casa veïna, foradant-la i caient finalment a sobre d'un llit en el que, per sort, no hi havia ningú. Segons aquesta nota de la Comissió de Govern conservada a l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet, o bé es va obligar llavors a l'arquitecte municipal a fer un altre informe contradient el seu anterior de principis d'agost desfavorable al seu enderroc, informe encara no identificat a la documentació existent a l'Arxiu Municipal, o aquest segon informe mai va existir i es va posar a la nota que es comptava amb un informe tècnic només com a formulisme. El fet cert és que l'església va ser efectivament enderrocada pedra a pedra per obrers vinculats i dirigits per la CNT/FAI i la UGT durant l'agost i el setembre de 1936. L'església no va ser doncs ni incendiada ni destruïda a causa d'una bomba. Potser es va cremar alguna imatge i confessionari al seu interior durant el mes de juliol, però al seu interior no es va declarar un incendi de grans proporcions. L'arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt va realitzar quinze anys abans de l'enderroc un extens reportatge fotogràfic de l'interior de l'església, que molts anys després la seva família va dipositar juntament amb més documentació a l'Arxiu Nacional de Catalunya i que es pot consultar on line, on es pot veure que l'església era, el 1922, i segurament també en el moment de la seva destrucció, com afirmava ell en el seu primer informe d'avaluació d'edificis assaltats, perfectament sòlida i es trobava en bon estat de conservació, tenint en compte que era una església del s. XVI. Alguns carreus i relleus de la portalada i claus de volta van ser recuperats per diferents veïns del poble quan l'església va ser enderrocada i avui dia es custodien al Museu de l'Hospitalet. Altres van ser reutilitzats com a material de construcció i van ser trobats posteriorment, com és el cas d'un carreu d'aquesta portalada, que va ser reutilitzat com a material d'obra per emplenar un del carrers de la Plaça Espanyola de La Torrassa prop d'on havia estat situat el local de la CNT., La nova església de Santa Eulàlia de Mèrida, es començà a construir tot just acabada la Guerra Civil, el mateix any de 1939 i es va inaugurar el 1947. Aquest nou edifici està catalogada en el PEPPA amb la fitxa núm. 003.

Tennis a la Rambla Just Oliveras.

Homes i dones jugant a tennis al solar propietat del mossèn Santiago Oliveras on, el 1926 es va construir el Centre Catòlic. Darrera el camp s'observa el carrer Tarragona i, a l'esquerra, la rambla de Just Oliveras. Al fons, la torre de Felipe de Alverico, la façana principal de la qual, rendia a un jardí que rendia, alhora a la Rambla Just Oliveras. Aquesta torre estava situada a tocar del carrer Tarragona, gairebé davant de la casa modernista de Josep Oliveras, casa aquesta darrera que va ser la primera que va ser construïda per animar els propietaris a traslladar allà la seva residència. Felipe de Alverico Casas, advocat, va ser jutge municipal encarregat del Registre Civil de la ciutat de L'Hospitalet.

Ajuntament de l'Hospitalet de nit

Imatge nocturna de la façana principal de l'Ajuntament de l'Hospitalet il·luminada. Possible guarniment nadalenc

Ajuntament de l'Hospitalet

Vista de la façana principal de l'Ajuntament de l'Hospitalet i de la façana lateral que dona al carrer de Rossend Arús. A la cantonada es pot veure la torre d'electricitat que subministrava corrent a la ciutat. Postal de títol "A.T.V.- 3766 - Hospitalet de Llobregat Casa Consistorial y calle de Rosendo Arús".

Ajuntament de l'Hospitalet i carrer Major

Vista presa des d'una posició enlairada, des de l'Església, de la façana principal de l'Ajuntament de l'Hospitalet i de les cases baixes davant l'Ajuntament, on ara hi ha la plaça. Al fons la muntanya de Montjuïc.

Junta Municipal de l'Hospitalet de 1923.

Junta Municipal de l’Hospitalet resultant del cop d’estat del 15 de setembre de 1923 del general Miguel Primo de Rivera. La fotografia està realitzada al pati interior de l'edifici de la Casa Consistorial que servia de pati a les escoles municipals que hi havia ubicades al mateix edifici. Actualment aquest pati forma part de l'actual Sala de Plens. En sessió celebrada al saló de sessions de la Casa Consistorial el 2 d’octubre de 1923 presidida pel comandant militar de la Caserna de la Remunta de l’Hospitalet, Alfonso Suero Laguna, van ser destituïts tots els regidors i l’alcalde Josep Muntané del Consistori anterior i van ser nomenats, entre els industrials i majors contribuents de la vila un nou alcalde, Tomás Giménez Bernabé, pel fet que disposava del títol de batxiller i que era l’industrial considerat el major contribuent en aquell moment, tres Tinents d’alcalde: Pau Torres Masvidal, Emeterio Coulet Carrera i Josep Perelló Sedó i vuit regidors: Joaquim Sellarés Pi, Ramon Carreras Pujol, Bonaventura Badi Puigarnau, Francesc Closas Duran, Llorenç Vinyals Bou, Gabriel Solanes Piera, Nicolau Albòs Mixoy i Jordi Benach Riambau. Axí mateix van ser nomenats catorze vocals associats a l’Ajuntament que, juntament amb els anteriors, constituïen l’anomenada Junta Municipal. Aquests vocals van ser: Santiago Arús Tayà, Francesc Pastor Goyta, Benvenut Olivella Bou, Josep Rius Casanovas, Joan Ventura Riera, Josep Solé Gumà, Joan Salat Fosalva, Narcís Rodon Maignon, Josep Carbonell Madorell, Vicenç Valls Soler, Ramon Bolet Morató, Enric Piguillem Comas, Antoni Ferrer Fortuny i Josep Rosell Trabal. Tots ells, juntament amb el secretari de l’Ajuntament, son els que surten en aquesta fotografia Així doncs, l'home del dictador Miguel Primo de Rivera a l'Hospitalet, que posteriorment, el 1926, el va nomenar fill predilecte de la ciutat, va ser l'empresari alacantí del sector de la construcció Tomás Giménez Bernabé, (Monòver, 1877-Dènia1968) que va ser alcalde de l'Hospitalet de 1923 a 1930. A partir de 1924 Giménez va constituir i dirigir la secció local de la Unión Patriótica, el partit creat per Primo de Rivera, que va instal·lar la seva seu al c/ Baró de Maldà núm. 11. La Unión Patriótica va ser un partit polític de caràcter institucional fundat l'11 d'abril 1924 a instància del dictador Miguel Primo de Rivera, que va arribar al poder mitjançant un cop d’Estat el 1923, amb la intenció de constituir un gran partit espanyolista, catòlic i monàrquic que donés suport al seu règim dictatorial. Giménez va ser propietari d'una serradora de marbre a l'Hospitalet situada a la vora del Canal de la Infanta, l'aigua del qual utilitzava com a força motriu, que estava situada en el carrer que llavors era conegut com a Camí de Sant Joan o del Cementiri, després anomenat carrer Alpes i posteriorment avinguda de Josep Tarradellas, en la seva confluència amb el Camí del molí, posteriorment conegut, un cop ampliat i enllaçat amb l'Avinguda Fabregada, com a Avinguda d'Isabel la Catòlica. L'empresa va ser fundada per Nemesio Singla i, el 1914, va passar a mans de Tomàs Giménez, que havia estat antic treballador de la casa. Sota el seu mandat, el 1925, l'Hospitalet va rebre del rei Alfons XIII el títol de Ciutat per compensar la gran agregació de terrenys de la Marina en favor de Barcelona el 1920 per a la construcció d'un port franc que mai es va fer realitat i les importants expropiacions a propietaris agrícoles de la ciutat per tal de poder portar a terme l'urbanització de la Gran Via, llavors carrer de Cortes, al seu pas per l'Hospitalet. Va encarregar l'empedrat de molts carrers de l'Hospitalet i un amniciós projecte d'eixample de la ciutat a l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt. Una avinguda a l'Hospitalet, al barri de Pubilla Casas, porta el seu nom i va ser inaugurada per ell mateix essent encara Alcalde. Quan va caure el directori militar de Primo de Rivera, el 1930 Tomás Giménez va deixar de ser alcalde i ho va tornar a ser Just Oliveras i Prats, cap local de la Lliga Regionalista, que ja havia estat alcalde el 1916 i novament el 1918 fins poc abans del cop d'estat, Just Oliveras es va mantenir al càrrec fins les eleccions municipals del 1931, on va ser triat alcalde Josep Muntané, de la Unió republicana. Assegut a l'esquerra de l'alcalde Tomás Giménez, que és el quart dels asseguts en primera fila, comptant des de l'esquerra, amb ulleres, hi ha amb un senyor gran amb un gran bigoti canós, el secretari municipal, Josep Prats i Sanfeliu. Josep Prats i Sanfeliu (l'Hospitalet, 1869 - 1929) va ser el Secretari de l'Ajuntament des de l'any 1899 fins al 1924. Home senzill i molt apreciat pel veïnat, era conegut com a Pepet Lau o de cal Lau, motiu donat al seu pare, Estanislau Prats i Soler. Durant els més de trenta anys que va ocupar aquest càrrec públic, la gent el considerava més un conseller que un funcionari, i era una persona generosa i disposada a resoldre els problemes plantejats per la ciutadania. Per això, el 20 de febrer de 1924 el Ple de l'Ajuntament aprovà un dictamen de la Comissió d'Hisenda amb què premiava els seus excel·lents serveis prestats durant més de trenta anys, sense interrupció i sense cap nota desfavorable amb una jubilació amb el 70% del sou. La seva mort el 1929 fou molt sentida, i així ho constata la documentació de data 13 d'abril de 1930 corresponent a l'acte d'homenatge que es va organitzar, en el qual van participar entitats culturals, esportives, corals, grups de teatre i nombroses i molt diverses persones tant a nivell polític com social de la ciutat. Aquest mateix dia l'Ajuntament es va comprometre a posar el seu nom a un nou carrer que es va obrir amb motiu de la urbanització coneguda com a Eixample del Camp del Rector, nom que ja consta al plànol de la ciutat elaborat el 1932 i que es manté avui dia.

Mas Cal Tres de la família Oliveras

Masia de Cal Tres i els camps que l'envoltaven, propietat de Just Oliveras i Arús. Aquest espai, més tard, a partir de 1907, fou urbanitzat, convertint-se en la rambla de Just Oliveras, batejada així en honor seu. La família Oliveras va fer donació de part de les seves terres a l'Ajuntament per promoure el segon eixample de la ciutat. Aquest mas estava situat al que avui és la Rambla Just Oliveras, aproximadament a l'alçada de l'actual carrer Tarragona. Darrera es pot apreciar l'estació del ferrocarril, el Mas Carol davant seu i, més lluny, a l'esquerra, es poden veure, a sobre del turonet, els camps de conreu de la masia de Can Serra, que no es veu a la fotografia, que arrivaben fins a la finca Can Cluset, o Cruzet, casa senyorial que s'observa dalt de la fotografia a la dreta, així com també s'aprecien les naus de la factoria de xarols i hules que allà va instal·lar en Narcís Cruzet el 1901 on, el 1915, es va instal·lar la refineria d'olis i lubricants industrials Viuda e Hijos de Miguel Brugarolas, coneguda con Can Brugarolas. Al seu costat el mas Can Mayoral i davant d'aquestes naus, a l'altre cantó de les vies del tren, s'aprecia la masia Can Creixells. Al fons, la muntanya de Sant Pere Màrtir, gran part de la qual pertanyia en aquesta època al terme municipal de l'Hospitalet.

Carrer Major

Postal. Vista del carrer Major des del carrer Riera de la Creu mirant cap a l'església Santa Eulàlia de Mèrida. Es veu el campanar de l'antiga església al fons de la filera de cases baixes que actualment ocupa la plaça de l'Ajuntament, antics terrenys pertanyents al Baró de Maldà.

Església de Santa Eulàlia de Mèrida

Antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida. Es veu la façana principal del temple, amb el seu campanar i el carrer Major.Davant del temple hi ha dos grups de nens i nenes. Va ser enderrocada completament durant la guerra civil. Catalogada en el PEPPA amb núm. 003 (edifici actual)

"Hospitalet del Llobregat.- Calle Prat de la Riba (7)"

Postal del carrer Prat de la Riba

Camp municipal de futbol de l'Hospitalet

Camp de futbol de l'Hospitalet, durant les primeres dècades del segle XX. A la imatge es veu el camp de terra, amb una de les porteries. Al camp hi ha alguns jugadors i homes mudats. Al fons, un parell de cases. La imatge és la núm. 6 d'una sèrie de postals.

Església nova de Santa Eulàlia de Provençana

Vista de l'església nova de Santa Eulàlia de Provençana, en construcció. projectada per l'arquitecte municipal Manuel Puig Janer. Es veu la façana principal i el lateral esquerre, amb un dels seus campanars sense finalitzar. Segons referències documentals, les primeres notícies de l'existència del temple daten del segle IX, però fou consagrada el 1101. Catalogada all PEPPA amb núm. 93.

Estació de Ferrocarrils Catalans, S.A. "El Carrilet" de l'Hospitalet Centre

Fotografia de l'antiga estació del Carrilet. Estació de Ferrocarrils Catalans, S.A. de l'Hospitalet Centre, anomenat popularment "El Carrilet". La fotografia està presa des de les vies. La imatge és la núm. 11 d'una sèrie de postals. Al centre de la imatge, l'edifici principal de l'estació, construïda el 1912 i un grup d'homes esperant a l'andana, mentre el tren s'acosta. Al costat de l'estació, un cobert annex. Després de diversos intents, finalment el desembre del 1912 es va obrir la línia de ferrocarril secundari Barcelona (Magòria)-Martorell. El viatge inaugural es va convertir en una festa per tots els municipis on va passar el primer comboi, entre ells L’Hospitalet. Els trens eren llavors de vapor, de fabricació belga, i els cotxes eren de fusta. Hi havia zona per a fumadors, segona i tercera classe, i un reservat per a senyores a segona. L’any 1919 neix la Companyia General dels Ferrocarrils Catalans amb la intenció d’unificar les diferents empreses que gestionaven les tres línies de via estreta. Llavors es crea el tram entre Martorell i Manresa i altres vies, en un important impuls al ferrocarril. A mitjans dels anys 20 comencen les obres per fer arrivar el Carrilet fins a la plaça d’Espanya en una línia soterrada que només era possible fer funcionar amb tren elèctrics. És en aquest moment que comença l’electrificació de tota la xarxa. L’any 1926, el tram Barcelona-Sant Boi era tot elèctric, la qual cosa va fer que augmentés la freqüència de pas per les estacions. La crisi mundial de l’any 1929 i la Guerra Civil van obrir una crisi al Carrilet que no va recuperar la normalitat fins l’any 40. L’any 1957 s’obre la nova estació de Sant Josep. La crisi econòmica dels anys setanta, va portar problemes al Carrilet que va passar de mans privades a ser gestionat per Ferrocarrils Espanyols de Via Estreta (FEVE), que quasi tanca la línia d’Igualada, cosa que la pressió popular va impedir. La creació de la Generalitat fa que l’any 1979 el Carrilet fos gestionat per una nova empresa pública, Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, que torna a impulsar la xara ferroviària per modernitzar-la. El 8 de juliol del 1985, es realitza el soterrament del Carrilet entre Cornellà-Almeda-L’Hospitalet-Sant Josep. L’Hospitalet havia tingut fins llavors vuit passos a nivell, on s’havien produït greus accidents i atropellament de vianants. Dos anys més tard, el soterrament arriba a la plaça d’Espanya i es creen les noves estacions d’Ildefons Cerdà-Ciutat de la Justícia i Gornal. L’any 2007 s’obre la darrera estació d’aquest tram, Europa-Fira. Aquesta estació va ser construïda el 1912. Estava situada a la Plaça Mare de Déu de Montserrat, plaça que va ser anomenada així perquè va ser col·locada al mig d'un parterre de la plaça una imatge de la Verge de Montserrat. Durant molt temps va ser coneguda popularment com a "plaça del bacallà" per la seva característica forma triangular, similar a la d'un bacallà salat obert. A la fotografia s'observa, a l'esquerra, l'antiga estació quan a les vies encara passaven per la superfície, els urinaris al costat i, més al fons, les naus de la fàbrica de tints Gomar i Cia, situada a l'avinguda Pau Casals.

Rambla de Just Oliveras.

Vista general de la rambla el 1917, on uns nens envolten un petit ramat de bens en una rambla encara de sorra, urbanitzada uns anys abans, el 1907. Posteriorment, a partir de 1923, els dos vials van ser empedrats amb llambordes i el passeig, on es van instal·lar bancs de pedra quan els arbres van començar a fer ombra, va ser asfaltat. Així es va mantenir fins a l'inici de les obres del metro a finals dels anys setanta. Anteriorment en aquets grans terrenys hi havia hagut la masia i les terres de Cal Tres, de la família Oliveras. Just Oliveras i Arús, propietari de moltes terres i comerciant de cereals, a qui la Rambla deu el seu nom, va cedir part dels terrenys d'aquesta explotació agrària a l'Ajuntament de l'Hospitalet per permetre la seva urbanització a partir del 1907. Un dels seus fills, Just Oliveras i Prats, va ser alcalde de l'Hospitalet en diverses ocasiona abans de la guerra civil. A mà dreta es veu l'edifici del Cinema Imperial, que va funcionar de 1911 a 1933, un edifici senzill i funcional, inicialment d'estètica modernista, com la Torre Puig, que estava format per dos cossos, el de l'entrada, on hi havia un cafè i la cabina de projecció i una gran nau, com s'observa, on hi havia el pati de butaques, amb capacitat per a set-cents espectadors. Va ser la primera sala de cinema construïda expressament per aquest fi a l'Hospitalet, on les projeccions s'havien fet anteriorment al Cafè de Cal Carreter del carrer Major de 1907 a 1914. La va obrir Lluís Oliveras Norta, parent de Just Oliveras, en uns terrenys de la família situats a la Rambla amb la confluència de que avui és el carrer Barcelona, que en aquesta època no tenia especial rellevància, com s'observa a la fotografia. A partir de 1924, quan el mateix empresari va obrir el Cinema Oliveras al carrer Baró de Maldà, més modern i confortable, va anar perdent protagonisme fins que, a partir de 1934, l'edifici va ser reconvertit en un garatge, el Garatge Oliveras, que comptava amb surtidor de benzina, que va funcionar fins el 1980, any en el que va ser enderrocat per donar pas a la construcció d'un gran bloc de pisos. La Torre Puig, que s'aprecia més amunt, va ser projectada per l'arquitecte local Ramon Puig Gairalt, arquitecte municipal de l'Hospitalet des de 1912 i fins el 1937, com a habitatge familiar. Construïda l'any 1909, va seguir el canon estètic del modernisme. A partir del 1925, la torre va passar a ser la casa i la consulta del Dr. Josep Gajo. Durant la dècada de 1930, el nombre de pacients havia crescut tant que el Dr. Gajo va haver de fer-se fer una altra casa al costat per anar a viure-hi i fer reformes a l'edifici, ampliant la seva capacitat i convertint-lo en un d'estètica clàssica racionalista, eliminant del que havia estat la Torre Puig qualsevol element modernista, estil considerat antiquat i molt poc valorat en aquells anys. Aquest darrer va ser enderrocat a finals dels anys noranta, quan feia ja molt temps que la clínica havia estat tancada i l'edifici estava abandonat i molt deteriorat. Al fons s'aprecia l'escala d'obra per accedir al pont de ferro sobre les vies del tren de la línia de Molins de Rei i el pujol i les terres de Can Serra, òbviament encara sense urbanitzar, i, a la dreta, la muntanya de Sant Pere Màrtir. Just Oliveras i Prats (l'Hospitalet de Llobregat, 1887 – 1938) va ser un empresari i polític català, membre de la Lliga Regionalista, que va ser alcalde de l'Hospitalet de Llobregat en diverses ocasions, el 1916, el 1918 i el 1930. Pertanyia a una família benestant arrelada a la ciutat des del segle XVII. El seu pare, Just Oliveras i Arús, que va fer donació de les terres que van permetre l'urbanització de la Rambla, estava emparentat amb el destacat periodista, dramaturg, animador cultural, filàntrop i maçó Rossend Arús i Arderiu (1845-1891), el pare del qual era un comerciant nascut a l'Hospitalet, motiu pel qual Rossend Arús va disposar en el seu testament deixar una quantitat de diners per pagar construcció de la nova Casa Consistorial i unes escoles públiques a l'Hospitalet, inaugurat el 1895, quatre anys després de la seva mort, motiu pel qual l'Ajuntament va dedicar-li un carrer a la ciutat. També va sufragar la construcció del nou ajuntament i unes escoles públiques a Das, el poble on va néixer la seva mare. Va deixar previst també que, un cop ell fos mort, es fes donació del seu habitatge del Passeig de Sant Joan a l'Ajuntament de Barcelona per tal de poder crear allà, per exprés desig d'ell, i comptant amb la seva gran biblioteca particular, la Biblioteca Pública Arús, que va crear, a la seva mort, el seu gran amic i marmessor Valentí Almirall. Just Oliveras i Prats s'afilià de ben jove a la Lliga Regionalista i el 1907, juntament amb el seu pare i els seus germans, va promoure el segon eixample de l'Hospitalet urbanitzant la finca de Cal Tres, propietat de la família, de la que en sortiria l'actual Rambla Just Oliveras, on la família mantindria, però, moltes terres, ara urbanitzades, a banda i banda de La rambla, que va ser batejada així en honor del seu pare. Va ser nomenat cap de la secció local de la Lliga Regionalista, amb la que va ser escollit regidor de l'ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat en les eleccions municipals de 1914. L'1 de gener de 1916 fou escollit alcalde, per primer cop, i es va mantenir el càrrec fins que va ser destituït en proclamar-se la dictadura de Primo de Rivera el 1923, que va fer alcalde de la ciutat a l'empresari de marbres Tomàs Giménez. Duran els anys 1920 Oliveras es va dedicar activament al món empresarial gràcies a la bona marxa del negoci del seu pare i la dot aportada per la seva esposa, Josefa Durban i Casas. El 6 d'agost de 1921 va inaugurar la línia d'autobusos entre l'Hospitalet Centre i la plaça d'Espanya de Barcelona. El 1927 la seva empresa va adoptar la forma de societat anònima Oliveras SA i va connectar viatges amb Cornellà de Llobregat, Sant Boi de Llobregat i Sant Feliu de Llobregat. Les cotxeres van estar situades inicialment en la confluència del carrer Barcelona amb la Rambla, on durant molts anys hi va haver un bust amb la seva efígie, que avui es troba situat a dalt de tot de la Rambla. Amb la caiguda de la dictadura, el 5 de març de 1930, Just Oliveras fou escollit novament alcalde de l'Hospitalet i va ocupar el càrrec fins al 14 d'abril de 1931, quan a les eleccions municipals espanyoles de 1931 va guanyar l'alcaldia Esquerra Republicana de Catalunya. Durant els anys de la Segona República Espanyola va compaginar els seus negocis amb el seu càrrec de regidor per la Lliga Catalana a l'ajuntament. En esclatar la guerra civil espanyola va decidir quedar-se a la vila, tot i que les seves empreses van ser col·lectivitzades. El 1938 fou assassinat al garatge de casa seva juntament amb la seva cunyada, Antònia Durban Casas. La seva mort mai ha estat aclarida i va generar tota mena d'especulacions.

Carrer d'Enric Prat de la Riba

Carrer d'Enric Prat de la Riba en la seva confluència amb la Rambla de Just Oliveras, on hi havia la casa coneguda com Cal Mariano fent cantonada. Es veu circular diversos carros. Postal de títol "Hospitalet.-Calle de la Carretera"

Hospitalet de Llobregat

Postal de la Rambla de Just Oliveras vista des de la confluència amb el carrer Enric Prat de la Riba. En primer terme, a la dreta, s'observa Cal Sampedor (posteriorment, Cal Mariano). Al fons es divisa la Torre Puig.

Carrer d'Enric Prat de la Riba

Postal de la Carretera Provincial, actualment el carrer d'Enric Prat de la Riba, sense asfaltar, feta des de la riera de la Creu. A l'esquerra es veu la residència del que fou alcalde de la ciutat, Just Oliveras i Prats, que tenia els baixos ocupats pel seu negoci de venda de cereals i farines. Davant, les reixes que envoltaven el pati del Casino del Centre i, al costat, la masia de l'Adela Oliveras. El títol de la postal és "A.T.V.- 3767 - HOSPITALET DE LLOBREGAT. Calle Carretera Provincial".

Carrer del Príncep de Bergara i mercat del Centre

Carrer del Príncep de Bergara i Mercat del Centre. Al fons, a mà dreta, sobresurt el campanar de l'antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida. Postal de títol "Hospitalet.- Plaza Mercado y calle Duque de Vergara".

"A.T.V.- 3763 - HOSPITALET DE LLOBREGAT. Calle Nueva de la Iglesia"

Postal del carrer de l'Església.

"A.T.V.- 3761 - Hospitalet de Llobregat. Calle Mayor"

Postal carrer Major. Al mig del carrer hi ha un grup de nens i nenes jugant. Es veu a la perfecció el llarg del carrer i, al fons, l'antic campanar del temple parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida. A l'esquerra, en primer terme, un forn de pa (probablement el conegut com "forn de la placeta" i, al costat, la fonda de la vila

Cursa ciclista de 1910

Cursa ciclista de resistència. Moment de la sortida dels corredors. És el primer esdeveniment esportiu de l'Hospitalet del que es té notícia

Caserna de La Remunta

Es veu el cos central del conjunt de la Caserna de la Remunta, amb part de la façana de l'edifici principal i el seu lateral dret, on hi havia la cantina, on un grup de militars, a la porta d'aquesta, miren a la càmera en actitud relaxada. Aquest edifici principal, el que es pot observar en aquesta fotografia, era una casa pairal que va ser construïda el 1691 que va ser anomenada al llarg del temps amb diferents motius, entre altres, Can Mèlich, Can Nadal i Ca n'Angulo. La masia és de planta basilical amb coberta a quatre aigües al cos central i a una sola als dos costats. El costat dret presenta adossada una terrassa. A la façana principal hi ha tres obertures en planta baixa, i tres més al primer pis, però la porta principal es troba situada al centre del primer pis i s'hi accedeix mitjançant una escala doble, fet relativament normal en aquest tipus de masies. Hi ha la data de 1691 a la llinda de la porta posterior. El Canal de la Infanta passava des de 1819 just al costat de la part de darrera de la finca. El l'exèrcit, que ja comptava amb una caserna d'infanteria molt a prop d'aquesta masia des de 1740, la va llogar el 1862 per tal d'instal·lar allà un esquadró de remuntadors d'artilleria. Posteriorment, l'any 1868, la va comprar juntament amb les 8,5 hectàrees de terreny que l'envolten, a Mercè Bertrand i Amat, emparentada amb el Baró de Maldà, vídua de l'enginyer agrònom d'Isidor d'Angulo i Agustí. Des de llavors se li va donar un altre ús: El de dipòsit de cavalls sementals per a la cria i cura dels cavalls de l'exèrcit. Va ser Dipòsit de Sementals d'Artilleria fins a l'any 1926, data en què va passar a ser el 4t Dipòsit de Sementals de Cavalleria, i va estar en funcionament fins a l'any 1994, data en què l'exèrcit desocupa la caserna i s'instal·la al seu lloc l'Escola de Capacitació Agrària de la Generalitat de Catalunya fins a l'any 2011. El 1886 es van construir unes instal·lacions annexes destinades als animals: Quadres, infermeria veterinària, ferreria... Són edificis d'una o dues plantes realitzades en obra vista i cobertes de sostre a dues aigües. Les obertures són d'arc de mig punt o d'arc rebaixat i hi ha alguns elements decoratius com ara pilastres adossades als murs. Els sementals que tenia l'exèrcit eren molt coneguts i valorats arreu de Catalunya, ja que es tractava d'animals de gran qualitat, poderoses races de tir com a bretons, perxerons i ardenes, adequats per als treballs de camp. Tenien un calendari de desplaçaments a diferents pobles de Catalunya per cobrir les eugues de pagesos i ramaders, que així podien aconseguir bons exemplars. També més endavant, va haver-hi animals de cadira i tir lleuger: Sementals de pura raça àrab, pura raça espanyola i altres races esportives. De quan en quan sortien en formació pels carrers de l'Hospitalet, fet que despertava, òbviament, molta expectació entre tothom, sobretot els infants. Des de 2011 l'Ajuntament de l'Hospitalet ha anat remodelant aquest espai enderrocant algunes de les edificacions obsoletes d'aquesta antiga caserna, rehabilitant unes altres per altres usos (Esplai Xixell, Guarderia Patufet, i la casa Pairal, que espera encara la rehabilitació, entre elles), integrant dins la xarxa urbana aquest nou espai guanyat per a la ciutat obrint nous carrers que el connecten i creant un gran parc públic, el Parc de la Remunta, al voltant del qual s'han anat construint diferents blocs de pisos. Està catalogada en el PEPPA amb núm. 52

"A.T.V.- 3771 - Ermita de Santa Eulàlia de Provençana"

Vista exterior de l'Ermita de Santa Eulàlia de Provençana (postal ATV 3771)). Es veu la façana posterior i l'edifici de la rectoria, annexe a l'ermita, amb el seu campanar així com també els camps que l'envolten. Segons referències documentals, les primeres notícies de l'existència del temple daten del segle IX, però fou consagrada el 1101. Catalogada en el PEPPA amb núm. 93.

Can Vilumara

Vista de la indústria de sedes Can Vilumara a l'avinguda de Josep Tarradellas (147-149), just al costat de la Farga i molt a prop de l'estació de ferrocarril. La imatge mostra uns perspectiva del recinte industrial. En primer terme es veuen els camps de conreu i al fons la fàbrica. La fàbrica es projectà entorn el 1905 i fou inaugurada el 1907 pel seu fundador, Francesc Vilumara Bayona. Postal de títol "Hospitalet.- Fábricas de Sedería y hierro forjado". Catalogada en el PEPPA amb núm. 33.