Are you sure you want to delete this item? Are you sure you want to delete these 0 items?

Download

Oops! Something went wrong! It doesn't appear to have affected your data. Please notify your system administrator if the problem persists. Access denied
Your session was expired. Page will be reloaded.

Processing...

Your assets are ready. If the download does not start automatically, click Download.

Add assets to album

  • AMHLAF0003760.jpg
    Enganxada de cartells d'Iniciativa per Catalunya
    Nit d'inici de la campanya electoral per a les eleccions municipals del 26/05/1991. Es veu un grup de militants d'Iniciativa per Catalunya després d'haver enganxat els cartells.
    Dones i homes
    Adulta/vella
    Eleccions
    Eleccions municipals
    Polítiques
  • AMHLAF0003761.jpg
    Enganxada de cartells d'Iniciativa per Catalunya
    Nit d'inici de la campanya electoral per a les eleccions municipals del 26/05/1991. Es veu un grup de militants d'Iniciativa per Catalunya després d'haver enganxat els cartells. D'esquerra a dreta Jesús Batet, Jaume Botey, Josep Ribas, Josep Calvis, Carolina Batet, Vicenç Ventura i Mª Pilar Massana
    Dones i homes
    Adulta/vella
    Eleccions
    Eleccions municipals
    Polítiques
  • AMHLAF0000170.jpg
    Masoveria de la Casa España al c/ Joan Pallarès
    Casa singular al carrer Joan Pallarès cantonada amb l'actual carrer Tecla Sala, antiga masoveria de la Casa España, dotada d'una gran teulada a dos aigües, vista des de dalt d'un altre edifici. Està rodejada pel darrera pel jardí de la Casa España, llavors ja, en els anys cinquanta, en que va ser realitzada aquesta fotografia, parcialment urbanitzat per la banda del carrer Molinés al carrer Sant Joan, fins on arribaba l'immens jardí, que havia comptat, en els seus temps, fins i tot amb un llac. Des dels anys trenta s'hi va installar en aquesta casa una escola de nenes on exerciren les professores Amparo Brander i Francisca Lorente i un parvulari portat per Concepció Vila. A la foto es veu una nena, la porteria i l'escola, i les cases que l'envoltaven. Al fons s'observen les teulades de cases del carrer Xipreret i, més al fons, La Talaia encara en el seu emplaçament original. Al davant s'observen antigues cases abandonades i derruïdes d'un vell l'Hospitalet centre que ja iniciava la seva transformació urbanística.
    Agricultura i ramaderia
    Arquitectura i urbanisme
    Carrers
    Edificis
    Patrimoni arquitectònic
    Vistes
  • AMHLAF0004091.jpg
    Can Rifà
    Fàbrica Can Rifà. Treballadores disfressades el dia del Carnaval. La fàbrica Jacint Rifà es va posar en marxa l'any 1912. Jaume Rifà i Sabatés s’establí a Manlleu el 1838 com a teixidor de cotó. Vuit anys més tard tenia 12 telers senzills, o sigui manuals, i 18 obrers que treballaven per a ell. Compta amb un despatx a Barcelona per a comercialitzar el gènere que produeix al carrer de Sant Cristòfol, núm. 11. Es dedicarà uns anys a la importació de cotó en floca. Jaume Rifà s’associà aleshores amb el seu germà Josep i creà Rifà Germans. Ampliaren el negoci incorporant la filatura i aixecaren una nova fàbrica, moguda per energia hidràulica procedent del canal de Manlleu. L’edifici es va acabar el 1863 i la maquinària començà a funcionar el 1864. El 1877 morí Jaume Rifà. El negoci quedarà en mans dels seus tres fills: Joan, Josep i Jacint. Aquests constituïren Fills de Jaume Rifà. La societat es mantindrà fins el 31 de desembre de 1886. Aleshores cadascú tirarà pel seu costat. Joan Rifà i Munt es va quedar amb la fàbrica de Manlleu, que ampliarà a base de llogar un edifici a la mateixa població. Deixarà el tissatge i es mantindrà com a filador fins el 1924, any de la seva mort. El negoci continuarà ara sota la raó social d’Eduard Rifà, sempre dintre del sector dels filats de cotó. El 1936 l’empresa es convertirà en societat anònima: Anònima Rifà i Anglada. Tenia aleshores a Manlleu 7.000 pues de filar i 1.100 de tòrcer, en un edifici nou, construït el 1932 al mateix Manlleu, al davant del que havia estat edificat el 1863. Serà absorbida per Filatures Buixó i tancada el 1990. Josep Rifà i Munt també es quedà a Manlleu quan es dissolgué la societat familiar. La seva empresa es deia Josep Rifà i Companyia i es dedicava, com és natural, a la filatura de cotó. Hi romangué des del 1886 fins el 1892. Jacint Rifà i Munt s’establí a Torelló el 1886, en dissoldre’s la societat dels tres germans, com a filador de cotó. El 1890 va comprar una fàbrica a Malards, una fàbrica important en el procés d’industrialització d’Osona. Malards pertany al terme municipal de Gurb (Osona) i és situat a la vora dreta del riu Ter, a prop de la confluència amb el riu Gurri i a meitat de camí entre Roda i Manlleu. El 1842 s’havia constituït la societat Molas, Graells i Companyia, propietària i explotadora d’aquesta fàbrica de Malards de filats i teixits de cotó. El 1850 hi treballen 186 obrers: 75 al tissatge i 111 a la filatura. El 1890 es convertí en la filatura de Jacint Rifà. Aquest l’ampliarà considerablement. Jacint Rifà posarà en marxa dues noves fàbriques de filats: el 1902 una a Vallbona d’Anoia, que tancarà el 1910 per a obrir-ne una altra a l’Hospitalet de Llobregat. Aquesta es posà en marxa el 1912. Morirà el 1928 i el succeiran dos dels seus fills, els quals constituiran Rifà SA, el 1929, que continua amb les dues fàbriques: la de riu a Malards i la de l’Hospitalet, que ja funcionarà amb electricitat. Va tancar, com gran part de les indústries tèxtils de Catalunya, en els anys vuitanta del s. XX.
    Adulta/vella
    Can Rifà
    Dona
    Indústries
  • AMHLAF0004090.jpg
    Can Rifà. Treballadors i treballadores de Can Rifà a l'entrada de la fàbrica
    Entrada de la fàbrica Can Rifà. Fotografia de grup dels treballadors i treballadores de la fàbrica a la primera meitad dels anys cinquantes. Es veu la Lluïsa Gimeno Quinquillà a la filera del fons, la que sobresurt a l'esquerra de la reixa i el 6è començant per l'esquerra de la mateixa filera era l'encarregat, sr. Lluís. La fàbrica Jacint Rifà es va posar en marxa l'any 1912. Jaume Rifà i Sabatés s’establí a Manlleu el 1838 com a teixidor de cotó. Vuit anys més tard tenia 12 telers senzills, o sigui manuals, i 18 obrers que treballaven per a ell. Compta amb un despatx a Barcelona per a comercialitzar el gènere que produeix al carrer de Sant Cristòfol, núm. 11. Es dedicarà uns anys a la importació de cotó en floca. Jaume Rifà s’associà aleshores amb el seu germà Josep i creà Rifà Germans. Ampliaren el negoci incorporant la filatura i aixecaren una nova fàbrica, moguda per energia hidràulica procedent del canal de Manlleu. L’edifici es va acabar el 1863 i la maquinària començà a funcionar el 1864. El 1877 morí Jaume Rifà. El negoci quedarà en mans dels seus tres fills: Joan, Josep i Jacint. Aquests constituïren Fills de Jaume Rifà. La societat es mantindrà fins el 31 de desembre de 1886. Aleshores cadascú tirarà pel seu costat. Joan Rifà i Munt es va quedar amb la fàbrica de Manlleu, que ampliarà a base de llogar un edifici a la mateixa població. Deixarà el tissatge i es mantindrà com a filador fins el 1924, any de la seva mort. El negoci continuarà ara sota la raó social d’Eduard Rifà, sempre dintre del sector dels filats de cotó. El 1936 l’empresa es convertirà en societat anònima: Anònima Rifà i Anglada. Tenia aleshores a Manlleu 7.000 pues de filar i 1.100 de tòrcer, en un edifici nou, construït el 1932 al mateix Manlleu, al davant del que havia estat edificat el 1863. Serà absorbida per Filatures Buixó i tancada el 1990. Josep Rifà i Munt també es quedà a Manlleu quan es dissolgué la societat familiar. La seva empresa es deia Josep Rifà i Companyia i es dedicava, com és natural, a la filatura de cotó. Hi romangué des del 1886 fins el 1892. Jacint Rifà i Munt s’establí a Torelló el 1886, en dissoldre’s la societat dels tres germans, com a filador de cotó. El 1890 va comprar una fàbrica a Malards, una fàbrica important en el procés d’industrialització d’Osona. Malards pertany al terme municipal de Gurb (Osona) i és situat a la vora dreta del riu Ter, a prop de la confluència amb el riu Gurri i a meitat de camí entre Roda i Manlleu. El 1842 s’havia constituït la societat Molas, Graells i Companyia, propietària i explotadora d’aquesta fàbrica de Malards de filats i teixits de cotó. El 1850 hi treballen 186 obrers: 75 al tissatge i 111 a la filatura. El 1890 es convertí en la filatura de Jacint Rifà. Aquest l’ampliarà considerablement. Jacint Rifà posarà en marxa dues noves fàbriques de filats: el 1902 una a Vallbona d’Anoia, que tancarà el 1910 per a obrir-ne una altra a l’Hospitalet de Llobregat. Aquesta es posà en marxa el 1912. Morirà el 1928 i el succeiran dos dels seus fills, els quals constituiran Rifà SA, el 1929, que continua amb les dues fàbriques: la de riu a Malards i la de l’Hospitalet, que ja funcionarà amb electricitat. Va tancar, com gran part de les indústries tèxtils de Catalunya, en els anys vuitanta del s. XX.
    Can Rifà
    Indústries
  • AMHLAF0024959.jpeg
    Lola Peñalver
    Retrat de carnet. Lluitadora anarquista que va néixer a la Unión, a Múrcia, a la conca minera l'any 1915. Quan tenia 9 anys la seva família es traslladà a La Torrassa. Als 17 anys va entrar a treballar a Can Trinxet i es va afiliar a la CNT. Va ser una sindicalista molt activa i va estar lligada al moviment llibertari en l'època de la II República. A partir de 1942, després de ser depurada pels franquistes i passar tres anys a la presó, va quedar inscrita en les anomenades llistes negres de la patronal, la qual cosa significava que qualsevol intent de trobar feina era impossible. Va sobreviure cosint a casa seva fins als anys 50. Mai va renunciar als seus ideals i la seva casa es va convertir en un símbol de la resistència contra la dictadura. Residint al barri de Pubilla Cases, des de 1959, va promoure, a principis de 1970, el primer grup d'alfabetització per a dones i va participar en l'intens moviment veïnal que emergia els anys 70 a la ciutat. Va morir l'any 1986. El seu home va ser Francesc Pedra, també destacat lluitador anarquista. Ell fill únic d'ells dos va ser el destacat dirigent del PSC de l'Hospitalet Germà Pedra Peñalver, que va ser regidor pel PSC en els primers ajuntaments democràtics i diputat a la Diputació de Barcelona.
    Associacions i entitats
    Dones
    Persones
    Retrats
    Retrats d'estudi
    Sindicals
  • AMHLAF0003796.jpg
    Cavalcada dels Tres Tombs, festa de Sant Antoni Abat
    Es veu un carruatge tirat per dos cavalls amb la banda de música a sobre en el seu gir de la rambla de Just Oliveras amb el carrer d'Enric Prat de la Riba, llavors carretera Provincial, just davant de la que va ser la destacada masia de l'Adela Oliveras, mas aixecat el 1793 per Mariagna i Josep Oliveras, que tocava paret amb paret amb el Casino del Centre, entitat que muntava cada any a l'agost, per la Festa Major de l'Hospitalet, obrint un pas que comunicava el pati del Casino amb el gran pati d'aquesta masia, el seu envelat per la Festa Major. Aquesta masia va ser seu de l'Agrícola Sindical de la CNT durant la guerra civil i després seu de la Hermandad de labradores y ganaderos i Casa Sindical del Movimiento durant tot el franquisme. Va ser enderrocada el 1977 per donar pas a la construcció del metro i a un controvertit projecte urbanístic de construcció d'onze blocs de pisos de gran alçada. Aquest projecte va rebre una forta contestació veïnal i no va arribar a realitzarse. Només es van aixecar dos dels blocs que, amb el temps, van quedar integrats en una enjardinada zona verda. Els cavalls i carruatges van guarnits amb vistosos ornaments per a l'ocasió. El carro pla o carro plataforma era un vehicle destinat al transport industrial. Disposava de dos eixos i com que la caixa era molt baixa, les quatre rodes eren molt petites en relació amb el carro normal. L'eix davanter portava adossats els braços o timoners i, en ser giratori, dotava de gran maniobravilitat el carruatge. Fins al desenvolupament de l'automòbil va ser l'enllaç entre les mercaderies transportades per vaixell o ferrocarril i les indústries. 
    Animals
    Carros i carruatges
    Cavalcada dels Tres Tombs (Sant Antoni Abad)
    Cavalls
    Equins
    Festes
    Festivitats
    Natura i medi ambient
    Religió
    Transports
    Ca l'Adela Oliveras
    Casa Sindical del Movimiento
  • AMHLAF0000171.jpg
    Casa España
    Façana i jardí de la casa pairal Casa España, al carrer Joan Pallarès cantonada carrer Xipreret. La casa Espanya és una masia del segle XVI construïda per la família Llunell, que més tard seria propietat dels Molinès i finalment de la família Espanya. Es veu la façana prinicipal Segons fonts documentals es va construir l'any 1563, es va reconstruir l'any 1735. A finals dels anys seixanta del s. XX l'alcalde franquista de l'època José Matias de España Muntadas va vendre el magnífic i extens jardí del seu gran casal familiar, la Casa Espanya, coneguda també com a Can Molinés, on es va fer una gran promoció immobiliaria que amenaçava amb enderrocar l'edifici i que va arribar ben bé fins a tocar paret amb paret amb ell. La Casa Espanya, seu actual del Museu de l'Hospitalet, es va salvar de ser enderrocada perquè el 1969 la va comprar in extremis la Cambra de la Propietat de l'Hospitalet, fins llavors situada al c/ baró de Maldà núm 98 i presidida llavors per Lluís Layola Rovira. Poc després, el 1972, la va cedir a l'Ajuntament per poder instal·lar el Museu de la ciutat, iniciativa aquesta liderada pel que va ser el seu primer director, el funcionari municipal Francesc Marcé i Sanabra. A canvi la Cambra de la Propietat Urbana de l'Hospitalet va rebre un espaiós entresol situat a la rambla Just Oliveras núm. 62, de propietat municipal, on encara hi és avui dia la seva seu central. Es van fer obres de condicionament per a instal·lar el Museu del 1969 al 1972. Poc després es van fer noves obres i va ser refeta tota la teulada. Està catalogada en el PEPPA amb el núm. 100-10.
    Agricultura i ramaderia
    Arquitectura i urbanisme
    Casa España
    Edificis
    Masies
    Patrimoni
    Patrimoni arquitectònic
  • AMHLAF0000150.jpg
    Casa España "Hospitalet de Llobregat, Casa España"
    Postal de la Casa pairal Casa España, al carrer Joan Pallarès cantonada carrer Xipreret. La casa Espanya és una masia del segle XVI construïda per la família Llunell, que més tard seria propietat dels Molinès i finalment de la família Espanya. Es veu la façana prinicipal i l'edifici adossat a la dreta on vivien les 3 o 4 minyones de la família. A l'esquerra es pot veure el pou i al costat hi havia un petit estany. Segons fonts documentals es va construir l'any 1563, es va reconstruir l'any 1735. A finals dels anys seixanta del s. XX l'alcalde franquista de l'època José Matias de España Muntadas va vendre el magnífic i extens jardí del seu gran casal familiar, la Casa Espanya, coneguda també com a Can Molinés, on es va fer una gran promoció immobiliaria que amenaçava amb enderrocar l'edifici i que va arribar ben bé fins a tocar paret amb paret amb ell. La Casa Espanya, seu actual del Museu de l'Hospitalet, es va salvar de ser enderrocada perquè el 1969 la va comprar in extremis la Cambra de la Propietat de l'Hospitalet, fins llavors situada al c/ baró de Maldà núm 98 i presidida llavors per Lluís Layola Rovira. Poc després, el 1972, la va cedir a l'Ajuntament per poder instal·lar el Museu de la ciutat, iniciativa aquesta liderada pel que va ser el seu primer director, el funcionari municipal Francesc Marcé i Sanabra. A canvi la Cambra de la Propietat Urbana de l'Hospitalet va rebre un espaiós entresol situat a la rambla Just Oliveras núm. 62, de propietat municipal, on encara hi és avui dia la seva seu central. Es van fer obres de condicionament per a instal·lar el Museu del 1969 al 1972. Poc després es van fer noves obres i va ser refeta tota la teulada. Està catalogada en el PEPPA amb el núm. 100-10.
    Arquitectura i urbanisme
    Casa España
    Edificis
    Patrimoni
    Patrimoni arquitectònic
    Convergència Democràtica de l'Hospitalet
  • AMHLAF0000149.jpg
    Casa España
    Part del jardí, utilitzat com a estacionament dels imponents vehicles dels anys cinquanta del s. XX de la família, de la casa pairal Casa España, al carrer Joan Pallarès cantonada carrer Xipreret. Es veu l'edifici adossat a la dreta de la façana principal on vivien les 3 o 4 minyones de la família. La casa Espanya és una masia del segle XVI construïda per la família Llunell, que més tard seria propietat dels Molinès i finalment de la família Espanya. Segons fonts documentals es va construir l'any 1563, es va reconstruir l'any 1735. A finals dels anys seixanta del s. XX l'alcalde franquista de l'època José Matias de España Muntadas va vendre el magnífic i extens jardí del seu gran casal familiar, la Casa Espanya, coneguda també com a Can Molinés, on es va fer una gran promoció immobiliaria que amenaçava amb enderrocar l'edifici i que va arribar ben bé fins a tocar paret amb paret amb ell. La Casa Espanya, seu actual del Museu de l'Hospitalet, es va salvar de ser enderrocada perquè el 1969 la va comprar in extremis la Cambra de la Propietat de l'Hospitalet, fins llavors situada al c/ baró de Maldà núm 98 i presidida llavors per Lluís Layola Rovira. Poc després, el 1972, la va cedir a l'Ajuntament per poder instal·lar el Museu de la ciutat, iniciativa aquesta liderada pel que va ser el seu primer director, el funcionari municipal Francesc Marcé i Sanabra. A canvi la Cambra de la Propietat Urbana de l'Hospitalet va rebre un espaiós entresol situat a la rambla Just Oliveras núm. 62, de propietat municipal, on encara hi és avui dia la seva seu central. Es van fer obres de condicionament per a instal·lar el Museu del 1969 al 1972. Poc després es van fer noves obres i va ser refeta tota la teulada. Està catalogada en el PEPPA amb el núm. 100-10.
    Arquitectura i urbanisme
    Casa España
    Cotxes
    Edificis
    Patrimoni
    Patrimoni arquitectònic
    Transports
  • AMHLAF0004079.jpg
    Mare i filla sortint de la casa España
    Al fons es veu el campanar de l'església de Santa Eulàlia de Mèrida. La casa Espanya és una masia del segle XVI construïda per la família Llunell, que més tard seria propietat dels Molinès i finalment de la família España. 1970 va ser adquirida per l’Ajuntament de L’Hospitalet per a adequar-la com a equipament cultural municipal, i el 1972 es va inaugurar com a Museu de L’Hospitalet. Finalment, l’any 1975 l’edifici fou declarat Bé Cultural d'Interès Nacional.
    Cultura
    Equipaments culturals
    Museu
    Patrimoni
    Patrimoni arquitectònic
    Vida quotidiana
  • AMHLAF0000151.jpg
    Casa España
    Casa pairal Casa España, al carrer Joan Pallarès cantonada carrer Xipreret. Es veu la façana prinicipal i l'edifici adossat a la dreta on vivien les 3 o 4 minyones de la família. A l'esquerra es pot veure el pou i al costat hi havia un petit estany. Segons fonts documentals es va construir l'any 1563, es va reconstruir l'any 1735. A finals dels anys seixanta del s. XX l'alcalde de l'època José Matias de España Muntadas va vendre el magnífic i extens jardí del seu gran casal familiar, la Casa Espanya, coneguda també com a Can Molinés, on es va fer una gran promoció immobiliaria que amenaçava amb enderrocar l'edifici i que va arribar ben bé fins a tocar paret amb paret amb ell. La Casa Espanya, seu actual del Museu de l'Hospitalet, es va salvar de ser enderrocada perquè el 1969 la va comprar in extremis la Cambra de la Propietat de l'Hospitalet, fins llavors situada al c/ baró de Maldà núm 98 i presidida llavors per Lluís Layola Rovira. Poc després, el 1972, la va cedir a l'Ajuntament per poder instal·lar el Museu de la ciutat, iniciativa aquesta liderada pel que va ser el seu primer director, el funcionari municipal Francesc Marcé i Sanabra. A canvi la Cambra de la Propietat Urbana de l'Hospitalet va rebre un espaiós entresol situat a la rambla Just Oliveras núm. 62, de propietat municipal, on encara hi és avui dia la seva seu central. Es van fer obres de condicionament per a instal·lar el Museu del 1969 al 1972. Poc després es van fer noves obres i va ser refeta tota la teulada. Està catalogada en el PEPPA amb el núm. 100-10.
    Arquitectura i urbanisme
    Casa España
    Edificis
    Jardins
    Patrimoni
    Patrimoni arquitectònic
  • AMHLAF0003841.jpg
    Cruïlla entre el carrer Barcelona i el carrer Xipreret
    Encreuament entre els carrers de Barcelona i el de Xipreret. Es veu part de la façana de l'Harmonia, seu de la "Jefatura del movimiento, delegación de juventudes". Es pot apreciar que encara no estava instal·lada la Talaia, tot i que aquesta fotografia, realitzada segurament amb motiu del seu trasllat, ja ho contempla. El Mas Modolell de la Torre (també conegut com a Mas Burguera o Can Vila) masia que va arribar a disposar de 6,86 hectàrees de terreny pel conreu, des del carrer Major fins al Torrent d’en Canyet, destacava tant pel seu volum, que deixava constància de la seva importància, com per tenir adossada una torre de vigilància o de guaita que permetia la visió del delta del Llobregat fins al mar, per protegir els habitants de la casa i de l’entorn de les ràtzies dels pirates sarraïns. Aquesta talaia quadrada va ser construïda amb blocs de pedra calcària en 1587, com consta gravat a la llinda de la porta d'accés. Fa 5 metres d'ample per banda i uns 14 m d'alt, el que donaven els seus 4 pisos de planta quadrada i les golfes amb arcades obertes a quatre vents Aquesta masia i la torre adossada estaven ubicades al lloc que avui és el c/ Talaia, núm. 9, carrer anomenat així en honor a aquesta torre. La seva cronologia original correspon perfectament al moment de creixement de l'antic nucli de l'Hospitalet, que va conèixer l'edificació d'importants cases pairals que han perviscut fins avui dia: Can Sumarro, Casa Espanya, o el Casal de l'Harmonia, situat al costat del nou emplaçament de la Talaia. El creixement urbanístic descontrolat provocat per l'especulació motivada per la massiva arribada de nouvinguts a la ciutat durant els anys seixanta i setanta del s. XX, en ple franquisme, van alterar profundament la fesomia de l’Hospitalet com a poble agrícola i van provocar que aquest mas quedés finalment engolit per la trama urbana i fos finalment abandonat, venut i enderrocat el 1972. La torre que acompanyava la casa, en tant que era un element defensiu històric, havia estat protegida per la Llei de Castells que el mateix Franco havia signat el 22 d'abril de 1949 i no podia ser demolida. Es va decidir llavors el seu trasllat. La Diputació Provincial de Barcelona, va encarregar el 1972 les obres a Eduard Muntada i Lluch l'equip de el qual va procedir a numerar les pedres que formaven la Talaia i a traslladar-la a un solar que hi havia a la cantonada entre els carrers Xipreret i Barcelona, a uns 300 metres de la ubicació original, on avui hi ha la Plaça Josep Bordonau, al costat de l'edifici l'Harmonia, el de la fotografia. En el lapse de temps entre el desmuntatge i el muntatge de nou de la Talaia, es va descobrir que les arcades gòtiques i les columnes que les sustentaven, que conformaven el pis superior de la torre havien desaparegut. Mai no es va saber qui se les havia endut i, de fet, la inauguració del trasllat es va realitzar el 8 de novembre de 1972 amb totes les autoritats presents però sense les golfes de La Talaia acabades a l’espera d’unes noves arcades de mig punt molt diferents a les originals, que van ser instal•lades posteriorment. Son les que llueixen avui. L'edifici La Talaia forma part avui de les dependències del Museu de l'Hospitalet. Està catalogada al Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA FITXA NÚM. 100/01) Al costat, l'edifici l'Harmonia, encara seu llavors del Frente de Juventudes de Falange, com s'observa pintat a a l'entrada al recinte.
    Arquitectura i urbanisme
    Carrers
    Edificis
    Polítiques
    La Talaia
  • AMHLAF0000162.jpg
    La Talaia
    Torre Talaia vista des del carrer Barcelona, en el seu emplaçament actual. Al costat esquerra es veu una part de l'edifici "l'Harmonia". Va ser construïda l'any 1587 com a torre de guaita del Mas Modollell de la Torre, Can Burguera o Can Vila i posteriorment, l'any 1972 es traslladà al lloc on actualment es troba i va ser reconstruïda per l'arquitecte Eduardo Muntada. El Mas Modolell de la Torre (també conegut com a Mas Burguera o Can Vila) masia que va arribar a disposar de 6,86 hectàrees de terreny pel conreu, des del carrer Major fins al Torrent d’en Canyet, destacava tant pel seu volum, que deixava constància de la seva importància, com per tenir adossada una torre de vigilància o de guaita que permetia la visió del delta del Llobregat fins al mar, per protegir els habitants de la casa i de l’entorn de les ràtzies dels pirates sarraïns. Aquesta talaia quadrada va ser construïda amb blocs de pedra calcària en 1587, com consta gravat a la llinda de la porta d'accés. Fa 5 metres d'ample per banda i uns 14 m d'alt, el que donaven els seus 4 pisos de planta quadrada i les golfes amb arcades obertes a quatre vents Aquesta masia i la torre adossada estaven ubicades al lloc que avui és el c/ Talaia, núm. 9, carrer anomenat així en honor a aquesta torre. La seva cronologia original correspon perfectament al moment de creixement de l'antic nucli de l'Hospitalet, que va conèixer l'edificació d'importants cases pairals que han perviscut fins avui dia: Can Sumarro, Casa Espanya, o el Casal de l'Harmonia, situat al costat del nou emplaçament de la Talaia. El creixement urbanístic descontrolat provocat per l'especulació motivada per la massiva arribada de nouvinguts a la ciutat durant els anys seixanta i setanta del s. XX, en ple franquisme, van alterar profundament la fesomia de l’Hospitalet com a poble agrícola i van provocar que aquest mas quedés finalment engolit per la trama urbana i fos finalment abandonat, venut i enderrocat el 1972. La torre que acompanyava la casa, en tant que era un element defensiu històric, havia estat protegida per la Llei de Castells que el mateix Franco havia signat el 22 d'abril de 1949 i no podia ser demolida. Es va decidir llavors el seu trasllat. La Diputació Provincial de Barcelona, va encarregar el 1972 les obres a Eduard Muntada i Lluch l'equip de el qual va procedir a numerar les pedres que formaven la Talaia i a traslladar-la a un solar que hi havia a la cantonada entre els carrers Xipreret i Barcelona, a uns 300 metres de la ubicació original, on avui hi ha la Plaça Josep Bordonau, al costat de l'edifici l'Harmonia. En el lapse de temps entre el desmuntatge i el muntatge de nou de la Talaia, es va descobrir que les arcades gòtiques i les columnes que les sustentaven, que conformaven el pis superior de la torrehavien desaparegut. Mai no es va saber qui se les havia endut i, de fet, la inauguració del trasllat es va realitzar el 8 de novembre de 1972 amb totes les autoritats presents però sense les golfes de La Talaia acabades, a l’espera d’unes noves arcades de mig punt molt diferents a les originals, que van ser instal•lades posteriorment. Son les que llueixen avui, com s'observa a la fotografia. L'edifici La Talaia forma part avui de les dependències del Museu de l'Hospitalet. Està catalogada al Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA FITXA NÚM. 100/01)
    Arquitectura i urbanisme
    Edificis
    L'Harmonia
    Patrimoni
    Patrimoni arquitectònic
    Torre Talaia
  • AMHL_101_C411_1971_00313_001_FOTO.jpeg
    Mas Modolell de la Torre (Mas Burguera o Can Vila) i Torre Talaia.
    Imatge extreta d'una llicència d'obres. Mas Modolell de la Torre (també conegut com a Mas Burguera o Can Vila) Aquesta masia, que va arribar a disposar de 6,86 hectàrees de terreny pel conreu, des del carrer Major fins al Torrent d’en Canyet, destacava tant pel seu volum, que deixava constància de la seva importància, com per tenir adossada una torre de vigilància o de guaita que permetia la visió del delta del Llobregat fins al mar, per protegir els habitants de la casa i de l’entorn de les ràtzies dels pirates sarraïns. Aquesta talaia quadrada va ser construïda amb blocs de pedra calcària en 1587, com consta gravat a la llinda de la porta d'accés. Fa 5 metres d'ample per banda i uns 14 m d'alt, el que donaven els seus 4 pisos de planta quadrada i les golfes amb arcades obertes a quatre vents Aquesta masia i la torre adossada estaven ubicades al lloc que avui és el c/ Talaia, núm. 9, carrer anomenat així en honor a aquesta torre. La seva cronologia original correspon perfectament al moment de creixement de l'antic nucli de l'Hospitalet, que va conèixer l'edificació d'importants cases pairals que han perviscut fins avui dia: Can Sumarro, Casa Espanya, o el Casal de l'Harmonia, situat al costat del nou emplaçament de la Talaia. El creixement urbanístic descontrolat provocat per l'especulació motivada per la massiva arribada de nouvinguts a la ciutat durant els anys seixanta i setanta del s. XX, en ple franquisme, van alterar profundament la fesomia de l’Hospitalet com a poble agrícola i van provocar que aquest mas quedés finalment engolit per la trama urbana i fos finalment abandonat, venut i enderrocat el 1972. La torre que acompanyava la casa, en tant que era un element defensiu històric, havia estat protegida per la Llei de Castells que el mateix Franco havia signat el 22 d'abril de 1949 i no podia ser demolida. Es va decidir llavors el seu trasllat. La Diputació Provincial de Barcelona, va encarregar el 1972 les obres a Eduard Muntada i Lluch l'equip de el qual va procedir a numerar les pedres que formaven la Talaia i a traslladar-la a un solar que hi havia a la cantonada entre els carrers Xipreret i Barcelona, a uns 300 metres de la ubicació original, on avui hi ha la Plaça Josep Bordonau, al costat de l'edifici l'Harmonia. En el lapse de temps entre el desmuntatge i el muntatge de nou de la Talaia, es va descobrir que les arcades gòtiques i les columnes que les sustentaven, que conformaven el pis superior de la torre, com s'observa a la fotografia, havien desaparegut. Mai no es va saber qui se les havia endut i, de fet, la inauguració del trasllat es va realitzar el 8 de novembre de 1972 amb totes les autoritats presents però sense les golfes de La Talaia acabades, a l’espera d’unes noves arcades de mig punt molt diferents a les originals, que van ser instal•lades posteriorment. Son les que llueixen avui. L'edifici La Talaia forma part avui de les dependències del Museu de l'Hospitalet. Està catalogada al Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA FITXA NÚM. 100/01)
    Arquitectura i urbanisme
    Carrers
    Edificis
    Torre Talaia
  • AMHLAF0000408.jpg
    Mas Modolell de la Torre (Mas Burguera o Can Vila) i Torre Talaia.
    El Mas Modolell de la Torre (també conegut com a Mas Burguera o Can Vila) masia que va arribar a disposar de 6,86 hectàrees de terreny pel conreu, des del carrer Major fins al Torrent d’en Canyet, destacava tant pel seu volum, que deixava constància de la seva importància, com per tenir adossada una torre de vigilància o de guaita que permetia la visió del delta del Llobregat fins al mar, per protegir els habitants de la casa i de l’entorn de les ràtzies dels pirates sarraïns. Aquesta talaia quadrada va ser construïda amb blocs de pedra calcària en 1587, com consta gravat a la llinda de la porta d'accés. Fa 5 metres d'ample per banda i uns 14 m d'alt, el que donaven els seus 4 pisos de planta quadrada i les golfes amb arcades obertes a quatre vents Aquesta masia i la torre adossada estaven ubicades al lloc que avui és el c/ Talaia, núm. 9, carrer anomenat així en honor a aquesta torre. La seva cronologia original correspon perfectament al moment de creixement de l'antic nucli de l'Hospitalet, que va conèixer l'edificació d'importants cases pairals que han perviscut fins avui dia: Can Sumarro, Casa Espanya, o el Casal de l'Harmonia, situat al costat del nou emplaçament de la Talaia. El creixement urbanístic descontrolat provocat per l'especulació motivada per la massiva arribada de nouvinguts a la ciutat durant els anys seixanta i setanta del s. XX, en ple franquisme, van alterar profundament la fesomia de l’Hospitalet com a poble agrícola i van provocar que aquest mas quedés finalment engolit per la trama urbana i fos finalment abandonat, venut i enderrocat el 1972. La torre que acompanyava la casa, en tant que era un element defensiu històric, havia estat protegida per la Llei de Castells que el mateix Franco havia signat el 22 d'abril de 1949 i no podia ser demolida. Es va decidir llavors el seu trasllat. La Diputació Provincial de Barcelona, va encarregar el 1972 les obres a Eduard Muntada i Lluch l'equip de el qual va procedir a numerar les pedres que formaven la Talaia i a traslladar-la a un solar que hi havia a la cantonada entre els carrers Xipreret i Barcelona, a uns 300 metres de la ubicació original, on avui hi ha la Plaça Josep Bordonau, al costat de l'edifici l'Harmonia. En el lapse de temps entre el desmuntatge i el muntatge de nou de la Talaia, es va descobrir que les arcades gòtiques i les columnes que les sustentaven, que conformaven el pis superior de la torre, com s'observa a la fotografia, havien desaparegut. Mai no es va saber qui se les havia endut i, de fet, la inauguració del trasllat es va realitzar el 8 de novembre de 1972 amb totes les autoritats presents però sense les golfes de La Talaia acabades, a l’espera d’unes noves arcades de mig punt molt diferents a les originals, que van ser instal•lades posteriorment. Son les que llueixen avui. L'edifici La Talaia forma part avui de les dependències del Museu de l'Hospitalet. Està catalogada al Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA FITXA NÚM. 100/01) Vista frontal en la que es veu la façana principal i al costat, la Talaia, en el seu enclavament original al carrer de Frederic Prats, cantonada carrer de la Talaia. El recinte l'envolta un mur. Al fons a la dreta es divisen les dues torretes de Casa España. En aquesta fotografia de 1920 s'identifica a aquesta casa com a Casa Prats, que era una casa de pagès que hi havia al costat, l'actual Can Sumarro, i s'anuncia que serà l'emplaçament per a una propera urbanització.
    Arquitectura i urbanisme
    Casa Prats
    Edificis
    Patrimoni arquitectònic
    Torre Talaia
  • AMHL_101_C411_1959_00033_foto.jpeg
    Carrer de París, 60
    Imatge extreta d'una llicència d'obres.
    Arquitectura i urbanisme
    Edificis
  • AMHL_101_C411_1969_00393_001_FOTO.jpeg
    Carrer de Miquel Romeu, 59
    Imatge extreta d'una llicència d'obres
    Arquitectura i urbanisme
    Carrers
    Edificis
  • AMHLAF0000703.jpg
    Antic mercat de Collblanc
    Mercat ambulant al barri de Collblanc, on anys més tard es va construir el Mercat municipal del barri. En primer terme, el carrer d'Occident, cantonada amb el passatge Costa. Al fons, el lloc on hi ha el mercat actual. Es veuen diferents parades de venda: de materials de construcció, de verdures, etc. Al fons i en primer pla uns quants carros. Aquest tipus de carruatge, tancat per darrera i dedicat al transport de viatgers era conegut com a Tartana. Per davant era descoberta i per darrera, com s'observa a la fotografia, estava tancada amb porticons. Per a la seva tracció s'emprava un cavall jove o una haca, de pas molt més vigorós que aquests. Les rodes, les dues amb frenos, estaven unides amb una estructura de ferro que sostenia també la caixa mitjançant ballestes, per a la seva suspensió, com s'observa molt bé en aquesta fotografia. La vela de la tartana acostumava a estar fixada sobre l'estructura, sense possibilitat de ser plegada. Disposava de dos bancs laterals, enfrontats al costat de cada roda, on es situaven els quatre o sis viatgers que podia acollir, en funció del tamany de la tartana. En una època on tots els carruatges tenien una funció agrària, disposar d'una tartana pròpia era propi de classes benestants. Normalment eren propietat de carreters que feien amb elles trajectes concertats amb els viatgers. En aquesta fotografia apareix al fons una mena de "parada de tartanes", que feien les funcions que avui fan els taxis, però normalment compartides amb diferents viatgers.
    Activitats econòmiques
    Carros i carruatges
    Mercat de Collblanc
    Mercats
    Mercats ambulants
    Transports
  • AMHLAF0000558.jpg
    Tartana a la Cavalcada dels Tres Tombs, festa de Sant Antoni Abat
    Acte de benedicció d'una mula al seu pas per la parròquia de Santa Eulàlia de Mèrida. El rector de la parròquia, Mossèn Homar és l'encarregat de beneïr el bestiar que desfila pel seu davant. Al costat dret del mossèn, el seu ajudant, sr. Tomico. Aquest tipus de carruatge, tancat per darrera i dedicat al transport de viatgers era conegut com a Tartana. Per davant era descoberta i per darrera estava tancada amb porticons. Per a la seva tracció s'emprava un cavall jove o una haca, o una mula, com en aquesta fotografia, de pas molt més vigorós que els cavalls o els matxos, que es dedocaven a les feines agràries. Les rodes, les dues amb frenos, estaven unides amb una estructura de ferro que sostenia també la caixa mitjançant ballestes, per a la seva suspensió. La vela de la tartana acostumava a estar fixada sobre l'estructura, sense possibilitat de ser plegada. Disposava de dos bancs laterals, enfrontats al costat de cada roda, on es situaven els quatre o sis viatgers que podia acollir, en funció del tamany de la tartana. En una època on tots els carruatges tenien una funció agrària, disposar d'una tartana pròpia era propi de classes benestants. Normalment eren propietat de carreters que feien amb elles trajectes concertats amb els viatgers.
    Animals
    Benediccions
    Carros i carruatges
    Cavalcada dels Tres Tombs (Sant Antoni Abad)
    Cavalls
    Celebracions
    Festes
    Festivitats
    Natura i medi ambient
    Persones
    Religió
    Transports
  • AMHLAF0000511.jpg
    Tartana i cavall
    Carruatge de dues rodes tirat per un cavall. Aquest tipus de carruatge, tancat per darrera i dedicat al transport de viatgers era conegut com a Tartana. Per davant era descoberta i per darrera, com s'observa a la fotografia, estava tancada amb porticons. Per a la seva tracció s'emprava un cavall jove o una haca, de pas molt més vigorós que aquests. Les rodes, les dues amb frenos, estaven unides amb una estructura de ferro que sostenia també la caixa mitjançant ballestes, per a la seva suspensió, com s'observa molt bé en aquesta fotografia. La vela de la tartana acostumava a estar fixada sobre l'estructura, sense possibilitat de ser plegada. Disposava de dos bancs laterals, enfrontats al costat de cada roda, on es situaven els quatre o sis viatgers que podia acollir, en funció del tamany de la tartana. En una època on tots els carruatges tenien una funció agrària, disposar d'una tartana pròpia era propi de classes benestants. Normalment eren propietat de carreters que feien amb elles trajectes concertats amb els viatgers.
    Agricultura i ramaderia
    Animals
    Carros i carruatges
    Cavalls
    Homes
    Infants
    Natura i medi ambient
    Persones
    Transports
  • AMHLAF0002910.jpg
    Autobús que feia la línia Hospitalet-Santa Eulàlia
    Fotografia de principis dels anys cinquanta. Autobús de l'empresa Oliveras que feia la linia Hospitalet centre-Sta. Eulàlia, acabat de remodelar, estacionat a la pl. Mossèn Homar. A l'esquerra, amb uniforme i gorra, hi ha el conductor del vehicle. Aquesta línia era molt utilitzada pels hospitalencs del centre perquè permetia anar a agafar la línia 1 del metro a Santa Eulàlia. Tenia parada davant del bar Serra de Santa Eulàlia. Era l'únic autubús amb el motor a dins i la gent l'anomenava "el xatu". Eren de color blau i aquest tipus d'autobús va funcionar fins a mitjans dels anys setanta, ja molt atrotinats. Al fons, al carrer Església podem veure un cavall tirant d'un carro i més al fons el turó de Can Serra.
    Adulta/vella
    Automòbils
    Carrers, places i obres d'urbanització
    Dones i homes
    Transports
  • AMHLAF0000463.jpg
    Cal Bialet del Garro
    Carro tirat per dos matxos i carregat d'carxofes de la masia de Cal Bialet del Garro preparat per anar a vendre al Born de Barcelona la mercaderia. El pes de la càrrega seria considerable. Les carxofes de l'Hospitalet, com les del Prat, eren d'una gran qualitat i eren exportades arreu. Se'n feien moltes collites de carxofes als camps de la Marina. El carro farratger dels alfasaires, era com el carro català típic però amb una modificació: l'entarimat de fusta de la base anava penjat, fins a un pam i mig de terra, de cadenes, o de cordes, com el de la fotografia, per tal d'augmentar la seva capacitat de càrrega (alfals, blat de moro, carxofes escaroles, pastanagues, etc. que el carreterer, amb gran destresa, com s¡observa a la fotografia, augmentava fent el munt molt més alt que les baranes, que medien menys d'un metro. Si el recorregut a fer era curt es posaven estaques a les baranes o al davant, com en aquesta fotografia, per poder carregar fins a extrems increïbles. Quan el carro s'utilitzava per a transportar altres menes de càrregues calia cobrir els costats d'aquesta plataforma penjada. Sobre les cadenes o cordes, i per tapar l'esvoranc entre aquestes, es disposaven unes estores d'espart que privaven els objectes menuts de caure a terra. Com que transitaven per llocs plans i carregaven productes de poc pes, disposaven de fre únicament en una de les rodes, normalment la roda de la dreta, el qual servia fonamentalment per immobilitzar el carro. (informació proporcionada per Ramon Morales)
    Agricultura i ramaderia
    Animals
    Cal Bialet del Garro
    Carros i carruatges
    Cavalls
    Homes
    Infants
    La Marina
    Masies
    Natura i medi ambient
    Persones
    Transports
  • AMHLAF0000516.jpg
    Carro amb mongetes
    Carro ple de mongetes seques. Es veuen tres homes posant el gènero al carro, protegits del sol amb un gran capell de palla. El carro farratger dels alfasaires, era com el carro català típic però amb una modificació: l'entarimat de fusta de la base anava penjat, fins a un pam i mig de terra, de cadenes, o de cordes, com el de la fotografia, per tal d'augmentar la seva capacitat de càrrega (alfals, blat de moro, mongetes seques, escaroles, pastanagues, etc. que el carreterer, amb gran destresa, com s¡observa a la fotografia, augmentava fent el munt molt més alt que les baranes, que medien menys d'un metro. Si el recorregut a fer era curt es posaven estaques a les baranes o al davant, com en aquesta fotografia, per poder carregar fins a extrems increïbles. Quan el carro s'utilitzava per a transportar altres menes de càrregues calia cobrir els costats d'aquesta plataforma penjada. Sobre les cadenes o cordes, i per tapar l'esvoranc entre aquestes, es disposaven unes estores d'espart que privaven els objectes menuts de caure a terra. Com que transitaven per llocs plans i carregaven productes de poc pes, disposaven de fre únicament en una de les rodes, normalment la roda de la dreta, el qual servia fonamentalment per immobilitzar el carro. (informació proporcionada per Ramon Morales)
    Agricultura i ramaderia
    Animals
    Carros i carruatges
    Cavalls
    Homes
    La Marina
    Masies
    Natura i medi ambient
    Persones
  • AMHLAF0000493.jpg
    Can Puig
    Masia de Can Puig. Homes carregant coliflors a un carro tirat per un matxo al mig dels camps. El pagès de la gorra ensenya i dona, orgullós, una estupenda coliflor, potser un bròquil, al seu company. El carro farratger dels alfasaires, era com el carro català típic però amb una modificació: l'entarimat de fusta de la base anava penjat, fins a un pam i mig de terra, de cadenes, o de cordes, com el de la fotografia, per tal d'augmentar la seva capacitat de càrrega (alfals, blat de moro, escaroles, cols, coliflors, pastanagues, etc. que el carreterer, amb gran destresa, com s'observa a la fotografia, augmentava fent el munt molt més alt que les baranes, que medien menys d'un metro. Si el recorregut a fer era curt es posaven estaques a les baranes o al davant, com en aquesta fotografia, per poder carregar fins a extrems increïbles. Quan el carro s'utilitzava per a transportar altres menes de càrregues calia cobrir els costats d'aquesta plataforma penjada. Sobre les cadenes o cordes, i per tapar l'esvoranc entre aquestes, es disposaven unes estores d'espart que privaven els objectes menuts de caure a terra. Com que transitaven per llocs plans i carregaven productes de poc pes, disposaven de fre únicament en una de les rodes, normalment la roda de la dreta, el qual servia fonamentalment per immobilitzar el carro. (informació proporcionada per Ramon Morales)
    Activitats econòmiques
    Agricultura i ramaderia
    Alimentació
    Animals
    Can Puig
    Carros i carruatges
    La Marina
    Masies
    Mules
    Natura i medi ambient
    Transports