Rambla de Just Oliveras

Desfilada de boy-scoutts amb tambors i banderes per la rambla de Just Oliveras. Al fons, a ma esquerra es veu la Torre Puig, posteriorment Cal Gajo, i més avall encara, la Torre Alverico.

Entrada a la Torre Alverico

Imatge extreta d'una llicència d'obres. Reixa i entrada a la Torre de Felipe de Alverico, a la Rambla Just Oliveras núm. 40, projectada per l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt el 1916. Va ser enderrocada el 1958. A seu costat, a la dreta de la fotografia, l'antic colmado Aniceto, després colmado de Josep Santamans.

Rambla de Just Oliveras

Espai on conflueix la rambla amb l'actual carrer d'Enric Prat de la Riba al fons, on es trobava la Casa Sindical Local. S'aprecia l'inscripció a la façana principal "ONS Casa Sindical Local, Patria, Pan y Justícia" i l'escut de la Falange.

Cavalcada dels Tres Tombs, festa de Sant Antoni Abat

Es veu un carruatge tirat per dos cavalls amb la banda de música en el seu gir de la rambla de Just Oliveras amb el carrer d'Enric Prat de la Riba, just davant de la que va ser la masia de l'Adela Oliveras, després seu de l'Agrícola Sindical durant la guerra civil i després seu de la Casa Sindical del Movimiento, que va ser enderrocada el 1977. Els cavalls i carruatges van guarnits amb vistosos ornaments per a l'ocasió.

Inauguració de l'escultura "L'acollidora".

Aquesta escultura és símbol de la ciutat de l'Hospitalet i representa el tarannà integrador, acollidor, que caracteritza L'Hospitalet i la seva ciutadania. L'escultura de bronze de l'artista Eduard Arranz Bravo es va instal·lar a la rambla de Just Oliveras coincidint amb la diada de Sant Jordi. Al fons, es pot veure la nau de venda de llibres i flors que s'instal·là aquell any per les Festes de Primavera que se celebren sempre al voltant de la festivitat de Sant Jordi. A la imatge podem veure, a l'esquerra, amb el cabell curt i les mans al davant la cap de protocol de l'Ajuntament, Loli Sánchez; l'alcalde de la ciutat Juan Ignacio Pujana; darrera d'ell, amb ulleres, el regidor de Cultura, Amadeu Juan i Prat i, al seu costat, el regidor d'Urbanisme, Celestino Corbacho Chaves (posteriorment, l'alcalde de la ciutat). Durant un temps, i per tractar-se d'una obra d'art contemporani que inicialment va causar un cert desconcert entre els veïns, va ser popularment coneguda com "L'acollonidora", en una mostra d'enginy popular i sentit de l'humor.

Rambla de Just Oliveras

Fotografia dels anys trenta del s. XX. A la part esquerra de la imatge, es veuen els habitatges de la família Solanes i, més amunt, a la cantonada, la casa modernista de la família Layola i, més amunt, la casa de la família Oliveras Bo. A la dreta, el Centre Catòlic i més amunt, amb el tendal baixat, el colmado Aniceto, més tard colmado de Josep Santamans i al seu costat la torre de Felipe de Alverico.

Cursa ciclista

Cursa ciclista de Nadal de 1943 de la Unió Ciclista Hospitalet al barri del Centre. La fotografia està presa a la rambla de Just Oliveras, molt a prop del Centre Catòlic, que surt al fons de la imatge, ocupant una posició central. La Unió Ciclista va ser creada el 1920, però no fou legalitzada fins el 1930. A l'esquerra de la fotografia, la reixa i portal d'accés al jardí de la Torre de Felipe de Alverico, obra de l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, construida el 1916 i enderrocada el 1958. Al costat d'aquesta, amb el tendal baixat, el colmado de Josep Santamans, antic colmado Aniceto.

Retrat de Montserrat Perelló i Riera.

Regidora pel PSUC de l'Hospitalet durant els primers ajuntaments democràtics. Membre d'una arrelada família nombrosa hospitalenca, dona feminista activa i compromesa cultural i políticament en l'àmbit de l'esquerra, va ser durant molt temps la gerenta de l'escola Patufet-Sant Jordi, on es va implicar en la defensa d'un model d'escola laica, catalana i de qualitat dins el Col·lectiu d'Escoles per l'Escola Pública Catalana (CEPEPC) organització creada el desembre de 1978, durant la transició espanyola, per unes vuitanta escoles catalanes creades com a cooperatives de pares o de mestres en la dècada de 1960, com va ser el cas de l'Escola Patufet, impulsada per Francesc Batallé i Montserrat Company, després fusionada amb l'Acadèmia Sant Jordi del Sr. Francesc Batallé i Aragonès, que des de la dècada del 1980 s'han integrat gradualment a la xarxa d'escoles públiques de Catalunya. Posteriorment va desenvolupar una important i destacada tasca de gestió durant molts anys, des de 1989 fins el 2008, quan es va retirar a viure amb la seva família a la muntanya, com a gerenta del Centre d'Estudis de l'Hospitalet, entitat cultural sense ànim de lucre creada el 1984, amb la intenció de recuperar la memòria de l'Hospitalet i potenciar la seva identitat, per l'antropòleg, teòleg, historiador i activista Jaume Botey i Vallès, pel sacerdot i historiador Casimir Martí i Martí, per l'historiador Joan Camós i Cabecerán, pioner de la recuperació de la història local, per l'actor i gestor cultural Pere Pinyol i Martínez, pel jesuïta Josep Ituarte i Mata, l'impulsor del Centre d'Estudis Joan XXIII del barri de Bellvtge, per l'economista Joan Egea i Andreu, la sociòloga Carme Arranz i Galiano i per l'escolapi vinculat al barri de Can Serra Andreu Trilla i Lloberta.

Obertura d'escoles municipals de Sant Joan Despí

Unión Patriótica

Façana principal, situada al carrer Baró de Maldà núm. 11, i lateral, situada al carrer Barcelona, encara per culminar del tot la seva alineació, de l'edifici "Unión Patriótica". A sobre de l'arcada lateral es pot llegir "Aceite puro de oliva". En aquesta cantonada es va construir, a l'any 1956, la seu del banco Hispano Americano. La Unión Patriótica va ser un partit polític de caràcter institucional fundat l'11 d'abril 1924 a instància del dictador Miguel Primo de Rivera, que va arribar al poder mitjançant un cop d’Estat el 1923, amb la intenció de constituir un gran partit catòlic que donés suport al seu règim dictatorial. Els seus seguidors s'anomenaven upetistes. Convertit en realitat en Partit únic, estava integrat per tots aquells que pretenien una fidel adhesió a la dictadura: oligarques, membres destacats de l'Església catòlica, gent de dretes i empresaris. Sota la divisa "Pàtria, religió, monarquia", la Unió Patriótica va pretendre atreure's als espanyols, allunyant-los dels antics partits polítics, que considerava corruptes, per a afirmar així la continuïtat de la Dictadura, proporcionant a la Dictadura suport popular en manifestacions i actes d'adhesió. Fins i tot en 1929 es va disposar que es dediqués a tasques d'informació i denúncia d'aquells que conspiressin contra el Règim o el difamessin. Sense un ideari precís, a Catalunya no va arribar a ser mai un veritable partit de masses, però sí va aconseguir reunir força elements dretans i oportunistes. Després de la caiguda del Dictador, el 1930, la Unión Patriótica va desaparèixer. l'Home del dictador Primo de Rivera a l'Hospitalet va ser l'empresari del sector de la construcció Tomás Giménez Bernabé, (Alacant, 1877-1968) que va ser alcalde de l'Hospitalet de 1923 a 1930. Sota el seu mandat, el 1925, l'Hospitalet va rebre del rei Alfons XIII el títol de ciutat per compensar la gran agregació de terrenys de la Marina en favor de Barcelona el 1920 per a la construcció d'un port franc que mai es va fer realitat i les importants expropiacions a propietaris agrícoles de la ciutat per tal de poder portar a terme l'urbanització de la Gran Via, llavors carrer de Cortes, al seu pas per l'Hospitalet.

Carrer del Baró de Maldà i seu de la Unión Patriótica

Carrer del Baró de Maldà amb l'edifici d' "Unión Patriótica" al fons, al núm. 11, fent cantonada amb el carrer Barcelona, cantonada on, al 1956, es va construir la seu del Banco Hispano Americano.

Prolongació de la Granvia ("calle Cortes") al seu pas per la plana de la Marina de l'Hospitalet

Imatge de la Gran Via en obres. La seva obertura es feu travessant la plana de la Marina, per la seva part alta. A costat i costat es poden veure algunes xemeneixes de fàbriques properes, com, a l'esquerra, Caralt y Pérez S.A, coneguda com a can Caralt o també Viuda e Hijos de Jaime Trias, anomenada després de la guerra civil com a Godó y Trias S.A., coneguda popularment com "Les Sangoneres". Imatge de la Gran Via en obres, entorn els anys 1930. Es pot veure com la seva obertura es feu travessant la plana de la Marina, per la seva part alta. A costat i costat es poden veure algunes xemeneixes de les fàbriques properes, com Viuda e Hijos de Jaime Trias, anomenada després com a Godó y Trias S.A, (popularment coneguda com "les sangoneres", pel lloc on hi era, el pla de les sangoneres) que quedaria en part també afectada. A la part esquerra de la fotografia hi ha un grup d'homes fent feines del camp carregant material a un carro tirat per un cavall. Per la carretera avança un gran automòbil, que sembla un cotxe de línia. Al fons a la dreta es poden veure les cúpules del Palau Nacional, sobre la muntanya de Montjuïc Les negociacions amb els propietaris agrícoles de la plana del sector de la Marina per tal de poder prolongar aquesta via al seu pas per l'Hospitalet es van iniciar el 1923, essent alcalde de l'Hospitalet en Josep Muntané i Almirall. Van finalitzar el 1927, en l'època de la dictadura de Primo de Rivera, essent alcalde de l'Hospitalet Tomás Giménez Bernabé, que va aconsseguir la cessió, per part dels propietaris, si us plau per força, de quatre km. de terreny per tal de poder ampliar la Gran Via, anomenada llavors carrer Cortes, fins el riu Llobregat. La negociació va ser difícil, perquè formalment les terres dels propietaris agrícoles de la Marina, ja havien estat agregades el 1920 per l'Estat, si us plau per força, al municipi de Barcelona per fer el port franc -que mai es va fer- i això va generar molt malestar i molts litigis. L'Ajuntament de l'Hospitalet, essent encara alcalde en Tomás Giménez, va realitzar un acte solemne al consistori l'agost de 1929 on es va protestar formalment per aquella agregació, i es va manifestar la impossibilitat de poder negociar l'ampliació de la "Calle Cortes" al seu pas per l'Hospitalet amb els propietaris agrícoles perquè les seves terres eren formalment ja de Barcelona, Amb aquest acte es va intentar embolicar una mica la troca amb la intenció de recuperar-les per a l'Hospitalet, però Tomàs Giménez no ho va aconseguir. El premi de consolació pel municipi va ser la concessió del títol de Ciutat. Però els litigis dels propietaris de les terres, que van ser posteriorment expropiats, van durar molts anys. La família Carbonell Espinosa, per exemple, propietària de 140.000 metres quadrats, els terrenys on ara hi ha Mercabarna, la Nissan i diferents vies, va guanyar finalment un judici el 2012 al Consorci de la Zona Franca per una demanda interposada el 1996 i va ser indemnitzada, 92 anys després, pel Consorci de la Zona Franca amb 14 milions d'euros per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme. L'objectiu de l'Ajuntament de Barcelona era poder conectar Barcelona amb l'aeròdrom de El Prat, que ja funcionava amb vols regulars comercials i era, cada cop més, una porta d'entrada a la ciutat per un mitjà de transport que connectava Barcelona amb tot el món. L’any 1916 es constitueix el Real Aeroclub de Catalunya, societat esportiva formada membres de l’alta burgesia catalana i s’ inaugura l’Escola Catalana d’Aviació, primera escola d’aviació, on es van provar els primers productes de la indústria aeronàutica catalana i es van disputar els primers concursos i competicions esportives. Escullen el Delta del riu Llobregat com a emplaçament del primer camp de vols de Catalunya, prop de l’estany d’ El Remolar, a Viladecans, a tocar de El Prat de Llobregat, on curiosament hi havia una granja avícola que es deia La Volateria i que donaria nom al futur aeròdrom, situat a 14 kilòmetres de Barcelona. Al desembre de 1918 l’empresa d’aviació Latécoère inaugura la línia Toulouse-Casablanca, amb escala a la Volateria, amb 2 vols setmanals, convertint l’aeròdrom en el primer de Barcelona i d’Espanya amb vols comercials. Des del 1919 estava habilitat com a aeroport provisional de Barcelona, amb pistes d’una extensió de 1.000 × 400 m. A causa de la crisi que patí l’Aeroclub de Catalunya a partir del 1920, l’aeròdrom es fa servir també com a base per a la flota de Zeppelin i hidroavions de l'Armada i de l'Exèrcit de Terra Espanyol. Els serveis comercials regulars van començar el 1927 amb la línia d'Iberia que l'unia amb l'Aeroport de Cuatro Vientos de Madrid. Aquesta línia va ser la primera línia d'Iberia.

Carrer de París, 60

Imatge extreta d'una llicència d'obres.

Rossend Arús Arderiu

Retrat de Rossend Arús Arderiu, reproducció d'un dibuix signat per I. Roca i J. Furnó. Rossend Arús va ser periodista i dramaturg i un dels organitzadors, juntament amb Sebastià Junyent i Comes, president de la Societat del Born, dels carnavals de Barcelona. La Societat del Born fou una entitat recreativa fundada a Barcelona el 1858 que amb el lema “filantropia i diversió” fou l'encarregada d'organitzar els carnavals barcelonins. Mantingué les seves activitats fins al 1874 i es va dissoldre definitivament el 1876. Fundada per Sebastià Junyent i Comes, conegut com “l'espardenyer del Born”, perquè regentava allà una botiga d'esperdenyes, en foren socis actius, entre d'altres veïns del barri del Born , l'autor dramàtic i filàntrop republicà federalista Rossend Arús i Arderiu, amic íntim també del dramaturg Frederic Soler, àlies Serafí Pitarra, i asidu visitant, entre molts d'altres, de la tertulia que tenia lloc a la seva rebotiga del carrer d'escudellers núm. 80, on tenia la seva rellotgeria. D'entre els carnavals organitzats per l'entitat en destaca el de 1860. Coneixem molt bé com va ser el carnaval d'aquest any gràcies al llibre de Josep Anselm Clavé Camps i J. M. Torres: El Carnaval de Barcelona en 1860: batiburrillo de anécdotas, chascarrillos ... y otras quisicosas propias de esta bulliciosa temporada, aliñado en prosa y verso, Librería Española, Barcelona, 1860. Arús va ser una de les figures cabdals de la maçoneria a Catalunya i un gran filàntrop, que va deixar a la seva mort la seva gran vivenda del Passeig de Sant Joan a la ciutat per tal que es pogués crear allà -partint de la seva biblioteca particular de 25.000 volums i dels diners que va deixar per gestionar al seu marmessor, l'advocat i polític Valentí Almirall, gran amic seu, per tal que es dediquéssin a aquest fi- la primera biblioteca pública de Barcelona, la Biblioteca Arús, encara en funcionament i especialitzada en el s. XIX. Va fer també donació a l'Ajuntament de l'Hospitalet, on havia nascut el seu pare, el comerciant Pere Arús i Cuixart, dels diners necessaris per construir unes escoles públiques i la nova Casa Consistorial, el 1895, motiu pel qual l'Ajuntament li va dedicar el carrer on està, des de llavors, en part, ubicat l'edifici. Rossend Arús va néixer a Barcelona el 16/07/1844 on morí el 22/08/1891

Geganta de Pubilla Cases

Imatges de la creació i posada del vestit a la geganta Pubilla Cases presentada en societat a la festa major de Pubilla Cases del mateix any. Hi surten, entre altres, Honorio Blasco, a l'esquerra, al seu costat la seva tia Mari Luz Blasco Pastor (costurera del vestit de la geganta) i al final Salvador Pastor.

Geganta de Pubilla Cases

Imatges de la creació i posada del vestit a la geganta Pubilla Cases presentada en societat a la festa major de Pubilla Cases del mateix any.A mà dreta, la costurera del vestit de la geganta, al centre Honorio Blasco i a l'esquera la seva tia Mari Luz Blasco Pastor.

Geganta de Pubilla Cases

Imatges de la creació i posada del vestit a la geganta Pubilla Cases presentada en societat a la festa major de Pubilla Cases del mateix any. Hi surt Mari Luz Blasco Pastor (costurera del vestit de la geganta), les seves col·laboradores i Xavier Jansana (constructor de la geganta).

Geganta de Pubilla Cases

Imatges de la creació i posada del vestit a la geganta Pubilla Cases presentada en societat a la festa major de Pubilla Cases del mateix any. Hi surten, entre altres, José Vicente Muñoz, regidor del Districte pel PSC, a tocar de la geganta, a l'esquerra, devant d'ell Mari Luz Blasco Pastor, amb el cabell blanc, al centre (costurera del vestit de la geganta) i Xavier Jansana, calb i amb barba, sota el quadre, a la dreta (constructor de la geganta).

Festa Major del Centre

Imatge de la Comissió de festes del Centre durant la Festa Major. D'esquerra a dreta, Jordi Piera, d'esquena, Puri Loscos, Carme Alzaga, Jordi Artells, amb camisa blanca i les mans a les butxaques, Josep Parera, al fons, Teresa Ribas...

Festa Major de L'Hospitalet Centre

Imatge de diversos membres de la Comissió de Festes de Hospitalet Centre durant la Festa Major. Dret, miran a l'esquerra en Jordi Valldeperas i, al grup, d'esquerra a dreta, na Marta Perelló, en Josep Parera, davant d'ell na Puri Loscos que posa la mà sobre en Seastià Badia, amb turbant, i al seu costat, en Josep Calvis, Carme Alzaga i Josep Flo.

Can Jaume de la Puda

Masia de Can Jaume de la Puda. Nom que prové de la font de la Puda, d'aigues curatives (aigues sulfuroses, pudentes) que era prop de la masia. Aquesta masia estava situada prop del mar, de La Farola i del barri de barraques de pescadors. Els habitants de l'Hospitalet tenien el costum, molt arrelat entre els habitants del barri Centre, d'anar a passejar i a banyar-se a la Farola, o bé fins acostar-se a l'ermita de Bellvitge. Aquest costum es va anar perdent a mesura que Bellvitge es va anar urbanitzant, transformant-se radicalment el seu bucòlic entorn rural i agrari i la Granvia, al seu pas per la Marina de l'Hospitalet, va anar convertint-se en una barrera infranquejable, a mesura que guanyava tràfic de vehicles, impedint l'accés al mar. Fins el 1920 La Farola pertanyia al terme municipal de l'Hospitalet quan una gran part de la Marina va ser expropiada i agregada per l'Estat a Barcelona amb la intenció de construïr un port franc, que mai va realitzar-se. Això va generar molt malestar i molts litigis entre els propietaris agrícoles, doncs les terres expropiades eren uns camps de conreu esplèndids amb aigua abundant que donaven molt bones collites. L'Ajuntament de l'Hospitalet, essent alcalde en Tomás Giménez Bernabé, va realitzar el 1929 un acte solemne al consistori on es va protestar formalment per aquella agregació, potser amb la intenció de guanyar-se als propietaris. Un exemple d'aquests litigis va ser el protagonitzat per la família Carbonell Espinosa, propietària de 140.000 metres quadrats, els terrenys on ara hi ha Mercabarna, la Nissan i diferents vies, que va guanyar finalment un judici el 2012 al Consorci de la Zona Franca per una demanda interposada el 1996 i va ser indemnitzada, 92 anys després pel Consorci de la Zona Franca amb 14 milions d'euros per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme. La Farola, doncs, estava envoltada de camps de conreu, masos, com La Puda i Cal Sala, Cal Malet, i un petit conjunt de casetes i barraques de pescadors que tiraven l'art, un antic mètode de pesca amb xarxa. Avui està envoltada per les instal·lacions industrials i portuàries de la Zona Franca i és de difícil accés. Aquest far té una llarga història que es remunta a una torre de guaita i de defensa construïda el 1566 per la ciutat de Barcelona. El 1577 es va afegir una petita capella. Va ser volada per l'exèrcit castellà durant el llarg setge que Felip IV va imposar a Barcelona del 1651 al 1652 que, en caure la ciutat, va posar fi a la Guerra dels Segadors, iniciada el 1640. Va ser restaurada en forma de fortí el 1693. Va tornar a ser destruïda per l'exèrcit castellà de Felip V el 1705 durant la Guerra de Succesió i restaurada novament, amb baluards, el 1713. El 1848 va ser adaptada per poder instal·lar un far, al voltant del qual va nèixer el petit barri de La Farola. Jacint Verdaguer l'esmenta a la seva Oda a Barcelona de 1883 i es refereix a ell com a Cap-del- Riu.

La Farola i la muntanya de Montjuïc

La Farola a la desenbocadura del riu Llobregat. En primer terme es veuen uns pilars ennegrits. Segons Enric Pino allí hi havia hagut una empresa química "El vidriol" que fabricava àcid sufúric i que es va cremar. Foto presa mirant cap a Barcelona. Al fons es veu la muntanya de Montjuic. Els habitants de l'Hospitalet tenien el costum, molt arrelat entre els habitants del barri Centre, d'anar a passejar i a banyar-se a la Farola, o bé fins acostar-se a l'ermita de Bellvitge. Aquest costum es va anar perdent a mesura que Bellvitge es va anar urbanitzant, transformant-se radicalment el seu bucòlic entorn rural i agrari i la Granvia, al seu pas per la Marina de l'Hospitalet, va anar convertint-se en una barrera infranquejable, a mesura que guanyava tràfic de vehicles, impedint l'accés al mar. Fins el 1920 La Farola pertanyia al terme municipal de l'Hospitalet quan una gran part de la Marina va ser expropiada i agregada per l'Estat a Barcelona amb la intenció de construïr un port franc, que mai va realitzar-se. Això va generar molt malestar i molts litigis entre els propietaris agrícoles, doncs les terres expropiades eren uns camps de conreu esplèndids amb aigua abundant que donaven molt bones collites. L'Ajuntament de l'Hospitalet, essent alcalde en Tomás Giménez Bernabé, va realitzar el 1929 un acte solemne al consistori on es va protestar formalment per aquella agregació, potser amb la intenció de guanyar-se als propietaris. Un exemple d'aquests litigis va ser el protagonitzat per la família Carbonell Espinosa, propietària de 140.000 metres quadrats, els terrenys on ara hi ha Mercabarna, la Nissan i diferents vies, que va guanyar finalment un judici el 2012 al Consorci de la Zona Franca per una demanda interposada el 1996 i va ser indemnitzada, 92 anys després pel Consorci de la Zona Franca amb 14 milions d'euros per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme. La Farola, doncs, estava envoltada de camps de conreu, masos, com La Puda i Cal Sala, Cal Malet, i un petit conjunt de casetes i barraques de pescadors que tiraven l'art, un antic mètode de pesca amb xarxa. Avui està envoltada per les instal·lacions industrials i portuàries de la Zona Franca i és de difícil accés. Aquest far té una llarga història que es remunta a una torre de guaita i de defensa construïda el 1566 per la ciutat de Barcelona. El 1577 es va afegir una petita capella. Va ser volada per l'exèrcit castellà durant el llarg setge que Felip IV va imposar a Barcelona del 1651 al 1652 que, en caure la ciutat, va posar fi a la Guerra dels Segadors, iniciada el 1640. Va ser restaurada en forma de fortí el 1693. Va tornar a ser destruïda per l'exèrcit castellà de Felip V el 1705 durant la Guerra de Succesió i restaurada novament, amb baluards, el 1713. El 1848 va ser adaptada per poder instal·lar un far, al voltant del qual va nèixer el petit barri de La Farola. Jacint Verdaguer l'esmenta a la seva Oda a Barcelona de 1883 i es refereix a ell com a Cap-del- Riu.

La Farola i el port de Barcelona

La Farola, vista des de la banda de l'Hospitalet, rodejada d'estructures portuàries. En primer terme es veuen espigons del port de Barcelona i al fons més zona portuària i la muntanya de Montjuic (És la continuació de la fotografia anterior, per poder observar una panoràmica més àmplia.) Els habitants de l'Hospitalet tenien el costum, molt arrelat entre els habitants del barri Centre, d'anar a passejar i a banyar-se a la Farola, o bé fins acostar-se a l'ermita de Bellvitge. Aquest costum es va anar perdent a mesura que Bellvitge es va anar urbanitzant, transformant-se radicalment el seu bucòlic entorn rural i agrari i la Granvia, al seu pas per la Marina de l'Hospitalet, va anar convertint-se en una barrera infranquejable, a mesura que guanyava tràfic de vehicles, impedint l'accés al mar. Fins el 1920 La Farola pertanyia al terme municipal de l'Hospitalet quan una gran part de la Marina va ser expropiada i agregada per l'Estat a Barcelona amb la intenció de construïr un port franc, que mai va realitzar-se. Això va generar molt malestar i molts litigis entre els propietaris agrícoles, doncs les terres expropiades eren uns camps de conreu esplèndids amb aigua abundant que donaven molt bones collites. L'Ajuntament de l'Hospitalet, essent alcalde en Tomás Giménez Bernabé, va realitzar el 1929 un acte solemne al consistori on es va protestar formalment per aquella agregació, potser amb la intenció de guanyar-se als propietaris. Un exemple d'aquests litigis va ser el protagonitzat per la família Carbonell Espinosa, propietària de 140.000 metres quadrats, els terrenys on ara hi ha Mercabarna, la Nissan i diferents vies, que va guanyar finalment un judici el 2012 al Consorci de la Zona Franca per una demanda interposada el 1996 i va ser indemnitzada, 92 anys després pel Consorci de la Zona Franca amb 14 milions d'euros per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme. La Farola, doncs, estava envoltada de camps de conreu, masos, com La Puda i Cal Sala, Cal Malet, i un petit conjunt de casetes i barraques de pescadors que tiraven l'art, un antic mètode de pesca amb xarxa. Avui està envoltada per les instal·lacions industrials i portuàries de la Zona Franca i és de difícil accés. Aquest far té una llarga història que es remunta a una torre de guaita i de defensa construïda el 1566 per la ciutat de Barcelona. El 1577 es va afegir una petita capella. Va ser volada per l'exèrcit castellà durant el llarg setge que Felip IV va imposar a Barcelona del 1651 al 1652 que, en caure la ciutat, va posar fi a la Guerra dels Segadors, iniciada el 1640. Va ser restaurada en forma de fortí el 1693. Va tornar a ser destruïda per l'exèrcit castellà de Felip V el 1705 durant la Guerra de Succesió i restaurada novament, amb baluards, el 1713. El 1848 va ser adaptada per poder instal·lar un far, al voltant del qual va nèixer el petit barri de La Farola. Jacint Verdaguer l'esmenta a la seva Oda a Barcelona de 1883 i es refereix a ell com a Cap-del- Riu.

La Farola i el port de Barcelona

La Farola, vista des de la banda de l'Hospitalet, rodejada d'estructures portuàries. En primer terme es veuen espigons del port de Barcelona i al fons més zona portuària i la muntanya de Montjuic (És la continuació de la fotografia posterior, per poder observar una panoràmica més àmplia.) Els habitants de l'Hospitalet tenien el costum, molt arrelat entre els habitants del barri Centre, d'anar a passejar i a banyar-se a la Farola, o bé fins acostar-se a l'ermita de Bellvitge. Aquest costum es va anar perdent a mesura que Bellvitge es va anar urbanitzant, transformant-se radicalment el seu bucòlic entorn rural i agrari i la Granvia, al seu pas per la Marina de l'Hospitalet, va anar convertint-se en una barrera infranquejable, a mesura que guanyava tràfic de vehicles, impedint l'accés al mar. Fins el 1920 La Farola pertanyia al terme municipal de l'Hospitalet quan una gran part de la Marina va ser expropiada i agregada per l'Estat a Barcelona amb la intenció de construïr un port franc, que mai va realitzar-se. Això va generar molt malestar i molts litigis entre els propietaris agrícoles, doncs les terres expropiades eren uns camps de conreu esplèndids amb aigua abundant que donaven molt bones collites. L'Ajuntament de l'Hospitalet, essent alcalde en Tomás Giménez Bernabé, va realitzar el 1929 un acte solemne al consistori on es va protestar formalment per aquella agregació, potser amb la intenció de guanyar-se als propietaris. Un exemple d'aquests litigis va ser el protagonitzat per la família Carbonell Espinosa, propietària de 140.000 metres quadrats, els terrenys on ara hi ha Mercabarna, la Nissan i diferents vies, que va guanyar finalment un judici el 2012 al Consorci de la Zona Franca per una demanda interposada el 1996 i va ser indemnitzada, 92 anys després pel Consorci de la Zona Franca amb 14 milions d'euros per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme. La Farola, doncs, estava envoltada de camps de conreu, masos, com La Puda i Cal Sala, Cal Malet, i un petit conjunt de casetes i barraques de pescadors que tiraven l'art, un antic mètode de pesca amb xarxa. Avui està envoltada per les instal·lacions industrials i portuàries de la Zona Franca i és de difícil accés. Aquest far té una llarga història que es remunta a una torre de guaita i de defensa construïda el 1566 per la ciutat de Barcelona. El 1577 es va afegir una petita capella. Va ser volada per l'exèrcit castellà durant el llarg setge que Felip IV va imposar a Barcelona del 1651 al 1652 que, en caure la ciutat, va posar fi a la Guerra dels Segadors, iniciada el 1640. Va ser restaurada en forma de fortí el 1693. Va tornar a ser destruïda per l'exèrcit castellà de Felip V el 1705 durant la Guerra de Succesió i restaurada novament, amb baluards, el 1713. El 1848 va ser adaptada per poder instal·lar un far, al voltant del qual va nèixer el petit barri de La Farola. Jacint Verdaguer l'esmenta a la seva Oda a Barcelona de 1883 i es refereix a ell com a Cap-del- Riu.

La farola

A la imatge podem veure, a la vora de la platja, a Enric Pino, fill d'Amadeu Pino, que va fer la fotografia, veïns de l'Hospitalet. Els habitants de l'Hospitalet tenien el costum, molt arrelat entre els habitants del barri Centre, d'anar a passejar i a banyar-se a la Farola, o bé fins acostar-se a l'ermita de Bellvitge. Aquest costum es va anar perdent a mesura que Bellvitge es va anar urbanitzant, transformant-se radicalment el seu bucòlic entorn rural i agrari i la Granvia, al seu pas per la Marina de l'Hospitalet, va anar convertint-se en una barrera infranquejable, a mesura que guanyava tràfic de vehicles, impedint l'accés al mar. Fins el 1920 La Farola pertanyia al terme municipal de l'Hospitalet quan una gran part de la Marina va ser expropiada i agregada per l'Estat a Barcelona amb la intenció de construïr un port franc, que mai va realitzar-se. Això va generar molt malestar i molts litigis entre els propietaris agrícoles, doncs les terres expropiades eren uns camps de conreu esplèndids amb aigua abundant que donaven molt bones collites. L'Ajuntament de l'Hospitalet, essent alcalde en Tomás Giménez Bernabé, va realitzar el 1929 un acte solemne al consistori on es va protestar formalment per aquella agregació, potser amb la intenció de guanyar-se als propietaris. Un exemple d'aquests litigis va ser el protagonitzat per la família Carbonell Espinosa, propietària de 140.000 metres quadrats, els terrenys on ara hi ha Mercabarna, la Nissan i diferents vies, que va guanyar finalment un judici el 2012 al Consorci de la Zona Franca per una demanda interposada el 1996 i va ser indemnitzada, 92 anys després pel Consorci de la Zona Franca amb 14 milions d'euros per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme. La Farola, doncs, estava envoltada de camps de conreu, masos, com La Puda i Cal Sala, Cal Malet, i un petit conjunt de casetes i barraques de pescadors que tiraven l'art, un antic mètode de pesca amb xarxa. Avui està envoltada per les instal·lacions industrials i portuàries de la Zona Franca i és de difícil accés. Aquest far té una llarga història que es remunta a una torre de guaita i de defensa construïda el 1566 per la ciutat de Barcelona. El 1577 es va afegir una petita capella. Va ser volada per l'exèrcit castellà durant el llarg setge que Felip IV va imposar a Barcelona del 1651 al 1652 que, en caure la ciutat, va posar fi a la Guerra dels Segadors, iniciada el 1640. Va ser restaurada en forma de fortí el 1693. Va tornar a ser destruïda per l'exèrcit castellà de Felip V el 1705 durant la Guerra de Succesió i restaurada novament, amb baluards, el 1713. El 1848 va ser adaptada per poder instal·lar un far, al voltant del qual va nèixer el petit barri de La Farola. Jacint Verdaguer l'esmenta a la seva Oda a Barcelona de 1883 i es refereix a ell com a Cap-del- Riu.