Cavalcada dels Tres Tombs, festa de Sant Antoni Abat

Es veu un carruatge tirat per dos cavalls amb la banda de música a sobre en el seu gir de la rambla de Just Oliveras amb el carrer d'Enric Prat de la Riba, just davant de la que va ser la masia de l'Adela Oliveras, tocant paret amb paret amb el Casino del Centre, després seu de l'Agrícola Sindical durant la guerra civil i després seu de la Hermandad de labradores y ganaderos i Casa Sindical del Movimiento, que va ser enderrocada el 1977, per donar pas a un controvertit projecte urbanístic de construcció d'onze blocs de pisos de gran alçada. Aquest projecte que va rebre una forta contestació veïnal i no va arribar a realitzarse. Només es van aixecar dos dels blocs que, amb el temps, van quedar integrats en una enjardinada zona verda. Els cavalls i carruatges van guarnits amb vistosos ornaments per a l'ocasió. El carro pla o carro plataforma er un vehicle destinat al transport industrial. Disposava de dos eixos i com que la caixa era molt baixa, les quatre rodes eren molt petites en relació amb el carro normal. L'eix davanter portava adossats els braços o timoners i, en ser giratori, dotava de gran maniobravilitat el carruatge. Fins al desenvolupament de l'automòbil va ser l'enllaç entre les mercaderies transportades per vaixell o ferrocarril i les indústries. 

Can Rifà

Fàbrica Can Rifà. Treballadores disfressades el dia del Carnaval. La fàbrica Jacint Rifà es va posar en marxa l'any 1912

Can Rifà. Treballadors i treballadores de Can Rifà a l'entrada de la fàbrica

Entrada de la fàbrica Can Rifà. Fotografia de grup dels treballadors i treballadores de la fàbrica a la primera meitad dels annys cinquantes. Es veu la Lluïsa Gimeno Quinquillà a la filera del fons, la que sobresurt a l'esquerra de la reixa i el 6è començant per l'esquerra de la mateixa filera era l'encarregat, sr. Lluís. La fàbrica Jacint Rifà es va posar en marxa l'any 1912.

Carrer de París, 60

Imatge extreta d'una llicència d'obres.

Can Vila (Torre Talaia)

Imatge extreta d'una llicència d¡obres.

Carrer de Miquel Romeu, 59

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Antic mercat de Collblanc

Mercat ambulant al barri de Collblanc, on anys més tard es va construir el Mercat municipal del barri. En primer terme, el carrer d'Occident, cantonada amb el passatge Costa. Al fons, el lloc on hi ha el mercat actual. Es veuen diferents parades de venda: de materials de construcció, de verdures, etc. Al fons i en primer pla uns quants carros. Aquest tipus de carruatge, tancat per darrera i dedicat al transport de viatgers era conegut com a Tartana. Per davant era descoberta i per darrera, com s'observa a la fotografia, estava tancada amb porticons. Per a la seva tracció s'emprava un cavall jove o una haca, de pas molt més vigorós que aquests. Les rodes, les dues amb frenos, estaven unides amb una estructura de ferro que sostenia també la caixa mitjançant ballestes, per a la seva suspensió, com s'observa molt bé en aquesta fotografia. La vela de la tartana acostumava a estar fixada sobre l'estructura, sense possibilitat de ser plegada. Disposava de dos bancs laterals, enfrontats al costat de cada roda, on es situaven els quatre o sis viatgers que podia acollir, en funció del tamany de la tartana. En una època on tots els carruatges tenien una funció agrària, disposar d'una tartana pròpia era propi de classes benestants. Normalment eren propietat de carreters que feien amb elles trajectes concertats amb els viatgers. En aquesta fotografia apareix al fons una mena de "parada de tartanes", que feien les funcions que avui fan els taxis, però normalment compartides amb diferents viatgers.

Tartana a la Cavalcada dels Tres Tombs, festa de Sant Antoni Abat

Acte de benedicció d'una mula al seu pas per la parròquia de Santa Eulàlia de Mèrida. El rector de la parròquia, Mossèn Homar és l'encarregat de beneïr el bestiar que desfila pel seu davant. Al costat dret del mossèn, el seu ajudant, sr. Tomico. Aquest tipus de carruatge, tancat per darrera i dedicat al transport de viatgers era conegut com a Tartana. Per davant era descoberta i per darrera estava tancada amb porticons. Per a la seva tracció s'emprava un cavall jove o una haca, o una mula, com en aquesta fotografia, de pas molt més vigorós que els cavalls o els matxos, que es dedocaven a les feines agràries. Les rodes, les dues amb frenos, estaven unides amb una estructura de ferro que sostenia també la caixa mitjançant ballestes, per a la seva suspensió. La vela de la tartana acostumava a estar fixada sobre l'estructura, sense possibilitat de ser plegada. Disposava de dos bancs laterals, enfrontats al costat de cada roda, on es situaven els quatre o sis viatgers que podia acollir, en funció del tamany de la tartana. En una època on tots els carruatges tenien una funció agrària, disposar d'una tartana pròpia era propi de classes benestants. Normalment eren propietat de carreters que feien amb elles trajectes concertats amb els viatgers.

Tartana i cavall

Carruatge de dues rodes tirat per un cavall. Aquest tipus de carruatge, tancat per darrera i dedicat al transport de viatgers era conegut com a Tartana. Per davant era descoberta i per darrera, com s'observa a la fotografia, estava tancada amb porticons. Per a la seva tracció s'emprava un cavall jove o una haca, de pas molt més vigorós que aquests. Les rodes, les dues amb frenos, estaven unides amb una estructura de ferro que sostenia també la caixa mitjançant ballestes, per a la seva suspensió, com s'observa molt bé en aquesta fotografia. La vela de la tartana acostumava a estar fixada sobre l'estructura, sense possibilitat de ser plegada. Disposava de dos bancs laterals, enfrontats al costat de cada roda, on es situaven els quatre o sis viatgers que podia acollir, en funció del tamany de la tartana. En una època on tots els carruatges tenien una funció agrària, disposar d'una tartana pròpia era propi de classes benestants. Normalment eren propietat de carreters que feien amb elles trajectes concertats amb els viatgers.

Autobús que feia la línia Hospitalet-Santa Eulàlia

Fotografia de principis dels anys cinquanta. Autobús de l'empresa Oliveras que feia la linia Hospitalet centre-Sta. Eulàlia, acabat de remodelar, estacionat a la pl. Mossèn Homar. A l'esquerra, amb uniforme i gorra, hi ha el conductor del vehicle. Aquesta línia era molt utilitzada pels hospitalencs del centre perquè permetia anar a agafar la línia 1 del metro a Santa Eulàlia. Tenia parada davant del bar Serra de Santa Eulàlia. Era l'únic autubús amb el motor a dins i la gent l'anomenava "el xatu". Eren de color blau i aquest tipus d'autobús va funcionar fins a mitjans dels anys setanta, ja molt atrotinats. Al fons, al carrer Església podem veure un cavall tirant d'un carro i més al fons el turó de Can Serra.

Cal Bialet del Garro

Carro tirat per dos matxos i carregat d'carxofes de la masia de Cal Bialet del Garro preparat per anar a vendre al Born de Barcelona la mercaderia. El pes de la càrrega seria considerable. Les carxofes de l'Hospitalet, com les del Prat, eren d'una gran qualitat i eren exportades arreu. Se'n feien moltes collites de carxofes als camps de la Marina. El carro farratger dels alfasaires, era com el carro català típic però amb una modificació: l'entarimat de fusta de la base anava penjat, fins a un pam i mig de terra, de cadenes, o de cordes, com el de la fotografia, per tal d'augmentar la seva capacitat de càrrega (alfals, blat de moro, carxofes escaroles, pastanagues, etc. que el carreterer, amb gran destresa, com s¡observa a la fotografia, augmentava fent el munt molt més alt que les baranes, que medien menys d'un metro. Si el recorregut a fer era curt es posaven estaques a les baranes o al davant, com en aquesta fotografia, per poder carregar fins a extrems increïbles. Quan el carro s'utilitzava per a transportar altres menes de càrregues calia cobrir els costats d'aquesta plataforma penjada. Sobre les cadenes o cordes, i per tapar l'esvoranc entre aquestes, es disposaven unes estores d'espart que privaven els objectes menuts de caure a terra. Com que transitaven per llocs plans i carregaven productes de poc pes, disposaven de fre únicament en una de les rodes, normalment la roda de la dreta, el qual servia fonamentalment per immobilitzar el carro. (informació proporcionada per Ramon Morales)

Carro amb mongetes

Carro ple de mongetes seques. Es veuen tres homes posant el gènero al carro, protegits del sol amb un gran capell de palla. El carro farratger dels alfasaires, era com el carro català típic però amb una modificació: l'entarimat de fusta de la base anava penjat, fins a un pam i mig de terra, de cadenes, o de cordes, com el de la fotografia, per tal d'augmentar la seva capacitat de càrrega (alfals, blat de moro, mongetes seques, escaroles, pastanagues, etc. que el carreterer, amb gran destresa, com s¡observa a la fotografia, augmentava fent el munt molt més alt que les baranes, que medien menys d'un metro. Si el recorregut a fer era curt es posaven estaques a les baranes o al davant, com en aquesta fotografia, per poder carregar fins a extrems increïbles. Quan el carro s'utilitzava per a transportar altres menes de càrregues calia cobrir els costats d'aquesta plataforma penjada. Sobre les cadenes o cordes, i per tapar l'esvoranc entre aquestes, es disposaven unes estores d'espart que privaven els objectes menuts de caure a terra. Com que transitaven per llocs plans i carregaven productes de poc pes, disposaven de fre únicament en una de les rodes, normalment la roda de la dreta, el qual servia fonamentalment per immobilitzar el carro. (informació proporcionada per Ramon Morales)

Can Puig

Masia de Can Puig. Homes carregant coliflors a un carro tirat per un matxo al mig dels camps. El pagès de la gorra ensenya i dona, orgullós, una estupenda coliflor, potser un bròquil, al seu company. El carro farratger dels alfasaires, era com el carro català típic però amb una modificació: l'entarimat de fusta de la base anava penjat, fins a un pam i mig de terra, de cadenes, o de cordes, com el de la fotografia, per tal d'augmentar la seva capacitat de càrrega (alfals, blat de moro, escaroles, cols, coliflors, pastanagues, etc. que el carreterer, amb gran destresa, com s'observa a la fotografia, augmentava fent el munt molt més alt que les baranes, que medien menys d'un metro. Si el recorregut a fer era curt es posaven estaques a les baranes o al davant, com en aquesta fotografia, per poder carregar fins a extrems increïbles. Quan el carro s'utilitzava per a transportar altres menes de càrregues calia cobrir els costats d'aquesta plataforma penjada. Sobre les cadenes o cordes, i per tapar l'esvoranc entre aquestes, es disposaven unes estores d'espart que privaven els objectes menuts de caure a terra. Com que transitaven per llocs plans i carregaven productes de poc pes, disposaven de fre únicament en una de les rodes, normalment la roda de la dreta, el qual servia fonamentalment per immobilitzar el carro. (informació proporcionada per Ramon Morales)

Camps de la Marina

Josefa Aced Ortín i el seu marit Rafael Delcazo en un camp de la Marina, al Prat. Són davant del seu carro ple d'alfals que anava destinat a les vaqueries de Sants. Al fons, es veuren els blocs de Bellvitge. El carro farratger dels alfasaires, era com el carro català típic però amb una modificació: l'entarimat de fusta de la base anava penjat, fins a un pam i mig de terra, de cadenes, o de cordes, com el de la fotografia, per tal d'augmentar la seva capacitat de càrrega (alfals, blat de moro, escaroles, pastanagues, etc. que el carreterer, amb gran destresa, com s'observa a la fotografia, augmentava fent el munt molt més alt que les baranes, que medien menys d'un metro. Si el recorregut a fer era curt es posaven estaques a les baranes o al davant, com en aquesta fotografia, per poder carregar fins a extrems increïbles. Quan el carro s'utilitzava per a transportar altres menes de càrregues calia cobrir els costats d'aquesta plataforma penjada. Sobre les cadenes o cordes, i per tapar l'esvoranc entre aquestes, es disposaven unes estores d'espart que privaven els objectes menuts de caure a terra. Com que transitaven per llocs plans i carregaven productes de poc pes, disposaven de fre únicament en una de les rodes, normalment la roda de la dreta, el qual servia fonamentalment per immobilitzar el carro. (informació proporcionada per Ramon Morales)

Can Puig

Masia de Can Puig. Carro tirat per dos cavalls i ple d'escaroles per portar a vendre al mercat del Born. Al fons, una part de la façana principal de la casa, amb la seva galeria porxada. El carro farratger dels alfasaires, era com el carro català típic però amb una modificació: l'entarimat de fusta de la base anava penjat, fins a un pam i mig de terra, de cadenes, o de cordes, com el de la fotografia, per tal d'augmentar la seva capacitat de càrrega (alfals, blat de moro, escaroles, pastanagues, etc. que el carreterer, amb gran destresa, com s'observa a la fotografia, augmentava fent el munt molt més alt que les baranes, que medien menys d'un metro. Si el recorregut a fer era curt es posaven estaques a les baranes o al davant, com en aquesta fotografia, per poder carregar fins a extrems increïbles. Quan el carro s'utilitzava per a transportar altres menes de càrregues calia cobrir els costats o el davant d'aquesta plataforma penjada. Sobre les cadenes o cordes, i per tapar l'esvoranc entre aquestes, es disposaven unes estores d'espart que privaven els objectes menuts de caure a terra. Com que transitaven per llocs plans i carregaven productes de poc pes, disposaven de fre únicament en una de les rodes, normalment la roda de la dreta, el qual servia fonamentalment per immobilitzar el carro. (informació proporcionada per Ramon Morales)

Can Puig

Masia de Can Puig. Home menant un matxo que tira d'un carro carregat d'escaroles pel mig dels camps. El terreny acostumava a estar enfagat i els pagesos molts cops feien les feines del camp descalços per tal de no fer malbé les espardenyes. Molts cops els camps de la Marinaa eren xops d'aigua i això afavoria l'aparició de molestes sangoneres, que s'enganxaven a les cames nues dels pagesos. El carro farratger dels alfasaires, era com el carro català típic però amb una modificació: l'entarimat de fusta de la base anava penjat, fins a un pam i mig de terra, de cadenes, o de cordes, com el de la fotografia, per tal d'augmentar la seva capacitat de càrrega (alfals, blat de moro, escaroles, pastanagues, etc. que el carreterer, amb gran destresa, com s¡observa a la fotografia, augmentava fent el munt molt més alt que les baranes, que medien menys d'un metro. Si el recorregut a fer era curt es posaven estaques a les baranes o al davant, com en aquesta fotografia, per poder carregar fins a extrems increïbles. Quan el carro s'utilitzava per a transportar altres menes de càrregues calia cobrir els costats d'aquesta plataforma penjada. Sobre les cadenes o cordes, i per tapar l'esvoranc entre aquestes, es disposaven unes estores d'espart que privaven els objectes menuts de caure a terra. Com que transitaven per llocs plans i carregaven productes de poc pes, disposaven de fre únicament en una de les rodes, normalment la roda de la dreta, el qual servia fonamentalment per immobilitzar el carro. (informació proporcionada per Ramon Morales)

Cavalcada dels Tres Tombs, festa de Sant Antoni Abat

Cavalcada dels Tres Tombs, amb motiu de la festa de Sant Antoni Abat, al seu pas per la rambla de Just Oliveras, just a la cantonada amb el carrer d'Enric Prat de la Riba. Es veu un dels carros de la família Campreciós carregat de sacs plens d'alfals. A dalt dels sacs hi ha el carreter i un cartell on hi diu "Hermandad de Labradores y Ganaderos. Hospitalet de Llobregat", és a dir que aquesta fotografia està feta en ple franquisme, cap a finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta, pel tipus d'indumentària de la gent del seu voltant mirant la cavalcada. Aquest dia plovia, però tot i això la cavalcada es feia, fet que explica el fort arrelament d'aquesta festa agrícola entre els hospitalencs del centre, molts encara vinculats a les feines del camp. El carro farratger dels alfasaires, era com el carro català típic però amb una modificació: l'entarimat de fusta de la base anava penjat, fins a un pam i mig de terra, de cadenes, o de cordes, com el de la fotografia, per tal d'augmentar la seva capacitat de càrrega (alfals, blat de moro, pastanagues, etc. que el carreterer, amb gran destresa, com s¡observa a la fotografia, augmentava fent el munt molt més alt que les baranes, que medien menys d'un metro. Si el recorregut a fer era curt es posaven estaques a les baranes per poder carregar fins a extrems increïbles. Quan el carro s'utilitzava per a transportar altres menes de càrregues calia cobrir els costats d'aquesta plataforma penjada. Sobre les cadenes o cordes, i per tapar l'esvoranc entre aquestes, es disposaven unes estores d'espart que privaven els objectes menuts de caure a terra. Com que transitaven per llocs plans i carregaven productes de poc pes, disposaven de fre únicament en una de les rodes, com s'observa a la fotografia, el qual servia fonamentalment per immobilitzar el carro. (informació proporcionada per Ramon Morales)

Cavalcada dels Tres Tombs, festa de Sant Antoni Abat

Cavalcada dels Tres Tombs, amb motiu de la festa de Sant Antoni Abat, al seu pas per la rambla de Just Oliveras, just a la cantonada amb el carrer d'Enric Prat de la Riba. Es veu un dels carros de la família Campreciós carregat de sacs plens d'alfals. A dalt dels sacs hi ha un cartell on hi diu "Hermandad de Labradores y Ganaderos. Hospitalet de Llobregat", és a dir que aquesta fotografia està feta en ple franquisme, cap a finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta, pel tipus d'indumentària de la gent. Aquest dia plovia, però tot i això la cavalcada es feia, fet que explica el fort arrelament d'aquesta festa agrícola entre els hospitalencs del centre, molts encara vinculats a les feines del camp. El carro farratger dels alfasaires, era com el carro català típic però amb una modificació: l'entarimat de fusta de la base anava penjat, fins a un pam i mig de terra, de cadenes, o de cordes, com el de la fotografia, per tal d'augmentar la seva capacitat de càrrega (alfals, blat de moro, pastanagues, etc. que el carreterer, amb gran destresa, com s¡observa a la fotografia, augmentava fent el munt molt més alt que les baranes, que medien menys d'un metro. Si el recorregut a fer era curt es posaven estaques a les baranes per poder carregar fins a extrems increïbles. Quan el carro s'utilitzava per a transportar altres menes de càrregues calia cobrir els costats d'aquesta plataforma penjada. Sobre les cadenes o cordes, i per tapar l'esvoranc entre aquestes, es disposaven unes estores d'espart que privaven els objectes menuts de caure a terra. Com que transitaven per llocs plans i carregaven productes de poc pes, disposaven de fre únicament en una de les rodes, com s'observa a la fotografia, el qual servia fonamentalment per immobilitzar el carro. (informació proporcionada per Ramon Morales)

Cal Vermell

Vista de la masia de Cal Vermell, durant la Guerra Civil. Es veu un grup d'homes i una dona pel camí d'accés a la casa. Al fons, es veu la masia envoltada de camps i uns pallers a l'era. Surt l'Emma Goldman, fotògrafa i feminista (1869-1940) de visita a l'Agrícola Col·lectiva.

Hospital de la Creu Roja

Façana dels consultoris de la Creu Roja. Es veu cotxe de l'època aparcat davant l'entrada del consultori.

Gegants de l'Hospitalet

Retrat del grup de geganters de l'Hospitalet amb gestors culturals del Patronat Municipal de Cultura de L'Hospitalet al palauet de Can Buxeres el 1984. El quart per la dreta, amb ulleres, és en Joan Francesc Marco Conchillo, gerent del Patronat; a la seva esquerra en Jordi Font Cardona, amb barba i el got a la mà, coordinador i ajegut, el primer a l'esquerra, amb bigoti i ulleres és en Xavier Marcè Carol, responsable de Festes. Al seu darrera, la parella de gegants dits "romans", per diferenciar-los de l'altre parella de gegants de la ciutat, anomenats "grecs", en Roc i l'Eulàlia, i 4 capgrossos. Amb els noms de Jaume I i la seva esposa, aquests gegants de la fotografia es van construïr a Olot, a la firma Vídua de Sabel Barnadas, l'any 1928. Van ser restaurats a finals dels anys setanta, quan van tornar a sortir pels carrers de L'Hospitalet després d'uns anys en que el costum es va perdre i posteriorment a principis dels anys noranta, quan van ser malmessos a causa d'una una agressió vandàlica al Palauet de Can Buxeres, lloc on tradicionalment es guardaven les dues parelles de gegants. El 1996 es va confeccionar un nou vestuari mitjançant un concurs, que van guanyar els tallers de les modistes de l'Hospitalet Marieta Sanabra, que vestí el gegant, i de Maria Manyà, que vestí la geganta. Pel que fa als tres gestors culturals presents a la fotografia cal dir que van ser tres destacats militants socialistes en l'àmbit de la gestió cultural, els tres amb una llarga trajectòria. Joan Francesc Marco i Conchillo, que ja treballava a l'ajuntament de l'Hospitalet des de 1975, va ocupar, en tant que militant socialista des de 1976, diversos càrrecs directius en l’àmbit de cultura a l’ajuntament de L’Hospitalet ( gerent del Patronat Municipal de Cultura (1975-1984) Tinent d'alcalde de Cultura i Educació i Diputat de Cultura de la Diputació de Barcelona (1995-2003), al de Granada (1985-1986) al de Sabadell (2007-2008) i al Ministerio de Cultura, com a subdirector general de música i Director general de l'INAEM (1986-1990). Va ser també conseller delegat del TNC (2004-2007) i director general del Liceu (2008-2013). En Jordi Font i Cardona, també militant socialista des dels anys setanta, va ser coordinador de l'Area de Cultura de la Diputació de Barcelona (1983-1999) i director general de l'Institut del Teatre (2002-2014). Xavier Marcé i Carol, també militant socialista, va ser gerent del Patronat Municipal de Cultura de 1985 fins el 1994, director de Recursos i d'Acció Cultural de l'Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), director general de l'Institut Català de les Indústries Culturals de la Generalitat de Catalunya, director general de l'empresa del sector teatral Focus i Regidor de turisme de l'Ajuntament de Barcelona. Els tres van estar implicats en la creació del Centre d'Estudis i de Recursos Culturals de la Diputació de Barcelona. El 1984, l'any en què es va realitzar aquesta fotografia, l'Area de Cultura de la a Diputació de Barcelona va organitzarva ”Interaccció-84”, el primer encontre d’agents culturals, públics i socials, d’àmbit català i espanyol, que prendria un caràcter fundacional. Va ser a la seva cloenda que es va anunciar la creació del Centre d’Estudis i Recursos Culturals (CERC), el think tank de les polítiques culturals, que adquiriria una intensa i continuada projecció catalana, espanyola i iberoamericana. L’Eduard Delgado en va ser el màxim inspirador i el primer director, acompanyat de Joaquim Franch, d’Alfons Martinell i dels llavors joves gestors culturals Xavier Marcé, Esteve León i Eduard Miralles.

Gegants de l'Hospitalet

Retrat del grup de geganters de l'Hospitalet davant del Palauet de Can Buxeres el 1995. Al seu darrera, la parella de gegants dits "romans", per diferenciar-los de l'altre parella de gegants de la ciutat, anomenats "grecs", en Roc i l'Eulàlia, i 4 capgrossos. Amb els noms de Jaume I i la seva esposa, aquests gegants es van construïr a Olot, a la firma Vídua de Sabel Barnadas, l'any 1928. Van ser restaurats a finals dels anys setanta, quan van tornar a sortir pels carrers de L'Hospitalet després d'uns anys en que el costum es va perdre i posteriorment a principis dels anys noranta, quan van ser malmessos a causa d'una una agressió vandàlica al Palauet de Can Buxeres, lloc on tradicionalment es guardaven les dues parelles de gegants. El 1996 es va confeccionar un nou vestuari mitjançant un concurs, que van guanyar els tallers de les modistes de l'Hospitalet Marieta Sanabra, que vestí el gegant, i de Maria Manyà, que vestí la geganta. Ajegut el primer a l'esquerra, membre també del col·lectiu de geganters, l'actor-mim sevillà Antonio Calderon, conegut amb el sobrenom de "Willy", o " El Güili", cofundador juntament amb l'actor-mim de Vilassar de Dalt Jordi Fàbrega, de la companyia teatral del Mim-Gest afincada a l'Hospitalet Teatre de la Bohemia.

Aula escolar de Can Arús

Aula infantil de l'escola de Can Arús amb alumnes i mestra.

Casino del Centre

Casino del Centre amb les balconades engalanades i persones amb vestits d'època per assistir a algun acte a l'interior del local. Edifici de l'any 1874 ubicat al carrer Enric Prat de la Riba núm. 337-339 cantonada amb la rambla de Just Oliveras i Riera de la Creu. Està catalogat en el PEPPA amb el núm. 22.

Aula de Cultura de La Florida i Biblioteca Popular

Fotografia de 1979 presa des del carrer de la Renclusa. Vista de la façana de l'Aula de Cultura de La Florida i de la Biblioteca Popular, amb tot de cartells als vidres anunciant actes i activitats culturals. Destaca el cartell de la funció de l'obra teatral l'Hostal de la Glòria, de Josep Maria de Sagarra, dirigida per l'actor i director teatral hospitalenc Miquel Xartó, al Teatre del Centre Catòlic de l'Hospitalet, en homenatge al que va ser durant molts anys ànima i director artístic del seu Quadre Escènic, el director teatral amateur Alfons Flores, pare del director teatral Enric Flores Tarrés i de l'escenògraf Alfons Flores Tarrés, fundadors del Grup d'Acció Teatral (GAT) de l'Hospitalet. L’Aula de Cultura de La Florida va ser la primera d’una xarxa d’equipaments culturals de barri que van esdevenir motor de la política cultural de la ciutat dels primers ajuntaments democràtics. Va ser també la primera que va existir a tota Espanya. Qui llavors era l'alcalde, Vicenç Capdevila, va crear aquest equipament acollint-se a l’Ordre Ministerial de 3 de juliol de 1974 de creació de la Red Nacional de Aulas de Cultura del Estado español, una ordre que promovia la creació de “centres per facilitar mitjans d’integració cultural a la població immigrada que ha sortit de les zones rurals a les urbanes que denota importants fenòmens de desarrelament social”. L'Aula de Cultura de La Florida, com totes les que es van anar obrint posteriorment als barris de Santa Eulàlia, Bellvitge, Collblanc-Torrassa, Sant Josep i Sanfeliu, pretenien acostar la cultura i les diferents disciplines artístiques als veïns de cada barri de l'Hospitalet mitjançant l'organització de conferències, debats i taules rodones, tallers culturals (de teatre, dansa, ceràmica, pintura, gravat, fotografia, cinema, cuina, etc) en sessions de tarda, de 16h. a 22h. de dilluns a divendres i actuacions teatrals i musicals alguns caps de setmana al vespre. Es volia també, mitjançant el suport als diferents calendaris festius de cada barri, incrementar el grau de participació i pertinença dels habitants amb cadascun d'ells i amb l'Hospitalet, ciutat que havia sofert una gran transformació urbanística en pocs anys que l'havíen convertit en una ciutat dormitori mancada llavors, a finals dels anys setanta, d'una identitat clara i definida. L'Aula de Cultura de La Florida va ser inaugurada el 1975, amb una important exposició anomenada "Los cántaros de la emigración" del col·lectiu artístic Glicinas 21, liderat per Honorio Blasco y Félix Sandoval, que proposava reflexionar sobre la identitat, la cultura i l'emigració. Aquest equipament municipal va ser tancat definitivament, per tal que la biblioteca pogués ser ampliada i modernitzada, el 1996. Els seus respectius directors/res van ser Josep Maria Figueres, Clara-Carme Parramon, Pietat Hernàndez, Jordi Piera, Manel Bujía, Artur Arranz i Ferran Farré. De entre les moltes activitats culturals sorgides de d'aquesta Aula de cultura, a banda de l'esmentada exposició, cal destacar la seva forta implicació amb la festa major del barri de La Florida, ajudant a la seva consolidació, l'ajut a la realització dels capgrossos de La Florida, que representen figures polítiques llavors emblemàtiques del barri, l'encàrrec a Xavier Jansana, constructor professional de renom d'imagineria festiva per tal que realitzés els gegants de Pubilla Casas (Eulàlia, la Pubilla Casas) i de Can Serra (Paco, el del tambor, personatge real que sortia pel barri amb un tambor per convocar els veïns de Can Serra a les movilitzacions per a la millora del barri, mort prematurament, que va ser triat pels mateixos veïns com a figura emblemàtica de Can Serra) i la realització d'un estudi a càrrec de l'antropòloga Juana Ibáñez sobre la història de l'equipament en saber-se el seu proper tancament: “Des del 75 fins ara: l’aula de cultura al barri de La Florida”, Museu d’Història de L’Hospitalet, 1998, inèdit, (A l’Arxiu de L’Hospitalet, R-3275). És interessant la consulta d’aquest estudi per conèixer la gestació de l’aula i les declaracions en primera persona d’alguns dels seus protagonistes com és l’esmentat alcalde Vicenç Capdevila, i alguns dels seus directors i directores.