Are you sure you want to delete this item? Are you sure you want to delete these 0 items?

Download

Oops! Something went wrong! It doesn't appear to have affected your data. Please notify your system administrator if the problem persists. Access denied
Your session was expired. Page will be reloaded.

Processing...

Your assets are ready. If the download does not start automatically, click Download.

Add assets to album

  • AMHLAF0000505.jpg
    Prolongació de la Granvia ("calle Cortes") al seu pas per la plana de la Marina de l'Hospitalet
    Imatge de la Gran Via en obres, entorn els anys 1930. Es pot veure com la seva obertura es feu travessant la plana de la Marina, per la seva part alta. A costat i costat es poden veure algunes xemeneixes de les fàbriques properes, com Viuda e Hijos de Jaime Trias, anomenada després com a Godó y Trias S.A, (popularment coneguda com "les sangoneres", pel lloc on hi era, el pla de les sangoneres) que quedaria en part també afectada. Les negociacions amb els propietaris agrícoles de la plana del sector de la Marina per tal de poder prolongar aquesta via al seu pas per l'Hospitalet es van iniciar el 1923, essent alcalde de l'Hospitalet en Josep Muntané i Almirall. Van finalitzar el 1927, en l'època de la dictadura de Primo de Rivera, essent alcalde de l'Hospitalet Tomás Giménez Bernabé, que va aconsseguir la cessió, per part dels propietaris, si us plau per força, de quatre km. de terreny per tal de poder ampliar la Gran Via, anomenada llavors carrer Cortes, fins el riu Llobregat. La negociació va ser difícil, perquè els propietaris agrícoles de la Marina, ja havien estat expropiats el 1920 per l'Estat per fer el port franc que mai es va fer i això va generar molt malestar i molts litigis. L'Ajuntament de l'Hospitalet, essent encara alcalde en Tomás Giménez, va realitzar un acte solemne al consistori on es va protestar formalment per aquella agregació, potser amb la intenció de guanyar-se als propietaris. La família Carbonell Espinosa, per exemple, propietària de 140.000 metres quadrats, els terrenys on ara hi ha Mercabarna, la Nissan i diferents vies, va guanyar finalment un judici el 2012 al Consorci de la Zona Franca per una demanda interposada el 1996 i va ser indemnitzada, 92 anys després, pel Consorci de la Zona Franca amb 14 milions d'euros per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme. L'objectiu de l'Ajuntament de Barcelona era poder conectar Barcelona amb l'aeròdrom de El Prat, que ja funcionava amb vols regulars comercials i era, cada cop més, una porta d'entrada a la ciutat per un mitjà de transport que connectava Barcelona amb tot el món. L’any 1916 es constitueix el Real Aeroclub de Catalunya, societat esportiva formada membres de l’alta burgesia catalana i s’ inaugura l’Escola Catalana d’Aviació, primera escola d’aviació, on es van provar els primers productes de la indústria aeronàutica catalana i es van disputar els primers concursos i competicions esportives. Escullen el Delta del riu Llobregat com a emplaçament del primer camp de vols de Catalunya, prop de l’estany d’ El Remolar, a Viladecans, a tocar de El Prat de Llobregat, on curiosament hi havia una granja avícola que es deia La Volateria i que donaria nom al futur aeròdrom, situat a 14 kilòmetres de Barcelona. Al desembre de 1918 l’empresa d’aviació Latécoère inaugura la línia Toulouse-Casablanca, amb escala a la Volateria, amb 2 vols setmanals, convertint l’aeròdrom en el primer de Barcelona i d’Espanya amb vols comercials. Des del 1919 estava habilitat com a aeroport provisional de Barcelona, amb pistes d’una extensió de 1.000 × 400 m. A causa de la crisi que patí l’Aeroclub de Catalunya a partir del 1920, l’aeròdrom es fa servir també com a base per a la flota de Zeppelin i hidroavions de l'Armada i de l'Exèrcit de Terra Espanyol. Els serveis comercials regulars van començar el 1927 amb la línia d'Iberia que l'unia amb l'Aeroport de Cuatro Vientos de Madrid. Aquesta línia va ser la primera línia d'Iberia.
    Agricultura i ramaderia
    Arquitectura i urbanisme
    Camins
    Carrers
    Godó i Trías S.A. (Les Sangoneres)
    Indústries
    La Marina
    Natura i medi ambient
    Obres
  • AMHLAF0000506.jpg
    Prolongació de la Granvia ("calle Cortes") al seu pas per la plana de la Marina de l'Hospitalet
    Imatge de la Gran Via en obres. La seva obertura es feu travessant la plana de la Marina, per la seva part alta. A costat i costat es poden veure algunes xemeneixes de fàbriques properes, com, a l'esquerra, Caralt y Pérez S.A, coneguda com a can Caralt i Viuda e Hijos de Jaime Trias, anomenada després com a Godó y Trias S.A., coneguda popularment com "Les Sangoneres". Imatge de la Gran Via en obres, entorn els anys 1930. Es pot veure com la seva obertura es feu travessant la plana de la Marina, per la seva part alta. A costat i costat es poden veure algunes xemeneixes de les fàbriques properes, com Viuda e Hijos de Jaime Trias, anomenada després com a Godó y Trias S.A, (popularment coneguda com "les sangoneres", pel lloc on hi era, el pla de les sangoneres) que quedaria en part també afectada. A la part esquerra de la fotografia hi ha un grup d'homes fent feines del camp carregant material a un carro tirat per un cavall. Per la carretera avança un gran automòbil, que sembla un cotxe de línia. Al fons a la dreta es poden veure les cúpules del Palau Nacional, sobre la muntanya de Montjuïc Les negociacions amb els propietaris agrícoles de la plana del sector de la Marina per tal de poder prolongar aquesta via al seu pas per l'Hospitalet es van iniciar el 1923, essent alcalde de l'Hospitalet en Josep Muntané i Almirall. Van finalitzar el 1927, en l'època de la dictadura de Primo de Rivera, essent alcalde de l'Hospitalet Tomás Giménez Bernabé, que va aconsseguir la cessió, per part dels propietaris, si us plau per força, de quatre km. de terreny per tal de poder ampliar la Gran Via, anomenada llavors carrer Cortes, fins el riu Llobregat. La negociació va ser difícil, perquè els propietaris agrícoles de la Marina, ja havien estat expropiats el 1920 per l'Estat per fer el port franc que mai es va fer i això va generar molt malestar i molts litigis. L'Ajuntament de l'Hospitalet, essent encara alcalde en Tomás Giménez, va realitzar un acte solemne al consistori on es va protestar formalment per aquella agregació, potser amb la intenció de guanyar-se als propietaris. La família Carbonell Espinosa, per exemple, propietària de 140.000 metres quadrats, els terrenys on ara hi ha Mercabarna, la Nissan i diferents vies, va guanyar finalment un judici el 2012 al Consorci de la Zona Franca per una demanda interposada el 1996 i va ser indemnitzada, 92 anys després, pel Consorci de la Zona Franca amb 14 milions d'euros per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme. L'objectiu de l'Ajuntament de Barcelona era poder conectar Barcelona amb l'aeròdrom de El Prat, que ja funcionava amb vols regulars comercials i era, cada cop més, una porta d'entrada a la ciutat per un mitjà de transport que connectava Barcelona amb tot el món. L’any 1916 es constitueix el Real Aeroclub de Catalunya, societat esportiva formada membres de l’alta burgesia catalana i s’ inaugura l’Escola Catalana d’Aviació, primera escola d’aviació, on es van provar els primers productes de la indústria aeronàutica catalana i es van disputar els primers concursos i competicions esportives. Escullen el Delta del riu Llobregat com a emplaçament del primer camp de vols de Catalunya, prop de l’estany d’ El Remolar, a Viladecans, a tocar de El Prat de Llobregat, on curiosament hi havia una granja avícola que es deia La Volateria i que donaria nom al futur aeròdrom, situat a 14 kilòmetres de Barcelona. Al desembre de 1918 l’empresa d’aviació Latécoère inaugura la línia Toulouse-Casablanca, amb escala a la Volateria, amb 2 vols setmanals, convertint l’aeròdrom en el primer de Barcelona i d’Espanya amb vols comercials. Des del 1919 estava habilitat com a aeroport provisional de Barcelona, amb pistes d’una extensió de 1.000 × 400 m. A causa de la crisi que patí l’Aeroclub de Catalunya a partir del 1920, l’aeròdrom es fa servir també com a base per a la flota de Zeppelin i hidroavions de l'Armada i de l'Exèrcit de Terra Espanyol. Els serveis comercials regulars van començar el 1927 amb la línia d'Iberia que l'unia amb l'Aeroport de Cuatro Vientos de Madrid. Aquesta línia va ser la primera línia d'Iberia.
    Agricultura i ramaderia
    Arquitectura i urbanisme
    Carrers
    Carros i carruatges
    Cotxes
    Godó i Trías S.A. (Les Sangoneres)
    Indústries
    La Marina
    Obres
    Transports
    Viuda e Hijos de Jaime Trias
    Caralt y Pérez S.A.
    Can Caralt
  • AMHLAF0000117.jpg
    Prolongació de la Granvia ("calle Cortes") al seu pas per l'Hospitalet de Llobregat. Projecte de Ramon Puig i Gairalt d'urbanització i eixample i pont sobre el ferrocarril en la "calle de Cortes. "Calle de Cortes vista desde el paseo. Nº 18"
    Reproducció del dibuix del projecte del carrer de les Corts vist des del passeig. Correspon a la col·lecció del pla d'eixample i reforma interior redactat per l'arquitecte municipal Ramon Puig Gairalt, (19/05/1886-13/07/37)
    Arquitectura i urbanisme
    Carrers
    Cartografia
    Plànols
    Projectes urbanístics
  • AMHLAF0000118.jpg
    Prolongació de la Granvia (carrer "Cortes") al seu pas per l'Hospitalet de Llobregat. Projecte de Ramon Puig i Gairalt d'urbanització i eixample i pont sobre el ferrocarril en la "calle de Cortes."
    Reproducció del dibuix del projecte del carrer de les Corts i el pont projectat sobre les vies del ferrocaril. "El grandioso puente proyectado sobre la línea del ferrocarril, en la prolongación de la calle de Cortes, cuyas obras estan a punto de empezarse". Correspon a la col·lecció del pla d'eixample i reforma interior redactat per l'arquitecte municipal Ramon Puig Gairalt, (19/05/1886-13/07/37)
    Arquitectura i urbanisme
    Carrers
    Cartografia
    Ferroviaris
    Plànols
    Ponts
    Projectes urbanístics
    Transports
  • AMHL_101_C410_1955_25899_002_foto.jpg
    Carrer de la Mare de Déu dels Desemparats, 43-45-47
    Imatge extreta d'una llicència d'obres. Actualment lloc on s’ubica l’Escola Montessori (informació facilitada per Sergio Alonso en data 19/5/2020)
    Arquitectura i urbanisme
    Carrers
    Edificis
    Educació
    EScola Montessori
    Escoles
  • AMHLAF0000205.jpg
    Carrer Major
    Carrer Major cantonada plaça Mossèn Homar. Es veu la sabateria Jové i la sastreria Ramos i més lluny, la pastisseria Solé, l'Armeria Juglà, la verduleria "Cal Tano", el Bar Nin i a la cantonada amb Príncep de Bergara la Pastisseria Teresa.
    Activitats econòmiques
    Arquitectura i urbanisme
    Botigues
    Carrers
    Edificis
    Establiments comercials
  • AMHLAF0004454.jpg
    Homenatge a la vellesa
    Homenatge a la vellesa a Santa Eulàlia. Vista del capdavant de la processó pel carrer de Santa Eulàlia, a l'alçada de Can Trinxet. En primer terme les autoritats davant dels pendons de la ciutat, entre d'altres, el pendó de la Coral El Pensament i el de la Coral Els antics de la Torrassa. Segueix a la comitiva la banda de música [La banda de música és “La Popular Sansense”, concretament és la que ocupa el segon lloc en la desfilada, la que va immediatament darrera de les autoritats i dels pendons de la ciutat i davant dels avis i les madrines. (Informació facilitada per Josep Cortés en data 18/5/2020)] A l'esquerra s'observa un edifici del conjunt original de Can Trinxet, avui desaparegut, que postreiorment, en els anys setanta, i fins el 2003, era les cotxeres d'Autocars Julià.
    Associacions i entitats
    Banda La Popular Sansense
    Celebracions
    Culturals i socio culturals
    Festes
    Gent Gran
    Homenatges a la vellesa
    Patronato Local de la Vejez
    Serveis socials
  • AMHLAF0003986.jpg
    Can Gras (Can Trinxet)
    Vista exterior dels anys setanta del segle XX de l'entrada principal de la que va ser Can Gras, indústria tèxtil cotonera especialitzada en llençols, vellut i pana inaugurada al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet el 1906, posteriorment integrada dins el conjunt fabril de Can Trinxet. A la dreta s'observa un altre edifici del conjunt original de Can Trinxet, avui desaparegut, que per aquesta època, els anys setanta, i fins el 2003, era les cotxeres d'Autocars Julià. L'edifici del centre de la fotografia correspon a l'entrada i la casa del porter de Can Gras, que encara avui es conserva, i va ser realitzat, junt amb tota la tanca que delimitava la fàbrica, el 1916 per l'arquitecte modernista Modest Feu i Estrada. Miquel Gras Verdaguer (Manlleu, 1842 - Barcelona 1912), industrial del sector tèxtil que va ser alcalde de Torelló en dues ocasions (1877-1881 i 1891-1894), es va associar el 1871 amb Josep Espona Font i van crear a Torelló Espona, Gras y Companyia, Sociedad en comandita, amb seu social al carrer Fontanella de Barcelona. La seva esposa, Ramona Espona Font, també de Torelló, era germana del també industrial cotoner Josep Espona Font, que, a un cop dissolta la seva societat amb Gras, traslladà la seva important fàbrica el 1902 a Sant Joan de les abadesses. Els fills de Miquel Gras van ser Ramon, Rosa i Josep (1879-1918), que va heretar la fàbrica. Els Gras fixaren la seva residència habitual a Barcelona, com també van fer d’altres industrials. Miquel Gras va fundar aquesta fàbrica al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet el 1906 i va ser ampliada per ell el 1910 i pel seu fill el 1916. L'edifici i la xemeneia, que encara avui es conserva, va ser projectada per l'arquitecte modernista Modest Feu i Estrada, nascut a Sants, on va deixar una forta petjada. Va ser una fàbrica de filats i teixits de cotó, especialitzada en llençols, vellut i pana, un teixit que es faria molt popular per la seva resistència i perquè amb ell es farien els uniformes dels treballadors de moltes empreses, com els de la Compañía de Tranvies de Barcelona, que va popularitzar l'expressió "pana de tramviaire". Josep Gras i Espona va morir prematurament el 1918 a Manlleu quan encara no havia fet els quaranta anys. La seva vídua, Victòria Artero, mare de quatre nens el més gran dels quals tenia 8 anys, va decidir llavors, en uns anys de forta conflictivitat social i d'inici del període conegut com a "pistolerisme", arrendar la fàbrica Can Gras a l'empresa tèxtil del costat, Avelino Trinxet e Hijos, l'amo de la qual, precisament, havia sortit il·lès d'un tiroteig uns mesos abans el mateix any 1918, que li va comprar posteriorment, a finals dels anys vint. Els seus fills no es van dedicar al negoci familiar. El primogènit, Miquel Gras i Artero, (1910-1988) va arribar a ser un destacat i reconegut metge pioner de la medicina esportiva i de la cirurgia plàstica. El segon, Josep, va crear un bufet d'advocats i una administració de finques al domicili familiar, c/ Roger de Llúria, 86, encara el 2020 en funcionament. Avelino Trinxet e Hijos, important fàbrica cotonera especialitzada en texits de cotó que hi havia al seu costat, fundada per Avel·lí Trinxet i Casas, coneguda popularment com a Can Trinxet, en la que Can Gras va quedar dissolta, va arribar a ser una gran indústria amb més de 1000 treballadores (el 90% eren dones) i va formar part de la Unión Industrial Algodonera S.A., fundada el 1929 per un grup d'industrials catalans, raó per la qual va ser visitada pel rei Alfons XIII el 1930. Es va mantenir activa fins els anys vuitanta del segle passat. Els edificis que conformaven el conjunt original de Can Trinxet, d'estil modernista de maó vist, avui totalment desapareguts, van ser projectats el 1905 per l'arquitecte Joan Alsina i Arús. L'edifici fabril anomenat avui Can Trinxet que ha arribat als nostres dies correspon en la seva integritat al que en el seu dia va ser Can Gras. Can Trinxet està catalogada en el PEPPA amb núm. 92.
    Arquitectura i urbanisme
    Can Trinxet
    Edificis
    Indústries
  • AMHLAF0000968.jpg
    Fàbrica Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment coneguda com a Godó y Trias S.A.
    Foto realitzada des de la Gran Via de les Corts Catalanes de la tanca de la fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, després de la guerra civil, coneguda com a Godó i Trias S.A., anomenada popularment "Les Sangoneres", pel fet d'haver-se instal·lat, el 1903, a instàncies de María Pilar Romeu Torrens, vídua de Trias, a l'anomenat prat de les sangoneres, un terreny ben regat per un canal provinent del Canal de la Infanta, i per un profund pou artesià de cinquanta metres de fondària, on, a banda de molta aigua, necessària per realitzar satisfactòriament el procés de transfomació industrial del jute, abundaven les sangoneres. Produïa arpillera, sacs i cordes de jute, realitzats majoritàriament per dones, que eren les filadores que feien anar els telers. Els homes tenien cura del transport de materials i productes i del manteniment de l'edifici i la maquinària. L'estrella de cinc puntes de l'emblema inicial de la fàbrica fa referència a l'origen indi de la matèria primera amb la qual treballaven: el jute. Les oficines de Viuda e Hijos de Jaime Trias estaven inicialment, al carrer Diputació núm. 249 de Barcelona, dins el "Quadrat d'or" i, posteriorment, desapareguda la vídua el 1936 i acabada la guerra civil, el 1946, els seus hereus van fusionar la seva firma de filatures de jute amb la dels Godó, situada a Igualada, canviant el nom de l'empresa per constituir «Godó y Trias, S.A.».al carrer Pelai, núm 28, al mateix edifici de La Vanguardia, propietat dels Godó. L'edifici, projectat per l'enginyer Ferran Junoy Vernet amb maó vist, té decoració de tipus modernista, aprofitant les qualitats del maó per a fer dibuixos geomètrics a les façanes. L’estructura original de la primigènia fàbrica, consistia en dos blocs de naus d’estil modernista, totes elles amb els murs de maó vist, amb cobertes de quatre vessants. Les façanes estan coronades per cornises emmerletades formant unes sanefes de dissenys geomètrics. Al final de les naus s'aixeca una petita torre de base quadrada emmerletada. Al límit occidental de la parcel·la, i separades de les naus centrals per un passadís, s'aixequen diferents pavellons aïllats que allotjaven dependències productives i administratives. Entre els anys 1962-1964 els arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà van realitzar una ampliació de la fàbrica projectant una sèrie de pabellons de maó vist, amb teulada amb forma de serra, continuant-hi el seu llenguatge modernista. Es va mantenir en funcionament fins a principis dels anys vuitanta del s. XX. L'edifici, actualment de propietat municipal, un dels millors exemples d'arquitrectura industrial de principis del segle XX realitzada amb maó vist, forma part del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectonic (EPPA, fitxa núm. 28) Aquesta històrica tanca del recinte va desaparèixer per la urbanització de la Gran Via al seu pas per l'Hospitalet.
    Arquitectura i urbanisme
    Indústries
    Patrimoni
    Patrimoni arquitectònic
    Xemeneïes
    Viuda e Hijos de Jaime Trias
    Godó y Trias S.A.
  • AMHLAF0004452.jpg
    Homenatge a la vellesa
    Homenatge a la vellesa a Santa Eulàlia. Vista de la processó pel carrer de Santa Eulàlia. En primer terme, els darrers membres de la banda de música seguits de les dames d'honor que acompanyen a les persones grans. [La banda de música és “La Popular Sansense”, concretament és la que ocupa el segon lloc en la desfilada, la que va immediatament darrera de les autoritats i dels pendons de la ciutat i davant dels avis i les madrines. (Informació facilitada per Josep Cortés en data 18/5/2020)]
    Associacions i entitats
    Banda La Popular Sansense
    Celebracions
    Culturals i socio culturals
    Festes
    Gent Gran
    Homenatges a la vellesa
    Patronato Local de la Vejez
    Serveis socials
  • AMHLAF0004450.jpg
    Homenatge a la vellesa
    Homenatge a la vellesa a Santa Eulàlia. Vista del capdavant de la processó pel carrer de Santa Eulàlia. En primer terme les autoritats davant dels pendons de la ciutat, entre d'altres, el pendó de la Coral El Pensament i el de la Coral Els antics de la Torrassa. Segueix a la comitiva la banda de música [La banda de música és “La Popular Sansense”, concretament és la que ocupa el segon lloc en la desfilada, la que va immediatament darrera de les autoritats i dels pendons de la ciutat i davant dels avis i les madrines. (Informació facilitada per Josep Cortés en data 18/5/2020)]
    Associacions i entitats
    Banda La Popular Sansense
    Celebracions
    Culturals i socio culturals
    Festes
    Gent Gran
    Homenatges a la vellesa
    Patronato Local de la Vejez
    Serveis socials
    Sociedat Coral El Pensament
    Societat Coral Els Antics de la Torrassa
  • AMHLAF0004451.jpg
    Homenatge a la vellesa
    Homenatge a la vellesa a Santa Eulàlia.Vista de la processó pel carrer de Santa Eulàlia amb la banda de música [La banda de música és “La Popular Sansense”, concretament és la que ocupa el segon lloc en la desfilada, la que va immediatament darrera de les autoritats i dels pendons de la ciutat i davant dels avis i les madrines. La banda La Popular Sansense en aquesta imatge va encapçalada pel seu director i fundador José Maria Vallespí, en aquells anys veí de Santa Eulàlia. (Informació facilitada per Josep Cortés en data 18/5/2020)]
    Associacions i entitats
    Banda La Popular Sansense
    Celebracions
    Culturals i socio culturals
    Festes
    Gent Gran
    Homenatges a la vellesa
    Patronato Local de la Vejez
    Serveis socials
  • AMHLAF0004558.jpg
    Cruïlla de la plaça José Maria Pemán, actual plaça de Blas Infante
    Vista general de la cruílla de la plaça José Maria Pemán, actual plaça de Blas Infante, entre l'avinguda del Torrent Gornal, els carrers de Mas, Vallparda i l'avinguda de Ponent
    Arquitectura i urbanisme
    Carrers
    Xarxa viària
  • AMHLAF0024959.jpeg
    Lola Peñalver
    Retrat de carnet. Lluitadora anarquista que va néixer a la Unión, a Múrcia, a la conca minera l'any 1915. Quan tenia 9 anys la seva família es traslladà a La Torrassa. Als 17 anys va entrar a treballar a Can Trinxet i es va afiliar a la CNT. Va ser una sindicalista molt activa i va estar lligada al moviment llibertari en l'època de la II República. Va crear el primer grup d'alfabetització per a dones i participà activament en el moviment veïnal els anys 70 a la ciutat. Morí l'any 1986. El seu home va ser Francesc Pedra, també destacat lluitador anarquista i él fill d'ells dos va ser el destacat dirigent del PSC de l'Hospitalet Germà Pedra Peñalver, que va ser regidor pel PSC en els primers ajuntaments democràtics i diputat a la Diputació de Barcelona.
    Associacions i entitats
    Dones
    Persones
    Retrats
    Retrats d'estudi
    Sindicals
  • AMHLAF0005420.JPG
    Vista aèria de la Fàbrica Godó y Trías S.A.
    Vista aèria de la fàbrica Godó i Trías S.A. ubicada al barri de Santa Eulàlia a tocar de la Gran Via de les Corts Catalanes. La fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, després de la guerra civil, coneguda com a Godó i Trias S.A., era anomenada popularment "Les Sangoneres", pel fet d'haver-se instal·lat, el 1903, a instàncies de María Pilar Romeu Torrens, vídua de Trias, a l'anomenat prat de les sangoneres, un terreny de la zona de Marina de l'Hospitalet ben regat per un subcanal del Canal de la Infanta, i per un profund pou artesià de cinquanta metres de fondària, on, a banda de molta aigua, necessària per realitzar satisfactòriament el procés de transfomació industrial del jute, abundaven les sangoneres. Els productes que produïa i oferia la fàbrica, que va arribar a tenir 556 treballadors en 1930 dels quals el 80% eren dones, que eren les filadores que feien anar els telers, eren arpillera, sacs i cordes de jute. Els homes realitzaven tasques de manteniment de l'edifici, de la maquinaria i el transport de materials. Les oficines de Viuda e Hijos de Jaime Trias estaven inicialment, al carrer Diputació núm. 249 de Barcelona, dins el "Quadrat d'or" i, posteriorment, desapareguda la vídua el 1936 i acabada la guerra civil, el 1946, els seus hereus van fusionar la seva firma de filatures de jute amb la dels Godó, situada a Igualada, canviant el nom de l'empresa per constituir «Godó y Trias, S.A.».al carrer Pelai, núm 28, al mateix edifici de La Vanguardia, propietat dels Godó. L'edifici, projectat per l'enginyer Ferran Junoy Vernet amb maó vist, té decoració de tipus modernista, aprofitant les qualitats del maó per a fer dibuixos geomètrics a les façanes. L’estructura original de la primigènia fàbrica, consistia en dos blocs de naus d’estil modernista, totes elles amb els murs de maó vist, amb cobertes de quatre vessants. Les façanes estan coronades per cornises emmerletades formant unes sanefes de dissenys geomètrics. Al final de les naus s'aixeca una petita torre de base quadrada emmerletada. Al límit occidental de la parcel·la, i separades de les naus centrals per un passadís, s'aixequen diferents pavellons aïllats que allotjaven dependències productives i administratives. Entre els anys 1962-1964 els arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà van realitzar una ampliació de la fàbrica projectant una sèrie de pabellons de maó vist, amb teulada amb forma de serra, que s'observen molt bé en aquesta fotografia i avui desapareguts, continuaven el seu llenguatge modernista. Es va mantenir en funcionament fins a principis dels anys vuitanta del s. XX. L'edifici, actualment de propietat municipal, un dels millors exemples d'arquitrectura industrial de principis del segle XX realitzada amb maó vist, forma part del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectonic (PEPPA, fitxa núm. 28)
    Arquitectura i urbanisme
    Carrers
    Godó i Trías S.A. (Les Sangoneres)
    Indústries
    Vistes
    Vistes aèries
    Xemeneïes
    Viuda e Hijos de Jaime Trias
    Can Trias
  • AMHLAF0005417.JPG
    Vista aèria de la Fàbrica Godó i Trías S.A.
    Vista aèria de la fàbrica Godó i Trías S.A. ubicada al barri de Santa Eulàlia. A la dreta, la Gran Via de les Corts Catalanes i al seu darrera uns magazems de l'empresa d'estanteries industrials Mecalux. La fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, després de la guerra civil, coneguda com a Godó i Trias S.A., era anomenada popularment "Les Sangoneres", pel fet d'haver-se instal·lat, el 1903, a instàncies de María Pilar Romeu Torrens, vídua de Trias, a l'anomenat prat de les sangoneres, un terreny de la zona de Marina de l'Hospitalet ben regat per un subcanal del Canal de la Infanta, i per un profund pou artesià de cinquanta metres de fondària, on, a banda de molta aigua, necessària per realitzar satisfactòriament el procés de transfomació industrial del jute, abundaven les sangoneres. Els productes que produïa i oferia la fàbrica, que va arribar a tenir 556 treballadors en 1930 dels quals el 80% eren dones, que eren les filadores que feien anar els telers, eren arpillera, sacs i cordes de jute. Els homes realitzaven tasques de manteniment de l'edifici, de la maquinaria i el transport de materials. Les oficines de Viuda e Hijos de Jaime Trias estaven inicialment, al carrer Diputació núm. 249 de Barcelona, dins el "Quadrat d'or" i, posteriorment, desapareguda la vídua el 1936 i acabada la guerra civil, el 1946, els seus hereus van fusionar la seva firma de filatures de jute amb la dels Godó, situada a Igualada, canviant el nom de l'empresa per constituir «Godó y Trias, S.A.».al carrer Pelai, núm 28, al mateix edifici de La Vanguardia, propietat dels Godó. L'edifici, projectat per l'enginyer Ferran Junoy Vernet amb maó vist, té decoració de tipus modernista, aprofitant les qualitats del maó per a fer dibuixos geomètrics a les façanes. L’estructura original de la primigènia fàbrica, consistia en dos blocs de naus d’estil modernista, totes elles amb els murs de maó vist, amb cobertes de quatre vessants. Les façanes estan coronades per cornises emmerletades formant unes sanefes de dissenys geomètrics. Al final de les naus s'aixeca una petita torre de base quadrada emmerletada. Al límit occidental de la parcel·la, i separades de les naus centrals per un passadís, s'aixequen diferents pavellons aïllats que allotjaven dependències productives i administratives. Entre els anys 1962-1964 els arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà van realitzar una ampliació de la fàbrica projectant una sèrie de pabellons de maó vist, amb teulada amb forma de serra, que s'observen molt bé a la fotografia i avui desapareguts, que continuaven el seu llenguatge modernista. Es va mantenir en funcionament fins a principis dels anys vuitanta del s. XX. L'edifici, actualment de propietat municipal, un dels millors exemples d'arquitrectura industrial de principis del segle XX realitzada amb maó vist, forma part del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectonic (PEPPA, fitxa núm. 28)
    Arquitectura i urbanisme
    Carrers
    Godó i Trías S.A. (Les Sangoneres)
    Indústries
    Vistes
    Vistes aèries
    Xemeneïes
    Viuda e Hijos de Jaime Trias
    Can Trias
  • AMHLAF0005422.JPG
    Vista aèria de la Fàbrica Godó i Trías S.A.
    Vista aèria de la fàbrica Godó i Trías S.A. (anomenada popularment "Les Sangoneres") ubicada al barri de Santa Eulàlia a tocar de la Gran Via de les Corts Catalanes. A tocar de la fàbrica, al seu costat, la fàbrica d'estanteries industrials de ferro Mecalux, desapareguda i al seu davant, la Gran Via al seu pas per l'Hospitalet i els darrers camps de conreu de la Marina. Tot aquest entorn conforma avui la Plaça Europa. La fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, després de la guerra civil, coneguda com a Godó i Trias S.A., era anomenada popularment "Les Sangoneres", pel fet d'haver-se instal·lat, el 1903, a instàncies de María Pilar Romeu Torrens, vídua de Trias, a l'anomenat prat de les sangoneres, un terreny de la zona de Marina de l'Hospitalet ben regat per un subcanal del Canal de la Infanta, i per un profund pou artesià de cinquanta metres de fondària, on, a banda de molta aigua, necessària per realitzar satisfactòriament el procés de transfomació industrial del jute, abundaven les sangoneres. Els productes que produïa i oferia la fàbrica, que va arribar a tenir 556 treballadors en 1930 dels quals el 80% eren dones, que eren les filadores que feien anar els telers, eren arpillera, sacs i cordes de jute. Els homes realitzaven tasques de manteniment de l'edifici, de la maquinaria i el transport de materials. Les oficines de Viuda e Hijos de Jaime Trias estaven inicialment, al carrer Diputació núm. 249 de Barcelona, dins el "Quadrat d'or" i, posteriorment, desapareguda la vídua el 1936 i acabada la guerra civil, el 1946, els seus hereus van fusionar la seva firma de filatures de jute amb la dels Godó, situada a Igualada, canviant el nom de l'empresa per constituir «Godó y Trias, S.A.».al carrer Pelai, núm 28, al mateix edifici de La Vanguardia, propietat dels Godó. L'edifici, projectat per l'enginyer Ferran Junoy Vernet amb maó vist, té decoració de tipus modernista, aprofitant les qualitats del maó per a fer dibuixos geomètrics a les façanes. L’estructura original de la primigènia fàbrica, consistia en dos blocs de naus d’estil modernista, totes elles amb els murs de maó vist, amb cobertes de quatre vessants. Les façanes estan coronades per cornises emmerletades formant unes sanefes de dissenys geomètrics. Al final de les naus s'aixeca una petita torre de base quadrada emmerletada. Al límit occidental de la parcel·la, i separades de les naus centrals per un passadís, s'aixequen diferents pavellons aïllats que allotjaven dependències productives i administratives. Entre els anys 1962-1964 els arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà van realitzar una ampliació de la fàbrica projectant una sèrie de pabellons de maó vist, amb teulada amb forma de serra, que s'observen molt bé a la dreta de la fotografia i avui desapareguts, continuaven el seu llenguatge modernista. Es va mantenir en funcionament fins a principis dels anys vuitanta del s. XX. L'edifici, actualment de propietat municipal, un dels millors exemples d'arquitrectura industrial de principis del segle XX realitzada amb maó vist, forma part del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectonic (PEPPA, fitxa núm. 28)
    Arquitectura i urbanisme
    Carrers
    Godó i Trías S.A. (Les Sangoneres)
    Indústries
    Mecalux
    Vistes
    Vistes aèries
    Xemeneïes
    Can Trias
    Viuda e Hijos de Jaime Trias
  • AMHLAF0005423.JPG
    Vista aèria de la Fàbrica Godó i Trías S.A.
    Vista aèria de la fàbrica Godó i Trías S.A. (anomenada popularment "Les Sangoneres") ubicada al barri de Santa Eulàlia a tocar de la Gran Via de les Corts Catalanes. El magatzem de la dreta, és de la fàbrica d'estanteries industrials Mecalux, avui desaparegut. La fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, després de la guerra civil, coneguda com a Godó i Trias S.A., era anomenada popularment "Les Sangoneres", nom que porta avui el carrer que s'observa a la dreta de la fábrica, pel fet d'haver-se instal·lat, el 1903, a instàncies de María Pilar Romeu Torrens, vídua de Trias, a l'anomenat prat de les sangoneres, un terreny de la zona de Marina de l'Hospitalet ben regat per un subcanal del Canal de la Infanta, i per un profund pou artesià de cinquanta metres de fondària, on, a banda de molta aigua, necessària per realitzar satisfactòriament el procés de transfomació industrial del jute, abundaven les sangoneres. Els productes que produïa i oferia la fàbrica, que va arribar a tenir 556 treballadors en 1930 dels quals el 80% eren dones, que eren les filadores que feien anar els telers, eren arpillera, sacs i cordes de jute. Els homes realitzaven tasques de manteniment de l'edifici, de la maquinaria i el transport de materials. Les oficines de Viuda e Hijos de Jaime Trias estaven inicialment, al carrer Diputació núm. 249 de Barcelona, dins el "Quadrat d'or" i, posteriorment, desapareguda la vídua el 1936 i acabada la guerra civil, el 1946, els seus hereus van fusionar la seva firma de filatures de jute amb la dels Godó, situada a Igualada, canviant el nom de l'empresa per constituir «Godó y Trias, S.A.».al carrer Pelai, núm 28, al mateix edifici de La Vanguardia, propietat dels Godó. L'edifici, projectat per l'enginyer Ferran Junoy Vernet amb maó vist, té decoració de tipus modernista, aprofitant les qualitats del maó per a fer dibuixos geomètrics a les façanes. L’estructura original de la primigènia fàbrica, consistia en dos blocs de naus d’estil modernista, totes elles amb els murs de maó vist, amb cobertes de quatre vessants. Les façanes estan coronades per cornises emmerletades formant unes sanefes de dissenys geomètrics. Al final de les naus s'aixeca una petita torre de base quadrada emmerletada. Al límit occidental de la parcel·la, i separades de les naus centrals per un passadís, s'aixequen diferents pavellons aïllats que allotjaven dependències productives i administratives. Entre els anys 1962-1964 els arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà van realitzar una ampliació de la fàbrica projectant una sèrie de pabellons de maó vist, amb teulada amb forma de serra, que s'observen molt bé a la dreta de la fotografia i avui desapareguts, continuaven el seu llenguatge modernista. Es va mantenir en funcionament fins a principis dels anys vuitanta del s. XX. L'edifici, actualment de propietat municipal, un dels millors exemples d'arquitrectura industrial de principis del segle XX realitzada amb maó vist, forma part del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectonic (EPPA, fitxa núm. 28)
    Arquitectura i urbanisme
    Carrers
    Godó i Trías S.A. (Les Sangoneres)
    Indústries
    Mecalux
    Vistes
    Vistes aèries
    Xemeneïes
    Viuda e Hijos de Jaime Trias
    Can Trias
  • AMHLAF0002417.jpg
    Treballadores de la fàbrica Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment coneguda com a Godó y Trias S.A.
    Grup de treballadores amb l'eina de filar a la mà i a primera fila homes de la fàbrica. Foto de 1909 del grup de dones treballadores de la fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, després de la guerra civil, coneguda com a Godó i Trias S.A., anomenada popularment "Les Sangoneres", pel fet d'haver-se instal·lat, el 1903, a instàncies de María Pilar Romeu Torrens, vídua de Trias, a l'anomenat prat de les sangoneres, un terreny ben regat per un canal provinent del Canal de la Infanta, i per un profund pou artesià de cinquanta metres de fondària, on, a banda de molta aigua, necessària per realitzar satisfactòriament el procés de transfomació industrial del jute, abundaven les sangoneres. Els treballadors s'ocupaven del manteniment de l'edifici, de la maquinària i del transport dels productes que produïa i oferia la fàbrica: arpillera, sacs i cordes de jute, realitzats majoritàriament per dones, que feien anar els telers, com queda clar en aquesta fotografia. El 80% de la plantilla, que va arribar a estar formada per 556 treballadors als anys trenta del segle passat, eren dones. L'estrella de cinc puntes de l'emblema de la fàbrica fa referència a l'origen indi de la matèria primera amb la qual treballaven: el jute. Les oficines de Viuda e Hijos de Jaime Trias estaven inicialment, al carrer Diputació núm. 249 de Barcelona, dins el "Quadrat d'or" i, posteriorment, desapareguda la vídua el 1936 i acabada la guerra civil, el 1946, els seus hereus van fusionar la seva firma de filatures de jute amb la dels Godó, situada a Igualada, canviant el nom de l'empresa per constituir «Godó y Trias, S.A.».al carrer Pelai, núm 28, al mateix edifici de La Vanguardia, propietat dels Godó. L'edifici, projectat per l'enginyer Ferran Junoy Vernet amb maó vist, té decoració de tipus modernista, aprofitant les qualitats del maó per a fer dibuixos geomètrics a les façanes. L’estructura original de la primigènia fàbrica, consistia en dos blocs de naus d’estil modernista, totes elles amb els murs de maó vist, amb cobertes de quatre vessants. Les façanes estan coronades per cornises emmerletades formant unes sanefes de dissenys geomètrics. Al final de les naus s'aixeca una petita torre de base quadrada emmerletada. Al límit occidental de la parcel·la, i separades de les naus centrals per un passadís, s'aixequen diferents pavellons aïllats que allotjaven dependències productives i administratives. Entre els anys 1962-1964 els arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà van realitzar una ampliació de la fàbrica projectant una sèrie de pabellons de maó vist, amb teulada amb forma de serra, avui desapareguts, continuant-hi el seu llenguatge modernista. Es va mantenir en funcionament fins a principis dels anys vuitanta del s. XX. L'edifici, actualment de propietat municipal, un dels millors exemples d'arquitrectura industrial de principis del segle XX realitzada amb maó vist, forma part del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectonic (EPPA, fitxa núm. 28)
    Dones
    Godó i Trías S.A. (Les Sangoneres)
    Indústries
    Persones
    Retrats
    Retrats de grup
    Viuda e Hijos de Jaime Trias
    Can Trias
  • AMHLAF0002415.jpg
    Treballadors de la fàbrica Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment coneguda com a Godó y Trias S.A.
    Foto de 1909 del grup de treballadors masculins de la fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, després de la guerra civil, coneguda com a Godó i Trias S.A., anomenada popularment "Les Sangoneres", pel fet d'haver-se instal·lat, el 1903, a instàncies de María Pilar Romeu Torrens, vídua de Trias, a l'anomenat prat de les sangoneres, un terreny ben regat per un canal provinent del Canal de la Infanta, i per un profund pou artesià de cinquanta metres de fondària, on, a banda de molta aigua, necessària per realitzar satisfactòriament el procés de transfomació industrial del jute, abundaven les sangoneres. Davant dels treballadors, que s'ocupaven del manteniment de l'edifici, de la maquinària i del transport, al terra, es veuen els estris amb els quals treballaven i els productes que produïa i oferia la fàbrica: arpillera, sacs i cordes de jute, realitzats majoritàriament per dones -el 80% d'una plantilla que va arribar a estar formada per 556 treballadors als anys trenta del segle passat- que eren les filadores que feien anar els telers. L'estrella de cinc puntes de l'emblema de la fàbrica fa referència a l'origen indi de la matèria primera amb la qual treballaven: el jute. Les oficines de Viuda e Hijos de Jaime Trias estaven inicialment, al carrer Diputació núm. 249 de Barcelona, dins el "Quadrat d'or" i, posteriorment, desapareguda la vídua el 1936 i acabada la guerra civil, el 1946, els seus hereus van fusionar la seva firma de filatures de jute amb la dels Godó, situada a Igualada, canviant el nom de l'empresa per constituir «Godó y Trias, S.A.».al carrer Pelai, núm 28, al mateix edifici de La Vanguardia, propietat dels Godó. L'edifici, projectat per l'enginyer Ferran Junoy Vernet amb maó vist, té decoració de tipus modernista, aprofitant les qualitats del maó per a fer dibuixos geomètrics a les façanes. L’estructura original de la primigènia fàbrica, consistia en dos blocs de naus d’estil modernista, totes elles amb els murs de maó vist, amb cobertes de quatre vessants. Les façanes estan coronades per cornises emmerletades formant unes sanefes de dissenys geomètrics. Al final de les naus s'aixeca una petita torre de base quadrada emmerletada. Al límit occidental de la parcel·la, i separades de les naus centrals per un passadís, s'aixequen diferents pavellons aïllats que allotjaven dependències productives i administratives. Entre els anys 1962-1964 els arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà van realitzar una ampliació de la fàbrica projectant una sèrie de pabellons de maó vist, amb teulada amb forma de serra, avui desapareguts, continuant-hi el seu llenguatge modernista. Es va mantenir en funcionament fins a principis dels anys vuitanta del s. XX. L'edifici, actualment de propietat municipal, un dels millors exemples d'arquitrectura industrial de principis del segle XX realitzada amb maó vist, forma part del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectonic (EPPA, fitxa núm. 28)
    Godó i Trías S.A. (Les Sangoneres)
    Indústries
    Retrats
    Retrats de grup
    Prat de les sangoneres
    Fábrica de hilados y tejidos de yute Viuda e Hijos de Jaime Trias
  • AMHLAF0007593.jpg
    Rodatge de la sèrie de TVE La saga de los Rius a la fàbrica Godó i Trías
    Rodatge d'una pel·lícula dins del recinte de la fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, després de la guerra civil, coneguda com a Godó i Trias S.A., anomenada popularment com a "Les Sangoneres", pel fet d'haver-se instal·lat, el 1903, a instàncies de María Pilar Romeu Torrens, vídua de Trias, a l'anomenat prat de les sangoneres, un terreny ben regat per un canal provinent del Canal de la Infanta, i per un profund pou artesià de cinquanta metres de fondària, on, a banda de molta aigua, necessària per realitzar satisfactòriament el procés de transfomació industrial del jute, abundaven les sangoneres. Es tracta del rodatge de La saga de los Rius, una sèrie de TVE rodada l'any 1975 i emesa per primer cop entre novembre de 1976 i gener de 1977, dirigida pel madrileny Pedro Amalio López, pioner de la televisió espanyola des dels inicis i especialitzat en la producció de dramàtics, amb una esplèndida música d'August Algueró i Dasca, que barreja inspiradament motius de la música popular catalana, i la producció i un encertat guió de José Luis Vila-San Juan, periodista, publicista i historiador català, que va ser assessorar per l'historiador Pere Voltes i Bou. Rodada en 35mm, va ser la primera sèrie de televisió rodada a Espanya en color. Tot i que es va filmar i emetre en castellà, durant el 1976, es va tornà a emetre a Catalunya en català el 1982. Per poder reconstruir la forma de vida de la burguesia catalana de finals del segle XIX y principis del XX, la sèrie es va rodar en trenta tres decorats de plató (als estudis de TVE a Miramar de Barcelona i als de l'Hospitalet), amb decorats de Sergi Bigas Gorina, autor també de les acuarel·les evocadores de la Barcelona de principis del segle XX dels títols de crèdit, als antics telers de les sederies Balcells de Manresa, a la fàbrica Godó i Trías de L'Hospitalet i a diferents exteriors de Madrid, Barcelona, Sevilla i Granada. Aquesta sèrie està basada en les novel·les 'Mariona Rebull', 'El vidu Rius' i 'Desideri' d'Ignasi Agustí i Peypoch, novel·lista, periodista i poeta català significat amb el franquisme que va presidir l'Ateneu Barcelonés, va contribuir a la fundació de l'editorial Destino i va crear el Premi Nadal de literatura. La sèrie, de 10 capítols, narra la vida de tres generacions d'una família de la burgesia industrial barcelonesa que disposa d'una fàbrica de teles entre els anys 1880 i el 1916, en tres àmbits diferents: el sentimental, el costumista i l'històric. En aquesta obra es representen diferents esdeveniments històrics com la bomba que va esclatar al Liceu en aquella època i es representen els diferents estils de vida, com els de la burgesia i els moviments anarquistes. El fet de disposar d'actors amb gran renom va provocar que la producció fos una de les més cares de l'època. Va comptar amb vuitanta-sis actors i dos mil extres i el rodatge va durar sis mesos. El cost total va pujar a 70 milions de pessetes, amb una mitja de 5 milions per episodi. Van protagonitzar l'obra l'actor Fernando Guillén com el fabricant Joaquim Rius, el nom del qual surt al cartell que hi ha a la fàbrica a la fotografia, i Maribel Martín fent el paper de la seva dona, Mariona Rebull. Van participar també Josep Mª Caffarel, Emilio Gitiérrez Caba, Victoria Vera, Ramiro Oliveros, Carles Velat, Mari Carmen Prendes, Agata Lys, Teresa Gimpera, Rafael Anglada, Enric Arreondo, Carles Lloret, Jordi Serrat, Montserrat Carulla i Alejandro Ulloa. A la fotografia, dos treballadors de l'administració de la Fàbrica Godó i Trias, S.A. davant un decorat i pujats a sobre d'un dels carruatges d'atrezzo.
    Arts visuals
    Cinema
    Cultura
    Godó i Trías S.A. (Les Sangoneres)
    Indústries
    Cine Opera
  • AMHLAF0005418.JPG
    Vista aèria de la Fàbrica Godó y Trías S.A.
    Vista aèria de la fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, després de la guerra civil, coneguda com a Godó i Trias S.A., anomenada popularment "Les Sangoneres", pel fet d'haver-se instal·lat, el 1903, a instàncies de María Pilar Romeu Torrens, vídua de Trias, a l'anomenat prat de les sangoneres, un terreny de la zona de Marina de l'Hospitalet ben regat per un subcanal del Canal de la Infanta, i per un profund pou artesià de cinquanta metres de fondària, on, a banda de molta aigua, necessària per realitzar satisfactòriament el procés de transfomació industrial del jute, abundaven les sangoneres. Els productes que produïa i oferia la fàbrica, que va arribar a tenir 556 treballadors en 1930 dels quals el 80% eren dones, que eren les filadores que feien anar els telers, eren arpillera, sacs i cordes de jute. Els homes realitzaven tasques de manteniment de l'edifici, de la maquinaria i el transport de materials. Les oficines de Viuda e Hijos de Jaime Trias estaven inicialment, al carrer Diputació núm. 249 de Barcelona, dins el "Quadrat d'or" i, posteriorment, desapareguda la vídua el 1936 i acabada la guerra civil, el 1946, els seus hereus van fusionar la seva firma de filatures de jute amb la dels Godó, situada a Igualada, canviant el nom de l'empresa per constituir «Godó y Trias, S.A.».al carrer Pelai, núm 28, al mateix edifici de La Vanguardia, propietat dels Godó. L'edifici, projectat per l'enginyer Ferran Junoy Vernet amb maó vist, té decoració de tipus modernista, aprofitant les qualitats del maó per a fer dibuixos geomètrics a les façanes. L’estructura original de la primigènia fàbrica, consistia en dos blocs de naus d’estil modernista, totes elles amb els murs de maó vist, amb cobertes de quatre vessants. Les façanes estan coronades per cornises emmerletades formant unes sanefes de dissenys geomètrics. Al final de les naus s'aixeca una petita torre de base quadrada emmerletada. Al límit occidental de la parcel·la, i separades de les naus centrals per un passadís, s'aixequen diferents pavellons aïllats que allotjaven dependències productives i administratives. Entre els anys 1962-1964 els arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà van realitzar una ampliació de la fàbrica projectant una sèrie de pabellons de maó vist, amb teulada amb forma de serra, que s'observen molt bé a l'esquerra de la fotografia i avui desapareguts, continuaven el seu llenguatge modernista. Es va mantenir en funcionament fins a principis dels anys vuitanta del s. XX. L'edifici, actualment de propietat municipal, un dels millors exemples d'arquitrectura industrial de principis del segle XX realitzada amb maó vist, forma part del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectonic (EPPA, fitxa núm. 28)
    Arquitectura i urbanisme
    Carrers
    Godó i Trías S.A. (Les Sangoneres)
    Indústries
    Vistes
    Vistes aèries
    Xemeneïes
    Viuda e Hijos de Jaime Trias
  • AMHLAF0005424.JPG
    Vista aèria de la Fàbrica Godó y Trías S.A.
    Vista aèria de la fàbrica Godó i Trías S.A. ubicada al barri de Santa Eulàlia a tocar de la Gran Via de les Corts Catalanes. Al fons, els darrers camps de conreu de la Marina. La fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, després de la guerra civil, coneguda com a Godó i Trias S.A., era anomenada popularment "Les Sangoneres", pel fet d'haver-se instal·lat, el 1903, a instàncies de María Pilar Romeu Torrens, vídua de Trias, a l'anomenat prat de les sangoneres, un terreny de la zona de Marina de l'Hospitalet ben regat per un subcanal del Canal de la Infanta, i per un profund pou artesià de cinquanta metres de fondària, on, a banda de molta aigua, necessària per realitzar satisfactòriament el procés de transfomació industrial del jute, abundaven les sangoneres. Els productes que produïa i oferia la fàbrica, que va arribar a tenir 556 treballadors en 1930 dels quals el 80% eren dones, que eren les filadores que feien anar els telers, eren arpillera, sacs i cordes de jute. Els homes realitzaven tasques de manteniment de l'edifici, de la maquinaria i el transport de materials. Les oficines de Viuda e Hijos de Jaime Trias estaven inicialment, al carrer Diputació núm. 249 de Barcelona, dins el "Quadrat d'or" i, posteriorment, desapareguda la vídua el 1936 i acabada la guerra civil, el 1946, els seus hereus van fusionar la seva firma de filatures de jute amb la dels Godó, situada a Igualada, canviant el nom de l'empresa per constituir «Godó y Trias, S.A.».al carrer Pelai, núm 28, al mateix edifici de La Vanguardia, propietat dels Godó. L'edifici, projectat per l'enginyer Ferran Junoy Vernet amb maó vist, té decoració de tipus modernista, aprofitant les qualitats del maó per a fer dibuixos geomètrics a les façanes. L’estructura original de la primigènia fàbrica, consistia en dos blocs de naus d’estil modernista, totes elles amb els murs de maó vist, amb cobertes de quatre vessants. Les façanes estan coronades per cornises emmerletades formant unes sanefes de dissenys geomètrics. Al final de les naus s'aixeca una petita torre de base quadrada emmerletada. Al límit occidental de la parcel·la, i separades de les naus centrals per un passadís, s'aixequen diferents pavellons aïllats que allotjaven dependències productives i administratives. Entre els anys 1962-1964 els arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà van realitzar una ampliació de la fàbrica projectant una sèrie de pabellons de maó vist, amb teulada amb forma de serra, que s'observen molt bé a l'esquerra de la fotografia i avui desapareguts, continuaven el seu llenguatge modernista. Es va mantenir en funcionament fins a principis dels anys vuitanta del s. XX. L'edifici, actualment de propietat municipal, un dels millors exemples d'arquitrectura industrial de principis del segle XX realitzada amb maó vist, forma part del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectonic (PEPPA, fitxa núm. 28)
    Agricultura i ramaderia
    Arquitectura i urbanisme
    Carrers
    Godó i Trías S.A. (Les Sangoneres)
    Indústries
    La Marina
    Vistes
    Vistes aèries
    Xemeneïes
    Viuda eHijos de Jaime Trias
    Can Trias
  • AMHLAF0005419.JPG
    Vista aèria de la Fàbrica Godó y Trías S.A.
    Vista aèria de la fàbrica Godó y Trías S.A. ubicada al barri de Santa Eulàlia a tocar de la Gran Via de les Corts Catalanes. Al seu darrera, la fàbrica d'estanteries industrials Mecalux. La fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, després de la guerra civil, coneguda com a Godó i Trias S.A., era anomenada popularment "Les Sangoneres", pel fet d'haver-se instal·lat, el 1903, a instàncies de María Pilar Romeu Torrens, vídua de Trias, a l'anomenat prat de les sangoneres, un terreny de la zona de Marina de l'Hospitalet ben regat per un subcanal del Canal de la Infanta, i per un profund pou artesià de cinquanta metres de fondària, on, a banda de molta aigua, necessària per realitzar satisfactòriament el procés de transfomació industrial del jute, abundaven les sangoneres. Els productes que produïa i oferia la fàbrica, que va arribar a tenir 556 treballadors en 1930 dels quals el 80% eren dones, que eren les filadores que feien anar els telers, eren arpillera, sacs i cordes de jute. Els homes realitzaven tasques de manteniment de l'edifici, de la maquinaria i el transport de materials. Les oficines de Viuda e Hijos de Jaime Trias estaven inicialment, al carrer Diputació núm. 249 de Barcelona, dins el "Quadrat d'or" i, posteriorment, desapareguda la vídua el 1936 i acabada la guerra civil, el 1946, els seus hereus van fusionar la seva firma de filatures de jute amb la dels Godó, situada a Igualada, canviant el nom de l'empresa per constituir «Godó y Trias, S.A.».al carrer Pelai, núm 28, al mateix edifici de La Vanguardia, propietat dels Godó. L'edifici, projectat per l'enginyer Ferran Junoy Vernet amb maó vist, té decoració de tipus modernista, aprofitant les qualitats del maó per a fer dibuixos geomètrics a les façanes. L’estructura original de la primigènia fàbrica, consistia en dos blocs de naus d’estil modernista, totes elles amb els murs de maó vist, amb cobertes de quatre vessants. Les façanes estan coronades per cornises emmerletades formant unes sanefes de dissenys geomètrics. Al final de les naus s'aixeca una petita torre de base quadrada emmerletada. Al límit occidental de la parcel·la, i separades de les naus centrals per un passadís, s'aixequen diferents pavellons aïllats que allotjaven dependències productives i administratives. Entre els anys 1962-1964 els arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà van realitzar una ampliació de la fàbrica projectant una sèrie de pabellons de maó vist, amb teulada amb forma de serra, que s'observen molt bé a l'esquerra de la fotografia i avui desapareguts, continuaven el seu llenguatge modernista. Es va mantenir en funcionament fins a principis dels anys vuitanta del s. XX. L'edifici, actualment de propietat municipal, un dels millors exemples d'arquitrectura industrial de principis del segle XX realitzada amb maó vist, forma part del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectonic (PEPPA, fitxa núm. 28)
    Arquitectura i urbanisme
    Carrers
    Godó i Trías S.A. (Les Sangoneres)
    Indústries
    Mecalux
    Vistes
    Vistes aèries
    Xemeneïes
    Viuda e Hijos de Jaime Trias
    Can Trias
  • AMHLAF0002416.jpg
    Santiago Trias i Rumeu i treballadors de la fàbrica Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment anomenada Godó y Trias S.A. (Les Sangoneres)
    Fotografia de 1909 de treballadors i directius de la fàbrica Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, a partir de 1946, anomenada Godó y Trias S.A. disposats en 3 fileres. A la primera, al centre, vestit immaculadament de blanc, amb bigoti i pentinat amb clenxa, mirada severa i amb el llibre de comptes a la mà, l'amo de la fàbrica, Santiago Trias Rumeu. A la seva dreta, amb barba i un gran bigoti i una mena de bastó de mando a la mà, l'apoderat i administrador de la fàbrica, potser també de la família. Son els únics que porten llaç i sabates. Tots els altres porten espardenyes, inclòs l'encarregat, amb corbatí i la clau de la fàbrica a la mà, a la l'esquerra de l'amo. Santiago Trias Romeu (Barcelona 1879-1952) va ser un destacat industrial català. Va dirigir personalment la fàbrica fins a la seva mort. Va ser tresorer i responsable de Propaganda de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, en la que Viuda e Hijos de Jaime Trias va participar destacadament. Va ser conseller del Banco de España, del Banco Urquijo, del Banco Mercantil de Tarragona, de Hiladuras Fabra y Coats, de la Teneria Moderna Franco-Española, Yutera Sevillana i de Prats i Fatjó i Cia. Va ser condecorat pel govern espanyol amb la Gran Cruz de Isabel La Católica. La fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, després de la guerra civil, coneguda com a Godó y Trias S.A., era anomenada popularment "Les Sangoneres" pel fet d'haver-se instal·lat, el 1903, a instàncies de María Pilar Romeu Torrens, vídua de Trias, a l'anomenat prat de les sangoneres, un terreny de la zona de Marina de l'Hospitalet ben regat per un subcanal del Canal de la Infanta, i per un profund pou artesià de cinquanta metres de fondària, on, a banda de molta aigua, necessària per realitzar satisfactòriament el procés de transfomació industrial del jute, abundaven les sangoneres. Els productes que produïa i oferia la fàbrica, que va arribar a tenir 556 treballadors en 1930 dels quals el 80% eren dones, que eren les filadores que feien anar els telers, eren arpillera, sacs i cordes de jute. Els homes realitzaven tasques de manteniment de l'edifici, de la maquinaria i el transport de materials. Desapareguda la vídua el 1936 i acabada la guerra civil, època en la que la fàbrica va ser col·lectivitzada i va patir un gran incendi, els seus hereus van fusionar el 1946 la seva firma de filatures de jute amb la dels germans Godó, per constituir «Godó y Trias, S.A.». En aquella època hi havia a Catalunya una quinzena de fàbriques de teixits de jute, però només dues filatures: la dels Godó al carrer Llacuna del Poblenou -coneguda com El Cànem, que fins el 1942 va funcionar com a pressó depenent de la presó Model- i la de la Viuda de Jaume Trias al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet. La fàbrica dels Godó, més important, entrà a formar part el 1920 d’Industrias del Yute, SA, conjuntament amb Trenor i Companyia, de València, i Power Echeguren de Bilbao, que tenia el domicili social a Madrid. Un cop realitzada la fusió va ser triat president del Consell d'Administració de Godó y Trias S.A en Carlos de Godó i Valls, propietari també de La Vanguardia, que la va anar alternant amb el seu cosí Jose Batlló Godó, i en Santiago Trias i Rumeu com director gerent vitalici, càrrec en el que el va succeir el seu fill Santiago Trias i Vidal-Ribas . La seva seu social va passar de carrer Diputació 249, al "Quadrat d'Or", vivenda de Trias i Rumeu, al carrer Pelai, núm 28, al mateix edifici de La Vanguardia, propietat dels Godó. Es va obrir una segona fàbrica a Sant Feliu de Guixols, que es tancà l’any 1973. La de l’Hospitalet de Llobregat es va mantenir activa fins a 1986. L'edifici, projectat per l'enginyer Ferran Junoy Vernet, que el va dotar amb dues calderes multitubulars de vapor amb sistema inexplotable Viclausse, va ser realitzat amb maó vist i té decoració de tipus modernista, aprofitant les qualitats del maó per a fer dibuixos geomètrics a les façanes. L’estructura original de la primigènia fàbrica, consistia en dos blocs de naus d’estil modernista, totes elles amb els murs de maó vist, amb cobertes als extrems de quatre vessants. Les façanes estan coronades per cornises emmerletades formant unes sanefes de dissenys geomètrics. Al final de les naus s'aixeca una petita torre de base quadrada emmerletada. Al límit occidental de la parcel·la, i separades de les naus centrals per un passadís, s'aixequen diferents pavellons aïllats que allotjaven dependències productives i administratives. Entre els anys 1962-1964 els arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà van realitzar una ampliació de la fàbrica projectant una sèrie de pabellons de maó vist, amb teulada amb forma de serra, avui desapareguts, que continuaven el seu llenguatge modernista. L'edifici, actualment de propietat municipal, un dels millors exemples d'arquitrectura industrial modernista de principis del segle XX realitzada a l'Hospitalet amb maó vist, forma part del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectonic (PEPPA, fitxa núm. 28).
    Indústries
    Retrats
    Retrats de grup
    Viuda e Hijos de Jaime Trias
    Godó y Trias S.A.
    Les sangoneres
    Can Trias