c/Miquel Romeu, 83

Imatge extreta d'una llicència d'obres.

Riera de la Creu,C. 39

Imatge extreta d'una llicència d'obres. Durant les obres de construcció de l'edifici d'aquest solar, que rendeix façana a la plaça del repartidor, i està situat entre la Riera de la Creu i el c/ Baró de Maldà, on antigament s'instal·laven els firaires i els cavallets per la festa Major, va aparèixer un refugi de la Guerra Civil. Aquesta plaça va estar a punt de desaparèixer durant el mandat de l'alcalde José Matias de España Muntadas, que va projectar un pla urbanístic, aprovat el 1969 i acomplert en part, que pretenia convertir la Riera de la Creu en una via ràpida que connectés el llavors c/ Alps amb la zona industrial de la carretera del mig. El projecte també plantejava la destrucció del local del Casino del Centre. L'alcalde Vicenç Capdevila va desestimar el projecte. S'observa la tanca interior del solar que indica l'alineació que havia de tenir el nou vial i que va delimitar, efectivament la façana de l'edifici que es va construir. El propietari del solar, Francesc Romañà Brunet, va haver de cedir prop de 300 metres quadrats del solar de forma gratuïta a l'Ajuntament per fer un futur vial que no es va arribar a fer mai. Actualment, i des dels anys setanta del s. XX hi ha en aquesta porció de terreny públic que rendeix a Riera de la Creu, amb forma de triangle, un històric kiosk de revistes i premsa, dels pocs que es conserven encara a la ciutat. S'observen a la fotografia automòbils molt populars en aquella època, dos Seat 600, una Siata Formichetta, Seat 600 furgoneta, un Renault 4 i un Renault Gordini. Als baixos comercials de l'edifici que es va construir en aquest solar, de quatre pisos i àtic, es va instal·lar una sucursal del Banco de Vizcaya on treballava el que va ser el primer alcalde de l'Hospitalet elegit democràticament després de la dictadura de Franco, Juan Ignacio Pujana Fernández, veí de Bellvitge, membre de la UGT i primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya des de 1978, partit que va obtenir 12 regidors en les eleccions municipals de 1979. S'observa també a la dreta de la fotografia la teulada de l'alta caixa escènica de l'edifici teatral anomenat El Coro, seu de la societat coral clavetiana La Campestre, un edifici de 1925 dedicat al cant coral que comptava amb un gran escenari i un ampli cafè, que va servir durant la guerra civil com a centre de reclutament de les milícies anarquistes de la CNT. Després de la guerra civil es va ubicar allà durant molts anys l'empresa de plàstics Saplas, que va respectar l'estructura teatral de l'edifici. Un projecte liderat pel gestor teatral hospitalenc Pere Pinyol als anys vuitanta del s. XX va intentar tornar a la vida escènica aquest edifici, projecte que finalment no va prosperar. Després d'estar tancat durant molts anys, l'edifici va ser finalment enderrocat pels seus propietaris el 2017. També s'observa l'edifici de dos plantes situat al carrer Tarragona núm. 2, cantonada amb la Riera de la Creu, propietat del pagès Lluís Layola Rovira, descendent de la masia de Cal Gabatxo, situada a la Marina, núm. 40. Jaume i Lluís Layola i Rovira van ser uns dels darrers pagesos en actiu de l'Hospitalet Centre, dedicats, fonamentalment, al cultiu de l'alfals, com ho havia estat el pare, Joan Layola Bassas, que va ser regidor de l'ajuntament de 1944 al 1952, amb l'alcalde Enric Jonama. El seu fill Lluís Layola va ser també regidor i tinent d'alcalde de l'Ajuntament de l'Hospitalet de 1952 al 1958, en l'època de l'alcalde Ramon Solanich i Riera. La fotografia correspon a l'entrada de casa seva, a l'esquerra, i a la dreta la de la gran quadra on tenia els carros i els cavalls de tir. Eren descendents de Raimon Layola, que va arribar a l'Hospitalet des d'Occitània, raó pel qual la casa de la seva família a la Marina, l'hereu de la qual va ser el germà gran, Jaume, era coneguda amb el motiu de Cal Gavatx. Estava situada poc després de travessar el Camí del Mig, a tocar del camí que portava a l'ermita de Bellvitge, al mig del que avui és el barri de Bellvitge. La família es va traslladar a viure a l'Hospitalet Centre, com van fer també altres pagesos de la Marina, esperonada per l'eixample que va suposar l'obertura i urbanització de la Rambla Just Oliveras. Jaume Layola a un pis situats als baixos amb jardí de la finca modernista de la Rambla Just Oliveras núm. 29, la Casa Joan Batlle Solanes, situada al davant el Centre Catòlic, construïda el 1910 per Mariano Tomàs i Barba, propietat després de Jaume Layola, i Lluís al carrer Tarragona núm.2, a tocar del jardí d'aquesta finca i de la Riera de la Creu, on vivia, en el primer pis, amb la seva dona Victòria Cohí i les seves filles Teresa, casada després amb Gonzalo Oliveros Llopis, de Ceràmiques Llopis, i la Bòvila Goyta, i Victòria, casada després amb Antoni Mestres Canyameres, propietari de l'antiga Bodega Odon del carrer Església núm. 49. En el segon pis, aixecat sobre aquesta finca el 1932 per l'arquitecte Antoni Puig i Gairalt, va viure, de 1958 a 1993, quan aquest immoble va ser enderrocat, la família nombrosa formada per Arturo Arranz Bravo de Laguna, empresari de la ferreteria ACAB industrial de l'Hospitalet, germà gran del pintor Eduard Arranz-Bravo, i Eugenia Galiano, formada per ells i els seus set fills: Angèlica, Carme, Miguel, Lola, Arturo, Lina i Jordi. L'Angèlica, la Carme i l'Artur, els tres funcionaris municipals, van ser molt actius culturalment a la ciutat, formant part de diverses entitats com Alpha 69, Centre d'Estudis de l'Hospitalet, Cine Club l'Hospitalet, Amics de l'Òpera de l'Hospitalet i Coordinadora d'Entitats Pro Liceu. En els baixos d'aquest immoble hi havia les quadres, de la que s'observa una de les portes a la fotografia, on hi havia els cavalls i els carros de'n Lluís Layola, que va ser un dels darrers alfasaires de l'Hospitalet, propietari de moltes terres a la Marina i al Prat. Layola, destacat franquista local, tot i que sense afany de protagonisme ja que s'estimava més fer de pagès, va ser regidor de l'Ajuntament a l'època de l'alcalde Ramon Solanich i, durant molts anys, President de la Cambra de la Propietat Urbana de l'Hospitalet i va tenir una intervenció decisiva en diferents moments de la història de la ciutat com la salvació de l'enderroc de la Casa Espanya, actual seu del Museu de l'Hospitalet, la instal·lació de la residència de Bellvitge, llavors anomenada Príncipes de España, o la construcció de l'ambulatori de la Rambla Just Oliveras. Tota la vorera del carrer Tarragona, de la Plaça del Repartidor a la Rambla Just Oliveras, on estava situada casa seva era propietat de la família Layola i tota la vorera del davant del mateix tram era propietat de la família Oliveras Bo. Era un espectacle, durant els anys seixanta i setanta, veure arribar i entrar a les quadres els carros al vespre, carregats fins dalt d'alfals per vendre l'endemà al Born, tirats per fortíssims matxos, una de les darreres imatges de l'Hospitalet Centre pagès que ja estava llavors, als anys setanta del s,. XX, a punt de desaparèixer. Aquesta casa va ser enderrocada el 1993. Al seu lloc va ser aixecat un bloc de pisos a l'àtic del qual hi viu el propietari de l'immoble, el conegut advocat Gonçal Oliveros Layola, que va presentar candidatura a president del Col·legi de l'Advocacia de Barcelona el 2023.

Carrer Enric Prat de la Riba 243. Ferreteria Industrial ACAB

Fotografies d'elements ornamentals d'edificis i monuments del barri del Centre. Antolín Arranz de Blas, nascut a Sestao, antic treballdor d'Altos Hornos de Vizcaya, que va ser nomenat pel govern de la Generalitat republicana director de la fàbrica Cucurny de Montmeló durant la guerra civil, fàbrica de gres refractari que havia estat situada des dels seus orígens al s. XIX fins el 1915 precisament a l'Hospitalet, pare del pintor Eduard Arranz-Bravo, va fundar el 1941 a Barcelona una ferreteria de suministres industrials que va obrir molt aviat delegació a l'Hospitalet, per raó de la intensa relació establerta durant el conflicte entre la fàbrica Cucurny i Altos Hornos de Cataluña, (La Farga), a la que va suministrar maons refractaris pels seus potents forns asiduament. La Ferreteria Industrial ACAB, (sigles inicials de dos dels seus fills, Arturo i Carlos Arranz Bravo) va estar situada al barri Centre, primer al carrer Enric Prat de la Riba, núm. 243, llavors Avenida de Generalísimo Franco, en un immoble propietat de la família Oliveras Bo i després adquirit pel propi negoci, el que surt a la fotografia, la fondària del qual arribava al carrer Josep Pla, per on es feia la càrrega i descàrrega. Molts anys després, a finals dels anys 90 del s. XX, quan aquest immoble va ser enderrocat, es va traslladar a uns espaiosos baixos de propietat situats al carrer Santa Anna, on va estar activa fins el 2012. Dels dos germans que van portar aquest negoci, Arturo i Carlos, el germà gran, Arturo, nascut el 1921, es va establir a viure, el 1958, amb la seva dona, Eugenia Galiano i els seus primers tres fills, a l'Hospitalet, al segon pis de l'edifici del carrer Tarragona núm. 2, on vivia també el propietari de l'immoble, Lluís Layola i Rovira, un dels darrers pagesos de l'Hospitalet, i on tenia també als baixos d'aquest immoble, les quadres amb els seus carros i cavalls de tir. A la clínica del doctor Gajo de la Rambla Just Oliveras van néixer els quatre darrers fills del matrimoni Arranz Galiano, tres dels quals es van significar posteriorment com a destacats activistes culturals a la ciutat: Angèlica, Carme i Artur. La vinculació amb l'Hospitalet del pintor i escultor Eduard Arranz Bravo, ve, doncs, de lluny. Premiat el 1968 amb el premi de pintura "Ciutat de l'Hospitalet", quan tot just començava la seva carrera artística, va rebre l'encàrrec per part de l'Ajuntament de l'Hospitalet de realitzar una escultura que es convertís en el símbol de la ciutat, "L'Acollidora", inaugurada el 1985 a la Rambla de Just Oliveras i posteriorment també de l'escultura "El Pont de la Llibertat", símbol de la lluita antifranquista a la ciutat, inaugurada el 2007 en la confluència entre la Rambla de la Marina i l'Avinguda del Carrilet. El 2009 va promoure, juntament amb l'Ajuntament de l'Hospitalet, la creació de la Fundació Arranz-Bravo, amb l'objectiu de preservar el seu llegat i l'ajut i promoció a joves artistes plàstics. Va fer donació a aquesta institució d'una gran quantitat d'obra seva: una col·lecció de tres-centes quaranta obres d’art d’Arranz-Bravo –entre pintures, obra sobre paper, gravats i escultures- que expliquen els seus diferents períodes creatius, obres que la fundació s’encarrega de conservar i també de promoure, mitjançant exposicions a la seva seu o en altres museus catalans, espanyols i de l’estranger. Nascut a Barcelona el 1941, va morir poc després d'haver dirigit la restauració del gran mural pop de la fàbrica Tipel de Parets del Vallès, pintat el 1971 en col·laboració amb el pintor Rafael Lozano Bartolozzi, amb qui va formar tàndem artístic durant uns anys, al seu estudi de Vallvidrera el 20 d'octubre de 2023.

Cine Rambla

Fotografia del Cinema Rambla procedent d'un expedient de llicència d'activitats.

Cine Rambla

Fotografia del Cinema Rambla procedent d'un expedient de llicència d'activitats.

Fàbrica Tecla Sala. Xemeneia

Fàbrica Tecla Sala. Xemeneia

Fàbrica Tecla Sala

Fàbrica Tecla Sala

Fàbrica Tecla Sala

Fàbrica Tecla Sala

Fàbrica Tecla Sala

Fàbrica Tecla Sala

Nen pujat a un enreixat d'una finestra de la fàbrica Tecla Sala

Mares a l'entrada de l'escola bressol de la fàbrica Tecla Sala

L'alcalde Josep Muntané Almirall

Retrat de l'alcalde Josep Muntané Almirall. (Mandat 1923 i 1931-1934).

Guàrdia Urbana de l'Hospitalet

Guàrdia Urbana de l'Hospitalet, amb les autoritats. Els membres del cos van amb el seu uniforme i gorra. Són un total de 24 homes. Asseguts en cadires, a la primer filera, hi ha set homes vestits de civil. El del centre, vestit de pagès, amb faixa i camisa i espardenyes blanques és l'alcalde Josep Muntané Almirall, i al seu costat, a l'esquerra, hi veiem el tinent d'alcalde Salvador Gil i Gil, amb vestit i corbata a ratlles. Dos mons, l'agrari i l'urbà, que pugnaven entre ells en aquells dies, els anys trenta del s. XX, a l'Hospitalet.

Rossend Arús Arderiu

Retrat de Rossend Arús Arderiu, reproducció d'un dibuix signat per I. Roca i J. Furnó. Rossend Arús va ser periodista i dramaturg i un dels organitzadors, juntament amb Sebastià Junyent i Comes, president de la Societat del Born, dels carnavals de Barcelona. La Societat del Born fou una entitat recreativa fundada a Barcelona el 1858 que amb el lema “filantropia i diversió” fou l'encarregada d'organitzar els carnavals barcelonins. Mantingué les seves activitats fins al 1874 i es va dissoldre definitivament el 1876. Fundada per Sebastià Junyent i Comes, conegut com “l'espardenyer del Born”, perquè regentava allà una botiga d'esperdenyes, en foren socis actius, entre d'altres veïns del barri del Born , l'autor dramàtic i filàntrop republicà federalista Rossend Arús i Arderiu, amic íntim també del dramaturg Frederic Soler, àlies Serafí Pitarra, i asidu visitant, entre molts d'altres, de la tertulia que tenia lloc a la seva rebotiga del carrer d'escudellers núm. 80, on tenia la seva rellotgeria. D'entre els carnavals organitzats per l'entitat en destaca el de 1860. Coneixem molt bé com va ser el carnaval d'aquest any gràcies al llibre de Josep Anselm Clavé Camps i J. M. Torres: El Carnaval de Barcelona en 1860: batiburrillo de anécdotas, chascarrillos ... y otras quisicosas propias de esta bulliciosa temporada, aliñado en prosa y verso, Librería Española, Barcelona, 1860. Arús va ser una de les figures cabdals de la maçoneria a Catalunya i un gran filàntrop, que va deixar a la seva mort la seva gran vivenda del Passeig de Sant Joan a la ciutat per tal que es pogués crear allà -partint de la seva biblioteca particular de 25.000 volums i dels diners que va deixar per gestionar al seu marmessor, l'advocat i polític Valentí Almirall, gran amic seu, per tal que es dediquéssin a aquest fi- la primera biblioteca pública de Barcelona, la Biblioteca Arús, encara en funcionament i especialitzada en el s. XIX. Va fer també donació a l'Ajuntament de l'Hospitalet, on havia nascut el seu pare, el comerciant Pere Arús i Cuixart, dels diners necessaris per construir unes escoles públiques i la nova Casa Consistorial, el 1895, motiu pel qual l'Ajuntament li va dedicar el carrer on està, des de llavors, en part, ubicat l'edifici. Rossend Arús va néixer a Barcelona el 16/07/1844 on morí el 22/08/1891

Ajuntament de l'Hospitalet

Vista de la façana principal de l'Ajuntament de l'Hospitalet i de la façana lateral que dona al carrer de Rossend Arús. A la cantonada es pot veure la torre d'electricitat que subministrava corrent a la ciutat. Postal de títol "A.T.V.- 3766 - Hospitalet de Llobregat Casa Consistorial y calle de Rosendo Arús". Es tracta d'un edifici de planta baixa i dos pisos, amb façana principal simètrica, amb un cos central dividit en tres trams i flanquejat per dos cossos laterals lleugerament endarrerits. Sobre la porta, una àmplia balconada remarca la importància del primer pis, amb barana de balustres. Les tres finestres balconeres són emmarcades amb llindes, però la central és flanquejada per dos grups de pilastres de capitell corinti que sostenen el rètol amb la inscripció Casa de la Vila, originàriament Casa Consistorial. A la llinda hi ha l'escut. L'eix central queda definit per la porta principal, la finestra entre pilastres i la balconada a la planta primera, que continua a la segona i acaba amb un capcer central de línia semicircular amb inscripció de l'any de construcció: 1895. Els cossos laterals, separats per pilastres, segueixen una estructura similar a la del cos central. El primer pis se separa del segon per una cornisa suportada per cartells i es repeteix a l'acabament de l'edifici sostenint l'ampit final. L'edifici de l'Ajuntament està catalogat com a Bé Cultural d'Interès Local per la Generalitat de Catalunya amb el número 1532, i també es troba inclòs al Pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic de l'Ajuntament, fitxa número 2. A l'entrada hi ha dues pilastres de ferro forjat que van ser descobertes en una remodelació de l'edifici realitzada als anys noranta del s. XX També s'hi poden observar actualment dues obres d'art: un quadre de Josep Guinovart, "Homenatge a Barradas", i, a sobre, una clau de volta procedent de l'antiga església de L'Hospitalet centre, amb la representació de Santa Eulàlia.

Sanfeliu,C. 23

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Sanfeliu,C. 23 (antigament núm. 36)

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Estudi sobre les condicions de vida dels veïns del barri de la Bomba

Fotografia del pabelló que feia les funcions de lloc de culte de la barriada de Can Pi i de La Bomba, l'anomenada tinència parroquial Sta. Joana d’Arc, depenent de la parròquia de Sta. Eulàlia de Provençana, que durant molts anys va estar a càrrec del jesuïta Manel Rius. A partir del 1975, encara sota la tutela de Sta. Eulàlia de Provençana, Casimir Martí i Josep M. Rovira Belloso hi complien les feines pastorals, especialment les celebracions del diumenge i sagraments. Ells dos, juntament amb Jaume Medina, rector de Sta. Eulàlia de Provençana, el 3 d’octubre de 1976 dirigeixen una carta al bisbe de Barcelona demanat la creació d’una parròquia al polígon Gornal, que estava en aquell moment en construcció. En constituir-se la parròquia de Santa Maria del Gornal, va desaparèixer aquesta tinència parroquial Sta. Joana d’Arc, de Can Pi. La barriada de barraques de La Bomba, que ocupava una superfície de 5 hectàrees estava situat en una part del que va ser l'antiga zona agrícola de La Marina, entre l'antic carrer 26 de Enero, avui Castelao, fins al costat de la llavors anomenada "Zona Residencial Granvia", els actuals Blocs Granvia Sud, on avui hi ha la zona comercial Gran Via 2 de l'Hospitalet, al costat de l'IKEA. Des de 1926, com a mínim, existia en aquesta zona de La Marina aquest barri de barraques, que tocava al sud amb el barri de Can Pi, que van desaparèixer quan es va urbanitzar el Polígon Pedrosa, a finals dels anys setanta i inicis dels vuitanta del s. XX. El 1961 existien encara 9.000 barraques, sumades les de Barcelona i les de diferents poblacions de l'Àrea Metropolitana. Aquest grup de barraques en concret era anomenat "La Bomba" per una bomba d'aigua que les abastia a totes d'aigua. L' Ajuntament de l'Hospitalet de l'època, pressionat per algunes autoritats franquistes, per les autoritats eclesiàstiques, que ja havia fet eliminar algunes a l'Ajuntament de Barcelona amb motiu del Congreso Eucarístico de Barcelona de 1952 i havia impulsat la construcció de les "Vivendas del Congreso" i, sobretot, per les lluites dels barraquistes que, amb molt esforç havien constituït la Cooperativa de les Viviendas Obreras del Barrio de La Bomba que un bon grapat d'ells van crear el 1966 per tal de poder accedir en el futur a un habitatge digne, liderada per Pura Fernández i Felipe Cruz -històrics militants clandestins del PSUC, que van arribar allà provinents de Jaén el 1948 -anava reubicant com podia, subvencionant mica en mica els veïns que volguessin abandonar la barraca amb una petita quantitat, al barri de Bellvitge, segons s'anaven construint els blocs de pisos. Un cop els barraquistes, majoritàriament emigrants d'origen andalús i extremeny, les abandonaven l'Ajuntament les enderrocava per tal que no fossin ocupades novament. Tot i això a mitjans dels anys setanta encara quedaven a l'Hospitalet 611 barraques i, concretament a La Bomba, més d'un centenar de barraques habitades. Mentrestant, i per esborrar la visió del desolador espectacle que que s'oferia en tan important artèria d'accés a Barcelona "Ciudad de Ferias i Congresos", que registrava llavors la major densitat de trànsit a Espanya, es va instal·lar una extensa tanca d'uralita d'uns 200 metres al llarg de l'Autovia de Castelldefels, que dissimulava la pobresa i misèria que s'amagava darrere d'ella. A la matinada del divendres 20 de setembre de 1974 les dones del barri, fartes d'esperar els pisos promesos per l'Ajuntament, van destruir uns cent metres d'aquesta tanca per tal de denunciar l'hipocresia d'aquella societat i donar a conèixer a tothom les condicions infrahumanes i vergonyoses en les que havien de viure els barraquistes. Una setmana després el jesuita Manuel Rius, rector de la barraca que feia les funcions de parròquia del barri, que fou anomenada Parroquia de Santa Juana de Arco, va entrar pel registre municipal, en representació de la comunitat de veïns, una instància on denunciava les lamentables condicions de vida de la barriada i demanava a l'Ajuntament la solució definitiva i reubicació dels barraquistes. De igual manera va demanar-ho per escrit al governador civil de Barcelona que, l'octubre del 1974 va instar l'Ajuntament de l'Hospitalet a fer-li arribar un informe exhaustiu sobre la situació real del barri, cosa que van fer l'arquitecte, l'enginyer i el negociat de sanitat de l'Ajuntament de l'Hospitalet, lliurant, el 14 de novembre de 1974, l'informe urbanístic, fotogràfic i sanitari, en el que s'advertien de diferents casos de pneumonia, reumatisme agut infantil i poliomelítis aguda, i que acabava dient: "De los distintos informes, así como de una visita sobre el terreno, el que suscribe ha llegado a la conclusión de que es de todo punto imprescindible y urgentísimo encontar una solución que permita evacuar a las 248 famílias que habitan las barracas de La Bomba. Lo que manifiesta para los efectos oportunos el Ingeniero Municipal" Aquesta fotografia correspon al reportatge que es va adjuntar a aquell l'estudi, que va ser lliurat al governador civil el gener de 1975, amb el compromís de l'alcalde de llavors, Vicenç Capdevila, de solucionar definitivament la situació d'aquellas famílies El 1976 las barraques van desaparèixer i el Ministerio de la Vivienda va començar a urbanitzar el Polígon Pedrosa, ocupat actualment, en part, pels pavellons d'ampliació de la Fira de Barcelona. Avui, el Centre d'Atenció Primària de Institut Català de la Salut situat al carrer Cobalt núm. 135 amb Rambla Marina de l'Hospitalet, porta el nom de Pura Fernández en memòria de la seva lluita per aconseguir uns barris dignes pels treballadors. Als anys noranta del s. XX es va produir una gran transformació de tota aquesta zona impulsada per l'alcalde Celestino Corbacho i promoguda des de l'Agència de Desenvolupament Urbà (ADU) de l'Ajuntament de l'Hospitalet. En aquest mateix espai es troba avui la Zona Comercial Gran Via 2 i la botiga de mobles i complements IKEA.

Plaça Espanyola.

Vista general des d'una posició enlairada que ens permet veure com l'estructura inicial de la plaça era una mena de triangle i pels laterals podien pasar els cotxes. Es poden veure també els arbres que envoltaven la font.

Plaça Espanyola.

Vista des d'una posició enlairada de la plaça Espanyola al voltant dels anys 30, es veu l'autobús "HT" (Teatro Español) a punt de marxar. Podem veure com era l'estructura de la plaça, en forma de triangle i amb uns arbres al voltant de la font. (Aquesta plaça passà a denominar-se Mártires de Jaca a partir de 1931 fins acabada la Guerra Civil).

Pont sobre el riu Llobregat

L'Hospitalet fotografiat per Ramon Puig Gairalt. Aquest pont va ser destruït l'any 1939 per les tropes republicanes per endarrerir l'avançament de l'exèrcit sublevat.