Fàbrica Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment anomenada Godó y Trias S.A. ("Les Sangoneres")

Fotografia de 1909 de treballadors i directius de la fàbrica Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, a partir de 1946, anomenada Godó y Trias S.A. disposats en 3 fileres. A la primera, al centre, vestit immaculadament de blanc, amb bigoti i pentinat amb clenxa, mirada severa i amb el llibre de comptes a la mà, l'amo de la fàbrica, Santiago Trias Rumeu. A la seva dreta, amb barba i un gran bigoti i una mena de bastó de mando a la mà, l'apoderat i administrador de la fàbrica, potser també de la família. Son els únics que porten llaç i sabates. Tots els altres porten espardenyes, inclòs l'encarregat, amb corbatí i la clau de la fàbrica a la mà, a la l'esquerra de l'amo. Santiago Trias Romeu (Barcelona 1879-1952) va ser un destacat industrial català. Va dirigir personalment la fàbrica fins a la seva mort. Va ser tresorer i responsable de Propaganda de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, en la que Viuda e Hijos de Jaime Trias va participar destacadament. Va ser conseller del Banco de España, del Banco Urquijo, del Banco Mercantil de Tarragona, de Hiladuras Fabra y Coats, de la Teneria Moderna Franco-Española, Yutera Sevillana i de Prats i Fatjó i Cia. Va ser condecorat pel govern espanyol amb la Gran Cruz de Isabel La Católica. La fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, després de la guerra civil, coneguda com a Godó i Trias S.A., era anomenada popularment "Les Sangoneres", pel fet d'haver-se instal·lat, el 1903, a instàncies de María Pilar Romeu Torrens, vídua de Trias, a l'anomenat prat de les sangoneres, un terreny de la zona de Marina de l'Hospitalet ben regat per un subcanal del Canal de la Infanta, i per un profund pou artesià de cinquanta metres de fondària, on, a banda de molta aigua, necessària per realitzar satisfactòriament el procés de transfomació industrial del jute, abundaven les sangoneres. Entre els treballadors va ser molt popular aquest motiu perquè tenia un doble sentit i també feia referència a la capacitat de les classes extractives burgueses del moment per extreure o "xuclar" plusvàlues dels treballadors pagant salaris de misèria per jornades laborals llarguíssimes. Els productes que produïa i oferia la fàbrica, on el 80% eren dones, que eren les filadores que feien anar els telers, eren arpillera, sacs i cordes de jute. Els homes realitzaven tasques de manteniment de l'edifici, de la maquinaria i el transport de materials. Desapareguda la vídua el 1936 i acabada la guerra civil, època en la que la fàbrica va ser col·lectivitzada i va patir un gran incendi, els seus hereus van fusionar el 1946 la seva firma de filatures de jute amb la dels germans Godó, per constituir «Godó y Trias, S.A.». En aquella època hi havia a Catalunya una quinzena de fàbriques de teixits de jute, però només dues filatures: la dels Godó al carrer Llacuna del Poblenou, i la de Trias a l'Hospitalet. La fàbrica dels Godó, més important, entrà a formar part el 1920 d’Industrias del Yute, SA, que tenia el domicili social a Madrid. Un cop realitzada la fusió va ser triat president del Consell d'Administració de Godó y Trias S.A en Carlos de Godó i Valls, propietari també de La Vanguardia, i en Santiago Trias i Rumeu com director gerent vitalici, càrrec en el que el va succeir el seu fill Santiago Trias i Vidal-Ribas i després el fill d'aquest, Santiago Trias Milà. La seva seu social va passar de carrer Diputació 249, al "Quadrat d'Or", vivenda de Trias i Rumeu, al carrer Pelai, núm 28, al mateix edifici de La Vanguardia, propietat dels Godó. Es va obrir una segona fàbrica a Sant Feliu de Guixols, que es tancà l’any 1973. La de l’Hospitalet de Llobregat es va mantenir activa fins a 1986. L'edifici, va ser projectat el 1903 pel Mestre d'obres Jaume Brossa i Mascaró i les calderes de vapor, dues calderes multitubulars de vapor amb sistema inexplotable Viclausse, van ser instal·lades per l'enginyer Ferran Junoy Vernet, director de La Maquinista Terrestre i Marítima. Jaume Brossa i Mascaró, Barcelona, 1845-1922, va obtenir el títol de Mestre d’obres el 1868 i va estar en actiu professionalment entre 1869 i 1917. Va ser fill de Francesc Brossa i Rial, empresari d’enderrocs i col•leccionista d’elements esculturals i arquitectònics provinents d’enderrocs d’antics palaus gòtics abandonats de ciutat vella dels segles XIV al XVI o dels convents abandonats per la desamortització, que exhibia a la seva casa-museu al carrer d’Escipió del barri del Putxet de Barcelona, que passaren posteriorment a ser propietat de l’Ajuntament de Barcelona quan aquesta casa va ser enderrocada després de la guerra civil i que van servi per a restaurar altres palaus del carrer de Montcada i dels Arcs. La professió i aquella passió pel col•leccionisme arquitectònic del pare, que sens dubte va influir en la seva formació, el va permetre tot un seguit de contactes amb empresaris del sector de la construcció i amb distingides famílies de la Barcelona burguesa de l’època, com la reusenca Maria de Bofarull i Plandolit, vídua de l’important col•leccionista d’art Sebastià Pascual i Inglada, que va ser fundador del Banc de Barcelona, que li va encarregar la reforma i ampliació del seu habitatge-museu del carrer Xuclà núm.19 el 1877 i que el va posar en contacte amb la família Òdena Iglésias, propietaris del Vapor Vell de Reus, que li va encarregar el 1872 un panteó pel llavors recentment inaugurat cementiri de Reus (1870). Es tracta d'una obra espectacular d'estil neoegipci, una de les peces amb més valor artístic de l'cementiri. Quan l'any 1869 s'enderrocà la Ciutadella i els seus terrenys es van cedir a la ciutat, es va convocar un concurs per urbanitzar el sector que va guanyar el també mestre d’obres Josep Fontserè i Mestre. El seu pla, del 1872-74, preveia la construcció d'un conjunt d'edificis eclèctics de planta baixa, entresòl i tres pisos sobre porxos correguts amb arcades, amb una façana contínua al Parc de la Ciutadella, avui Passeig Picasso. El projecte va ser desenvolupat tant pel mateix Fontserè com pels mestres d'obres Jaume Brossa i Mascaró i Frederic Farreras i Villalonga durant els darrers vint anys del segle XIX. Com a molts altres Mestres d’obres, va ser contractista i empresari i va construir diferents immobles d’estil clàssic a l’eixample, en llocs tan assenyalats com la Casa Joan Pou al núm. 20 de la plaça de Catalunya el 1876, seu de Société Générale de Banque des de 1919, o al núm. 39 del Passeig de Gràcia, just a la que avui es coneix com l’illa d'or, on va aixecar la Casa Antoni Torruella el 1887, avui coneguda com a Casa Delfina Bonet, que la va adquirir el 1915 i va fer reformar la façana, seguint l’estil noucentista, a Marcel•lí Coquillat. També va ser obra seva els Banys Àrabs, de 1873, al Passatge de la Pau núm 2 de Barcelona, avui desapareguts. Uns banys públics que oferien sessions d’hidroteràpia i de banys de vapor que es van fer molt populars per la seva luxosa decoració d’estil neomudejar, un estil que estava molt de moda en aquella segona meitat del segle XIX i que va agradar molt a Joan Marsillach i Parera, que li va encarregar la construcció d’una torre d’estil arabitzant amb un gran jardí el 1882 en un terreny que en aquells anys quedava delimitat pels carrers de Copèrnic, Muntaner i Tavern, gairebé dins del recinte del Parc de Monterols, per traslladar-se a viure amb el seu fill, el crític musical Joaquim Marsillach i Lleonart, greument malalt de tuberculosi, el primer introductor del wagnerisme a Catalunya. L’edifici encara es conserva i és una escola privada. Des de 1983 i fins el 1918 va ser membre de la Junta Consultiva del Centre de Mestres d’Obres de Catalunya.El 1894 va quedar vidu de Manuela Amigó i Monteriol. Van tenir tres filles: Teresa, Ramona i Mercè. El seu cunyat, Francesc Amigó, era fabricant de cal i ell, que era també contractista, va crear el 1896 l’empresa de construcció “La Campinense S.A.” amb la intenció d’explotar unes pedreres de Campins per tal de fer ciment i material de construcció que, de fet, va ser l’ampliació de la seva empresa “Brossa y Compañía”. Van ser socis seus en aquesta empresa, que va comptar amb un capital inicial de tres milions i mig de pessetes, xifra molt important per a l’època, distribuït en 700 accions de 500 pessetes cada una, importants membres de la burgesia catalana del moment com Lluís Martí i Codolar, banquer que va fundar el Banc Hispano Colonial i fou conseller de diverses empreses de ferrocarrils, de la Societat General de Telèfons, fundada per ell, i d’una explotació agrícola (l’anomenada Granja Vella, a Horta), que li valgué la gran creu del mèrit agrícola, i Òscar Pascual de Bofarull, director del Banc de Barcelona i fill del fundador Sebastià Pascual i Inglada. No és estrany, doncs, que li fos encarregada la construcció de la important fàbrica “Viuda e Hijos de Jaime Trias” el 1903 on, seguint l’estètica modernista, va plasmar novament el seu gust per l’arquitectura neomudéjar fent un us molt artístic i funcional del maó vist amb decoració de tipus modernista, aprofitant les qualitats del maó per a fer dibuixos geomètrics a les façanes. L’estructura original de la primigènia fàbrica, consistia en dos blocs de naus d’estil modernista, totes elles amb els murs de maó vist, amb cobertes de quatre vessants. Les façanes estan coronades per cornises emmerletades formant unes sanefes de dissenys geomètrics. Al final de les naus s'aixeca una petita torre de base quadrada emmerletada. Al límit occidental de la parcel·la, i separades de les naus centrals per un passadís, s'aixequen diferents pavellons aïllats que allotjaven dependències productives i administratives. Entre els anys 1962-1964, essent director de la fàbrica Roberto Trias Milà, els arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà, nebot de Trias Milà, van realitzar una ampliació de la fàbrica projectant una sèrie de pabellons de maó vist, amb teulada amb forma de serra, que s'observen molt bé a l'esquerra de la fotografia i avui desapareguts que continuaven el seu llenguatge modernista. L'edifici, actualment de propietat municipal, un dels millors exemples d'arquitrectura industrial de principis del segle XX realitzada amb maó vist, forma part del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectonic (EPPA, fitxa núm. 28)

Fàbrica Godó y Trías S.A.

Imatge de 1975 de les oficines d'administració i dels seus treballadors, de la fàbrica Godó y Trias S.A. Acabada la guerra civil hi havia a Catalunya una quinzena de fàbriques de teixits de jute, però només dues filatures: la dels Godó al carrer Llacuna del barri del Poblenou -coneguda com El Cànem- i la dels Trias al barri a l'Hospitalet. Aquesta havia estat creada l’any 1903 com a Viuda e Hijos de Jaime Trias i feia filatura i tissatge de jute. La fàbrica dels Godó entrà a formar part el 1920 d’Industrias del Yute, SA, conjuntament amb Trenor i Companyia, de València, i Power Echeguren de Bilbao, que tenia el domicili social a Madrid. El 1946 la fàbrica dels Trias es fusionarà amb la dels Godó per constituir Godó y Trias, SA, de la que va ser president del Consell d'Administració en Carlos de Godó i Valls, propietari editor també de La Vanguardia i director-gerent vitalici en Santiago Trias i Rumeu, càrrec en el que el va succeir el seu fill Santiago Trias i Vidal-Ribas i després el cosí d'aquest, Roberto Trias Milà. La seva seu social va passar de carrer Diputació 249, al "Quadrat d'Or", vivenda de Trias i Rumeu, al carrer Pelai, núm 28, al mateix edifici de La Vanguardia, propietat dels Godó. L'edifici, va ser projectat el 1903 pel Mestre d'obres Jaume Brossa i Mascaró. S’obrí una segona fàbrica a Sant Feliu de Guixols, que es tancà l’any 1973. La de l’Hospitalet de Llobregat es mantindrà en activitat fins a poc després d'aquesta fotografia, tot i que el recinte es va mantenir actiu llogat en part fins a 1987 a Motor Llansà concessionari Nissan. A la fotografia, el primer de l'esquerra, amb ulleres i bigoti és Santiago Esteban, administratiu amb molts anys dedicats a l'empresa, el tercer per la dreta, l'home gran amb ulleres, és en Antoni Pla Saña, que va treballar durant seixanta anys a l'empresa, entrant a treballar com a agent de vendes i acabant com a membre del Consell d'Administració. Apareixen també a la fotografia Carles Pedret Llasat, que va ser cap de compres durant quaranta anys i Joan Josep Giró i Massana, assegut a la taula, darrer administrador. Per la disposició del personal, al voltant del dos joves asseguts, es pot deduir que aquests formaven part de les famílies propietàries, Godó, Batlló, Trias i Vidal-Ribas. Aquesta fotografia va ser realitzada durant el rodatge de La saga de los Rius, una sèrie de TVE rodada l'any 1975 i emesa per televisió per primer cop entre novembre de 1976 i gener de 1977, dirigida per Pedro Amalio López amb Fernando Guillén i Maribel Martín com a protagonistes.

Mariana Subirana Piñol davant d'una màquina de filar, a la fàbrica Godó y Trias S.A. (Les Sangoneres)

Mariana Subirana Piñol davant d'una màquina de filar, a la fàbrica Godó y Trias S.A. (Les Sangoneres)

Fàbrica Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment coneguda com a Godó y Trias S.A.

Foto des de la Granvia de l'Hospitalet de la tanca i la fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, instal·lada al barri de Marina de l'Hospìtalet el 1903, quan estava rodejada de camps de conreu. Una part de la fàbrica, la posterior, que continuava més enllà de les naus que s'observen a la fotografia, va quedar afectada el 1924 per l'obertura del que va ser anomenat carrer Cortes, és a dir, de la Gran Via de les Corts Catalanes, avui anomenada Granvia de l'Hospitalet i va ser enderrocada, construint-se posteriorment la tanca que es veu a la fotografia. Inicialment l'entrada al recinte estava situada a la part contrària a la de la fotografia, on hi havia la Casa del Director, que encara avui existeix. Aquesta avinguda, d'una gran amplada, fet insòlit per l'època que va molestar molt els propietaris de terres que van ser expropiats, es va traçar com una ruta relativament paral·lela al camí del Prat, prolongació de la gran avinguda dissenyada el 1858 per l'enginyer Ildefons Cerdà quan presentà el seu projecte de reforma i eixample de Barcelona, on ja es veu la intenció de prolongar la Gran Via de les Corts Catalanes projectada dins del terme de Barcelona cap al terme municipal de l'Hospitalet. Als primers plànols només es veu una petita intenció de prolongació, tocant a la riera Blanca, com en alguns mapes de final del segle XIX, però en plànols de les dues primeres dècades del segle XX, ja es veu clarament la voluntat de fer el projecte fins al riu Llobregat. Aquesta gran fàbrica era anomenada popularment "Les Sangoneres", pel fet d'haver-se instal·lat, el 1903, a instàncies de María Pilar Romeu Torrens, vídua de Trias, a l'anomenat prat de les sangoneres, un terreny de la zona de Marina de l'Hospitalet ben regat per un subcanal del Canal de la Infanta, i per un profund pou artesià de cinquanta metres de fondària, on, a banda de molta aigua, necessària per realitzar satisfactòriament el procés de transformació industrial del jute, abundaven les sangoneres. Entre els treballadors va ser molt popular aquest motiu perquè tenia un doble sentit i també feia referència a la capacitat de les classes extractives burgeses del moment per extreure o "xuclar" plusvàlues dels treballadors pagant salaris de misèria per jornades laborals llarguíssimes. Els productes que produïa i oferia la fàbrica, on el 80% eren dones, que eren les filadores que feien anar els telers, eren arpillera, sacs i cordes de jute. Els homes realitzaven tasques de manteniment de l'edifici, de la maquinaria i el transport de materials. Desapareguda la vídua el 1936 i acabada la guerra civil, època en la que la fàbrica va ser col·lectivitzada i va patir un gran incendi, els seus hereus van fusionar el 1946 la seva firma de filatures de jute amb la dels germans Godó, per constituir «Godó y Trias, S.A.». En aquella època hi havia a Catalunya una quinzena de fàbriques de teixits de jute, però només dues filatures: la dels Godó al carrer Llacuna del Poblenou, i la de Trias a l'Hospitalet. La fàbrica dels Godó, més important, entrà a formar part el 1920 d’Industrias del Yute, SA, que tenia el domicili social a Madrid. Un cop realitzada la fusió va ser triat president del Consell d'Administració de Godó y Trias S.A en Carlos de Godó i Valls, propietari també de La Vanguardia, i en Santiago Trias i Rumeu com director gerent vitalici, càrrec en el que el va succeir el seu fill Santiago Trias i Vidal-Ribas i després el cosí d'aquest, Roberto Trias Milà. La seva seu social va passar de carrer Diputació 249, al "Quadrat d'Or", vivenda de Trias i Rumeu, al carrer Pelai, núm 28, al mateix edifici de La Vanguardia, propietat dels Godó. Es va obrir una segona fàbrica a Sant Feliu de Guixols, que es tancà l’any 1973. La de l’Hospitalet de Llobregat es va mantenir activa fins a 1986. L'edifici, va ser projectat el 1903 pel Mestre d'obres Jaume Brossa i Mascaró i les calderes de vapor, dues calderes multitubulars de vapor amb sistema inexplotable Viclausse, van ser instal·lades per l'enginyer Ferran Junoy Vernet, director de La Maquinista Terrestre i Marítima. Jaume Brossa i Mascaró, Barcelona, 1845-1922, va obtenir el títol de Mestre d’obres el 1868 i va estar en actiu professionalment entre 1869 i 1917. Va ser fill de Francesc Brossa i Rial, empresari d’enderrocs i col•leccionista d’elements esculturals i arquitectònics provinents d’enderrocs d’antics palaus gòtics abandonats de ciutat vella dels segles XIV al XVI o dels convents abandonats per la desamortització, que exhibia a la seva casa-museu al carrer d’Escipió del barri del Putxet de Barcelona, que passaren posteriorment a ser propietat de l’Ajuntament de Barcelona quan aquesta casa va ser enderrocada després de la guerra civil i que van servi per a restaurar altres palaus del carrer de Montcada i dels Arcs. La professió i aquella passió pel col•leccionisme arquitectònic del pare, que sens dubte va influir en la seva formació, el va permetre tot un seguit de contactes amb empresaris del sector de la construcció i amb distingides famílies de la Barcelona burguesa de l’època, com la reusenca Maria de Bofarull i Plandolit, vídua de l’important col•leccionista d’art Sebastià Pascual i Inglada, que va ser fundador del Banc de Barcelona, que li va encarregar la reforma i ampliació del seu habitatge-museu del carrer Xuclà núm.19 el 1877 i que el va posar en contacte amb la família Òdena Iglésias, propietaris del Vapor Vell de Reus, que li va encarregar el 1872 un panteó pel llavors recentment inaugurat cementiri de Reus (1870). Es tracta d'una obra espectacular d'estil neoegipci, una de les peces amb més valor artístic de l'cementiri. Quan l'any 1869 s'enderrocà la Ciutadella i els seus terrenys es van cedir a la ciutat, es va convocar un concurs per urbanitzar el sector que va guanyar el també mestre d’obres Josep Fontserè i Mestre. El seu pla, del 1872-74, preveia la construcció d'un conjunt d'edificis eclèctics de planta baixa, entresòl i tres pisos sobre porxos correguts amb arcades, amb una façana contínua al Parc de la Ciutadella, avui Passeig Picasso. El projecte va ser desenvolupat tant pel mateix Fontserè com pels mestres d'obres Jaume Brossa i Mascaró i Frederic Farreras i Villalonga durant els darrers vint anys del segle XIX. Com a molts altres Mestres d’obres, va ser contractista i empresari i va construir diferents immobles d’estil clàssic a l’eixample, en llocs tan assenyalats com la Casa Joan Pou al núm. 20 de la plaça de Catalunya el 1876, seu de Société Générale de Banque des de 1919, o al núm. 39 del Passeig de Gràcia, just a la que avui es coneix com l’illa d'or, on va aixecar la Casa Antoni Torruella el 1887, avui coneguda com a Casa Delfina Bonet, que la va adquirir el 1915 i va fer reformar la façana, seguint l’estil noucentista, a Marcel•lí Coquillat. També va ser obra seva els Banys Àrabs, de 1873, al Passatge de la Pau núm 2 de Barcelona, avui desapareguts. Uns banys públics que oferien sessions d’hidroteràpia i de banys de vapor que es van fer molt populars per la seva luxosa decoració d’estil neomudejar, un estil que estava molt de moda en aquella segona meitat del segle XIX i que va agradar molt a Joan Marsillach i Parera, que li va encarregar la construcció d’una torre d’estil arabitzant amb un gran jardí el 1882 en un terreny que en aquells anys quedava delimitat pels carrers de Copèrnic, Muntaner i Tavern, gairebé dins del recinte del Parc de Monterols, per traslladar-se a viure amb el seu fill, el crític musical Joaquim Marsillach i Lleonart, greument malalt de tuberculosi, el primer introductor del wagnerisme a Catalunya. L’edifici encara es conserva i és una escola privada. Des de 1983 i fins el 1918 va ser membre de la Junta Consultiva del Centre de Mestres d’Obres de Catalunya.El 1894 va quedar vidu de Manuela Amigó i Monteriol. Van tenir tres filles: Teresa, Ramona i Mercè. El seu cunyat, Francesc Amigó, era fabricant de cal i ell, que era també contractista, va crear el 1896 l’empresa de construcció “La Campinense S.A.” amb la intenció d’explotar unes pedreres de Campins per tal de fer ciment i material de construcció que, de fet, va ser l’ampliació de la seva empresa “Brossa y Compañía”. Van ser socis seus en aquesta empresa, que va comptar amb un capital inicial de tres milions i mig de pessetes, xifra molt important per a l’època, distribuït en 700 accions de 500 pessetes cada una, importants membres de la burgesia catalana del moment com Lluís Martí i Codolar, banquer que va fundar el Banc Hispano Colonial i fou conseller de diverses empreses de ferrocarrils, de la Societat General de Telèfons, fundada per ell, i d’una explotació agrícola (l’anomenada Granja Vella, a Horta), que li valgué la gran creu del mèrit agrícola, i Òscar Pascual de Bofarull, director del Banc de Barcelona i fill del fundador Sebastià Pascual i Inglada. No és estrany, doncs, que li fos encarregada la construcció de la important fàbrica “Viuda e Hijos de Jaime Trias” el 1903 on, seguint l’estètica modernista, va plasmar novament el seu gust per l’arquitectura neomudéjar fent un us molt artístic i funcional del maó vist amb decoració de tipus modernista, aprofitant les qualitats del maó per a fer dibuixos geomètrics a les façanes. L’estructura original de la primigènia fàbrica, consistia en dos blocs de naus d’estil modernista, totes elles amb els murs de maó vist, amb cobertes de quatre vessants. Les façanes estan coronades per cornises emmerletades formant unes sanefes de dissenys geomètrics. Al final de les naus s'aixeca una petita torre de base quadrada emmerletada. Al límit occidental de la parcel·la, i separades de les naus centrals per un passadís, s'aixequen diferents pavellons aïllats que allotjaven dependències productives i administratives. Entre els anys 1962-1964, essent director de la fàbrica Roberto Trias Milà, els arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà, nebot de Trias Milà, van realitzar una ampliació de la fàbrica projectant una sèrie de pabellons de maó vist, amb teulada amb forma de serra, que s'observen molt bé a l'esquerra de la fotografia i avui desapareguts que continuaven el seu llenguatge modernista. L'edifici, actualment de propietat municipal, un dels millors exemples d'arquitrectura industrial de principis del segle XX realitzada amb maó vist, forma part del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectonic (EPPA, fitxa núm. 28)

Fàbrica Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment coneguda com a Godó y Trias S.A.

Foto realitzada des de la Gran Via de la reixa de forja de l'entrada principal a la fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, després de la guerra civil, coneguda com a Godó i Trias S.A., anomenada popularment "Les Sangoneres". Aquesta històrica entrada al recinte, inmortalitzada a la sèrie de TVE de 1976 "La saga dels Rius" i la tanca perimetral de maó vist que donava a la Gran Via, va desaparèixer per la urbanització i ampliació de les voreres de la Granvia de l'Hospitalet quan tot l'entorn va acabar configurant la Plaça Europa. Aquesta fàbrica era anomenada popularment "Les Sangoneres", pel fet d'haver-se instal·lat, el 1903, a instàncies de María Pilar Romeu Torrens, vídua de Trias, a l'anomenat prat de les sangoneres, un terreny de la zona de Marina de l'Hospitalet ben regat per un subcanal del Canal de la Infanta, i per un profund pou artesià de cinquanta metres de fondària, on, a banda de molta aigua, necessària per realitzar satisfactòriament el procés de transfomació industrial del jute, abundaven les sangoneres. Entre els treballadors va ser molt popular aquest motiu perquè tenia un doble sentit i també feia referència a la capacitat de les classes extractives burgueses del moment per extreure o "xuclar" plusvàlues dels treballadors pagant salaris de misèria per jornades laborals llarguíssimes. Els productes que produïa i oferia la fàbrica, on el 80% eren dones, que eren les filadores que feien anar els telers, eren arpillera, sacs i cordes de jute. Els homes realitzaven tasques de manteniment de l'edifici, de la maquinaria i el transport de materials. Desapareguda la vídua el 1936 i acabada la guerra civil, època en la que la fàbrica va ser col·lectivitzada i va patir un gran incendi, els seus hereus van fusionar el 1946 la seva firma de filatures de jute amb la dels germans Godó, per constituir «Godó y Trias, S.A.». En aquella època hi havia a Catalunya una quinzena de fàbriques de teixits de jute, però només dues filatures: la dels Godó al carrer Llacuna del Poblenou, i la de Trias a l'Hospitalet. La fàbrica dels Godó, més important, entrà a formar part el 1920 d’Industrias del Yute, SA, que tenia el domicili social a Madrid. Un cop realitzada la fusió va ser triat president del Consell d'Administració de Godó y Trias S.A en Carlos de Godó i Valls, propietari també de La Vanguardia, i en Santiago Trias i Rumeu com director gerent vitalici, càrrec en el que el va succeir el seu fill Santiago Trias i Vidal-Ribas i després el cosí d'aquest, Roberto Trias Milà. La seva seu social va passar de carrer Diputació 249, al "Quadrat d'Or", vivenda de Trias i Rumeu, al carrer Pelai, núm 28, al mateix edifici de La Vanguardia, propietat dels Godó. Es va obrir una segona fàbrica a Sant Feliu de Guixols, que es tancà l’any 1973. La de l’Hospitalet de Llobregat es va mantenir activa fins a 1986. L'edifici, va ser projectat el 1903 pel Mestre d'obres Jaume Brossa i Mascaró i les calderes de vapor, dues calderes multitubulars de vapor amb sistema inexplotable Viclausse, van ser instal·lades per l'enginyer Ferran Junoy Vernet, director de La Maquinista Terrestre i Marítima. Jaume Brossa i Mascaró, Barcelona, 1845-1922, va obtenir el títol de Mestre d’obres el 1868 i va estar en actiu professionalment entre 1869 i 1917. Va ser fill de Francesc Brossa i Rial, empresari d’enderrocs i col•leccionista d’elements esculturals i arquitectònics provinents d’enderrocs d’antics palaus gòtics abandonats de ciutat vella dels segles XIV al XVI o dels convents abandonats per la desamortització, que exhibia a la seva casa-museu al carrer d’Escipió del barri del Putxet de Barcelona, que passaren posteriorment a ser propietat de l’Ajuntament de Barcelona quan aquesta casa va ser enderrocada després de la guerra civil i que van servi per a restaurar altres palaus del carrer de Montcada i dels Arcs. La professió i aquella passió pel col•leccionisme arquitectònic del pare, que sens dubte va influir en la seva formació, el va permetre tot un seguit de contactes amb empresaris del sector de la construcció i amb distingides famílies de la Barcelona burguesa de l’època, com la reusenca Maria de Bofarull i Plandolit, vídua de l’important col•leccionista d’art Sebastià Pascual i Inglada, que va ser fundador del Banc de Barcelona, que li va encarregar la reforma i ampliació del seu habitatge-museu del carrer Xuclà núm.19 el 1877 i que el va posar en contacte amb la família Òdena Iglésias, propietaris del Vapor Vell de Reus, que li va encarregar el 1872 un panteó pel llavors recentment inaugurat cementiri de Reus (1870). Es tracta d'una obra espectacular d'estil neoegipci, una de les peces amb més valor artístic de l'cementiri. Quan l'any 1869 s'enderrocà la Ciutadella i els seus terrenys es van cedir a la ciutat, es va convocar un concurs per urbanitzar el sector que va guanyar el també mestre d’obres Josep Fontserè i Mestre. El seu pla, del 1872-74, preveia la construcció d'un conjunt d'edificis eclèctics de planta baixa, entresòl i tres pisos sobre porxos correguts amb arcades, amb una façana contínua al Parc de la Ciutadella, avui Passeig Picasso. El projecte va ser desenvolupat tant pel mateix Fontserè com pels mestres d'obres Jaume Brossa i Mascaró i Frederic Farreras i Villalonga durant els darrers vint anys del segle XIX. Com a molts altres Mestres d’obres, va ser contractista i empresari i va construir diferents immobles d’estil clàssic a l’eixample, en llocs tan assenyalats com la Casa Joan Pou al núm. 20 de la plaça de Catalunya el 1876, seu de Société Générale de Banque des de 1919, o al núm. 39 del Passeig de Gràcia, just a la que avui es coneix com l’illa d'or, on va aixecar la Casa Antoni Torruella el 1887, avui coneguda com a Casa Delfina Bonet, que la va adquirir el 1915 i va fer reformar la façana, seguint l’estil noucentista, a Marcel•lí Coquillat. També va ser obra seva els Banys Àrabs, de 1873, al Passatge de la Pau núm 2 de Barcelona, avui desapareguts. Uns banys públics que oferien sessions d’hidroteràpia i de banys de vapor que es van fer molt populars per la seva luxosa decoració d’estil neomudejar, un estil que estava molt de moda en aquella segona meitat del segle XIX i que va agradar molt a Joan Marsillach i Parera, que li va encarregar la construcció d’una torre d’estil arabitzant amb un gran jardí el 1882 en un terreny que en aquells anys quedava delimitat pels carrers de Copèrnic, Muntaner i Tavern, gairebé dins del recinte del Parc de Monterols, per traslladar-se a viure amb el seu fill, el crític musical Joaquim Marsillach i Lleonart, greument malalt de tuberculosi, el primer introductor del wagnerisme a Catalunya. L’edifici encara es conserva i és una escola privada. Des de 1983 i fins el 1918 va ser membre de la Junta Consultiva del Centre de Mestres d’Obres de Catalunya.El 1894 va quedar vidu de Manuela Amigó i Monteriol. Van tenir tres filles: Teresa, Ramona i Mercè. El seu cunyat, Francesc Amigó, era fabricant de cal i ell, que era també contractista, va crear el 1896 l’empresa de construcció “La Campinense S.A.” amb la intenció d’explotar unes pedreres de Campins per tal de fer ciment i material de construcció que, de fet, va ser l’ampliació de la seva empresa “Brossa y Compañía”. Van ser socis seus en aquesta empresa, que va comptar amb un capital inicial de tres milions i mig de pessetes, xifra molt important per a l’època, distribuït en 700 accions de 500 pessetes cada una, importants membres de la burgesia catalana del moment com Lluís Martí i Codolar, banquer que va fundar el Banc Hispano Colonial i fou conseller de diverses empreses de ferrocarrils, de la Societat General de Telèfons, fundada per ell, i d’una explotació agrícola (l’anomenada Granja Vella, a Horta), que li valgué la gran creu del mèrit agrícola, i Òscar Pascual de Bofarull, director del Banc de Barcelona i fill del fundador Sebastià Pascual i Inglada. No és estrany, doncs, que li fos encarregada la construcció de la important fàbrica “Viuda e Hijos de Jaime Trias” el 1903 on, seguint l’estètica modernista, va plasmar novament el seu gust per l’arquitectura neomudéjar fent un us molt artístic i funcional del maó vist amb decoració de tipus modernista, aprofitant les qualitats del maó per a fer dibuixos geomètrics a les façanes. L’estructura original de la primigènia fàbrica, consistia en dos blocs de naus d’estil modernista, totes elles amb els murs de maó vist, amb cobertes de quatre vessants. Les façanes estan coronades per cornises emmerletades formant unes sanefes de dissenys geomètrics. Al final de les naus s'aixeca una petita torre de base quadrada emmerletada. Al límit occidental de la parcel·la, i separades de les naus centrals per un passadís, s'aixequen diferents pavellons aïllats que allotjaven dependències productives i administratives. Entre els anys 1962-1964, essent director de la fàbrica Roberto Trias Milà, els arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà, nebot de Trias Milà, van realitzar una ampliació de la fàbrica projectant una sèrie de pabellons de maó vist, amb teulada amb forma de serra, que s'observen molt bé a l'esquerra de la fotografia i avui desapareguts que continuaven el seu llenguatge modernista. L'edifici, actualment de propietat municipal, un dels millors exemples d'arquitrectura industrial de principis del segle XX realitzada amb maó vist, forma part del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectonic (PEPPA, fitxa núm. 28)

Fàbrica Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment coneguda com a Godó y Trias S.A.

Inauguració de la biblioteca Can Sumarro.

Assisteix a l'acte el molt honorable president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, acompanyat per l'alcalde de l'Hospitalet, Juan Ignacio Pujana i altres regidors de l'Ajuntament i personalitats del món de la cultura.

Inauguració de la biblioteca Can Sumarro.

Assisteix a l'acte el molt honorable president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, acompanyat per l'alcalde de l'Hospitalet, Juan Ignacio Pujana i altres regidors de l'Ajuntament i personalitats del món de la cultura.

Riera de la Creu,C. 39

Imatge extreta d'una llicència d'obres. Durant les obres de construcció de l'edifici d'aquest solar, que rendeix façana a la plaça del repartidor, i està situat entre la Riera de la Creu i el c/ Baró de Maldà, on antigament s'instal·laven els firaires i els cavallets per la festa Major, va aparèixer un refugi de la Guerra Civil. Aquesta plaça del Repartidor, anomenada en el franquisme Plaza General Mola, va estar a punt de desaparèixer durant el mandat de l'alcalde José Matias de España Muntadas, que va projectar un pla urbanístic, aprovat el 1969 i acomplert en part, que pretenia convertir la Riera de la Creu en una via ràpida que connectés el llavors c/ Alps amb la zona industrial de la carretera del mig. El projecte també plantejava la destrucció del local del Casino del Centre. L'alcalde Vicenç Capdevila va desestimar el projecte. S'observa la tanca interior del solar que indica l'alineació que havia de tenir el nou vial i que va delimitar, efectivament la façana de l'edifici que es va construir. El propietari del solar, Francesc Romañà Brunet, va haver de cedir prop de 300 metres quadrats del solar de forma gratuïta a l'Ajuntament per fer un futur vial que no es va arribar a fer mai. Actualment, i des dels anys setanta del s. XX hi ha en aquesta porció de terreny públic que rendeix a Riera de la Creu, amb forma de triangle, un històric kiosk de revistes i premsa, dels pocs que es conserven encara a la ciutat. S'observen a la fotografia automòbils molt populars en aquella època, dos Seat 600, una Siata Formichetta, Seat 600 furgoneta, un Renault 4 i un Renault Gordini. Als baixos comercials de l'edifici que es va construir en aquest solar, de quatre pisos i àtic, es va instal·lar una sucursal del Banco de Vizcaya on treballava el que va ser el primer alcalde de l'Hospitalet elegit democràticament després de la dictadura de Franco, Juan Ignacio Pujana Fernández, veí de Bellvitge, membre de la UGT i primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya des de 1978, partit que va obtenir 12 regidors en les eleccions municipals de 1979. S'observa també a la dreta de la fotografia la teulada de l'alta caixa escènica de l'edifici teatral anomenat El Coro, seu de la societat coral clavetiana La Campestre, un edifici de 1925 dedicat al cant coral que comptava amb un gran escenari i un ampli cafè, que va servir durant la guerra civil com a centre de reclutament de les milícies anarquistes de la CNT. Després de la guerra civil es va ubicar allà durant molts anys l'empresa de plàstics Saplas, que va respectar l'estructura teatral de l'edifici. Un projecte liderat pel gestor teatral hospitalenc Pere Pinyol als anys vuitanta del s. XX va intentar tornar a la vida escènica aquest edifici, projecte que finalment no va prosperar. Després d'estar tancat durant molts anys, l'edifici va ser finalment enderrocat pels seus propietaris el 2017. També s'observa l'edifici de dos plantes situat al carrer Tarragona núm. 2, cantonada amb la Riera de la Creu, propietat del pagès Lluís Layola Rovira, descendent de la masia de Cal Gabatxo, situada a la Marina, núm. 40. Jaume i Lluís Layola i Rovira van ser uns dels darrers pagesos en actiu de l'Hospitalet Centre, dedicats, fonamentalment, al cultiu de l'alfals, com ho havia estat el pare, Joan Layola Bassas, que va ser regidor de l'ajuntament de 1944 al 1952, amb l'alcalde Enric Jonama. El seu fill Lluís Layola va ser també regidor i tinent d'alcalde de l'Ajuntament de l'Hospitalet de 1952 al 1958, en l'època de l'alcalde Ramon Solanich i Riera. La fotografia correspon a l'entrada de casa seva, a l'esquerra, i a la dreta la de la gran quadra on tenia els carros i els cavalls de tir. Eren descendents de Raimon Layola, que va arribar a l'Hospitalet des d'Occitània, raó pel qual la casa de la seva família a la Marina, l'hereu de la qual va ser el germà gran, Jaume, era coneguda amb el motiu de Cal Gavatx. Estava situada poc després de travessar el Camí del Mig, a tocar del camí que portava a l'ermita de Bellvitge, al mig del que avui és el barri de Bellvitge. La família es va traslladar a viure a l'Hospitalet Centre, com van fer també altres pagesos de la Marina, esperonada per l'eixample que va suposar l'obertura i urbanització de la Rambla Just Oliveras. Jaume Layola a un pis situats als baixos amb jardí de la finca modernista de la Rambla Just Oliveras núm. 29, la Casa Joan Batlle Solanes, situada al davant el Centre Catòlic, construïda el 1910 per Mariano Tomàs i Barba, propietat després de Jaume Layola, i Lluís al carrer Tarragona núm.2, a tocar del jardí d'aquesta finca i de la Riera de la Creu, on vivia, en el primer pis, amb la seva dona Victòria Cohí i les seves filles Teresa, casada després amb Gonzalo Oliveros Llopis, de Ceràmiques Llopis, i la Bòvila Goyta, i Victòria, casada després amb Antoni Mestres Canyameres, propietari de l'antiga Bodega Odon del carrer Església núm. 49. En el segon pis, aixecat sobre aquesta finca el 1932 per l'arquitecte Antoni Puig i Gairalt, va viure, de 1958 a 1993, quan aquest immoble va ser enderrocat, la família nombrosa formada per Arturo Arranz Bravo de Laguna, empresari de la ferreteria ACAB industrial de l'Hospitalet, germà gran del pintor Eduard Arranz-Bravo, i Eugenia Galiano, formada per ells i els seus set fills: Angèlica, Carme, Miguel, Lola, Arturo, Lina i Jordi. L'Angèlica, la Carme i l'Artur, els tres funcionaris municipals, van ser molt actius culturalment a la ciutat, formant part de diverses entitats com Alpha 69, Centre d'Estudis de l'Hospitalet, Cine Club l'Hospitalet, Amics de l'Òpera de l'Hospitalet i Coordinadora d'Entitats Pro Liceu. En els baixos d'aquest immoble hi havia les quadres, de la que s'observa una de les portes a la fotografia, on hi havia els cavalls i els carros de'n Lluís Layola, que va ser un dels darrers alfasaires de l'Hospitalet, propietari de moltes terres a la Marina i al Prat. Layola, destacat franquista local, tot i que sense afany de protagonisme ja que s'estimava més fer de pagès, va ser regidor de l'Ajuntament a l'època de l'alcalde Ramon Solanich i, durant molts anys, President de la Cambra de la Propietat Urbana de l'Hospitalet i va tenir una intervenció decisiva en diferents moments de la història de la ciutat com la salvació de l'enderroc de la Casa Espanya, actual seu del Museu de l'Hospitalet, la instal·lació de la residència de Bellvitge, llavors anomenada Príncipes de España, o la construcció de l'ambulatori de la Rambla Just Oliveras. Tota la vorera del carrer Tarragona, de la Plaça del Repartidor a la Rambla Just Oliveras, on estava situada casa seva era propietat de la família Layola i tota la vorera del davant del mateix tram era propietat de la família Oliveras Bo. Era un espectacle, durant els anys seixanta i setanta, veure arribar i entrar a les quadres els carros al vespre, carregats fins dalt d'alfals per vendre l'endemà al Born, tirats per fortíssims matxos, una de les darreres imatges de l'Hospitalet Centre pagès que ja estava llavors, als anys setanta del s,. XX, a punt de desaparèixer. Aquesta casa va ser enderrocada el 1993. Al seu lloc va ser aixecat un bloc de pisos a l'àtic del qual hi viu el propietari de l'immoble, el conegut advocat Gonçal Oliveros Layola, que va presentar candidatura a president del Col·legi de l'Advocacia de Barcelona el 2023.

Inauguració del Grup escolar "Rossend Arús", situat a la finca Can Bori, per Francesc Macià.

Inauguració de l'escola Can Bori, el 18 de desembre de 1932, a càrrec del president de le Generalitat de Catalunya, Francesc Macià. La fotografia va ser presa des d'una posició elevada. Es veu, al carrer Sant Joan, una munió de gent que espera l'arribada de Francesc Macià, acompanyat per les autoritats locals. A l'esquerra, es pot veure el Canal de la Infanta, i al marge dret, els nens i les nenes porten petites senyeres. Al fons a la dreta s'observen arbres i una petita construcció pertanyents als extensos jardins de la Casa España, que, des del carrer Xipreret, arribaven fins aquí.

Inauguració de la Biblioteca Municipal, per Francesc Macià

Inauguració de la Biblioteca Municipal al núm. 15 del carrer del Baró de Maldà, el 18 de desembre de 1932, a càrrec del president de le Generalitat de Catalunya, Francesc Macià. La construcció d'aquesta biblioteca pública fou impulsada pel regidor de l'Ajuntament de l'Hospitalet per Esquerra Republicana de Catalunya Salvador Gil i Gil, home autodidacta, baster de professió, d'una gran inquietud intel·lectual i social, fundador dels periòdics comarcals d'esquerra republicana LLibertat i Fortitud. Aquest local municipal posteriorment va deixar de ser la Biblioteca Municipal, que va passar a estar situada a la planta baixa de l'edifici de l'Ajuntament, anomenada Biblioteca Mosèn Homar, rector de l'església de Santa Eulàlia de Mèrida, que va fer donació de la seva biblioteca particular a l'Ajuntament, i va ser cedit, als anys seixanta, en l'època en què l'esplèndida Biblioteca de La Caixa de Pensions, situada també al c/ Baró de Maldà, al núm. 5, gairebé al costat d'aquest local, funcionava feia uns anys a ple rendiment, com a seu de l'Associació d'Amics de la Música. La fotografia mostra al president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Maciài Llusà i la seva dona Eugènia Lamarca i de Mier, que mira a la càmera, entre dues taules de consulta, i envoltat per altres autoritats, d'entre els quals es pot reconèixer al Primer Tinent d'Alcalde de l'Ajuntament de l'Hospitalet Dr. Carles Martí Feced i al Dr. Jaume Aiguader i Miró, alcalde republicà de Barcelona.

Inauguració del grup escolar Rossend Arús a la finca Can Bori, per Francesc Macià.

Fotografia extreta de la memòria corresponent a l'exercici de 1932 de l'Ajuntament de l'Hospitalet. Inauguració del grup escolar "Rossend Arús" al casal de la finca Can Bori, el 18 de desembre de 1932, a càrrec del president de le Generalitat de Catalunya, Francesc Macià i Llusà, assegut a la taula presidencial de l'acte. Just darrera seu hi ha Joan Alavedra i Segurañas, que era llavors, i ho va ser fins el 1934, secretari de la Presidència de la Generalitat de Catalunya en el període 1931-1934 durant les presidències de Francesc Macià i Lluís Companys. El 1934 va ser nomenat director de l'Institut del Teatre. A la fotografia es pot reconèixer també al Primer Tinent d'Alcalde de l'Hospitalet, el Dr. Carles Martí i Feced, a la dreta de Macià i, darrera seu al regidor i exalcalde Josep Jordà i Polls, amb barba, a l'esquerra de Macià a l'Alcalde de Barcelona, el Dr. Jaume Aiguader i Miró, fumant. També es pot reconèixer als regidors de l'Ajuntament de l'Hospitalet Ramon Frontera, dret a l'esquerra de la fotografia, amb ulleres rodones i mirant a la càmera, a en Salvador Gil i Gil, dret, molt clenxinat, a l'esquerra de la fotografia, amb vestit clar amb americana creuada, a Josep Jordà i Polls, al fons, tocant la paret, amb barba i al també regidor i exalcalde Just Oliveras Prats, també al fons, tocant el marc de la finestra, amb ulleres i vestit de ratlla diplomàtica, entre d'altres. Al davant de la taula, a costat i costat, un parell de nenes vestides de pubilles catalanes. Al fons a l'esquerra, la casa dels masovers. Aquest casal es va construir al 1870 com a torre residencial per Francesc Bori i Comas, propietari de la foneria Altos Hornos de Cataluña, coneguda com La Farga de l'Hospitalet. L'extensa finca estava situada a la cruïlla entre el carrer de Sant Joan i Digoine i la Riera del Canyet, fins a les vies del ferrocarril i els seus jardins la travessaven el Canal de la Infanta, que creuaven mitjançant diversos pontets. La finca tenia un hort i també una parcel·la dedicada al cultiu d’arbres fruiters. Passats alguns anys, dificultats econòmiques obligaren a la família Bori a desprendre's de la finca que fou adquirida, l'any 1911, per Agustí Comadran, qui passà a ocupar-la conjuntament amb la seva família. L'any 1927, en morir el nou propietari, els seus hereus la posaren en venda i fou aleshores quan l'Ajuntament de la Dictadura l'adquirí pagant-ne 85.000 pessetes. Aquell mateix any, l'Estat projectava establir a Barcelona una escola escola tècnica de formació professional de Sericultura, Avicultura i Industries Zoògenes. El govern de l'Estat tenia el propòsit d'instal·lar dita escola a Vilafranca del Penedès i assabentat d'això, l`alcalde Tomàs Giménez, imposat per la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, considerant que la creació de l'escola podria reportar forces beneficis a l'Hospitalet, li va fer oferiment de la finca Bori per tal que aquesta escola pogués ser instal·lada allà. Una vegada acceptada l'ofrena, a mitjans de l'any 1928, van començar les obres necessàries per a habilitar les diverses dependències per al fi que es perseguia. L'escola va ser remodelada per l'arquitecte municipal Manuel Puig i Gairalt, que va eliminar tots els elements decoratius vuitcentistes i va donar un aire racionalista a aquest casalot, eliminant les balaustrades de les finestres i del terrat, on va fer aixecar un pis més per tal que l'escola fos més gran. L' Estat va invertir més de 70.000 pessetes en dites obres, sense comptar les despeses de mobiliari i material d'ensenyament. Un canvi en la Direcció general d'Agricultura de Madrid, va fer que restés sense efecte aquest projecte, destinant-se aleshores l'edifici a la recria de cucs de seda, fet que no aportava cap benefici directe ni indirecte a la ciutat. En caure la Dictadura, a l'any 1930, el nou Ajuntament dirigit llavors novament per l'alcalde Just Oliveras i Prats, que ja ho havia estat el 1916 i el 1918, va reclamar a l'Estat que li fos reintegrada la propietat de la finca a fi de destinar-la a escoles primàries i va declarar lesiu l'acord de cessió adoptat en temps de la Dictadura. Va ser, però, amb motiu de l'adveniment de la República que, represes les gestions per tal d'aconseguir la reintegració de la finca, aquestes assoliren un èxit complet passant novament la finca a ésser propietat del del Municipi i aconseguint-se, al mateix temps, que l'Estat fes donació d'una part del mobiliari existent en la mateixa. Cal consignar que qui va signar el decret de reintegrament va ser el ministre català Lluís Nicolau d'Olwer, que regentava la cartera d'Economia. Un cop aquesta fou retornada, l'ajuntament encarregar unes darreres obres a l'arquitecte municipal per tal que l'edifici fos adaptat al nou usos previstos i va contractar un matrimoni com a masovers, porters i vigilants. S’inauguraria com a escola pública, anomenada com a "Grup Escolar Rossend Arús", en memòria del patrici Barceloní que va sufragar la construcció de la casa consistorial el 1895 per honorar el seu pare, fill del poble, gràcies al gran impuls que el nou ajuntament republicà va donar a l'educació i la gran tasca del llavors regidor Ramon Frontera, el 18 de setembre de 1932 pel president de la Generalitat Francesc Macià. El Grup Escolar Rossend Arús, que va ser anomenat popularment sempre com a Escola can Bori, constava de cinc graus dirigits per altres tants professors nacionals. El Director triat va ser Joaquim Monistrol. Hi reben instrucció uns 230 alumnes. Aquest edifici es va mantenir dret com a escola fins el 1980, quan va ser enderrocat per aixecar un edifici de nova planta pel col·legi Can Bori, que va continuar com a escola pública fins el 1999, quan va passar a ser l'escola d'educació especial l'Estel-Can Bori.

Inauguració del grup escolar Rossend Arús a la finca Can Bori, per Francesc Macià

Fotografia extreta de la memòria corresponent a l'exercici de 1932 de l'Ajuntament de l'Hospitalet. Inauguració Inauguració del grup escolar "Rossend Arús" a la finca Can Bori, el 18 de desembre de 1932, a càrrec del president de le Generalitat de Catalunya, Francesc Macià. La fotografia va ser presa des d'una posició elevada, a l'interior de l'escola. Es veu una munió de gent en el moment de l'arribada de Francesc Macià, acompanyat per les autoritats locals. A l'esquerra, es pot veure el Canal de la Infanta, i al marge dret, els estendards de les societats claverianes de la ciutat. Els nenes i nenes porten petites banderes amb les quatre barres. El casalot de la finca Can Bori es va construir al 1878 com a torre residencial per Francesc Bori i Comas, propietari de la foneria Altos Hornos de Cataluña, coneguda popularment com La Farga de l'Hospitalet. La finca estava situada a la cruïlla entre el carrer de Sant Joan i Digoine i la Riera del Canyet, fins a les vies del ferrocarril i la travessava el Canal de la Infanta, que el creuaven mitjançant diversos pontets. Can Bori tenia un hort i també una parcel·la dedicada al cultiu d’arbres fruiters. El 1928 el seu propietari va vendre la finca a l'Ajuntament de l'Hospitalet. L`alcalde Tomàs Giménez, imposat per la dictadura de Primo de Rivera, la va cedir a l'Estat per tal que aquest hi instal·lés allà una escola tècnica de formació professional de sericultura i avicultura i indústries zoogenes que mai va arribar a funcionar, tot i que la casa va ser remodelada per poder funcionar com a escola. Quan el 1931 va arribar la República, l'alcalde Just Oliveras va anar a Madrid a reclamar la devolució de la titularitat de la propietat municipal per tal de dedicar-la a Escola Pública. Un cop aquesta fou retornada, l'ajuntament va contractar un matrimoni com a masover i porters. S’inauguraria com Grup escolar "Rossend Arús", com a escola pública, gràcies al gran impuls que el nou ajuntament republicà va donar a l'educació i la gran tasca del llavors regidor Ramon Frontera, el 18 de setembre de 1932 pel president de la Generalitat Francesc Macià. Tot i aquest nom, en honor del patrici barceloní Rossend Arús, que va pagar la construcció del nou edifici consistorial inaugurat el 1895 en memòria del seu pare, fill del poble, aquesta escola va ser coneguda sempre com a Escola can Bori. Aquest edifici es va mantenir dret fins el 1980, quan va ser enderrocat per aixecar un edifici de nova planta pel col·legi Can Bori, que va continuar com a escola pública fins el 1999, quan va passar a ser l'escola d'educació especial l'Estel-Can Bori.

Inauguració de l'estació de metro de La Bordeta / Cotxeres

Inauguració l'1 de juliol de 1932 de l'estació de metro de La Bordeta / Cotxeres, de la línia 1. Situada entre Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat, era la capçalera de la Línia 1, de Metro, empresa anomenada en aquell moment Ferrocarril Metropolità Transversal. La Bordeta era una de les poques estacions de metro en superfície i va tancar portes el 1983, coincidint amb la prolongació de la Línia 1 des de la nova estació de Santa Eulàlia, subterrània, que va substituir la de La Bordeta, que va ser enderrocada, fins a la de La Torrassa. A la fotografia veiem una multitud davant l'entrada del Metro esperant l'arribada de les autoritats. El rètol està engalanat per a l'ocasió. A la inauguració hi va assistir el president de la Generalitat Francesc Macià.

Diferents edicions mostra de noves veus. Amics de l'Òpera de l'Hospitalet

La Mostra Noves Veus, va ser un esdeveniment anual organitzat per l'Associació d'Amics de l'Òpera de l'Hospitalet, del que es van realitzar diverses edicions, que sempre es va definir com a "aparador de cant de l'Hospitalet", per a diferenciar-lo clarament d'un concurs amb premis, en el que el que s'oferia als joves intèrprets, alguns encara estudiant cant, era una primera possibilitat de ser valorats, tant pel públic com per un jurat especialitzat, que emetia les seves opinions de forma absolutament discreta en un sobre tancat que era entregat a cada participant. En la primera edició no hi havia ni tan sols una taula específica pel jurat, que es trobava barrejat entre el públic. Aquestes Mostres van comptar sempre amb una gran afluència de públic, que omplia gairebé sempre l'Auditori Barradas. A la fotografia, Jorge Romero, pianista acompanyant i la soprano Maribel Ortega. Nascuda a Jerez de la Frontera (Cadis) es titula a Cant per la Guildhall School of Music and Drama de Londres i al Conservatori Superior de Música del Liceu amb Enriqueta Tarrés. Guanyadora de nombrosos concursos lírics i beques, comença la seva carrera, pocs anys després de la seva participació en la Mostra de Noves Veus de l'Hospitalet, amb el rol de Norma a les funcions de 2006 d'aquesta òpera de Bellini organitzades per l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell, i des d'aleshores ha interpretat la majoria dels rols protagonistes verdians i puccinians del repertori líric dramàtic tant a Catalunya i Espanya com a l'estranger.

Amics de l'Òpera de l'Hospitalet. La tabernera del puerto, de Pablo Sorozábal

De vegades l'associació d'Amics de l'òpera de l'Hospitalet organitzava funcions especials i es representaven òperes de petit format, com va ser el cas de Pimpinone, de G. P. Telemann, en versió catalana de Viviana Salisi o semiescenificades, com va ser el cas de El rapte en el serrall, de W.A. Mozart, cantada també en català,, en traducció de Roger Alier, que va ser una de les òperes programades a la Temporada d'Òpera en Català que van tenir lloc al Teatre Principal de Barcelona els anys 1997 i 1998, que va ser dirigides per Artur Arranz i Roger Alier. També es van presentar dins la programació sarsueles, com en aquest cas, amb vestuari i posades en escena amb escenografies precàries per les condicions de l'escenari de l'Auditori Barrades, que era, com el seu nom indicava, un auditori i no un teatre. Tot i això, les magnífiques veus dels cantants que van interpretar els diferents rols de La tabernera del puerto, de Pablo Sorozábal, van fer gaudir intensament al públic, que va omplir el local. A la fotografia, Alicia Ferrer, soprano i Vicens Esteve, tenor.

Amics de l'Òpera de l'Hospitalet. La tabernera del puerto, de Pablo Sorozábal

De vegades l'associació d'Amics de l'òpera de l'Hospitalet organitzava funcions especials i es representaven òperes de petit format, com va ser el cas de Pimpinone, de G. P. Telemann, en versió catalana de Viviana Salisi o semiescenificades, com va ser el cas de El rapte en el serrall, de W.A. Mozart, cantada també en català,, en traducció de Roger Alier, que va ser una de les òperes programades a la Temporada d'Òpera en Català que van tenir lloc al Teatre Principal de Barcelona els anys 1997 i 1998, que va ser dirigides per Artur Arranz i Roger Alier. També es van presentar dins la programació sarsueles, com en aquest cas, amb vestuari i posades en escena amb escenografies precàries per les condicions de l'escenari de l'Auditori Barrades, que era, com el seu nom indicava, un auditori i no un teatre. Tot i això, les magnífiques veus dels cantants que van interpretar els diferents rols de La tabernera del puerto, de Pablo Sorozábal, van fer gaudir intensament al públic, que va omplir el local. A la fotografia, Vicens Esteve, baríton, pare del tenor del mateix nom i del baríton Manel Esteve, i Josep Pieres, baix.

Amics de l'Òpera de l'Hospitalet. La tabernera del puerto, de Pablo Sorozábal

De vegades l'associació d'Amics de l'òpera de l'Hospitalet organitzava funcions especials i es representaven òperes de petit format, com va ser el cas de Pimpinone, de G. P. Telemann, en versió catalana de Viviana Salisi o semiescenificades, com va ser el cas de El rapte en el serrall, de W.A. Mozart, cantada també en català,, en traducció de Roger Alier, que va ser una de les òperes programades a la Temporada d'Òpera en Català que van tenir lloc al Teatre Principal de Barcelona els anys 1997 i 1998, que va ser dirigides per Artur Arranz i Roger Alier. També es van presentar dins la programació sarsueles, com en aquest cas, amb vestuari i posades en escena amb escenografies precàries per les condicions de l'escenari de l'Auditori Barrades, que era, com el seu nom indicava, un auditori i no un teatre. Tot i això, les magnífiques veus dels cantants que van interpretar els diferents rols de La tabernera del puerto, de Pablo Sorozábal, van fer gaudir intensament al públic, que va omplir el local.

Amics de l'Òpera de l'Hospitalet. Membres de la Junta celebrant el 5è aniversari al local social del carrer Major 54

El primer president de l'entitat, Jaume Cardona, al local social, situat a l'edifici modernista situat al carrer Major núm. 54, conegut com a "L'ateneïllo", edifici compartit amb el Centre d'Estudis de l'Hospitalet i el Cine Club L'Hospitalet, celebrant els primers cincs anys d'existència de l'entitat en presència de diversos convidats, entre ells en Frederic Sesé, el llicenciat en Història de l'art, promotor d'espectacles, musicòleg, periodista musical i comunicador, molt vinculat llavors a l'Associació d'Amics de l'Òpera d l'Hospitalet i a la Coordinadora d'Entitats Pro Liceu, impulsada des d'aquest local de l'Hospitalet, entitat que va organitzar, de forma ininterrompuda, durant 285 dissabtes, de 1994 a 1999, en suport a la seva reconstrucció, breus recitals lírics de mitja hora de duració, presentats durant el primer any per Frederic Sesé, que tenien lloc al migdia, a La Rambla, davant la façana del Liceu quan aquest emblemàtic teatre va ser devorat per les flames el gener de 1994.

Amics de l'Òpera de l'Hospitalet. Membres de la Junta celebrant el 5è aniversari al local social del carrer Major 54

El primer president de l'entitat, Jaume Cardona, i Mercè Mesa Pallarés, dona del llavors vicepresident de l'entitat, Joan Piera i Crexells, al local social, situat a l'edifici modernista situat al carrer Major núm. 54, conegut com a "L'ateneïllo", edifici compartit amb el Centre d'Estudis de l'Hospitalet i el Cine Club L'Hospitalet, celebrant els primers cincs anys d'existència de l'entitat en presència de diversos convidats, entre ells en Frederic Sesé, el llicenciat en Història de l'art, promotor d'espectacles, musicòleg, periodista musical i comunicador, molt vinculat llavors a l'Associació d'Amics de l'Òpera d l'Hospitalet i a la Coordinadora d'Entitats Pro Liceu, impulsada des d'aquest local de l'Hospitalet, entitat que va organitzar, de forma ininterrompuda, durant 285 dissabtes, de 1994 a 1999, en suport a la seva reconstrucció, breus recitals lírics de mitja hora de duració, presentats durant el primer any per Frederic Sesé, que tenien lloc al migdia, a La Rambla, davant la façana del Liceu quan aquest emblemàtic teatre va ser devorat per les flames el gener de 1994.

Diferents edicions mostra de noves veus. Amics de l'Òpera de l'Hospitalet

La Mostra Noves Veus, va ser un esdeveniment anual organitzat per l'Associació d'Amics de l'Òpera de l'Hospitalet, del que es van realitzar diverses edicions, que sempre es va definir com a "aparador de cant de l'Hospitalet", per a diferenciar-lo clarament d'un concurs amb premis, en el que el que s'oferia als joves intèrprets, alguns encara estudiant cant, era una primera possibilitat de ser valorats, tant pel públic com per un jurat especialitzat, que emetia les seves opinions de forma absolutament discreta en un sobre tancat que era entregat a cada participant. En la primera edició no hi havia ni tan sols una taula específica pel jurat, que es trobava barrejat entre el públic. Aquestes Mostres van comptar sempre amb una gran afluència de públic, que omplia gairebé sempre l'Auditori Barradas. A la fotografia, la soprano Mirna Lacambra, essent entrevistada i enregistrada per la televisió de l'Hospitalet, saludant la primera edició de la Mostra Noves Veus de l'Hospitalet. Presidenta-fundadora de l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell, entitat creada el 1985, cinc anys abans que l'Associació d'Amics de l'Òpera de l'Hospitalet, de la que ella va ser nomenada honoríficament padrina, va ser fundadora també del Circuit Òpera a Catalunya, de l'Orquerstra Simfònica del Vallès i, juntament amb l'Associació d'Amics de l'Òpera de l'Hospitalet, de la Coordinadora d'Entitats Pro Liceu, entitat que va organitzar, de forma ininterrompuda, durant 285 dissabtes, de 1994 a 1999, breus recitals lírics al migdia a La Rambla, davant la façana del Liceu quan aquest emblemàtic teatre va ser devorat per les flames el gener de 1994, en suport a la seva reconstrucció.

Diferents edicions mostra de noves veus. Amics de l'Òpera de l'Hospitalet

La Mostra Noves Veus, va ser un esdeveniment anual organitzat per l'Associació d'Amics de l'Òpera de l'Hospitalet, del que es van realitzar diverses edicions, que sempre es va definir com a "aparador de cant de l'Hospitalet", per a diferenciar-lo clarament d'un concurs amb premis, en el que el que s'oferia als joves intèrprets, alguns encara estudiant cant, era una primera possibilitat de ser valorats, tant pel públic com per un jurat especialitzat, que emetia les seves opinions de forma absolutament discreta en un sobre tancat que era entregat a cada participant. En la primera edició no hi havia ni tan sols una taula específica pel jurat, que es trobava barrejat entre el públic. Aquestes Mostres van comptar sempre amb una gran afluència de públic, que omplia gairebé sempre l'Auditori Barradas.

Diferents edicions mostra de noves veus. Amics de l'Òpera de l'Hospitalet

La Mostra Noves Veus, va ser un esdeveniment anual organitzat per l'Associació d'Amics de l'Òpera de l'Hospitalet, del que es van realitzar diverses edicions, que sempre es va definir com a "aparador de cant de l'Hospitalet", per a diferenciar-lo clarament d'un concurs amb premis, en el que el que s'oferia als joves intèrprets, alguns encara estudiant cant, era una primera possibilitat de ser valorats, tant pel públic com per un jurat especialitzat, que emetia les seves opinions de forma absolutament discreta en un sobre tancat que era entregat a cada participant. En la primera edició no hi havia ni tan sols una taula específica pel jurat, que es trobava barrejat entre el públic. Aquestes Mostres van comptar sempre amb una gran afluència de públic, que omplia gairebé sempre l'Auditori Barradas. A la fotografia, el llicenciat en Història de l'art, promotor d'espectacles, musicòleg, periodista musical i comunicador Frederic Sesé i Roger Alier, estudiós de la implantació i consolidació de l'òpera a Catalunya des del segle XVIII, doctor en història, professor d'història de l'òpera de la Universitat de Barcelona i crític d'òpera de La Vanguardia, molt vinculats els dos a l'Associació d'Amics de l'Òpera de l'Hospitalet, presentant i saludant, respectivament, la primera edició de la Mostra de Noves Veus de l'Hospitalet.

Diferents edicions mostra de noves veus. Amics de l'Òpera de l'Hospitalet

La Mostra Noves Veus, va ser un esdeveniment anual organitzat per l'Associació d'Amics de l'Òpera de l'Hospitalet, del que es van realitzar diverses edicions, que sempre es va definir com a "aparador de cant de l'Hospitalet", per a diferenciar-lo clarament d'un concurs amb premis, en el que el que s'oferia als joves intèrprets, alguns encara estudiant cant, era una primera possibilitat de ser valorats, tant pel públic com per un jurat especialitzat, que emetia les seves opinions de forma absolutament discreta en un sobre tancat que era entregat a cada participant. En la primera edició no hi havia ni tan sols una taula específica pel jurat, que es trobava barrejat entre el públic. Aquestes Mostres van comptar sempre amb una gran afluència de públic, que omplia gairebé sempre l'Auditori Barradas. A la fotografia les cantants i els dos cantants a l'escenari amb els membres de l'Associació d'Amics de l'Òpera de l'Hospitalet Josep Manuel López i Joan Piera, que s'adreçaven al públic.

Amics de l'Òpera de l'Hospitalet. Participants la Mostra de Noves Veus.

La Mostra Noves Veus, va ser un esdeveniment anual organitzat per l'Associació d'Amics de l'Òpera de l'Hospitalet, del que es van realitzar diverses edicions, que sempre es va definir com a "aparador de cant de l'Hospitalet", per a diferenciar-lo clarament d'un concurs amb premis, en el que el que s'oferia als joves intèrprets, alguns encara estudiant cant, era una primera possibilitat de ser valorats, tant pel públic com per un jurat especialitzat, que emetia les seves opinions de forma absolutament discreta en un sobre tancat que era entregat a cada participant. En la primera edició no hi havia ni tan sols una taula específica pel jurat, que es trobava barrejat entre el públic. Aquestes Mostres van comptar sempre amb una gran afluència de públic, que omplia gairebé sempre l'Auditori Barradas.