Inauguració de l'estació de metro de La Bordeta / Cotxeres
Inauguració l'1 de juliol de 1932 de l'estació de metro de La Bordeta / Cotxeres, de la línia 1. Situada entre Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat, era la capçalera de la Línia 1, de Metro, empresa anomenada en aquell moment Ferrocarril Metropolità Transversal. La Bordeta era una de les poques estacions de metro en superfície i va tancar portes el 1983, coincidint amb la prolongació de la Línia 1 des de la nova estació de Santa Eulàlia, subterrània, que va substituir la de La Bordeta, que va ser enderrocada, fins a la de La Torrassa.
A la fotografia veiem una multitud davant l'entrada del Metro esperant l'arribada de les autoritats. El rètol està engalanat per a l'ocasió. A la inauguració hi va assistir el president de la Generalitat Francesc Macià.
Pont d'en Jordà - Pont de la Torrassa.
Seu central de l'empresa Ferrocarril Metropolità Transversal
En primer terme, Pont d'en Jordà, anomenat així pel regidor i alcalde durant l'any 1930 Josep Jordà i Polls, que va promoure la seva construcció, popularment conegut com el Pont de la Torrassa o el Pont del Metro. Uneix els barris de la Torrassa amb el de Santa Eulàlia, S'inaugurà el 7 d'abril de 1935. La fotografia està presa des de la Torrassa.
Darrera d'ell veiem l'edifici central d'oficines del metro transversal i tallers de Santa Eulàlia, que forma part de la història de l'empresa i de la ciutat de l'Hospitalet de Llobregat. La seva construcció, obra de l'arquitecte Joan Bergós Massó per encàrrec d'Esteve Terrades, data de l'any 1922, i és paral·lela a la construcció de la línia I (transversal). L'any 1932 s'hi van fer ampliacions, i als anys 50 es va fer una ampliació lateral (costat Ramón y Cajal). Posteriorment, l'any 1964, va ser profundament reformat amb una transformació total del seu interior i d'alguns elements de l'exterior. El 2017 va ser totalment restaurat i la seva façana va lluir tal i com quan va ser inaugurat.
L'Ajuntament de l'Hospitalet va decidir catalogar i protegir l'edifici pel seu valor històric, que té influencies de l'arquitectura de la secessió vienesa i les cobertes centreeuropees.
Es pot veure també l'estació de metro de La Bordeta, inaugurada el 1932 i anomenada, des de 1983 com a estació de Santa Eulàlia (la primera de la ciutat)
La xemeneia que es veu en primer terme és de la fàbrica d'olis, greixos i vaselines d'Emilio Pailhez, situada, des de 1902 al costat de la que després va ser coneguda com a Avinguda del Metro, núm. 2. Posteriorment va ser traspassada, el 1942, a J Olivé Mercé.
Al fons, la muntanya de Montjuïc i el Palau Nacional.
Vista aèria de la seva construcció. La construcció es va realitzar mitjançant veïns del barri que hi treballaren desinteressadament fora del seu horari laboral durant els caps de setmana. La seva ubicació estava prevista al solar on avui hi ha la Plaça de La Carpa, on antigament, en els anys seixanta, havia estat instal·lat el Teatro Popular Portàtil que va donar lloc a aquesta plaça, però la comunitat d'escoplapis que la va impulsar va decidir ubicar-la en aquest solar gairebé residual del barri per deixar lliure aquell espai, on també estava prevista la construcció de més blocs, per permetre al barri de Can Serra comptar amb una gran plaça lliure de blocs on poder encabir també diferents equipaments comunitaris com els que hi ha en l'actualitat, una escola i un mercat, i poder realitzar els esdeveniments festius del barri.
Fotografia feta des de dalt d'un bloc de pisos de l'avinguda Can Serra. Es veuen les parets de la parròquia enlairades, sense teulat i en una de les particions veïns i veïnes fent un recés en el treball. Davant de tot es veuen cotxes aparcats a l'avinguda de Can Serra i també un rètol que posa "Construcción Centro Parroquial". Es va inaugurar el 16 de juliol de 1974.
Fins llavors, la parròquia de Can Serra estava ubicada en uns baixos d'un dels blocs de pisos, un local massa petit per a les necessitats litúrgiques comunitàries.
Se n'encarregà de la parròquia un grup d'escolapis -Miquel Martí, Ramon Marimon, Josep M. Monferrer i Jaume Botey, que va ser el seu primer rector- que conduïen també les classes de religió a l'institut de batxillerat Torras i Bages, a Can Serra, i al COPEM, a Santa Eulàlia -únics centres públics als anys seixanta i setanta a l'Hospitalet.
La Casa de Reconciliació es va plantejat com un espai de culte no convencional, sense torre ni campanar, i estava oberta a rebre també tot tipus d'iniciatives de tipus cultural, comunitar, polítici i/o sindical de caire reivindicatiu, com per exemple, donar acolliment a l'Associació de Veïns i els sindicats quan encara no estaven legalitzats, a funcions teatrals del Grup d'Acció Teatral (GAT) de l'Hospitalet, a les reunions dels primers objectors de consciència de Catalunya que no volien fer el servei militar obligatori o a les classes d'alfabetització i d'ensenyament d'adults.
Aquest carrer antigament s'havia anomenat "Perutxo". Al fons es veuen les cases del carrer Major. Té una llegenda sota la imatge: "Calle Perutcho, pavimentada con hormigón sistema Tritar".
Imatge extreta de la memòria municipal de 1926
Retrat de l'edifici de l'aula de cultura i del mercat de Bellvitge encartellat amb cartells en contra de l'OTAN
Part del darrere de l'Aula de cultura de Bellvitge, situada al pis superior de l'edifici del mercat municipal. La planta baixa correspon al mercat i les seves finestres estan plenes de cartells en contra de l'OTAN signats per diversos col·lectius. A la porta, hi ha nens jugant.
Fou una de les fotografies selccionades del Concurs de Fotografies, celebrat a Bellvitge, pel 75è aniversari del nomenament de L'Hospitalet com a a ciutat.
Edificis de Bellvitge, entre ells, es veu l'estructura dels anomenats altells (construcció de dos plantes amb altells). El carrer està sense urbanitzar.
Cos de bombers local durant la Segona República, el 1932, essent alcalde Josep Muntané Almirall, d'Esquerra Republicana de Catalunya, absent a la fotografia. Es veu l'equipament del cos: un cotxe anti-incendis amb mànega i 3 carretons més petits amb escales Els bombers formen dues fileres, els uns ajupits i els altres asseguts a terra, tots vestits amb l'uniforme. Darrera d'ells, els seus caps i les autoritats civils de l'Ajuntament, entre els quals es pot distingir al regidor Just Oliveras Prats, el quart per l'esquerra, amb mocador a la butxaca de dalt, que va havia estat alcalde el 1918 i el 1930, i que el 1932 era regidor vocal de la Comissió d'Hisenda. Al fons, l'edifici de Correus i Telègrafs, a la plaça del Repartidor. Aquesta fotografia va aparèixer a la Memòria Municipal de l'any 1932.
Equipament del cos de bombers de l'Hospitalet durant la segona República, el 1932, essent alcalde Josep Muntané Almiral, d'Esquerra Republicana de Catalunya. Es veu cotxe anti-incendis amb mànega i 3 carretons més petits amb escales davant l'oficina de Correus i Telègrafs. A mà dreta es veu l'entrada amb rètol d'una sastreria "Casa Juana Sastre"
Aquesta fotografia va aparèixer a la Memòria Municipal de l'any 1932.
Vista de l'Ermita de Bellvitge enrunada del 1937. La imatge mostra l'estat en què va quedar l'ermita després de ser parcialment destruïda durant els primers dies de la Guerra Civil. Es veu a tres homes, un d'ells amb una escala a l'espatlla i, a la paret, la data de 1937. Segons referències documentals, les primeres notícies de la seva existència daten de 1279. Catalogada en el PEPPA amb núm. 23.
Vista frontal de la masia de Cal Sayo amb el seu rellotge de sol. La fotografia és presa des del camí d'accés a la propietat. Adossats a la façana hi ha diverses estructures (safareig, quadra, etc.). Al davant de la casa hi ha dos nois amb una bicicleta.
A la imatge podem veure, a la vora de la platja, a Enric Pino, fill d'Amadeu Pino, que va fer la fotografia, veïns de l'Hospitalet.
Els habitants de l'Hospitalet tenien el costum, molt arrelat entre els habitants del barri Centre, d'anar a passejar i a banyar-se a la Farola, o bé fins acostar-se a l'ermita de Bellvitge. Aquest costum es va anar perdent a mesura que Bellvitge es va anar urbanitzant, transformant-se radicalment el seu bucòlic entorn rural i agrari i la Granvia, al seu pas per la Marina de l'Hospitalet, va anar convertint-se en una barrera infranquejable, a mesura que guanyava tràfic de vehicles, impedint l'accés al mar. Fins el 1920 La Farola pertanyia al terme municipal de l'Hospitalet quan una gran part de la Marina va ser expropiada i agregada per l'Estat a Barcelona amb la intenció de construir un port franc, que mai va realitzar-se. Això va generar molt malestar i molts litigis entre els propietaris agrícoles, doncs les terres expropiades eren uns camps de conreu esplèndids amb aigua abundant que donaven molt bones collites.
L'Ajuntament de l'Hospitalet, essent alcalde en Tomás Giménez Bernabé, va realitzar el 1929 un acte solemne al consistori on es va protestar formalment per aquella agregació, potser amb la intenció de guanyar-se als propietaris. Un exemple d'aquests litigis va ser el protagonitzat per la família Carbonell Espinosa, propietària de 140.000 metres quadrats, els terrenys on ara hi ha Mercabarna, la Nissan i diferents vies, que va guanyar finalment un judici el 2012 al Consorci de la Zona Franca per una demanda interposada el 1996 i va ser indemnitzada, 92 anys després pel Consorci de la Zona Franca amb 14 milions d'euros per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme.
La Farola, doncs, estava envoltada de camps de conreu, masos, com La Puda i Cal Sala, Cal Malet, i un petit conjunt de casetes i barraques de pescadors que tiraven l'art, un antic mètode de pesca amb xarxa. Avui està envoltada per les instal·lacions industrials i portuàries de la Zona Franca i és de difícil accés.
Aquest far té una llarga història que es remunta a una torre de guaita i de defensa construïda el 1566 per la ciutat de Barcelona. El 1577 es va afegir una petita capella. Va ser volada per l'exèrcit castellà durant el llarg setge que Felip IV va imposar a Barcelona del 1651 al 1652 que, en caure la ciutat, va posar fi a la Guerra dels Segadors, iniciada el 1640. Va ser restaurada en forma de fortí el 1693. Va tornar a ser destruïda per l'exèrcit castellà de Felip V el 1705 durant la Guerra de Successió i restaurada novament, amb baluards, el 1713. El 1848 va ser adaptada per poder instal·lar un far, al voltant del qual va néixer el petit barri de pescadors de La Farola, esmentat abans.
Jacint Verdaguer l'esmenta a la seva Oda a Barcelona de 1883 i es refereix a ell com a "Torre del Cap-del- Riu".
La Farola a la desembocadura del riu Llobregat. En primer terme es veuen uns pilars ennegrits. Segons Enric Pino allí hi havia hagut una empresa química "El vidriol" que fabricava àcid sulfúric i que es va cremar. Aquests pilars serien els restes d'aquella indústria desapareguda. Foto presa mirant cap a Barcelona. Al fons es veu la muntanya de Montjuic.
Els habitants de l'Hospitalet tenien el costum, molt arrelat entre els habitants del barri Centre, d'anar a passejar i a banyar-se a la Farola, o bé fins acostar-se a l'ermita de Bellvitge. Aquest costum es va anar perdent a mesura que Bellvitge es va anar urbanitzant, transformant-se radicalment el seu bucòlic entorn rural i agrari i la Granvia, al seu pas per la Marina de l'Hospitalet, va anar convertint-se en una barrera infranquejable, a mesura que guanyava tràfic de vehicles, impedint l'accés al mar. Fins el 1920 La Farola pertanyia al terme municipal de l'Hospitalet quan una gran part de la Marina va ser expropiada i agregada per l'Estat a Barcelona amb la intenció de construir un port franc, que mai va realitzar-se. Això va generar molt malestar i molts litigis entre els propietaris agrícoles, doncs les terres expropiades eren uns camps de conreu esplèndids amb aigua abundant que donaven molt bones collites.
L'Ajuntament de l'Hospitalet, essent alcalde en Tomás Giménez Bernabé, va realitzar el 1929 un acte solemne al consistori on es va protestar formalment per aquella agregació, potser amb la intenció de guanyar-se als propietaris. Un exemple d'aquests litigis va ser el protagonitzat per la família Carbonell Espinosa, propietària de 140.000 metres quadrats, els terrenys on ara hi ha Mercabarna, la Nissan i diferents vies, que va guanyar finalment un judici el 2012 al Consorci de la Zona Franca per una demanda interposada el 1996 i va ser indemnitzada, 92 anys després pel Consorci de la Zona Franca amb 14 milions d'euros per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme.
La Farola, doncs, estava envoltada de camps de conreu, masos, com La Puda i Cal Sala, Cal Malet, i un petit conjunt de casetes i barraques de pescadors que tiraven l'art, un antic mètode de pesca amb xarxa. Avui està envoltada per les instal·lacions industrials i portuàries de la Zona Franca i és de difícil accés.
Aquest far té una llarga història que es remunta a una torre de guaita i de defensa construïda el 1566 per la ciutat de Barcelona. El 1577 es va afegir una petita capella. Va ser volada per l'exèrcit castellà durant el llarg setge que Felip IV va imposar a Barcelona del 1651 al 1652 que, en caure la ciutat, va posar fi a la Guerra dels Segadors, iniciada el 1640. Va ser restaurada en forma de fortí el 1693. Va tornar a ser destruïda per l'exèrcit castellà de Felip V el 1705 durant la Guerra de Successió i restaurada novament, amb baluards, el 1713. El 1848 va ser adaptada per poder instal·lar un far, al voltant del qual va nèixer el petit barri de La Farola.
Jacint Verdaguer l'esmenta a la seva Oda a Barcelona de 1883 i es refereix a ell com a "Torre del Cap-del- Riu".
La Farola a la desembocadura del riu Llobregat. Es veu l'Amadeu Pino d'esquena passejant per la vora del mar. Veí de l'Hospitalet, anava sovint a passejar i a banyar-se a la Farola.
Els habitants de l'Hospitalet tenien el costum, molt arrelat entre els habitants del barri Centre, d'anar a passejar i a banyar-se a la Farola, o bé a acostar-se a l'ermita de Bellvitge. Aquest costum es va anar perdent a mesura que Bellvitge es va anar urbanitzant, transformant-se radicalment el seu bucòlic entorn rural i agrari i la Granvia, al seu pas per la Marina de l'Hospitalet, va anar convertint-se en una barrera infranquejable, a mesura que guanyava tràfic de vehicles, impedint l'accés al mar. Fins el 1920 La Farola pertanyia al terme municipal de l'Hospitalet quan una gran part de la Marina va ser expropiada i agregada per l'Estat a Barcelona amb la intenció de construir un port franc, que mai va realitzar-se. Això va generar molt malestar i molts litigis entre els propietaris agrícoles, doncs les terres expropiades eren uns camps de conreu esplèndids amb aigua abundant que donaven molt bones collites.
L'Ajuntament de l'Hospitalet, essent alcalde en Tomás Giménez Bernabé, va realitzar el 1929 un acte solemne al consistori on es va protestar formalment per aquella agregació, potser amb la intenció de guanyar-se als propietaris. Un exemple d'aquests litigis va ser el protagonitzat per la família Carbonell Espinosa, propietària de 140.000 metres quadrats, els terrenys on ara hi ha Mercabarna, la Nissan i diferents vies de comunicació, que va guanyar finalment un judici el 2012 al Consorci de la Zona Franca per una demanda interposada el 1996 i va ser indemnitzada, 92 anys després pel Consorci de la Zona Franca amb 14 milions d'euros per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme.
La Farola, doncs, estava envoltada de camps de conreu, masos, com La Puda, Cal Sala, Cal Malet, i un petit conjunt de casetes i barraques de pescadors que tiraven l'art, un antic mètode de pesca amb xarxa. Avui està envoltada per les instal·lacions industrials i portuàries de la Zona Franca i és de molt difícil accés.
Aquest far té una llarga història que es remunta a una torre de guaita i de defensa construïda el 1566 per la ciutat de Barcelona. El 1577 es va afegir una petita capella. Va ser destruïda per l'exèrcit castellà durant el llarg setge que Felip IV va imposar a Barcelona del 1651 al 1652 que, en caure la ciutat, va posar fi a la Guerra dels Segadors, iniciada el 1640. Va ser restaurada en forma de fortí el 1693. Va tornar a ser destruïda per l'exèrcit castellà de Felip V el 1705 durant la Guerra de Successió i restaurada novament, amb baluards, el 1713. El 1848 va ser adaptada per poder instal·lar un far, al voltant del qual va néixer el petit barri de barraques de pescadors de La Farola esmentat abans.
Jacint Verdaguer l'esmenta a la seva Oda a Barcelona de 1883 i es refereix a ell com a " Torre del Cap-del- Riu".
Una de les aules amb les alumnes del primer curs de bàsica del col·legi Can Bori amb la professora Primitiva. Des de 1999, l'edifici, al carrer de Bellavista, és seu del Centre d'Educació Especial L'Estel-Can Bori, creat a Bellvitge el 1971 per l'Asociación de Padres de Niños Disminuidos
