Grup Escolar Salvador Gil i Gil

Escola ja no existent al barri de Bellvitge, davant de les vies de la RENFE. En època republica s'anomenava Grup Escolar Salvador Gil i Gil, i en època franquista "Capitán Hernando Prats".

Nens al carrer Xipreret

Nens al carrer Xipreret als anys 40. El primer per l'esquerra Salvador Alicant i al fons la Masia Can Riera.

Camp de rugby de Bellvitge

Primer camp de futbol de rugby que hi va haber a Bellvitge. El camp era de terra, sense llum ni vestidors. Hi va començar les seves activitats la Unió Esportiva Bellvitge l'any 1973. Posteriorment, la temporada 1984-85 va adoptar el nom de Rugby Club l'Hospitalet. Al dors hi ha una etiqueta "Esports equipaments"

Remodelació com a escola de la finca Can Bori

Casalot de la finca Can Bori en obres, el 1928, quan va ser reconvertida de casa d'estiueig a possible escola de sericultura, avicultura i indústries zoogenes de l'Estat. Es veu la façana principal en transformació, de la que es van eliminar les balaustrades de les finestres i del balcó i tots els elements decoratius vuicentistes del terrat, ja que es va aixecar un nou pis per dotar de més capacitat a l'edifici, ara d'estètica racionalista, la que l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, autor de la remodelació, va voler donar a tot l'edifici. Al costat esquerra, la caseta dels masovers. A la dreta, part dels jardins i al fons es pot apreciar un dels pontets que passaven en aquesta finca per sobre del Canal de la Infanta. Posteriorment seria reconstruïda la porta i la reixa de ferro d'accés a la finca, que va ser desmontada per permetre correctament l'entrada de camions mentre van durar les obres. Aquest casalot es va construir al 1878 com a torre residencial per Francesc Bori i Comas, propietari de la foneria Altos Hornos de Cataluña, coneguda popularment com La Farga de l'Hospitalet. La finca estava situada a la cruïlla entre el carrer de Sant Joan i Digoine i la Riera del Canyet, fins a les vies del ferrocarril i la travessava el Canal de la Infanta, que creuaven mitjançant diversos pontets, com els que surten a la fotografia. Can Bori tenia un hort i també una parcel·la dedicada al cultiu d’arbres fruiters. El 1928 el seu propietari va vendre la finca a l'Ajuntament de l'Hospitalet. L`alcalde Tomàs Giménez, imposat per la dictadura de Primo de Rivera, la va cedir a l'Estat per tal que aquest hi instal·lés allà una escola tècnica de formació professional de sericultura i avicultura i indústries zoogenes que mai va arribar a funcionar, tot i que la casa, com s'observa en la fotografia, va ser remodelada per poder funcionar com a escola. Quan el 1931 va arribar la República, l'alcalde Just Oliveras va anar a Madrid a reclamar la devolució de la titularitat de la propietat municipal per tal de dedicar-la a Escola Pública. Un cop aquesta fou retornada, l'ajuntament va contractar un matrimoni com a masover i porters. S’inauguraria com Grup escolar "Rossend Arús", com a escola pública, gràcies al gran impuls que el nou ajuntament republicà va donar a l'educació i la gran tasca del llavors regidor Ramon Frontera, el 18 de setembre de 1932 pel president de la Generalitat Francesc Macià. Tot i aquest nom, en honor del patrici barceloní Rossend Arús, que va pagar la construcció del nou edifici consistorial inaugurat el 1895 en memòria del seu pare, fill del poble, aquesta escola va ser coneguda sempre com a Escola can Bori. Aquest edifici es va mantenir dret fins el 1980, quan va ser enderrocat per aixecar un edifici de nova planta pel col·legi Can Bori, que va continuar com a escola pública fins el 1999, quan va passar a ser l'escola d'educació especial l'Estel-Can Bori. El Canal de la Infanta, conegut també com a El Rec, era una canalització de 17,420 km d'aigües provinents del riu Llobregat, que abastia els camps de la Vall Baixa de la comarca del Baix Llobregat. Construït amb finançament totalment privat sense cap ajuda pública entre els anys 1817 i 1820, amb finalitats purament agrícoles, es convertí en un eix dinamitzador de l'economia de la zona, doncs aquesta infraestructura agrària tenia un ample considerable que permetia, quan s'esqueia, un parell de cops per setmana, un cabal hidràulic important, suficient per poder abastir i irrigar tots els camps de les diferents poblacions del Baix Llobregat per on passava, i comptava amb 13 salts d'aigua, que varen ajudar a la implantació de la indústria al seu voltant a mitjans i finals del segle XIX. La Junta Constructora, per tal de superar desconfiances entres els pagesos propietaris generades pel sobrecost considerable que va generar aquesta construcció, va demanar a la infanta Lluïsa Carlota de Borbó-Dues Sicílies, neta i nora del rei Carles IV, aprofitant que va arribar a Barcelona, provinent de Nàpols, per anar a Madrid a conèixer el seu espòs, l'Infant Francesc de Paula de Borbó i Borbó-Parma, que inaugurés el Canal, al qual van batejar com a Real Canal de la Serenísima Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón amb la intenció de donar-li una aparença d'infraestructura amb protecció oficial que mai va ser. Les característiques i les funcions principals del Canal de la Infanta no havien variat gaire en un segle d’exitós funcionament. Les seves aigües eren tan netes que, per exemple, fins els anys cinquanta del segle XX, encara s'hi permetia el bany. A partir dels anys seixanta i de la creixent industrialització del Baix Llobregat, el nombre d'hectàrees de camps regades pel canal comença a disminuir constantment i la infraestructura passa a estar rodejada per un entorn urbà que va creixent de forma accelerada al seu voltant sense cap mena de planificació. El ràpid empitjorament de les aigües del Llobregat pels abocaments industrials contaminants, la desídia de l’administració franquista per evitar-los o controlar-los i la manca de pressupostos per a construir col•lectors d'aigües residuals van convertir el canal en una gran claveguera a cel obert. Com era d'esperar, el caràcter marcadament residual de les aigües transportades pel canal va crear grans problemes de salubritat a les poblacions que travessava així com als pocs regants que no havien venut les terres a les immobiliàries i encara el feien servir i va provocar la seva pràctica desaparició. Els ajuntaments de finals del franquisme, pressionats pels moviments veïnals dels municipis afectats, van haver de resoldre, com van poder i amb els seus mitjans, el cobriment del Rec i la seva integració en el sistema de clavegueram. A l'Hospitalet va ser canalitzat i cobert a finals dels anys setanta, a partir justament de Can Bori i fins tot el seu el seu final, per la seva evident insalubritat i també pel perill que significava la seva proximitat tant a l'escola Can Bori com a l'Escola Busquets i Punset, creada llavors davant seu feia poc. Es va mantenir a cel obert fins a la caserna de la Remunta durant uns anys, fin que aquesta va ser urbanitzada, el 2012.

Equip de futbol del Centre Catòlic al camp de fubol de la Caserna de La Remunta.

A la gespa del camp de futbol de la Remunta, l'equip de futbol del Centre Catòlic i un altre equip alineats abans de començar el partit.

La Farola i el port de Barcelona

La Farola, vista des de la banda de l'Hospitalet, rodejada d'estructures portuàries. En primer terme es veuen espigons del port de Barcelona i al fons més zona portuària i la muntanya de Montjuic. Els habitants de l'Hospitalet tenien el costum, molt arrelat entre els habitants del barri Centre, d'anar a passejar i a banyar-se a la Farola, o bé fins acostar-se a l'ermita de Bellvitge. Aquest costum es va anar perdent a mesura que Bellvitge es va anar urbanitzant, transformant-se radicalment el seu bucòlic entorn rural i agrari i la Granvia, al seu pas per la Marina de l'Hospitalet, va anar convertint-se en una barrera infranquejable, a mesura que guanyava tràfic de vehicles, impedint l'accés al mar. Fins el 1920 La Farola pertanyia al terme municipal de l'Hospitalet quan una gran part de la Marina va ser expropiada i agregada per l'Estat a Barcelona amb la intenció de construir un port franc, que mai va realitzar-se. Això va generar molt malestar i molts litigis entre els propietaris agrícoles, doncs les terres expropiades eren uns camps de conreu esplèndids amb aigua abundant que donaven molt bones collites. L'Ajuntament de l'Hospitalet, essent alcalde en Tomás Giménez Bernabé, va realitzar el 1929 un acte solemne al consistori on es va protestar formalment per aquella agregació, potser amb la intenció de guanyar-se als propietaris. Un exemple d'aquests litigis va ser el protagonitzat per la família Carbonell Espinosa, propietària de 140.000 metres quadrats, els terrenys on ara hi ha Mercabarna, la Nissan i diferents vies, que va guanyar finalment un judici el 2012 al Consorci de la Zona Franca per una demanda interposada el 1996 i va ser indemnitzada, 92 anys després pel Consorci de la Zona Franca amb 14 milions d'euros per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme. La Farola, doncs, estava envoltada de camps de conreu, masos, com La Puda i Cal Sala, Cal Malet, i un petit conjunt de casetes i barraques de pescadors que tiraven l'art, un antic mètode de pesca amb xarxa. Avui està envoltada per les instal·lacions industrials i portuàries de la Zona Franca i és de difícil accés. Aquest far té una llarga història que es remunta a una torre de guaita i de defensa construïda el 1566 per la ciutat de Barcelona. El 1577 es va afegir una petita capella. Va ser volada per l'exèrcit castellà durant el llarg setge que Felip IV va imposar a Barcelona del 1651 al 1652 que, en caure la ciutat, va posar fi a la Guerra dels Segadors, iniciada el 1640. Va ser restaurada en forma de fortí el 1693. Va tornar a ser destruïda per l'exèrcit castellà de Felip V el 1705 durant la Guerra de Successió i restaurada novament, amb baluards, el 1713. El 1848 va ser adaptada per poder instal·lar un far, al voltant del qual va néixer el petit barri de La Farola. Jacint Verdaguer l'esmenta a la seva Oda a Barcelona de 1883 i es refereix a ell com a "Torre del Cap-del- Riu".

La Farola i el port de Barcelona

La Farola, vista des de la banda de l'Hospitalet, rodejada d'estructures portuàries i dels dipòsits de materials inflamables. En primer terme es veuen espigons del port de Barcelona i al fons més zona portuària i la muntanya de Montjuic (És la continuació de la fotografia anterior, per poder observar una panoràmica més àmplia.) Els habitants de l'Hospitalet tenien el costum, molt arrelat entre els habitants del barri Centre, d'anar a passejar i a banyar-se a la Farola, o bé fins acostar-se a l'ermita de Bellvitge. Aquest costum es va anar perdent a mesura que Bellvitge es va anar urbanitzant, transformant-se radicalment el seu bucòlic entorn rural i agrari i la Granvia, al seu pas per la Marina de l'Hospitalet, va anar convertint-se en una barrera infranquejable, a mesura que guanyava tràfic de vehicles, impedint l'accés al mar. Fins el 1920 La Farola pertanyia al terme municipal de l'Hospitalet quan una gran part de la Marina va ser expropiada i agregada per l'Estat a Barcelona amb la intenció de construir un port franc, que mai va realitzar-se. Això va generar molt malestar i molts litigis entre els propietaris agrícoles, doncs les terres expropiades eren uns camps de conreu esplèndids amb aigua abundant que donaven molt bones collites. L'Ajuntament de l'Hospitalet, essent alcalde en Tomás Giménez Bernabé, va realitzar el 1929 un acte solemne al consistori on es va protestar formalment per aquella agregació, potser amb la intenció de guanyar-se als propietaris. Un exemple d'aquests litigis va ser el protagonitzat per la família Carbonell Espinosa, propietària de 140.000 metres quadrats, els terrenys on ara hi ha Mercabarna, la Nissan i diferents vies, que va guanyar finalment un judici el 2012 al Consorci de la Zona Franca per una demanda interposada el 1996 i va ser indemnitzada, 92 anys després pel Consorci de la Zona Franca amb 14 milions d'euros per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme. La Farola, doncs, estava envoltada de camps de conreu, masos, com La Puda i Cal Sala, Cal Malet, i un petit conjunt de casetes i barraques de pescadors que tiraven l'art, un antic mètode de pesca amb xarxa. Avui està envoltada per les instal·lacions industrials i portuàries de la Zona Franca i és de difícil accés. Aquest far té una llarga història que es remunta a una torre de guaita i de defensa construïda el 1566 per la ciutat de Barcelona. El 1577 es va afegir una petita capella. Va ser volada per l'exèrcit castellà durant el llarg setge que Felip IV va imposar a Barcelona del 1651 al 1652 que, en caure la ciutat, va posar fi a la Guerra dels Segadors, iniciada el 1640. Va ser restaurada en forma de fortí el 1693. Va tornar a ser destruïda per l'exèrcit castellà de Felip V el 1705 durant la Guerra de Successió i restaurada novament, amb baluards, el 1713. El 1848 va ser adaptada per poder instal·lar un far, al voltant del qual va néixer el petit barri de pescadors de La Farola, esmentat abans. Jacint Verdaguer l'esmenta a la seva Oda a Barcelona de 1883 i es refereix a ell com a "Torre del Cap-del- Riu".

Pont d'en Jordà - Pont de la Torrassa

Pont d'en Jordà, popularment conegut com el Pont de la Torrassa o el Pont del Metro. Uneix els barris de la Torrassa amb Santa Eulàlia, S'inaugurà el 7 d'abril de 1935. La fotografia està presa des de la Torrassa. A sota del pont es pot veure l'estació de metro de Santa Eulàlia (la primera de la ciutat), i al seu costat, més grans, les cotxeres. La xemeneia que es veu en primer terme és de la fàbrica d'olis, greixos i vaselines d'Emilio Pailhez. Al fons, la muntanya de Montjuïc i el Palau Nacional.

Església parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida. Reconstrucció

Església parroquial Santa Eulàlia de Mèrida, en construcció. Es veuen obrers treballant dins de l'església. L'antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida va ser derruïda l'agost de l'any 1936 durant l'esclat revolucionari que va seguir, a Catalunya, a la victòria sobre els militars revoltats adscrits al "alzamiento nacional" militar contra la segona República que va donar origen a la Guerra Civil. La construcció de la nova església es va iniciar el 1939 i no va es va enllestir definitivament fins l'octubre de 1947, quan va ser beneïda pel bisbe de Barcelona Gregorio Modrego. Va ser inaugurada parcialment i beneïda inicialment pel bisbe auxiliar de Barcelona el 19 de març de 1942 quan, a la festivitat de Sant Josep, va tenir lloc el trasllat en processó de les imatges sagrades del Centre Catòlic, que va ser temple parroquial de 1939 fins el 1942, fins a la nova església, la benedicció de les campanes, apadrinades per Ramón Garriga Pujadó, Tecla Sala Miralpeix, Antoni Carbonell Albets i Josefa Salal de Carbonell, i una celebració popular amb banda de música i festa infantil a la Plaça de l'Ajuntament amb els gegants i capgrossos de la ciutat. L'autor del projecte va ser l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer, autor també de l'edifici de La caixa de la Plaça de l'Ajuntament. Puig Janer va reorganitzar tot l'espai de la Plaça de l'església i de la Plaça de l'Ajuntament que els enderrocs havien deixar lliure seguint un projecte iniciat per l'anterior arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt, mort l'any 1937 per causes naturals. L'edifici actual està catalogat en el PEPPA amb núm. 003.

Església parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida. Reconstrucció

Església parroquial Santa Eulàlia de Mèrida, en construcció. Es veuen obrers treballant dins de l'església. L'antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida va ser derruïda l'agost de l'any 1936 durant l'esclat revolucionari que va seguir, a Catalunya, a la victòria sobre els militars revoltats adscrits al "alzamiento nacional" militar contra la segona República que va donar origen a la Guerra Civil. La construcció de la nova església es va iniciar el 1939 i no va es va enllestir definitivament fins l'octubre de 1947, quan va ser beneïda pel bisbe de Barcelona Gregorio Modrego. Va ser inaugurada parcialment i beneïda inicialment pel bisbe auxiliar de Barcelona el 19 de març de 1942 quan, a la festivitat de Sant Josep, va tenir lloc el trasllat en processó de les imatges sagrades del Centre Catòlic, que va ser temple parroquial de 1939 fins el 1942, fins a la nova església, la benedicció de les campanes, apadrinades per Ramón Garriga Pujadó, Tecla Sala Miralpeix, Antoni Carbonell Albets i Josefa Salal de Carbonell, i una celebració popular amb banda de música i festa infantil a la Plaça de l'Ajuntament amb els gegants i capgrossos de la ciutat. L'autor del projecte va ser l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer, autor també de l'edifici de La caixa de la Plaça de l'Ajuntament. Puig Janer va reorganitzar tot l'espai de la Plaça de l'església i de la Plaça de l'Ajuntament que els enderrocs havien deixar lliure seguint un projecte iniciat per l'anterior arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt, mort l'any 1937 per causes naturals. L'edifici actual està catalogat en el PEPPA amb núm. 003.

Pont d'en Jordà - Pont de la Torrassa

Pont d'en Jordà, popularment conegut com el Pont de la Torrassa o el Pont del Metro. S'inaugurà el 7 d'abril de 1935. Uneix els barris de la Torrassa amb Santa Eulàlia. A la imatge es veuen treballadors per la part externa del pont acabant de construir-lo, el del mig amb bigoti és en Manel Salvador Aliart, i per la par interior diferents persones.

Inauguració de la parròquia Mare de Déu de la Llum

Inauguració de la parròquia Mare de Déu de la Llum. Vista exterior, amb gran concentració de ciutadans que acudiren a l'acte. En primer terme, un cotxe "Gordini" i un sidecar. Aquesta parròquia la va construir FECSA per oferir culte als seus empleats i durant els anys 60 i 70 va tenir gran rellevància a la ciutat perquè va acollir el centre social La Florida, punt de trobada de gent progressista i d'esquerres que organitzaven activitats diverses amb l'aixopluc de la parròquia, de la mà del rector Josep Murillo

Inundació als voltant de l'Hospital de Bellvitge

Vista de l'Hospital Universitari de Bellvitge (antigament Residència de Bellvitge) amb els camps del voltant inundats per plujes. L'edifici de l'hospital resta inacabat.

Samuel, porter de l'Hospitalet al camp de la Remunta

Samuel, porter de l'equip Hospitalenc Sporting Club aturant un gol a la porteria del camp de la Remunta. Es veu el públic assistent al partit. L'Hospitalenc va ser el primer club de la ciutat, fundat el 1909 i inscrit al registre del Govern Civil de Barcelona el 1917.

Vista aèria de Can Buxeres

Casa Alta o Ca n'Alemany, més tard coneguda com Can Buxeres. En la fotografia es veu la casa pairal, la masoveria i el jardí Can Buxeres. Aquesta casa dóna nom al parc que actualment l'envolta que es diu Parc de Can Buxeres, ubicat entre la carretera d'Esplugues núms. 3-5 i l'av. Josep Tarradellas. Segons fonts documentals, va ser construïda l'any 1770 per l'arquitecte Antoni Serrallach, efectuant reformes i ampliacions que inclouen la construcció de la casa dels masovers. Posteriorment, s'hi feren altres reformes per convertir-se en casa d'estiueig de la família Buxeres. Està catalogada en el PEPPA amb el núm. 26.

Exposició "X Congreso Internacional de Centros Sociales"

Exposició "X Congreso Internacional de Centros Sociales". Inauguració de l'exposició a càrrec de l'alcalde José Matías de España Muntadas. Lloc: Casa España (actualment, Museu). Acció de tallar la cinta.

Festa dels tocinaires

Festa dels tocinaires. Foto de grup al restaurant, el 17 de gener (Sant Antoni, patró dels tocinaires) probablement entre 1948 i 1950. Podem veure a ma esquerra , Calpe, ( el més baixet de peu, i al costar de l'home d'ulleres a prop de la columnna). I a ma dreta , després de la columna el tercer és Joan Gassó.

Envelat de la festa major de la Torrassa

Envelat de la Festa Major de La Torrassa a la Plaça Espanyola probablament entre 1947 i 1948. La foto de grup començant per dalt i a l'esquerra: Abarca, ?, Felix (del Bar Sevilla, seu del grup Excursionista situada a l'actual Martí i Julià 57), Josep Ma. Gassó, ?,?, ?. Y sota: ?, Miquelet alberts, Andreu Agüera, Paco Moreno i els germans Pep i Toni.

Maria Tarrida i el seu fill

Maria Tarrida i el seu fill Carles Gassó el 2 d'abril de 1950, dia de Rams a la Plaça Espanyola.

Retrat de Pepita Elías, Pubilla de La Torrassa

Retrat de Pepita Elias, Pubilla de La Torrassa i Pubilla de la Ciutat d'Hospitalet 1964, desitjant bones festes.

Festa major de la Torrassa

Festa Major de La Torrassa, entre 1947 i 1948, al carrer Martí i Julià 77. Es veuen les autoritats i el president de la festa al carrer, Sr. Josep Mª Gassó. A l'esquerra, darrera el nen veiem Sr. Abarca, ?, ?, Guillem Cansado, Vilalta, ? i seguit , l'home més alt amb traje negre es tinent alcalde Rovira, al seu costat Josep Ma. Gassó.

Festa Major de Collblanc

Festa Major Collblanc, xocolatada al carrer Martí Julià , probablament entre els anys 1951 i 1952. El carrer sense cotxes i amb taules i cadires per la xocolatada.

Estació transformadora elèctrica de la Torrassa "Riegos y fuerza del Ebro S.A."

Fotomuntatge de tres imatges de l'estació transformadora elèctrica de la Torrassa. L'"Estación Central Transformadora de Sans" fou construïda el 1913 seguint el cànon estètic del noucentisme per l'empresa "Riegos y fuerza del Ebro S.A.". La meitat superior del fotomuntatge l'ocupa una imatge presa durant la construcció de la transformadora, a la part inferior esquerra una imatge de l'interior i, a la part inferior dreta, una imatge de l'exterior de l'edifici. Riegos y Fuerza del Ebro, S.A., (en anglès Ebro Irrigation and Power Company Limited i alguns cops traduït al català com "Regs i Força de l'Ebre") va ser una empresa hidroelèctrica filial de la Barcelona Traction, Light and Power, empresa coneguda com "La Canadenca". Actualment l'edifici és propietat d'Endesa i el nom oficial de l'immoble és el de Subestació de Sants i proporciona corrent elèctric a 95.000 clients entre l’Hospitalet i els districtes de Sants-Montjuïc, Les Corts i l'Eixample de Barcelona. Té una potència total de 400.000 kVA.

Manifestació de protesta dels veïns i veïnes de Can Serra per la fàbrica La Cardoner

Manifestació de protesta dels veïns i veïnes de Can Serra per la fàbrica La Cardoner. Es veu una pancarta al davant de tot de la manifestació que posa "Can Serra ..... Fuera la peste de La Cardoner". I al darrera la gent manifestant-se.

Jordi Balart baixant amb caiac per l'avinguda d'Isabel la Catòlica inundada

Jordi Balart baixant amb caiac per l'avinguda Isabel la Catòlica inundada. De fons es veu la Farga.