Obres a Santa Eulàlia

VISITA D'OBRES A SANTA EULÀLIA DE L'ALCALDE SOLANICH

Els Obradors Luch de Recard Lluch, mestre ebenista, i decorador i la furgoneta del taller al davant a la carretera de Collblanc. Ricard Lluch preparava cada any un pessebre molt visitat pels veïns del barri i de les Corts.

"Economia i treball 120P 9D/Comerços/Fusteries

Nenes al parc que hi davant el Centre Educatiu FAX al barri de Can Serra

Política i institucions 94P 5D/Política/Reivindicacions-zona verda

Vista de Les Planes

Vista dels terrenys del barri Les Planes i al fons els barris de Can Serra i Pubilla Cases. Es veuen les xemeneies de les bòbiles de la Fàbrica Goyta y Oliveras, de la fàbrica Cerámica Barcelonesa para la construcción S.A. (CEBACSA) i la fàbrica química de La Cardoner a tocar de l'avinguda d'Isabel La Catòlica i la part més propera al tren. Aquesta gran indústria química, que va ser ubicada en el seu moment en un lloc amb molt poca població, on avui hi ha el parc de Les Planes, treballava amb àcid clorhídric i generava unes emanacions fètides, d'una intensa fortor a ous podrits, que generaven grans molèsties al veïns de Can Serra, que van anant ocupant els blocs de nova construcció del nou barri, motiu pel qual aquests es van organitzat i van generar diferents i successius actes de protesta i manifestacions demanant el seu tancament.

Barraques i edificis.

Vista de cases i barraques de l’antic barri de Can Pi o barriada Carbonell. Es trobava a tocar de la carretera del Prat, on es troba l’actual carrer de Can Pi, on actualment hi ha els pavellons d'ampliació de la Fira de Barcelona a l'alçada i per sota del centre comercial IKEA de la Granvia de l'Hospitalet. Al fons, es veuen els blocs del barri del Gornal. El barri del Gornal es va acabar de construir el 1975.

Ca n'Alós i Fàbrica Vanguard

Una de les 123 masies que l’ajuntament havia registrat el 14 de març de 1863 era la important i imponent masia, com moltes d'elles de planta basilical, Ca n'Alós, que estava situada a prop de l'ermita romànica de Santa Eulàlia de Provençana, que era el topònim amb el que es coneixia llavors aquella zona. Josep d'Alós i de Ferrer, militar barceloní, compra el 1703 els terrenys de l'ermita romànica, amb l'obligació, per part de les autoritats eclesiàstiques de restaurar l'ermita, molt malmesa llavors, i de mantenir-la. El seu germà, Jaume d'Alós i de Ferrer, Doctor en Dret i Canonge de Lleida, va assistir a les Corts del Principat de Catalunya, en 1701. Eren fills de Mariana Ferrer i de Joan d'Alós i Serradora, de Moià, Doctor en Medicina, conseller Tercer de Barcelona, ​​Cònsol de la Llotja de la Mar, Diputat pel Braç Reial de la Generalitat de Catalunya, elevat a la dignitat de Ciutadà Honrat de Barcelona el 20 de desembre de 1678. El 1712 Josep d'Alòs va ser nomenat cavaller del Principat de Catalunya. El 1785 el seu propietari era Juan de Ponsich i d'Alós, que pertanyia a la Junta d’Administradors i Copatrons de la Ermita y capella publica de Santa Eulàlia, als que corresponia nomenar i triar un Custodi o Ermità, va manar construir la Creu de Terme que encara existeix davant la citada ermita de Santa Eulàlia de Provençana. El cognom Ponsich provenia d'una família noble catalana de Terrassa que varen emparentar amb els Alós i van acabar assumint la primogenitura. Els Ponsich van anar venen les seves terres, que arribaven fins el que avui és el carrer Jansana, poc a poc, a partir de 1928, a diferents promotores fet que va provocar que deixés de ser una explotació agraria rendible el 1960. Van ser propietaris del mas fins el 1969, quan el van vendre, amb els terrenys que l'envoltaven, a Juan Cahué Franquet que volia ampliar la seva pròspera fàbrica de televisors i ràdios, inicialment situada al c/ Fortuny, núm. 9 del barri de Collblanc, Cahué Industrial, S.A., (CISA), que des de 1958 eren comercialitzats amb la marca Vanguard. Es trobava al que avui és el barri de Santa Eulàlia, just entre l’edifici de la Vanguard, construït el 1969, que apareix ja construït en aquesta fotografia realitzada poc després, on es pot apreciar la seva part del darrera, i les vies del tren, a dalt del carrer de Carrasco i Formiguera (abans de Juan Cahué), on ara no hi ha res. Va ser enderrocada el 1973, tot i que, paradoxalment, poc abans l'ajuntament l'havia fet sortir en una relació del patrimoni arquitectònic hospitalenc. S'observa a la fotografia que, poc abans del seu enderroc, les pedres que emmarcaven la porta i les finestres van ser numerades. Inicialment semblava que la numeració dels sòlids dovells i correus de pedra viva de la porta i les finestres, així com d'altres detalls del seu interior, com l'escala i les vigues de fusta, i aquest mateix reportatge fotogràfic, es va fer per tal que l'ajuntament pogués reconstruir-la en un altre indret, com indicava amb rigor l'arquitecte municipal de l'època, que demanava, a més, aixecar plànols exhaustius de l'edifici com a condició indispensable per què l'ajuntament pogués autoritzar l'enderroc, que tot i això ell desaconsellava el pel seu alt valor patrimonial. Finalment aquesta informació no va arribar mai a l'ajuntament i l'expedient va ser tancat i arxivat per ordre de l'alcalde de l'època, José Matías de España Muntadas, que va decidir arbitràriament autoritzar al seu propietari, Juan Cahué Franquet a realitzar l'enderroc per poder fer un aparcament per a la fàbrica Vanguard, segons consta en els expedients d'aquest arxiu municipal. Les pedres van desaparèixer. La marca Vanguard, que va arribar a ser molt important i popular, va ser anomenada així pel primer cohet de la NASA nordamericana que va posar en òrbita el primer satèl·lit de comunicació, a finals dels anys cinquanta, com el seu logotip feia explícit. La firma va ser creada el 1958 i va arribar a tenir 1700 treballadors. El règim franquista li va atorgar el títol de "empresa ejemplar" el 1969, títol entregat en mà per Francisco Franco a Juan Cahué al palau de El Pardo. El 1974 la fàbrica va rebre la visita del llavor president del govern, Carlos Arias Navarro, acompanyat pels ministres d'indústria i de treball. La irrupció amb força en el mercat de televissors d'altres marques de la competència (Grundig, Phillips, Telefunken) va provocar que al 1981 fes suspensió de pagaments, fet que va provocar l'inici d'una època d'una gran conflictivitat laboral. Va tancar definitivament a mitjans dels anys vuitanta. L'edifici, projectat pe l'enginyer industrial Lluís Vilaseca Forcada, de bon estil racionalista, molt funcional, amb una superfície de 21.000 metres quadrats, es manté en molt bon estat i durant un temps va funcionar com a edifici d'oficines de lloguer. El 2018 va ser venut pel grup immobiliari Renta Corporación per més de cinquanta milions d'euros a una cadena berlinesa d'hotels que tenia la intenció d'instal·lar-hi un gran alberg amb capacitat per a 750 llits, projecte que requeriria per a la seva materialització la corresponent modificació d'usos de l'edifici per part de l'ajuntament de l'Hospitalet, que a data de 2020, no havia rebut encara cap sol·licitut de modificació per part de l'empresa alemana, l'actual propietària de l'immoble. S'observa també en aquesta fotografia de el bon estat general en què es trobava encara la masia poc abans del seu enderroc. S'observa a la foto també el seu pou cobert a l'esquerra, i els antics nínxols construïts a la part alta del darrere de les golfes per tal que a l'estiu poguessin niar les orenetes, que lliuraven als seus habitants dels abundants mosquits provinents de la Marina. S'observa també com de popular va arribar a ser el famós 600 de la marca SEAT, que omple aquest aparcament improvisat de la Vanguard, que poc després va ser ja definitiu, quan va desaparèixer la masia. Aquesta fotografia, que va ser una donació d'Andreu González Diumenjó. La seva família va ser la masovera de Ca n'Alòs entre 1868 i 1969, any en el que la van haver d'abandonar perquè va ser venuda, fet que explica la seva excel·lent conservació fins llavors.

Església parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida

Vista exterior de l'església Santa Eulàlia de Mèrida de l'Hospitalet el 1942. Es veu la façana principal i part del lateral esquerra de l'església. La torre del rellotge és en obres, però quasi finalitzades. L'església de Santa Eulàlia de Mèrida té el seu origen a finals del segle XV, quan el nucli de la Pobla d'Hospitalet té ja una cinquantena de cases i una personalitat diferenciada del nucli més antic de Provençana com per a construir un nou temple parroquial. La primera església va ser substituïda entre 1580-1600, moment de gran esplendor al poble, per un temple nou, guarnit amb capelles amb bells retaules, com el dedicat a Sant Roc, copatró del poble juntament amb santa Eulàlia, (santa que alguns situen a Mèrida i altres a Barcelona) i un gran Altar data del 1807, substitut d’un altre de l’any 1544 que s’havia podrit degut als problemes d’humitat originats pel mal estat del sostre de l’església. El va realitzar l’escultor barceloní Salvador Roig, a semblança de l’Altar major que hi havia llavors a l’església de Sant Jaume de Barcelona. Durant els primers dies de la guerra civil, la caiguda fortuïta d'una pedra de l'església a una casa veina del costat, que va travessar la teulada i va caure a sobre d'un llit sense provocar danys personals, va provocar que es demanés un informe a l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, que es custodia a l'Arxiu Municipal, sobre l'estat de conservació del temple i la conveniència d'enderrocar-lo. L'esperit revolucionari i el profund anticlericalisme de l'ajuntament republicà del moment van esperonar finalment la seva demolició. D'aquell vell temple només alguns elements, carreus i claus de volta, i pintures d’alguns retaules, com les del retaule de Sant Roc, protector contra l'epidèmia de pesta, de finals del s. XVI, atribuït a Jaume Huguet (Vilafranca,1547-1606 ca.) i al seu fill, han estat preservats al Museu d’Història de 'Hospitalet. Acabada la Guerra Civil, el Bisbat de Barcelona endegà una important campanya per tal de reconstruir les esglésies cremades o destruïdes durant el conflicte bèl·lic. S’encarregà a l’arquitecte Manuel Puig Janer, que va ser arquitecte municipal de l’Hospitalet des de 1939 fins a la seva mort, l'any 1965, la construcció del nou temple, igualment sota l’advocació de Santa Eulàlia de Mèrida. La primera pedra es va col·locar el 16 de juliol de 1939; el 19 de març de 1942 s'inaugurà la primera meitat; el 20 de juny de 1943 es beneí el campanar i la obra s'acabà el 26 d'octubre de 1947. Mentre es construïa el temple feu les funcions d’església parroquial l’edifici del Centre Catòlic. La nova església de Santa Eulàlia de Mèrida és un edifici basilical de tres naus, amb absis central semicircular i un de lateral poligonal al costat esquerre. L'estil és monumental, amb estructures i formes neoromàniques i classicitzants, fora d'època. Davant de la porta d’entrada a la façana principal s’obre un porxo de tres arcs de mig punt. A l'esquerra s'aixeca el campanar, de planta quadrada i format per tres cossos. El primer cos està recorregut per unes bandes, a continuació hi ha un rellotge i, a la part superior, hi ha tres finestres d'arc de mig punt separades per columnes; en el segon cos hi ha altres tres finestres i l'últim cos, de forma vuitavada, té una finestra rectangular a cada cara. El campanar està coronat per un penell de ferro en forma d'àngel. El parament és de maó vist. A l'interior hi ha diverses obres de l'escultor noucentista Rafael Solanich, vitralls de Ramon Rogent i pintures de Joan Torras i Viver, realitzades el 1964. El seu estil, una mica híbrid, però amb evidents referències clàssiques, relliga amb l'esperit del Noucentisme d'abans de la Guerra. A l'espai central de les pintures de l'Altar, hi ha l'escultura de la figura que representa la nena Santa Eulàlia de Mèrida (també anomenada de Barcelona). Sostenen la palma del martiri els quatre àngels que l’envolten, que ens informa que la santa va ser martiritzada, i la creu en forma d'aspa on va ser crucificada. Al món grecoromà el palmell era símbol d'immortalitat, de victòria, de glòria. El cristianisme va associar aquest símbol a Jesucrist, primer màrtir i també als màrtirs, que apareixen representats molts cops amb el palmell de la de glòria i resurrecció. Aquests dos símbols, la palma i la creu en forma d'aspa, tots dos, van ser presents durant molt temps a l'escut de L'Hospitalet, dels quals perviu encara avui en l'escut oficial de la ciutat la creu en forma d'aspa. Destacaquen també els tres mosaics del sostre: “Ieshus”, l’escut de l’Hospitalet i una al·lusió al pelegrinatge al sepulcre de Santa Eulàlia. L'església parroquial té tres entrades: una principal per la Plaça de l'Ajuntament, i dues laterals pel Carrer de l'Església i pel Carrer Tecla Sala. L’edifici està catalogat dins el Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de l’Hopitalet (PEPPA, fitxa núm. 003)

Mercat del Centre

Parades exteriors del mercat del Centre

Carrer Major amb Plaça de Mossèn Homar. Botigues desaparegudes.

Carrer Major cantonada plaça Mossèn Homar. En aquesta fotografia es poden apreciar tot un seguit de comerços avui desapareguts. Es veu la sabateria Jové i la sastreria Ramos i més lluny, la pastisseria Solé, l'Armeria Jutglà, la verduleria "Cal Tano", després colmado cal Fiero i després restaurant Cal Paco i el popular Bar-Restaurant Nin i, a la cantonada amb Príncep de Bergara, la Pastisseria Santa Eulàlia. Els edificis han estat gairebé tots enderrocats per fer nous blocs de pisos, com ho van ser també els de la vorera del davant. Es tractava de cases molt antigues majoritàriament de principis del s. XIX, tot i que una, la que està situada al costat de l'armeria Jutglà, encara avui dempeus, és molt més antiga, doncs es va trobar al seu interior en la reforma que el va convertir en un restaurant Cal Paco, un gran arc de pedra que va fer pensar que es tractava del petit Hostal i/o Hospital primigeni que va donar nom a aquesta part de l'antic terme de Provençana. El primer negoci de l'esquerra, era la sabateria Jové, el propietari de la qual, Josep Jové, va ser durant molt de temps regidor de l'Ajuntament de l'Hospitalet per CiU. A continuació estava la sastreria Ramos, el propietari del qual, Joan Josep Ramos, en nom de la Unió de Botiguers, va ser molt actiu en la Comissió de Festes de l'Hospitalet Centre el 1981, quan aquesta es va crear amb la missió de recuperar la Festa major de l'Hospitalet Centre. El segon negoci, l'emblemàtica pastisseria Solé, famosa per les seves pastes i pastissos cuits amb forn de llenya, era propietat de la família de l'empresari, polític i dirigent esportiu Jacint Borràs i Manuel, que va ser regidor de l'Ajuntament de l'Hospitalet durant molts anys per CiU i fundador de Convergència Democràtica de Catalunya, partit que, amb el pas dels anys, li va tocar haver de liquidar formalment davant el registre de formacions polítiques del Departament de Justícia quan aquest partit va implosionar a causa de la confessió per part del President Jordi Pujol i Soley de la deixa econòmica oculta a Andorra del seu pare. Va ser destacat membre també de la Junta del Barça amb Agustí Montal i després amb Joan Laporta. La seva filla Meritxell Borràs i Solé, que també va ser regidora a l'Ajuntament per aquesta formació durant molts anys (1995-2014) i Diputada al Parlament (1995-2015) va ser Consellera de Governació nomenada pel President Artur Mas i revalidada en el càrrec pel President Carles Puigdemont. En el Judici al procés independentista català va ser condemnada pel Tribunal Suprem de l'estat espanyol, l'octubre de 2019, a una multa de 60.000 euros, i a inhabilitació especial d'un any i vuit mesos pel delicte de desobediència. El tercer negoci que hi ha a la fotografia és l'armeria d'A. Jutglà, seguit d'un antic edifici que era la verduleria de Cal Tano, després colmado cal Fiero i, després, el restaurant-braseria Cal Paco, que va muntar Francisco Giráldez Gómez, antic cambrer de la Casa Nin, el popular bar-restaurant l'amo del qual Josep Nin, va regentar també, durant molts anys, el bar del Centre Catòlic de l'Hospitalet. Cap d'aquests negocis va sobreviure al pas del temps.

Antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida de l'Hospitalet

Imatge presa des d'una posició elevada, probablement el terrat de l'edifici de l'Ajuntament. Es veu el carrer Major i les façanes principal i lateral del temple, amb el seu característic campanar i rellotge. A baix a la dreta, en primer terme, les casetes del carrer Major situades ben bé davant de l'Ajuntament, propietat de Pilar de Càrcer i de Ros, marquesa de Castellbell i baronessa de Maldà, que l'abril de 1937 foren expropiades i enderrocades per l'Ajuntament per poder executar el projecte de reforma dels voltants de l'Ajuntament, realitzat per l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt el 1926, que preveia la necessitat de crear una plaça pública allà. Davant del temple, es veu un rètol penjant que diu "automóviles al paso", que informava els vianants que tinguessin precaució a l'hora de travessar la via. El Ple municipal del 5 d'agost de 1936, a l'inici de la guerra civil, va acordar fer enderrocar la casa parroquial o rectoria, situada ben bé al davant de l'església, a la que antigament havia estat unida mitjançant un pont cobert que va ser enderrocat a mitjans del s. XIX, perquè havia quedat molt malmesa i amenaçava ruïna després d'haver estat incendiada com a reacció revolucionària a l'alçament feixista del 18 de juliol anterior. També van ser incendiades la rectoria i l'ermita de provençana i l'ermita de Bellvitge. L'església de Santa Eulàlia de Mèrida, construïda el 1579, no presentava danys estructurals, segons l'informe de l'arquitecte municipal, que va avaluar l'estat de diversos edificis incendiats llavors, alguns dels quals, com la Torre Barrina, van quedar molt malmesos. En un encès ambient dominat per la reacció contra el cop dels militars feixistes revoltats contra la legalitat republicana i pel fort anticlericalisme d'aquell moment, accentuat per la implicació de l'església amb aquests, esperonada i pressionada pel Comitè Local de Milícies Antifeixistes, formada per molts dels ciutadans d'esquerres que van enfrontar-se en combat amb els revoltats a la Diagonal, al Paral·lel i a les Drassanes de Barcelona, enfrontaments que van permetre derrotar diversos grups de militars revoltats de diferents casernes de Barcelona fent que el cop no triomfés a Catalunya, la Comissió de Govern de 'Ajuntament de l'Hospitalet, dirigit llavors pel del Front Popular d'Esquerres, que va guanyar àmpliament les eleccions municipals de febrer de 1936, va acordar el següent : " S'acorda, vistos els requeriments formulats pel Comité Local de Milícies Antifeixistes i l'informe de l'arquitecte Municipal, procedir a l'enderroc de l'església i el campanar donat el seu estat actual, que no ofereix cap garantia de conservació. L'Hospitalet, 21 d'agost de 1936" Es va argumentar que el temple estava en mal estat perquè poc abans, efectivament, havia caigut una gran pedra d'una cornisa de la teulada de l'església a sobre de la teulada d'una casa veïna, foradant-la i caient finalment a sobre d'un llit en el que, per sort, no hi havia ningú. Segons aquesta nota de la Comissió de Govern conservada a l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet, o bé es va obligar llavors a l'arquitecte municipal a fer un altre informe contradient el seu anterior de principis d'agost desfavorable al seu enderroc, informe encara no identificat a la documentació existent a l'Arxiu Municipal, o aquest segon informe mai va existir i es va posar a la nota que es comptava amb un informe tècnic només com a formulisme. El fet cert és que l'església va ser efectivament enderrocada pedra a pedra per obrers vinculats i dirigits per la CNT/FAI i la UGT durant l'agost i el setembre de 1936. L'església no va ser doncs ni incendiada ni destruïda a causa d'una bomba. Potser es va cremar alguna imatge i confessionari al seu interior durant el mes de juliol, però al seu interior no es va declarar un incendi de grans proporcions. L'arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt va realitzar quinze anys abans de l'enderroc un extens reportatge fotogràfic de l'interior de l'església, que molts anys després la seva família va dipositar juntament amb més documentació a l'Arxiu Nacional de Catalunya i que es pot consultar on line, on es pot veure que l'església era, el 1922, i segurament també en el moment de la seva destrucció, com afirmava ell en el seu primer informe d'avaluació d'edificis assaltats, perfectament sòlida i es trobava en bon estat de conservació, tenint en compte que era una església del s. XVI. Alguns carreus i relleus de la portalada van ser recuperats per diferents veïns del poble quan l'església va ser enderrocada i avui dia es custodien al Museu de l'Hospitalet. Altres van ser reutilitzats com a material de construcció i van ser trobats posteriorment, com és el cas d'un carreu d'aquesta portalada, que va ser reutilitzat com a material d'obra per emplenar un del carrers de la Plaça Espanyola de La Torrassa, prop d'on havia estat situat el local de la CNT. La nova església de Santa Eulàlia de Mèrida, es començà a construir, al mateix lloc on havia estat l'antiga però reculada respecte a la seva inicial ubicació, tot just acabada la Guerra Civil, el mateix any de 1939 i es va inaugurar el 1947. Aquest nou edifici, de l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer, està catalogat en el PEPPA amb la fitxa núm. 003. Puig i Janer va recuperar, pel seu projecte de reordenació de la plaça de del davant de l'església i de la Plaça de l'Ajuntament, pel qual va projectar l'edifici de la Caixa de Pensions, un projecte urbanístic de 1932 del llavors arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, mort prematurament per malaltia el 1937.

Plaça Espanyola

Vida qüotidiana l'any 1962 a la plaça Espanyola. Podem veure gent jove, gran i nens passejant, llegint el diari o jugant a la plaça. Al centre de la imatge destaca una Bunyoleria-Xurreria. Al fons, part de la façana de l'església Mare de Déu dels Desemparats.

Plaça Espanyola

Es veu el Garatge Montserratina i uns nens davant l'antic quiosc de diaris.

Finca La Torrassa

Vista de la façana de l'antiga masia La Torrassa, ubicada a la Ronda de la Torrassa núms. 123-129. Aquest edifici està catalogat en el PEPPA amb la fitxa núm. 97. Aquesta imatge, amb la torre encara intacta - poc després va ser eliminada la seva coberta i tallada- correspon a mitjans dels anys setanta, quan al seu interior, molt compartimentat, encara hi vivien diverses famílies. Un cop va estar buit, després d'uns anys d'abandonament i de degradació, aquesta finca i el seu extens jardí posterior, que no s'observa a la fotografia, que arribava fins a les vies del tren de la RENFE, va ser finalment comprada per l'Ajuntament de l'Hospitalet amb l’objectiu de rehabilitar l'edifici i convertir el conjunt en un centre obert d'oci per a nens i joves. El barri rep el nom d'aquesta casa, que va ser fa diversos segles propietat de Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà, propietari també d’altres finques a l’Hospitalet. Al seu famós diari Calaix de sastre, que ens ha permès conèixer al detall els esdeveniments succeïts a Barcelona i a altres indrets on el baró es desplaçava, del 1769 fins al 1819, el baró ens diu que aquesta casa era anomenada també Torre Llampada degut al fet que un llamp va caure a dalt de tot de la torre. Un cop va passar a ser propietat municipal, l'ajuntament va iniciar primerament un estudi històric i arqueològic sobre l’edifici que va permetre realitzar el descobriment d’una sèrie d’espitlleres en els seus murs. L'ajuntament va anunciar el 21 d'octubre del 2008 la troballa allà de les restes d'una fortificació. La Casa de La Torrassa era, doncs, una gran masia nascuda de la gradual transformació al llarg dels anys del Castell de Bellvís, una fortificació de guaita del segle X, situada al samontà, des d’on es podia albirar llavors gairebé la totalitat de la plana del Llobregat, fortificació de la que desapareixen les referències a partir del segle XVI. A l'Edat Mitjana el nom de Torrassa corresponia als castells que tenien forma d'una gran torre. La casa de la Torrassa passarà a ser declarada Bé Cultural d'Interès Nacional classificació que tenen per llei tots els castells de Catalunya.

Institut Nacional de Previsió

Vista de l'edifici del "Instituto Nacional de Previsión". Actualment és el Centre d'Atenció Primària del barri de la Torrassa, a ronda de la Torrassa.

Pas a nivell

Vies del Carrilet al seu pas per Santa Eulàlia, probablement en l'encreuament de l'avinguda del Carrilet amb el carrer Amadeu Torner.

Carrer de la Primavera

Vista general del carrer de la Primavera (actualment avinguda). Al fons a la dreta, l'església Mare de Déu de la Llum i les torres elèctriques que travessaven el carrer. Davant, una font ornamental.

Avinguda Electricitat, La Florida.

Els blocs de la Llum o de FECSA es situen molt a prop de l'avingudar Primavera del barri de La Florida. Son 11 blocs amb 104 habitatges construïts a mitjans dels anys 50 per l’empresa "Fuerzas Eléctricasa de Cataluña, S.A." (FECSA) pels seus treballadors d’aquest barri. Aquests edificis i els antics blocs Onésimo Redondo, avui blocs Florida, van ser els dos primers nuclis a partir dels quals el barri va començar a créixer. la parròquia Nuestra Señora de la Luz va ser construïda amb motiu de la creació del nou barri l'any 1956. Els terrenys i el finançament de la construcció van anar a càrrec de l'empresa. Per aquest motiu l'advocació és el de la Llum, en clara referència a la finalitat de l'empresa. El 3 de maig de 1960 s’inaugura la parròquia, situada en la confluència del carrer Enginyer Moncunill i Avinguda electricitat, que va ser concebuda com a avinguda pel fet d'estar ocupada per les torres i línies d'alta tensió, com s'observa a la fotografia, que obligaven a que els carrers oberts per on aquestes ja existien tinguessin un ample especial. Aquestes infraestructures foren instal·lades, a partir de 1913, per l'empresa anomenada Riegos y Fuerza del Ebro, que pertanyia a la gran empresa subministradora d'electricitat, la Barcelona Traction Light and Power, que en aquesta època també explotava el servei de tramvies. Popularment es coneixia com la Canadenca i amb aquest nom ha passat als llibres d'història de Catalunya, arran de la vaga per la jornada laboral de vuit hores de l'any 1919, protagonitzada pels obrers de la futura Fecsa, que en un ampli moviment de solidaritat es generalitzà a tot Barcelona i rodalies. A l'Hospitalet, el subministrament elèctric dels barris del samontà s'organitzà a l'entorn de dos potents transformadors situats, l'un, al barri de la Torrassa i l'altre, al de Pubilla Cases. La línia d'alta tensió de l'avinguda de l'Electricitat transitava des del barri de Sanfeliu al primer transformador, després de travessar el barri de la Florida, on s'havia unit amb la línia que, procedent del segon transformador, a Pubilla Cases obria camí a la futura avinguda de Tomás Giménez. Aquestes torres, avui sortosament desaparegudes de la ciutat, que van ser soterrades, eren veritablement perilloses, com s'observa a la fotografia, on uns nens juguen al seu voltant. Aquestes torres, avui sortosament desaparegudes de la ciutat, eren veritablement perilloses, com s'observa a la fotografia, on uns nens juguen al seu voltant.

Un cavall enmig de la ciutat

Imatge de misèria, en fort contrast amb els grans blocs de pisos del "desarrollismo" franquista que es veuen a la imatge, a la llavors part de l'Avinguda Ventura Gasol (actual carrer Teide) del barri de Les Planes confluint amb l'Avinguda del Masnou, de l'any 1981. El primer ajuntament democràtic va acordar resoldre un embolic de numeracions existent entre el carrer del Teide i la part de l'avinguda de Ventura Gassol que llavors s'endinsava al barri de les Planes des del barri de Sant Josep. Així, el 27 de novembre de 1981, el consistori va aprovar denominar igualment carrer del Teide l'esmentat tram de l'avinguda de Ventura Gassol del barri de les Planes, i establir una nova numeració per al carrer resultant. Va ser així que el carrer del Teide va adquirir la fesomia que té en l'actualitat. El Ple de l'Ajuntament aprovà el 6 d'octubre de 1988 la generalització del procés de catalanització progressiva del nomenclàtor de carrers que s'havia iniciat amb la recuperació de la democràcia municipal a l'abril de 1979.

Bloques Onésimo Redondo (actualment Blocs La Florida)

Bloques Onésimo Redondo en construcció, que es van inaugurar l'any 1955. Van ser anomenats així en honor al feixista nacionalcatolicista castellà fundador de les JONS. Actualment son els Blocs La Florida. Aquests pisos, de construcció precària, com s'observa, són fruit de la cessió de terrenys que va fer l'Ajuntament de l'Hospitalet a favor de l'Obra Sindical del Hogar el 1950. Van ser els primers blocs de pisos concentrats que van sorgir a l'Hospitalet. El seu estat de deteriorament fou l'origen, a començament de 1970, de l'Associació de Veïns de la Florida. Van ser rehabilitats per la Generalitat de Catalunya a finals dels anys vuitanta mitjançant l'empresa pública ADIGSA, creada el 1980 i extingida el 2010, del Departament de Medi Ambient i Habitatge que administrava i gestionava els habitatges socials públics de la Generalitat de Catalunya.

Barri de Les Planes

Vista panoràmica. Es veuen els blocs de pisos i el solar on actualment es troba el poliesportiu Les Planes. I en primer terme, la casa dels Bombers. A la dreta l'avinguda del Masnou. Al fons el barri de Pubilla Cases

Carrer del Teide

Vista del carrer Teide mirant cap a Barcelona. Al fons, blocs de pisos separats per les vies del tren que delimiten els barris de Les Planes i de Sant Josep

Les Planes - Sant Josep

Vista de blocs del barri de les Planes a l'esquerra (carrer Garrofers) i del barri de Sant Josep a la dreta (carrer Canigó), separats per les vies del tren. Al fons La Torrassa amb la torre de l'església Mare de Déu dels Desemparats de la Plaça Espanyola

Les Planes - Sant Josep

Vista de blocs del barri de Les Planes a l'esquerra (carrer Garrofers) i del barri de Sant Josep a la dreta (carrer Canigó), separats per les vies del tren. Al fons La Torrassa amb la torre de l'església Mare de Déu dels Desemparats de la Plaça Espanyola

Bloques Onésimo Redondo (actualment Blocs La Florida)

Vista dels blocs d'Onésimo Redondo, actualment anomenats Blocs La Florida. Aquests pisos són fruit de la cessió de terrenys que va fer l'Ajuntament de l'Hospitalet a favor de l'Obra Sindical del Hogar el 1950. Van ser els primers blocs de pisos concentrats que van sorgir a l'Hospitalet. El seu estat de deteriorament fou l'origen, a començament de 1970, de l'Associació de Veïns de la Florida. Van ser rehabilitats per la Generalitat de Catalunya a finals dels anys vuitanta mitjançant l'empresa pública ADIGSA, creada el 1980 i extingida el 2010, del Departament de Medi Ambient i Habitatge que administrava i gestionava els habitatges socials públics de la Generalitat de Catalunya.

Escola del carrer de Pareto, 6

El 1949 era una escola pública de nenes (escola número 20). L'edifici era propietat de Magí Castany i l'Ajuntament li pagava un lloguer.