Carretera de Collblanc, 37 Antic Hostal de la Creueta de Collblanc

Imatge extreta d'una llicència d'obres. Aspecte de l'antic Hostal de la Creueta de Collblanc, anomenat així per la creu del terme que hi havia prop de l'edifici. Estava situat a la Carretera de Collblanc núm. 37-39. Aquesta carretera va ser construïda a la dècada de 1760 i al seu pas per l'Hospitalet, aprofitava el traçat de l'antic camí de Barcelona a Esplugues. Era la carretera de Madrid a Barcelona que va fer construir Carles III i que enllaçava amb França a través de la Jonquera. Fins al segle XVIII l'antic camí de Collblanc era conegut com a Camí de Dalt, per oposició al camí de Baix, l'antic camí de Provençana, l'actual carretera de la Bordeta que enllaça amb el carrer Major de l'Hospitalet. Aquest hostal també va ser anomenat durant una època com a Mesón de San Antonio. La fotografia correspon a l'any 1955, quan un del arrendataris del local, Francesc Fabregat Puig, estava realitzant unes obres a l'interior per tal d'instal·lar tot un seguit de dutxes públiques per a homes i per a dones. El local, que llavors era propietat d'Esperança Piera Figueras, família veïna d'Hostafrancs, va ser ocupat des de 1940 pels franquistes, que van instal·lar allà el Frente de Juventudes de Falange Española. Es tractava d'un antic i sòlid edifici propietat del Consell Local de l'Hospitalet mercès a la donació realitzada al Comú el 1727 pel pagès Miquel Oliver de la Torre que l’any 1684 havia sol·licitar un permís per a establir un hostal i poder vendre qualsevol mercaderia en un tram del camí de dalt al seu pas per Collblanc. El Comú de l’Hospitalet li concedí finalment el permís l’any 1693, mitjançant l'establiment d'un cànon, per tal que fes les funcions d'hostal, fleca, botiga de queviures i taverna i generés beneficis pel Consistori. Quedava exclosa la venda de carn crua, mercaderia que es dispensava sols a la carnisseria de l'Hospitalet, per la qual era necessària una específica llicència municipal. Aquest edifici, reculat respecte a l'alineació del la carretera de Collblanc, que comptava inicialment amb una reixa que va ser enderrocada el 1942 per facilitar la càrrega i descàrrega de productes i/o persones, comptava, com s'observa, amb una àmplia entrada de carruatges realitzada amb sòlids carreus de pedra. Al seu interior hi havia un gran vestíbul amb menjador i cuina i al fons un ampli pati interior on estaven situades les cavallerisses. Al pis superior hi havia les habitacions. Estava autoritzat, des de la seva reconstrucció, després de quedar molt malmès durant la guerra del francès, a disposar de dues plomes d'aigua corrent de font, uns 4.500 litres d'aigua per dia, per tal que els cavalls poguessin abeurar a les cavallerisses. Disposava, a més, d'un pou. Comptava, a més, amb un extens hort i terres de conreu, una part de les quals, cinc quarteres, uns cinc mil metres quadrats, van ser alienades el 1836 pel Consistori de l'alcalde Esteve Norta per tal de poder sufragar l'ampliació de la primera i única escola pública de primària del poble, situada al carrer Major. L'Hospitalet disposava de dos hostals més, les rendes dels quals eren, a inicis del s. XIX uns dels pocs recursos econòmics amb que comptava el Comú de l'Hospitalet. El que rendia més va ser sempre, amb diferència, el de Collblanc, per la gran afluència de traginers i mercaders que circulaven per la Carretera de Collblanc, antic camí Ral, en direcció a Barcelona, llavors encara emmurallada i a la que no es podia accedir quan les portes d'aquesta, sobretot el Portal de Sant Antoni, per on entraven generalment les mercaderies, eren tancades al vespre, obligant a molts a fer nit allà. Els altres hostals estaven situats un al propi "Lloc", l'Hospitalet, al davant de l'església de Santa Eulàlia de Mèrida, i un altre a la Riera Blanca, cantonada amb el carrer de Santa Eulàlia, llavors anomenat carretera de La Bordeta, on durant molts anys va existir la taverna de Cal Ramonet, situat davant de la masia i foneria Can Escorça i també davant de la garita del Burot de l'Hospitalet (el de Barcelona estava situat a l'altre cantó de la Riera Blanca). El Consistori va vendre aquest edifici el 1853, essent alcalde Baldiri Coll, en pública subhasta i per tretze mil rals, a Lluís Piera, de professió paleta, nascut a l'Hospitalet el 1815 i veí d'Hostafrancs, per poder pagar amb els diners d'aquesta venda la construcció del nou cementiri de l'Hospitalet, que era un tema recurrent, per la manca d'espai del vell, que s'arrossegava com a problema des de 1836. A partir d'aquell moment va deixar de funcionar com a hostal (a l'època era anomenat com a mesón, en castellà) i va passar a tenir diversos usos, gràcies sobretot al gran espai del local i a poder disposar d'una gran quantitat d'aigua diària, primer com a fàbrica de fòsfors i poc després com a fàbrica de lleixius i salfumants fins el 1906, en que aquesta va ser multada i clausurada per l'ajuntament per les indignades queixes dels veïns i per no comptar amb els corresponents permisos municipals per poder instal·lar allà aquest tipus tan nociu d'indústria, Va funcionar després com a fàbrica de sabons i, després d'altres diversos usos, el vestíbul va ser reconvertit com a establiment de dutxes públiques (12 per a homes i 8 per a dones) des de 1955, moment en el que es va fer aquesta fotografia, amb el material d'obra necessari al davant de l'edifici. El 1940, la Falange Española y de las JONS havia instal·lat allà el Cuartel del Frente de Juventudes, com es pot apreciar en els esgrafiats que es van fer a la façana, davant de la qual també s'observa una garita d'enllustrador de sabates que va estar allà instal·lada durant molts anys, fins l'enderroc de l'edifici, que va tenir lloc el 1975, quan els hereus de la família Piera, el van vendre al promotor Francisco Soriano, que va fer aixecar a l'arquitecte Marco Tulio Arias Argudo un modern edifici porxat que, curiosament, va respectar l'alineació reculada original de l'hostal. Gairebé al seu costat va ser aixecat, en un solar que antigament havia format part de l'hostal, que feia cantonada amb el carrer Progrés, un edifici que seria conegut com el gratacels de l'Hospitalet, del que s'observa una finestra a la dreta superior de la fotografia. El Gratacels de l'Hospitalet o Casa Pons Vila, és una obra racionalista dissenyat per l'arquitecte municipal de l'Hospitalet Ramon Puig i Gairalt i construïda l'any 1932 al Barri de Collblanc, al Districte II de l'Hospitalet de Llobregat. L'edificació forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, es troba protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. És considerat el primer gratacels construït a Catalunya, quatre anys anterior a la Casa Fàbregas, de 1936, gratacels també racionalista de la Plaça d'Urquinaona, de l'arquitecte Luis Gutiérrez Soto, primer Gratacels de Barcelona. Aquesta carretera de Collblanc va ser construïda a la dècada de 1760 (entre 1763 i 1765) i, al seu pas per l'Hospitalet, aprofitava el traçat de l'antic camí de Barcelona a Esplugues. Era la carretera de Madrid a Barcelona que va fer construir Carles III i que enllaçava amb França a través de la Jonquera, l'anomenat popularment "camí ral"

Carretera de Collblanc, 37 Antic Hostal de la Creueta de Collblanc

Imatge extreta d'una llicència d'obres. Aspecte de l'antic Hostal de la Creueta de Collblanc, anomenat així per la creu del terme que hi havia prop de l'edifici. Estava situat a la Carretera de Collblanc núm. 37-39. Aquesta carretera va ser construïda a la dècada de 1760 i al seu pas per l'Hospitalet, aprofitava el traçat de l'antic camí de Barcelona a Esplugues. Era la carretera de Madrid a Barcelona que va fer construir Carles III i que enllaçava amb França a través de la Jonquera. Fins al segle XVIII l'antic camí de Collblanc era conegut com a Camí de Dalt, per oposició al camí de Baix, l'antic camí de Provençana, l'actual carretera de la Bordeta que enllaça amb el carrer Major de l'Hospitalet. Aquest hostal també va ser anomenat durant una època com a Mesón de San Antonio. La fotografia correspon a l'any 1955, quan un del arrendataris del local, Francesc Fabregat Puig, estava realitzant unes obres a l'interior per tal d'instal·lar tot un seguit de dutxes públiques per a homes i per a dones. El local, que llavors era propietat d'Esperança Piera Figueras, família veïna d'Hostafrancs, va ser ocupat des de 1940 pels franquistes, que van instal·lar allà el Frente de Juventudes de Falange Española. Es tractava d'un antic i sòlid edifici propietat del Consell Local de l'Hospitalet mercès a la donació realitzada al Comú el 1727 pel pagès Miquel Oliver de la Torre que l’any 1684 havia sol·licitar un permís per a establir un hostal i poder vendre qualsevol mercaderia en un tram del camí de dalt al seu pas per Collblanc. El Comú de l’Hospitalet li concedí finalment el permís l’any 1693, mitjançant l'establiment d'un cànon, per tal que fes les funcions d'hostal, fleca, botiga de queviures i taverna i generés beneficis pel Consistori. Quedava exclosa la venda de carn crua, mercaderia que es dispensava sols a la carnisseria de l'Hospitalet, per la qual era necessària una específica llicència municipal. Aquest edifici, reculat respecte a l'alineació del la carretera de Collblanc, que comptava inicialment amb una reixa que va ser enderrocada el 1942 per facilitar la càrrega i descàrrega de productes i/o persones, comptava, com s'observa, amb una àmplia entrada de carruatges, realitzada amb sòlids carreus de pedra. Al seu interior hi havia un gran vestíbul amb menjador i cuina i al fons un ampli pati interior on estaven situades les cavallerisses. Al pis superior hi havia les habitacions. Estava autoritzat, des de la seva reconstrucció, després de quedar molt malmès durant la guerra del francès, a disposar de dues plomes d'aigua corrent de font, uns 4.500 litres d'aigua per dia, per tal que els cavalls poguessin abeurar a les cavallerisses. Disposava, a més, d'un pou. Comptava, a més, amb un extens hort i terres de conreu, una part de les quals, cinc quarteres, uns cinc mil metres quadrats, van ser alienades el 1836 pel Consistori de l'alcalde Esteve Norta per tal de poder sufragar l'ampliació de la primera i única escola pública de primària del poble, situada al carrer Major. L'Hospitalet disposava de dos hostals més, les rendes dels quals eren, a inicis del s. XIX uns dels pocs recursos econòmics amb que comptava el Comú de l'Hospitalet. El que rendia més va ser sempre, amb diferència, el de Collblanc, per la gran afluència de traginers i mercaders que circulaven per la Carretera de Collblanc, antic camí Ral, en direcció a Barcelona, llavors encara emmurallada i a la que no es podia accedir quan les portes d'aquesta, sobretot el Portal de Sant Antoni, per on entraven generalment les mercaderies, eren tancades al vespre, obligant a molts a fer nit allà. Els altres hostals estaven situats un al propi "Lloc", l'Hospitalet, al davant de l'església de Santa Eulàlia de Mèrida, i un altre a la Riera Blanca, cantonada amb el carrer de Santa Eulàlia, llavors anomenat carretera de La Bordeta, on durant molts anys va existir la taverna de Cal Ramonet, situat davant de la masia i foneria Can Escorça i també davant de la garita del Burot de l'Hospitalet (el de Barcelona estava situat a l'altre cantó de la Riera Blanca). El Consistori va vendre aquest edifici el 1853, essent alcalde Baldiri Coll, en pública subhasta i per tretze mil rals, a Lluís Piera, de professió paleta, nascut a l'Hospitalet el 1815 i veí d'Hostafrancs, per poder pagar amb els diners d'aquesta venda la construcció del nou cementiri de l'Hospitalet, que era un tema recurrent, per la manca d'espai del vell, que s'arrossegava com a problema des de 1836. A partir d'aquell moment va deixar de funcionar com a hostal (a l'època era anomenat com a mesón, en castellà) i va passar a tenir diversos usos, gràcies sobretot al gran espai del local i a poder disposar d'una gran quantitat d'aigua diària, primer com a fàbrica de fòsfors i poc després com a fàbrica de lleixius i salfumants fins el 1906, en que aquesta va ser multada i clausurada per l'ajuntament per les indignades queixes dels veïns i per no comptar amb els corresponents permisos municipals per poder instal·lar allà aquest tipus tan nociu d'indústria, Va funcionar després com a fàbrica de sabons i, després d'altres diversos usos, el vestíbul va ser reconvertit com a establiment de dutxes públiques (12 per a homes i 8 per a dones) des de 1955, moment en el que es va fer aquesta fotografia, amb el material d'obra necessari al davant de l'edifici. El 1940, la Falange Española y de las JONS havia instal·lat allà el Cuartel del Frente de Juventudes, com es pot apreciar en els esgrafiats que es van fer a la façana, davant de la qual també s'observa una garita d'enllustrador de sabates que va estar allà instal·lada durant molts anys, fins l'enderroc de l'edifici, que va tenir lloc el 1975, quan els hereus de la família Piera, el van vendre al promotor Francisco Soriano, que va fer aixecar a l'arquitecte Marco Tulio Arias Argudo un modern edifici porxat que, curiosament, va respectar l'alineació reculada original de l'hostal. Gairebé al seu costat va ser aixecat, en un solar que antigament havia format part de l'hostal, que feia cantonada amb el carrer Progrés, un edifici que seria conegut com el gratacels de l'Hospitalet, del que s'observa una finestra a la dreta superior de la fotografia. El Gratacels de l'Hospitalet o Casa Pons Vila, és una obra racionalista dissenyat per l'arquitecte municipal de l'Hospitalet Ramon Puig i Gairalt i construïda l'any 1932 al Barri de Collblanc, al Districte II de l'Hospitalet de Llobregat. L'edificació forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, es troba protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. És considerat el primer gratacels construït a Catalunya, quatre anys anterior a la Casa Fàbregas, de 1936, gratacels també racionalista de la Plaça d'Urquinaona, de l'arquitecte Luis Gutiérrez Soto, primer Gratacels de Barcelona. Aquesta carretera de Collblanc va ser construïda a la dècada de 1760 (entre 1763 i 1765) i, al seu pas per l'Hospitalet, aprofitava el traçat de l'antic camí de Barcelona a Esplugues. Era la carretera de Madrid a Barcelona que va fer construir Carles III i que enllaçava amb França a través de la Jonquera, l'anomenat popularment "camí ral"

Escola de nens del carrer de Llevant

L'edifici ha estat reformat però encara existeix, està a la cantonada del carrer Llevant amb el carrer Collserola. Ja era escola als anys 30. El 1949 era una escola de nens (escola número 39), l'edifici era propietat d'Antonio Peña i l'Ajuntament pagava un lloguer. Actualment aquí hi ha el local de la Peña Flamenca y Recreativa Antonio Mairena de l'Hospitalet.

Escola de nens del carrer de Llevant

L'edifici ha estat reformat però encara existeix, està a la cantonada del carrer Llevant amb el carrer Collserola. Ja era escola als anys 30. El 1949 era una escola de nens (escola número 39), l'edifici era propietat d'Antonio Peña i l'Ajuntament pagava un lloguer. Actualment aquí hi ha el local de la Peña Flamenca y Recreativa Antonio Mairena de l'Hospitalet.

Escola de nens del carrer de Llevant

L'edifici ha estat reformat però encara existeix, està a la cantonada del carrer Llevant amb el carrer Collserola. Ja era escola als anys 30. El 1949 era una escola de nens (escola número 39), l'edifici era propietat d'Antonio Peña i l'Ajuntament pagava un lloguer. Actualment aquí hi ha el local de la Peña Flamenca y Recreativa Antonio Mairena de l'Hospitalet.

Fàbrica "Tecla Sala e Hijos S.A."

Imatge de la fàbrica Tecla Sala en els seus darrers moments en funcionament, a començaments dels anys vuitanta del segle XX, anys en els que la indústria tèxtil catalana va gairebé desaparèixer a causa de la crisi econòmica dels anys setanta i l'inici de la deslocalització empresarial, amb la seva tanca perimetral i l'antiga zona esportiva pels treballadors convertida llavors en un descampat. L'any 1988 l'Ajuntament de l'Hospitalet la va comprar als seus propietaris, la família Riera i Sala, amb la intenció de poder reconvertir aquest esplèndid edifici fabril en un important centre cultural, com va començar a ser a partir de la dècada dels noranta, en la que es van començar a realitzar exposicions d'art contemporani català i va servir com a centre d'operacions de diferents companyies teatrals, com el GAT de l'Hospitalet o La Fura dels Baus. La seva completa remodelació i modernització va tenir lloc ja entrat el segle XXI, quan es va reinaugurar, després d'una important intervenció arquitectònica que va tenir un cost de 3'5 milions d'euros, realitzada a càrrec de l despatx d'arquitectura com a espectacular Mediateca-Biblioteca Central de l'Hospitalet, Centre d'Art Contemporani i seu de diferents entitats ciutadanes, com el Centre d'Art i Pensament TPK, la Fundació Arranz-Bravo i el Centre d'Estudis de l'Hospitalet. L’origen de la fàbrica Tecla Sala es remunta a 1855, quan la família Basté, de Capellades, va instal·lar allà un molí paperer que aprofitava el salt d'aigua del Canal de la Infanta. La família Basté va decidir començar també amb el negoci tèxtil i va encarregar un projecte per a un nou edifici fabril a l’arquitecte Claudi Duran Ventosa el 1892. El resultat va ser una construcció industrial d’estil manxesterià, amb murs de maó vist, de tres pisos d'alçada, format per tres grans naus de molta llargària, essent la central més ample i alta que les laterals. La teulada és a doble vessant, amb el carener paral·lel a la façana principal, i l'estructura de l'encavallada de ferro. Va esdevenir aviat una de les fàbriques de filatures de cotó més importants del país, propietat, des de 1913, de Joan Riera i Sala, empresari tèxtil de Roda de Ter, on tenia també una important indústria, i des de 1926, quan va morir, de la seva dona, la senyora Tecla Sala i Miralpeix (Roda de Ter, 1886 - Barcelona, 1973). Posteriorment en el mateix recinte s'hi va construir una caseta d'estil modernista que va tenir al llarg del temps diversos usos: casa del director, guarderia, escola i finalment infermeria, de la que va ser responsable durant molts anys el Dr. Ramon Solanich i Riera, nebot de la Sra. Tecla Sala, que va ser alcalde de l'Hospitalet de 1956 a 1962. (Fitxa núm. 32 del PEPPA, Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de l'Ajuntament de l'Hospitalet).

Ermita de Santa Eulàlia de Provençana

Vista general de l'ermita. En primer terme, el creueu i la plaça del davanti. Segons referències documentals, les primeres notícies de l'existència del temple daten del segle IX, però fou consagrada el 1101. Catalogada en el PEPPA amb núm. 93.

Sanfeliu,C. 23

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Plaça Espanyola.

Vista des d'una posició enlairada de la plaça Espanyola al voltant dels anys 30, es veu l'autobús "HT" (Teatro Español) a punt de marxar. Podem veure com era l'estructura de la plaça, en forma de triangle i amb uns arbres al voltant de la font. (Aquesta plaça passà a denominar-se Mártires de Jaca a partir de 1931 fins acabada la Guerra Civil).

Rambla Just Oliveras, carrers Tarragona i Lleida

Fotografies d'elements ornamentals d'edificis i monuments del barri del Centre. Casa de Just Oliveras i Prats

L'Hospitalet Centre

Fotografies d'elements ornamentals d'edificis i monuments del barri del Centre.

L'Hospitalet Centre

Fotografies d'elements ornamentals d'edificis i monuments del barri del Centre.

Carrer Enric Prat de la Riba

Fotografies d'elements ornamentals d'edificis i monuments del barri del Centre.

Carrer Enric Prat de la Riba

Fotografies d'elements ornamentals d'edificis i monuments del barri del Centre.

Antiga caserna de la Guàrdia Civil al carrer Llobregat, 145

Fotografies provinents de l'expedient 01291 de l'any 1982, de reforma de l'edifici del carrer Llobregat, 145 (aleshores era el número 135). Havia estat una caserna de la Guàrdia Civil i va passar a ser la seu d'un centre d'esplai. L'edifici va ser construït cap a l'any 1923 per Eusebi Noè Novell i Rosa Passorieu (o Passarieu) Salaire.

Cal Sebastià del Gotlla

Carro carregat de mongetes davant de la masia de Cal Sebastià del Gotlla. Es veu la façana, el pou i el safareig

Jordi Balart baixant amb caiac per l'avinguda d'Isabel la Catòlica inundada

Jordi Balart baixant amb caiac per l'avinguda Isabel la Catòlica inundada. De fons es veu la Farga.

Correus i Telègrafs i font de la Plaça del Repartidor

Fotografia de l'edifici de Correus i Telègrafs i de la font de la Plaça del Repartidor realitzada poc després de la seva inauguració. Segons fonts documentals la torre d'aigües del Repartidor va ser construïda el 1867 i servia per distribuir l'aigua a la població. La urbanització de la plaça i reconversió de la Torre del Repartidor dotan-la de quatre canonades, es va produir el 1927-1928, quan es va inaugurar el nou edifici de Correus i Telègrafs realitzat per Ramon Puig Gairalt, llavors arquitecte municipal. Tant la font com l'edifici de correus estan catalogats en el PEPPA amb els núms. 76 i 77 respectivament. Inicialment la plaça era de sorra i havia al mig un petit estany amb peixos i un surtidor. L'aigua corrent va arribar a l'Hospitalet a inicis de la S. XVIII, mitjançant una canonada que venia de la "font de Mas Cunill", que baixaven canalitzades des de la mina excavada a la zona de Finestrelles, a Esplugues, propietat de Rafael d'Amat i de Cortada, primer Baró de Maldà per successió de la seva mare, la pubilla, Teresa de Cortada i de Senjust, (Can Cortada). Habitualment el Baró de Maldà, residia a Barcelona, ​​tot i que una part de l'estiu ho gaudia a l'Hospitalet, a la seva extensa finca Can Xerricó, que ocupava la totalitat de l'actual plaça de l'Ajuntament i arribava fins a l'actual Rambla Just Oliveras i fins a tocar amb la finca Molinés/ Casa España. Durant la Festa Major que se celebrava a mitjans d'agost, commemorant el patró de la ciutat Sant Roc. Aquesta aigua arribava a la casa del Baró de Maldà (on ara es troba el carrer amb aquest mateix nom) i a la casa de rector, al davant de l'església de Santa Eulàlia de Mèrida. A la fi de la S. XVIII el Baró de Maldà va cedir a l'ajuntament una part dels seus drets sobre l'aigua i l'ajuntament va construir una font, construint l'antiga torre del repartidor de les aigües d'ús públic. Aquesta plaça rebia el seu nom popular, avui oficial, per estar situada en ella la que va ser, doncs, una de les primeres font públiques de l'Hospitalet, que "repartia" aigua als hospitalencs, construïda en terrens que van ser, i que arribaven al Passatge de Xerricó, de Rafael d'Amat i de Cortada i de Senjust, Baró de Maldà, motiu que explica per què a l'Hospitalet hi ha el c/ Baró de Maldà que va del c/ Major a la Plaça del Repartidor. Personatge singular, autor de la monumental crònica de costums divuitesques barcelonines i catalanes "Calaix de sastre", curiosament, no té cap carrer dedicat a la seva memòria a Barcelona, on va néixer. El 1927 va ser inaugurat per la reina Victòria l'edifici d'inspiració encara noucentista de correus, i la renovada torre de la font, obra de l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, també autor, uns anys més tard, el 1930, de la Torre d'estètica art déco-funcionalista del Dr. Ysern Hombrabella on després de la guerra es va instal·lar la comissaria de la Policia Nacional. En el franquisme aquesta plaça va ser anomenada Plaza General Mola.

Escola del carrer de Pareto, 6

El 1949 era una escola pública de nenes (escola número 20). L'edifici era propietat de Magí Castany i l'Ajuntament li pagava un lloguer.

Just Oliveras,Rb 14

Imatge extreta d'una llicència d'obres. Rambla Just Oliveras amb la cruïlla amb carrer Barcelona. Davant el garatge, a la Rambla, el monument amb el bust de Just Oliveras al centre, on va ser-hi fins que, amb les obres del metro, va ser desplaçat a la capçalera de la Rambla en la seva confluència amb l'Avinguda Josep Tarradellas i Joan. A mà dreta es veu l'edifici del Garatge Oliveras, que va ser el Cinema Imperial, que va funcionar de 1911 a 1933, un edifici senzill i funcional, inicialment d'estètica modernista, que estava format per dos cossos, el de l'entrada, on hi havia hagut un cafè i la cabina de projecció, i una gran nau on hi havia el pati de butaques, amb una capacitat per a set-cents espectadors. Va ser la primera sala de cinema construïda expressament per aquest fi a l'Hospitalet, on les projeccions cinematogràfiques s'havien fet anteriorment al Cafè de Cal Carreter del carrer Major de 1907 a 1914. El Cinema Imperial el va obrir Lluís Oliveras Norta, fill de Just Oliveras i Arús, en uns terrenys de la família situats a la Rambla amb la confluència del carrer Barcelona, com s'observa a la fotografia. A partir de 1924, quan el mateix empresari va obrir el Cinema Oliveras al carrer Baró de Maldà, més modern i confortable, l'Imperial va anar perdent protagonisme fins que, a partir de 1934, l'edifici va ser reconvertit en un garatge, que comptava amb sortidor de benzina, que va funcionar fins el 1980, any en el que va ser enderrocat per donar pas a la construcció d'un gran bloc de pisos. Gairebé al costat d'aquest garatge hi va haver el Cinema Rambla, del que es veu la teulada a l'esquerra de la fotografia, construït per Jaume Campreciós Pujol el 1954 -el pare del qual ja havia comprat a Lluís Oliveras el Cinema Oliveras- que va arribar a ser propietari de set sales d'exhibició cinematogràfica situades als diferents barris de l'Hospitalet i de cinc a Cornellà. El Cinema Rambla va ser una gran i confortable i sala amb amfiteatre que posteriorment, en els anys noranta, va ser reconvertida en un nou espai amb quatre sales. Va ser el darrer cinema que es va mantenir actiu a la ciutat fins el seu enderrocament per fer-hi un bloc de pisos el 2010.

Girona,C. 2

L'edifici estava a l'actual del c. Girona 2. La façana principal donava al carrer Enric Prat de la Riba. Imatge extreta d'una llicència d'obres.

La torre de la Casa Espanya

Al carrer Xipreret, actualment és una de les seus del Museu de l'Hospitalet.

"¡Atención vecinas!", cartell de dones del barri de Can Serra

Cartell de propaganda de mitjans dels anys setanta del s. XX de la vocalia de dones de l'Associació de Veïns de Can Serra, que convocava xerrades i organitzava activitats per a les famílies juntament amb l'Escola d'Adults de Can Serra.

Obres sota la carretera de Collblanc al seu pas per Can Rigalt

Collblanc,Cr 239

Imatge extreta d'una llicència d'obres