Joan Carles I,Av 62

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Escola de Can Pi

Escola pública construïda els anys 30 per l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt al barri de Can Pi (a la carretera del Prat, al sud de la Granvia). Ja no existeix. També va ser coneguda com a "Escoles Carbonell", nom del propietari del terreny. El 1949 l'edifici allotjava una escola de nens (escola número 17) i una de nenes (escola número 34). Aleshores era propietat de la societat Hijo de Fco. Carbonell, a qui l'Ajuntament pagava un lloguer. L'escola va ser enderrocada el 1993 per construir la Fira de Granvia i centres comercials.

Escola de Can Pi

Escola pública construïda els anys 30 per l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt al barri de Can Pi (a la carretera del Prat, al sud de la Granvia). Ja no existeix. També va ser coneguda com a "Escoles Carbonell", nom del propietari del terreny. El 1949 l'edifici allotjava una escola de nens (escola número 17) i una de nenes (escola número 34). Aleshores era propietat de la societat Hijo de Fco. Carbonell, a qui l'Ajuntament pagava un lloguer. L'escola va ser enderrocada el 1993 per construir la Fira de Granvia i centres comercials.

Escola de Can Pi

Escola pública construïda els anys 30 per l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt al barri de Can Pi (a la carretera del Prat, al sud de la Granvia). Ja no existeix. També va ser coneguda com a "Escoles Carbonell", nom del propietari del terreny. El 1949 l'edifici allotjava una escola de nens (escola número 17) i una de nenes (escola número 34). Aleshores era propietat de la societat Hijo de Fco. Carbonell, a qui l'Ajuntament pagava un lloguer. L'escola va ser enderrocada el 1993 per construir la Fira de Granvia i centres comercials.

Escola de Can Pi

Escola pública construïda els anys 30 per l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt al barri de Can Pi (a la carretera del Prat, al sud de la Granvia). Ja no existeix. També va ser coneguda com a "Escoles Carbonell", nom del propietari del terreny. El 1949 l'edifici allotjava una escola de nens (escola número 17) i una de nenes (escola número 34). Aleshores era propietat de la societat Hijo de Fco. Carbonell, a qui l'Ajuntament pagava un lloguer. L'escola va ser enderrocada el 1993 per construir la Fira de Granvia i centres comercials.

Escola de Can Pi

Escola pública construïda els anys 30 per l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt al barri de Can Pi (a la carretera del Prat, al sud de la Granvia). Ja no existeix. També va ser coneguda com a "Escoles Carbonell", nom del propietari del terreny. El 1949 l'edifici allotjava una escola de nens (escola número 17) i una de nenes (escola número 34). Aleshores era propietat de la societat Hijo de Fco. Carbonell, a qui l'Ajuntament pagava un lloguer. L'escola va ser enderrocada el 1993 per construir la Fira de Granvia i centres comercials.

Escola de Can Pi

Escola pública construïda els anys 30 per l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt al barri de Can Pi (a la carretera del Prat, al sud de la Granvia). Ja no existeix. També va ser coneguda com a "Escoles Carbonell", nom del propietari del terreny. El 1949 l'edifici allotjava una escola de nens (escola número 17) i una de nenes (escola número 34). Aleshores era propietat de la societat Hijo de Fco. Carbonell, a qui l'Ajuntament pagava un lloguer. L'escola va ser enderrocada el 1993 per construir la Fira de Granvia i centres comercials.

Avinguda de la Granvia de l'Hospitalet

Imatge de l'avinguda a l'alçada de la plaça Cerdà. A la dreta de la imatge es veu l'antic "Cuartell de Lepanto"

Carnaval

Imatge d'una de les lletres de la paraula Carnaval'85 instal·lades als diferents barris de la ciutat. En concret, aquesta es va instal·lar al barri de Granvia Sud.

Obres a la Vall del poble

Obres a la Vall del Poble. Es veu un canal que passa pel costat de cases i, en primer terme, sacs, cistells i eines de construcció (pales, pics, una escala...). A la part superior dreta es distingeix el campanyar de l'església Santa Eulàlia de Mèrida.

La Farola

La Farola a la desembocadura del riu Llobregat. Es veu l'Amadeu Pino d'esquena passejant per la vora del mar. Veí de l'Hospitalet, anava sovint a passejar i a banyar-se a la Farola. Els habitants de l'Hospitalet tenien el costum, molt arrelat entre els habitants del barri Centre, d'anar a passejar i a banyar-se a la Farola, o bé a acostar-se a l'ermita de Bellvitge. Aquest costum es va anar perdent a mesura que Bellvitge es va anar urbanitzant, transformant-se radicalment el seu bucòlic entorn rural i agrari i la Granvia, al seu pas per la Marina de l'Hospitalet, va anar convertint-se en una barrera infranquejable, a mesura que guanyava tràfic de vehicles, impedint l'accés al mar. Fins el 1920 La Farola pertanyia al terme municipal de l'Hospitalet quan una gran part de la Marina va ser expropiada i agregada per l'Estat a Barcelona amb la intenció de construir un port franc, que mai va realitzar-se. Això va generar molt malestar i molts litigis entre els propietaris agrícoles, doncs les terres expropiades eren uns camps de conreu esplèndids amb aigua abundant que donaven molt bones collites. L'Ajuntament de l'Hospitalet, essent alcalde en Tomás Giménez Bernabé, va realitzar el 1929 un acte solemne al consistori on es va protestar formalment per aquella agregació, potser amb la intenció de guanyar-se als propietaris. Un exemple d'aquests litigis va ser el protagonitzat per la família Carbonell Espinosa, propietària de 140.000 metres quadrats, els terrenys on ara hi ha Mercabarna, la Nissan i diferents vies de comunicació, que va guanyar finalment un judici el 2012 al Consorci de la Zona Franca per una demanda interposada el 1996 i va ser indemnitzada, 92 anys després pel Consorci de la Zona Franca amb 14 milions d'euros per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme. La Farola, doncs, estava envoltada de camps de conreu, masos, com La Puda, Cal Sala, Cal Malet, i un petit conjunt de casetes i barraques de pescadors que tiraven l'art, un antic mètode de pesca amb xarxa. Avui està envoltada per les instal·lacions industrials i portuàries de la Zona Franca i és de molt difícil accés. Aquest far té una llarga història que es remunta a una torre de guaita i de defensa construïda el 1566 per la ciutat de Barcelona. El 1577 es va afegir una petita capella. Va ser destruïda per l'exèrcit castellà durant el llarg setge que Felip IV va imposar a Barcelona del 1651 al 1652 que, en caure la ciutat, va posar fi a la Guerra dels Segadors, iniciada el 1640. Va ser restaurada en forma de fortí el 1693. Va tornar a ser destruïda per l'exèrcit castellà de Felip V el 1705 durant la Guerra de Successió i restaurada novament, amb baluards, el 1713. El 1848 va ser adaptada per poder instal·lar un far, al voltant del qual va néixer el petit barri de barraques de pescadors de La Farola esmentat abans. Jacint Verdaguer l'esmenta a la seva Oda a Barcelona de 1883 i es refereix a ell com a " Torre del Cap-del- Riu".

La Farola i la muntanya de Montjuïc

La Farola a la desembocadura del riu Llobregat. En primer terme es veuen uns pilars ennegrits. Segons Enric Pino allí hi havia hagut una empresa química "El vidriol" que fabricava àcid sulfúric i que es va cremar. Aquests pilars serien els restes d'aquella indústria desapareguda. Foto presa mirant cap a Barcelona. Al fons es veu la muntanya de Montjuic. Els habitants de l'Hospitalet tenien el costum, molt arrelat entre els habitants del barri Centre, d'anar a passejar i a banyar-se a la Farola, o bé fins acostar-se a l'ermita de Bellvitge. Aquest costum es va anar perdent a mesura que Bellvitge es va anar urbanitzant, transformant-se radicalment el seu bucòlic entorn rural i agrari i la Granvia, al seu pas per la Marina de l'Hospitalet, va anar convertint-se en una barrera infranquejable, a mesura que guanyava tràfic de vehicles, impedint l'accés al mar. Fins el 1920 La Farola pertanyia al terme municipal de l'Hospitalet quan una gran part de la Marina va ser expropiada i agregada per l'Estat a Barcelona amb la intenció de construir un port franc, que mai va realitzar-se. Això va generar molt malestar i molts litigis entre els propietaris agrícoles, doncs les terres expropiades eren uns camps de conreu esplèndids amb aigua abundant que donaven molt bones collites. L'Ajuntament de l'Hospitalet, essent alcalde en Tomás Giménez Bernabé, va realitzar el 1929 un acte solemne al consistori on es va protestar formalment per aquella agregació, potser amb la intenció de guanyar-se als propietaris. Un exemple d'aquests litigis va ser el protagonitzat per la família Carbonell Espinosa, propietària de 140.000 metres quadrats, els terrenys on ara hi ha Mercabarna, la Nissan i diferents vies, que va guanyar finalment un judici el 2012 al Consorci de la Zona Franca per una demanda interposada el 1996 i va ser indemnitzada, 92 anys després pel Consorci de la Zona Franca amb 14 milions d'euros per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme. La Farola, doncs, estava envoltada de camps de conreu, masos, com La Puda i Cal Sala, Cal Malet, i un petit conjunt de casetes i barraques de pescadors que tiraven l'art, un antic mètode de pesca amb xarxa. Avui està envoltada per les instal·lacions industrials i portuàries de la Zona Franca i és de difícil accés. Aquest far té una llarga història que es remunta a una torre de guaita i de defensa construïda el 1566 per la ciutat de Barcelona. El 1577 es va afegir una petita capella. Va ser volada per l'exèrcit castellà durant el llarg setge que Felip IV va imposar a Barcelona del 1651 al 1652 que, en caure la ciutat, va posar fi a la Guerra dels Segadors, iniciada el 1640. Va ser restaurada en forma de fortí el 1693. Va tornar a ser destruïda per l'exèrcit castellà de Felip V el 1705 durant la Guerra de Successió i restaurada novament, amb baluards, el 1713. El 1848 va ser adaptada per poder instal·lar un far, al voltant del qual va nèixer el petit barri de La Farola. Jacint Verdaguer l'esmenta a la seva Oda a Barcelona de 1883 i es refereix a ell com a "Torre del Cap-del- Riu".

La Farola i el port de Barcelona

La Farola, vista des de la banda de l'Hospitalet, rodejada d'estructures portuàries i dels dipòsits de materials inflamables. En primer terme es veuen espigons del port de Barcelona i al fons més zona portuària i la muntanya de Montjuic (És la continuació de la fotografia anterior, per poder observar una panoràmica més àmplia.) Els habitants de l'Hospitalet tenien el costum, molt arrelat entre els habitants del barri Centre, d'anar a passejar i a banyar-se a la Farola, o bé fins acostar-se a l'ermita de Bellvitge. Aquest costum es va anar perdent a mesura que Bellvitge es va anar urbanitzant, transformant-se radicalment el seu bucòlic entorn rural i agrari i la Granvia, al seu pas per la Marina de l'Hospitalet, va anar convertint-se en una barrera infranquejable, a mesura que guanyava tràfic de vehicles, impedint l'accés al mar. Fins el 1920 La Farola pertanyia al terme municipal de l'Hospitalet quan una gran part de la Marina va ser expropiada i agregada per l'Estat a Barcelona amb la intenció de construir un port franc, que mai va realitzar-se. Això va generar molt malestar i molts litigis entre els propietaris agrícoles, doncs les terres expropiades eren uns camps de conreu esplèndids amb aigua abundant que donaven molt bones collites. L'Ajuntament de l'Hospitalet, essent alcalde en Tomás Giménez Bernabé, va realitzar el 1929 un acte solemne al consistori on es va protestar formalment per aquella agregació, potser amb la intenció de guanyar-se als propietaris. Un exemple d'aquests litigis va ser el protagonitzat per la família Carbonell Espinosa, propietària de 140.000 metres quadrats, els terrenys on ara hi ha Mercabarna, la Nissan i diferents vies, que va guanyar finalment un judici el 2012 al Consorci de la Zona Franca per una demanda interposada el 1996 i va ser indemnitzada, 92 anys després pel Consorci de la Zona Franca amb 14 milions d'euros per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme. La Farola, doncs, estava envoltada de camps de conreu, masos, com La Puda i Cal Sala, Cal Malet, i un petit conjunt de casetes i barraques de pescadors que tiraven l'art, un antic mètode de pesca amb xarxa. Avui està envoltada per les instal·lacions industrials i portuàries de la Zona Franca i és de difícil accés. Aquest far té una llarga història que es remunta a una torre de guaita i de defensa construïda el 1566 per la ciutat de Barcelona. El 1577 es va afegir una petita capella. Va ser volada per l'exèrcit castellà durant el llarg setge que Felip IV va imposar a Barcelona del 1651 al 1652 que, en caure la ciutat, va posar fi a la Guerra dels Segadors, iniciada el 1640. Va ser restaurada en forma de fortí el 1693. Va tornar a ser destruïda per l'exèrcit castellà de Felip V el 1705 durant la Guerra de Successió i restaurada novament, amb baluards, el 1713. El 1848 va ser adaptada per poder instal·lar un far, al voltant del qual va néixer el petit barri de pescadors de La Farola, esmentat abans. Jacint Verdaguer l'esmenta a la seva Oda a Barcelona de 1883 i es refereix a ell com a "Torre del Cap-del- Riu".

La farola

A la imatge podem veure, a la vora de la platja, a Enric Pino, fill d'Amadeu Pino, que va fer la fotografia, veïns de l'Hospitalet. Els habitants de l'Hospitalet tenien el costum, molt arrelat entre els habitants del barri Centre, d'anar a passejar i a banyar-se a la Farola, o bé fins acostar-se a l'ermita de Bellvitge. Aquest costum es va anar perdent a mesura que Bellvitge es va anar urbanitzant, transformant-se radicalment el seu bucòlic entorn rural i agrari i la Granvia, al seu pas per la Marina de l'Hospitalet, va anar convertint-se en una barrera infranquejable, a mesura que guanyava tràfic de vehicles, impedint l'accés al mar. Fins el 1920 La Farola pertanyia al terme municipal de l'Hospitalet quan una gran part de la Marina va ser expropiada i agregada per l'Estat a Barcelona amb la intenció de construir un port franc, que mai va realitzar-se. Això va generar molt malestar i molts litigis entre els propietaris agrícoles, doncs les terres expropiades eren uns camps de conreu esplèndids amb aigua abundant que donaven molt bones collites. L'Ajuntament de l'Hospitalet, essent alcalde en Tomás Giménez Bernabé, va realitzar el 1929 un acte solemne al consistori on es va protestar formalment per aquella agregació, potser amb la intenció de guanyar-se als propietaris. Un exemple d'aquests litigis va ser el protagonitzat per la família Carbonell Espinosa, propietària de 140.000 metres quadrats, els terrenys on ara hi ha Mercabarna, la Nissan i diferents vies, que va guanyar finalment un judici el 2012 al Consorci de la Zona Franca per una demanda interposada el 1996 i va ser indemnitzada, 92 anys després pel Consorci de la Zona Franca amb 14 milions d'euros per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme. La Farola, doncs, estava envoltada de camps de conreu, masos, com La Puda i Cal Sala, Cal Malet, i un petit conjunt de casetes i barraques de pescadors que tiraven l'art, un antic mètode de pesca amb xarxa. Avui està envoltada per les instal·lacions industrials i portuàries de la Zona Franca i és de difícil accés. Aquest far té una llarga història que es remunta a una torre de guaita i de defensa construïda el 1566 per la ciutat de Barcelona. El 1577 es va afegir una petita capella. Va ser volada per l'exèrcit castellà durant el llarg setge que Felip IV va imposar a Barcelona del 1651 al 1652 que, en caure la ciutat, va posar fi a la Guerra dels Segadors, iniciada el 1640. Va ser restaurada en forma de fortí el 1693. Va tornar a ser destruïda per l'exèrcit castellà de Felip V el 1705 durant la Guerra de Successió i restaurada novament, amb baluards, el 1713. El 1848 va ser adaptada per poder instal·lar un far, al voltant del qual va néixer el petit barri de pescadors de La Farola, esmentat abans. Jacint Verdaguer l'esmenta a la seva Oda a Barcelona de 1883 i es refereix a ell com a "Torre del Cap-del- Riu".

Escoles Carbonell o de Can Pi

Vista interior d'una classe amb alumnes i mestra durant l'etapa republicana.

Cal Benet Valls

Vista frontal de la masia de Cal Benet Valls amb els seus coberts laterals i el camí d'accés a la propietat. Al fons, els blocs del Gornal

Michelin

Empresa Michelin a l'avinguda de la Granvia de l'Hospitalet.

Blocs Granvia Sud

Vista dels principis dels setanta dels blocs de pisos de l'anomenada "Zona Residencial Gran Via", al límit Est de l'Hospitalet, tocant amb el Passeig de la Zona Franca i la Plaça Cerdà, just davant de la desapareguda caserna de Lepanto, que va estar activa fins el 1993 i fou enderrocada l'any 2000. Des del 2008 al seu lloc hi ha la Ciutat de la Justícia, on s'agrupen la totalitat dels jutjats de l'Hospitalet i bona part dels de Barcelona. Aquest barri, anomenat ara Granvia Sud, tenia a tocar les barraques de "La Bomba", desaparegut el 1976.

Barraques de la barriada de La Bomba, a tocar de la Granvia de l'Hospitalet

Fotografia de l'extensa tanca que separava el barri de "La bomba" de la llavors anomenada Autovía de Castelldefels, l'actual Granvia de l'Hospitalet. Aquest grup de barraques, que ocupava una superfície de 5 hectàrees estava situat en una part del que va ser l'antiga zona agrícola de La Marina, entre l'antic carrer 26 de Enero, avui Castelao, fins al costat de la llavors anomenada "Zona Residencial Granvia", els actuals Blocs Granvia Sud, on avui hi ha la zona comercial Gran Via 2 de l'Hospitalet, al costat de l'IKEA. Des de 1926, com a mínim, existia en aquesta zona de La Marina aquest barri de barraques, que tocava al sud amb el barri de Can Pi, que van desaparèixer quan es va urbanitzar el Polígon Pedrosa, a finals dels anys setanta i inicis dels vuitanta del s. XX. El 1961 existien encara 9.000 barraques, sumades les de Barcelona i les de diferents poblacions de l'Àrea Metropolitana. Aquest grup de barraques en concret era anomenat "La Bomba" per una bomba d'aigua que les abastia a totes d'aigua. L' Ajuntament de l'Hospitalet de l'època, pressionat per algunes autoritats franquistes, per les autoritats eclesiàstiques, que ja havia fet eliminar algunes a l'Ajuntament de Barcelona amb motiu del Congreso Eucarístico de Barcelona de 1952 i havia impulsat la construcció de les "Vivendas del Congreso" i, sobretot, per les lluites dels barraquistes que, amb molt esforç havien constituït la Cooperativa de les Viviendas Obreras del Barrio de La Bomba que un bon grapat d'ells van crear el 1966 per tal de poder accedir en el futur a un habitatge digne, liderada per Pura Fernández i Felipe Cruz -històrics militants clandestins del PSUC, que van arribar allà provinents de Jaén el 1948 -anava reubicant com podia, subvencionant mica en mica els veïns que volguessin abandonar la barraca amb una petita quantitat, al barri de Bellvitge, segons s'anaven construint els blocs de pisos. Un cop els barraquistes, majoritàriament emigrants d'origen andalús i extremeny, les abandonaven l'Ajuntament les enderrocava per tal que no fossin ocupades novament. Tot i això a mitjans dels anys setanta encara quedaven a l'Hospitalet 611 barraques i, concretament a La Bomba, més d'un centenar de barraques habitades. Mentrestant, i per esborrar la visió del desolador espectacle que que s'oferia en tan important artèria d'accés a Barcelona "Ciudad de Ferias i Congresos", que registrava llavors la major densitat de trànsit a Espanya, es va instal·lar una extensa tanca d'uralita d'uns 200 metres al llarg de l'Autovia de Castelldefels, que s'observa perfectament a la fotografia, que dissimulava la pobresa i misèria que s'amagava darrere d'ella. A la matinada del divendres 20 de setembre de 1974 les dones del barri, fartes d'esperar els pisos promesos per l'Ajuntament, van destruir uns cent metres d'aquesta tanca per tal de denunciar l'hipocresia d'aquella societat i donar a conèixer a tothom les condicions infrahumanes i vergonyoses en les que havien de viure els barraquistes. Una setmana després el jesuita Manuel Rius, rector de la barraca que feia les funcions de parròquia del barri, que fou anomenada Parroquia de Santa Juana de Arco, va entrar pel registre municipal, en representació de la comunitat de veïns, una instància on denunciava les lamentables condicions de vida de la barriada i demanava a l'Ajuntament la solució definitiva i reubicació dels barraquistes. De igual manera ho va demanar-ho al governador civil de Barcelona que, l'octubre del 1974 va instar l'Ajuntament de l'Hospitalet a fer-li arribar un informe exhaustiu sobre la situació real del barri, cosa que van fer l'arquitecte, l'enginyer i el negociat de sanitat de l'Ajuntament de l'Hospitalet, lliurant, el 14 de novembre de 1974, l'informe urbanístic, fotogràfic i sanitari, en el que s'advertien de diferents casos de pneumonia, reumatisme agut infantil i poliomelítis aguda, i que acabava dient: "De los distintos informes, así como de una visita sobre el terreno, el que suscribe ha llegado a la conclusión de que es de todo punto imprescindible y urgentísimo encontr una solución que permita evacuar a las 248 famílias que habitan las barracas de La Bomba. Lo que manifiesta para los efectos oportunos el Ingeniero Municipal" El 1976 las barraques van desaparèixer i el Ministerio de la Vivienda va començar a urbanitzar el Polígon Pedrosa, ocupat actualment, en part, pels pavellons d'ampliació de la Fira de Barcelona. Avui, el Centre d'Atenció Primària de Institut Català de la Salut situat al carrer Cobalt núm. 135 amb Rambla Marina de l'Hospitalet, porta el nom de Pura Fernández en memòria de la seva lluita per aconseguir uns barris dignes pels treballadors. Als anys noranta del s. XX es va produir una gran transformació de tota aquesta zona impulsada per l'alcalde Celestino Corbacho i promoguda des de l'Agència de Desenvolupament Urbà (ADU) de l'Ajuntament de l'Hospitalet. En aquest mateix espai es troba avui la Zona Comercial Gran Via 2 i la botiga de mobles i complements IKEA.

Barraques i edificis.

Vista de cases i barraques. Probablement es tracti del barri de Can Pi, ubicat on actualment hi ha els pabellons d'ampliació de la Fira de Barcelona a l'alçada i per sota del centre comercial IKEA de la Granvia de l'Hospitalet. Al fons, els blocs del barri de El Gornal.

Barraca

Barraca feta de fustes velles, en la porta el número 14. Probablement es tracti del barri de Can Pi, ubicat on actualment hi ha el centre comercial IKEA per sota de la Granvia.

Barraques i edificis.

En primer terme barraques fetes de totxos, fustes i uralita. Probablement es tracti de l'antic barri de Can Pi, ubicat on actualment hi ha el centre comercial IKEA per sota de la Granvia.

Prolongació de la Granvia ("calle Cortes") al seu pas per la plana de la Marina de l'Hospitalet

Imatge de la Gran Via en obres entorn els anys 1930.La seva obertura es feu travessant la plana de la Marina, per la seva part alta. A costat i costat es poden veure algunes xemeneixes de fàbriques properes, com, a l'esquerra, l'antiga Caralt y Cia, la propietat de la qual era ja en aquesta època de Delmir de Caralt i Matheu en solitari i que va ser coneguda com a Can Caralt o El cànem. També es pot distingir la fàbrica Viuda e Hijos de Jaime Trias, anomenada després de la guerra civil com a Godó y Trias S.A., que era coneguda popularment com "Les Sangoneres" pel lloc on hi era, el pla de les sangoneres) que quedaria en part també afectada. A la part esquerra de la fotografia hi ha un grup d'homes fent feines del camp carregant material a un carro tirat per un cavall. Per la carretera avança un gran automòbil, que sembla un cotxe de línia. Al fons a la dreta es poden veure les cúpules del Palau Nacional, sobre la muntanya de Montjuïc Aquesta avinguda, d'una gran amplada, fet insòlit per l'època que va molestar molt els propietaris de terres que van ser expropiats, es va traçar com una ruta relativament paral·lela al camí del Prat, prolongació de la gran avinguda dissenyada el 1858 per l'enginyer Ildefons Cerdà quan presentà el seu projecte de reforma i eixample de Barcelona, on ja es veu la intenció de prolongar la Gran Via de les Corts Catalanes projectada dins del terme de Barcelona cap al terme municipal de l'Hospitalet. Als primers plànols només es veu una petita intenció de prolongació, tocant a la riera Blanca, com en alguns mapes de final del segle XIX, però en plànols de les dues primeres dècades del segle XX, ja es veu clarament la voluntat de fer el projecte fins al riu Llobregat. Les negociacions amb els propietaris agrícoles de la plana del sector de la Marina per tal de poder prolongar aquesta via al seu pas per l'Hospitalet es van iniciar el 1923, essent alcalde de l'Hospitalet en Josep Muntané i Almirall. Van finalitzar el 1927, en l'època de la dictadura de Primo de Rivera, essent alcalde de l'Hospitalet Tomás Giménez Bernabé, que va aconseguir la cessió, per part dels propietaris, si us plau per força, de quatre km. de terreny per tal de poder ampliar la Gran Via, anomenada llavors carrer Cortes, fins el riu Llobregat. La negociació va ser difícil, perquè formalment les terres dels propietaris agrícoles de la Marina, ja havien estat agregades el 1920 per l'Estat, també si us plau per força, al municipi de Barcelona per fer el port franc -que mai es va fer- i això va generar molt malestar i molts litigis. L'Ajuntament de l'Hospitalet, essent encara alcalde en Tomás Giménez, va realitzar un acte solemne al consistori l'agost de 1929 on es va protestar formalment per aquella agregació, i es va manifestar la impossibilitat de poder negociar l'ampliació de la "Calle Cortes" al seu pas per l'Hospitalet amb els propietaris agrícoles perquè les seves terres eren formalment ja de Barcelona, Amb aquest acte es va intentar embolicar una mica la troca amb la intenció de recuperar-les per a l'Hospitalet, però Tomàs Giménez no ho va aconseguir. El premi de consolació pel municipi va ser la concessió del títol de Ciutat. Però els litigis dels propietaris de les terres, que van ser posteriorment expropiats, van durar molts anys. La família Carbonell Espinosa, per exemple, propietària de 140.000 metres quadrats, els terrenys on ara hi ha Mercabarna, la Nissan i diferents vies, va guanyar finalment un judici el 2012 al Consorci de la Zona Franca per una demanda interposada el 1996 i va ser indemnitzada, 92 anys després, pel Consorci de la Zona Franca amb 14 milions d'euros per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme. L'objectiu de l'Ajuntament de Barcelona era poder connectar Barcelona amb l'aeròdrom de El Prat, que ja funcionava amb vols regulars comercials i era, cada cop més, una porta d'entrada a la ciutat per un mitjà de transport que connectava Barcelona amb tot el món. L’any 1916 es constitueix el Real Aeroclub de Catalunya, societat esportiva formada membres de l’alta burgesia catalana i s’ inaugura l’Escola Catalana d’Aviació, primera escola d’aviació, on es van provar els primers productes de la indústria aeronàutica catalana i es van disputar els primers concursos i competicions esportives. Escullen el Delta del riu Llobregat com a emplaçament del primer camp de vols de Catalunya, prop de l’estany d’ El Remolar, a Viladecans, a tocar de El Prat de Llobregat, on curiosament hi havia una granja avícola que es deia La Volateria i que donaria nom al futur aeròdrom, situat a 14 kilòmetres de Barcelona. Al desembre de 1918 l’empresa d’aviació Latécoère inaugura la línia Toulouse-Casablanca, amb escala a la Volateria, amb 2 vols setmanals, convertint l’aeròdrom en el primer de Barcelona i d’Espanya amb vols comercials. Des del 1919 estava habilitat com a aeroport provisional de Barcelona, amb pistes d’una extensió de 1.000 × 400 m. A causa de la crisi que patí l’Aeroclub de Catalunya a partir del 1920, l’aeròdrom es fa servir també com a base per a la flota de Zeppelin i hidroavions de l'Armada i de l'Exèrcit de Terra Espanyol. Els serveis comercials regulars van començar el 1927 amb la línia d'Iberia que l'unia amb l'Aeroport de Cuatro Vientos de Madrid. Aquesta línia va ser la primera línia d'Iberia.

Metal·lúrgia,C. 69

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Can Jaume de la Puda

Masia de Can Jaume de la Puda. Nom que prové de la font de la Puda, d'aigues curatives (aigues sulfuroses, pudentes) que era prop de la masia. Aquesta masia estava situada prop del mar, de La Farola i del barri de barraques de pescadors. Amb els anys es va instal·lar també allà a prop una fàbrica de productes químics anomenada "El vidriol", que fabricava àcid sulfúric i estava gairebé tocant el mar. Els habitants de l'Hospitalet tenien el costum, molt arrelat entre els habitants del barri Centre, d'anar a passejar i a banyar-se a la Farola, o bé fins acostar-se a l'ermita de Bellvitge. Aquest costum es va anar perdent a mesura que Bellvitge es va anar urbanitzant, transformant-se radicalment el seu bucòlic entorn rural i agrari i la Granvia, al seu pas per la Marina de l'Hospitalet, va anar convertint-se en una barrera infranquejable, a mesura que guanyava tràfic de vehicles, impedint l'accés al mar. Fins el 1920 La Farola pertanyia al terme municipal de l'Hospitalet quan una gran part de la Marina va ser expropiada i agregada per l'Estat a Barcelona amb la intenció de construïr un port franc, que mai va realitzar-se. Això va generar molt malestar i molts litigis entre els propietaris agrícoles, doncs les terres expropiades eren uns camps de conreu esplèndids amb aigua abundant que donaven molt bones collites. L'Ajuntament de l'Hospitalet, essent alcalde en Tomás Giménez Bernabé, va realitzar el 1929 un acte solemne al consistori on es va protestar formalment per aquella agregació, potser amb la intenció de guanyar-se als propietaris. Un exemple d'aquests litigis va ser el protagonitzat per la família Carbonell Espinosa, propietària de 140.000 metres quadrats, els terrenys on ara hi ha Mercabarna, la Nissan i diferents vies, que va guanyar finalment un judici el 2012 al Consorci de la Zona Franca per una demanda interposada el 1996 i va ser indemnitzada, 92 anys després pel Consorci de la Zona Franca amb 14 milions d'euros per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme. La Farola, doncs, estava envoltada de camps de conreu, masos, com La Puda i Cal Sala, Cal Malet, i un petit conjunt de casetes i barraques de pescadors que tiraven l'art, un antic mètode de pesca amb xarxa. Més lluny hi havia la fàbrica de productes químics Can Boada i l'hipòdrom de Can Tunis. Avui està envoltada per les instal·lacions industrials i portuàries de la Zona Franca i és de difícil accés. Aquest far té una llarga història que es remunta a una torre de guaita i de defensa construïda el 1566 per la ciutat de Barcelona. El 1577 es va afegir una petita capella. Va ser volada per l'exèrcit castellà durant el llarg setge que Felip IV va imposar a Barcelona del 1651 al 1652 que, en caure la ciutat, va posar fi a la Guerra dels Segadors, iniciada el 1640. Va ser restaurada en forma de fortí el 1693. Va tornar a ser destruïda per l'exèrcit castellà de Felip V el 1705 durant la Guerra de Successió i restaurada novament, amb baluards, el 1713. El 1848 va ser adaptada per poder instal·lar un far, al voltant del qual va néixer el petit barri de pescadors de La Farola, esmentat abans. Jacint Verdaguer l'esmenta a la seva Oda a Barcelona de 1883 i es refereix a ell com a "Torre del Cap-del- Riu".