Rambla de Just Oliveras.

Vista general de la rambla el 1917, on uns nens envolten un petit ramat de bens en una rambla encara de sorra, urbanitzada uns anys abans, el 1907. Posteriorment, a partir de 1923, els dos vials van ser empedrats amb llambordes i el passeig, on es van instal·lar bancs de pedra quan els arbres van començar a fer ombra, va ser asfaltat. Així es va mantenir fins a l'inici de les obres del metro a finals dels anys setanta. Anteriorment en aquets grans terrenys hi havia hagut la masia i les terres de Cal Tres, de la família Oliveras. Just Oliveras i Arús, propietari de moltes terres i comerciant de cereals, a qui la Rambla deu el seu nom, va cedir part dels terrenys d'aquesta explotació agrària a l'Ajuntament de l'Hospitalet per permetre la seva urbanització a partir del 1907. Un dels seus fills, Just Oliveras i Prats, va ser alcalde de l'Hospitalet en diverses ocasiona abans de la guerra civil. A mà dreta es veu l'edifici del Cinema Imperial, que va funcionar de 1911 a 1933, un edifici senzill i funcional, inicialment d'estètica modernista, com la Torre Puig, que estava format per dos cossos, el de l'entrada, on hi havia un cafè i la cabina de projecció i una gran nau, com s'observa, on hi havia el pati de butaques, amb capacitat per a set-cents espectadors. Va ser la primera sala de cinema construïda expressament per aquest fi a l'Hospitalet, on les projeccions s'havien fet anteriorment al Cafè de Cal Carreter del carrer Major de 1907 a 1914. La va obrir Lluís Oliveras Norta, parent de Just Oliveras, en uns terrenys de la família situats a la Rambla amb la confluència de que avui és el carrer Barcelona, que en aquesta època no tenia especial rellevància, com s'observa a la fotografia. A partir de 1924, quan el mateix empresari va obrir el Cinema Oliveras al carrer Baró de Maldà, més modern i confortable, va anar perdent protagonisme fins que, a partir de 1934, l'edifici va ser reconvertit en un garatge, el Garatge Oliveras, que comptava amb surtidor de benzina, que va funcionar fins el 1980, any en el que va ser enderrocat per donar pas a la construcció d'un gran bloc de pisos. La Torre Puig, que s'aprecia més amunt, va ser projectada per l'arquitecte local Ramon Puig Gairalt, arquitecte municipal de l'Hospitalet des de 1912 i fins el 1937, com a habitatge familiar. Construïda l'any 1909, va seguir el canon estètic del modernisme. A partir del 1925, la torre va passar a ser la casa i la consulta del Dr. Josep Gajo. Durant la dècada de 1930, el nombre de pacients havia crescut tant que el Dr. Gajo va haver de fer-se fer una altra casa al costat per anar a viure-hi i fer reformes a l'edifici, ampliant la seva capacitat i convertint-lo en un d'estètica clàssica racionalista, eliminant del que havia estat la Torre Puig qualsevol element modernista, estil considerat antiquat i molt poc valorat en aquells anys. Aquest darrer va ser enderrocat a finals dels anys noranta, quan feia ja molt temps que la clínica havia estat tancada i l'edifici estava abandonat i molt deteriorat. Al fons s'aprecia l'escala d'obra per accedir al pont de ferro sobre les vies del tren de la línia de Molins de Rei i el pujol i les terres de Can Serra, òbviament encara sense urbanitzar, i, a la dreta, la muntanya de Sant Pere Màrtir. Just Oliveras i Prats (l'Hospitalet de Llobregat, 1887 – 1938) va ser un empresari i polític català, membre de la Lliga Regionalista, que va ser alcalde de l'Hospitalet de Llobregat en diverses ocasions, el 1916, el 1918 i el 1930. Pertanyia a una família benestant arrelada a la ciutat des del segle XVII. El seu pare, Just Oliveras i Arús, que va fer donació de les terres que van permetre l'urbanització de la Rambla, estava emparentat amb el destacat periodista, dramaturg, animador cultural, filàntrop i maçó Rossend Arús i Arderiu (1845-1891), el pare del qual era un comerciant nascut a l'Hospitalet, motiu pel qual Rossend Arús va disposar en el seu testament deixar una quantitat de diners per pagar construcció de la nova Casa Consistorial i unes escoles públiques a l'Hospitalet, inaugurat el 1895, quatre anys després de la seva mort, motiu pel qual l'Ajuntament va dedicar-li un carrer a la ciutat. També va sufragar la construcció del nou ajuntament i unes escoles públiques a Das, el poble on va néixer la seva mare. Va deixar previst també que, un cop ell fos mort, es fes donació del seu habitatge del Passeig de Sant Joan a l'Ajuntament de Barcelona per tal de poder crear allà, per exprés desig d'ell, i comptant amb la seva gran biblioteca particular, la Biblioteca Pública Arús, que va crear, a la seva mort, el seu gran amic i marmessor Valentí Almirall. Just Oliveras i Prats s'afilià de ben jove a la Lliga Regionalista i el 1907, juntament amb el seu pare i els seus germans, va promoure el segon eixample de l'Hospitalet urbanitzant la finca de Cal Tres, propietat de la família, de la que en sortiria l'actual Rambla Just Oliveras, on la família mantindria, però, moltes terres, ara urbanitzades, a banda i banda de La rambla, que va ser batejada així en honor del seu pare. Va ser nomenat cap de la secció local de la Lliga Regionalista, amb la que va ser escollit regidor de l'ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat en les eleccions municipals de 1914. L'1 de gener de 1916 fou escollit alcalde, per primer cop, i es va mantenir el càrrec fins que va ser destituït en proclamar-se la dictadura de Primo de Rivera el 1923, que va fer alcalde de la ciutat a l'empresari de marbres Tomàs Giménez. Duran els anys 1920 Oliveras es va dedicar activament al món empresarial gràcies a la bona marxa del negoci del seu pare i la dot aportada per la seva esposa, Josefa Durban i Casas. El 6 d'agost de 1921 va inaugurar la línia d'autobusos entre l'Hospitalet Centre i la plaça d'Espanya de Barcelona. El 1927 la seva empresa va adoptar la forma de societat anònima Oliveras SA i va connectar viatges amb Cornellà de Llobregat, Sant Boi de Llobregat i Sant Feliu de Llobregat. Les cotxeres van estar situades inicialment en la confluència del carrer Barcelona amb la Rambla, on durant molts anys hi va haver un bust amb la seva efígie, que avui es troba situat a dalt de tot de la Rambla. Amb la caiguda de la dictadura, el 5 de març de 1930, Just Oliveras fou escollit novament alcalde de l'Hospitalet i va ocupar el càrrec fins al 14 d'abril de 1931, quan a les eleccions municipals espanyoles de 1931 va guanyar l'alcaldia Esquerra Republicana de Catalunya. Durant els anys de la Segona República Espanyola va compaginar els seus negocis amb el seu càrrec de regidor per la Lliga Catalana a l'ajuntament. En esclatar la guerra civil espanyola va decidir quedar-se a la vila, tot i que les seves empreses van ser col·lectivitzades. El 1938 fou assassinat al garatge de casa seva juntament amb la seva cunyada, Antònia Durban Casas. La seva mort mai ha estat aclarida i va generar tota mena d'especulacions.

Construcció de la nova Església de Santa Eulàlia de Mèrida

Obres de construcció de la nova església de Santa Eulàlia de Mèrida, que va ser derruïda l'agost de l'any 1936 durant l'esclat revolucionari que va seguir, a Catalunya, a la victòria sobre els militars revoltats adscrits al "alzamiento nacional" militar contra la segona República que va donar origen a la Guerra Civil. La seva construcció es va iniciar el 1939 i no va es va enllestir definitivament fins l'octubre de 1947, quan va ser beneïda pel bisbe de Barcelona Gregorio Modrego. Va ser inaugurada parcialment i beneïda inicialment pel bisbe auxiliar de Barcelona el 19 de març de 1942 quan, a la festivitat de Sant Josep, va tenir lloc el trasllat en processó de les imatges sagrades del Centre Catòlic, que va ser temple parroquial de 1939 fins el 1942, fins a la nova església, la benedicció de les campanes, apadrinades per Ramón Garriga Pujadó, Tecla Sala Miralpeix, Antoni Carbonell Albets i Josefa Salal de Carbonell, i una celebració popular amb banda de música i festa infantil a la Plaça de l'Ajuntament amb els gegants i capgrossos de la ciutat. L'autor del projecte va ser l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer, autor també de l'edifici de La caixa de la Plaça de l'Ajuntament. Puig Janer va reorganitzar tot l'espai de la Plaça de l'església i de la Plaça de l'Ajuntament que els enderrocs havien deixar lliure seguint un projecte iniciat per l'anterior arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt, mort l'any 1937 per causes naturals. L'edifici actual està catalogat en el PEPPA amb núm. 003.

Portalada de l'antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida de l'Hospitalet.

Antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida. La fotografia mostra la porta d'entrada principal, en la que es pot observar el treball escultòric sobre la pedra en aquest frontal d'ordre corintiri de tres metres i mig d'amplada per cinc i mig d'alçada on, dalt de tot, al timpà del frontó triangular, símbol de la Santíssima Trinitat, la figura d'un pantòcrator maiestàtic amb la Dextera Domini beneint i apuntant al cel i ostentant un orbe rematat amb una creu, el globus imperial, al cantó esquerre, símbol de la superioritat del poder espiritual sobre el terrenal, que recorda a tothom que serà jutjat per ell. A sota, dues pilastres amb cariàtides i, sota d'aquestes dues efígies: una de Sant Pere, en la que se'l representa amb una gran clau i una altra de Sant Jaume Major, en la que se'l representa amb l'espasa, que ens indica que va morir decapitat. Entre aquestes dues pilastres, dos busts, el de Sant Roc, a l'esquerra representat ara amb el seu barret de pelegrí, i a la dreta el de Sant Jaume Major, que molt probablement sostenia també una espasa. Son aquests dos sants pelegrins, molt apropiats per a ser presents a l'església d'un poble en el que hi havia un petit hospital o hostal, molt probablement situat al seu davant, en el que els viatgers havien de fer quarentena abans d'entrar a la ciutat de Barcelona quan hi havia epidèmies. Al centre, entre aquests dos relleus dels sants, hi ha l'escultura de la nena Santa Eulàlia, patrona de la ciutat, amb la palma, símbol del seu martiri, i el llibre dels màrtirs a l'altra mà. A sota, emmarcant la porta, dues columnes amb el fust estriat i el capitell corinti sostingudes per dos pedestals que reprodueixen la creu de Santa Eulàlia, encara avui present a l'escut oficial de la ciutat. El Ple municipal del 5 d'agost de 1936, a l'inici de la guerra civil, va acordar fer enderrocar aquest temple parroquial, que havia estat construït el 1579. Esperonat i pressionat per les nombroses i armades forces revolucionàries anticlericals anarquistes de l'època a l'Hospitalet, l'excusa que l'ajuntament del Front d'Esquerres de 1936 va trobar per fer "deconstruir" pedra a pedra el temple, va ser que "estava en mal estat" perquè poc abans, efectivament, havia caigut una gran pedra d'una cornisa de la teulada de l'església a sobre de la teulada d'una casa veïna, foradant-la i caient finalment a sobre d'un llit en el que, per sort, no hi havia ningú. Es va obligar llavors a l'arquitecte municipal a fer un informe favorable al seu enderroc, informe encara no identificat a la documentació existent a l'Arxiu Municipal, i va ser efectivament enderrocada pedra a pedra per obrers vinculats i dirigits per la CNT/FAI i la UGT. L'església no va ser doncs ni incendiada ni destruïda a causa d'una bomba. Potser es va cremar alguna imatge i confessionari a la placeta del davant durant el mes de juliol, però al seu interior no es va declarar un incendi de grans proporcions. L'arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt, potser com a descàrrec de consciència per haver de redactar aquell informe, que segurament no es corresponia ben bé amb la realitat però que li va salvar la vida llavors, va realitzar abans de l'enderroc un extens reportatge fotogràfic de l'interior de l'església, que molts anys després la seva família va dipositar a l'Arxiu Nacional de Catalunya i que es pot consultar on line, on es pot veure que l'església era, el 1936, en el moment de la seva destrucció, perfectament sòlida i es trobava en perfecte estat de conservació, tenint en compte que era una església del s. XVI. Alguns carreus i relleus d'aquesta portalada van ser recuperats per diferents veïns del poble quan l'església va ser enderrocada i avui dia es custodien al Museu de l'Hospitalet. Altres van ser reutilitzats com a material de construcció i van ser trobats posteriorment, com és el cas d'un carreu d'aquesta portalada, que va ser reutilitzat com a material d'obra per emplenar un del carrers de la Plaça Espanyola de La Torrassa, prop d'on havia estat situat el local de la CNT. La nova església de Santa Eulàlia de Mèrida, es començà a construir tot just acabada la Guerra Civil, el mateix any de 1939 i es va inaugurar el 1947. Aquest nou edifici està catalogada en el PEPPA amb la fitxa núm. 003.

Casal de la Finca Can Bori

Torre residencial Can Bori abans de fer-s'hi remodelacions per adaptar-lo com a escola. Es veu la façana principal i els jardins de l'entrada. Aquest casalot es va construir al 1870 com a torre residencial per Francesc Bori i Comas, propietari de la foneria Altos Hornos de Cataluña, coneguda com La Farga de l'Hospitalet. L'extensa finca estava situada a la cruïlla entre el carrer de Sant Joan i Digoine i la Riera del Canyet, fins a les vies del ferrocarril i els seus jardinsla travessaven el Canal de la Infanta, que creuaven mitjançant diversos pontets. La finca tenia un hort i també una parcel·la dedicada al cultiu d’arbres fruiters. Passats alguns anys, dificultats econòmiques obligaren a la família Bori a desprendre's de la finca que fou adquirida, l'any 1911, per Agustí Comadran, qui passà a ocupar-la conjuntament amb la seva família. L'any 1927, en morir el nou propietari, els seus hereus la posaren en venda i fou aleshores quan l'Ajuntament de la Dictadura l'adquirí pagant-ne 85.000 pessetes. Aquell mateix any, l'Estat projectava establir a Barcelona una escola escola tècnica de formació professional de Sericultura, Avicultura i Industries Zoògenes. El govern de l'Estat tenia el propòsit d'instal·lar dita escola a Vilafranca del Penedès i assabentat d'això, l`alcalde Tomàs Giménez, imposat per la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, considerant que la creació de l'escola podria reportar forces beneficis a l'Hospitalet, li va fer oferiment de la finca Bori per tal que aquesta escola pogués ser instal·lada allà. Una vegada acceptada l'ofrena, a mitjans de l'any 1928, van començar les obres necessàries per a habilitar les diverses dependències per al fi que es perseguia. L'escola va ser remodelada per l'arquitecte municipal Manuel Puig i Gairalt, que va eliminar tots els elements decoratius vuitcentistes i va donar un aire racionalista a aquest casalot, eliminant les balaustrades de les finestres i del terrat, on va fer aixecar un pis més per tal que l'escola fos més gran. L' Estat va invertir més de 70.000 pessetes en dites obres, sense comptar les despeses de mobiliari i material d'ensenyament. Un canvi en la Direcció general d'Agricultura de Madrid, va fer que restés sense efecte aquest projecte, destinant-se aleshores l'edifici a la recria de cucs de seda, fet que no aportava cap benefici directe ni indirecte a la ciutat. En caure la Dictadura, a l'any 1930, el nou Ajuntament dirigit llavors novament per l'alcalde Just Oliveras i Prats, que ja ho havia estat el 1916 i el 1918, va reclamar a l'Estat que li fos reintegrada la propietat de la finca a fi de destinar-la a escoles primàries i va declarar lesiu l'acord de cessió adoptat en temps de la Dictadura. Va ser, però, amb motiu de l'adveniment de la República que, represes les gestions per tal d'aconseguir la reintegració de la finca, aquestes assoliren un èxit complet passant novament la finca a ésser propietat del del Municipi i aconseguint-se, al mateix temps, que l'Estat fes donació d'una part del mobiliari existent en la mateixa. Cal consignar que qui va signar el decret de reintegrament va ser el ministre català Lluís Nicolau d'Olwer, que regentava la cartera d'Economia. Un cop aquesta fou retornada, l'ajuntament encarregar unes darreres obres a l'arquitecte municipal per tal que l'edifici fos adaptat al nou usos previstos i va contractar un matrimoni com a masovers, porters i vigilants. S’inauguraria com a escola pública, anomenada com a "Grup Escolar Rossend Arús", en memòria del patrici Barceloní que va sufragar la construcció de la casa consistorial el 1895 per honorar el seu pare, fill del poble, gràcies al gran impuls que el nou ajuntament republicà va donar a l'educació i la gran tasca del llavors regidor Ramon Frontera, el 18 de setembre de 1932 pel president de la Generalitat Francesc Macià. El Grup Escolar Rossend Arús, que va ser anomenat popularment sempre com a Escola can Bori, constava de cinc graus dirigits per altres tants professors nacionals. El Director triat va ser Joaquim Monistrol. Hi reben instrucció uns 230 alumnes. Aquest edifici es va mantenir dret com a escola fins el 1980, quan va ser enderrocat per aixecar un edifici de nova planta pel col·legi Can Bori, que va continuar com a escola pública fins el 1999, quan va passar a ser l'escola d'educació especial l'Estel-Can Bori.

Torre Puig - Clínica del Dr.Gajo

Torre Puig - Clínica Gajo. Finca sencera de Can Gajo amb l'afegit a la façana posterior de la torre, i al fons, la nova residència familiar. Foto presa desde la cantonada de la Rambla de Just Oliveras amb el carrer Lleida. La Torre Puig, situada al núm. 48 de la Rambla Just Oliveras, fent cantonada amb el carrer Lleida, va ser projectada per l'arquitecte municipal Ramon Puig Gairalt, com a vivenda familiar. Construïda l'any 1909, s'inspirà en el modernisme. A partir del 1925, la torre es va convertir en la clínica quirúrgica del Dr. Josep Gajo Pagès i del seu fill Ramon Gajo Miró. Durant la dècada de 1930, el nombre de pacients havia crescut tant que el Dr. Josep Gajo va haver de fer reformes a l'edifici, transformant-lo en una clínica d'estètica racionalista que va eliminar qualsevol element modernista, estil molt poc valorat en aquells anys. Una altra de les modificacions importants va ser el desplaçament de la família Gajo a un xalet de nova planta al costat de la Clínica i que es veu al fons de la imatge.

Centre Catòlic

Vista de les façanes principal i lateral del Centre Catòlic. L'Edifici fou construït per l'aquitecte municipal Ramon Puig Gairalt l'any 1924. A la dreta de la imatge, la rambla de Just Oliveras. Aquest edifici està catalogat en el PEPPA amb el núm. 39

Rambla de Just Oliveras

Rambla de Just Oliveras. Imatge presa des de la carretera provincial (carrer d'Enric Prat de la Riba), amb el quiosc del Peret dels Diaris i a la dreta, Cal Sampedor (posteriorment, Cal Mariano).

Església de Santa Eulàlia de Mèrida

Antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida. Es veu la façana principal del temple, amb el seu campanar i el carrer Major.Davant del temple hi ha dos grups de nens i nenes. Catalogada en el PEPPA amb núm. 003 (edifici actual)

Ajuntament de l'Hospitalet de nit

Imatge nocturna de la façana principal de l'Ajuntament de l'Hospitalet il·luminada. Possible guarniment nadalenc