La farola

A la imatge podem veure, a la vora de la platja, a Enric Pino, fill d'Amadeu Pino, que va fer la fotografia, veïns de l'Hospitalet. Els habitants de l'Hospitalet tenien el costum, molt arrelat entre els habitants del barri Centre, d'anar a passejar i a banyar-se a la Farola, o bé fins acostar-se a l'ermita de Bellvitge. Aquest costum es va anar perdent a mesura que Bellvitge es va anar urbanitzant, transformant-se radicalment el seu bucòlic entorn rural i agrari i la Granvia, al seu pas per la Marina de l'Hospitalet, va anar convertint-se en una barrera infranquejable, a mesura que guanyava tràfic de vehicles, impedint l'accés al mar. Fins el 1920 La Farola pertanyia al terme municipal de l'Hospitalet quan una gran part de la Marina va ser expropiada i agregada per l'Estat a Barcelona amb la intenció de construir un port franc, que mai va realitzar-se. Això va generar molt malestar i molts litigis entre els propietaris agrícoles, doncs les terres expropiades eren uns camps de conreu esplèndids amb aigua abundant que donaven molt bones collites. L'Ajuntament de l'Hospitalet, essent alcalde en Tomás Giménez Bernabé, va realitzar el 1929 un acte solemne al consistori on es va protestar formalment per aquella agregació, potser amb la intenció de guanyar-se als propietaris. Un exemple d'aquests litigis va ser el protagonitzat per la família Carbonell Espinosa, propietària de 140.000 metres quadrats, els terrenys on ara hi ha Mercabarna, la Nissan i diferents vies, que va guanyar finalment un judici el 2012 al Consorci de la Zona Franca per una demanda interposada el 1996 i va ser indemnitzada, 92 anys després pel Consorci de la Zona Franca amb 14 milions d'euros per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme. La Farola, doncs, estava envoltada de camps de conreu, masos, com La Puda i Cal Sala, Cal Malet, i un petit conjunt de casetes i barraques de pescadors que tiraven l'art, un antic mètode de pesca amb xarxa. Avui està envoltada per les instal·lacions industrials i portuàries de la Zona Franca i és de difícil accés. Aquest far té una llarga història que es remunta a una torre de guaita i de defensa construïda el 1566 per la ciutat de Barcelona. El 1577 es va afegir una petita capella. Va ser volada per l'exèrcit castellà durant el llarg setge que Felip IV va imposar a Barcelona del 1651 al 1652 que, en caure la ciutat, va posar fi a la Guerra dels Segadors, iniciada el 1640. Va ser restaurada en forma de fortí el 1693. Va tornar a ser destruïda per l'exèrcit castellà de Felip V el 1705 durant la Guerra de Successió i restaurada novament, amb baluards, el 1713. El 1848 va ser adaptada per poder instal·lar un far, al voltant del qual va néixer el petit barri de pescadors de La Farola, esmentat abans. Jacint Verdaguer l'esmenta a la seva Oda a Barcelona de 1883 i es refereix a ell com a "Torre del Cap-del- Riu".

La Farola i la muntanya de Montjuïc

La Farola a la desembocadura del riu Llobregat. En primer terme es veuen uns pilars ennegrits. Segons Enric Pino allí hi havia hagut una empresa química "El vidriol" que fabricava àcid sulfúric i que es va cremar. Aquests pilars serien els restes d'aquella indústria desapareguda. Foto presa mirant cap a Barcelona. Al fons es veu la muntanya de Montjuic. Els habitants de l'Hospitalet tenien el costum, molt arrelat entre els habitants del barri Centre, d'anar a passejar i a banyar-se a la Farola, o bé fins acostar-se a l'ermita de Bellvitge. Aquest costum es va anar perdent a mesura que Bellvitge es va anar urbanitzant, transformant-se radicalment el seu bucòlic entorn rural i agrari i la Granvia, al seu pas per la Marina de l'Hospitalet, va anar convertint-se en una barrera infranquejable, a mesura que guanyava tràfic de vehicles, impedint l'accés al mar. Fins el 1920 La Farola pertanyia al terme municipal de l'Hospitalet quan una gran part de la Marina va ser expropiada i agregada per l'Estat a Barcelona amb la intenció de construir un port franc, que mai va realitzar-se. Això va generar molt malestar i molts litigis entre els propietaris agrícoles, doncs les terres expropiades eren uns camps de conreu esplèndids amb aigua abundant que donaven molt bones collites. L'Ajuntament de l'Hospitalet, essent alcalde en Tomás Giménez Bernabé, va realitzar el 1929 un acte solemne al consistori on es va protestar formalment per aquella agregació, potser amb la intenció de guanyar-se als propietaris. Un exemple d'aquests litigis va ser el protagonitzat per la família Carbonell Espinosa, propietària de 140.000 metres quadrats, els terrenys on ara hi ha Mercabarna, la Nissan i diferents vies, que va guanyar finalment un judici el 2012 al Consorci de la Zona Franca per una demanda interposada el 1996 i va ser indemnitzada, 92 anys després pel Consorci de la Zona Franca amb 14 milions d'euros per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme. La Farola, doncs, estava envoltada de camps de conreu, masos, com La Puda i Cal Sala, Cal Malet, i un petit conjunt de casetes i barraques de pescadors que tiraven l'art, un antic mètode de pesca amb xarxa. Avui està envoltada per les instal·lacions industrials i portuàries de la Zona Franca i és de difícil accés. Aquest far té una llarga història que es remunta a una torre de guaita i de defensa construïda el 1566 per la ciutat de Barcelona. El 1577 es va afegir una petita capella. Va ser volada per l'exèrcit castellà durant el llarg setge que Felip IV va imposar a Barcelona del 1651 al 1652 que, en caure la ciutat, va posar fi a la Guerra dels Segadors, iniciada el 1640. Va ser restaurada en forma de fortí el 1693. Va tornar a ser destruïda per l'exèrcit castellà de Felip V el 1705 durant la Guerra de Successió i restaurada novament, amb baluards, el 1713. El 1848 va ser adaptada per poder instal·lar un far, al voltant del qual va nèixer el petit barri de La Farola. Jacint Verdaguer l'esmenta a la seva Oda a Barcelona de 1883 i es refereix a ell com a "Torre del Cap-del- Riu".

La Farola

La Farola a la desembocadura del riu Llobregat. Es veu l'Amadeu Pino d'esquena passejant per la vora del mar. Veí de l'Hospitalet, anava sovint a passejar i a banyar-se a la Farola. Els habitants de l'Hospitalet tenien el costum, molt arrelat entre els habitants del barri Centre, d'anar a passejar i a banyar-se a la Farola, o bé a acostar-se a l'ermita de Bellvitge. Aquest costum es va anar perdent a mesura que Bellvitge es va anar urbanitzant, transformant-se radicalment el seu bucòlic entorn rural i agrari i la Granvia, al seu pas per la Marina de l'Hospitalet, va anar convertint-se en una barrera infranquejable, a mesura que guanyava tràfic de vehicles, impedint l'accés al mar. Fins el 1920 La Farola pertanyia al terme municipal de l'Hospitalet quan una gran part de la Marina va ser expropiada i agregada per l'Estat a Barcelona amb la intenció de construir un port franc, que mai va realitzar-se. Això va generar molt malestar i molts litigis entre els propietaris agrícoles, doncs les terres expropiades eren uns camps de conreu esplèndids amb aigua abundant que donaven molt bones collites. L'Ajuntament de l'Hospitalet, essent alcalde en Tomás Giménez Bernabé, va realitzar el 1929 un acte solemne al consistori on es va protestar formalment per aquella agregació, potser amb la intenció de guanyar-se als propietaris. Un exemple d'aquests litigis va ser el protagonitzat per la família Carbonell Espinosa, propietària de 140.000 metres quadrats, els terrenys on ara hi ha Mercabarna, la Nissan i diferents vies de comunicació, que va guanyar finalment un judici el 2012 al Consorci de la Zona Franca per una demanda interposada el 1996 i va ser indemnitzada, 92 anys després pel Consorci de la Zona Franca amb 14 milions d'euros per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme. La Farola, doncs, estava envoltada de camps de conreu, masos, com La Puda, Cal Sala, Cal Malet, i un petit conjunt de casetes i barraques de pescadors que tiraven l'art, un antic mètode de pesca amb xarxa. Avui està envoltada per les instal·lacions industrials i portuàries de la Zona Franca i és de molt difícil accés. Aquest far té una llarga història que es remunta a una torre de guaita i de defensa construïda el 1566 per la ciutat de Barcelona. El 1577 es va afegir una petita capella. Va ser destruïda per l'exèrcit castellà durant el llarg setge que Felip IV va imposar a Barcelona del 1651 al 1652 que, en caure la ciutat, va posar fi a la Guerra dels Segadors, iniciada el 1640. Va ser restaurada en forma de fortí el 1693. Va tornar a ser destruïda per l'exèrcit castellà de Felip V el 1705 durant la Guerra de Successió i restaurada novament, amb baluards, el 1713. El 1848 va ser adaptada per poder instal·lar un far, al voltant del qual va néixer el petit barri de barraques de pescadors de La Farola esmentat abans. Jacint Verdaguer l'esmenta a la seva Oda a Barcelona de 1883 i es refereix a ell com a " Torre del Cap-del- Riu".

Barraques i edificis.

Vista de cases i barraques de l’antic barri de Can Pi o barriada Carbonell. Es trobava a tocar de la carretera del Prat, on es troba l’actual carrer de Can Pi, on actualment hi ha els pavellons d'ampliació de la Fira de Barcelona a l'alçada i per sota del centre comercial IKEA de la Granvia de l'Hospitalet. Al fons, es veuen els blocs del barri del Gornal. El barri del Gornal es va acabar de construir el 1975.

Escoles Carbonell o de Can Pi

Vista interior d'una classe amb alumnes i mestra durant l'etapa republicana.

Granvia de l'Hospitalet,Av 53

Imatge extreta d'una llicència d'obres. La imatge correspon on actualment hi ha el barri de Granvia Sud. En primer terme es veu les antigues línies elèctriques de l’avinguda de la Granvia de l'Hospitalet, encara pavimentada amb llambordes, amb camps de conreu i descampats al voltant i, a la dreta, alguna de les nombroses fàbriques que, des dels inicis del s. XX hi havia instal·lades en aquest indret. Al fons, els edificis del passeig de la Zona Franca de Barcelona i la muntanya de Montjuïc. 1964. Situat al davant de tot això que es veu a la fotografia hi havia la caserna d'enginyers militars de Lepanto, espai que actualment ocupa la Ciutat de la Justícia.

c/ Ciències, 2

Imatge extreta d'una llicència d'obres. Imatge presa des de l’antiga carretera del Prat (actual carrer de les Ciències). La nau que hi ha al centre és la seu de Prosegur. A la dreta de la imatge es veu l’espai de desballestament de vehicles, que es va mantenir molts anys en aquest lloc. Al fons es veuen els edificis del barri del Gornal. 1976.

c/ Ciències, 2

Imatge extreta d'una llicència d'obres. Imatge presa des de l’antiga carretera del Prat (actual carrer de les Ciències). A l’esquerra de la imatge es veu l’espai de desballestament de vehicles, que es va mantenir molts anys en aquest lloc, i al centre, al fons, el desaparegut barri de casetes i de barraques de Can Pi. Al centre de la imatge hi ha camps de conreu, descampats i alguna fàbrica 1976.

Granvia de l'Hospitalet,Av 163

Imatge extreta d'una llicència d'obres. La imatge correspon a l’actual avinguda de la Granvia, al número 163. A la imatge es veu en primer terme l’avinguda de la Granvia de l'Hospitalet. Al fons hi ha el desaparegut barri de Can Pi i una de les sèquies que baixaven del Canal de la Infanta, passant per sota de la Granvia, per regar els camps de conreu. 1970.

Granvia de l'Hospitalet,Av 163

Imatge extreta d'una llicència d'obres. La imatge correspon a l’actual avinguda de la Granvia, al número 163. A la imatge es veu en primer terme l’avinguda de la Granvia de l'Hospitalet. Al fons hi ha el barri de Can Pi. 1970.

Joan Carles I,Av 62

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Escola de Can Pi

Escola pública construïda els anys 30 per l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt al barri de Can Pi (a la carretera del Prat, al sud de la Granvia). Ja no existeix. També va ser coneguda com a "Escoles Carbonell", nom del propietari del terreny. El 1949 l'edifici allotjava una escola de nens (escola número 17) i una de nenes (escola número 34). Aleshores era propietat de la societat Hijo de Fco. Carbonell, a qui l'Ajuntament pagava un lloguer. L'escola va ser enderrocada el 1993 per construir la Fira de Granvia i centres comercials.

Escola de Can Pi

Escola pública construïda els anys 30 per l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt al barri de Can Pi (a la carretera del Prat, al sud de la Granvia). Ja no existeix. També va ser coneguda com a "Escoles Carbonell", nom del propietari del terreny. El 1949 l'edifici allotjava una escola de nens (escola número 17) i una de nenes (escola número 34). Aleshores era propietat de la societat Hijo de Fco. Carbonell, a qui l'Ajuntament pagava un lloguer. L'escola va ser enderrocada el 1993 per construir la Fira de Granvia i centres comercials.

Escola de Can Pi

Escola pública construïda els anys 30 per l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt al barri de Can Pi (a la carretera del Prat, al sud de la Granvia). Ja no existeix. També va ser coneguda com a "Escoles Carbonell", nom del propietari del terreny. El 1949 l'edifici allotjava una escola de nens (escola número 17) i una de nenes (escola número 34). Aleshores era propietat de la societat Hijo de Fco. Carbonell, a qui l'Ajuntament pagava un lloguer. L'escola va ser enderrocada el 1993 per construir la Fira de Granvia i centres comercials.

Escola de Can Pi

Escola pública construïda els anys 30 per l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt al barri de Can Pi (a la carretera del Prat, al sud de la Granvia). Ja no existeix. També va ser coneguda com a "Escoles Carbonell", nom del propietari del terreny. El 1949 l'edifici allotjava una escola de nens (escola número 17) i una de nenes (escola número 34). Aleshores era propietat de la societat Hijo de Fco. Carbonell, a qui l'Ajuntament pagava un lloguer. L'escola va ser enderrocada el 1993 per construir la Fira de Granvia i centres comercials.

Escola de Can Pi

Escola pública construïda els anys 30 per l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt al barri de Can Pi (a la carretera del Prat, al sud de la Granvia). Ja no existeix. També va ser coneguda com a "Escoles Carbonell", nom del propietari del terreny. El 1949 l'edifici allotjava una escola de nens (escola número 17) i una de nenes (escola número 34). Aleshores era propietat de la societat Hijo de Fco. Carbonell, a qui l'Ajuntament pagava un lloguer. L'escola va ser enderrocada el 1993 per construir la Fira de Granvia i centres comercials.

Escola de Can Pi

Escola pública construïda els anys 30 per l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt al barri de Can Pi (a la carretera del Prat, al sud de la Granvia). Ja no existeix. També va ser coneguda com a "Escoles Carbonell", nom del propietari del terreny. El 1949 l'edifici allotjava una escola de nens (escola número 17) i una de nenes (escola número 34). Aleshores era propietat de la societat Hijo de Fco. Carbonell, a qui l'Ajuntament pagava un lloguer. L'escola va ser enderrocada el 1993 per construir la Fira de Granvia i centres comercials.

Avinguda de la Granvia de l'Hospitalet

Imatge de l'avinguda a l'alçada de la plaça Cerdà. A la dreta de la imatge es veu l'antic "Cuartell de Lepanto"

Carnaval

Imatge d'una de les lletres de la paraula Carnaval'85 instal·lades als diferents barris de la ciutat. En concret, aquesta es va instal·lar al barri de Granvia Sud.

La Farola i el port de Barcelona

La Farola, vista des de la banda de l'Hospitalet, rodejada d'estructures portuàries i dels dipòsits de materials inflamables. En primer terme es veuen espigons del port de Barcelona i al fons més zona portuària i la muntanya de Montjuic (És la continuació de la fotografia anterior, per poder observar una panoràmica més àmplia.) Els habitants de l'Hospitalet tenien el costum, molt arrelat entre els habitants del barri Centre, d'anar a passejar i a banyar-se a la Farola, o bé fins acostar-se a l'ermita de Bellvitge. Aquest costum es va anar perdent a mesura que Bellvitge es va anar urbanitzant, transformant-se radicalment el seu bucòlic entorn rural i agrari i la Granvia, al seu pas per la Marina de l'Hospitalet, va anar convertint-se en una barrera infranquejable, a mesura que guanyava tràfic de vehicles, impedint l'accés al mar. Fins el 1920 La Farola pertanyia al terme municipal de l'Hospitalet quan una gran part de la Marina va ser expropiada i agregada per l'Estat a Barcelona amb la intenció de construir un port franc, que mai va realitzar-se. Això va generar molt malestar i molts litigis entre els propietaris agrícoles, doncs les terres expropiades eren uns camps de conreu esplèndids amb aigua abundant que donaven molt bones collites. L'Ajuntament de l'Hospitalet, essent alcalde en Tomás Giménez Bernabé, va realitzar el 1929 un acte solemne al consistori on es va protestar formalment per aquella agregació, potser amb la intenció de guanyar-se als propietaris. Un exemple d'aquests litigis va ser el protagonitzat per la família Carbonell Espinosa, propietària de 140.000 metres quadrats, els terrenys on ara hi ha Mercabarna, la Nissan i diferents vies, que va guanyar finalment un judici el 2012 al Consorci de la Zona Franca per una demanda interposada el 1996 i va ser indemnitzada, 92 anys després pel Consorci de la Zona Franca amb 14 milions d'euros per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme. La Farola, doncs, estava envoltada de camps de conreu, masos, com La Puda i Cal Sala, Cal Malet, i un petit conjunt de casetes i barraques de pescadors que tiraven l'art, un antic mètode de pesca amb xarxa. Avui està envoltada per les instal·lacions industrials i portuàries de la Zona Franca i és de difícil accés. Aquest far té una llarga història que es remunta a una torre de guaita i de defensa construïda el 1566 per la ciutat de Barcelona. El 1577 es va afegir una petita capella. Va ser volada per l'exèrcit castellà durant el llarg setge que Felip IV va imposar a Barcelona del 1651 al 1652 que, en caure la ciutat, va posar fi a la Guerra dels Segadors, iniciada el 1640. Va ser restaurada en forma de fortí el 1693. Va tornar a ser destruïda per l'exèrcit castellà de Felip V el 1705 durant la Guerra de Successió i restaurada novament, amb baluards, el 1713. El 1848 va ser adaptada per poder instal·lar un far, al voltant del qual va néixer el petit barri de pescadors de La Farola, esmentat abans. Jacint Verdaguer l'esmenta a la seva Oda a Barcelona de 1883 i es refereix a ell com a "Torre del Cap-del- Riu".

Cal Benet Valls

Vista frontal de la masia de Cal Benet Valls amb els seus coberts laterals i el camí d'accés a la propietat. Al fons, els blocs del Gornal

Michelin

Empresa Michelin a l'avinguda de la Granvia de l'Hospitalet.

Barraca

Barraca feta de fustes velles, en la porta el número 14. Probablement es tracti del barri de Can Pi, ubicat on actualment hi ha el centre comercial IKEA per sota de la Granvia.

Prolongació de la Granvia ("calle Cortes") al seu pas per la plana de la Marina de l'Hospitalet

Imatge de la Gran Via en obres entorn els anys 1930.La seva obertura es feu travessant la plana de la Marina, per la seva part alta. A costat i costat es poden veure algunes xemeneixes de fàbriques properes, com, a l'esquerra, l'antiga Caralt y Cia, la propietat de la qual era ja en aquesta època de Delmir de Caralt i Matheu en solitari i que va ser coneguda com a Can Caralt o El cànem. També es pot distingir la fàbrica Viuda e Hijos de Jaime Trias, anomenada després de la guerra civil com a Godó y Trias S.A., que era coneguda popularment com "Les Sangoneres" pel lloc on hi era, el pla de les sangoneres) que quedaria en part també afectada. A la part esquerra de la fotografia hi ha un grup d'homes fent feines del camp carregant material a un carro tirat per un cavall. Per la carretera avança un gran automòbil, que sembla un cotxe de línia. Al fons a la dreta es poden veure les cúpules del Palau Nacional, sobre la muntanya de Montjuïc Aquesta avinguda, d'una gran amplada, fet insòlit per l'època que va molestar molt els propietaris de terres que van ser expropiats, es va traçar com una ruta relativament paral·lela al camí del Prat, prolongació de la gran avinguda dissenyada el 1858 per l'enginyer Ildefons Cerdà quan presentà el seu projecte de reforma i eixample de Barcelona, on ja es veu la intenció de prolongar la Gran Via de les Corts Catalanes projectada dins del terme de Barcelona cap al terme municipal de l'Hospitalet. Als primers plànols només es veu una petita intenció de prolongació, tocant a la riera Blanca, com en alguns mapes de final del segle XIX, però en plànols de les dues primeres dècades del segle XX, ja es veu clarament la voluntat de fer el projecte fins al riu Llobregat. Les negociacions amb els propietaris agrícoles de la plana del sector de la Marina per tal de poder prolongar aquesta via al seu pas per l'Hospitalet es van iniciar el 1923, essent alcalde de l'Hospitalet en Josep Muntané i Almirall. Van finalitzar el 1927, en l'època de la dictadura de Primo de Rivera, essent alcalde de l'Hospitalet Tomás Giménez Bernabé, que va aconseguir la cessió, per part dels propietaris, si us plau per força, de quatre km. de terreny per tal de poder ampliar la Gran Via, anomenada llavors carrer Cortes, fins el riu Llobregat. La negociació va ser difícil, perquè formalment les terres dels propietaris agrícoles de la Marina, ja havien estat agregades el 1920 per l'Estat, també si us plau per força, al municipi de Barcelona per fer el port franc -que mai es va fer- i això va generar molt malestar i molts litigis. L'Ajuntament de l'Hospitalet, essent encara alcalde en Tomás Giménez, va realitzar un acte solemne al consistori l'agost de 1929 on es va protestar formalment per aquella agregació, i es va manifestar la impossibilitat de poder negociar l'ampliació de la "Calle Cortes" al seu pas per l'Hospitalet amb els propietaris agrícoles perquè les seves terres eren formalment ja de Barcelona, Amb aquest acte es va intentar embolicar una mica la troca amb la intenció de recuperar-les per a l'Hospitalet, però Tomàs Giménez no ho va aconseguir. El premi de consolació pel municipi va ser la concessió del títol de Ciutat. Però els litigis dels propietaris de les terres, que van ser posteriorment expropiats, van durar molts anys. La família Carbonell Espinosa, per exemple, propietària de 140.000 metres quadrats, els terrenys on ara hi ha Mercabarna, la Nissan i diferents vies, va guanyar finalment un judici el 2012 al Consorci de la Zona Franca per una demanda interposada el 1996 i va ser indemnitzada, 92 anys després, pel Consorci de la Zona Franca amb 14 milions d'euros per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme. L'objectiu de l'Ajuntament de Barcelona era poder connectar Barcelona amb l'aeròdrom de El Prat, que ja funcionava amb vols regulars comercials i era, cada cop més, una porta d'entrada a la ciutat per un mitjà de transport que connectava Barcelona amb tot el món. L’any 1916 es constitueix el Real Aeroclub de Catalunya, societat esportiva formada membres de l’alta burgesia catalana i s’ inaugura l’Escola Catalana d’Aviació, primera escola d’aviació, on es van provar els primers productes de la indústria aeronàutica catalana i es van disputar els primers concursos i competicions esportives. Escullen el Delta del riu Llobregat com a emplaçament del primer camp de vols de Catalunya, prop de l’estany d’ El Remolar, a Viladecans, a tocar de El Prat de Llobregat, on curiosament hi havia una granja avícola que es deia La Volateria i que donaria nom al futur aeròdrom, situat a 14 kilòmetres de Barcelona. Al desembre de 1918 l’empresa d’aviació Latécoère inaugura la línia Toulouse-Casablanca, amb escala a la Volateria, amb 2 vols setmanals, convertint l’aeròdrom en el primer de Barcelona i d’Espanya amb vols comercials. Des del 1919 estava habilitat com a aeroport provisional de Barcelona, amb pistes d’una extensió de 1.000 × 400 m. A causa de la crisi que patí l’Aeroclub de Catalunya a partir del 1920, l’aeròdrom es fa servir també com a base per a la flota de Zeppelin i hidroavions de l'Armada i de l'Exèrcit de Terra Espanyol. Els serveis comercials regulars van començar el 1927 amb la línia d'Iberia que l'unia amb l'Aeroport de Cuatro Vientos de Madrid. Aquesta línia va ser la primera línia d'Iberia.

Metal·lúrgia,C. 69

Imatge extreta d'una llicència d'obres