Cavalcada de Reis del 2017

Focs artificials a la Plaça de l'Ajuntament.

Just Oliveras,Rb 27 (correspon a la façana posterior que dona a Riera de la Creu)

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Cursa ciclista de Nadal de 1934

Cursa ciclista de Nadal de 1934 de la Unió Ciclista Hospitalet al barri del Centre. La fotografia està presa a la rambla de Just Oliveras, molt a prop del Centre Catòlic, que surt al fons de la imatge, ocupant una posició central. La Unió Ciclista va ser creada el 1920, però no fou legalitzada fins el 1930. A l'esquerra de la fotografia, la reixa i portal d'accés al jardí de la Torre de Felipe de Alverico, obra de l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, construida el 1916 i enderrocada el 1958. Al costat d'aquesta, amb el tendal baixat, el colmado de Josep Santamans, antic colmado Aniceto.

Fonteta davant Casa España

Font que hi havia davant la tàpia de la casa España, a la cruïlla del carrer del Xipreret i el de Joan Pallarès. Es primer terme, Lluïsa Soler i Toni Valiente.

Nens al carrer Xipreret

Nens al carrer Xipreret als anys 40. El primer per l'esquerra Salvador Alicant i al fons la Masia Can Riera.

Príncep de Bergara,C. 25

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Príncep de Bergara,C. 25

Imatge extreta d'una llicència d'obres

l'Harmonia ocupada pel Frente de Juventudes de Falange

Aquest gran Casal va ser anomenat l’Harmonia perquè havia aixoplugat, des del 1866 fins als anys trenta del s. XX una societat recreativa anomenada així. Construït el 1595, pertanyia a l’heretat de la Torre Blanca, que des del segle XIV era dels Oliver, una de les famílies tradicionals de l’Hospitalet. Al costat de l’Harmonia, i darrere la Talaia, al carrer Xipreret, hi ha Ca n'Oliver. Comptava inicialment, mirant a la dreta de la façana, amb uns horts i una gran bassa que feia les funcions de piscina, que van ser ocupats quan es va construir, el 1954, el pati del Col·legi Tecla Sala. Aquest edifici va ser seu de l'Ateneu de Cultura Popular, entitat cultural catalanista d'ideologia republicana sorgida als anys trenta del s. XX, va ser confiscada el 1939 pel Frente de Juventudes de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, que va mantenir allà durant tot el franquisme la Organización Juvenil Española (OJE) i la Sección Femenina. El 1978, durant el breu mandat de l'alcalde Joan Perelló i Masllorens, l'Ajuntament pre-democràtic, propietari de l'edifici, va tornar a cedir, per decisió de l'alcalde i gràcies a les gestions d'un grup d'uns 100 socis de l'antic Ateneu de Cultura Popular liderats per en Josep Bordonau - sobrevivents dels 300 que va arribar a tenir als anys trenta- , l'us de l'edifici per deu anys, renovables, per poder fer renéixer l'Ateneu. Aquesta decisió personal de l'alcalde Perelló no va agradar gaire ni a l'Associació de Veïns de l'Hospitalet Centre ni al llavors Patronat Municipal de Cultura, que tenia previst instal·lar allà una Casa de Cultura municipal. Actualment l'Ateneu de Cultura Popular està situat en un nou emplaçament al carrer Santa Anna, núm 1-7 i l'edifici, restaurat totalment, és un centre museístic dedicat a realitzar exposicions del Museu de l'Hospitalet, Està catalogat en el PEPPA amb el núm. 100-02. A la fotografia, del 1952, s'observa l'encreuament entre els carrers Xipreret i Barcelona i, a l'esquerra, la tanca d'un solar on va ser instal·lada la torre de guaita anomenada La Talaia, provinent, desmuntada pedra a pedra i tornada a muntar aquí, de la Casa Prats, també anomenada Can Modolell de la Torre. L'edifici que s'observa a la dreta de la fotografia va ser posteriorment enderrocat per permetre una visió més ampla de l'edifici, de La talaia i del carrer Xipreret. Aquest enderroc va permetre la creació d'una placeta que porta el nom de Josep Bordonau i Balaguer.

L'Harmonia

Aquest gran Casal va ser anomenat l’Harmonia perquè havia aixoplugat, des del 1866 fins als anys trenta del s. XX una societat recreativa anomenada així. Construït el 1595, pertanyia a l’heretat de la Torre Blanca, que des del segle XIV era dels Oliver, una de les famílies tradicionals de l’Hospitalet. Al costat de l’Harmonia, i darrere la Talaia, al carrer Xipreret, hi ha Ca n'Oliver. Comptava inicialment, mirant a la dreta de la façana, amb uns horts i una gran bassa que feia les funcions de piscina, que van ser ocupats quan es va construir, el 1954, el pati del Col·legi Tecla Sala. Aquest edifici va ser seu de l'Ateneu de Cultura Popular, entitat cultural catalanista d'ideologia republicana sorgida als anys trenta del s. XX, va ser confiscada el 1939 pel Frente de Juventudes de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, que va mantenir allà durant tot el franquisme la Organización Juvenil Española (OJE) i la Sección Femenina. El 1978, durant el breu mandat de l'alcalde Joan Perelló i Masllorens, l'Ajuntament pre-democràtic, propietari de l'edifici, va tornar a cedir, per decisió de l'alcalde i gràcies a les gestions d'un grup d'uns 100 socis de l'antic Ateneu de Cultura Popular liderats per en Josep Bordonau - sobrevivents dels 300 que va arribar a tenir als anys trenta- , l'us de l'edifici per deu anys, renovables, per poder fer renéixer l'Ateneu. Aquesta decisió personal de l'alcalde Perelló no va agradar gaire ni a l'Associació de Veïns de l'Hospitalet Centre ni al llavors Patronat Municipal de Cultura, que tenia previst instal·lar allà una Casa de Cultura municipal. Actualment l'Ateneu de Cultura Popular està situat en un nou emplaçament al carrer Santa Anna, núm 1-7 i l'edifici, restaurat totalment, és un centre museístic dedicat a realitzar exposicions del Museu de l'Hospitalet, Està catalogat en el PEPPA amb el núm. 100-02. Al davant de l'Harmonia, situat al carrer Barcelona, hi havia un edifici que va ser enderrocat per permetre una visió més ampla de l'edifici, de La talaia i del carrer Xipreret. Aquest enderroc va permetre la creació d'una placeta que porta el nom de Josep Bordonau i Balaguer.

Antigues botigues desaparegudes del carrer Major.

En aquesta fotografia es poden apreciar tot un seguit de comerços avui desapareguts. Els edificis han estat gairebé tots enderrocats per fer nous blocs de pisos, com ho van ser els de la vorera del davant, com es pot apreciar a la fotografia. Es tractava de cases molt antigues majoritàriament de principis del s. XIX, tot i que una, la que està pintada de color grana, encara avui dempeus, és molt més antiga, doncs es va trobar al seu interior en la reforma que el va convertir en un restaurant, un gran arc de pedra que va fer pensar que es tractava del petit Hostal i/o Hospital primigeni que va donar nom a aquesta part de l'antic terme de Provençana. El primer negoci de l'esquerra, del que nomès es veu part de la paret, era la sabateria Jové, el propietari de la qual, Josep Jové, va ser durant molt de temps regidor de l'Ajuntament de l'Hospitalet per CiU, A continuació estava la sastreria Ramos, el propietari del qual, Joan Josep ramos, en nom de la Unió de Botiguers, va ser molt actiu en la Comissió de Festes de l'Hospitalet Centre el 1981, quan aquesta es va crear amb la missió de recuperar la Festa major de l'Hospitalet Centre. El segon negoci, l'emblemàtica pastisseria Solé, famosa per les seves pastes i pastissos cuits amb forn de llenya, era propietat de la família de l'empresari, polític i dirigent esportiu Jacint Borràs i Manuel, que va ser regidor de l'Ajuntament de l'Hospitalet durant molts anys per CiU i fundador de Convergència Democràtica de Catalunya, partit que, amb el pas dels anys, li va tocar haver de liquidar formalment davant el registre de formacions polítiques del Departament de Justícia quan aquest partit va implosionar a causa de la confessió per part del President Jordi Pujol i Soley de la deixa econòmica oculta a Andorra del seu pare. Va ser destacat membre també de la Junta del Barça amb Agustí Montal i després amb Joan Laporta. La seva filla Meritxell Borràs i Solé, que també va ser regidora a l'Ajuntament per aquesta formació durant molts anys (1995-2014) i Diputada al Parlament (1995-2015) va ser Consellera de Governació nomenada pel President Artur Mas i revalidada en el càrrec pel President Carles Puigdemont. En el Judici al procés independentista català va ser condemnada pel Tribunal Suprem de l'estat espanyol, l'octubre de 2019, a una multa de 60.000 euros, i a inhabilitació especial d'un any i vuit mesos pel delicte de desobediència. El tercer negoci que hi ha a la fotografia és l'armeria Jutglà, seguit d'un edifici de color grana que era la verduleria de Cal Tano, després colmado cal Fiero i, després, el restaurant Cal Paco, que va muntar Francisco Giráldez Gómez, antic cambrer de la Casa Nin, el popular bar-restaurant l'amo del qual Josep Nin, va regentar també, durant molts anys, el bar del Centre Catòlic de l'Hospitalet. Cap d'aquests negocis va sobreviure al pas del temps.

Carrer Major amb Plaça Mossèn Homar. Botigues desaparegudes.

Carrer Major cantonada plaça Mossèn Homar. En aquesta fotografia es poden apreciar tot un seguit de comerços avui desapareguts. Es veu la sabateria Jové i la sastreria Ramos i més lluny, la pastisseria Solé, l'Armeria Jutglà, la verduleria "Cal Tano", després colmado cal Fiero i després restaurant Cal Paco i el popular Bar-Restaurant Nin i, a la cantonada amb Príncep de Bergara, la Pastisseria Santa Eulàlia. Els edificis han estat gairebé tots enderrocats per fer nous blocs de pisos, com ho van ser també els de la vorera del davant. Es tractava de cases molt antigues majoritàriament de principis del s. XIX, tot i que una, la que està situada al costat de l'armeria Jutglà, encara avui dempeus, és molt més antiga, doncs es va trobar al seu interior en la reforma que el va convertir en un restaurant Cal Paco, un gran arc de pedra que va fer pensar que es tractava del petit Hostal i/o Hospital primigeni que va donar nom a aquesta part de l'antic terme de Provençana. El primer negoci de l'esquerra, era la sabateria Jové, el propietari de la qual, Josep Jové, va ser durant molt de temps regidor de l'Ajuntament de l'Hospitalet per CiU. A continuació estava la sastreria Ramos, el propietari del qual, Joan Josep Ramos, en nom de la Unió de Botiguers, va ser molt actiu en la Comissió de Festes de l'Hospitalet Centre el 1981, quan aquesta es va crear amb la missió de recuperar la Festa major de l'Hospitalet Centre. El segon negoci, l'emblemàtica pastisseria Solé, famosa per les seves pastes i pastissos cuits amb forn de llenya, era propietat de la família de l'empresari, polític i dirigent esportiu Jacint Borràs i Manuel, que va ser regidor de l'Ajuntament de l'Hospitalet durant molts anys per CiU i fundador de Convergència Democràtica de Catalunya, partit que, amb el pas dels anys, li va tocar haver de liquidar formalment davant el registre de formacions polítiques del Departament de Justícia quan aquest partit va implosionar a causa de la confessió per part del President Jordi Pujol i Soley de la deixa econòmica oculta a Andorra del seu pare. Va ser destacat membre també de la Junta del Barça amb Agustí Montal i després amb Joan Laporta. La seva filla Meritxell Borràs i Solé, que també va ser regidora a l'Ajuntament per aquesta formació durant molts anys (1995-2014) i Diputada al Parlament (1995-2015) va ser Consellera de Governació nomenada pel President Artur Mas i revalidada en el càrrec pel President Carles Puigdemont. En el Judici al procés independentista català va ser condemnada pel Tribunal Suprem de l'estat espanyol, l'octubre de 2019, a una multa de 60.000 euros, i a inhabilitació especial d'un any i vuit mesos pel delicte de desobediència. El tercer negoci que hi ha a la fotografia és l'armeria d'A. Jutglà, seguit d'un antic edifici que era la verduleria de Cal Tano, després colmado cal Fiero i, després, el restaurant-braseria Cal Paco, que va muntar Francisco Giráldez Gómez, antic cambrer de la Casa Nin, el popular bar-restaurant l'amo del qual Josep Nin, va regentar també, durant molts anys, el bar del Centre Catòlic de l'Hospitalet. Cap d'aquests negocis va sobreviure al pas del temps.

Escola Tecla Sala

Col·legi Tecla Sala el 1956. S'observa al fons La Talaia en el seu emplaçament original,, adossada al mas Modolell o Casa Prats. Més al fons, a la dreta de la fotografia, s'observa també la torre Miranda de la finca Can Mercader, ja en el terme municipal de Cornellà. L'any 1913 la senyora Tecla Sala i Miralpeix (Roda de Ter, 1886 - Barcelona, 1973), propietària juntament amb el seu marit, Joan Sala, d'una important empresa tèxtil a Roda de Ter, compra la fàbrica tèxtil, antic molí paperer de 1850 del salt del Canal de la Infanta del Torrent Gornal, a Santiago i Alfred Basté i Ferrer. La nova fàbrica de filatures Tecla Sala modernitza les instal·lacions i electrifica tot el procés productiu. L’empresa va prosperar fins a convertir-se en un dels centres fabrils més importants en l’elaboració de filatures a Catalunya Al cens obrer de 1922 hi constaven 322 treballadors, el 84% dels quals eren dones, i durant la dècada dels anys trenta la fàbrica assolí gairebé els 700 assalariats. L’empresària, que va quedar vídua de el 1926 de Joan Riera Sala, que era també el seu cosí, i amb cinc fills, es va convertir en pionera del model de gestió femenina de les grans fàbriques tèxtils de l'època, allunyat del model prepotent masculí en la seva relació amb els obrers, quan en aquesta important fàbrica de l’Hospitalet hi va obrir un economat, una escola bressol, una infermeria i una biblioteca on els treballadors podien aprendre a llegir i a escriure i rebien un bon sou i bonificacions diverses per casaments o malaltia. L’Ajuntament de l’Hospitalet va reconèixer la destacada laboriositat de Tecla Sala nomenant-la filla predilecta de la ciutat l’any 1952, atorgant-li la medalla d'or del municipi, i dedicant-li el carrer on ella mateixa va fer construir el 1954, mitjançant un donatiu de 500.000 pessetes, un centre educatiu, que també porta el seu nom, depenent del bisbat de Barcelona, el que es veu a la fotografia acabat de construir, obra de l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer. El dia 5 d’octubre de 1957 l’arquebisbe de Barcelona, Monsenyor Modrego, inaugura l’escola. La titularitat del centre recau sobre la Parròquia de Santa Eulàlia de Mérida, dirigida per Mossèn Homar. La gerència va ser assumida inicialment per Joan Solanich i Riera, germà de l'alcalde de l'Hospitalet, Dr. Ramon Solanich i Riera, nebots de Tecla Sala Riera. La direcció pedagògica i la tasca docent va ser encomanada a l’orde religiós dels Missioners del Sagrat Cor de Jesús. Sota la direcció dels tres primers directors, creix força el nombre d’alumnes: dels 85 del primer curs es va passar als 347 del curs 1967-1968. El Col·legi imparteix estudis d’ensenyament Primari i de Batxillerat Elemental. Cap a la fi dels Seixanta s’implanta el Batxillerat Superior així com el curs Preuniversitari. Davant el creixement demogràfic i urbanístic de la ciutat de l’Hospitalet i per tal de donar resposta a la manca de places escolars, el seu director llavors P. Cao – amb la col·laboració de Mossèn Puigbbò, nou rector de Santa Eulàlia de Mèrida- engega l’ampliació de l’escola. Dos nous edificis s’afegeixen a la primera construcció i defineixen l'espai arquitectònic que ha arribat fins l’actualitat amb les seves façanes cap als carrers Joan Pallarès i Tecla Sala. L’escola va passar dels 347 alumnes del curs 1967-1968 als 1.297 del curs 1981-1982, any en el que el col·legi va celebrar el seu 25è. Aniversari. A partir de l’any 1992 la titularitat del Col·legi Tecla Sala passa a la FEP (Fundació per a les Escoles Parroquials), institució depenent de l’Arquebisbat de Barcelona. i es nomena el primer director laic. Es produeix la fusió amb el Parvulari Santa Eulàlia (1992), situat al Centre Catòlic, la fusió amb el Col·legi Nostra Senyora de Fàtima (1995) del carrer baró de Maldà, la generalització del sistema mixt a tots els nivells, la normalització lingüística de l’ensenyament i la implementació de les noves tecnologies. El nombre d’alumnes arriba llavors al seu màxim històric: 1.564. Tecla Sala va morir el 1973. El 1975 el seu fill, l’empresari i mecenes Pau Riera Sala, cofundador d'Omnium Cultural, entitat que va presidir de 1968 a 1978, va vendre la firma al Grup Castell de Jaume Castell Lastortras. L'any 1988, l'Ajuntament de l'Hospitalet va comprar l'edifici de la fàbrica Tecla Sala i el va rehabilitar com a centre cultural metropolità.

Can Sumarro

Masia de Can Sumarro al carrer de Barcelona, 138-144. Havia format part de la primigènia finca Prats, que ocupava 6'5 hectarees en aquesta zona de l'Hospitalet centre. Es veu la porta principal i part de la façana de la casa amb els camps que l'envoltaven llaurats.Segons referències documentals, va ser construïda el 1580 i rehabilitada totalment el 1985 com a seu llavors de la Biblioteca Central de l'Hospitalet Està catalogada en el PEPPA amb núm. 79. El Dr. Santiago Prats i Comas, metge municipal, juntament amb la seva esposa Teresa Rossell i Estella, van ser els darrers propietaris de la masia de Can Sumarro. En uns anys de fortía pressió immobiliària, van cedir-la a l'ajuntament amb el fi de preservar la seva fesomia íntegrament, com a record i testimoni del vell l'Hospitalet agrari per tal que fos dedicada a fins culturals i/o assistencials. El doctor Prats va néixer a l'Hospitalet el 26/10/1884 i va morir el 15/06/1959.

Mas Modolell de la Torre (Mas Burguera o Can Vila) i la Talaia a la finca de la família Prats.

Imatge extreta d'una llicència d'obres. Mas Modolell de la Torre va ser també conegut com a Mas Burguera o Can Vila, pels diferents masovers que la van habitar o Casa Prats, per la família propietària de la finca. Aquesta masia, que va arribar a disposar de 6,86 hectàrees de terreny pel conreu, des del carrer Major fins al Torrent d’en Canyet, destacava tant pel seu volum, que deixava constància de la seva importància, com per estar adossada una torre de vigilància o de guaita que permetia la visió del delta del Llobregat fins al mar, per protegir els habitants de la casa i de l’entorn de les ràtzies dels pirates sarraïns. Aquesta talaia quadrada va ser construïda amb blocs de pedra calcària en 1587, com consta gravat a la llinda de la porta d'accés. Fa 5 metres d'ample per banda i uns 14 m d'alt, el que donaven els seus 4 pisos de planta quadrada i les golfes amb arcades obertes a quatre vents. Aquesta masia i la torre adossada estaven ubicades al lloc que avui és el c/ Talaia, núm. 9, carrer anomenat així en honor a aquesta torre. La seva cronologia original correspon perfectament al moment de creixement de l'antic nucli de l'Hospitalet, que va conèixer l'edificació d'importants cases pairals que han perviscut fins avui dia: Can Sumarro, Casa Espanya, o el Casal de l'Harmonia, situat al costat del nou emplaçament de la Talaia, a la Plaça de Josep Bordonau. L'originària finca dels Prats comptava amb una gran entrada senyorial, on començava el camí que portava a aquest mas, l'anomenat camí de Can Vila, que estava situada al carrer Major, ben bé davant del carrer Femades, en la que avui és la Plaça de la Remunta. En aquest indret es va establir una consistent fortificació de pedra amb robusta portalada de fusta en l'època de la primera carlinada, el 1837, que va ser desmuntada i subhastada per l'Ajuntament el 1843. Al anys treta del segle passat la finca ja havia deixat de funcionar a ple rendiment com a explotació agrària, doncs el 1923 les germanes Maria i Consuelo Prats van presentar a l'Ajuntament un gran projecte per urbanitzar i parcel·lar totalment la seva propietat, projecte que va ser aprovat i que va donar pas a l'obertura del carrer Frederic Prats, Passatge Vila, c/ Reforma , c/ Talaia i c/ Riera de l'escorxador. Les plumes d'aigua del Canal de la Infanta corresponents a aquesta finca, que la travessava, van ser cedides per les germanes Prats a l'Ajuntament, que les va acceptar gustosament per tal d'abocar-les al clavagueram públic per tal de sanejar-lo de quan en quan. Tot i això la masia Can Vila o Can Modolell de la Torre es va mantenir dreta molts anys fins que el gran creixement urbanístic provocat per la massiva arribada de nouvinguts a la ciutat durant els anys seixanta i setanta del s. XX, en ple franquisme, van alterar profundament la fesomia de l’Hospitalet com a poble agrícola i van provocar que aquest mas quedés finalment engolit per la trama urbana i fos finalment abandonat, venut i enderrocat el 1972. La torre que acompanyava la casa, en tant que era un element defensiu històric, havia estat protegida per la Llei de Castells que el mateix Franco havia signat el 22 d'abril de 1949 i no podia ser demolida. Es va decidir llavors el seu trasllat. La Diputació Provincial de Barcelona, va encarregar el 1972 les obres a Eduard Muntada i Lluch l'equip de el qual va procedir a numerar les pedres que formaven la Talaia, com s'observa a la fotografia, i a traslladar-la a un solar que hi havia a la cantonada entre els carrers Xipreret i Barcelona, a uns 300 metres de la ubicació original, on avui hi ha la Plaça Josep Bordonau, al costat de l'edifici l'Harmonia. En el lapse de temps entre el desmuntatge i el muntatge de nou de la Talaia, es va descobrir que les arcades gòtiques i les columnes que les sustentaven, que conformaven el pis superior de la torre, com s'observa a la fotografia, havien desaparegut. Mai no es va saber qui se les havia endut i, de fet, la inauguració del trasllat es va realitzar el 8 de novembre de 1972 amb totes les autoritats presents però sense les golfes de La Talaia acabades, a l’espera d’unes noves arcades de mig punt molt diferents a les originals, que van ser instal·lades posteriorment. Son les que llueixen avui. L'edifici La Talaia forma part avui de les dependències del Museu de l'Hospitalet. Està catalogada al Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA FITXA NÚM. 100/01) El Dr. Santiago Prats Comas (l'Hospitalet 1884.1959), metge municipal, i últim propietari de la masia i terres de Can Sumarro, (catalogada en el PEPPA amb el núm. 79) que formava part de l'extensa finca de la família Prats, va fer donació a la seva mort d'aquesta propietat a l'Ajuntament de l'Hospitalet per tal que es preservés en la seva totalitat i donés cabuda a un centre cultural o assistencial. Aquesta masia va ser convertida per l'estudi dels arquitectes Martorell, Bohigas, Makay,en la Biblioteca Central de l'Hospitalet, inaugurada pel president Pujol el 1983.

Casa Prats, Mas Modolell de la Torre, Mas Burguera o Can Vila i la Talaia

Imatge extreta d'una llicència d'obres. Mas Modolell de la Torre va ser també conegut com a Mas Burguera o Can Vila, pels diferents masovers que la van habitar o Casa Prats, per la família propietària de la finca. Aquesta masia, que va arribar a disposar de 6,86 hectàrees de terreny pel conreu, des del carrer Major fins al Torrent d’en Canyet, destacava tant pel seu volum, que deixava constància de la seva importància, com per estar adossada una torre de vigilància o de guaita que permetia la visió del delta del Llobregat fins al mar, per protegir els habitants de la casa i de l’entorn de les ràtzies dels pirates sarraïns. Aquesta talaia quadrada va ser construïda amb blocs de pedra calcària en 1587, com consta gravat a la llinda de la porta d'accés. Fa 5 metres d'ample per banda i uns 14 m d'alt, el que donaven els seus 4 pisos de planta quadrada i les golfes amb arcades obertes a quatre vents. Aquesta masia i la torre adossada estaven ubicades al lloc que avui és el c/ Talaia, núm. 9, carrer anomenat així en honor a aquesta torre. La seva cronologia original correspon perfectament al moment de creixement de l'antic nucli de l'Hospitalet, que va conèixer l'edificació d'importants cases pairals que han perviscut fins avui dia: Can Sumarro, Casa Espanya, o el Casal de l'Harmonia, situat al costat del nou emplaçament de la Talaia, a la Plaça de Josep Bordonau. L'originària finca dels Prats comptava amb una gran entrada senyorial, on començava el camí que portava a aquest mas, l'anomenat camí de Can Vila, que estava situada al carrer Major, ben bé davant del carrer Femades, en la que avui és la Plaça de la Remunta. En aquest indret es va establir una consistent fortificació de pedra amb robusta portalada de fusta en l'època de la primera carlinada, el 1837, que va ser desmuntada i subhastada per l'Ajuntament el 1843. Al anys treta del segle passat la finca ja havia deixat de funcionar a ple rendiment com a explotació agrària, doncs el 1923 les germanes Maria i Consuelo Prats van presentar a l'Ajuntament un gran projecte per urbanitzar i parcel·lar totalment la seva propietat, projecte que va ser aprovat i que va donar pas a l'obertura del carrer Frederic Prats, Passatge Vila, c/ Reforma , c/ Talaia i c/ Riera de l'escorxador. Les plumes d'aigua del Canal de la Infanta corresponents a aquesta finca, que la travessava, van ser cedides per les germanes Prats a l'Ajuntament, que les va acceptar gustosament per tal d'abocar-les al clavagueram públic per tal de sanejar-lo de quan en quan. Tot i això la masia Can Vila o Can Modolell de la Torre es va mantenir dreta molts anys fins que el gran creixement urbanístic provocat per la massiva arribada de nouvinguts a la ciutat durant els anys seixanta i setanta del s. XX, en ple franquisme, van alterar profundament la fesomia de l’Hospitalet com a poble agrícola i van provocar que aquest mas quedés finalment engolit per la trama urbana i fos finalment abandonat, venut i enderrocat el 1972. La torre que acompanyava la casa, en tant que era un element defensiu històric, havia estat protegida per la Llei de Castells que el mateix Franco havia signat el 22 d'abril de 1949 i no podia ser demolida. Es va decidir llavors el seu trasllat. La Diputació Provincial de Barcelona, va encarregar el 1972 les obres a Eduard Muntada i Lluch l'equip de el qual va procedir a numerar les pedres que formaven la Talaia, com s'observa a la fotografia, i a traslladar-la a un solar que hi havia a la cantonada entre els carrers Xipreret i Barcelona, a uns 300 metres de la ubicació original, on avui hi ha la Plaça Josep Bordonau, al costat de l'edifici l'Harmonia. En el lapse de temps entre el desmuntatge i el muntatge de nou de la Talaia, es va descobrir que les arcades gòtiques i les columnes que les sustentaven, que conformaven el pis superior de la torre, com s'observa a la fotografia, havien desaparegut. Mai no es va saber qui se les havia endut i, de fet, la inauguració del trasllat es va realitzar el 8 de novembre de 1972 amb totes les autoritats presents però sense les golfes de La Talaia acabades, a l’espera d’unes noves arcades de mig punt molt diferents a les originals, que van ser instal·lades posteriorment. Son les que llueixen avui. L'edifici La Talaia forma part avui de les dependències del Museu de l'Hospitalet. Està catalogada al Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA FITXA NÚM. 100/01) El Dr. Santiago Prats Comas (l'Hospitalet 1884.1959), metge municipal, i últim propietari de la masia i terres de Can Sumarro, (catalogada en el PEPPA amb el núm. 79) que formava part de l'extensa finca de la família Prats, va fer donació a la seva mort d'aquesta propietat a l'Ajuntament de l'Hospitalet per tal que es preservés en la seva totalitat i donés cabuda a un centre cultural o assistencial. Aquesta masia va ser convertida per l'estudi dels arquitectes Martorell, Bohigas, Makay,en la Biblioteca Central de l'Hospitalet, inaugurada pel president Pujol el 1983.

Casa España

La Casa España, comptava amb uns extensos jardins que anaven del carrer Xipreret fins el carrer Sant Joan i fins el carrer España i que comptaven amb un llac al seu interior. Van ser parcel·lats i venuts sense problema pel seu propietari, que llavors era l'alcalde de l'Hospitalet, per fer-hi blocs de pisos durant els anys seixanta. La Cambra de la Propietat de l'Hospitalet, presidida llavors pel pagès Lluís Layola Rovira, va comprar la Casa Espanya el 1969 al seu propietari, José Matias de España Muntadas, salvant-la així in extremis de ser enderrocada, com s'observa a la fotografia, on es veu que els blocs de pisos van estar a punt d'arrasar-la, com s'observa clarament en aquesta fotografia, on es veu les obres de l'edifici que van construir a tocar de les seves parets. Poc després la Cambra de la Propietat va arribar a un acord amb l'Ajuntament i la va cedir al municipi per poder instal·lar allà, un cop restaurada, el futur Museu de l'Hospitalet, inaugurat el 1971. A canvi la Cambra va obtenir de l'Ajuntament un espaiós entresol situat en un nou edifici de pisos situat a la Rambla de Just Oliveras cantonada carrer Bruc, on encara avui té la seva seu.

Ateneu La Unió. Cinema Ideal. Cinema Lumière.

Aquest edifici va ser construït el 1888 com a seu de l'Ateneu la Unió i comptava amb un gran cafè un jardí i una espaiosa sala d'actes on, des dels anys vint del segle XX van tenir lloc les projeccions del Cinema Ideal , també conegut llavors com a Lumière. Als anys trenta va ser la seu d'Esquerra Republicana de Catalunya a l'Hospitalet. Després de la guerra va ser la seu de l'obra sindical Educación y Descanso. Quan les projeccions es van deixar de fer regularment, cap els anys cinquanta, va ser anomenat novament l'Ateneu i tenia la seu el "Club de Ajedrez Hospitalet". Es trobava al carrer Rossend Arús, núm. 49, cantonada amb el carrer Josep Mª de Sagarra. Va ser enderrocat el 1965 per fer-hi un gran bloc de pisos. Fotografia de 1960.

Estació dels Ferrocarrils Catalans "El Carrilet"

Rètol de l'estació de l'Hospitalet-Centre del Carrilet (Ferrocarrils Catalans S.A.). Al fons, a l'esquerra, la masia de Can Arús. Es realitzaven llavors les obres d'urbanització de la Plaça Verge Montserrat

Inauguració del baixador dels FGC de Sant Josep

Acte d'inauguració del baixador dels FFCC (el Carrilet) al barri de Sant Josep. Hi assisteixen l'alcalde Ramon Solanich i les diverses autoritats civils, religioses i militars. A la fotografia es veu els membres de la comitiva a la plaça Mare de Déu de Montserrat, encara per urbanitzar en aquella època

Estació del Carrilet

Fotografia de l'antiga estació del Carrilet. Estació de l'Hospitalet Centre dels ferrocarrils Catalans anomenat popularment "El Carrilet". Imatge presa mirant cap a Barcelona. Al fons a mà esquerra, la fàbrica tèxtil Can Gomar i Cia. Després de diversos intents, finalment el desembre del 1912 es va obrir la línia de ferrocarril secundari Barcelona (Magòria)-Martorell. El viatge inaugural es va convertir en una festa per tots els municipis on va passar el primer comboi, entre ells L’Hospitalet. Els trens eren llavors de vapor, de fabricació belga, i els cotxes eren de fusta. Hi havia zona per a fumadors, segona i tercera classe, i un reservat per a senyores a segona. L’any 1919 neix la Companyia General dels Ferrocarrils Catalans amb la intenció d’unificar les diferents empreses que gestionaven les tres línies de via estreta. Llavors es crea el tram entre Martorell i Manresa i altres vies, en un important impuls al ferrocarril. A mitjans dels anys 20 comencen les obres per fer arrivar el Carrilet fins a la plaça d’Espanya en una línia soterrada que només era possible fer funcionar amb tren elèctrics. És en aquest moment que comença l’electrificació de tota la xarxa. L’any 1926, el tram Barcelona-Sant Boi era tot elèctric, la qual cosa va fer que augmentés la freqüència de pas per les estacions. La crisi mundial de l’any 1929 i la Guerra Civil van obrir una crisi al Carrilet que no va recuperar la normalitat fins l’any 40. L’any 1957 s’obre la nova estació de Sant Josep. La crisi econòmica dels anys setanta, va portar problemes al Carrilet que va passar de mans privades a ser gestionat per Ferrocarrils Espanyols de Via Estreta (FEVE), que quasi tanca la línia d’Igualada, cosa que la pressió popular va impedir. La creació de la Generalitat fa que l’any 1979 el Carrilet fos gestionat per una nova empresa pública, Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, que torna a impulsar la xara ferroviària per modernitzar-la. El 8 de juliol del 1985, es realitza el soterrament del Carrilet entre Cornellà-Almeda-L’Hospitalet-Sant Josep. L’Hospitalet havia tingut fins llavors vuit passos a nivell, on s’havien produït greus accidents i atropellament de vianants. Dos anys més tard, el soterrament arriba a la plaça d’Espanya i es creen les noves estacions d’Ildefons Cerdà-Ciutat de la Justícia i Gornal. L’any 2007 s’obre la darrera estació d’aquest tram, Europa-Fira. Aquesta estació va ser construïda el 1912. Estava situada a la Plaça Mare de Déu de Montserrat, plaça que va ser anomenada així perquè va ser col·locada al mig d'un parterre de la plaça una imatge de la Verge de Montserrat. Durant molt temps va ser coneguda popularment com a "plaça del bacallà" per la seva característica forma triangular, similar a la d'un bacallà salat obert. A la fotografia s'observa, a l'esquerra, l'antiga estació quan a les vies encara passaven per la superfície i, més al fons, les naus de la fàbrica de tints Gomar i Cia, situada a l'avinguda Pau Casals.

Estació de Ferrocarrils Catalans, S.A. "El Carrilet" de l'Hospitalet Centre

Fotografia de l'antiga estació del Carrilet. Estació de Ferrocarrils Catalans, S.A. de l'Hospitalet Centre, anomenat popularment "El Carrilet". La fotografia està presa des de les vies. La imatge és la núm. 11 d'una sèrie de postals. Al centre de la imatge, l'edifici principal de l'estació, construïda el 1912 i un grup d'homes esperant a l'andana, mentre el tren s'acosta. Al costat de l'estació, un cobert annex. Després de diversos intents, finalment el desembre del 1912 es va obrir la línia de ferrocarril secundari Barcelona (Magòria)-Martorell. El viatge inaugural es va convertir en una festa per tots els municipis on va passar el primer comboi, entre ells L’Hospitalet. Els trens eren llavors de vapor, de fabricació belga, i els cotxes eren de fusta. Hi havia zona per a fumadors, segona i tercera classe, i un reservat per a senyores a segona. L’any 1919 neix la Companyia General dels Ferrocarrils Catalans amb la intenció d’unificar les diferents empreses que gestionaven les tres línies de via estreta. Llavors es crea el tram entre Martorell i Manresa i altres vies, en un important impuls al ferrocarril. A mitjans dels anys 20 comencen les obres per fer arrivar el Carrilet fins a la plaça d’Espanya en una línia soterrada que només era possible fer funcionar amb tren elèctrics. És en aquest moment que comença l’electrificació de tota la xarxa. L’any 1926, el tram Barcelona-Sant Boi era tot elèctric, la qual cosa va fer que augmentés la freqüència de pas per les estacions. La crisi mundial de l’any 1929 i la Guerra Civil van obrir una crisi al Carrilet que no va recuperar la normalitat fins l’any 40. L’any 1957 s’obre la nova estació de Sant Josep. La crisi econòmica dels anys setanta, va portar problemes al Carrilet que va passar de mans privades a ser gestionat per Ferrocarrils Espanyols de Via Estreta (FEVE), que quasi tanca la línia d’Igualada, cosa que la pressió popular va impedir. La creació de la Generalitat fa que l’any 1979 el Carrilet fos gestionat per una nova empresa pública, Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, que torna a impulsar la xara ferroviària per modernitzar-la. El 8 de juliol del 1985, es realitza el soterrament del Carrilet entre Cornellà-Almeda-L’Hospitalet-Sant Josep. L’Hospitalet havia tingut fins llavors vuit passos a nivell, on s’havien produït greus accidents i atropellament de vianants. Dos anys més tard, el soterrament arriba a la plaça d’Espanya i es creen les noves estacions d’Ildefons Cerdà-Ciutat de la Justícia i Gornal. L’any 2007 s’obre la darrera estació d’aquest tram, Europa-Fira. Aquesta estació va ser construïda el 1912. Estava situada a la Plaça Mare de Déu de Montserrat, plaça que va ser anomenada així perquè va ser col·locada al mig d'un parterre de la plaça una imatge de la Verge de Montserrat. Durant molt temps va ser coneguda popularment com a "plaça del bacallà" per la seva característica forma triangular, similar a la d'un bacallà salat obert. A la fotografia s'observa, a l'esquerra, l'antiga estació quan a les vies encara passaven per la superfície, els urinaris al costat i, més al fons, les naus de la fàbrica de tints Gomar i Cia, situada a l'avinguda Pau Casals.

Estació del Carrilet

Fotografia de l'antiga estació del Carrilet. Després de diversos intents, finalment el desembre del 1912 es va obrir la línia de ferrocarril secundari Barcelona (Magòria)-Martorell. El viatge inaugural es va convertir en una festa per tots els municipis on va passar el primer comboi, entre ells L’Hospitalet. Els trens eren llavors de vapor, de fabricació belga, i els cotxes eren de fusta. Hi havia zona per a fumadors, segona i tercera classe, i un reservat per a senyores a segona. L’any 1919 neix la Companyia General dels Ferrocarrils Catalans amb la intenció d’unificar les diferents empreses que gestionaven les tres línies de via estreta. Llavors es crea el tram entre Martorell i Manresa i altres vies, en un important impuls al ferrocarril. A mitjans dels anys 20 comencen les obres per fer arrivar el Carrilet fins a la plaça d’Espanya en una línia soterrada que només era possible fer funcionar amb tren elèctrics. És en aquest moment que comença l’electrificació de tota la xarxa. L’any 1926, el tram Barcelona-Sant Boi era tot elèctric, la qual cosa va fer que augmentés la freqüència de pas per les estacions. La crisi mundial de l’any 1929 i la Guerra Civil van obrir una crisi al Carrilet que no va recuperar la normalitat fins l’any 40. L’any 1957 s’obre la nova estació de Sant Josep. La crisi econòmica dels anys setanta, va portar problemes al Carrilet que va passar de mans privades a ser gestionat per Ferrocarrils Espanyols de Via Estreta (FEVE), que quasi tanca la línia d’Igualada, cosa que la pressió popular va impedir. La creació de la Generalitat fa que l’any 1979 el Carrilet fos gestionat per una nova empresa pública, Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, que torna a impulsar la xara ferroviària per modernitzar-la. El 8 de juliol del 1985, es realitza el soterrament del Carrilet entre Cornellà-Almeda-L’Hospitalet-Sant Josep. L’Hospitalet havia tingut fins llavors vuit passos a nivell, on s’havien produït greus accidents i atropellament de vianants. Dos anys més tard, el soterrament arriba a la plaça d’Espanya i es creen les noves estacions d’Ildefons Cerdà-Ciutat de la Justícia i Gornal. L’any 2007 s’obre la darrera estació d’aquest tram, Europa-Fira. Aquesta estació va ser construïda el 1912. Estava situada a la Plaça Mare de Déu de Montserrat, plaça que va ser anomenada així perquè va ser col·locada al mig d'un parterre de la plaça una imatge de la Verge de Montserrat. Durant molt temps va ser coneguda popularment com a "plaça del bacallà" per la seva característica forma triangular, similar a la d'un bacallà salat obert. A la fotografia s'observa, a l'esquerra, l'antiga estació quan a les vies encara passaven per la superfície, els urinaris al costat i, més al fons, les naus de la fàbrica de tints Gomar i Cia, situada a l'avinguda Pau Casals.

Carrer Barcelona

Obres d'urbanització de la confluència del carrer Barcelona amb l'Avinguda d'Isabel la Catòlica, de recent creació en l'època de la fotografia, 1965. Abans aquest espai era l'entrada a les instal·lacions de Altos Hornos de Cataluña, S. A., coneguda com La Farga, que s'observa a la dreta de la fotografia, avui reconvertida en un gran centre comercial. S'aprecia també, a l'esquerra, el magatzem de la botiga de papereria i cartrons Vidal Vallhonrat i al seu costat el gran restaurant La Marinesca, que tenia entrada també pel carrer d'Enric Prat de la Riba.

Caserna de La Remunta

Aquest monolit, situat al centre de l'abeurador al bel mig del pati d'armes de la caserna, contenia, en cada un dels seus quatre costats, els diferents emblemes de les quatre ordres religioses militars espanyoles. Al regne de Lleó van sorgir les ordres militars d'Alcántara i de Santiago; al Regne de Castella l'ordre de Calatrava i a la Corona d'Aragó va sorgir l'ordre de Montesa. L'ordre d'Alcántara (1154) porta per emblema una creu d'Alcántara, que és una creu grega flordelisada verda. L'ordre de Santiago (del segle XII) porta per emblema una creu de Santiago, que és una creu llatina vermella en forma d'espasa. L'empunyadura estaria a dalt, els extrems del travesser són floronats i l'extrem superior sembla tenir forma de pica. L'ordre de Calatrava (1158), porta per emblema una creu grega flordelisada vermella. L'ordre de Montesa (1317), portava inicialment per emblema una creu vermella, al segle XIX l'emblema va evolucionar fins a una creu grega flordelisada negra, com la creu d'Alcántara o Calatrava, carregada amb una creu vermella al mig, el que avui coneixem com a creu de Montesa. Al fons s'observa la masia de planta basilical on estava situat el comandament de la caserna. L’exèrcit espanyol va llogar, el 1862 , i després va comprar, el 1868, a Mercè Bertrand i Amat, emparentada amb el Baró de Maldà, vídua d'Isidre Angulo i Agustí, la masia de la seva propietat, coneguda com ca n’Angulo, (o Mas Nadal o can Mèlic, pels masovers que la regentaren), edificació del s. XVII, i totes les terres que l’envoltaven, uns 50.000 metres quadrats, per situar allà la que va ser coneguda com Caserna de la Remunta, que va estar activa fins el 1994, quan va passar a ser l'Escola de Capacitació Agrària i Equina de la Generalitat. El 2007 el Ministeri de Defensa, propietari encara del recinte, la va vendre a l'Ajuntament de l'Hospitalet, que va reconvertir el recinte, en part, en el Parc de la Remunta, on es conserva l’antic mas i la gran porta de ferro forjat d'accés a l'antiga caserna.

Estació dels Ferrocarrils Catalans, S.A. "El Carrilet"

Estació de l'Hospitalet Centre del Carrilet. Imatge presa des de l'exterior del recinte. Entre les reixes es pot veure el carrilet aturat a l'andana