Estructura de La Carpa de Can Serra.

Estructura abandonada de la carpa del Teatro Popular Portátil, que va ser instal·lada al barri de Can Serra pel Ministerio de Información y Turismo i l'Ajuntament de l'Hospitalet el 1969. Fa estar activa fins el febrer de 1972, quan una forta tempesta acompanyada d'una gran ventada va destrossar completament la immensa lona que cobria l'estructura. L'elevat cost de fer-ne una altra va motivar que l'Ajuntament, que poc després de l'incident va passar a ser el propietari de la carpa, cedida per un preu simbòlic pel Ministeri, renunciés a construir-ne una altra i deixés l'estructura despullada allà, al solar de Can Serra, on s’hi va estar fins el 1976, quan va ser traslladada a la part de darrera del Parc de Can Buxeres, on es va tornar a muntar i on va romandre fins el 1986. Emilio Pérez Piñero, l'arquitecte que va dissenyar aquesta original carpa de ferro, va néixer a València el 1935 i es va traslladar sent molt petit a Calasparra, Múrcia, on tenia el seu estudi i on va morir prematurament el 1972. El 1957 viatja a Madrid i comença els seus estudis a l'Escola Superior Tècnica d'Arquitectura. El 1961 en el VI Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes celebrat a Londres, va presentar un projecte de 'Teatre Ambulant' amb capacitat per a 500 espectadors. Amb aquest projecte va donar inici a les seves inquietuds estructurals per crear elements de muntatge i desmuntatge ràpid i econòmic en gran similitud amb les obres de Buckminster Fuller. La seva estructura més coneguda, sens dubte, és la cúpula geodèsica del Museu Dalí a Figueres. Després de l'experiència obtinguda a Londres, el 1966 dissenya un Teatro Nacional Desmontable per a 1.800 espectadors per encàrrec del Ministeri d'Informació i Turisme, en l'època del ministre Manuel Fraga Iribarne, per als Festivals d'Espanya. El projecte s'anomenava Teatro Popular Portátil, amb el que el Ministeri pretenia, mitjançant una carpa portàtil, portar el teatre a poblacions que no disposessin d'un edifici teatral amb suficient capacitat com per representar grans espectacles. L'alcalde Vicenç Capdevila, llavors encara ponent de cultura, va aconseguir que aquesta estructura s'instal•lés a l'Hospitalet, a un solar del barri de Can Serra, barri que tot just començava a edificar-se, on van tenir lloc, de 1969 a 1972, diversos cicles de teatre amateur i de teatre professional de tipus clàssic en castellà, en els que es van representar obres de teatre d'autors com Tirso de Molina, Lope de Rueda, Calderon, Lope de Vega, Molière, Arniches, Valle-Inclán, Benavente, Mihura, Salom i Buero Vallejo per a tots els públics, a càrrec de la companyia del Teatro Calderon de Barcelona, dirigida per José Maria Loperena, la Compañía Nacional de Teatro Maria Guerrero de Madrid i la companyia Pequeño Teatro de Barcelona, dirigida per l'actriu Maria Luisa Oliveda. També es van oferir sarsueles com "Marina", d'Arrieta; "La tabernera del puerto", de Sorozábal i "Don Gil de Alcalà", de Penella, a càrrec de la companyia lírica Tomàs Breton de Barcelona dirigida pel baix Manuel Gas. Així mateix van tenir lloc exitoses campanyes escolars pels alumnes de l'Hospitalet a càrrec de la companyia Teatro Universal para Escolares d'Alejandro Ulloa, que va oferir "La vida es sueño" i "El alcalde de Zalamea", de Calderon; "Otelo" i "Hamlet", de Shakespeare; "Los intereses creados", de Benavente i "En flandes se ha puesto el sol", de Marquina. Després se'n va fer càrrec en Ricard Salvat, que va organitzar algunes sessions per alumnes de batxillerat més treballades amb els professors, que podien preparar així l'obra amb anterioritat amb els seus alumnes. Va ser un projecte deficitari econòmicament però d'una gran importància cultural i de molt relleu per a l'Hospitalet d'aquella època.

Estructura de La Carpa de Can Serra, antic Teatro Popular Portátil, a la part de dalt del Parc de Can Buxeres.

Emilio Pérez Piñero, l'arquitecte que va dissenyar aquesta original carpa de ferro, va néixer a València el 1935 i es va traslladar sent molt petit a Calasparra, Múrcia, on tenia el seu estudi i on va morir prematurament el 1972. El 1957 viatja a Madrid i comença els seus estudis a l'Escola Superior Tècnica d'Arquitectura. El 1961 en el VI Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes celebrat a Londres, va presentar un projecte de 'Teatre Ambulant' amb capacitat per a 500 espectadors. Amb aquest projecte va donar inici a les seves inquietuds estructurals per crear elements de muntatge i desmuntatge ràpid i econòmic en gran similitud amb les obres de Buckminster Fuller. La seva estructura més coneguda, sens dubte, és la cúpula geodèsica del Museu Dalí a Figueres. Gràcies a aquest treball, de principis dels anys setanta, es va relacionar personalment amb Salvador Dalí, qui se sentia molt identificat amb les seves idees i plantejaments. Després de l'experiència obtinguda a Londres, el 1966 dissenya un Teatro Nacional Desmontable per a 1.800 espectadors per encàrrec del Ministeri d'Informació i Turisme, en l'època del ministre Manuel Fraga Iribarne, per als Festivals d'Espanya. L'estructura constava de dues cúpules reticulars realitzades en casquets de directriu esfèrica de 31 metres de diàmetre y 11 metres de fletxa. El projecte s'anomenava Teatro Popular Portátil, amb el que el Ministeri pretenia, mitjançant una carpa portàtil, portar el teatre a poblacions que no dispossessin d'un edifici teatral amb suficient capacitat com per representar grans espectacles. Aquesta carpa va anar per primer cop a La Corunya y després a Alcobendas, però no va ser gaire aprofitada pel Ministeri d'Educació. L'alcalde Vicenç Capdevila, llavors encara ponent de cultura, va aconsseguir que aquesta estructura s'instal·lés a l'Hospitalet, a un solar del barri de Can Serra, barri que tot just començava a edificar-se, on van tenir lloc, de 1969 a 1972, diversos cicles de teatre amateur i de teatre professional de tipus clàssic en castellà, en els que es van representar obres de teatre d'autors com Tirso de Molina, Lope de Rueda, Calderon, Lope de Vega, Molière, Arniches, Valle-Inclán, Benavente, Mihura, Salom i Buero Vallejo per a tots els públics, a càrrec de la companyia del Teatro Calderon de Barcelona, dirigida per José Maria Loperena, la Compañía Nacional de Teatro Maria Guerrero de Madrid i la companyia Pequeño Teatro de Barcelona, dirigida per l'actriu Maria Luisa Oliveda. També es van oferir sarsueles com "Marina", d'Arrieta; "La tabernera del puerto", de Sorozábal i "Don Gil de Alcalà", de Penella, a càrrec de la companyia lírica Tomàs Breton de Barcelona dirigida pel baix Manuel Gas. Així mateix van tenir lloc exitoses campanyes escolars pels alumnes de l'Hospitalet a càrrec de la companyia Teatro Universal para Escolares d'Alejandro Ulloa, que va oferir "La vida es sueño" i "El alcalde de Zalamea", de Calderon; "Otelo" i "Hamlet", de Shakespeare; "Los intereses creados", de Benavente i "En flandes se ha puesto el sol", de Marquina. Després se'n va fer càrrec en Ricard Salvat, que va organitzar algunes sessions per alumnes de batxillerat més treballades amb els professors, que podien preparar així l'obra amb anterioritat amb els seus alumnes. En finalitzar la representació els alumnes podien fer preguntes al director i els actors, que es situaven tots a l'escenari. Va ser un projecte deficitari econòmicament però d'una gran importància cultural i de molt relleu per a l'Hospitalet d'aquella època, que va quedar truncat el febrer de 1972 quan una gran tempesta amb una forta ventada va fer malbé totalment la immensa lona que cobria l'estructura. L'elevat cost de fer-ne una altra va motivar que l'Ajuntament, que poc després de l'incident va passar a ser el propietari de la Carpa , cedida per un preu simbólic pel Ministeri, renunciés a construir-ne una altra i deixés l'estructura despullada allà, a Can Serra, en un solar on l’ajuntament franquista de l’alcalde Matías de España havia donat permís per construir 13 blocs de 13 pisos d’alçada. Finalment, les lluites veïnals (els veïns tiraven a terra les tanques que barraven el terreny), l’arribada a l’Ajuntament de l’alcalde Vicenç Capdevila i el nou Pla General Metropolità de l’arquitecte Joan Antoni Solans, van aturar la construcció. En aquell emplaçament va néixer una plaça, un mercat i una escola que porten el nom de la Carpa en record de l’antiga estructura escènica. El 1976 va ser traslladada i muntada a la part del darrere del Parc de Can Buxeres, on va ser finalment desmuntada.

Panoràmica de La Farga i Can Vilumara.

Vista panoràmica de la fàbrica Altos Hornos de Cataluña S.A. -a l'esquerra- i de les sederies Vilumara, a la dreta, amb la seva xemeneia de seixanta metres d'alçada. Al fons destaca el garatge Oliveres, situat entre el carrer Montserrat i el carrer Girona, el campanar de l'església de Santa Eulàlia de Mèrida i les muntanyes del massís del Garraf. Can Vilumara era una fàbrica de teixits, de seda, des del 1907. Des del 1982 és un institut d'educació públic de la ciutat. En el moment que recull la fotografia de Antonio Trujillo, finals dels anys vuitanta del s. XX, La Farga ja havia començat a ser reformada a fons i s'observa que ja havia estat eliminada la gran muntanya de ferralla i el seu sostre, del qual penjava el gran electro-iman. L’origen de la Farga és una modesta fàbrica de fondre ferro, situada al mateix indret on avui encara s’aixeca La Farga, que va ser inaugurada l’any 1902. Amb el temps, però, va arribar a ser una de les millors foneries d’Espanya. Aquest desenvolupament econòmic de l'empresa va anar en paral·lel al creixement urbanístic de l'Hospitalet. La Farga va acabar envoltada de blocs de pisos i la seva activitat industrial, molt contaminant, poc saludable i sorollosa, va acabar sent incompatible amb la ciutat. En plena crisi econòmica de la dècada de 1970, els veïns van mostrar el seu rebuig a un negoci que generava molta feina a la ciutat, però que encara generava més molèsties. La vigilància municipal de les emissions no aconseguirà calmar els ànims dels veïns. El juliol de 1980, tots aquests problemes provocaren una reacció unànime de la ciutadania i de les forces polítiques que cristal·litza en una gran manifestació unitària. L’acte va acabar amb una càrrega policial que va suposar la paradoxa que les forces policials s’enfrontaren a càrrecs electes feia poc temps en les primeres eleccions democràtiques municipals que pocs anys abans, durant el franquisme, havien hagut de fugir d’aquestes mateixes càrregues policials. La lluita es va radicalitzar fins al punt que l’empresa va decidir buscar nous terrenys a Sant Andreu de la Barca per traslladar el seu negoci i va aturar la producció a L’Hospitalet el 1982. Quatre anys més tard, l’Ajuntament compraria l’antiga fàbrica per uns 550 milions de pessetes. La Farga, després d'uns anys inicials en els que van fer-hi actuacions el grup La Fura dels Baus i es va fer servir com recinte firal (Firaciutat el 1985, Firajoc el 1986, etc), va ser reformada en profunditat a finals dels anys vuitanta del s.XX i reconvertida en diverses dependències municipals, un modern recinte apte per a la celebració de tot tipus de fires i congressos, i un centre comercial en règim de concessió d’ús privat durant 75 anys. La nova Farga naixia amb vocació de ser un centre polivalent de titularitat pública que vertebrés el centre de la ciutat, sobre tot en el seu aspecte més comercial.

Panoràmica de La Farga i Can Vilumara.

Vista panoràmica de la fàbrica Altos Hornos de Cataluña S.A. -a l'esquerra- i de les sederies Vilumara, a la dreta. Al fons destaca el garatge Oliveres, situat entre el carrer Montserrat i el carrer Girona, el campanar de l'església de Santa Eulàlia de Mèrida i les muntanyes del masís del Garraf. Can Vilumara era una fàbrica de teixits, de seda, des del 1907. Des del 1982 és un institut d'educació públic de la ciutat. L’origen de la Farga és una modesta fàbrica de fondre ferro, situada al mateix indret on avui encara s’aixeca La Farga, que va ser inaugurada l’any 1902. Amb el temps, però, va arribar a ser una de les millors foneries d’Espanya. Aquest desenvolupament econòmic de l'empresa va anar en paral·lel al creixement urbanístic de l'Hospitalet. La Farga va acabar envoltada de blocs de pisos i la seva activitat industrial, molt contaminant, poc saludable i sorollosa, va acabar sent incompatible amb la ciutat. En plena crisi econòmica de la dècada de 1970, els veïns van mostrar el seu rebuig a un negoci que generava molta feina a la ciutat, però que encara generava més molèsties. La vigilància municipal de les emissions no aconseguirà calmar els ànims dels veïns. El juliol de 1980, tots aquests problemes provocaren una reacció unànime de la ciutadania i de les forces polítiques que cristal·litza en una gran manifestació unitària. L’acte va acabar amb una càrrega policial que va suposar la paradoxa que les forces policials s’enfrontaren a càrrecs electes feia poc temps en les primeres eleccions democràtiques municipals que pocs anys abans, durant el franquisme, havien hagut de fugir d’aquestes mateixes càrregues policials. La lluita es va radicalitzar fins al punt que l’empresa va decidir buscar nous terrenys a Sant Andreu de la Barca per traslladar el seu negoci i va aturar la producció a L’Hospitalet el 1982. Quatre anys més tard, l’Ajuntament compraria l’antiga fàbrica per uns 550 milions de pessetes. La Farga, després d'uns anys inicials en els que van fer-hi actuacions el grup La Fura dels Baus i es va fer servir com recinte firal (Firaciutat el 1985, Firajoc el 1986, etc), va ser reformada en profunditat a finals dels anys noranta del s.XX i reconvertida en diverses dependències municipals, un modern recinte apte per a la celebració de tot tipus de fires i congressos, i un centre comercial en règim de concessió d’ús privat durant 75 anys. La nova Farga naixia amb vocació de ser un centre polivalent de titularitat pública que vertebrés el centre de la ciutat, sobre tot en el seu aspecte més comercial.

Xemeneia de la bòvila Torns al Torrent de Can Nyac o d'en Farré

Xemeneia de l'antiga bòbila "Productes ceràmics i refractaris Joan Torns S.A. " al Torrent de Can Nyac o de'n Farré del barri de Sanfeliu. Al fons, la ciutat d'Esplugues. Tot i que va ser la darrera bòvila en funcionament a l'Hospitalet, en el moment de fer aquesta fotografia, mitjans dels anys vuitanta, algunes parts d'aquesta bòvila ja no estava en funcionament i, situades en un entorn urbanísticament caòtic en aquells moments pel fet d'estar afectats per la propera construcció de la Ronda de Dalt, servien com a dipòsit de reciclatge de bidons, com s'observa a la fotografia. Uns anys després aquesta xemeneia va patir un accident i va quedar escapçada per la meitat, que encara es conserva. Al costat esquerre d'aquesta fotografia, tot i que no surt a la fotografia, hi havia l'aqüeducte o pont de la Mina. A l'altre cantó d'aquest aqüeducte, per on passa ara ben bé la Ronda de Dalt, aquesta bòvila tenia més instal·lacions que sí que encara estaven en funcionament a mitjans dels vuitanta. L'aqüeducte i la xemeneia van quedar rodejats totalment per la Ronda de Dalt. Estan protegits com a bé patrimonials al PEPPA de l'Hospitalet. (Fixa núm. 10). Aquesta fàbrica era a tocar, doncs, de l'aqüeducte que travessava el Torrent de Can Nayac, o d'en Farré, entre l'Hospitalet i Esplugues, conegut com a pont de la mina, que, des de Sant Pere Màrtir, suministrava aigua a Esplugues i l'Hospitalet. Va ser construït per la Companyia General d'Aigües de Barcelona el 1888, segurament substituïnt una construcció anterior divuitesca. És molt similar al del torrent de Can Clota, a Esplugues, molt proper a aquest. Aquesta construcció està dedicada a conduir l'aigua, guanyant un fort desnivell del terreny. És una construcció molt sòlida d'obra vista i maó, format per arcs rebaixats, éssent els centrals de majors dimensions que la resta, que estan suportats per pilars lleugerament atal·lusats. Actualment està en desús. L'aigua corrent va arribar a l'Hospitalet a inicis de la S. XVIII, mitjançant una canonada que venia de la "font de Mas Cunill", que baixaven canalitzades des de la mina excavada a la zona de Finestrelles, a Esplugues, propietat de Rafael d'Amat, primer Baró de Maldà. Habitualment el Baró de Maldà, residia a Barcelona, ​​tot i que una part de l'estiu ho gaudia a l'Hospitalet, durant la Festa Major que se celebrava a mitjans d'agost, commemorant el patró de la ciutat Sant Roc. Aquesta aigua arribava a la casa de l'Baró de Maldà (on ara es troba el carrer amb aquest mateix nom) i a la casa de rector. A la fi de la S. XVIII el Baró de Maldà va cedir a l'ajuntament una part dels seus drets sobre l'aigua i l'ajuntament va construír una font, construint l'antiga torre del repartidor de les aigües d'ús públic. Segons fonts documentals la torre d'aigües del Repartidor va ser construïda el 1867. La plaça on està ubicada rebia el seu nom popular, avui oficial, per estar situada en ella la que va ser, doncs, una de les primeres font públiques de l'Hospitalet, que "repartia" aigua als hospitalencs, construida en terrens que van ser també, i que arribaven fins al al Passatge de Xerricó, de Rafael d'Amat i de Cortada i de Senjust, primer Baró de Maldà, motiu que explica per què a l'Hospitalet hi ha el c/ Baró de Maldà que va del c/ Major a la Plaça del Repartidor. Personatge singular, autor de la monumental crònica de costums divuitesques barcelonines i catalanes "Calaix de sastre", curiosament, no té cap carrer dedicat a la seva memòria a Barcelona, on va néixer.

Xemeneia de la bòvila Torns i aqüeducte del Torrent de Can Nyac o d'en Farré

Xemeneia de l'antiga bòbila "Productes ceràmics i refractaris Joan Torns S.A. " al barri de Sanfeliu. Al fons, muntanya de Sant Pere Màrtir a Esplugues. Tot i que va ser la darrera bòvila en funcionament a l'Hospitalet, en el moment de fer aquesta fotografia, mitjans dels anys vuitanta, algunes parts d'aquesta bòvila ja no estava en funcionament i, situades en un entorn urbanísticament caòtic en aquells moments pel fet d'estar afectats per la propera construcció de la Ronda de Dalt, servien com a dipòsit de reciclatge de bidons. Uns anys després aquesta xemeneia va patir un accident i va quedar escapçada per la meitat, que encara es conserva. A l'altre cantó de l'aqüeducte, per on passa ara la Ronda de Dalt, aquesta bòvila tenia més instal·lacions que sí que encara estaven en funcionament a mitjans dels vuitanta. L'aqüeducte i la xemeneia van quedar rodejats totalment per la Ronda de Dalt. Estan protegits com a bé patrimonials al PEPPA de l'Hospitalet. (Fixa núm. 10). Aquesta fàbrica era a tocar de l'aqüeducte que travessava el Torrent de Can Nayac, o d'en Farré, entre l'Hospitalet i Esplugues, conegut com a pont de la mina, que, des de Sant Pere Màrtir, suministrava aigua a Esplugues i l'Hospitalet. Va ser construït per la Companyia General d'Aigües de Barcelona el 1888, segurament substituïnt una construcció anterior divuitesca. És molt similar al del torrent de Can Clota, a Esplugues, molt proper a aquest. Aquesta construcció està dedicada a conduir l'aigua, guanyant un fort desnivell del terreny. És una construcció molt sòlida d'obra vista i maó, format per arcs rebaixats, éssent els centrals de majors dimensions que la resta, que estan suportats per pilars lleugerament atal·lusats. Actualment està en desús. L'aigua corrent va arribar a l'Hospitalet a inicis de la S. XVIII, mitjançant una canonada que venia de la "font de Mas Cunill", que baixaven canalitzades des de la mina excavada a la zona de Finestrelles, a Esplugues, propietat de Rafael d'Amat, primer Baró de Maldà. Habitualment el Baró de Maldà, residia a Barcelona, ​​tot i que una part de l'estiu ho gaudia a l'Hospitalet, durant la Festa Major que se celebrava a mitjans d'agost, commemorant el patró de la ciutat Sant Roc. Aquesta aigua arribava a la casa de l'Baró de Maldà (on ara es troba el carrer amb aquest mateix nom) i a la casa de rector. A la fi de la S. XVIII el Baró de Maldà va cedir a l'ajuntament una part dels seus drets sobre l'aigua i l'ajuntament va construír una font, construint l'antiga torre del repartidor de les aigües d'ús públic. Segons fonts documentals la torre d'aigües del Repartidor va ser construïda el 1867. La plaça on està ubicada rebia el seu nom popular, avui oficial, per estar situada en ella la que va ser, doncs, una de les primeres font públiques de l'Hospitalet, que "repartia" aigua als hospitalencs, construida en terrens que van ser també, i que arribaven fins al al Passatge de Xerricó, de Rafael d'Amat i de Cortada i de Senjust, primer Baró de Maldà, motiu que explica per què a l'Hospitalet hi ha el c/ Baró de Maldà que va del c/ Major a la Plaça del Repartidor. Personatge singular, autor de la monumental crònica de costums divuitesques barcelonines i catalanes "Calaix de sastre", curiosament, no té cap carrer dedicat a la seva memòria a Barcelona, on va néixer.

Camí de Can Nyac amb Can Cervera a la dreta.

Camí de Can Nyac, entre l'Hospitalet i Esplugues, amb Can Cervera a la dreta. Situada en una zona d'Esplugues encara per urbanitzar, entre els municipis d'Esplugues i l'Hospitalet, Can Cervera és una masia del segle XVIII, d’estil neoclàssic, de planta baixa, pis i golfes, amb teulada a dues aigües, el carener de la qual és paral·lel a la façana principal. Aquesta s’obre amb dos portals, un de llinda recta i l’altre d’arc rebaixat. Està presidida per un porxo que fa de balcó del pis i coronada per un frontó triangular. Per damunt de la teulada s’alça una airosa torratxa. Està catalogada com a patrimoni arquitectònic local de la ciutat d’Esplugues, que apareix al fons de la imatge. La primera notícia es troba en l'estadística demogràfica de l'any 1716, en la qual es menciona Josep Cervera, notari de Barcelona, propietari d'una casa en despoblat sobre el terme de l'Hospitalet de Llobregat. El Baró de Maldà dóna fe de l'existència d'aquesta casa l'any 1770. Al segle XIX aquest antic mas fou reformat i adaptat per a casa d'estiueig. Actualment està pendent d'una futura rehabilitació i de l'urbanització de tot l'entorn, ple d'horts furtius i en part molt degradat.

Aqüeducte del Torrent de Can Clota i Can Cervera al fons, al terme municipal d'Esplugues

Situada en una zona d'Esplugues encara per urbanitzar, entre els municipis d'Esplugues i l'Hospitalet, Can Cervera és una masia del segle XVIII, d’estil neoclàssic, de planta baixa, pis i golfes, amb teulada a dues aigües, el carener de la qual és paral·lel a la façana principal. Aquesta s’obre amb dos portals, un de llinda recta i l’altre d’arc rebaixat. Està presidida per un porxo que fa de balcó del pis i coronada per un frontó triangular. Per damunt de la teulada s’alça una airosa torratxa. Està catalogada com a patrimoni arquitectònic local de la ciutat d’Esplugues, que apareix al fons de la imatge. La primera notícia es troba en l'estadística demogràfica de l'any 1716, en la qual es menciona Josep Cervera, notari de Barcelona, propietari d'una casa en despoblat sobre el terme de l'Hospitalet de Llobregat. El Baró de Maldà dóna fe de l'existència d'aquesta casa l'any 1770. Al segle XIX aquest antic mas fou reformat i adaptat per a casa d'estiueig. Actualment està pendent d'una futura rehabilitació i de l'urbanització de tot l'entorn, ple d'horts furtius i en part molt degradat. L'aqüeducte és molt proper i gairebé idèntic, però més llarg, que l'aqüeducte que travessava el Torrent de Can Nayac, o d'en Farré, entre l'Hospitalet i Esplugues, conegut com a pont de la mina, que, des de Sant Pere Màrtir, suministrava aigua a Esplugues i l'Hospitalet. Va ser construït per la Companyia General d'Aigües de Barcelona el 1888, segurament substituïnt una construcció anterior divuitesca. Aquesta construcció està dedicada a conduir l'aigua, guanyant un fort desnivell del terreny. És una construcció molt sòlida d'obra vista i maó, format per arcs rebaixats, éssent els centrals de majors dimensions que la resta, que estan suportats per pilars lleugerament atal·lusats. Actualment està en desús. L'aigua corrent va arribar a l'Hospitalet a inicis de la S. XVIII, mitjançant una canonada que venia de la "font de Mas Cunill", que baixaven canalitzades des de la mina excavada a la zona de Finestrelles, a Esplugues, propietat de Rafael d'Amat, primer Baró de Maldà. Habitualment el Baró de Maldà, residia a Barcelona, ​​tot i que una part de l'estiu ho gaudia a l'Hospitalet, durant la Festa Major que se celebrava a mitjans d'agost, commemorant el patró de la ciutat Sant Roc. Aquesta aigua arribava a la casa de l'Baró de Maldà (on ara es troba el carrer amb aquest mateix nom) i a la casa de rector. A la fi de la S. XVIII el Baró de Maldà va cedir a l'ajuntament una part dels seus drets sobre l'aigua i l'ajuntament va construír una font, construint l'antiga torre del repartidor de les aigües d'ús públic. Segons fonts documentals la torre d'aigües del Repartidor va ser construïda el 1867. La plaça on està ubicada rebia el seu nom popular, avui oficial, per estar situada en ella la que va ser, doncs, una de les primeres font públiques de l'Hospitalet, que "repartia" aigua als hospitalencs, construida en terrens que van ser també, i que arribaven fins al al Passatge de Xerricó, de Rafael d'Amat i de Cortada i de Senjust, primer Baró de Maldà, motiu que explica per què a l'Hospitalet hi ha el c/ Baró de Maldà que va del c/ Major a la Plaça del Repartidor. Personatge singular, autor de la monumental crònica de costums divuitesques barcelonines i catalanes "Calaix de sastre", curiosament, no té cap carrer dedicat a la seva memòria a Barcelona, on va néixer.

Aqüeducte del Torrent de Can Clota, a Esplugues

Situat al Torrent de Can Clota, a Esplugues, en un entorn pendent encara d'urbanitzar, avui ple d'horts furtius i en part molt degradat, aquest aqüeducte, que està catalogat com a patrimoni d'interès local per la ciutat d'Esplugues, és molt proper i gairebé idèntic, però més llarg, que l'aqüeducte que travessava el Torrent de Can Nayac, o d'en Farré, entre l'Hospitalet i Esplugues, conegut com a pont de la mina, que, des de Sant Pere Màrtir, suministrava aigua a Esplugues i l'Hospitalet. Va ser construït per la Companyia General d'Aigües de Barcelona el 1888, segurament substituïnt una construcció anterior divuitesca. Aquesta construcció està dedicada a conduir l'aigua, guanyant un fort desnivell del terreny. És una construcció molt sòlida d'obra vista i maó, format per arcs rebaixats, éssent els centrals de majors dimensions que la resta, que estan suportats per pilars lleugerament atal·lusats. Actualment està en desús. L'aigua corrent va arribar a l'Hospitalet a inicis de la S. XVIII, mitjançant una canonada que venia de la "font de Mas Cunill", que baixaven canalitzades des de la mina excavada a la zona de Finestrelles, a Esplugues, propietat de Rafael d'Amat, primer Baró de Maldà. Habitualment el Baró de Maldà, residia a Barcelona, ​​tot i que una part de l'estiu ho gaudia a l'Hospitalet, durant la Festa Major que se celebrava a mitjans d'agost, commemorant el patró de la ciutat Sant Roc. Aquesta aigua arribava a la casa de l'Baró de Maldà (on ara es troba el carrer amb aquest mateix nom) i a la casa de rector. A la fi de la S. XVIII el Baró de Maldà va cedir a l'ajuntament una part dels seus drets sobre l'aigua i l'ajuntament va construír una font, construint l'antiga torre del repartidor de les aigües d'ús públic. Segons fonts documentals la torre d'aigües del Repartidor va ser construïda el 1867. La plaça on està ubicada rebia el seu nom popular, avui oficial, per estar situada en ella la que va ser, doncs, una de les primeres font públiques de l'Hospitalet, que "repartia" aigua als hospitalencs, construida en terrens que van ser també, i que arribaven fins al al Passatge de Xerricó, de Rafael d'Amat i de Cortada i de Senjust, primer Baró de Maldà, motiu que explica per què a l'Hospitalet hi ha el c/ Baró de Maldà que va del c/ Major a la Plaça del Repartidor. Personatge singular, autor de la monumental crònica de costums divuitesques barcelonines i catalanes "Calaix de sastre", curiosament, no té cap carrer dedicat a la seva memòria a Barcelona, on va néixer.

La Carretera d'Esplugues durant anys va ser zona de pràctiques de conduir

- 80: La Carretera d'Esplugues durant anys va ser zona de pràctiques de conduir

Descampats del barri de Sanfeliu

LA CIUTAT 200P 8D/Sanfeliu/Sanfeliu (descampat)

Rambla Just Oliveras abans de fer el passeig continu amb la Rambla Marina, quan hi havia un parc infantil

"LA CIUTAT 200P 8D/Centre/Just Oliveras rbla

Jocs infantils del Parc de Can Buxeres

Festes i celebracions 128P 7D/Cicle de vida/Infantesa

Nois jugant al parc de Can Buxeres

Festes i celebracions 128P 7D/Cicle de vida/Joves