Are you sure you want to delete this item? Are you sure you want to delete these 0 items?

Processing...

Your assets are ready. If the download does not start automatically, click Download.

  • AMHLAF0000500.jpg
    Cal Noiet
    Vista de la masia de Cal Noiet i camps que l'envolten, després d'una nevada. Situada a la Marina (a la zona on posteriorment es va construir Mercabarna).
    Agricultura i ramaderia
    Cal Noiet
    Climatologia
    La Marina
    Masies
    Natura i medi ambient
    Nevades
  • AMHLAF0000969.jpg
    Fàbrica "Tecla Sala e Hijos S.A."
    Imatge de la fàbrica Tecla Sala en els seus darrers moments en funcionament, a començaments dels anys vuitanta del segle XX, anys en els que la indústria tèxtil catalana va gairebé desaparèixer a causa de la crisi econòmica dels anys setanta i l'inici de la deslocalització empresarial, amb la seva tanca perimetral i l'antiga zona esportiva pels treballadors convertida llavors en un descampat. Poc temps després l'Ajuntament de l'Hospitalet la va comprar als seus propietaris, la família Riera i Sala, amb la intenció de poder reconvertir aquest esplèndid edifici fabril en un important centre cultural, com va començar a ser a partir de la dècada dels noranta, en la que es van començar a realitzar exposicions d'art contemporani català i va servir com a centre d'operacions de diferents companyies teatrals, com el GAT de l'Hospitalet o La Fura dels Baus. La seva completa remodelació i modernització va tenir lloc ja entrat el segle XXI, quan es va reinaugurar, després d'una important intervenció arquitectònica que va tenir un cost de 3'5 milions d'euros, realitzada a càrrec de l despatx d'arquitectura com a espectacular Mediateca-Biblioteca Central de l'Hospitalet, Centre d'Art Contemporani i seu de diferents entitats ciutadanes, com el Centre d'Art i Pensament TPK, la Fundació Arranz-Bravo i el Centre d'Estudis de l'Hospitalet. L’origen de la fàbrica Tecla Sala es remunta a 1855, quan la família Basté, de Capellades, va instal·lar allà un molí paperer que aprofitava el salt d'aigua del Canal de la Infanta. La família Basté va decidir començar també amb el negoci tèxtil i va encarregar un projecte per a un nou edifici fabril a l’arquitecte Claudi Duran Ventosa el 1892. El resultat va ser una construcció industrial d’estil manxesterià, amb murs de maó vist, de tres pisos d'alçada, format per tres grans naus de molta llargària, essent la central més ample i alta que les laterals. La teulada és a doble vessant, amb el carener paral·lel a la façana principal, i l'estructura de l'encavallada de ferro. Va esdevenir aviat una de les fàbriques de filatures de cotó més importants del país, propietat, des de 1913, de Joan Riera i Sala, empresari tèxtil de Roda de Ter, on tenia també una important indústria, i des de 1926, quan va morir, de la seva dona, la senyora Tecla Sala i Miralpeix (Roda de Ter, 1886 - Barcelona, 1973). Posteriorment en el mateix recinte s'hi va construir una caseta d'estil modernista que va tenir al llarg del temps diversos usos: casa del director, guarderia, escola i finalment infermeria, de la que va ser responsable durant molts anys el Dr. Ramon Solanich i Riera, nebot de la Sra. Tecla Sala, que va ser alcalde de l'Hospitalet de 1956 a 1962. (Fitxa núm. 32 del PEPPA, Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de l'Ajuntament de l'Hospitalet).
    Arquitectura i urbanisme
    Edificis
    Indústries
    Patrimoni
    Patrimoni arquitectònic
    Tecla Sala e Hijos S.A. (Tecla Sala)
  • AMHLAF0000506.jpg
    Prolongació de la Granvia ("calle Cortes") al seu pas per la plana de la Marina de l'Hospitalet
    Imatge de la Gran Via en obres entorn els anys 1930.La seva obertura es feu travessant la plana de la Marina, per la seva part alta. A costat i costat es poden veure algunes xemeneixes de fàbriques properes, com, a l'esquerra, l'antiga Caralt y Cia, la propietat de la qual era ja en aquesta època de Delmir de Caralt i Matheu en solitari i que va ser coneguda com a Can Caralt o El cànem. També es pot distingir la fàbrica Viuda e Hijos de Jaime Trias, anomenada després de la guerra civil com a Godó y Trias S.A., que era coneguda popularment com "Les Sangoneres". Imatge de la Gran Via en obres, Es pot veure com la seva obertura es feu travessant la plana de la Marina, per la seva part alta. A costat i costat es poden veure algunes xemeneixes de les fàbriques properes, com Viuda e Hijos de Jaime Trias, anomenada després com a Godó y Trias S.A, (popularment coneguda com "les sangoneres", pel lloc on hi era, el pla de les sangoneres) que quedaria en part també afectada. A la part esquerra de la fotografia hi ha un grup d'homes fent feines del camp carregant material a un carro tirat per un cavall. Per la carretera avança un gran automòbil, que sembla un cotxe de línia. Al fons a la dreta es poden veure les cúpules del Palau Nacional, sobre la muntanya de Montjuïc Les negociacions amb els propietaris agrícoles de la plana del sector de la Marina per tal de poder prolongar aquesta via al seu pas per l'Hospitalet es van iniciar el 1923, essent alcalde de l'Hospitalet en Josep Muntané i Almirall. Van finalitzar el 1927, en l'època de la dictadura de Primo de Rivera, essent alcalde de l'Hospitalet Tomás Giménez Bernabé, que va aconsseguir la cessió, per part dels propietaris, si us plau per força, de quatre km. de terreny per tal de poder ampliar la Gran Via, anomenada llavors carrer Cortes, fins el riu Llobregat. La negociació va ser difícil, perquè formalment les terres dels propietaris agrícoles de la Marina, ja havien estat agregades el 1920 per l'Estat, si us plau per força, al municipi de Barcelona per fer el port franc -que mai es va fer- i això va generar molt malestar i molts litigis. L'Ajuntament de l'Hospitalet, essent encara alcalde en Tomás Giménez, va realitzar un acte solemne al consistori l'agost de 1929 on es va protestar formalment per aquella agregació, i es va manifestar la impossibilitat de poder negociar l'ampliació de la "Calle Cortes" al seu pas per l'Hospitalet amb els propietaris agrícoles perquè les seves terres eren formalment ja de Barcelona, Amb aquest acte es va intentar embolicar una mica la troca amb la intenció de recuperar-les per a l'Hospitalet, però Tomàs Giménez no ho va aconseguir. El premi de consolació pel municipi va ser la concessió del títol de Ciutat. Però els litigis dels propietaris de les terres, que van ser posteriorment expropiats, van durar molts anys. La família Carbonell Espinosa, per exemple, propietària de 140.000 metres quadrats, els terrenys on ara hi ha Mercabarna, la Nissan i diferents vies, va guanyar finalment un judici el 2012 al Consorci de la Zona Franca per una demanda interposada el 1996 i va ser indemnitzada, 92 anys després, pel Consorci de la Zona Franca amb 14 milions d'euros per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme. L'objectiu de l'Ajuntament de Barcelona era poder conectar Barcelona amb l'aeròdrom de El Prat, que ja funcionava amb vols regulars comercials i era, cada cop més, una porta d'entrada a la ciutat per un mitjà de transport que connectava Barcelona amb tot el món. L’any 1916 es constitueix el Real Aeroclub de Catalunya, societat esportiva formada membres de l’alta burgesia catalana i s’ inaugura l’Escola Catalana d’Aviació, primera escola d’aviació, on es van provar els primers productes de la indústria aeronàutica catalana i es van disputar els primers concursos i competicions esportives. Escullen el Delta del riu Llobregat com a emplaçament del primer camp de vols de Catalunya, prop de l’estany d’ El Remolar, a Viladecans, a tocar de El Prat de Llobregat, on curiosament hi havia una granja avícola que es deia La Volateria i que donaria nom al futur aeròdrom, situat a 14 kilòmetres de Barcelona. Al desembre de 1918 l’empresa d’aviació Latécoère inaugura la línia Toulouse-Casablanca, amb escala a la Volateria, amb 2 vols setmanals, convertint l’aeròdrom en el primer de Barcelona i d’Espanya amb vols comercials. Des del 1919 estava habilitat com a aeroport provisional de Barcelona, amb pistes d’una extensió de 1.000 × 400 m. A causa de la crisi que patí l’Aeroclub de Catalunya a partir del 1920, l’aeròdrom es fa servir també com a base per a la flota de Zeppelin i hidroavions de l'Armada i de l'Exèrcit de Terra Espanyol. Els serveis comercials regulars van començar el 1927 amb la línia d'Iberia que l'unia amb l'Aeroport de Cuatro Vientos de Madrid. Aquesta línia va ser la primera línia d'Iberia.
    Agricultura i ramaderia
    Arquitectura i urbanisme
    Carrers
    Carros i carruatges
    Cotxes
    Godó i Trías S.A. (Les Sangoneres)
    Indústries
    La Marina
    Obres
    Transports
    Viuda e Hijos de Jaime Trias
    Caralt y Pérez S.A.
    Can Caralt
  • AMHLAF0000863.jpg
    Cruïlla de l'avinguda Josep Tarradellas amb l'avinguda d'Isabel la Catòlica
    Cruïlla del que avui és l'avinguda de Josep Tarradellas amb l'avinguda d'Isabel La Catòlica. Vista de l'antic camí de Sant Joan o del Cementiri -després carrer Alpes i posteriorment avinguda de Josep Tarradellas-. A l'esquerra, fàbrica de tallar marbre, fundada per Nemesio Singla que, el 1914, va passar a mans de Tomàs Giménez Bernabé, treballador de la casa que de 1923 a 1930 va ser líder de la Unión Patriótica i alcalde de l'Hospitalet imposat durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera. A la dreta, al fons, fàbrica de ceràmica de Cosme Toda
    Arquitectura i urbanisme
    Carrers
    Cosme Toda
    Indústries
    Marbres Tomás Giménez
    Vistes
    Xemeneïes
  • AMHLAF0004442.jpg
    Fàbrica tèxtil d'Eliseu Argente
    Aquesta fàbrica de filats i teixits de cotó estava ubicada a la carretera de Santa Eulàlia, núm. 6. Foto interior. L'home calb és l'Eliseu Argente i els nens són els seus fills. D'esquerra a dreta: Rosita, Eliseu (bata blanca) i Mercedes Argente.
    Arquitectura i urbanisme
    Eliseu Argente (tèxtil)
    Indústries
    Interiors
  • AMHLAF0001650.jpg
    Fàbrica Tecla Sala e Hijos, S.A.
    Fàbrica Tecla Sala (núm. 032 del PEPPA). Fotografia de Ramon Solanich i Riera a les escales d'entrada a la casa del director, on posteriorment va estar instal·lada l'infermeria, dirigida per ell mateix com a metge que va ser d'aquesta empresa de la seva tia, Tecla Sala i Miralpeix.
    Adulta/vella
    Home
    Indústries
    Patrimoni arquitectònic
    Tecla Sala e Hijos S.A. (Tecla Sala)
  • AMHLAF0024349.tif
    Cobla toca sardanes a la plaça Espanyola als anys vuitanta
    A l'esquerra de la imatge hi ha un membre de la guàrdia urbana.
    Associacions i entitats
    Cobla la Principal de Collblanc
    Culturals i socio culturals
    Festes
    Folklore
    Sardanes
    Actes oficials
  • AMHLAF0024506.jpg
    Avinguda Fabregada, cantonada amb el carrer Arts i Oficis
    Avinguda Fabregada, cantonada amb el carrer Arts i Oficis mirant cap a Can Serra.
    Arquitectura i urbanisme
    Carrers
    Cotxes
    Obres
    Transports
  • AMHLAF0024618.jpg
    L'art jove a la carpa de Can Serra
    En aquesta fotografia de 1986 veiem l'estructura geodèsica dissenyada el 1966 per l'enginyer Emilio Pérez Piñerode que va acollir l'anomenat Teatro Popular Portátil, situada al barri de Can Serra, ja abandonada, donant aixopluc a una instal·lació artística que formava part de l'innovador projecte L'Art Jove 86, d'ajuts a projectes d'instal·lacions artístiques d'art jove al carrer promogut pel conjunt de les Aules de Cultura de la ciutat. Emilio Pérez Piñero, l'arquitecte que va dissenyar aquesta original carpa de ferro, va néixer a València el 1935 i es va traslladar sent molt petit a Calasparra, Múrcia, on tenia el seu estudi i on va morir prematurament el 1972. El 1957 viatja a Madrid i comença els seus estudis a l'Escola Superior Tècnica d'Arquitectura. El 1961 en el VI Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes celebrat a Londres, va presentar un projecte de 'Teatre Ambulant' amb capacitat per a 500 espectadors. Amb aquest projecte va donar inici a les seves inquietuds estructurals per crear elements de muntatge i desmuntatge ràpid i econòmic en gran similitud amb les obres de Buckminster Fuller. La seva estructura més coneguda, sens dubte, és la cúpula geodèsica del Museu Dalí a Figueres. Gràcies a aquest treball, de principis dels anys setanta, es va relacionar personalment amb Salvador Dalí, qui se sentia molt identificat amb les seves idees i plantejaments. Després de l'experiència obtinguda a Londres, el 1966 dissenya un Teatro Nacional Desmontable per a 1.800 espectadors per encàrrec del Ministeri d'Informació i Turisme, en l'època del ministre Manuel Fraga Iribarne, per als Festivals d'Espanya. L'estructura constava de dues cúpules reticulars realitzades en casquets de directriu esfèrica de 31 metres de diàmetre y 11 metres de fletxa. El projecte s'anomenava Teatro Popular Portátil, amb el que el Ministeri pretenia, mitjançant una carpa portàtil, portar el teatre a poblacions que no dispossessin d'un edifici teatral amb suficient capacitat com per representar grans espectacles. Aquesta carpa va anar per primer cop a La Corunya y després a Alcobendas, però no va ser gaire aprofitada pel Ministeri d'Educació. L'alcalde Vicenç Capdevila, llavors encara ponent de cultura, va aconsseguir que aquesta estructura s'instal·lés a l'Hospitalet, a un solar del barri de Can Serra, barri que tot just començava a edificar-se, on van tenir lloc, de 1969 a 1972, diversos cicles de teatre amateur i de teatre professional de tipus clàssic en castellà, en els que es van representar obres de teatre d'autors com Tirso de Molina, Lope de Rueda, Calderon, Lope de Vega, Molière, Arniches, Valle-Inclán, Benavente, Mihura, Salom i Buero Vallejo per a tots els públics, a càrrec de la companyia del Teatro Calderon de Barcelona, dirigida per José Maria Loperena, la Compañía Nacional de Teatro Maria Guerrero de Madrid i la companyia Pequeño Teatro de Barcelona, dirigida per l'actriu Maria Luisa Oliveda. També es van oferir sarsueles com "Marina", d'Arrieta; "La tabernera del puerto", de Sorozábal i "Don Gil de Alcalà", de Penella, a càrrec de la companyia lírica Tomàs Breton de Barcelona dirigida pel baix Manuel Gas. Així mateix van tenir lloc exitoses campanyes escolars pels alumnes de l'Hospitalet a càrrec de la companyia Teatro Universal para Escolares d'Alejandro Ulloa, que va oferir "La vida es sueño" i "El alcalde de Zalamea", de Calderon; "Otelo" i "Hamlet", de Shakespeare; "Los intereses creados", de Benavente i "En flandes se ha puesto el sol", de Marquina. Després se'n va fer càrrec en Ricard Salvat, que va organitzar algunes sessions per alumnes de batxillerat més treballades amb els professors, que podien preparar així l'obra amb anterioritat amb els seus alumnes. En finalitzar la representació els alumnes podien fer preguntes al director i els actors, que es situaven tots a l'escenari. Va ser un projecte deficitari econòmicament però d'una gran importància cultural i de molt relleu per a l'Hospitalet d'aquella època, que va quedar truncat el febrer de 1972 quan una gran tempesta amb una forta ventada va fer malbé totalment la immensa lona que cobria l'estructura. L'elevat cost de fer-ne una altra va motivar que l'Ajuntament, que poc després de l'incident va passar a ser el propietari de la Carpa , cedida per un preu simbólic pel Ministeri, renunciés a construir-ne una altra i deixés l'estructura despullada allà, a Can Serra, en un solar on l’ajuntament franquista de l’alcalde Matías de España havia donat permís per construir 13 blocs de 13 pisos d’alçada. Finalment, les lluites veïnals (els veïns tiraven a terra les tanques que barraven el terreny), l’arribada a l’Ajuntament de l’alcalde Vicenç Capdevila i el nou Pla General Metropolità de l’arquitecte Joan Antoni Solans, van aturar la construcció. En aquell emplaçament va néixer una plaça, un mercat i una escola que porten el nom de la Carpa en record de l’antiga estructura escènica. El 1976 va ser traslladada i muntada a la part del darrere del Parc de Can Buxeres, on va ser finalment desmuntada i traslladada a Madrid, cedida temporalment al Ministeri d'Indústria, que va fer construir una nova lona per a l'estructura per poder-la fer servir, al Paseo de los Coches del Parque del Retiro per a l'exposició TECNONOVA 87, del Centro para el Desarrollo Tecnológico y Industrial CDTI. La Carpa ja no va tornar a l'Hospitalet.
    Arts plàstiques
    Aules de Cultura
    Cultura
    Educació
    Equipaments culturals
    Teatre popular portàtil
  • AMHLAF0000978.jpg
    Encants vells de Collblanc
    Encants vells al barri de Collblanc. A primer terme es veu una mula tirant d'un carro i un carrer amb barraques de fusta i uralita a dues bandes. Davant de les portes hi ha diferents objectes per vendre: sommier de molles, mobles diversos, etc.
    Activitats econòmiques
    Carros i carruatges
    Encants vells
    Mercats
    Transports
  • AMHLAF0110827.tif
    Interior de l'escorxador municipal
    Treballadors de l'escorxador municipal de la dècada de 1960.
    Escorxador
    Escorxador Municipal
    Sanitat i salut
  • AMHLAF0000221.jpg
    Mercat de Collblanc
    Col·locació de la primera pedra del mercat de Collblanc en l'època de l'Alcaldia de Tomás Giménez (mandat 1923-1930). Presidint la taula, l'alcalde Tomás Giménez, una autoritat militar i una altra persona sense identificar. En el moment de la imatge, el capellà està beneïnt l'obra. El mercat es va inaugurar el 14 de maig de 1932 i l'arquitecte va ser Ramon Puig Gairalt. Està catalogat en el PEPPA amb el núm. 15
    Acte d'inici d'obres
    Actes oficials
    Activitats econòmiques
    Alcaldes
    Arquitectura i urbanisme
    Mercat de Collblanc
    Mercats
    Obres
    Política i administració pública
  • AMHLAF0059661.jpeg
    Inauguració de l'expòsició dedicada al pintor Rafael Barradas al Museu de l'Hospitalet en l'època de l'alcalde Joan Perelló i Masllorens (1973-1977)
    Intervenció del director-fundador del Museu de l'Hospitalet, Francesc Marcé i Sanabra
    Arts plàstiques
    Cultura
    Pintura
  • AMHLAF0025865.jpeg
    Activitats al voltant de l'exposició de Picasso al Museu
    Arts plàstiques
    Cultura
    Equipaments culturals
    Museu
    Pintura
  • AMHLAF0025863.jpeg
    Inauguració de l'exposició d'escultures de Montserrat Sastre al Museu
    Arts plàstiques
    Cultura
    Escultura
    Equipaments culturals
    Museu
  • AMHLAF0025864.jpeg
    Inauguració de l'exposició d'escultures de Montserrat Sastre al Museu
    Arts plàstiques
    Cultura
    Escultura
    Equipaments culturals
    Museu
  • AMHLAF0025866.jpeg
    Exposició sobre el cinema al Museu "Cinema Ahir"
    Arts visuals
    Cinema
    Cultura
    Educació
    Formació
    Xerrades
    Equipaments culturals
    Museu
  • AMHLAF0044055.jpeg
    Exposició homenatge Picasso i cicle conferències, Museu
    Arts plàstiques
    Cultura
    Educació
    Formació
    Pintura
    Xerrades
    Equipaments culturals
    Museu
  • AMHLAF0059643.jpeg
    Presentació del llibre "25 imatges de la Història de l'Hospitalet" a la sala de Plens.
    El llibre "25 imatges de la història de l'Hospitalet" va ser publicat per la sucursal del Banc de Bilbao de l'Hospitalet, que es va ubicar el 1954 a la cantonada del carrer Barcelona amb la Rambla de Just Oliveras, per commemorar el vint-i-cinquè aniversari del seu establiment a l'Hospitalet. El llibre, amb textos del director-fundador del Museu de l'Hospitalet, en Francesc Marcé i Sanabra i il·lustracions de Joan-Andreu Vallvé i Cordomí, va tenir un tiratge de 10.000 exemplars i va ser un dels primers llibres sobre la història del municipi, que el banc regalava als seus millors clients hospitalencs. Es va presentar al Saló de Plens de l'Ajuntament de l'Hospitalet el 1979, any en el que van tenir lloc, el 3 d'abril, les primeres eleccions democràtiques als ajuntaments. A l'Hospitalet la primera força política va resultar ser el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC_PSOE), que va obtenir 12 regidors dels 27 que constituïen el Consistori i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) en va obtenir 11. Els dos caps de llista d'aquelles eleccions, Juan Ignacio Pujana Fernández pel PSC i Francesc Candel Tortajada pel PSUC, van ser nomenats alcalde el primer i Ponent de Cultura el segon. Aquest acte va ser un dels primers d'aquell nou consistori. A l'esquerra, amb barba i ulleres, l'autor del llibre, en Francesc Marcé, el representant del Banc de Bilbao, l'Alcalde, Juan Ignacio Pujana, el Ponent de Cultura, Francesc Candel i, al seu costat, que no surt a la fotografia, l'il·lustrador Joan-Andreu Vallvé.
    Cultura
    Lletres
    Llibres
  • AMHLAF0059575.jpeg
    Exposició i homenatge a la il·lustradora Lola Anglada al Museu de l'Hospitalet.
    El director-fundador del Museu de l'Hospitalet, Francesc Marcé i Sanabra, diu unes paraules a la inauguració de l'exposició de dibuixos de Lola Anglada, asseguda, en presència del crític d'art Alexandre Cirici i Pellicer, a la dreta. A la fotografia també es poden apreciar dues escultures que representen a Sant Roc i Santa Eulàlia.
    Arts plàstiques
    Cultura
    Dibuix
    Festes
    Homenatges
  • AMHLAF0000706.jpg
    Kermesse als jardins de Casa España
    Retrat d'un grup d'homes a l'espectacular jardí de la Casa España, avui desapareguts. Tots ells son homes destacats de la Vila: autoritats civils, polítiques i religioses. Hi ha 4 homes asseguts i darrera, una filera d'homes drets. D'esquerra a dreta: Antoni Duch (Guàrdia Urbà), Charles, Peret Beleta, Pujol (Sisó), Llopis, Jornet, Pastor (oncle de Romaguera), Piera, Carlitos "Xafarranxo", Enric Ventura, i Rocosa. I asseguts: Martínez, Just Oliveras Prats (Alcalde, aquí amb bigoti), Mn. Angel Rovira (Rector de Santa Eulàlia de Mèrida), España, amb bigoti. Imatge fou presa en motiu d'una kermesse celebrada als jardins de la finca per recollir diners amb finalitats benèfiques. La Casa España està catalogada al PEPPA amb el núm. 100-10. Probablement es tracta d'una reproducció d'una fotografia publicada en premsa.
    Arquitectura i urbanisme
    Casa España
    Celebracions
    Edificis
    Festes
    Militars
    Oficis i ocupacions
    Polítics
    Religiosos
    Serveis socials
  • AMHLAF0000902.JPG
    Antiga església de l'Hospitalet en demolició
    Vista exterior de l'antic Temple Parroquial de L'Hospitalet Centre, situat al mateix lloc que l'actual però més a tocar del carrer Major, a l'inici de la Guerra Civil, en ple procés de deconstrucció pedra a pedra. D'ell només alguns elements, carreus, claus de volta, i el retaule de Sant Roc, han estat preservats al Museu de l'Hospitalet. A finals del segle XV, el nucli al voltant de l'Hospital que va donar lloc a la població de l'Hospitalet era ja suficientment gran i distant del nucli de Provençana com per a construir un nou temple parroquial. L'Església es bastí al mateix indret que l'actual, però tingué una existència relativament curta. L'any 1600 es reedificà i s'aixecà el temple que va restar dempeus fins l'any 1936. Durant els primers dies de la guerra civil, la caiguda fortuïta d'una pedra de l'església a una casa veina del costat, que va travessar la teulada i va caure a sobre d'un llit sense provocar danys personals, va provocar que es demanés un informe a l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, que es custodia a l'Arxiu Municipal, sobre l'estat de conservació del temple i la conveniència d'enderrocar-lo. L'esperit revolucionari i el profund anticlericalisme de l'ajuntament republicà del moment van esperonar finalment la seva demolició. L'Església de Santa Eulàlia de Mèrida actual, projectada per l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer, es va començar a construir tot just acabada la guerra, el juliol de 1939, i es va inaugurar el 1947. Està catalogat en el PEPPA amb núm. 003
    Bombardeigs
    Conflictes
    Església Santa Eulàlia de Mèrida
    Esglésies i ermites
    Guerra Civil
    Patrimoni arquitectònic
    Religió
    Seguretat i defensa
  • AMHLAF0000573.jpg
    Antiga església de l'Hospitalet.
    Imatge presa des d'una posició elevada. Es veu el carrer Major i les façanes principal i lateral del temple, amb el seu campanar i rellotge. A baix a la dreta, en primer terme, les casetes del carrer Major que més tard foren enderrocades per eixamplar la plaça de l'Ajuntament. Davant del temple, es veu un rètol penjant que diu "Automóviles al paso". Catalogada en el PEPPA amb núm. 003 (edifici actual).
    Església Santa Eulàlia de Mèrida
    Esglésies i Ermites
    Patrimoni
    Patrimoni arquitectònic
    Religió
  • AMHLAF0041650.TIF
    Teatro Popular Portátil
    Emilio Pérez Piñero, l'arquitecte que va dissenyar aquesta original carpa de ferro, va néixer a València el 1935 i es va traslladar sent molt petit a Calasparra, Múrcia, on tenia el seu estudi i on va morir prematurament el 1972. El 1957 viatja a Madrid i comença els seus estudis a l'Escola Superior Tècnica d'Arquitectura. El 1961 en el VI Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes celebrat a Londres, va presentar un projecte de 'Teatre Ambulant' amb capacitat per a 500 espectadors. Amb aquest projecte va donar inici a les seves inquietuds estructurals per crear elements de muntatge i desmuntatge ràpid i econòmic en gran similitud amb les obres de Buckminster Fuller. La seva estructura més coneguda, sens dubte, és la cúpula geodèsica del Museu Dalí a Figueres. Gràcies a aquest treball, de principis dels anys setanta, es va relacionar personalment amb Salvador Dalí, qui se sentia molt identificat amb les seves idees i plantejaments. Després de l'experiència obtinguda a Londres, el 1966 dissenya un Teatro Nacional Desmontable per a 1.800 espectadors per encàrrec del Ministeri d'Informació i Turisme, en l'època del ministre Manuel Fraga Iribarne, per als Festivals d'Espanya. L'estructura constava de dues cúpules reticulars realitzades en casquets de directriu esfèrica de 31 metres de diàmetre y 11 metres de fletxa. El projecte s'anomenava Teatro Popular Portátil, amb el que el Ministeri pretenia, mitjançant una carpa portàtil, portar el teatre a poblacions que no dispossessin d'un edifici teatral amb suficient capacitat com per representar grans espectacles. Aquesta carpa va anar per primer cop a La Corunya y després a Alcobendas, però no va ser gaire aprofitada pel Ministeri d'Educació. L'alcalde Vicenç Capdevila, llavors encara ponent de cultura, va aconsseguir que aquesta estructura s'instal·lés a l'Hospitalet, a un solar del barri de Can Serra, barri que tot just començava a edificar-se, on van tenir lloc, de 1969 a 1972, diversos cicles de teatre amateur i de teatre professional de tipus clàssic en castellà, en els que es van representar obres de teatre d'autors com Tirso de Molina, Lope de Rueda, Calderon, Lope de Vega, Molière, Arniches, Valle-Inclán, Benavente, Mihura, Salom i Buero Vallejo per a tots els públics, a càrrec de la companyia del Teatro Calderon de Barcelona, dirigida per José Maria Loperena, la Compañía Nacional de Teatro Maria Guerrero de Madrid i la companyia Pequeño Teatro de Barcelona, dirigida per l'actriu Maria Luisa Oliveda. També es van oferir sarsueles com "Marina", d'Arrieta; "La tabernera del puerto", de Sorozábal i "Don Gil de Alcalà", de Penella, a càrrec de la companyia lírica Tomàs Breton de Barcelona dirigida pel baix Manuel Gas. Així mateix van tenir lloc exitoses campanyes escolars pels alumnes de l'Hospitalet a càrrec de la companyia Teatro Universal para Escolares d'Alejandro Ulloa, que va oferir "La vida es sueño" i "El alcalde de Zalamea", de Calderon; "Otelo" i "Hamlet", de Shakespeare; "Los intereses creados", de Benavente i "En flandes se ha puesto el sol", de Marquina. Després se'n va fer càrrec en Ricard Salvat, que va organitzar algunes sessions per alumnes de batxillerat més treballades amb els professors, que podien preparar així l'obra amb anterioritat amb els seus alumnes. En finalitzar la representació els alumnes podien fer preguntes al director i els actors, que es situaven tots a l'escenari. Va ser un projecte deficitari econòmicament però d'una gran importància cultural i de molt relleu per a l'Hospitalet d'aquella època, que va quedar truncat el febrer de 1972 quan una gran tempesta amb una forta ventada va fer malbé totalment la immensa lona que cobria l'estructura. L'elevat cost de fer-ne una altra va motivar que l'Ajuntament, que poc després de l'incident va passar a ser el propietari de la Carpa , cedida per un preu simbólic pel Ministeri, renunciés a construir-ne una altra i deixés l'estructura despullada allà, a Can Serra, en un solar on l’ajuntament franquista de l’alcalde Matías de España havia donat permís per construir 13 blocs de 13 pisos d’alçada. Finalment, les lluites veïnals (els veïns tiraven a terra les tanques que barraven el terreny), l’arribada a l’Ajuntament de l’alcalde Vicenç Capdevila i el nou Pla General Metropolità de l’arquitecte Joan Antoni Solans, van aturar la construcció. En aquell emplaçament va néixer una plaça, un mercat i una escola que porten el nom de la Carpa en record de l’antiga estructura escènica. El 1976 va ser traslladada i muntada a la part del darrere del Parc de Can Buxeres, on va ser finalment desmuntada. Fotografia del 16 d'octubre de 1969, dia en què el Ministro de Información y Turismo, Manuel Fraga Iribarne, va visitar el Teatro Popular Portàtil per inaugurar la campanya "Teatro Universal para Escolares, adreçada als alumnes de batxillerat de l'Hospitalet. Podem veure l'esplèndida estructura coberta amb la gran lona i unes petites edificacions realitzades en obra, on tenien lloc les oficines i les taquilles, en les que apareix el nom del projecte. La furgoneta de refrescos Mirinda, de la marca Pepsi-Cola, afincada llavors a l'Hospitalet, a la Gran Via, al costat de la fàbrica Godó i Trias, va donar suport a aquestes representacions.
    Arts escèniques
    Cultura
    Equipaments culturals
    Patrimoni arquitectònic
    Sarsuela
    Teatre
    Teatre popular portàtil
  • AMHLAF0111645.tif
    Festa Major davant de l'Ajuntament i la biblioteca
    Festes i celebracions 128P 7D/Festes de barris /Centre
    Festa major del Centre
    Festes
    Festes majors