Fàbrica Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment anomenada Godó y Trias S.A. ("Les Sangoneres")

Fotografia de 1909 de treballadors i directius de la fàbrica Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, a partir de 1946, anomenada Godó y Trias S.A. disposats en 3 fileres. A la primera, al centre, vestit immaculadament de blanc, amb bigoti i pentinat amb clenxa, mirada severa i amb el llibre de comptes a la mà, l'amo de la fàbrica, Santiago Trias Rumeu. A la seva dreta, amb barba i un gran bigoti i una mena de bastó de comandament a la mà, o potser, una llançadora d'un teler, l'apoderat i administrador de la fàbrica, potser també de la família. Son els únics que porten llaç i sabates. Tots els altres porten espardenyes, inclòs l'encarregat, amb corbatí i la clau de la fàbrica a la mà, a la l'esquerra de l'amo. Santiago Trias Romeu (Barcelona 1879-1952) va ser un destacat industrial català. Va dirigir personalment la fàbrica fins a la seva mort. Va ser tresorer i responsable de Propaganda de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, en la que Viuda e Hijos de Jaime Trias va participar destacadament. Va ser conseller del Banco de España, del Banco Urquijo, del Banco Mercantil de Tarragona, de Hiladuras Fabra y Coats, de la Teneria Moderna Franco-Española, Yutera Sevillana i de Prats i Fatjó i Cia. Va ser condecorat pel govern espanyol amb la Gran Cruz de Isabel La Católica. La fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, després de la guerra civil, coneguda com a Godó i Trias S.A., era anomenada popularment "Les Sangoneres", pel fet d'haver-se instal·lat, el 1903, a instàncies de María Pilar Romeu Torrens, vídua de Trias, a l'anomenat prat de les sangoneres, un terreny de la zona de Marina de l'Hospitalet ben regat per una sèquia o subcanal del Canal de la Infanta, i per un profund pou artesià de cinquanta metres de fondària, on, a banda de molta aigua, necessària per realitzar satisfactòriament el procés de transformació industrial del jute, abundaven les sangoneres. Entre els treballadors va ser molt popular aquest motiu perquè tenia un doble sentit i també feia referència a la capacitat de les classes extractives burgeses del moment per extreure o "xuclar" plusvàlues dels treballadors pagant salaris de misèria per jornades laborals llarguíssimes. Els productes que produïa i oferia la fàbrica, on el 80% eren dones, que eren les filadores que feien anar els telers, eren arpillera, sacs i cordes de jute. Els homes realitzaven tasques de manteniment de l'edifici, de la maquinaria i el transport de materials. Desapareguda la vídua el 1936 i acabada la guerra civil, època en la que la fàbrica va ser col·lectivitzada i va patir un gran incendi, els seus hereus van fusionar el 1946 la seva firma de filatures de jute amb la dels germans Godó, per constituir «Godó y Trias, S.A.». En aquella època hi havia a Catalunya una quinzena de fàbriques de teixits de jute, però només dues filatures: la dels Godó al carrer Llacuna del Poblenou, i la de Trias a l'Hospitalet. La fàbrica dels Godó, més important, entrà a formar part el 1920 d’Industrias del Yute, SA, que tenia el domicili social a Madrid. Un cop realitzada la fusió va ser triat president del Consell d'Administració de Godó y Trias S.A en Carlos de Godó i Valls, propietari també de La Vanguardia, i en Santiago Trias i Rumeu com director gerent vitalici, càrrec en el que el va succeir el seu fill Santiago Trias i Vidal-Ribas i després el fill d'aquest, Santiago Trias Milà. La seva seu social va passar de carrer Diputació 249, al "Quadrat d'Or", on vivia Trias i Rumeu, al carrer Pelai, núm 28, al mateix edifici de La Vanguardia, propietat dels Godó. Es va obrir una segona fàbrica a Sant Feliu de Guíxols, que es tancà l’any 1973. La de l’Hospitalet de Llobregat es va mantenir activa fins a 1986. L'edifici, va ser projectat el 1903 pel Mestre d'obres Jaume Brossa i Mascaró i les calderes de vapor, dues calderes multitubulars de vapor amb sistema inexplotable Viclausse, van ser instal·lades per l'enginyer Ferran Junoy Vernet, director de La Maquinista Terrestre i Marítima. Jaume Brossa i Mascaró, Barcelona, 1845-1922, va obtenir el títol de Mestre d’obres el 1868 i va estar en actiu professionalment entre 1869 i 1917. Va ser fill de Francesc Brossa i Rial, empresari d’enderrocs i col•leccionista d’elements esculturals i arquitectònics provinents d’enderrocs d’antics palaus gòtics abandonats de ciutat vella dels segles XIV al XVI o dels convents abandonats per la desamortització, que exhibia a la seva casa-museu al carrer d’Escipió del barri del Putxet de Barcelona, que passaren posteriorment a ser propietat de l’Ajuntament de Barcelona quan aquesta casa va ser enderrocada després de la guerra civil i que van servi per a restaurar altres palaus del carrer de Montcada i dels Arcs. La professió i aquella passió pel col•leccionisme arquitectònic del pare, que sens dubte va influir en la seva formació, el va permetre tot un seguit de contactes amb empresaris del sector de la construcció i amb distingides famílies de la Barcelona burgesa de l’època, com la reusenca Maria de Bofarull i Plandolit, vídua de l’important col•leccionista d’art Sebastià Pascual i Inglada, que va ser fundador del Banc de Barcelona, que li va encarregar la reforma i ampliació del seu habitatge-museu del carrer Xuclà núm.19 el 1877 i que el va posar en contacte amb la família Òdena Iglésias, propietaris del Vapor Vell de Reus, que li va encarregar el 1872 un panteó pel llavors recentment inaugurat cementiri de Reus (1870). Es tracta d'una obra espectacular d'estil neoegipci, una de les peces amb més valor artístic de l'cementiri. Quan l'any 1869 s'enderrocà la Ciutadella i els seus terrenys es van cedir a la ciutat, es va convocar un concurs per urbanitzar el sector que va guanyar el també mestre d’obres Josep Fontserè i Mestre. El seu pla, del 1872-74, preveia la construcció d'un conjunt d'edificis eclèctics de planta baixa, entresòl i tres pisos sobre porxos correguts amb arcades, amb una façana contínua al Parc de la Ciutadella, avui Passeig Picasso. El projecte va ser desenvolupat tant pel mateix Fontserè com pels mestres d'obres Jaume Brossa i Mascaró i Frederic Farreras i Villalonga durant els darrers vint anys del segle XIX. Com a molts altres Mestres d’obres, va ser contractista i empresari i va construir diferents immobles d’estil clàssic a l’eixample, en llocs tan assenyalats com la Casa Joan Pou al núm. 20 de la plaça de Catalunya el 1876, seu de Société Générale de Banque des de 1919, o al núm. 39 del Passeig de Gràcia, just a la que avui es coneix com l’illa d'or, on va aixecar la Casa Antoni Torruella el 1887, avui coneguda com a Casa Delfina Bonet, que la va adquirir el 1915 i va fer reformar la façana, seguint l’estil noucentista, a Marcel•lí Coquillat. També va ser obra seva els Banys Àrabs, de 1873, al Passatge de la Pau núm 2 de Barcelona, avui desapareguts. Uns banys públics que oferien sessions d’hidroteràpia i de banys de vapor que es van fer molt populars per la seva luxosa decoració d’estil neomudejar, un estil que estava molt de moda en aquella segona meitat del segle XIX i que va agradar molt a Joan Marsillach i Parera, que li va encarregar la construcció d’una torre d’estil arabitzant amb un gran jardí el 1882 en un terreny que en aquells anys quedava delimitat pels carrers de Copèrnic, Muntaner i Tavern, gairebé dins del recinte del Parc de Monterols, per traslladar-se a viure amb el seu fill, el crític musical Joaquim Marsillach i Lleonart, greument malalt de tuberculosi, el primer introductor del wagnerisme a Catalunya. L’edifici encara es conserva i és una escola privada. Des de 1983 i fins el 1918 va ser membre de la Junta Consultiva del Centre de Mestres d’Obres de Catalunya.El 1894 va quedar vidu de Manuela Amigó i Monteriol. Van tenir tres filles: Teresa, Ramona i Mercè. El seu cunyat, Francesc Amigó, era fabricant de cal i ell, que era també contractista, va crear el 1896 l’empresa de construcció “La Campinense S.A.” amb la intenció d’explotar unes pedreres de Campins per tal de fer ciment i material de construcció que, de fet, va ser l’ampliació de la seva empresa “Brossa y Compañía”. Van ser socis seus en aquesta empresa, que va comptar amb un capital inicial de tres milions i mig de pessetes, xifra molt important per a l’època, distribuït en 700 accions de 500 pessetes cada una, importants membres de la burgesia catalana del moment com Lluís Martí i Codolar, banquer que va fundar el Banc Hispano Colonial i fou conseller de diverses empreses de ferrocarrils, de la Societat General de Telèfons, fundada per ell, i d’una explotació agrícola (l’anomenada Granja Vella, a Horta), que li valgué la gran creu del mèrit agrícola, i Òscar Pascual de Bofarull, director del Banc de Barcelona i fill del fundador Sebastià Pascual i Inglada. No és estrany, doncs, que li fos encarregada la construcció de la important fàbrica “Viuda e Hijos de Jaime Trias” el 1903 on, seguint l’estètica modernista, va plasmar novament el seu gust per l’arquitectura neomudéjar fent un us molt artístic i funcional del maó vist amb decoració de tipus modernista, aprofitant les qualitats del maó per a fer dibuixos geomètrics a les façanes. L’estructura original de la primigènia fàbrica, consistia en dos blocs de naus d’estil modernista, totes elles amb els murs de maó vist, amb cobertes de quatre vessants. Les façanes estan coronades per cornises emmerletades formant unes sanefes de dissenys geomètrics. Al final de les naus s'aixeca una petita torre de base quadrada emmerletada. Al límit occidental de la parcel·la, i separades de les naus centrals per un passadís, s'aixequen diferents pavellons aïllats que allotjaven dependències productives i administratives. Entre els anys 1962-1964, essent director de la fàbrica Roberto Trias Milà, els arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà, nebot de Trias Milà, van realitzar una ampliació de la fàbrica projectant una sèrie de naus de maó vist, amb teulada amb forma de serra, que s'observen molt bé a l'esquerra de la fotografia i avui desapareguts que continuaven el seu llenguatge modernista. El 1975, en diferents parts d'aquesta fàbrica van ser filmats diferents escenes de la sèrie "La saga de los Rius". una sèrie de TVE emesa el 1976, dirigida per Pedro Amalio López, amb la música d'Augusto Algueró i la producció i guió de José Vila-San Juan Va ser la primera sèrie de televisió rodada a Espanya en color. Tot i que es va filmar en castellà, la seva emissió a Catalunya es va fer en català. L'edifici, actualment de propietat municipal, un dels millors exemples d'arquitectura industrial de principis del segle XX realitzada amb maó vist, forma part del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectonic (EPPA, fitxa núm. 28)

Santa Eulàlia,C. 95

Imatge extreta d'una llicència d'obres.

Fàbrica Godó y Trías S.A.

Imatge de 1975 de les oficines d'administració i dels seus treballadors, de la fàbrica Godó y Trias S.A. Acabada la guerra civil hi havia a Catalunya una quinzena de fàbriques de teixits de jute, però només dues filatures: la dels Godó al carrer Llacuna del barri del Poblenou -coneguda com El Cànem- i la dels Trias al barri a l'Hospitalet. Aquesta havia estat creada l’any 1903 com a Viuda e Hijos de Jaime Trias i feia filatura i tissatge de jute. La fàbrica dels Godó entrà a formar part el 1920 d’Industrias del Yute, SA, conjuntament amb Trenor i Companyia, de València, i Power Echeguren de Bilbao, que tenia el domicili social a Madrid. El 1946 la fàbrica dels Trias es fusionarà amb la dels Godó per constituir Godó y Trias, SA, de la que va ser president del Consell d'Administració en Carlos de Godó i Valls, propietari editor també de La Vanguardia i director-gerent vitalici en Santiago Trias i Rumeu, càrrec en el que el va succeir el seu fill Santiago Trias i Vidal-Ribas i després el cosí d'aquest, Roberto Trias Milà. La seva seu social va passar de carrer Diputació 249, al "Quadrat d'Or", vivenda de Trias i Rumeu, al carrer Pelai, núm 28, al mateix edifici de La Vanguardia, propietat dels Godó. L'edifici, va ser projectat el 1903 pel Mestre d'obres Jaume Brossa i Mascaró. S’obrí una segona fàbrica a Sant Feliu de Guixols, que es tancà l’any 1973. La de l’Hospitalet de Llobregat es mantindrà en activitat fins a poc després d'aquesta fotografia, tot i que el recinte es va mantenir actiu llogat en part fins a 1987 a Motor Llansà concessionari Nissan. A la fotografia, el primer de l'esquerra, amb ulleres i bigoti és Santiago Esteban, administratiu amb molts anys dedicats a l'empresa, el tercer per la dreta, l'home gran amb ulleres, és en Antoni Pla Saña, que va treballar durant seixanta anys a l'empresa, entrant a treballar com a agent de vendes i acabant com a membre del Consell d'Administració. Apareixen també a la fotografia Carles Pedret Llasat, que va ser cap de compres durant quaranta anys i Joan Josep Giró i Massana, assegut a la taula, darrer administrador. Per la disposició del personal, al voltant del dos joves asseguts, es pot deduir que aquests formaven part de les famílies propietàries, Godó, Batlló, Trias i Vidal-Ribas. Aquesta fotografia va ser realitzada durant el rodatge de La saga de los Rius, una sèrie de TVE rodada l'any 1975 i emesa per televisió per primer cop entre novembre de 1976 i gener de 1977, dirigida per Pedro Amalio López amb Fernando Guillén i Maribel Martín com a protagonistes.

Mariana Subirana Piñol davant d'una màquina de filar, a la fàbrica Godó y Trias S.A. (Les Sangoneres)

Mariana Subirana Piñol davant d'una màquina de filar, a la fàbrica Godó y Trias S.A. (Les Sangoneres)

Riera de la Creu,C. 39

Imatge extreta d'una llicència d'obres. Durant les obres de construcció de l'edifici d'aquest solar, que rendeix façana a la plaça del repartidor, i està situat entre la Riera de la Creu i el c/ Baró de Maldà, on antigament s'instal·laven els firaires i els cavallets per la festa Major, va aparèixer un refugi de la Guerra Civil. Aquesta plaça del Repartidor, anomenada en el franquisme Plaza General Mola, va estar a punt de desaparèixer durant el mandat de l'alcalde José Matias de España Muntadas, que va projectar un pla urbanístic, aprovat el 1969 i acomplert en part, que pretenia convertir la Riera de la Creu en una via ràpida que connectés el llavors c/ Alps amb la zona industrial de la carretera del mig. El projecte també plantejava la destrucció del local del Casino del Centre. L'alcalde Vicenç Capdevila va desestimar el projecte. S'observa la tanca interior del solar que indica l'alineació que havia de tenir el nou vial i que va delimitar, efectivament la façana de l'edifici que es va construir. El propietari del solar, Francesc Romañà Brunet, va haver de cedir prop de 300 metres quadrats del solar de forma gratuïta a l'Ajuntament per fer un futur vial que no es va arribar a fer mai. Actualment, i des dels anys setanta del s. XX hi ha en aquesta porció de terreny públic que rendeix a Riera de la Creu, amb forma de triangle, un històric kiosk de revistes i premsa, dels pocs que es conserven encara a la ciutat. S'observen a la fotografia automòbils molt populars en aquella època, dos Seat 600, una Siata Formichetta, Seat 600 furgoneta, un Renault 4 i un Renault Gordini. Als baixos comercials de l'edifici que es va construir en aquest solar, de quatre pisos i àtic, es va instal·lar una sucursal del Banco de Vizcaya on treballava el que va ser el primer alcalde de l'Hospitalet elegit democràticament després de la dictadura de Franco, Juan Ignacio Pujana Fernández, veí de Bellvitge, membre de la UGT i primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya des de 1978, partit que va obtenir 12 regidors en les eleccions municipals de 1979. S'observa també a la dreta de la fotografia la teulada de l'alta caixa escènica de l'edifici teatral anomenat El Coro, seu de la societat coral clavetiana La Campestre, un edifici de 1925 dedicat al cant coral que comptava amb un gran escenari i un ampli cafè, que va servir durant la guerra civil com a centre de reclutament de les milícies anarquistes de la CNT. Després de la guerra civil es va ubicar allà durant molts anys l'empresa de plàstics Saplas, que va respectar l'estructura teatral de l'edifici. Un projecte liderat pel gestor teatral hospitalenc Pere Pinyol als anys vuitanta del s. XX va intentar tornar a la vida escènica aquest edifici, projecte que finalment no va prosperar. Després d'estar tancat durant molts anys, l'edifici va ser finalment enderrocat pels seus propietaris el 2017. També s'observa l'edifici de dos plantes situat al carrer Tarragona núm. 2, cantonada amb la Riera de la Creu, propietat del pagès Lluís Layola Rovira, descendent de la masia de Cal Gabatxo, situada a la Marina, núm. 40. Jaume i Lluís Layola i Rovira van ser uns dels darrers pagesos en actiu de l'Hospitalet Centre, dedicats, fonamentalment, al cultiu de l'alfals, com ho havia estat el pare, Joan Layola Bassas, que va ser regidor de l'ajuntament de 1944 al 1952, amb l'alcalde Enric Jonama. El seu fill Lluís Layola va ser també regidor i tinent d'alcalde de l'Ajuntament de l'Hospitalet de 1952 al 1958, en l'època de l'alcalde Ramon Solanich i Riera. La fotografia correspon a l'entrada de casa seva, a l'esquerra, i a la dreta la de la gran quadra on tenia els carros i els cavalls de tir. Eren descendents de Raimon Layola, que va arribar a l'Hospitalet des d'Occitània, raó pel qual la casa de la seva família a la Marina, l'hereu de la qual va ser el germà gran, Jaume, era coneguda amb el motiu de Cal Gavatx. Estava situada poc després de travessar el Camí del Mig, a tocar del camí que portava a l'ermita de Bellvitge, al mig del que avui és el barri de Bellvitge. La família es va traslladar a viure a l'Hospitalet Centre, com van fer també altres pagesos de la Marina, esperonada per l'eixample que va suposar l'obertura i urbanització de la Rambla Just Oliveras. Jaume Layola a un pis situats als baixos amb jardí de la finca modernista de la Rambla Just Oliveras núm. 29, la Casa Joan Batlle Solanes, situada al davant el Centre Catòlic, construïda el 1910 per Mariano Tomàs i Barba, propietat després de Jaume Layola, i Lluís al carrer Tarragona núm.2, a tocar del jardí d'aquesta finca i de la Riera de la Creu, on vivia, en el primer pis, amb la seva dona Victòria Cohí i les seves filles Teresa, casada després amb Gonzalo Oliveros Llopis, de Ceràmiques Llopis, i la Bòvila Goyta, i Victòria, casada després amb Antoni Mestres Canyameres, propietari de l'antiga Bodega Odon del carrer Església núm. 49. En el segon pis, aixecat sobre aquesta finca el 1932 per l'arquitecte Antoni Puig i Gairalt, va viure, de 1958 a 1993, quan aquest immoble va ser enderrocat, la família nombrosa formada per Arturo Arranz Bravo de Laguna, empresari de la ferreteria ACAB industrial de l'Hospitalet, germà gran del pintor Eduard Arranz-Bravo, i Eugenia Galiano, formada per ells i els seus set fills: Angèlica, Carme, Miguel, Lola, Arturo, Lina i Jordi. L'Angèlica, la Carme i l'Artur, els tres funcionaris municipals, van ser molt actius culturalment a la ciutat, formant part de diverses entitats com Alpha 69, Centre d'Estudis de l'Hospitalet, Cine Club l'Hospitalet, Amics de l'Òpera de l'Hospitalet i Coordinadora d'Entitats Pro Liceu. En els baixos d'aquest immoble hi havia les quadres, de la que s'observa una de les portes a la fotografia, on hi havia els cavalls i els carros de'n Lluís Layola, que va ser un dels darrers alfasaires de l'Hospitalet, propietari de moltes terres a la Marina i al Prat. Layola, destacat franquista local, tot i que sense afany de protagonisme ja que s'estimava més fer de pagès, va ser regidor de l'Ajuntament a l'època de l'alcalde Ramon Solanich i, durant molts anys, President de la Cambra de la Propietat Urbana de l'Hospitalet i va tenir una intervenció decisiva en diferents moments de la història de la ciutat com la salvació de l'enderroc de la Casa Espanya, actual seu del Museu de l'Hospitalet, la instal·lació de la residència de Bellvitge, llavors anomenada Príncipes de España, o la construcció de l'ambulatori de la Rambla Just Oliveras. Tota la vorera del carrer Tarragona, de la Plaça del Repartidor a la Rambla Just Oliveras, on estava situada casa seva era propietat de la família Layola i tota la vorera del davant del mateix tram era propietat de la família Oliveras Bo. Era un espectacle, durant els anys seixanta i setanta, veure arribar i entrar a les quadres els carros al vespre, carregats fins dalt d'alfals per vendre l'endemà al Born, tirats per fortíssims matxos, una de les darreres imatges de l'Hospitalet Centre pagès que ja estava llavors, als anys setanta del s,. XX, a punt de desaparèixer. Aquesta casa va ser enderrocada el 1993. Al seu lloc va ser aixecat un bloc de pisos a l'àtic del qual hi viu el propietari de l'immoble, el conegut advocat Gonçal Oliveros Layola, que va presentar candidatura a president del Col·legi de l'Advocacia de Barcelona el 2023.

Record de la visita de la Reina Victòria Eugènia i les Infantes a l'Hospitalet enviat per l'alcalde Tomàs Giménez a les senyoretes Isern

Fotografia regalada el 30 d'octubre de 1927 per l'alcalde Tomàs Giménez Bernabé a Maria Rabascall i Aguiló, dona del Dr. Jaume Isern Hombravella, metge titular de l'Hospitalet des de finals de segle XIX, com a record de la inauguració, el 23 d'octubre de 1927, a càrrec de S.M. la Reina Victòria Eugenia, que va venir a l'Hospitalet acompanyada per les Infantes Beatriz i Cristina, de l'edifici de Correus i Telègrafs, projectat pel l'arquitecte municipal de l'Ajuntament de l'Hospitalet Ramon Puig i Gairalt. Està catalogat en el PEPPA amb la fitxa núm. 77. Davant la tribuna, set dones amb mantellina. Les tres primeres, comptant des de l'esquerra, son les filles de l'alcalde Tomàs Giménez i la seva esposa, Gloria Guill Moll, aquesta al centre de la fotografia, que té al seu costat el Capità General de Catalunya, Emilio Barrera. A la dreta de la fotografia hi ha les germanes Isern Rabascall: Montserrat, Maria i Núria, filles de Maria Rabascall i Aguiló i del Dr. Jaume Isern Hombravella, que era llavors, i des de 1899, metge titular, inspector de sanitat i degà del cos mèdic municipal de l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat. Montserrat Isern va ser la primera dona que va obrir, juntament amb la seva germana Núria, a Barcelona una galeria d'Art, la famosa galeria Skyra, inaugurada el 1931 al carrer Diputació i traslladada després de la guerra civil als baixos de la Casa Batlló del Passeig de Gràcia, que de seguida va destacar en la difusió de l'art d'avantguarda, i va acollir artistes com Pablo Picasso, Josep Llorens i Artigas o Manolo Hugué, entre molts d'altres. Josep Guinovart va fer en aquesta galeria la seva primera exposició de pintura el 1952. La galeria Skyra es va convertir en un punt de referència obligat per entendre una gran part de l'art català del segle XX. Va tancar el 1986, any de la mort de Montserrat Isern, que va néixer el 1900 a l'Hospitalet.

Inauguració de l'exposició: "José Luis Galiano. Dibuixos i còmics"

Activitat del De Tebeo! Espai de còmic. L'Aula de Cultura del barri Sanfeliu, dins el seu projecte expositiu De Tebeo! Espai de còmic, volia posar en valor la tasca artística dels dibuixants d'historietes realitzant activitats difusores del còmic, com aquesta, tallers de còmic, debats, taules rodones, i exposicions d'originals a l'Aula de Cultura. De desembre de 1989 a juny de 1993 van tenir lloc 18 exposicions d'originals de dibuixants de còmic com Francisco Ibáñez, Segura, Max, Laura Pérez Vernetti, Galiano, Pons, Miguelanxo Prado, Bartolomé Seguí, Jaime Martín, i altres, una exposició dedicada al Capitán Trueno, personatge creat pel dibuixant Ambrós i pel guionista Victor Mora, que va estar present a la inauguració i va deixar diversos guions per a l'exposició, i una altra dedicada monogràficament a la figura de Joan Navarro, primer director de Ficòmic i del Saló del Còmic en els seus inicis, en la que es van poder veure tota mena d'objectes i dibuixos de la col·lecció personal d'aquest gran estudiós i impulsor del còmic a casa nostra. Totes aquestes exposicions van comptar sempre amb el decidit ajut de l'editor fundador de la revista El Víbora i de Ediciones La Cúpula, Josep Mª Berenguer, fundador i vicepresident de Ficomic, entitat organitzadora del Saló del Còmic, i del seu cap de redacció llavors, en Jesús Benavides. A l'any 1991, al bar de copes de l'Hospitalet Centre Bagdad Cafè, avui desaparegut, que estava situat al c/ Tarragona núm. 13, van tenir lloc dues exposicions d'originals més, una altra dedicada a Max i una altra dedicada a Laura Pérez-Vernetti, dos dels artistes més destacats dels que van passar per l'espai "De Tebeo, espai de còmic" A la fotografia, d'esquerra a dreta, Artur Arranz, director de l'Aula de Cultura Sanfeliu i de l'espai De Tebeo, Jesús Benavides, Cap de Redacció de la revista El Víbora, José Luis Galiano, dibuixant i José López, col·laborador de l'Aula de Cultura.

Còmic en viu a la Rambla dins les Festes de Primavera de 1991

Activitat de Còmic en viu organitzada a la Rambla Just Oliveras de l'Hospitalet amb l'encreuament amb el carrer Tarragona, per l'Aula de Cultura del barri Sanfeliu, dins el seu projecte expositiu De Tebeo! Espai de còmic, que volia posar en valor la tasca artística dels dibuixants d'historietes realitzant activitats difusores del còmic, com aquesta, tallers de còmic, debats, taules rodones, i exposicions d'originals a l'Aula de Cultura i al Bagdad Cafè de l'Hospitalet, emblemàtic bar de copes del centre de l'Hospitalet regentat per l'Anna Garcia i l'Angels Mas, les seves propietàries, que estava situat al mateix carrer Tarragona, núm. 13, molt a prop d'on va tenir lloc aquesta activitat. De desembre de 1989 a juny de 1993 van tenir lloc 18 exposicions d'originals de dibuixants de còmic com Francisco Ibáñez, Segura, Max, Laura Pérez Vernetti, Galiano, Pons, Miguelanxo Prado, Bartolomé Seguí, Jaime Martín, i altres, una exposició dedicada al Capitán Trueno, personatge creat pel dibuixant Ambrós i pel guionista Victor Mora, que va estar present a la inauguració i va deixar diversos guions per a l'exposició, i una altra dedicada monogràficament a la figura de Joan Navarro, gestor de Ficòmic i del Saló del Còmic en els seus inicis, en la que es van poder veure tota mena d'objectes i dibuixos de la col·lecció personal d'aquest gran estudiós i impulsor del còmic a casa nostra. Totes aquestes exposicions van comptar sempre amb el decidit ajut de l'editor fundador de la revista El Víbora i de Ediciones La Cúpula, Josep Mª Berenguer, fundador i vicepresident de Ficomic, entitat organitzadora del Saló del Còmic, i del seu cap de redacció llavors, en Jesús Benavides. A la fotografia, a la fila de dalt, d'esquerra a dreta, Xavier Thomas, tècnic de l'Aula de Cultura Sanfeliu , Artur Arranz, amb ulleres de sol, director de l'Aula de Cultura Sanfeliu i creador d'aquest projecte, José López, col·laborador de l'Aula de Cultura Sanfeliu, Luis Alberto Maldonado, dibuixant, Carlos Vila, dibuixant i professor del Taller de Còmic de l'Aula de Cultura Sanfeliu, darrera d'ell Jaime Martín, amb ulleres fosques i melena, dibuixant que en aquesta època feia poc que havia tret al mercat els seus primers àlbums dins la col·lecció "Historias Completas de El Víbora" de l'editorial La Cúpula, "Sangre de barrio," (1989) i "La basca que más casca" (1990), "Flores sobre el asfalto" (1990) còmics tots ells ambientats a l'Hospitalet. Amb un jersei a ratlles, Òscar Garcés, en aquesta època responsable del programa pedagògic del Cine Club L'Hospitalet "El cinema a l'abast dels estudiants". A la fila de sota, Paquito Bellido, dibuixant, i Jordi Diago, dibuixant i guionista, situat entre el tàndem format per Guillermo, situat a la seva dreta, i Abel, a la seva esquerra, dibuixants.

Còmic en viu a la Rambla dins les Festes de Primavera de 1991

Activitat de Còmic en viu organitzada a la Rambla Just Oliveras de l'Hospitalet amb l'encreuament amb el carrer Tarragona, per l'Aula de Cultura del barri Sanfeliu, dins el seu projecte expositiu De Tebeo! Espai de còmic, que volia posar en valor la tasca artística dels dibuixants d'historietes realitzant activitats difusores del còmic, com aquesta, tallers de còmic, debats, taules rodones, i exposicions d'originals a l'Aula de Cultura i al Bagdad Cafè de l'Hospitalet, emblemàtic bar de copes del centre de l'Hospitalet regentat per l'Anna Garcia i l'Angels Mas, les seves propietàries, que estava situat al mateix carrer Tarragona, núm. 13, molt a prop d'on va tenir lloc aquesta activitat. De desembre de 1989 a juny de 1993 van tenir lloc 18 exposicions d'originals de dibuixants de còmic com Francisco Ibáñez, Segura, Max, Laura Pérez Vernetti, Galiano, Pons, Miguelanxo Prado, Bartolomé Seguí, Jaime Martín, i altres, una exposició dedicada al Capitán Trueno, personatge creat pel dibuixant Ambrós i pel guionista Victor Mora, que va estar present a la inauguració i va deixar diversos guions per a l'exposició, i una altra dedicada monogràficament a la figura de Joan Navarro, gestor de Ficòmic i del Saló del Còmic en els seus inicis, en la que es van poder veure tota mena d'objectes i dibuixos de la col·lecció personal d'aquest gran estudiós i impulsor del còmic a casa nostra. Totes aquestes exposicions van comptar sempre amb el decidit ajut de l'editor fundador de la revista El Víbora i de Ediciones La Cúpula, Josep Mª Berenguer, fundador i vicepresident de Ficomic, entitat organitzadora del Saló del Còmic, i del seu cap de redacció llavors, en Jesús Benavides. A la fotografia, a la fila de dalt, d'esquerra a dreta, Xavier Thomas, tècnic de l'Aula de Cultura Sanfeliu , Artur Arranz, amb ulleres de sol, director de l'Aula de Cultura Sanfeliu i creador d'aquest projecte, José López, col·laborador de l'Aula de Cultura Sanfeliu, Luis Alberto Maldonado, dibuixant, Carlos Vila, dibuixant i professor del Taller de Còmic de l'Aula de Cultura Sanfeliu, Jaime Martín, amb ulleres fosques i melena, dibuixant que en aquesta època feia poc que havia tret al mercat els seus primers àlbums dins la col·lecció "Historias Completas de El Víbora" de l'editorial La Cúpula, "Sangre de barrio," (1989) i "La basca que más casca" (1990), "Flores sobre el asfalto" (1990) còmics tots ells ambientats a l'Hospitalet. Amb un jersei a ratlles i un dibuix entre les mans, Òscar Garcés, en aquesta època responsable del programa pedagògic del Cine Club L'Hospitalet "El cinema a l'abast dels estudiants". A la fila de sota, Paquito Bellido, dibuixant, i Jordi Diago, dibuixant i guionista, situat entre el tàndem format per Guillermo, situat a la seva dreta, i Abel, a la seva esquerra, dibuixants.

Inauguració de l'exposició "Jordi Diago. Dibuixos i còmics" a l'Aula de Cultura de Sanfeliu

Activitat del De Tebeo! Espai de còmic. L'Aula de Cultura del barri Sanfeliu, dins el seu projecte expositiu De Tebeo! Espai de còmic, volia posar en valor la tasca artística dels dibuixants d'historietes realitzant activitats difusores del còmic, com aquesta, tallers de còmic, debats, taules rodones, i exposicions d'originals a l'Aula de Cultura. De desembre de 1989 a juny de 1993 van tenir lloc 18 exposicions d'originals de dibuixants de còmic com Francisco Ibáñez, Segura, Max, Laura Pérez Vernetti, Galiano, Pons, Miguelanxo Prado, Bartolomé Seguí, Jaime Martín, i altres, una exposició dedicada al Capitán Trueno, personatge creat pel dibuixant Ambrós i pel guionista Victor Mora, que va estar present a la inauguració i va deixar diversos guions per a l'exposició, i una altra dedicada monogràficament a la figura de Joan Navarro, gestor de Ficòmic i del Saló del Còmic en els seus inicis, en la que es van poder veure tota mena d'objectes i dibuixos de la col·lecció personal d'aquest gran estudiós i impulsor del còmic a casa nostra. Totes aquestes exposicions van comptar sempre amb el decidit ajut de l'editor fundador de la revista El Víbora i de Ediciones La Cúpula, Josep Mª Berenguer, fundador i vicepresident de Ficomic, entitat organitzadora del Saló del Còmic, i del seu cap de redacció llavors, en Jesús Benavides. A la fotografia, d'esquerra a dreta, Jordi Diago, dibuixant i guionista de còmic i Artur Arranz, director de l'Aula de Cultura Sanfeliu.

Inauguració de l'exposició d'originals de El Capitán Trueno a l'Aula de Cutura Sanfeliu

Activitat del De Tebeo! Espai de còmic. L'Aula de Cultura del barri Sanfeliu, dins el seu projecte expositiu De Tebeo! Espai de còmic, volia posar en valor la tasca artística dels dibuixants d'historietes realitzant activitats difusores del còmic, com aquesta, tallers de còmic, debats, taules rodones, i exposicions d'originals a l'Aula de Cultura. De desembre de 1989 a juny de 1993 van tenir lloc 18 exposicions d'originals de dibuixants de còmic com Francisco Ibáñez, Segura, Max, Laura Pérez Vernetti, Galiano, Pons, Miguelanxo Prado, Bartolomé Seguí, Jaime Martín, i altres, una exposició dedicada al Capitán Trueno, personatge creat pel dibuixant Ambrós i pel guionista Victor Mora, que va estar present a la inauguració i va deixar diversos guions per a l'exposició, i una altra dedicada monogràficament a la figura de Joan Navarro, gestor de Ficòmic i del Saló del Còmic en els seus inicis, en la que es van poder veure tota mena d'objectes i dibuixos de la col·lecció personal d'aquest gran estudiós i impulsor del còmic a casa nostra. Totes aquestes exposicions van comptar sempre amb el decidit ajut de l'editor fundador de la revista El Víbora i de Ediciones La Cúpula, Josep Mª Berenguer, fundador i vicepresident de Ficomic, entitat organitzadora del Saló del Còmic, i del seu cap de redacció llavors, en Jesús Benavides. A la fotografia, d'esquerra a dreta, José López, col·laborador de l'Aula de Cultura Sanfeliu, Víctor Mora, escriptor i guionista de còmic, creador, juntament amb el dibuixant Miquel Ambrós de famosos personatges d'historietes com El Capitán Trueno, El Jabato i El Corsario de Hierro, la representant de l'editorial Ediciones B i anteriorment de l'Editorial Bruguera i Artur Arranz, director de l'Aula de Cultura Sanfeliu, a l'entrada d'aquest equipament municipal.

Carretera de Collblanc, 37 Antic Hostal de la Creueta de Collblanc

Imatge extreta d'una llicència d'obres. Aspecte de l'antic Hostal de la Creueta de Collblanc, anomenat així per la creu del terme que hi havia prop de l'edifici. Estava situat a la Carretera de Collblanc núm. 37-39. Aquesta carretera va ser construïda a la dècada de 1760 i al seu pas per l'Hospitalet, aprofitava el traçat de l'antic camí de Barcelona a Esplugues. Era la carretera de Madrid a Barcelona que va fer construir Carles III i que enllaçava amb França a través de la Jonquera. Fins al segle XVIII l'antic camí de Collblanc era conegut com a Camí de Dalt, per oposició al camí de Baix, l'antic camí de Provençana, l'actual carretera de la Bordeta que enllaça amb el carrer Major de l'Hospitalet. Aquest hostal també va ser anomenat durant una època com a Mesón de San Antonio. La fotografia correspon a l'any 1955, quan un del arrendataris del local, Francesc Fabregat Puig, estava realitzant unes obres a l'interior per tal d'instal·lar tot un seguit de dutxes públiques per a homes i per a dones. El local, que llavors era propietat d'Esperança Piera Figueras, família veïna d'Hostafrancs, va ser ocupat des de 1940 pels franquistes, que van instal·lar allà el Frente de Juventudes de Falange Española. Es tractava d'un antic i sòlid edifici propietat del Consell Local de l'Hospitalet mercès a la donació realitzada al Comú el 1727 pel pagès Miquel Oliver de la Torre que l’any 1684 havia sol·licitar un permís per a establir un hostal i poder vendre qualsevol mercaderia en un tram del camí de dalt al seu pas per Collblanc. El Comú de l’Hospitalet li concedí finalment el permís l’any 1693, mitjançant l'establiment d'un cànon, per tal que fes les funcions d'hostal, fleca, botiga de queviures i taverna i generés beneficis pel Consistori. Quedava exclosa la venda de carn crua, mercaderia que es dispensava sols a la carnisseria de l'Hospitalet, per la qual era necessària una específica llicència municipal. Aquest edifici, reculat respecte a l'alineació del la carretera de Collblanc, que comptava inicialment amb una reixa que va ser enderrocada el 1942 per facilitar la càrrega i descàrrega de productes i/o persones, comptava, com s'observa, amb una àmplia entrada de carruatges realitzada amb sòlids carreus de pedra. Al seu interior hi havia un gran vestíbul amb menjador i cuina i al fons un ampli pati interior on estaven situades les cavallerisses. Al pis superior hi havia les habitacions. Estava autoritzat, des de la seva reconstrucció, després de quedar molt malmès durant la guerra del francès, a disposar de dues plomes d'aigua corrent de font, uns 4.500 litres d'aigua per dia, per tal que els cavalls poguessin abeurar a les cavallerisses. Disposava, a més, d'un pou. Comptava, a més, amb un extens hort i terres de conreu, una part de les quals, cinc quarteres, uns cinc mil metres quadrats, van ser alienades el 1836 pel Consistori de l'alcalde Esteve Norta per tal de poder sufragar l'ampliació de la primera i única escola pública de primària del poble, situada al carrer Major. L'Hospitalet disposava de dos hostals més, les rendes dels quals eren, a inicis del s. XIX uns dels pocs recursos econòmics amb que comptava el Comú de l'Hospitalet. El que rendia més va ser sempre, amb diferència, el de Collblanc, per la gran afluència de traginers i mercaders que circulaven per la Carretera de Collblanc, antic camí Ral, en direcció a Barcelona, llavors encara emmurallada i a la que no es podia accedir quan les portes d'aquesta, sobretot el Portal de Sant Antoni, per on entraven generalment les mercaderies, eren tancades al vespre, obligant a molts a fer nit allà. Els altres hostals estaven situats un al propi "Lloc", l'Hospitalet, al davant de l'església de Santa Eulàlia de Mèrida, i un altre a la Riera Blanca, cantonada amb el carrer de Santa Eulàlia, llavors anomenat carretera de La Bordeta, on durant molts anys va existir la taverna de Cal Ramonet, situat davant de la masia i foneria Can Escorça i també davant de la garita del Burot de l'Hospitalet (el de Barcelona estava situat a l'altre cantó de la Riera Blanca). El Consistori va vendre aquest edifici el 1853, essent alcalde Baldiri Coll, en pública subhasta i per tretze mil rals, a Lluís Piera, de professió paleta, nascut a l'Hospitalet el 1815 i veí d'Hostafrancs, per poder pagar amb els diners d'aquesta venda la construcció del nou cementiri de l'Hospitalet, que era un tema recurrent, per la manca d'espai del vell, que s'arrossegava com a problema des de 1836. A partir d'aquell moment va deixar de funcionar com a hostal (a l'època era anomenat com a mesón, en castellà) i va passar a tenir diversos usos, gràcies sobretot al gran espai del local i a poder disposar d'una gran quantitat d'aigua diària, primer com a fàbrica de fòsfors i poc després com a fàbrica de lleixius i salfumants fins el 1906, en que aquesta va ser multada i clausurada per l'ajuntament per les indignades queixes dels veïns i per no comptar amb els corresponents permisos municipals per poder instal·lar allà aquest tipus tan nociu d'indústria, Va funcionar després com a fàbrica de sabons i, després d'altres diversos usos, el vestíbul va ser reconvertit com a establiment de dutxes públiques (12 per a homes i 8 per a dones) des de 1955, moment en el que es va fer aquesta fotografia, amb el material d'obra necessari al davant de l'edifici. El 1940, la Falange Española y de las JONS havia instal·lat allà el Cuartel del Frente de Juventudes, com es pot apreciar en els esgrafiats que es van fer a la façana, davant de la qual també s'observa una garita d'enllustrador de sabates que va estar allà instal·lada durant molts anys, fins l'enderroc de l'edifici, que va tenir lloc el 1975, quan els hereus de la família Piera, el van vendre al promotor Francisco Soriano, que va fer aixecar a l'arquitecte Marco Tulio Arias Argudo un modern edifici porxat que, curiosament, va respectar l'alineació reculada original de l'hostal. Gairebé al seu costat va ser aixecat, en un solar que antigament havia format part de l'hostal, que feia cantonada amb el carrer Progrés, un edifici que seria conegut com el gratacels de l'Hospitalet, del que s'observa una finestra a la dreta superior de la fotografia. El Gratacels de l'Hospitalet o Casa Pons Vila, és una obra racionalista dissenyat per l'arquitecte municipal de l'Hospitalet Ramon Puig i Gairalt i construïda l'any 1932 al Barri de Collblanc, al Districte II de l'Hospitalet de Llobregat. L'edificació forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, es troba protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. És considerat el primer gratacels construït a Catalunya, quatre anys anterior a la Casa Fàbregas, de 1936, gratacels també racionalista de la Plaça d'Urquinaona, de l'arquitecte Luis Gutiérrez Soto, primer Gratacels de Barcelona. Aquesta carretera de Collblanc va ser construïda a la dècada de 1760 (entre 1763 i 1765) i, al seu pas per l'Hospitalet, aprofitava el traçat de l'antic camí de Barcelona a Esplugues. Era la carretera de Madrid a Barcelona que va fer construir Carles III i que enllaçava amb França a través de la Jonquera, l'anomenat popularment "camí ral"

Carretera de Collblanc, 37 Antic Hostal de la Creueta de Collblanc

Imatge extreta d'una llicència d'obres. Aspecte de l'antic Hostal de la Creueta de Collblanc, anomenat així per la creu del terme que hi havia prop de l'edifici. Estava situat a la Carretera de Collblanc núm. 37-39. Aquesta carretera va ser construïda a la dècada de 1760 i al seu pas per l'Hospitalet, aprofitava el traçat de l'antic camí de Barcelona a Esplugues. Era la carretera de Madrid a Barcelona que va fer construir Carles III i que enllaçava amb França a través de la Jonquera. Fins al segle XVIII l'antic camí de Collblanc era conegut com a Camí de Dalt, per oposició al camí de Baix, l'antic camí de Provençana, l'actual carretera de la Bordeta que enllaça amb el carrer Major de l'Hospitalet. Aquest hostal també va ser anomenat durant una època com a Mesón de San Antonio. La fotografia correspon a l'any 1955, quan un del arrendataris del local, Francesc Fabregat Puig, estava realitzant unes obres a l'interior per tal d'instal·lar tot un seguit de dutxes públiques per a homes i per a dones. El local, que llavors era propietat d'Esperança Piera Figueras, família veïna d'Hostafrancs, va ser ocupat des de 1940 pels franquistes, que van instal·lar allà el Frente de Juventudes de Falange Española. Es tractava d'un antic i sòlid edifici propietat del Consell Local de l'Hospitalet mercès a la donació realitzada al Comú el 1727 pel pagès Miquel Oliver de la Torre que l’any 1684 havia sol·licitar un permís per a establir un hostal i poder vendre qualsevol mercaderia en un tram del camí de dalt al seu pas per Collblanc. El Comú de l’Hospitalet li concedí finalment el permís l’any 1693, mitjançant l'establiment d'un cànon, per tal que fes les funcions d'hostal, fleca, botiga de queviures i taverna i generés beneficis pel Consistori. Quedava exclosa la venda de carn crua, mercaderia que es dispensava sols a la carnisseria de l'Hospitalet, per la qual era necessària una específica llicència municipal. Aquest edifici, reculat respecte a l'alineació del la carretera de Collblanc, que comptava inicialment amb una reixa que va ser enderrocada el 1942 per facilitar la càrrega i descàrrega de productes i/o persones, comptava, com s'observa, amb una àmplia entrada de carruatges, realitzada amb sòlids carreus de pedra. Al seu interior hi havia un gran vestíbul amb menjador i cuina i al fons un ampli pati interior on estaven situades les cavallerisses. Al pis superior hi havia les habitacions. Estava autoritzat, des de la seva reconstrucció, després de quedar molt malmès durant la guerra del francès, a disposar de dues plomes d'aigua corrent de font, uns 4.500 litres d'aigua per dia, per tal que els cavalls poguessin abeurar a les cavallerisses. Disposava, a més, d'un pou. Comptava, a més, amb un extens hort i terres de conreu, una part de les quals, cinc quarteres, uns cinc mil metres quadrats, van ser alienades el 1836 pel Consistori de l'alcalde Esteve Norta per tal de poder sufragar l'ampliació de la primera i única escola pública de primària del poble, situada al carrer Major. L'Hospitalet disposava de dos hostals més, les rendes dels quals eren, a inicis del s. XIX uns dels pocs recursos econòmics amb que comptava el Comú de l'Hospitalet. El que rendia més va ser sempre, amb diferència, el de Collblanc, per la gran afluència de traginers i mercaders que circulaven per la Carretera de Collblanc, antic camí Ral, en direcció a Barcelona, llavors encara emmurallada i a la que no es podia accedir quan les portes d'aquesta, sobretot el Portal de Sant Antoni, per on entraven generalment les mercaderies, eren tancades al vespre, obligant a molts a fer nit allà. Els altres hostals estaven situats un al propi "Lloc", l'Hospitalet, al davant de l'església de Santa Eulàlia de Mèrida, i un altre a la Riera Blanca, cantonada amb el carrer de Santa Eulàlia, llavors anomenat carretera de La Bordeta, on durant molts anys va existir la taverna de Cal Ramonet, situat davant de la masia i foneria Can Escorça i també davant de la garita del Burot de l'Hospitalet (el de Barcelona estava situat a l'altre cantó de la Riera Blanca). El Consistori va vendre aquest edifici el 1853, essent alcalde Baldiri Coll, en pública subhasta i per tretze mil rals, a Lluís Piera, de professió paleta, nascut a l'Hospitalet el 1815 i veí d'Hostafrancs, per poder pagar amb els diners d'aquesta venda la construcció del nou cementiri de l'Hospitalet, que era un tema recurrent, per la manca d'espai del vell, que s'arrossegava com a problema des de 1836. A partir d'aquell moment va deixar de funcionar com a hostal (a l'època era anomenat com a mesón, en castellà) i va passar a tenir diversos usos, gràcies sobretot al gran espai del local i a poder disposar d'una gran quantitat d'aigua diària, primer com a fàbrica de fòsfors i poc després com a fàbrica de lleixius i salfumants fins el 1906, en que aquesta va ser multada i clausurada per l'ajuntament per les indignades queixes dels veïns i per no comptar amb els corresponents permisos municipals per poder instal·lar allà aquest tipus tan nociu d'indústria, Va funcionar després com a fàbrica de sabons i, després d'altres diversos usos, el vestíbul va ser reconvertit com a establiment de dutxes públiques (12 per a homes i 8 per a dones) des de 1955, moment en el que es va fer aquesta fotografia, amb el material d'obra necessari al davant de l'edifici. El 1940, la Falange Española y de las JONS havia instal·lat allà el Cuartel del Frente de Juventudes, com es pot apreciar en els esgrafiats que es van fer a la façana, davant de la qual també s'observa una garita d'enllustrador de sabates que va estar allà instal·lada durant molts anys, fins l'enderroc de l'edifici, que va tenir lloc el 1975, quan els hereus de la família Piera, el van vendre al promotor Francisco Soriano, que va fer aixecar a l'arquitecte Marco Tulio Arias Argudo un modern edifici porxat que, curiosament, va respectar l'alineació reculada original de l'hostal. Gairebé al seu costat va ser aixecat, en un solar que antigament havia format part de l'hostal, que feia cantonada amb el carrer Progrés, un edifici que seria conegut com el gratacels de l'Hospitalet, del que s'observa una finestra a la dreta superior de la fotografia. El Gratacels de l'Hospitalet o Casa Pons Vila, és una obra racionalista dissenyat per l'arquitecte municipal de l'Hospitalet Ramon Puig i Gairalt i construïda l'any 1932 al Barri de Collblanc, al Districte II de l'Hospitalet de Llobregat. L'edificació forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, es troba protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. És considerat el primer gratacels construït a Catalunya, quatre anys anterior a la Casa Fàbregas, de 1936, gratacels també racionalista de la Plaça d'Urquinaona, de l'arquitecte Luis Gutiérrez Soto, primer Gratacels de Barcelona. Aquesta carretera de Collblanc va ser construïda a la dècada de 1760 (entre 1763 i 1765) i, al seu pas per l'Hospitalet, aprofitava el traçat de l'antic camí de Barcelona a Esplugues. Era la carretera de Madrid a Barcelona que va fer construir Carles III i que enllaçava amb França a través de la Jonquera, l'anomenat popularment "camí ral"

Escola de nens del carrer de Llevant

L'edifici ha estat reformat però encara existeix, està a la cantonada del carrer Llevant amb el carrer Collserola. Ja era escola als anys 30. El 1949 era una escola de nens (escola número 39), l'edifici era propietat d'Antonio Peña i l'Ajuntament pagava un lloguer. Actualment aquí hi ha el local de la Peña Flamenca y Recreativa Antonio Mairena de l'Hospitalet.

Escola de nens del carrer de Llevant

L'edifici ha estat reformat però encara existeix, està a la cantonada del carrer Llevant amb el carrer Collserola. Ja era escola als anys 30. El 1949 era una escola de nens (escola número 39), l'edifici era propietat d'Antonio Peña i l'Ajuntament pagava un lloguer. Actualment aquí hi ha el local de la Peña Flamenca y Recreativa Antonio Mairena de l'Hospitalet.

Escola de nens del carrer de Llevant

L'edifici ha estat reformat però encara existeix, està a la cantonada del carrer Llevant amb el carrer Collserola. Ja era escola als anys 30. El 1949 era una escola de nens (escola número 39), l'edifici era propietat d'Antonio Peña i l'Ajuntament pagava un lloguer. Actualment aquí hi ha el local de la Peña Flamenca y Recreativa Antonio Mairena de l'Hospitalet.

Catalunya,Av 144

Imatge extreta d'una llicència d'obres.

Estudi sobre les condicions de vida dels veïns del barri de la Bomba

Fotografia de l'extensa tanca que separava el barri de "La bomba" de la llavors anomenada Autovía de Castelldefels, l'actual Granvia de l'Hospitalet. Aquest grup de barraques, que ocupava una superfície de 5 hectàrees estava situat en una part del que va ser l'antiga zona agrícola de La Marina, entre l'antic carrer 26 de Enero, avui Castelao, fins al costat de la llavors anomenada "Zona Residencial Granvia", els actuals Blocs Granvia Sud, on avui hi ha la zona comercial Gran Via 2 de l'Hospitalet, al costat de l'IKEA. Des de 1926, com a mínim, existia en aquesta zona de La Marina aquest barri de barraques, que tocava al sud amb el barri de Can Pi, que van desaparèixer quan es va urbanitzar el Polígon Pedrosa, a finals dels anys setanta i inicis dels vuitanta del s. XX. El 1961 existien encara 9.000 barraques, sumades les de Barcelona i les de diferents poblacions de l'Àrea Metropolitana. Aquest grup de barraques en concret era anomenat "La Bomba" per una bomba d'aigua que les abastia a totes d'aigua. L' Ajuntament de l'Hospitalet de l'època, pressionat per algunes autoritats franquistes, per les autoritats eclesiàstiques, que ja havia fet eliminar algunes a l'Ajuntament de Barcelona amb motiu del Congreso Eucarístico de Barcelona de 1952 i havia impulsat la construcció de les "Vivendas del Congreso" i, sobretot, per les lluites dels barraquistes que, amb molt esforç havien constituït la Cooperativa de les Viviendas Obreras del Barrio de La Bomba que un bon grapat d'ells van crear el 1966 per tal de poder accedir en el futur a un habitatge digne, liderada per Pura Fernández i Felipe Cruz -històrics militants clandestins del PSUC, que van arribar allà provinents de Jaén el 1948 -anava reubicant com podia, subvencionant mica en mica els veïns que volguessin abandonar la barraca amb una petita quantitat, al barri de Bellvitge, segons s'anaven construint els blocs de pisos. Un cop els barraquistes, majoritàriament emigrants d'origen andalús i extremeny, les abandonaven l'Ajuntament les enderrocava per tal que no fossin ocupades novament. Tot i això a mitjans dels anys setanta encara quedaven a l'Hospitalet 611 barraques i, concretament a La Bomba, més d'un centenar de barraques habitades. Mentrestant, i per esborrar la visió del desolador espectacle que que s'oferia en tan important artèria d'accés a Barcelona "Ciudad de Ferias i Congresos", que registrava llavors la major densitat de trànsit a Espanya, es va instal·lar una extensa tanca d'uralita d'uns 200 metres al llarg de l'Autovia de Castelldefels, que s'observa perfectament a la fotografia, que dissimulava la pobresa i misèria que s'amagava darrere d'ella. A la matinada del divendres 20 de setembre de 1974 les dones del barri, fartes d'esperar els pisos promesos per l'Ajuntament, van destruir uns cent metres d'aquesta tanca per tal de denunciar l'hipocresia d'aquella societat i donar a conèixer a tothom les condicions infrahumanes i vergonyoses en les que havien de viure els barraquistes. Una setmana després el jesuita Manuel Rius, rector de la barraca que feia les funcions de parròquia del barri, que fou anomenada Parroquia de Santa Juana de Arco, va entrar pel registre municipal, en representació de la comunitat de veïns, una instància on denunciava les lamentables condicions de vida de la barriada i demanava a l'Ajuntament la solució definitiva i reubicació dels barraquistes. De igual manera ho va demanar-ho al governador civil de Barcelona que, l'octubre del 1974 va instar l'Ajuntament de l'Hospitalet a fer-li arribar un informe exhaustiu sobre la situació real del barri, cosa que van fer l'arquitecte, l'enginyer i el negociat de sanitat de l'Ajuntament de l'Hospitalet, lliurant, el 14 de novembre de 1974, l'informe urbanístic, fotogràfic i sanitari, en el que s'advertien de diferents casos de pneumonia, reumatisme agut infantil i poliomelítis aguda, i que acabava dient: "De los distintos informes, así como de una visita sobre el terreno, el que suscribe ha llegado a la conclusión de que es de todo punto imprescindible y urgentísimo encontr una solución que permita evacuar a las 248 famílias que habitan las barracas de La Bomba. Lo que manifiesta para los efectos oportunos el Ingeniero Municipal" Aquesta fotografia correspon al reportatge que es va adjuntar a aquell l'estudi. El 1976 las barraques van desaparèixer i el Ministerio de la Vivienda va començar a urbanitzar el Polígon Pedrosa, ocupat actualment, en part, pels pavellons d'ampliació de la Fira de Barcelona. Avui, el Centre d'Atenció Primària de Institut Català de la Salut situat al carrer Cobalt núm. 135 amb Rambla Marina de l'Hospitalet, porta el nom de Pura Fernández en memòria de la seva lluita per aconseguir uns barris dignes pels treballadors. Als anys noranta del s. XX es va produir una gran transformació de tota aquesta zona impulsada per l'alcalde Celestino Corbacho i promoguda des de l'Agència de Desenvolupament Urbà (ADU) de l'Ajuntament de l'Hospitalet. En aquest mateix espai es troba avui la Zona Comercial Gran Via 2 i la botiga de mobles i complements IKEA.

Estudi sobre les condicions de vida dels veïns del barri de la Bomba

Fotografia d'un dormitori de l'interior d'una barraca del barri "La bomba" Aquest grup de barraques, que ocupava una superfície de 5 hectàrees estava situat en una part del que va ser l'antiga zona agrícola de La Marina, entre l'antic carrer 26 de Enero, avui Castelao, fins al costat de la llavors anomenada "Zona Residencial Granvia", els actuals Blocs Granvia Sud, on avui hi ha la zona comercial Gran Via 2 de l'Hospitalet, al costat de l'IKEA. Des de 1926, com a mínim, existia en aquesta zona de La Marina aquest barri de barraques, que tocava al sud amb el barri de Can Pi, que van desaparèixer quan es va urbanitzar el Polígon Pedrosa, a finals dels anys setanta i inicis dels vuitanta del s. XX. El 1961 existien encara 9.000 barraques, sumades les de Barcelona i les de diferents poblacions de l'Àrea Metropolitana. Aquest grup de barraques en concret era anomenat "La Bomba" per una bomba d'aigua que les abastia a totes d'aigua. L' Ajuntament de l'Hospitalet de l'època, pressionat per algunes autoritats franquistes, per les autoritats eclesiàstiques, que ja havia fet eliminar algunes a l'Ajuntament de Barcelona amb motiu del Congreso Eucarístico de Barcelona de 1952 i havia impulsat la construcció de les "Vivendas del Congreso" i, sobretot, per les lluites dels barraquistes que, amb molt esforç havien constituït la Cooperativa de les Viviendas Obreras del Barrio de La Bomba que un bon grapat d'ells van crear el 1966 per tal de poder accedir en el futur a un habitatge digne, liderada per Pura Fernández i Felipe Cruz -històrics militants clandestins del PSUC, que van arribar allà provinents de Jaén el 1948 -anava reubicant com podia, subvencionant mica en mica els veïns que volguessin abandonar la barraca amb una petita quantitat, al barri de Bellvitge, segons s'anaven construint els blocs de pisos. Un cop els barraquistes, majoritàriament emigrants d'origen andalús i extremeny, les abandonaven l'Ajuntament les enderrocava per tal que no fossin ocupades novament. Tot i això a mitjans dels anys setanta encara quedaven a l'Hospitalet 611 barraques i, concretament a La Bomba, més d'un centenar de barraques habitades. Mentrestant, i per esborrar la visió del desolador espectacle que que s'oferia en tan important artèria d'accés a Barcelona "Ciudad de Ferias i Congresos", que registrava llavors la major densitat de trànsit a Espanya, es va instal·lar una extensa tanca d'uralita d'uns 200 metres al llarg de l'Autovia de Castelldefels, que dissimulava la pobresa i misèria que s'amagava darrere d'ella. A la matinada del divendres 20 de setembre de 1974 les dones del barri, fartes d'esperar els pisos promesos per l'Ajuntament, van destruir uns cent metres d'aquesta tanca per tal de denunciar l'hipocresia d'aquella societat i donar a conèixer a tothom les condicions infrahumanes i vergonyoses en les que havien de viure els barraquistes. Una setmana després el jesuita Manuel Rius, rector de la barraca que feia les funcions de parròquia del barri, que fou anomenada Parroquia de Santa Juana de Arco, va entrar pel registre municipal, en representació de la comunitat de veïns, una instància on denunciava les lamentables condicions de vida de la barriada i demanava a l'Ajuntament la solució definitiva i reubicació dels barraquistes. De igual manera va demanar-ho per escrit al governador civil de Barcelona que, l'octubre del 1974 va instar l'Ajuntament de l'Hospitalet a fer-li arribar un informe exhaustiu sobre la situació real del barri, cosa que van fer l'arquitecte, l'enginyer i el negociat de sanitat de l'Ajuntament de l'Hospitalet, lliurant, el 14 de novembre de 1974, l'informe urbanístic, fotogràfic i sanitari, en el que s'advertien de diferents casos de pneumonia, reumatisme agut infantil i poliomelítis aguda, i que acabava dient: "De los distintos informes, así como de una visita sobre el terreno, el que suscribe ha llegado a la conclusión de que es de todo punto imprescindible y urgentísimo encontr una solución que permita evacuar a las 248 famílias que habitan las barracas de La Bomba. Lo que manifiesta para los efectos oportunos el Ingeniero Municipal" Aquesta fotografia correspon al reportatge que es va adjuntar a aquell l'estudi, que va ser lliurat al governador civil el gener de 1975, amb el compromís de l'alcalde de llavors, Vicenç Capdevila, de solucionar definitivament la situació d'aquellas famílies El 1976 las barraques van desaparèixer i el Ministerio de la Vivienda va començar a urbanitzar el Polígon Pedrosa, ocupat actualment, en part, pels pavellons d'ampliació de la Fira de Barcelona. Avui, el Centre d'Atenció Primària de Institut Català de la Salut situat al carrer Cobalt núm. 135 amb Rambla Marina de l'Hospitalet, porta el nom de Pura Fernández en memòria de la seva lluita per aconseguir uns barris dignes pels treballadors.

Estudi sobre les condicions de vida dels veïns del barri de la Bomba

Fotografia de l'extensa tanca que separava el barri de "La bomba" de la llavors anomenada Autovía de Castelldefels, l'actual Granvia de l'Hospitalet. Aquest grup de barraques, que ocupava una superfície de 5 hectàrees estava situat en una part del que va ser l'antiga zona agrícola de La Marina, entre l'antic carrer 26 de Enero, avui Castelao, fins al costat de la llavors anomenada "Zona Residencial Granvia", els actuals Blocs Granvia Sud, on avui hi ha la zona comercial Gran Via 2 de l'Hospitalet, al costat de l'IKEA. Des de 1926, com a mínim, existia en aquesta zona de La Marina aquest barri de barraques, que tocava al sud amb el barri de Can Pi, que van desaparèixer quan es va urbanitzar el Polígon Pedrosa, a finals dels anys setanta i inicis dels vuitanta del s. XX. El 1961 existien encara 9.000 barraques, sumades les de Barcelona i les de diferents poblacions de l'Àrea Metropolitana. Aquest grup de barraques en concret era anomenat "La Bomba" per una bomba d'aigua que les abastia a totes d'aigua. L' Ajuntament de l'Hospitalet de l'època, pressionat per algunes autoritats franquistes, per les autoritats eclesiàstiques, que ja havia fet eliminar algunes a l'Ajuntament de Barcelona amb motiu del Congreso Eucarístico de Barcelona de 1952 i havia impulsat la construcció de les "Vivendas del Congreso" i, sobretot, per les lluites dels barraquistes que, amb molt esforç havien constituït la Cooperativa de les Viviendas Obreras del Barrio de La Bomba que un bon grapat d'ells van crear el 1966 per tal de poder accedir en el futur a un habitatge digne, liderada per Pura Fernández i Felipe Cruz -històrics militants clandestins del PSUC, que van arribar allà provinents de Jaén el 1948 -anava reubicant com podia, subvencionant mica en mica els veïns que volguessin abandonar la barraca amb una petita quantitat, al barri de Bellvitge, segons s'anaven construint els blocs de pisos. Un cop els barraquistes, majoritàriament emigrants d'origen andalús i extremeny, les abandonaven l'Ajuntament les enderrocava per tal que no fossin ocupades novament. Tot i això a mitjans dels anys setanta encara quedaven a l'Hospitalet 611 barraques i, concretament a La Bomba, més d'un centenar de barraques habitades. Mentrestant, i per esborrar la visió del desolador espectacle que que s'oferia en tan important artèria d'accés a Barcelona "Ciudad de Ferias i Congresos", que registrava llavors la major densitat de trànsit a Espanya, es va instal·lar una extensa tanca d'uralita d'uns 200 metres al llarg de l'Autovia de Castelldefels, que s'observa perfectament a la fotografia, que dissimulava la pobresa i misèria que s'amagava darrere d'ella. A la matinada del divendres 20 de setembre de 1974 les dones del barri, fartes d'esperar els pisos promesos per l'Ajuntament, van destruir uns cent metres d'aquesta tanca per tal de denunciar l'hipocresia d'aquella societat i donar a conèixer a tothom les condicions infrahumanes i vergonyoses en les que havien de viure els barraquistes. Una setmana després el jesuita Manuel Rius, rector de la barraca que feia les funcions de parròquia del barri, que fou anomenada Parroquia de Santa Juana de Arco, va entrar pel registre municipal, en representació de la comunitat de veïns, una instància on denunciava les lamentables condicions de vida de la barriada i demanava a l'Ajuntament la solució definitiva i reubicació dels barraquistes. De igual manera ho va demanar-ho al governador civil de Barcelona que, l'octubre del 1974 va instar l'Ajuntament de l'Hospitalet a fer-li arribar un informe exhaustiu sobre la situació real del barri, cosa que van fer l'arquitecte, l'enginyer i el negociat de sanitat de l'Ajuntament de l'Hospitalet, lliurant, el 14 de novembre de 1974, l'informe urbanístic, fotogràfic i sanitari, en el que s'advertien de diferents casos de pneumonia, reumatisme agut infantil i poliomelítis aguda, i que acabava dient: "De los distintos informes, así como de una visita sobre el terreno, el que suscribe ha llegado a la conclusión de que es de todo punto imprescindible y urgentísimo encontr una solución que permita evacuar a las 248 famílias que habitan las barracas de La Bomba. Lo que manifiesta para los efectos oportunos el Ingeniero Municipal" Aquesta fotografia correspon al reportatge que es va adjuntar a aquell l'estudi. El 1976 las barraques van desaparèixer i el Ministerio de la Vivienda va començar a urbanitzar el Polígon Pedrosa, ocupat actualment, en part, pels pavellons d'ampliació de la Fira de Barcelona. Avui, el Centre d'Atenció Primària de Institut Català de la Salut situat al carrer Cobalt núm. 135 amb Rambla Marina de l'Hospitalet, porta el nom de Pura Fernández en memòria de la seva lluita per aconseguir uns barris dignes pels treballadors. Als anys noranta del s. XX es va produir una gran transformació de tota aquesta zona impulsada per l'alcalde Celestino Corbacho i promoguda des de l'Agència de Desenvolupament Urbà (ADU) de l'Ajuntament de l'Hospitalet. En aquest mateix espai es troba avui la Zona Comercial Gran Via 2 i la botiga de mobles i complements IKEA.

Estudi sobre les condicions de vida dels veïns del barri de la Bomba

Fotografia d'un dormitori de l'interior d'una barraca del barri "La bomba" Aquest grup de barraques, que ocupava una superfície de 5 hectàrees estava situat en una part del que va ser l'antiga zona agrícola de La Marina, entre l'antic carrer 26 de Enero, avui Castelao, fins al costat de la llavors anomenada "Zona Residencial Granvia", els actuals Blocs Granvia Sud, on avui hi ha la zona comercial Gran Via 2 de l'Hospitalet, al costat de l'IKEA. Des de 1926, com a mínim, existia en aquesta zona de La Marina aquest barri de barraques, que tocava al sud amb el barri de Can Pi, que van desaparèixer quan es va urbanitzar el Polígon Pedrosa, a finals dels anys setanta i inicis dels vuitanta del s. XX. El 1961 existien encara 9.000 barraques, sumades les de Barcelona i les de diferents poblacions de l'Àrea Metropolitana. Aquest grup de barraques en concret era anomenat "La Bomba" per una bomba d'aigua que les abastia a totes d'aigua. L' Ajuntament de l'Hospitalet de l'època, pressionat per algunes autoritats franquistes, per les autoritats eclesiàstiques, que ja havia fet eliminar algunes a l'Ajuntament de Barcelona amb motiu del Congreso Eucarístico de Barcelona de 1952 i havia impulsat la construcció de les "Vivendas del Congreso" i, sobretot, per les lluites dels barraquistes que, amb molt esforç havien constituït la Cooperativa de les Viviendas Obreras del Barrio de La Bomba que un bon grapat d'ells van crear el 1966 per tal de poder accedir en el futur a un habitatge digne, liderada per Pura Fernández i Felipe Cruz -històrics militants clandestins del PSUC, que van arribar allà provinents de Jaén el 1948 -anava reubicant com podia, subvencionant mica en mica els veïns que volguessin abandonar la barraca amb una petita quantitat, al barri de Bellvitge, segons s'anaven construint els blocs de pisos. Un cop els barraquistes, majoritàriament emigrants d'origen andalús i extremeny, les abandonaven l'Ajuntament les enderrocava per tal que no fossin ocupades novament. Tot i això a mitjans dels anys setanta encara quedaven a l'Hospitalet 611 barraques i, concretament a La Bomba, més d'un centenar de barraques habitades. Mentrestant, i per esborrar la visió del desolador espectacle que que s'oferia en tan important artèria d'accés a Barcelona "Ciudad de Ferias i Congresos", que registrava llavors la major densitat de trànsit a Espanya, es va instal·lar una extensa tanca d'uralita d'uns 200 metres al llarg de l'Autovia de Castelldefels, que dissimulava la pobresa i misèria que s'amagava darrere d'ella. A la matinada del divendres 20 de setembre de 1974 les dones del barri, fartes d'esperar els pisos promesos per l'Ajuntament, van destruir uns cent metres d'aquesta tanca per tal de denunciar l'hipocresia d'aquella societat i donar a conèixer a tothom les condicions infrahumanes i vergonyoses en les que havien de viure els barraquistes. Una setmana després el jesuita Manuel Rius, rector de la barraca que feia les funcions de parròquia del barri, que fou anomenada Parroquia de Santa Juana de Arco, va entrar pel registre municipal, en representació de la comunitat de veïns, una instància on denunciava les lamentables condicions de vida de la barriada i demanava a l'Ajuntament la solució definitiva i reubicació dels barraquistes. De igual manera va demanar-ho per escrit al governador civil de Barcelona que, l'octubre del 1974 va instar l'Ajuntament de l'Hospitalet a fer-li arribar un informe exhaustiu sobre la situació real del barri, cosa que van fer l'arquitecte, l'enginyer i el negociat de sanitat de l'Ajuntament de l'Hospitalet, lliurant, el 14 de novembre de 1974, l'informe urbanístic, fotogràfic i sanitari, en el que s'advertien de diferents casos de pneumonia, reumatisme agut infantil i poliomelítis aguda, i que acabava dient: "De los distintos informes, así como de una visita sobre el terreno, el que suscribe ha llegado a la conclusión de que es de todo punto imprescindible y urgentísimo encontr una solución que permita evacuar a las 248 famílias que habitan las barracas de La Bomba. Lo que manifiesta para los efectos oportunos el Ingeniero Municipal" Aquesta fotografia correspon al reportatge que es va adjuntar a aquell l'estudi, que va ser lliurat al governador civil el gener de 1975, amb el compromís de l'alcalde de llavors, Vicenç Capdevila, de solucionar definitivament la situació d'aquellas famílies El 1976 las barraques van desaparèixer i el Ministerio de la Vivienda va començar a urbanitzar el Polígon Pedrosa, ocupat actualment, en part, pels pavellons d'ampliació de la Fira de Barcelona. Avui, el Centre d'Atenció Primària de Institut Català de la Salut situat al carrer Cobalt núm. 135 amb Rambla Marina de l'Hospitalet, porta el nom de Pura Fernández en memòria de la seva lluita per aconseguir uns barris dignes pels treballadors.

Estudi sobre les condicions de vida dels veïns del barri de la Bomba

Fotografia d'un dormitori de l'interior d'una barraca del barri "La bomba" amb la presència del tècnic inspector municipal que va realitzar aquest estudi a instància de l'Ajuntament de l'Hospitalet i per ordre del governador civil de Barcelona el 1974. Aquest grup de barraques, que ocupava una superfície de 5 hectàrees estava situat en una part del que va ser l'antiga zona agrícola de La Marina, entre l'antic carrer 26 de Enero, avui Castelao, fins al costat de la llavors anomenada "Zona Residencial Granvia", els actuals Blocs Granvia Sud, on avui hi ha la zona comercial Gran Via 2 de l'Hospitalet, al costat de l'IKEA. Des de 1926, com a mínim, existia en aquesta zona de La Marina aquest barri de barraques, que tocava al sud amb el barri de Can Pi, que van desaparèixer quan es va urbanitzar el Polígon Pedrosa, a finals dels anys setanta i inicis dels vuitanta del s. XX. El 1961 existien encara 9.000 barraques, sumades les de Barcelona i les de diferents poblacions de l'Àrea Metropolitana. Aquest grup de barraques en concret era anomenat "La Bomba" per una bomba d'aigua que les abastia a totes d'aigua. L' Ajuntament de l'Hospitalet de l'època, pressionat per algunes autoritats franquistes, per les autoritats eclesiàstiques, que ja havia fet eliminar algunes a l'Ajuntament de Barcelona amb motiu del Congreso Eucarístico de Barcelona de 1952 i havia impulsat la construcció de les "Vivendas del Congreso" i, sobretot, per les lluites dels barraquistes que, amb molt esforç havien constituït la Cooperativa de les Viviendas Obreras del Barrio de La Bomba que un bon grapat d'ells van crear el 1966 per tal de poder accedir en el futur a un habitatge digne, liderada per Pura Fernández i Felipe Cruz -històrics militants clandestins del PSUC, que van arribar allà provinents de Jaén el 1948 -anava reubicant com podia, subvencionant mica en mica els veïns que volguessin abandonar la barraca amb una petita quantitat, al barri de Bellvitge, segons s'anaven construint els blocs de pisos. Un cop els barraquistes, majoritàriament emigrants d'origen andalús i extremeny, les abandonaven l'Ajuntament les enderrocava per tal que no fossin ocupades novament. Tot i això a mitjans dels anys setanta encara quedaven a l'Hospitalet 611 barraques i, concretament a La Bomba, més d'un centenar de barraques habitades. Mentrestant, i per esborrar la visió del desolador espectacle que que s'oferia en tan important artèria d'accés a Barcelona "Ciudad de Ferias i Congresos", que registrava llavors la major densitat de trànsit a Espanya, es va instal·lar una extensa tanca d'uralita d'uns 200 metres al llarg de l'Autovia de Castelldefels, que dissimulava la pobresa i misèria que s'amagava darrere d'ella. A la matinada del divendres 20 de setembre de 1974 les dones del barri, fartes d'esperar els pisos promesos per l'Ajuntament, van destruir uns cent metres d'aquesta tanca per tal de denunciar l'hipocresia d'aquella societat i donar a conèixer a tothom les condicions infrahumanes i vergonyoses en les que havien de viure els barraquistes. Una setmana després el jesuita Manuel Rius, rector de la barraca que feia les funcions de parròquia del barri, que fou anomenada Parroquia de Santa Juana de Arco, va entrar pel registre municipal, en representació de la comunitat de veïns, una instància on denunciava les lamentables condicions de vida de la barriada i demanava a l'Ajuntament la solució definitiva i reubicació dels barraquistes. De igual manera va demanar-ho per escrit al governador civil de Barcelona que, l'octubre del 1974 va instar l'Ajuntament de l'Hospitalet a fer-li arribar un informe exhaustiu sobre la situació real del barri, cosa que van fer l'arquitecte, l'enginyer i el negociat de sanitat de l'Ajuntament de l'Hospitalet, lliurant, el 14 de novembre de 1974, l'informe urbanístic, fotogràfic i sanitari, en el que s'advertien de diferents casos de pneumonia, reumatisme agut infantil i poliomelítis aguda, i que acabava dient: "De los distintos informes, así como de una visita sobre el terreno, el que suscribe ha llegado a la conclusión de que es de todo punto imprescindible y urgentísimo encontr una solución que permita evacuar a las 248 famílias que habitan las barracas de La Bomba. Lo que manifiesta para los efectos oportunos el Ingeniero Municipal" Aquesta fotografia correspon al reportatge que es va adjuntar a aquell l'estudi, que va ser lliurat al governador civil el gener de 1975, amb el compromís de l'alcalde de llavors, Vicenç Capdevila, de solucionar definitivament la situació d'aquellas famílies El 1976 las barraques van desaparèixer i el Ministerio de la Vivienda va començar a urbanitzar el Polígon Pedrosa, ocupat actualment, en part, pels pavellons d'ampliació de la Fira de Barcelona. Avui, el Centre d'Atenció Primària de Institut Català de la Salut situat al carrer Cobalt núm. 135 amb Rambla Marina de l'Hospitalet, porta el nom de Pura Fernández en memòria de la seva lluita per aconseguir uns barris dignes pels treballadors.

Estudi sobre les condicions de vida dels veïns del barri de la Bomba

Fotografia de l'exterior d'una barraca del barri "La bomba" Aquest grup de barraques, que ocupava una superfície de 5 hectàrees estava situat en una part del que va ser l'antiga zona agrícola de La Marina, entre l'antic carrer 26 de Enero, avui Castelao, fins al costat de la llavors anomenada "Zona Residencial Granvia", els actuals Blocs Granvia Sud, on avui hi ha la zona comercial Gran Via 2 de l'Hospitalet, al costat de l'IKEA. Des de 1926, com a mínim, existia en aquesta zona de La Marina aquest barri de barraques, que tocava al sud amb el barri de Can Pi, que van desaparèixer quan es va urbanitzar el Polígon Pedrosa, a finals dels anys setanta i inicis dels vuitanta del s. XX. El 1961 existien encara 9.000 barraques, sumades les de Barcelona i les de diferents poblacions de l'Àrea Metropolitana. Aquest grup de barraques en concret era anomenat "La Bomba" per una bomba d'aigua que les abastia a totes d'aigua. L' Ajuntament de l'Hospitalet de l'època, pressionat per algunes autoritats franquistes, per les autoritats eclesiàstiques, que ja havia fet eliminar algunes a l'Ajuntament de Barcelona amb motiu del Congreso Eucarístico de Barcelona de 1952 i havia impulsat la construcció de les "Vivendas del Congreso" i, sobretot, per les lluites dels barraquistes que, amb molt esforç havien constituït la Cooperativa de les Viviendas Obreras del Barrio de La Bomba que un bon grapat d'ells van crear el 1966 per tal de poder accedir en el futur a un habitatge digne, liderada per Pura Fernández i Felipe Cruz -històrics militants clandestins del PSUC, que van arribar allà provinents de Jaén el 1948 -anava reubicant com podia, subvencionant mica en mica els veïns que volguessin abandonar la barraca amb una petita quantitat, al barri de Bellvitge, segons s'anaven construint els blocs de pisos. Un cop els barraquistes, majoritàriament emigrants d'origen andalús i extremeny, les abandonaven l'Ajuntament les enderrocava per tal que no fossin ocupades novament. Tot i això a mitjans dels anys setanta encara quedaven a l'Hospitalet 611 barraques i, concretament a La Bomba, més d'un centenar de barraques habitades. Mentrestant, i per esborrar la visió del desolador espectacle que que s'oferia en tan important artèria d'accés a Barcelona "Ciudad de Ferias i Congresos", que registrava llavors la major densitat de trànsit a Espanya, es va instal·lar una extensa tanca d'uralita d'uns 200 metres al llarg de l'Autovia de Castelldefels, que dissimulava la pobresa i misèria que s'amagava darrere d'ella. A la matinada del divendres 20 de setembre de 1974 les dones del barri, fartes d'esperar els pisos promesos per l'Ajuntament, van destruir uns cent metres d'aquesta tanca per tal de denunciar l'hipocresia d'aquella societat i donar a conèixer a tothom les condicions infrahumanes i vergonyoses en les que havien de viure els barraquistes. Una setmana després el jesuita Manuel Rius, rector de la barraca que feia les funcions de parròquia del barri, que fou anomenada Parroquia de Santa Juana de Arco, va entrar pel registre municipal, en representació de la comunitat de veïns, una instància on denunciava les lamentables condicions de vida de la barriada i demanava a l'Ajuntament la solució definitiva i reubicació dels barraquistes. De igual manera va demanar-ho per escrit al governador civil de Barcelona que, l'octubre del 1974 va instar l'Ajuntament de l'Hospitalet a fer-li arribar un informe exhaustiu sobre la situació real del barri, cosa que van fer l'arquitecte, l'enginyer i el negociat de sanitat de l'Ajuntament de l'Hospitalet, lliurant, el 14 de novembre de 1974, l'informe urbanístic, fotogràfic i sanitari, en el que s'advertien de diferents casos de pneumonia, reumatisme agut infantil i poliomelítis aguda, i que acabava dient: "De los distintos informes, así como de una visita sobre el terreno, el que suscribe ha llegado a la conclusión de que es de todo punto imprescindible y urgentísimo encontr una solución que permita evacuar a las 248 famílias que habitan las barracas de La Bomba. Lo que manifiesta para los efectos oportunos el Ingeniero Municipal" Aquesta fotografia correspon al reportatge que es va adjuntar a aquell l'estudi, que va ser lliurat al governador civil el gener de 1975, amb el compromís de l'alcalde de llavors, Vicenç Capdevila, de solucionar definitivament la situació d'aquellas famílies El 1976 las barraques van desaparèixer i el Ministerio de la Vivienda va començar a urbanitzar el Polígon Pedrosa, ocupat actualment, en part, pels pavellons d'ampliació de la Fira de Barcelona. Avui, el Centre d'Atenció Primària de Institut Català de la Salut situat al carrer Cobalt núm. 135 amb Rambla Marina de l'Hospitalet, porta el nom de Pura Fernández en memòria de la seva lluita per aconseguir uns barris dignes pels treballadors.

Estudi sobre les condicions de vida dels veïns del barri de la Bomba

Fotografia d'un carrer del barri "La bomba". Aquest grup de barraques, que ocupava una superfície de 5 hectàrees estava situat en una part del que va ser l'antiga zona agrícola de La Marina, entre l'antic carrer 26 de Enero, avui Castelao, fins al costat de la llavors anomenada "Zona Residencial Granvia", els actuals Blocs Granvia Sud, on avui hi ha la zona comercial Gran Via 2 de l'Hospitalet, al costat de l'IKEA. Des de 1926, com a mínim, existia en aquesta zona de La Marina aquest barri de barraques, que tocava al sud amb el barri de Can Pi, que van desaparèixer quan es va urbanitzar el Polígon Pedrosa, a finals dels anys setanta i inicis dels vuitanta del s. XX. El 1961 existien encara 9.000 barraques, sumades les de Barcelona i les de diferents poblacions de l'Àrea Metropolitana. Aquest grup de barraques en concret era anomenat "La Bomba" per una bomba d'aigua que les abastia a totes d'aigua. L' Ajuntament de l'Hospitalet de l'època, pressionat per algunes autoritats franquistes, per les autoritats eclesiàstiques, que ja havia fet eliminar algunes a l'Ajuntament de Barcelona amb motiu del Congreso Eucarístico de Barcelona de 1952 i havia impulsat la construcció de les "Vivendas del Congreso" i, sobretot, per les lluites dels barraquistes que, amb molt esforç havien constituït la Cooperativa de les Viviendas Obreras del Barrio de La Bomba que un bon grapat d'ells van crear el 1966 per tal de poder accedir en el futur a un habitatge digne, liderada per Pura Fernández i Felipe Cruz -històrics militants clandestins del PSUC, que van arribar allà provinents de Jaén el 1948 -anava reubicant com podia, subvencionant mica en mica els veïns que volguessin abandonar la barraca amb una petita quantitat, al barri de Bellvitge, segons s'anaven construint els blocs de pisos. Un cop els barraquistes, majoritàriament emigrants d'origen andalús i extremeny, les abandonaven l'Ajuntament les enderrocava per tal que no fossin ocupades novament. Tot i això a mitjans dels anys setanta encara quedaven a l'Hospitalet 611 barraques i, concretament a La Bomba, més d'un centenar de barraques habitades. Mentrestant, i per esborrar la visió del desolador espectacle que que s'oferia en tan important artèria d'accés a Barcelona "Ciudad de Ferias i Congresos", que registrava llavors la major densitat de trànsit a Espanya, es va instal·lar una extensa tanca d'uralita d'uns 200 metres al llarg de l'Autovia de Castelldefels, que dissimulava la pobresa i misèria que s'amagava darrere d'ella. A la matinada del divendres 20 de setembre de 1974 les dones del barri, fartes d'esperar els pisos promesos per l'Ajuntament, van destruir uns cent metres d'aquesta tanca per tal de denunciar l'hipocresia d'aquella societat i donar a conèixer a tothom les condicions infrahumanes i vergonyoses en les que havien de viure els barraquistes. Una setmana després el jesuita Manuel Rius, rector de la barraca que feia les funcions de parròquia del barri, que fou anomenada Parroquia de Santa Juana de Arco, va entrar pel registre municipal, en representació de la comunitat de veïns, una instància on denunciava les lamentables condicions de vida de la barriada i demanava a l'Ajuntament la solució definitiva i reubicació dels barraquistes. De igual manera va demanar-ho per escrit al governador civil de Barcelona que, l'octubre del 1974 va instar l'Ajuntament de l'Hospitalet a fer-li arribar un informe exhaustiu sobre la situació real del barri, cosa que van fer l'arquitecte, l'enginyer i el negociat de sanitat de l'Ajuntament de l'Hospitalet, lliurant, el 14 de novembre de 1974, l'informe urbanístic, fotogràfic i sanitari, en el que s'advertien de diferents casos de pneumonia, reumatisme agut infantil i poliomelítis aguda, i que acabava dient: "De los distintos informes, así como de una visita sobre el terreno, el que suscribe ha llegado a la conclusión de que es de todo punto imprescindible y urgentísimo encontr una solución que permita evacuar a las 248 famílias que habitan las barracas de La Bomba. Lo que manifiesta para los efectos oportunos el Ingeniero Municipal" Aquesta fotografia correspon al reportatge que es va adjuntar a aquell l'estudi, que va ser lliurat al governador civil el gener de 1975, amb el compromís de l'alcalde de llavors, Vicenç Capdevila, de solucionar definitivament la situació d'aquellas famílies El 1976 las barraques van desaparèixer i el Ministerio de la Vivienda va començar a urbanitzar el Polígon Pedrosa, ocupat actualment, en part, pels pavellons d'ampliació de la Fira de Barcelona. Avui, el Centre d'Atenció Primària de Institut Català de la Salut situat al carrer Cobalt núm. 135 amb Rambla Marina de l'Hospitalet, porta el nom de Pura Fernández en memòria de la seva lluita per aconseguir uns barris dignes pels treballadors.

Estudi sobre les condicions de vida dels veïns del barri de la Bomba

Fotografia d'un carrer del barri de barraques "La bomba" Aquest grup de barraques, que ocupava una superfície de 5 hectàrees estava situat en una part del que va ser l'antiga zona agrícola de La Marina, entre l'antic carrer 26 de Enero, avui Castelao, fins al costat de la llavors anomenada "Zona Residencial Granvia", els actuals Blocs Granvia Sud, on avui hi ha la zona comercial Gran Via 2 de l'Hospitalet, al costat de l'IKEA. Des de 1926, com a mínim, existia en aquesta zona de La Marina aquest barri de barraques, que tocava al sud amb el barri de Can Pi, que van desaparèixer quan es va urbanitzar el Polígon Pedrosa, a finals dels anys setanta i inicis dels vuitanta del s. XX. El 1961 existien encara 9.000 barraques, sumades les de Barcelona i les de diferents poblacions de l'Àrea Metropolitana. Aquest grup de barraques en concret era anomenat "La Bomba" per una bomba d'aigua que les abastia a totes d'aigua. L' Ajuntament de l'Hospitalet de l'època, pressionat per algunes autoritats franquistes, per les autoritats eclesiàstiques, que ja havia fet eliminar algunes a l'Ajuntament de Barcelona amb motiu del Congreso Eucarístico de Barcelona de 1952 i havia impulsat la construcció de les "Vivendas del Congreso" i, sobretot, per les lluites dels barraquistes que, amb molt esforç havien constituït la Cooperativa de les Viviendas Obreras del Barrio de La Bomba que un bon grapat d'ells van crear el 1966 per tal de poder accedir en el futur a un habitatge digne, liderada per Pura Fernández i Felipe Cruz -històrics militants clandestins del PSUC, que van arribar allà provinents de Jaén el 1948 -anava reubicant com podia, subvencionant mica en mica els veïns que volguessin abandonar la barraca amb una petita quantitat, al barri de Bellvitge, segons s'anaven construint els blocs de pisos. Un cop els barraquistes, majoritàriament emigrants d'origen andalús i extremeny, les abandonaven l'Ajuntament les enderrocava per tal que no fossin ocupades novament. Tot i això a mitjans dels anys setanta encara quedaven a l'Hospitalet 611 barraques i, concretament a La Bomba, més d'un centenar de barraques habitades. Mentrestant, i per esborrar la visió del desolador espectacle que que s'oferia en tan important artèria d'accés a Barcelona "Ciudad de Ferias i Congresos", que registrava llavors la major densitat de trànsit a Espanya, es va instal·lar una extensa tanca d'uralita d'uns 200 metres al llarg de l'Autovia de Castelldefels, que dissimulava la pobresa i misèria que s'amagava darrere d'ella. A la matinada del divendres 20 de setembre de 1974 les dones del barri, fartes d'esperar els pisos promesos per l'Ajuntament, van destruir uns cent metres d'aquesta tanca per tal de denunciar l'hipocresia d'aquella societat i donar a conèixer a tothom les condicions infrahumanes i vergonyoses en les que havien de viure els barraquistes. Una setmana després el jesuita Manuel Rius, rector de la barraca que feia les funcions de parròquia del barri, que fou anomenada Parroquia de Santa Juana de Arco, va entrar pel registre municipal, en representació de la comunitat de veïns, una instància on denunciava les lamentables condicions de vida de la barriada i demanava a l'Ajuntament la solució definitiva i reubicació dels barraquistes. De igual manera va demanar-ho per escrit al governador civil de Barcelona que, l'octubre del 1974 va instar l'Ajuntament de l'Hospitalet a fer-li arribar un informe exhaustiu sobre la situació real del barri, cosa que van fer l'arquitecte, l'enginyer i el negociat de sanitat de l'Ajuntament de l'Hospitalet, lliurant, el 14 de novembre de 1974, l'informe urbanístic, fotogràfic i sanitari, en el que s'advertien de diferents casos de pneumonia, reumatisme agut infantil i poliomelítis aguda, i que acabava dient: "De los distintos informes, así como de una visita sobre el terreno, el que suscribe ha llegado a la conclusión de que es de todo punto imprescindible y urgentísimo encontr una solución que permita evacuar a las 248 famílias que habitan las barracas de La Bomba. Lo que manifiesta para los efectos oportunos el Ingeniero Municipal" Aquesta fotografia correspon al reportatge que es va adjuntar a aquell l'estudi, que va ser lliurat al governador civil el gener de 1975, amb el compromís de l'alcalde de llavors, Vicenç Capdevila, de solucionar definitivament la situació d'aquellas famílies El 1976 las barraques van desaparèixer i el Ministerio de la Vivienda va començar a urbanitzar el Polígon Pedrosa, ocupat actualment, en part, pels pavellons d'ampliació de la Fira de Barcelona. Avui, el Centre d'Atenció Primària de Institut Català de la Salut situat al carrer Cobalt núm. 135 amb Rambla Marina de l'Hospitalet, porta el nom de Pura Fernández en memòria de la seva lluita per aconseguir uns barris dignes pels treballadors.