c/Miquel Romeu, 83

Imatge extreta d'una llicència d'obres.

Riera de la Creu,C. 39

Imatge extreta d'una llicència d'obres. Durant les obres de construcció de l'edifici d'aquest solar, que rendeix façana a la plaça del repartidor, i està situat entre la Riera de la Creu i el c/ Baró de Maldà, on antigament s'instal·laven els firaires i els cavallets per la festa Major, va aparèixer un refugi de la Guerra Civil. Aquesta plaça va estar a punt de desaparèixer durant el mandat de l'alcalde José Matias de España Muntadas, que va projectar un pla urbanístic, aprovat el 1969 i acomplert en part, que pretenia convertir la Riera de la Creu en una via ràpida que connectés el llavors c/ Alps amb la zona industrial de la carretera del mig. El projecte també plantejava la destrucció del local del Casino del Centre. L'alcalde Vicenç Capdevila va desestimar el projecte. S'observa la tanca interior del solar que indica l'alineació que havia de tenir el nou vial i que va delimitar, efectivament la façana de l'edifici que es va construir. El propietari del solar, Francesc Romañà Brunet, va haver de cedir prop de 300 metres quadrats del solar de forma gratuïta a l'Ajuntament per fer un futur vial que no es va arribar a fer mai. Actualment, i des dels anys setanta del s. XX hi ha en aquesta porció de terreny públic que rendeix a Riera de la Creu, amb forma de triangle, un històric kiosk de revistes i premsa, dels pocs que es conserven encara a la ciutat. S'observen a la fotografia automòbils molt populars en aquella època, dos Seat 600, una Siata Formichetta, Seat 600 furgoneta, un Renault 4 i un Renault Gordini. Als baixos comercials de l'edifici que es va construir en aquest solar, de quatre pisos i àtic, es va instal·lar una sucursal del Banco de Vizcaya on treballava el que va ser el primer alcalde de l'Hospitalet elegit democràticament després de la dictadura de Franco, Juan Ignacio Pujana Fernández, veí de Bellvitge, membre de la UGT i primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya des de 1978, partit que va obtenir 12 regidors en les eleccions municipals de 1979. S'observa també a la dreta de la fotografia la teulada de l'alta caixa escènica de l'edifici teatral anomenat El Coro, seu de la societat coral clavetiana La Campestre, un edifici de 1925 dedicat al cant coral que comptava amb un gran escenari i un ampli cafè, que va servir durant la guerra civil com a centre de reclutament de les milícies anarquistes de la CNT. Després de la guerra civil es va ubicar allà durant molts anys l'empresa de plàstics Saplas, que va respectar l'estructura teatral de l'edifici. Un projecte liderat pel gestor teatral hospitalenc Pere Pinyol als anys vuitanta del s. XX va intentar tornar a la vida escènica aquest edifici, projecte que finalment no va prosperar. Després d'estar tancat durant molts anys, l'edifici va ser finalment enderrocat pels seus propietaris el 2017. També s'observa l'edifici de dos plantes situat al carrer Tarragona núm. 2, cantonada amb la Riera de la Creu, propietat del pagès Lluís Layola Rovira, descendent de la masia de Cal Gabatxo, situada a la Marina, núm. 40. Jaume i Lluís Layola i Rovira van ser uns dels darrers pagesos en actiu de l'Hospitalet Centre, dedicats, fonamentalment, al cultiu de l'alfals, com ho havia estat el pare, Joan Layola Bassas, que va ser regidor de l'ajuntament de 1944 al 1952, amb l'alcalde Enric Jonama. El seu fill Lluís Layola va ser també regidor i tinent d'alcalde de l'Ajuntament de l'Hospitalet de 1952 al 1958, en l'època de l'alcalde Ramon Solanich i Riera. La fotografia correspon a l'entrada de casa seva, a l'esquerra, i a la dreta la de la gran quadra on tenia els carros i els cavalls de tir. Eren descendents de Raimon Layola, que va arribar a l'Hospitalet des d'Occitània, raó pel qual la casa de la seva família a la Marina, l'hereu de la qual va ser el germà gran, Jaume, era coneguda amb el motiu de Cal Gavatx. Estava situada poc després de travessar el Camí del Mig, a tocar del camí que portava a l'ermita de Bellvitge, al mig del que avui és el barri de Bellvitge. La família es va traslladar a viure a l'Hospitalet Centre, com van fer també altres pagesos de la Marina, esperonada per l'eixample que va suposar l'obertura i urbanització de la Rambla Just Oliveras. Jaume Layola a un pis situats als baixos amb jardí de la finca modernista de la Rambla Just Oliveras núm. 29, la Casa Joan Batlle Solanes, situada al davant el Centre Catòlic, construïda el 1910 per Mariano Tomàs i Barba, propietat després de Jaume Layola, i Lluís al carrer Tarragona núm.2, a tocar del jardí d'aquesta finca i de la Riera de la Creu, on vivia, en el primer pis, amb la seva dona Victòria Cohí i les seves filles Teresa, casada després amb Gonzalo Oliveros Llopis, de Ceràmiques Llopis, i la Bòvila Goyta, i Victòria, casada després amb Antoni Mestres Canyameres, propietari de l'antiga Bodega Odon del carrer Església núm. 49. En el segon pis, aixecat sobre aquesta finca el 1932 per l'arquitecte Antoni Puig i Gairalt, va viure, de 1958 a 1993, quan aquest immoble va ser enderrocat, la família nombrosa formada per Arturo Arranz Bravo de Laguna, empresari de la ferreteria ACAB industrial de l'Hospitalet, germà gran del pintor Eduard Arranz-Bravo, i Eugenia Galiano, formada per ells i els seus set fills: Angèlica, Carme, Miguel, Lola, Arturo, Lina i Jordi. L'Angèlica, la Carme i l'Artur, els tres funcionaris municipals, van ser molt actius culturalment a la ciutat, formant part de diverses entitats com Alpha 69, Centre d'Estudis de l'Hospitalet, Cine Club l'Hospitalet, Amics de l'Òpera de l'Hospitalet i Coordinadora d'Entitats Pro Liceu. En els baixos d'aquest immoble hi havia les quadres, de la que s'observa una de les portes a la fotografia, on hi havia els cavalls i els carros de'n Lluís Layola, que va ser un dels darrers alfasaires de l'Hospitalet, propietari de moltes terres a la Marina i al Prat. Layola, destacat franquista local, tot i que sense afany de protagonisme ja que s'estimava més fer de pagès, va ser regidor de l'Ajuntament a l'època de l'alcalde Ramon Solanich i, durant molts anys, President de la Cambra de la Propietat Urbana de l'Hospitalet i va tenir una intervenció decisiva en diferents moments de la història de la ciutat com la salvació de l'enderroc de la Casa Espanya, actual seu del Museu de l'Hospitalet, la instal·lació de la residència de Bellvitge, llavors anomenada Príncipes de España, o la construcció de l'ambulatori de la Rambla Just Oliveras. Tota la vorera del carrer Tarragona, de la Plaça del Repartidor a la Rambla Just Oliveras, on estava situada casa seva era propietat de la família Layola i tota la vorera del davant del mateix tram era propietat de la família Oliveras Bo. Era un espectacle, durant els anys seixanta i setanta, veure arribar i entrar a les quadres els carros al vespre, carregats fins dalt d'alfals per vendre l'endemà al Born, tirats per fortíssims matxos, una de les darreres imatges de l'Hospitalet Centre pagès que ja estava llavors, als anys setanta del s,. XX, a punt de desaparèixer. Aquesta casa va ser enderrocada el 1993. Al seu lloc va ser aixecat un bloc de pisos a l'àtic del qual hi viu el propietari de l'immoble, el conegut advocat Gonçal Oliveros Layola, que va presentar candidatura a president del Col·legi de l'Advocacia de Barcelona el 2023.

L'alcalde Josep Muntané Almirall

Retrat de l'alcalde Josep Muntané Almirall. (Mandat 1923 i 1931-1934).

Ajuntament de l'Hospitalet

Vista de la façana principal de l'Ajuntament de l'Hospitalet i de la façana lateral que dona al carrer de Rossend Arús. A la cantonada es pot veure la torre d'electricitat que subministrava corrent a la ciutat. Postal de títol "A.T.V.- 3766 - Hospitalet de Llobregat Casa Consistorial y calle de Rosendo Arús". Es tracta d'un edifici de planta baixa i dos pisos, amb façana principal simètrica, amb un cos central dividit en tres trams i flanquejat per dos cossos laterals lleugerament endarrerits. Sobre la porta, una àmplia balconada remarca la importància del primer pis, amb barana de balustres. Les tres finestres balconeres són emmarcades amb llindes, però la central és flanquejada per dos grups de pilastres de capitell corinti que sostenen el rètol amb la inscripció Casa de la Vila, originàriament Casa Consistorial. A la llinda hi ha l'escut. L'eix central queda definit per la porta principal, la finestra entre pilastres i la balconada a la planta primera, que continua a la segona i acaba amb un capcer central de línia semicircular amb inscripció de l'any de construcció: 1895. Els cossos laterals, separats per pilastres, segueixen una estructura similar a la del cos central. El primer pis se separa del segon per una cornisa suportada per cartells i es repeteix a l'acabament de l'edifici sostenint l'ampit final. L'edifici de l'Ajuntament està catalogat com a Bé Cultural d'Interès Local per la Generalitat de Catalunya amb el número 1532, i també es troba inclòs al Pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic de l'Ajuntament, fitxa número 2. A l'entrada hi ha dues pilastres de ferro forjat que van ser descobertes en una remodelació de l'edifici realitzada als anys noranta del s. XX També s'hi poden observar actualment dues obres d'art: un quadre de Josep Guinovart, "Homenatge a Barradas", i, a sobre, una clau de volta procedent de l'antiga església de L'Hospitalet centre, amb la representació de Santa Eulàlia.

Sanfeliu,C. 23

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Sanfeliu,C. 23 (antigament núm. 36)

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Estudi sobre les condicions de vida dels veïns del barri de la Bomba

Fotografia del pabelló que feia les funcions de lloc de culte de la barriada de Can Pi i de La Bomba, l'anomenada tinència parroquial Sta. Joana d’Arc, depenent de la parròquia de Sta. Eulàlia de Provençana, que durant molts anys va estar a càrrec del jesuïta Manel Rius. A partir del 1975, encara sota la tutela de Sta. Eulàlia de Provençana, Casimir Martí i Josep M. Rovira Belloso hi complien les feines pastorals, especialment les celebracions del diumenge i sagraments. Ells dos, juntament amb Jaume Medina, rector de Sta. Eulàlia de Provençana, el 3 d’octubre de 1976 dirigeixen una carta al bisbe de Barcelona demanat la creació d’una parròquia al polígon Gornal, que estava en aquell moment en construcció. En constituir-se la parròquia de Santa Maria del Gornal, va desaparèixer aquesta tinència parroquial Sta. Joana d’Arc, de Can Pi. La barriada de barraques de La Bomba, que ocupava una superfície de 5 hectàrees estava situat en una part del que va ser l'antiga zona agrícola de La Marina, entre l'antic carrer 26 de Enero, avui Castelao, fins al costat de la llavors anomenada "Zona Residencial Granvia", els actuals Blocs Granvia Sud, on avui hi ha la zona comercial Gran Via 2 de l'Hospitalet, al costat de l'IKEA. Des de 1926, com a mínim, existia en aquesta zona de La Marina aquest barri de barraques, que tocava al sud amb el barri de Can Pi, que van desaparèixer quan es va urbanitzar el Polígon Pedrosa, a finals dels anys setanta i inicis dels vuitanta del s. XX. El 1961 existien encara 9.000 barraques, sumades les de Barcelona i les de diferents poblacions de l'Àrea Metropolitana. Aquest grup de barraques en concret era anomenat "La Bomba" per una bomba d'aigua que les abastia a totes d'aigua. L' Ajuntament de l'Hospitalet de l'època, pressionat per algunes autoritats franquistes, per les autoritats eclesiàstiques, que ja havia fet eliminar algunes a l'Ajuntament de Barcelona amb motiu del Congreso Eucarístico de Barcelona de 1952 i havia impulsat la construcció de les "Vivendas del Congreso" i, sobretot, per les lluites dels barraquistes que, amb molt esforç havien constituït la Cooperativa de les Viviendas Obreras del Barrio de La Bomba que un bon grapat d'ells van crear el 1966 per tal de poder accedir en el futur a un habitatge digne, liderada per Pura Fernández i Felipe Cruz -històrics militants clandestins del PSUC, que van arribar allà provinents de Jaén el 1948 -anava reubicant com podia, subvencionant mica en mica els veïns que volguessin abandonar la barraca amb una petita quantitat, al barri de Bellvitge, segons s'anaven construint els blocs de pisos. Un cop els barraquistes, majoritàriament emigrants d'origen andalús i extremeny, les abandonaven l'Ajuntament les enderrocava per tal que no fossin ocupades novament. Tot i això a mitjans dels anys setanta encara quedaven a l'Hospitalet 611 barraques i, concretament a La Bomba, més d'un centenar de barraques habitades. Mentrestant, i per esborrar la visió del desolador espectacle que que s'oferia en tan important artèria d'accés a Barcelona "Ciudad de Ferias i Congresos", que registrava llavors la major densitat de trànsit a Espanya, es va instal·lar una extensa tanca d'uralita d'uns 200 metres al llarg de l'Autovia de Castelldefels, que dissimulava la pobresa i misèria que s'amagava darrere d'ella. A la matinada del divendres 20 de setembre de 1974 les dones del barri, fartes d'esperar els pisos promesos per l'Ajuntament, van destruir uns cent metres d'aquesta tanca per tal de denunciar l'hipocresia d'aquella societat i donar a conèixer a tothom les condicions infrahumanes i vergonyoses en les que havien de viure els barraquistes. Una setmana després el jesuita Manuel Rius, rector de la barraca que feia les funcions de parròquia del barri, que fou anomenada Parroquia de Santa Juana de Arco, va entrar pel registre municipal, en representació de la comunitat de veïns, una instància on denunciava les lamentables condicions de vida de la barriada i demanava a l'Ajuntament la solució definitiva i reubicació dels barraquistes. De igual manera va demanar-ho per escrit al governador civil de Barcelona que, l'octubre del 1974 va instar l'Ajuntament de l'Hospitalet a fer-li arribar un informe exhaustiu sobre la situació real del barri, cosa que van fer l'arquitecte, l'enginyer i el negociat de sanitat de l'Ajuntament de l'Hospitalet, lliurant, el 14 de novembre de 1974, l'informe urbanístic, fotogràfic i sanitari, en el que s'advertien de diferents casos de pneumonia, reumatisme agut infantil i poliomelítis aguda, i que acabava dient: "De los distintos informes, así como de una visita sobre el terreno, el que suscribe ha llegado a la conclusión de que es de todo punto imprescindible y urgentísimo encontar una solución que permita evacuar a las 248 famílias que habitan las barracas de La Bomba. Lo que manifiesta para los efectos oportunos el Ingeniero Municipal" Aquesta fotografia correspon al reportatge que es va adjuntar a aquell l'estudi, que va ser lliurat al governador civil el gener de 1975, amb el compromís de l'alcalde de llavors, Vicenç Capdevila, de solucionar definitivament la situació d'aquellas famílies El 1976 las barraques van desaparèixer i el Ministerio de la Vivienda va començar a urbanitzar el Polígon Pedrosa, ocupat actualment, en part, pels pavellons d'ampliació de la Fira de Barcelona. Avui, el Centre d'Atenció Primària de Institut Català de la Salut situat al carrer Cobalt núm. 135 amb Rambla Marina de l'Hospitalet, porta el nom de Pura Fernández en memòria de la seva lluita per aconseguir uns barris dignes pels treballadors. Als anys noranta del s. XX es va produir una gran transformació de tota aquesta zona impulsada per l'alcalde Celestino Corbacho i promoguda des de l'Agència de Desenvolupament Urbà (ADU) de l'Ajuntament de l'Hospitalet. En aquest mateix espai es troba avui la Zona Comercial Gran Via 2 i la botiga de mobles i complements IKEA.

Plaça Espanyola.

Vista general des d'una posició enlairada que ens permet veure com l'estructura inicial de la plaça era una mena de triangle i pels laterals podien pasar els cotxes. Es poden veure també els arbres que envoltaven la font.

Plaça Espanyola.

Vista des d'una posició enlairada de la plaça Espanyola al voltant dels anys 30, es veu l'autobús "HT" (Teatro Español) a punt de marxar. Podem veure com era l'estructura de la plaça, en forma de triangle i amb uns arbres al voltant de la font. (Aquesta plaça passà a denominar-se Mártires de Jaca a partir de 1931 fins acabada la Guerra Civil).

Santa Rosa,C. 2

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Castellbò,C. 0

Imatge extreta d'una llicència d'obres.

Sant Rafael,C. 1

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Sant Rafael,C. 1

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Sant Rafael,C. 1

Imatge extreta d'una llicència d'obres.

Sant Rafael,C. 1

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Casa pairal de la Pubilla Cases i l'entorn al 1900.

Casa pairal Pubilla Cases. Els voltants són camps. Davant de la casa passa el que ara es coneix com carretera de Collblanc. Va ser construïda l'any 1772 i està ubicada a la carretera de Collblanc 217-227. Actualment s'usa com escola. Està catalogada en el PEPPA amb el núm. 14. A començament del segle XVIII les terres on avui hi ha el densíssim barri de Pubilla Cases de l'Hospitalet, fruit del "desarrollismo" i de l'especulació franquista, eren propietat dels jesuïtes, on tenien una residència pels seus jubilats i malalts, però al 1767, Carles III va expulsar-los d’Espanya i va posar a la venda les seves terres. El pare de Josefa Cases i Clavell les va comprar, va tirar a terra l’antiga residència i al 1772 va estrenar l’actual torre d’estil neoclàssic. Va aprofitar les aigües dels torrents de les Cucales i dels Albarells i va convertr les terres en jardins, horta i vinyes. La situació estratègica de la torre a les portes de Barcelona i la categoria social dels propietaris, deguda a la producció vitivinícola, va fer que fes estada en aquest majestuos casalot, situat al costa del llavors anomenat "camí ral" gent important de l'època. Incautada durant la guerra civil, època en la que s'hi va instal·lar una txeca al seu soterrani, el 1947 la finca va passar a ser propietat del Sr. Joaquím Freixa, que va instal·lar una fàbrica tèxtil. Aquesta va fer fallida el 1963 i el 1964 Freixa va vendre la finca a les religioses de la congregació Serventes del Sagrat Cor de Jesús, que l'ocupen des de llavors, mantenint l'antic casal de la Pubilla Cases en perfecte estat, on van instal·lar el centre docent privat concertat de caire religiós Sant Josep Obrer.

Prop de l'ermita de Bellvitge

Can Puig

Vista de la masia de Can Puig (o Cal Pebrot en alguns plànols). Es veu la façana principal i part de la lateral, amb la seva galeria porxada. Al pati del davant de la casa hi ha una estructura de fusta i filat (per emmagatzemar panotxes de blat de moro). Aquesta casa fou posteriorment expropiada per a la construcció del Port Franc

Biografia de Ramon Puig Gairalt

Biografia de Ramon Puig Gairalt (19/05/1886-13/09/1937). Arquitecte municipa

C. Major 5

Façana de l'edifici del carrer Major 5. Imatge procedent de les fitxes de la Contribució Urbana de l'any 1970.

Tomás Giménez Bernabé

Retrat de Tomás Giménez Bernabé, (Monòver, 1877-L'Hospitalet de Llobregat,1968) que va ser alcalde de l'Hospitalet de 1923 a 1930, vestit amb l'uniforme de cap superior de l'administració que feia servir pels actes solemnes i amb les diverses condecoracions rebudes, una d'elles a la guerra de Cuba. La Unión Patriótica va ser un partit polític de caràcter institucional fundat l'11 d'abril 1924 a instància del dictador Miguel Primo de Rivera, que va arribar al poder mitjançant un cop d’Estat el 1923, amb la intenció de constituir un gran partit catòlic que donés suport al seu règim dictatorial. Els seus seguidors s'anomenaven upetistes. Convertit en realitat en Partit únic, estava integrat per tots aquells que pretenien una fidel adhesió a la dictadura: oligarques, membres destacats de l'Església catòlica, gent de dretes i empresaris. Sota la divisa "Pàtria, religió, monarquia", la Unió Patriótica va pretendre atreure's als espanyols, allunyant-los dels antics partits polítics, que considerava corruptes, per a afirmar així la continuïtat de la Dictadura, proporcionant a aquesta suport popular en manifestacions i actes d'adhesió. Fins i tot en 1929 es va disposar que es dediqués a tasques d'informació i denúncia d'aquells que conspiressin contra el Règim o el difamessin. Sense un ideari precís, a Catalunya no va arribar a ser mai un veritable partit de masses, però sí va aconseguir reunir força elements dretans i oportunistes. Després de la caiguda del Dictador, el 1930, la Unión Patriótica va desaparèixer. A l'Hospitalet la seva seu va estar situada a un edifici situat al c/ Baró de Maldà, núm. 11, cantonada amb el c/ Barcelona, on també estava instal·lada la redacció del diari La Voz de Hospitalet. Sota el seu mandat, el 1925, l'Hospitalet va rebre del rei Alfons XIII el títol de Ciutat per compensar la gran agregació de terrenys de la Marina en favor de Barcelona el 1920 per a la construcció d'un port franc, que mai es va fer realitat, i les importants expropiacions a propietaris agrícoles de la ciutat per tal de poder portar a terme l'urbanització de la Gran Via, llavors carrer de Cortes, al seu pas per l'Hospitalet. El 1926 l'alcalde Tomás Giménez, que va quedar sobtadament vidu aquell mateix any de la seva dona Glòria Guil Moll, va organitzar un acte d'homenatge al general Miguel Primo de Rivera a l'Hospitalet, fent col·locar una placa a la façana de l'Ajuntament en la que es deixava constància del seu nomenament com a fill predilecte del municipi. Giménez va ser empresari del sector de la construcció, propietari d'una serradora de marbre a l'Hospitalet situada a la vora del Canal de la Infanta, al costat del salt de la sèquia del Molí, salt d'aigua que utilitzava com a força motriu, de igual manera que era utilitzada també pel molí fariner de la Fabregada, que va donar nom a la sèquia. Aquesta serradora de marbre estava situada en el carrer que llavors era conegut com a Camí de Sant Joan o del Cementiri, després anomenat carrer Alpes i posteriorment avinguda de Josep Tarradellas, en la seva confluència amb el Camí del Molí, avui Avinguda d'Isabel La Catòlica. L'empresa va ser fundada per Nemesio Singla a finals del segle XIX i, el 1914, va passar a mans de Tomàs Giménez, que havia estat antic treballador de la casa. Un dels encerts del seu llarg mandat va ser el fet d'haver disposat l'empedrat de molts carrers més transitats de la ciutat i, sobretot, la molt bona relació de confiança que va establir amb l'arquitecte municipal, en Ramon Puig i Gairalt, a qui va encarregar un Pla d'Eixample de la Ciutat que va marcar, en part, l'urbanització futura de la ciutat, sobretot dels barris de Pubilla Casas, gran finca rústica que començava llavors a ser percel·lada pels seus propietaris, la família Molins, i La Florida, ambdós barris pensats per Puig i Gairalt inicialment com a ciutat-jardí. Una avinguda a l'Hospitalet, al barri de Pubilla Casas, porta el seu nom i va ser inaugurada per ell mateix essent encara alcalde de la ciutat. En una visita amb los Exploradores de Hospitalet a Monòver, el seu poble natal, l'any 1928, es va col·locar una placa de marbre amb aquesta inscripció: "Nacio en esta casa el iltre. Tomás Giménez Bernabé, actual alcalde de la ciudad de Hospitalet, Jefe Superior Honorario de la Administración General y organizador de los Exploradores de España en su visita a esta población, y en recuerdo de la visita a esta, su villa natal le dedica esta placa en honorable gratitud y reconocimiento. Monovar , 17 de agosto de 1928". Va ser president també de la Penya Alacantina de Barcelona. El 1948 va presentar-se pel terç familiar per ser novament regidor de l'ajuntament de l'Hospitalet, però no va ser escollit. Va morir a l'Hospitalet de Llobregat el 1968.

Acte de la Unión Patriótica durant el període de l'alcaldia de Tomás Giménez

Benedicció de la bandera de l'Obra Parroquial en l'inici de la processó de Corpus Christi. Es veu l'alcalde Tomàs Giménez, vestit amb l'uniforme de cap superior de l'administració, envoltat d'altres autoritats i alcaldes de la Unión Patriótica de la demarcació judicial de Sant Feliu de Llobregat, davant de l'església romànica de Santa Eulàlia de Provençana. Darrera s'observen membres dels Exploradores de España, organització juvenil de la Unión Patriótica.

Drogueria de Josep Puiggròs

Vista de la façana de la drogueria, propietat d'en Josep Puiggròs, amb els cartells anunciadors dels productes a banda i banda. Penjant del sostre i al costat de la porta d'entrada es veuen diferents productes. En primer pla marquesina d'una parada d'autobús. Aquesta botiga estava situada a l'edifici Casa Cabaní de 1923 de la carretera de Collblanc, que va ser dissenyat per l'arquitecte Ramon Puig Gairalt.

Escola del carrer de Pareto, 6

El 1949 era una escola pública de nenes (escola número 20). L'edifici era propietat de Magí Castany i l'Ajuntament li pagava un lloguer.

Ponent,Av 4

Imatge extreta d'una llicència d'obres