Record de la visita de la Reina Victòria Eugènia i les Infantes a l'Hospitalet enviat per l'alcalde Tomàs Giménez a les senyoretes Isern

Fotografia regalada el 30 d'octubre de 1927 per l'alcalde Tomàs Giménez Bernabé a Maria Rabascall i Aguiló, dona del Dr. Jaume Isern Hombravella, metge titular de l'Hospitalet des de finals de segle XIX, com a record de la inauguració, el 23 d'octubre de 1927, a càrrec de S.M. la Reina Victòria Eugenia, que va venir a l'Hospitalet acompanyada per les Infantes Beatriz i Cristina, de l'edifici de Correus i Telègrafs, projectat pel l'arquitecte municipal de l'Ajuntament de l'Hospitalet Ramon Puig i Gairalt. Està catalogat en el PEPPA amb la fitxa núm. 77. Davant la tribuna, set dones amb mantellina. Les tres primeres, comptant des de l'esquerra, son les filles de l'alcalde Tomàs Giménez i la seva esposa, Gloria Guill Moll, aquesta al centre de la fotografia, que té al seu costat el Capità General de Catalunya, Emilio Barrera. A la dreta de la fotografia hi ha les germanes Isern Rabascall: Montserrat, Maria i Núria, filles de Maria Rabascall i Aguiló i del Dr. Jaume Isern Hombravella, que era llavors, i des de 1899, metge titular, inspector de sanitat i degà del cos mèdic municipal de l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat. Montserrat Isern va ser la primera dona que va obrir, juntament amb la seva germana Núria, a Barcelona una galeria d'Art, la famosa galeria Skyra, inaugurada el 1931 al carrer Diputació i traslladada després de la guerra civil als baixos de la Casa Batlló del Passeig de Gràcia, que de seguida va destacar en la difusió de l'art d'avantguarda, i va acollir artistes com Pablo Picasso, Josep Llorens i Artigas o Manolo Hugué, entre molts d'altres. Josep Guinovart va fer en aquesta galeria la seva primera exposició de pintura el 1952. La galeria Skyra es va convertir en un punt de referència obligat per entendre una gran part de l'art català del segle XX. Va tancar el 1986, any de la mort de Montserrat Isern, que va néixer el 1900 a l'Hospitalet.

Inauguració de l'exposició: "José Luis Galiano. Dibuixos i còmics"

Activitat del De Tebeo! Espai de còmic. L'Aula de Cultura del barri Sanfeliu, dins el seu projecte expositiu De Tebeo! Espai de còmic, volia posar en valor la tasca artística dels dibuixants d'historietes realitzant activitats difusores del còmic, com aquesta, tallers de còmic, debats, taules rodones, i exposicions d'originals a l'Aula de Cultura. De desembre de 1989 a juny de 1993 van tenir lloc 18 exposicions d'originals de dibuixants de còmic com Francisco Ibáñez, Segura, Max, Laura Pérez Vernetti, Galiano, Pons, Miguelanxo Prado, Bartolomé Seguí, Jaime Martín, i altres, una exposició dedicada al Capitán Trueno, personatge creat pel dibuixant Ambrós i pel guionista Victor Mora, que va estar present a la inauguració i va deixar diversos guions per a l'exposició, i una altra dedicada monogràficament a la figura de Joan Navarro, primer director de Ficòmic i del Saló del Còmic en els seus inicis, en la que es van poder veure tota mena d'objectes i dibuixos de la col·lecció personal d'aquest gran estudiós i impulsor del còmic a casa nostra. Totes aquestes exposicions van comptar sempre amb el decidit ajut de l'editor fundador de la revista El Víbora i de Ediciones La Cúpula, Josep Mª Berenguer, fundador i vicepresident de Ficomic, entitat organitzadora del Saló del Còmic, i del seu cap de redacció llavors, en Jesús Benavides. A l'any 1991, al bar de copes de l'Hospitalet Centre Bagdad Cafè, avui desaparegut, que estava situat al c/ Tarragona núm. 13, van tenir lloc dues exposicions d'originals més, una altra dedicada a Max i una altra dedicada a Laura Pérez-Vernetti, dos dels artistes més destacats dels que van passar per l'espai "De Tebeo, espai de còmic" A la fotografia, d'esquerra a dreta, Artur Arranz, director de l'Aula de Cultura Sanfeliu i de l'espai De Tebeo, Jesús Benavides, Cap de Redacció de la revista El Víbora, José Luis Galiano, dibuixant i José López, col·laborador de l'Aula de Cultura.

Còmic en viu a la Rambla dins les Festes de Primavera de 1991

Activitat de Còmic en viu organitzada a la Rambla Just Oliveras de l'Hospitalet amb l'encreuament amb el carrer Tarragona, per l'Aula de Cultura del barri Sanfeliu, dins el seu projecte expositiu De Tebeo! Espai de còmic, que volia posar en valor la tasca artística dels dibuixants d'historietes realitzant activitats difusores del còmic, com aquesta, tallers de còmic, debats, taules rodones, i exposicions d'originals a l'Aula de Cultura i al Bagdad Cafè de l'Hospitalet, emblemàtic bar de copes del centre de l'Hospitalet regentat per l'Anna Garcia i l'Angels Mas, les seves propietàries, que estava situat al mateix carrer Tarragona, núm. 13, molt a prop d'on va tenir lloc aquesta activitat. De desembre de 1989 a juny de 1993 van tenir lloc 18 exposicions d'originals de dibuixants de còmic com Francisco Ibáñez, Segura, Max, Laura Pérez Vernetti, Galiano, Pons, Miguelanxo Prado, Bartolomé Seguí, Jaime Martín, i altres, una exposició dedicada al Capitán Trueno, personatge creat pel dibuixant Ambrós i pel guionista Victor Mora, que va estar present a la inauguració i va deixar diversos guions per a l'exposició, i una altra dedicada monogràficament a la figura de Joan Navarro, gestor de Ficòmic i del Saló del Còmic en els seus inicis, en la que es van poder veure tota mena d'objectes i dibuixos de la col·lecció personal d'aquest gran estudiós i impulsor del còmic a casa nostra. Totes aquestes exposicions van comptar sempre amb el decidit ajut de l'editor fundador de la revista El Víbora i de Ediciones La Cúpula, Josep Mª Berenguer, fundador i vicepresident de Ficomic, entitat organitzadora del Saló del Còmic, i del seu cap de redacció llavors, en Jesús Benavides. A la fotografia, a la fila de dalt, d'esquerra a dreta, Xavier Thomas, tècnic de l'Aula de Cultura Sanfeliu , Artur Arranz, amb ulleres de sol, director de l'Aula de Cultura Sanfeliu i creador d'aquest projecte, José López, col·laborador de l'Aula de Cultura Sanfeliu, Luis Alberto Maldonado, dibuixant, Carlos Vila, dibuixant i professor del Taller de Còmic de l'Aula de Cultura Sanfeliu, darrera d'ell Jaime Martín, amb ulleres fosques i melena, dibuixant que en aquesta època feia poc que havia tret al mercat els seus primers àlbums dins la col·lecció "Historias Completas de El Víbora" de l'editorial La Cúpula, "Sangre de barrio," (1989) i "La basca que más casca" (1990), "Flores sobre el asfalto" (1990) còmics tots ells ambientats a l'Hospitalet. Amb un jersei a ratlles, Òscar Garcés, en aquesta època responsable del programa pedagògic del Cine Club L'Hospitalet "El cinema a l'abast dels estudiants". A la fila de sota, Paquito Bellido, dibuixant, i Jordi Diago, dibuixant i guionista, situat entre el tàndem format per Guillermo, situat a la seva dreta, i Abel, a la seva esquerra, dibuixants.

Còmic en viu a la Rambla dins les Festes de Primavera de 1991

Activitat de Còmic en viu organitzada a la Rambla Just Oliveras de l'Hospitalet amb l'encreuament amb el carrer Tarragona, per l'Aula de Cultura del barri Sanfeliu, dins el seu projecte expositiu De Tebeo! Espai de còmic, que volia posar en valor la tasca artística dels dibuixants d'historietes realitzant activitats difusores del còmic, com aquesta, tallers de còmic, debats, taules rodones, i exposicions d'originals a l'Aula de Cultura i al Bagdad Cafè de l'Hospitalet, emblemàtic bar de copes del centre de l'Hospitalet regentat per l'Anna Garcia i l'Angels Mas, les seves propietàries, que estava situat al mateix carrer Tarragona, núm. 13, molt a prop d'on va tenir lloc aquesta activitat. De desembre de 1989 a juny de 1993 van tenir lloc 18 exposicions d'originals de dibuixants de còmic com Francisco Ibáñez, Segura, Max, Laura Pérez Vernetti, Galiano, Pons, Miguelanxo Prado, Bartolomé Seguí, Jaime Martín, i altres, una exposició dedicada al Capitán Trueno, personatge creat pel dibuixant Ambrós i pel guionista Victor Mora, que va estar present a la inauguració i va deixar diversos guions per a l'exposició, i una altra dedicada monogràficament a la figura de Joan Navarro, gestor de Ficòmic i del Saló del Còmic en els seus inicis, en la que es van poder veure tota mena d'objectes i dibuixos de la col·lecció personal d'aquest gran estudiós i impulsor del còmic a casa nostra. Totes aquestes exposicions van comptar sempre amb el decidit ajut de l'editor fundador de la revista El Víbora i de Ediciones La Cúpula, Josep Mª Berenguer, fundador i vicepresident de Ficomic, entitat organitzadora del Saló del Còmic, i del seu cap de redacció llavors, en Jesús Benavides. A la fotografia, a la fila de dalt, d'esquerra a dreta, Xavier Thomas, tècnic de l'Aula de Cultura Sanfeliu , Artur Arranz, amb ulleres de sol, director de l'Aula de Cultura Sanfeliu i creador d'aquest projecte, José López, col·laborador de l'Aula de Cultura Sanfeliu, Luis Alberto Maldonado, dibuixant, Carlos Vila, dibuixant i professor del Taller de Còmic de l'Aula de Cultura Sanfeliu, Jaime Martín, amb ulleres fosques i melena, dibuixant que en aquesta època feia poc que havia tret al mercat els seus primers àlbums dins la col·lecció "Historias Completas de El Víbora" de l'editorial La Cúpula, "Sangre de barrio," (1989) i "La basca que más casca" (1990), "Flores sobre el asfalto" (1990) còmics tots ells ambientats a l'Hospitalet. Amb un jersei a ratlles i un dibuix entre les mans, Òscar Garcés, en aquesta època responsable del programa pedagògic del Cine Club L'Hospitalet "El cinema a l'abast dels estudiants". A la fila de sota, Paquito Bellido, dibuixant, i Jordi Diago, dibuixant i guionista, situat entre el tàndem format per Guillermo, situat a la seva dreta, i Abel, a la seva esquerra, dibuixants.

Inauguració de l'exposició "Jordi Diago. Dibuixos i còmics" a l'Aula de Cultura de Sanfeliu

Activitat del De Tebeo! Espai de còmic. L'Aula de Cultura del barri Sanfeliu, dins el seu projecte expositiu De Tebeo! Espai de còmic, volia posar en valor la tasca artística dels dibuixants d'historietes realitzant activitats difusores del còmic, com aquesta, tallers de còmic, debats, taules rodones, i exposicions d'originals a l'Aula de Cultura. De desembre de 1989 a juny de 1993 van tenir lloc 18 exposicions d'originals de dibuixants de còmic com Francisco Ibáñez, Segura, Max, Laura Pérez Vernetti, Galiano, Pons, Miguelanxo Prado, Bartolomé Seguí, Jaime Martín, i altres, una exposició dedicada al Capitán Trueno, personatge creat pel dibuixant Ambrós i pel guionista Victor Mora, que va estar present a la inauguració i va deixar diversos guions per a l'exposició, i una altra dedicada monogràficament a la figura de Joan Navarro, gestor de Ficòmic i del Saló del Còmic en els seus inicis, en la que es van poder veure tota mena d'objectes i dibuixos de la col·lecció personal d'aquest gran estudiós i impulsor del còmic a casa nostra. Totes aquestes exposicions van comptar sempre amb el decidit ajut de l'editor fundador de la revista El Víbora i de Ediciones La Cúpula, Josep Mª Berenguer, fundador i vicepresident de Ficomic, entitat organitzadora del Saló del Còmic, i del seu cap de redacció llavors, en Jesús Benavides. A la fotografia, d'esquerra a dreta, Jordi Diago, dibuixant i guionista de còmic i Artur Arranz, director de l'Aula de Cultura Sanfeliu.

Inauguració de l'exposició d'originals de El Capitán Trueno a l'Aula de Cutura Sanfeliu

Activitat del De Tebeo! Espai de còmic. L'Aula de Cultura del barri Sanfeliu, dins el seu projecte expositiu De Tebeo! Espai de còmic, volia posar en valor la tasca artística dels dibuixants d'historietes realitzant activitats difusores del còmic, com aquesta, tallers de còmic, debats, taules rodones, i exposicions d'originals a l'Aula de Cultura. De desembre de 1989 a juny de 1993 van tenir lloc 18 exposicions d'originals de dibuixants de còmic com Francisco Ibáñez, Segura, Max, Laura Pérez Vernetti, Galiano, Pons, Miguelanxo Prado, Bartolomé Seguí, Jaime Martín, i altres, una exposició dedicada al Capitán Trueno, personatge creat pel dibuixant Ambrós i pel guionista Victor Mora, que va estar present a la inauguració i va deixar diversos guions per a l'exposició, i una altra dedicada monogràficament a la figura de Joan Navarro, gestor de Ficòmic i del Saló del Còmic en els seus inicis, en la que es van poder veure tota mena d'objectes i dibuixos de la col·lecció personal d'aquest gran estudiós i impulsor del còmic a casa nostra. Totes aquestes exposicions van comptar sempre amb el decidit ajut de l'editor fundador de la revista El Víbora i de Ediciones La Cúpula, Josep Mª Berenguer, fundador i vicepresident de Ficomic, entitat organitzadora del Saló del Còmic, i del seu cap de redacció llavors, en Jesús Benavides. A la fotografia, d'esquerra a dreta, José López, col·laborador de l'Aula de Cultura Sanfeliu, Víctor Mora, escriptor i guionista de còmic, creador, juntament amb el dibuixant Miquel Ambrós de famosos personatges d'historietes com El Capitán Trueno, El Jabato i El Corsario de Hierro, la representant de l'editorial Ediciones B i anteriorment de l'Editorial Bruguera i Artur Arranz, director de l'Aula de Cultura Sanfeliu, a l'entrada d'aquest equipament municipal.

Carretera de Collblanc, 37 Antic Hostal de la Creueta de Collblanc

Imatge extreta d'una llicència d'obres. Aspecte de l'antic Hostal de la Creueta de Collblanc, anomenat així per la creu del terme que hi havia prop de l'edifici. Estava situat a la Carretera de Collblanc núm. 37-39. Aquesta carretera va ser construïda a la dècada de 1760 i al seu pas per l'Hospitalet, aprofitava el traçat de l'antic camí de Barcelona a Esplugues. Era la carretera de Madrid a Barcelona que va fer construir Carles III i que enllaçava amb França a través de la Jonquera. Fins al segle XVIII l'antic camí de Collblanc era conegut com a Camí de Dalt, per oposició al camí de Baix, l'antic camí de Provençana, l'actual carretera de la Bordeta que enllaça amb el carrer Major de l'Hospitalet. Aquest hostal també va ser anomenat durant una època com a Mesón de San Antonio. La fotografia correspon a l'any 1955, quan un del arrendataris del local, Francesc Fabregat Puig, estava realitzant unes obres a l'interior per tal d'instal·lar tot un seguit de dutxes públiques per a homes i per a dones. El local, que llavors era propietat d'Esperança Piera Figueras, família veïna d'Hostafrancs, va ser ocupat des de 1940 pels franquistes, que van instal·lar allà el Frente de Juventudes de Falange Española. Es tractava d'un antic i sòlid edifici propietat del Consell Local de l'Hospitalet mercès a la donació realitzada al Comú el 1727 pel pagès Miquel Oliver de la Torre que l’any 1684 havia sol·licitar un permís per a establir un hostal i poder vendre qualsevol mercaderia en un tram del camí de dalt al seu pas per Collblanc. El Comú de l’Hospitalet li concedí finalment el permís l’any 1693, mitjançant l'establiment d'un cànon, per tal que fes les funcions d'hostal, fleca, botiga de queviures i taverna i generés beneficis pel Consistori. Quedava exclosa la venda de carn crua, mercaderia que es dispensava sols a la carnisseria de l'Hospitalet, per la qual era necessària una específica llicència municipal. Aquest edifici, reculat respecte a l'alineació del la carretera de Collblanc, que comptava inicialment amb una reixa que va ser enderrocada el 1942 per facilitar la càrrega i descàrrega de productes i/o persones, comptava, com s'observa, amb una àmplia entrada de carruatges realitzada amb sòlids carreus de pedra. Al seu interior hi havia un gran vestíbul amb menjador i cuina i al fons un ampli pati interior on estaven situades les cavallerisses. Al pis superior hi havia les habitacions. Estava autoritzat, des de la seva reconstrucció, després de quedar molt malmès durant la guerra del francès, a disposar de dues plomes d'aigua corrent de font, uns 4.500 litres d'aigua per dia, per tal que els cavalls poguessin abeurar a les cavallerisses. Disposava, a més, d'un pou. Comptava, a més, amb un extens hort i terres de conreu, una part de les quals, cinc quarteres, uns cinc mil metres quadrats, van ser alienades el 1836 pel Consistori de l'alcalde Esteve Norta per tal de poder sufragar l'ampliació de la primera i única escola pública de primària del poble, situada al carrer Major. L'Hospitalet disposava de dos hostals més, les rendes dels quals eren, a inicis del s. XIX uns dels pocs recursos econòmics amb que comptava el Comú de l'Hospitalet. El que rendia més va ser sempre, amb diferència, el de Collblanc, per la gran afluència de traginers i mercaders que circulaven per la Carretera de Collblanc, antic camí Ral, en direcció a Barcelona, llavors encara emmurallada i a la que no es podia accedir quan les portes d'aquesta, sobretot el Portal de Sant Antoni, per on entraven generalment les mercaderies, eren tancades al vespre, obligant a molts a fer nit allà. Els altres hostals estaven situats un al propi "Lloc", l'Hospitalet, al davant de l'església de Santa Eulàlia de Mèrida, i un altre a la Riera Blanca, cantonada amb el carrer de Santa Eulàlia, llavors anomenat carretera de La Bordeta, on durant molts anys va existir la taverna de Cal Ramonet, situat davant de la masia i foneria Can Escorça i també davant de la garita del Burot de l'Hospitalet (el de Barcelona estava situat a l'altre cantó de la Riera Blanca). El Consistori va vendre aquest edifici el 1853, essent alcalde Baldiri Coll, en pública subhasta i per tretze mil rals, a Lluís Piera, de professió paleta, nascut a l'Hospitalet el 1815 i veí d'Hostafrancs, per poder pagar amb els diners d'aquesta venda la construcció del nou cementiri de l'Hospitalet, que era un tema recurrent, per la manca d'espai del vell, que s'arrossegava com a problema des de 1836. A partir d'aquell moment va deixar de funcionar com a hostal (a l'època era anomenat com a mesón, en castellà) i va passar a tenir diversos usos, gràcies sobretot al gran espai del local i a poder disposar d'una gran quantitat d'aigua diària, primer com a fàbrica de fòsfors i poc després com a fàbrica de lleixius i salfumants fins el 1906, en que aquesta va ser multada i clausurada per l'ajuntament per les indignades queixes dels veïns i per no comptar amb els corresponents permisos municipals per poder instal·lar allà aquest tipus tan nociu d'indústria, Va funcionar després com a fàbrica de sabons i, després d'altres diversos usos, el vestíbul va ser reconvertit com a establiment de dutxes públiques (12 per a homes i 8 per a dones) des de 1955, moment en el que es va fer aquesta fotografia, amb el material d'obra necessari al davant de l'edifici. El 1940, la Falange Española y de las JONS havia instal·lat allà el Cuartel del Frente de Juventudes, com es pot apreciar en els esgrafiats que es van fer a la façana, davant de la qual també s'observa una garita d'enllustrador de sabates que va estar allà instal·lada durant molts anys, fins l'enderroc de l'edifici, que va tenir lloc el 1975, quan els hereus de la família Piera, el van vendre al promotor Francisco Soriano, que va fer aixecar a l'arquitecte Marco Tulio Arias Argudo un modern edifici porxat que, curiosament, va respectar l'alineació reculada original de l'hostal. Gairebé al seu costat va ser aixecat, en un solar que antigament havia format part de l'hostal, que feia cantonada amb el carrer Progrés, un edifici que seria conegut com el gratacels de l'Hospitalet, del que s'observa una finestra a la dreta superior de la fotografia. El Gratacels de l'Hospitalet o Casa Pons Vila, és una obra racionalista dissenyat per l'arquitecte municipal de l'Hospitalet Ramon Puig i Gairalt i construïda l'any 1932 al Barri de Collblanc, al Districte II de l'Hospitalet de Llobregat. L'edificació forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, es troba protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. És considerat el primer gratacels construït a Catalunya, quatre anys anterior a la Casa Fàbregas, de 1936, gratacels també racionalista de la Plaça d'Urquinaona, de l'arquitecte Luis Gutiérrez Soto, primer Gratacels de Barcelona. Aquesta carretera de Collblanc va ser construïda a la dècada de 1760 (entre 1763 i 1765) i, al seu pas per l'Hospitalet, aprofitava el traçat de l'antic camí de Barcelona a Esplugues. Era la carretera de Madrid a Barcelona que va fer construir Carles III i que enllaçava amb França a través de la Jonquera, l'anomenat popularment "camí ral"

Carretera de Collblanc, 37 Antic Hostal de la Creueta de Collblanc

Imatge extreta d'una llicència d'obres. Aspecte de l'antic Hostal de la Creueta de Collblanc, anomenat així per la creu del terme que hi havia prop de l'edifici. Estava situat a la Carretera de Collblanc núm. 37-39. Aquesta carretera va ser construïda a la dècada de 1760 i al seu pas per l'Hospitalet, aprofitava el traçat de l'antic camí de Barcelona a Esplugues. Era la carretera de Madrid a Barcelona que va fer construir Carles III i que enllaçava amb França a través de la Jonquera. Fins al segle XVIII l'antic camí de Collblanc era conegut com a Camí de Dalt, per oposició al camí de Baix, l'antic camí de Provençana, l'actual carretera de la Bordeta que enllaça amb el carrer Major de l'Hospitalet. Aquest hostal també va ser anomenat durant una època com a Mesón de San Antonio. La fotografia correspon a l'any 1955, quan un del arrendataris del local, Francesc Fabregat Puig, estava realitzant unes obres a l'interior per tal d'instal·lar tot un seguit de dutxes públiques per a homes i per a dones. El local, que llavors era propietat d'Esperança Piera Figueras, família veïna d'Hostafrancs, va ser ocupat des de 1940 pels franquistes, que van instal·lar allà el Frente de Juventudes de Falange Española. Es tractava d'un antic i sòlid edifici propietat del Consell Local de l'Hospitalet mercès a la donació realitzada al Comú el 1727 pel pagès Miquel Oliver de la Torre que l’any 1684 havia sol·licitar un permís per a establir un hostal i poder vendre qualsevol mercaderia en un tram del camí de dalt al seu pas per Collblanc. El Comú de l’Hospitalet li concedí finalment el permís l’any 1693, mitjançant l'establiment d'un cànon, per tal que fes les funcions d'hostal, fleca, botiga de queviures i taverna i generés beneficis pel Consistori. Quedava exclosa la venda de carn crua, mercaderia que es dispensava sols a la carnisseria de l'Hospitalet, per la qual era necessària una específica llicència municipal. Aquest edifici, reculat respecte a l'alineació del la carretera de Collblanc, que comptava inicialment amb una reixa que va ser enderrocada el 1942 per facilitar la càrrega i descàrrega de productes i/o persones, comptava, com s'observa, amb una àmplia entrada de carruatges, realitzada amb sòlids carreus de pedra. Al seu interior hi havia un gran vestíbul amb menjador i cuina i al fons un ampli pati interior on estaven situades les cavallerisses. Al pis superior hi havia les habitacions. Estava autoritzat, des de la seva reconstrucció, després de quedar molt malmès durant la guerra del francès, a disposar de dues plomes d'aigua corrent de font, uns 4.500 litres d'aigua per dia, per tal que els cavalls poguessin abeurar a les cavallerisses. Disposava, a més, d'un pou. Comptava, a més, amb un extens hort i terres de conreu, una part de les quals, cinc quarteres, uns cinc mil metres quadrats, van ser alienades el 1836 pel Consistori de l'alcalde Esteve Norta per tal de poder sufragar l'ampliació de la primera i única escola pública de primària del poble, situada al carrer Major. L'Hospitalet disposava de dos hostals més, les rendes dels quals eren, a inicis del s. XIX uns dels pocs recursos econòmics amb que comptava el Comú de l'Hospitalet. El que rendia més va ser sempre, amb diferència, el de Collblanc, per la gran afluència de traginers i mercaders que circulaven per la Carretera de Collblanc, antic camí Ral, en direcció a Barcelona, llavors encara emmurallada i a la que no es podia accedir quan les portes d'aquesta, sobretot el Portal de Sant Antoni, per on entraven generalment les mercaderies, eren tancades al vespre, obligant a molts a fer nit allà. Els altres hostals estaven situats un al propi "Lloc", l'Hospitalet, al davant de l'església de Santa Eulàlia de Mèrida, i un altre a la Riera Blanca, cantonada amb el carrer de Santa Eulàlia, llavors anomenat carretera de La Bordeta, on durant molts anys va existir la taverna de Cal Ramonet, situat davant de la masia i foneria Can Escorça i també davant de la garita del Burot de l'Hospitalet (el de Barcelona estava situat a l'altre cantó de la Riera Blanca). El Consistori va vendre aquest edifici el 1853, essent alcalde Baldiri Coll, en pública subhasta i per tretze mil rals, a Lluís Piera, de professió paleta, nascut a l'Hospitalet el 1815 i veí d'Hostafrancs, per poder pagar amb els diners d'aquesta venda la construcció del nou cementiri de l'Hospitalet, que era un tema recurrent, per la manca d'espai del vell, que s'arrossegava com a problema des de 1836. A partir d'aquell moment va deixar de funcionar com a hostal (a l'època era anomenat com a mesón, en castellà) i va passar a tenir diversos usos, gràcies sobretot al gran espai del local i a poder disposar d'una gran quantitat d'aigua diària, primer com a fàbrica de fòsfors i poc després com a fàbrica de lleixius i salfumants fins el 1906, en que aquesta va ser multada i clausurada per l'ajuntament per les indignades queixes dels veïns i per no comptar amb els corresponents permisos municipals per poder instal·lar allà aquest tipus tan nociu d'indústria, Va funcionar després com a fàbrica de sabons i, després d'altres diversos usos, el vestíbul va ser reconvertit com a establiment de dutxes públiques (12 per a homes i 8 per a dones) des de 1955, moment en el que es va fer aquesta fotografia, amb el material d'obra necessari al davant de l'edifici. El 1940, la Falange Española y de las JONS havia instal·lat allà el Cuartel del Frente de Juventudes, com es pot apreciar en els esgrafiats que es van fer a la façana, davant de la qual també s'observa una garita d'enllustrador de sabates que va estar allà instal·lada durant molts anys, fins l'enderroc de l'edifici, que va tenir lloc el 1975, quan els hereus de la família Piera, el van vendre al promotor Francisco Soriano, que va fer aixecar a l'arquitecte Marco Tulio Arias Argudo un modern edifici porxat que, curiosament, va respectar l'alineació reculada original de l'hostal. Gairebé al seu costat va ser aixecat, en un solar que antigament havia format part de l'hostal, que feia cantonada amb el carrer Progrés, un edifici que seria conegut com el gratacels de l'Hospitalet, del que s'observa una finestra a la dreta superior de la fotografia. El Gratacels de l'Hospitalet o Casa Pons Vila, és una obra racionalista dissenyat per l'arquitecte municipal de l'Hospitalet Ramon Puig i Gairalt i construïda l'any 1932 al Barri de Collblanc, al Districte II de l'Hospitalet de Llobregat. L'edificació forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, es troba protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. És considerat el primer gratacels construït a Catalunya, quatre anys anterior a la Casa Fàbregas, de 1936, gratacels també racionalista de la Plaça d'Urquinaona, de l'arquitecte Luis Gutiérrez Soto, primer Gratacels de Barcelona. Aquesta carretera de Collblanc va ser construïda a la dècada de 1760 (entre 1763 i 1765) i, al seu pas per l'Hospitalet, aprofitava el traçat de l'antic camí de Barcelona a Esplugues. Era la carretera de Madrid a Barcelona que va fer construir Carles III i que enllaçava amb França a través de la Jonquera, l'anomenat popularment "camí ral"

Escola de nens del carrer de Llevant

L'edifici ha estat reformat però encara existeix, està a la cantonada del carrer Llevant amb el carrer Collserola. Ja era escola als anys 30. El 1949 era una escola de nens (escola número 39), l'edifici era propietat d'Antonio Peña i l'Ajuntament pagava un lloguer. Actualment aquí hi ha el local de la Peña Flamenca y Recreativa Antonio Mairena de l'Hospitalet.

Escola de nens del carrer de Llevant

L'edifici ha estat reformat però encara existeix, està a la cantonada del carrer Llevant amb el carrer Collserola. Ja era escola als anys 30. El 1949 era una escola de nens (escola número 39), l'edifici era propietat d'Antonio Peña i l'Ajuntament pagava un lloguer. Actualment aquí hi ha el local de la Peña Flamenca y Recreativa Antonio Mairena de l'Hospitalet.

Escola de nens del carrer de Llevant

L'edifici ha estat reformat però encara existeix, està a la cantonada del carrer Llevant amb el carrer Collserola. Ja era escola als anys 30. El 1949 era una escola de nens (escola número 39), l'edifici era propietat d'Antonio Peña i l'Ajuntament pagava un lloguer. Actualment aquí hi ha el local de la Peña Flamenca y Recreativa Antonio Mairena de l'Hospitalet.

Catalunya,Av 144

Imatge extreta d'una llicència d'obres.

Estudi sobre les condicions de vida dels veïns del barri de la Bomba

Fotografia de l'extensa tanca que separava el barri de "La bomba" de la llavors anomenada Autovía de Castelldefels, l'actual Granvia de l'Hospitalet. Aquest grup de barraques, que ocupava una superfície de 5 hectàrees estava situat en una part del que va ser l'antiga zona agrícola de La Marina, entre l'antic carrer 26 de Enero, avui Castelao, fins al costat de la llavors anomenada "Zona Residencial Granvia", els actuals Blocs Granvia Sud, on avui hi ha la zona comercial Gran Via 2 de l'Hospitalet, al costat de l'IKEA. Des de 1926, com a mínim, existia en aquesta zona de La Marina aquest barri de barraques, que tocava al sud amb el barri de Can Pi, que van desaparèixer quan es va urbanitzar el Polígon Pedrosa, a finals dels anys setanta i inicis dels vuitanta del s. XX. El 1961 existien encara 9.000 barraques, sumades les de Barcelona i les de diferents poblacions de l'Àrea Metropolitana. Aquest grup de barraques en concret era anomenat "La Bomba" per una bomba d'aigua que les abastia a totes d'aigua. L' Ajuntament de l'Hospitalet de l'època, pressionat per algunes autoritats franquistes, per les autoritats eclesiàstiques, que ja havia fet eliminar algunes a l'Ajuntament de Barcelona amb motiu del Congreso Eucarístico de Barcelona de 1952 i havia impulsat la construcció de les "Vivendas del Congreso" i, sobretot, per les lluites dels barraquistes que, amb molt esforç havien constituït la Cooperativa de les Viviendas Obreras del Barrio de La Bomba que un bon grapat d'ells van crear el 1966 per tal de poder accedir en el futur a un habitatge digne, liderada per Pura Fernández i Felipe Cruz -històrics militants clandestins del PSUC, que van arribar allà provinents de Jaén el 1948 -anava reubicant com podia, subvencionant mica en mica els veïns que volguessin abandonar la barraca amb una petita quantitat, al barri de Bellvitge, segons s'anaven construint els blocs de pisos. Un cop els barraquistes, majoritàriament emigrants d'origen andalús i extremeny, les abandonaven l'Ajuntament les enderrocava per tal que no fossin ocupades novament. Tot i això a mitjans dels anys setanta encara quedaven a l'Hospitalet 611 barraques i, concretament a La Bomba, més d'un centenar de barraques habitades. Mentrestant, i per esborrar la visió del desolador espectacle que que s'oferia en tan important artèria d'accés a Barcelona "Ciudad de Ferias i Congresos", que registrava llavors la major densitat de trànsit a Espanya, es va instal·lar una extensa tanca d'uralita d'uns 200 metres al llarg de l'Autovia de Castelldefels, que s'observa perfectament a la fotografia, que dissimulava la pobresa i misèria que s'amagava darrere d'ella. A la matinada del divendres 20 de setembre de 1974 les dones del barri, fartes d'esperar els pisos promesos per l'Ajuntament, van destruir uns cent metres d'aquesta tanca per tal de denunciar l'hipocresia d'aquella societat i donar a conèixer a tothom les condicions infrahumanes i vergonyoses en les que havien de viure els barraquistes. Una setmana després el jesuita Manuel Rius, rector de la barraca que feia les funcions de parròquia del barri, que fou anomenada Parroquia de Santa Juana de Arco, va entrar pel registre municipal, en representació de la comunitat de veïns, una instància on denunciava les lamentables condicions de vida de la barriada i demanava a l'Ajuntament la solució definitiva i reubicació dels barraquistes. De igual manera ho va demanar-ho al governador civil de Barcelona que, l'octubre del 1974 va instar l'Ajuntament de l'Hospitalet a fer-li arribar un informe exhaustiu sobre la situació real del barri, cosa que van fer l'arquitecte, l'enginyer i el negociat de sanitat de l'Ajuntament de l'Hospitalet, lliurant, el 14 de novembre de 1974, l'informe urbanístic, fotogràfic i sanitari, en el que s'advertien de diferents casos de pneumonia, reumatisme agut infantil i poliomelítis aguda, i que acabava dient: "De los distintos informes, así como de una visita sobre el terreno, el que suscribe ha llegado a la conclusión de que es de todo punto imprescindible y urgentísimo encontr una solución que permita evacuar a las 248 famílias que habitan las barracas de La Bomba. Lo que manifiesta para los efectos oportunos el Ingeniero Municipal" Aquesta fotografia correspon al reportatge que es va adjuntar a aquell l'estudi. El 1976 las barraques van desaparèixer i el Ministerio de la Vivienda va començar a urbanitzar el Polígon Pedrosa, ocupat actualment, en part, pels pavellons d'ampliació de la Fira de Barcelona. Avui, el Centre d'Atenció Primària de Institut Català de la Salut situat al carrer Cobalt núm. 135 amb Rambla Marina de l'Hospitalet, porta el nom de Pura Fernández en memòria de la seva lluita per aconseguir uns barris dignes pels treballadors. Als anys noranta del s. XX es va produir una gran transformació de tota aquesta zona impulsada per l'alcalde Celestino Corbacho i promoguda des de l'Agència de Desenvolupament Urbà (ADU) de l'Ajuntament de l'Hospitalet. En aquest mateix espai es troba avui la Zona Comercial Gran Via 2 i la botiga de mobles i complements IKEA.

Estudi sobre les condicions de vida dels veïns del barri de la Bomba

Fotografia d'un dormitori de l'interior d'una barraca del barri "La bomba" Aquest grup de barraques, que ocupava una superfície de 5 hectàrees estava situat en una part del que va ser l'antiga zona agrícola de La Marina, entre l'antic carrer 26 de Enero, avui Castelao, fins al costat de la llavors anomenada "Zona Residencial Granvia", els actuals Blocs Granvia Sud, on avui hi ha la zona comercial Gran Via 2 de l'Hospitalet, al costat de l'IKEA. Des de 1926, com a mínim, existia en aquesta zona de La Marina aquest barri de barraques, que tocava al sud amb el barri de Can Pi, que van desaparèixer quan es va urbanitzar el Polígon Pedrosa, a finals dels anys setanta i inicis dels vuitanta del s. XX. El 1961 existien encara 9.000 barraques, sumades les de Barcelona i les de diferents poblacions de l'Àrea Metropolitana. Aquest grup de barraques en concret era anomenat "La Bomba" per una bomba d'aigua que les abastia a totes d'aigua. L' Ajuntament de l'Hospitalet de l'època, pressionat per algunes autoritats franquistes, per les autoritats eclesiàstiques, que ja havia fet eliminar algunes a l'Ajuntament de Barcelona amb motiu del Congreso Eucarístico de Barcelona de 1952 i havia impulsat la construcció de les "Vivendas del Congreso" i, sobretot, per les lluites dels barraquistes que, amb molt esforç havien constituït la Cooperativa de les Viviendas Obreras del Barrio de La Bomba que un bon grapat d'ells van crear el 1966 per tal de poder accedir en el futur a un habitatge digne, liderada per Pura Fernández i Felipe Cruz -històrics militants clandestins del PSUC, que van arribar allà provinents de Jaén el 1948 -anava reubicant com podia, subvencionant mica en mica els veïns que volguessin abandonar la barraca amb una petita quantitat, al barri de Bellvitge, segons s'anaven construint els blocs de pisos. Un cop els barraquistes, majoritàriament emigrants d'origen andalús i extremeny, les abandonaven l'Ajuntament les enderrocava per tal que no fossin ocupades novament. Tot i això a mitjans dels anys setanta encara quedaven a l'Hospitalet 611 barraques i, concretament a La Bomba, més d'un centenar de barraques habitades. Mentrestant, i per esborrar la visió del desolador espectacle que que s'oferia en tan important artèria d'accés a Barcelona "Ciudad de Ferias i Congresos", que registrava llavors la major densitat de trànsit a Espanya, es va instal·lar una extensa tanca d'uralita d'uns 200 metres al llarg de l'Autovia de Castelldefels, que dissimulava la pobresa i misèria que s'amagava darrere d'ella. A la matinada del divendres 20 de setembre de 1974 les dones del barri, fartes d'esperar els pisos promesos per l'Ajuntament, van destruir uns cent metres d'aquesta tanca per tal de denunciar l'hipocresia d'aquella societat i donar a conèixer a tothom les condicions infrahumanes i vergonyoses en les que havien de viure els barraquistes. Una setmana després el jesuita Manuel Rius, rector de la barraca que feia les funcions de parròquia del barri, que fou anomenada Parroquia de Santa Juana de Arco, va entrar pel registre municipal, en representació de la comunitat de veïns, una instància on denunciava les lamentables condicions de vida de la barriada i demanava a l'Ajuntament la solució definitiva i reubicació dels barraquistes. De igual manera va demanar-ho per escrit al governador civil de Barcelona que, l'octubre del 1974 va instar l'Ajuntament de l'Hospitalet a fer-li arribar un informe exhaustiu sobre la situació real del barri, cosa que van fer l'arquitecte, l'enginyer i el negociat de sanitat de l'Ajuntament de l'Hospitalet, lliurant, el 14 de novembre de 1974, l'informe urbanístic, fotogràfic i sanitari, en el que s'advertien de diferents casos de pneumonia, reumatisme agut infantil i poliomelítis aguda, i que acabava dient: "De los distintos informes, así como de una visita sobre el terreno, el que suscribe ha llegado a la conclusión de que es de todo punto imprescindible y urgentísimo encontr una solución que permita evacuar a las 248 famílias que habitan las barracas de La Bomba. Lo que manifiesta para los efectos oportunos el Ingeniero Municipal" Aquesta fotografia correspon al reportatge que es va adjuntar a aquell l'estudi, que va ser lliurat al governador civil el gener de 1975, amb el compromís de l'alcalde de llavors, Vicenç Capdevila, de solucionar definitivament la situació d'aquellas famílies El 1976 las barraques van desaparèixer i el Ministerio de la Vivienda va començar a urbanitzar el Polígon Pedrosa, ocupat actualment, en part, pels pavellons d'ampliació de la Fira de Barcelona. Avui, el Centre d'Atenció Primària de Institut Català de la Salut situat al carrer Cobalt núm. 135 amb Rambla Marina de l'Hospitalet, porta el nom de Pura Fernández en memòria de la seva lluita per aconseguir uns barris dignes pels treballadors.

Estudi sobre les condicions de vida dels veïns del barri de la Bomba

Fotografia de l'extensa tanca que separava el barri de "La bomba" de la llavors anomenada Autovía de Castelldefels, l'actual Granvia de l'Hospitalet. Aquest grup de barraques, que ocupava una superfície de 5 hectàrees estava situat en una part del que va ser l'antiga zona agrícola de La Marina, entre l'antic carrer 26 de Enero, avui Castelao, fins al costat de la llavors anomenada "Zona Residencial Granvia", els actuals Blocs Granvia Sud, on avui hi ha la zona comercial Gran Via 2 de l'Hospitalet, al costat de l'IKEA. Des de 1926, com a mínim, existia en aquesta zona de La Marina aquest barri de barraques, que tocava al sud amb el barri de Can Pi, que van desaparèixer quan es va urbanitzar el Polígon Pedrosa, a finals dels anys setanta i inicis dels vuitanta del s. XX. El 1961 existien encara 9.000 barraques, sumades les de Barcelona i les de diferents poblacions de l'Àrea Metropolitana. Aquest grup de barraques en concret era anomenat "La Bomba" per una bomba d'aigua que les abastia a totes d'aigua. L' Ajuntament de l'Hospitalet de l'època, pressionat per algunes autoritats franquistes, per les autoritats eclesiàstiques, que ja havia fet eliminar algunes a l'Ajuntament de Barcelona amb motiu del Congreso Eucarístico de Barcelona de 1952 i havia impulsat la construcció de les "Vivendas del Congreso" i, sobretot, per les lluites dels barraquistes que, amb molt esforç havien constituït la Cooperativa de les Viviendas Obreras del Barrio de La Bomba que un bon grapat d'ells van crear el 1966 per tal de poder accedir en el futur a un habitatge digne, liderada per Pura Fernández i Felipe Cruz -històrics militants clandestins del PSUC, que van arribar allà provinents de Jaén el 1948 -anava reubicant com podia, subvencionant mica en mica els veïns que volguessin abandonar la barraca amb una petita quantitat, al barri de Bellvitge, segons s'anaven construint els blocs de pisos. Un cop els barraquistes, majoritàriament emigrants d'origen andalús i extremeny, les abandonaven l'Ajuntament les enderrocava per tal que no fossin ocupades novament. Tot i això a mitjans dels anys setanta encara quedaven a l'Hospitalet 611 barraques i, concretament a La Bomba, més d'un centenar de barraques habitades. Mentrestant, i per esborrar la visió del desolador espectacle que que s'oferia en tan important artèria d'accés a Barcelona "Ciudad de Ferias i Congresos", que registrava llavors la major densitat de trànsit a Espanya, es va instal·lar una extensa tanca d'uralita d'uns 200 metres al llarg de l'Autovia de Castelldefels, que s'observa perfectament a la fotografia, que dissimulava la pobresa i misèria que s'amagava darrere d'ella. A la matinada del divendres 20 de setembre de 1974 les dones del barri, fartes d'esperar els pisos promesos per l'Ajuntament, van destruir uns cent metres d'aquesta tanca per tal de denunciar l'hipocresia d'aquella societat i donar a conèixer a tothom les condicions infrahumanes i vergonyoses en les que havien de viure els barraquistes. Una setmana després el jesuita Manuel Rius, rector de la barraca que feia les funcions de parròquia del barri, que fou anomenada Parroquia de Santa Juana de Arco, va entrar pel registre municipal, en representació de la comunitat de veïns, una instància on denunciava les lamentables condicions de vida de la barriada i demanava a l'Ajuntament la solució definitiva i reubicació dels barraquistes. De igual manera ho va demanar-ho al governador civil de Barcelona que, l'octubre del 1974 va instar l'Ajuntament de l'Hospitalet a fer-li arribar un informe exhaustiu sobre la situació real del barri, cosa que van fer l'arquitecte, l'enginyer i el negociat de sanitat de l'Ajuntament de l'Hospitalet, lliurant, el 14 de novembre de 1974, l'informe urbanístic, fotogràfic i sanitari, en el que s'advertien de diferents casos de pneumonia, reumatisme agut infantil i poliomelítis aguda, i que acabava dient: "De los distintos informes, así como de una visita sobre el terreno, el que suscribe ha llegado a la conclusión de que es de todo punto imprescindible y urgentísimo encontr una solución que permita evacuar a las 248 famílias que habitan las barracas de La Bomba. Lo que manifiesta para los efectos oportunos el Ingeniero Municipal" Aquesta fotografia correspon al reportatge que es va adjuntar a aquell l'estudi. El 1976 las barraques van desaparèixer i el Ministerio de la Vivienda va començar a urbanitzar el Polígon Pedrosa, ocupat actualment, en part, pels pavellons d'ampliació de la Fira de Barcelona. Avui, el Centre d'Atenció Primària de Institut Català de la Salut situat al carrer Cobalt núm. 135 amb Rambla Marina de l'Hospitalet, porta el nom de Pura Fernández en memòria de la seva lluita per aconseguir uns barris dignes pels treballadors. Als anys noranta del s. XX es va produir una gran transformació de tota aquesta zona impulsada per l'alcalde Celestino Corbacho i promoguda des de l'Agència de Desenvolupament Urbà (ADU) de l'Ajuntament de l'Hospitalet. En aquest mateix espai es troba avui la Zona Comercial Gran Via 2 i la botiga de mobles i complements IKEA.

Estudi sobre les condicions de vida dels veïns del barri de la Bomba

Fotografia d'un dormitori de l'interior d'una barraca del barri "La bomba" Aquest grup de barraques, que ocupava una superfície de 5 hectàrees estava situat en una part del que va ser l'antiga zona agrícola de La Marina, entre l'antic carrer 26 de Enero, avui Castelao, fins al costat de la llavors anomenada "Zona Residencial Granvia", els actuals Blocs Granvia Sud, on avui hi ha la zona comercial Gran Via 2 de l'Hospitalet, al costat de l'IKEA. Des de 1926, com a mínim, existia en aquesta zona de La Marina aquest barri de barraques, que tocava al sud amb el barri de Can Pi, que van desaparèixer quan es va urbanitzar el Polígon Pedrosa, a finals dels anys setanta i inicis dels vuitanta del s. XX. El 1961 existien encara 9.000 barraques, sumades les de Barcelona i les de diferents poblacions de l'Àrea Metropolitana. Aquest grup de barraques en concret era anomenat "La Bomba" per una bomba d'aigua que les abastia a totes d'aigua. L' Ajuntament de l'Hospitalet de l'època, pressionat per algunes autoritats franquistes, per les autoritats eclesiàstiques, que ja havia fet eliminar algunes a l'Ajuntament de Barcelona amb motiu del Congreso Eucarístico de Barcelona de 1952 i havia impulsat la construcció de les "Vivendas del Congreso" i, sobretot, per les lluites dels barraquistes que, amb molt esforç havien constituït la Cooperativa de les Viviendas Obreras del Barrio de La Bomba que un bon grapat d'ells van crear el 1966 per tal de poder accedir en el futur a un habitatge digne, liderada per Pura Fernández i Felipe Cruz -històrics militants clandestins del PSUC, que van arribar allà provinents de Jaén el 1948 -anava reubicant com podia, subvencionant mica en mica els veïns que volguessin abandonar la barraca amb una petita quantitat, al barri de Bellvitge, segons s'anaven construint els blocs de pisos. Un cop els barraquistes, majoritàriament emigrants d'origen andalús i extremeny, les abandonaven l'Ajuntament les enderrocava per tal que no fossin ocupades novament. Tot i això a mitjans dels anys setanta encara quedaven a l'Hospitalet 611 barraques i, concretament a La Bomba, més d'un centenar de barraques habitades. Mentrestant, i per esborrar la visió del desolador espectacle que que s'oferia en tan important artèria d'accés a Barcelona "Ciudad de Ferias i Congresos", que registrava llavors la major densitat de trànsit a Espanya, es va instal·lar una extensa tanca d'uralita d'uns 200 metres al llarg de l'Autovia de Castelldefels, que dissimulava la pobresa i misèria que s'amagava darrere d'ella. A la matinada del divendres 20 de setembre de 1974 les dones del barri, fartes d'esperar els pisos promesos per l'Ajuntament, van destruir uns cent metres d'aquesta tanca per tal de denunciar l'hipocresia d'aquella societat i donar a conèixer a tothom les condicions infrahumanes i vergonyoses en les que havien de viure els barraquistes. Una setmana després el jesuita Manuel Rius, rector de la barraca que feia les funcions de parròquia del barri, que fou anomenada Parroquia de Santa Juana de Arco, va entrar pel registre municipal, en representació de la comunitat de veïns, una instància on denunciava les lamentables condicions de vida de la barriada i demanava a l'Ajuntament la solució definitiva i reubicació dels barraquistes. De igual manera va demanar-ho per escrit al governador civil de Barcelona que, l'octubre del 1974 va instar l'Ajuntament de l'Hospitalet a fer-li arribar un informe exhaustiu sobre la situació real del barri, cosa que van fer l'arquitecte, l'enginyer i el negociat de sanitat de l'Ajuntament de l'Hospitalet, lliurant, el 14 de novembre de 1974, l'informe urbanístic, fotogràfic i sanitari, en el que s'advertien de diferents casos de pneumonia, reumatisme agut infantil i poliomelítis aguda, i que acabava dient: "De los distintos informes, así como de una visita sobre el terreno, el que suscribe ha llegado a la conclusión de que es de todo punto imprescindible y urgentísimo encontr una solución que permita evacuar a las 248 famílias que habitan las barracas de La Bomba. Lo que manifiesta para los efectos oportunos el Ingeniero Municipal" Aquesta fotografia correspon al reportatge que es va adjuntar a aquell l'estudi, que va ser lliurat al governador civil el gener de 1975, amb el compromís de l'alcalde de llavors, Vicenç Capdevila, de solucionar definitivament la situació d'aquellas famílies El 1976 las barraques van desaparèixer i el Ministerio de la Vivienda va començar a urbanitzar el Polígon Pedrosa, ocupat actualment, en part, pels pavellons d'ampliació de la Fira de Barcelona. Avui, el Centre d'Atenció Primària de Institut Català de la Salut situat al carrer Cobalt núm. 135 amb Rambla Marina de l'Hospitalet, porta el nom de Pura Fernández en memòria de la seva lluita per aconseguir uns barris dignes pels treballadors.

Estudi sobre les condicions de vida dels veïns del barri de la Bomba

Fotografia d'un dormitori de l'interior d'una barraca del barri "La bomba" amb la presència del tècnic inspector municipal que va realitzar aquest estudi a instància de l'Ajuntament de l'Hospitalet i per ordre del governador civil de Barcelona el 1974. Aquest grup de barraques, que ocupava una superfície de 5 hectàrees estava situat en una part del que va ser l'antiga zona agrícola de La Marina, entre l'antic carrer 26 de Enero, avui Castelao, fins al costat de la llavors anomenada "Zona Residencial Granvia", els actuals Blocs Granvia Sud, on avui hi ha la zona comercial Gran Via 2 de l'Hospitalet, al costat de l'IKEA. Des de 1926, com a mínim, existia en aquesta zona de La Marina aquest barri de barraques, que tocava al sud amb el barri de Can Pi, que van desaparèixer quan es va urbanitzar el Polígon Pedrosa, a finals dels anys setanta i inicis dels vuitanta del s. XX. El 1961 existien encara 9.000 barraques, sumades les de Barcelona i les de diferents poblacions de l'Àrea Metropolitana. Aquest grup de barraques en concret era anomenat "La Bomba" per una bomba d'aigua que les abastia a totes d'aigua. L' Ajuntament de l'Hospitalet de l'època, pressionat per algunes autoritats franquistes, per les autoritats eclesiàstiques, que ja havia fet eliminar algunes a l'Ajuntament de Barcelona amb motiu del Congreso Eucarístico de Barcelona de 1952 i havia impulsat la construcció de les "Vivendas del Congreso" i, sobretot, per les lluites dels barraquistes que, amb molt esforç havien constituït la Cooperativa de les Viviendas Obreras del Barrio de La Bomba que un bon grapat d'ells van crear el 1966 per tal de poder accedir en el futur a un habitatge digne, liderada per Pura Fernández i Felipe Cruz -històrics militants clandestins del PSUC, que van arribar allà provinents de Jaén el 1948 -anava reubicant com podia, subvencionant mica en mica els veïns que volguessin abandonar la barraca amb una petita quantitat, al barri de Bellvitge, segons s'anaven construint els blocs de pisos. Un cop els barraquistes, majoritàriament emigrants d'origen andalús i extremeny, les abandonaven l'Ajuntament les enderrocava per tal que no fossin ocupades novament. Tot i això a mitjans dels anys setanta encara quedaven a l'Hospitalet 611 barraques i, concretament a La Bomba, més d'un centenar de barraques habitades. Mentrestant, i per esborrar la visió del desolador espectacle que que s'oferia en tan important artèria d'accés a Barcelona "Ciudad de Ferias i Congresos", que registrava llavors la major densitat de trànsit a Espanya, es va instal·lar una extensa tanca d'uralita d'uns 200 metres al llarg de l'Autovia de Castelldefels, que dissimulava la pobresa i misèria que s'amagava darrere d'ella. A la matinada del divendres 20 de setembre de 1974 les dones del barri, fartes d'esperar els pisos promesos per l'Ajuntament, van destruir uns cent metres d'aquesta tanca per tal de denunciar l'hipocresia d'aquella societat i donar a conèixer a tothom les condicions infrahumanes i vergonyoses en les que havien de viure els barraquistes. Una setmana després el jesuita Manuel Rius, rector de la barraca que feia les funcions de parròquia del barri, que fou anomenada Parroquia de Santa Juana de Arco, va entrar pel registre municipal, en representació de la comunitat de veïns, una instància on denunciava les lamentables condicions de vida de la barriada i demanava a l'Ajuntament la solució definitiva i reubicació dels barraquistes. De igual manera va demanar-ho per escrit al governador civil de Barcelona que, l'octubre del 1974 va instar l'Ajuntament de l'Hospitalet a fer-li arribar un informe exhaustiu sobre la situació real del barri, cosa que van fer l'arquitecte, l'enginyer i el negociat de sanitat de l'Ajuntament de l'Hospitalet, lliurant, el 14 de novembre de 1974, l'informe urbanístic, fotogràfic i sanitari, en el que s'advertien de diferents casos de pneumonia, reumatisme agut infantil i poliomelítis aguda, i que acabava dient: "De los distintos informes, así como de una visita sobre el terreno, el que suscribe ha llegado a la conclusión de que es de todo punto imprescindible y urgentísimo encontr una solución que permita evacuar a las 248 famílias que habitan las barracas de La Bomba. Lo que manifiesta para los efectos oportunos el Ingeniero Municipal" Aquesta fotografia correspon al reportatge que es va adjuntar a aquell l'estudi, que va ser lliurat al governador civil el gener de 1975, amb el compromís de l'alcalde de llavors, Vicenç Capdevila, de solucionar definitivament la situació d'aquellas famílies El 1976 las barraques van desaparèixer i el Ministerio de la Vivienda va començar a urbanitzar el Polígon Pedrosa, ocupat actualment, en part, pels pavellons d'ampliació de la Fira de Barcelona. Avui, el Centre d'Atenció Primària de Institut Català de la Salut situat al carrer Cobalt núm. 135 amb Rambla Marina de l'Hospitalet, porta el nom de Pura Fernández en memòria de la seva lluita per aconseguir uns barris dignes pels treballadors.

Estudi sobre les condicions de vida dels veïns del barri de la Bomba

Fotografia de l'exterior d'una barraca del barri "La bomba" Aquest grup de barraques, que ocupava una superfície de 5 hectàrees estava situat en una part del que va ser l'antiga zona agrícola de La Marina, entre l'antic carrer 26 de Enero, avui Castelao, fins al costat de la llavors anomenada "Zona Residencial Granvia", els actuals Blocs Granvia Sud, on avui hi ha la zona comercial Gran Via 2 de l'Hospitalet, al costat de l'IKEA. Des de 1926, com a mínim, existia en aquesta zona de La Marina aquest barri de barraques, que tocava al sud amb el barri de Can Pi, que van desaparèixer quan es va urbanitzar el Polígon Pedrosa, a finals dels anys setanta i inicis dels vuitanta del s. XX. El 1961 existien encara 9.000 barraques, sumades les de Barcelona i les de diferents poblacions de l'Àrea Metropolitana. Aquest grup de barraques en concret era anomenat "La Bomba" per una bomba d'aigua que les abastia a totes d'aigua. L' Ajuntament de l'Hospitalet de l'època, pressionat per algunes autoritats franquistes, per les autoritats eclesiàstiques, que ja havia fet eliminar algunes a l'Ajuntament de Barcelona amb motiu del Congreso Eucarístico de Barcelona de 1952 i havia impulsat la construcció de les "Vivendas del Congreso" i, sobretot, per les lluites dels barraquistes que, amb molt esforç havien constituït la Cooperativa de les Viviendas Obreras del Barrio de La Bomba que un bon grapat d'ells van crear el 1966 per tal de poder accedir en el futur a un habitatge digne, liderada per Pura Fernández i Felipe Cruz -històrics militants clandestins del PSUC, que van arribar allà provinents de Jaén el 1948 -anava reubicant com podia, subvencionant mica en mica els veïns que volguessin abandonar la barraca amb una petita quantitat, al barri de Bellvitge, segons s'anaven construint els blocs de pisos. Un cop els barraquistes, majoritàriament emigrants d'origen andalús i extremeny, les abandonaven l'Ajuntament les enderrocava per tal que no fossin ocupades novament. Tot i això a mitjans dels anys setanta encara quedaven a l'Hospitalet 611 barraques i, concretament a La Bomba, més d'un centenar de barraques habitades. Mentrestant, i per esborrar la visió del desolador espectacle que que s'oferia en tan important artèria d'accés a Barcelona "Ciudad de Ferias i Congresos", que registrava llavors la major densitat de trànsit a Espanya, es va instal·lar una extensa tanca d'uralita d'uns 200 metres al llarg de l'Autovia de Castelldefels, que dissimulava la pobresa i misèria que s'amagava darrere d'ella. A la matinada del divendres 20 de setembre de 1974 les dones del barri, fartes d'esperar els pisos promesos per l'Ajuntament, van destruir uns cent metres d'aquesta tanca per tal de denunciar l'hipocresia d'aquella societat i donar a conèixer a tothom les condicions infrahumanes i vergonyoses en les que havien de viure els barraquistes. Una setmana després el jesuita Manuel Rius, rector de la barraca que feia les funcions de parròquia del barri, que fou anomenada Parroquia de Santa Juana de Arco, va entrar pel registre municipal, en representació de la comunitat de veïns, una instància on denunciava les lamentables condicions de vida de la barriada i demanava a l'Ajuntament la solució definitiva i reubicació dels barraquistes. De igual manera va demanar-ho per escrit al governador civil de Barcelona que, l'octubre del 1974 va instar l'Ajuntament de l'Hospitalet a fer-li arribar un informe exhaustiu sobre la situació real del barri, cosa que van fer l'arquitecte, l'enginyer i el negociat de sanitat de l'Ajuntament de l'Hospitalet, lliurant, el 14 de novembre de 1974, l'informe urbanístic, fotogràfic i sanitari, en el que s'advertien de diferents casos de pneumonia, reumatisme agut infantil i poliomelítis aguda, i que acabava dient: "De los distintos informes, así como de una visita sobre el terreno, el que suscribe ha llegado a la conclusión de que es de todo punto imprescindible y urgentísimo encontr una solución que permita evacuar a las 248 famílias que habitan las barracas de La Bomba. Lo que manifiesta para los efectos oportunos el Ingeniero Municipal" Aquesta fotografia correspon al reportatge que es va adjuntar a aquell l'estudi, que va ser lliurat al governador civil el gener de 1975, amb el compromís de l'alcalde de llavors, Vicenç Capdevila, de solucionar definitivament la situació d'aquellas famílies El 1976 las barraques van desaparèixer i el Ministerio de la Vivienda va començar a urbanitzar el Polígon Pedrosa, ocupat actualment, en part, pels pavellons d'ampliació de la Fira de Barcelona. Avui, el Centre d'Atenció Primària de Institut Català de la Salut situat al carrer Cobalt núm. 135 amb Rambla Marina de l'Hospitalet, porta el nom de Pura Fernández en memòria de la seva lluita per aconseguir uns barris dignes pels treballadors.

Estudi sobre les condicions de vida dels veïns del barri de la Bomba

Fotografia d'un carrer del barri "La bomba". Aquest grup de barraques, que ocupava una superfície de 5 hectàrees estava situat en una part del que va ser l'antiga zona agrícola de La Marina, entre l'antic carrer 26 de Enero, avui Castelao, fins al costat de la llavors anomenada "Zona Residencial Granvia", els actuals Blocs Granvia Sud, on avui hi ha la zona comercial Gran Via 2 de l'Hospitalet, al costat de l'IKEA. Des de 1926, com a mínim, existia en aquesta zona de La Marina aquest barri de barraques, que tocava al sud amb el barri de Can Pi, que van desaparèixer quan es va urbanitzar el Polígon Pedrosa, a finals dels anys setanta i inicis dels vuitanta del s. XX. El 1961 existien encara 9.000 barraques, sumades les de Barcelona i les de diferents poblacions de l'Àrea Metropolitana. Aquest grup de barraques en concret era anomenat "La Bomba" per una bomba d'aigua que les abastia a totes d'aigua. L' Ajuntament de l'Hospitalet de l'època, pressionat per algunes autoritats franquistes, per les autoritats eclesiàstiques, que ja havia fet eliminar algunes a l'Ajuntament de Barcelona amb motiu del Congreso Eucarístico de Barcelona de 1952 i havia impulsat la construcció de les "Vivendas del Congreso" i, sobretot, per les lluites dels barraquistes que, amb molt esforç havien constituït la Cooperativa de les Viviendas Obreras del Barrio de La Bomba que un bon grapat d'ells van crear el 1966 per tal de poder accedir en el futur a un habitatge digne, liderada per Pura Fernández i Felipe Cruz -històrics militants clandestins del PSUC, que van arribar allà provinents de Jaén el 1948 -anava reubicant com podia, subvencionant mica en mica els veïns que volguessin abandonar la barraca amb una petita quantitat, al barri de Bellvitge, segons s'anaven construint els blocs de pisos. Un cop els barraquistes, majoritàriament emigrants d'origen andalús i extremeny, les abandonaven l'Ajuntament les enderrocava per tal que no fossin ocupades novament. Tot i això a mitjans dels anys setanta encara quedaven a l'Hospitalet 611 barraques i, concretament a La Bomba, més d'un centenar de barraques habitades. Mentrestant, i per esborrar la visió del desolador espectacle que que s'oferia en tan important artèria d'accés a Barcelona "Ciudad de Ferias i Congresos", que registrava llavors la major densitat de trànsit a Espanya, es va instal·lar una extensa tanca d'uralita d'uns 200 metres al llarg de l'Autovia de Castelldefels, que dissimulava la pobresa i misèria que s'amagava darrere d'ella. A la matinada del divendres 20 de setembre de 1974 les dones del barri, fartes d'esperar els pisos promesos per l'Ajuntament, van destruir uns cent metres d'aquesta tanca per tal de denunciar l'hipocresia d'aquella societat i donar a conèixer a tothom les condicions infrahumanes i vergonyoses en les que havien de viure els barraquistes. Una setmana després el jesuita Manuel Rius, rector de la barraca que feia les funcions de parròquia del barri, que fou anomenada Parroquia de Santa Juana de Arco, va entrar pel registre municipal, en representació de la comunitat de veïns, una instància on denunciava les lamentables condicions de vida de la barriada i demanava a l'Ajuntament la solució definitiva i reubicació dels barraquistes. De igual manera va demanar-ho per escrit al governador civil de Barcelona que, l'octubre del 1974 va instar l'Ajuntament de l'Hospitalet a fer-li arribar un informe exhaustiu sobre la situació real del barri, cosa que van fer l'arquitecte, l'enginyer i el negociat de sanitat de l'Ajuntament de l'Hospitalet, lliurant, el 14 de novembre de 1974, l'informe urbanístic, fotogràfic i sanitari, en el que s'advertien de diferents casos de pneumonia, reumatisme agut infantil i poliomelítis aguda, i que acabava dient: "De los distintos informes, así como de una visita sobre el terreno, el que suscribe ha llegado a la conclusión de que es de todo punto imprescindible y urgentísimo encontr una solución que permita evacuar a las 248 famílias que habitan las barracas de La Bomba. Lo que manifiesta para los efectos oportunos el Ingeniero Municipal" Aquesta fotografia correspon al reportatge que es va adjuntar a aquell l'estudi, que va ser lliurat al governador civil el gener de 1975, amb el compromís de l'alcalde de llavors, Vicenç Capdevila, de solucionar definitivament la situació d'aquellas famílies El 1976 las barraques van desaparèixer i el Ministerio de la Vivienda va començar a urbanitzar el Polígon Pedrosa, ocupat actualment, en part, pels pavellons d'ampliació de la Fira de Barcelona. Avui, el Centre d'Atenció Primària de Institut Català de la Salut situat al carrer Cobalt núm. 135 amb Rambla Marina de l'Hospitalet, porta el nom de Pura Fernández en memòria de la seva lluita per aconseguir uns barris dignes pels treballadors.

Estudi sobre les condicions de vida dels veïns del barri de la Bomba

Fotografia d'un carrer del barri de barraques "La bomba" Aquest grup de barraques, que ocupava una superfície de 5 hectàrees estava situat en una part del que va ser l'antiga zona agrícola de La Marina, entre l'antic carrer 26 de Enero, avui Castelao, fins al costat de la llavors anomenada "Zona Residencial Granvia", els actuals Blocs Granvia Sud, on avui hi ha la zona comercial Gran Via 2 de l'Hospitalet, al costat de l'IKEA. Des de 1926, com a mínim, existia en aquesta zona de La Marina aquest barri de barraques, que tocava al sud amb el barri de Can Pi, que van desaparèixer quan es va urbanitzar el Polígon Pedrosa, a finals dels anys setanta i inicis dels vuitanta del s. XX. El 1961 existien encara 9.000 barraques, sumades les de Barcelona i les de diferents poblacions de l'Àrea Metropolitana. Aquest grup de barraques en concret era anomenat "La Bomba" per una bomba d'aigua que les abastia a totes d'aigua. L' Ajuntament de l'Hospitalet de l'època, pressionat per algunes autoritats franquistes, per les autoritats eclesiàstiques, que ja havia fet eliminar algunes a l'Ajuntament de Barcelona amb motiu del Congreso Eucarístico de Barcelona de 1952 i havia impulsat la construcció de les "Vivendas del Congreso" i, sobretot, per les lluites dels barraquistes que, amb molt esforç havien constituït la Cooperativa de les Viviendas Obreras del Barrio de La Bomba que un bon grapat d'ells van crear el 1966 per tal de poder accedir en el futur a un habitatge digne, liderada per Pura Fernández i Felipe Cruz -històrics militants clandestins del PSUC, que van arribar allà provinents de Jaén el 1948 -anava reubicant com podia, subvencionant mica en mica els veïns que volguessin abandonar la barraca amb una petita quantitat, al barri de Bellvitge, segons s'anaven construint els blocs de pisos. Un cop els barraquistes, majoritàriament emigrants d'origen andalús i extremeny, les abandonaven l'Ajuntament les enderrocava per tal que no fossin ocupades novament. Tot i això a mitjans dels anys setanta encara quedaven a l'Hospitalet 611 barraques i, concretament a La Bomba, més d'un centenar de barraques habitades. Mentrestant, i per esborrar la visió del desolador espectacle que que s'oferia en tan important artèria d'accés a Barcelona "Ciudad de Ferias i Congresos", que registrava llavors la major densitat de trànsit a Espanya, es va instal·lar una extensa tanca d'uralita d'uns 200 metres al llarg de l'Autovia de Castelldefels, que dissimulava la pobresa i misèria que s'amagava darrere d'ella. A la matinada del divendres 20 de setembre de 1974 les dones del barri, fartes d'esperar els pisos promesos per l'Ajuntament, van destruir uns cent metres d'aquesta tanca per tal de denunciar l'hipocresia d'aquella societat i donar a conèixer a tothom les condicions infrahumanes i vergonyoses en les que havien de viure els barraquistes. Una setmana després el jesuita Manuel Rius, rector de la barraca que feia les funcions de parròquia del barri, que fou anomenada Parroquia de Santa Juana de Arco, va entrar pel registre municipal, en representació de la comunitat de veïns, una instància on denunciava les lamentables condicions de vida de la barriada i demanava a l'Ajuntament la solució definitiva i reubicació dels barraquistes. De igual manera va demanar-ho per escrit al governador civil de Barcelona que, l'octubre del 1974 va instar l'Ajuntament de l'Hospitalet a fer-li arribar un informe exhaustiu sobre la situació real del barri, cosa que van fer l'arquitecte, l'enginyer i el negociat de sanitat de l'Ajuntament de l'Hospitalet, lliurant, el 14 de novembre de 1974, l'informe urbanístic, fotogràfic i sanitari, en el que s'advertien de diferents casos de pneumonia, reumatisme agut infantil i poliomelítis aguda, i que acabava dient: "De los distintos informes, así como de una visita sobre el terreno, el que suscribe ha llegado a la conclusión de que es de todo punto imprescindible y urgentísimo encontr una solución que permita evacuar a las 248 famílias que habitan las barracas de La Bomba. Lo que manifiesta para los efectos oportunos el Ingeniero Municipal" Aquesta fotografia correspon al reportatge que es va adjuntar a aquell l'estudi, que va ser lliurat al governador civil el gener de 1975, amb el compromís de l'alcalde de llavors, Vicenç Capdevila, de solucionar definitivament la situació d'aquellas famílies El 1976 las barraques van desaparèixer i el Ministerio de la Vivienda va començar a urbanitzar el Polígon Pedrosa, ocupat actualment, en part, pels pavellons d'ampliació de la Fira de Barcelona. Avui, el Centre d'Atenció Primària de Institut Català de la Salut situat al carrer Cobalt núm. 135 amb Rambla Marina de l'Hospitalet, porta el nom de Pura Fernández en memòria de la seva lluita per aconseguir uns barris dignes pels treballadors.

Estudi sobre les condicions de vida dels veïns del barri de la Bomba

Fotografia d'un carrer del barri de barraques "La bomba" Aquest grup de barraques, que ocupava una superfície de 5 hectàrees estava situat en una part del que va ser l'antiga zona agrícola de La Marina, entre l'antic carrer 26 de Enero, avui Castelao, fins al costat de la llavors anomenada "Zona Residencial Granvia", els actuals Blocs Granvia Sud, on avui hi ha la zona comercial Gran Via 2 de l'Hospitalet, al costat de l'IKEA. Des de 1926, com a mínim, existia en aquesta zona de La Marina aquest barri de barraques, que tocava al sud amb el barri de Can Pi, que van desaparèixer quan es va urbanitzar el Polígon Pedrosa, a finals dels anys setanta i inicis dels vuitanta del s. XX. El 1961 existien encara 9.000 barraques, sumades les de Barcelona i les de diferents poblacions de l'Àrea Metropolitana. Aquest grup de barraques en concret era anomenat "La Bomba" per una bomba d'aigua que les abastia a totes d'aigua. L' Ajuntament de l'Hospitalet de l'època, pressionat per algunes autoritats franquistes, per les autoritats eclesiàstiques, que ja havia fet eliminar algunes a l'Ajuntament de Barcelona amb motiu del Congreso Eucarístico de Barcelona de 1952 i havia impulsat la construcció de les "Vivendas del Congreso" i, sobretot, per les lluites dels barraquistes que, amb molt esforç havien constituït la Cooperativa de les Viviendas Obreras del Barrio de La Bomba que un bon grapat d'ells van crear el 1966 per tal de poder accedir en el futur a un habitatge digne, liderada per Pura Fernández i Felipe Cruz -històrics militants clandestins del PSUC, que van arribar allà provinents de Jaén el 1948 -anava reubicant com podia, subvencionant mica en mica els veïns que volguessin abandonar la barraca amb una petita quantitat, al barri de Bellvitge, segons s'anaven construint els blocs de pisos. Un cop els barraquistes, majoritàriament emigrants d'origen andalús i extremeny, les abandonaven l'Ajuntament les enderrocava per tal que no fossin ocupades novament. Tot i això a mitjans dels anys setanta encara quedaven a l'Hospitalet 611 barraques i, concretament a La Bomba, més d'un centenar de barraques habitades. Mentrestant, i per esborrar la visió del desolador espectacle que que s'oferia en tan important artèria d'accés a Barcelona "Ciudad de Ferias i Congresos", que registrava llavors la major densitat de trànsit a Espanya, es va instal·lar una extensa tanca d'uralita d'uns 200 metres al llarg de l'Autovia de Castelldefels, que dissimulava la pobresa i misèria que s'amagava darrere d'ella. A la matinada del divendres 20 de setembre de 1974 les dones del barri, fartes d'esperar els pisos promesos per l'Ajuntament, van destruir uns cent metres d'aquesta tanca per tal de denunciar l'hipocresia d'aquella societat i donar a conèixer a tothom les condicions infrahumanes i vergonyoses en les que havien de viure els barraquistes. Una setmana després el jesuita Manuel Rius, rector de la barraca que feia les funcions de parròquia del barri, que fou anomenada Parroquia de Santa Juana de Arco, va entrar pel registre municipal, en representació de la comunitat de veïns, una instància on denunciava les lamentables condicions de vida de la barriada i demanava a l'Ajuntament la solució definitiva i reubicació dels barraquistes. De igual manera va demanar-ho per escrit al governador civil de Barcelona que, l'octubre del 1974 va instar l'Ajuntament de l'Hospitalet a fer-li arribar un informe exhaustiu sobre la situació real del barri, cosa que van fer l'arquitecte, l'enginyer i el negociat de sanitat de l'Ajuntament de l'Hospitalet, lliurant, el 14 de novembre de 1974, l'informe urbanístic, fotogràfic i sanitari, en el que s'advertien de diferents casos de pneumonia, reumatisme agut infantil i poliomelítis aguda, i que acabava dient: "De los distintos informes, así como de una visita sobre el terreno, el que suscribe ha llegado a la conclusión de que es de todo punto imprescindible y urgentísimo encontr una solución que permita evacuar a las 248 famílias que habitan las barracas de La Bomba. Lo que manifiesta para los efectos oportunos el Ingeniero Municipal" Aquesta fotografia correspon al reportatge que es va adjuntar a aquell l'estudi, que va ser lliurat al governador civil el gener de 1975, amb el compromís de l'alcalde de llavors, Vicenç Capdevila, de solucionar definitivament la situació d'aquellas famílies El 1976 las barraques van desaparèixer i el Ministerio de la Vivienda va començar a urbanitzar el Polígon Pedrosa, ocupat actualment, en part, pels pavellons d'ampliació de la Fira de Barcelona. Avui, el Centre d'Atenció Primària de Institut Català de la Salut situat al carrer Cobalt núm. 135 amb Rambla Marina de l'Hospitalet, porta el nom de Pura Fernández en memòria de la seva lluita per aconseguir uns barris dignes pels treballadors.

Estudi sobre les condicions de vida dels veïns del barri de la Bomba

Fotografia d'un carrer del barri de barraques "La bomba" Aquest grup de barraques, que ocupava una superfície de 5 hectàrees estava situat en una part del que va ser l'antiga zona agrícola de La Marina, entre l'antic carrer 26 de Enero, avui Castelao, fins al costat de la llavors anomenada "Zona Residencial Granvia", els actuals Blocs Granvia Sud, on avui hi ha la zona comercial Gran Via 2 de l'Hospitalet, al costat de l'IKEA. Des de 1926, com a mínim, existia en aquesta zona de La Marina aquest barri de barraques, que tocava al sud amb el barri de Can Pi, que van desaparèixer quan es va urbanitzar el Polígon Pedrosa, a finals dels anys setanta i inicis dels vuitanta del s. XX. El 1961 existien encara 9.000 barraques, sumades les de Barcelona i les de diferents poblacions de l'Àrea Metropolitana. Aquest grup de barraques en concret era anomenat "La Bomba" per una bomba d'aigua que les abastia a totes d'aigua. L' Ajuntament de l'Hospitalet de l'època, pressionat per algunes autoritats franquistes, per les autoritats eclesiàstiques, que ja havia fet eliminar algunes a l'Ajuntament de Barcelona amb motiu del Congreso Eucarístico de Barcelona de 1952 i havia impulsat la construcció de les "Vivendas del Congreso" i, sobretot, per les lluites dels barraquistes que, amb molt esforç havien constituït la Cooperativa de les Viviendas Obreras del Barrio de La Bomba que un bon grapat d'ells van crear el 1966 per tal de poder accedir en el futur a un habitatge digne, liderada per Pura Fernández i Felipe Cruz -històrics militants clandestins del PSUC, que van arribar allà provinents de Jaén el 1948 -anava reubicant com podia, subvencionant mica en mica els veïns que volguessin abandonar la barraca amb una petita quantitat, al barri de Bellvitge, segons s'anaven construint els blocs de pisos. Un cop els barraquistes, majoritàriament emigrants d'origen andalús i extremeny, les abandonaven l'Ajuntament les enderrocava per tal que no fossin ocupades novament. Tot i això a mitjans dels anys setanta encara quedaven a l'Hospitalet 611 barraques i, concretament a La Bomba, més d'un centenar de barraques habitades. Mentrestant, i per esborrar la visió del desolador espectacle que que s'oferia en tan important artèria d'accés a Barcelona "Ciudad de Ferias i Congresos", que registrava llavors la major densitat de trànsit a Espanya, es va instal·lar una extensa tanca d'uralita d'uns 200 metres al llarg de l'Autovia de Castelldefels, que dissimulava la pobresa i misèria que s'amagava darrere d'ella. A la matinada del divendres 20 de setembre de 1974 les dones del barri, fartes d'esperar els pisos promesos per l'Ajuntament, van destruir uns cent metres d'aquesta tanca per tal de denunciar l'hipocresia d'aquella societat i donar a conèixer a tothom les condicions infrahumanes i vergonyoses en les que havien de viure els barraquistes. Una setmana després el jesuita Manuel Rius, rector de la barraca que feia les funcions de parròquia del barri, que fou anomenada Parroquia de Santa Juana de Arco, va entrar pel registre municipal, en representació de la comunitat de veïns, una instància on denunciava les lamentables condicions de vida de la barriada i demanava a l'Ajuntament la solució definitiva i reubicació dels barraquistes. De igual manera va demanar-ho per escrit al governador civil de Barcelona que, l'octubre del 1974 va instar l'Ajuntament de l'Hospitalet a fer-li arribar un informe exhaustiu sobre la situació real del barri, cosa que van fer l'arquitecte, l'enginyer i el negociat de sanitat de l'Ajuntament de l'Hospitalet, lliurant, el 14 de novembre de 1974, l'informe urbanístic, fotogràfic i sanitari, en el que s'advertien de diferents casos de pneumonia, reumatisme agut infantil i poliomelítis aguda, i que acabava dient: "De los distintos informes, así como de una visita sobre el terreno, el que suscribe ha llegado a la conclusión de que es de todo punto imprescindible y urgentísimo encontr una solución que permita evacuar a las 248 famílias que habitan las barracas de La Bomba. Lo que manifiesta para los efectos oportunos el Ingeniero Municipal" Aquesta fotografia correspon al reportatge que es va adjuntar a aquell l'estudi, que va ser lliurat al governador civil el gener de 1975, amb el compromís de l'alcalde de llavors, Vicenç Capdevila, de solucionar definitivament la situació d'aquellas famílies El 1976 las barraques van desaparèixer i el Ministerio de la Vivienda va començar a urbanitzar el Polígon Pedrosa, ocupat actualment, en part, pels pavellons d'ampliació de la Fira de Barcelona. Avui, el Centre d'Atenció Primària de Institut Català de la Salut situat al carrer Cobalt núm. 135 amb Rambla Marina de l'Hospitalet, porta el nom de Pura Fernández en memòria de la seva lluita per aconseguir uns barris dignes pels treballadors.

Estudi sobre les condicions de vida dels veïns del barri de la Bomba

Fotografia de l'interior d'una barraca del barri "La bomba" que feia les funcions d'escola, amb els nens i nenes. Aquest grup de barraques, que ocupava una superfície de 5 hectàrees estava situat en una part del que va ser l'antiga zona agrícola de La Marina, entre l'antic carrer 26 de Enero, avui Castelao, fins al costat de la llavors anomenada "Zona Residencial Granvia", els actuals Blocs Granvia Sud, on avui hi ha la zona comercial Gran Via 2 de l'Hospitalet, al costat de l'IKEA. Des de 1926, com a mínim, existia en aquesta zona de La Marina aquest barri de barraques, que tocava al sud amb el barri de Can Pi, que van desaparèixer quan es va urbanitzar el Polígon Pedrosa, a finals dels anys setanta i inicis dels vuitanta del s. XX. El 1961 existien encara 9.000 barraques, sumades les de Barcelona i les de diferents poblacions de l'Àrea Metropolitana. Aquest grup de barraques en concret era anomenat "La Bomba" per una bomba d'aigua que les abastia a totes d'aigua. L' Ajuntament de l'Hospitalet de l'època, pressionat per algunes autoritats franquistes, per les autoritats eclesiàstiques, que ja havia fet eliminar algunes a l'Ajuntament de Barcelona amb motiu del Congreso Eucarístico de Barcelona de 1952 i havia impulsat la construcció de les "Vivendas del Congreso" i, sobretot, per les lluites dels barraquistes que, amb molt esforç havien constituït la Cooperativa de les Viviendas Obreras del Barrio de La Bomba que un bon grapat d'ells van crear el 1966 per tal de poder accedir en el futur a un habitatge digne, liderada per Pura Fernández i Felipe Cruz -històrics militants clandestins del PSUC, que van arribar allà provinents de Jaén el 1948 -anava reubicant com podia, subvencionant mica en mica els veïns que volguessin abandonar la barraca amb una petita quantitat, al barri de Bellvitge, segons s'anaven construint els blocs de pisos. Un cop els barraquistes, majoritàriament emigrants d'origen andalús i extremeny, les abandonaven l'Ajuntament les enderrocava per tal que no fossin ocupades novament. Tot i això a mitjans dels anys setanta encara quedaven a l'Hospitalet 611 barraques i, concretament a La Bomba, més d'un centenar de barraques habitades. Mentrestant, i per esborrar la visió del desolador espectacle que que s'oferia en tan important artèria d'accés a Barcelona "Ciudad de Ferias i Congresos", que registrava llavors la major densitat de trànsit a Espanya, es va instal·lar una extensa tanca d'uralita d'uns 200 metres al llarg de l'Autovia de Castelldefels, que dissimulava la pobresa i misèria que s'amagava darrere d'ella. A la matinada del divendres 20 de setembre de 1974 les dones del barri, fartes d'esperar els pisos promesos per l'Ajuntament, van destruir uns cent metres d'aquesta tanca per tal de denunciar l'hipocresia d'aquella societat i donar a conèixer a tothom les condicions infrahumanes i vergonyoses en les que havien de viure els barraquistes. Una setmana després el jesuita Manuel Rius, rector de la barraca que feia les funcions de parròquia del barri, que fou anomenada Parroquia de Santa Juana de Arco, va entrar pel registre municipal, en representació de la comunitat de veïns, una instància on denunciava les lamentables condicions de vida de la barriada i demanava a l'Ajuntament la solució definitiva i reubicació dels barraquistes. De igual manera va demanar-ho per escrit al governador civil de Barcelona que, l'octubre del 1974 va instar l'Ajuntament de l'Hospitalet a fer-li arribar un informe exhaustiu sobre la situació real del barri, cosa que van fer l'arquitecte, l'enginyer i el negociat de sanitat de l'Ajuntament de l'Hospitalet, lliurant, el 14 de novembre de 1974, l'informe urbanístic, fotogràfic i sanitari, en el que s'advertien de diferents casos de pneumonia, reumatisme agut infantil i poliomelítis aguda, i que acabava dient: "De los distintos informes, así como de una visita sobre el terreno, el que suscribe ha llegado a la conclusión de que es de todo punto imprescindible y urgentísimo encontr una solución que permita evacuar a las 248 famílias que habitan las barracas de La Bomba. Lo que manifiesta para los efectos oportunos el Ingeniero Municipal" Aquesta fotografia correspon al reportatge que es va adjuntar a aquell l'estudi, que va ser lliurat al governador civil el gener de 1975, amb el compromís de l'alcalde de llavors, Vicenç Capdevila, de solucionar definitivament la situació d'aquellas famílies El 1976 las barraques van desaparèixer i el Ministerio de la Vivienda va començar a urbanitzar el Polígon Pedrosa, ocupat actualment, en part, pels pavellons d'ampliació de la Fira de Barcelona. Avui, el Centre d'Atenció Primària de Institut Català de la Salut situat al carrer Cobalt núm. 135 amb Rambla Marina de l'Hospitalet, porta el nom de Pura Fernández en memòria de la seva lluita per aconseguir uns barris dignes pels treballadors.

Estudi sobre les condicions de vida dels veïns del barri de la Bomba

Fotografia de l'interior d'una barraca del barri "La bomba" que feia les funcions d'escola, amb els nens i nenes. Aquest grup de barraques, que ocupava una superfície de 5 hectàrees estava situat en una part del que va ser l'antiga zona agrícola de La Marina, entre l'antic carrer 26 de Enero, avui Castelao, fins al costat de la llavors anomenada "Zona Residencial Granvia", els actuals Blocs Granvia Sud, on avui hi ha la zona comercial Gran Via 2 de l'Hospitalet, al costat de l'IKEA. Des de 1926, com a mínim, existia en aquesta zona de La Marina aquest barri de barraques, que tocava al sud amb el barri de Can Pi, que van desaparèixer quan es va urbanitzar el Polígon Pedrosa, a finals dels anys setanta i inicis dels vuitanta del s. XX. El 1961 existien encara 9.000 barraques, sumades les de Barcelona i les de diferents poblacions de l'Àrea Metropolitana. Aquest grup de barraques en concret era anomenat "La Bomba" per una bomba d'aigua que les abastia a totes d'aigua. L' Ajuntament de l'Hospitalet de l'època, pressionat per algunes autoritats franquistes, per les autoritats eclesiàstiques, que ja havia fet eliminar algunes a l'Ajuntament de Barcelona amb motiu del Congreso Eucarístico de Barcelona de 1952 i havia impulsat la construcció de les "Vivendas del Congreso" i, sobretot, per les lluites dels barraquistes que, amb molt esforç havien constituït la Cooperativa de les Viviendas Obreras del Barrio de La Bomba que un bon grapat d'ells van crear el 1966 per tal de poder accedir en el futur a un habitatge digne, liderada per Pura Fernández i Felipe Cruz -històrics militants clandestins del PSUC, que van arribar allà provinents de Jaén el 1948 -anava reubicant com podia, subvencionant mica en mica els veïns que volguessin abandonar la barraca amb una petita quantitat, al barri de Bellvitge, segons s'anaven construint els blocs de pisos. Un cop els barraquistes, majoritàriament emigrants d'origen andalús i extremeny, les abandonaven l'Ajuntament les enderrocava per tal que no fossin ocupades novament. Tot i això a mitjans dels anys setanta encara quedaven a l'Hospitalet 611 barraques i, concretament a La Bomba, més d'un centenar de barraques habitades. Mentrestant, i per esborrar la visió del desolador espectacle que que s'oferia en tan important artèria d'accés a Barcelona "Ciudad de Ferias i Congresos", que registrava llavors la major densitat de trànsit a Espanya, es va instal·lar una extensa tanca d'uralita d'uns 200 metres al llarg de l'Autovia de Castelldefels, que dissimulava la pobresa i misèria que s'amagava darrere d'ella. A la matinada del divendres 20 de setembre de 1974 les dones del barri, fartes d'esperar els pisos promesos per l'Ajuntament, van destruir uns cent metres d'aquesta tanca per tal de denunciar l'hipocresia d'aquella societat i donar a conèixer a tothom les condicions infrahumanes i vergonyoses en les que havien de viure els barraquistes. Una setmana després el jesuita Manuel Rius, rector de la barraca que feia les funcions de parròquia del barri, que fou anomenada Parroquia de Santa Juana de Arco, va entrar pel registre municipal, en representació de la comunitat de veïns, una instància on denunciava les lamentables condicions de vida de la barriada i demanava a l'Ajuntament la solució definitiva i reubicació dels barraquistes. De igual manera va demanar-ho per escrit al governador civil de Barcelona que, l'octubre del 1974 va instar l'Ajuntament de l'Hospitalet a fer-li arribar un informe exhaustiu sobre la situació real del barri, cosa que van fer l'arquitecte, l'enginyer i el negociat de sanitat de l'Ajuntament de l'Hospitalet, lliurant, el 14 de novembre de 1974, l'informe urbanístic, fotogràfic i sanitari, en el que s'advertien de diferents casos de pneumonia, reumatisme agut infantil i poliomelítis aguda, i que acabava dient: "De los distintos informes, así como de una visita sobre el terreno, el que suscribe ha llegado a la conclusión de que es de todo punto imprescindible y urgentísimo encontr una solución que permita evacuar a las 248 famílias que habitan las barracas de La Bomba. Lo que manifiesta para los efectos oportunos el Ingeniero Municipal" Aquesta fotografia correspon al reportatge que es va adjuntar a aquell l'estudi, que va ser lliurat al governador civil el gener de 1975, amb el compromís de l'alcalde de llavors, Vicenç Capdevila, de solucionar definitivament la situació d'aquellas famílies El 1976 las barraques van desaparèixer i el Ministerio de la Vivienda va començar a urbanitzar el Polígon Pedrosa, ocupat actualment, en part, pels pavellons d'ampliació de la Fira de Barcelona. Avui, el Centre d'Atenció Primària de Institut Català de la Salut situat al carrer Cobalt núm. 135 amb Rambla Marina de l'Hospitalet, porta el nom de Pura Fernández en memòria de la seva lluita per aconseguir uns barris dignes pels treballadors.

Estudi sobre les condicions de vida dels veïns del barri de la Bomba

Fotografia de l'interior d'una barraca del barri "La bomba" que feia les funcions d'escola, amb els nens i nenes. Aquest grup de barraques, que ocupava una superfície de 5 hectàrees estava situat en una part del que va ser l'antiga zona agrícola de La Marina, entre l'antic carrer 26 de Enero, avui Castelao, fins al costat de la llavors anomenada "Zona Residencial Granvia", els actuals Blocs Granvia Sud, on avui hi ha la zona comercial Gran Via 2 de l'Hospitalet, al costat de l'IKEA. Des de 1926, com a mínim, existia en aquesta zona de La Marina aquest barri de barraques, que tocava al sud amb el barri de Can Pi, que van desaparèixer quan es va urbanitzar el Polígon Pedrosa, a finals dels anys setanta i inicis dels vuitanta del s. XX. El 1961 existien encara 9.000 barraques, sumades les de Barcelona i les de diferents poblacions de l'Àrea Metropolitana. Aquest grup de barraques en concret era anomenat "La Bomba" per una bomba d'aigua que les abastia a totes d'aigua. L' Ajuntament de l'Hospitalet de l'època, pressionat per algunes autoritats franquistes, per les autoritats eclesiàstiques, que ja havia fet eliminar algunes a l'Ajuntament de Barcelona amb motiu del Congreso Eucarístico de Barcelona de 1952 i havia impulsat la construcció de les "Vivendas del Congreso" i, sobretot, per les lluites dels barraquistes que, amb molt esforç havien constituït la Cooperativa de les Viviendas Obreras del Barrio de La Bomba que un bon grapat d'ells van crear el 1966 per tal de poder accedir en el futur a un habitatge digne, liderada per Pura Fernández i Felipe Cruz -històrics militants clandestins del PSUC, que van arribar allà provinents de Jaén el 1948 -anava reubicant com podia, subvencionant mica en mica els veïns que volguessin abandonar la barraca amb una petita quantitat, al barri de Bellvitge, segons s'anaven construint els blocs de pisos. Un cop els barraquistes, majoritàriament emigrants d'origen andalús i extremeny, les abandonaven l'Ajuntament les enderrocava per tal que no fossin ocupades novament. Tot i això a mitjans dels anys setanta encara quedaven a l'Hospitalet 611 barraques i, concretament a La Bomba, més d'un centenar de barraques habitades. Mentrestant, i per esborrar la visió del desolador espectacle que que s'oferia en tan important artèria d'accés a Barcelona "Ciudad de Ferias i Congresos", que registrava llavors la major densitat de trànsit a Espanya, es va instal·lar una extensa tanca d'uralita d'uns 200 metres al llarg de l'Autovia de Castelldefels, que dissimulava la pobresa i misèria que s'amagava darrere d'ella. A la matinada del divendres 20 de setembre de 1974 les dones del barri, fartes d'esperar els pisos promesos per l'Ajuntament, van destruir uns cent metres d'aquesta tanca per tal de denunciar l'hipocresia d'aquella societat i donar a conèixer a tothom les condicions infrahumanes i vergonyoses en les que havien de viure els barraquistes. Una setmana després el jesuita Manuel Rius, rector de la barraca que feia les funcions de parròquia del barri, que fou anomenada Parroquia de Santa Juana de Arco, va entrar pel registre municipal, en representació de la comunitat de veïns, una instància on denunciava les lamentables condicions de vida de la barriada i demanava a l'Ajuntament la solució definitiva i reubicació dels barraquistes. De igual manera va demanar-ho per escrit al governador civil de Barcelona que, l'octubre del 1974 va instar l'Ajuntament de l'Hospitalet a fer-li arribar un informe exhaustiu sobre la situació real del barri, cosa que van fer l'arquitecte, l'enginyer i el negociat de sanitat de l'Ajuntament de l'Hospitalet, lliurant, el 14 de novembre de 1974, l'informe urbanístic, fotogràfic i sanitari, en el que s'advertien de diferents casos de pneumonia, reumatisme agut infantil i poliomelítis aguda, i que acabava dient: "De los distintos informes, así como de una visita sobre el terreno, el que suscribe ha llegado a la conclusión de que es de todo punto imprescindible y urgentísimo encontr una solución que permita evacuar a las 248 famílias que habitan las barracas de La Bomba. Lo que manifiesta para los efectos oportunos el Ingeniero Municipal" Aquesta fotografia correspon al reportatge que es va adjuntar a aquell l'estudi, que va ser lliurat al governador civil el gener de 1975, amb el compromís de l'alcalde de llavors, Vicenç Capdevila, de solucionar definitivament la situació d'aquellas famílies El 1976 las barraques van desaparèixer i el Ministerio de la Vivienda va començar a urbanitzar el Polígon Pedrosa, ocupat actualment, en part, pels pavellons d'ampliació de la Fira de Barcelona. Avui, el Centre d'Atenció Primària de Institut Català de la Salut situat al carrer Cobalt núm. 135 amb Rambla Marina de l'Hospitalet, porta el nom de Pura Fernández en memòria de la seva lluita per aconseguir uns barris dignes pels treballadors.