Correus i Telègrafs i font de la Plaça del Repartidor

Fotografia de l'edifici de Correus i Telègrafs i de la font de la Plaça del Repartidor realitzada poc després de la seva inauguració. Segons fonts documentals la torre d'aigües del Repartidor va ser construïda el 1867 i servia per distribuir l'aigua a la població. La urbanització de la plaça i reconversió de la Torre del Repartidor dotan-la de quatre canonades, es va produir el 1927-1928, quan es va inaugurar el nou edifici de Correus i Telègrafs realitzat per Ramon Puig Gairalt, llavors arquitecte municipal. Tant la font com l'edifici de correus estan catalogats en el PEPPA amb els núms. 76 i 77 respectivament. Inicialment la plaça era de sorra i havia al mig un petit estany amb peixos i un surtidor. L'aigua corrent va arribar a l'Hospitalet a inicis de la S. XVIII, mitjançant una canonada que venia de la "font de Mas Cunill", que baixaven canalitzades des de la mina excavada a la zona de Finestrelles, a Esplugues, propietat de Rafael d'Amat, primer Baró de Maldà. Habitualment el Baró de Maldà, residia a Barcelona, ​​tot i que una part de l'estiu ho gaudia a l'Hospitalet, durant la Festa Major que se celebrava a mitjans d'agost, commemorant el patró de la ciutat Sant Roc. Aquesta aigua arribava a la casa de l'Baró de Maldà (on ara es troba el carrer amb aquest mateix nom) i a la casa de rector. A la fi de la S. XVIII el Baró de Maldà va cedir a l'ajuntament una part dels seus drets sobre l'aigua i l'ajuntament va construír una font, construint l'antiga torre del repartidor de les aigües d'ús públic. Aquesta plaça rebia el seu nom popular, avui oficial, per estar situada en ella la que va ser, doncs, una de les primeres font públiques de l'Hospitalet, que "repartia" aigua als hospitalencs, construida en terrens que van ser, i que arribaven al Passatge de Xerricó, de Rafael d'Amat i de Cortada i de Senjust, primer Baró de Maldà, motiu que explica per què a l'Hospitalet hi ha el c/ Baró de Maldà que va del c/ Major a la Plaça del Repartidor. Personatge singular, autor de la monumental crònica de costums divuitesques barcelonines i catalanes "Calaix de sastre", curiosament, no té cap carrer dedicat a la seva memòria a Barcelona, on va néixer. El 1927 va ser inaugurat per la reina Victòria l'edifici d'inspiració encara noucentista de correus, i la renovada torre de la font, obra de l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, també autor, uns anys més tard, el 1930, de la Torre d'estètica art déco-funcionalista del Dr. Ysern, Hombrabella on després de la guerra es va instal·lar la comissaria de la Policia Nacional. En el franquisme aquesta plaça va ser anomenada Plaza General Mola.

Can Bori: Grup Escolar Rossend Arús

Al carrer de Sant Joan, 25 hi havia la finca de Can Bori, que va ser destinada a escola des dels anys 20 del segle XX. El 1949 hi havia tres classes de nens (escoles número 1, 2 i 3) i un parvulari (escola número 22). Rebia el nom de Grup Escolar Rossend Arús i era propietat de l'Ajuntament. Ja no existeix, però a Can Serra el Centre d'Educació Especial l'Estel-Can Bori manté aquest nom simbòlicament.

Can Bori: Grup Escolar Rossend Arús

Al carrer de Sant Joan, 25 hi havia la finca de Can Bori, que va ser destinada a escola des dels anys 20 del segle XX. El 1949 hi havia tres classes de nens (escoles número 1, 2 i 3) i un parvulari (escola número 22). Rebia el nom de Grup Escolar Rossend Arús i era propietat de l'Ajuntament. Ja no existeix, però a Can Serra el Centre d'Educació Especial l'Estel-Can Bori manté aquest nom simbòlicament.

Can Bori: Grup Escolar Rossend Arús

Al carrer de Sant Joan, 25 hi havia la finca de Can Bori, que va ser destinada a escola des dels anys 20 del segle XX. El 1949 hi havia tres classes de nens (escoles número 1, 2 i 3) i un parvulari (escola número 22). Rebia el nom de Grup Escolar Rossend Arús i era propietat de l'Ajuntament. Ja no existeix, però a Can Serra el Centre d'Educació Especial l'Estel-Can Bori manté aquest nom simbòlicament.

Canal de la Infanta al seu pas per la finca Can Bori

Canal de la Infanta, conegut també senzillament com a El Rec, al seu pas per la finca Can Bori. Aquest casalot es va construir al 1878 com a torre residencial per Francesc Bori i Comas. La finca estava situada a la cruïlla entre el carrer de Sant Joan i Digoine i la Riera del Canyet, fins a les vies del ferrocarril i la travessava el Canal de la Infanta, que creuaven mitjançant diversos pontets, com els que surten a la fotografia. Can Bori tenia un hort i també una parcel·la dedicada al cultiu d’arbres fruiters. El 1928 el seu propietari va vendre la finca a l'Ajuntament de l'Hospitalet. Lalcalde Tomàs Giménez, imposat per la dictadura de Primo de Rivera, la va cedir a l'Estat per tal que aquest hi instal·lés allà una escola tècnica de formació professional de sericultura i avicultura que mai es va arribar a fer. Quan va arribar la República l'alcalde Just Oliveras va anar a Madrid a reclamar la devolució de la titularitat de la propietat municipal per tal de dedicar-la a Escola Pública. Un cop aquesta fou retornada, l'ajuntament va contractar un matrimoni com a masovers, porters i vigilants i va encarregar projectar i dirigir les obres d'adequació de la casa en escola a l’arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt. S’inauguraria com a Escola Pública, gràcies al gran impuls que el nou ajuntament republicà va donar a l'educació i la gran tasca del llavors regidor Ramon Frontera, el 18 de setembre de 1932 pel president de la Generalitat Francesc Macià. Aquest edifici es va mantenir fins el 1980, quan va ser enderrocat per aixecar un edifici de nova planta pel col·legi Can Bori, que va continuar com a escola pública fins el 1999, quan va passar a ser l'escola d'educació especial l'Estel-Can Bori. El Rec, a partir justament de Can Bori, ja molt degradat i ple de brutícia, va ser canalitzat i cobert a finals dels anys setanta en tot el seu tram final per la seva evident insalubritat degut al seu extrem mal estat i també a la perillositat que significava la seva proximitat de l'escola Can Bori i a l'Escola Busquets i Punset, creada feia poc. Es va mantenir a cel obert fins a la caserna de la Remunta durant uns anys i, quan aquesta va ser urbanitzada, el 2012, la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya va aprovar una esmena que instava a la catalogació el Canal de la Infanta com a Bé Cultural d'Interès Nacional i, mercès a una campanya de pressió ciutadana que portava com a nom "Salvem el Canal de la Infanta", va quedar allà, al Parc la Remunta, com a memòria d'aquest important canal, un pont de maons similar, però més robust que el de la fotografia, que va desaparèixer en urbanitzar-se definitivament el que llavors era el carrer Alps, que s'anava omplint d'imponents blocs de pisos, avui anomenat Avinguda Josep Tarradellas. El darrer vestigi que resta a l'Hospitalet d'aquest històric Canal és la sèquia de la Feixa Llarga, que encara rega els camps de Can Trabal, la darrera explotació agrària de La Marina de l’Hospitalet, sèquia efectivament llarga, de 6.635 metres des de l’antigament anomenat Salt Rosés de Cornellà, on començava a recollir aigües i on és anomenada sèquia del Molí, fins la seva primigenia desembocadura al riu Llobregat. El Canal de la Infanta és una canalització de 17,420 km d'aigües provinents del riu Llobregat, que abastia els camps de la Vall Baixa de la comarca del Baix Llobregat. Inicialment s'estenia pels termes municipals de Molins de Rei, Santa Creu d'Olorda, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Cornellà, l'Hospitalet i Sants. Construït amb finançament totalment privat sense cap ajuda pública entre els anys 1817 i 1820, amb finalitats purament agrícoles, es convertí en un eix dinamitzador de l'economia de la zona, doncs aquesta infraestructura agraria tenia un ample considerable que permetia, quan s'esqueia, un cabal hidràulic important, suficient per poder abastir i irrigar tots els camps de les diferents poblacions del Baix Llobregat per on passava, i comptava amb 13 salts d'aigua, que varen ajudar a la implantació de la indústria al seu voltant a mitjans i finals del segle XIX. L'aparició de diferents dificultats tècniques va fer que el cost de l'obra superés amb escreix el pressupost inicial de 3 milions de rals arribant a un cost total de 4.350.000 rals, augmentant d'aquesta manera les quantitats que havien de satisfer els propietaris, els quals pagaven l'obra en funció de la superfície irrigada. Per a vèncer els recels, i tot i no estar acabada l'obra, es demanà a la infanta Lluïsa Carlota de Borbó-Dues Sicílies, neta i nora del rei Carles IV, aprofitant que va arribar a Barcelona, provinent de Nàpols, per anar a Madrid a conèixer el seu espòs, l'Infant Francesc de Paula de Borbó i Borbó-Parma, que inaugurés el Canal, al qual van batejar com a Real Canal de la Serenísima Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón. El desenvolupament accelerat de l'economia catalana dels anys 60 i 70 del segle XX i els forts corrents migratoris atrets per aquest fet van afectar fortament als municipis de la comarca del Baix Llobregat per on passava el Canal. L'equilibri entre indústria i agricultura, que fins a mitjan segle XX havien estat complementàries, es trenca. Les característiques i les funcions principals del Canal de la Infanta no havien variat gaire en un segle d’exitós funcionament. Les seves aigües eren tan netes que, per exemple, fins els anys cinquanta del segle XX, encara s'hi permetia el bany. A partir dels anys seixanta el nombre d'hectàrees de camps regades pel canal comença a disminuir constantment i la infraestructura passa a estar rodejada per un entorn urbà que va creixent al seu voltant sense cap mena de planificació. El ràpid empitjorament de les aigües del Llobregat pels abocaments industrials contaminants , la desídia de l’administració franquista per evitar-los o controlar-los, la manca de pressupostos per a construir col•lectors d'aigües residuals així comi els desviament cap el Canal de la Infanta de les aigües de la Riera de Rubí i del riu Anoia, principals afluents de matèries contaminants del riu Llobregat, van convertir el canal en una gran claveguera a cel obert. Com era d'esperar, el caràcter marcadament residual de les aigües transportades pel canal va crear grans problemes de salubritat a les poblacions que travessava així com als pocs regants que no havien venut les terres a les immobiliàries i encara el feien servir i va provocar la seva pràctica desaparició. Els ajuntaments de finals del franquisme, pressionats pels moviments veïnals dels municipis afectats, van haver de resoldre, com van poder i amb els seus mitjans, el cobriment del Rec i la seva integració en el sistema de clavegueram.

Rambla de Just Oliveras

Fotografia dels anys trenta del s. XX. A la part esquerra de la imatge, es veuen els habitatges de la família Solanes, que anaven des del núm. 17 fins el 27 i, més amunt, a la cantonada, la casa modernista de la família Layola, antiga propietat del contractista Joan Batlle Solanas i, més amunt, la casa de la família Oliveras Bo. A la dreta, el Centre Catòlic i més amunt, amb el tendal baixat, el colmado Aniceto, més tard colmado de Josep Santamans i al seu costat la torre de Felipe de Alverico.

Ermita de Santa Eulàlia de Provençana

Vista exterior de l'església romànica de Santa Eulàlia de Provençana. Es veu la façana principal del temple i l'edifici annexe de la rectoria, amb el seu campanar. A la dreta es veu la creu de terme. Segons referències documentals, les primeres notícies de l'existència del temple daten del segle IX, però fou consagrada el 1101. Catalogada en el PEPPA amb núm. 93.

Esbart dansaire de l'Orfeó del Dr. Robert

Ballets Populars de l'Esbart Dansaire de l'Orfeó del Dr. Robert al pati d'entrada al Casino del Centre. Les noies vesteixen de blanc i amb mitja negra. Els nois amb pantaló negre, camisa blanca i espardenya blanca. Al seu entorn, una munió de gent. Al fons es pot veure part de la façana principal del Casino. L'Esbart de l'Orfeó més tard es convertí en l'Orfeó Hospitalenc.

Festa Major

Grup d'hospitalencs i hospitalenques durant la Festa Major, possiblement sigui el pati del Casino del Centre.

Construcció de la nova Església de Santa Eulàlia de Mèrida

Obres de construcció de la nova església de Santa Eulàlia de Mèrida, que va ser derruïda l'agost de l'any 1936 durant l'esclat revolucionari que va seguir, a Catalunya, a la victòria sobre els militars revoltats adscrits al "alzamiento nacional" militar contra la segona República que va donar origen a la Guerra Civil. La seva construcció es va iniciar el 1939 i no va es va enllestir definitivament fins l'octubre de 1947, quan va ser beneïda pel bisbe de Barcelona Gregorio Modrego. Va ser inaugurada parcialment i beneïda inicialment pel bisbe auxiliar de Barcelona el 19 de març de 1942 quan, a la festivitat de Sant Josep, va tenir lloc el trasllat en processó de les imatges sagrades del Centre Catòlic, que va ser temple parroquial de 1939 fins el 1942, fins a la nova església, la benedicció de les campanes, apadrinades per Ramón Garriga Pujadó, Tecla Sala Miralpeix, Antoni Carbonell Albets i Josefa Salal de Carbonell, i una celebració popular amb banda de música i festa infantil a la Plaça de l'Ajuntament amb els gegants i capgrossos de la ciutat. L'autor del projecte va ser l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer, autor també de l'edifici de La caixa de la Plaça de l'Ajuntament. Puig Janer va reorganitzar tot l'espai de la Plaça de l'església i de la Plaça de l'Ajuntament que els enderrocs havien deixar lliure seguint un projecte iniciat per l'anterior arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt, mort l'any 1937 per causes naturals. L'edifici actual està catalogat en el PEPPA amb núm. 003.

Antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida de l'Hospitalet.

Temple parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida, al barri Centre. Es veu la façana principal del temple, amb el seu campanar i rellotge. Davant del temple, es veu un rètol penjant que diu "Automóviles al paso", informant els vianants per tal que en tinguin precaució abans de travessar la via. A la dreta s'observa un obrer al costat d'unes pales i pics i pales llegint un diari a terra i una carro que passa. El Ple municipal del 5 d'agost de 1936, a l'inici de la guerra civil, va acordar fer enderrocar la casa parroquial o rectoria, situada ben bé al davant de l'església, a la que antigament havia estat unida mitjançant un pont cobert que va ser enderrocat a mitjans del s. XIX, perquè havia quedat molt malmesa i amenaçava ruïna després d'haver estat incendiada com a reacció revolucionària a l'alçament feixista del 18 de juliol anterior. També van ser incendiades la rectoria i l'ermita de provençana i l'ermita de Bellvitge. L'església de Santa Eulàlia de Mèrida, construïda el 1579, potser també va patir alguna mena de petit incendi d'imatges, però no presentava danys estructurals, segons l'informe de l'arquitecte municipal, que va avaluar l'estat de diversos edificis incendiats llavors, alguns dels quals, com la Torre Barrina, van quedar molt malmesos. En un encès ambient dominat per la reacció contra el cop dels militars feixistes revoltats contra la legalitat republicana i pel fort anticlericalisme d'aquell moment, accentuat per la implicació de l'església amb el "alzamiento nacional", esperonada i pressionada pel Comitè Local de Milícies Antifeixistes, formada per molts dels ciutadans d'esquerres que van enfrontar-se i guanyar en combat, a la Diagonal, al Paral·lel i a les Drassanes de Barcelona, a diversos grups de militars revoltats de diferents casernes de Barcelona, provocant així que el cop no triomfés a Catalunya, la Comissió de Govern de 'Ajuntament de l'Hospitalet, dirigit llavors pel del Front Popular d'Esquerres, que va guanyar àmpliament les eleccions municipals de febrer de 1936, va acordar el següent : " S'acorda, vistos els requeriments formulats pel Comité Local de Milícies Antifeixistes i l'informe de l'arquitecte Municipal, procedir a l'enderroc de l'església i el campanar donat el seu estat actual, que no ofereix cap garantia de conservació. L'Hospitalet, 21 d'agost de 1936" Es va argumentar que el temple estava en mal estat perquè poc abans, efectivament, havia caigut una gran pedra d'una cornisa de la teulada de l'església a sobre de la teulada d'una casa veïna, foradant-la i caient finalment a sobre d'un llit en el que, per sort, no hi havia ningú. Segons aquesta nota de la Comissió de Govern conservada a l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet, o bé es va obligar llavors a l'arquitecte municipal a fer un altre informe contradient el seu anterior de principis d'agost desfavorable al seu enderroc, informe encara no identificat a la documentació existent a l'Arxiu Municipal, o aquest segon informe mai va existir i es va posar a la nota que es comptava amb un informe tècnic només com a formulisme. El fet cert és que l'església va ser efectivament enderrocada pedra a pedra per obrers vinculats i dirigits per la CNT/FAI i la UGT durant l'agost i el setembre de 1936. L'església no va ser doncs ni incendiada ni destruïda a causa d'una bomba. Potser es va cremar alguna imatge i confessionari al seu interior durant el mes de juliol, però al seu interior no es va declarar un incendi de grans proporcions. L'arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt va realitzar quinze anys abans de l'enderroc un extens reportatge fotogràfic de l'interior de l'església, que molts anys després la seva família va dipositar juntament amb més documentació a l'Arxiu Nacional de Catalunya i que es pot consultar on line, on es pot veure que l'església era, el 1922, i segurament també en el moment de la seva destrucció, com afirmava ell en el seu primer informe d'avaluació d'edificis assaltats, perfectament sòlida i es trobava en bon estat de conservació, tenint en compte que era una església del s. XVI. Alguns carreus i relleus d'aquesta portalada van ser recuperats per diferents veïns del poble quan l'església va ser enderrocada i avui dia es custodien al Museu de l'Hospitalet. Altres van ser reutilitzats com a material de construcció i van ser trobats posteriorment, com és el cas d'un carreu d'aquesta portalada, que va ser reutilitzat com a material d'obra per emplenar un del carrers de la Plaça Espanyola de La Torrassa, prop d'on havia estat situat el local de la CNT. La nova església de Santa Eulàlia de Mèrida, es començà a construir, al mateix lloc on havia estat l'antiga però reculada respecte a la seva inicial ubicació, tot just acabada la Guerra Civil, el mateix any de 1939 i es va inaugurar el 1947. Aquest nou edifici, de l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer, està catalogat en el PEPPA amb la fitxa núm. 003. Puig i Janer va recuperar, pel seu projecte de reordenació de la plaça de del davant de l'església i de la Plaça de l'Ajuntament, pel qual va projectar l'edifici de la Caixa de Pensions, un projecte urbanístic de 1932 del llavors arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, mort prematurament per malaltia el 1937.

Portalada de l'antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida de l'Hospitalet.

Antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida. La fotografia mostra la porta d'entrada principal, en la que es pot observar el treball escultòric sobre la pedra en aquest frontal d'ordre corintiri de tres metres i mig d'amplada per cinc i mig d'alçada on, dalt de tot, al timpà del frontó triangular, símbol de la Santíssima Trinitat, la figura d'un pantòcrator maiestàtic amb la Dextera Domini beneint i apuntant al cel i ostentant un orbe rematat amb una creu, el globus imperial, al cantó esquerre, símbol de la superioritat del poder espiritual sobre el terrenal, que recorda a tothom que serà jutjat per ell. A sota, dues pilastres amb cariàtides i, sota d'aquestes dues efígies: una de Sant Pere, en la que se'l representa amb una gran clau i una altra de Sant Jaume Major, en la que se'l representa amb l'espasa, que ens indica que va morir decapitat. Entre aquestes dues pilastres, dos busts, el de Sant Roc, a l'esquerra representat ara amb el seu barret de pelegrí, i a la dreta el de Sant Jaume Major, que molt probablement sostenia també una espasa. Son aquests dos sants pelegrins, molt apropiats per a ser presents a l'església d'un poble en el que hi havia un petit hospital o hostal, molt probablement situat al seu davant, en el que els viatgers havien de fer quarentena abans d'entrar a la ciutat de Barcelona quan hi havia epidèmies. Al centre, entre aquests dos relleus dels sants, hi ha l'escultura de la nena Santa Eulàlia, patrona de la ciutat, amb la palma, símbol del seu martiri, i el llibre dels màrtirs a l'altra mà. A sota, emmarcant la porta, dues columnes amb el fust estriat i el capitell corinti sostingudes per dos pedestals que reprodueixen la creu de Santa Eulàlia, encara avui present a l'escut oficial de la ciutat. El Ple municipal del 5 d'agost de 1936, a l'inici de la guerra civil, va acordar fer enderrocar aquest temple parroquial, que havia estat construït el 1579. Esperonat i pressionat per les nombroses i armades forces revolucionàries anticlericals anarquistes de l'època a l'Hospitalet, l'excusa que l'ajuntament del Front d'Esquerres de 1936 va trobar per fer "deconstruir" pedra a pedra el temple, va ser que "estava en mal estat" perquè poc abans, efectivament, havia caigut una gran pedra d'una cornisa de la teulada de l'església a sobre de la teulada d'una casa veïna, foradant-la i caient finalment a sobre d'un llit en el que, per sort, no hi havia ningú. Es va obligar llavors a l'arquitecte municipal a fer un informe favorable al seu enderroc, informe encara no identificat a la documentació existent a l'Arxiu Municipal, i va ser efectivament enderrocada pedra a pedra per obrers vinculats i dirigits per la CNT/FAI i la UGT. L'església no va ser doncs ni incendiada ni destruïda a causa d'una bomba. Potser es va cremar alguna imatge i confessionari a la placeta del davant durant el mes de juliol, però al seu interior no es va declarar un incendi de grans proporcions. L'arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt, potser com a descàrrec de consciència per haver de redactar aquell informe, que segurament no es corresponia ben bé amb la realitat però que li va salvar la vida llavors, va realitzar abans de l'enderroc un extens reportatge fotogràfic de l'interior de l'església, que molts anys després la seva família va dipositar a l'Arxiu Nacional de Catalunya i que es pot consultar on line, on es pot veure que l'església era, el 1936, en el moment de la seva destrucció, perfectament sòlida i es trobava en perfecte estat de conservació, tenint en compte que era una església del s. XVI. Alguns carreus i relleus d'aquesta portalada van ser recuperats per diferents veïns del poble quan l'església va ser enderrocada i avui dia es custodien al Museu de l'Hospitalet. Altres van ser reutilitzats com a material de construcció i van ser trobats posteriorment, com és el cas d'un carreu d'aquesta portalada, que va ser reutilitzat com a material d'obra per emplenar un del carrers de la Plaça Espanyola de La Torrassa, prop d'on havia estat situat el local de la CNT. La nova església de Santa Eulàlia de Mèrida, es començà a construir tot just acabada la Guerra Civil, el mateix any de 1939 i es va inaugurar el 1947. Aquest nou edifici està catalogada en el PEPPA amb la fitxa núm. 003.

Casal de la Finca Can Bori

Torre residencial Can Bori abans de fer-s'hi remodelacions per adaptar-lo com a escola. Es veu la façana principal i els jardins de l'entrada. Aquest casalot es va construir al 1870 com a torre residencial per Francesc Bori i Comas, propietari de la foneria Altos Hornos de Cataluña, coneguda com La Farga de l'Hospitalet. L'extensa finca estava situada a la cruïlla entre el carrer de Sant Joan i Digoine i la Riera del Canyet, fins a les vies del ferrocarril i els seus jardinsla travessaven el Canal de la Infanta, que creuaven mitjançant diversos pontets. La finca tenia un hort i també una parcel·la dedicada al cultiu d’arbres fruiters. Passats alguns anys, dificultats econòmiques obligaren a la família Bori a desprendre's de la finca que fou adquirida, l'any 1911, per Agustí Comadran, qui passà a ocupar-la conjuntament amb la seva família. L'any 1927, en morir el nou propietari, els seus hereus la posaren en venda i fou aleshores quan l'Ajuntament de la Dictadura l'adquirí pagant-ne 85.000 pessetes. Aquell mateix any, l'Estat projectava establir a Barcelona una escola escola tècnica de formació professional de Sericultura, Avicultura i Industries Zoògenes. El govern de l'Estat tenia el propòsit d'instal·lar dita escola a Vilafranca del Penedès i assabentat d'això, l`alcalde Tomàs Giménez, imposat per la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, considerant que la creació de l'escola podria reportar forces beneficis a l'Hospitalet, li va fer oferiment de la finca Bori per tal que aquesta escola pogués ser instal·lada allà. Una vegada acceptada l'ofrena, a mitjans de l'any 1928, van començar les obres necessàries per a habilitar les diverses dependències per al fi que es perseguia. L'escola va ser remodelada per l'arquitecte municipal Manuel Puig i Gairalt, que va eliminar tots els elements decoratius vuitcentistes i va donar un aire racionalista a aquest casalot, eliminant les balaustrades de les finestres i del terrat, on va fer aixecar un pis més per tal que l'escola fos més gran. L' Estat va invertir més de 70.000 pessetes en dites obres, sense comptar les despeses de mobiliari i material d'ensenyament. Un canvi en la Direcció general d'Agricultura de Madrid, va fer que restés sense efecte aquest projecte, destinant-se aleshores l'edifici a la recria de cucs de seda, fet que no aportava cap benefici directe ni indirecte a la ciutat. En caure la Dictadura, a l'any 1930, el nou Ajuntament dirigit llavors novament per l'alcalde Just Oliveras i Prats, que ja ho havia estat el 1916 i el 1918, va reclamar a l'Estat que li fos reintegrada la propietat de la finca a fi de destinar-la a escoles primàries i va declarar lesiu l'acord de cessió adoptat en temps de la Dictadura. Va ser, però, amb motiu de l'adveniment de la República que, represes les gestions per tal d'aconseguir la reintegració de la finca, aquestes assoliren un èxit complet passant novament la finca a ésser propietat del del Municipi i aconseguint-se, al mateix temps, que l'Estat fes donació d'una part del mobiliari existent en la mateixa. Cal consignar que qui va signar el decret de reintegrament va ser el ministre català Lluís Nicolau d'Olwer, que regentava la cartera d'Economia. Un cop aquesta fou retornada, l'ajuntament encarregar unes darreres obres a l'arquitecte municipal per tal que l'edifici fos adaptat al nou usos previstos i va contractar un matrimoni com a masovers, porters i vigilants. S’inauguraria com a escola pública, anomenada com a "Grup Escolar Rossend Arús", en memòria del patrici Barceloní que va sufragar la construcció de la casa consistorial el 1895 per honorar el seu pare, fill del poble, gràcies al gran impuls que el nou ajuntament republicà va donar a l'educació i la gran tasca del llavors regidor Ramon Frontera, el 18 de setembre de 1932 pel president de la Generalitat Francesc Macià. El Grup Escolar Rossend Arús, que va ser anomenat popularment sempre com a Escola can Bori, constava de cinc graus dirigits per altres tants professors nacionals. El Director triat va ser Joaquim Monistrol. Hi reben instrucció uns 230 alumnes. Aquest edifici es va mantenir dret com a escola fins el 1980, quan va ser enderrocat per aixecar un edifici de nova planta pel col·legi Can Bori, que va continuar com a escola pública fins el 1999, quan va passar a ser l'escola d'educació especial l'Estel-Can Bori.

Mercat de Collblanc

Vista de la façana que dóna al carrer del Progrés i el lateral esquerre. El mercat fou dissenyat per l'arquitecte municipal Ramon Puig Gairalt i es va inaugurar el 14 de maig de 1932. Està catalogat en el PEPPA (fitxa número 15).

Guàrdia Urbana de l'Hospitalet

Guàrdia Urbana de l'Hospitalet, amb les autoritats. Els membres del cos van amb el seu uniforme i gorra. Són un total de 24 homes. Asseguts en cadires, a la primer filera, hi ha set homes vestits de civil. El del centre, vestit de pagès, amb faixa i camisa i espardenyes blanques és l'alcalde Josep Muntané Almirall, i al seu costat, a l'esquerra, hi veiem el tinent d'alcalde Salvador Gil i Gil, amb vestit i corbata a ratlles, tot un gentelman. Dos mons, l'agrari i l'urbà, que pugnaven entre ells en aquells dies, els anys trenta del s. XX, a l'Hospitalet.

Torre Puig - Clínica del Dr.Gajo

Torre Puig - Clínica Gajo. Finca sencera de Can Gajo amb l'afegit a la façana posterior de la torre, i al fons, la nova residència familiar. Foto presa desde la cantonada de la Rambla de Just Oliveras amb el carrer Lleida. La Torre Puig, situada al núm. 48 de la Rambla Just Oliveras, fent cantonada amb el carrer Lleida, va ser projectada per l'arquitecte municipal Ramon Puig Gairalt, com a vivenda familiar. Construïda l'any 1909, s'inspirà en el modernisme. A partir del 1925, la torre es va convertir en la clínica quirúrgica del Dr. Josep Gajo Pagès i del seu fill Ramon Gajo Miró. Durant la dècada de 1930, el nombre de pacients havia crescut tant que el Dr. Josep Gajo va haver de fer reformes a l'edifici, transformant-lo en una clínica d'estètica racionalista que va eliminar qualsevol element modernista, estil molt poc valorat en aquells anys. Una altra de les modificacions importants va ser el desplaçament de la família Gajo a un xalet de nova planta al costat de la Clínica i que es veu al fons de la imatge.

Festa major de 1927. Carrer Major. Entrada a Can Vila o Can Modolell, a la finca de la família Prats.

Rètol anunciant la festa major de l'Hospitalet de l'any 1927 a l'inici del carrer Major, a l'alçada del que avui és la Plaça de la Remunta i el carrer Femades, que s'observa a la dreta de la fotografia. (Ubicació facilitada per Marta Piera el 24/08/2020). Es pot observar a l'esquerra la senyorial entrada a la gran finca dels Prats, on hi havia llavors el Mas Modolell de la Torre, també conegut com a Mas Burguera o Can Vila, motius relatius als masovers que van anar explotant el mas al llarg dels temps. Aquesta finca, que va arribar a disposar de 6,86 hectàrees de terreny pel conreu, des del carrer Major, com s'observa, fins al Torrent d’en Canyet, destacava tant pel seu volum, que deixava constància de la seva importància, com pel fet que la casa pairal estava adossada a una torre de vigilància o talaia de guaita de 14m. d'alçada, construïda el s. XVI, que permetia la visió del delta del Llobregat fins al mar, per protegir els habitants de la casa i de l’entorn de les ràtzies dels pirates sarraïns. El mur i la portalada s'aprecien ja força atrotinats pel pas dels anys i per les successives batalles (de la guerra del francés i de les guerres carlines) que la van deixar amb força marques de metralla, ja que en aquest indret, com segurament recordava alguna de les plaques de marbre situades a la façana de l'edifici del davant, es va establir una consistent fortificació de pedra amb robusta portalada de fusta en l'època de la primera carlinada, que va ser desmuntada i subhastada per l'Ajuntament el 1843. L'edifici que s'aprecia al darrere, on hi ha la tartana, un singular edifici de tres pisos, amb torre de guaita, que s'aprecia a la fotografia, un únic balcó i profusió de finestres, algunes de les quals van ser posteriorment tapiades, que era molt gran comparat amb les edificacions del voltant de la mateixa època, mitjans del s. XIX i que comptava amb un gran pati interior que estructurava tot un seguit de dependències que l'envoltaven, que arribaven fins el carrer Barcelona, era antigament, fins a finals del s. XIX, un quarter militar, probablement l'antiga caserna de La Remunta, que va ser creada el 1740. La Caserna de La Remunta es va instal·lar a partir de 1862 a la gran finca agrària coneguda com a Ca n' Angulo, situada molt a la vora d'aquest edifici i s'hi va mantenir allà, com a dipòsit de sementals de l'exèrcit, fins el 1994. En aquesta època, 1927, la finca ja havia deixat de funcionar a ple rendiment com a explotació agrària, doncs el 1923 les germanes Maria i Consuelo Prats van presentar a l'Ajuntament un gran projecte per urbanitzar i parcel·lar totalment la seva propietat, projecte que va ser aprovat i que va donar pas a l'obertura del carrer Frederic Prats, Passatge Vila, c/ Reforma , c/ Talaia i c/ Riera de l'escorxador. Les plumes d'aigua del Canal de la Infanta corresponents a aquesta finca van ser cedides per les germanes Prats a l'Ajuntament, que les va acceptar gustosament per tal d'abocar-les al clavagueram públic per tal de sanejar-lo de quan en quan. Tot i això la masia Can Vila o Can Modolell de la Torre es va mantenir dreta, cada cop més envoltada de blocs de pisos, fins el 1972, quan va ser finalment enderrocada. La Talaia, la torre de guaita de la finca, va ser traslladada pedra a pedra al seu actual emplaçament, a la Plaça de Josep Bordonau. Durant el trasllat, tot i que va estar supervisat per tècnics de patrimoni de la Diputació de Barcelona, van desaparèixer, sorprenent i inexplicablement, les arcades de pedra de les finestres de les golfes, que van haver de ser substituïdes, posteriorment a la seva inauguració el 1973, que es va fer sense que la "nova" Talaia estigués acabada de muntar, per unes de noves.

Foment de la Sardana de l'Hospitalet

Grup de dansaires del Foment de la Sardana. La fotografia està presa al pati d'accés a l'edifici l'Harmonia. Darrera d'ells, les escales de l'Harmonia i una pancarta rectangular de roba on diu "Foment de la Sardana de l'Hospitalet". D'esquerra a dreta homes: Gussiñé, Marques, Màrio, Ramos, Jaume Ventura Tort, Mataix, Castelló, Cases, Bordas, Massana, Cortada, Vidal, Josep Navarro, Coromines, Codina. Dones: Quimeta, Saludes, Conxa, Sisqueta, Juanita, Massana, germanes Diego, Pepeta, Pauleta, Maria, Baltasara, Margarida, Juncà, Cases, Serafí, Estadella, America.

Centre Catòlic

Vista exterior de l'edifici del Centre Catòlic de l'Hospitalet. Es veu la façana del carrer Tarragona i la façana principal, amb entrada per la Rambla de Just Oliveras. Al fons, dos carros. L'Edifici fou construït per l'aquitecte municipal Ramon Puig Gairalt l'any 1924. Les balautrades de pedra dels balcons va ser substituida posteriorment per baranes de ferro forjat. Aquest edifici està catalogat en el PEPPA amb el núm. 39

Retrat familiar

Retrat d'estudi familiar

Vista interior d'una església

Es veu una capella i les columnes laterals que la precedeixen.

Vista interior d'una església

Es veu la capella principal.

Vista interior d'una església

Es veu la capella principal i les cadires de fusta.

Vista interior d'una església

Es veu una capella lateral.

Foment de la Sardana de l'Hospitalet.

Grup de dansaires del Foment de la Sardana. La fotografia està presa al pati de l'Harmonia. Darrera d'ells, les escales de l'Harmonia i una pancarta rectangular de roba on diu "Foment de la Sardana de l'Hospitalet". D'esquerra a dreta homes: Gussiñé, Marques, Màrio, Ramos, Jaume Ventura Tort, Mataix, Castelló, Cases, Bordas, Massana, Cortada, Vidal, Josep Navarro, Coromines, Codina. Dones: Quimeta, Saludes, Conxa, Sisqueta, Juanita, Massana, germanes Diego, Pepeta, Pauleta, Maria, Baltasara, Margarida, Juncà, Cases, Serafí, Estadella, America.