Fàbrica Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment anomenada Godó y Trias S.A. ("Les Sangoneres")

Fotografia de 1909 de treballadors i directius de la fàbrica Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, a partir de 1946, anomenada Godó y Trias S.A. disposats en 3 fileres. A la primera, al centre, vestit immaculadament de blanc, amb bigoti i pentinat amb clenxa, mirada severa i amb el llibre de comptes a la mà, l'amo de la fàbrica, Santiago Trias Rumeu. A la seva dreta, amb barba i un gran bigoti i una mena de bastó de comandament a la mà, o potser, una llançadora d'un teler, l'apoderat i administrador de la fàbrica, potser també de la família. Son els únics que porten llaç i sabates. Tots els altres porten espardenyes, inclòs l'encarregat, amb corbatí i la clau de la fàbrica a la mà, a la l'esquerra de l'amo. Santiago Trias Romeu (Barcelona 1879-1952) va ser un destacat industrial català. Va dirigir personalment la fàbrica fins a la seva mort. Va ser tresorer i responsable de Propaganda de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, en la que Viuda e Hijos de Jaime Trias va participar destacadament. Va ser conseller del Banco de España, del Banco Urquijo, del Banco Mercantil de Tarragona, de Hiladuras Fabra y Coats, de la Teneria Moderna Franco-Española, Yutera Sevillana i de Prats i Fatjó i Cia. Va ser condecorat pel govern espanyol amb la Gran Cruz de Isabel La Católica. La fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, després de la guerra civil, coneguda com a Godó i Trias S.A., era anomenada popularment "Les Sangoneres", pel fet d'haver-se instal·lat, el 1903, a instàncies de María Pilar Romeu Torrens, vídua de Trias, a l'anomenat prat de les sangoneres, un terreny de la zona de Marina de l'Hospitalet ben regat per una sèquia o subcanal del Canal de la Infanta, i per un profund pou artesià de cinquanta metres de fondària, on, a banda de molta aigua, necessària per realitzar satisfactòriament el procés de transformació industrial del jute, abundaven les sangoneres. Entre els treballadors va ser molt popular aquest motiu perquè tenia un doble sentit i també feia referència a la capacitat de les classes extractives burgeses del moment per extreure o "xuclar" plusvàlues dels treballadors pagant salaris de misèria per jornades laborals llarguíssimes. Els productes que produïa i oferia la fàbrica, on el 80% eren dones, que eren les filadores que feien anar els telers, eren arpillera, sacs i cordes de jute. Els homes realitzaven tasques de manteniment de l'edifici, de la maquinaria i el transport de materials. Desapareguda la vídua el 1936 i acabada la guerra civil, època en la que la fàbrica va ser col·lectivitzada i va patir un gran incendi, els seus hereus van fusionar el 1946 la seva firma de filatures de jute amb la dels germans Godó, per constituir «Godó y Trias, S.A.». En aquella època hi havia a Catalunya una quinzena de fàbriques de teixits de jute, però només dues filatures: la dels Godó al carrer Llacuna del Poblenou, i la de Trias a l'Hospitalet. La fàbrica dels Godó, més important, entrà a formar part el 1920 d’Industrias del Yute, SA, que tenia el domicili social a Madrid. Un cop realitzada la fusió va ser triat president del Consell d'Administració de Godó y Trias S.A en Carlos de Godó i Valls, propietari també de La Vanguardia, i en Santiago Trias i Rumeu com director gerent vitalici, càrrec en el que el va succeir el seu fill Santiago Trias i Vidal-Ribas i després el fill d'aquest, Santiago Trias Milà. La seva seu social va passar de carrer Diputació 249, al "Quadrat d'Or", on vivia Trias i Rumeu, al carrer Pelai, núm 28, al mateix edifici de La Vanguardia, propietat dels Godó. Es va obrir una segona fàbrica a Sant Feliu de Guíxols, que es tancà l’any 1973. La de l’Hospitalet de Llobregat es va mantenir activa fins a 1986. L'edifici, va ser projectat el 1903 pel Mestre d'obres Jaume Brossa i Mascaró i les calderes de vapor, dues calderes multitubulars de vapor amb sistema inexplotable Viclausse, van ser instal·lades per l'enginyer Ferran Junoy Vernet, director de La Maquinista Terrestre i Marítima. Jaume Brossa i Mascaró, Barcelona, 1845-1922, va obtenir el títol de Mestre d’obres el 1868 i va estar en actiu professionalment entre 1869 i 1917. Va ser fill de Francesc Brossa i Rial, empresari d’enderrocs i col•leccionista d’elements esculturals i arquitectònics provinents d’enderrocs d’antics palaus gòtics abandonats de ciutat vella dels segles XIV al XVI o dels convents abandonats per la desamortització, que exhibia a la seva casa-museu al carrer d’Escipió del barri del Putxet de Barcelona, que passaren posteriorment a ser propietat de l’Ajuntament de Barcelona quan aquesta casa va ser enderrocada després de la guerra civil i que van servi per a restaurar altres palaus del carrer de Montcada i dels Arcs. La professió i aquella passió pel col•leccionisme arquitectònic del pare, que sens dubte va influir en la seva formació, el va permetre tot un seguit de contactes amb empresaris del sector de la construcció i amb distingides famílies de la Barcelona burgesa de l’època, com la reusenca Maria de Bofarull i Plandolit, vídua de l’important col•leccionista d’art Sebastià Pascual i Inglada, que va ser fundador del Banc de Barcelona, que li va encarregar la reforma i ampliació del seu habitatge-museu del carrer Xuclà núm.19 el 1877 i que el va posar en contacte amb la família Òdena Iglésias, propietaris del Vapor Vell de Reus, que li va encarregar el 1872 un panteó pel llavors recentment inaugurat cementiri de Reus (1870). Es tracta d'una obra espectacular d'estil neoegipci, una de les peces amb més valor artístic de l'cementiri. Quan l'any 1869 s'enderrocà la Ciutadella i els seus terrenys es van cedir a la ciutat, es va convocar un concurs per urbanitzar el sector que va guanyar el també mestre d’obres Josep Fontserè i Mestre. El seu pla, del 1872-74, preveia la construcció d'un conjunt d'edificis eclèctics de planta baixa, entresòl i tres pisos sobre porxos correguts amb arcades, amb una façana contínua al Parc de la Ciutadella, avui Passeig Picasso. El projecte va ser desenvolupat tant pel mateix Fontserè com pels mestres d'obres Jaume Brossa i Mascaró i Frederic Farreras i Villalonga durant els darrers vint anys del segle XIX. Com a molts altres Mestres d’obres, va ser contractista i empresari i va construir diferents immobles d’estil clàssic a l’eixample, en llocs tan assenyalats com la Casa Joan Pou al núm. 20 de la plaça de Catalunya el 1876, seu de Société Générale de Banque des de 1919, o al núm. 39 del Passeig de Gràcia, just a la que avui es coneix com l’illa d'or, on va aixecar la Casa Antoni Torruella el 1887, avui coneguda com a Casa Delfina Bonet, que la va adquirir el 1915 i va fer reformar la façana, seguint l’estil noucentista, a Marcel•lí Coquillat. També va ser obra seva els Banys Àrabs, de 1873, al Passatge de la Pau núm 2 de Barcelona, avui desapareguts. Uns banys públics que oferien sessions d’hidroteràpia i de banys de vapor que es van fer molt populars per la seva luxosa decoració d’estil neomudejar, un estil que estava molt de moda en aquella segona meitat del segle XIX i que va agradar molt a Joan Marsillach i Parera, que li va encarregar la construcció d’una torre d’estil arabitzant amb un gran jardí el 1882 en un terreny que en aquells anys quedava delimitat pels carrers de Copèrnic, Muntaner i Tavern, gairebé dins del recinte del Parc de Monterols, per traslladar-se a viure amb el seu fill, el crític musical Joaquim Marsillach i Lleonart, greument malalt de tuberculosi, el primer introductor del wagnerisme a Catalunya. L’edifici encara es conserva i és una escola privada. Des de 1983 i fins el 1918 va ser membre de la Junta Consultiva del Centre de Mestres d’Obres de Catalunya.El 1894 va quedar vidu de Manuela Amigó i Monteriol. Van tenir tres filles: Teresa, Ramona i Mercè. El seu cunyat, Francesc Amigó, era fabricant de cal i ell, que era també contractista, va crear el 1896 l’empresa de construcció “La Campinense S.A.” amb la intenció d’explotar unes pedreres de Campins per tal de fer ciment i material de construcció que, de fet, va ser l’ampliació de la seva empresa “Brossa y Compañía”. Van ser socis seus en aquesta empresa, que va comptar amb un capital inicial de tres milions i mig de pessetes, xifra molt important per a l’època, distribuït en 700 accions de 500 pessetes cada una, importants membres de la burgesia catalana del moment com Lluís Martí i Codolar, banquer que va fundar el Banc Hispano Colonial i fou conseller de diverses empreses de ferrocarrils, de la Societat General de Telèfons, fundada per ell, i d’una explotació agrícola (l’anomenada Granja Vella, a Horta), que li valgué la gran creu del mèrit agrícola, i Òscar Pascual de Bofarull, director del Banc de Barcelona i fill del fundador Sebastià Pascual i Inglada. No és estrany, doncs, que li fos encarregada la construcció de la important fàbrica “Viuda e Hijos de Jaime Trias” el 1903 on, seguint l’estètica modernista, va plasmar novament el seu gust per l’arquitectura neomudéjar fent un us molt artístic i funcional del maó vist amb decoració de tipus modernista, aprofitant les qualitats del maó per a fer dibuixos geomètrics a les façanes. L’estructura original de la primigènia fàbrica, consistia en dos blocs de naus d’estil modernista, totes elles amb els murs de maó vist, amb cobertes de quatre vessants. Les façanes estan coronades per cornises emmerletades formant unes sanefes de dissenys geomètrics. Al final de les naus s'aixeca una petita torre de base quadrada emmerletada. Al límit occidental de la parcel·la, i separades de les naus centrals per un passadís, s'aixequen diferents pavellons aïllats que allotjaven dependències productives i administratives. Entre els anys 1962-1964, essent director de la fàbrica Roberto Trias Milà, els arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà, nebot de Trias Milà, van realitzar una ampliació de la fàbrica projectant una sèrie de naus de maó vist, amb teulada amb forma de serra, que s'observen molt bé a l'esquerra de la fotografia i avui desapareguts que continuaven el seu llenguatge modernista. El 1975, en diferents parts d'aquesta fàbrica van ser filmats diferents escenes de la sèrie "La saga de los Rius". una sèrie de TVE emesa el 1976, dirigida per Pedro Amalio López, amb la música d'Augusto Algueró i la producció i guió de José Vila-San Juan Va ser la primera sèrie de televisió rodada a Espanya en color. Tot i que es va filmar en castellà, la seva emissió a Catalunya es va fer en català. L'edifici, actualment de propietat municipal, un dels millors exemples d'arquitectura industrial de principis del segle XX realitzada amb maó vist, forma part del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectonic (EPPA, fitxa núm. 28)

Visita del ministre Manuel Fraga Iribarne al Teatre Portàtil

Fotografia del 16 d'octubre de 1969, dia en què el Ministro de Información y Turismo, Manuel Fraga Iribarne, que apareix en primer pla, a l'esquerra, acompanyat de l'alcalde de l'Hospitalet José Matias de España Muntadas, a la dreta, va visitar el Teatro Popular Portàtil per inaugurar la campanya "Teatro Universal para Escolares", adreçada als alumnes de batxillerat de l'Hospitalet. Podem veure l'entrada al recinte, flanquejada per dos guàrdies urbans amb uniforme de gala i, al fons, els blocs, llavors recentment construïts, del barri de Can Serra. Emilio Pérez Piñero, l'arquitecte que va dissenyar aquesta original carpa de ferro, va néixer a València el 1935 i es va traslladar sent molt petit a Calasparra, Múrcia, on tenia el seu estudi i on va morir prematurament el 1972. El 1957 viatja a Madrid i comença els seus estudis a l'Escola Superior Tècnica d'Arquitectura. El 1961 en el VI Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes celebrat a Londres, va presentar un projecte de 'Teatre Ambulant' amb capacitat per a 500 espectadors. Amb aquest projecte va donar inici a les seves inquietuds estructurals per crear elements de muntatge i desmuntatge ràpid i econòmic en gran similitud amb les obres de Buckminster Fuller. La seva estructura més coneguda, sens dubte, és la cúpula geodèsica del Museu Dalí a Figueres. Gràcies a aquest treball, de principis dels anys setanta, es va relacionar personalment amb Salvador Dalí, qui se sentia molt identificat amb les seves idees i plantejaments. Després de l'experiència obtinguda a Londres, el 1966 dissenya un Teatro Nacional Desmontable per a 1.800 espectadors per encàrrec del Ministeri d'Informació i Turisme, en l'època del ministre Manuel Fraga Iribarne, per als Festivals d'Espanya. El projecte s'anomenava Teatro Popular Portátil, amb el que el Ministeri pretenia, mitjançant una carpa portàtil, portar el teatre a poblacions que no dispossessin d'un edifici teatral amb suficient capacitat com per representar grans espectacles. Aquesta carpa va anar per primer cop a La Corunya y després a Alcobendas, però no va ser gaire aprofitada pel Ministeri d'Educació. L'alcalde Vicenç Capdevila, llavors encara ponent de cultura, va aconsseguir que aquesta estructura s'instal·lés a l'Hospitalet, a un solar del barri de Can Serra, barri que tot just començava a edificar-se, on van tenir lloc, de 1969 a 1972, diversos cicles de teatre amateur i de teatre professional de tipus clàssic en castellà, en els que es van representar obres de teatre d'autors com Tirso de Molina, Lope de Rueda, Calderon, Lope de Vega, Molière, Arniches, Valle-Inclán, Benavente, Mihura, Salom i Buero Vallejo per a tots els públics, a càrrec de la companyia del Teatro Calderon de Barcelona, dirigida per José Maria Loperena, la Compañía Nacional de Teatro Maria Guerrero de Madrid i la companyia Pequeño Teatro de Barcelona, dirigida per l'actriu Maria Luisa Oliveda. També es van oferir sarsueles com "Marina", d'Arrieta; "La tabernera del puerto", de Sorozábal i "Don Gil de Alcalà", de Penella, a càrrec de la companyia lírica Tomàs Breton de Barcelona dirigida pel baix Manuel Gas. Així mateix van tenir lloc exitoses campanyes escolars pels alumnes de l'Hospitalet a càrrec de la companyia Teatro Universal para Escolares d'Alejandro Ulloa, que va oferir "La vida es sueño" i "El alcalde de Zalamea", de Calderon; "Otelo" i "Hamlet", de Shakespeare; "Los intereses creados", de Benavente i "En flandes se ha puesto el sol", de Marquina. Després se'n va fer càrrec en Ricard Salvat, que va organitzar algunes sessions per alumnes de batxillerat més treballades amb els professors, que podien preparar així l'obra amb anterioritat amb els seus alumnes. En finalitzar la representació els alumnes podien fer preguntes al director i els actors, que es situaven tots a l'escenari. Va ser un projecte deficitari econòmicament però d'una gran importància cultural i de molt relleu per a l'Hospitalet d'aquella època, que va quedar truncat el febrer de 1972 quan una gran tempesta amb una forta ventada va fer malbé totalment la immensa lona que cobria l'estructura. L'elevat cost de fer-ne una altra va motivar que l'Ajuntament, que poc després de l'incident va passar a ser el propietari de la Carpa , cedida per un preu simbólic pel Ministeri, renunciés a construir-ne una altra i deixés l'estructura despullada allà, a Can Serra, en un solar on l’ajuntament franquista de l’alcalde Matías de España havia donat permís per construir 13 blocs de 13 pisos d’alçada. Finalment, les lluites veïnals (els veïns tiraven a terra les tanques que barraven el terreny), l’arribada a l’Ajuntament de l’alcalde Vicenç Capdevila i el nou Pla General Metropolità de l’arquitecte Joan Antoni Solans, van aturar la construcció. En aquell emplaçament va néixer una plaça, un mercat i una escola que porten el nom de la Carpa en record de l’antiga estructura escènica. El 1976 va ser traslladada i muntada a la part del darrere del Parc de Can Buxeres, on va ser finalment desmuntada.

Diferents edicions mostra de noves veus. Amics de l'Òpera de l'Hospitalet

Després d'un any organitzant recitals lírics mensuals d'òpera a l'Aula de Cultura Sanfeliu, i motivat per la gran afluència de públic que hi assistia, l'Organisme Autònom Municipal de Cultura va arribar a un acord amb el Centre Cultural que La Caixa va obrir a la Rambla Just Oliveras, on es va traslladar la històrica biblioteca que aquesta institució va obrir en els anys quaranta del s. XX al carrer Baró de Maldà, per tal de poder traslladar, a la Sala d'Actes d'aquest Centre Cultural, aquests recitals lírics, que es van continuar organitzant i contractant des de l'Aula de Cultura Sanfeliu, dirigida llavors per Joan Piera i Creixells, iniciador d'aquest projecte. Passat un parell d'anys, el 1991, aquest centre va passar a ser municipal: la biblioteca va ser reconvertida en Aules d'estudi pels estudiants de l'Hospitalet i el seu fons va ser traslladat i integrat al fons de la llavors recentment inaugurada Biblioteca Central de L'Hospitalet, situada a restaurada masia de Can Sumarro, que va ser cedida al municipi per la família Prats a finals dels anys setanta del s.XX amb la condició que fos transformada en un centre cultural o assistencial. La Sala d'actes d'aquest Centre Cultural de La Caixa, que el Cine Club l'Hospitalet havia fet servir durant un temps per les seves projeccions, va ser reconvertida en l'Auditori Barradas i juntament amb la Sala d'Exposicions, va passar a ser gestionada directament per l'Ajuntament, que va nomenar la funcionària Loli Sánchez com a directora de programació. L'auditori va ser batejat amb aquest nom en homenatge al pintor uruguaià Rafael Barradas que, als anys trenta del s. XX va viure a l'Hospitalet Centre, on va crear una famosa tertúlia, "l'Ateneïllo", per on van passar destacades personalitats del món cultural barceloní del moment. L'any 1990 va ser creada, al caliu d'aquests exitosos recitals, a l'Aula de Cultura Sanfeliu i apadrinada per la soprano Mirna Lacambra, presidenta de l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell, entitat creada cinc anys abans, l'Associació d'Amics de l'Òpera de l'Hospitalet, liderada pel director de l'Aula de Cultura Sanfeliu en Joan Piera i Creixells amb l'ajut de diversos hospitalencs amants de la lírica com a membres de la seva inicial Junta Directiva, com Josep Maria Valero, Jaume Cardona, Albert Amat i Artur Arranz. Posteriorment es van afegir a la Junta Emília Olivé Vidal i David Puig i Almató. Aquesta associació signaria poc després de la seva constitució un conveni amb l'Àrea de Cultura de l'Ajuntament de l'Hospitalet, de la que era regidor llavors Amadeu Juan i Prat, per tal de fer-se càrrec de la programació i organització d'aquests recitals, que cada cop van anar guanyant més públic i incidència en el panorama operístic català. Posteriorment l'entitat es va constituir també com a delegació de Joventuts Musicals a l'Hospitalet. Al local social de l'Associació d'Amics de l'Òpera de l'Hospitalet s'accedia des dels el pati dels baixos de l'edifici conegut com a Can Casas, que fou edificat per l'industrial Macari Golferics el 1904 al carrer Major núm. 54, on tenia la seu l'Associació d'Amics de l'Òpera de l'Hospitalet. Aquest pati era compartit les per dues associacions que també tenien en aquest edifici la seva seu: el Centre d'Estudis de l'Hospitalet, al primer pis, i el Cine Club l'Hospitalet al segon pis. Les sinèrgies positives generades per aquestes tres associacions, presidides llavors per Carme Arranz, Artur Arranz i Joan Piera, van permetre cercar recursos per poder restaurar el terrat i els baixos d'aquest emblemàtic edifici modernista, que va ser batejat, literalment, com "L'Ateneïllo", en una festa al carrer, que va comptar com a padrins amb els dos gegants històrics de la ciutat, en honor a la tertúlia artística així anomenada que va crear el pintor Rafael Barradas quan va viure a la nostra ciutat. L'«Ateneíllo» de l'Hospitalet va ser una tertúlia o grup artístic i cultural relacionat amb l'avantguardisme , format al voltant de l'artista uruguaià Rafael Barradas, El grup el formaven, entre d'altres, a part del propi Rafael Barradas i la seva germana pianista, Carmen Barradas, artistes o escriptors com Màrius Verdaguer, Sebastià Gasch, Juan Gutiérrez Gili, Josep Maria de Sucre, Lluís Montanyà , el caricaturista Manuel Font ("Siau") i Guillem Díaz-Plaja, com a més habituals. Es van afegir, segons consta, en alguna ocasió personatges com Lorca, Dalí, Gómez de la Serna, Foix, o Giménez Caballero. A la fotografia, s'observa el jurat d'una de les Mostres de Noves Veus, esdeveniment anual organitzat per l'Associació d'Amics de l'Òpera de l'Hospitalet, del que es van realitzar diverses edicions, que sempre es va definir com a "aparador de cant de l'Hospitalet", per a diferenciar-lo clarament d'un concurs amb premis, en el que el que s'oferia als joves intèrprets, alguns encara estudiant cant, una primera possibilitat de ser valorats, tant pel públic com per un jurat especialitzat, que emetia les seves opinions de forma absolutament discreta en un sobre tancat que era entregat a cada participant. S'observa en primer terme a la dreta de la foto a Jaume Cardona, expresident dels Amics de l'Òpera de l'Hospitalet, al seu costat Teresa Mir, destacada, entesa i veterana liceísta, cofundadora de l'Associació de Liceístes del Quart i Cinquè pis. Al mig de la taula, Chantal Gasquet, programadora de recitals lírics de cantants catalans al Festival de les dues Catalunyes /Festival lyrique des pays catalans que ella organitzava llavors a la Perpinyà i a diferents poblacions de la Catalunya Nord, persona molt vinculada llavors a l'Associació d'Amics de l'Òpera de l'Hospitalet. Al seu costat Marcel Cervelló destacat i entès crític d'òpera de la revista Opera Actual, membre del exitós programa dedicat a l'òpera Gran Gala, de Ràdio Nacional d'Espanya, juntament amb el crític Pau Nadal, amb el foniatra Dr. Josep Maria Colomer Pujol, i amb Jaume Tribó, apuntador del Gran Teatre del Liceu, i dirigit durant molts anys pel periodista i locutor Joan Lluch i cofundador, tots ells del Club Polimnia, que organitzava recitals d'òpera a la mateixa seu de Ràdio Nacional d'Espanya de la Plaça de Catalunya. La persona que té al seu costat Cervelló és el destacat baríton Enric Serra, especialista en el canto staccato d'agilità típic dels rols de baríton buffo de Rossini i Donizett. A l'extrem de la taula, Artur Arranz, membre de la Junta Directiva de l'Associació, co-organitzador dels recitals lírics que van tenir lloc de 1994 a 1999 cada dissabte al migdia a La rambla, davant la façana del Liceu en suport a la seva reconstrucció i director de dues temporades d'òpera en català juntament amb Roger Alier, crític d'òpera de La Vanguardia i professor de història de l'òpera de la Universitat de Barcelona.

Institut Nacional Torres i Bages

Entrada principal de l'Institut Nacional Torres i Bages de Can Serra(Avinguda de Can Serra, 101) Va ser inaugurat l'octubre de 1968. Des de llavors la societat ha canviat molt i l'ensenyament també. A l'inici s'impartia un batxillerat de sis anys i Preu (Preparación Universitaria) passant pels estudis de BUP (Bachillerato Unificado Polivalente) i COU (Curso de Orientación Universitaria). En l’actualitat s'imparteix l’Educació Secundària Obligatòria (ESO) i el Batxillerat. El mural ceràmic de la façana de l'Institut Torras i Bages), és considerat probablement el primer dels grans murals ceràmics instal·lats a la ciutat de L'Hospitalet de Llobregat. Va ser dissenyat durant l'època de construcció de l'institut al barri de Can Serra. Molts dels murals ceràmics d'aquesta època a la ciutat provenien de les antigues i reconegudes fàbriques locals com Cosme Toda. Aquest mural, pel seu estil, podria haver estat realitzat per l'artista valencià Julio Bono, autor també del mural d'accés a la fàbrica Indo del barri de Santa Eulàlia, que va ser destruït en ser enderrocat l’edifici l’any 2007. Josep Torras i Bages neix el 12 de setembre de 1846 al si d'una família benestant de Vilafranca del Penedès). L'any 1859 s'instal·la a Barcelona per continuar estudiant i comença la carrera de Dret. Al 1869 obté la Llicenciatura i el Doctorat en Dret Civil i Canònic. El 1869 ingressa al Seminari de Barcelona on estudia Moral i Sagrada Escriptura. Des del 1872 fins al 1875 estudia al seminari de Barcelona, on s’inicia en la doctrina de Tomàs d’Aquino. El 1876 obté la licenciatura enTeologia a València. El 1877 és ordenat diaca de Vic i el 23 de desembre es ordenat prevere a Girona. El 1880, amb 34 anys, dóna inici a la seva producció filosòfica tot escrivint moltes obres de caire tomista i regionalista. Va exercir una intensa labor pastoral i intel·lectual a Barcelona; presidí la secció de redacció de les Bases de Manresa (1882) com a delegat de les entitats catalanistes de Barcelona. El 1892 publica la seva obra més coneguda i rellevant: "La tradició catalana", de signe moderadament conservador i rèplica a "Lo catalanisme" de Valentí Almirall. Aquesta obra, on defensa apassionadament la llengua catalana i l'aportació del cristianisme a la història de Catalunya, es convertí durant decennis en una mena de referència dels catòlics catalans, els quals varen adoptar un lema que, tot i no trobar-se enlloc als seus escrits, reflecteix clarament el seu pensament: "Catalunya serà cristiana o no serà". El 8 d'octubre de 1896 és consagrat bisbe. Continua escrivint i publicant sobre qüestions religioses i catalanes. L'any 1909 refusa l'oferiment de promocionar-se, la qual cosa implicava el seu trasllat a Burgos. Segueix escrivint activament i dedicat a la pastoral fins a la seva mort, que s'esdevé a Vic el 7 de febrer de 1916.

Institut Nacional Torres i Bages

Façana de l'Institut Nacional Torres i Bages de Can Serra (Avinguda de Can Serra, 101) Va ser inaugurat l'octubre de 1968. A l'inici s'impartia un batxillerat de sis anys i Preu (Preparación Universitaria) passant pels estudis de BUP (Bachillerato Unificado Polivalente) i COU (Curso de Orientación Universitaria). En l’actualitat s'imparteix l’Educació Secundària Obligatòria (ESO) i el Batxillerat. Josep Torras i Bages neix el 12 de setembre de 1846 al si d'una família benestant de Vilafranca del Penedès). L'any 1859 s'instal·la a Barcelona per continuar estudiant i comença la carrera de Dret. Al 1869 obté la Llicenciatura i el Doctorat en Dret Civil i Canònic. El 1869 ingressa al Seminari de Barcelona on estudia Moral i Sagrada Escriptura. Des del 1872 fins al 1875 estudia al seminari de Barcelona, on s’inicia en la doctrina de Tomàs d’Aquino. El 1876 obté la licenciatura enTeologia a València. El 1877 és ordenat diaca de Vic i el 23 de desembre es ordenat prevere a Girona. El 1880, amb 34 anys, dóna inici a la seva producció filosòfica tot escrivint moltes obres de caire tomista i regionalista. Va exercir una intensa labor pastoral i intel·lectual a Barcelona; presidí la secció de redacció de les Bases de Manresa (1882) com a delegat de les entitats catalanistes de Barcelona. El 1892 publica la seva obra més coneguda i rellevant: "La tradició catalana", de signe moderadament conservador i rèplica a "Lo catalanisme" de Valentí Almirall. Aquesta obra, on defensa apassionadament la llengua catalana i l'aportació del cristianisme a la història de Catalunya, es convertí durant decennis en una mena de referència dels catòlics catalans, els quals varen adoptar un lema que, tot i no trobar-se enlloc als seus escrits, reflecteix clarament el seu pensament: "Catalunya serà cristiana o no serà". El 8 d'octubre de 1896 és consagrat bisbe. Continua escrivint i publicant sobre qüestions religioses i catalanes. L'any 1909 refusa l'oferiment de promocionar-se, la qual cosa implicava el seu trasllat a Burgos. Segueix escrivint activament i dedicat a la pastoral fins a la seva mort, que s'esdevé a Vic el 7 de febrer de 1916.

Institut Torras i Bages

Obres de construcció de l'Institut Nacional "Torras i Bages" de Can Serra (Avinguda de Can Serra, 101) Va ser inaugurat l'octubre de 1968. A l'inici s'impartia un batxillerat de sis anys i Preu (Preparación Universitaria) passant pels estudis de BUP (Bachillerato Unificado Polivalente) i COU (Curso de Orientación Universitaria). En l’actualitat s'imparteix l’Educació Secundària Obligatòria (ESO) i el Batxillerat. Josep Torras i Bages neix el 12 de setembre de 1846 al si d'una família benestant de Vilafranca del Penedès). L'any 1859 s'instal·la a Barcelona per continuar estudiant i comença la carrera de Dret. Al 1869 obté la Llicenciatura i el Doctorat en Dret Civil i Canònic. El 1869 ingressa al Seminari de Barcelona on estudia Moral i Sagrada Escriptura. Des del 1872 fins al 1875 estudia al seminari de Barcelona, on s’inicia en la doctrina de Tomàs d’Aquino. El 1876 obté la licenciatura enTeologia a València. El 1877 és ordenat diaca de Vic i el 23 de desembre es ordenat prevere a Girona. El 1880, amb 34 anys, dóna inici a la seva producció filosòfica tot escrivint moltes obres de caire tomista i regionalista. Va exercir una intensa labor pastoral i intel·lectual a Barcelona; presidí la secció de redacció de les Bases de Manresa (1882) com a delegat de les entitats catalanistes de Barcelona. El 1892 publica la seva obra més coneguda i rellevant: "La tradició catalana", de signe moderadament conservador i rèplica a "Lo catalanisme" de Valentí Almirall. Aquesta obra, on defensa apassionadament la llengua catalana i l'aportació del cristianisme a la història de Catalunya, es convertí durant decennis en una mena de referència dels catòlics catalans, els quals varen adoptar un lema que, tot i no trobar-se enlloc als seus escrits, reflecteix clarament el seu pensament: "Catalunya serà cristiana o no serà". El 8 d'octubre de 1896 és consagrat bisbe. Continua escrivint i publicant sobre qüestions religioses i catalanes. L'any 1909 refusa l'oferiment de promocionar-se, la qual cosa implicava el seu trasllat a Burgos. Segueix escrivint activament i dedicat a la pastoral fins a la seva mort, que s'esdevé a Vic el 7 de febrer de 1916.

Mur a l'avinguda Can Serra amb pintades reclamant equipament pel barri en els terrenys de la CAMPSA

Mur a l'avinguda Can Serra amb pintades reclamant equipament pel barri en els terrenys de la CAMPSA. En aquests terrenys estaven Can Cluset i Can Brugueroles, aquesta última va ser expropiada per l'empresa pública CAMPSA. Actualment en aquests terrenys està el parc de Can Cluset

Vistes aèries del parc de les Planes i del cementiri municipal

Vistes aèries del parc de les Planes i del cementiri municipal. Les vies separen els barris de les Planes i de Sant Josep. En la part inferior Can Serra

Castellbò,C. 0

Imatge extreta d'una llicència d'obres.

"¡Atención vecinas!", cartell de dones del barri de Can Serra

Cartell de propaganda de mitjans dels anys setanta del s. XX de la vocalia de dones de l'Associació de Veïns de Can Serra, que convocava xerrades i organitzava activitats per a les famílies juntament amb l'Escola d'Adults de Can Serra.

Reunió de l'Associació de Veïns de Can Serra

Reunió de l'Associació de Veïns de Can Serra al solar de la Carpa..

Can Serra,Av 54

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Can Serra,Av 54

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Can Serra,Av 54

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Can Serra,Av 54

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Can Serra,Av 54

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Can Serra,Av 54

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Castellbò,C. 27

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Castellbò,C. 27

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Sant Pere,C. 20

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Isabel la Catòlica,Av 37

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Andorra,C. 56

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Oriental,C. 16

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Faus,C. 1

Imatge extreta d'una llicència d'obres

Isabel la Catòlica,Av 53

Imatge extreta d'una llicència d'obres