Barcelona,C. 185

Imatge extreta d'una llicència d'obres. Aquesta façana que s'observa, rendia al carrer Major núm. 102-104. Aquest edifici arrivaba fins el c/ Barcelona núm 185. A la dreta hi ha la Riera de l'escorxador i l'edifici anomenat popularment com a "el cuartel", doncs va ser la primera seu de la Caserna de la Remunta. Aquest singular edifici situat a la dreta de la fotografia, va ser antigament, fins a finals del s. XIX, un quarter militar, la primera seu de l'antiga caserna de La Remunta, instal·lada des de 1862 a la gran finca agrària coneguda com a Ca n' Angulo, o Can Mèlic, situada molt a la vora d'aquest edifici, però present a la ciutat des de 1740, al mateix indret que ocupava aquest edifici, com ens explica un document notarial del 14 d’octubre de 1740, Manual 5, foli 426 de l’Arxiu Notarial de Protocols de Barcelona, redactat en llatí pel notari Joan Olzina i Cabanes on deixa constància de l’establiment de contracte emfitèutic entre el pagès de Cornellà Francesc Femades i Puigventòs i els regidors de l’Ajuntament de l’Hospitalet Anton Gaià, Anton Prats i Roqueta, Josep Riera i Salom i Jacint Bofill, amb el vist i plau de l’alcalde de l'època Jaume Hosta. S’explica en aquest document que, essent Francesc Femades propietari d’un gran casalot amb un gran pati de 1654, situat al començament del carrer Major de l’Hospitalet, que ell no habitava i que requeria obres de millora, que ell no volia fer, i donat que l’Ajuntament de l’Hospitalet cercava un edifici per poder instal·lar correctament les tropes destacades o de pas per l’Hospitalet, per alliberar els veïns del poble d’haver d’allotjar-les a les seves llars particulars, amb les molèsties que això els comportava i que, havent visitat els representants del Consistori diversos edificis del poble, inclòs el seu, i havent arribat aquests a la conclusió que era el que més satisfactòriament reunia les condicions per poder adaptar-lo per aquest us, opció aquesta que era més econòmica que aixecar un edifici nou, Francesc Femades llogava, per un cànon anual, en règim de contracte emfitèutic, a l’Ajuntament de l’Hospitalet, aquesta gran casa per tal que el Consistori pogués fer en aquesta les obres d’adequació que calgués per poder establir allà una caserna militar. Les obres es van fer el 1741 i els militars d’infanteria i de cavalleria destacats o de pas pel poble es van establir regularment en aquell edifici, que comptava només amb un pis. El singular i antic edifici de tres pisos que s'aprecia a la dreta de la fotografia, comptava amb dues esplèndides torres de guaita, una de les quals es pot entreveure a la fotografia, coronada amb una bola de pedra, que estaven situades a les dues cantonades de la façana que rendia al pati interior, antiga entrada principal de l'edifici, que rendia al que avui és el carrer Barcelona. Al carrer Major rendia només un únic balcó, dos estretes portes i profusió de finestres, algunes de les quals van ser posteriorment tapiades, com s'observa a la fotografia, segurament per tal d'adaptar l'interior a habitatges, que era l'ús que va tenir l'edifici quan els militars el van abandonar i fins el seu enderroc l'any 1995. Era un edifici molt gran comparat amb les edificacions del voltant de la mateixa època, primera meitat del s.XIX, i comptava amb un gran pati interior que estructurava tot un seguit de dependències que l'envoltaven, que arribaven fins el carrer Barcelona, on una d'aquestes comptava amb un màstil per posar una bandera per tractar-se de la garita d'entrada al recinte. L’exèrcit espanyol va llogar, el 1862 , i després va comprar, el 1868, a Mercè Bertrand i Amat, emparentada amb el Baró de Maldà, vídua d'Isidre Angulo i Agustí, la masia situada molt a la vora d’aquest casalot, la masia coneguda com ca n’Angulo, Mas Nadal o can Mèlic, del s. XVII, i totes les terres que l’envoltaven, uns 50.000 metres quadrats, per situar allà la que va ser coneguda com Caserna de la Remunta, que va estar activa fins el 1994, quan va passar a ser l'Escola de Capacitació Agrària i Equina de la Generalitat. El 2007 el Ministeri de Defensa, propietari encara del recinte, el va vendre a l'Ajuntament de l'Hospitalet, que va reconvertir-ho, en part, en el Parc de la Remunta, on es conserva l’antic mas i la gran porta de ferro forjat d'accés a l'antiga caserna.

Barcelona,C. 185

Imatge extreta d'una llicència d'obres Aquesta façana del nou edifici situat al c/ Major 102-104 que s'observa, va ser construïda en un solar on hi havia hagut un garatge situat amb l'alineació antiga del carrer que arribava fins el c/ Barcelona núm 185. A la dreta i fent cantonada amb aquest nou edifici hi ha la Riera de l'Escorxador, tot i que l'arquitecte va decidir no dotar-lo de façana a aquest carrer, i, fent cantonada també amb la Riera de l'escorxador, hi havia un antic edifici, anomenat popularment com "el cuartel", doncs va ser la primera seu de la Caserna de la Remunta. Aquest singular edifici situat a la dreta de la fotografia, va ser antigament, fins a finals del s. XIX, un quarter militar, la primera seu de l'antiga caserna de La Remunta, instal·lada des de 1862 a la gran finca agrària coneguda com a Ca n' Angulo, o Can Mèlic, situada molt a la vora d'aquest edifici, però present a la ciutat des de 1740, al mateix indret que ocupava aquest edifici, com ens explica un document notarial del 14 d’octubre de 1740, Manual 5, foli 426 de l’Arxiu Notarial de Protocols de Barcelona, redactat en llatí pel notari Joan Olzina i Cabanes on deixa constància de l’establiment de contracte emfitèutic entre el pagès de Cornellà Francesc Femades i Puigventòs i els regidors de l’Ajuntament de l’Hospitalet Anton Gaià, Anton Prats i Roqueta, Josep Riera i Salom i Jacint Bofill, amb el vist i plau de l’alcalde de l'època Jaume Hosta. S’explica en aquest document que, essent Francesc Femades propietari d’un gran casalot amb un gran pati de 1654, situat al començament del carrer Major de l’Hospitalet, que ell no habitava i que requeria obres de millora, que ell no volia fer, i donat que l’Ajuntament de l’Hospitalet cercava un edifici per poder instal·lar correctament les tropes destacades o de pas per l’Hospitalet, per alliberar els veïns del poble d’haver d’allotjar-les a les seves llars particulars, amb les molèsties que això els comportava i que, havent visitat els representants del Consistori diversos edificis del poble, inclòs el seu, i havent arribat aquests a la conclusió que era el que més satisfactòriament reunia les condicions per poder adaptar-lo per aquest us, opció aquesta que era més econòmica que aixecar un edifici nou, Francesc Femades llogava, per un cànon anual, en règim de contracte emfitèutic, a l’Ajuntament de l’Hospitalet, aquesta gran casa per tal que el Consistori pogués fer en aquesta les obres d’adequació que calgués per poder establir allà una caserna militar. Les obres es van fer el 1741 i els militars d’infanteria i de cavalleria destacats o de pas pel poble es van establir regularment en aquell edifici, que comptava només amb un pis. El singular i antic edifici de tres pisos que s'aprecia a la dreta de la fotografia, comptava amb dues esplèndides torres de guaita, coronades amb una bola de pedra cada una, que estaven situades a les dues cantonades de la façana que donava al pati interior, antiga entrada principal de l'edifici, que rendia al que avui és el carrer Barcelona. Al carrer Major rendia només un únic balcó, dos estretes portes i profusió de finestres, algunes de les quals van ser posteriorment tapiades, com s'observa a la fotografia, segurament per tal d'adaptar l'interior a habitatges, que era l'ús que va tenir l'edifici quan els militars el van abandonar i fins el seu enderroc l'any 1995. Era un edifici molt gran comparat amb les edificacions del voltant de la mateixa època, primera meitat del s.XIX, i comptava amb un gran pati interior que estructurava tot un seguit de dependències que l'envoltaven, que arribaven fins el carrer Barcelona, on una d'aquestes comptava amb un màstil per posar una bandera per tractar-se de la garita d'entrada al recinte. L’exèrcit espanyol va llogar, el 1862 , i després va comprar, el 1868, a Mercè Bertrand i Amat, emparentada amb el Baró de Maldà, vídua d'Isidre Angulo i Agustí, la masia situada molt a la vora d’aquest casalot, la masia coneguda com ca n’Angulo, Mas Nadal o can Mèlic, del s. XVII, i totes les terres que l’envoltaven, uns 50.000 metres quadrats, per situar allà la que va ser coneguda com Caserna de la Remunta, que va estar activa fins el 1994, quan va passar a ser l'Escola de Capacitació Agrària i Equina de la Generalitat. El 2007 el Ministeri de Defensa, propietari encara del recinte, el va vendre a l'Ajuntament de l'Hospitalet, que va reconvertir-ho, en part, en el Parc de la Remunta, on es conserva l’antic mas i la gran porta de ferro forjat d'accés a l'antiga caserna.

Collblanc,Cr 37

Imatge extreta d'una llicència d'obres Aspecte de l'antic Hostal de la Creueta de Collblanc, anomenat així per la creu del terme que hi havia prop de l'edifici. Estava situat a la Carretera de Collblanc núm. 37-39. Aquesta carretera va ser construïda a la dècada de 1760 i al seu pas per l'Hospitalet, aprofitava el traçat de l'antic camí de Barcelona a Esplugues. Era la carretera de Madrid a Barcelona que va fer construir Carles III i que enllaçava amb França a través de la Jonquera. Fins al segle XVIII l'antic camí de Collblanc era conegut com a Camí de Dalt, per oposició al camí de Baix, l'antic camí de Provençana, l'actual carretera de la Bordeta que enllaça amb el carrer Major de l'Hospitalet. Aquest hostal també va ser anomenat durant una època com a Mesón de San Antonio. Es tractava d'un antic i sòlid edifici aixecat pel Consell Local de l'Hospitalet a inicis del s. XVIII en un terreny cedit al Comú pel pagès Miquel Oliver de Tossas, amb la intenció d'arrendar-lo, mitjançant l'establiment d'un canon, per tal que fes les funcions d'hostal, fleca, botiga de queviures i taverna i generés beneficis pel Consistori. Quedava exclosa la venda de carn crua, mercaderia que es dispensava sols a la carniceria de l'Hospitalet, per la qual era necessària una específica llicència municipal. Aquest edifici, reculat respecte a l'alineació del la carretera de Collblanc, que comptava inicialment amb una reixa que va ser enderrocada el 1942 per facilitar la càrrega i descàrrega de productes i/o persones, comptava, com s'observa, amb una àmplia entrada de carruatges. Al seu interior hi havia un gran vestíbul amb menjador i cuina i al fons un ampli pati interior on estaven situades les cavallerisses. Al pis superior hi havia les habitacions. Estava autoritzat, des de la seva reconstrucció, després de quedar molt malmès durant la guerra del francès, a disposar de dues plomes d'aigua corrent de font, uns 4.500 litres d'aigua per dia, per tal que els cavalls poguessin abeurar a les cavallerisses. Disposava, a més, d'un pou. Comptava, a més, amb un extens hort i terres de conreu, una part de les quals, cinc quarteres, uns cinc mil metres quadrats, van ser alienades el 1836 pel Consistori de l'alcalde Esteve Norta per tal de poder sufragar l'ampliació de la primera i única escola pública de primària del poble, situada al carrer Major. L'Hospitalet disposava de dos hostals més, les rendes dels quals eren, a inicis del s. XIX uns dels pocs recursos econòmics amb que comptava el Comú de l'Hospitalet. El que rendia més va ser sempre, amb diferència, el de Collblanc, per la gran afluència de traginers i mercaders que circulaven per la Carretera de Collblanc, antic camí Ral, en direcció a Barcelona, llavors encara emmurallada i a la que no es podia accedir quan les portes d'aquesta, sobretot el Portal de Sant Antoni, per on entraven generalment les mercaderies, eren tancades al vespre, obligant a molts a fer nit allà. Els altres hostals estaven situats un al propi "Lloc", l'Hospitalet, al davant de l'església de Santa Eulàlia de Mèrida, i un altre a la Riera Blanca, cantonada amb el carrer de Santa Eulàlia, llavors anomenat carretera de La Bordeta, on durant molts anys va existir la taverna de Cal Ramonet, situat davant de la masia i foneria Can Escorça i també davant de la garita del Burot de l'Hospitalet (el de Barcelona estava situat a l'altre cantó de la Riera Blanca). El Consistori va vendre aquest edifici el 1853, essent alcalde Baldiri Coll, en pública subhasta i per tretze mil rals, a Lluís Piera, de professió paleta, nascut a l'Hospitalet el 1815 i veí d'Hostafrancs, per poder pagar amb els diners d'aquesta venda la construcció del nou cementiri de l'Hospitalet, que era un tema recurrent, per la manca d'espai del vell, que s'arrossegava com a problema des de 1836. A partir d'aquell moment va deixar de funcionar com a hostal (a l'època era anomenat com a mesón) i va passar a tenir diversos usos, gràcies sobretot al gran espai del local i a poder disposar d'una gran quantitat d'aigua diària, primer com a fàbrica de fòsfors i poc després com a fàbrica de lleixius i salfumants fins el 1906, en que aquesta va ser multada i clausurada per l'ajuntament per les indignades queixes dels veïns i per no comptar amb els corresponents permisos municipals per poder instal·lar allà aquest tipus tan nociu d'indústria, Va funcionar després com a fàbrica de sabons i, després d'altres diversos usos, el vestíbul va ser reconvertit com a establiment de dutxes públiques (12 per a homes i 8 per a dones) des de 1955, moment en el que es va fer aquesta fotografia, amb el material d'obra necessari al davant de l'edifici. El 1940, la Falange Española y de las JONS havia instal·lat allà el Cuartel del Frente de Juventudes, com es pot apreciar en els esgrafiats que es van fer a la façana, davant de la qual també s'observa una garita d'enllustrador de sabates que va estar allà instal·lada durant molts anys, fins l'enderroc de l'edifici, que va tenir lloc el 1975, moment en el que es va fer aquesta fotografia, quan els hereus de la família Piera, el van vendre al promotor Francisco Soriano, que va fer aixecar a l'arquitecte Marco Tulio Arias Argudo un modern edifici porxat que, curiosament, va respectar l'alineació reculada original de l'hostal. Gairebé al seu costat va ser aixecat, en un solar que antigament havia format part de l'hostal, que feia cantonada amb el carrer Progrés, un edifici que seria conegut com el gratacels de l'Hospitalet. El Gratacels de l'Hospitalet o Casa Pons Vila, és una obra racionalista dissenyat per l'arquitecte municipal de l'Hospitalet Ramon Puig i Gairalt i construïda l'any 1932 al Barri de Collblanc, al Districte II de l'Hospitalet de Llobregat. L'edificació forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, es troba protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. És considerat el primer gratacels construït a Catalunya, quatre anys anterior a la Casa Fàbregas, de 1936, gratacels també racionalista de la Plaça d'Urquinaona, de l'arquitecte Luis Gutiérrez Soto, primer Gratacels de Barcelona.

Collblanc,Cr 37

Imatge extreta d'una llicència d'obres. Aspecte de l'antic Hostal de la Creueta de Collblanc, anomenat així per la creu del terme que hi havia prop de l'edifici. Estava situat a la Carretera de Collblanc núm. 37-39. Aquesta carretera va ser construïda a la dècada de 1760 i al seu pas per l'Hospitalet, aprofitava el traçat de l'antic camí de Barcelona a Esplugues. Era la carretera de Madrid a Barcelona que va fer construir Carles III i que enllaçava amb França a través de la Jonquera. Fins al segle XVIII l'antic camí de Collblanc era conegut com a Camí de Dalt, per oposició al camí de Baix, l'antic camí de Provençana, l'actual carretera de la Bordeta que enllaça amb el carrer Major de l'Hospitalet. Aquest hostal també va ser anomenat durant una època com a Mesón de San Antonio. La fotografia correspon a l'any 1955, quan un del arrendataris del local, Francesc Fabregat Puig, estava realitzant unes obres a l'interior per tal d'instal·lar tot un seguit de dutxes públiques per a homes i per a dones. El local, que llavors era propietat d'Esperança Piera Figueras, família veïna d'Hostafrancs, va ser ocupat des de 1940 pels franquistes, que van instal·lar allà el Frente de Juventudes de Falange Española. Es tractava d'un antic i sòlid edifici propietat del Consell Local de l'Hospitalet mercès a la donació realitzada al Comú el 1727 pel pagès Miquel Oliver de la Torre que l’any 1684 havia sol·licitar un permís per a establir un hostal i poder vendre qualsevol mercaderia en un tram del camí de dalt al seu pas per Collblanc. El Comú de l’Hospitalet li concedí finalment el permís l’any 1693, mitjançant l'establiment d'un cànon, per tal que fes les funcions d'hostal, fleca, botiga de queviures i taverna i generés beneficis pel Consistori. Quedava exclosa la venda de carn crua, mercaderia que es dispensava sols a la carnisseria de l'Hospitalet, per la qual era necessària una específica llicència municipal. Aquest edifici, reculat respecte a l'alineació del la carretera de Collblanc, que comptava inicialment amb una reixa que va ser enderrocada el 1942 per facilitar la càrrega i descàrrega de productes i/o persones, comptava, com s'observa, amb una àmplia entrada de carruatges realitzada amb sòlids carreus de pedra. Al seu interior hi havia un gran vestíbul amb menjador i cuina i al fons un ampli pati interior on estaven situades les cavallerisses. Al pis superior hi havia les habitacions. Estava autoritzat, des de la seva reconstrucció, després de quedar molt malmès durant la guerra del francès, a disposar de dues plomes d'aigua corrent de font, uns 4.500 litres d'aigua per dia, per tal que els cavalls poguessin abeurar a les cavallerisses. Disposava, a més, d'un pou. Comptava, a més, amb un extens hort i terres de conreu, una part de les quals, cinc quarteres, uns cinc mil metres quadrats, van ser alienades el 1836 pel Consistori de l'alcalde Esteve Norta per tal de poder sufragar l'ampliació de la primera i única escola pública de primària del poble, situada al carrer Major. L'Hospitalet disposava de dos hostals més, les rendes dels quals eren, a inicis del s. XIX uns dels pocs recursos econòmics amb que comptava el Comú de l'Hospitalet. El que rendia més va ser sempre, amb diferència, el de Collblanc, per la gran afluència de traginers i mercaders que circulaven per la Carretera de Collblanc, antic camí Ral, en direcció a Barcelona, llavors encara emmurallada i a la que no es podia accedir quan les portes d'aquesta, sobretot el Portal de Sant Antoni, per on entraven generalment les mercaderies, eren tancades al vespre, obligant a molts a fer nit allà. Els altres hostals estaven situats un al propi "Lloc", l'Hospitalet, al davant de l'església de Santa Eulàlia de Mèrida, i un altre a la Riera Blanca, cantonada amb el carrer de Santa Eulàlia, llavors anomenat carretera de La Bordeta, on durant molts anys va existir la taverna de Cal Ramonet, situat davant de la masia i foneria Can Escorça i també davant de la garita del Burot de l'Hospitalet (el de Barcelona estava situat a l'altre cantó de la Riera Blanca). El Consistori va vendre aquest edifici el 1853, essent alcalde Baldiri Coll, en pública subhasta i per tretze mil rals, a Lluís Piera, de professió paleta, nascut a l'Hospitalet el 1815 i veí d'Hostafrancs, per poder pagar amb els diners d'aquesta venda la construcció del nou cementiri de l'Hospitalet, que era un tema recurrent, per la manca d'espai del vell, que s'arrossegava com a problema des de 1836. A partir d'aquell moment va deixar de funcionar com a hostal (a l'època era anomenat com a mesón, en castellà) i va passar a tenir diversos usos, gràcies sobretot al gran espai del local i a poder disposar d'una gran quantitat d'aigua diària, primer com a fàbrica de fòsfors i poc després com a fàbrica de lleixius i salfumants fins el 1906, en que aquesta va ser multada i clausurada per l'ajuntament per les indignades queixes dels veïns i per no comptar amb els corresponents permisos municipals per poder instal·lar allà aquest tipus tan nociu d'indústria, Va funcionar després com a fàbrica de sabons i, després d'altres diversos usos, el vestíbul va ser reconvertit com a establiment de dutxes públiques (12 per a homes i 8 per a dones) des de 1955, moment en el que es va fer aquesta fotografia, amb el material d'obra necessari al davant de l'edifici. El 1940, la Falange Española y de las JONS havia instal·lat allà el Cuartel del Frente de Juventudes, com es pot apreciar en els esgrafiats que es van fer a la façana, davant de la qual també s'observa una garita d'enllustrador de sabates que va estar allà instal·lada durant molts anys, fins l'enderroc de l'edifici, que va tenir lloc el 1975, quan els hereus de la família Piera, el van vendre al promotor Francisco Soriano, que va fer aixecar a l'arquitecte Marco Tulio Arias Argudo un modern edifici porxat que, curiosament, va respectar l'alineació reculada original de l'hostal. Gairebé al seu costat va ser aixecat, en un solar que antigament havia format part de l'hostal, que feia cantonada amb el carrer Progrés, un edifici que seria conegut com el gratacels de l'Hospitalet, del que s'observa una finestra a la dreta superior de la fotografia. El Gratacels de l'Hospitalet o Casa Pons Vila, és una obra racionalista dissenyat per l'arquitecte municipal de l'Hospitalet Ramon Puig i Gairalt i construïda l'any 1932 al Barri de Collblanc, al Districte II de l'Hospitalet de Llobregat. L'edificació forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, es troba protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. És considerat el primer gratacels construït a Catalunya, quatre anys anterior a la Casa Fàbregas, de 1936, gratacels també racionalista de la Plaça d'Urquinaona, de l'arquitecte Luis Gutiérrez Soto, primer Gratacels de Barcelona.

Collblanc,Cr 37

Imatge extreta d'una llicència d'obres. Aspecte de l'antic Hostal de la Creueta de Collblanc, anomenat així per la creu del terme que hi havia prop de l'edifici. Estava situat a la Carretera de Collblanc núm. 37-39. Aquesta carretera va ser construïda a la dècada de 1760 i al seu pas per l'Hospitalet, aprofitava el traçat de l'antic camí de Barcelona a Esplugues. Era la carretera de Madrid a Barcelona que va fer construir Carles III i que enllaçava amb França a través de la Jonquera. Fins al segle XVIII l'antic camí de Collblanc era conegut com a Camí de Dalt, per oposició al camí de Baix, l'antic camí de Provençana, l'actual carretera de la Bordeta que enllaça amb el carrer Major de l'Hospitalet. Aquest hostal també va ser anomenat durant una època com a Mesón de San Antonio. La fotografia correspon a l'any 1955, quan un del arrendataris del local, Francesc Fabregat Puig, estava realitzant unes obres a l'interior per tal d'instal·lar tot un seguit de dutxes públiques per a homes i per a dones. El local, que llavors era propietat d'Esperança Piera Figueras, família veïna d'Hostafrancs, va ser ocupat des de 1940 pels franquistes, que van instal·lar allà el Frente de Juventudes de Falange Española. Es tractava d'un antic i sòlid edifici propietat del Consell Local de l'Hospitalet mercès a la donació realitzada al Comú el 1727 pel pagès Miquel Oliver de la Torre que l’any 1684 havia sol·licitar un permís per a establir un hostal i poder vendre qualsevol mercaderia en un tram del camí de dalt al seu pas per Collblanc. El Comú de l’Hospitalet li concedí finalment el permís l’any 1693, mitjançant l'establiment d'un cànon, per tal que fes les funcions d'hostal, fleca, botiga de queviures i taverna i generés beneficis pel Consistori. Quedava exclosa la venda de carn crua, mercaderia que es dispensava sols a la carnisseria de l'Hospitalet, per la qual era necessària una específica llicència municipal. Aquest edifici, reculat respecte a l'alineació del la carretera de Collblanc, que comptava inicialment amb una reixa que va ser enderrocada el 1942 per facilitar la càrrega i descàrrega de productes i/o persones, comptava, com s'observa, amb una àmplia entrada de carruatges, realitzada amb sòlids carreus de pedra. Al seu interior hi havia un gran vestíbul amb menjador i cuina i al fons un ampli pati interior on estaven situades les cavallerisses. Al pis superior hi havia les habitacions. Estava autoritzat, des de la seva reconstrucció, després de quedar molt malmès durant la guerra del francès, a disposar de dues plomes d'aigua corrent de font, uns 4.500 litres d'aigua per dia, per tal que els cavalls poguessin abeurar a les cavallerisses. Disposava, a més, d'un pou. Comptava, a més, amb un extens hort i terres de conreu, una part de les quals, cinc quarteres, uns cinc mil metres quadrats, van ser alienades el 1836 pel Consistori de l'alcalde Esteve Norta per tal de poder sufragar l'ampliació de la primera i única escola pública de primària del poble, situada al carrer Major. L'Hospitalet disposava de dos hostals més, les rendes dels quals eren, a inicis del s. XIX uns dels pocs recursos econòmics amb que comptava el Comú de l'Hospitalet. El que rendia més va ser sempre, amb diferència, el de Collblanc, per la gran afluència de traginers i mercaders que circulaven per la Carretera de Collblanc, antic camí Ral, en direcció a Barcelona, llavors encara emmurallada i a la que no es podia accedir quan les portes d'aquesta, sobretot el Portal de Sant Antoni, per on entraven generalment les mercaderies, eren tancades al vespre, obligant a molts a fer nit allà. Els altres hostals estaven situats un al propi "Lloc", l'Hospitalet, al davant de l'església de Santa Eulàlia de Mèrida, i un altre a la Riera Blanca, cantonada amb el carrer de Santa Eulàlia, llavors anomenat carretera de La Bordeta, on durant molts anys va existir la taverna de Cal Ramonet, situat davant de la masia i foneria Can Escorça i també davant de la garita del Burot de l'Hospitalet (el de Barcelona estava situat a l'altre cantó de la Riera Blanca). El Consistori va vendre aquest edifici el 1853, essent alcalde Baldiri Coll, en pública subhasta i per tretze mil rals, a Lluís Piera, de professió paleta, nascut a l'Hospitalet el 1815 i veí d'Hostafrancs, per poder pagar amb els diners d'aquesta venda la construcció del nou cementiri de l'Hospitalet, que era un tema recurrent, per la manca d'espai del vell, que s'arrossegava com a problema des de 1836. A partir d'aquell moment va deixar de funcionar com a hostal (a l'època era anomenat com a mesón, en castellà) i va passar a tenir diversos usos, gràcies sobretot al gran espai del local i a poder disposar d'una gran quantitat d'aigua diària, primer com a fàbrica de fòsfors i poc després com a fàbrica de lleixius i salfumants fins el 1906, en que aquesta va ser multada i clausurada per l'ajuntament per les indignades queixes dels veïns i per no comptar amb els corresponents permisos municipals per poder instal·lar allà aquest tipus tan nociu d'indústria, Va funcionar després com a fàbrica de sabons i, després d'altres diversos usos, el vestíbul va ser reconvertit com a establiment de dutxes públiques (12 per a homes i 8 per a dones) des de 1955, moment en el que es va fer aquesta fotografia, amb el material d'obra necessari al davant de l'edifici. El 1940, la Falange Española y de las JONS havia instal·lat allà el Cuartel del Frente de Juventudes, com es pot apreciar en els esgrafiats que es van fer a la façana, davant de la qual també s'observa una garita d'enllustrador de sabates que va estar allà instal·lada durant molts anys, fins l'enderroc de l'edifici, que va tenir lloc el 1975, quan els hereus de la família Piera, el van vendre al promotor Francisco Soriano, que va fer aixecar a l'arquitecte Marco Tulio Arias Argudo un modern edifici porxat que, curiosament, va respectar l'alineació reculada original de l'hostal. Gairebé al seu costat va ser aixecat, en un solar que antigament havia format part de l'hostal, que feia cantonada amb el carrer Progrés, un edifici que seria conegut com el gratacels de l'Hospitalet, del que s'observa una finestra a la dreta superior de la fotografia. El Gratacels de l'Hospitalet o Casa Pons Vila, és una obra racionalista dissenyat per l'arquitecte municipal de l'Hospitalet Ramon Puig i Gairalt i construïda l'any 1932 al Barri de Collblanc, al Districte II de l'Hospitalet de Llobregat. L'edificació forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, es troba protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. És considerat el primer gratacels construït a Catalunya, quatre anys anterior a la Casa Fàbregas, de 1936, gratacels també racionalista de la Plaça d'Urquinaona, de l'arquitecte Luis Gutiérrez Soto, primer Gratacels de Barcelona.

Can Capella, façana davantera

Can Capella era una masia ubicada entre el carrer de l'Antiga Travessera i la Ctra. de Collblanc. Va ser enderrocada l’any 1972 per a construir un edifici d’habitatges (actual núm. 52 de l’Antiga Travessera) Imatge procedent d'un expedient d'obres.

Antiga Travessera,C. 52

Can Capella era una masia ubicada entre el carrer de l'Antiga Travessera i la Ctra. de Collblanc. Va ser enderrocada l’any 1972 per a construir un edifici d’habitatges (actual núm. 52 de l’Antiga Travessera) Imatge procedent d'un expedient d'obres.

Talaia,C. 9

Imatge extreta d'una llicència d'obres. Mas Modolell de la Torre va ser també conegut com a Mas Burguera o Can Vila, pels diferents masovers que la van habitar o Casa Prats, per la família propietària de la finca. Aquesta masia, que va arribar a

Rambla de Just Oliveras.

Vista general de la rambla el 1917, on uns nens envolten un petit ramat de bens en una rambla encara de sorra, urbanitzada uns anys abans, el 1907. Posteriorment, a partir de 1923, els dos vials van ser empedrats amb llambordes i el passeig, on es van instal·lar bancs de pedra quan els arbres van començar a fer ombra, va ser asfaltat. Així es va mantenir fins a l'inici de les obres del metro a finals dels anys setanta. Anteriorment en aquets grans terrenys hi havia hagut la masia i les terres de Cal Tres, de la família Oliveras. Just Oliveras i Arús, propietari de moltes terres i comerciant de cereals, a qui la Rambla deu el seu nom, va cedir part dels terrenys d'aquesta explotació agrària a l'Ajuntament de l'Hospitalet per permetre la seva urbanització a partir del 1907. Un dels seus fills, Just Oliveras i Prats, va ser alcalde de l'Hospitalet en diverses ocasiona abans de la guerra civil. A mà dreta es veu l'edifici del Cinema Imperial, que va funcionar de 1911 a 1933, un edifici senzill i funcional, inicialment d'estètica modernista, com la Torre Puig, que estava format per dos cossos, el de l'entrada, on hi havia un cafè i la cabina de projecció i una gran nau, com s'observa, on hi havia el pati de butaques, amb capacitat per a set-cents espectadors. Va ser la primera sala de cinema construïda expressament per aquest fi a l'Hospitalet, on les projeccions s'havien fet anteriorment al Cafè de Cal Carreter del carrer Major de 1907 a 1914. La va obrir Lluís Oliveras Norta, parent de Just Oliveras, en uns terrenys de la família situats a la Rambla amb la confluència de que avui és el carrer Barcelona, que en aquesta època no tenia especial rellevància, com s'observa a la fotografia. A partir de 1924, quan el mateix empresari va obrir el Cinema Oliveras al carrer Baró de Maldà, més modern i confortable, va anar perdent protagonisme fins que, a partir de 1934, l'edifici va ser reconvertit en un garatge, el Garatge Oliveras, que comptava amb surtidor de benzina, que va funcionar fins el 1980, any en el que va ser enderrocat per donar pas a la construcció d'un gran bloc de pisos. La Torre Puig, que s'aprecia més amunt, va ser projectada per l'arquitecte local Ramon Puig Gairalt, arquitecte municipal de l'Hospitalet des de 1912 i fins el 1937, com a habitatge familiar. Construïda l'any 1909, va seguir el canon estètic del modernisme. A partir del 1925, la torre va passar a ser la casa i la consulta del Dr. Josep Gajo. Durant la dècada de 1930, el nombre de pacients havia crescut tant que el Dr. Gajo va haver de fer-se fer una altra casa al costat per anar a viure-hi i fer reformes a l'edifici, ampliant la seva capacitat i convertint-lo en un d'estètica clàssica racionalista, eliminant del que havia estat la Torre Puig qualsevol element modernista, estil considerat antiquat i molt poc valorat en aquells anys. Aquest darrer va ser enderrocat a finals dels anys noranta, quan feia ja molt temps que la clínica havia estat tancada i l'edifici estava abandonat i molt deteriorat. Al fons s'aprecia l'escala d'obra per accedir al pont de ferro sobre les vies del tren de la línia de Molins de Rei i el pujol i les terres de Can Serra, òbviament encara sense urbanitzar, i, a la dreta, la muntanya de Sant Pere Màrtir. Just Oliveras i Prats (l'Hospitalet de Llobregat, 1887 – 1938) va ser un empresari i polític català, membre de la Lliga Regionalista, que va ser alcalde de l'Hospitalet de Llobregat en diverses ocasions, el 1916, el 1918 i el 1930. Pertanyia a una família benestant arrelada a la ciutat des del segle XVII. El seu pare, Just Oliveras i Arús, que va fer donació de les terres que van permetre l'urbanització de la Rambla, estava emparentat amb el destacat periodista, dramaturg, animador cultural, filàntrop i maçó Rossend Arús i Arderiu (1845-1891), el pare del qual era un comerciant nascut a l'Hospitalet, motiu pel qual Rossend Arús va disposar en el seu testament deixar una quantitat de diners per pagar construcció de la nova Casa Consistorial i unes escoles públiques a l'Hospitalet, inaugurat el 1895, quatre anys després de la seva mort, motiu pel qual l'Ajuntament va dedicar-li un carrer a la ciutat. També va sufragar la construcció del nou ajuntament i unes escoles públiques a Das, el poble on va néixer la seva mare. Va deixar previst també que, un cop ell fos mort, es fes donació del seu habitatge del Passeig de Sant Joan a l'Ajuntament de Barcelona per tal de poder crear allà, per exprés desig d'ell, i comptant amb la seva gran biblioteca particular, la Biblioteca Pública Arús, que va crear, a la seva mort, el seu gran amic i marmessor Valentí Almirall. Just Oliveras i Prats s'afilià de ben jove a la Lliga Regionalista i el 1907, juntament amb el seu pare i els seus germans, va promoure el segon eixample de l'Hospitalet urbanitzant la finca de Cal Tres, propietat de la família, de la que en sortiria l'actual Rambla Just Oliveras, on la família mantindria, però, moltes terres, ara urbanitzades, a banda i banda de La rambla, que va ser batejada així en honor del seu pare. Va ser nomenat cap de la secció local de la Lliga Regionalista, amb la que va ser escollit regidor de l'ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat en les eleccions municipals de 1914. L'1 de gener de 1916 fou escollit alcalde, per primer cop, i es va mantenir el càrrec fins que va ser destituït en proclamar-se la dictadura de Primo de Rivera el 1923, que va fer alcalde de la ciutat a l'empresari de marbres Tomàs Giménez. Duran els anys 1920 Oliveras es va dedicar activament al món empresarial gràcies a la bona marxa del negoci del seu pare i la dot aportada per la seva esposa, Josefa Durban i Casas. El 6 d'agost de 1921 va inaugurar la línia d'autobusos entre l'Hospitalet Centre i la plaça d'Espanya de Barcelona. El 1927 la seva empresa va adoptar la forma de societat anònima Oliveras SA i va connectar viatges amb Cornellà de Llobregat, Sant Boi de Llobregat i Sant Feliu de Llobregat. Les cotxeres van estar situades inicialment en la confluència del carrer Barcelona amb la Rambla, on durant molts anys hi va haver un bust amb la seva efígie, que avui es troba situat a dalt de tot de la Rambla. Amb la caiguda de la dictadura, el 5 de març de 1930, Just Oliveras fou escollit novament alcalde de l'Hospitalet i va ocupar el càrrec fins al 14 d'abril de 1931, quan a les eleccions municipals espanyoles de 1931 va guanyar l'alcaldia Esquerra Republicana de Catalunya. Durant els anys de la Segona República Espanyola va compaginar els seus negocis amb el seu càrrec de regidor per la Lliga Catalana a l'ajuntament. En esclatar la guerra civil espanyola va decidir quedar-se a la vila, tot i que les seves empreses van ser col·lectivitzades. El 1938 fou assassinat al garatge de casa seva juntament amb la seva cunyada, Antònia Durban Casas. La seva mort mai ha estat aclarida i va generar tota mena d'especulacions.

C/ Tarragona, 2

Fotografies d'elements ornamentals d'edificis i monuments del barri del Centre. Casa situada del c/ Tarragona núm. 2, cantonada amb la Riera de la Creu propietat del pagès Lluís Layola, descendent de la masia de Cal Gabatxo, situada a la Marina, núm. 40. Jaume i Lluís Layola i Rovira van ser uns dels darrers pagesos en actiu de l'Hospitalet Centre, dedicats, fonamentalment, al cultiu de l'alfals, com ho havia estat el pare, Joan Layola Bassas, que va ser regidor de l'ajuntament de 1944 al 1952, amb l'alcalde Enric Jonama. El seu fill Lluís Layola va ser també regidor i tinent d'alcalde de l'Ajuntament de l'Hospitalet de 1952 al 1958, en l'època de l'alcalde Ramon Solanich i Riera. La fotografia correspon a l'entrada de casa seva, a l'esquerra, i a la dreta la de la gran quadra on tenia els carros i els cavalls de tir. Eren descendents de Raimon Layola, que va arribar a l'Hospitalet des d'Occitània, raó pel qual la casa de la seva família a la Marina, l'hereu de la qual va ser el germà gran, Jaume, era coneguda amb el motiu de Cal Gavatx. Estava situada poc després de travessar el Camí del Mig, a tocar del camí que portava a l'ermita de Bellvitge, al mig del que avui és el barri de Bellvitge. La família es va traslladar a viure a l'Hospitalet Centre, com van fer també altres pagesos de la Marina, esperonada per l'eixample que va suposar l'obertura i urbanització de la Rambla Just Oliveras. Jaume Layola a un pis situats als baixos amb jardí de la finca modernista de la Rambla Just Oliveras núm. 29, la Casa Joan Batlle Solanes, situada al davant el Centre Catòlic, construïda el 1910 per Mariano Tomàs i Barba, propietat després de Jaume Layola, i Lluís al carrer Tarragona núm.2, a tocar del jardí d'aquesta finca i de la Riera de la Creu, on vivia, en el primer pis, amb la seva dona Victòria Cohí i les seves filles Teresa, casada després amb Gonzalo Oliveros Llopis, de Ceràmiques Llopis, i Victòria, casada després amb Antoni Mestres Canyameres, propietari de la Bodega Odon. En el segon pis, aixecat sobre aquesta finca el 1932 per l'arquitecte Antoni Puig i Gairalt, va viure, de 1958 a 1993, quan aquest immoble va ser enderrocat, la família nombrosa formada per Arturo Arranz Bravo, de la ferreteria ACAB industrial i Eugenia Galiano, formada per ells i els seus set fills: Angèlica, Carme, Miguel, Lola, Arturo, Lina i Jordi. En els baixos d'aquest immoble hi havia les quadres, de la que s'observa una de les portes a la fotografia, amb els sis cavalls i els carros de'n Lluís Layola, que va ser un dels darrers alfasaires de l'Hospitalet, propietari de moltes terres a la Marina i al Prat. Layola, destacat franquista local, tot i que sense afany de protagonisme ja que s'estimava més fer de pagès, va ser regidor de l'Ajuntament a l'època de l'alcalde Ramon Solanich i, durant molts anys, President de la Cambra de la Propietat Urbana de l'Hospitalet i va tenir una intervenció decisiva en diferents moments de la història de la ciutat com la salvació de l'enderroc de la Casa Espanya, actual seu del Museu de l'Hospitalet, la instal·lació de la residència de Bellvitge, llavors anomenada Príncipes de España, o la construcció de l'ambulatori de la Rambla Just Oliveras. Tota la vorera del carrer Tarragona, de la Plaça del Repartidor a la Rambla Just Oliveras, on estava situada casa seva era propietat de la família Layola i tota la vorera del davant del mateix tram era propietat de la família Oliveras Bo. Era un espectacle, durant els anys seixanta i setanta, veure arribar i entrar a les quadres els carros al vespre, carregats fins dalt d'alfals per vendre l'endemà al Born, tirats per fortíssims matxos, una de les darreres imatges de l'Hospitalet Centre pagès que ja estava a punt de desaparèixer. Aquesta casa va ser enderrocada el 1993. Al seu lloc va ser aixecat un bloc de pisos a l'àtic del qual hi viu el propietari de l'immoble, el conegut advocat Gonçal Oliveros Layola.

Rambla Just Oliveras, 31. Casa Oliveras.

Fotografies d'elements ornamentals d'edificis i monuments del barri del Centre. Aquest edifici va ser aixecat el 1908 pel mestre d'obres Marià Tomàs i Barba, arquitecte municipal llavors, per encàrrec de'n Josep Oliveras i Norta, (s'observen les seves inicials a l'arc d'entrada a la finca) fill de'n Just Oliveras Arús, empresari agrícola propietari dels terrenys on havia estat situada la masia Cal Tres, part dels quals van ser cedits al Consistori poc abans per tal que aquest pogués urbanitzar la Rambla i els carrers adjacents, que ocuparen també propietats de la família Oliveras. Va ser un dels primers que es van construir a La Rambla per tal d'animar la construcció de nous edificis senyorials de famílies benestants allà, el segon eixample de l'Hospitalet. Els baixos i jardí d'aquest edifici van ser ocupats durant molts anys per la família formada per Francesc Oliveras i Maria Bo, pares de l'advocat que va ser primer Síndic del Soci del Fútbol Club Barcelona de 1989 al 2000 Francesc Oliveras Bo, pare del també advocat hospitalenc Francesc Oliveras Riera.

Casa Josep Oliveras

Fotografies d'elements ornamentals d'edificis i monuments del barri del Centre. Aquest edifici va ser aixecat el 1908 pel mestre d'obres Marià Tomàs i Barba, arquitecte municipal llavors, per encàrrec de'n Josep Oliveras i Norta, (s'observen les seves inicials a l'arc d'entrada a la finca) fill de'n Just Oliveras Arús, empresari agrícola propietari dels terrenys on havia estat situada la masia Cal Tres, part dels quals van ser cedits al Consistori poc abans per tal que aquest pogués urbanitzar la Rambla i els carrers adjacents, que ocuparen també propietats de la família Oliveras. Va ser un dels primers que es van construir a La Rambla per tal d'animar la construcció de nous edificis senyorials de famílies benestants allà, el segon eixample de l'Hospitalet. Els baixos i jardí d'aquest edifici van ser ocupats durant molts anys per la família formada per Francesc Oliveras i Maria Bo, pares de l'advocat que va ser Síndic del Soci del Fútbol Club Barcelona de 1989 al 2000 Francesc Oliveras Bo, pare del també advocat hospitalenc Francesc Oliveras Riera.

Festa Major. Família Solanas.

Família Solanas a l'escala de la seva Torre a la Rambla de Just Oliveras núm. 17-19. Va ser encarregada el 1927 per l'empresari alfasaire Pere Solanas Borjas a l'arquitecte Luis G. Colomer i Ballot. Inicialment aquesta família havia viscut al carrer Major i, des de 1910, a la Rambla Just Oliveras, núm. 27, al costat de la casa d'estil modernista del contractista Joan Batlle Solanas, cosí de Pere Solanas, que era propietari dels molts terrenys a diferents llocs de l'Hospitalet, entre ells els terrenys compresos entre el núm. 17 fins el 27 de la Rambla Just Oliveras. Es tracta d'una casa aïllada d'estil noucentista, amb les façanes als quatre vents, d'una sola planta amb la coberta de teula plana a quatre vessants, que és molt gran en proporció a l'edifici. Una escalinata amb barana i balustres dóna accés al cos que fa de rebedor, que sobresurt de l'alineament de la façana i on hi ha la porta d'entrada, de llinda recta. A banda i banda hi ha dues finestres que tenen la llinda decorada amb relleus. Per sobre hi ha un fris llis on es troben els respiradors decorats amb relleus calats. Sota el ràfec de la teulada hi ha un fris amb motius florals esgrafiats. La casa està envoltada per un jardí i la porta de la tanca que dóna a la rambla està flanquejada per dues pilastres coronades per fanals de forja. La tanca del pati és una reixa de forja col·locada damunt un sòcol de pedra. En part del jardí de la finca, amb façana també a la Rambla Just Oliveras, la família va promoure la construcció de tres edificis annexos a la Torre, construïts pel mestre d'obres Mariano Tomàs i Barba en diverses fases entre els anys 1910 i 1921. Responen a una mateixa fórmula constructiva, establint-se entre ells, malgrat algunes diferències en la composició de les plantes baixes, una evident unitat formal. Tots tres utilitzen el maó vist com a material dominant, combinat amb pedra de la mateixa tonalitat ocre a les obertures i arrambadors i el ferro forjat artísticament a les obertures. A la fotografia, realitzada durant la Festa Major de 1955 pel fotògraf Joaquim Company, s'observa, asseguda al centre, na Gertrudis Torras Masvidal, de vuitanta anys, vídua des de 1942 de'n Pere Solanas Borjas (conegut, de igual manera que el seu germà Roc, amb el sobrenom de Manets pel fet que eren propietaris, al barri de Sant Josep, dels terrenys i la masia Cal Manets), flanquejada pel seu fill Peret, amb corbata i ulleres de sol, i pel seu gendre, Francesc Fisas Viñas, natural de Vallirana. Darrera, dreta, la seva filla Antònia Solanas Torras i els fills d'aquesta: Pere, el petit, al mig, que ensenya el que sembla un regal rebut feia poc, potser un cronòmetre, i Francesc, que posa la seva mà sobre l'espatlla del seu pare. Tot i que la seva germana Antònia era cinc anys més gran que ell, qui va heretar la casa va ser en Peret Solanes, nascut el 1907, que, casat ja amb Montserrat Pinós Clotet i amb dos fills, Pere i Montserrat, va morir juntament amb la seva dona el 1968 en un tràgic accident de cotxe.

Família Solanas.

Família Solanas a l'escala de la seva Torre a la Rambla de Just Oliveras núm. 17-19. Va ser encarregada el 1927 per l'empresari alfasaire Pere Solanas Borjas a l'arquitecte Luis G. Colomer i Ballot. Inicialment aquesta família havia viscut al carrer Major i, des de 1910, a la Rambla Just Oliveras, núm. 27, al costat de la casa d'estil modernista del contractista Joan Batlle Solanas, cosí de Pere Solanas, que era propietari dels molts terrenys a diferents llocs de l'Hospitalet, entre ells els terrenys compresos entre el núm. 17 fins el 27 de la Rambla Just Oliveras. Es tracta d'una casa aïllada d'estil noucentista, amb les façanes als quatre vents, d'una sola planta amb la coberta de teula plana a quatre vessants, que és molt gran en proporció a l'edifici. Una escalinata amb barana i balustres dóna accés al cos que fa de rebedor, que sobresurt de l'alineament de la façana i on hi ha la porta d'entrada, de llinda recta. A banda i banda hi ha dues finestres que tenen la llinda decorada amb relleus. Per sobre hi ha un fris llis on es troben els respiradors decorats amb relleus calats. Sota el ràfec de la teulada hi ha un fris amb motius florals esgrafiats. La casa està envoltada per un jardí i la porta de la tanca que dóna a la rambla està flanquejada per dues pilastres coronades per fanals de forja. La tanca del pati és una reixa de forja col·locada damunt un sòcol de pedra. En part del jardí de la finca, amb façana també a la Rambla Just Oliveras, la família va promoure la construcció de tres edificis annexos a la Torre, construïts pel mestre d'obres Mariano Tomàs i Barba en diverses fases entre els anys 1910 i 1921. Responen a una mateixa fórmula constructiva, establint-se entre ells, malgrat algunes diferències en la composició de les plantes baixes, una evident unitat formal. Tots tres utilitzen el maó vist com a material dominant, combinat amb pedra de la mateixa tonalitat ocre a les obertures i arrambadors i el ferro forjat artísticament a les obertures. A la fotografia, realitzada durant la Festa Major de 1955 pel fotògraf Joaquim Company, s'observa, asseguda al centre, na Gertrudis Torras Masvidal, de vuitanta anys, vídua des de 1942 de'n Pere Solanas Borjas (conegut, de igual manera que el seu germà Roc, amb el sobrenom de Manets pel fet que eren propietaris, al barri de Sant Josep, dels terrenys i la masia Cal Manets), flanquejada pel seu fill Peret, amb corbata i ulleres de sol, i pel seu gendre, Francesc Fisas Viñas, natural de Vallirana. Darrera, dreta, la seva filla Antònia Solanas Torras i els fills d'aquesta: Pere, el petit, al mig, que ensenya el que sembla un regal rebut feia poc, potser un cronòmetre, i Francesc, que posa la seva mà sobre l'espatlla del seu pare. Tot i que la seva germana Antònia era cinc anys més gran que ell, qui va heretar la casa va ser en Peret Solanes, nascut el 1907, que, casat ja amb Montserrat Pinós Clotet i amb dos fills, Pere i Montserrat, va morir juntament amb la seva dona el 1968 en un tràgic accident de cotxe.

Hostal de La Bordeta. Cal Ramonet

Grup d'homes davant l'antiga Fonda de La Bordeta, una de les tres fondes que van existir a l'Hospitalet, lloc de parada i fonda per a traginers que es dirigien a Barcelona des del segle XVII. Estava situada en la confluència de la Riera Blanca amb la carretera de Santa Eulàlia, que antigament era coneguda com a La Bordeta. S'observa a la fotografia la porta d'entrada al municipi i, enganxada a la paret, la placa que informa que s'entra al municipi, que diu: "Partido judicial de Hospitalet de Llobregat. Provincia de Barcelona" L'Hospitalet disposava de tres hostals les rendes dels quals eren, a inicis del s. XIX uns dels pocs recursos econòmics amb que comptava el Comú de l'Hospitalet. El que rendia més va ser sempre, amb diferència, el de la creueta, a la carretera de Collblanc, per la gran afluència de traginers que circulaven per aquesta via, antic camí Ral, en direcció a Barcelona, llavors encara emmurallada i a la que no es podia accedir quan les portes d'aquesta, sobretot el Portal de Sant Antoni, que era per on entraven generalment les mercaderies, eren tancades al vespre, obligant a molts mercaders a fer nit allà. Els altres hostals estaven situats un al propi "Lloc", l'Hospitalet, al davant de l'església de Santa Eulàlia de Mèrida, i un altre, el que veiem a la fotografia, a la Riera Blanca, cantonada amb el carrer de Santa Eulàlia, llavors anomenat carretera de La Bordeta, on durant molts anys va existir la taverna de Cal Ramonet, situat davant de la masia i foneria Can Escorça i també davant de la garita del Burot de l'Hospitalet (el de Barcelona estava situat a l'altre cantó de la Riera Blanca, als baixos d'un edifici que feia cantonada entre aquesta i el carrer Constitució). El 1889 Ramón Farré Julià instal·la allà una tenda de vins i licors, la qual era coneguda popularment com a Cal Ramonet, que es va mantenir amb aquest mateix nom fins l'enderroc de la finca. Davant d'aquest mateix indret estava situat el lloc de vigilància del Burot, (en castellà Fielato, pel "Fiel" l'agulla de la balança on pesaven els productes) personatge que aquí veiem al mig de la fotografia amb gorra de plat, uniforme blanc i un gran bigoti, rodejat de pagesos i treballadors de la Fonda. El Burot era un funcionari municipal encarregat de cobrar els drets d'entrada de certs articles, normalment queviures, a l'entrada de pobles i ciutats, durant el segle XIX i fins el 1960. Exercien també un cert control sanitari sobre aquests. Aquesta gran casa, edificada el 1668 , amb el restaurant i botiga, es va mantenir, gairebé tal i com apareix a la fotografia, fins a finals dels anys noranta del s. XX, quan va ser enderrocada per construir diversos blocs de pisos. Les terres de conreu d'aquesta casa, situades al darrera, van ser venudes el 1847 a Pau Cucurny i Delahaye, on va aixecar la seva fàbrica de maons i productes ceràmics refractaris, primera de les més de seixanta bòviles que es van anar instal·lant a l'Hospitalet durant el s. XIX. Aquesta important indústria va ser posteriorment traslladada i ampliada a Montmeló el 1915, on va estar activa fins el 1980.

Cal Pelat

Vista de la masia de Cal Pelat, amb la seva gran torre de guaita, la seva gran eixida i les seves amples golfes. A la façana s'observa un rellotge de sol esgrafiat. En primer terme, uns ànecs i unes oques i, al fons, a la porta, una nena petita.

Ca n'Arús

Vista de la façana principal de la masia de Ca n'Arús amb els seus jardins i l'edifici annex, la masoveria. Segons referències documentalsla casa fou construïda a mitjàn del segle XIX. Està catalogada en el PEPPA amb núm. 54

Casa Elias Prat

Construcció projectada per l'arquitecte Ramon Puig i Gairalt el 1917 per a Joan Elies Prat al carrer Bruc, antic camí de Sant Joan o del cementiri. Està catalogada al PEPPA amb la fitxa núm. 6. Al fons s'observa la masia i les palmeres de Can Valltrencat, coneguda amb el motiu Ca l'aranya, que durant un temps va funcionar com a hostal i servia menjar als treballadors i treballadores de les sederies Vilomara.

Pescador prop de la Farola

Pescador tirant el rall (la xarxa) prop de la Farola. Es veuen uns pilars ennegrits. Segons Enric Pino allí hi havia hagut una empresa química "El vidriol" que fabricava àcid sulfúric i que es va cremar, de la qual aquests pilars serien les restes. Gairebé al costat d'aquesta fàbrica hi havia un barri de barraques de pescadors i la masia de Can Jaume de la Puda, nom que prové de la font de la Puda, d'aigües curatives (aigües sulfuroses, pudentes) que era prop de la masia. Foto presa a ma dreta de la farola mirant cap al mar.

Can Jaume de la Puda

Masia de Can Jaume de la Puda. Nom que prové de la font de la Puda, d'aigues curatives (aigues sulfuroses, pudentes) que era prop de la masia. Aquesta masia estava situada prop del mar, de La Farola i del barri de barraques de pescadors. Amb els anys es va instal·lar també allà a prop una fàbrica de productes químics anomenada "El vidriol", que fabricava àcid sulfúric i estava gairebé tocant el mar. Els habitants de l'Hospitalet tenien el costum, molt arrelat entre els habitants del barri Centre, d'anar a passejar i a banyar-se a la Farola, o bé fins acostar-se a l'ermita de Bellvitge. Aquest costum es va anar perdent a mesura que Bellvitge es va anar urbanitzant, transformant-se radicalment el seu bucòlic entorn rural i agrari i la Granvia, al seu pas per la Marina de l'Hospitalet, va anar convertint-se en una barrera infranquejable, a mesura que guanyava tràfic de vehicles, impedint l'accés al mar. Fins el 1920 La Farola pertanyia al terme municipal de l'Hospitalet quan una gran part de la Marina va ser expropiada i agregada per l'Estat a Barcelona amb la intenció de construïr un port franc, que mai va realitzar-se. Això va generar molt malestar i molts litigis entre els propietaris agrícoles, doncs les terres expropiades eren uns camps de conreu esplèndids amb aigua abundant que donaven molt bones collites. L'Ajuntament de l'Hospitalet, essent alcalde en Tomás Giménez Bernabé, va realitzar el 1929 un acte solemne al consistori on es va protestar formalment per aquella agregació, potser amb la intenció de guanyar-se als propietaris. Un exemple d'aquests litigis va ser el protagonitzat per la família Carbonell Espinosa, propietària de 140.000 metres quadrats, els terrenys on ara hi ha Mercabarna, la Nissan i diferents vies, que va guanyar finalment un judici el 2012 al Consorci de la Zona Franca per una demanda interposada el 1996 i va ser indemnitzada, 92 anys després pel Consorci de la Zona Franca amb 14 milions d'euros per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme. La Farola, doncs, estava envoltada de camps de conreu, masos, com La Puda i Cal Sala, Cal Malet, i un petit conjunt de casetes i barraques de pescadors que tiraven l'art, un antic mètode de pesca amb xarxa. Avui està envoltada per les instal·lacions industrials i portuàries de la Zona Franca i és de difícil accés. Aquest far té una llarga història que es remunta a una torre de guaita i de defensa construïda el 1566 per la ciutat de Barcelona. El 1577 es va afegir una petita capella. Va ser volada per l'exèrcit castellà durant el llarg setge que Felip IV va imposar a Barcelona del 1651 al 1652 que, en caure la ciutat, va posar fi a la Guerra dels Segadors, iniciada el 1640. Va ser restaurada en forma de fortí el 1693. Va tornar a ser destruïda per l'exèrcit castellà de Felip V el 1705 durant la Guerra de Successió i restaurada novament, amb baluards, el 1713. El 1848 va ser adaptada per poder instal·lar un far, al voltant del qual va néixer el petit barri de pescadors de La Farola, esmentat abans. Jacint Verdaguer l'esmenta a la seva Oda a Barcelona de 1883 i es refereix a ell com a "Torre del Cap-del- Riu".

Ca l'Aranya

Aquesta masia estava situada al començament del carrer Bruc, conegut antigament com a camí de Sant Joan o del cementiri, a l'alçada on avui hi ha el registre civil, molt a prop de la fàbrica de filatures Vilumara.En aquesta casa va néixer el 1835 Jaume Bassas, que, en ser molt molt treballador, va ser anomenat pels seus amics com "l'aranya", quedant associat després aquest motiu a aquesta casa. Durant un temps va ser un hostal que oferia menjars als treballadors de la fàbrica Vilumara, de la serradora de marbres, on treballava també el propi Jaume Bassas, i de la bòvila Arús, situada al davant d'aquesta serradora de Nemesi Singla, que la va vendre el 1914 a un treballador seu, l'alacantí Tomàs Giménez, que després seria l'alcalde de l'Hospitalet (1923-1930) imposat pel règim dictatorial del general Miguel Primo de Rivera.

Cal Pelat

Oques i ànecs de la masia Cal Pelat de la Marina

Cal Pelat

Oques, ànecs i gallina de la masia Cal Pelat de la Marina.

Can Riera

Entrada a la masia Can Riera, amb el pont que permetia creuar la Riera de l'escorxador per accedir-hi.

Ca n'Olivé

Masia de Ca n0Olivé al carrer Xipreret.