Can Capella, façana davantera

Can Capella era una masia ubicada entre el carrer de l'Antiga Travessera i la Ctra. de Collblanc. Va ser enderrocada l’any 1972 per a construir un edifici d’habitatges (actual núm. 52 de l’Antiga Travessera) Imatge procedent d'un expedient d'obres.

Antiga Travessera,C. 52

Can Capella era una masia ubicada entre el carrer de l'Antiga Travessera i la Ctra. de Collblanc. Va ser enderrocada l’any 1972 per a construir un edifici d’habitatges (actual núm. 52 de l’Antiga Travessera) Imatge procedent d'un expedient d'obres.

Can Capella

L'Hospitalet fotografiat per Ramon Puig Gairalt. Masia ja no existent que estava situada a l'alçada de l'actual número 52 del carrer de l'Antiga Travessera, a Pubilla Cases. També donava a la carretera de Collblanc.

L'Hospitalet fotografiat per Ramon Puig Gairalt

Golfes d'una masia.

L'Hospitalet fotografiat per Ramon Puig Gairalt

Golfes d'una masia.

Ca n'Oliveres o Cal Calbó

L'Hospitalet fotografiat per Ramon Puig Gairalt Situada gairebé davant de l'antiga casa pairal de la Pubilla Casas, l’antiga masia de Ca n’Oliveres o Cal Calbó, està situada en el carrer de Sant Mateu d’Esplugues de Llobregat. Sense documentació exacta de la construcció de l’edifici, la primera referència històrica es troba a l’estadística demogràfica de l’any 1716, a la qual diu que Can Oliveres, situat al camí ral, avui Carretera Nacional II, fou comprada per Gaspar Oliveres. L’any 1984 es demanà una urgent intervenció arquitectònica per evitar el seu total deteriorament. Actualment està protegida com a bé cultural d’interès local.

Masia de Ca n'Alòs

L'Hospitalet fotografiat per Ramon Puig Gairalt. Ca n'Alòs era una de les masies més antigues de l’Hospitalet de Llobregat. Es trobava una mica més amunt de l’església de Santa Eulàlia de Provençana.

Can Manso de Cornellà

L'Hospitalet fotografiat per Ramon Puig Gairalt i voltants. Masia situada a la carretera del Mig, molt a prop de la cruïlla amb la carretera vella del Prat, zona d'Almeda i llindant amb el terme municipal de l'Hospitalet.

Can Manso de Cornellà

L'Hospitalet fotografiat per Ramon Puig Gairalt i voltants. Masia situada a la carretera del Mig, molt a prop de la cruïlla amb la carretera vella del Prat, zona d'Almeda i llindant amb el terme municipal de l'Hospitalet.

Can Manso de Cornellà

L'Hospitalet fotografiat per Ramon Puig Gairalt i voltants. Masia situada a la carretera del Mig, molt a prop de la cruïlla amb la carretera vella del Prat, zona d'Almeda i llindant amb el terme municipal de l'Hospitalet.

Can Manso de Cornellà

L'Hospitalet fotografiat per Ramon Puig Gairalt i voltants. Masia situada a la carretera del Mig, molt a prop de la cruïlla amb la carretera vella del Prat, zona d'Almeda i llindant amb el terme municipal de l'Hospitalet.

Can Manso de Cornellà

L'Hospitalet fotografiat per Ramon Puig Gairalt i voltants. Masia situada a la carretera del Mig, molt a prop de la cruïlla amb la carretera vella del Prat, zona d'Almeda i llindant amb el terme municipal de l'Hospitalet.

Can Manso de Cornellà

L'Hospitalet fotografiat per Ramon Puig Gairalt i voltants. Masia situada a la carretera del Mig, molt a prop de la cruïlla amb la carretera vella del Prat, zona d'Almeda i llindant amb el terme municipal de l'Hospitalet.

La Remunta

L'Hospitalet fotografiat per Ramon Puig Gairalt. L’exèrcit espanyol, present a l'Hospitalet des de 1740 en un edifici que estava gairebé al costat d'aquest mas, va llogar, el 1862 , i després va comprar, el 1868, a Mercè Bertrand i Amat, emparentada amb el Baró de Maldà, vídua d'Isidre Angulo i Agustí, aquesta masia coneguda com ca n’Angulo, Mas Nadal o can Mèlic, del s. XVII, i totes les terres que l’envoltaven, uns 50.000 metres quadrats, per situar allà la que va ser coneguda com a Caserna de la Remunta, que va estar activa fins el 1994, quan va passar a ser l'Escola de Capacitació Agrària i Equina de la Generalitat. El 2007 el Ministeri de Defensa, propietari encara del recinte, el va vendre a l'Ajuntament de l'Hospitalet, que va reconvertir-ho, en part, en el Parc de la Remunta, on es conserva l’antic mas i la gran porta de ferro forjat d'accés a l'antiga caserna.

Cal Sayo

Vista frontal de la masia de Cal Sayo amb el seu rellotge de sol. La fotografia és presa des del camí d'accés a la propietat. Adossats a la façana hi ha diverses estructures (safareig, quadra, etc.). Al davant de la casa hi ha dos nois amb una bicicleta.

Església de Santa Eulàlia de Provençana

Vista parcial de l'església Santa Eulàlia de Provençana. Al fons, es veu la masia de Can Alós i més a la dreta la xemeneia d'una bòbila

c/ Major, 102 i c/Barcelona185

Imatge extreta d'una llicència d'obres. Aquesta façana que s'observa, rendia al carrer Major núm. 102-104. Aquest edifici arrivaba fins el c/ Barcelona núm 185. A la dreta hi ha la Riera de l'escorxador i l'edifici anomenat popularment com a "el cuartel", doncs va ser la primera seu de la Caserna de la Remunta. Aquest singular edifici situat a la dreta de la fotografia, va ser antigament, fins a finals del s. XIX, un quarter militar, la primera seu de l'antiga caserna de La Remunta, instal·lada des de 1862 a la gran finca agrària coneguda com a Ca n' Angulo, o Can Mèlic, situada molt a la vora d'aquest edifici, però present a la ciutat des de 1740, al mateix indret que ocupava aquest edifici, com ens explica un document notarial del 14 d’octubre de 1740, Manual 5, foli 426 de l’Arxiu Notarial de Protocols de Barcelona, redactat en llatí pel notari Joan Olzina i Cabanes on deixa constància de l’establiment de contracte emfitèutic entre el pagès de Cornellà Francesc Femades i Puigventòs i els regidors de l’Ajuntament de l’Hospitalet Anton Gaià, Anton Prats i Roqueta, Josep Riera i Salom i Jacint Bofill, amb el vist i plau de l’alcalde de l'època Jaume Hosta. S’explica en aquest document que, essent Francesc Femades propietari d’un gran casalot amb un gran pati de 1654, situat al començament del carrer Major de l’Hospitalet, que ell no habitava i que requeria obres de millora, que ell no volia fer, i donat que l’Ajuntament de l’Hospitalet cercava un edifici per poder instal·lar correctament les tropes destacades o de pas per l’Hospitalet, per alliberar els veïns del poble d’haver d’allotjar-les a les seves llars particulars, amb les molèsties que això els comportava i que, havent visitat els representants del Consistori diversos edificis del poble, inclòs el seu, i havent arribat aquests a la conclusió que era el que més satisfactòriament reunia les condicions per poder adaptar-lo per aquest us, opció aquesta que era més econòmica que aixecar un edifici nou, Francesc Femades llogava, per un cànon anual, en règim de contracte emfitèutic, a l’Ajuntament de l’Hospitalet, aquesta gran casa per tal que el Consistori pogués fer en aquesta les obres d’adequació que calgués per poder establir allà una caserna militar. Les obres es van fer el 1741 i els militars d’infanteria i de cavalleria destacats o de pas pel poble es van establir regularment en aquell edifici, que comptava només amb un pis. El singular i antic edifici de tres pisos que s'aprecia a la dreta de la fotografia, comptava amb dues esplèndides torres de guaita, una de les quals es pot entreveure a la fotografia, coronada amb una bola de pedra, que estaven situades a les dues cantonades de la façana que rendia al pati interior, antiga entrada principal de l'edifici, que rendia al que avui és el carrer Barcelona. Al carrer Major rendia només un únic balcó, dos estretes portes i profusió de finestres, algunes de les quals van ser posteriorment tapiades, com s'observa a la fotografia, segurament per tal d'adaptar l'interior a habitatges, que era l'ús que va tenir l'edifici quan els militars el van abandonar i fins el seu enderroc l'any 1995. Era un edifici molt gran comparat amb les edificacions del voltant de la mateixa època, primera meitat del s.XIX, i comptava amb un gran pati interior que estructurava tot un seguit de dependències que l'envoltaven, que arribaven fins el carrer Barcelona, on una d'aquestes comptava amb un màstil per posar una bandera per tractar-se de la garita d'entrada al recinte. L’exèrcit espanyol va llogar, el 1862 , i després va comprar, el 1868, a Mercè Bertrand i Amat, emparentada amb el Baró de Maldà, vídua d'Isidre Angulo i Agustí, la masia situada molt a la vora d’aquest casalot, la masia coneguda com ca n’Angulo, Mas Nadal o can Mèlic, del s. XVII, i totes les terres que l’envoltaven, uns 50.000 metres quadrats, per situar allà la que va ser coneguda com Caserna de la Remunta, que va estar activa fins el 1994, quan va passar a ser l'Escola de Capacitació Agrària i Equina de la Generalitat. El 2007 el Ministeri de Defensa, propietari encara del recinte, el va vendre a l'Ajuntament de l'Hospitalet, que va reconvertir-ho, en part, en el Parc de la Remunta, on es conserva l’antic mas i la gran porta de ferro forjat d'accés a l'antiga caserna.

Ca n'Alòs i carretera de Santa Eulàlia

Fotografia feta des de la carretera de Santa Eulàlia, amb llambordes encara, en la que s'observa la Masia de Ca n'Alòs al fons. En primer terme la bòvila Abadal Oliveras, després ceràmiques Cusó. Aquesta imatge es trobava dins del reportatge "Can Rigal - Can Blanch - Pubilla Casas" del fons Company fotògraf. Una de les 123 masies que l’ajuntament havia registrat el 14 de març de 1863 era la important i imponent masia, com moltes d'elles de planta basilical, Ca n'Alós, que estava situada a prop de l'ermita romànica de Santa Eulàlia de Provençana, que era el topònim amb el que es coneixia llavors aquella zona. Josep d'Alós i de Ferrer, militar barceloní, compra el 1703 els terrenys de l'ermita romànica, amb l'obligació, per part de les autoritats eclesiàstiques de restaurar l'ermita, molt malmesa llavors, i de mantenir-la. El seu germà, Jaume d'Alós i de Ferrer, Doctor en Dret i Canonge de Lleida, va assistir a les Corts del Principat de Catalunya, en 1701. Eren fills de Mariana Ferrer i de Joan d'Alós i Serradora, de Moià, Doctor en Medicina, conseller Tercer de Barcelona, ​​Cònsol de la Llotja de la Mar, Diputat pel Braç Reial de la Generalitat de Catalunya, elevat a la dignitat de Ciutadà Honrat de Barcelona el 20 de desembre de 1678. El 1712 Josep d'Alòs va ser nomenat cavaller del Principat de Catalunya. El 1785 el seu propietari era Juan de Ponsich i d'Alós, que pertanyia a la Junta d’Administradors i Copatrons de la Ermita y capella publica de Santa Eulàlia, als que corresponia nomenar i triar un Custodi o Ermità, va manar construir la Creu de Terme que encara existeix davant la citada ermita de Santa Eulàlia de Provençana. El cognom Ponsich provenia d'una família noble catalana de Terrassa que varen emparentar amb els Alós i van acabar assumint la primogenitura. Els Ponsich van anar venen les seves terres, que arribaven fins el que avui és el carrer Jansana, poc a poc, a partir de 1928, a diferents promotores fet que va provocar que deixés de ser una explotació agraria rendible el 1960. Van ser propietaris del mas fins el 1969, quan el van vendre, amb els terrenys que l'envoltaven, a Juan Cahué Franquet que volia ampliar la seva pròspera fàbrica de televisors i ràdios, inicialment situada al c/ Fortuny, núm. 9 del barri de Collblanc, Cahué Industrial, S.A., (CISA), que des de 1958 eren comercialitzats amb la marca Vanguard. Es trobava al que avui és el barri de Santa Eulàlia, just darrera l'antic edifici de la Vanguard, construït el 1969, que no apareix encara construït en aquesta fotografia. Va ser enderrocada el 1973, tot i que, paradoxalment, poc abans l'ajuntament l'havia fet sortir en una relació del patrimoni arquitectònic hospitalenc. Poc abans del seu enderroc, les pedres que emmarcaven la porta i les finestres van ser numerades. Inicialment semblava que la numeració dels sòlids dovells i correus de pedra viva de la porta i les finestres, així com d'altres detalls del seu interior, com l'escala i les vigues de fusta, i un extens reportatge fotogràfic encarregat per l'Ajuntament es va fer per tal que l'ajuntament pogués reconstruir-la en un altre indret, com indicava amb rigor l'arquitecte municipal de l'època, que demanava, a més, aixecar plànols exhaustius de l'edifici com a condició indispensable per què l'ajuntament pogués autoritzar l'enderroc, que tot i això ell desaconsellava el pel seu alt valor patrimonial. Finalment l'expedient va ser tancat i arxivat per ordre de l'alcalde de l'època, José Matías de España Muntadas, que va decidir arbitràriament autoritzar al seu propietari, Juan Cahué Franquet a realitzar l'enderroc per poder fer un aparcament per a la fàbrica Vanguard, segons consta en els expedients d'aquest arxiu municipal. Les pedres van desaparèixer.

Ca n'Alós i Fàbrica Vanguard

Una de les 123 masies que l’ajuntament havia registrat el 14 de març de 1863 era la important i imponent masia, com moltes d'elles de planta basilical, Ca n'Alós, que estava situada a prop de l'ermita romànica de Santa Eulàlia de Provençana, que era el topònim amb el que es coneixia llavors aquella zona. Josep d'Alós i de Ferrer, militar barceloní, compra el 1703 els terrenys de l'ermita romànica, amb l'obligació, per part de les autoritats eclesiàstiques de restaurar l'ermita, molt malmesa llavors, i de mantenir-la. El seu germà, Jaume d'Alós i de Ferrer, Doctor en Dret i Canonge de Lleida, va assistir a les Corts del Principat de Catalunya, en 1701. Eren fills de Mariana Ferrer i de Joan d'Alós i Serradora, de Moià, Doctor en Medicina, conseller Tercer de Barcelona, ​​Cònsol de la Llotja de la Mar, Diputat pel Braç Reial de la Generalitat de Catalunya, elevat a la dignitat de Ciutadà Honrat de Barcelona el 20 de desembre de 1678. El 1712 Josep d'Alòs va ser nomenat cavaller del Principat de Catalunya. El 1785 el seu propietari era Juan de Ponsich i d'Alós, que pertanyia a la Junta d’Administradors i Copatrons de la Ermita y capella publica de Santa Eulàlia, als que corresponia nomenar i triar un Custodi o Ermità, va manar construir la Creu de Terme que encara existeix davant la citada ermita de Santa Eulàlia de Provençana. El cognom Ponsich provenia d'una família noble catalana de Terrassa que varen emparentar amb els Alós i van acabar assumint la primogenitura. Els Ponsich van anar venen les seves terres, que arribaven fins el que avui és el carrer Jansana, poc a poc, a partir de 1928, a diferents promotores fet que va provocar que deixés de ser una explotació agraria rendible el 1960. Van ser propietaris del mas fins el 1969, quan el van vendre, amb els terrenys que l'envoltaven, a Juan Cahué Franquet que volia ampliar la seva pròspera fàbrica de televisors i ràdios, inicialment situada al c/ Fortuny, núm. 9 del barri de Collblanc, Cahué Industrial, S.A., (CISA), que des de 1958 eren comercialitzats amb la marca Vanguard. Es trobava al que avui és el barri de Santa Eulàlia, just entre l’edifici de la Vanguard, construït el 1969, que apareix ja construït en aquesta fotografia realitzada poc després, on es pot apreciar la seva part del darrera, i les vies del tren, a dalt del carrer de Carrasco i Formiguera (abans de Juan Cahué), on ara no hi ha res. Va ser enderrocada el 1973, tot i que, paradoxalment, poc abans l'ajuntament l'havia fet sortir en una relació del patrimoni arquitectònic hospitalenc. S'observa a la fotografia que, poc abans del seu enderroc, les pedres que emmarcaven la porta i les finestres van ser numerades. Inicialment semblava que la numeració dels sòlids dovells i correus de pedra viva de la porta i les finestres, així com d'altres detalls del seu interior, com l'escala i les vigues de fusta, i aquest mateix reportatge fotogràfic, es va fer per tal que l'ajuntament pogués reconstruir-la en un altre indret, com indicava amb rigor l'arquitecte municipal de l'època, que demanava, a més, aixecar plànols exhaustius de l'edifici com a condició indispensable per què l'ajuntament pogués autoritzar l'enderroc, que tot i això ell desaconsellava el pel seu alt valor patrimonial. Finalment aquesta informació no va arribar mai a l'ajuntament i l'expedient va ser tancat i arxivat per ordre de l'alcalde de l'època, José Matías de España Muntadas, que va decidir arbitràriament autoritzar al seu propietari, Juan Cahué Franquet a realitzar l'enderroc per poder fer un aparcament per a la fàbrica Vanguard, segons consta en els expedients d'aquest arxiu municipal. Les pedres van desaparèixer. La marca Vanguard, que va arribar a ser molt important i popular, va ser anomenada així pel primer cohet de la NASA nordamericana que va posar en òrbita el primer satèl·lit de comunicació, a finals dels anys cinquanta, com el seu logotip feia explícit. La firma va ser creada el 1958 i va arribar a tenir 1700 treballadors. El règim franquista li va atorgar el títol de "empresa ejemplar" el 1969, títol entregat en mà per Francisco Franco a Juan Cahué al palau de El Pardo. El 1974 la fàbrica va rebre la visita del llavor president del govern, Carlos Arias Navarro, acompanyat pels ministres d'indústria i de treball. La irrupció amb força en el mercat de televissors d'altres marques de la competència (Grundig, Phillips, Telefunken) va provocar que al 1981 fes suspensió de pagaments, fet que va provocar l'inici d'una època d'una gran conflictivitat laboral. Va tancar definitivament a mitjans dels anys vuitanta. L'edifici, projectat pe l'enginyer industrial Lluís Vilaseca Forcada, de bon estil racionalista, molt funcional, amb una superfície de 21.000 metres quadrats, es manté en molt bon estat i durant un temps va funcionar com a edifici d'oficines de lloguer. El 2018 va ser venut pel grup immobiliari Renta Corporación per més de cinquanta milions d'euros a una cadena berlinesa d'hotels que tenia la intenció d'instal·lar-hi un gran alberg amb capacitat per a 750 llits, projecte que requeriria per a la seva materialització la corresponent modificació d'usos de l'edifici per part de l'ajuntament de l'Hospitalet, que a data de 2020, no havia rebut encara cap sol·licitut de modificació per part de l'empresa alemana, l'actual propietària de l'immoble. S'observa també en aquesta fotografia de el bon estat general en què es trobava encara la masia poc abans del seu enderroc. S'observa a la foto també el seu pou cobert a l'esquerra, i els antics nínxols construïts a la part alta del darrere de les golfes per tal que a l'estiu poguessin niar les orenetes, que lliuraven als seus habitants dels abundants mosquits provinents de la Marina. S'observa també com de popular va arribar a ser el famós 600 de la marca SEAT, que omple aquest aparcament improvisat de la Vanguard, que poc després va ser ja definitiu, quan va desaparèixer la masia. Aquesta fotografia, que va ser una donació d'Andreu González Diumenjó. La seva família va ser la masovera de Ca n'Alòs entre 1868 i 1969, any en el que la van haver d'abandonar perquè va ser venuda, fet que explica la seva excel·lent conservació fins llavors.

Finca La Torrassa

Vista de la façana de l'antiga masia La Torrassa, ubicada a la Ronda de la Torrassa núms. 123-129. Aquest edifici està catalogat en el PEPPA amb la fitxa núm. 97. Aquesta imatge, amb la torre encara intacta - poc després va ser eliminada la seva coberta i tallada- correspon a mitjans dels anys setanta, quan al seu interior, molt compartimentat, encara hi vivien diverses famílies. Un cop va estar buit, després d'uns anys d'abandonament i de degradació, aquesta finca i el seu extens jardí posterior, que no s'observa a la fotografia, que arribava fins a les vies del tren de la RENFE, va ser finalment comprada per l'Ajuntament de l'Hospitalet amb l’objectiu de rehabilitar l'edifici i convertir el conjunt en un centre obert d'oci per a nens i joves. El barri rep el nom d'aquesta casa, que va ser fa diversos segles propietat de Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà, propietari també d’altres finques a l’Hospitalet. Al seu famós diari Calaix de sastre, que ens ha permès conèixer al detall els esdeveniments succeïts a Barcelona i a altres indrets on el baró es desplaçava, del 1769 fins al 1819, el baró ens diu que aquesta casa era anomenada també Torre Llampada degut al fet que un llamp va caure a dalt de tot de la torre. Un cop va passar a ser propietat municipal, l'ajuntament va iniciar primerament un estudi històric i arqueològic sobre l’edifici que va permetre realitzar el descobriment d’una sèrie d’espitlleres en els seus murs. L'ajuntament va anunciar el 21 d'octubre del 2008 la troballa allà de les restes d'una fortificació. La Casa de La Torrassa era, doncs, una gran masia nascuda de la gradual transformació al llarg dels anys del Castell de Bellvís, una fortificació de guaita del segle X, situada al samontà, des d’on es podia albirar llavors gairebé la totalitat de la plana del Llobregat, fortificació de la que desapareixen les referències a partir del segle XVI. A l'Edat Mitjana el nom de Torrassa corresponia als castells que tenien forma d'una gran torre. La casa de la Torrassa passarà a ser declarada Bé Cultural d'Interès Nacional classificació que tenen per llei tots els castells de Catalunya.

Terrassa del Bar Maginet, a la Rambla Just Oliveras.

El bar Cal Maginet a l'any 1970, que estava situat a la Rambla de Just Oliveras, entre el carrer de Barcelona i el carrer de Casa Nova. Aquest bar tenia terrassa exterior que era molt popular, perquè durant molts anys nomès hi va haver tres bars a la rambla: aquest, el cafè del Centre Catòlic, llavors sense terrassa, situat a la cantonada amb el Carrer Tarragona, i el Bar Deportivo, fent cantonada amb el carrer Bruc, desaparegut. el 2014. Al seu costat del bar Maginet, es pot observar el cartell anunciador de la gran botiga Mobles Ginestà, amb 7 plantes d'exposició, que es va mantenir en aquest local fins el 1996 i que avui està encara en funcionament a Sant Hipòlit de Voltregà. Al fons, es pot apreciar la gran masia Ca l'Adela Oliveras, que durant el franquisme va ser la seu dels Sindicat de Falange i on estava previst fer, als anys de la transició, coincidint amb l'inici de les obres per fer passar el metro per la Rambla, una gran operació immobiliària que va quedar aturada en bona part gràcies a les lluites dels veïns. Actualment aquest edifici no existeix i al seu lloc hi ha una nova façana del Casino del Centre que rendeix a la Rambla i una de les dues entrades al metro anomenades Avinguda del Carrilet. La Rambla Just Oliveras continua avall fins a arribar a l'Avinguda del Carrilet, creada el 1985, per on passen soterrades les vies del Ferrocarrils de la Generalitat de Barcelona al Baix Llobregat, el Bages i l'Anoia, on hi a també l'intercanviador per accedir a altra entrada al metro, i on està instal·lada l'escultura "El pont de la Llibertat", del pintor i escultor Eduard Arranz-Bravo. A partir de l'Avinguda del Carrilet la rambla passa a anomenar-se Rambla de la Marina i arriba fins el barri de Bellvitge. A la dreta es veu l'antiga seu d'estil racionalista del Banc Hispano Colonial, després Banc Central, obra del que va ser arquitecte municipal de l'Hospitalet de 1912 a 1937 Ramon Puig i Gairalt. Es veuen també aparcats uns cotxes al mig d'aquesta part de la Rambla, entre ells una furgoneta 2CV de Citröen, un Seat 600, un Seat 124 i un Renault Gordini, molts populars en aquells anys. Aquesta part de la Rambla, on avui està situada l'escultura "L'Acollidora", símbol de la ciutat, també del pintor i escultor Eduard Arranz-Bravo, va canviar la seva fesomia i configuració respecte al reste, que compta amb amb passeig central i dos vials a banda i banda, per tal de permetre l'entrada i sortida dels autobusos Oliveras a les cotxeres, que estaven situades just davant del Bar Maginet, on avui hi ha la seu de la Cooperativa Abacus. El Bar Maginet va canviar de mans i va passar a ser el Bar Cal Teo, en els anys noranta del segle passat.

Can Pau Durban, vista de la Marina des de la façana oest

Masia de Can Pau Durban. Vista de la Marina, des de la façana oest de la casa. Es veu l'extensió de camps. En primer terme, un gran paller. Al fons, es pot veure una altra masia

Can Puig

Coves plens de pomes de la masia de Can Puig

Can Puig

Masia de Can Puig. Camió carregat d'escaroles per portar a vendre al mercat del Born. Al fons, el camí d'accés a la finca

Cal Polític

Façana principal de la masia de Cal Polític i el cobert annex amb el safareig