Ban de febrer de 1941

Es demana a la ciutadania que acudeixi a la inauguració del "Bloc del Caudillo", al barri de la Torrassa. Hi surt la consigna "¡Por el pan, la patria y la justicia! Viva Franco, ¡Arriba España!"

Ramat de cabres de Josep Duch Castarà

Josep Duch Castarà, més conegut com Pepin, amb el seu ramat de cabres a la rambla de Just Oliveras, davant de Cal Mariano, just a la cantonada amb el carrer d'Enric Prat de la Riba. El carrer encara està per pavimentar

Vista àeria dels blocs de Can Serra

A l'esquerra, a la part baixa, es veu Can Cluset ii també les vies del tren. A mà dreta, al quadrant baix, es veu l'inici de la construcció d'un bloc. Al fons Can Buxeres delimitada per la Riera del Canyet.

Ajuntament de l'Hospitalet i carrer Major

Vista presa des d'una posició enlairada, des de l'Església, de la façana principal de l'Ajuntament de l'Hospitalet i de les cases baixes davant l'Ajuntament, on ara hi ha la plaça. Al fons la muntanya de Montjuïc.

C. Major 5

Fotografia de la façana de l'edifici del carrer Major 5

C. Major 5

Fotografia de la façana de l'edifici del carrer Major 5

Obres del col·lector de la Riera de l'escorxador o de la Vall del Poble.

Obres del col·lector de la Riera de l'escorxador o de la Vall del Poble al seu pas per prop de Can Femades, que s'observa a la fotografia, ja en terme municipal de Cornellà. La riera encara passava descoberta al costat del nou col·lector, com s'observa a la fotografia. S'observen també al fons, a la dreta, dues banderes situades a les dues torres d'entrada de la que va ser la primera seu de la Caserna de la Remunta, un edifici amb tres façanes situat entre la Riera de l'escorxador, el carrer Barcelona, on estava l'entrada principal i les dues torres, que rendien a un pati interior, i el carrer Major, on hi havia també una petita porta de servei que hi donava accés al mateix. En aquesta època, finals dels anys cinquanta, encara era propietat de l'exèrcit.

Nou Edifici dels Jutjats

Aquest edifici està situat al carrer Tecla Sala cantonada amb el carrer Centre. Posteriorment, quan els jutjats es van traslladar al nou edifici de l'Avinguda Josep Tarradellas, aquest edifici va ser destinat a l'Àrea de Serveis Socials de l'Ajuntament de l'Hospitalet.

Nou Edifici dels Jutjats

Aquest edifici està situat al carrer Tecla Sala cantonada amb el carrer Centre. Posteriorment, quan els jutjats es van traslladar al nou edifici de l'Avinguda Josep Tarradellas, aquest edifici va ser destinat a l'Àrea de Serveis Socials de l'Ajuntament de l'Hospitalet. L'edifici vell del darrera era l'estable de la Vaqueria Vinyals Vilagran del carrer Nou de l'Església núm. 45.

Nou Edifici dels Jutjats

Aquest edifici està situat al carrer Tecla Sala cantonada amb el carrer Centre. Posteriorment, quan els jutjats es van traslladar al nou edifici de l'Avinguda Josep Tarradellas, aquest edifici va ser destinat a l'Àrea de Serveis Socials de l'Ajuntament de l'Hospitalet.

L'aparició dels blocs de Bellvitge

Davant dels blocs, l'ermita de Bellvitge.

Carrer d'Enric Prat de la Riba

Postal de la Carretera Provincial, actualment el carrer d'Enric Prat de la Riba, sense asfaltar, feta des de la riera de la Creu. A l'esquerra es veu la residència del que fou alcalde de la ciutat, Just Oliveras i Prats, que tenia els baixos ocupats pel seu negoci de venda de cereals i farines. Davant, les reixes que envoltaven el pati del Casino del Centre i, al costat, la masia de l'Adela Oliveras. El títol de la postal és "A.T.V.- 3767 - HOSPITALET DE LLOBREGAT. Calle Carretera Provincial".

"A.T.V.- 3764 - Calle Mayor"

Postal. Vista del carrer Major des del carrer Riera de la Creu mirant cap a l'església Santa Eulàlia de Mèrida. Es veu el campanar antic de l'església més baix i rodó que l'actual al fons de la filera de cases baixes que actualment ocupa la plaça de l'Ajuntament.

"A.T.V.- 3763 - HOSPITALET DE LLOBREGAT. Calle Nueva de la Iglesia"

Postal del carrer de l'Església.

Canal de la Infanta al seu pas per la finca Can Bori.

Canal de la Infanta, conegut també senzillament com a El Rec, al seu pas per la finca Can Bori. Aquest casalot es va construir al 1878 com a torre residencial per Francesc Bori i Comas. La finca estava situada a la cruïlla entre el carrer de Sant Joan i Digoine i la Riera del Canyet, fins a les vies del ferrocarril i la travessava el Canal de la Infanta, que creuaven mitjançant diversos pontets, com els que surten a la fotografia. Can Bori tenia un hort i també una parcel·la dedicada al cultiu d’arbres fruiters. El 1928 el seu propietari va vendre la finca a l'Ajuntament de l'Hospitalet. Lalcalde Tomàs Giménez, imposat per la dictadura de Primo de Rivera, la va cedir a l'Estat per tal que aquest hi instal·lés allà una escola tècnica de formació professional de sericultura i avicultura que mai es va arribar a fer. Quan va arribar la República l'alcalde Just Oliveras va anar a Madrid a reclamar la devolució de la titularitat de la propietat municipal per tal de dedicar-la a Escola Pública. Un cop aquesta fou retornada, l'ajuntament va contractar un matrimoni com a masovers, porters i vigilants i va encarregar projectar i dirigir les obres d'adequació de la casa en escola a l’arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt. S’inauguraria com a Escola Pública, gràcies al gran impuls que el nou ajuntament republicà va donar a l'educació i la gran tasca del llavors regidor Ramon Frontera, el 18 de setembre de 1932 pel president de la Generalitat Francesc Macià. Aquest edifici es va mantenir fins el 1980, quan va ser enderrocat per aixecar un edifici de nova planta pel col·legi Can Bori, que va continuar com a escola pública fins el 1999, quan va passar a ser l'escola d'educació especial l'Estel-Can Bori. El Rec, a partir justament de Can Bori, ja molt degradat i ple de brutícia, va ser canalitzat i cobert a finals dels anys setanta en tot el seu tram final per la seva evident insalubritat degut al seu extrem mal estat i també a la perillositat que significava la seva proximitat de l'escola Can Bori i a l'Escola Busquets i Punset, creada feia poc. Es va mantenir a cel obert fins a la caserna de la Remunta durant uns anys i, quan aquesta va ser urbanitzada, el 2012, la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya va aprovar una esmena que instava a la catalogació el Canal de la Infanta com a Bé Cultural d'Interès Nacional i, mercès a una campanya de pressió ciutadana que portava com a nom "Salvem el Canal de la Infanta", va quedar allà, al Parc la Remunta, com a memòria d'aquest important canal, un pont de maons similar, però més robust que el de la fotografia, que va desaparèixer en urbanitzar-se definitivament el que llavors era el carrer Alps, que s'anava omplint d'imponents blocs de pisos, avui anomenat Avinguda Josep Tarradellas. El darrer vestigi que resta a l'Hospitalet d'aquest històric Canal és la sèquia de la Feixa Llarga, que encara rega els camps de Can Trabal, la darrera explotació agrària de La Marina de l’Hospitalet, sèquia efectivament llarga, de 6.635 metres des de l’antigament anomenat Salt Rosés de Cornellà, on començava a recollir aigües i on és anomenada sèquia del Molí, fins la seva primigenia desembocadura al riu Llobregat. El Canal de la Infanta és una canalització de 17,420 km d'aigües provinents del riu Llobregat, que abastia els camps de la Vall Baixa de la comarca del Baix Llobregat. Inicialment s'estenia pels termes municipals de Molins de Rei, Santa Creu d'Olorda, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Cornellà, l'Hospitalet i Sants. Construït amb finançament totalment privat sense cap ajuda pública entre els anys 1817 i 1820, amb finalitats purament agrícoles, es convertí en un eix dinamitzador de l'economia de la zona, doncs aquesta infraestructura agraria tenia un ample considerable que permetia, quan s'esqueia, un cabal hidràulic important, suficient per poder abastir i irrigar tots els camps de les diferents poblacions del Baix Llobregat per on passava, i comptava amb 13 salts d'aigua, que varen ajudar a la implantació de la indústria al seu voltant a mitjans i finals del segle XIX. L'aparició de diferents dificultats tècniques va fer que el cost de l'obra superés amb escreix el pressupost inicial de 3 milions de rals arribant a un cost total de 4.350.000 rals, augmentant d'aquesta manera les quantitats que havien de satisfer els propietaris, els quals pagaven l'obra en funció de la superfície irrigada. Per a vèncer els recels, i tot i no estar acabada l'obra, es demanà a la infanta Lluïsa Carlota de Borbó-Dues Sicílies, neta i nora del rei Carles IV, aprofitant que va arribar a Barcelona, provinent de Nàpols, per anar a Madrid a conèixer el seu espòs, l'Infant Francesc de Paula de Borbó i Borbó-Parma, que inaugurés el Canal, al qual van batejar com a Real Canal de la Serenísima Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón. El desenvolupament accelerat de l'economia catalana dels anys 60 i 70 del segle XX i els forts corrents migratoris atrets per aquest fet van afectar fortament als municipis de la comarca del Baix Llobregat per on passava el Canal. L'equilibri entre indústria i agricultura, que fins a mitjan segle XX havien estat complementàries, es trenca. Les característiques i les funcions principals del Canal de la Infanta no havien variat gaire en un segle d’exitós funcionament. Les seves aigües eren tan netes que, per exemple, fins els anys cinquanta del segle XX, encara s'hi permetia el bany. A partir dels anys seixanta el nombre d'hectàrees de camps regades pel canal comença a disminuir constantment i la infraestructura passa a estar rodejada per un entorn urbà que va creixent al seu voltant sense cap mena de planificació. El ràpid empitjorament de les aigües del Llobregat pels abocaments industrials contaminants , la desídia de l’administració franquista per evitar-los o controlar-los, la manca de pressupostos per a construir col•lectors d'aigües residuals així comi els desviament cap el Canal de la Infanta de les aigües de la Riera de Rubí i del riu Anoia, principals afluents de matèries contaminants del riu Llobregat, van convertir el canal en una gran claveguera a cel obert. Com era d'esperar, el caràcter marcadament residual de les aigües transportades pel canal va crear grans problemes de salubritat a les poblacions que travessava així com als pocs regants que no havien venut les terres a les immobiliàries i encara el feien servir i va provocar la seva pràctica desaparició. Els ajuntaments de finals del franquisme, pressionats pels moviments veïnals dels municipis afectats, van haver de resoldre, com van poder i amb els seus mitjans, el cobriment del Rec i la seva integració en el sistema de clavegueram.

Ajuntament de l'Hospitalet

Vista de la façana principal de l'Ajuntament de l'Hospitalet i de la façana lateral que dona al carrer de Rossend Arús. A la cantonada es pot veure la torre d'electricitat que subministrava corrent a la ciutat. Postal de títol "A.T.V.- 3766 - Hospitalet de Llobregat Casa Consistorial y calle de Rosendo Arús".

Festa major al carrer Xipreret

Carrer Xipreret guarnit amb banderes per a la Festa Major dels anys 30 (II República). Es veu la mainada i gent adulta al fons.

Casino del Centre

Casino del Centre. Edifici de l'any 1874 ubicat al carrer Enric Prat de la Riba núm. 337-339 cantonada amb Rambla de Just Oliveras i Riera de la Creu.. Està catalogat en el PEPPA amb el núm. 22.

Cos de bombers local durant la Segona República

Cos de bombers local durant la Segona República. Els bombers formen dues fileres, els uns ageguts i els altres asseguts a terra, tots vestits amb l'uniforme. Darrera d'ells, els seus caps i les autoritats civils. Entre d'altres, es pot distingir a l'alcalde Just Oliveras Prats. Al fons, l'edifici de Correus i Telègrafs, a la plaça del Repartidor.

Cos de bombers de l'Hospitalet

Equipament del cos de bombers de l'Hospitalet durant la segona República. Es veu cotxe anti-incendis i 3 carretons més petits davant l'oficina de Correus i Telègrafs. A mà dreta es veu l'entrada amb rètol d'una sastreria "Casa Juana Sastre"

Casino del Centre

Casino del Centre amb les balconades engalanades i persones amb vestits d'època per assistir a algun acte a l'interior del local. Edifici de l'any 1874 ubicat al carrer Enric Prat de la Riba núm. 337-339 cantonada amb la rambla de Just Oliveras i Riera de la Creu. Està catalogat en el PEPPA amb el núm. 22.

Ajuntament de l'Hospitalet

Façana principal de l'edifici de l'Ajuntament de l'Hospitalet i plaça, amb gent esperant a la parada d'autobús. A la vorera del mateix Ajuntament, just a la cantonada, la caseta de suministrament d'electricitat de la ciutat. Davant, fent cantonada amb el carrer de l'Església, el "Bar Manzanillo". Segons fonts documentals l'ús original va ser d'oficines municipals i escola, l'arquitecte fou Francesc Mariné i està catalogat en el PEPPA amb el núm. 2.

Rambla de Just Oliveras.

Vista general de la rambla el 1917, on uns nens envolten un petit ramat de bens en una rambla encara de sorra urbanitzada uns anys abans. Posteriorment, a partir de 1923, els dos vials van ser empedrats amb llambordes i el passeig, on es van instal·lar bancs de pedra quan els arbres van començar a fer ombra, va ser asfaltat. Així es va mantenir fins a l'inici de les obres del metro a finals dels anys setanta. Anteriorment en aquets grans terrenys hi havia hagut la masia i les terres de Cal Tres, de la família Oliveras. Just Oliveras i Arús, propietari de moltes terres i comerciant de cereals, a qui la Rambla deu el seu nom, va cedir part dels terrenys d'aquesta explotació agrària a l'Ajuntament de l'Hospitalet per permetre la seva urbanització a partir del 1907. Un dels seus fills, Just Oliveras i Prats, va ser alcalde de l'Hospitalet en diverses ocasiona abans de la guerra civil. A mà dreta es veu l'edifici del Cinema Imperial, que va funcionar de 1911 a 1933, un edifici senzill i funcional, inicialment d'estètica modernista, com la Torre Puig, que estava format per dos cossos, el de l'entrada, on hi havia un cafè i la cabina de projecció i una gran nau, com s'observa, on hi havia el pati de butaques, amb capacitat per a set-cents espectadors. Va ser la primera sala de cinema construïda expressament per aquest fi a l'Hospitalet, on les projeccions s'havien fet anteriorment al Cafè de Cal Carreter del carrer Major de 1907 a 1914. La va obrir Lluís Oliveras Norta, parent de Just Oliveras, en uns terrenys de la família situats a la Rambla amb la confluència de que avui és el carrer Barcelona, que en aquesta època no tenia especial rellevància, com s'observa a la fotografia. A partir de 1924, quan el mateix empresari va obrir el Cinema Oliveras al carrer Baró de Maldà, més modern i confortable, va anar perdent protagonisme fins que, a partir de 1934, l'edifici va ser reconvertit en un garatge, el Garatge Oliveras, que comptava amb surtidor de benzina, que va funcionar fins el 1980, any en el que va ser enderrocat per donar pas a la construcció d'un gran bloc de pisos. La Torre Puig, que s'aprecia més amunt, va ser projectada per l'arquitecte local Ramon Puig Gairalt, arquitecte municipal de l'Hospitalet des de 1912 i fins el 1937, com a habitatge familiar. Construïda l'any 1909, va seguir el canon estètic del modernisme. A partir del 1925, la torre va passar a ser la casa i la consulta del Dr. Josep Gajo. Durant la dècada de 1930, el nombre de pacients havia crescut tant que el Dr. Gajo va haver de fer-se fer una altra casa al costat per anar a viure-hi i fer reformes a l'edifici, ampliant la seva capacitat i convertint-lo en un d'estètica clàssica racionalista, eliminant del que havia estat la Torre Puig qualsevol element modernista, estil considerat antiquat i molt poc valorat en aquells anys. Aquest darrer va ser enderrocat a finals dels anys noranta, quan feia ja molt temps que la clínica havia estat tancada i l'edifici estava abandonat i molt deteriorat. Al fons s'aprecia l'escala d'obra per accedir al pont de ferro sobre les vies del tren de la línia de Molins de Rei i el pujol i les terres de Can Serra, òbviament encara sense urbanitzar, i, a la dreta, la muntanya de Sant Pere Màrtir. Just Oliveras i Prats (l'Hospitalet de Llobregat, 1887 – 1938) va ser un empresari i polític català, membre de la Lliga Regionalista, que va ser alcalde de l'Hospitalet de Llobregat en diverses ocasions, el 1916, el 1918 i el 1930. Pertanyia a una família benestant arrelada a la ciutat des del segle XVII. El seu pare, Just Oliveras i Arús, que va fer donació de les terres que van permetre l'urbanització de la Rambla, estava emparentat amb el destacat periodista, dramaturg, animador cultural, filàntrop i maçó Rossend Arús i Arderiu (1845-1891), el pare del qual era un comerciant nascut a l'Hospitalet, motiu pel qual Rossend Arús va disposar en el seu testament deixar una quantitat de diners per pagar construcció de la nova Casa Consistorial i unes escoles públiques a l'Hospitalet, inaugurat el 1895, quatre anys després de la seva mort, motiu pel qual l'Ajuntament va dedicar-li un carrer a la ciutat. També va sufragar la construcció del nou ajuntament i unes escoles públiques a Das, el poble on va néixer la seva mare. Va deixar previst també que, un cop ell fos mort, es fes donació del seu habitatge del Passeig de Sant Joan a l'Ajuntament de Barcelona per tal de poder crear allà, per exprés desig d'ell, i comptant amb la seva gran biblioteca particular, la Biblioteca Pública Arús, que va crear, a la seva mort, el seu gran amic i marmessor Valentí Almirall. Just Oliveras i Prats s'afilià de ben jove a la Lliga Regionalista i el 1907, juntament amb el seu pare i els seus germans, va promoure el segon eixample de l'Hospitalet urbanitzant la finca de Cal Tres, propietat de la família, de la que en sortiria l'actual Rambla Just Oliveras, on la família mantindria, però, moltes terres, ara urbanitzades, a banda i banda de La rambla, que va ser batejada així en honor del seu pare. Va ser nomenat cap de la secció local de la Lliga Regionalista, amb la que va ser escollit regidor de l'ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat en les eleccions municipals de 1914. L'1 de gener de 1916 fou escollit alcalde, per primer cop, i es va mantenir el càrrec fins que va ser destituït en proclamar-se la dictadura de Primo de Rivera el 1923, que va fer alcalde de la ciutat a l'empresari de marbres Tomàs Giménez. Duran els anys 1920 Oliveras es va dedicar activament al món empresarial gràcies a la bona marxa del negoci del seu pare i la dot aportada per la seva esposa, Josefa Durban i Casas. El 6 d'agost de 1921 va inaugurar la línia d'autobusos entre l'Hospitalet Centre i la plaça d'Espanya de Barcelona. El 1927 la seva empresa va adoptar la forma de societat anònima Oliveras SA i va connectar viatges amb Cornellà de Llobregat, Sant Boi de Llobregat i Sant Feliu de Llobregat. Les cotxeres van estar situades inicialment en la confluència del carrer Barcelona amb la Rambla, on durant molts anys hi va haver un bust amb la seva efígie, que avui es troba situat a dalt de tot de la Rambla. Amb la caiguda de la dictadura, el 5 de març de 1930, Just Oliveras fou escollit novament alcalde de l'Hospitalet i va ocupar el càrrec fins al 14 d'abril de 1931, quan a les eleccions municipals espanyoles de 1931 va guanyar l'alcaldia Esquerra Republicana de Catalunya. Durant els anys de la Segona República Espanyola va compaginar els seus negocis amb el seu càrrec de regidor per la Lliga Catalana a l'ajuntament. En esclatar la guerra civil espanyola va decidir quedar-se a la vila, tot i que les seves empreses van ser col·lectivitzades. El 1938 fou assassinat al garatge de casa seva juntament amb la seva cunyada, Antònia Durban Casas. La seva mort mai ha estat aclarida i va generar tota mena d'especulacions.

Can Rigalt. Enderroc d'un pilar del davant de l'edifici

Can Rigalt. Enderroc d'un pilar del davant de l'edifici. S'hi reclina una escala per arriba a la part ornamental del pilar que te forma de bola amb una peana. Al seu darrera la carretera de Collblanc i els pisos de Pubilla Cases. Catalogada en el PEPPA amb el número 13.

Can Rigalt. Enderroc d'un pilar del davant de l'edifici

Can Rigalt. Enderroc d'un pilar del davant de l'edifici. Moment en que s'inclina el pilar empès per una pala excavadora. Al seu darrere la carretera de Collblanc i els pisos de Pubilla Cases. Catalogada en el PEPPA amb el número 13.